L’essència de les paraules: La vall dels nabissos

23

l’essència de les paraules la vall dels nabissos

Comença una setmana més i com fa mil anys, volem anar a mercat. On? El dilluns, a Tremp; el dimarts, a Sort ; el dimecres, a la Pobla; el dijous, a Vielha; el divendres, al Pont; el dissabte, a la Seu; i el diumenge... a Esterri, a Esterri d’Àneu! Mercats contemporanis, fills dels mercats medievals on la gent dels pobles i poblets baixava als mercadals per a vendre els seus excedents dins del marc d’una societat d’autoconsum i d’intercanvis! Mercats avui més complexos on la voluntat de l’euro o del dòlar han afegit productes no tan excedentaris que un dubta, amb recel, si haurien de vendre-s’hi o no! Tanmateix no entrarem en detalls electrònics! La Terra gira com sempre! De l’oest cap a l’est! Perdó, gira i tremola, com durant els quasi darrers cinc mil milions d’anys, sobre si mateixa, al voltant del Sol o en un context galàctic molt més universal, digués el que digués, fa uns quants segles, el qüestionat Ptolomeu! Ara bé, tornant a tocar de peus a la terra de la Terra, entre les verdures, les hortalisses, els fruits i les fruites que es compraven o es venien en els mercats de l’Edat Mitjana o perquè no en els actuals, tenim un dubte: es podien comprar, a bon preu, nabius? Naionso nabissosal Pallars i la Ribagorça; anajons, auajons o abajons a l’Aran; airelles a l’Arièja; nabius a la Catalunya; arándanos en terres de Castella; myrtilles, França endins; huckleberrya la pregona Anglaterra victoriana! Què dimontri deuen tenir d’especial aquests fruits del gènere Vaccinium perquè es coneguin amb tants noms diferents a mig món pirinenc i part de l’estranger? Els naions, una i primera, són un fruit atractiu i comestible! Creix d’una planta petita, d’un o dos pams d’alçada, color verd clar, que s’acostuma a amagar tímidament, en els sotaboscos subalpins, sota les ombres protectores de les boixerigues ribagorçanes o dels bardenals pallaresos. Com són? De fulles petites, flors blanques i fruits blaus. Com creixen? A garberes, els estius de juliol i agost segons les alçades. Ah! I taquen, embruten i llefardegen qualsevol carnositat –els llavis, la llengua, l’estómac– durant hores, dies o vés a saber quan! Però quina és l’equidistància que hi ha entre els nabius i

l’essència de les paraules

la vall dels nabissos

els pobles dels Pirineus? Els vint metres que s’apliquen normalment en els mapes topogràfics a escala uvinticincmil? Ca, no siguem cabirols! Escales numèriques o gràfiques a part, els nabiussón la mare del rovelló de les valls d’Àneu!! Sí, de les valls d’Àneu! Per què? Perquè Àneu, ni menys ni més, ve de nabiu! Les valls d’Àneu, situades al cap i casal del Pallars Sobirà –malgrat li dolgue a algun historiador– són la terra dels nabius! Quantes espècies de nabius s’han trobat a l’alt Pallars? De moment, tres: un, el comú ( Vaccinium vulgaris); dos, el negre ( Vaccinium uliginosum); i tres, el roi (Vaccinium vitae ), el darrer, no fa gaires mesos. Déu n’hi do! Però nyere de nyaure més? De moment, que sàpiguen els botànics i els aneuencs, no! Àneu! Vall o valls d’Àneu! Aquesta comarqueta no reconeguda oficialment però amb una personalitat geogràfica i històrica pròpia queda definida, per una banda, per una vall principal, capitanejada per una nòrdica Noguera Pallaresa que flirteja, per uns metres, la seva sortida cap a l’Atlàntic i, per una altra, per un seguit de valls penjades -en el sentit geomorfològic de la paraula- que fan dels seus pocs més de 400 km 2 una meravella natural i cultural dels Pirineus, dels nostres estimats Pirineus! Fem una mica d’història! Àneu és i ha estat una terra de fronteres canviants! Situada en el trifini de tres dialectes pirinencs -el pallarès, el ribagorçà i l’aranès- tingué durant molts segles, un règim polític i jurídic propi, basat en usos, costums i privilegis antiquíssims. Però vet aquí que un rei borbó, Felip V, es va carregar d’arrel amb un funest decret, conegut de tots com el Decreto de Nueva Planta , de tan mal record per als catalans i els pirinencs, amb l’única excepció dels aranesos reialistes que van mantindre els seus privilegis i costums autonomistes. Àneu, per tant, tingué govern i lleis pròpies: uns braços de Cort, un Bon Consell, una Casa de la Vall, on es reunien, discutien i decidien els representants legítims de tots els pobles i quadres. Del Pagus Anabiensis, documentat al segle IX, a les valls d’Àneu del XIV, passant per la terra d’Anabi, es va anar cohesionant un territori aspre i costerut, primer vist com a esporretperò després com a ric, riquíssim en recursos naturals que, ara no recordo bé, si ja ho hem escrit, un rei borbó es va carregar de socarrel! Us sonava aquest maleït monarca gavatxo d’arrels gascones? La següent qüestió és, on era llavors, que feia falta, un altre senyor, aquest aneuenc, conegut com Hug Roger III. Comte del Pallars, Mataplana i Cardona durant 40 anys, visqué a l‘espoliat castell de València d’Àneu, allà cap al segle quinze. Nasqué donques massa aviat per sort de Felip V i fou, a més a més i per desgràcia pirinenca, l’últim comte del Pallars i l’últim casal independent

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

24

Ricard Novell

del país. Casat amb una rossellonesa de bona família - Caterina Albert- aquesta li donà dues filles, Elisabet i Joana, que foren, segur, el seu amor més preuat per lluitar les llibertats de les valls d’Àneu! Però tornant al castell, fou aquesta fortificació castral -bressol de llegendes medievals- la que convertí Hug Roger, els seus hòmensi les seues dones, en terror d’enemics i de veïns com els habitants de la baronia d’Erill, a l’actual vall de Boí, on el poble de Durro fou literalment abatut el dia del seu patró sant Quirc, un 16 de juny de 1483, per aquesta fera de les muntanyes, a sang i fetge! Deixem la història i tornem a la geografia! Fins a finals del segle XVIII, els aneuencs vivien en les terres situades cap als quatre punts cardinals de la confluència del riu Escrita -que neix al nord del famós poble d’Espot, gendarme de Sant Maurici i els Encantats- amb la Noguera Pallaresa, a l’alçada de la desapareguda torre de guaita de la Torrassa. La incorporació durant el segle XX del municipi d’Escaló, el municipi dels pobles que comencen per Escaló, Escart i Estaron al de la Guingueta, recuperà potser involuntàriament la cohesió d’un territori fragmentat per les demarcacions administratives i jurídiques que la història fa i desfà segons bufa el ben de port! Quants pobles comprèn avui? Una vintena i mitja més una quadra i un santuari! Prenent de guies interpretadores les agulles del rellotge o els dotze pètals d’una flor imaginària tindríem: Sorpe i Àrreu, al pètal que creix cap a les dotze; Alós i Isil, al pètal que s’estira cap a la una; Borén i Isavarre, al pètal arrodonit de les dues; Unarre, Gavàs i Cerbi, al de les tres; Escalarre, Burgo i Llavorre, al de les quatre; Dorve i els Berrossos –el Jussà i el Sobirà–, al de les cinc; els tres pobles que comencen per l’e d’Escaló, al pètal de les sis; Espot, al pètal que acompanya les set; Estaís, al que acarona les vuit; Jou, al que es queixa de les nou; Son, al que ateny les deu; València, al que omple les onze i, altre cop, Sorpe i Àrreu, al de les dotze! Ara bé, ens falten dos pobles, la quadra i el santuari. Quins son? Al carriscle principal de les valls, per això porten el seu cognom, els pobles d’Esterri i la Guingueta; la quadra, Aurós, a la vall d’Unarre, i el santuari aneuenc per excel·lència, Santa Maria, al pla d’Esterri, centre geogràfic on començà l’aventura d’aquesta terra de proses i poesies. Àneu, el regne d’Hug Roger III, és terra de ports, colladons i portelles per on travessaven els pirinencs del moment, trossos de muntanya alpina trepitjats amb orgull, si més no, des del pleistocè. Qui no ha sentit enragonar del port de les Pedres Blanques o de la Bonaigua; del plan de Beret; del Portarró d’Espot; dels ports de Salau, de Ratera d’Espot o de Saburó. Anem per parts pels ports!

Els passos de muntanya comparteixen topònims pallaresos i topònims gascons, entre d’altres manies lingüístiques, per ser Àneu termiari i connexió de parlars transfronterers, com ens diu l’etimologia i la prosòdia sovint més propera dels que ens volen fer saber la grandeurde les traduccions centralistes. Caminem cap on caminem, trobarem camins de segadors, de l’exili, de fugida o d’explotació forestal, capitalitzada a començaments del segle passat, per la històrica Matussière, tal com ens van instruir amb clarividència el Consell Cultural i els seus fills, l’Arxiu Històric i l’Ecomuseu. Per quines collades, estanys o pics? Donques pel Muntanyó, la Forqueta d’Àrreu, els estanys de Rosari, Moredo, Airoto, Marimanha o Marimanya, Aulà, la Tindarella, Clavera, Salau –l’excels i festiu Salau–, Gireta, Barlonguèra, Òrla, i altres portilhons i tucs del vessant més occità d’un Pallars d’Àneu i català! Recordem també la hipòtesi més plausible sobre els noms de l’eix principal i vertebrador dels aneuencs vers el nord atlàntic o dels aranesos vers l’est mediterrani: el port de la Bonaigua! La Bonaigua era un antic hostal –hospital u hostatgeria– a l’alçada de l’actual hotel dels Avets, on encara s’amaga la pardiao les runes que donaren nom al port, al riu i al pui! Abans d’aquesta centúria compartia també el nom de port del Pallars, segons la historiografia i cartografia clàssica de Zamora a Madoz, entre d´altres. I encara, per enredar-ho més, hi ha un tercer topònim: Pedra Blanca. Dels segles XVI al XVIII ens consten referències antigues, com el port de Pedra o Pedres Blanques, entre d’altres, del visitador reial Gracia, en el seu poc conegut mapa aranoaneuenc, encara que també podrien referir-se al pòrt de Beret o a un pas coseranoal’essència de les paraules la vall dels nabissos

butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici

25

neuenc on existeix un topònim semblant. I ja en el XIX, en la cartografia de Shraeder, com a Peyra Blanca, escrit junt o separat. Un port, la Bonaigua, que ha vist perdre persones i cavalleries pel torb i les allaus; destruir la creu del Cap del Port dedicada a Van Halen pels disbarats de les revolucions el 1938; per on arribà el telègraf el 1925 o la carretera –amb inauguració reial– el 1924, encara que el costat pallarès, entre Esterri i el port fos construïda el 1902, i ja estigués projectada des de 1877; o el correu ordinari des de 1860. Els Pirineus són un país on costa avançar i el progrés sempre es demora transformant anys en dècades! Àneu però és senzillament Àneu! Una part molt important de l’esperit pirinenc, on l’óssa, el gall fer o la perdiu blanca són una descoberta quotidiana mentre l’aigüeroladesafia rius, barrancs i sallents que remullen la terra amb músiques atrevides. Un país on els gegants de fusta de la Mata i d’altres boscos creixen inquiets a l’ombra dels pobins no menys gegantins! Uns pobles on val la pena aturar-se per llegir els noms dels carrers i de les places on els aneuencs encara juguen a les bitlles. Aneu a Àneu! Unes valls que ens esperen, com sempre, per apropar-nos al tarannà dels descendents del castell de València, la València dels Pirineus! Descobrireu una terra de riberes salvatges, de serradores i refugis, de fallaires i follets, de rondallaires i dansaires, d’esglésies i monestirs. Aneu a la recerca d’estanys que et fiquen la pell de gallina, de muntanyes encantades, de nissagues naturals com els Nyiri, els Gerdar o els Guirsos. Veniu a la vall dels nabissos. Aneu a Àneu, un país on l’àrnica encara es pot llegir! Josepmaria Rispa Pifarré i Claudi Aventin-Boya