4
Esterri d’Àneu
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
per què el paisatge és com és? Una reflexió inicial és que no es pot comprendre ni interpretar el paisatge actual sense conèixer-ne la seva història. Per això la principal pregunta que ens fem al principi d’un estudi d’evolució del paisatge és on trobem els indicadors biològics de l'evolució del paisatge? Hi ha indicadors que ens donen informació a curt termini, sobretot de les darreres desenes d’anys que, empíricament, ha estat quan s’ha observat un reescalfament. Aquests indicadors són la pèrdua d’hàbitats favorables, el marciment de les fulles per l’elevada temperatura a l’època de creixement vegetatiu, les invasions i migracions a ambients amb temperatura diferent, el canvi en la fenologia de moltes plantes i, finalment, la capacitat dels conreus a poder fer-se a latituds més elevades. Tanmateix, com a fenomen interessant, cal destacar que els canvis actuals en el clima es transformen en el canvi genètic d’algunes espècies com, per exemple, el faig. A llarg termini, els indicadors de l’evolució del paisatge els trobem en els diferents tipus de sediments. Insectes, algues, pol·len i altres restes ens donen informació del clima i la vegetació dels darrers centenars o milers d’anys. Als Pirineus, els sediments dels estanys i torberes han estat un mitjà d’estudi que han aportat resultats interessants pel que fa al coneixement de l’acció climàtica i l’acció de l’espècie humana sobre les masses forestals i altres comunitats vegetals. Per posar un exemple que es detalla més endavant, a partir del pol·len veiem que l’avetosa de la Mata de València ocupava una àrea més extensa en època romana que no pas ara. Per altra banda, a partir de les algues crisofícies queden molt ben delimitats als Pirineus alguns esdeveniments com el període òptim medieval o la Petita Edat del Gel. Per tant, l’escala temporal d’aquesta evolució no la marca l’origen de l’escenari natural sinó la influència
humana i més que el decorat el que cal és situar els actors i el seu pes sobre la vegetació. Dit d’una altra manera, forçosament el tractament del paisatge ha de ser transdisciplinar ja que, d’una banda, cal usar diferents tècniques i mètodes per aproximar-se a l’estudi del paisatge vegetal i d’una altra és necessari entendre el context social i tecnològic de cada moment de la història.
La història del paisatge pirinenc Més de 200 vestigis arqueològics evidencien de manera directa l’ocupació humana de les diferents àrees del Parc Nacional. Tancats, pletes, orris i cabanes són un testimoni mut del pas dels ramats i pastors per totes les valls, vores d’estanys i circs del territori del Parc. Les carboneres, freqüents en alguns sectors, com l’esmentada Mata de València o les parts baixes dels rius Escrita i Peguera mostren l’aprofitament forestal al llarg de diversos segles en gran mesura relacionat amb fargues i forges. Restes de mines i de forns metal·lúrgics evidencien directament aquesta explotació del ferro, ben present en diverses àrees pirinenques, uns 2.200 anys endarrere, poc abans o a l’inici de l’arribada de la influència de la civilització romana. Aquestes dades són completades, finalment, per les traces de l’ús de petits abrics rocosos, balmes i coves ben bé des de fa 5.000 anys (al pletiu del Portarró, vall de Monestero, Obagues de Ratera, vall de Cabanes, ribera de Sant Nicolau) i en ocasions ja d’abans, com les ocupacions de fa més de 7.000 anys de la cova del Sardo de Boí, i de quasi 9.000 anys d’antiguitat a l’Abric de l’estany de la Coveta d’Espot. L’estudi d’aquests vestigis, que actualment es troba en procés, evidencia com les comunitats humanes han anat vivint i explotant l’actual entorn del Parc. Aquest estudi és essencial per entendre com, complementant
