LES LLETRES DE CARLA

per Susanna Gisbert Grifo i Carolina Clavo.

- Super iaia, mira el que he trobat

- A veure, Carla, què és?

- És un llibre xicotet i una mica vell. Li he preguntat a la mare i diu que és un llibret. El llibret de la nostra falla, Na Jordana. I de l’any que ella va ser fallera major infantil

- Què bé, filla! Doncs guarda-t’ho molt bé. És, gairebé una joia.

- M’ho ha regalat la iaia Rosa -deia Carla entusiasmada- i el guardaré com un tresor. Però abans vull demanar-te una cosa.

- Dis-me, filleta. Ja saps que qualsevol cosa que jo puga fer…

- Ho sé -Carla somreia satisfeta- Per això t´ho demane a tu, que la mare, el pare i els iaios mai en tenen, de temps.

- I de què es tracta?

- Vull que em lliges el llibret. De dalt a baix.

- Però, tu no feies la fatxenda l’altre dia presumint que sabies llegir?

- Ja, super iaia, però encara no sé tant. I segur que tu sí.

Es va fer un silenci aclaparador. Per uns minuts, la besàvia Carme va quedar-se immòbil, amb la mirada perduda. Carla començava a amoïnar-se quan la dona va trencar, per fi, el silenci.

- Carla, no vols berenar?

- Super iaia -va dir la xiqueta amb tristor- Què no vols llegir el llibret amb mi?

- Clar que sí, reina. Berenem i després parlem. He fet una coca de llanda que m’ha eixit per a xuplar-se els dits.

Carla va tornar a somriure. Si hi havia una cosa que li agradava al món, eixa cosa era la coca de llanda de la super iaia. No obstant això, la xiqueta tenia la sensació que la besàvia volia escapolirse’n del pla de llegir el llibret. I no podia imaginar-se per què, fins que, de sobte, hi va caure. Les ulleres. La besiaia no tenia les seues ulleres. Potser les havia perdudes. Però, ella les trobaria. De segur.

La xiqueta va empassar-se la coca quasi sense mastegar, per les ganes que tenia de llegir el llibret. Va anar a l’habitació de la besàvia i va trobar les ulleres de seguida. Ara no podria negar-se.

- Super iaia -va dir Carla amb el llibret en una mà i les ulleres en l’altra- Ací tens el llibret i les ulleres. Ara no pots dir-me que no.

- Mira que eres insistent, xiqueta. Què no vols que ho deixem per a un altre dia?

- De cap de les maneres, super iaia. A més, com més aviat me’l lliges, més prompte deixaré de fer-te la guitza -va picar l’ulletOi que sí?

La besiaia Carme va agafar el llibret amb parsimònia. Les mans li tremolaven i els seus ulls brillaven. Carla va pensar que estava emocionada. Al cap i a la fi era el record del regnat faller de la seua neta. Ella també estava una mica afectada, tot i que no volia reconéixer-ho.

- Conta’m super iaia -la xiqueta s’impacientava- Conta’m

- Doncs… va dubtar la dona- ací diu “Na Jordana 94”. “Comissió infantil” i hi ha una cara preciosa de quasi tota una doneta amb pinta i rodets. I al seu voltant hi ha flames, com en les falles.

- Però super iaia -va protestar Carla- això ja ho veig jo. El que vull és que ho lliges. Que em lliges les lletres.

La dona va obrir el llibret i va quedar-se mirant la primera pàgina. Va tardar una estona per començar a parlar.

- Doncs -parlava amb dubtes- ací posa el nom de ta mare, ja saps. I baix, fallera major infantil de Na Jordana.

- Super iaia! -va cridar Carla enfadada- ací no diu res d’això. És una pàgina plena de lletres, que comença dient “sa-lu-da-delpre-si-dent”. La resta ja no sé llegir-ho.

- Deixa’m en pau, Carla. No tinc ganes de llegir res!

Va anar-se’n molt disgustada. Carla, per la seua part, estava molt enfadada. I també trista. Va endinsar-se a la seua cambra amb llàgrimes als ulls. Així és com va trobar-la després d’una bona estona sa mare. Carla va contar-li el que li havia passat, mentre sostenia plorosa el llibret en una mà. La mare va acaronar-la i agafà el llibret.

- Vols que t’ho llija jo?

- Sí, però, per què no ha volgut la super iaia? I per què m’ha cridat així? Mai no m’havia cridat d’eixa manera.

- Carla -va dir la mare amb els ulls brillants- La besàvia Carme… no sap llegir.

- Què? -va dir Carla amb sorpresa- Això no pot ser. Tot el món sap llegir. La teta, sap; els iaios Paco i Rosa també, i tu i Manu en sou mestres…

- Potser ara siga així. Però quan ella era una xiqueta, no ho era. No va poder anar a escola perquè necessitaven que curara els seus germans mentre sa mare treballava. I no va aprendre a llegir.

- I per què no m’ho ha dit?

- Li fa vergonya, Carla, li fa vergonya.

- Però ella no té la culpa.

- Ja. Però així són les coses.

Carla va dir que sí a tot el que deia sa mare. Però, va pensar que, per primera vegada en la seua vida, no tenia raó. Les coses no tenien per què ser així.

Després d’allò que va passar, Carla no sabia com dirigir-se a la seua besàvia i demanar-li perdó sense dir-li que coneixia el seu secret. No volia que se sentira malament, però tampoc li semblava just que passara vergonya d’una cosa de la qual no en tenia culpa. De segur que si haguera pogut anar a l’escola, hauria tret les millors notes. Com les que tenia ella.

I, com que Carla no es conformava amb facilitat amb les injustícies, va idear-ne un pla.

A partir d’eixe dia, totes les vesprades, després de tornar del col·legi, Carla anava a l’habitació de la super iaia Carme.

- Super iaia -va dir-li com si no haguera passat res l’altre dia- A partir d’ara vull fer les tasques del col·le ací, amb tu.

- Com vulgues, filla. Però jo no crec que puga ajudar-te.

- No fa falta. El que passa és que a mi m’agrada repassar el que hem aprés a classe parlant en veu alta, i sembla que a la mare i a la teta Clàudia els pot molestar perquè estan fent unes altres coses. A tu et molesta, iaieta?

- Clar que no, Carla. Tot el que tu faces estarà bé.

I així va ser com, un dia rere un altre, Carla repetia fil per randa les lliçons de l’escola davant de la super iaia. A més, a més, tenia especial cura que la dona poguera veure els seus quaderns, sobretot quan feia les lletres. Ella, però, no li deia res al voltant d’això.

- Gràcies, super iaia. Em ve de meravella poder estudiar ací amb tu. No et molesta, veritat?

- És clar que no, Carla.

Després de tot el curs complint el seu pla, Carla va decidir provar els resultats. Encreuava els dits amb nerviosisme quan va donar-li el seu tresor, el llibret infantil de l’any 94, juntament amb les seues ulleres. Mentre que la dona obria el llibre amb dits tremolosos, la xiqueta no va badar boca

- “Sa-lu-da-del-pre-si-dent-in-fan-til” -va llegir lentament la besiaia Carme- “Es-ti-mats-fa-lle-rets…”

- Gràcies, super iaia -Carla va dissimular la seua emoció- Si vols, berenem i continuem després.

Carla va eixir de l’habitació i va topar-se de front amb sa mare, feta un mar de llàgrimes. Va fer-li una abraçada tan gran que per poc no li trenca l’esquena.

- Carla, és fantàstic el que has aconseguit. Estic molt orgullosa de tu.

- Ja vaig dir-te que no em semblava just. Que la super iaia no havia de tindre cap raó per avergonyir-se

- Però això no lleva el mèrit que tens. Per això et diré un secret que ton pare, els iaios i jo guardàvem per més endavant…

- El què?

- L’any pròxim, el que llegirà la super iaia li agradarà especialment. Saps de què et parle?

- No, mare

- Doncs, l’any 2023 llegirà el llibret infantil de Na Jordana amb el nom d’una fallera major infantil molt especial: el de la seua besneta Carla. I se n’alegrarà tant o més que quan va llegir el meu, el de la tia Vero o el de la teua germana Clàudia.

- De debò, mare? – Carla no podia creure-ho- Ho dius seriosament?

- No he parlat amb més serietat en la meua vida. I, a més, no hi ha xiqueta que ho meresca més.