Pautes per a la interpretació del paisatge de l’alta muntanya Per què el paisatge és com és?

Esterri d’Àneu

per què el paisatge és com és?

Una reflexió inicial és que no es pot comprendre ni interpretar el paisatge actual sense conèixer-ne la seva història. Per això la principal pregunta que ens fem al principi d’un estudi d’evolució del paisatge és on trobem els indicadors biològics de l'evolució del paisatge? Hi ha indicadors que ens donen informació a curt termini, sobretot de les darreres desenes d’anys que, empíricament, ha estat quan s’ha observat un reescalfament. Aquests indicadors són la pèrdua d’hàbitats favorables, el marciment de les fulles per l’elevada temperatura a l’època de creixement vegetatiu, les invasions i migracions a ambients amb temperatura diferent, el canvi en la fenologia de moltes plantes i, finalment, la capacitat dels conreus a poder fer-se a latituds més elevades. Tanmateix, com a fenomen interessant, cal destacar que els canvis actuals en el clima es transformen en el canvi genètic d’algunes espècies com, per exemple, el faig. A llarg termini, els indicadors de l’evolució del paisatge els trobem en els diferents tipus de sediments. Insectes, algues, pol·len i altres restes ens donen informació del clima i la vegetació dels darrers centenars o milers d’anys. Als Pirineus, els sediments dels estanys i torberes han estat un mitjà d’estudi que han aportat resultats interessants pel que fa al coneixement de l’acció climàtica i l’acció de l’espècie humana sobre les masses forestals i altres comunitats vegetals. Per posar un exemple que es detalla més endavant, a partir del pol·len veiem que l’avetosa de la Mata de València ocupava una àrea més extensa en època romana que no pas ara. Per altra banda, a partir de les algues crisofícies queden molt ben delimitats als Pirineus alguns esdeveniments com el període òptim medieval o la Petita Edat del Gel. Per tant, l’escala temporal d’aquesta evolució no la marca l’origen de l’escenari natural sinó la influència humana i més que el decorat el que cal és situar els actors i el seu pes sobre la vegetació. Dit d’una altra manera, forçosament el tractament del paisatge ha de ser transdisciplinar ja que, d’una banda, cal usar diferents tècniques i mètodes per aproximar-se a l’estudi del paisatge vegetal i d’una altra és necessari entendre el context social i tecnològic de cada moment de la història.

La història del paisatge pirinenc

Més de 200 vestigis arqueològics evidencien de manera directa l’ocupació humana de les diferents àrees del Parc Nacional. Tancats, pletes, orris i cabanes són un testimoni mut del pas dels ramats i pastors per totes les valls, vores d’estanys i circs del territori del Parc. Les carboneres, freqüents en alguns sectors, com l’esmentada Mata de València o les parts baixes dels rius Escrita i Peguera mostren l’aprofitament forestal al llarg de diversos segles en gran mesura relacionat amb fargues i forges. Restes de mines i de forns metal·lúrgics evidencien directament aquesta explotació del ferro, ben present en diverses àrees pirinenques, uns 2.200 anys endarrere, poc abans o a l’inici de l’arribada de la influència de la civilització romana. Aquestes dades són completades, finalment, per les traces de l’ús de petits abrics rocosos, balmes i coves ben bé des de fa 5.000 anys (al pletiu del Portarró, vall de Monestero, Obagues de Ratera, vall de Cabanes, ribera de Sant Nicolau) i en ocasions ja d’abans, com les ocupacions de fa més de 7.000 anys de la cova del Sardo de Boí, i de quasi 9.000 anys d’antiguitat a l’Abric de l’estany de la Coveta d’Espot. L’estudi d’aquests vestigis, que actualment es troba en procés, evidencia com les comunitats humanes han anat vivint i explotant l’actual entorn del Parc. Aquest estudi és essencial per entendre com, complementant

per què el paisatge és com és?

els condicionants climàtics i geològics, les pràctiques que aquestes persones van anar duent a terme són també responsables dels paisatges d’alta muntanya que avui podem observar quan visitem el Parc. A més, les dades actuals mostren com aquestes formes de vida han anat modificant-se amb el pas dels segles. La introducció de les primeres pràctiques ramaderes es documenta ara fa uns 7.500 anys en zones de fons de les valls principals, com la de Sant Nicolau. En aquesta primera fase sembla que les pastures s’aconseguien amb l’obertura de boscos en àmbits subalpins, probablement mitjançant petits incendis. L’explotació dels prats alpins va començar fa almenys uns 5.000 anys i aquest fet va conformar l’espai i la imatge que actualment tenim de la ramaderia transhumant tradicional i dels rasos supraforestals. Fins llavors el bosc probablement atenyia altituds properes als 2.400 metres i a partir d’aquesta cota hi hauria una població d’individus aïllats de pi negre, més esparsos i més petits com més amunt. En aquest mateix moment el bosc es va recuperar en valls com la de Sant Nicolau mentre s’establien nuclis de poblament en petits abrics i alguna construcció de pedra en zones més altes. Durant tot aquest temps, les poblacions responsables d’aquesta ramaderia empraren eines de pedra fetes amb diversos tipus de sílex procedents, com a mínim, de les àrees prepirinenques dels dos vessants de la serralada, a diverses desenes o centenars de quilòmetres. Probablement les olles, bols i altres recipients ceràmics que els permetien guardar, cuinar i servir aliment també havien estat elaborats en zones de fora del Parc. També les construccions ramaderes han anat variant amb el temps. En el moment descrit de la prehistòria no hi ha indicis d’estabulació dels ramats en pletes o tancats. En època romana i, sobretot, en els segles posteriors, en canvi, aquesta activitat sí que es va dur a terme. No obstant això, la forma d’aquestes construccions, les seves dimensions i l’organització dels conjunts d’arquitectura ramadera mostren els canvis en els models de gestió dels ramats: en funció de les seves dimensions, de la seva propietat, del producte cercat (carn, derivats de la llet o llana, per exemple), etc. I si l’estudi dels jaciments arqueològics ens permet interpretar la història de l’ocupació humana en multitud d’indrets dins del Parc (vegeu la figura 1), l’estudi pol·línic d’un sondeig fet a una torbera de València d’Àneu i per extrapolació a l’avetosa de la Mata de València ha permès explicar les pertorbacions naturals i humanes dels darrers 2.000 anys de territoris més extensos i demostrar com l’actual paisatge vegetal d’aquesta regió dels Pirineus no s’havia donat mai abans, almenys al llarg d’aquests darrers dos mil anys. Efectivament, les dades

Plana d’Esterri

per què el paisatge és com és?

indiquen que ara fa uns vint segles el bosc d’avet (Abies alba ) va assolir la seva màxima extensió (segons les datacions: 2200-2000 cal BP); posteriorment, entre fa 2.050 i 1.350 anys, les actuacions selectives sobre l’avetosa van afavorir l’entrada del faig ( Fagus sylvatica) (datacions: 2000-1300 cal BP). Entre aquest moment i fa uns 850 anys es va produir una desforestació a favor de l’increment de la zona agrícola que va comportar la desaparició definitiva del faig (datacions: 1300-800 cal BP). Més recentment, durant els següents 150 anys, fins cap a l’any 1350 es va produir la màxima desforestació de l’avetosa (datacions: 800-650 cal BP) i la seva posterior recuperació (però ja sense la presència del faig, que de moment no ha tornat a ocupar l’espai on havia estat present), avetosa que, amb diverses oscil·lacions, arriba fins a l’actualitat, amb uns nivells màxims d’avellaner ( Corylus avellana) que s’assoleixen en l’actualitat i que es deuen a la colonització de fondalades humides anteriorment usades per al conreu i les pastures. La torbera de València d’Àneu ha posat de manifest d’una manera molt clara una possible actuació selectiva sobre l’avetosa en període romà i ha confirmat els indicis que expliquen com durant el període medieval s’inicien unes dinàmiques que durant l’Edat Moderna i el segle XX conduiran aquest entorn als paisatges actuals. Per altra banda i com s’ha dit abans, el treball de camp també ha servit per identificar carboneres a la Mata de València d’Àneu que s’han pogut relacionar amb la multifuncionalitat d’activitats a l’interior del bosc. La identificació de les restes de carbó trobades (tècnica antracològica) ha constatat que l’espècie que es va carbonejar va ser quasi exclusivament pi roig ( Pinus sylvestris). El fet de trobar-se actualment a l’interior d’una gran avetosa demostra el grau d’especialització de l’activitat del carboneig. I per comparació amb d’altres zones properes permet plantejar la hipòtesi que, tal i com passa a d’altres llocs i malgrat ser una fusta emprada per fer carbó des d’època romana, la fusta d’avet es reservava per a la construcció i l’explotació silvícola. L’estudi dels carbons vegetals trobats en registres sedi

mentaris propers procedents d’incendis forestals ha permès establir una bona relació entre el foc i l’obertura de l’espai forestal per afavorir les plantacions de cereals i la creació de pastures. Fins al període romà aquest incendis servien per obrir el bosc. A partir de l’edat mitjana, el foc ja només servirà per al manteniment d’un paisatge vegetal molt més obert. L’observació directa del terreny i la consulta de documents gelosament conservats en els arxius, com per exemple en el magnífic Arxiu Històric Comarcal de Sort, ens aporten una valuosíssima informació que ens permet descriure, interpretar i reflexionar sobre la transformació històrica del paisatge de muntanya en els darrers 300 anys, com per exemple es pot fer davant la visió de la plana d’Esterri d’Àneu des del castell dels comtes de Pallars. La morfologia del terreny que apareix després de la retirada, ara fa uns 10.000 anys, del glaç acumulat durant la darrera glaciació és la d’una cubeta que primer s’omple d’aigua a partir dels diversos rius, riuets i barrancs (la Noguera Pallaresa, de la Bonaigua, d’Unarre...) i després dels sediments que colmaten aquesta cubeta en relativament poc temps, geològicament parlant. El resultat és un territori totalment pla i força extens (més de 3,5 km 2 ) de sòl molt fèrtil que permet ser utilitzat per a l’agricultura. La plana és el punt de ruptura visible del pendent dels vessants. I aquesta plana va ser un dels fonaments econòmics dels comtes de Pallars: el castell de València té el control d’aquest recurs agrícola, alhora que també dels boscos i pastures dels vessants, dels cursos d’aigua... I la vila d’Esterri d’Àneu, amb els seus mercats i fires, just a tocar. Però aquest món rural i agrari va perdent importància dins la Catalunya contemporània, ja que els productes que pot oferir (llana, carn, fusta) no poden competir amb els arribats d’altres llocs. El sistema “tradicional” d’aprofitar tot el territori per a la subsistència de la majoria de la població i per a un benefici per a una minoria, entra en crisi durant el segle XIX, i a partir de 1860, la població disminueix –amb algun petit alentiment– fins a 1990.

per què el paisatge és com és?

El paisatge actual i futur: dos breus exemples

Poc a poc els paisatges de muntanya ens van mostrant la història escrita que contenen, com a resultat de la presència, des de ben antic, de poblacions humanes que van anar construint aquesta història en l’àmbit on van desenvolupar llurs vides. Igualment, sense conèixer la història del paisatge no podem entendre, per exemple, per què actualment gairebé no hi ha faig al Pallars i ens podríem equivocar atribuint exclusivament al canvi climàtic el creixement de nous exemplars de pi negre a les parts més altes de les muntanyes. I tampoc no entendríem per què el poble d’Esterri es troba en un racó d’una plana tan extensa i, encara més, com és que el nucli de cases més antigues s’enfilen vessant amunt. La història ens explica que de faig n’hi va haver i que, per tant, n’hi podria tornar a haver. I que els plançons de pi negre i la densificació de la franja d’arbres més enlairats, que en el moment present no solen superar els 2.000 m d’altitud, no colonitzen de nou zones més altes, sinó que recuperen aquests espais que ja havien ocupat fa segles o mil·lennis i que és la dràstica disminució –quan no la desaparició– de l’activitat ramadera el que ara els ho permet. Durant les darreres dècades, l’agricultura de muntanya pensada per a una societat de muntanya va sent substituïda per una agricultura pensada per alimentar el bestiar que després anirà a les zones urbanes de Catalunya, donant lloc al pas d’un paisatge de color groc –cereals– a un de verd –farratges– i a l’aparició de noves activitats pensades més per a la població d’altres parts de Catalunya: la producció d’electricitat a partir dels salts d’aigua, l’excursionisme i l’estiueig, els esports de neu i de risc. A partir de 1990, la població torna a augmentar en el conjunt de l’Alt Pirineu, arribant a unes xifres similars a les de 1959: això sí, amb una distribució completament diferent, ja que els pobles més petits, a més altitud i més allunyats no recuperen la població, i aquesta es concentra en els pobles i viles grans dels fons de les valls. Aquests canvis es veuen en les figures 3 i 4: el creixement urbanístic d’Esterri d’Àneu, la substitució del campanar com l’edifici de més alçada per la torre de telecomunicacions que permet utilitzar la telefonia mòbil, l’abandonament de les pastures de la plana d’Esterri d’Àneu i l’augment de la superfície arbrada, la nova carretera que deixa de passar pel centre de la vila i que amb el nou viaducte permet arribar abans a les pistes d’esquí...

Joan Manuel Soriano López, Enric Mendizàbal Riera i

Albert Pèlachs Mañosa (geògrafs), Ramon Pérez Obiol (palinòleg) i Ermengol Gassiot Ballbé (arqueòleg) del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP)