10 minute read
Artesania i art popular. Algunes dades etnogràfiques a partir de l’obra de Violant i Simorra
artesania i art popular en l’àmbit del parc nacional algunes dades etnogràfiques a partir de l’obra de ramon violant i simorra
Per a qualsevol acció de revitalització de l’artesania pirinenca és bàsic considerar que existeixen precedents històrics de gran potència arreu de l‘Alt Pirineu. En concret un dels principals etnògrafs que hi ha hagut a Catalunya, Ramon Violant i Simorra (1903-1956), era d’origen pallarès i va efectuar intenses recerques als Pirineus. En algunes de les obres de Violant i Simorra, com L’art popular a Catalunya (1948), les peces procedents del Pallars hi tenen un pes considerable i la seva obra ens permet documentar, -mitjançant dibuixos, fotografies, fitxes i textos- les característiques, utilitats i condicions de producció de les peces de l’artesania pirinenca de la primera meitat del segle XX. Violant defineix com a art popular una gran part dels objectes, peces i materials que podríem incloure dins la producció artesanal actual, relacionada directament amb una certa tradició local vinculada a les necessitats i les formes de vida característiques d‘aquests territoris. Ell ho descriu així: “Nosaltres entenem per art purament popular només aquelles produccions de tradició secular i manufacturades per la mà de l’home, o sia aquelles en les quals no solament no ha entrat per a res cap màquina, sinó que responen a una tècnica d’arrel tradicional que unes generacions han anat heretant de les altres, sense gaires alteracions de forma i ornament, seguint, en molts casos, una tradició tècnica familiar. Populars són, doncs, l’art rústic de la fusta i del teixit de vímets, palma, espart i altres fibres vegetals i animals, així com la terrisseria i les arts del ferro i del batiment de l’aram, practicades, sobretot, pels ferrers i calderers o courers rurals.” Violant organitza i classifica aquest art popular a partir dels diferents materials que impliquen aquestes produccions: l’art de la fusta, de la cistelleria, de la terrisseria, la ceràmica pintada, els vidres populars, l’art dels metalls, l’art de la guarnicioneria i els teixits populars. Seguint aquest mateix esquema, trobem que la majoria d’aquests productes tenien una forta implantació arreu dels Pirineus, tot i que no tots eren produïts i elaborats en el mateix territori pirinenc (el vidre per exemple, no s’ha documentat la seva producció en cap poble o indret pirinenc, sinó que arribava d‘altres llocs com Vimbodí a la Conca de Barberà). En aquest article us proposem un repàs general a les diverses produccions de fusta i cistelleria que estan documentades històricament en els diferents municipis vinculats al territori que integra el Parc Nacional. Allò que Violant anomenava Art Popular s’identifica actualment com a produccions artesanes que, en part, encara estan presents testimonialment. Per fer això seguirem el mateix esquema proposat per Violant i reproduirem algunes de les interessants dades etnogràfiques que ens aporta la seva obra.
Advertisement
L’art de la fusta
Probablement el treball de la fusta és una de les produccions més representatives i característiques d’aquests territoris pirinencs i una de les que encara estan més presents en l‘actualitat. Tal com diu Violant, les fustes que més utilitzaven en aquestes produccions eren el boix per als treballs més delicats, com flabiols, castanyoles, ganxets de fer punta, agulles i canuts de fer mitja, etc. El pi, el salze i el lledoner, per a fer collars i canaules i també per fer esclops, formatgeres i altres estris i atuells casolans; i de les berrugues dels oms, pins i nogueres, solien construir-ne les escudelles de menjar, perquè aquell tros de fusta serrada arran de tronc ja tenia la forma arrodonida de la cassola. En aquest sentit, també Violant atribuïa als pastors la construcció de molts d’aquests estris i objectes. Ell ho diu així: “Tots els pastors d’antany, de tots els pobles i totes les cultures, eren molt avesats a fustejar o treballar la fusta, i produïen, amb el ganivet, bonics i interessants treballs, més o menys artístics de molta vàlua i molt de mèrit (…) Els nostres
pastors tradicionals pirinencs no solament produïen objectes per a l’ús propi, sinó, àdhuc, per a la llar familiar, així com d’altres de factura molt delicada“. I continua dient: “Aquests objectes, uns i altres, després de tallats, buidats o modelats, generalment els decoraven a punta de ganivet, emprant diversos temes ornamentals, com els motius geomètrics (ziga-zagues, dents de serra, triangles buidats, cercles, rosetons formats per estrelles, sexifòlies, esvàstiques…) ”. D’entre l’abundant producció de peces documentades, n’hi ha algunes de característiques que poc a poc s’han anat convertint en veritables icones i símbols per als Pirineus. Aquest és el cas dels salers o saliners que Violant defineix com “els recipients destinats a contenir la sal per a l’ús culinari quotidià, sabem que en tallaven o modelaven, i en decoraven els pastors de l’alt Pallars Sobirà (…) són notables, sobretot, els que hem trobat a Alós i a Espot, en forma d’artística cistelleta, bellament decorats amb rosetons i ziga-zagues simètricament traçats i esculpits.” També són emblemàtiques les formatgeres, “recipients, propis per a emmotllar el formatge, ja sia en forma de cassola, amb mànec o sense, en els més antics, o de forma composta per una planxa i un cercle d’escorça o de fusta prima com un collar, solament se’n troben al Pallars, la Ribagorça, l’Aran, Andorra i algun al Museu de Ripoll, obra dels pastors i d’altres camperols donats a fustejar. En tots els casos, el fons de la formatgera i, en alguns fins la premsa o el tap de premsar (Vallferrera, Coma de Burg, Andorra occidental) es presenten bellament esculpits i decorats amb magnífiques sexifòlies, rosetons i motius geomètrics diversos o, a vegades, fent només canaletes i forats per on s’escorre el xerigot en manipular i modelar el formatge. El primer és el típicament tradicional del país, mentre que l’altre tipus, compost de l’escorredora i el cercle, és d’influència francesa, la qual es va introduint al Pallars, des de l’Aran o bé directament des de l’Arièja (Cardós, Vallferrera), i la trobem també a tot el Pirineu aragonès i de la Navarra oriental.” A més a més d’aquests objectes més emblemàtics, Violant també ens descriu altres objectes com: Collars (“d‘una esverla de tronc de pi que, a la vall de Boí, arrenquen encara dels arbres vius del bosc, tots els nostres pastors construïen bells collars per als moltons manyacs i per als crestons, guies i conductors del ramat…”) ; marcadors de coques (mena de maneta de boix, amb un relleu esculpit a cada extrem (…) amb la qual, antany, les mestresses de casa de la nostra ruralia pirinenca exornaven les coques bones i els redorts de la festa major”) ; Garrots (estri punxent per a les dones que anaven a lligar les garbes al costat dels segadors); morters, pipes i capses de llumins, etc. Violant també descriu amb gran detall les diverses tècniques amb què decoraven la fusta com l‘ús de l‘estany, la decoració a ganivet i l‘aplicació de color a alguns elements com collars, mobles, etc: “Quan volien estanyar o exornar un objecte (…) enfonsaven més els incisos que volien omplir d’estany, per tal que, en tirar-l’hi fos, anés corrent per totes les línies del gravat que desitjaven estanyar. (…) Aquesta tècnica d’exornament, si bé la trobem a Bascònia, Navarra i Portugal, així com a la Bretanya armoricana, al Delfinat i en alguna altra comarca francesa (…) fins ara, als nostres Pirineus, només la sabem usada pels pastors de l’Alta Ribagorça i del Pallars Sobirà. Més popular i estesa és la decoració a base de pintura llisa (enroia, blau d’índia o bé negre, o els colors barrejats) amb què els pastors d’antany exornaven els collars gravats. Actualment els pastors aranesos i boïnesos els pinten de colors diversos (…) Així mateix, els pallaresos, no solament policromaven algun collar, imitant els pastors de la vall d’Aran, sinó àdhuc alguna tortera.”
Violant i Simorra en una de les seves expedicions (1942)
L’art de la cistelleria
Violant la defineix com cistelleria l’art de fer cistells o de procurar-se un atuell o estri per ajudar a traginar les coses i l’estructura a partir de les següents tipologies:
Cistelleria de palla: tècnica del teixit en espiral
Elaborada a partir de tiges de cereal, és molt característica de l’Alt Pirineu i ben documentada per Violant: “segons ens explicaren a Espot, fa més de seixanta anys que a Berrós, llogarret de la vall d’Àneu, hi havia un home que es dedicava a la construcció de coves de palla fustal (palla de sègol sense batre), els quals després portava a vendre per aquells pobles de la comarca del Pallars a canvi de llegums.”
Cistelleria de branques, vímets i canya
Elaborats a partir del teixit de branques de vímets i canyes, i que també es poden trobar arreu del Pirineu. Tal com diu Violant: “Altres teixits d’aquesta mena es trobaven servint d’envans o antostes interiors, en molts habitacles pirinencs, així com actualment, en barreres de separació de conreus, de la Ribagorça i de la Vall d’Àneu, i en parets de corrals badívols de la Ribagorça.”
La tècnica del teixit de costelles: Els paneraires
Aquesta tècnica, encara present en diferents pobles pirinencs però amb una migrada representació en l’actualitat, utilitza com a material bàsic l’avellaner i la seva escorça. Tal com ho diu Violant: “Aquesta tècnica, típicament masculina a casa nostra, és la que usen paneraires de la vall d’Àneu i comarques veïnes per a produir paners i paneres de branques esberlades d’avellaner (...). El de paneraire no és cap ofici podríem dir especialitzat, ja que a la vall d’Àneu, la Ribera de Cardós, la vall de Castellbò, l’Aran, Andorra i les valls de Boí i Barravés, durant els mesos inactius de l’hivern, molts homes vells i joves, a més de construir i arranjar estris d’ús pastoral i agrícola, es dediquen encara a fer paners i àdhuc alguna corbella,...”. A més de l’obra de Violant, tenim la immensa sort de disposar del llegat d’altres autors que des de l’etnografia i el folklore ens han deixat importants testimonis de les tècniques, processos i oficis que fins als anys 80 del segle XX van estar presents en el sector productiu de l’Alt Pirineu. L’obra de Krüger o de Joan Lluís, més les peces etnogràfiques curosament conservades en diversos museus pirinencs ens aporten un excel·lent catàleg de peces de referència a partir de les quals els artesans actuals poden recuperar i innovar en la seva producció contemporània. Com diu l’antropòleg i dissenyador Pep Mañà: “L’artesania és una de les activitats i expressions que configura el genius loci de les cultures i dels llocs. En la seva tasca de donar identitat, d’enriquir i de preservar la diversitat de l’ecosistema objectual, l’artesania té en l’esmentada vessant museogràfica i descriptiva de les formes de vida de l’etnografia, un recurs extraordinari per extreure idees, conceptes i estilemes de cara a preservar i actualitzar tipologies, així com crear-ne de noves que siguin expressió del lloc on estan fetes, del seu entorn social i cultural.” Així doncs, aquest material que tenim tan ben referenciat i documentat s’ha d’entendre no únicament com un seguit d’objectes que omplin els magatzems dels nostres museus, sinó com a veritables recursos a partir dels quals poder reactivar, dinamitzar i innovar la producció dels artesans i artesanes dels Pirineus. Sens dubte, l’artesania pirinenca s’ha de veure com un recurs local estratègic amb un gran potencial, cal però assegurar-ne la continuïtat i integrar-la en el mercat i com diu Oscar Guayabero, “el repte és ser prou hàbils per a dur el mercat al nostre terreny i seduir l’usuari dels avantatges de consumir artesania, per a ell i per al planeta.” I no us sembla que els Pirineus són el lloc ideal per poder fer això? Jordi Abella i Pons Antropòleg i director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu
BIBLIOGRAFIA - DDAA. (1996). Ramon Violant i Simorra. La memòria d’un etnògraf. Tremp: Garsineu Edicions. - Mañà, Josep. (2009) “Artesania i Etnografia” a Altres mirades sobre l’artesania. Barcelona. Edicions de l’Escola Massana - Guayabero, Oscar. (2009) “Catorze poblets comptant-hi el Raval” a Altres Mirades sobre l’Artesania. Barcelona. Edicions de l’Escola Massana - Violant i Simorra, Ramon (1976) L’Art popular a Catalunya. Barcelona. Edicions 62. - Violant i Simorra, Ramon (1953) El Arte popular español. Barcelona. Aymá.
