22 flora
coneguem el parc
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
els mixomicets,
uns fongs que corren per terra! L’apartat de descoberta naturalística d’aquest número ens endinsa en el món del que és minúscul, poc aparent i que, sovint, passa desapercebut als ulls de les persones que busquen els paisatges impressionants, les floracions més espectaculars, el vol majestuós de les grans rapinyaires... Els dos protagonistes que hem triat caben amplament dins d’una capseta de llumins, i encara sobraria espai! Tothom té clar el que és una planta, un animal o un fong. Però quan ens seiem a terra i acostem els ulls cap a les coses més petites, aquestes diferencies es fan menys evidents i ens assalten els dubtes. Els mixomicets o fongs ameboides són uns éssers difícils de classificar. Els seus cossos fructífers són com uns bolets minúsculs d’on surten espores, fet que els relaciona amb els fongs. Però en algunes fases de la seva vida són mòbils i depredadors, cosa que els acosta als animals. Vet aquí un problema per als científics, que amb els seus calaixets, volen anar posant cada cosa al seu lloc! Encara que per la seva organització interna els hauríem de classificar dins del regne dels protistes (que inclou els éssers unicel·lulars amb nucli i on hi ha els protozous, com les amebes o els paramecis que havíem estudiat a l’escola), la majoria d’estudis que se’n fan provenen d’investigadors relacionats amb la micologia (la ciència que estudia els fongs). La vida d’un mixomicet, de manera simplificada, comença amb la germinació d’una espora. A partir d’aquí, amb el temps, s’originarà una massa protoplasmàtica, amb l’aspecte d’un moc, formada per la unió de moltes cèl·lules. Al seu interior hi ha molts nuclis que es van dividint, encara que es manté com una única massa, sense divisions internes. Aquestes estructures, unicel·lulars però polinuclears, s’anomenen plasmodis i es mouen molt lentament, reptant sobre el substrat, a la recerca d’aliments. Els plasmodis s’alimenten mitjançant un procés anome-
nat fagocitosi: capturant l’aliment mitjançant expansions del seu cos que embolcallen i absorbeixen bacteris, llevats, trossos de fongs, algues microscòpiques, líquens o fins i tot espores i amebes d’altres mixomicets (és a dir, qualsevol ésser viu que tingui la mida adequada). Aquest estadi ameboïdal és la fase de més llarga durada en el seu cicle vital. Abans de fructificar, el plasmodi madur sol dirigir-se a un lloc més dominant i menys humit, que ja no té relació amb la seva nutrició. Així, lentament, puja a un tronc, una petita branca o a una fulla seca, fet que representa tota una aventura per a un fong ameboide que mesura pocs centímetres. Un cop allí es va diferenciant en porcions granulars de protoplasma que mica en mica van agafant forma i consistència donant lloc als esporangis, petits cossos fructífers, efímers però molt bonics. Els de la foto pertanyen al gènere Diderma i s’inclouen en un grup de mixomicets molt particulars per la seva ecologia: són mixomicets lligats a ambients freds i amb presència de neu. La fase ameboide viu sota la neu i els cossos fructífers apareixen de forma relativament freqüent en molts prats del Parc, pocs dies després de la fusió de la neu, sobre fulles seques, acícules de pi i altres restes vegetals. Els micòlegs estudien els mixomicets sobretot gràcies a aquests “bolets” minúsculs. La funció dels mixomicets a la natura deu ser prou important per al control de les poblacions bacterianes i la regulació de la descomposició de la matèria orgànica. Així que, la propera vegada que sortiu a passejar pel camp, us convidem a mirar de tant en tant a terra, a buscar entre la fullaraca i les branques mortes que hi ha per terra, a resseguir tots els racons, a no quedar-vos només amb la foto del paisatge més general... Així potser descobrireu alguns d’aquests habitants amagats del Parc. Gerard Giménez Pérez
