El Portarró 27

hivern-primavera 2010

el portarró 27 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

índex 3 Presentació El Portarró Hivern-primavera 2010 Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez Jaume Olivé i Morros Joan Manuel Soriano López Ermengol Gassiot Ballbé Enric Mendizábal Riera Albert Pèlachs Mañosa Ramon Pérez Albiol Maria Pou Palau Judith Comorera García Delia Pino García Claudi Aventín-Boya Jordi Canut Bartra Jordi Vicente Canillas Jesús Tartera Orteu Paula Prieto Beguiristain Maria Farré Domech Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Arxiu del CEC Arxiu del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP) Ricard Novell Agramunt Cos d’Agents Rurals de l’Alta Ribagorça Claudi Aventín-Boya Delia Pino García Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

4 Pautes per a la interpretació del paisatge de l’alta muntanya Per què el paisatge és com és?

8 Centenari de l’ascensió de mossèn Jaume Oliveras al cim dels Encantats 11 Entrevista: Ton de Safalla, un supervivent de la lleva del Biberó !

17 Noticiari 21 Coneguem el Parc - L’avellaner - L’esquirol 23 L’essència de les paraules: La vall dels nabissos 26 Caminem pel Parc - El camí del Pòrt 30 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d'Espot C/ de Sant Maurici, 5 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229 Pàgines web: www.gencat.cat/parcs/aiguestortes http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.mma.es pnaiguestortes.dmah@gencat.cat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

presentació

3

Durant la darrera tardor ha tingut lloc al poble pallarès d’Espot la vuitena edició de les Jornades sobre Recerca al Parc. Aquestes trobades, que s’alternen cada tres anys amb la vall de Boí, reuneixen durant uns dies una part molt representativa dels investigadors i investigadores que, durant els darrers anys, han treballat en projectes de recerca, dins de l’àmbit del Parc, en camps tan diversos com la geologia, la botànica, la zoologia, la climatologia, l’arqueologia o l’artesania.

Una activitat de recerca que genera, a partir de nous coneixements, unes eines més eficaces, en el nostre cas, per a una millor protecció i conservació d’espais naturals com el Parc. Una recerca aplicada a la millora de la gestió d’uns territoris de l’alta muntanya pirinenca on no sempre ha estat fàcil fer-ho, ja sia per la manca històrica de mitjans per realitzar estudis científics, ja sia per la seva llunyania geografia dels nodes científics més importants, com per exemple, les universitats.

Per sort, en les darreres dècades, els Pirineus han passat de ser un país mancat quasi bé de mitjans per a la investigació a convertir-se en un gran laboratori, ric i complex, on el progrés científic és el pa de cada dia, essent un valor de qualitat i de referència a altres territoris.

El Parc té, en l’actualitat, diverses línies de seguiment i suport a la recerca. Per una banda, disposa d’ajuts directes com la participació en la Carta Arqueològica, que ha permès la descoberta de més de 200 jaciments nous, o el

node espanyol del projecte LTER (Long Term Ecosystem Research Network) juntament, amb el CSIC i la Universitat de Barcelona entre d’altres, on s’estudien àrees tan diverses com la química atmosfèrica, els organismes aquàtics o l’impacte del turisme. Per una altra banda, a través de la convocatòria anual d’ajuts de l’Organismo Autónomo Parques Nacionales, que subvenciona estudis singulars dins del nostre Parc però també de forma conjunta i plurianualment amb altres parcs nacionals espanyols.

Aquest número inclou dos interessants articles, un sobre com interpretar el paisatge i, l’altre, sobre la figura de mossèn Oliveras, en el centenari de la primera ascensió nacional als Encantats. L’Entrevista viatja a la vall d’Àssua i l’Essència, per les valls d’Àneu, acompanyats de l’avellaner i d’un devorador d’avellanes, l’esquirol. Per últim, la ruta que us proposem és pel pòrt de Vielha, entre la Ribagorça i l’Aran.

Des del Portarró volem reconèixer les ganes de fer de totes aquelles persones, pioneres o contemporànies, que en un moment o altre de la seva carrera científica han aportat progrés i coneixement. La societat creiem que, cada cop més, haurà de prendre’ls més generosament com a referents de la cultura de l’esforç personal, del treball en equip, de la discreció i de l’eficàcia. Uns valors a transmetre a les generacions que hauran de gestionar els espais protegits del segle XXI.

4

Esterri d’Àneu

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

per què el paisatge és com és?

Una reflexió inicial és que no es pot comprendre ni interpretar el paisatge actual sense conèixer-ne la seva història. Per això la principal pregunta que ens fem al principi d’un estudi d’evolució del paisatge és on trobem els indicadors biològics de l'evolució del paisatge? Hi ha indicadors que ens donen informació a curt termini, sobretot de les darreres desenes d’anys que, empíricament, ha estat quan s’ha observat un reescalfament.

Aquests indicadors són la pèrdua d’hàbitats favorables, el marciment de les fulles per l’elevada temperatura a l’època de creixement vegetatiu, les invasions i migracions a ambients amb temperatura diferent, el canvi en la fenologia de moltes plantes i, finalment, la capacitat dels conreus a poder fer-se a latituds més elevades.

Tanmateix, com a fenomen interessant, cal destacar que els canvis actuals en el clima es transformen en el canvi genètic d’algunes espècies com, per exemple, el faig.

A llarg termini, els indicadors de l’evolució del paisatge els trobem en els diferents tipus de sediments. Insectes, algues, pol·len i altres restes ens donen informació del clima i la vegetació dels darrers centenars o milers d’anys. Als Pirineus, els sediments dels estanys i torberes han estat un mitjà d’estudi que han aportat resultats interessants pel que fa al coneixement de l’acció climàtica i l’acció de l’espècie humana sobre les masses forestals i altres comunitats vegetals. Per posar un exemple que es detalla més endavant, a partir del pol·len veiem que l’avetosa de la Mata de València ocupava una àrea més extensa en època romana que no pas ara. Per altra banda, a partir de les algues crisofícies queden molt ben delimitats als Pirineus alguns esdeveniments com el període òptim medieval o la Petita Edat del Gel. Per tant, l’escala temporal d’aquesta evolució no la marca l’origen de l’escenari natural sinó la influència

humana i més que el decorat el que cal és situar els actors i el seu pes sobre la vegetació. Dit d’una altra manera, forçosament el tractament del paisatge ha de ser transdisciplinar ja que, d’una banda, cal usar diferents tècniques i mètodes per aproximar-se a l’estudi del paisatge vegetal i d’una altra és necessari entendre el context social i tecnològic de cada moment de la història.

La història del paisatge pirinenc Més de 200 vestigis arqueològics evidencien de manera directa l’ocupació humana de les diferents àrees del Parc Nacional. Tancats, pletes, orris i cabanes són un testimoni mut del pas dels ramats i pastors per totes les valls, vores d’estanys i circs del territori del Parc. Les carboneres, freqüents en alguns sectors, com l’esmentada Mata de València o les parts baixes dels rius Escrita i Peguera mostren l’aprofitament forestal al llarg de diversos segles en gran mesura relacionat amb fargues i forges. Restes de mines i de forns metal·lúrgics evidencien directament aquesta explotació del ferro, ben present en diverses àrees pirinenques, uns 2.200 anys endarrere, poc abans o a l’inici de l’arribada de la influència de la civilització romana. Aquestes dades són completades, finalment, per les traces de l’ús de petits abrics rocosos, balmes i coves ben bé des de fa 5.000 anys (al pletiu del Portarró, vall de Monestero, Obagues de Ratera, vall de Cabanes, ribera de Sant Nicolau) i en ocasions ja d’abans, com les ocupacions de fa més de 7.000 anys de la cova del Sardo de Boí, i de quasi 9.000 anys d’antiguitat a l’Abric de l’estany de la Coveta d’Espot.

L’estudi d’aquests vestigis, que actualment es troba en procés, evidencia com les comunitats humanes han anat vivint i explotant l’actual entorn del Parc. Aquest estudi és essencial per entendre com, complementant

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

per què el paisatge és com és? els condicionants climàtics i geològics, les pràctiques que aquestes persones van anar duent a terme són també responsables dels paisatges d’alta muntanya que avui podem observar quan visitem el Parc. A més, les dades actuals mostren com aquestes formes de vida han anat modificant-se amb el pas dels segles.

La introducció de les primeres pràctiques ramaderes es documenta ara fa uns 7.500 anys en zones de fons de les valls principals, com la de Sant Nicolau. En aquesta primera fase sembla que les pastures s’aconseguien amb l’obertura de boscos en àmbits subalpins, probablement mitjançant petits incendis. L’explotació dels prats alpins va començar fa almenys uns 5.000 anys i aquest fet va conformar l’espai i la imatge que actualment tenim de la ramaderia transhumant tradicional i dels rasos supraforestals. Fins llavors el bosc probablement atenyia altituds properes als 2.400 metres i a partir d’aquesta cota hi hauria una població d’individus aïllats de pi negre, més esparsos i més petits com més amunt.

En aquest mateix moment el bosc es va recuperar en valls com la de Sant Nicolau mentre s’establien nuclis de poblament en petits abrics i alguna construcció de pedra en zones més altes. Durant tot aquest temps, les poblacions responsables d’aquesta ramaderia empraren eines de pedra fetes amb diversos tipus de sílex procedents, com a mínim, de les àrees prepirinenques dels dos ves-

Jaciments arqueològics del Parc Nacional

sants de la serralada, a diverses desenes o centenars de quilòmetres. Probablement les olles, bols i altres recipients ceràmics que els permetien guardar, cuinar i servir aliment també havien estat elaborats en zones de fora del Parc.

També les construccions ramaderes han anat variant amb el temps. En el moment descrit de la prehistòria no hi ha indicis d’estabulació dels ramats en pletes o tancats. En època romana i, sobretot, en els segles posteriors, en canvi, aquesta activitat sí que es va dur a terme. No obstant això, la forma d’aquestes construccions, les seves dimensions i l’organització dels conjunts d’arquitectura ramadera mostren els canvis en els models de gestió dels ramats: en funció de les seves dimensions, de la seva propietat, del producte cercat (carn, derivats de la llet o llana, per exemple), etc.

I si l’estudi dels jaciments arqueològics ens permet interpretar la història de l’ocupació humana en multitud d’indrets dins del Parc (vegeu la figura 1), l’estudi pol·línic d’un sondeig fet a una torbera de València d’Àneu i per extrapolació a l’avetosa de la Mata de València ha permès explicar les pertorbacions naturals i humanes dels darrers 2.000 anys de territoris més extensos i demostrar com l’actual paisatge vegetal d’aquesta regió dels Pirineus no s’havia donat mai abans, almenys al llarg d’aquests darrers dos mil anys. Efectivament, les dades

6 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Plana d’Esterri

per què el paisatge és com és? indiquen que ara fa uns vint segles el bosc d’avet (Abies alba) va assolir la seva màxima extensió (segons les datacions: 2200-2000 cal BP); posteriorment, entre fa 2.050 i 1.350 anys, les actuacions selectives sobre l’avetosa van afavorir l’entrada del faig (Fagus sylvatica) (datacions: 2000-1300 cal BP). Entre aquest moment i fa uns 850 anys es va produir una desforestació a favor de l’increment de la zona agrícola que va comportar la desaparició definitiva del faig (datacions: 1300-800 cal BP).

Més recentment, durant els següents 150 anys, fins cap a l’any 1350 es va produir la màxima desforestació de l’avetosa (datacions: 800-650 cal BP) i la seva posterior recuperació (però ja sense la presència del faig, que de moment no ha tornat a ocupar l’espai on havia estat present), avetosa que, amb diverses oscil·lacions, arriba fins a l’actualitat, amb uns nivells màxims d’avellaner (Corylus avellana) que s’assoleixen en l’actualitat i que es deuen a la colonització de fondalades humides anteriorment usades per al conreu i les pastures.

La torbera de València d’Àneu ha posat de manifest d’una manera molt clara una possible actuació selectiva sobre l’avetosa en període romà i ha confirmat els indicis que expliquen com durant el període medieval s’inicien unes dinàmiques que durant l’Edat Moderna i el segle XX conduiran aquest entorn als paisatges actuals.

Per altra banda i com s’ha dit abans, el treball de camp també ha servit per identificar carboneres a la Mata de València d’Àneu que s’han pogut relacionar amb la multifuncionalitat d’activitats a l’interior del bosc. La identificació de les restes de carbó trobades (tècnica antracològica) ha constatat que l’espècie que es va carbonejar va ser quasi exclusivament pi roig (Pinus sylvestris). El fet de trobar-se actualment a l’interior d’una gran avetosa demostra el grau d’especialització de l’activitat del carboneig. I per comparació amb d’altres zones properes permet plantejar la hipòtesi que, tal i com passa a d’altres llocs i malgrat ser una fusta emprada per fer carbó des d’època romana, la fusta d’avet es reservava per a la construcció i l’explotació silvícola.

L’estudi dels carbons vegetals trobats en registres sedi-

mentaris propers procedents d’incendis forestals ha permès establir una bona relació entre el foc i l’obertura de l’espai forestal per afavorir les plantacions de cereals i la creació de pastures. Fins al període romà aquest incendis servien per obrir el bosc. A partir de l’edat mitjana, el foc ja només servirà per al manteniment d’un paisatge vegetal molt més obert.

L’observació directa del terreny i la consulta de documents gelosament conservats en els arxius, com per exemple en el magnífic Arxiu Històric Comarcal de Sort, ens aporten una valuosíssima informació que ens permet descriure, interpretar i reflexionar sobre la transformació històrica del paisatge de muntanya en els darrers 300 anys, com per exemple es pot fer davant la visió de la plana d’Esterri d’Àneu des del castell dels comtes de Pallars.

La morfologia del terreny que apareix després de la retirada, ara fa uns 10.000 anys, del glaç acumulat durant la darrera glaciació és la d’una cubeta que primer s’omple d’aigua a partir dels diversos rius, riuets i barrancs (la Noguera Pallaresa, de la Bonaigua, d’Unarre...) i després dels sediments que colmaten aquesta cubeta en relativament poc temps, geològicament parlant. El resultat és un territori totalment pla i força extens (més de 3,5 km2) de sòl molt fèrtil que permet ser utilitzat per a l’agricultura. La plana és el punt de ruptura visible del pendent dels vessants. I aquesta plana va ser un dels fonaments econòmics dels comtes de Pallars: el castell de València té el control d’aquest recurs agrícola, alhora que també dels boscos i pastures dels vessants, dels cursos d’aigua... I la vila d’Esterri d’Àneu, amb els seus mercats i fires, just a tocar. Però aquest món rural i agrari va perdent importància dins la Catalunya contemporània, ja que els productes que pot oferir (llana, carn, fusta) no poden competir amb els arribats d’altres llocs. El sistema “tradicional” d’aprofitar tot el territori per a la subsistència de la majoria de la població i per a un benefici per a una minoria, entra en crisi durant el segle XIX, i a partir de 1860, la població disminueix –amb algun petit alentiment– fins a 1990.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

7

(?)

per què el paisatge és com és?

El paisatge actual i futur: dos breus exemples

Poc a poc els paisatges de muntanya ens van mostrant la història escrita que contenen, com a resultat de la presència, des de ben antic, de poblacions humanes que van anar construint aquesta història en l’àmbit on van desenvolupar llurs vides. Igualment, sense conèixer la història del paisatge no podem entendre, per exemple, per què actualment gairebé no hi ha faig al Pallars i ens podríem equivocar atribuint exclusivament al canvi climàtic el creixement de nous exemplars de pi negre a les parts més altes de les muntanyes. I tampoc no entendríem per què el poble d’Esterri es troba en un racó d’una plana tan extensa i, encara més, com és que el nucli de cases més antigues s’enfilen vessant amunt.

La història ens explica que de faig n’hi va haver i que, per tant, n’hi podria tornar a haver. I que els plançons de pi negre i la densificació de la franja d’arbres més enlairats, que en el moment present no solen superar els 2.000 m d’altitud, no colonitzen de nou zones més altes, sinó que recuperen aquests espais que ja havien ocupat fa segles o mil·lennis i que és la dràstica disminució –quan no la desaparició– de l’activitat ramadera el que ara els ho permet.

Durant les darreres dècades, l’agricultura de muntanya pensada per a una societat de muntanya va sent substituïda per una agricultura pensada per alimentar el bestiar

Mata de València

que després anirà a les zones urbanes de Catalunya, donant lloc al pas d’un paisatge de color groc –cereals– a un de verd –farratges– i a l’aparició de noves activitats pensades més per a la població d’altres parts de Catalunya: la producció d’electricitat a partir dels salts d’aigua, l’excursionisme i l’estiueig, els esports de neu i de risc.

A partir de 1990, la població torna a augmentar en el conjunt de l’Alt Pirineu, arribant a unes xifres similars a les de 1959: això sí, amb una distribució completament diferent, ja que els pobles més petits, a més altitud i més allunyats no recuperen la població, i aquesta es concentra en els pobles i viles grans dels fons de les valls. Aquests canvis es veuen en les figures 3 i 4: el creixement urbanístic d’Esterri d’Àneu, la substitució del campanar com l’edifici de més alçada per la torre de telecomunicacions que permet utilitzar la telefonia mòbil, l’abandonament de les pastures de la plana d’Esterri d’Àneu i l’augment de la superfície arbrada, la nova carretera que deixa de passar pel centre de la vila i que amb el nou viaducte permet arribar abans a les pistes d’esquí...

Joan Manuel Soriano López, Enric Mendizàbal Riera i Albert Pèlachs Mañosa (geògrafs), Ramon Pérez Obiol (palinòleg) i Ermengol Gassiot Ballbé (arqueòleg) del Grup de Recerca en Àrees de Muntanya i Paisatge (GRAMP)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

centenari de l’ascensió

8

de mossèn jaume oliveras al cim dels encantats (1910-2010) Aquest any farà 100 anys de la primera ascensió nacional al cim emblemàtic dels Encantats. En efecte, l’agost del 1910 mossèn Jaume Oliveras aconseguí l’objectiu de coronar el cim occidental del conjunt rocallós tan destacat del Parc Nacional. I a l’estiu següent ell mateix tornà a visitar les valls del riu Escrita i de l’estany de Sant Maurici per completar la seva fita tot culminant altra vegada el cim, però aquest cop el pic oriental, conegut com el Petit Encantat, assolint-lo com a primera nacional i en solitari.

Qui era mossèn Jaume Oliveras Mossèn Jaume Oliveras va néixer a la Garriga el 1877 i ben aviat compaginà la seva vocació de prevere amb la passió per conèixer el país tot gaudint de la natura, especialment la muntanya, encara que això volgués dir haver de fer llargues caminades. L’entorn del Montseny i els Cingles de Bertí varen ser els primers indrets on es pogué esplaiar, però el 1901 ja va dur a la pràctica la travessa a peu de Barcelona a Lorda (Lourdes), travessant la serralada pirinenca. I el 1904, acompanyat d’un altre mossèn realitzà la mítica travessa de Matagalls a Montserrat de 84 km. Com és sabut cada any els companys del Club Excursionista de Gràcia (CEG) ens recorden aquesta gesta convidant-nos a refer aquest recorregut tot participant en la prova que organitzen i que tanta acceptació té en el món excursionista en l’actualitat.

Durant molts anys mossèn Jaume Oliveras es dedicà a conèixer els Pirineus, especialment el central, des d’Andorra cap a ponent. Ell afirmava que en aquesta zona és on hi ha el veritable Pirineu. Amb aquesta expressió ens transmetia la seva predilecció per aquell espai on podia trobar-hi arestes, agulles i valls, estanys i geleres, així com prats i grans boscos. Va fer ascensions a nombrosos cims, alguns d’ells posant-hi els peus per primera

vegada, com al Vallibierna on va ser el primer a pujar-hi a nivell nacional. Així sabem que entre d’altres pujà al pic de Ratera i al Montardo, i que va intentar el Besiberri Nord. Coneixia molt bé també la zona del massís del Mont Perdut i la vall d’Ordesa, al Pirineu aragonès. D’aquesta zona tenia la intenció de publicar una guia amb els itineraris que havia anat descobrint, tot i que no va aconseguir fer-ho realitat.

Un dels indrets que més va estimar i que més va trepitjar va ser al massís on es troben els cims de la Maladeta i l’Aneto. Ben aviat, el 1906 ascendí al cim més elevat dels Pirineus, per la seva cara nordoest, descobrint una nova via inèdita fins a aquell moment. Posteriorment aconseguiria arribar a aquest punt culminant per diversos vessants. Malauradament el 1916 en una tràgica ascensió a l’Aneto, de la qual tindrem ocasió de parlar més tard, hagué de patir la mort de dos companys seus. Aquest fet va marcar profundament la resta de la seva vida.

Des del 1910 va ser soci del Centre Excursionista de Catalunya (CEC). Com a membre actiu de l’entitat va fer diversos actes públics a la seu social per explicar les seves gestes i experiències per la muntanya. Les seves exposicions les acostumava a acompanyar amb projeccions fotogràfiques, ja que era un gran afeccionat a la fotografia i en les seves sortides no s’oblidava mai de portar la màquina fotogràfica i tot l’equip que li permetés immortalitzar la seva activitat per la muntanya, malgrat les dificultats que podia suposar traginar els materials que en aquella època s’utilitzaven.

De les seves principals ascensions, com les que va fer als Encantats, en tenim constància pels articles que va escriure al butlletí del Centre. Més tard, quan la seva responsabilitat sacerdotal el portà a fer-se càrrec de la parròquia de Santa Teresa de Gràcia, i per poder estar

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

9

centenari de l’ascensió de mossèn jaume oliveras al cim dels encantats (1910-2010) ben a prop de l’activitat social d’on ara residia també es va fer del Club Excursionista de Gràcia (CEG).

Gran part de les ascensions de mossèn Oliveras cal considerar-les gairebé com de proeses ja que el triomf de les fites que es proposava cal relacionar-lo amb el seu entusiasme i intuïció, a més de la seva força física que li permetia resistir durant llarguíssimes i dures etapes per la muntanya. Estem parlant d’una època en què pràcticament encara ens trobem al naixement de l’excursionisme català. Si bé a la veïna França l’afecció per l’alpinisme havia fet evolucionar molt les tècniques i el coneixement de la muntanya, amb alguns indrets que com per exemple Banyeres de Luishon s’erigien com a veritables centres que facilitaven el descobriment dels Pirineus i d’on sortirien generacions d’alpinistes, al nostre país podríem dir que la pràctica de l’alpinisme tot just s’estava iniciant.

Els materials cartogràfics, guies i mapes d’orientació, eren gairebé desconeguts pels aventurers catalans que s’atrevien a endinsar-se a les muntanyes. De ben cert que el que calia era confiar en els homes del país, caçadors, ramaders o en alguns experts guies de muntanya que s’oferien a acompanyar els que venien atrets per descobrir els alts cims dels Pirineus. Les tècniques d’escalada eren gairebé desconegudes i el material que s’utilitzava era molt rudimentari. El calçat per exemple, tan bàsic per tenir èxit en trescar per les roques, tarteres i travessar les congestes i geleres, tot i que s’utilitzaven sabates ferrades, de segur que ara el consideraríem del tot inadequat. Mossèn Oliveras acostumava a fer els seus recorreguts vestit amb la sotana ben arremangada i el negre barret pelfut que el caracteritzaven i moltes vegades suportant una pesant corda d’espart, que creia que podia ser la salvació en algun punt de dificultat inesperada, i això sí, no oblidant, com ja hem dit, la càrrega del feixuc equip fotogràfic. El seu esperit, decisió i fortalesa estaven en la base dels èxits que va anar aconseguint.

L’ascensió al pic occidental dels Encantats En un dia no ben precisat del mes d’agost de l’any 1910 mossèn Jaume Oliveras s’acostà a la vall d’Espot amb la intenció de conèixer i pujar al cim dels Encantats, reconeixent que no havia tingut encara l’ocasió d’apropar-se a aquell indret. En arribar al migdia a Espot ja volia aprofitar la mateixa tarda per pujar dalt del cim. Ben aviat se

li presentà Anselm Avenia, bon amic i coneixedor del país que li podria fer de guia, que el va convèncer que calia esperar l’endemà per dur a terme l’objectiu. De bon matí en arribar als peus de la gran roca i amb els binocles en mà, observà la imponent roca granítica per decidir per on seria més factible aconseguir el cim.

En el seu relat ens descriu la impressió que en aquells moments rebia: “La gran mola dels Encantats presenta des d’aquí un aspecte terrorífic: els pins s’hi enfilen per aquest cantó bon tros amunt, cobrint de claps de negrenca verdor l’estimbada tartera; després és roca viva, arreu llaurada de canals fondes i tortuoses; al cim una carena dentelluda amb ullalots que es destaquen imponents aquí i allà”. Primer decidí pujar a un collet situat damunt l’ermita des d’on va poder admirar el panorama que se li obria als seus peus i ens reconeix: “Amb una visió esplèndida, es presenta l’estany de Sant Maurici.

L’efecte és meravellós en extrem, fascinador com cap més. El paisatge que rodeja l’estany és paradisíac.” Tot seguit per esmorzar tot el grup amb qui anava decidí baixar a l’estany a menjar unes truites de riu que mentrestant un amic havia pescat. No deixant d’observar les roques ben aviat decidí reemprendre l’ascensió.

A mossèn Jaume Oliveras el va seguir l’amic i guia Anselm Avenia i a l’últim moment s’hi va afegir en Joan Abella, un jove que li feia d’ajudant o de mosso. Ben aviat però Anselm Avenia ja no podia seguir i una mica marejat va haver d’abandonar. Mossèn Oliveras després de dubtar una bona estona decidí d’anar juntament amb el xicot que ja era tartera amunt mentre el seu company els esperaria en un indret determinat sota el cim. Ambdós començaren a grimpar per la roca, primer molt dreta però al cap d’una estona en estrènyer-se la canal trobaren força preses per on podien agafar-se de mans i de peus. Després de no poques dificultats, superant un ensurt amb un bloc de pedra que es va desprendre en agafar-s’hi i que van haver de fer saltar avall, i amb moments en què fins i tot es plantejaren abandonar el que s’havien proposat, finalment aconseguiren el cim. En arribar dalt, amb una certa decepció, va poder comprovar, tal com ja es temia, que amb anterioritat ja hi havien pujat alguns alpinistes francesos. De baixada varen preferir fer-ho per un altre vessant que no fos tan dret, cap al coll que separa la vall d’Estany Serull de la de Monestero.

10 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

centenari de l’ascensió de mossèn jaume oliveras al cim dels encantats (1910-2010) L’ascensió al pic oriental dels Encantats Per l’agost del 1911 amb el record ben viu de les jornades viscudes al Pallars l’any anterior, mossèn Oliveras va tornar als Encantats i concretament el dia 9 d’agost va fer l’ascensió al pic oriental, conegut com a Petit Encantat. L’acompanyaven dos amics que ben aviat ja no s’atreviren a seguir-lo. Tot buscant les millors canals i superant diverses roques que en diversos moments l’enganyaven fent-li creure que ja hi arribava i que en realitat es tractava de dents de la cresta que porta cap al cim, finalment va poder posar els peus dalt de tot. En un pot de llauna va trobar unes targes que testimoniaven que també alguns alpinistes francesos se li havien avançat. De totes maneres havia fet la primera ascensió en solitari. De baixada va agafar una canal que li semblava que seria més directa. La seva intuïció, però, aquesta vegada el va enganyar i es va trobar amb serioses dificultats per seguir endavant. Després de patir força hagué de decidir tornar a enfilar-se, fer de nou el cim i baixar per allí per on havia ascendit. Tenim constància que com a mínim en una altra ocasió tornà a pujar dalt del pic oriental dels Encantats.

La tragèdia a l’Aneto Però potser el que ha fet més llegendari el record de mossèn Oliveras ha estat la seva relació amb l’Aneto i més concretament la tràgica ascensió que va viure el dia 27 de juliol de 1916. Per aquelles dates en què era propera la inauguració del xalet de la Renclusa, situat als peus del cim més alt dels Pirineus i on hi havia molt de renou, enllestint els preparatius d’aquell esdeveniment, mossèn Jaume Oliveras havia decidit pujar a l’Aneto una vegada més. Aquest cop l’acompanyaven dos amics alemanys, l’Adolf Blass i l’Eduard Kröger, amb l’ajuda del conegut guia i empresari constructor del xalet de la Renclusa, en Josep Sayó.

En Josep Sayó era un home molt apreciat entre els ambients excursionistes i es deia que era el millor guia del moment, especialment expert en el Pirineu comprès entre el Mont Perdut i el circ de Colomers. Decidiren pujar a l’Aneto un dia que ja es preveia que no seria gaire

bo, però amb l’esperança que potser s’aclariria. En ser dalt el temps es va anar carregant, la boira era cada cop més espessa i a estones es produïen ràfegues de calamarsa. Notaren una sensació estranya que feia preveure que es podia iniciar alguna descàrrega elèctrica. En Sayó va decidir passar al davant amb el senyor Kröger i descendir ràpidament. En travessar el conegut pas anomenat de Mahoma la tempesta de llamps i trons es va intensificar de manera que notaven l’electricitat produïda per les descàrregues per tot el cos. Més endavant en un punt en què la boira s’aclarí, mossèn Oliveras s’adonà que en Josep Sayó i l’Eduard Kröger no hi eren. En tornar enrera per cercar els dos desapareguts s’adonà que havien estat fulminats per un llamp. Les morts d’aquests companys l’afectaren profundament.

En conseqüència va decidir anar-se’n a la Guaiana veneçolana on va estar-hi uns set anys per tal de fer-hi una tasca evangelitzadora. Allí contribuí en l’edificació de l’església de Tumeremo a les Missions de Caroní i va ser el responsable de la parròquia. En retornar cap a Catalunya es proposà ascendir cada any al cim de l’Aneto per homenatjar els seus companys accidentats i oficiar a la petita capella de la Renclusa dedicada a la Mare de Déu de les Neus una missa en el seu record. Amb anterioritat precisament ell mateix havia estat el promotor de transformar en capella una cova propera al xalet de la Renclusa que havia servit d’estada als tècnics que dirigien la construcció del refugi. Any rere any va complir la promesa de pujar al cim de l’Aneto fins a l’edat de 72 anys en què hi ascendí per darrera vegada quan les forces encara li ho permetien. En conjunt al cim de l’Aneto se suposa que hi deuria pujar unes 30 vegades per diversos vessants. Als 77 anys encara va anar a la Renclusa a oficiar-hi una missa per darrera vegada. El 1957 a l’edat de 80 anys va morir a Barcelona, després de una llarga vida dedicada als seus feligresos i amb una gran passió per la muntanya.

Jaume Olivé i Morros Professor de secundària i soci del CEC

11

entrevista

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ton de safalla,

un supervivent de la lleva del biberó!

Avui, 28 de setembre, hem quedat amb Ton de Safalla, un padrí d’allò més entranyable que, a part de ser un dels protagonistes de l’Ecomuseu, és també un dels supervivents de la famosa lleva del Biberó. Hem quedat al banc que hi ha al costat de la capella de Sant Julià, ja que aquest lloc és un bon indret per gaudir de l’escalfor del sol tot esperant l’hora de dinar. Quan arribem ell ja hi és, acompanyat d’altres padrins del poble encuriosits per escoltar i veure com li fem l’entrevista. Un cop comencem ens fixem en les seves mans, unes mans grans i fortes que ara reposen sobre una mangala de freixe, unes mans marcades sens dubte per la duresa de la guerra, del fred de l’alta muntanya, de la dolçor de l’esposa, de la llana de les auvelles i de tantes i tantes coses...

Per començar com us dieu i de quina casa sou?

Jo em dic Ton de Peiró Juanmora i sóc de casa Safalla de Torre, però sóc fill de Llessui, de casa Cardós, i em vaig casar a Torre.

Quina edat teniu ara?

Aviat no en puc passar més!

Això vol dir que no ens vol dir l’edat?

Prou, prou, en tinc prop de 90, al mes de març, si hi arribo, en faré 90. Al final nos hauran de matar! Som iguals que els gats, que tenen set o vuit vides (fent referència a tots els padrins de la plaça).

Què ens pot explicar de la seva infantesa a Llessui?

Ui! Ara sí que em poses en una cosa ben seriosa, jo sóc nascut aquí a Llessui i m’agradaria morir a Llessui. Jo n’he passat més de dolentes que de bones; quan era un vailet que ja sabiva cordar-me les espardenyes ja em feien guardar els corders! I en acabat dels corders, cap a les

vaques. Guardava les vaques de tot el poble. Les vaig guardar amb un altre xaval del poble. I les vaig guardar 8 o 9 anys i n’hi havia més que ara, al poble hi havia unes 500 vaques.

Com eren les vaques? Ja hi havia la vaca bruna?

No eren vaques brunes, eren les suïsses, les dèiem així, llavors de llet quasi no en tenia ningú, només criàvem vedells. Eren de carn.

Eren aquelles vaques de color blanc? La raça pallaresa?

No eren blanques, bé, n’hi havia alguna de blanca, però la majoria eren suïsses de color marró. Aleshores eren vaques de munyir i vaques de criar vedells. Després ja van ficar les pigalles, antes, d’allò pigat no n’hi havia, eren les suïsses les que munyívom i criàvem els vedells.

La majoria eren suïsses i de vedells n’hi havia algun de negre, però la majoria eren suïssos també.

Així vostè va ser el primer vaquer de Llessui?

Ui no! El primer no, on vas a parar! Si n’havien passat de vaquers antes que jo! Si algun havia de marxar era reemplaçat per un altre. Cuidava les vaques a l’estiu quan estaven a la muntanya, a l’hivern no. Les cuidava de primers de juny fins al 4 d’octubre, com ara.

Com era la vida de vaquer, comparada amb la del vaquer actual?

La vida de vaquer no era gaire agradable, no com el vaquer d’ara que no fa més que passejar-se amb lo cotxe.

Pujàvem al matí i baixàvom a la nit i no fent gaire camí fèvom uns 30 o 40 quilòmetres al dia, això el dia que no caminàvom gaire; és que tot lo dia havíem de transitar per la muntanya. A l’hora de menjar hi havia dies que no podíem parar. Primer a la nit es tancaven però jo vaig ser el primer a deixar-les anar.

12 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ton de safalla, un supervivent de la lleva del biberó!

I com se li va ocórrer aquesta idea de no tancar-les durant la nit?

Perquè al que les guardava antes li vaig dir que les volia anar a engegar allà, i ell em va dir que si les engegava allà, no en quedaria cap vedell, ni cap anolla, ni cap terçona, “totes se’t moriran del mal de gas”, i va ser al contrari, tot i que jo vaig pensar que si se’m moren ja em podiva escapar! Però no van sagnar i molt millor que tancar-les, i així sempre més, però això sí... havíem d’estar a punta de dia als espadats. I això ho vaig fer perquè tenia la mania d’engegar-les, de primer les vaig engegar de nit i les vaques tornaven cap a la pleta, però al cap d’unes quantes vegades ja no hi van pas tornar i va funcionar.

Tornant a les ovelles, quan les cuidàveu, sortíeu al matí i tornàveu al vespre?

No, a la primavera les tancàvem a la pleta i a l’hivern s’estaven tancades al corral, les aviàvem, però hi havia molta feina a cuidar els corders, una que no voleva, l’altre que no caminava... Hi havia molta faena amb els corders...

I xollar-les, els havia xollat algun cop?

No, gràcies que em xollen els altres! Ventura era qui xollava, era un bon xollador.

La setmana que ve es fa la tria de les ovelles al triador de Llessui, segur que aquesta activitat deu haver canviat molt. Com era abans un dia de tria?

Ui!! Triar les auvelles per Sant Miquel, allò sí que era treballar! Amb els gossos s’havien d’aturar i s’havien d’agafar una a una per la pota i cada una cap al seu ramat. I quan havien acabat de triar-ne la meitat, havien de tornar a triar perquè s’escapaven: una cap ací, una cap allà.....

Ara hi ha pletes, però llavors cap, res, res, res... no hi havia pletes i es mantenien separades amb gent i gossos.

Dos, tres o quatre persones per aturar i els altres les anaven agafant per la pota. Primer es triava un senyal i tots triaven aquell senyal i s’arrimaven una mica fora, era un

faena molt pesada. Només estaven un dia per fer-ho però érem molta colla, érem unes setanta persones o més. Hi havia molta gent. Hi havia ramaders que portaven trentacinc o quaranta persones.

Abans en l’ofici de pastor existia una jerarquia, hi havia el majoral, el robasser... se’n recorda de totes aquestes categories?

També hi havia un regatxet, els ramats portaven un regatxet igual que les vaques, que feia el que li manava el majoral i si no no res, no feia gran cosa... anar agafar tronades per allà dalt!

I sempre heu anat amb gos quan anàveu a guardar les ovelles?

Sí, sempre hem anat amb gos, abans diuen que no n’hi havia de gossos i anaven amb fones i trencant les potes de les ovelles!

I el seus pares també havien anat amb gos o ells usaven la fona?

El meu pare no hi va anar cap mai a guardar ovelles. Ell pic i pala, ell va fer la carretera de Llessui. Va començar a Sort i va acabar allà dalt. Això era cap als anys 19301931. I anar picant i tot plegat no guanyava res, igual que jo amb les vaques i mira... ara hi ha gent que no fa res i guanya un bon jornal, a veure qui ho pot entendre això!

Ara tot va al revés, abans anàvom una mica del dret, però ara res. A un li va molt bé i a l’altre no tant.

I de llops vostè n’ha vist per aquesta zona?

No, no era zona de llops, el que havíem sentit és que havia passat algun ós, però –ui!– ja fa molts anys.

I el seu ramat va tenir algun problema amb l’ós?

Un any, nosaltres no ho vam veure, però a la nit, vàrem sospitar que havia passat un ós. Del corral on estaven tancades es va emportar tota la paret i mira que era ample.. i vàrem sospitar que havia estat l’ós, però no el vàrem veure i d’això ja fa molts anys.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ton de safalla, un supervivent de la lleva del biberó!

I quan éreu jove, quanta gent vivia a Llessui?

Al poble hi havia 120 cases, i a la muntanya hi havia 120 indrets, però això va anar baixant i baixant. Ara les cases hi són prou però la gent no. Una casa tenia 4 o 5 vaques, l’altra dos, l‘altra deu... I la pobresa per damunt de tot!

I les cases fortes quines eren?

Aquestes eren les cases grans com casa Camp, casa Vicenç, casa Trilla, casa Mora que van ajuntar dues cases... Suposo que de la guerra també voleu saber alguna cosa oi? Ara sí que em posareu en un mal de cap sèrio!

Quan va començar la guerra, quants anys tenia vostè, 16,17, 18?

No! Quinze i encara em van agafar l’any 1939, als 18. I la guerra va durar uns 3 o 4 mesos més, o cinc. Sóc de la quinta del biberó que diuen.

I on el van destinar?

Al lloc més dolent que va poder haver-hi a Espanya, a l’Ebro, a la batalla de l’Ebro. Ens van posar allà en una serra que li diuen la Serra de Cavalls, no sé si l’heu sentit anomenar... i allí havíem anat a mils de camins i no els hi podíem treure als altres. Un dia vàrem pensar “o hem de marxar o no pararem” i a punta de dia hi havia 12 avions que portaven 50 bombes cada avió, d’aquelles de 50 kg. A Saragossa enseguit hi eren i el bombardeig va durar fins a les 5 de la tarda. I va costar molt de marxar a peu, perquè era tot brom amb el fum negre de les bombes. Ui!!

Que n’hi havien matat de gent allí, va ser el més dolent que hi va haver.

I quant de temps hi va estar a l’exèrcit?

Quan va acabar la guerra ens van tenir molt de temps. El temps de la guerra va durar 4 o 5 mesos, o 6, però ens van tenir 7 anys a la mili i vàrem resseguir tota Espanya. Quan vam haver marxat de l’Ebre, quan vàrem passar el riu ens van portar a les Avellanes, prop de Balaguer, hi vàrem estar un mes descansant i passat aquell mes ens va agafar una nevada de dos pams de neu! Ens van tenir tots aquests anys perquè passada la guerra tenien por que tornessin a atacar Espanya i encara que no ho fóssim, érem “voluntaris”, nosaltres. Els més vells els anaven llicenciant i els més joves ens anaven aguantant.

També vam estar a Burgos, no vaig estar mai de soldat al

13

Pallars, només quan vam trencar el front, al 39. Vam començar la batalla al Montsec i baixant a Cervera encara em van ferir. Nosaltres érem forces de xoc, voluntaris, i mai vam estar atrinxerats. Anàvem trencant els fronts.

Em van travessar la cama. Però aquell dia van matar molta gent. El capità s’ho mirava amb unes ulleres llargavista i vam anar a l’atac, la primera esquadra, la primera línia, i només va poder passar aquesta primera esquadra, sort que hi havia una caseta allí... jo vaig gastar una cinta de metralladora, fixa’t tu!

Aleshores van fer venir el nostre capità de lluny i aquest tenia por que ens agafessin allí, i, saps què va fer el sargento? va arrencar els galons i va dir que si sortim igual ens mataran, doncs teníem les metralladores als peus, i el lloc era un indret amb trossos plans, i morts per morts anem aguantant, a més en teníem un de ferit així que anar aguantant. I sort que hi havia una vinya i ens vam escapar per la vinya, però no havíem fet ni un tros petit que ens llançaren bombes de mà i ens vàrem escapar pels pèls. Oh! Sí que en vàrem passar de dolentes! La guerra va ser molt dura!

A Cervera em van posar una injecció del tètanus i d’allí em van portar a Lleida. D’allí a Saragossa, d’allí a Bilbao on vaig estar en un vaixell; després a Gijón. D’una punta d’Espanya a una altra! Un cop, després de trencar el front, ens van fer aixecar i tota la nit voltant dins la neu, no sé cap on ens van portar dins la neu... a la guerra es fan tantes ruqueries com vulguis! I en acabat no vam veure cap atac ni res, només tota la nit ens van fer voltar dins la neu i a jaure de qualsevol manera... el que no ho ha passat no sap el que és.

I en una companyia quants soldats hi havia?

Potser érem un centenar, exacte no ho sé, però uns 90 o cent.

Com era un dinar al front? Què us donaven per menjar?

No res, un plat de llenties i una cullera, d’aquelles llenties de llauna. Ni pa ni res... menjar poc. Per esmorzar només donaven una mica d’aigua bruta més que cafè i un xusquet que no era més gros que el puny. Quan anàvem al cuartel arrai! en marxar ens donaven una llauna de sardines per cada dos i ens tocaven dos o tres sardines a cada un. No res... si em vam passar de gana... molta!!!

14 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ton de safalla, un supervivent de la lleva del biberó!

Quin any va tornar al Pallars?

Doncs mira, em van agafar al 1939 i amb set anys que vaig estar no vaig tornar al Pallars. Vaig estar a Saragossa i a Burgos.

Així quan va tornar a casa devia tenir uns 25 anys. Com es va trobar el poble i la vall?

Sí, sí, quan vaig tornar tenia 25 anys. Mira, durant el temps de la guerra la gent encara aguantava al poble, la gent va marxar després de la guerra. Les cases més grosses van ser les primeres a marxar, llavors llogaven la gent i no pagaven gran cosa i quan van veure que havien de donar tot el que collien a la persona que llogaven van abandonar la casa i no només les de Llessui, sinó les de tot arreu. I la majoria marxaven a Barcelona, com que hi havia prou puesto, perquè havien matat la meitat de la població, doncs cap a Barcelona!

Aquí, després de la guerra també van matar gent. Que jo recordi bé va ser el padrí de casa Sebastià, coneixeu casa Sebastià, no? A aquest el van matar els nacionals. El que va passar és que van matar una guàrdia de soldats nacionals allí a baix, al pont de la Bastida, i sort que molts van marxar cap Aragó sinó els haguessin pelat a tots.

Llavors van decidir de matar un de cada poble i li va tocar al pobre padrí de casa Sebastià, li va tocar. Se’n van fer moltes, de ruqueries.

I en acabat de la guerra ens van fer anar d’ací cap allà. A Sant Sebastián, i després en un indret on es veia tot França, no me’n recordo del poble, a prop d’ Irún hi vàrem estar uns quants dies...a Erizondo! D’allí vam tornar a Burgos i d’allí ens van destinar on hi havia polvorins, deu o dotze en un lloc, deu o dotze en un altre. Després de donar-nos aquell permís de 4 mesos ens van fer incorporar al cuartel de Sant Andreu a Barcelona i després em

van destinar a Montcada. Sabeu que n’hi ha dos de Montcades, però que estan juntes, al damunt d’aquella Montcada hi havia un polvorí i a mi m’hi van destinar una temporada i en acabat em va tocar un altre cop Mataró on vaig estar molt de temps.

Mirant el llibre de Manel Gimeno, Revolució, Guerra i Repressió al Pallars (1936 – 1939) hem trobat una llista amb la gent de Llessui que va morir a la guerra i postguerra. Us sona el nom de Cinto Peiró de Casa Cardós?

Si, aquest era un germà meu. I no sabem com va morir, també va estar a la guerra com jo i un dia van enviar un comunicant dient que l’havien matat.

A part del seu germà, la llista que hi ha és molt llarga...

Doncs si, perquè van anar a l’Ebro i els van pelar a tots allí. Quan vaig tornar hi havia moltes cases que havien perdut algun familiar.

Llavors vostè no va marxar sol a la guerra. Quanta gent es va reclutar amb vostè?

Jo vaig marxar amb qui ens tocava, aquella quinta la van fer amb quatre reemplaços, el primer, segon, tercer i quart, fins al 1941 no la van demanar tota alhora. El primer i el segon van anar a la guerra , els altres dos no. Jo vaig marxar amb 4 persones més, tres d’ací del poble i un altre de Seurí. Érem un que ja és mort de casa Jaume, i en acabat un de Masover que no estava massa bé i el metge va dir que aquest no l’agafessin, però al final van dir “engeguem-lo que si el maten encara li faran un favor!”, però no en van cap poder fer res. I sap què va passar? Un dia fent la instrucció amb tota la companyia el sargento va dir “Media vuelta!” i tothom fa mitja volta menys ell i va venir de frente i van xocar amb ell, com que va venir de frente, ui! Que n’era de fato! (Safalla riu tot recordant l’anècdota)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ton de safalla, un supervivent de la lleva del biberó!

Com era l’ambient al poble després de la guerra?

Quan va acabar la guerra estava per organitzar tot a tot arreu i llavors estava tot racionat i passàvem més gana... però a casa sí que no n’havíem passat. Jo, al temps de la guerra, sí que en vaig passar, si encara ens haguessin donat pa, rai! Mira, només ens donaven blat de moro moltes vegades. Al temps de la guerra vam passar molta gana, molta, tothom, tota Espanya. I l’ambient al poble, com vols que et digui, estàvem atemorits tota la gent.

Antes de demanar-nos pel front, la gent s’escapava cap Aragó per un massís, alguns van fer tard. Una nit jo i un altre del poble vam anar a una cabana amb una manta perquè t’agafaven i se t’emportaven, i se’ns haguessin emportat els rois, van anar a buscar la tropa i llavors vam tornar a casa.

I dels maquis que en sabeu?

Als maquis no hi vàrem anar nosaltres. Ací no en va passar cap de maqui. Cap allà a Isil, vora França, sí que van tenir algun combat però no gaire important. Va ser poc comparat amb la guerra.

Heu dit que a casa no passàveu gana, com es sobrevivia en el temps de la guerra i postguerra?

Als horts es collien trumfes i se sembrava sègol, centeno que en deien. Hi havia forns i es podia fer pa. Nosaltres no teníem forn, anàvem als comunals; n’hi havia un aquí (a Torre) i dos a Llessui i cada cap de mes fèvom una fornada de pa. Fèvom 25 o 30 pans de 3 kg cada un. I el guardàvem, ara els pans no es poden guardar tant.

I quan va tornar de la guerra, a què es va dedicar, vostè?

Mira... encara vaig tornar a guardar vaques uns anys i en acabat encara les hauria guardat però vaig començar a arrendar trossos, com que havia marxat molta gent, es podiven arrendar els trossos que quedaven. Vaig començar a tenir vaques i ovelles i vaig plegar de guardar les vaques perquè no em donàvem gran cosa. Vaig plegar, si no, ui Déu meu!! Mentre hagués pogut me les haurien fet guardar... fixa’t que em feven: em veniven a sembrar i a llaurar els trossos, la qüestió que els guardés les vaques!! També me’ls dallaven perquè el que els havia fet jo no els ho havia fet cap guardià, els hi vaig aviar les vaques, i al cap d’un any, ja ho van conèixer les vaques i vedells que arreplegava. Eren una altra cosa i es criaven més vedells.

Ja que tornem a parlar de bestiar... com era la fira ramadera antigament?

La fira era també el 4 d’octubre, com ara. Però era molt diferent, llavors i menaven vaques, ovelles, vedells, mules

15

i alguns tocinos, que també se’n criava, i així fèvem la fira. Venia molta gent i quan s’acabava, el dia 5 hi havia fira a la Pobleta. Allí hi havia més gent perquè era més important i portaven molt bestiar, ramats sencers. A la Pobleta no hi anava bestiar de Llessui, allí hi anava el bestiar de la seva ribera. A alguna hora jo mateix hi havia anat a la Pobleta, però no hi anava gaire. Hi anava a peu i pujàvem per ací, cap al restaurant de les pistes d’esquí i d’allí passàvem cap a enfrente, cap a Seurí i dallí a la collada i cap a la Pobleta. Trigàvem 7 o 8 hores, ja hi havia una bona tanda! Un any hi vaig anar i no hi vaig tornar més. La majoria no hi anaven gaire.

I ramats de conlloc, en pujaven molts?

Sí, també en veniven. No sé d’on veniven però no devia ser de gaire lluny perquè veniven a peu cap ací. Llavors, ací a la muntanya, hi havia tres o quatre ramats, dos ramats del poble i un de conlloc. Tres ramats, i ara només n’hi ha un. Tres, i un altre que hi havia a la Mainera, quatre, i un altre a Sorre, cinc. Eren més petits dels que hi ha ara. Ara quasi cada any hi ha 5.000 ovelles.

Per cert, com es fa la pujada de les ovelles a la muntanya?

Moltes ovelles vénen d’Estac, quasi vénen més d’allà que no pas del poble. S’ajunten per Sant Pere i arriben ja barreiades. S’intenten pujar tots els ramats junts.

I de formatge, en fèieu?

Ui! Que n’havia munyit jo, d’ovelles! Per quallar la llet posaven herbacol que en deien, i en acabat a les formatgeres. Nosaltres anàvem a una altra casa i cada dia fèvom 50 litres de llet d’ovella i un altre bidonet de 16 litres. Ho baixàvem amb un fust o collada i ho baixàvem un davant i l’altre al darrere. Cada dia fèvom 8 o 9 formatges de quilo, allò sí que era formatge bo. Si se n’inflava algun fèvom formatge llenguat, el tupí, que el fèvom amb anís i potser era millor que l’altre, però era molt fort.

I matança?

La fèvom abans de Nadal o per Nadal, abans no feia tanta calor com ara. A casa en matàvem 2 cada any, però hi havia cases que en mataven quatre o cinc. En fèiem confitat, xolís...

Tornem als animals, després de fer de vaquer a què es va dedicar?

Doncs mira, em vaig dedicar a comprar vaques i ovelles, i em dedicava a allò. I encara en portava més que abans quan feia de vaquer. Llavors guanyava més que no pas de vaquer, que em donaven 15 pessetes però m’havia de fer lo gasto... encara que si anaves a dallar només et donaven 8 pessetes i un fart de dallar tot lo dia... bueno, l’únic

16 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ton de safalla, un supervivent de la lleva del biberó! que allí no et feien lo gasto.

Amb 90 anys vostè ha vist molts canvis, l’arribada del tractor, l’emigració dels anys 60... Vostè es va quedar.

Com era aquella època al poble?

Si n’he vist, de canvis! Ara que parles d’això, quan encara no es parlava dels tractors ni de res en aquest terreno, hi havia moltes eqües. A la casa que tenia 6 o 7 eqües que criaven cada any un pollí no els faltava pas quartos perquè aquests animals valien molts quartos. Un dia pujava de permís i hi havia dos senyors al meu costatque diven: quina garrotada que els tocaria ara; vindrien els tractors i les eqües s’acabarien, i van passar dos anys i va arribar tot allò, van començar a venir els tractors. En arribar el tractor, tots aquells animals de què en feven tants quartos ja no valiven res!

I vostè, quan va trigar a comprar-se el tractor?

Ui! Jo més tard, em va costar molt i em van deixar els quartos al banc, eh?

Vaig haver de demanar un crèdit. Abans els tractors no eren tan cars com ara, abans amb un milió de peles eres ric i ara mig milió de peles que són: res! Vaig comprar l’empacadora, la màquina de dallar i en acabat el traste de girar l’herba i encordonar-la. I tot allò valiva peles i si no compraves allò no podies fer res. Tu ja podies demanar els quartos, que si no venia algú que respongués per tu, no te’ls deixaven pas! Nosaltres vam tenir sort de Salvat, que ell va sortir per respondre per nosaltres i va posar el pis. Si no haguéssim pagat, li haurien pres. Però ens va sortir de cara i ens van deixar els quartos. Si no, no hauríem pogut comprar. Vaig comprar allò i vaig comprar una casa aquí, la vam obrar, hi havia una era on bateven i la vam cobrir tota i a sobre vam fer una sobirada on hi caben setanta parelles d’ovelles i ho vam fer sense tenir cap ral.

I quan es va casar vostè?

Em vaig casar entre els 18 i els 30, exacte no ho sé... Va ser després de tornar de la guerra. La meva dona era d’ací del poble, de Torre, però ja fa molts anys. Es va morir molt jove, ella, li va agafar una embòlia i només va durar 24 hores.

Llavors quan començàvem a alçar el cap va i es mor ella.

Com va viure la inauguració de les pistes d’esquí?

Hi vaig treballar amb la meva filla. Ajudava la gent que pujava en les perxes. Vaig estar un any o dos treballant.

Prou bé que estaven les pistes, però el què no van fer bé va ser això de portar-ho, que ho van deixar tot panxa al cel! La muntanya prou que els la vam donar, però quan va començar a canviar d’amos, malament! I els que ho portaven només pensaven per la seva butxaca i ningú pensava en l’estació. Allò no podive anar!

I aquest terrenys de l’estació eren del poble?

Si, els terrenys eren del poble i el poble ho va donar tot de franc quan es va fer. Ho va donar a Segalàs de Llavorsí i als altres que van fer això de l’esquí. Mentre hi va ser ell encara anava tirant, en acabat ja van començar a canviar. Després es va posar un de Sort que es deia Juan Antoni i va començar a posar màquines i no feven res,

anar cobrant... i allò no pot ser!

Suposo que la construcció de l’edifici de la Barceloneta que uneix Torre amb Llessui va comportar un gran canvi per al poble, què va pensar de la seva edificació?

Oh! Quan van fer això, rai! Encara anaven bé, però en acabat s’ho van vendre en veure que van quedar arruïnats. Aquí hi pujava molta gent a esquiar. Sí que hi havia anys que s’emportava la neu però ja en quedava prou, només que la van fer a mal lloc, l’estació. Si l’haguessin fet a partir d’aquell bony (senyalant) i cap allà, que no hi toca tant lo vent, podrien haver agafat tota la muntanya, és terra bona! Com aquesta no n’hi ha cap a Espanya! Com la muntanya de Llessui no n’hi ha cap per esquiar, de tant bona. Aquesta estació la van fer en mal puesto, hi podrien haver esquiat 3.000 persones!

Fins que la van espatllar del tot i mira, sense treure els trastes, tot s’ha fet malbé. L’hotel mai més s’ha obert... tot perdut!

Canviant de tema, del Parc Nacional, que el teniu aquí a tocar, què en pensa?

Oh! Jo crec que va prou bé, que dóna alguna cosa en relació a les subvencions i els pastors hi poden anar igualment a pasturar.

I l’Ecomuseu dels Pastors... que li sembla?

Ui! Deu anar bé perquè la gent hi va! Bé, no sé de qui va ser la idea, però van tenir bon pensament perquè la gent hi ve. A la gent els deu agradar perquè hi pugen. Mira, només que cobressin un euro per persona farien un monter de quartos.

Ens han comentat que la vostra explotació està dins del projecte Grípia1, sap com ha anat l’experiència? Ha anat bé, el mosso que heu tingut durant l’estiu?

Va venir un a l’estiu a la ramada, va venir, però no valia cap res, perquè era encantat. Per ser pastor un s’ha de criar amb l’ovella, si ho han d’aprendre amb els llibres malament rai! No trauran res, de l’escola. De cada un que sortirà de bo, mil que no, s’ha de néixer amb les ovelles per ser pastor. Si ho han de fer estudiant, malament!

Han de conèixer els corders, les mares... això no s’estudia pas. Bé, què en voleu saber més? Si començo una historia no l’acabaria! Quan no surt una cosa en surt una altra, ara la guerra, ara el formatge...

I és ben cert. Els seus records de 90 anys de vida no es poden desaprofitar i la seva memòria prodigiosa fa que les històries no parin de brollar. Les campanes, marcant el pas del temps, toquen les dos. El banc de la plaça es va buidant poc a poc. Safalla continua parlant. El sol, però, comença a minvar. Conscients de les temperatures de tardor, deixem marxar Safalla amb tot un munt d’experiències preservades en el seu cap i convidantnos a venir a la plaça un altre dia. Sens dubte hi tornarem per parlar, però sobretot per escoltar aquest llibre viu de la història de la vall.

Maria Pou Palau Judith Comorera García

1. Projecte al Pallars Sobirà amb diferents línies de treball, amb la finalitat de garantir el relleu generacional de les explotacions agroramaderes de muntanya.

17noticiari butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Dia mundial dels ocells Més del 40% de les aus migratòries que viatgen entre Àfrica, Orient Mitjà i Europa han disminuït en les últimes tres dècades. Per aquest motiu, s’han triat aquestes aus com a tema de l’edició d’enguany. El dia 3 d’octubre es va celebrar a la vall d’Àssua, coincidint amb la fira ramadera de Llessui, i en van gaudir nens i nenes amb activitats com un taller de construcció de mòbils d’ocells o un conte d’ombres xineses. Els dies 6 i 7 va ser el torn de la vall de Boí, on es va convidar els alumnes de la ZER Alta Ribagorça al Salencar de Barruera, lloc de descans i hivernada d’aus. Els guies interpretadors van realitzar activitats educatives adaptades a cada grup d’edat (màscares, puzles identificatius d’aus, jocs per esbrinar hàbitats i alimentació) i amb l’ajut del Cos d’Agents Rurals de l’Alta Ribagorça, un matí de descoberta d’ocells des de l’observatori del Salencar.

Un formiguer gegant Aquest estiu, al sector d’Aigüestortes, durant una de les sortides de seguiment i vigilància, els agents rurals del Parc es van endur una grata sorpresa. Per sobre de l’estany de Llebreta, a uns 1.700 metres d’altitud, van descobrir un dels formiguers més grans dels que es té coneixement en l’àmbit del Parc. Les mesures aproximades són 1,80 cm d’alçada, 3 metres de diàmetre i més de 10 metres de perímetre. No hi ha dubte que estem davant d’una

autèntica megalòpolis de formigues que testimonia el bon estat de salut, per una banda, de les diferents espècies de formigues presents al nostre espai i, per una altra, dels propis boscos d’Aigüestortes. Vetllem, doncs, tots plegats per aquest petit animal invertebrat tan valuós i necessari en els ecosistemes forestals!

Guanyadors del concurs de fotografia Després d’examinar les més de dos-centes fotografies enviades per part de noranta-dos participants, el jurat del XVI Concurs de Fotografia va declarar desert el primer premi. Els estanys, principals protagonistes del Parc, van inspirar Carme Jurado per a la seva sèrie de d’imatges Un país d’aigua. L’aigua també intervé en forma de salt a la imatge guardonada amb el tercer premi: País de màgia d’Emili Casals amb una Amanita muscaria en primer pla. I com que de bolets va la cosa, Fruits de primavera d’Elisa Núñez i Bosc de fades de Johanna Lista s’emporten el quart i cinquè premi respectivament. En els accèssits temàtics, Juani Ruiz va fotografiar el ball de la pila a Taüll, que li atorga l’accèssit Els Minairons, mentre que una trilogia de plans macro d’insectes premia Carlos Linares amb l’accèssit de fauna Els Encantats. Durant els primer semestre de l’any podreu visitar l’exposició de les imatges dels participants i les guanyadores del concurs a les cases i centres del Parc: fins al febrer, a Boí; de març a abril a Espot; i de maig a juny, a Senet.

18 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari

Nova fornada de guies interpretadors Vint-i-quatre nous guies interpretadors van superar el passat mes d’octubre les proves per ser acreditats com a guies del Parc, després de quasi un més llarg de classes i sortides guiades descobrint els valors patrimonials de les nostres comarques. Coorganitzat amb l’Escola de Capacitació Agrària del Pallars, la dissetena edició s’ha celebrat a la Casa del Parc de Boí, i és ja el més veterà dels nostres cursos.

Prop de 300 persones l’han realitzat fins ara i, més enllà de millorar la formació dels joves de la zona d’influència, creiem que ha contribuït, en alguns casos, a la creació de noves empreses dedicades al senderisme i al coneixement del patrimoni natural. L’any vinent en farem una nova edició, aquest cop, en terres araneses, a Salardú.

Felicitats als nous i noves guies!

Vuitenes jornades de recerca La sala d’actes de l’Ajuntament d’Espot va acollir del 14 al 16 d’octubre una nova edició -i ja en van vuit- de les jornades sobre recerca al Parc. Al llarg dels tres dies es van presentar un total de 20 ponències sobre les diverses línies d’investigació que es desenvolupen, com un estat de la qüestió sobre el Programa de Seguimento de

la Red de Parques Nacionales per part de Lucía Ramírez de l’Organismo Autónomo Parques Nacionales. Al voltant d’una trentena de persones interessades van assistir a les presentacions que un cop més van tractar tant la investigació cientificotècnica com la vessant més humanística. Al marge de les ponències va haver-hi una presentació de pòsters i la projecció de Transhumants, un documental de recerca sobre un viatge per la cabanera de la Ribagorça. Es preveu l’edició de les ponències presentades en un llibre de propera aparició.

Millores als refugis En el refugi d’Estany Llong, propietat de la Generalitat de Catalunya i gestionat mitjançant un contracte de cessió de serveis, aquesta primavera, abans de l’obertura del refugi, s’ha ampliat el nombre de plaques solars per tal d’augmentar la capacitat de càrrega de les bateries, amb una capacitat nominal del generador fotovoltaic de 3.570 Wp quan abans era de 2.040 Wp. També s’han canviat les bateries que començaven a estar esgotades i no rendien al 100%. Amb aquesta actuació es pretén que el refugi tingui prou capacitat d’emmagatzematge d’energia per poder donar servei sense haver de dependre tan sovint del generador.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Exposició Ramsar L'any 2006 el Parc va ser inclòs a la llista de zones humides d'importància internacional del conveni de Ramsar.

L'objectiu de la convenció és fomentar la conservació i l'ús racional de les zones humides a tot el món. Hem volgut aportar un petit gra de sorra en aquest gran objectiu elaborant una exposició itinerant. S’hi explica la importància de les zones humides per a la vida a la Terra, tan a nivell mundial com des d'un punt de vista més particular, des de la nostra petita o gran conca hidrogràfica (tot depèn del punt de vista que prenem per comparar-ho). Consulteu el programa d'activitats per veure on s’estarà l'exposició en cada moment per si us interessa poder-la visitar.

Agnòsia, la darrera pel·lícula Durant el mes d’octubre, a l’estany de Llebreta, la cascada de Sant Esperit i el planell d’Aigüestortes es van rodar algunes de les escenes que formaran part de la propera pel·lícula del director Eugenio Mira “Agnosia”, un film de suspens ambientat a finals del segle XIX. Per tal de realitzar la filmació va ser necessària la construcció d’una caseta amb una passarel·la. Aquesta construcció va fer-se segons les restriccions establertes pel Parc per tal de protegir en tot moment la vegetació de la zona. Per aquest motiu no es va permetre clavar res a terra i es va vigilar en tot moment no fer servir cap producte que pogués malmetre la vegetació i/o pogués resultar nociu per als animals. Entre els protagonistes destaquen Lluís Homar i Eduardo Noriega. Precisament, aquest últim és el segon cop que participa en rodatges fets als Pirineus, ja que el 2001 ho fa ver en una cinta bèl·lica, aquest cop a la vall de Bonabé, al Pallars Sobirà. La tardor i l’espectacularitat dels boscos d’Aigüestortes així com els seus estanys, rius i cascades estaran presents en una producció que s’estrenarà durant el 2010.

19

Cal recordar que l’any passat també es va filmar part de la pel·lícula The Frost als voltants de l’estany de Sant Maurici.

Nous equipaments La caseta de control d’accés de la ribera de Sant Nicolau, situada a l’aparcament de La Molina, s’ha substituït per una construcció completament nova, millorant el lloc de treball amb major lluminositat i amplitud. La nova caseta de control s’ha fabricat a mida i segons els requeriments del Parc, adequant l’espai a les condicions necessàries de treball i atenent a les peticions dels treballadors per tal de cobrir les mancances que tenia l’antiga caseta. De forma experimental i per tal de cobrir la mancança de lavabos en aquesta zona, s’ha integrat en la part de darrera de la caseta un espai on s’ha col·locat un mòdul de lavabo. Davant la problemàtica que suposa la gestió de residus provinents d’aquests tipus d’instal·lació, s’ha optat per la instal·lació d’un lavabo estanc, amb d’un dipòsit que dos cops per setmana es buida per l’empresa autoritzada per gestionar aquest tipus de residu.

Per altra banda, l’any passat va instal·lar-se a Sant Maurici un mòdul de sanitaris amb vermicompostatge.

Va optar-se per aquest tipus de lavabo sec per tal d’evitar la generació d’aigües residuals que, segons l’experiència que el Parc té a la resta d’instal·lacions, són difícils de depurar amb les exigències mediambientals existents. El sistema es basa en la separació dels residus sòlids, del líquids. L’emmagatzematge dels orins es fa en un dipòsit de 3.000 litres i el tractament dels residus sòlids mitjançant cucs de terra per produir compost. La primera temporada de funcionament va ser molt ben rebuda pels visitants. S’ha millorat un tram de camí de 200m i s’han construït deu metres de passarel·la per tal que les persones amb mobilitat reduïda puguin accedirhi i també s’ha millorat l’altre accés amb unes escales.

20 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Ajuts per a la zona d’influència A finals de l’any 2008, es van convocar les subvencions per al finançament d’actuacions a la zona d’influència socioeconòmica del Parc per a l’any 2009. Aquesta línia d’ajuts té la finalitat de promoure el desenvolupament sostenible de les poblacions que compten amb espais naturals protegits en el seu territori. La dotació econòmica màxima va ser d’1.394.000 € i se’n van beneficiar 15 ajuntaments i entitats locals, 11 empreses privades, 10 particulars i 5 associacions sense ànim de lucre.

Camins sense barreres Dins el projecte Camins Vius i gràcies al finançament de l’Obra Social de La Caixa s’ha adaptat el camí del canal de Roca Blanca per possibilitar l’accés a persones amb mobilitat reduïda. És un tram de camí de 4.200 m, pràcticament sense desnivell, per sota del qual hi ha un canal d’aigua per a la producció d’energia elèctrica.

L’actuació ha consistit en l’estassada de la vegetació, la millora del ferm -consistent en l’aportació d’àrids-, l’anivellament i la compactació de la plataforma del camí.

S’han creat zones d’aturada, amb bancs i aixoplucs, i una àrea recreativa amb bancs, taules i un aixopluc a l’antiga fàbrica de tubs, amb cartells interpretatius tant del patrimoni natural com per recordar l’ús que es va donar a aquest terreny durant la construcció de les centrals hidroelèctriques. Cal destacar que els treballs han estat executats per l’empresa pública CIRE que treballa per a la reinserció de presoners al món laboral.

Eliminació de la línia de Peguera L’empresa FECSA-Endesa ha iniciat els tràmits per eliminar la darrera línia elèctrica que queda dins el Parc Nacional, concretament és la que transcorre per la vall de Peguera i que serveix per portar electricitat a les vàlvules de fons de les preses d’estany Negre i d’estany Tort, i també al refugi Josep Maria Blanc. Aquesta línia elèctrica travessa una important zona d’hàbitat del gall fer i de la perdiu blanca, i és un perill constant de col·lisió d’aus a més, del fort impacte paisatgístic que representa.

Ramaderia i biodiversitat Els passats 1 i 2 d’octubre, la Fundación para la Conser-

vación del Quebrantahuesos , amb el suport de la Fundación Biodiversidad, va organitzar les primeres jornades de difusió i anàlisi d’experiències exemplars sota el títol de Conservación de la biodiversidad y la ganadería extensiva, un futuro común a Benia de Onís (Astúries).

El Parc va participar-hi a través d’una ponència on es va presentar el “Pla de maneig revisió de càrrega ramadera” realitzat l’any 2006. La ponència es va fer conjuntament amb l’equip redactor del treball de TRAGSEGA. Es van presentar els resultats obtinguts en relació al tipus i nombre de caps de bestiar que aprofiten les pastures de l’interior del Parc i fent palesa l’evident disminució de l’activitat i els canvis en el paisatge que això suposa.

També es va presentar el sistema de seguiment mitjançant collars GPS que es va emprar per a determinar les àrees d’aprofitament de pastures i que actualment s’està fent servir en un projecte I+D de TRAGSEGA, amb la col·laboració del Parc, per a fer seguiment de fauna salvatge, d’isard, i poder testar el sistema de recuperació d’aquests aparells un cop es desprenen dels animals, així com poder determinar l’existència o no de superposició de zones d’aprofitament de pastures d’animals domèstics i salvatges.

Un tomb entre orris Com a resultat de la campanya de prospecció i cartografia arqueològica de la serra del Rei, realitzada durant l’estiu de 2007, es van localitzar a la vall de la Mainera nombroses estructures arquitectòniques. Per la seva morfologia, aquestes restes il·lustren l’extensió i la intensitat de l’explotació ramadera de la vall.

Els principals vestigis identificats es localitzen seguint el riu de Berasti fins a la zona dels estanys de la Mainera.

A finals de l’any 2008, es va encarregar al mateix equip de la Universitat Autònoma de Barcelona que va fer l’estudi de prospecció, que realitzessin l’aixecament topogràfic de les restes arquitectòniques trobades més rellevants. A partir d’aquest estudi s’han instal·lat una sèrie de panells informatius sobre les restes, identificades com antics orris, que permeten conèixer la història associada a aquestes construccions. Per facilitar el seu seguiment, s’ha construït una palanca per travessar el riu i s’han col·locat estaques de seguiment.

21

flora

coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

any d’avellanes, any de prenyades! (dita pirinenca)

L’avellaner (Corylus avellana) és un arbust gros, que pot arribar a créixer fins a cinc o sis metres d’alt. Molta gent diria que l’avellaner és un arbre però, des del punt de vista botànic, se l’ha de considerar com un arbust ja que no arriba a tenir un tronc principal únic i des de terra surten diferents tanys.

Les fulles de l’avellaner són més o menys arrodonides i amb forma de cor, acabades en una punta pronunciada.

El marge és molt irregular, retallat i doblement dentat, amb unes dents grosses que al seu torn es troben retallats per unes dents més petites. Quan les toquem tenen un tacte una mica aspre i vellutat.

Dins del mateix arbre trobem les flors masculines i femenines, separades, que apareixen tot just arribada la primavera. Les flors són molt petites però, en el cas de la flor masculina s’agrupen en un nombre molt elevat, formant unes inflorescències pèndules, força vistoses, anomenades aments. Les flors femenines són molt menys abundants i passen desapercebudes si no ens hi fixem una mica: si busquem vora els extrems de les branques, podem trobar unes esquames marronoses d’on sobresurten uns petits pèls de color porpra que són els estigmes de les flors femenines. Aquí apareixeran, a la tardor, les avellanes.

De manera natural, l’avellaner és una espècie pròpia de l’estatge montà més o menys humit. Viu sovint a la vora dels cursos d’aigua, prop del fons de vall. Lligat a aquests ambients frescos i humits pot penetrar una mica a la terra baixa. L’avellaner cultivat per obtenir-ne el fruit no té res a veure amb aquest tipus de vegetació. Les races cultivades solen ser més resistents a la sequera i sovint estan empeltades sobre soques d’altres espècies d’avellaner, entre elles l’avellaner turc (Corylus colurna) que sí que té un tronc veritable i al qual ja podem considerar tot un arbre, amb tots els ets i uts.

L’avellaner autòcton no ha estat mai cultivat als Pirineus, potser per la poca productivitat de les espècies silvestres, encara que es troba freqüentment a la vora dels pobles i camins que porten als trossos. Tan sols se’n recol·lecten (i no gaire) els fruits a l’època favorable. La utilitat més reconeguda de l’avellaner a les contrades pirinenques té a veure amb la duresa i flexibilitat de la seva fusta. Aquesta qualitat fa que les branques d’avellaner, llargues, primes i rectes, s’utilitzin per a fabricar bastons, vares, mangales, totxos i barrons. Les branques més primes també són utilitzades, com el vímet, per fer cistells.

El totxo o toig (com s’anomena a la Ribagorça) o el barró (una paraula més pallaresa) és el bastó llarg tradicionalment usat pels pastors i gent que camina per la muntanya. Ha d’arribar, com a mínim, a l’alçada de l’espatlla. En el cas dels vaquers sol ser encara més llarg ja que serveix també per tustar el bestiar. Els pastors d’ovelles hi posen un ganxo al capdamunt que els serveix per atrapar les ovelles per les potes. La saviesa popular diu que la lluna minvant de novembre és la millor època per tallar les branques seleccionades per fer bastons.

Després s’han de lligar ben fort totes juntes perquè no es dobleguin, i deixar-les assecar durant tres o quatre mesos com a mínim.

Els fruits sí que són apreciats per nombroses espècies d’animals i per poc que ens hi fixem, a la vora dels avellaners hem de trobar rastres de clofolles d’avellanes menjades per algun rosegador o fixades a l’escorça d’un pi proper, partides pel picot garser. L’esquirol també menja moltes avellanes i a més té el costum de emmagatzemar-les en lloc amagats per poder tenir menjar a l’hivern.

Gerard Giménez Pérez

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22

coneguem el parc

fauna l’esquirol Qui no ha vist un esquirol? Encara que sigui fora del Parc Nacional, probablement ens costarà trobar alguna persona d’un mínim d’edat que no hagi vist algun cop aquest simpàtic animal. Tot i el seu comportament nerviós, bellugadís i agradable de veure, no deixa de ser un rosegador, és a dir, amb la mateixa o similar morfologia interna que les rates; si veiem el seu esquelet i sobretot, les mandíbules ens n’adonarem ràpid. Cal pensar que la al·lòctona marmota és el seu parent més proper i pertany a la mateixa família, l’ anomenada dels esciúrids.

Hi ha però un tret molt diferencial de l’esquirol (Sciurus vulgaris) de la resta de rosegadors: la seva vida arborícola només comparable amb la dels lirons.

Malgrat que podrem veure’l desplaçant-se molt ràpid pel terra, moltes vegades transportant menjar, el seu cicle anual es completa gairebé sempre als arbres ja que la seva alimentació, fonamentada amb fruites seques i pinyes de coníferes, la troba aquí. Malgrat això també s’alimenta, si bé de manera puntual de troballes d’origen animal. Per criar fa un niu rodó similar als dels ocells, amb branques, fulles i líquens per al confort, també a l’arbre. Per a refugi nocturn i/o descans diürn, també! Fins i tot pot arribar a fer-ne més d’un de niu i els ocupa de manera simultània. Sovint aprofita els forats dels troncs i, per tant, l’arbre sempre està present al llarg de la seva vida.

Respecte al color del pèl, no hi ha patrons comuns a les respectives poblacions, és a dir, podem trobar.ne exemplars negres i de molt vermells al mateix indret, fins i tot ser germans! La cua, però sempre és fosca i té un paper

molt important quant a la termoregulació de l’animal.

L’esquirol forma part de la dieta de nombrosos depredadors com ara l’astor, l’àliga daurada i, sobretot, de la marta, on en alguns llocs del centre i nord d’Europa s’especialitza en la seva captura.

Les restes de l’alimentació -pinyes menjades de manera característica o bé les closques de les nous o avellanes- es poden diferenciar perfectament de les deixades per altres consumidors de fruits com ara els ratolins o el trenca-pinyes. Per poc que passegem pel Parc i si ens enfilem al sector més alt del medi subalpí - al domini del pi negre - trobarem els seus abundants indicis fins i tot durant els llargs i inhòspits hiverns, compartint l’hàbitat amb el gall fer. En estudis hivernals de la comunitat de mamífers presents en aquest medi, l’esquirol és la espècie més abundant i comparteix l’hàbitat amb escassos mamífers com ara l’isard i la marta, i pocs més !!

Finalment esmentar que si bé la seva població al Parc no està prou quantificada -es tracta d’una espècie amb metodologies concretes i específiques de cens- l’esquirol és força abundant, i ocupa tots els nivells forestals, des dels inferiors de l’estatge muntà -freixenedes, avellanoses i altres caducifolis amb pi roig- fins al ja esmentat domini del pi negre. La seva abundància varia molt en funció de l’any (certes malalties i abundància de menjar) i fa que sigui un dels mamífers més fluctuants quant al nombre d’individus. Recentment s’ha detectat un augment poblacional al llarg de la seva àrea distributiva, inclòs el nostre Parc.

Jordi Canut i Bartra

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

23 l’essència de les paraules la vall dels nabissos Comença una setmana més i com fa mil anys, volem anar a mercat. On? El dilluns, a Tremp; el dimarts, a Sort ; el dimecres, a la Pobla; el dijous, a Vielha; el divendres, al Pont; el dissabte, a la Seu; i el diumenge... a Esterri, a Esterri d’Àneu! Mercats contemporanis, fills dels mercats medievals on la gent dels pobles i poblets baixava als mercadals per a vendre els seus excedents dins del marc d’una societat d’autoconsum i d’intercanvis!

Mercats avui més complexos on la voluntat de l’euro o del dòlar han afegit productes no tan excedentaris que un dubta, amb recel, si haurien de vendre-s’hi o no!

Tanmateix no entrarem en detalls electrònics!

La Terra gira com sempre! De l’oest cap a l’est! Perdó, gira i tremola, com durant els quasi darrers cinc mil milions d’anys, sobre si mateixa, al voltant del Sol o en un context galàctic molt més universal, digués el que digués, fa uns quants segles, el qüestionat Ptolomeu! Ara bé, tornant a tocar de peus a la terra de la Terra, entre les verdures, les hortalisses, els fruits i les fruites que es compraven o es venien en els mercats de l’Edat Mitjana

o perquè no en els actuals, tenim un dubte: es podien comprar, a bon preu, nabius?

Naions o nabissos al Pallars i la Ribagorça; anajons, auajons o abajons a l’Aran; airelles a l’Arièja; nabius a la Catalunya; arándanos en terres de Castella; myrtilles, França endins; huckleberry a la pregona Anglaterra victoriana! Què dimontri deuen tenir d’especial aquests fruits del gènere Vaccinium perquè es coneguin amb tants noms diferents a mig món pirinenc i part de l’estranger?

Els naions, una i primera, són un fruit atractiu i comestible! Creix d’una planta petita, d’un o dos pams d’alçada, color verd clar, que s’acostuma a amagar tímidament, en els sotaboscos subalpins, sota les ombres protectores de les boixerigues ribagorçanes o dels bardenals pallaresos. Com són? De fulles petites, flors blanques i fruits blaus. Com creixen? A garberes, els estius de juliol i agost segons les alçades. Ah! I taquen, embruten i llefardegen qualsevol carnositat –els llavis, la llengua, l’estómac– durant hores, dies o vés a saber quan!

Però quina és l’equidistància que hi ha entre els nabius i

24 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Ricard Novell

l’essència de les paraules la vall dels nabissos

els pobles dels Pirineus? Els vint metres que s’apliquen normalment en els mapes topogràfics a escala uvinticincmil? Ca, no siguem cabirols! Escales numèriques o gràfiques a part, els nabius són la mare del rovelló de les valls d’Àneu!! Sí, de les valls d’Àneu! Per què? Perquè Àneu, ni menys ni més, ve de nabiu! Les valls d’Àneu, situades al cap i casal del Pallars Sobirà –malgrat li dolgue a algun historiador– són la terra dels nabius!

Quantes espècies de nabius s’han trobat a l’alt Pallars?

De moment, tres: un, el comú (Vaccinium vulgaris); dos, el negre (Vaccinium uliginosum); i tres, el roi (Vaccinium vitae), el darrer, no fa gaires mesos. Déu n’hi do! Però nyere de nyaure més? De moment, que sàpiguen els botànics i els aneuencs, no! Àneu! Vall o valls d’Àneu! Aquesta comarqueta no reconeguda oficialment però amb una personalitat geogràfica i històrica pròpia queda definida, per una banda, per una vall principal, capitanejada per una nòrdica Noguera Pallaresa que flirteja, per uns metres, la seva sortida cap a l’Atlàntic i, per una altra, per un seguit de valls penjades -en el sentit geomorfològic de la paraula- que fan dels seus pocs més de 400 km2 una meravella natural i cultural dels Pirineus, dels nostres estimats Pirineus!

Fem una mica d’història! Àneu és i ha estat una terra de fronteres canviants! Situada en el trifini de tres dialectes pirinencs -el pallarès, el ribagorçà i l’aranès- tingué durant molts segles, un règim polític i jurídic propi, basat en usos, costums i privilegis antiquíssims. Però vet aquí que un rei borbó, Felip V, es va carregar d’arrel amb un funest decret, conegut de tots com el Decreto de Nueva Planta, de tan mal record per als catalans i els pirinencs, amb l’única excepció dels aranesos reialistes que van mantindre els seus privilegis i costums autonomistes. Àneu, per tant, tingué govern i lleis pròpies: uns braços de Cort, un Bon Consell, una Casa de la Vall, on es reunien, discutien i decidien els representants legítims de tots els pobles i quadres. Del Pagus Anabiensis, documentat al segle IX, a les valls d’Àneu del XIV, passant per la terra d’Anabi, es va anar cohesionant un territori aspre i costerut, primer vist com a esporret però després com a ric, riquíssim en recursos naturals que, ara no recordo bé, si ja ho hem escrit, un rei borbó es va carregar de socarrel! Us sonava aquest maleït monarca gavatxo d’arrels gascones?

La següent qüestió és, on era llavors, que feia falta, un altre senyor, aquest aneuenc, conegut com Hug Roger III. Comte del Pallars, Mataplana i Cardona durant 40 anys, visqué a l‘espoliat castell de València d’Àneu, allà cap al segle quinze. Nasqué donques massa aviat per sort de Felip V i fou, a més a més i per desgràcia pirinenca, l’últim comte del Pallars i l’últim casal independent

del país. Casat amb una rossellonesa de bona família Caterina Albert- aquesta li donà dues filles, Elisabet i Joana, que foren, segur, el seu amor més preuat per lluitar les llibertats de les valls d’Àneu! Però tornant al castell, fou aquesta fortificació castral -bressol de llegendes medievals- la que convertí Hug Roger, els seus hòmens i les seues dones, en terror d’enemics i de veïns com els habitants de la baronia d’Erill, a l’actual vall de Boí, on el poble de Durro fou literalment abatut el dia del seu patró sant Quirc, un 16 de juny de 1483, per aquesta fera de les muntanyes, a sang i fetge!

Deixem la història i tornem a la geografia! Fins a finals del segle XVIII, els aneuencs vivien en les terres situades cap als quatre punts cardinals de la confluència del riu Escrita -que neix al nord del famós poble d’Espot, gendarme de Sant Maurici i els Encantats- amb la Noguera Pallaresa, a l’alçada de la desapareguda torre de guaita de la Torrassa. La incorporació durant el segle XX del municipi d’Escaló, el municipi dels pobles que comencen per Escaló, Escart i Estaron al de la Guingueta, recuperà potser involuntàriament la cohesió d’un territori fragmentat per les demarcacions administratives i jurídiques que la història fa i desfà segons bufa el ben de port!

Quants pobles comprèn avui? Una vintena i mitja més una quadra i un santuari! Prenent de guies interpretadores les agulles del rellotge o els dotze pètals d’una flor imaginària tindríem: Sorpe i Àrreu, al pètal que creix cap a les dotze; Alós i Isil, al pètal que s’estira cap a la una; Borén i Isavarre, al pètal arrodonit de les dues; Unarre, Gavàs i Cerbi, al de les tres; Escalarre, Burgo i Llavorre, al de les quatre; Dorve i els Berrossos –el Jussà i el Sobirà–, al de les cinc; els tres pobles que comencen per l’e d’Escaló, al pètal de les sis; Espot, al pètal que acompanya les set; Estaís, al que acarona les vuit; Jou, al que es queixa de les nou; Son, al que ateny les deu; València, al que omple les onze i, altre cop, Sorpe i Àrreu, al de les dotze! Ara bé, ens falten dos pobles, la quadra i el santuari. Quins son? Al carriscle principal de les valls, per això porten el seu cognom, els pobles d’Esterri i la Guingueta; la quadra, Aurós, a la vall d’Unarre, i el santuari aneuenc per excel·lència, Santa Maria, al pla d’Esterri, centre geogràfic on començà l’aventura d’aquesta terra de proses i poesies. Àneu, el regne d’Hug Roger III, és terra de ports, colladons i portelles per on travessaven els pirinencs del moment, trossos de muntanya alpina trepitjats amb orgull, si més no, des del pleistocè. Qui no ha sentit enragonar del port de les Pedres Blanques o de la Bonaigua; del plan de Beret; del Portarró d’Espot; dels ports de Salau, de Ratera d’Espot o de Saburó. Anem per parts pels ports!

25 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules la vall dels nabissos

Els passos de muntanya comparteixen topònims pallaresos i topònims gascons, entre d’altres manies lingüístiques, per ser Àneu termiari i connexió de parlars transfronterers, com ens diu l’etimologia i la prosòdia sovint més propera dels que ens volen fer saber la grandeur de les traduccions centralistes.

Caminem cap on caminem, trobarem camins de segadors, de l’exili, de fugida o d’explotació forestal, capitalitzada a començaments del segle passat, per la històrica Matussière, tal com ens van instruir amb clarividència el Consell Cultural i els seus fills, l’Arxiu Històric i l’Ecomuseu. Per quines collades, estanys o pics?

Donques pel Muntanyó, la Forqueta d’Àrreu, els estanys de Rosari, Moredo, Airoto, Marimanha o Marimanya, Aulà, la Tindarella, Clavera, Salau –l’excels i festiu Salau–, Gireta, Barlonguèra, Òrla, i altres portilhons i tucs del vessant més occità d’un Pallars d’Àneu i català!

Recordem també la hipòtesi més plausible sobre els noms de l’eix principal i vertebrador dels aneuencs vers el nord atlàntic o dels aranesos vers l’est mediterrani: el port de la Bonaigua! La Bonaigua era un antic hostal –hospital u hostatgeria– a l’alçada de l’actual hotel dels Avets, on encara s’amaga la pardia o les runes que donaren nom al port, al riu i al pui! Abans d’aquesta centúria compartia també el nom de port del Pallars, segons la historiografia i cartografia clàssica de Zamora a Madoz, entre d´altres.

I encara, per enredar-ho més, hi ha un tercer topònim: Pedra Blanca. Dels segles XVI al XVIII ens consten referències antigues, com el port de Pedra o Pedres Blanques, entre d’altres, del visitador reial Gracia, en el seu poc conegut mapa aranoaneuenc, encara que també podrien referir-se al pòrt de Beret o a un pas coseranoa-

neuenc on existeix un topònim semblant. I ja en el XIX, en la cartografia de Shraeder, com a Peyra Blanca, escrit junt o separat.

Un port, la Bonaigua, que ha vist perdre persones i cavalleries pel torb i les allaus; destruir la creu del Cap del Port dedicada a Van Halen pels disbarats de les revolucions el 1938; per on arribà el telègraf el 1925 o la carretera –amb inauguració reial– el 1924, encara que el costat pallarès, entre Esterri i el port fos construïda el 1902, i ja estigués projectada des de 1877; o el correu ordinari des de 1860.

Els Pirineus són un país on costa avançar i el progrés sempre es demora transformant anys en dècades! Àneu però és senzillament Àneu! Una part molt important de l’esperit pirinenc, on l’óssa, el gall fer o la perdiu blanca són una descoberta quotidiana mentre l’aigüerola desafia rius, barrancs i sallents que remullen la terra amb músiques atrevides. Un país on els gegants de fusta de la Mata i d’altres boscos creixen inquiets a l’ombra dels pobins no menys gegantins! Uns pobles on val la pena aturar-se per llegir els noms dels carrers i de les places on els aneuencs encara juguen a les bitlles.

Aneu a Àneu! Unes valls que ens esperen, com sempre, per apropar-nos al tarannà dels descendents del castell de València, la València dels Pirineus! Descobrireu una terra de riberes salvatges, de serradores i refugis, de fallaires i follets, de rondallaires i dansaires, d’esglésies i monestirs. Aneu a la recerca d’estanys que et fiquen la pell de gallina, de muntanyes encantades, de nissagues naturals com els Nyiri, els Gerdar o els Guirsos. Veniu a la vall dels nabissos. Aneu a Àneu, un país on l’àrnica encara es pot llegir!

Josepmaria Rispa Pifarré i Claudi Aventin-Boya

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

26

caminem pel parc

camí del pòrt La capçalera de la vall de Barravés, generosa amb el visitant, ens obsequia amb dues magnífiques valls laterals d’origen glacial, Conangles i Molières. En la part baixa de la conca d’aquesta última vall trobarem el punt de partida de l’itinerari que, amb una mica d’esforç i resistència, enfilarem avui.

Parlem del camí del Pòrt, testimoni de la comunicació tradicional entre la Ribagorça i la Val d’Aran. Un sender que es creu que ja existia abans de l’arribada dels romans i formava part d’una via que, remuntant des del Somontano, passava a través del port de Benasc i Vielha fins a França.

Forma part del GR-211-5, de la xarxa de Caminos Naturales i del projecte Camins Vius, que l’inclou dins la seva xarxa de camins recuperats als voltants del Parc Nacional.

Des del refugi de l’Espitau de Vielha, dit també de Sant Nicolau des Pontelhs (1.630 m) i l’ermita de Santa Quitèria, a l’entrada sud del túnel de Vielha vell, iniciarem el nostre recorregut. Remuntarem el camí fins al pòrt de Vielha (2.442 m), descendint després la vall de Hònt Herèda fins arribar al poble de Vielha (980 m).

El camí del Pòrt, en època de construcció de l’hospici, durant la segona meitat del S. XII, era un pas freqüentat per veïns, ramaders, traginers, viatgers, lladres, excursionistes i pelegrins, que sovint buscaven aixopluc degut a les complicacions orogràfiques i dures condicions climatològiques que evitaven el pas part de l’any. Era també un punt estratègic de comunicacions que ajudava el Rei a controlar les seves possessions franceses i a tenir un control polític de les activitats realitzades al camí. Als voltants de l’Espitau tenim una morrena central, fruit dels períodes glacials, que s’estén fins al Centre de Recerca d’Alta Muntanya.

Els primers passos els farem per una pista situada a l’esquerra de les oficines construïdes per les obres del nou túnel Juan Carlos I, inaugurat el 2007, que pren direcció cap a la vall de Molières. L’abandonarem uns 400 m més endavant quan trobem un trencall a mà dreta indicat amb marca de GR i una senyalització vertical. Enllaçarem amb un camí de muntanya que uns metres endavant gira a l’esquerra creuant un barranquet i s’enfila per un primer ressalt. El ferm en aquest tram resulta una mica inestable degut a l’erosió del terreny; trobem força pedra solta però sense més complicacions pel caminant.

Una vegada sortegem aquesta primera pujada la fisonomia canvia i es converteix en un caminet de muntanya de terra compactada i d’herba, no sempre ben definit però sí ben senyalitzat. Fins aquest punt veiem petits bosquets de pi negre que, a mesura que anem guanyant alçada, es converteixen en petits i solitaris individus contorsionistes, arrecerats de les dures condicions ambientals que els resulten limitants. Gaudirem també del juganer salt d’aigua ubicat en direcció oest, als peus de l’elegant Molières. Aquesta vall, que custodia la capçalera de Barravés, serà companya del nostre viatge fins arribar al Pòrt i a mesura que anem guanyant alçada ens recompensarà amb els seus racons ara amagats als nostres ulls. Només podem entreveure des d’aquí el no molt conegut però imponent tuc de la Tallada (2.952 m) i el tuc de la Fontana de Vielha (2.576 m).

Continuem pujant progressivament fins arribar, després de 45’ des de l’inici, als Plans dera Espona on hi ha una morrena lateral glacial. Més endavant, a mà dreta observarem tres forats excavats a la roca amb una obertura en arc de mig punt: possibles magatzems per guardar armes,

caminem pel parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

camí del pòrt menjar o potser refugi. Ara s’obre un paisatge típic alpí de prats d’alta muntanya de color verd que es barregen amb els grisos dels escarpats afloraments rocallosos que ens envolten. A continuació, pujarem suaument fins als Marrècs dera Gerbosa, a uns vint minuts.

Davant nostre apareix el pòrt deth Hòro (2.287m), una amplíssima collada que, a través d’un terreny abrupte i escarpat, dóna pas a la ribera del Nere. Gairebé a peu de camí topem amb una construcció testimoni d’un cru passat que no ha de quedar en l’oblit. Es tracta d’un petit búnquer de ciment armat recobert de granit, en bon estat de conservació, amb una obertura a l’est que apunta directament al pòrt de Vielha. Pertany a la línia P o línia Pirineus que Franco va fer construir després de l’intent de reconquesta del territori de la Val d’Aran l’any 1944, línia que s’estenia des del País Basc fins al Mediterrani.

Continuem la marxa i a uns 15’ veiem un altre búnquer en direcció al port deth Hòro, i flanquegem pel vessant sud de la serra de Horno, de port a port, passant per algun tram conservat de camí empedrat. Tenim ara una bona panoràmica en direcció a la vall de Barravés i l’embassament de Baserca. Al marge esquerre de la Noguera Ribagorçana, el riu que transcorre per la vall, tenim el tuc de la Contesa (2.786m), el pic d’ Escobedieso (2.762m) i la Pena de Fenerui (2.502m) que, com torres, delimiten les valls de Conangles, Besiberri i Fenerui. Si girem la vista enrere veurem també el camí ja recorregut, fixant-nos, al costat del primer búnquer que ara ens queda al fons, una construcció de pedra seca: un tancat per als animals.

Aquest element, que trobem a les dos vessants del Pòrt, evidencia l’activitat ramadera i l’aprofitament que es feia dels prats d’alta muntanya de l’època estival fins la tardor. Una altre exemple testimoni d’aquest ús és l’existència de la Via Carrae; la cabanera, ja referenciada a l’any 987, que remuntava des de la serra de Sis i es trifurcava cap a les valls de Castanesa, Boí i Barravés arribant aquest últim tram fins a l’Espitau de Vielha .

Arribem al Pòrt en poc més de mitja hora enmig, d’un magnífic paisatge de valls, pics, crestes i canals: el mas-

27

sís de la Maladeta a l’Aragó, la Canal deth Port en direcció a Vielha i la impressionant serra de Sarrahèra ens donen una bona rebuda. Dos búnquers i dos pics guarden el port, el tuc de Montanèro (2.581m) i el tuc del Pòrt (2.606m). Un camí s’enfila fins arribar a aquest últim travessant una carena de tartera descomposta; no és difícil, està senyalitzat amb fites i en vint minuts som dalt del tuc. Les vistes que ara tenim recompensen el petit esforç i són realment precioses. Estem en una zona de contacte entre roques de diferents períodes geològics, les granítiques del Quaternari i les calcàries del Devonià.

A l’oest el Russell, Margalida, Tempestades i l’Aneto (3.404m); també la majestuosa Forcanada i el tuc (3.010m) i vall de Molières. A l’est, com un quadre, se’ns presenta als nostres peus el lac Redon, més enllà l’estany Tòrt de Rius, els pics del Montardo i Tossau de Mar, entre altres.

Al sud, els puntxeguts Besiberris (Nord, 3.015; Mig, 2.994m i Sud, 3.017m), la vall i el tuc de Conangles (2.783m). Al nord veiem el Montoliet (2.481m), el Montanèro (2581m), la serra de Neres i d’Auba, i les vistes del Naut i Mijaran.

També des d’aquí veurem les fractures que hi ha a les dos collades que hem travessat a causa del moviment neotectònic de la falla de la Maladeta.

Davant aquest espectacle geològic, agradaria quedarse eternament i costa acomiadar-se’n; ho fem tot tornant cap al Pòrt i baixem en direcció est pel camí que s’insinua per la canal del pòrt de Vielha, ja al vessant atlàntic, per un tram de tartera descomposta. En uns 35’ se’ns presenta una cubeta de sobreexcavació, el lac de Hónt Herèda (1.950m), al seu mateix nivell el camí se separa de l’estany i de la canal en direcció nord. El camí transcorre excavat en una morrena glacial lateral sobre una carena que separa el barranc que baixa de la Coma de Montanèro, a la nostra esquerra i l’Arriu de Hónt Herèda.

A l’altre marge del riu, en direcció est, podem veure una altra morrena lateral. Apareix aquí de nou la vegetació arbòria, el pi negre, formant, a mesura que perdem alçada, petits bosquets.

Al fons, veiem els primers pobles aranesos: Vila,

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

28

caminem pel parc

camí del pòrt Montcorbau, Vilac i Aubert. Continuem baixant en direcció nord fins que topem amb una creu vermella sobre una pedra, testimoni del pas de pelegrinatge a Compostela que va esdevenir aquest camí. Al costat hi ha el pontet que ens permet travessar a l’altre marge del riu i continuar el camí que ara baixa molt progressivament fins arribar després de vint minuts a la cabana deth Pontet (1.600m), oberta i en bon estat. El sender de muntanya és ara una pista forestal que ens endinsa en un màgic i exuberant bosc d’avets centenaris amb un sotabosc ric en molses i falgueres. Baixant, en els espais que l’avet ha perdut, apareixen el faig (Fagus sylvatica), la moixera de guilla (Sorbus aucuparia), el ginebró (Juniperus communis) i l’avellaner (Corylus avellana).

El camí trenca en diverses ocasions però nosaltres sempre seguirem per les marques de GR i els senyals verticals de Caminos Naturales fins arribar a una pista que ve de Betren i va a parar a la boca nord del Túnel. En aquest punt hi ha cartells del camí i un mirador (1.420m) amb vistes a Vielha, el tuc de Cuenques, la Ròca de Tolosa i el serrat de Pomaròla. Hem trigat vint-i-cinc minuts des de la cabana deth Pontet.

La vegetació canvia, l’avetosa s’obre i poc a poc desapareix per donar pas al pi roig (Pinus sylvestris), els bedolls (Betula pendula), els avellaners, algun roure i ginebró; apareixen prats de dall i tancats amb murs de pedra seca.

El camí mor a la pista forestal que parteix de Vielha i arriba fins la central elèctrica, que ens queda ara a la nostra dreta, creuem el riu i el camí discorre paral·lel al Nere.

Arribant ja a Vielha, creuem el pont que travessa de nou el riu continuant pel carrer que condueix fins a l’Ajuntament, on finalitza l’itinerari.

Camins com el que hem seguit avui van caure gairebé en desús amb l’aparició de noves vies de comunicació, conseqüència del nou model socioeconòmic i cultural que s’estava introduint en aquestes valls. L’oblit del camí del Pòrt, així com de la resta de senders, és la pèrdua de la nostra identitat, de la nostra història i d’un important bé patrimonial. Gràcies a projectes com Camins Vius, les senyalitzacions de la FEEC o de Caminos Naturales s’intenta fomentar la recuperació, l’ús, la divulgació i el manteniment d’aquest camí de ferradura.

Delia Pino Garcia Guia interpretadora de Ginast

A FRANÇA MONTCORBISON (2.176 m)

Durada: 5h 15 min.

Desnivell: 870 m de pujada i 1.460 m de baixada Dificultat: moderada Fixeu-vos en: els contrastos geològics entre calcàries i granits; les construccions de la guerra civil i de la ramaderia d’alta muntanya i les impressionants vistes panoràmiques que tenim des del pòrt i del tuc.

VIELHA

N-230

AL PORT DE LA BONAIGUA

TUC DE CUENQUES (2.251 m)

BARRANC DE SANT ESTÈVE

RÒCA DE TOLOSA (2.318 m) BARRANC DERA MADALENA

CABANA DETH PONTET

TÚN EL D

E VIÈ

LHA

BOCA NORD

ARRIU DE SARRAHÈRA

SÈRRA DE HORNO

TUC DE LES HEMNES

MALH DES POIS (FORCANADA)

PÒRT DE VIELHA SÈRRA DE HÒNT HERÈDA TUC DE SARRAHÈRA

BARRANC DETH PÒRT

TUC DEL PÒRT DE VIELHA (2.606 m)

SÈRRA DERA GERBOSA LAC REDON BARRANC DE MOLIÈRES

TUC DE MOLIÈRES (3.010 m)

29 caminem pel parc

TUC DE MONTANÈRO

ESTANHÒTS DE MOLIÈRES ESPITAU DE VIELHA

BOCA SUD

TUC DE LA TALLADA

TUC DE CONANGLES (2.783 m)

LA NOGUERA RIBAGORÇANA

N N-230

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ARRIU DE HÒNT HERÈDA ARRIU NERE

TUC DE LA CONTESA

A VILALLER, EL PONT DE SUERT

PONT PAS BARRAT PIC MIRADOR FONT REFUGI o CABANA PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ PAS APARCAMENT FUNICULAR ITINERARI PISTA FORESTAL CURS D'AIGUA CARRETERA ERMITA BÚNQUERS

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions Parcs Nacionals dels Pirineus: 80 recorreguts TÍTOL: AUTOR: Didier Castagnet; Gérard Névery EDICIÓ: Cossetània, 2009.

FORMAT: 239 p.; 22 cm.

La singularitat de les dues vessants dels Pirineus ha fet que algunes de les seves parts gaudeixin de la major figura de protecció. A la part francesa trobem el Parc National des Pyrénées, i a la part espanyola el Parque Nacional de Ordesa y Monte Perdido i el Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Aquesta guia ens ofereix itineraris per aquests tres reis dels espais naturals protegits del Pirineu, des d’itineraris de poc més de dues hores a recorreguts circulars de diversos dies. La diversitat paisatgística dels recorreguts fa que puguem optar per fer un recorregut tranquil com la vista a l’estany de Gerber, o recorreguts per sobre de les darreres glaceres del Pirineu com l’ascensió al Vignemale. La majoria de les rutes estan pensades fent servir un refugi com a camp base i principalment amb itineraris de poca dificultat, encara que quan fa falta els autors indiquen a quines rutes és recomanable l’ús de corda. Cada itinerari inclou la referència als mapes pertinents, durades, desnivells, grau de dificultat i els accessos i aproximacions per començar a descobrir les 80 propostes de la guia.

Un Siglo de Parques Nacionales: historia y futuro de los parques en España TÍTOL: EDICIÓ: EUROPARC España, 2009.

FORMAT: 43 p.; 14 cm.

En honor al centenari de la creació del primer parc nacional europeu (Suècia, 1909) i del 90è aniversari de la creació dels dos primers parcs nacionals a l’Estat espanyol (Covadonga i Ordesa), s’edita aquesta publicació commemorativa. Per mitjà d’imatges i textos podrem veure com, a finals del s. XIX, la necessitat de conservar espais naturals va començar a prendre forma en la societat espanyola i a donar com a resultat la creació dels primers parcs nacionals, per arribar a l’actual Red de Parques Nacionales, que engloba 14 espais naturals amb uns valors naturals que els ha fer mereixedors de la màxima protecció.

Volta al Parc d’Aigüestortes en BTT: un recorregut pels Pedals de Foc TÍTOL: AUTOR: Rafael Vallbona EDICIÓ: Cossetània, 2009.

FORMAT: 83 p.; 22 cm.

La popular ruta Carros de Foc té una germana anomenada Pedals de Foc. Si Carros de Foc permet descobrir la part interior del Parc, Pedals de Foc ens en permet conèixer la part externa. Aquesta ruta per etapes transcorre al voltant del Parc Nacional d'Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, descobrint els paisatges i els pobles de la zona. La volta ha estat dividida en cinc etapes amb informació sobre la durada, distàncies i adornada amb les experiències de l’autor al llarg del recorregut i amb informació dels valors del territori. Cada etapa conté, a més, un perfil dels desnivells així com un petit mapa orientatiu de les pistes i carreteres a seguir. Es presenten també alguns recorreguts variants (per exemple, pas alternatiu a creuar el túnel de Vielha). Acompanyen al llibre imatges de diferents trams del recorregut per acabar de convèncer, si no ho està ja, el lector perquè agafi la bicicleta i descobreixi la volta al Parc.

Red de Parques Nacionales: guía de visita [2ª edición revisada y ampliada] TÍTOL: EDICIÓ: Organismo Autónomo Parques Nacionales, 2009.

30

FORMAT: 446 p.; 23 cm.

El 2007 va aparèixer la primera edició d’aquesta guia que recollia els valors naturals i culturals de la Red de Parques Nacionales de l’estat espanyol. Poc després de l’edició, arribava la notícia de la creació del catorzè parc nacional espanyol: el Parque Nacional de Monfragüe; i per a ser justos amb el nouvingut s’ha fet una nova edició de la guia. En aquesta versió, a banda del nou parc nacional, es corregeixen i s’actualitzen dades. La guia s’estructura en un índex comú per a tots els parcs, fent un breu però profund repàs dels valors més destacats: des de el procés de creació de cada parc a les rutes més emblemàtiques. Completant el text, la guia també permet copsar a través de les seves imatges la fauna, flora i paisatge de cada parc.

el portarrรณ

el portarrรณ