Coneguem el Parc - Els mixomicets, uns fongs que corren pel terra - La formiga roja de la fusta, un dels habitants més abundants del Parc

22

flora els mixomicets, uns fongs que corren per terra!

L’apartat de descoberta naturalística d’aquest número ens endinsa en el món del que és minúscul, poc aparent i que, sovint, passa desapercebut als ulls de les persones que busquen els paisatges impressionants, les floracions més espectaculars, el vol majestuós de les grans rapinyaires... Els dos protagonistes que hem triat caben amplament dins d’una capseta de llumins, i encara sobraria espai! Tothom té clar el que és una planta, un animal o un fong. Però quan ens seiem a terra i acostem els ulls cap a les coses més petites, aquestes diferencies es fan menys evidents i ens assalten els dubtes. Els mixomicets o fongs ameboides són uns éssers difícils de classificar. Els seus cossos fructífers són com uns bolets minúsculs d’on surten espores, fet que els relaciona amb els fongs. Però en algunes fases de la seva vida són mòbils i depredadors, cosa que els acosta als animals. Vet aquí un problema per als científics, que amb els seus calaixets, volen anar posant cada cosa al seu lloc! Encara que per la seva organització interna els hauríem de classificar dins del regne dels protistes (que inclou els éssers unicel·lulars amb nucli i on hi ha els protozous, com les amebes o els paramecis que havíem estudiat a l’escola), la majoria d’estudis que se’n fan provenen d’investigadors relacionats amb la micologia (la ciència que estudia els fongs). La vida d’un mixomicet, de manera simplificada, comença amb la germinació d’una espora. A partir d’aquí, amb el temps, s’originarà una massa protoplasmàtica, amb l’aspecte d’un moc, formada per la unió de moltes cèl·lules. Al seu interior hi ha molts nuclis que es van dividint, encara que es manté com una única massa, sense divisions internes. Aquestes estructures, unicel·lulars però polinuclears, s’anomenen plasmodis i es mouen molt lentament, reptant sobre el substrat, a la recerca d’aliments. Els plasmodis s’alimenten mitjançant un procés anomenat fagocitosi: capturant l’aliment mitjançant expansions del seu cos que embolcallen i absorbeixen bacteris, llevats, trossos de fongs, algues microscòpiques, líquens o fins i tot espores i amebes d’altres mixomicets (és a dir, qualsevol ésser viu que tingui la mida adequada). Aquest estadi ameboïdal és la fase de més llarga durada en el seu cicle vital. Abans de fructificar, el plasmodi madur sol dirigir-se a un lloc més dominant i menys humit, que ja no té relació amb la seva nutrició. Així, lentament, puja a un tronc, una petita branca o a una fulla seca, fet que representa tota una aventura per a un fong ameboide que mesura pocs centímetres. Un cop allí es va diferenciant en porcions granulars de protoplasma que mica en mica van agafant forma i consistència donant lloc als esporangis, petits cossos fructífers, efímers però molt bonics. Els de la foto pertanyen al gènere Didermai s’inclouen en un grup de mixomicets molt particulars per la seva ecologia: són mixomicets lligats a ambients freds i amb presència de neu. La fase ameboide viu sota la neu i els cossos fructífers apareixen de forma relativament freqüent en molts prats del Parc, pocs dies després de la fusió de la neu, sobre fulles seques, acícules de pi i altres restes vegetals. Els micòlegs estudien els mixomicets sobretot gràcies a aquests “bolets” minúsculs. La funció dels mixomicets a la natura deu ser prou important per al control de les poblacions bacterianes i la regulació de la descomposició de la matèria orgànica. Així que, la propera vegada que sortiu a passejar pel camp, us convidem a mirar de tant en tant a terra, a buscar entre la fullaraca i les branques mortes que hi ha per terra, a resseguir tots els racons, a no quedar-vos només amb la foto del paisatge més general... Així potser descobrireu alguns d’aquests habitants amagats del Parc. Gerard Giménez Pérez

23

fauna la formiga roja, un dels habitants més abundants del parc

En els 27 números del Portarró que s’han anat publicant des de l’any 96 us hem presentat moltes espècies de la fauna del Parc: concretament, dotze espècies d’ocells, set mamífers, dos amfibis, dos rèptils, un peix... i només dos representants del món dels invertebrats: un mol·lusc i un únic insecte! A més, dels més de 40 articles de fons que s’han escrit en tots aquests anys, només dos van parlar d’insectes... És curiós, atès que el 75% de les espècies del món, conegudes per l’home, pertanyen a aquest grup. De cara als visitants, els insectes que presenten un major atractiu són les papallones (que van tenir el seu moment de glòria al Portarró núm.20), amb l’elegància del seu vol i els seus colors vistosos que competeixen amb les flors que visiten per alimentar-se. Però en aquest Portarró us volem presentar a un altre insecte que tampoc passa gens desapercebut. La formiga roja té uns nius molt espectaculars, formats per galeries i túnels subterranis que connecten totes les cambres dedicades a funcions diferents: el magatzem d’aliments, la guarderia de les pupes (les cries de formiga) i la cambra de reproducció on hi ha la reina. Per sobre d’aquests nius, en la superfície del bosc, les formigues construeixen un monticle de fulles de pi i branquetes, de vegades tan grans com el que figurava al noticiari de l’anterior número del butlletí, que ofereix protecció del sol, la pluja i de les variacions de la temperatura. Les formigues són insectes socials, com les abelles de la mel o els tèrmits: treballen conjuntament i es divideixen el treball sempre per obtenir el màxim benefici per a la comunitat. En el cas de les formigues roges, dins d’un formiguer pot haver-hi una o més reines que, lluny d’exercir cap mena de poder legislatiu o executiu dins de la colònia, funcionen més aviat com eficients fàbriques ponedores d’ous. La seva funció és prou important perquè la vida de la resta dels individus giri al voltant seu. Les obreres s’encarreguen de la nutrició de la reina, de tenir cura dels ous, de la recol·lecció d’aliments, de la defensa del niu i del territori, de les tasques de manteniment del formiguer... És un fet sorprenent observar com, en aquestes comunitats tan nombroses i complexes, tothom fa el que ha de fer en cada moment, amb total harmonia i sense que hi hagi ningú donant ordres directes a tort i a dret. Al començament de la primavera, la reina pon ous no fertilitzats que donen lloc als mascles. Els ous fertilitzats produiran sempre individus femella, que seran obreres o reines segons l’alimentació i les cures que s’hi destinin. En totes les espècies els mascles i les femelles joves tenen ales. Si teniu sort, tot passejant pel bosc un dia humit i càlid de principis d’estiu, és possible veure una multitud de formigues alades volant o per terra. No es tracta d’una espècie de formiga alada! Són els mascles i les reines joves, que surten del niu i emprenen el vol nupcial per tal d’aparellarse desenfrenadament: Intentaran tenir el màxim nombre de còpules amb diferents individus. El fet que volin afavoreix que les formigues puguin marxar més lluny del seu niu, i així evitar creuar-se entre germans. Poc després de les fecundacions, els mascles ja han fet la seva feina i moriran. En canvi les femelles fecundades, que guarden l’esperma per utilitzar-lo al llarg de la seva vida, tenen com a destí intentar fundar una nova colònia, excavant un forat nou a terra, o contribuir a engrandir la seva colònia mare, on va néixer, tornant a les profunditats del seu niu. A partir d’aquest moment, la seva vida serà subterrània i per tant, la reina perd les ales que li serien del tot innecessàries. Dins del món dels insectes, les formigues han perfeccionat diferents i curioses estratègies de supervivència i d’explotació del medi que tenen certs paral·lelismes amb les societats humanes (una altre espècie social, com les formigues); s’ha vist com diferents espècies de formigues desenvolupen activitats agrícoles, ramaderes o industrials: n’hi ha que cultiven fongs per a alimentar-se i les formigues roges del Parc mantenen ramats de pugons que, sota la protecció d’aquests eficients pastors, poden viure tranquil·lament sense tenir por dels atacs de marietes o altres depredadors. Les erugues de la papallona blaveta ( Maculinea arion) són mantingudes dins dels formiguers com aquell que té una granja lletera i la substància que n’obtenen afavoreix el creixement de les colònies. Algunes espècies de formiga fan fermentar les matèries primeres per obtenir-ne un aliment més elaborat. Que els insectes no surtin gaire al Portarró és un exemple de la poca atenció que reben aquests animalons. De fet fins fa poc temps tothom assumia que la formiga dominant del Parc pertanyia a l’espècie Formica rufa, és a dir la formiga roja per excel·lència. Recents estudis han demostrat que no és així i que el 90% de les formigues del Parc pertanyen a una espècie similar (si més no als ulls dels no iniciats en l’entomologia), l’anomenada formiga lúgubre ( Formica lugubris).