11
entrevista
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
ton de safalla,
un supervivent de la lleva del biberó! Avui, 28 de setembre, hem quedat amb Ton de Safalla, un padrí d’allò més entranyable que, a part de ser un dels protagonistes de l’Ecomuseu, és també un dels supervivents de la famosa lleva del Biberó. Hem quedat al banc que hi ha al costat de la capella de Sant Julià, ja que aquest lloc és un bon indret per gaudir de l’escalfor del sol tot esperant l’hora de dinar. Quan arribem ell ja hi és, acompanyat d’altres padrins del poble encuriosits per escoltar i veure com li fem l’entrevista. Un cop comencem ens fixem en les seves mans, unes mans grans i fortes que ara reposen sobre una mangala de freixe, unes mans marcades sens dubte per la duresa de la guerra, del fred de l’alta muntanya, de la dolçor de l’esposa, de la llana de les auvelles i de tantes i tantes coses... Per començar com us dieu i de quina casa sou? Jo em dic Ton de Peiró Juanmora i sóc de casa Safalla de Torre, però sóc fill de Llessui, de casa Cardós, i em vaig casar a Torre. Quina edat teniu ara? Aviat no en puc passar més! Això vol dir que no ens vol dir l’edat? Prou, prou, en tinc prop de 90, al mes de març, si hi arribo, en faré 90. Al final nos hauran de matar! Som iguals que els gats, que tenen set o vuit vides (fent referència a tots els padrins de la plaça). Què ens pot explicar de la seva infantesa a Llessui? Ui! Ara sí que em poses en una cosa ben seriosa, jo sóc nascut aquí a Llessui i m’agradaria morir a Llessui. Jo n’he passat més de dolentes que de bones; quan era un vailet que ja sabiva cordar-me les espardenyes ja em feien guardar els corders! I en acabat dels corders, cap a les
vaques. Guardava les vaques de tot el poble. Les vaig guardar amb un altre xaval del poble. I les vaig guardar 8 o 9 anys i n’hi havia més que ara, al poble hi havia unes 500 vaques. Com eren les vaques? Ja hi havia la vaca bruna? No eren vaques brunes, eren les suïsses, les dèiem així, llavors de llet quasi no en tenia ningú, només criàvem vedells. Eren de carn. Eren aquelles vaques de color blanc? La raça pallaresa? No eren blanques, bé, n’hi havia alguna de blanca, però la majoria eren suïsses de color marró. Aleshores eren vaques de munyir i vaques de criar vedells. Després ja van ficar les pigalles, antes, d’allò pigat no n’hi havia, eren les suïsses les que munyívom i criàvem els vedells. La majoria eren suïsses i de vedells n’hi havia algun de negre, però la majoria eren suïssos també. Així vostè va ser el primer vaquer de Llessui? Ui no! El primer no, on vas a parar! Si n’havien passat de vaquers antes que jo! Si algun havia de marxar era reemplaçat per un altre. Cuidava les vaques a l’estiu quan estaven a la muntanya, a l’hivern no. Les cuidava de primers de juny fins al 4 d’octubre, com ara. Com era la vida de vaquer, comparada amb la del vaquer actual? La vida de vaquer no era gaire agradable, no com el vaquer d’ara que no fa més que passejar-se amb lo cotxe. Pujàvem al matí i baixàvom a la nit i no fent gaire camí fèvom uns 30 o 40 quilòmetres al dia, això el dia que no caminàvom gaire; és que tot lo dia havíem de transitar per la muntanya. A l’hora de menjar hi havia dies que no podíem parar. Primer a la nit es tancaven però jo vaig ser el primer a deixar-les anar.
