25 minute read
Entrevista: Ton de Safalla, un supervivent de la lleva del Biberó
11
Advertisement
Avui, 28 de setembre, hem quedat amb Ton de Safalla, un padrí d’allò més entranyable que, a part de ser un dels protagonistes de l’Ecomuseu, és també un dels supervivents de la famosa lleva del Biberó. Hem quedat al banc que hi ha al costat de la capella de Sant Julià, ja que aquest lloc és un bon indret per gaudir de l’escalfor del sol tot esperant l’hora de dinar. Quan arribem ell ja hi és, acompanyat d’altres padrins del poble encuriosits per escoltar i veure com li fem l’entrevista. Un cop comencem ens fixem en les seves mans, unes mans grans i fortes que ara reposen sobre una mangala de freixe, unes mans marcades sens dubte per la duresa de la guerra, del fred de l’alta muntanya, de la dolçor de l’esposa, de la llana de les auvellesi de tantes i tantes coses...
Per començar com us dieu i de quina casa sou?
Jo em dic Ton de Peiró Juanmora i sóc de casa Safalla de Torre, però sóc fill de Llessui, de casa Cardós, i em vaig casar a Torre.
Quina edat teniu ara?
Aviat no en puc passar més!
Això vol dir que no ens vol dir l’edat?
Prou, prou, en tinc prop de 90, al mes de març, si hi arribo, en faré 90. Al final nos hauran de matar! Som iguals que els gats, que tenen set o vuit vides (fent referència a tots els padrins de la plaça).
Què ens pot explicar de la seva infantesa a Llessui?
Ui! Ara sí que em poses en una cosa ben seriosa, jo sóc nascut aquí a Llessui i m’agradaria morir a Llessui. Jo n’he passat més de dolentes que de bones; quan era un vailet que ja sabiva cordar-me les espardenyes ja em feien guardar els corders! I en acabat dels corders, cap a les vaques. Guardava les vaques de tot el poble. Les vaig guardar amb un altre xaval del poble. I les vaig guardar 8 o 9 anys i n’hi havia més que ara, al poble hi havia unes 500 vaques.
Com eren les vaques? Ja hi havia la vaca bruna?
No eren vaques brunes, eren les suïsses, les dèiem així, llavors de llet quasi no en tenia ningú, només criàvem vedells. Eren de carn.
Eren aquelles vaques de color blanc? La raça pallaresa?
No eren blanques, bé, n’hi havia alguna de blanca, però la majoria eren suïsses de color marró. Aleshores eren vaques de munyir i vaques de criar vedells. Després ja van ficar les pigalles, antes, d’allò pigat no n’hi havia, eren les suïsses les que munyívom i criàvem els vedells. La majoria eren suïsses i de vedells n’hi havia algun de negre, però la majoria eren suïssos també.
Així vostè va ser el primer vaquer de Llessui?
Ui no! El primer no, on vas a parar! Si n’havien passat de vaquers antesque jo! Si algun havia de marxar era reemplaçat per un altre. Cuidava les vaques a l’estiu quan estaven a la muntanya, a l’hivern no. Les cuidava de primers de juny fins al 4 d’octubre, com ara.
Com era la vida de vaquer, comparada amb la del vaquer actual?
La vida de vaquer no era gaire agradable, no com el vaquer d’ara que no fa més que passejar-se amb lo cotxe. Pujàvem al matí i baixàvom a la nit i no fent gaire camí fèvom uns 30 o 40 quilòmetres al dia, això el dia que no caminàvomgaire; és que tot lo dia havíem de transitar per la muntanya. A l’hora de menjar hi havia dies que no podíem parar. Primer a la nit es tancaven però jo vaig ser el primer a deixar-les anar.
I com se li va ocórrer aquesta idea de no tancar-les durant la nit?
Perquè al que les guardava antes li vaig dir que les volia anar a engegar allà, i ell em va dir que si les engegava allà, no en quedaria cap vedell, ni cap anolla, ni cap terçona, “ totes se’t moriran del mal de gas”, i va ser al contrari, tot i que jo vaig pensar que si se’m moren ja em podiva escapar! Però no van sagnar i molt millor que tancar-les, i així sempre més, però això sí... havíem d’estar a punta de dia als espadats. I això ho vaig fer perquè tenia la mania d’engegar-les, de primer les vaig engegar de nit i les vaques tornaven cap a la pleta, però al cap d’unes quantes vegades ja no hi van pas tornar i va funcionar.
Tornant a les ovelles, quan les cuidàveu, sortíeu al matí i tornàveu al vespre?
No, a la primavera les tancàvem a la pleta i a l’hivern s’estaven tancades al corral, les aviàvem, però hi havia molta feina a cuidar els corders, una que no voleva, l’altre que no caminava... Hi havia molta faena amb els corders...
I xollar-les, els havia xollat algun cop?
No, gràcies que em xollen els altres! Ventura era qui xollava, era un bon xollador.
La setmana que ve es fa la tria de les ovelles al triador de Llessui, segur que aquesta activitat deu haver canviat molt. Com era abans un dia de tria?
Ui!! Triar les auvellesper Sant Miquel, allò sí que era treballar! Amb els gossos s’havien d’aturar i s’havien d’agafar una a una per la pota i cada una cap al seu ramat. I quan havien acabat de triar-ne la meitat, havien de tornar a triar perquè s’escapaven: una cap ací, una cap allà..... Ara hi ha pletes, però llavors cap, res, res, res... no hi havia pletes i es mantenien separades amb gent i gossos. Dos, tres o quatre persones per aturar i els altres les anaven agafant per la pota. Primer es triava un senyal i tots triaven aquell senyal i s’arrimaven una mica fora, era un faenamolt pesada. Només estaven un dia per fer-ho però érem molta colla, érem unes setanta persones o més. Hi havia molta gent. Hi havia ramaders que portaven trentacinc o quaranta persones.
Abans en l’ofici de pastor existia una jerarquia, hi havia el majoral, el robasser... se’n recorda de totes aquestes categories?
També hi havia un regatxet, els ramats portaven un regatxet igual que les vaques, que feia el que li manava el majoral i si no no res, no feia gran cosa... anar agafar tronades per allà dalt!
I sempre heu anat amb gos quan anàveu a guardar les ovelles?
Sí, sempre hem anat amb gos, abans diuen que no n’hi havia de gossos i anaven amb fones i trencant les potes de les ovelles!
I el seus pares també havien anat amb gos o ells usaven la fona?
El meu pare no hi va anar cap mai a guardar ovelles. Ell pic i pala, ell va fer la carretera de Llessui. Va començar a Sort i va acabar allà dalt. Això era cap als anys 1930- 1931. I anar picant i tot plegat no guanyava res, igual que jo amb les vaques i mira... ara hi ha gent que no fa res i guanya un bon jornal, a veure qui ho pot entendre això! Ara tot va al revés, abans anàvomuna mica del dret, però ara res. A un li va molt bé i a l’altre no tant.
I de llops vostè n’ha vist per aquesta zona?
No, no era zona de llops, el que havíem sentit és que havia passat algun ós, però –ui!– ja fa molts anys.
I el seu ramat va tenir algun problema amb l’ós?
Un any, nosaltres no ho vam veure, però a la nit, vàrem sospitar que havia passat un ós. Del corral on estaven tancades es va emportar tota la paret i mira que era ample.. i vàrem sospitar que havia estat l’ós, però no el vàrem veure i d’això ja fa molts anys.
I quan éreu jove, quanta gent vivia a Llessui?
Al poble hi havia 120 cases, i a la muntanya hi havia 120 indrets, però això va anar baixant i baixant. Ara les cases hi són prou però la gent no. Una casa tenia 4 o 5 vaques, l’altra dos, l‘altra deu... I la pobresa per damunt de tot!
I les cases fortes quines eren?
Aquestes eren les cases grans com casa Camp, casa Vicenç, casa Trilla, casa Mora que van ajuntar dues cases... Suposo que de la guerra també voleu saber alguna cosa oi? Ara sí que em posareu en un mal de cap sèrio!
Quan va començar la guerra, quants anys tenia vostè, 16,17, 18?
No! Quinze i encara em van agafar l’any 1939, als 18. I la guerra va durar uns 3 o 4 mesos més, o cinc. Sóc de la quinta del biberó que diuen.
I on el van destinar?
Al lloc més dolent que va poder haver-hi a Espanya, a l’Ebro, a la batalla de l’Ebro. Ens van posar allà en una serra que li diuen la Serra de Cavalls, no sé si l’heu sentit anomenar... i allí havíem anat a mils de camins i no els hi podíem treure als altres. Un dia vàrem pensar “o hem de marxar o no pararem” i a punta de dia hi havia 12 avions que portaven 50 bombes cada avió, d’aquelles de 50 kg. A Saragossa enseguithi eren i el bombardeig va durar fins a les 5 de la tarda. I va costar molt de marxar a peu, perquè era tot brom amb el fum negre de les bombes. Ui!! Que n’hi havien matat de gent allí, va ser el més dolent que hi va haver.
I quant de temps hi va estar a l’exèrcit?
Quan va acabar la guerra ens van tenir molt de temps. El temps de la guerra va durar 4 o 5 mesos, o 6, però ens van tenir 7 anys a la milii vàrem resseguir tota Espanya. Quan vam haver marxat de l’Ebre, quan vàrem passar el riu ens van portar a les Avellanes, prop de Balaguer, hi vàrem estar un mes descansant i passat aquell mes ens va agafar una nevada de dos pams de neu! Ens van tenir tots aquests anys perquè passada la guerra tenien por que tornessin a atacar Espanya i encara que no ho fóssim, érem “voluntaris”, nosaltres. Els més vells els anaven llicenciant i els més joves ens anaven aguantant.
També vam estar a Burgos, no vaig estar mai de soldat al 13
butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici
Pallars, només quan vam trencar el front, al 39. Vam començar la batalla al Montsec i baixant a Cervera encara em van ferir. Nosaltres érem forces de xoc, voluntaris, i mai vam estar atrinxerats. Anàvem trencant els fronts. Em van travessar la cama. Però aquell dia van matar molta gent. El capità s’ho mirava amb unes ulleres llargavista i vam anar a l’atac, la primera esquadra, la primera línia, i només va poder passar aquesta primera esquadra, sort que hi havia una caseta allí... jo vaig gastar una cinta de metralladora, fixa’t tu! Aleshores van fer venir el nostre capità de lluny i aquest tenia por que ens agafessin allí, i, saps què va fer el sargento ? va arrencar els galons i va dir que si sortim igual ens mataran, doncs teníem les metralladores als peus, i el lloc era un indret amb trossos plans, i morts per morts anem aguantant, a més en teníem un de ferit així que anar aguantant. I sort que hi havia una vinya i ens vam escapar per la vinya, però no havíem fet ni un tros petit que ens llançaren bombes de mà i ens vàrem escapar pels pèls. Oh! Sí que en vàrem passar de dolentes! La guerra va ser molt dura! A Cervera em van posar una injecció del tètanus i d’allí em van portar a Lleida. D’allí a Saragossa, d’allí a Bilbao on vaig estar en un vaixell; després a Gijón. D’una punta d’Espanya a una altra! Un cop, després de trencar el front, ens van fer aixecar i tota la nit voltant dins la neu, no sé cap on ens van portar dins la neu... a la guerra es fan tantes ruqueries com vulguis! I en acabat no vam veure cap atac ni res, només tota la nit ens van fer voltar dins la neu i a jaure de qualsevol manera... el que no ho ha passat no sap el que és.
I en una companyia quants soldats hi havia?
Potser érem un centenar, exacte no ho sé, però uns 90 o cent.
Com era un dinar al front? Què us donaven per menjar?
No res, un plat de llenties i una cullera, d’aquelles llenties de llauna. Ni pa ni res... menjar poc. Per esmorzar només donaven una mica d’aigua bruta més que cafè i un xusquet que no era més gros que el puny. Quan anàvem al cuartel arrai! en marxar ens donaven una llauna de sardines per cada dos i ens tocaven dos o tres sardines a cada un. No res... si em vam passar de gana... molta!!!
14
Quin any va tornar al Pallars?
Doncs mira, em van agafar al 1939 i amb set anys que vaig estar no vaig tornar al Pallars. Vaig estar a Saragossa i a Burgos.
Així quan va tornar a casa devia tenir uns 25 anys. Com es va trobar el poble i la vall?
Sí, sí, quan vaig tornar tenia 25 anys. Mira, durant el temps de la guerra la gent encara aguantava al poble, la gent va marxar després de la guerra. Les cases més grosses van ser les primeres a marxar, llavors llogaven la gent i no pagaven gran cosa i quan van veure que havien de donar tot el que collien a la persona que llogaven van abandonar la casa i no només les de Llessui, sinó les de tot arreu. I la majoria marxaven a Barcelona, com que hi havia prou puesto, perquè havien matat la meitat de la població, doncs cap a Barcelona! Aquí, després de la guerra també van matar gent. Que jo recordi bé va ser el padrí de casa Sebastià, coneixeu casa Sebastià, no? A aquest el van matar els nacionals. El que va passar és que van matar una guàrdia de soldats nacionals allí a baix, al pont de la Bastida, i sort que molts van marxar cap Aragó sinó els haguessin pelat a tots. Llavors van decidir de matar un de cada poble i li va tocar al pobre padrí de casa Sebastià, li va tocar. Se’n van fer moltes, de ruqueries. I en acabat de la guerra ens van fer anar d’ací cap allà. A Sant Sebastián, i després en un indret on es veia tot França, no me’n recordo del poble, a prop d’ Irún hi vàrem estar uns quants dies...a Erizondo! D’allí vam tornar a Burgos i d’allí ens van destinar on hi havia polvorins, deu o dotze en un lloc, deu o dotze en un altre. Després de donar-nos aquell permís de 4 mesos ens van fer incorporar al cuartel de Sant Andreu a Barcelona i després em van destinar a Montcada. Sabeu que n’hi ha dos de Montcades, però que estan juntes, al damunt d’aquella Montcada hi havia un polvorí i a mi m’hi van destinar una temporada i en acabat em va tocar un altre cop Mataró on vaig estar molt de temps. Mirant el llibre de Manel Gimeno, Revolució, Guerra i Repressió al Pallars (1936 – 1939) hem trobat una llista
amb la gent de Llessui que va morir a la guerra i postguerra. Us sona el nom de Cinto Peiró de Casa Cardós?
Si, aquest era un germà meu. I no sabem com va morir, també va estar a la guerra com jo i un dia van enviar un comunicant dient que l’havien matat.
A part del seu germà, la llista que hi ha és molt llarga...
Doncs si, perquè van anar a l’Ebro i els van pelar a tots allí. Quan vaig tornar hi havia moltes cases que havien perdut algun familiar.
Llavors vostè no va marxar sol a la guerra. Quanta gent es va reclutar amb vostè?
Jo vaig marxar amb qui ens tocava, aquella quinta la van fer amb quatre reemplaços, el primer, segon, tercer i quart, fins al 1941 no la van demanar tota alhora. El primer i el segon van anar a la guerra , els altres dos no. Jo vaig marxar amb 4 persones més, tres d’ací del poble i un altre de Seurí. Érem un que ja és mort de casa Jaume, i en acabat un de Masover que no estava massa bé i el metge va dir que aquest no l’agafessin, però al final van dir “ engeguem-lo que si el maten encara li faran un favor! ”, però no en van cap poder fer res. I sap què va passar? Un dia fent la instrucció amb tota la companyia el sargento va dir “ Media vuelta!” i tothom fa mitja volta menys ell i va venir de frentei van xocar amb ell, com que va venir de frente, ui! Que n’era de fato! (Safalla riu tot recordant l’anècdota)
Com era l’ambient al poble després de la guerra?
Quan va acabar la guerra estava per organitzar tot a tot arreu i llavors estava tot racionat i passàvem més gana... però a casa sí que no n’havíem passat. Jo, al temps de la guerra, sí que en vaig passar, si encara ens haguessin donat pa, rai! Mira, només ens donaven blat de moro moltes vegades. Al temps de la guerra vam passar molta gana, molta, tothom, tota Espanya. I l’ambient al poble, com vols que et digui, estàvem atemorits tota la gent. Antes de demanar-nos pel front, la gent s’escapava cap Aragó per un massís, alguns van fer tard. Una nit jo i un altre del poble vam anar a una cabana amb una manta perquè t’agafaven i se t’emportaven, i se’ns haguessin emportat els rois, van anar a buscar la tropa i llavors vam tornar a casa.
I dels maquis que en sabeu?
Als maquis no hi vàrem anar nosaltres. Ací no en va passar cap de maqui. Cap allà a Isil, vora França, sí que van tenir algun combat però no gaire important. Va ser poc comparat amb la guerra.
Heu dit que a casa no passàveu gana, com es sobrevivia en el temps de la guerra i postguerra?
Als horts es collien trumfesi se sembrava sègol, centeno que en deien. Hi havia forns i es podia fer pa. Nosaltres no teníem forn, anàvem als comunals; n’hi havia un aquí (a Torre) i dos a Llessui i cada cap de mes fèvomuna fornada de pa. Fèvom25 o 30 pans de 3 kg cada un. I el guardàvem, ara els pans no es poden guardar tant.
I quan va tornar de la guerra, a què es va dedicar, vostè?
Mira... encara vaig tornar a guardar vaques uns anys i en acabat encara les hauria guardat però vaig començar a arrendar trossos, com que havia marxat molta gent, es podiven arrendar els trossos que quedaven. Vaig començar a tenir vaques i ovelles i vaig plegar de guardar les vaques perquè no em donàvem gran cosa. Vaig plegar, si no, ui Déu meu!! Mentre hagués pogut me les haurien fet guardar... fixa’t que em feven: em veniven a sembrar i a llaurar els trossos, la qüestió que els guardés les vaques!! També me’ls dallaven perquè el que els havia fet jo no els ho havia fet cap guardià, els hi vaig aviar les vaques, i al cap d’un any, ja ho van conèixer les vaques i vedells que arreplegava. Eren una altra cosa i es criaven més vedells.
Ja que tornem a parlar de bestiar... com era la fira ramadera antigament?
La fira era també el 4 d’octubre, com ara. Però era molt diferent, llavors i menaven vaques, ovelles, vedells, mules
butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici
15
i alguns tocinos, que també se’n criava, i així fèvem la fira. Venia molta gent i quan s’acabava, el dia 5 hi havia fira a la Pobleta. Allí hi havia més gent perquè era més important i portaven molt bestiar, ramats sencers. A la Pobleta no hi anava bestiar de Llessui, allí hi anava el bestiar de la seva ribera. A alguna hora jo mateix hi havia anat a la Pobleta, però no hi anava gaire. Hi anava a peu i pujàvem per ací, cap al restaurant de les pistes d’esquí i d’allí passàvem cap a enfrente, cap a Seurí i dallí a la collada i cap a la Pobleta. Trigàvem 7 o 8 hores, ja hi havia una bona tanda! Un any hi vaig anar i no hi vaig tornar més. La majoria no hi anaven gaire. I ramats de conlloc, en pujaven molts? Sí, també en veniven. No sé d’on veniven però no devia ser de gaire lluny perquè veniven a peu cap ací. Llavors, ací a la muntanya, hi havia tres o quatre ramats, dos ramats del poble i un de conlloc. Tres ramats, i ara només n’hi ha un. Tres, i un altre que hi havia a la Mainera, quatre, i un altre a Sorre, cinc. Eren més petits dels que hi ha ara. Ara quasi cada any hi ha 5.000 ovelles.
Per cert, com es fa la pujada de les ovelles a la muntanya?
Moltes ovelles vénen d’Estac, quasi vénen més d’allà que no pas del poble. S’ajunten per Sant Pere i arriben ja barreiades. S’intenten pujar tots els ramats junts.
I de formatge, en fèieu?
Ui! Que n’havia munyit jo, d’ovelles! Per quallar la llet posaven herbacol que en deien, i en acabat a les formatgeres. Nosaltres anàvem a una altra casa i cada dia fèvom 50 litres de llet d’ovella i un altre bidonet de 16 litres. Ho baixàvem amb un fust o collada i ho baixàvem un davant i l’altre al darrere. Cada dia fèvom8 o 9 formatges de quilo, allò sí que era formatge bo. Si se n’inflava algun fèvom formatge llenguat, el tupí, que el fèvom amb anís i potser era millor que l’altre, però era molt fort.
I matança?
La fèvom abans de Nadal o per Nadal, abans no feia tanta calor com ara. A casa en matàvem 2 cada any, però hi havia cases que en mataven quatre o cinc. En fèiem confitat, xolís...
Tornem als animals, després de fer de vaquer a què es va dedicar?
Doncs mira, em vaig dedicar a comprar vaques i ovelles, i em dedicava a allò. I encara en portava més que abans quan feia de vaquer. Llavors guanyava més que no pas de vaquer, que em donaven 15 pessetes però m’havia de fer lo gasto... encara que si anaves a dallar només et donaven 8 pessetes i un fart de dallar tot lo dia... bueno, l’únic
16
que allí no et feien lo gasto.
Amb 90 anys vostè ha vist molts canvis, l’arribada del tractor, l’emigració dels anys 60... Vostè es va quedar. Com era aquella època al poble?
Si n’he vist, de canvis! Ara que parles d’això, quan encara no es parlava dels tractors ni de res en aquest terreno, hi havia moltes eqües. A la casa que tenia 6 o 7 eqüesque criaven cada any un pollí no els faltava pas quartos perquè aquests animals valien molts quartos. Un dia pujava de permís i hi havia dos senyors al meu costatque diven: quina garrotada que els tocaria ara; vindrien els tractors i les eqüess’acabarien, i van passar dos anys i va arribar tot allò, van començar a venir els tractors. En arribar el tractor, tots aquells animals de què en feventants quartos ja no valiven res!
I vostè, quan va trigar a comprar-se el tractor?
Ui! Jo més tard, em va costar molt i em van deixar els quartos al banc, eh? Vaig haver de demanar un crèdit. Abans els tractors no eren tan cars com ara, abans amb un milió de peles eres ric i ara mig milió de peles que són: res! Vaig comprar l’empacadora, la màquina de dallar i en acabat el traste de girar l’herba i encordonar-la. I tot allò valiva peles i si no compraves allò no podies fer res. Tu ja podies demanar els quartos, que si no venia algú que respongués per tu, no te’ls deixaven pas! Nosaltres vam tenir sort de Salvat, que ell va sortir per respondre per nosaltres i va posar el pis. Si no haguéssim pagat, li haurien pres. Però ens va sortir de cara i ens van deixar els quartos. Si no, no hauríem pogut comprar. Vaig comprar allò i vaig comprar una casa aquí, la vam obrar, hi havia una era on bateveni la vam cobrir tota i a sobre vam fer una sobirada on hi caben setanta parelles d’ovelles i ho vam fer sense tenir cap ral.
I quan es va casar vostè?
Em vaig casar entre els 18 i els 30, exacte no ho sé... Va ser després de tornar de la guerra. La meva dona era d’ací del poble, de Torre, però ja fa molts anys. Es va morir molt jove, ella, li va agafar una embòlia i només va durar 24 hores. Llavors quan començàvem a alçar el cap va i es mor ella.
Com va viure la inauguració de les pistes d’esquí?
Hi vaig treballar amb la meva filla. Ajudava la gent que pujava en les perxes. Vaig estar un any o dos treballant. Prou bé que estaven les pistes, però el què no van fer bé va ser això de portar-ho, que ho van deixar tot panxa al cel! La muntanya prou que els la vam donar, però quan va començar a canviar d’amos, malament! I els que ho portaven només pensaven per la seva butxaca i ningú pensava en l’estació. Allò no podive anar!
I aquest terrenys de l’estació eren del poble?
Si, els terrenys eren del poble i el poble ho va donar tot de franc quan es va fer. Ho va donar a Segalàs de Llavorsí i als altres que van fer això de l’esquí. Mentre hi va ser ell encara anava tirant, en acabat ja van començar a canviar. Després es va posar un de Sort que es deia Juan Antoni i va començar a posar màquines i no feven res, anar cobrant... i allò no pot ser!
Suposo que la construcció de l’edifici de la Barceloneta que uneix Torre amb Llessui va comportar un gran canvi per al poble, què va pensar de la seva edificació?
Oh! Quan van fer això, rai! Encara anaven bé, però en acabat s’ho van vendre en veure que van quedar arruïnats. Aquí hi pujava molta gent a esquiar. Sí que hi havia anys que s’emportava la neu però ja en quedava prou, només que la van fer a mal lloc, l’estació. Si l’haguessin fet a partir d’aquell bony (senyalant) i cap allà, que no hi toca tant lo vent, podrien haver agafat tota la muntanya, és terra bona! Com aquesta no n’hi ha cap a Espanya! Com la muntanya de Llessui no n’hi ha cap per esquiar, de tant bona. Aquesta estació la van fer en mal puesto, hi podrien haver esquiat 3.000 persones! Fins que la van espatllar del tot i mira, sense treure els trastes, tot s’ha fet malbé. L’hotel mai més s’ha obert... tot perdut!
Canviant de tema, del Parc Nacional, que el teniu aquí a tocar, què en pensa?
Oh! Jo crec que va prou bé, que dóna alguna cosa en relació a les subvencions i els pastors hi poden anar igualment a pasturar.
I l’Ecomuseu dels Pastors... que li sembla?
Ui! Deu anar bé perquè la gent hi va! Bé, no sé de qui va ser la idea, però van tenir bon pensament perquè la gent hi ve. A la gent els deu agradar perquè hi pugen. Mira, només que cobressin un euro per persona farien un monter de quartos.
Ens han comentat que la vostra explotació està dins del projecte Grípia 1 , sap com ha anat l’experiència? Ha anat bé, el mosso que heu tingut durant l’estiu?
Va venir un a l’estiu a la ramada, va venir, però no valia cap res, perquè era encantat. Per ser pastor un s’ha de criar amb l’ovella, si ho han d’aprendre amb els llibres malament rai! No trauran res, de l’escola. De cada un que sortirà de bo, mil que no, s’ha de néixer amb les ovelles per ser pastor. Si ho han de fer estudiant, malament! Han de conèixer els corders, les mares... això no s’estudia pas. Bé, què en voleu saber més? Si començo una historia no l’acabaria! Quan no surt una cosa en surt una altra, ara la guerra, ara el formatge... I és ben cert. Els seus records de 90 anys de vida no es poden desaprofitar i la seva memòria prodigiosa fa que les històries no parin de brollar. Les campanes, marcant el pas del temps, toquen les dos. El banc de la plaça es va buidant poc a poc. Safalla continua parlant. El sol, però, comença a minvar. Conscients de les temperatures de tardor, deixem marxar Safalla amb tot un munt d’experiències preservades en el seu cap i convidantnos a venir a la plaça un altre dia. Sens dubte hi tornarem per parlar, però sobretot per escoltar aquest llibre viu de la història de la vall. Maria Pou Palau Judith Comorera García
