Coneguem el Parc - L’avellaner - L’esquirol

21

flora any d’avellanes, any de prenyades! (dita pirinenca)

L’avellaner (Corylus avellana) és un arbust gros, que pot arribar a créixer fins a cinc o sis metres d’alt. Molta gent diria que l’avellaner és un arbre però, des del punt de vista botànic, se l’ha de considerar com un arbust ja que no arriba a tenir un tronc principal únic i des de terra surten diferents tanys. Les fulles de l’avellaner són més o menys arrodonides i amb forma de cor, acabades en una punta pronunciada. El marge és molt irregular, retallat i doblement dentat, amb unes dents grosses que al seu torn es troben retallats per unes dents més petites. Quan les toquem tenen un tacte una mica aspre i vellutat. Dins del mateix arbre trobem les flors masculines i femenines, separades, que apareixen tot just arribada la primavera. Les flors són molt petites però, en el cas de la flor masculina s’agrupen en un nombre molt elevat, formant unes inflorescències pèndules, força vistoses, anomenades aments. Les flors femenines són molt menys abundants i passen desapercebudes si no ens hi fixem una mica: si busquem vora els extrems de les branques, podem trobar unes esquames marronoses d’on sobresurten uns petits pèls de color porpra que són els estigmes de les flors femenines. Aquí apareixeran, a la tardor, les avellanes. De manera natural, l’avellaner és una espècie pròpia de l’estatge montà més o menys humit. Viu sovint a la vora dels cursos d’aigua, prop del fons de vall. Lligat a aquests ambients frescos i humits pot penetrar una mica a la terra baixa. L’avellaner cultivat per obtenir-ne el fruit no té res a veure amb aquest tipus de vegetació. Les races cultivades solen ser més resistents a la sequera i sovint estan empeltades sobre soques d’altres espècies d’avellaner, entre elles l’avellaner turc ( Corylus colurna) que sí que té un tronc veritable i al qual ja podem considerar tot un arbre, amb tots els ets i uts. L’avellaner autòcton no ha estat mai cultivat als Pirineus, potser per la poca productivitat de les espècies silvestres, encara que es troba freqüentment a la vora dels pobles i camins que porten als trossos. Tan sols se’n recol·lecten (i no gaire) els fruits a l’època favorable. La utilitat més reconeguda de l’avellaner a les contrades pirinenques té a veure amb la duresa i flexibilitat de la seva fusta. Aquesta qualitat fa que les branques d’avellaner, llargues, primes i rectes, s’utilitzin per a fabricar bastons, vares, mangales, totxos i barrons. Les branques més primes també són utilitzades, com el vímet, per fer cistells. El totxoo toig (com s’anomena a la Ribagorça) o el barró (una paraula més pallaresa) és el bastó llarg tradicionalment usat pels pastors i gent que camina per la muntanya. Ha d’arribar, com a mínim, a l’alçada de l’espatlla. En el cas dels vaquers sol ser encara més llarg ja que serveix també per tustar el bestiar. Els pastors d’ovelles hi posen un ganxo al capdamunt que els serveix per atrapar les ovelles per les potes. La saviesa popular diu que la lluna minvant de novembre és la millor època per tallar les branques seleccionades per fer bastons. Després s’han de lligar ben fort totes juntes perquè no es dobleguin, i deixar-les assecar durant tres o quatre mesos com a mínim. Els fruits sí que són apreciats per nombroses espècies d’animals i per poc que ens hi fixem, a la vora dels avellaners hem de trobar rastres de clofolles d’avellanes menjades per algun rosegador o fixades a l’escorça d’un pi proper, partides pel picot garser. L’esquirol també menja moltes avellanes i a més té el costum de emmagatzemar-les en lloc amagats per poder tenir menjar a l’hivern. Gerard Giménez Pérez

22

fauna l’esquirol

Qui no ha vist un esquirol? Encara que sigui fora del Parc Nacional, probablement ens costarà trobar alguna persona d’un mínim d’edat que no hagi vist algun cop aquest simpàtic animal. Tot i el seu comportament nerviós, bellugadís i agradable de veure, no deixa de ser un rosegador, és a dir, amb la mateixa o similar morfologia interna que les rates; si veiem el seu esquelet i sobretot, les mandíbules ens n’adonarem ràpid. Cal pensar que la al·lòctona marmota és el seu parent més proper i pertany a la mateixa família, l’ anomenada dels esciúrids. Hi ha però un tret molt diferencial de l’esquirol (Sciurus vulgaris) de la resta de rosegadors: la seva vida arborícola només comparable amb la dels lirons. Malgrat que podrem veure’l desplaçant-se molt ràpid pel terra, moltes vegades transportant menjar, el seu cicle anual es completa gairebé sempre als arbres ja que la seva alimentació, fonamentada amb fruites seques i pinyes de coníferes, la troba aquí. Malgrat això també s’alimenta, si bé de manera puntual de troballes d’origen animal. Per criar fa un niu rodó similar als dels ocells, amb branques, fulles i líquens per al confort, també a l’arbre. Per a refugi nocturn i/o descans diürn, també! Fins i tot pot arribar a fer-ne més d’un de niu i els ocupa de manera simultània. Sovint aprofita els forats dels troncs i, per tant, l’arbre sempre està present al llarg de la seva vida. Respecte al color del pèl, no hi ha patrons comuns a les respectives poblacions, és a dir, podem trobar.ne exemplars negres i de molt vermells al mateix indret, fins i tot ser germans! La cua, però sempre és fosca i té un paper

molt important quant a la termoregulació de l’animal. L’esquirol forma part de la dieta de nombrosos depredadors com ara l’astor, l’àliga daurada i, sobretot, de la marta, on en alguns llocs del centre i nord d’Europa s’especialitza en la seva captura. Les restes de l’alimentació -pinyes menjades de manera característica o bé les closques de les nous o avellanes- es poden diferenciar perfectament de les deixades per altres consumidors de fruits com ara els ratolins o el trenca-pinyes. Per poc que passegem pel Parc i si ens enfilem al sector més alt del medi subalpí - al domini del pi negre - trobarem els seus abundants indicis fins i tot durant els llargs i inhòspits hiverns, compartint l’hàbitat amb el gall fer. En estudis hivernals de la comunitat de mamífers presents en aquest medi, l’esquirol és la espècie més abundant i comparteix l’hàbitat amb escassos mamífers com ara l’isard i la marta, i pocs més !! Finalment esmentar que si bé la seva població al Parc no està prou quantificada -es tracta d’una espècie amb metodologies concretes i específiques de cens- l’esquirol és força abundant, i ocupa tots els nivells forestals, des dels inferiors de l’estatge muntà -freixenedes, avellanoses i altres caducifolis amb pi roig- fins al ja esmentat domini del pi negre. La seva abundància varia molt en funció de l’any (certes malalties i abundància de menjar) i fa que sigui un dels mamífers més fluctuants quant al nombre d’individus. Recentment s’ha detectat un augment poblacional al llarg de la seva àrea distributiva, inclòs el nostre Parc. Jordi Canut i Bartra