QUATRE AL·LEGORIES I DOS ARTICLES.. per Antonio

Ortiz, Ortifus

Les imatges aŀlegòriques han inspirat una infinitat d’artífexs i mentors a l’hora de crear els missatges simbòlics de nombroses obres literàries i artístiques. També els artistes fallers hi recorren per personificar idees abstractes per mitjà de figures caracteritzades amb atributs intransferibles. Antonio Ortiz, Ortifus, trasbalsa a un registre eminentment satíric i faller les aŀlegories dels significats de cadascuna de les quatre fulles del trévol de la sort que esdevé leit-motiv en el nostre cadafal d’enguany : la Fe, l’Amor, l’Esperança i la Sort o Fortuna. Un repertori d’imatges icòniques basades en emblemes que, amb els precedents del llegat pseudoegipci, la tradició simbòlica de l’Edat mitjana i els propis de la mitologia clàssica van perfilar un nou llenguatge, al qual, entre d’altres van donar carta de naturalesa l’humanista Andrea Alciato (1531) o Cesare Ripa (1593). Tal va ser l’interés dels lectors i creadors del pretèrit per aquest nou gènere iŀlustrat que es van publicar més de quatre mil obres d’emblemes des del segle XVI al XVIII, tot i generant un hermètic repertori iconogràfic, comprensible només per persones iniciades i cultes.

L’última remodelació escomesa a la plaça de la Reina –l’enèsima des de la seua inauguració en 1879- ha abocat rius de tinta entre detractors i partidaris, reproduint així l’eterna polèmica que ha perseguit este espai urbà al llarg dels seus quasi 150 anys d’història. Una memòria urbana que no es pot deslligar de la social i que inevitablement també ha esguitat, encara que siga de manera tangencial, al vessant festiu.

La plaça de la Reina naix a la fi del segle com un eixample de la plaça de Santa Caterina, producte de la desamortització del convent de Santa Tecla i del derrocament de l’illa de cases del Forn de la Seca. Es tracta d’una plaça asimètrica i triangular, de tot just uns 1000m2 en la qual destaquen els edificis que fan xamfrà amb el carrer Sant Vicent i la recentment construïda casa Singer. En este espai urbà, cridat a ser el nou centre comercial de la ciutat, es planta la primera falla en 1880, impulsada precisament per l’emergent burgesia mercantil. Els comerciants, desitjosos d’accelerar l’anhelada reforma interior de la ciutat i l’obertura del carrer de la Pau, van idear una falla en la qual una locomotora, de nom

La Urbana, disposada en direcció a les finques que interrompien la traça del carrer de la Pau, criticava el retard de les obres i demandava el derrocament imminent d’estes cases. La falla va ser la que més sensació va causar aquell any, tant que la cremà es va retardar un dia perquè la gent tinguera més temps a vore-la. Però la trama no va ser del gust de tot el veïnat, i abans de botar-li foc, un grup de jóvens la va destrossar.

Al llarg del segle XIX encara es van plantar més falles en la plaça de la Reina, gran part d’elles amb èxit de crítica i públic. Però a principis del segle XX, amb la intenció de controlar l’estètica i temàtica de les falles, es van instaurar els premis i va començar a escriure’s un altre dels capítols d’infortuni que perseguix esta demarcació, eternament abonada al segon escalafó. 1902 va ser el primer any que oficialment l’Ajuntament va instaurar els premis, tan sols dos, un primer premi dotat amb 100 pessetes i el segon amb 50. La falla de la plaça de la Reina d’aquell any, obra d’Enrique Navas i Pedro Guillem, representava una agüela colant o la dona del Tio Nelo fent la bugada de polítics del moment, i per la seua envergadura i acabat va rebre els elogis de propis i estranys, no obstant això tan sols va ser agraciada incomprensiblement amb el segon premi. Eixa va ser la primera de moltes sonades medalles d’argent, succeïda per la del famós Tren de Villabufanda de Carles Cortina en 1928, la de Carmel Roda en 1942 –amb un pressupost de 24.000 pessetes va ser la més cara aquell any- o l’emblemàtic Tio Nelo que també es va haver de conformar amb el segon premi en 1946 malgrat ser la falla que més lloances va rebre. Tal ha sigut la poca sort d’esta plaça amb premis i jurats, que el 21 de març de 1933 es va haver d’organitzar a l’Hotel Palace un banquet en homenatge als artistes Canet i Raga en desgreuge per no haver sigut concedit cap premi a la seua falla de la plaça de la Regió –nom de la plaça de la Reina durant la República- la recordada falla del globus de Milà, la primera a ser visitable per dins.

En paral·lel a este recorregut funest per la història fallera de la plaça, el seu aspecte urbà va començar a deteriorar-se d’igual manera després de diversos projectes fallits. Al gener de 1931 es van iniciar els derrocaments per a eixamplar la plaça de la Reina, en el que seria conegut com a projecte de “plaça xicoteta” dissenyada per Goerlich i que només contemplava l’ampliació fins al carrer de Borriol. Però a penes es va aconseguir demolir una parell de cases i les obres es van paralitzar per problemes amb les expropiacions, deixant les mitgeres a la vista en la plaça més cèntrica de la ciutat.

En 1951 es convoca un concurs d’idees per a la reforma de la plaça. Es presenten 18 treballs, dels quals se seleccionen 3 premis i 8 accèssits, però cap d’estos projectes es va dur a terme i les noves alineacions seguiren sense definir-se. Davant la infame panoràmica que oferia la plaça, l’opinió pública va començar a generar un cert descontentament, al que l’Ajuntament de Tomás Trenor va respondre amb una rentada de cara de la plaça construint un estany envoltat de jardins i la popular font monumental, que s’inaugurà en 1959.

En 1963 comencen a derrocar-se les últimes finques que separaven la plaça de la Reina de la del Miquelet, i en 1968 s’aprova la construcció de l’aparcament subterrani. La font, que no va durar ni una dècada, va ser desmuntada i portada als jardins de vivers on encara hui continua. De les restes arqueològiques que suposadament haurien d’haver aparegut durant la construcció de l’aparcament, millor ni preguntar.

En 1970 s’inaugura el pàrquing subterrani i des de llavors fins el mes d’agost passat, excepte algun pegat en façanes i paviments, la plaça va seguir amb la mateixa fisonomia. Ni tan sols els primers ajuntaments democràtics ni el concurs de projectes organitzat pel Col·legi d’Arquitectes en 1999 va aconseguir traure de la letargia la nostra volguda i desafortunada “antiplaça” de la Reina. Fins el mes d’agost passat, quan van finalitzar unes obres de remodelació que, seguint amb la tradició, han tornat a posar la plaça en l’ull de l’huracà de l’opinió pública.

Shamrock o trèvol de la bona sort. Amulet irlandés obsequiat pels científics Santiago Grisolía i Ms. Frances Thompson a Na Jordana un 17 de març (diada de Sant Patrici) el seu primer any com a faller i fallera d’honor d’esta comissió de falla.

“Una fulla és per l’Esperança, d’altra per la Fe i, ja saps, la tercera és per l’Amor.

Déu va disposar-ne una última per a la bona Sort”.