21
flora
coneguem el parc
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
any d’avellanes, any de prenyades! (dita pirinenca)
L’avellaner (Corylus avellana) és un arbust gros, que pot arribar a créixer fins a cinc o sis metres d’alt. Molta gent diria que l’avellaner és un arbre però, des del punt de vista botànic, se l’ha de considerar com un arbust ja que no arriba a tenir un tronc principal únic i des de terra surten diferents tanys. Les fulles de l’avellaner són més o menys arrodonides i amb forma de cor, acabades en una punta pronunciada. El marge és molt irregular, retallat i doblement dentat, amb unes dents grosses que al seu torn es troben retallats per unes dents més petites. Quan les toquem tenen un tacte una mica aspre i vellutat. Dins del mateix arbre trobem les flors masculines i femenines, separades, que apareixen tot just arribada la primavera. Les flors són molt petites però, en el cas de la flor masculina s’agrupen en un nombre molt elevat, formant unes inflorescències pèndules, força vistoses, anomenades aments. Les flors femenines són molt menys abundants i passen desapercebudes si no ens hi fixem una mica: si busquem vora els extrems de les branques, podem trobar unes esquames marronoses d’on sobresurten uns petits pèls de color porpra que són els estigmes de les flors femenines. Aquí apareixeran, a la tardor, les avellanes. De manera natural, l’avellaner és una espècie pròpia de l’estatge montà més o menys humit. Viu sovint a la vora dels cursos d’aigua, prop del fons de vall. Lligat a aquests ambients frescos i humits pot penetrar una mica a la terra baixa. L’avellaner cultivat per obtenir-ne el fruit no té res a veure amb aquest tipus de vegetació. Les races cultivades solen ser més resistents a la sequera i sovint estan empeltades sobre soques d’altres espècies d’avellaner, entre elles l’avellaner turc (Corylus colurna) que sí que té un tronc veritable i al qual ja podem considerar tot un arbre, amb tots els ets i uts.
L’avellaner autòcton no ha estat mai cultivat als Pirineus, potser per la poca productivitat de les espècies silvestres, encara que es troba freqüentment a la vora dels pobles i camins que porten als trossos. Tan sols se’n recol·lecten (i no gaire) els fruits a l’època favorable. La utilitat més reconeguda de l’avellaner a les contrades pirinenques té a veure amb la duresa i flexibilitat de la seva fusta. Aquesta qualitat fa que les branques d’avellaner, llargues, primes i rectes, s’utilitzin per a fabricar bastons, vares, mangales, totxos i barrons. Les branques més primes també són utilitzades, com el vímet, per fer cistells. El totxo o toig (com s’anomena a la Ribagorça) o el barró (una paraula més pallaresa) és el bastó llarg tradicionalment usat pels pastors i gent que camina per la muntanya. Ha d’arribar, com a mínim, a l’alçada de l’espatlla. En el cas dels vaquers sol ser encara més llarg ja que serveix també per tustar el bestiar. Els pastors d’ovelles hi posen un ganxo al capdamunt que els serveix per atrapar les ovelles per les potes. La saviesa popular diu que la lluna minvant de novembre és la millor època per tallar les branques seleccionades per fer bastons. Després s’han de lligar ben fort totes juntes perquè no es dobleguin, i deixar-les assecar durant tres o quatre mesos com a mínim. Els fruits sí que són apreciats per nombroses espècies d’animals i per poc que ens hi fixem, a la vora dels avellaners hem de trobar rastres de clofolles d’avellanes menjades per algun rosegador o fixades a l’escorça d’un pi proper, partides pel picot garser. L’esquirol també menja moltes avellanes i a més té el costum de emmagatzemar-les en lloc amagats per poder tenir menjar a l’hivern. Gerard Giménez Pérez
