El Portarró 22

estiu tardor 2007

el portarró 22 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró E s t i u - Ta r d o r 2 0 0 7

Col·laboren en aquest número:

Mercè Aníz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré

índex 3 Presentació 4 El retorn de l’ós

Gerard Giménez Pérez Jordi Canut Bartra

9 Escarabatets, que sou amagadets? Sortiu, que la mare ja és al niu!

Maria Pou i Palau Judith Comorera i García

13 L’entrevista: Els formatgers d’Altron

J e s ú s Ta r t e r a i O r t e u Paula Prieto Beriguistaín

18 Noticiari

To n i B a t e t i Tr i a s Xavier Fresneda i Gaspar Natàlia Cot i Puig Jordi Vicente Canillas

21 Coneguem el Parc - Epífit o viure a sobre d’una altra planta - El raspinell pirinenc

Fotografies i dibuixos:

Arxiu del Parc Nacional

23 L’essència de les paraules: Els misteris de la Garona

Arxiu del DMAH To n i B a t e t Tr i a s Santi Palazón Miñano Xavier Fresneda i Gaspar Jordi Vicente Canillas Ricard Novell Agramunt

24 Caminem pel Parc - El Portarró, un indret emblemàtic!

26 Publicacions

Institut Català d’Ornitologia Daria Medvedeva Victòria Morales Anna Bach Correcció lingüística: N ú r i a To s t i F a r r ú s

Fe d’errates En el número anterior, en concret, al darrer paràgraf de la pàgina 9, on diu Moisés Anglada hauria de dir Moisès Guardiola. Així mateix, la primera foto de l’article (grup de senglars creuant una carretea nevada) va ser cedida per Juan Bécares i per tant no forma part de l’arxiu fotoràfic de Minuartia.

Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet · C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 69 61 89 · Fax 973 69 61 54 Casa del Parc Nacional d'Espot Prat del Guarda, 4 • E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 62 40 36 Centre d’Informació de Llessui Escoles de Llessui, s/n • E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 62 17 98 · Fax 973 62 18 03

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: www.parcsdecatalunya.net www.reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es

3 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

presentació Com aquell qui no fa res, i gairebé de sobte, ens ha arribat l’estiu quan només fa quatre dies que la neu, la tardana neu d’enguany, vestia les muntanyes i les valls amb la seva catifa d’aigua blanca. País de contrastos el nostre, que passa del fred a la calor, o de la sequera a la saó, d’un dia per altre, com si no fos capaç d’assolir aquest desitjat terme mitjà que fa que les coses i el pas del temps siguin més pausats, més previsibles...

L’estiu ha estat des de sempre per als habitants dels Pirineus un començar de nou, un canvi, una renovada aliança amb la natura que, després d’un llarg i fosc hivern, els ofereix la possibilitat de gaudir de la llum, del sol, dels prats verds, dels fruits i de les pastures pel seu bestiar. I també han estat temps de canvis els que darrerament els ha tocat viure als parcs nacionals. Canvis tan importants com els que han portat a les comunitats autònomes, després d’un llarg procés, a ser les responsables de gestionar tots aquests espais, representatius dels millors valors naturals i culturals de les diferents regions i nacions del nostre estat.

No ha estat gens fàcil aquest llarg període de temps, en què la incertesa ha estat protagonista, i on la desconfiança en el resultat final del procés, tenia el terreny adobat per arrelar entre els protagonistes de la història.

Els canvis sempre representen una sotragada del ritme normal de la vida i de vegades porten el neguit o la incertitud sobre el temps que ha de venir. Però de les transicions se’n pot extreure també la força per a continuar endavant, per a replantejar-se les diverses maneres de fer les coses i per a crear nous espais de debat i de diàleg.

Nous horitzons s’obren, per tant, per als nostres parcs nacionals. La nova Llei de la xarxa de parcs nacionals, recentment aprovada, és el resultat d’aquest llarg procés de reflexió que ha portat com a conseqüència, la creació d’un marc legislatiu comú, d’acord amb els objectius de conservació dels parcs, que vol assegurar la permanència en el temps dels valors que van justificar la creació d’aquests espais protegits. Caldrà valorar-la doncs en la seva justa mesura, com un instrument jurídic que esdevindrà imprescindible per a la gestió dels parcs durant els propers anys.

En aquest nou número del Portarró, parlarem d’uns altres canvis; canvis com el que va suposar per a la Joana i el Jaume, protagonistes de l’entrevista, el deixar de viure a Barcelona per a començar una nova etapa com a for-

matgers artesans a Altron, al Pallars Sobirà, història que ens van explicar amb entusiasme un dia d’abril, mentre el verd intens de la primavera envaïa tots els racons de la vall d’Àssua... O com el que ha representat la tornada de l’ós bru a les nostres comarques, amb un relat detallat de l’estat actual de l’espècie i de les seves perspectives futures.

I... què me’n dieu del canvi que representa el passar de parlar del més gran dels mamífers dels Pirineus als petits invertebrats del Parc? Parlarem una mica sobre els escarabats aquàtics, i ens adonarem del gran valor que tenen totes i cadascuna de les espècies animals, algunes prou desconegudes, i que són presents a les nostres muntanyes.

Com sempre, el noticiari anirà desgranant una a una les principals novetats del Parc, mentre que en l’apartat de flora ens endinsarem en el món misteriós i apassionant dels líquens que viuen sobre altres plantes, com les vistoses barbes de caputxí, veritables indicadors ambientals de la contaminació atmosfèrica i de l’estat dels ecosistemes forestals. Aquests ecosistemes són precisament l’hàbitat idoni per al petit ocell insectívor protagonista de l’article de fauna: el raspinell pirinenc. L’essència de les paraules, aquest nou apartat de la revista que investiga l’origen dels noms de la geografia del Parc i el seu significat, conté una acurada i poètica descripció d’un dels rius pirinencs “administrativament” més complicat: la Garona. Tot resseguint els camins del Parc, un guia interpretador us acompanyarà en una caminada virtual cap al Portarró d’Espot, veritable símbol de la unió entre ribagorçans i pallaresos, i una de les rutes més clàssiques i també més boniques que es poden efectuar als Pirineus. Finalment, com ja és habitual, tindreu al vostre abast les darreres novetats bibliogràfiques.

Al llarg de l’estiu, a molts pobles del nostre entorn se celebraran festes i actes diversos per a celebrar l’arribada de l’estiu; algunes, com les falles pirinenques es remunten a la nit dels temps. És segur que aquesta festa ancestral ha canviat al llarg dels anys, com també ha canviat la nostra societat. Malgrat tot, també és evident que encara es mantenen ben vius l’esperit i l’esperança amb què els nostres avantpassats segellaven un pacte de fraternitat amb la natura, simbolitzat pels troncs encesos que es baixen per la muntanya, any rere any. Fermesa en les conviccions i confiança en el futur ens permetran assegurar que els canvis que ja tenim aquí, esdevindran elements positius per a la consecució de l’objectiu que tots compartim: la conservació d’aquests magnífics espais que són els parcs nacionals.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

el retorn de l’ós L’ós bru (Ursus arctos) ha estat durant segles una espècie comuna a tots els Pirineus. La caça incontrolada, les campanyes d’enverinament i les activitats humanes en van reduir ràpidament les poblacions a principis del segle passat.

Carnívor de grans dimensions, els mascles poden superar els 200 kg i les femelles els 150, encara que la mitjana sol ser per a ells de 120 kg i per a elles de 80-90 kg. El seu pelatge, dens, té una àmplia varietat de tons clars i foscos marronosos i el renoven un cop l’any a l’estiu.

Les cries solen presentar un collar blanquinós que desapareix amb l’edat. Longeus, poden viure entre 25 i 30 anys en estat salvatge. Tenen potents mandíbules on destaquen quatre ullals punxeguts i forts, però també incisius aptes per tallar herba i molars amplis i aplanats per poder triturar aliments d’origen vegetal, cosa que demostra que està perfectament adaptat a un règim omnívor. La seva visió no és molt bona però ho compensa amb una oïda i un olfacte excel·lents, aquest últim, sense dubte, el seu sentit més desenvolupat ja que li permet localitzar a grans distàncies fonts d’aliment i també conèixer l’estat sexual d’altres exemplars durant l’època de zel. L’ós bru necessita de grans àrees per sobreviure, ja que depèn d’una àmplia varietat d’hàbitats on trobar aliment i refugi. Aquesta gran mobilitat i el fet de ser un animal molt discret i extremadament tímid, solitari i amb un comportament pràcticament nocturn fa que sigui molt difícil de veure. La dieta varia al llarg de l’any en funció de la disponibilitat dels recursos alimentaris. A la primavera, acabat de sortir de l’ossera hivernal on ha perdut una part important del seu pes corporal, consumeix sobretot herba i carronyes. A l’estiu, principalment menja fruits carnosos i nadius, però també carronyes d’animals salvatges i domèstics, a més de mel i formigues. En canvi, a la tardor, són sobretot les

fruites seques com aglans, avellanes i fages el gruix de la seva alimentació.

Amb l’entrada de la tardor els dies es van fent cada vegada més curts i comencen a baixar les temperatures. És l’estació més crítica per a la supervivència de l’ós ja que és quan ha d’acumular greix per poder afrontar el son hivernal. En el cas de les ósses, aquestes reserves de greix són vitals per a la reproducció i per a la viabilitat futura dels óssets. Cap a finals de tardor, entre novembre i desembre, l’ós prepara el seu cau, tot i que la data depèn sempre de les temperatures i fins i tot hi ha animals que no arriben a hivernar si les temperatures són altes i hi ha poca neu. Ara bé, les ósses gestants hivernaran independentment del temps que faci per tal de parir i criar els seus óssets dins del cau. Preparen un lloc tranquil i de difícil accés per a l’home o se serveixen d’una cova natural camuflant l’entrada amb branques.

L’ossera és de petites dimensions perquè es pugui mantenir una temperatura constant superior a zero graus. El son de l’ós no és profund, detecta els canvis bruscos de la temperatura exterior i pot fugir si se sent molestat per l’home. La temperatura del cos es redueix entre 3 i 5 graus, així com el ritme cardíac i respiratori. Davant la falta d’aliment, el seu intestí s’obstrueix. Així és, doncs, com sobreviu l’ós els mesos d’hivern, estalviant el 75% del seu consum energètic a compte de les reserves de greix.

La vida de l’ós s’inicia durant els dies més durs de l’hivern, en ple període d’hivernació al llarg del mes de gener és quan tenen lloc els parts a l’interior del cau.

Poden tenir entre 1 i 3 cries, que pesen en néixer entre 350 i 400 g; no són més grans que un esquirol. Neixen cegues i sense pèl, en aquests moments depenen completament de la seva mare, font de calor i aliment. Obren els ulls al mes d’edat, en 2 mesos, ja poden caminar, i abandonen el cau hivernal entre abril i maig. Aviat els

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

el retorn de l’ós petits comencen a complementar la llet de la seva mare amb aliments sòlids. Les cries acompanyen a la seva mare fins als 16-18 mesos, el nou zel de la seva mare els forçarà a independitzar-se. Més tard els joves germans se separaran i s’emanciparan definitivament iniciant per sempre una vida solitària. Les femelles no acostumen a tenir el primer part abans dels quatre anys i els mascles solen tardar encara més a reproduir-se. La còpula provoca l’ovulació, el que es coneix com a “ovulació induïda”, però la implantació de l’òvul fecundat a l’interior de l’úter no es produeix fins a la tardor, i es coneix com “implantació diferida”. La gestació real només dura 2 mesos.

El Projecte de la Reintroducció Fins a mitjans del segle XX uns 70 óssos ocupaven tota la serralada pirenaica. El 1973, quan es va protegir legalment l’espècie, s’estimava que quedaven només entre 25 i 30 exemplars i, 10 anys més tard, entre 20 i 22. En l’actualitat tan sols subsisteix com a espècie autòctona, al nucli occidental, format per uns cinc exemplars.

Dins del marc d’un programa LIFE, els governs espanyol i francès van realitzar conjuntament un projecte pilot per recuperar la ja quasi desapareguda població orsina dels Pirineus. D’aquesta manera, el 1996, es comencen a realitzar els primers alliberaments d’óssos al costat francès.

El 18 de maig d’aquest any s’allibera el primer ós eslovè: una femella, Ziva. Unes setmanes més tard s’allibera una altra femella, Melba. L’any següent, el 2 de maig de 1997, es reintrodueix un mascle, Pyros. Els alliberaments es van fer a França prop de la frontera aranesa. Després del primer hivern les dues femelles reintroduïdes, que ja estaven gestants en el moment de la captura a Eslovènia, van donar a llum 5 óssets. Així doncs Ziva va tenir 2 mascles, Nere i Kooky, mentre que Melba paria un mascle, Boutxy, una femella, Caramelle, i una tercera cria que va morir. Desgraciadament, la primera mort per cau-

ses antròpiques no es va fer esperar: un caçador francès va tombar d’un tret en circumstàncies molt poc clares a l’óssa Melba. Contra pronòstic, les dues cries d’aquesta van arribar a sobreviure a la falta de la seva mare.

El principal objectiu de la reintroducció era conèixer el grau d’adaptació dels nous animals a l’hàbitat pirinenc.

El primer any de l’alliberament, els óssos van abastar territoris molt grans, 870-1.800 km2, que posteriorment es van anar reduint. El mascle Pyros és el que va fer desplaçaments més llargs, sobretot a l’època de zel. Les femelles tenien una àrea de campeig més petita el segon any, quan estaven acompanyades per les cries. L’altitud es va situar entre els 800 i els 2.300 m. En general feien servir boscos de faigs i de roures com a lloc d’alimentació i avetoses com a zona de refugi. El seu hàbitat és compartit amb una bona població de diferents espècies d’ungulats: cérvols, cabirols, isards, daines i senglars.

Part d’aquests animals, en no poder sobreviure als rigorosos hiverns pirinencs, passaran a formar part de la dieta de l’ós en forma de carronya.

Totes aquestes característiques delimiten a Catalunya els moviments de l’ós bru principalment a la Val d’Aran i a l’Alt Pallars, tot i que en ocasions les seves excursions els porten a la Vall Fosca i a la Vall de Boí. Quant al Parc Nacional, s’han trobat rastres a la zona de Llebreta.

Els animals traslocats s’alliberaven amb un collar emissor de senyals que permetia en tot moment saber la seva localització. Quan els collars van deixar d’emetre es va intentar recapturar els animals per canviar-los l’emissor.

L’equip francès va recapturar el mascle Pyros i, un any més tard, una cria ja gran de la femella Melba, en Boutxy. A la Val d’Aran, l’abril de 1998 va ser capturat per l’equip català un cadell mascle de Ziva, en Nere. El pes i l’analítica que se’ls va fer indicaven una bona salut dels exemplars. L’estudi de la dieta a partir de les mostres d’excrements recollides a Catalunya, 130, junt amb les mostres recollides pel grup francès, s’analitzaven en un

genealogia dels óssos desconegut

Ziva

Pyros

Melba

desconegut

17 anys

6 anys Morta 1997

Kouki

Nere

Caramelles

Boutxy

Nascut 1997

Nascut 1997

Nascuda 1997

Nascut 1997

¿? Nascut 2000 Nascut i mort 2001 ¿? Nascut 2000

Mevdev Nascut i mort 1997

¿? Nascut 2002 ¿? Nascut 2002 ¿? Nascut 2004

Nascut i mort 2004

¿? Pares desconeguts Nascut 2003 ¿? Pares desconeguts Nascut 2003

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6

el retorn de l’ós laboratori de Tolouse. Els resultats indiquen la presència, per ordre d’importància, d’invertebrats, gramínies, pèls de mamífers (salvatges i domèstics), fages, ortigues, nabius i pomes. L’examen visual de les mostres recollides durant la tardor de 1998 mostrava una alimentació quasi exclusivament d’aglans.

Un cop sense les dades de telemetria que s’obtenien gràcies als collars emissors, el seguiment es va basar en l’observació de rastres i albiraments, apart, és clar, de peritatges de bestiar domèstic en cas d’un atac. La línia d’acció marca tres models de seguiment complementaris entre si: realització d’itineraris per poder detectar la presència d’exemplars, campanya de seguiment mitjançant trampeig fotogràfic i campanya de seguiment mitjançant trampeig de pèls (identificació genètica dels exemplars). Aquesta xarxa es gestiona, i no podria ser d’una altra manera, amb la col·laboració dels agents rurals, guardes de reserva i voluntaris.

Els resultats, que indiquen una bona adaptació dels óssos al seu nou hàbitat i la facilitat d’aquests per trobar aliment i refugi, aspectes que garantirien la seva supervivència i reproducció, van motivar el govern francès a portar endavant una segona fase del projecte: l’alliberament el 2006 de cinc óssos més procedents també d’Eslovènia, quatre femelles i un mascle. Els alliberaments es van fer a França, quatre a la primavera i un a la tardor. Aquests nous exemplars han mostrat una ràpida adaptació al nou entorn, tot i que cal lamentar la mort d’una femella per causes naturals.

La convivència és possible Finalment, no hem d’obviar que hi ha un seguit de punts crítics o precaris: la mort de dos exemplars per causes antròpiques, Melba i la darrera óssa autòctona dels Pirineus, Canelle, així com la depredació sobre bestiar domèstic i la poca acceptació per una part de la població local.

A la zona amb presència d’ós bru existeix una important cabanya ramadera formada per ovelles, vaques, cavalls i cabres que aprofiten les pastures alpines. Els actuals models de pastoreig en què una part dels ramats pasturen lliurement sense pastor ni gossos facilita la feina dels depredadors, entre ells el d’aquest gran oportunista. L’entrada d’un ós al ramat implica no només l’ovella que ell mateix pot matar, sinó també de vegades la pèrdua o el despenyament d’altres. També cal dir que, amb aquestes facilitats, l’ós no és l’únic depredador d’aquests ramats sense vigilància: aus o carnívors més

petits com la guineu tenen capacitat per incidir negativament, bàsicament en els xais petits. Amb aquest sistema de pastoreig ja era normal que amb l’arribada del fred i en recollir-se els ramats per a la seva estabulació o per portar-los a pastures a zones més baixes, faltessin animals: les tempestes, problemes al part, la vellesa, malalties o gossos assilvestrats, en mataven cada any alguns exemplars. Aquestes baixes ja estaven assumides, però amb l’arribada dels nous óssos el concepte va canviar: no hem d’oblidar que amb l’arribada dels plantígrads van arribar també les indemnitzacions. Els peritatges en cas d’atac certifiquen si és o no és l’ós el responsable del succés. Ara bé, en el cas del bestiar desaparegut és pràcticament impossible discernir sobre l’autor dels fets, a menys que es trobi algun rastre o sigui coneguda la presència d’algun exemplar a la zona. El retard en l’avís també pot impossibilitar saber-ne l’autor, ja que l’alta població de voltors s’encarrega en pocs dies de fer desaparèixer qualsevol prova.

A Catalunya, en cinc anys (1996-2000), els óssos van depredar sobre 118 caps de bestiar, principalment ovelles, indemnitzant-se 160 caps. A més, durant els anys 1998 i 1999, es van indemnitzar les ovelles i les cabres desaparegudes a les zones on es van moure els óssos, en total, 395 caps de bestiar més. Aquesta última mesura no vol dir que els óssos hagin mort totes aquestes ovelles, segurament només una mínima part, però es va considerar com una bona mesura social i política per rebaixar el rebuig d’una part de la població local al projecte. De totes maneres, cal remarcar que el passat any 2006 amb un nombre més elevat d’exemplars és quan menys atacs van haver-hi al bestiar domèstic.

Per últim, caldria haver incidit més en la divulgació i sensibilització sobre el projecte de reintroducció a la població en general, especialment a la població local, tenint en compte que és una espècie no exempta de polèmica a la vegada que emblemàtica com a espècie paraigües, és a dir, que protegint el seu hàbitat estem protegim tota la resta d’espècies amb les que conviu. Els retards en les indemnitzacions i ajudes tampoc ajuden a suavitzar l’entesa entre els diferents col·lectius implicats.

Esperem que se segueixi treballant en l’aplicació i millora de les diferents mesures de prevenció i protecció així com en la resta de punts febles del projecte, a fi de permetre una millor convivència entre les poblacions humanes i la vida salvatge als Pirineus.

Toni Batet i Trias Tècnic de fauna de DMAH

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

7

escarabatets, que sou amagadets? sortiu, que la mare ja és al niu!

Quan sortim amb les nenes les tardes de primavera a la farrany de casa, o a passejar per la muntanya, juguem a canviar la lletra de les seves cançonetes infantils preferides, mentre intentem descobrir les diminutes bestioles que campen pels herbassars. Una de les cançonetes que més els agrada és la que diu Conillets, que sou amagadets? Siíííí! Que la llebreta ve... i que canviem per Escarabatets, que sou amagadets? al temps que sacsegem les altes herbes amb la mànega per a descobrir els escarabats que intenten passar inadvertits. El gust per saber de les petites meravelles naturals que ens envolten és quelcom a estimular, i si ja existeix de mena, a conrear.

Però, oi que parlem d’escarabats? Doncs anem al gra!

Potser un Parc Nacional és la porció de territori d'un país més ben coneguda quant als seus components faunístics.

Però en moltes ocasions aquest coneixement es limita als organismes de gran mida, o als especialment curiosos.

Molt probablement l'inventari d'aus, rèptils o mamífers no variarà substancialment amb noves recerques. En canvi, de la composició faunística d'invertebrats, freqüentment només es tenen dades precises d'aquells grups d'espècies més aparents, més vistoses, i que des de ben antic han captat l’interès de l'home.

El contingent faunístic d'una regió ve determinat per la interacció dels següents factors: la història evolutiva dels possibles pobladors, el seu grau d’especialització i per tant la seva capacitat de colonització del territori; la diversitat dels hàbitats potencialment colonitzables, i la història geològica dels territoris on es distribueixen. Això fa que la investigació sobre qualsevol porció del planeta tingui un interès equivalent al de qualsevol altre. Però existeixen llocs que han estat especialment canviants al llarg de la història de la Terra. Els Pirineus és una d’aquestes zones amb característiques especials: es troben en un indret geològicament molt actiu en el contacte entre les

plaques Ibérica i Eurasiàtica, i en diferents episodis s’han format muntanyes; han estat profundament afectats pels canvis climàtics pleistocènics; i es troben en una cruïlla de camins a l’istme peninsular, pas obligat per a les espècies en expansió. Així en aquesta regió s'han sofert diferents onades colonitzadores d'organismes amb els orígens més inshòspits i remots.

El Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici com a porció del massís pirinenc es troba en una situació privilegiada: primer per trobar-se al bell mig de la serralada pirinenca, fet que li confegeix unes particulars condicions d'habitabilitat derivades del gradient altitudinal, que exerceixen una gran pressió selectiva sobre els organismes; en segon lloc perquè els Pirineus actuen de frontera –biogeogràfica– al bell mig de l’únic pas entre Àfrica i Euràsia situat a l’Europa occidental i tercer perquè la influència de l'home hi és mínima i per tant les alteracions del medi i les comunitats d’éssers vius també.

Els escarabats aquàtics habiten les aigües continentals i les diferents espècies poden ser pròpies d’ambients lèntics –estanys, basses o torberes–, o lòtics –déus, barrancs o rius–. Tot i viure a l’aigua, respiren oxigen atmosfèric i sovint han de sortir a la superfície per a respirar. La gran majoria són carnívors, però també n’hi ha d’herbívors que peixen els prats d’algues que cobreixen les pedres o els vegetals aquàtics.

La llista provisional dels escarabats aquàtics que han estat observats al Parc consta de setze Ditíscids, dos Halíplids, dos Helofòrids i dos Hidrofílids; però si intensifiquéssim i sistematitzéssim les prospeccions, molt possiblement aquest nombre es veuria sensiblement augmentat ja que en els mateixos ambients, en territoris limítrofs del Parc, s'han observat moltes altres espècies d’aquestes mateixes quatre famílies.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

8

escarabatets, que sou amagadets? sortiu, que la mare ja és al niu!

Hydroporus palustris (LINNAEUS, 1761)

Platambus maculatus (LINNAEUS, 1758)

1. Espècies septentrionals també presents a Europa al nord dels Pirineus, però no al nord d’Àfrica: 1.1. D’aquestes n’hi ha que no arriben a saltar el massís pirinenc i per tant la seva frontera meridional de distribució se situa al vessant nord dels Pirineus: Hydroporus palustris (LINNAEUS, 1761) i Ilybius fuliginosus fuliginosus (FABRICIUS, 1792) 1.2. També es troben aquelles que tot just han aconseguit colonitzar el vessant sud de la serralada: Hydroporus sabaudus sabaudus FAUVEL, 1865.

1.3. O que no han trobat impediments per avançar pel territori ibèric desplaçant-se fins a les regions peninsulars més meridionals; per ordre de menor a major expansió: Oreodytes sanmarkii sanmarkii (C.R. SAHLBERG, 1826), Hydroporus foveolatus HEER, 1839, Agabus lapponicus (THOMSON, 1867), Agabus guttatus guttatus (PAYKULL, 1798), Platambus maculatus (LINNAEUS, 1758), Hydroporus nigrita (FABRICIUS, 1792), Helophorus glacialis VILLA, 1833 i Helophorus flavipes FABRICIUS, 1792.

2. Espècies trans-ibèriques també presents a Europa al nord dels Pirineus i al nord d’Àfrica, que es troben distribuïdes per tota la península ibèrica: Agabus bipustulatus (LINNAEUS, 1767), Agabus nebulosus (FORSTER, 1771), Dytiscus marginalis marginalis LINNAEUS, 1758, Haliplus lineatocollis (MARSHAM, 1802), Haliplus fulvus (FABRICIUS, 1801), Anacaena globulus (PAYKULL, 1798) i Laccobius bipunctatus (FABRICIUS, 1775) 3. Endemismes ibèrics exclusius de la península, que per tant no es troben enlloc més del món: 3.1. Distribuïts per la major part de la península: Hydroporus nevadensis SHARP, 1882.

3.2. Distribuïts només per la meitat septentrional de la península: Oreodytes davisii rhianae R. CARR, 2001, Ilybius albarracinensis (FERY, 1986) i Hydroporus vagepictus FAIRMAIRE & LABOULBÈNE, 1855.

Els coleòpters aquàtics, així com altres invertebrats, poden ser utilitzats com a indicadors biològics per a l’avaluació de diferents característiques del medi. Diverses espècies són pròpies d’aigües amb característiques peculiars i altres en canvi són habitants de qualsevol tipus d’ambient aquàtic. En qüestions d’avaluació d’impacte ambiental, la presència de les primeres o de les altres en un lloc determinat, ens pot donar informació precisa sobre la pressió humana sobre el territori. Almenys als Pirineus centrals aquesta pressió encara es podria considerar escassa, però el creixement urbanístic especulatiu ja comença a arribar fins i tot a les zones més altes del massís, freqüentment camuflat sota l’aspecte de “desenvolupament de la zona”, “creació de llocs de treball per als seus habitants”, etc.; l’increment d’ocupació condueix a un augment de consum dels recursos hídrics, entre altres; i la conservació de la biodiversitat passa necessàriament per la conservació dels ecosistemes, entre ells els aquàtics. Així caldria avançar-se als esdeveniments i fer planejaments d’usos del territori que permetessin un creixement urbanístic racional, d’acord amb la disponibilitat de recursos a llarg termini; d’aquesta manera s’incidiria, no solament en la conservació de la diversitat, sinó també en la preservació dels recursos que hauran de permetre la vida de les generacions futures en aquest diminut “racó de món”.

Oreodytes sanmarkii sanmarkii (C.R. SAHLBERG, 1826) Agabus bipustulatus (LINNAEUS, 1767)

Xavier Fresneda i Gaspar Ca de Massa (Llesp)

9 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

entrevista els formatgers d’altron

És una tarda de primavera, els prats de dall de la vall d’Àssua comencen tot just a verdejar gràcies a les últimes i esperades pluges. Hem quedat amb la Joana Quesada i en Jaume Orteu, els propietaris de la formatgeria que hi ha a Altron.

Pugem el caminet que ens mena fins a casa seva i allí, des del balcó, estenent la roba blanca, que contrasta amb el blau del cel, en Jaume i la Joana ens obren les portes de casa...

Joana, el teu marit en Jaume sí que és fill d’Altron, però tu no ets nascuda al Pallars. Explica’ns, com vas arribar fins aquí?

(Joana) No, jo vaig néixer a Almeria capital. Primer vaig anar a Barcelona a estudiar filosofia i lletres l’agost del1964, tot i que jo ja era professora. Vaig aterrar en un barri que és Sant Ildefons, un barri obrer de Barcelona i sense col·legis. El meu home i uns companys tenien un col·legi i jo vaig treballar-hi durant el dia i a la tarda anava a la universitat a fer francès.

Així doncs que vares conèixer el teu marit a Barcelona, però en Jaume és fill d’Altron oi?

Sí, el meu marit, en Jaume, sí que és fill d’aquí de casa Bernadí. Ell estava a Barcelona treballant i jo vaig anar al col·legi on treballava ell i així ens vàrem conèixer. Uiiii!

D’això ja fa molts anys! Allí va començar tot, ens vam casar i van néixer els tres fills que tenim, tots nascuts a Barcelona. Quan va néixer el petit, jo no coneixia el Pallars, només havia pujat un cop quan van inaugurar les pistes d’esquí de Llessui. Era cap a l’any 1967, 1968 perquè nosaltres ens vam casar al seixanta-nou!

(Jaume) Em sembla que la inauguració va ser el 1967 perquè aquí van fer la instal·lació de la centraleta de la llum, hi posa l’any 1967 i aquesta llum la van posar per a les pistes.

L’any 1975 vam decidir que a Barcelona no ens agradava estar-nos, vam venir aquí i vam comprar 12 vaques, un tractor, una empaquetadora i vam llogar algunes de les terres i algun paller de Casa Subirà d’aquí d’Altron, i vam començar una vida nova... munyint vaques! Va venir un germà meu que després va marxar i ens vam quedar nosaltres sols.

Per tant vàreu fer una mica a l’inrevés; quan tothom marxava del Pallars vosaltres vàreu venir?

Sí, sí, va ser una decisió pròpia, quan tothom marxava nosaltres vam tornar. Vam venir aquí, vam comprar tot aquell material i vam llogar terres perquè les terres del seu germà ja estaven llogades.

I quanta gent vivia a Altron en aquella època?

Hi havia més gent que ara, al 1975. Mira, quan nosaltres vam venir aquí, que portàvem tres fills petits, la nena ja tenia edat d’anar al col·le, però els altres tenien... un 40 dies i l’altre dos anys. Hi havia 16 crios que anaven al col·le a Sort, quan ara no hi són ni a Llessui! Ni l’escola d’Altron ni la de Llessui funcionaven i vam fer una concentració escolar a Sort sense tenir escola. Hi havia totes les botigues que havien quedat buides perquè havia marxat la gent i es van aprofitar per aules. Això era el curs 7677. El menjador era on hi havien els bombers, on ara hi fan una llar de jubilats.

Imagina’t que les classes no tenien ni lavabo!

Tot i que a vosaltres us agradava molt la vida rural, en ser

10

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els formatgers d’altron mestres tots dos, no se us va passar pel cap d’exercir la vostra professió?

No, ens volíem guanyar la vida amb la terra. Teníem molt clar que anàvem a fer de pagès!

Jo vaig fer substitucions a partir del moment que el petit va anar a classe, ja que estava més lliure. No funcionava com ara amb llistes sinó que em trucaven i em deien “mira, al meu home l’han operat”, baixava, feia les classes i em pagaven.

Joana, tu véns d’una família amb tradició rural?

Jo no vinc d’una família estrictament pagesa, era una casa mixta, el meu pare sí que tenia terra però també exportava, comprava, venia, tenia botigues. No era exactament com aquí. El món rural era molt diferent. I nosaltres encara que teníem terres, vivíem a la capital i teníem els cortijos.

I el vostre pas de la vida urbana a la rural com va ser?

Molt bé, el meu pas de la vida urbana a la rural no va suposar cap trauma. He fet la mateixa vida que abans. He tingut potser més temps per llegir. Ara potser no en tinc tant de temps.

Com era la vostra feina de vaquers abans i com és ara?

Ui! Era igual que ara, al 1975 era igual que ara. Ha canviat molt poc, perquè quan vam venir ja vam comprar la màquina de munyir automàtica, ja que ni ell ni jo no sabíem munyir a mà. La gent que munyia a mà era la que tenia poques vaques, dos o tres, però si n’has de munyir dotze o tretze et podies passar el dia.

Vàrem ser la primera casa amb màquina de munyir, la resta de cases encara munyien a mà. L’única cosa que ha canviat és que ara per a qualsevol cosa has d’omplir molts papers. Per cada paper que feies abans ara n’has de fer mil!

Vau ser, per tant, uns grans innovadors i importadors de tecnologia en aquella època?

Doncs sí, al poble sí. Has de contar que aquí, de tractor que funcionés, el nostre va ser el primer.

Sí, sí i nosaltres també vam fer una altra cosa; aquí la

gent, agafava, munyia, treia les vaques al tros, tornava al migdia, a la tarda tornava a treure les vaques i a la nit munyia i s’estaven fins a les dotze de la nit munyint. A nosaltres ens deien “però com ho podeu fer?” perquè això no ho fèiem mai, com a màxim aviàvem a la tarda, al matí mai! Les vaques al matí que estiguessin a casa descansant. Llavors a la tarda munyíem a mitja tarda i després, en acabat de munyir, les vaques a fóra. Això sobtava a la gent perquè deien “aquestos que han vingut de fora, que no ho han fet mai i fan aquestes coses, aquí es deixaran les dents!...”

Això ho fèiem perquè una vaca de llet passejant-se pels camins no fa llet. Si les vaques sortien aquell dia feien menys llet, si les tenies al corral en feien més, així que estava clar. I també per comoditat nostra.

Una altra innovació va ser que nosaltres de seguida que vam arribar aquí vam fer un pou per als fems.

Joana, i tu com a dona quin és el teu paper com a ramadera?

La dona al Pallars era l’esclava però també el pal de paller de la casa. Les dones es quedaven al matí per aviar les vaques i l’home, els dimarts, anava a Sort i per això jo coneixia tots el homes del Pallars i les dones, no! A les dones els quedava la feina de les vaques i la de la casa.

Malgrat aquesta aparença era una societat matriarcal, perquè era la dona qui portava el pes de la casa, sense estar reconeguda. Sempre he tingut vocació ramadera, junt amb ell, sempre hem sigut i som un equip. No sabia res del tema, ell sí, en ser d’aquí, encara que no hi hagués estat molt temps.

I el fet de ser una dona avançada a l’època et va dificultar la teva integració al poble i a la comarca?

No, dificultar no, la gent m’ha vist molt bé i m’ha tractat bé, però sóc de fora. Durant aquests 32 anys que porto aquí no m’he sentit rebutjada sinó al revés, molt ben acollida també per la meva part jo he donat tot el que he pogut. El que sí teníem clar és que els diumenges eren per a descansar i estar amb la família, així que ens arreglà-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els formatgers d’altron vem i anàvem a passejar, a dinar a fora i a l’hora de munyir ja erem de nou a casa. Doncs un diumenge quan anava a munyir una dona del poble em va dir que si anava tant pintada a munyir, les vaques aquestes s’espantarien....

Cal comentar una cosa respecte a això: en aquella època hi havia Extensió Agrària que organitzava molts cursets, i cada nit quan acabàvem la feina baixàvem a Sort a fer cursos i això ens va ajudar molt.

Nosaltres vam aprendre molt d’aquesta gent, pensa que jo no sabia res de res!

Vau començar amb el negoci de la llet però per què us vàreu passar al formatge?

Nosaltres vam començar a fer formatge a partir de l’any 1991, abans d’aquest any fèiem exclusivament llet. Des que vam començar amb el negoci de la llet tota la producció anava a la Seu d’Urgell, perquè Copirineo no funcionava gaire bé i tots els ramaders venien la llet a la Seu. Formaven part d’una SAT (societat agrària de transformació) que es va organitzar a la Seu i com que allà els hi faltava llet van venir cap aquí, precisament l’any 1975 quan nosaltres vam pujar. Va funcionar fins a l’any 198788, quan es va entrar al Mercat Comú. Llavors l’empresa aquella va fer fallida.

Això a nosaltres ens va costar 6 mesos de llet i aportacions de capital. Vam perdre uns 10 milions de les antigues pessetes, irrecuperable.....

I com us vàreu refer de tot això?

Els pagesos d’aquí van veure que això era una bancarrota i anaven tots al desastre, llavors vam agafar una empresa que cada dia que s’emportava la llet, la pagava.

No la donàvem si no ens la pagaven i sabíem que teníem diners líquids cada dia. Vam fer un contracte d’algunes temporades i a partir d’allí, mentrestant, estaven fent uns acords amb Copirineo. Perquè clar, Copirineo agafava llet d’aquí però ens deia: “vosaltres us en vau voler anar a l’altra empresa” i hi havia l’estira i arronsa de l’acord.

Aquesta època va ser un període molt dolent per al mercat de la llet.

Però Copirineo tampoc no funcionava, tenia uns 500 milions de deute!

Arran del problema de la llet, la Generalitat ens va enviar una sèrie de veterinaris de l’INEM per a realitzar uns cur-

11

sos per fer formatge, per veure si ens enganxàvem al carro de l’artesania. Vam fer moltes hores durant tres o quatre mesos de cursos! Al 1989-90 va ser quan vam fer els cursets i quan vam fer proves, que vam donar a la gent a gustar i deien “sí, sí que és bo, ho heu de posar al mercat” però aquell any ho vam donar tot a la gent perquè ho gustés! Vàrem començar fent només 50 litres de llet i ara en fem de 200 a 400 litres, depenent de la demanda que tenim.

Tot i que actualment no hi ha pics de producció, l’agost sol ser el mes més estressant però com durant l’any van pujant autocars sempre hem de tenir una bona producció.

I el vostre formatge es troba a fora del Pallars?

No, solament hi ha una botiga a Lleida que en ven.

Hi ha algú que diu que en un lloc de Barcelona en venen, però nosaltres no els n’enviem.

El millor és que el 90% de la producció es ven a la formatgeria, això a nosaltres ens encanta, així el marge que es pot quedar el distribuïdor, ens el quedem nosaltres. Per la producció no tenim problema, al revés tenim problemes per falta de gènere!

Teniu pensat ampliar la formatgeria veient que és possible augmentar la vostra producció?

No, no, mira hi ha una cosa molt clara, que una artesania és una cosa que fas amb les mans i si aquestes mans són 24 mans i has d’anar manant, resulta que tu ho fas d’una manera i l’altre d’una altra i llavors el producte ja no és el mateix.

Aquí som només nosaltres dos fent el formatge.

Com veieu el futur de la ramaderia a la vall i als Pirineus en general? És un ofici que s’està abandonant?

Fumuda, molt fumuda, pèssima, fatal...

Mira, el motiu de venir aquí a part que volíem treballar la terra, era el de treballar en cooperatives, que la gent tingués dissabtes i diumenges, de treballar en conjunt i repartir la feina però no... El Pallars és una comarca rica en recursos però molt empobrida. Aquí les cooperatives no funcionen perquè la majoria de la gent d’aquí tenen un peu aquí i un peu a fora. Sempre han funcionat així i han considerat que a fora viuran molt millor que aquí. I sempre la rutina i rutina...

Això passa perquè no han sortit d’aquí... Va arribar un moment que nosaltres teníem 65 vaques, érem només dos i fèiem vacances!

Nosaltres hem fet al revés que molta gent. Quan vàrem

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els formatgers d’altron arribar hi havia 5 o 6 explotacions; si ens haguéssim organitzat, aquests 120 animals que hi podien haver al poble, amb 4 persones tranquil·lament, les podíem fer funcionar, amb unes bones instal·lacions. Nosaltres ho vam proposar però tothom ens va dir el mateix: que no!

La prova que la ramaderia està malament és que de les 800 explotacions que hi havia al Pallars l’any 1975, –la majoria eren de carn, perquè de làctiques n’hi havia molt poques–, ara pràcticament ja no en queda cap, no sé si en queden cinc o sis màxim. En aquesta comarca en plegaran, segurament, abans d’entrar a l’estiu, una a Llessui i una a Saurí. A Sort ja no en queda cap, en queda una a Ainet, que són els que fan els iogurts i el d’Olp, a qui nosaltres agafem la llet.

Així ara vosaltres no teniu vaques?

Només tenim vaques de carn, la bruna; fa quatre o cinc anys que ens vam treure la quota de la vaca lletera.

En trobar el xicot d’Olp que ens ven la llet, ens les vàrem treure al 2003. Teníem referències per part del gerent de Copirineo, que feia una bona llet, ja que treballant amb llet crua necessitem una llet molt purificada, molt neta.

Mira, ara estàs pagant la llet més barata del que costa produir-la!

Això és bo que ho sapigueu: l’any 1988 veníem la llet a 58 pessetes i avui la millor llet s’està pagant a 52-53 pessetes, uns 30 cèntims d’euro, després de 20 anys! Això explica perquè la gent ho abandona. Això és així.

Desprès s’ha mirat cap a la ramaderia de carn però de la ramaderia de carn tampoc es pot viure, ja que amb vaca de carn necessites propietats molt grans, amb una propietat petita, què faràs? Tu compta amb un terreny d’aquí el que pots fer; per poder viure una família necessita unes vuitanta - cent vaques alletants. Amb aquestes parcel·les que hi ha aquí, què faràs? Deu aquí, deu allà, deu més enllà.... no es pot viure, has de tenir una altra cosa. Segon, el noranta per cent de la terra d’aquesta vall està pràcticament en règim d’arrendament, perquè els propietaris són a Barcelona, van ser els primers que van marxar... Et donen les terres perquè les cultivis però

12

has de pagar un arrendament i arribes a final d’any i què t’ha quedat? Res. A més a més dels inconvenients de tenir les vaques separades.

Canviem ara de tema i parlem una mica del Parc Nacional. Com veieu la figura del Parc Nacional? Ha sigut una ajuda per tirar endavant el negoci, el fet de tenir el Parc tant a prop?

En principi no, encara que potser sí que ve alguna gent atreta pel Parc, per exemple, gent de Tremp que passen per dalt i vénen aquí, o que surten d’aquí i se’n van a Espot, a l’estiu. Jo penso que quan estigui més senyalitzada aquesta part hi vindrà més gent per la vall d’Àssua.

Perquè molta gent ens pregunta si per aquí es pot entrar al Parc...

En principi, el Parc és una figura important, però en aquesta vall crec que s’ha quedat a mitges, falta dinamització i sobretot senyalització!

Heu notat un increment de visitants des que s’ha obert el centre d’informació de Llessui?

Ui! I tant! La gent que porta el museu és gent que compra!

Sí, però jo el que vull dir és que el museu no té gaire sentit, hauria de ser un museu viu! Explica coses d’abans que avui no es faran mai i cal explicar també les coses d’ara. La meva idea era fer un corral, a uns cinquanta o seixanta metres màxim d’aquí, i jo crec –es pot fer números– que amb vint vaques de llet, directament del corral a la formatgeria i transformar-la, hi viurien dues famílies com a senyors! És demanar ben poc. I ara amb vaca de llet si no en tens més de cinquanta no fas res. Però qui ho fa això? Cal que l’Ajuntament i el Parc Nacional facin més inversió i comprometre també a Agricultura, Turisme, Medi Ambient i a qui sigui per fer un corral ben fet. I les vaques allí, però el qui tingui les vaques allí, que pagui un arrendament. El manteniment aniria a càrrec del pagès i, a més a més, un tant, un arrendament, perquè si no la gent no ho cuidaria. Amb explotacions d’aquest tipus molts col·legis de Barcelona o de les grans ciutats pujarien la canalla aquí. Si a més a més afegeixes que fas

13 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els formatgers d’altron algun producte, ja està. Aquí tothom que entra compra!

Seria un bé social. Una idea així però amb llet d’ovella i cabra es podria fer a Llessui, una formatgeria allà dalt, d’ovella, aniria molt bé. Fer una mena d’exposició vivent com a complement del museu.

Quin paper creieu que ha tingut el Parc en la modernització d’aquesta vall i de la comarca en general?

A nosaltres personalment no ens ha ajudat pas gaire en temes de subvencions, perquè una que vam demanar ens la van denegar, però fa molts anys d’això. Per a molta gent de la vall, la modernització ha sigut canviar la mula per tractor!

Heu vist canvis al Parc Nacional al llarg d’aquests 32 anys que porteu a Altron?

Canvis, canvis, no, però el que sí que es veu és que la gent parla més ara del Parc, es coneix més, la gent el visita més, hi ha gent que ve al Pallars expressament per visitar Sant Maurici. Jo el primer que vaig fer quan vaig arribar al Pallars va ser fer la travessa a peu d’Espot a Aigüestortes, anar i tornar eh?

Creieu que l’ampliació del Parc serà positiva per a la vall d’Àssua?

No tenim gaire informació sobre l’ampliació, però tota ampliació és bona, tot el que sigui protegir és bo, perquè és clar, el Parc Nacional és una protecció perquè no es faci cap cosa estranya oi? Per tant, tot el que sigui ampliació està bé.

A part de la protecció dels espais, jo crec que el Parc Nacional hauria de cuidar també l’entorn de la zona d’influència, ja que si tot el que està al voltant està abando-

nat, està deixat i no hi viu gent o qui hi viu està amargat, no anem bé. Es podria donar més facilitats perquè tot el que es fa fora del Parc estigui ben cuidat. Però amb el plan que anem ara, com que no hi quedarà cap pagès, qui ho cuidarà això? Cal posar una granja de vaques o d’ovelles ja que aquests mantindran el terreny bé i a la gent també els agrada anar a veure animals, com viuen i deixen de viure. Si això no ho tenim, què faran, pujaran a dalt al museu i què veuran? No veuran cap ovella a Llessui d’aquí un anys. Faran la travessa, veuran les muntanyes i ja està!

Hauria de ser com a Suïssa, on hi ha molts parcs com aquest, i a la gent se li paga per dallar i els pagesos viuen allà encara que només tinguin tres vaques!

Per finalitzar una última pregunta: un desig realitzat i un per realitzar...

Un de realitzat... tenir una casa pròpia al Pallars!

Un per realitzar... veure que a la comarca es fan coses, com aquesta idea de l’explotació ramadera a Llessui.

Moltes gràcies als dos!

La Joana i en Jaume ens acompanyen fins a la porta de casa mentre encara xerrem de quines coses es podrien fer a la comarca. El cel és ben gris, potser tornarà a ploure i la vall quedarà de nou impregnada amb aquella olor de terra que et fa sentir que ets ben viu. Mentre marxem i baixem pel caminet encara ens sembla sentir la dolça però alhora àcida olor de la llet fermentant, tan àcida i tan dolça com pot ser la vida!!

Judith Comorera i García Maria Pou i Palau

14 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari El Pla estratègic, una eina per al territori És ben conegut que la missió principal d’un parc nacional és la protecció dels valors naturals i culturals que van propiciar la seva declaració. Malgrat tot hi ha molts altres plantejaments que cal tenir en compte en un espai natural protegit, entre els que destauen els relacionats amb aspectes socioeconòmics de la població del seu entorn. El Pla estratègic, que en aquests moments es troba en fase de redacció, aborda els principals eixos d’actuació per als pròxims anys del Parc, tot donant especial importància al desenvolupament econòmic, social i cultural de la seva zona d’influència d’una manera sostenible i estableix nous canals i mecanismes de comunicació entre el Parc i els habitants del seu entorn.

El Pla s’elaborarà en diverses fases: unes d’inicials, que contemplaran una anàlisi inicial de l’entorn territorial del Parc, dels recursos disponibles, on s’establiran també les oportunitats d’actuació, i les debilitats o mancances del sistema; i unes altres, de planificació estratègica, on es definiran un seguit d’opcions o alternatives de futur que seran analitzades conjuntament amb el teixit social de la zona i que formaran part del document definitiu. Amb el doble fi d’optimitzar la informació i d’enriquir el Pla amb les aportacions de tots els col·lectius implicats, es comptarà des de les primeres etapes amb la participació dels principals representants del teixit socioeconòmic de les quatre comarques de la zona d’influència. Tots esteu convidats a participar-hi per expressar les vostres idees i suggeriments als centres del Parc o a través de la seva pàgina web!

Dia Europeu dels Parcs Amb motiu de la celebració d’aquesta diada, que s’escau concretament el 24 de maig, és costum que cada any convidem, durant els mesos de maig i juny, algunes de les escoles de les comarques que ens envolten Aquest any ens han visitat més de 500 alumnes i professors de Vielha (Val d’Aran), Tremp i la Pobla de Segur (Pallars Jussà), i del Pont de Suert, Vall de Boí i Vilaller (Alta Ribagorça). Amb l’ajuda dels guies interpretadors hem intentat donar a conèixer a aquests nens i nenes la importància de conservar les muntanyes respectant fins i tot els més petits animalons. Per això el lema escollit ha estat “Animals petits, un gran tresor!”. Per últim, destacar que malgrat la primavera plujosa que estem tenint, en els dies que hem celebrat aquesta diada no ens hem mullat. És la sort dels campions!

II Concurs de Dibuix Naturalista Quasi 30 escoles d’arreu del país han participat en aquesta nova edició del concurs de dibuix naturalista del Parc, enguany adreçat a alumnes de 1r i 2n d’ESO. Un total de 488 obres originals es van presentar en aquest certamen per a promocionar des d’una vessant artística el coneixement del Parc. El primer premi va ser per una particular versió dels Encantats dibuixada amb textures granulades de Daria Medvedeva, alumna del Col·legi Spínola, institució que també es va endur el premi col·lectiu al millor conjunt d’obres. Des de l’extrem oriental dels Pirineus, de Figueres, va arribar la segona premiada, Victòria Morales Vicén amb la seva obra Flora

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

15

noticiari d’Aigüestortes. Una espècie emblemàtica del Parc, la marmota, va inspirar encertadament a Anna Bach Valls per al seu dibuix i emportar-se el tercer premi. D’altra banda la difícil selecció final va fer que el jurat decidís atorgar un petits obsequis als autors i autores de les obres finalistes no guanyadores degut a la qualitat d’aquestes. Les obres guanyadores i les finalistes estan exposades digitalment a la pàgina web del Parc i properament en la seva versió original a les Cases de Boí i Espot.

El Parc, poble a poble Un dels recursos més utilitzats en la difusió del Parc són les exposicions itinerants. Els nous sistemes de presentació d’aquest tipus de mostres, tendeixen a reduir el seu pes i volum amb la qual cosa se simplifica d’una manera extraordinària el seu trasllat i muntatge, i això permet fer-les arribar a una gran majoria dels pobles de la zona d’influència o a qualsevol altre indret amb molta facilitat. Enguany el Parc disposa de dues exposicions de nova realització i de temàtica molt diferent.

“Llegir la història de la muntanya: l’arqueologia al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” és la primera d’aquestes mostres que fa un repàs de les prospeccions arqueològiques realitzades durant els darrers

anys, amb uns resultats que no deixen de sorprendre i que demostren que aquestes muntanyes han estat habitades i recorregudes de punta a punta per l’ésser humà tot just es van retirar els gels que les cobrien. A través d’aquestes troballes podrem fer un viatge fantàstic de més de 10.000 anys! Aquesta exposició de 12 plafons ha estat realitzada en col·laboració amb l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu i el Departament de Prehistòria de la Universitat Autònoma de Barcelona.

Per als afeccionats a les subtileses, als contrastos, als colors de la natura, a la poesia... “La seducció dels sentits” és un anar passant pel Parc de puntetes, tot deixant-se seduir per la màgia del canvi d’estacions, de l’aigua, dels paisatges hivernals, de la fauna, de la llum, del color...

Tot aquest munt de sensacions que tenen com a objectiu la seducció de l’observador, es veuen reflectides en aquesta mostra, que consta també de 12 plafons, i on mitjançant el treball fotogràfic de l’Iñaki Relanzon ens introdueix en un món diferent que ens fa apreciar la bellesa dels diferents ecosistemes presents al Parc.

Per tal de donar difusió a aquest tipus de recurs, el Parc disposa d’un fullet específic on es descriuen totes les característiques de les diferents exposicions itinerants que es troben a la disposició de les institucions, entitats o col·lectius que les demanin. Us animeu?

16 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Nous materials per a persones amb discapacitat visual Des d’aquest estiu es disposarà de nous materials destinats a facilitar la visita i el coneixement del Parc a les persones que pateixen alguna discapacitat visual. Es tracta de dues maquetes tàctils de les valls del riu Escrita i de la ribera de Sant Nicolau on mitjançant diferents tipus de textures es facilita la identificació del recorregut i les principals característiques del paisatge i la vegetació d’aquestes dues valls del Parc. Al costat de la maqueta es troba una llegenda en Braille amb els noms dels principals elements presents al llarg de l’itinerari així com els topònims del indrets més emblemàtics de cada una de les dues valls. Des d’aquí volem convidar qualsevol persona que es trobi aquestes circumstàncies i a les diferents associacions de discapacitats visuals a conèixer el Parc de la mà dels guies interpretadors!

Ja som catorze!

El passat 3 de març es publicava al BOE la Ley 1/2007, de 2 de Marzo, de declaración del Parque Nacional de Monfragüe. Amb aquesta zona protegida a la província de Càceres ja son catorze els parcs nacionals de l’estat espanyol.

Aquesta nova distinció culmina un procés que va començar el 1979 amb la seva declaració com a Parc Natural i la seva distinció com a Reserva de la Biosfera per part de la UNESCO l’any 2003 i la declaració de Zona d’Especial Protecció per a les Aus el 2004. Amb una superfície de 18396 ha. de Parc i 116.160 de Zona Perifèrica, Monfragüe destaca per ser un espai dividit pel bell mig pels rius Tajo i Tiétar que ajuden a conformar un paisatge ben representatiu del bosc mediterrani amb espècies com el voltor comú, el voltor negre o l’àliga cuabarrada. L’especial orografia del nou Parc, amb cims que no superen els 800 metres d’alçada, acull una àmplia varietat de biòtops: alzinars, bosc i matoll mediterrani i rierols que permeten l’existència d’una rica i variada biodiversitat de flora i fauna.

Cabanes i pastors La ramaderia tradicional ha donat lloc a intervencions en el nostre paisatge que demostren la importància que aquesta activitat ha tingut en la creació d’espais oberts, aixoplucs i altres infraestructures relacionats amb el maneig del bestiar a les nostres muntanyes. A la muntanya de Son (Pallars Sobirà) trobarem un bon exemple d’alguna d’aquestes d’infraestructures ramaderes i veurem com l’arquitectura tradicional no està en contradicció amb l’aplicació de les noves tecnologies a la muntanya.

A prop del pas del Coro i sota les pales del Tèsol de Son, la cabana de Cabanières, utilitzada pels pastors i els vaquers d’aquest poble pallarès, ha estat completament remodelada i condicionada en diverses fases amb l’objectiu de ferla més habitable, tot respectant-ne l’estructura tradicional i la seva integració en l’entorn. En una primera fase es va procedir a l’arranjament del seu interior. Una segona actuació ha estat destinada a dotar-la d’energia elèctrica mitjançant plaques fotovoltaiques, que permeten fins i tot la recàrrega del telèfon mòbil. I finalment s’ha realitzat la completa restauració d’un corral annex de forma circular amb un total de 152 metres de perímetre i una superfície de 1.600 metres quadrats que es trobava en molt mal estat.

Aquesta reparació s’ha efectuat seguint la tècnica tradicional de construcció de paret seca amb la qual cosa ha recuperat la seva funcionalitat i el seu aspecte inicial.

Utilitat, confort, integració paisatgística, noves tecnologies, velles tècniques... barreja de conceptes al servei d’una activitat secular!

Camins Vius!

El Parc Nacional continua endavant amb el projecte “Camins Vius”, on també hi han intervingut l’Institut de l’Alt Pirineu i Aran, DEPANA i els deu ajuntaments que aporten territori al Parc. Es pretén recuperar els antics camins que comunicaven els pobles que envolten el Parc Nacional, i donar-los un ús turístic, esportiu i cultural.

Molts d’aquests camins ja formen part de xarxes

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

17

noticiari

comarcals, municipals o del Parc, i ja estan arreglats i senyalitzats. N’hi ha, però, d’altres, generalment els d’unió entre valls, que no estan dins de cap xarxa, i que actualment són difícilment practicables. La major part de les actuacions consisteixen a recuperar murs de pedra seca, o empedrats, fer estassades de matoll, i millorar trams amb poca seguretat. Alguns trams ja s’han condicionat: · Senet - Gelada · Erill la Vall - Gelada · Camí del Calvari (Son) · Sorre - Saurí - Llessui · Bosc del Gerdar - cascada del Gerber o salt de Comials · Espot - Creu de l’Eixol S’han començat els treballs per deixar totalment transitable els camins que formen part d’aquest projecte des de Tredòs a Espot, passant per Esterri d’Àneu, Son o el refugi del Pla de la Font. Les següents fases del projecte seran d’Espot al port de Rus, i del port de Rus a Tredòs.

Per una millor gestió ambiental Seguint les directrius del Departament, ens hem sumat a l’estratègia d’integrar la variable ambiental dins la gestió del mateix Parc i de les seves infraestructures. Aquesta integració passa per la definició i implantació d’un sistema de gestió ambiental, d’acord amb el Reglament Europeu d’Ecogestió i Auditoria (Reglament 761/2001, EMAS). L’any 2006 va ser el segon d’implantació efectiva del Sistema de Gestió Ambiental i es van aconseguir les certificacions EMAS i ISO14001. El sistema de gestió ambiental implantat es considera que està essent positiu per tal d’actualitzar i regularitzar tots els aspectes legals de les diferents activitats del Parc, així com també per millorar el comportament ambiental tant de les persones que hi treballen com del seu comportament ambiental

general. Així, i analitzant els resultats dels indicadors, s’observa que en la majoria de casos s’han disminuït els consums de recursos naturals i la generació de residus.

Per a l’any 2007 el Parc s’ha fixat els següents objectius ambientals: - Disminuir el consum de gas natural a la casa del Parc de Boí.

- Reduir l’impacte de l’ús públic intens als camins de Monestero i de la cascada de Ratera.

- Elaborar protocols i clàusules ambientals per tal de millorar la gestió ambiental als refugis propietat del Parc.

- Disminuir els residus abandonats pels visitants.

Què fa el gall fer?

Aquesta primavera de 2007 i, com cada dos anys, d'acord amb la previsió de seguiments d'aquesta espècie, s'ha realitzat el cens general a l'àmbit del Parc Nacional i de la zona d'influència. Com és sabut, al llarg dels mesos de primavera, des de finals d’abril fins a començaments de juny, els mascles de l'espècie s'apleguen als anomenats llocs de cant o cantaders per tal de realitzar les cubricions de les femelles en un ritual força característic de cants, salts i exhibicions en indrets concrets del bosc, invariables al llarg dels anys. Els resultats han confirmat l’estabilitat de l'espècie al sector del Pallars Sobirà així com també a l'Alta Ribagorça, on es va detectar, fa dos anys, una lleugera davallada poblacional. Al sector del Pallars Jussà torna a estar actiu l'únic lloc de cant de la zona, localitzat al 2005. Respecte a la Val d'Aran i d'acord amb els seguiments realitzats per part del Conselh Generau d'Aran, que en té les competències exclusives, també es detecta una certa estabilitat en el nombre de mascles en els llocs de cant censats. Com a nota positiva, cal destacar la localització d'un nou sector d'aparellament o lloc de cant al terme municipal de Vilaller.

18

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

flora epífit

o viure a sobre d’una altra planta Passejant per l’interior dels boscos ombrívols de pi negre o d’avets ens adonem que ben poques espècies vegetals són capaces de viure amb la llum tan minsa que arriba al terra; només les clarianes obertes al sol compten amb una vegetació exuberant. De tota manera, per poc que ens hi fixem, veurem que aquests interiors tan foscos no estan desproveïts de vida. Sobre les roques, sobre el terra humit o sobre l’escorça dels arbres, trobem petits éssers vius com les molses, amb petites fulletes de color verd, o els líquens, normalment de colors més grisos, marrons o fins i tot grocs, que pengen de les branques o estenen els seus lòbuls sobre l’escorça.

Els líquens, tal com vàrem explicar al Portarró núm. 18, són éssers vius simbiòtics, on viuen íntimament lligats un fong i una alga microscòpica. La ajuda mútua entre les dues parts els permet colonitzar indrets molt inhòspits, on cap d’ells podria viure per separat, i al mateix temps els obliga a conviure de manera permanent i incondicional. Aquesta íntima unió crea uns éssers duals i permanents, molt diferents del fong o l’alga original, i que els especialistes estudien com un individu nou.

La superfície de les roques o l’escorça dels arbres són ambients que habitualment són colonitzats pels líquens. En un tros d’escorça de pocs pams podem trobar, fàcilment, 4 o 5 espècies diferents de líquens epífits, alguns molt petits, sempre i quan es compleixi una

condició pràcticament indispensable: els líquens són molt sensibles a la contaminació atmosfèrica i necessiten aire pur per a poder desenvolupar-se.

La revolució industrial va augmentar en gran mesura la degradació ambiental de les grans ciutats. Actualment les ciutats són deserts per als líquens. Per exemple, l’any 1866 es va fer un estudi de la flora liquènica d’uns jardins de París; 30 anys més tard, tots havien desaparegut!

Lluny de les ciutats, o als pobles petits, la realitat no és tan dura però cal estar amatent. A nivell europeu existeix una xarxa de seguiment de l’estat de salut dels ecosistemes forestals que comprèn més de 800 parcel·les de bosc, una de les quals es troba a l’interior del Parc Nacional. Allí es fa un seguiment de diferents paràmetres indicadors. La contaminació atmosfèrica es pot mesurar amb complexos aparells però també es pot estudiar l’evolució de les poblacions de líquens, ja que cada espècie és més o menys sensible a la contaminació atmosfèrica. La presència o absència de una determinada espècie ens indicarà un cert valor de conservació o d’alteració dels hàbitats forestals.

Una de les espècies del Parc Nacional més sensibles a la contaminació ambiental és la barba de caputxí (Usnea sp). A més és una espècie prou vistosa i que no passa desapercebuda, com moltes altres espècies de líquens dels que viuen a les escorces, que no tenen cap nom popular conegut.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

flora epífit, o viure a sobre d’una altra planta Les barbes de caputxí o de frare, tenen aquest nom perquè els filaments d’aquest liquen pengen de les branques on se subjecten i recorden a una barba d’aquelles dels frares antics, amb forma de pera. El color verd-grisós que tenen és degut a la presència d’una substància, anomenada àcid úsnic, que té propietats antibiòtiques i ha estat utilitzada en medicina. També hem llegit que el contacte freqüent i repetit amb aquesta substància pot causar algunes afeccions dèrmiques que s’han descrit en llenyataires del Canadà.

La determinació correcta de les diferents espècies de Usnea és complicada, ja que presenten una elevada variabilitat. De tota manera sembla ser que, com a espècie molt sensible a la contaminació atmosfèrica, les seves poblacions han patit importants regressions a nivell europeu.

Una altra espècie d’aspecte molt diferent però que també trobem als arbres és Vulpicida pinastri (=Cetraria pinastri), un liquen amb el cos foliaci de fins

coneguem el parc

19

a 5 cm de diàmetre, d’un vistós color groc. Viu en llocs freds, preferentment a la base dels pins i els avets, prop de terra, on la neu abundant pugui tapar-lo durant els dies més freds de l’hivern. El color groc d’aquest liquen és degut a la presència d’àcid vulpínic, una substància tòxica que s’havia emprat antigament per enverinar guineus i llops (vulpicida = mata guineus).

Al voltant de 200 espècies de líquens d’Espanya utilitzen l’escorça del arbres com a substrat físic per viure.

Algunes persones ens pregunten si aquests éssers vius fan algun mal a l’arbre i la resposta –científicament prudent– és que sembla ser que no. Els líquens viuen de l’aire i només utilitzen les roques o els troncs com a suport.

El proper cop que entrem al bosc, juguem a descobrir textures i colors a sobre dels arbres i admirem aquests soferts i discrets habitants del bosc!

Gerard Giménez Pérez

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

20

coneguem el parc

fauna el raspinell pirinenc El raspinell pirinenc (Certhia familiaris) és un ocell eminentment forestal vinculat als boscos subalpins, és a dir, a les avetoses i pinedes de pi negre, tan abundants al Parc Nacional, així com en certes fagedes, bedollars i més puntualment en rouredes i pinedes de pi roig. Però, a més, aquesta espècie requereix de rodals o sectors forestals madurs, amb presència de fusta morta en peus o a terra, d’esquerdes a l’escorça dels troncs, de forats fets pels picots, per tal de desenvolupar el seu cicle anual, tots ells amb abundant flora liquènica forestal. El raspinell pirinenc es comporta de manera sedentària si bé no es descarten certs moviments estacionals en funció dels rigors climàtics; recordem que es tracta d’un ocell insectívor i per tant, molt lligat a la disponibilitat efímera dels invertebrats. Ara per ara, i fins a la data, només es disposa a tot l’Estat espanyol (període 1969-2002) d’una recuperació d’un ocell anellat: es tracta d’un exemplar anellat a la Mata de València al 1999 i recuperat al mateix indret 1.102 dies després!

El seu comportament és discret i la seva observació és francament difícil. De fet és més factible sentir la seva característica veu per tal de contactar-lo. Cal no confondre-la amb la del raspinell comú (Certhia brachydactyla), que sovint ocupa els mateixos ambients.

Al Parc Nacional i durant el període dels treballs de l’Atlas dels ocells nidificants (1999-2003) es va establir

de manera precisa la seva distribució, la qual ocupa totes les quadrícules de 10x10 menys una (la de la vall Fosca, on els sectors forestals subalpins són encara joves quant a l’edat es refereix). La màxima probabilitat de detecció es dóna a les avetoses de tots els sectors, seguida dels escassos rodals amb faig, així com dels boscos oberts de pi negre. El nostre espai natural protegit és un dels millors refugis per a l’espècie a nivell de l’Estat espanyol i caldria destacar, pel que fa a la seva importància per a la conservació, totes les avetoses madures de la zona perifèrica de protecció dels sectors ribagorçans (Besiberri), aranesos (Aiguamòg i Valarties) i pallaresos (la impressionant Mata de València).

Aparentment no sembla que hi hagin factors que puguin malmetre la població d’aquest ocell, si més no a l’àmbit del Parc Nacional estricte, on no es produeix cap actuació silvícola, però resta molta informació encara sobre els requeriments ambients reals del raspinell pirinenc. Cal més informació i estudi sobre aquesta escassa espècie i, per tant i de nou, el nostre espai natural hauria d’aportar en futurs estudis de recerca ornitològica la informació necessària per gestionar els boscos subalpins de manera compatible amb la conservació de la biodiversitat.

Jordi Canut i Bartra

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

21 l’essència de les paraules els misteris de la garona Els Pirineus són un extens i ampli conjunt de serralades que s’estenen des de la mar Cantàbrica fins a la Mediterrània; des de les terres occitanes de l’actual sud francès fins a les contrades més septentrionals del nord ibèric; des dels estreps de la plana d’Aquitània i del Llenguadoc fins als de la depressió de l’Ebre.

Però entre aquestes serres, muntanyes, valls, planes i depressions, hi trobem, de tant en tant, orientats normalment de nord a sud, uns cursos d’aigua, els anomenats rius, per on viatgen les foses de les neus i de les pluges. Segons els indrets s’anomenen nogueres, flamicells, valires, riumalos, nyiris, pamanos... Però n’hi ha un, de riu, d’extens riu, que potser el podríem considerar la mare de tots i totes, i que l’admirat mestre-filòleg Joan Coromines va definir-lo com el gran riu de la Val d’Aran i de França: era Garona!

Els seus misteris comencen tot just en néixer perquè, on carai neix? Al plan de Beret, com diuen els cànons turístics? A l’Artiga de Lin, com pregonen els francesos? Si fem cas als geògrafs, el naixement d’un riu es localitza en el punt més llunyà de la seva desembocadura sia en una mar o en un oceà. Segons aquesta explicació i si agafem un mapa, veurem que la Garona naixeria a les capçaleres de Ruda, concretament, al circ de Saboredo.

Nascut en terres pallareses, sí, en terres pallareses, a

les faldes del petit circ de l’estany Gelat de Saboredo, a la ratlla dels dos mil cinc-cents metres d’altitud, s’endinsa pocs centenars de metres més tard per l’aranesa val de Ruda que amb seny alpí, el condueix esglaonadament cap al fons d’una vall d’orígens quaternaris, que molts han definit com una gegantina fulla de falguera o espinada de peix, la qual segueix amb energia i decisió, festejant amb picardia pobles, entre d’altres, com Tredòs, Salardú, Arties, Casarilh, Escunhau, Garòs, Betren, Vielha, Aubèrt, es Bòrdes, Arròs, Bossòst o Les, durant prop de 50 quilòmetres, fins a abandonar aquestes meravelloses contrades atlàntiques en travessar rabiós el pònt d’Arrei, situat als peus dels dos darrers gendarmes occitans de l’Aran: Bausen i Canejan.

Garona aranesa i catalana, Garonne francesa, Garumna llatina, Garunnam cèltica... és un d’aquells rius europeus, sí, europeus, del sudoest francès o del migdia occità, que des de les muntanyes pirinenques fins a les platges atlàntiques, navega borbollant i capritxós pels estats espanyol i francès, durant més de 600 km, donant nom a departaments com l’HauteGaronne o Lot-et-Garonne, gràcies a la generositat d’un il·lustre de la història moderna, com fou Napoleó Bonaparte, que així els va voler batejar a comença-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22

l’essència de les paraules els misteris de la garona ments dels segle dinou.

Hi ha però altres garones per les nostres geografies!

Les podrem trobar bombonint el seu famós topònim, als voltants de Bossòst, com el barranc des Set Garones, que després de trencar-se en set branques, s’abraça dolçament a la Garona riu; al terme municipal des Bòrdes, on apareix com les Garonetes dera Artiga; a la veïna vall de l’Éssera, donant nom a dos barrancs més entre Seira i Campo; i fins i tot portant el nom d’un mas del Lluçanès.

Tanmateix, fou gràcies a Norbert Casteret, un geòleg francès del segle vint, que el nostre riu es va definir científicament com el que va ser capaç de prendre a l’Éssera aragonès gran part de les aigües procedents del massís de la Maladeta, bressol de l’Aneto, aprofitant senzillament un caprici calcari, de quasi quatre quilòmetres, existent entre el forau d’Aigualluts i els Uelhs deth Joeu!

A mesura que avança per França, es va engrossint, amb la col·laboració dels darrers rius pirinencs com la Pique o l’Aure, i més endavant, d’altres procedents del sud del massís Central, com el Tarn o el Lot, convertintse en l’estrella del turisme fluvial de ciutats gales tan conegudes com Toulouse, Agen, Langon o Burdeus, on multitud de ponts, péniches o grans vaixells s’atreveixen, a creuar-lo o navegar-lo, tant quan baixa tranquil com quan ho fa nerviós.

País de molins i molines d’aigua centenàries; paradís d’indústries farineres, tèxtils, hidroelèctriques i recentment de dues centrals nuclears; nexe d’unió històric i humà d’un fotimer de cultures i llengües és, sense cap mena de dubte, un riu sense fronteres que, des de les seves fonts fins al seu darrer estuari, arrossega en els

pòsits sedimentaris, saviesa natural.

Mai un riu pirinenc com la Garona, que podria voler dir “el riu que neix de la roca” o “el riu enèrgic que crida”, però també “el riu que neix gràcies a l’entesa de prop de cent estanys”, ha despertat tantes passions entre les poblacions i els pobladors que són banyades per les seues aigües. Aigües, per cert, que donen vida a espècies animals úniques com el petit cavilat (Cottus gobio), un peix panxudet i sense escames, d’hàbits nocturns, considerat una de les joies de la natura aranesa!

La Garona, hidrònim de nom dolç, que s’atreveix a néixer en un estany gelat sense pietat durant més de sis mesos a l’any; que de riuet infantil i jovenívol es converteix en riu madur i navegable; que de riu madur i navegable es transforma en estuari; i que aqueixa mar que finalment l’acull, en les últimes hores, ves a saber si el retorna, als seus orígens pirinencs, en forma de pertorbacions atlàntiques.

Aquesta és la nostra Garona!!!

El cicle de l’aigua és la vida d’aquest gran riu! Siguin les pluges, la neu o la pedra; siguin els núvols, la boira o la torbera... Garona és la metàfora o ves a saber si l’hipérbaton perfecte de tot allò que neix, creix i avança des dels Pirineus cap on faci falta! Pura rebel·lia geològica!

Aigües que amaguen, per acabar, un dels noms de dona més bonics, sorprenents i alhora més desconeguts! Garona, filla meua, prou de jugar, que ja és hora d’anar a dormir! D’acord! Bona nit, mare! Bona nit, pare! Bona nit, Garona, filla dels Pirineus!!

Josep Maria Rispa Pifarré

caminem pel parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el portarró,

un indret emblemàtic!

En aquesta excursió us proposem arribar fins a un dels indrets més emblemàtics del Parc: el Portarró d’Espot (2.425m). Un cop siguem al coll, amb un esforç més, no ens costarà massa assolir el pic del Portarró, que compta amb una vista magnífica sobre les dues principals valls que conformen el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

Començarem la nostra ruta des de la caseta d’informació de l’estany de Sant Maurici (1.900m) on agafarem el camí en direcció a la cascada de Ratera. Aquest primer tram discorre paral·lel a l’estany i ens permet gaudir d’una completa vista sobre la muntanya dels Encantats.

Després de mitja hora de caminar, el so de l’aigua ens anuncia la presència del meravellós espectacle que ens oferirà la cascada alimentada per les aigües que provenen de l’estany de Ratera. Des d’aquest punt, el camí s’enfila fins a l’estany del mateix nom on podrem fer un petit descans.

Després de vorejar l’estany arribarem tot seguit a una cruïlla, al costat d’un pont, on prendrem el camí que ens conduirà després d’uns 15 minuts de passejada fins al mirador de Sant Maurici. Val la pena parar-nos una estona en aquest punt per a contemplar el paisatge que ens ofereix una vista espectacular sobre l’estany de Sant Maurici i les muntanyes que l’envolten. Tornem a recular uns 15 metres per agafar el camí que tot planejant ens durà fins a l’antiga pista que comunicava les riberes del riu Escrita i de Sant Nicolau i que va ser construïda únicament i exclusivament per una visita que va realitzar el general Franco a la zona, quan inaugurava centrals a tort i a dret pel país. Es diu que aquesta pista és, potser, l’origen del Parc ja que quan el general la va recórrer va quedar tan meravellat amb el paisatge que va decidir “realdecretar-lo” com a parc nacional. Ja he dit que aquesta és una de les històries que es conten, potser la veritable raó no fos aquesta, sinó d’altres més de tipus econòmic o polític, però això ja són figues d’un altre paner.

Tornant al nostre itinerari i deixant de banda el motiu d’aquesta ja perduda pista, anirem seguint-la muntanya amunt fins a la Coma d’Aiguabella, on unes ben trobades passeres ens ajudaran a creuar una petita mullera. Un cop creuat aquest indret de gran fragilitat, no tindrem més

23

remei que continuar ascendint per l’antiga pista fins arribar al coll del Portarró d’Espot. És des d’aquest punt on podrem sentir-nos tan pallaresos com ribagorçans ja que, tot i que no és un límit polític, si que és el límit geogràfic entre les riberes de Sant Nicolau i de l’Escrita. També ens sorprendrà la primera visió sobre l’estany Llong.

Ara ja som a la base del pic del Portarró i solament ens cal aixecar una mica la vista cap a la nostra dreta per a veure el final de la nostra ruta, 300 metres per damunt nostre. La pujada la farem per un vessant d’herba on la dificultat màxima radica més en els nostres pulmons i les nostres cames que en la tècnica a emprar. Recordem, però, que aquí ja no hi ha un camí clar, i tan sols la visió de la nostra meta ens conduirà d’una manera lògica fins al pic del Portarró (2.736m) Un cop dalt del cim i recuperats de la pujada, no queda res més a fer que donar un tomb de 360º sobre nosaltres mateixos i gaudir del paisatge que ens envolta!. La vista és espectacular: el gran Tuc de Colomers, la vall de Monestero, l’estany de Sant Maurici, les Agulles d´Amitges, el pic de Ratera...

Toca pensar en la baixada! Ara variarem una mica el recorregut i des del Portarró d’Espot baixarem fins a la cruïlla del camí que ens porta al Mirador. En lloc de tornar pel mateix camí de l’anada, continuarem per l’antiga pista forestal que, tot vorejant l’estany de Sant Maurici, pel vessant obac, ens durà directament fins al refugi Ernest Mallafré. Ara entenc perquè el que el meu pare diu que un camí pot ser totalment diferent segons el sentit en què el recorris! Sortint d’aquesta petita caseta blanca de poca altura i bastant dissimulada (ningú no diria que encara podem trobar refugis d’aquest estil) continuarem per la pista fins a la cruïlla, des d’on baixarem fins a l’aparcament del Prat de Pierró o ens enfilarem fins a retornar a l’estany de Sant Maurici.

No sé vosaltres però jo m’ho he passat molt bé passejant per la història del Parc i pujant a una de les collades de muntanya més grans i de més renom dels Pirineus... Per avui ja n’hi ha prou, ara em sembla que me’n vaig cap a casa a descansar una mica. Gràcies per la vostra companyia!!!

Natàlia Cot i Puig Guia interpretadora d’Espot

ESTANY LLONG

ESTANY REDÓ

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

24

PIC DEL PORTARRÓ (2.736 m) PORTARRÓ D’ESPOT PIC D’AMITGES (2.851 m)

PIC DE SUBENUIX (2.949 m)

AGULLA DEL PORTARRÓ (2.674 m)

REFUGI D’AMITGES

ESTANY D’AMITGES MIRADOR DE L’ESTANY CASCADA DE RATERA

PIC DE MAR (2.848 m) VALL DE MONESTERO

REFUGI D’ERNEST MALLAFRÉ

ESTANY DE SANT MAURICI

N

caminem pel parc

ELS ENCANTATS (2.747 m)

PONT

RIU ESCRITA CAP A ESPOT

PAS BARRAT PIC MIRADOR FONT REFUGI PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS PÀRQUING FUNICULAR ITINERARI PISTA CURS D'AIGUA CARRETERA BOSC GR

Durada: 5h (anada i tornada) Desnivell: 828 m (1.900 m-2.736 m) Dificultat: moderada amb pendents forts al fer l’ascensió al pic.

Fixeu-vos en: l’espectacularitat de la cascada de Ratera, la panoràmica immensa des del mirador de l’Estany, i l’amplitud del Portarró d’Espot des d’on, si sou matiners, podreu veure algun ramat d’isards.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

25

TÍTOL: Red de Parques Nacionales: guía de visita EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2007 FORMAT: 414 p., 22 cm.

Aquesta guia ofereix una visió completa i real dels valors naturals i culturals de la Red de Parques Nacionales de l’estat espanyol. Es descriuen tots els espais que gaudeixen de la màxima figura de protecció a nivell estatal, de forma que el possible visitant pugui tenir una visió força completa dels parcs.

Itineraris, mapes, exemples de flora i fauna i l’entorn sociocultural acompanyen uns textos descriptius molt útils per a començar a descobrir-los. Destacar també la inclusió de diverses rutes emblemàtiques de cada Parc. La guia es complementa amb quadres resum i de dades complementàries de l’entorn de cada parc que ajudaran força al lector que els vulgui visitar.

TÍTOL: XV Concurs Literari Intercomarcal Anton Navarro EDICIÓ: Consell Comarcal del Pallars Jussà, [et al.] 2006 FORMAT: [ca.] 70 p., 16 cm

El passat mes d’octubre es va resoldre el concurs (i ja en van quinze) literari Intercomarcal Antón Navarro i des de fa poc que ja disposem dels treballs guanyadors d’aquesta edició recopilats en un sol volum.

Aquest recull integra la producció literària dels alumnes participants des de 1r curs de primària fins a 2n de batxillerat. Totes les narracions esdevenen diferents aproximacions al Parc Nacional. La natura és, i ha estat, la principal font d’inspiració en l’expressió artística humana. La imaginació dels autors i l’admiració pels paisatges i secrets del Parc han donat lloc a un excel·lent recull literari que ens permet passejar i viure el Parc amb paraules.

TÍTOL: Arbres monumentals de Catalunya EDICIÓ: Generalitat de Catalunya, 2006.

FORMAT: 132 p., 21 cm

Fins i tot el món de la botànica té els seus campions: els arbres monumentals. Cal entendre que aquesta categoria no limita els arbres per les seves dimensions, també obtenen la consideració de monumental quan s’atenen a criteris de longevitat, singularitat, raresa botànica o el seu valor històric o simbòlic.

Eduard Parès recull en aquesta monografia l’estat de la qüestió a Catalunya sobre els arbres monumentals i els criteris que s’adopten per a establir quin arbres entren en aquesta categoria. Acompanya al text un rànquing dels arbres monumentals segons l’espècie (avets, pins, roures...) així com il·lustracions d’arbres singulars del nostre país.

26 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

TÍTOL: Actas del IV Simposio de Espacios Naturales de Montaña EDICIÓ: Departament de Medi Ambient i Habitatge, 2007.

FORMAT: 159 p., 23 cm

Cada dos anys el Parc organitza una trobada amb experts, estudiants i els actors que participen en la gestió, el desenvolupament sostenible i la qualitat dels espais naturals protegits a zones de muntanya: és l’anomenat Simposi d’Espais Naturals de Muntanya. L’edició de 2005 va generar un debat sobre avantatges i influències que es poden aconseguir a partir de la gestió planificada, sostenible i tradicional dels espais, com a possibles fonts de recursos.

Aquestes actes es publiquen per tal de fer arribar a la societat aquest debat i fer-la participar de les activitats de recerca i desenvolupament que es porten a terme al seu territori. Les ponències abasten no solament espais catalans, sinó també les casuístiques que es donen a l’Aragó, Doñana o als Alps Marítims.

Una eina més per mostrar que la conservació d’espais naturals no té perquè interferir i resultar excloent en el desenvolupament territorial.

TÍTOL: Aïna: vocabulari temàtic del dialecte pallarès EDICIÓ: Grup d’Estudis de la Llengua i Literatura de Ponent i del Pirineu, 2007.

FORMAT: 132 p., 23 cm

A banda de la diversitat faunística de les comarques del Parc, hi ha un altre patrimoni viu que es resisteix a desaparèixer: la parla dialectal de la zona de Pallars. No només la pèrdua dels padrins fa desaparèixer oficis artesanals antics; també el vocabulari se’n ressent. Aquesta edició permet conèixer les variants pròpies del Pallars que han caigut en desús o simplement tenen un ús molt localitzat, en front del que es pot anomenar català estàndard. El vocabulari es divideix en 7 grans blocs que recullen mots emprats en el dia a dia tan en el nivell domèstic (referents a menjars o qualificatius de persona) com mots del camp de la pagesia i la ramaderia típicament pirinencs. Aquest gran treball queda reflectit en petits detalls com la menció de la zona on s’utilitza la paraula, o la polisèmia d’un mateix mot segons a quina localitat s’empra. Aquest diccionari demostra un profund treball de camp sobre el dialecte pallarès que val la pena descobrir i... escoltar.

el portarrรณ

el portarrรณ