deformació grotesca, caricatura i al·legoria en els ninots-tribut als

escultors del foc.

per Ivan Esbrí i Vicent Borrego Pitarch

Qualsevol temptativa a l’hora de definir el concepte de grotesc resulta, si més no, contradictòria. L’espectre expressiu del mot engloba des d’allò meravellós a allò monstruós i d’ahí a allò ridícul. El grotesc descriu l’aberració de la forma ideal o de la convenció establida per a crear allò deforme, lleig, exagerat i fins i tot, informe, amb la qual cosa la història de l’art recorre a un ampli espectre d’expressions que van des de l’exageració de la caricatura a les aberracions i accidents del món quotidià que inspiren la iconografia realista passant per la dissolució dels cossos, formes i categories.

El grotesc és quelcom consubstancial a les arts visuals des dels seus orígens. El trobem tant en les Venus adiposes del Paleolític, com en les tanagres gregues; en els vasos votius romans o en els capitells romànics i les gàrgoles del gòtic aŀlusives a vicis i pecats; en els estranys retrats manieristes d’Arcimboldo i les fabuloses grutes dels jardins de Bomarzo; en els camacurts i les dones barbudes de les pintures barroques de Ribera; en alguns retrats amb què Ingres transgredeix el paradigma de l’Acadèmia; en els gravats i les pintures negres de Goya i en els malsons pictòrics de Füssli; en la galeria de dements de Géricault; en els aldeans ornanesos de Courbet; en les Demoisselles d’Avignon de Picasso, en l’Arlequí de Miró, en El crit de Munch i en Els jugadors de cartes d’Otto Dix.

Segons Connelly1 en el trànsit dels segles XIX al XX el grotesc es vincula a la idea d’expressió primitiva, la qual cosa té profundes repercussions per a l’art i l’estètica modernes. Les falles, per tant, en el seu origen constitueixen una expressió genuïnament grotesca.

Amb esta asseveració, lluny de revifar polèmiques de caire demagògic, pretenem, si més no, ressaltar que, com a manifestació eminentment popular, les falles, una vegada consolidades, experimenten una instrumentalització completament inversa a aquella que coetàniament afecta a l’art modern, que tracta d’explorar formes d’experiència o expressió alternatives per desafiar els presumptes universals de la bellesa clàssica2

Fou entre 1900 i 1920 quan les falles, de ser una expressió genuïnament popular, van passar a convertir-se en una manifestació artística que va requerir de menestrals de diverses disciplines i oficis artístics per a la seua execució. Pintors, escultors, decoradors, escenògrafs, tallistes i dibuixants començaren a implicar-se en el procés de realització sentint-se part d’un procediment d’ensinistrament de la festa ordit per autoritats i institucions per tal de reconduir-la i sotmetre-la als límits d’allò permès.

En l’etapa prèvia (1871-1899) figures i cadafals eren obra del propi veïnat assistit per fusters, ebenistes, gravadors d’auques o ninotaires, tal i com Rafael Gayano Lluch3 es referia als artífex de màscares per a Carnestoltes, ocupació artesanal a temps parcial probablement arrelada a la ciutat de València almenys des del 17694, data des què es té constància documentada dels balls de màscares. Des de ninots de tiro a ninots de falla hi van recórrer a les màscares a l’hora de fer referència a persones concretes i, sobretot, a polítics, quan arran de la promulgació de la Constitució del 1837, la llibertat d’impremta es va situar per damunt de les llibertats civils i polítiques (Garrocho: 2020)5. Amb ella van proliferar les publicacions satíriques

1  Connelly, Frances S. (ed) [2017]: Grotesco y arte moderno. Madrid. Machado Grupo de Distribución. Pàgs. 25-102.

2  El 2017 unes declaracions de l’alcalde de València Joan Ribó, en què comparava l’estètica fallera amb la de les Fogueres de Sant Joan van causar un gran revol. El batlle va sentenciar: «El estilo que tienen las Hogueras este año lo estamos copiando en Valencia en muchas fallas. Tienen un estilo mucho más artístico, las Fallas de Valencia tienen un estilo más grotesco». Les Falles són, per origen, expressions grotesques i barroques, documentades des de les darreries del segle XVIII, que en el trànsit del segle XIX al XX són instrumentalitzades i orientades cap al realisme convencional. Les Fogueres es van configurar com a expressió artística i visual en les darreries dels anys 20 del propassat segle, tot i coincidint amb l’eclosió de l’Art Déco, amb el corresponent predomini de la forma sobre els continguts. El decorativisme i l’aŀlegoria els van ser consubstancials des què es conformaren, tot i facilitant el camí que hi va propiciar l’experimentació formal molt més aviat que a la ciutat de València Malgrat el fonament d’aquelles paraules, l’asseveració va suscitar el debat polític, per associar-se indegudament el concepte “grotesc” amb qualsevol manifestació ridícula i de mal gust , quan la història de l’art està plena de manifestacions grotesques Veure Gómez de la Serna, Javier (26/06/2017): “El alcalde de Valencia se burla de las Fallas: ‘Son grotescas’”. La Gaceta de la Iberosfera.https://gaceta.es/espana/alcalde-valencia-burla-fallas-son-grotescas-23062017-1946-20170626-1037/

3  GAYANO LLUCH, Rafael (1936): “La Festa de les Falles. Apunts per a un Excel·lent estudi”. Anales del Centro de Cultura Valenciana. Vol IX. València. Pàgs. 118-131.

4 3 Encara que la celebració del Carnestoltes entre les classes populars valencianes siga molt més antiga, la primera festa regulada i oberta a la participació de les classes benestants del cap i casal data de l’any de referència. El primer ball de màscares documentat va tindre lloc a la casa interina de comèdies de València perquè l’Hospital General poguera recaptar fons per construir-ne altra de nova després de tancar-se i derruir-se el Corral de l’Olivera. El futllet Política, y economia del bayle de mascara en la casa interina de comedia de esta ciudad de Valencia para el carnaval del año 1769. A la orden del señor corregidor, y govierno de sus caballeros regidores, palesa la novetat de la celebració: “ Como sea así, que por la falta de experiencia, que tiene en esta capital sobre estos asuntos, pues es la primera vez, que se tratan, ya también por la falta de tiempo para meditarlos, y no menos por la multitud, variedad, y general transcendencia de cosas, que en ellos ocurren, y traen en si mismos, no sea fácil a la más vigilante y advertida prudència, prevenir todos los casos.” locals i nacionals que contribuïren a la difusió i popularització de la caricatura gràfica, de manera que les primeres temptatives falleres a l’hora de representar persones concretes no van vindre de la mà del realisme convencional i acadèmic del retrat, sinó de la distorsió grotesca de la caricatura i tampoc no van ser perpetrades per artistes acreditats amb domini de la tècnica, sinó per aficionats entossudits a aconseguir cert paregut amb el model de referència a partir d’innobles matèries i toscos procediments.

5  Garrocho Pérez, Eduardo (2020): La libertad de imprenta en la España liberal de 1837. Universitat de Huelva. Facultat de Dret. http://www.derechohuelva.com/images/TFG_GARROCHO_P%C3%89REZ_EDUARDO.pdf [consulta 02/04/2022].

Des del 1888 tenim constància d’esperpèntiques representacions falleres de polítics com a bufons, artistes circenses, titellaires, saltimbanquis o ploramiques seguint l’esperpèntica iconografia de la iŀlustració gràfica de la premsa satírica que es va desfermar arran de “La Gloriosa” o la revolució postsetembrina del 1868, que va deformar i traduir en clau de farsa els tràgics esdeveniments polítics i els seus principals protagonistes6

El propi Blasco Ibáñez en Arroz y tartana (1894) destaca l’estreta relació entre caricatura i falles en aquells rústics i primitius ninots retrat, on, de vegades, no resultava tan senzilla la identificació:

“Los monigotes eran siete bebés colosales, que componían una orquesta abigarrada, y en el centro, un caballero de frac y batuta en mano ¿Qué intención oculta tenia aquello? (...) El tupé descomunal y grotesco del director de orquesta se lo explicó todo. Aquel era Sagasta, y los otros los ministros. Estaba segura de ello. En los periódicos satíricos que comprava Rafael había visto aquellas caras convencionales, destrozadas por el lápiz de los caricaturistas; y partiendo del descubrimiento del famoso tupé, fue señalando a su hermana cada bebé por su nombre.”

La falla artística, fonamentada en l’estratègia dels premis des de començaments del segle XX, es va imposar com a paradigma. Diversos professionals van reconduir-ne l’estètica en nom de les formes ideals del moment, és a dir, del realisme i del modernisme, de manera que els vells 6  Bozal, Valeriano (1979): La ilustración gráfica espantalls es reconvertiren en ninots de bult rodó a partir de tècniques molt més sofisticades, per tal de segregar sàtira de vulgaritat. Una manipulació accionada d’acord amb els valors burgesos per a emmotllar un costum popular al seu gust i antull (Ariño, 1992)7, com prèviament havia ocorregut amb el Carnestoltes.

Bellido: “Regino Mas”. Ninot per a la falla Molí de Na Robella de 1947. Font: Historia gràfica de las fallas. València, Caja de Ahorros de Valencia (1983).

Vicente Agulleiro Aguilella: Regino Mas. Escultura en bronze. 1999. Museu Faller. València. Foto: Antonio Cortés.

I amb la reconducció estètica de les falles va encunyar-se una nova tipologia de cadafal: la falla apologètica, on la sàtira condemnatòria fou suplida pel reconeixement laudatori i a l’hora de retre tribut a prohoms del valencianisme i a escriptors, poetes, músics i artistes valencians populars o preeminents, s’hi va recórrer als mateixos paràmetres amb què l’escultura pública i oficial tractava d’exalçar-los, és a dir, la sobrietat realista, perquè els ninots havien de ser fàcilment recognoscibles per l’espectador. Des d’aleshores ençà ha existit, per tant, una dualitat en el retrat faller: el realisme de finalitat ditiràmbica i la caricatura de caire satíric, fonamentalment emprada amb objectiu crític.

Paraŀlelament a esta transformació fallera durant els segles XIX i XX en les belles arts s’opera un ressorgiment del grotesc que passa a empeltar de forma important els vocabularis romàntic, simbolista, expressionista, realista, surrealista, cubista i, fins i tot, l’abstracció.

L’humorisme i la caricatura en l’escultura figurativa continuen sent una parceŀla de la història de l’art per descobrir. La fragilitat dels materials amb què va ser realitzada (fang, terracota, drap, tela) dificulta la perdurabilitat; la manca d’estudis monogràfics sobre els escultors que la treballaren o la seua conservació en coŀleccions particulars dificulten el seu coneixement. No obstant això la deformació caricaturesca, com a renovació de l’escultura finisecular i de començaments de segle, ha sigut defensada per crítics d’art i historiadors com: Francisco Alcántara, José Francés, Moisés Bazán o María Soto.

Bazán destaca la gran importància del cas valencià i faller dins del context de l’escultura humorística nacional d’intenció irònica, festiva, paròdica, crítica, esfereïdora o mordaç:

“Queremos incidir en la completa adecuación del ninot en nuestro tema de estudio. En su configuración va a reunir el humor, la ironia y el espíritu critico, con una resolución formal que utiliza la caricatura como principal vehiculo de expresión. La concepción monumental es quizá lo que más separa la creación fallera del resto de ejemplos de contenido humorístico”8

7  Ariño Villarroya, Antonio (1992): La ciudad ritual. La fiesta de las fallas. Barcelona. Anthropos. Ministerio de Cultura, pàgs. 124-127.

8  Bazán de Huerta, Moisés (1989): Humorismo y caricatura en la escultura española de la primera mitad del siglo XX. La Rioja.

Mes l’escultura espanyola d’estil, directe, jocós o trivial sol estar exclosa de l’esfera pública i associada al petit format.

És arran del 1830 i per influència del Romanticisme francés quan naix el gènere de l’estatueta grotesca-retrat, la qual es consolida arran del Saló del 1840. Es tracta de figurines, statuettes o bibelots de reduïdes dimensions que representen ballarines, actors, burgesos benestants o polítics amb charge, és a dir, amb tinys grotescos, sarcàstics i caricaturescos. Jean Pierre-Dantan (1800-1869) i Honoré Daumier (1808-1879) en van ser els principals representants d’una tendència que a França es va estendre fins al primer terç del segle XX, on s’hi van celebrar diversos Salons d’Humoristes, que van comptar amb el suport crític de Charles Baudelaire9.

Mes l’escultura espanyola d’estil, directe, jocós o trivial sol estar exclosa de l’esfera pública i associada al petit format.

La burgesia propicià la proliferació i circulació en el mercat artístic d’esta mena de peces que concorregueren a diverses exposicions internacionals i salons artístics i humorístics que al territori espanyol es van realitzar arran del 1907 a Catalunya o a Madrid, tot i contribuint a la forja d’una generació d’escultors que es van consagrar en el retrat humorístic, bé de caire realista i anecdòtic, bé de caire caricaturesc i amb una intenció més de divertiment que de protesta social o política .

Els retrats dels escultors del foc que al llarg dels temps ens han oferit els artistes en els seus cadafals troben la seua raó de ser dins del vessant apologètic faller i malgrat que majoritàriament solen tindre caràcter laudatori, no sempre recorren al realisme i la sobrietat com a forma d’expressió, perquè la caricatura és el llenguatge per antonomàsia de les falles i també el vehicle d’expressió natural de molts dels seus autors.

El retrat és sempre la interpretació que un ésser humà fa d’un altre per mitjà del seu ofici artístic; L’artista faller el genera amb el fang, la cera, el polièster, el poliestiré, la cola, els pinzells i les pintures, bàsicament. Quan hom coneix la persona que es retrata, el treball es converteix en la interpretació que se’n fa del retratat en el moment en què es retrata. Quan ha faltat o no se’l coneix personalment, és normalment interpretat segons les característiques per les quals se li recorda o ha sobreeixit professional i socialment. Llavors a l’escultor-artista li toca digerirles i atendre dos aspectes: semblança i creativitat associada al coneixement de l’entorn social, històric i artístic del model10

No trobem, però, en les falles retrats del natural d’artistes fallers. La pràctica totalitat recorren a fotografies d’arxiu per recrear els personatges de referència i, a més, la seua aparició als cadafals és més ben aviat tardana en comparació a la d’altres personatges públics o populars. Cal remuntar-se a l’etapa de represa, després de la Guerra Civil i consolidació de la festa fallera durant el franquisme (1940-1952) per trobar-ne les primeres manifestacions documentades, perquè bona part dels ninots-tribut als escultors del foc s’efectuen extinta la seua fructífera trajectòria fallera o amb motiu de la commemoració de qualsevol efemèride relacionada amb la seua vida o amb la trajectòria de la comissió per a la qual van treballar.

El hui mític Regino Mas Marí (1899-1968), en la seua condició d’honorable ciutadà, és convertit en ninot ja el 1947 en un retrat amb tints caricaturescos on tota la càrrega humorística rau en la desproporció del cap de l’artesà sequint les pautes de les caricatures huit-centistes de l’anomenat estil “quisquilla”. Va ser representat als 49 anys d’edat i encara amb una brillant trajectòria per davant. Eixa deformació anatòmica a què va ser sotmés per Bellido, era comuna a la resta de ninots de la falla Molí de Na Robella, de la qual formava part i que representaven primeres figures que havien assolit la fama i notorietat en altres àmbits artístics i culturals. El cadafal, d’argument cinematogràfic, estava dedicat a la productora valenciana CIFESA i fent ús de l’eslògan “La antorcha de los éxitos” tipificava a tots el retratats ostentant a mena de teia un atribut característic de la seua professió, que en este cas va ser materialitzat amb una brotxa de pintor. Cal no oblidar que en la data d’execució de l’escultura el retratat ja havia guanyat catorze primers premis en la màxima categoria i tres ninots indultats.

Dos anys després, el 1949, en la falla plantada a Ribera-Convent de Santa Clara, Salvador Rubio Puchades, en un dels seus darrers cadafals, sota unes pautes estètiques majorment formals, tornà a recrear Regino Mas, amb qui mantenia relació d’amistat des dels temps de la fundació de l’Associació d’Artistes Fallers (1932-1936).

9  Valeriano Bozal en Lo cómico y la caricatura (Madrid, 1998) exposa que en De l’essència del riure i en general de la comicitat en les arts plàstiques (1855), Baudelaire afirma que “la comicitat és, des del punt de vista artístic, una imitació; el grotesc una creació” i que “riure és l’expressió de la idea de superioritat, no ja de l’home sobre l’home, sinó de l’home sobre la natura” https://accedacris.ulpgc.es/bitstream/10553/4230/1/EL_RETRATO_ESCULTORICO.pdf

10  Navarro Betancor, Sebastián Manuel (2007): El retrato escultórico. Las Palmas de Gran Canària. Departament d’Art, Ciutat i Territori.

No serà, però, fins que arribe la postmodernitat quan es generalitze el fenomen dels retrats-tribut als professionals de les falles. És, per tant, des de començaments dels anys noranta del segle XX i un cop extingida la generació d’or de mestres consagrats en la construcció de falles, el moment en què molts dels seus deixebles o admiradors tractaran d’expressar per esta via el seu respecte i estima per mitjà de figures de tota mena. Junt a elles començaran també a proliferar els autoretrats.

La figuració realista com a vehicle d’expressió.

“Ninot, home de cartó i de fusta com de carn i d’ossos fet...”

Josep Alarte Querol: La milotxa (1977).

Les imatges del realisme figuratiu són aquelles que representen de manera detallada l’aparença externa de les persones, tractant d’imitar els seus trets, proporcions, colors i també textures. La figuració realista intenta retratar objectes o escenes amb diferents graus icònics, és a dir, amb diferents nivells de versemblança o d’èmfasi respecte de la imatge del model de referència, com poden ser la veracitat, el naturalisme o la idealització. Dins d’aquest estil, les figures es poden representar de manera simplificada, esquematitzada o deformada.

Del 1999 data l’única escultura pública d’un artista faller instaŀlada a la ciutat de València. També està dedicada a Regino Mas Marí i commemora el centenari del seu naixement. És tracta d’un bust pòstum i en bronze Instaŀlat a l’exterior del Museu Faller a instàncies de Junta Central Fallera com a reconeixement al seu activisme en la promoció de l’indult del foc, la constitució de l’Associació d’Artistes Fallers, la fundació del Gremi Artesà d’Artistes Fallers i la creació de la Ciutat Fallera. El retrat, malgrat el seu tarannà sobri, solemne i un tant idealitzat, reflecteix cert grau de naturalisme en tipificar el retratat en la seua maduresa amb certs signes d’envelliment: solcs superficials al front, arrugues estàtiques als laterals i en les bosses dels ulls; plecs als pòmuls i al maxiŀlar, lleu despenjament de papada i estries al coll. No hi ha cap interés a copsar la personalitat o el caràcter del representat, de gest greu i expressió serena, perquè el propòsit és perpetuar-lo per a la posteritat com a ciutadà honorable o exemplar. L’escultura és obra de l’artista faller Vicent Agulleiro Aguilella, qui va ser aprenent seu i admirador.

Potser el mateix motle d’aquell bust fora reutilitzat un any més tard pel mateix Agulleiro per a executar un ninot de cos sancer i policromat del mateix artista que, amb semblant registre, formava part de la falla municipal (Valencia hacia el 2000), obra també de Ramon Espinosa i on es retia homenatge a falles mítiques.

Josep Martínez Mollà en la falla de la pl. del Mercat Central del 1999 (De cine) el va representar en edat madura en l’escena “Un artista en la glòria” amb un registre verista menys impostat que el precedent. Hi lluïa bata de feina tacada per ressaltar la seua condició artesanal com a pintor, perquè es trobava retocant amb pinzells l’expressiu i grotesc cap del So Quelo. El conjunt va ser concebut a manera d’un homenatge a Regino per part de la comissió a la qual tants premis havia reportat l’any en què es commemorava el centenari del seu natalici: “Com un humil homenatge i en memòria del seu pas, nostra falla fa homenatge a un geni, Regino Mas”, indicaven els versos explicatius de l’escena.

Anys abans, però, Mollà en 50 Aniversari, falla municipal de València del 1994, en plena recta final de la commemoració de les Noces d’Or del Gremi Artesà d’Artistes Fallers de València, ja havia retratat Regino Mas junt a Vicent Rodilla Zanón (1910-1974), Vicent Tortosa Biosca (1907-1992), Julian Puche Ferrandis (1915-1984), León Lleó Ungidos, Salvador Guaita Piles (19312015) i Salvador Gimeno Navarro, és a dir, els set mestres majors del GAAF fins al moment, en una escena presidida per l’emblema gremial.

Revisats els retrats de factura realista dedicats a esta patum i eminència, fem inventari d’aquells altres artesans i professionals vinculats a la construcció de falles que han sigut sotmesos a un procés de “ninotificació”.

Atenent a l’any d’execució iniciem el recorregut per esta tipologia de retrats amb el ninot no d’un cap de taller de falles, sinó d’un reeixit coŀlaborador. Ens referim al ninot de l’enginyer Rafael Gallent Lacomba (1914-1999), responsable de la recuperació del moviment de les falles arran del 197911. L’operador és retratat el 1993 en la senectut i representat de manera naturalista amb un alt grau de capacitat mimètica a l’hora de copsar el paregut. El semblant de la figura és recreat amb tot detall i reprodueix amb perícia els solcs i les estries o rugositats de la pell del model en el moment en què és immortalitzat per mitjà del modelat. El personatge és sorprès a manera d’instantània en el seu quefer, tot i accionant la maqueta de la falla municipal de què forma part la figura sobre una plataforma dotada de moviment i amb el mecanisme que la fa girar a la vista. La intenció és palesar als ulls de l’espectador, la complexitat dels dispositius que possibiliten dotar de moviment als cadafals. La postura del ninot, però, resulta un tant hieràtica i la posició social de l’enginyer és subratllada per la roba de paisà (camisa i corbata), que deixa albirar la bata de treball. Situat en un entorn escenogràfic, que aporta major verisme al conjunt seguint la línia de les escenes costumistes d’oficis en vies d’extinció de la resta de la coŀlecció d’indultats, el personatge és ubicat davant una prestatgeria de fusta que acull ferramentes, eines i estris de treball i junt a una taula amb engranatges i altres peces industrials. L’escena, formava part de la falla municipal La montaña de la cultura, obra de l’esmenat Josep Martínez Mollá i esdevenia un reconeixement de l’artista envers el tècnic, que un any abans havia propiciat el moviment de Carmen, la figura principal del cadafal de la pl. de l’Ajuntament, que pesava aproximadament 700 Kg i amb la seua rotació podia ser contemplada des de diversos angles de l’espai d’ubicació12

Si prosseguim la nòmina dels retratats, seguint criteris generacionals, cal remuntar-nos a la primera prole d’artesans que van dedicar bona part de la seua ocupació a la construcció de falles.

El primer ninot tribut dedicat a un artista faller hui per hui documentat va estar dedicat al mestre fuster Carles Cortina Beltran (1875-1949), en actiu entre 1900 i 1949 i data del 1940, quan ja havia encarrilat la fi de la seua carrera -i vida-. Sota patrons realistes hi era en la falla dels carrers de Cuba i Puerto Rico, un cadafal l’esbós del qual fa suposar que el conjunt constituïa una apologia tant a la festa fallera, com als seus orígens, baluards i artífex iŀlustres, com és el cas d’este gran mestre, que constituí una peça clau en la inflexió de les falles cap l’estandardització del model de composició més ortodox.

11  Borrego Pitarch, Vicent (2000): “Rafael Gallent: boig pels autòmats”. Mutacions. LLibret Falla Na Jordana. ACF Na Jordana, pàg. 15.

12  Veure ADEF (2005). L’indult del foc. Vool. III (1982-2004). València. Ajuntament de València, pàg. 219.

I és que, sense arribar a assolir la dimensió mítica de Regino Mas, Cortina constituí també un referent de l’art faller tant pels seus colossos de cartó-pedra o pel Pavelló Municipal que hom solia erigir a la ciutat per la Fira de Juliol, com per les seues falles dels anys vint i trenta, que durant l’etapa de reconstrucció de la festa fallera van ser considerades per les autoritats com un referent a seguir. Miguel Delegido Cabrito en la falla Bolseria-Tossal de 2008 (De falla, un tros alt) li ret homenatge en base a testimonis fotogràfics dels anys trenta13. Però, la representació, resulta un tant forçada i rígida quant a la postura i fisonòmicament s’allunya dels eixuts trets fisiognòmics de l’artista. Es trobava emmarcada per una escenografia en xamfrà d’on penjaven testimonis gràfics de la producció ornamental, arquitectònica i fallera d’aquell pioner de l’art faller, que resultaven imprescindibles per a identificar-lo. Tampoc la paleta, o el tractament de les superfícies de certs elements d’atrezzo, com la figura del porquet o les polaines, conferien a l’escena una atmosfera retro. L’escena hi era a la part frontal del cadafal on s’exhibia i formava conjunt amb altres peces de cartó i poliuretà que es mostraven en estat pur, potser per copsar l’evolució tècnica del procés de construcció de falles des dels anys vint del segle passat fins a l’actualitat.

Realistes i evocadors són els dos retrats pòstums de Julian Puche Ferrandis (1915-1984), de Paco Mesado i José Igualada per a les comissions de Peu de la Creu- En Joan de Vila-rasa del 1997 (Raters) i Sant Josep de la MuntanyaTerol del 2009 (Malgeni i desgràcia) respectivament. Mesado va representar a qui fou un dels mestres del classicisme faller en edat tardana, tot i que el copsara modelant en fang sobre una tornera una maqueta del ninot indultat del 1960, quan en realitat hauria de tindre 55 anys. No obstant això, el rictus del retratat, els solcs de la front, lleugerament subratllats pel modelat, la càrrega de l’esquena, la tristesa en l’esguard o la blanquinosa coloració de la pell sota els ulls del ninot ens el mostren en edat avançada, quan retirat de la professió evoca els èxits assolits. Ni la indumentària, ni l’espontània acció que es troba efectuant, ni la manipulació de cap estri, ens indiquen que es trobe treballant.

L’homenatge d’Igualada emfatitzava el temple, la seguretat i serenitat d’un artista consagrat, tot i representantlo de perfil en un racó de l’obrador. La figura estava emplaçada entre un finestral i una prestatgeria que acollia caps de ninots de cartó i el model era retratat en el seu vessant d’escultor en actitud de revisar el calibre d’una gúbia abans de començar a treballar el bloc de fang que hi havia al damunt d’una banqueta. Un treball precís que requeria de la seua caracterització amb ulleres de vista. Com si d’un efecte de maquillatge es tractés, era la pintura i no el modelat la que determinava el pas del temps pel front d’aquell pilar de tota una nissaga d’escultors i d’escultores del foc.

Ambdós retrats van caracteritzar Puche com a un home senzill, però alhora elegant, per l’ús de corbata, fins i tot, a l’obrador.

Amb semblants connotacions Pedro Santaeulalia Serran el 1997 efectuava també el retrat al natural del seu avi Salvador Santaeulalia Fito (1919-2011), amb el qual es va iniciar el llinatge d’artistes a què ell mateix pertanyia. Aquella escena de la falla Arxiduc Carles-Xiva (Els amos d’Europa) va resultar indultada, perquè en conjunt, responia als cànons habituals per a ser-ho. L’artesà no era representat en la seua condició professional, sinó familiar, formant part junt a d’altres personatges (el retrat de la seua neta i un gos) d’una escena quotidiana i costumista empeltada de connotacions valencianes (el repòs d’una paella). El realisme del retrat sedent del model, aconseguit per un modelat naturalista, que copsa amb rigor tant l’efecte d’endormiscament com els plegats de la camisa o les marques del temps en el rostre i el coll de l’ancià, expressen la intenció de copsar la senectut del retratat. Perquè més enllà de la intenció retratista o del tipisme del conjunt, l’escena esdevé una nostàlgica exaltació de la dignitat de les persones majors, necessàries per a la societat per la seua contribució al sosteniment familiar en l’assumpció de tasques domèstiques com aquelles que el retractat efectua (la cura dels menors al seu càrrec i l’elaboració de la paella)14

14  Veure ADEF (2005). L’indult del foc. Vol. III (1982-2004).

Manuel Algarra: Ninot indultat 2016 (retrat d’Enrique Viguer Romero). Falla Almirall Cadarso- Comte d’Altea. Foto: Ivan Esbri.

Juanjo García López: “Francisco Prósper”. Ninot per a la falla DaltSant Tomeu, 2013. Foto: Carles Andreu Fernández.

Mes descontextualitzat encara respecte de l’ofici i formant part d’una emotiva, nostàlgica i típica escena valenciana que a l’estil costumista exalçava tradicions en vies d’extinció, l’artesà Enrique Viguer Romero (1931-2001) serví de model per al conjunt indultat del foc el 2016, que pertanyia a la falla Festum Bacchus (Almirall CadarsoComte d’Altea)15. El seu gendre i deixeble Manuel Algarra Salinas, el retratà en la vellesa de forma realista i ja retirat de l’ofici, contraposant-lo a una xiqueta i a un gos, per seguir també els paràmetres de l’indult. Assegut en una cadira de boga i recolzat al davant de l’emparrat d’una alqueria, el va tipificar com a un músic de rondalla i el caracteritzà amb peces de roba tradicional. Tot el virtuosisme reia en el realista tractament del cap, que recreava amb detall l’expressió del retratat, així com els solcs frontals, els plecs labials i les estries i tendons cervicals. Tanmateix, braços i cames, disposats en hàbil i natural postura, no acusaven, com el rostre, el pas del temps.

Poc coneguda entre el món faller i també entre el poble valencià és la producció fallera i cinematogràfica de Francisco Prósper Zaragoza (1920-2003), aprenent i coŀlaborador de Regino Mas, que el 1946 abandonà la construcció de cadafals per a instaŀlar-se a Madrid, on va mamprendre una sòlida trajectòria com a constructor de decorats, director artístic i mestre en l’art dels efectes especials. El 2013 va rebre tribut per part de l’artista Juanjo García López en la falla Dalt-Sant Tomàs ( En blanc i negre... una falla muda), amb un ninot que el representava com a expert maquetista en les superproduccions cinematogràfiques. El cap del retratat, basat també en una fotografia d’estudi, si

15  Aquest no va ser l’únic tribut que Algarra va retre al seu mestre, mentor i sogre. El 2022 i en una de les seues darreres escenes per a l’Exposició del Ninot que formava part de Les voltes que dona la vida (falla Almirall Cadarso) va homenatjar a un segment de la professió per mitjà de la naturalista figura d’un artista anònim que, en la seua maduresa, pintava amb tot detall la maqueta d’una falla en presència de dos fallerets recreats amb força realisme i tota mena de guilindaines. Amb el conjunt l’autor declarava a la premsa que pretenia exalçar aquella generació d’artesans anònims que mig segle abans “van aconseguir viure del seu treball, sense obsessionar-se a plantar en l’Especial i que van tindre una trajectòria artística, conscients de fins on podien arribar, treballant sempre amb honradesa i amb bona execució” (sic). D’entre els motius que sobreeixien al darrere de la figura de l’artesà trobàvem la recreació del cap d’un vell llaurador d’expressió grotesca que va ser un dels coronaments més característics i reutilitzats per Enrique Viguer Romero, des del seu debut el 1987. Veure Domínguez, Moisés (06-04-2022): “El emotivo homenaje de Manuel Algarra a su suegro en su último ninot.” Levante-EMV. València: https:// www.levante-emv.com/fallas/2022/04/06/emotivo-homenaje-algarra-suegro-ultimo-64725633.html més no, copsava el look propi d’un galà dels anys quaranta amb cert paregut respecte al model de referència, però ni el cos al qual hi era assemblat ni la recreació de la indumentària conferien naturalitat al conjunt ni ens transportaven a l’època de postguerra. La documentació gràfica i l’ambientació escènica constituïen el punt fort del conjunt.

Armando Serra Cortés va ser també l’autor d’un parell de ninots que retrataven dos consagrats mestres fallers de la generació d’or. El primer, a títol pòstum, li’l va dedicar al cartellista i artista faller Rafael Raga Montesinos (1910-1985) l’any 2002 en la falla Portal de Valldigna-Salinas (Renacimiento del Carmen). Era una figura realista completament abillada i amb extremitats modelades per l’escultor José Azpeitia Ureña que ens mostrava l’homenatjat en edat madura i caracteritzat amb brusa de treball al davant d’un maniquí de dibuix i alguns dels seus cartells de falles premiats entre altres testimonis documentals i motius que feien palesa la seua capacitat per a l’enginy, la gràcia i la caricatura.

L’altre, de semblants característiques, constituïa un tribut a Salvador Debón Cortina, (1923-2008) retractat ja com a un veterà retirat de l’ofici. Hi era al cadafal de la Pl. Dr. Collado de 2004 (En lo més alt) i representava l’artesà amb roba d’abric davant una reproducció en fang del coronament de la seua falla La primavera (Pl. Dr. Collado, 1969). Com a fons escenogràfic diverses fotografies emmarcades revisaven els cadafals més emblemàtics que va construir per a l’esmentada comissió i un estendard a l’antiga que proposava un canvi de denominació de la falla a la qual Debón tants èxits havia reportat16. Vells pots de farmàcia i una beneitera dedicada a Sant Lladró (per l’empresa de porcellana on va culminar la seua trajectòria professional el retratat) completaven una composició emplaçada al davant d’un dels finestrals gòtics del pis superior del Micalet, recobert també amb fotografies i producció fallera de l’escultor. La combinació d’uns caps i d’unes extremitats tan naturalistes amb cossos coberts de peces de roba autèntica conferia en tots dos casos als retratats l’aspecte de figures d’un museu de cera. Com en el cas del tribut a Prósper, era la contextualització de l’aportació dels artistes a la festa la que revalidava el conjunt en cada cas. edat avançada modelant en fang un bou. En la primera de les composicions un capot penjat sobre unes rajoles on hi era la placa del seu taller que emmarcaven escenogràficament l’escena, completava el conjunt18. El segon, amb lleugeres variants, n’era una rèplica de l’anterior i constituí un dels darrers homenatges que el retratat, guardonat amb la medalla del mèrit a la distinció cultural de la Generalitat Valenciana, va rebre en vida.

Juan Huerta i Gasset (1925- 2017) va ser homenatjat per Martínez Mollà en l’abans esmentada falla municipal del 1994 davant d’una reproducció a escala de la seua falla Els temps canvien (Av. José Antonio-Duc de Calàbria, 1957). L’artista duia retirat de l’ofici 28 anys i era situat en una posició de tres quarts un tant hieràtica mentre pintava una reproducció del seu grup indultat del foc “Matrimoni prehistòric (les bromes de Cupido)”, que el propi Mollà havia reconstruït en polièster per al Museu Faller en base a imatges d’arxiu i a l’assessorament del seu artífex per haver-se fet malbé l’original. L’escultor, que a la data d’execució d’aquell ninot tribut comptava amb 69 anys, n’era representant de forma realista en la seua maduresa, és a dir, ni en la seua edat real en el moment d’execució del retrat ni tampoc amb els 37 anys amb què comptava en la data en què va realitzar les figures que retocava amb pinzells en la falla. Protegit amb una bata blanca curta de treball que palesava el seu ofici, el professional no perdia la seua dignitat com a honorable ciutadà. Huerta era història viva de les Falles. Una patum del grotesc a qui se li devia la reproducció íntegrament en cartó dels ninots dels repeus de les falles. El conjunt de què formava part el retrat ho feia palés en un cadafal que retia homenatge a alguns dels cadafals més emblemàtics de tostemps17. Cal afegir que en esta falla, tot un tribut a l’entitat gremial i a l’ofici, també va ser retratat Carlos Cortina a més dels set mestres majors del GAAF. Seguint amb la Generació d’Or de les falles (Debón, Huerta, Luna, Puche), Vicent Luna Cerveró (1925-2021) va rebre tribut per part de Pedro Rodríguez Marín en un parell d’ocasions: Arts marcials i Les falles un art març...i al (falles infantils Pl. Mercé, 2001 i Vall de Laguar-Pare Ferris, 2021). Ambdós retrats, malgrat aparéixer en cadafals de menut format, prescindien de tota candor i, responien a una factura realista quant a l’execució. Tot i que tipificaven l’artesà com a mestre d’obrador abillat amb granota de peto i modelant en fang una figura sobre una tornera, ressaltaven també la seua condició de tauròfil. L’artesà, ja retirat en el moment de retratar-lo, en els dos casos era representat en 17  Veure ADEF (2005). L’indult del foc. Vol. III (1982-2004). València.

L’alternatiu i “boig” Ricardo Rubert Andrés (1923-2001), que en la dècada dels seixanta tractà de bescanviar el paradigma de falla amb les seues propostes de cadafals “desintegrats” ha sigut objecte de sengles retrats-tribut pòstums. El 2013 Na Jordana incloïa en Odissea un oníric llenç del pintor de la “movida” madrilenya Jesús Coyto que, a partir de ceres i resines de diferents pigments, reproduïa en encàustica la realista testa de l’artista faller a partir d’una fotografia d’estudi dels anys cinquanta. La complementava amb un collage de transparències i veladures de la versió 3.0. de la falla que el grup creatiu Itaca li dedicà en commemoració del 50 aniversari de la plantà de Nuevo Caballo de Troya, la falla de la Pl. del Cabdill del 1963. Igualment el 2018 José Ramon Devis en Ningú és poeta en la seua terra (Pl. Reina-Pau-Sant Vicent) el representava també en la maduresa i en condició d’honorable i pròfug ciutadà, condicionat a mamprendre la seua trajectòria professional lluny de València en plena etapa d’esplendor per haver fet trontollar l’essència de les falles amb la seua revulsiva aportació estètica i per haver-se enfrontat amb el GAAF. La figura formava part d’una falla dedicada a la fuga de talents: “La mejor valentia: Rubert irá a la hoguera y no plantarà más por ir en contra de las esencias de la fiesta”, indicava una notícia copsada en un full de diari als peus de la figura. Un modelat sintètic i superficial, on la pintura esdevenia el principal recurs per copsar la fisiognomia del retratat, copsava els trets més distintius del personatge. Tampoc no expressava la psicologia de l’artista, un home rebel que, en un procés de maximització de la personalitat, va posar molta cura en la imatge personal , tal com feien els genis del surrealisme o el dadà, a fi d’associar la imatge personal amb la seua producció més transgressora. Almenys així es com Rubert es feia retratar en revistes i publicacions falleres19

18  Veure ADEF (2005). L’indult del foc. Vol. III (1982-2004). València. Ajuntament de València, pàg. 404.

19  Borrego Pitarch, Vicent (2013): “Les coses que sols un artista pot fer o les atrevides propostes i les humorístes accions

Jesús Coyto: Homenatge a Ricard Rubert. Falla Na Jordana, 2013. José Ramón Devis: “Ricard Rubert”. Ninot falla pl. Reina-Pau-Sant Vicent, 2018. Fotos: Antonio Cortés i Uiso Fernàndez.

També Josep Martínez Mollà (1939) fou homenatjat pel seu deixeble i coŀlaborador Paco Mesado en la falla Periodista Gil Sumbiela-Atzucena de 2016 (¡Que monada de chica!) amb un retrat realista més expressiu que els habituals. La composició reiterava l’esquema escenogràfic típic i reproduïa un racó de l’obrador del mestre amb un cartell de falles, una làmina de Sant Pancraç i un calendari (elements mínims per a evocar un entorn). Com a única aŀlusió a la producció fallera de Mollà hi havia una imatge de Publicitat (Falla Ferroviària-Bailén-Xàtiva, 1973). Un parell de prestatges de fusta amb eines de treball (maquetes de torsos en escaiola, paletes de pintura, pots de cola i tota mena d’extremitats de figures en cartó) completaven l’ambientació de la instantània. El retratat era representat en la seua condició d’artesà, és a dir, de paisà però amb la roba tacada, modelant en fang una versió lliure de la mona que li va reportar el seu primer premi de la secció Especial, és a dir, el leitmotiv que justificava la seua presència a la falla. El modelat no ocultava els 77 anys del model ni tampoc la pèrdua de la massa muscular a l’abdomen i ens el presentava amb gest plaent i gaudint del seu treball.

Diversos són els homenatges que ha rebut també Alfredo Ruiz Ferrer (1944), des del 2003, un cop retirat provisional o definitivament de l’ofici. En tots ells s’exalça la genialitat del creador arran del bolc estètic que progressivament va conferir a les seues falles arran del 1980, fins al punt d’atemptar contra el paradigma formal del cadafal durant els primers anys del nou miŀlenni. El primer, però, és un retrat convencional, desproporcionat i poc afortunat de Paco Roca Chorques per a la falla Pérez Galdós-Av. Calixte III (Açò té ous), on s’elogia la seua valentia i atreviment en plantejar vertaderes falles d’autor que contravenen la convenció. Abillat de negre, en aŀlusió a la seua conceptual manera de fer, el geni és representat al darrere d’un parell d’ous de gran format (com a símbol de les seues agalles) amb imatges d’alguns dels seus cadafals més emblemàtics per a Espartero-GV Ramon i Cajal, Pl. Pilar i QuartPalomar. Hi era en companyia d’un candorós i estilitzat xiquet que imitava la seua posició20, és a dir, el braç estés, per palesar que la profètica visió de l’estètica fallera que tenia l’artista havia de ser aquella que acabarien per normalitzar generacions futures d’escultors. El sintètic modelat del cos del retratat, en què les textures i plecs de la roba són realçades amb efectes pictòrics, contrasta amb el grau de detall amb què són copsats els trets fisiognòmics del model.

José Latorre Lleó (1962), com a mestre major del GAAF durant tres legislatures (2001-2013) ha sigut també retratat en diverses ocasions. Dins del vessant realista cal destacar el retrat que Jordi Palanca, abans de fer un bolc 20  Veure ADEF (2005). L’indult del foc. Vol. III (1982-2004). València. Ajuntament de València, pàg. 436.

Paco Mesado: “José Martínez Mollà”. Ninot per a la falla Periodista Gil SumbielaAtzucena, 2016. Museu del Gremi d’Artistes Fallers. Foto: Ivan Esbri.

Paco Roca: “Alfredo Ruiz”. Ninot per a la falla Pérez Galdós-Av. Calixte III, 2003. Foto: Julio Fontan (Actualidad Fallera) estètic a la seua producció, li dedicà en una escena de la falla de la Ciutat de l’Artista Faller (Cal tindre un parell d’ous per ser matador de bous). Hi era al darrere d’un faristol junt al llavors regidor de festes de l’Ajuntament de València, Félix Crespo, com a màxims responsables de formar i oferir cursos de capacitació als i a les aspirants a jurats de falles. Una escena crítica, on el màxim responsable del Gremi era tipificat amb vestit de jaqueta per palesar la seua honorabilitat i amb gest desconcertat davant el desafiament que se li’n venia al damunt. Un retrat naturalista on modelat i pintura es complementaven per a aconseguir un encertat paregut

Jordi Palanca : “José Latorre”. Ninot per a la falla de la Ciutat de l’artista faller. Foto: Joan Victorià Ramírez.

José Luís Santes Alpuente (1963) ens va oferir un colpidor i personal autoretrat en Un somni (Albacete-Marvà, 1990), una falla de tints innovadors quant a estètica i composició, on a l’estilitzada, concisa, planimètrica i monocroma figura humanitzada del coronament l’autor va contraposar alguns ninots de cert grau hiperrealista com aquell en què l’artista es va representar amb aspecte bohemi i roba pròpia i desendreçada, com a un creador sensible i vulnerable. El grau de naturalisme de la figura s’aconseguí gràcies a la tècnica pictòrica emprada pel germà de l’autor, Javier Santés, qui per a acolorir-la va recórrer al procediment amb què s’encarnaven els maniquins de moda.

Igualment el 2014 l’escultor Sergio Penadés, coŀlaborador habitual de José Latorre i Gabriel Sanz i perpetuador del realisme i costumisme en la coŀlecció dels indultats, va modelar en fang una petita i realista figura sedent de l’artista Joan S. Blanch (1965) per a l’exposició antològica “Tirant de Blanch (1994-2014)”,que copsava la trajectòria d’aquest referent de les falles infantils. Mostrava a Blanch enfeinat, destacant-ne la seua destresa i pulcritud en la pràctica de l’escultura sobre poliuretà. La indumentària més característica del retratat era reproduïda fidedignament, mes no tant la versemblança.

José Jarauta Navajo, Pepo es definia com a efectista artista del color en un autoretrat a camí entre el detall realista i la síntesi formal en la falla Sant Josep de la Muntanya-Terol del 2018 (Made in...?). Entre pots de pintura i en companyia d’un menut operari, de factura plenament infantívola, el creador, preocupat per la seua aparença, vestia un sofisticat i aparent mono de treball, on ornaments, textures i plecs eren simulats per mitjà de la pintura. Fotografies pegades en engranatges de fusta mostraven detalls d’alguns dels seus ninots i peces de gran format en què els efectes pictòrics ressaltaven el principal tret d’estil de l’autor.

Fede Ferrer, en la seua doble vessant com a faller i com a artista, va retre homenatge a Miguel Esteban Villanueva (1928-1999) amb un hiperrealista retrat que va formar part de la falla commemorativa del 75 aniversari de la comissió

Doctor Olóriz-Arquebisbe Fabian i Fuero el 2013 (Escrivint la història). L’artesà, representat assegut i amb roba d’abric mentre contemplava i modelava la maqueta de la falla Los siete pecados capitales (1979), havia estat coŀlaborador habitual d’aquella falla de Marxalenes, on va erigir 14 cadafals. Potser també fora el responsable de despertar en l’autor del conjunt la vocació que va acabar per convertir en professió. L’expressió del model, gens forçada i ben treballada, així com l’encertada caracterització o el tractament dels plecs en la reproducció de les peces de roba, fan d’esta peça una de les més aconseguides del vessant naturalista dels retrats.

També Vicente Herrando Soler (1965)s’autoretratà el 2013 en una escena de la falla Doctor Gómez Ferrer (Histèria dels premis) amb roba de treball i al davant del trespol de l’obrador entre caps de cartó i tubs de pintura. Tractava de cuinar amb mètodes rudimentaris (una bombona de càmping gas) la paella dels premis. Era una escena protesta davant la pujada un any abans de l’IVA de les falles del 8% al 21%, on l’artista ressaltava la seua condició d’obrer. Amb les cames flexionades preparava allò únic que amb els seus guanys es podia permetre: una paella de reduïdes dimensions. L’augment de la tributació resultava incompatible amb la voluntat de les comissions d’optar a premi amb cadafals imponents i d’ahí el confós missatge que el conjunt pretenia transmetre. Un modelat precís ressaltava els plecs de la roba i el detall en l’afaiçonament del cap, combinat amb una acurada paleta, en potenciaven la versemblança de l’artista de referència.

Simplificant formes i volums i endolcint i reinterpretant els referents.

“Ninot, que insultes sense paraules amb la candor d’un pillet...”

Josep Alarte Querol: La milotxa (1977).

José Jarauta, Pepo: “Autoretrat”. Ninot per a la falla Sant Josep de la Muntanya-Terol, 2018. Foto : Joan Castelló.

Fede Ferrer: “Miguel Esteban Villanueva”. Ninot falla Dr. Olóriz-Arquebisbe Fabian i Fuero, 2013. Foto: Javier Mozas.

Vicente Herrando: “Autoretrat”. Ninot falla Doctor Gómez Ferrer, 2013. Foto: Joan Castelló.

Xavier Herrero: “Regino Mas, retrat de joventut”. Ninot falla Santa Maria Micaela-Martí l’Humà. Foto: Bdfallas.com

La incorporació d’un allau considerable d’artistes de falles infantils al procés de construcció de cadafals grans arran dels anys noranta del segle XX, si bé va contribuir a renovar els paràmetres de la plàstica dels cadafals de gran format, acabà generant una “infantilització” del llenguatge expressiu, que es va manifestar amb un tractament polit de les superfícies versus el detall en el modelat i la proliferació de formes sintètiques i també en el predomini de les tonalitats pastel front al cromatisme apagat, entonat i saturat. Aquesta manera de fer, deliberadament ingènua, senzilla i allunyada del classicisme acadèmic, aportà una nova manera d’abordar el retrat en els cadafals.

Parlem de retrats discordants amb el rigor academicista i les formes clàssiques de representació, on els models són reinterpretats a manera d’infants o creats sota els paràmetres de la iŀlustració infantil de format simple i no realista a fi d’atreure l’atenció dels destinataris i d’involucrar-los en el plantejament que el cadafal aborda, de manera que resulta més interessant deformar i desfigurar les formes per reforçar-hi idees o sintetitzar els trets fisiognòmics de la persona aŀludida.

Xavier Herrero, també amb motiu de la commemoració del natalici de Regino Mas, va incloure una escena dedicada a l’artista en la falla Santa Maria Micaela-Martí l’Humà (Ací... què pintem?). El va representar en la seua adolescència com a un irrecognoscible i jove aprenent de trets candorosos assegut en una banqueta i retocant una figura amb pinzell. Mes que un retrat, l’escena constituïa una lliure i anacrònica recreació d’una etapa de la vida de l’artesà de la qual a penes es conserven testimonis gràfics. Ni la indumentària (una granota de treball), ni l’edat del retratat (que va iniciar la seua formació i producció fallera als 19 anys) s’adien a la realitat. La pintura era el principal recurs per a emular textures, plecs, reflexos i efectes de profunditat en una peça que, si n’exceptuem el discordant i infantívol cap del personatge representat, podríem qualificar de realista. Una escenografia en angle tancava la composició d’esta estampa de factura infantil i costumista. Les fotografies de les falles penjades a les parets (cadafals mítics de l’artista de referència) resultaven essencials per a poder identificar el ninot en el context d’una falla que ostentava per coronament la figura d’un grotesc artista faller, caracteritzat a l’estil

Vicente Lorenzo Díaz: “Geni i figura” (homenatge a Vicente Agulleiro”. Falla infantil Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares, 2009. Foto: finisecular i romàntic de la bohèmia francesa21

Vicente Lorenzo.

José Manuel Alares: “Autoretrat”. Ninot falla infantil l’Antiga de Campanar, 1991.

Foto: Javier Mozas.

Com a tribut entre coŀlegues cal catalogar l’homenatge pòstum de Vicente Lorenzo Díaz al seu coŀlaborador Vicente Agulleiro Aguilella (1945-2008) en l’escena “Geni i figura” de la falla infantil Santiago Rusiñol-Comte de Lumiares de 2009 (Sap més el dimoni per vell...), de Vicente Francisco Lorenzo. L’artista, finat feia només un any, va ser retractat amb els trets d’estil més característics de Lorenzo pare, que en les seues falletes sempre ha representat qualsevol persona adulta sota l’aparença d’un xiquet o una xiqueta. El tributat era caracteritzat amb roba de feina i modelant sobre una banqueta el cap del vent que bufava sobre el galiot de La supervivència i junt a ell i sobre un parot hi eren esbossos de detall i una reproducció en fang de la ballarina de Llum iacció, és a dir, de les falles que l’homenatjat, un dels més reeixits creadors durant les darreries dels setanta i tota la dècada dels huitanta, havia construït per a la pl. del Pilar el 1986 i el 1990 respectivament.

Un modelat enèrgic, simplificat i de tendència avantguardista, per la reinterpretació que en va fer de la seua fesomia i anatomia a partir d’un modelat en facetes, va caracteritzar l’autoretrat de José Manuel Alares Sales (1950) en Un moment per a somiar (falla infantil l’Antiga de Campanar, 1991), amb què l’autor va plasmar la part més creativa del seu ofici. Hi era assegut caviŀlós sobre una retorçuda banqueta davant una taula de dibuix copsada amb insòlita perspectiva i en ple procés creatiu del cadafal del qual el propi ninot en formava part. Un retrat personal dins d’un conjunt apassionat i amb una composició a base de línies trencades, on les idees i els fantàstics i intransferibles personatges que al creador li brollaven del cap cobraven forma plàstica, seguint el patró iconogràfic de la producció d’alguns visionaris del Romanticisme. El gravat El sueño de la razón produce mónstruos, de Goya22 servia d’inspiració al conjunt.

Com a un pastiche de retrats dels més diversos estils i tendències cal catalogar el grup “Què, pinte jo ací?”, de Marisa Falcó Couchoud (1967), Paco Pellicer Brell (1962), Víctor Valero Valero (1958), Vicente Lorenzo Díaz (1950), Vicent Almela Caballé (1955), Miguel

21  Les fotografies o dibuixos d’època que il·lustren el treball d’un artesà fan deduir que l’ús de bates, granotes de treball o de guardapols, no es fa extensiu ni es generalitza fins als quarantes-cinquantes del segle XX i, així, resulta difícil identificar les referències que els cadafals fan a la professió d’artista faller sobre esbossos o imatges. Es tracta d’un ofici polifacètic i, per tant, complicat de representar amb l’amplitud dels quefers artístics o artesanals que comporta en una única imatge. De vegades, serà només una paleta de pintor i d’altres únicament la tornera de modelar, els atributs que tipifiquen i ens permeten identificar el ninot d’un artista faller anònim dins del conjunt general d’una falla. Durant la II República i els primers anys de la reconstrucció de la festa els artistes fallers solen aparéixer representats sense cap peça de roba específica o característica. Aviat, però, per singularitzar l’ofici, se n’adopta la indumentària pròpia de la bohèmia artística francesa de meitat del segle XIX i començaments del XX en un exercici romàntic de dignificació de la professió. La brusa ampla i frunzida i la llaçada ja es troben presents en les al·lusions genèriques que els cadafals fan als artistes fallers durant la postguerra (Sanchis Bergón-Túria, 1953 i Convent de Jerusalem-Matemàtic de Marçal, 1955) i arran del 1963, la llaçada, per acord corporatiu, esdevindrà art i part de l’uniforme de tots els artistes agremiats. La incorporació de la gorra de plat o boina de feltre, també per influència dels impressionistes francesos, culminarà este procés de sincretisme iconogràfic. 22  Veure ADEF (2005). L’indult del foc. Vol. III (1982-2004). València. Ajuntament de València, pàg. 187.

José

García: “Marina Puche, Eva Cuerva i Alicia Remau”, ninots per a la falla infantil Sant Josep de la Muntanya-Terol, 2021,. Foto: Ivan Esbri.

Santaeulalia Núñez (1943) i José Luis Santés Alpuente (1963) per a la falla infantil de Na Jordana del 1997 i amb lema homònim. L’escena formava part d’un cadafal coŀlectiu, coordinat pels Fet d’Encàrrec, on cadascun i cadascuna dels artistes esmentats, conjuntament amb José Santaeulalia Serran (1975) eren responsables de l’execució d’una escena situada al davant del full d’un bloc de dibuix. El grup esdevenia un lúdic compendi de totes les faisons convergents a la falla i en ell la i els artífex intercanviaren els rols i es van retractar els uns als altres caracteritzats com els cartoon de la peŀlícula Blancaneus i els sets nanets (Snow White and the Seven Dwarfs, EUA, 1937), per fer-ne crítica del llast de l’estètica Disney en els cadafals de menut format : “Què pinten tots els artistes/ disfressats d’eixa manera/ Si ja estan farts de la Disney i l’estètica fulera?, deien els versos explicatius de l’escena23”. Així, Vicente Lorenzo, amb el seu modelatge precís, de detall i d’afecció realista, realitzà el nanet-ninot de Miguel Santaeulalia amb el seu fill Josete en braços; Miguel Santaeulalia, sintetitzà línies i recursos expressius per a elaborar el de Vicente Lorenzo; els Fet d’Encàrrec, amb la seua síntesi de volums i formes, copsaren el de Víctor Valero; Valero amplià el joc de textures fent ús de la tela de pèl sintètic per retratar Almela i aquest últim, amb la seua netedat formal i cromàtica, va realitzar els de Marisa Falcó i Paco Pellicer a partir d’un modelatge en facetes. El conjunt hi era al davant del full d’un bloc de notes iŀlustrat també amb els retrats naif de tots ells executats presumptament per la mà d’un jove pintor que completava l’escena i que va ser realitzat amb elegant i tendra factura clàssica per José Luis Santés. Este reconeixement entre coŀlegues fou exhibit parcialment en l’Exposició del Ninot, on només es mostraren els personatges del conte en composició diferent a la de la falla per ajustar-se a les mesures reglamentàries aprovades en Assemblea de Presidents. Encara així, per un excés de 2,6 cm, 23  Borrego Pitarch, Vicent (1997): “Explicació i relació de la falla infantil Na Jordana ‘97”. De la festa, la vespra. Llibret la panxa del ninot que representava els Santaeulalia va ser cercenat, tot i esdevenint el grup, un símbol de la barbàrie i manca de sensibilitat del món faller respecte a la creació artística24.

La caricatura deformativa de factura candorosa i modelat senzill és el registre més característic dels ninots-tribut de José Luis Ceballos i Francisco Sanabria. En la falla municipal infantil de 2021 (Saps qui soc?) van retre homenatge a Regino Mas tot i tipificant-lo en la seua maduresa com a un artesà que, pujat a una cadira, revisava el modelatge en cartó del cap del So Quelo, personatge protagonista de les falles plantades en l’actual pl. Ajuntament i firmades pel tributat entre el 1942-1948. La característica boina del mestre, les peces de roba emprades per a la caracterització i l’activa postura de la figureta, reforçaven el caràcter quotidià i d’instantània de l’escena. La peça tenia per objectiu informar sobre l’aportació de l’artista a la festa fallera a les noves generacions de xiquetes i xiquets: “Construí falles de gran tamany/ primer que ningú, amb remat/ sempre fi i proposà cada any/salvar el ninot indultat”.

Amb semblant estil i intenció didàctica, en la falla municipal infantil de 2022 (També?) historiador i restaurador van destacar l’empremta i aportació de Carlos Cortina a la configuració dels actuals cadafals i per a elaborar-ne el retrat van recórrer a la mateixa fotografia de Vidal Corella que havia inspirat el retrat realista de Miguel Delegido. El fuster, que fumava un cigar pur, i el porquet de la instantània original eren reinterpretats i representats sobrevolant el desaparegut Palau de Ripalda dins del tramvia enlairat per una libèŀlula que el veterà artista havia plantat en la Pl. Marià Benlliure el 1928 (De València a Nova York en les ales d’un parot), tantes vegades evocat als cadafals. En el seu conjunt, la falla on hi era el retrat rememorava l’aportació en diversos àmbits d’altres reeixides personalitats valencianes històriques o contemporànies.

Vorejada de dues candoroses ballarines, fidels quant a estil al tarannà i el peculiar univers figuratiu de l’autora, Ceballos i Sanabria també van retre tribut a l’artista Marina Puche Fabuel (1982) en la falla infantil de Blanqueries de 2017 (Dona color), que constituïa un homenatge a cèlebres pintores consagrades o silenciades per la història de l’Art, com Frida Kalho, Tamara de Lempicka o Artemisia Gentileschi, entre d’altres. El retrat representava la iŀlustradora, dissenyadora i artista, agenollada i dibuixant en un quadern. En constituïa l’única referència a l’art de fer falles i constituïa un recurs per a visibilitzar-hi l’aportació de les dones.

De bell nou l’artista Marina Puche, en la seua condició de dissenyadora, conjuntament amb l’escultora Eva Maria Cuerva i la pintora Alícia Renau, protagonitzaren una escena de Dones, la falla infantil de San Josep de la Muntanya-Terol de 2021. José Fuster García les va representar treballant frenèticament a l’interior d’un obrador sense prescindir de la candor, però amb un registre ben personal i proper a la manera de procedir més característica del Cubisme, és a dir, recorrent al canvi de punts de vista i de volum o de massa, en termes de superfícies geomètriques, planes i hiperbòliques llunyanes a la perspectiva o als punts de fuga clàssics. El conjunt visibilitzava la considerable aportació de la dona contemporània al procés de construcció de falles.

Retrats en clau de caricatura.

“Si hay en el Arte un aspecto que camina paralelo a la historia y muchas veces la adelanta, la modifica, influye sobre ella, moldeándola a su antojo e imponiendo a lo más alto la voluntad nacida de lo más bajo, este aspecto es la caricatura”

José Francés: La caricatura (1930)

“Ninot, que saps fer riure la gepa a qui naix geperudet...”

Josep Alarte Querol: La milotxa (1977).

Ja hem parlat del pes del grotesc i de la influència de la caricatura satírica en la gènesi de la plàstica fallera i de les temptatives de redreçament de l’estètica fallera pel camí del realisme academicista en el trànsit de segles i també del procés invers que s’opera en l’àmbit de les belles arts. Mes entre 1931 i 1939 el gènere experimentarà una nova eclosió a casa nostra que esdevindrà un dels nuclis més destacables de desenvolupament del gènere gràcies a la difusió que en farà tant la premsa ordinària, com les revistes gràfiques, anticlericals, republicanes o falleres, fet que propiciarà l’aparició de tota una generació de dibuixants especialitzats en la matèria, molts dels quals participaran en la construcció de cadafals o empatitzaran amb les falles com a recurs expressiu. Tant Mª de los Ángeles Valls, com Alfredo Liébana Collado, en la seua tasca investigadora i de catalogació o sistematització temàtica del gènere25 destaquen durant les tres primeres dècades del segle XX la transcendència que a nivell nacional i local assoleix la caricatura gràfica d’artistes (escultors, músics, escriptors, actors, etc.), modalitat amb la qual cal associar i vincular els ninots- tribut a artistes fallers d’estil caricaturesc. desviació o el desequilibri a l’hora de plasmar les faccions o el cos dels models de referència un recurs expressiu per generar l’humorisme, que, en el cas dels ninots, és reforçat en conferir-los els més impensables rols i les més destrellatades caracteritzacions, d’acord amb el lema genèric de les falles de què en són art i part.

24  Collons, Pepeta (Vicent Borrego Pitarch), 1999: “The Fallas Chainshaw Massacre” dins “La Metralla del Carme”, núms. 5 i 6. LLibret Falla Na Jordana.València. ACF Na Jordana, pàg. 15.

Vicent Almela Caballé: “Llaor i glòria al Papa Luna” (homenatge al taller de Vicente Luna). Falla Santa Maria Micaela-Martí l’Humà, 2008. Fotos: Joan Castelló.

Un vessant dins del qual des de començaments del segle XX destaca Francisco Galván, dibuixant de traç modernista i coŀlaborador habitual en el setmanari Letras y figuras durant la primera dècada del segle XX, que el 1942 edita Fallas. El libro de los artistas26 , un quadernet de petit format que replega anècdotes sobre la festa fallera i breus biografies o fitxes curriculars iŀlustrades d’artistes fallers, retirats o en actiu. En ella trobem els primers retrats gràfics dels escultors del foc, perquè ofereix una àmplia galeria de caricatures de traç sintètic, enèrgic i deformatiu plenes de modernitat. La seua pretensió és entretindre més que criticar i fa de la 25  De forma puntual o habitual està probada la implicació en el procés creatiu o constructiu de falles de caricaturistes gràfics com: Manuel González Martí (1877-1972); Jaime J. Barreira (1888-1957); Luis Dubón Portalés (1892-1953); Manuel Antonio Vercher Coll (1900-1934); Gregorio Muñoz, Gori (1906-1939) i José Soriano Izquierdo (1908- 1996), alhora que d’altres dibuixants expressen l’afecció envers la festa i els cadafals a través de la seua coŀlaboració habitual en revistes falleres o llibrets, com: Enrique Pertegàs, Tramús (1884-1962; Enric Soler i Godes (1903-1993); Emili Panach, Milo (1913-1983); Francisco Galván o Alamar.

26 Galvan, F (1942): Fallas. El libro de los artistas. Documentada historia de la famosa fiesta valenciana. València. Prensa Valencia. Imprenta José Olmos- Fotograbados José Carreres, és una publicació que inclou fins a 27 caricatures d’artistes fallers. Les referides als professionals en actiu són reproduïdes alfabèticament i n’inclouen breus ressenyes biogràfiques (Luis Archelós; Adolfo Ariño; Carlos Cortina; Modesto González; Fernando Guillot; Abelardo Guillot; Vicente Guillot; José Mª Martínez; Regino Mas; José Mª Mas; Carmelo Roda Rovira; Fernando Roda LLop; José Roda Llop; Rafael Roig, Peral; José Sánchez Cervera; Manuel Sánchez; Vicente Sanchis; Enrique Vidal Moreno; Manuel Vidal), llevat de les de Manuel Giménez Cotanda, Vicente Sancho, Manuel Giménez Monfort i Manuel Guinart. Els “iŀlustres” artistes retirats en aquell moment de la professió (Ramon Andrés Cabrelles, Carmelo Vicent Vicent Benedito i Amadeo Desfilis), bé reben tribut en el prefaci d’esta galeria, bé recreen vivències o annècdotes.

Vicent Almela Caballé: Autoretrat junt a Mario Pérez Sánchez. Falla infantil falla Bosseria-Tossal,2021. Foto: Ivan Esbri.

Una publicació de referència, considerant que la caricatura gràfica d’artistes fallers, en conjunt no ha tingut massa predicament, si n’exceptuem l’aportació al gènere durant els anys seixanta i setanta del dibuixant i poeta festiu Emilio Panach Ramos, Milo (1913-1983) en diversos números extraordinaris de falles del Levante o del caricaturista Àngel Villena (1931-1976), disseminada en diversos llibrets de falla. Durant els anys noranta el gènere cobra de bell nou una revifada, gràcies al treball de Vicente Almela Caballé per a la revista El Casal faller del 1990, on va caricaturitzar els coŀlegues que aquell any construïren falles de la secció Especial i també amb la tasca de compilació efectuada per l’equip de redacció d’Historia de las fallas de Levante-EMV en la secció “Artistas Falleros”. Retirat de la construcció de falles, Almela ha continuat conreant el gènere, tot i contribuint a la seua difusió per mitjà de les xàrcies socials.

Una de les més divertides incursions d’Almela en l’àmbit de la caricatura tridimensional i fallera formava part del cadafal L’Edat Mèdia (Santa Maria Micaela-Martí l’Humà, 2008), on mostrà la seua admiració i veneració per Vicent Luna, a qui va elevar la categoria de Pontífex. En el grup “Llaor i glòria al Papa Luna” feu ús del seu peculiar estil de recerca de línies netes i formes poc recarregades, prescindint de tot allò superflu per recrear-se en el modelat més essencial dels trets fisiognòmics i una paleta de colors bàsics a l’hora de copsar tant l’expressió constat i natural dels caricaturitzats i de les caricaturitzades, com la transitòria, és a dir, aquella que recrea els seus estats d’ànim. Assegut al soli i caracteritzat amb l’alba i una estola on es reproduïen les falles més emblemàtiques de la seua producció, l’homenatjat, d’expressió seriosa i adusta, mostrava un bàcul coronat per la cèlebre Serp de mar (Falla Pl. Caudillo, 1975). Entre les arcades de mig punt que remataven la cadira gestatòria, els coŀlaboradors més cèlebres de Luna eren santificats. Hi trobàvem el fuster Antonio García, “Tonín”; l’artista faller, dibuixant i guionista José Soriano Izquierdo (1908- 1996), la “càrrega” deformativa del qual reia fonamentalment en el nas i les ulleres i l’escultor Fulgencio García López (1915-1994), Garcieta, de faccions eixutes. Sustentaven la filactèria amb el rètol de l’escena les filles de l’artista Pilar i Mª José, deixebles i guardianes del patrimoni artístic patern tipificades com a serafines. Un homenatge desbordant d’enginy i gràcia, en què es palesaven els mèrits d’un artista faller, no com a individualitat, sinó com a savi coordinador d’un equip professional, perquè les falles, com les peŀlícules, tal com deia l’arquitecte i pintor Sigfrido Martín Begué, no són obra d’un director, sinó de tot un coŀlectiu de facultatius.

També com a mostra de la peculiar manera de caricaturar d’Almela cal parar esment en l’escena amb què va concórrer a l’Exposició del Ninot de 2020 i 2021 en representació de la falla infantil de Bosseria-Tossal. Amb ella l’artista culminava la trajectòria professional que hi va iniciar el 1976 i es va autocaricaturitzar a l’interior del taller tallant amb cútex i escates una peça de porexpan sobre una tornera. Es tractava d’una nova versió d’aquella xiqueta efectuada en 1976, que junt a una iaia i altres dos companys culminava la falleta Tradicions. En el procés d’execució de la peça li acompanyava el seu ajudant i deixeble Mario Pérez Sánchez, qui sustentava el cap de la mateixa figura ja convertida en tota una dona pel pas del temps. No debades el seguidor li prendria l’alternativa al mestre a la plaça un any més tard. Els esbossos d’aquelles dues falletes separades pel temps i d’altres apunts servien de rerefons al grup.

José Luis Ferrer Vicent (1952-2006), fidel al seu peculiar estil, serà un dels primers artistes a conrear el gènere de l’autoretrat en un registre caricaturesc net, brillant, mordaç, de modelat polit i reblert de sornegueria, que conferirà un valor sobreafegit al gènere. Se’ns presenta com a principal ninot en diversos coronaments dels seus cadafals, adoptant en tots els casos una caracterització d’acord amb l’argument que desenvolupa en cada falla. Així el trobem disfressat de torero en Quart-Palomar 1995 (La fira dels braus fallers), on la càrrega humorística es troba en el desllavassat cos i en la desproporció de les mans i el cap de la rematada i en la qual, fent un calc semàntic de l’expressió “tindre bou” de l’argot propi de la construcció de falles, feia mofa de la fama que li havia estat atribuïda pel món faller com a mestre del non finito, tant pel risc i la gosadia de tants cadafals com no va poder plantar, com per la seua mala gestió a l’hora d’enllestir les falles. L’autocrítica també empeltava el coronament de la falla CíscarBorriana del 1997 (Ací també farem història), que feia paròdia burlesca del coronament de la pròpia falla municipal d’aquell any (La nostra història), també construïda per ell en coŀlaboració amb el seu germà Santiago. Allí es va representar com a un esperpèntic i desnerit guerrer de Moixent que sota el casc i l’armadura mostrava el seu esquifit semblant i els peus, les parts més sensibles de tot aguerrit genet. L’alteració de les proporcions de la cuirassa i l’accentuació dels trets facials, principalment nas i barbeta, en el conjunt d’unes faccions magres i escanyolides, provocaven el somriure, la simpatia i la complicitat amb el missatge, perquè l’adjudicació de la falla municipal aquell any havia sigut motiu de polèmica. El “Regino de Borriana”, format a l’obrador de José Pascual Ibáñez, Pepet (1936), havia guanyat al seu propi mestre i mentor en el concurs per a realitzar la falla municipal d’aquell any, tot i que el veterà geni del grotesc i de l’atreviment faller n’havia executat amb solvència i gran acceptació popular els dos últims cadafals (Homenatge a la pintura de Sorolla i De València i dolces). El projecte que tancava la trilogia era una falla pacifista protagonitzada per Gandhi. Els Ferrer pensaven que no tindrien res a fer front a la proposta del seu instructor i restaren perplexos davant la desestimació de l’esbós del mestre per part de la corporació municipal, tot i que fora en benefici propi. D’ahí que José Luis incloguera també en una escena d’Ací també farem història un caricaturesc ninot de Pepet enlairat a manera de projectil per una catapulta, fent una sarcàstica crítica de la insolent manera de procedir per part del consistori amb l’artista de referència.

Anys després, el 2014 Sergio Fandos, altre artista borrianenc, va retre també tribut al mestre en La mirada d’Urània (falla Ceramista Ros-José María Mortes Lerma), dedicant-li una escena del revers del cadafal. En “La teoria de Newton” s’exalçava la seua capacitat a l’hora de temptar el risc en matèria de falles. Amb una equilibrada postura Pepet hi llençava la poma que va inspirar la teoria de la gravetat. Imatges de dues de les seues falles més atrevides (Homenaje a la pintura de Joaquín Sorolla i De València i dolces) per a la plaça de l’Ajuntament de 1995 i 1996 complementaven l’aŀlusió. Era aquella una caricatura simplificada quant al modelat que posava la càrrega en les orelles, la boca i aquells altres senyals físics propis de l’edat del retratat.

Miguel Santaeulalia Núñez (1943) va ser objecte de tribut per part de Jordi Palanca en la falla Dr. Olóriz-Arquebisbe Fabian i Fuero del 2003 (Acadèmia fallera). Hi figurava com a pilot d’una piconadora que esclafava tota possible competència, ja que en l’exercici anterior el mestre havia assolit els principals premis d’enginy i gràcia de la secció Especial i de la categoria 1ªA, mentre que els seus fills i deixebles Pedro i Miguel havien aconseguit els primers premis de la secció Especial en falles grans i infantils. Aquella caricatura de bust disposada dins la cabina del vehicle es distingia per un modelat de detall al cap, que contrastava amb la simplicitat en el tractament del cos. Tot i que tant en un cas com en l’altre es mantenien les proporcions, la càrrega deformadora s’emprava a potenciar la panxa de la figura, tot i aprofitant-ne la postura.

Vicente Lorenzo Díaz (1950) fou també caricaturitzat pel seu fill Vicente F. Lorenzo Albert en la falleta infantil de Quart-Extramurs-Velázquez de 2006 (Puntua!) en el seu polifacètic vessant com a cartellista i alhora com a artista faller. Era un reconeixement al creador com a pare i com a mestre, on se’l tipificava a l’estil dels genis del Renaixement italià i amb indumentària d’aquella època, per ser un artista versàtil i complet. El model hi era en una graciosa postura fent equilibri per sovintejar les seues múltiples vessants creatives al davant de dues obres seues com a iŀlustrador: el cartell de Falles del 1988 i la portada de la revista El turista fallero del 1992. Alhora, modelava un bust en fang disposat sobre un cavallet, vorejat d’altres creacions (dibuixos i figures creades per a cadafals propis o aliens, que cobraven presència i forma plàstica). Entre elles s’hi distinguien les fruites i hortalisses humanitzades que van culminar el cadafal Sava nova (falla infantil de Sant Vicent-Falangista Esteve, 1976), amb el qual va aconseguir el primer premi de la secció Especial infantil. Hi era aquella una caricatura sintètica i de senzill modelat que per a copsar la fesomia constant i transitòria del referent recorria als registres gestuals propis del còmic espanyol dels anys cinquanta i seixanta. D’esta manera posava la càrrega en les celles asimètriques, els ulls desorbitats i els llavis crispats del model per a expressar l’atabalament pel seu frenètic treball. No debades l’artista havia fet palesa la influència que el grafisme del tebeo humorístic dels anys cinquanta i seixanta havia tingut en la configuració del seu estil27

Josep Palanca. Detall del ninot de Miguel Santaeulalia Núñez en la falla Dr. OlórizArquebisbe Fabian i Fuero, 2003. Foto: Julio Fontan.

Vicente F. Lorenzo Albert: Ninot de Vicente Lorenzo Díaz. Falla infantil Quart-ExtramursVelázquez, 2006. Museu del Gremi d’Artistes Fallers. Foto: Ivan Esbrí.

Vicente LLácer Rodrigo: “Aritmofòbia”. Ninot caricatura de José Latorre. Falla Na Jordana, 2010. Foto: Joan Castelló.

El cartellista i artista faller Armando Serra Cortés (1950) va rebre també caricaturesc homenatge per part de l’artista Nieves Fernàndez en Socarrats (falla Palleter-Erudit Orellana, 2003), un cadafal de composició desmanegada, deutor en part de l’estil que l’enginyós i ocurrent autor de referència va conferir als cadafals de gran format que va construir arran del nou miŀlenni i en els quals una eficàcia en la disposició d’elements decoratius i documentals dotava 27  Castelló, Joan. Mir, Hernan & Sanchis, Manuel (2001): Fallas infantiles. Juego y tradición. València. Ajuntament de València, pàgs. 170-171.

Durant la primera postguerra i coincidint amb la reconstrucció de la festa fallera l’Editorial Valenciana va crear diverses publicacions humorístiques d’abast nacional (Jaimito, Pumby, etc) dirigides al públic juvenil sota la direcció artística del dibuixant, guionista, humorista gràfic i artista faller José Soriano Izquierdo, qui va propiciar una estreta coŀlaboració de molts dels seus coŀlegues en la revista fallera El Coet (1945-1976), com: Antonio Edo Mosquera, Edgar (1922-2003); José Palop Gómez (1922-1993) o Luis Cerezo Estívaliz (1943). D’esta manera, bé a través dels tebeos, bé a través de les revistes festives, noves generacions i futurs artistes fallers es familiaritzaren amb la simplicitat del traçat, l’economia de recursos expressius i els codis icònics dels còmics d’humor, els quals en l’avenir esdevindrien recursos per bescanviar la plàstica caricaturesca dels cadafals d’originalitat a la configuració, alhora que suplia les seues carències per a l’escultura. El ninot de referència era una figura oval de complexió rabassuda i nana que el tipificava com a cirialot del Corpus, per fer palés el seu activisme valencianista i festívol, tot i substituint el cirial de l’ancià, caracteritzat amb alba, perruca i corona per una llapissera de dibuix.

Manuel Martín Huguet i Sento Llobell: Ninot caricatura de Manuel Martín López. Falla Na Jordana, 2011. Foto: Carles Andreu Fernández.

Manolo Martín López (1946-2005) també va ser homenatjat per l’iŀlustrador i dibuixant Sento Llobell en la falla realitzada pel fill de l’artista Manuel Martín Huguet per a Na Jordana, 2011 (Ens vorem a l’infern). La caricatura que el tipificava era fruit de l’evolució a què havia arribat el dibuixant de la nova historieta valenciana28 a partir de la claredat i capacitat de síntesi per sistematitzar fisiognomies i anatomies. Quant a factura aquella figura se n’adia a la de la resta de ninots del cadafal, que feien palesa certa preferència per formes fragmentàries amb el propòsit de crear l’efecte de trobar-se a mig devastar de la matèria amb què havien sigut modelats. Era una caricatura d’avantguarda i propera a les fórmules del cubisme, si seguim la catalogació de Valls29, amb els trets senzillament insinuats pel modelat i remarcats amb un toc de pinzell directament sobre el poliuretà i entonada amb la sòbria paleta cromàtica imperant en la resta de la falla. Constituïa un ninot sedent i abillat amb roba autèntica del retractat, qui, com a “assessor de focs infernals”, rememorava a les portes de l’infern els esbossos i projectes que havia materialitzat en vida, perquè: “a les caves de l’infern/ el dimoni es fa servent/ i allibera del turment/ als qui fan del foc follia”30

José Latorre Lleó, com a mestre major del GAAF, ha sigut també objecte de caricatura i escarni. Vicent Llácer Rodrigo, amb guió de José Miguel Aparicio, el va representar en la satírica escena “Aritmofòbia” de Pelqueveigesticboig: bogeria victoriana a la falla Na Jordana (2010) com a un jutge anglés de l’època imperialista que feia la vista grossa davant les irregularitats dels pressupostos reals de les falles de la secció Especial. També arremetia contra l’incompliment per part dels artistes fallers del pacte pel qual els cadafals a plantar no havien de rebalsar els 14 metres d’alçària ni excedir un número consensuat de ninots. Davant del magistrat un espavilat i anònim agremiat deixava constància que “fet l’acord, feta la trampa”. Aquell era un conjunt grotesc que posava la càrrega en la grassona constitució de la faç del protagonista, exagerant-ne la caiguda de la papada i minimitzant i desviant la posició dels ulls, el nas, els llavis i la barbeta dins de l’esquema facial per a expressar alhora un estat d’ànim d’aclaparament, per les pressions que rebia tant per part d’un angelical, però esperpèntic regidor de festes, com d’un president de falla amb trets de voltor. L’empolsada perruca de rínxols i la pomposa i antiquada toga magistrals disposades directament sobre la granota de treball, reforçaven la comicitat de la peça.

28  La nova escola valenciana es va gestar a començaments dels anys huitanta a partir dels paràmetres del còmic underground i contracultural del postfranquisme i contribuí a la reelaboració dels codis representatius i narratius propis de la historieta local i nacional. Entre els seus representants més reeixits, a més de Sento Llobell, directament implicat en el disseny de falles per a la Pl. de l’Ajuntament (1986, 1987 i 1988) o per a Na Jordana (2005, 2015), hi destaquen d’altres com: Xavier Mariscal, Javier Michamut, Mique Beltran o Ana Miralles, que també ho van fer eventualment. D’entre els dibuixants de la segona generació que també contribuïren a una renovació de la figuració fallera en destaca la tasca constant de Víctor Valero (Marc Martell) i puntual de Ramon Marcos, Alfonso Inchaurraga, Carlos Ortín i Ana Juan, entre d’altres.

29  Op. cit. núm. 22.

30  Els versos que contextualitzaven la presència de l’artista en la falla van ser escrits per Jesús I. Català Gorgues i es feien ressó de l’epitafi de l’artista: “Sempre vas ser foc”.

Xavier Herrero: Ninot caricatura de Manolo García. Falla Mercat de Montolivet, 2017. Foto: Carles Andreu Fernández.

Alfred Bernat Capo: Autocaricatura per a la falla Explorador Andrés- Jalance de 2013. Foto: Carles Andreu Fernández.

Fernando López Cabañero: Caricatura ninot de Vicente Agulleiro. Falla Mendizábal, 2022. Foto: Vicent Borrego.

Amb un modelat de trets més sintètics, Jordi Palanca Marqués també va caracteritzat el llavors mestre major amb un yukata japonés de cridaner estampat en una escena de Volem agranar (falla Quart-Túria, 2012). La peça d’indumentària tradicional oriental està reservada per a celebracions estivals de caire festívol i Latorre, vestit d’aquella manera, semblava disposar-se assistir a la festa gremial del l’1 de maig del GAAF. La simplificació formal era evident quant a la recreació de la fesomia, de formes arrodonides i a l’anatomia de la figura: mans de pala i cos cilíndric amb prominència de la zona abdominal ressaltada per l’obi o faixa ampla del quimono.

En el primer lustre del nou miŀlenni, el fuster Manolo García Ramírez (1959) responsable de l’estructura interna que va sustentar els més arriscats i voluminosos coronaments de la secció Especial durant dècades, es va consagrar com a prestigiós artista faller a Alacant i poc després a la ciutat de València, convertint la vareta en tot un recurs expressiu. Na Jordana va propiciar la seua consagració els anys 2012 i 2013 i li va obrir les portes per a construir la falla municipal ininterrompudament de 2014 a 2017 amb unes falles sostenibles. Pels volts del 2017 Xavier Herrero li retia tribut per la seua revolucionària aportació a l’art de la fusta en una figura de la falla del Mercat de Montolivet (Estem revolucionats). A l’igual que el principal motiu de la seua falla municipal de 2016, era representat a l’estil del motiu principal de l’emblema del GAFF, és a dir, com un llaurador nu amb barret d’arboços, un martell a la mà i la cama flexionada sobre les restes del fust d’una columna. Diverses imatges del seu cavall de Troia per a Odissea (Na Jordana, 2013) o del Moisés per a El decàleg valencià (Pl. Ajuntament, 2014) iŀlustraven la seua aportació a la festa. La gràcia expressiva de la figura reia en la desproporció del cap i les cames respecte del tors, rabassut i arrodonit i el gag humorístic estrebava en el fet de parodiar amb les imperfeccions pròpies d’un cos que ha rebalsat la maduresa, la bellesa clàssica, l’harmonia, la musculatura i la proporció idealitzada del nu acadèmic de referència.

Alhora, Alfred Bernat Capo va presentar a l’Exposició del Ninot una figura per a la falla Explorador Andrés- Jalance de 2013 on, arran de la pujada del gravamen de l’IVA a les Falles, es representava de forma caricaturesca lligat i emmanillat amb una camisa de força que li obligava a fer prodigis per poder continuant treballar. De fet, sota la peça de roba immobilitzant sobreeixia, amb sornegueres connotacions fàŀliques, la trompa d’un elefant amb un pinzell. Una inscripció sobre la lona indicava “alesfallesli@tmitja.festa”. Aquell va ser un axioma premonitori, perquè dos anys després la comissió a la qual va representar la peça s’extingia a manca de recursos. El ninot, de volums senzills i quasi geomètrics, descompensava les proporcions de cap, tors, cames i peus, així com dels trets fisiognòmics (front discreta i ulls diminuts versus galtes carnoses i nas prominents) per reforçar l’humorisme i conferir-li al representat una gestualitat de resignació.

Ens consta alhora que Manuel Viguer Sancho es va autorepresentar en No tot és Glòria... en les falles (Falla Pl. Mercé, 2005), un inacabat cadafal que va sembrar polèmica, descontent i que suscitar reaccions violentes contra la pròpia figura per part de la comissió que l’havia sufragat.

El 2022 la falla Mendizàbal (Burjassot: art, música i foc) concorria a l’Exposició del Ninot amb altre tribut a Vicent Agulleiro Aguilella. Es tractava d’un angelical bust de tors i registre caricaturesc del finat artista dissenyat per Carlos Benavent i executat per Fernando López Cabañero, com a homenatge a tots els artesans residents al municipi on s’erigia el cadafal. Agulleiro, representat en el vessant de pintor, havia plantat huit cadafals entre el 1988 i el 2005 per a aquella comissió i, sobre un núvol, es feia acompanyar de diversos dels seus coronaments de falla més cèlebres: la ballarina de Llum i acció; la diablessa de De presses i corregudes (Na Jordana, 1979) i la humanitzada mitja lluna de La nit i el dia (Almirall Cadarso-Comte d’Altea, 1996). Era aquella una caricatura amable, que representava el mestre faller amb expressió somrient i en edat avançada (fet que es feia plausible en el color dels cabells, els plecs maxiŀlars, el doble mentó i les bosses oculars). Posava la càrrega en el semblant ovalat del representat i estava entonada amb colors suaus i pastel.

Criogenitzat dins d’una “màquina de pacologénesis” o cabina, com Walt Disney i amb aparença idealitzada per a remmarcar que el seu físic no acusava el pas del temps, era caricaturitzat l’artista Paco López Albert (1972) en una escena de la falla No tenim por a la vellea, de Miguel Ángel Royo i José María Baixauli per a la comissió del Barri de Beteró de 2022. La figura de qui fou un dels més consagrats valors en la construcció de cadafals grans i infantils entre el 1999 i el 2011 era homenatjat en el 50 aniversari del seu natalici, quan ja havia tancat el seu taller i només es dedicava a coŀlaborar amb altres mestres fallers bé com a pintor, bé com a autor d’esbossos. L’escena el representava entre estalactites, destacant el seu vessant d’escultor. Se li representava modelant en fang una maqueta, entre pinzells i altres peces de cartó. Dues imatges fotogràfiques de les falles que construí per a Convent de Jerusalem el 2000 (L’encanteri) i 2001 (Descobriments del segle XVIII) rememoraven els seus èxits. Era una caricatura-retrat de modelat superficial, que s’ajustava al cànon i la proporció i on l’humor estrebava no en la forma que era representat el referent, sinó en la situació i manera en què ho feia.

Tanquem aquest apartat dedicat a la caricatura parant esment en la trilogia de ninots d’autoreferència que Mario Gual Del Olmo (1983) disposà sobre un dels motius del coronament de Renaixen$a (Na Jordana, 2022). L’artista es va identificar amb el Pinotxo, coprotagonista del cadafal, en el moment de la seua metamorfosi en ase. Hi va recórrer a una fórmula tradicional en l’art de caricaturar: l’animalització, és a dir, el procés que atribueix a les persones trets distintius dels animals. Partint d’una estilitzada caricatura personal de trets sintètics que posava la càrrega en la desproporció de la front i la barbeta sobre un semblant asimètric, l’artista va generar una figura humana de forçada postura, monocroma i entonada amb paleta groguenca i jaspiada, tot i simulant la textura dels nus de la fusta. Les dues següents figures, en semblant actitud, marcaven la progressió del canvi. En el procés evolutiu de transformació el següent ninot de la sèrie pronunciava encara més el mentó i aixafava les celles, que descendien sobre l’oval de la faç, tot i adquirint les extremitats inferiors forma de peüngla i la figura una entonació rogenca. L’últim ninot de la progressió, de coloració blaugrana i amb orelles d’ase, n’esdevenia la fase prèvia a la conversió definitiva.

Retalls d’obra, retalls d’estil.

“La idea no és viure per sempre. La idea és crear alguna cosa que ho faça”

Andy Warhol

No sempre els homenatges i les referències als escultors del foc s’han expressat als cadafals dins la convenció del retrat formal o de la caricatura. També s’han perpetrat a partir d’aŀlusions encobertes o manifestes a la seua producció, aŀlegories al seu quefer o a través de lúdiques propostes que es recreen en els límits de la percepció.

Ens referim fonamentalment a referències o recreacions que connecten amb el concepte de falla d’autor, és a dir, amb una tipologia de cadafal que respon a una visió estètica exclusivament personal i que es troba al marge de les pressions i limitacions convencionals, la qual cosa permet als seus creadors una major llibertat a l’hora de plasmar sentiments i inquietuds. En la falla d’autor, l’artífex és normalment identificable o recognoscible pels trets més distintius de la seua obra.

Alfredo Ruiz en el cadafal d’Espartero-GV Ramon i Cajal del 1989 (Rosa? No tan rosa...) va recrear el seu alter ego. Hi prescindia de qualsevol tret fisiognòmic o facció que en permetera la identificació, perquè va plantejar una estilitzada i a penes esbossada figura humana que es limitava a copsar l’aparença externa d’un creador de falles, empeltada d’autoreferències. El personatge, amb una llapissera a la mà (com a aŀlusió als esbossos previs que havia fet i desestimat fins a obtenir el resultat desitjat), era un home de cabells llargs (com l’autor), amb ulleres de sol i caracteritzat de paisà de forma sòbria. Amb una mà sustentava part dels “castells en l’aire” que complementaven el coronament del cadafal del qual en formava part. Érem en els huitanta, els anys d’eclosió del disseny gràfic en la postmodernitat i res no diferenciava l’aspecte d’aquella figura d’un artista faller del look propi d’altres estilistes, perquè per a Ruiz el disseny aplicat a la construcció de falles no era menys important que el disseny gràfic o de moda.

Més significatius són, però, els tributs no figuratius a Ruiz que sintetitzen la peculiar manera de fer del creador a partir de referències inspirades en la seua producció d’avantguarda. El primer li’l tributà la comissió Nord- Doctor Zamenhoff el 2003 en Ordenyadors.www. mandagüews.com, que incloïa com a contrapunt vertical i totèmic un cos prismàtic blanc decorat en una de les seues cares amb rectangles negres a manera de finestrals oberts a la innovació. Evocava la incursió en l’abstracció geomètrica de l’etapa blanca de Ruiz en la seua estada a Quart-Palomar (Elegia, 1998 ; Com aigua lliure, 2002).

Per al dibuixant, iŀlustrador i dissenyador Carlos Corredera, Ruiz sempre ha sigut un artista faller de referència i a tal efecte li va retre homenatge en qualitat de dinamitador del paradigma estètic de les falles en Altres formes de ser són possibles (Na Jordana, 2015), de Latorre & Sanz. Un poliedre quadrangular monocrom i roig a manera de monòlit evocava la pedra filosofal del film de culte 2001: Una Odisea del espacio31 (2001: A Space Odyssey, S. Kubrik, EUA, 1968) i alhora l’etapa roja i d’abstracció geomètrica de la producció fallera del creador [ Ditirambe i Rodolant la roca (Quart-Palomar i Blanqueria, 2001) i Concepte, precepte i afecte ... (Corona, 2008)].

L’última remembrança a la producció del geni li va ser retuda per la seua filla Anna Ruiz i per Giovanni Nardin en la falla municipal infantil de 2017 (Descobrir i redescobrir) on, entre la blavosa estructura de fusta que recreava la imaginació a partir de la lectura, s’integrava un remake de la falca roja de Concepte, precepte i afecte...

Alfredo Ruiz va retre alhora un aŀlegòric tribut a Víctor Valero, els Fet d’Encàrrec, Vicent Almela, José Manuel Alares, Emilio Miralles Ferrero (1966) Daniel Jiménez Zafrilla (1973) o Rafa Ferrando Lucas (1955) entre d’altres, en la conceptual Ditirambe. Hi va fer aŀlusió per mitjà de martells que colpejaven sobre la base de l’adotzenada estètica fallera. Escarits cartells nominatius hi van associar durant els primers dies d’exhibició de la falla cada maça amb els titulars homenatjats, com a elogi per la seua creativitat, curiositat, vitalisme i esperit lliure...32

Colpidor va ser l’homenatge que José Luis Pérez Ballester va retre al seu nebot, coŀlega i alhora emergent artista faller Ivan García Pérez (1989-2016) en la falla Menéndez Pelayo- Av. Catalunya de 2017 (Aquest any muntem la bicicleta) arran de la seua prematura defunció. Una composició sòbria i conceptual que per mitjà d’una fotografia esbiaixada de grans dimensions ens mostrava el semblant del talentós i desaparegut creador. Al davant d’ella dos estilitzats personatges propis del peculiar univers del finat artista recordaven el seu estil i quefer.

Metafòrica i irònica va ser la proposta amb què Pedro Rodríguez Marín (1965) tancava un cicle personal en la construcció de falles el 2022, després d’una sòlida i reconeguda trajectòria com a autor de

31  En la pel·lícula un monòlit de pedra negra, al principi provoca por, després curiositat, i més tard acceptació entre una tribu d’homínids. Les seues ments són manipulades per la llosa , que té la funció d’alterar els seus cervells i d’introduir-hi nous coneixements que els ajuden a evolucionar

32  http://alfredoruizferrer.blogspot.com/p/fotografias.html falles infantils i d’originals cadafals que obriren les portes a l’experimentació i la reflexió. En Entre tots el van matar, però ell no es va morir (Falla Vall de Laguar-Pare Ferris) va plantejar el tema de la mort creativa, que no vital, d’un artista. Sobre un túmul jeia l’acadèmica figura inert d’un artista que havia perdut iŀlusions, esperances o simplement les ganes d’imaginar. En l’Exposició del Ninot una atractiva vídua al davant d’una corona mortuòria portava les cendres del propi artista. Una esquela en reforçava el missatge: “En pau que plante D. Pedro Miguel Rodríguez Marín que falles ‘hació’ a València als 56 anys d’edat”. Era una ocorrent manera de prendre’s una treva després de set anys d’anàlisi i prospecció: “Esta falla cierra un ciclo,/pues todo tiene un final./ He plantado siete fallas,/y también un funeral.33”

José Luis Pérez Ballester: Tribut pòstum a Ivan García Pérez.Falla Menéndez Pelayo- Av. Catalunya, 2017. Foto: Joan Castelló.

Tanquem la secció amb la críptica aŀlusió a la incertesa sobre el futur de la professió

33  Romero, Ángel (2021): “La Falla Valle de Laguar presenta los proyectos de Pedro Rodríguez y María José Lavara para 2022”. Cendra digital. http://www.cendradigital.com/2021/10/30/pedro-rodriguez-presenta-el-proyecto-de-la-falla-valle-delaguar-2022 d’artista faller que Manuel Algarra Salinas (1963-2022) va efectuar el 2013 com a conseqüència de la pujada de l’IVA a les falles. Autor consagrat pel classicisme de la seua producció fallera, la innovació de les seues fogueres i per ostentar el rècord de ninots indultats, aquell any va elaborar un metafísic autoretrat de sinistres connotacions en una escena de la falla Nord-Dr. Zamenhoff (Manos arriba esto es...). Dos cabirons clavats a manera d’estaques al davant del taller de l’artista en projectaven la seua silueta en actitud indefensa sobre la façana de l’ obrador. Vint-i-una senyals disposades amb clarió sobre ella destacaven els seus punts febles que també eren els de tot un coŀlectiu vulnerable per la pujada al 21% dels impostos.

Manuel Algarra Salinas: Ninot d’autoreferència en la falla Nord-Dr. Zamenhoff, 2013. Foto: Joan Castelló.

El decés d’Algarra l’abril de 2022 va constituir un dur colp per a la professió i per a la festa que es va manifestar en un seguit de manifestacions de condol en xarxes socials sota els hastags #siemprefalla i #eternoalgarra i ha inspirat homenatges confirmats en forma de falla per a 2023 a les que van ser les seues dues places fortes del cap i casal, és a dir: Almirall Cadarso i Mestre Gozalbo.

Mestre Gozalbo-Compte d’Altea, va fer públic que el seu projecte faller per a 2023 serà una falla dedicada a la carrera d’Algarra, on participarà un quòrum d’almenys cinc coŀlaboradors del seu cercle més íntim: José Luís Santes, Sergio Penadés, Miguel Santaeulalia Serran, Paco López Albert i Ramón Pla. De bestreta que no seran els únics homenatges a Algarra en les falles d’enguany.