El Portarró 28

estiu-tardor 2010

el portarró 28 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Estiu-tardor 2010 Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Pérez Jordi Abella Pons Olga Boet Escarceller Xavier Arnan Viadiu Alba Redondo i Brunet Maria Farré Domech Amaya Gómez Rodríguez Delia Pino García Claudi Aventín-Boya Jordi Vicente Canillas Jesús Tartera Orteu Núria Batalla Barado Meritxell Pagès Secall Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Rossendo Vila Blanch Ricard Novell Agramunt Cos d’Agents Rurals de l’Alta Ribagorça Gerard Giménez Pérez Claudi Aventín-Boya Arxiu del Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF) Arxiu del Centre Excursionista de Catalunya Arxiu de l’Ecomuseu de la Valls d’Àneu Arxiu del Servei Meteorològic de Catalunya Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

índex 3 Presentació

4 Artesania i art popular. Algunes dades etnogràfiques a partir de l’obra de Violant i Simorra 7 Les formigues roges en els boscos de pi negre 10 L’home de la camisa negra 11 L’entrevista: Rossendo de Simona, el cartògraf de la vall de Boí!

19 Noticiari 22 Coneguem el Parc - Els mixomicets, uns fongs que corren pel terra - La formiga roja de la fusta, un dels habitants més abundants del Parc 24 L’essència de les paraules: L’arxipèlag de la vall de Boí i els secrets de les seus ínsules 28 Caminem pel Parc - Camí del coll de Fogueruix 30 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d'Espot C/ de Sant Maurici, 5 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

Pàgines web: www.gencat.cat/parcs/aiguestortes http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.es pnaiguestortes.dmah@gencat.cat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

presentació

3

L’any 2010 ha estat declarat per l’ONU com a Any Internacional de la Biodiversitat amb l’objectiu de difondre i promoure la protecció de la diversitat biològica.

Les activitats humanes estan provocant canvis irreversibles en el nostre planeta. Alguns d’aquests canvis són més coneguts ja que ocupen les portades dels mitjans de comunicació amb massa assiduïtat. Dissortadament ens anem acostumant a veure, com un fet gairebé quotidià, imatges de vessaments de petroli als oceans, de destrucció d’hàbitats emblemàtics, d’explotació abusiva dels recursos naturals, etc. Aquests fets, prou importants, no ens han de privar, però, de reflexionar també sobre els efectes que les accions més properes a nosaltres tenen sobre les diferents espècies i que moltes vegades no mereixen ni una breu nota, si no és en algun butlletí científic o en fòrums especialitzats, sempre minoritaris.

Quina influència tenen les nostres accions quotidianes sobre el nostre entorn? És notícia la desaparició d’una espècie d’insecte insignificant, d’una planta, d’un amfibi o fins i tot d’un mamífer? Sabem valorar en la seva justa mesura fets d’aquestes característiques? Sembla que no gaire. Malgrat això, els científics alerten que ens trobem enfrontats a una veritable crisi d’extinció d’espècies a nivell mundial, i que a més s’està produint a un ritme accelerat. S’estima que més de 34.000 plantes i unes 5.200 espècies animals estarien en perill de desaparèixer per sempre.

L’escalfament global no fa sinó accelerar encara més aquest procés, que ja està influint d’una manera molt important en els canvis que s’estan donant en molts hàbitats i en la distribució de les espècies. És evident que al llarg de la història del nostre món s’han extingit moltes espècies animals i vegetals i n’han sorgit d’altres. L’evolució no s’atura. Però també s’ha de tenir en compte que la presència humana ha estat determinant en les darreres etapes de la història de la Terra, i que les seves actuacions futures seran decisives per a la preser-

vació de la diversitat i els recursos biològics que són bàsics per al benestar i la supervivència de la nostra pròpia espècie.

En aquest número del Portarró volem destacar d’una manera molt especial, tal com podeu veure a la portada, la posada en funcionament durant aquest estiu, des del 21 de juny fins al 30 de setembre, d’un nou servei de transport públic, batejat com el Bus del Parc. Les finalitats d’aquest nou servei són, per una banda, complementar les comunicacions entre les comarques de l’Alta Ribagorça, la Val d’Aran i el Pallars Sobirà i, per una altra, facilitar la realització d’excursions i travesses en aquest espai natural protegit sota l’eslògan Camina pel Parc i torna en bus.

També parlarem de la formiga roja, un dels habitants més abundants del Parc alhora que descobrirem els mixomicets, uns fongs molt peculiars i desconeguts. Aquesta serà la modesta aportació d’aquesta revista al coneixement de la nostra diversitat biològica. En l’entrevista ens adonarem de la feina callada i constant d’un home de Boí que va donar com a resultat la confecció dels primers mapes excursionistes del Parc, mentre que l’essència de les paraules ens durà a navegar per l’arxipèlag figurat dels pobles de la vall de Boí, després de descobrir els valors culturals que representa l’artesania popular a les nostres valls, gràcies a la recerca realitzada per l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu. Finalment, arribarem tot caminant, a la magnífica talaia del coll de Fogueruix per un dels senders més desconeguts i bonics de la solana de l’Escrita.

La biodiversitat és la varietat de la vida. Comprèn la fauna, la flora i la vegetació, però també l’espècie humana, el patrimoni genètic, el paisatge… i el conjunt de les interaccions entre els organismes. La seva protecció i conservació dependrà de les actuacions a nivell mundial però també de les nostres actituds i aptituds vers el territori més proper, més quotidià. En els voltants del nostre poble o ciutat comença la protecció del nostre planeta.

4 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

artesania i art popular en l’àmbit del parc nacional

algunes dades etnogràfiques a partir de l’obra de ramon violant i simorra Per a qualsevol acció de revitalització de l’artesania pirinenca és bàsic considerar que existeixen precedents històrics de gran potència arreu de l‘Alt Pirineu. En concret un dels principals etnògrafs que hi ha hagut a Catalunya, Ramon Violant i Simorra (1903-1956), era d’origen pallarès i va efectuar intenses recerques als Pirineus.

En algunes de les obres de Violant i Simorra, com L’art popular a Catalunya (1948), les peces procedents del Pallars hi tenen un pes considerable i la seva obra ens permet documentar, -mitjançant dibuixos, fotografies, fitxes i textos- les característiques, utilitats i condicions de producció de les peces de l’artesania pirinenca de la primera meitat del segle XX. Violant defineix com a art popular una gran part dels objectes, peces i materials que podríem incloure dins la producció artesanal actual, relacionada directament amb una certa tradició local vinculada a les necessitats i les formes de vida característiques d‘aquests territoris. Ell ho descriu així: “Nosaltres entenem per art purament popular només aquelles produccions de tradició secular i manufacturades per la mà de l’home, o sia aquelles en les quals no solament no ha entrat per a res cap màquina, sinó que responen a una tècnica d’arrel tradicional que unes generacions han anat heretant de les altres, sense gaires alteracions de forma i ornament, seguint, en molts casos, una tradició tècnica familiar. Populars són, doncs, l’art rústic de la fusta i del teixit de vímets, palma, espart i altres fibres vegetals i animals, així com la terrisseria i les arts del ferro i del batiment de l’aram, practicades, sobretot, pels ferrers i calderers o courers rurals.”

Violant organitza i classifica aquest art popular a partir dels diferents materials que impliquen aquestes produccions: l’art de la fusta, de la cistelleria, de la terrisseria, la ceràmica pintada, els vidres populars, l’art dels metalls, l’art de la guarnicioneria i els teixits populars. Seguint aquest mateix

esquema, trobem que la majoria d’aquests productes tenien una forta implantació arreu dels Pirineus, tot i que no tots eren produïts i elaborats en el mateix territori pirinenc (el vidre per exemple, no s’ha documentat la seva producció en cap poble o indret pirinenc, sinó que arribava d‘altres llocs com Vimbodí a la Conca de Barberà).

En aquest article us proposem un repàs general a les diverses produccions de fusta i cistelleria que estan documentades històricament en els diferents municipis vinculats al territori que integra el Parc Nacional. Allò que Violant anomenava Art Popular s’identifica actualment com a produccions artesanes que, en part, encara estan presents testimonialment. Per fer això seguirem el mateix esquema proposat per Violant i reproduirem algunes de les interessants dades etnogràfiques que ens aporta la seva obra.

L’art de la fusta Probablement el treball de la fusta és una de les produccions més representatives i característiques d’aquests territoris pirinencs i una de les que encara estan més presents en l‘actualitat.

Tal com diu Violant, les fustes que més utilitzaven en aquestes produccions eren el boix per als treballs més delicats, com flabiols, castanyoles, ganxets de fer punta, agulles i canuts de fer mitja, etc. El pi, el salze i el lledoner, per a fer collars i canaules i també per fer esclops, formatgeres i altres estris i atuells casolans; i de les berrugues dels oms, pins i nogueres, solien construir-ne les escudelles de menjar, perquè aquell tros de fusta serrada arran de tronc ja tenia la forma arrodonida de la cassola.

En aquest sentit, també Violant atribuïa als pastors la construcció de molts d’aquests estris i objectes. Ell ho diu així: “Tots els pastors d’antany, de tots els pobles i totes les cultures, eren molt avesats a fustejar o treballar la fusta, i produïen, amb el ganivet, bonics i interessants treballs, més o menys artístics de molta vàlua i molt de mèrit (…) Els nostres

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

5

artesania i art popular en l’àmbit del parc nacional pastors tradicionals pirinencs no solament produïen objectes per a l’ús propi, sinó, àdhuc, per a la llar familiar, així com d’altres de factura molt delicada“. I continua dient: “Aquests objectes, uns i altres, després de tallats, buidats o modelats, generalment els decoraven a punta de ganivet, emprant diversos temes ornamentals, com els motius geomètrics (ziga-zagues, dents de serra, triangles buidats, cercles, rosetons formats per estrelles, sexifòlies, esvàstiques…)”.

D’entre l’abundant producció de peces documentades, n’hi ha algunes de característiques que poc a poc s’han anat convertint en veritables icones i símbols per als Pirineus.

Aquest és el cas dels salers o saliners que Violant defineix com “els recipients destinats a contenir la sal per a l’ús culinari quotidià, sabem que en tallaven o modelaven, i en decoraven els pastors de l’alt Pallars Sobirà (…) són notables, sobretot, els que hem trobat a Alós i a Espot, en forma d’artística cistelleta, bellament decorats amb rosetons i ziga-zagues simètricament traçats i esculpits.”

També són emblemàtiques les formatgeres, “recipients, propis per a emmotllar el formatge, ja sia en forma de cassola, amb mànec o sense, en els més antics, o de forma composta per una planxa i un cercle d’escorça o de fusta prima com un collar, solament se’n troben al Pallars, la Ribagorça, l’Aran, Andorra i algun al Museu de Ripoll, obra dels pastors i d’altres camperols donats a fustejar. En tots els casos, el fons de la formatgera i, en alguns fins la premsa o el tap de premsar (Vallferrera, Coma de Burg, Andorra occidental) es presenten bellament esculpits i decorats amb magnífiques sexifòlies, rosetons i motius geomètrics diversos o, a vegades, fent només canaletes i forats per on s’escorre el xerigot en manipular i modelar el formatge. El primer és el típicament tradicional del país, mentre que l’altre tipus, compost de l’escorredora i el cercle, és d’influència francesa, la qual es va introduint al Pallars, des de

l’Aran o bé directament des de l’Arièja (Cardós, Vallferrera), i la trobem també a tot el Pirineu aragonès i de la Navarra oriental.”

A més a més d’aquests objectes més emblemàtics, Violant també ens descriu altres objectes com: Collars (“d‘una esverla de tronc de pi que, a la vall de Boí, arrenquen encara dels arbres vius del bosc, tots els nostres pastors construïen bells collars per als moltons manyacs i per als crestons, guies i conductors del ramat…”); marcadors de coques (mena de maneta de boix, amb un relleu esculpit a cada extrem (…) amb la qual, antany, les mestresses de casa de la nostra ruralia pirinenca exornaven les coques bones i els redorts de la festa major”); Garrots (estri punxent per a les dones que anaven a lligar les garbes al costat dels segadors); morters, pipes i capses de llumins, etc.

Violant també descriu amb gran detall les diverses tècniques amb què decoraven la fusta com l‘ús de l‘estany, la decoració a ganivet i l‘aplicació de color a alguns elements com collars, mobles, etc: “Quan volien estanyar o exornar un objecte (…) enfonsaven més els incisos que volien omplir d’estany, per tal que, en tirar-l’hi fos, anés corrent per totes les línies del gravat que desitjaven estanyar. (…)

Aquesta tècnica d’exornament, si bé la trobem a Bascònia, Navarra i Portugal, així com a la Bretanya armoricana, al Delfinat i en alguna altra comarca francesa (…) fins ara, als nostres Pirineus, només la sabem usada pels pastors de l’Alta Ribagorça i del Pallars Sobirà. Més popular i estesa és la decoració a base de pintura llisa (enroia, blau d’índia o bé negre, o els colors barrejats) amb què els pastors d’antany exornaven els collars gravats. Actualment els pastors aranesos i boïnesos els pinten de colors diversos (…) Així mateix, els pallaresos, no solament policromaven algun collar, imitant els pastors de la vall d’Aran, sinó àdhuc alguna tortera.”

6 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Violant i Simorra en una de les seves expedicions (1942)

artesania i art popular en l’àmbit del parc nacional L’art de la cistelleria Violant la defineix com cistelleria l’art de fer cistells o de procurar-se un atuell o estri per ajudar a traginar les coses i l’estructura a partir de les següents tipologies: Cistelleria de palla: tècnica del teixit en espiral Elaborada a partir de tiges de cereal, és molt característica de l’Alt Pirineu i ben documentada per Violant: “segons ens explicaren a Espot, fa més de seixanta anys que a Berrós, llogarret de la vall d’Àneu, hi havia un home que es dedicava a la construcció de coves de palla fustal (palla de sègol sense batre), els quals després portava a vendre per aquells pobles de la comarca del Pallars a canvi de llegums.”

Cistelleria de branques, vímets i canya Elaborats a partir del teixit de branques de vímets i canyes, i que també es poden trobar arreu del Pirineu. Tal com diu Violant: “Altres teixits d’aquesta mena es trobaven servint d’envans o antostes interiors, en molts habitacles pirinencs, així com actualment, en barreres de separació de conreus, de la Ribagorça i de la Vall d’Àneu, i en parets de corrals badívols de la Ribagorça.”

La tècnica del teixit de costelles: Els paneraires Aquesta tècnica, encara present en diferents pobles pirinencs però amb una migrada representació en l’actualitat, utilitza com a material bàsic l’avellaner i la seva escorça.

Tal com ho diu Violant: “Aquesta tècnica, típicament masculina a casa nostra, és la que usen paneraires de la vall d’Àneu i comarques veïnes per a produir paners i paneres de branques esberlades d’avellaner (...). El de paneraire no és cap ofici podríem dir especialitzat, ja que a la vall d’Àneu, la Ribera de Cardós, la vall de Castellbò, l’Aran, Andorra i les valls de Boí i Barravés, durant els mesos inactius de l’hivern, molts homes vells i joves, a més de construir i arranjar estris d’ús pastoral i agrícola, es dediquen encara a fer paners i àdhuc alguna corbella,...”.

A més de l’obra de Violant, tenim la immensa sort de disposar del llegat d’altres autors que des de l’etnografia i el folklore ens han deixat importants testimonis de les tècniques, processos i oficis que fins als anys 80 del segle XX van estar presents en el sector productiu de l’Alt Pirineu. L’obra de Krüger o de Joan Lluís, més les peces etnogràfiques curosament conservades en diversos museus pirinencs

ens aporten un excel·lent catàleg de peces de referència a partir de les quals els artesans actuals poden recuperar i innovar en la seva producció contemporània.

Com diu l’antropòleg i dissenyador Pep Mañà: “L’artesania és una de les activitats i expressions que configura el genius loci de les cultures i dels llocs. En la seva tasca de donar identitat, d’enriquir i de preservar la diversitat de l’ecosistema objectual, l’artesania té en l’esmentada vessant museogràfica i descriptiva de les formes de vida de l’etnografia, un recurs extraordinari per extreure idees, conceptes i estilemes de cara a preservar i actualitzar tipologies, així com crear-ne de noves que siguin expressió del lloc on estan fetes, del seu entorn social i cultural.”

Així doncs, aquest material que tenim tan ben referenciat i documentat s’ha d’entendre no únicament com un seguit d’objectes que omplin els magatzems dels nostres museus, sinó com a veritables recursos a partir dels quals poder reactivar, dinamitzar i innovar la producció dels artesans i artesanes dels Pirineus. Sens dubte, l’artesania pirinenca s’ha de veure com un recurs local estratègic amb un gran potencial, cal però assegurar-ne la continuïtat i integrar-la en el mercat i com diu Oscar Guayabero, “el repte és ser prou hàbils per a dur el mercat al nostre terreny i seduir l’usuari dels avantatges de consumir artesania, per a ell i per al planeta.” I no us sembla que els Pirineus són el lloc ideal per poder fer això?

Jordi Abella i Pons Antropòleg i director de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu BIBLIOGRAFIA - DDAA. (1996). Ramon Violant i Simorra. La memòria d’un etnògraf. Tremp: Garsineu Edicions.

- Mañà, Josep. (2009) “Artesania i Etnografia” a Altres mirades sobre l’artesania. Barcelona. Edicions de l’Escola Massana - Guayabero, Oscar. (2009) “Catorze poblets comptant-hi el Raval” a Altres Mirades sobre l’Artesania. Barcelona.

Edicions de l’Escola Massana - Violant i Simorra, Ramon (1976) L’Art popular a Catalunya.

Barcelona. Edicions 62.

- Violant i Simorra, Ramon (1953) El Arte popular español.

Barcelona. Aymá.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

les formigues roges

7

en els boscos de pi negre Hi ha molta gent que quan passeja per la muntanya no veu mai formigues. Això és totalment comprensible degut a les seves mides reduïdes (pocs mil·límetres) i als seus hàbits de desplaçament: per terra, sota la vegetació o resseguint els troncs dels arbres. No obstant, la majoria de visitants del Parc queden embadalits davant dels monticles de fulles de pi que fan les formigues roges. Són formigues fàcils de detectar, ja que construeixen aquests túmuls de fulles fàcilment visibles, just a sobre dels seus nius subterranis, i on hi ha gran part de l’activitat de la colònia. A més, són formigues de mida relativament gran, de manera que s’observen fàcilment a simple vista. I n’hi ha moltes, moltíssimes!

Després d’una estona veient-les passejar per sobre del monticle de fulles, es pot deduir que són extraordinàriament actives, sobretot quan els toca el sol. Aquestes construccions, que podríem comparar amb les teulades de les nostres cases, són fetes amb fulles de pi, branques, terra torba i altres restes vegetals. Són permanents durant tot l’any, tot i que a l’hivern, que és l’època de l’any en què les formigues no surten a l’exterior degut a les baixes temperatures, aquests monticles poden ser sotmesos a diferents agressions i accidents que els malmeten. Quan arriba la primavera i la temperatura ho permet, les formigues dediquen gran part de la seva activitat a refer i mantenir el túmul en bon estat i, si és possible, a fer-lo més gros. Quan més gros és el monticle, més individus viuen dins del niu.

Aquests monticles es construeixen de manera que rebin el màxim de raigs de sol al llarg del dia. Això permet a les obreres escalfar-se quan passegen per la seva superfície, i quan ja han acumulat suficient calor en el seu organisme, baixen a les profunditats del niu on viu la colònia. Com que ja no els toca el sol, es van refredant, i aquesta calor que perden s’allibera a l’interior del niu. Contínuament hi ha

formigues ja escalfades que entren al niu per alliberar la calor, i d’altres que en surten per prendre el sol; d’aquesta manera poden regular la temperatura interna del niu durant els mesos de més activitat en el formiguer, i fins i tot es pot donar el cas que a dins del niu hi hagi una temperatura lleugerament superior a la de l’exterior. L’objectiu d’aquest comportament (en anglès anomenat basking, i que podem traduir literalment com a “prendre el sol”) és mantenir la temperatura del niu força constant durant la primavera i l’estiu, al voltant dels 30 graus, que és la temperatura òptima per a elles. Amb l’arribada de la tardor, les hores de sol es redueixen i la temperatura comença a minvar, i amb les primeres nevades la temperatura continua baixant, paral·lela a l’activitat de les formigues, fins que aquestes ja no poden obtenir calor de l’exterior, de manera que el niu entra en el repòs hivernal.

Les formigues roges, típiques d’ambients forestals més aviat freds, comprenen diverses espècies, de les quals Formica lugubris és la que podem observar en el Parc. És ben coneguda la importància d’aquest grup de formigues forestals en el bon estat i conservació dels boscos boreoalpins de coníferes, ja que, entre altres efectes beneficiosos, augmenten els nutrients i airegen el sòl de sota el monticle, i exerceixen, de manera natural, un control biològic de les plagues del bosc. No obstant, algunes pertorbacions naturals o pràctiques d’aprofitament del bosc malmeten l’estabilitat de les poblacions d’aquestes formigues, dificultant així els efectes beneficiosos que tenen sobre l’ecosistema forestal. Per això, hi ha països d’Europa on existeixen lleis i plans de conservació d’aquestes espècies d’invertebrats.

Les formigues roges han estat molt estudiades als boscos boreoalpins del nord d’Europa. No obstant, al Parc, com a la resta del Pirineus catalans, ho han estat poc. Durant

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

8

les formigues roges en els boscos de pi negre l’any 2007, el CREAF va realitzar un estudi de les comunitats de formigues en boscos subalpins de coníferes segons la gestió del bosc. Concretament, aquest estudi es va dur a terme en boscos de pi negre de la vall d’Escrita (dins del Parc Nacional) i de les valls d’Àneu (a la zona perifèrica de protecció). D’aquesta manera es van comparar boscos madurs on fa més de 40 anys que no es fa cap intervenció, i boscos on se’n fa un ús, ja sigui per pastura o per extracció de fusta.

Els tres tipus de bosc corresponen a ambients ben diferents: Els boscos utilitzats per a pastura, principalment de vaques i cavalls, són boscos on s’ha afavorit el creixement de l’herba i on els arbres es troben força allunyats entre ells. En diem boscos oberts ja que permeten l’entrada de molta llum a la superfície del bosc. Així, tenen pocs arbres però abundants arbustos i sobretot molta herba.

Per contra, en els boscos utilitzats per a l’extracció de fusta s’ha potenciat el creixement dels arbres, i per tant, s’han fet treballs de desbrossa o tala per millorar la qualitat de la fusta. Són boscos amb molts arbres i de mida similar, d’aspecte molt regular, que dificulten l’arribada de la llum a la superfície del terra i, en conseqüència, hi creixen pocs arbustos i herba. Per això els anomenem boscos tancats.

Finalment, els boscos madurs, fruit de la gestió de conservació del Parc, presenten molts arbres d’espècie i edat diferents, gran quantitat d’arbres i branques mortes en descomposició, bastants arbustos i poca herba. Tot plegat fa que hi hagi clarianes que permeten l’entrada de la llum en petites zones, donant lloc a un ambient molt heterogeni, irregular, amb microambients diversos. Tots aquests elements, no gaire comuns en la majoria de boscos, són fruit de les dinàmiques naturals de creixement, senescència, mort i descomposició de la fusta, propis dels boscos no alterats per l’home.

El resultat més sorprenent d’aquest estudi és que de les

92.210 formigues identificades, més del 99% eren de la mateixa espècie! Concretament de Formica lugubris, fet que demostra la gran dominància de les formigues roges en aquests boscos. La resta d’individus corresponia a 10 espècies més, és a dir que només es van trobar 11 espècies de formigues. No és estrany trobar tan poques espècies en aquests ambients tan freds donada la preferència de les formigues pels ambients més càlids que fa que el nombre d’espècies disminueixi gradualment des de llocs més calorosos a ambients més freds.

La diferència més destacada entre els tres tipus de bosc la trobem en el nombre de formigues, que és molt més elevat en els boscos on encara se’n treu un profit, ja sigui per a pastura com per obtenir fusta. En aquests dos ambients on hi ha moltes formigues, la gran majoria (al voltant del 99%) són de l’espècie F. Lugubris. Per contra, de les altres espècies es troben molt pocs individus. Aquesta desproporció numèrica entre els boscos intervinguts i els madurs podria ser causada pels pocs arbustos presents en el sotabosc dels primers, que facilita trobar un lloc amb suficient llum per construir el niu; precisament les condicions que afavoreixen que hi hagin molts nius de Formica lugubris i, per tant, molts més individus. Una dada que confirma aquesta hipòtesi és el nombre de monticles trobats en cada tipus de boscs que correspon a 202 en els pasturats, 129 en els boscos amb explotació de fusta i només 1 en els madurs.

En conseqüència, l’abundància de F. lugubris està condicionant les espècies de formigues que podem trobar en la zona i les seves abundàncies. Però, com es pot explicar aquest efecte competitiu tan fort d’una sola espècie sobre les altres espècies de la comunitat?

Cal considerar Formica lugubris com una espècie molt territorial que domina clarament davant de les altres espècies. Es tracta d’una formiga carnívora, depredadora i agressiva que ataca animals vius amb les seves

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

9

les formigues roges en els boscos de pi negre mandíbules, fins i tot s’atreveixen amb animals més grans que elles; o bé en recull de morts i els transporta fins al niu per servir d’aliment a tota la colònia. Per aconseguir el menjar, les obreres rastregen grans zones seguint les pistes d’olor que han deixat prèviament altres formigues del mateix niu. Això dibuixa una xarxa de camins al voltant dels monticles per on es mouen habitualment i d’on són capturats o expulsats els intrusos. Aquestes pistes discorren per terra i pels arbres, on les formigues hi troben gran part del seu aliment, ja siguin més animals per depredar o bé la melassa que excreten els pugons. Les formigues tenen cura d’aquests àfids tot defensant-los del possibles depredadors utilitzant, si convé, el seu potent àcid fòrmic, igual que fan quan defensen el seu niu. Així doncs, aquestes formigues defensen activament el territori per on es mouen i també l’aliment que s’hi troba.

Quan el nombre de formigues d’un niu creix molt, llavors un grup d’obreres i de reines marxen territori enllà per construir un nou monticle i així ampliar el terreny de caça. Atès que mantenen un lligam familiar amb el niu mare d’on han sortit, les obreres poden utilitzar indistintament qualsevol dels nius. D’aquesta organització amb diversos nius se’n diu supercolònia, i poden arribar a ser molt grans en extensió i en nombre d’obreres i de reines: A Suïssa es va trobar una de les majors supercolònies de F. lugubris que estava formada per 1.200 formiguers i ocupava una extensió de 70 hectàrees! Aquestes supercolònies formades per diversos nius i moltes reines donen lloc a l’ocupació intensa del territori. Això i l’agressivitat dels seus individus dificulta l’ús de l’espai per altres espècies menys dominants que només poden ocupar l’espai i els recursos no utilitzats per l’espècie dominant. Per tant, quan més individus hi ha de l’espècie dominant, menys se’n troben de les altres espècies. A més, la majoria d’espècies que coexisteixen amb d’altres molt dominants són de comportament tímid, subordinades, de manera que en cap moment representen un perill per a l’hegemonia de l’espècie dominant.

I què passa en els boscos madurs de dins del Parc on hi ha més arbustos? L’estudi del CREAF mostra com els boscos madurs presenten una comunitat de formigues ben diferent dels boscos amb aprofitament. Aquests boscos, caracteritzats per l’abundància d’arbres, arbustos i fusta

morta, presenten menys llocs adients per establir els túmuls de fulles i, per tant, el nombre de nius i, en conseqüència, d’individus és més reduït. Tot i que en l’estudi només s’ha trobat 1 niu de F. lugubris en els boscos madurs, aquesta espècie continua sent la més abundant, és a dir, la que presenta més individus. Malgrat tot, no ocupa la major part del territori, deixant espai lliure a altres espècies.

La que es troba més repartida pel territori és Formica lemani. Tot i que pertany al mateix gènere de formigues que F. lugubris, aquesta espècie no forma part del grup de les formigues roges i, per tant, té un comportament ben diferent. Tot i que també és una formiga depredadora d’insectes i altres invertebrats i que expulsa àcid fòrmic per l’abdomen, no és territorial com F. lugubris i només defensa activament el seu niu. Aquestes són molt més discretes, sense construir monticles, sovint els ubiquen sota les pedres, roques planes o troncs caiguts. Les seves colònies no són tan nombroses, tot i que hi pot haver més d’una reina. Tot això fa que lluny de ser una formiga dominant, sigui una espècie subordinada, que no desplaça altres espècies. En conseqüència, sense la dominància de F. lugubris ni cap altra espècie similar, en els boscos madurs trobem un nombre major d’espècies de formigues i un augment de la diversitat en la comunitat d’aquests insectes.

Aquests resultats són semblants als obtinguts en estudis fets al nord d’Europa, on F. lugubris és més abundant en els boscos joves o fragmentats que en els madurs. Ara bé, a diferència del que passa als Pirineus, en els boscos madurs de més al nord hi ha alguna altra espècie de formiga roja que domina clarament en la comunitat i que comporta que el nombre d’espècies en el bosc madur sigui inferior que en els més joves. Amb tot, cal puntualitzar que els boscos madurs del nord d’Europa són boscos on fa més de 100 anys que no s’hi ha intervingut i que les espècies dominants d’allà no s’han trobat en el Parc. Això no impedeix que potser les comunitats de formigues dels boscos madurs del Parc estan encara canviant a mesura que el bosc es va fent més madur.

Olga Boet Escarceller i Xavi Arnan Viadiu, Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

10

l’home de la camisa negra Trogal no hi és! Les forces de la natura que ell coneixia perfectament se l’han emportat. Durro respira diferent, ni millor ni pitjor, diferent. La casa està tancada. El so de les darreres borrusques o palmasades de neu, en caure a terra, no ha estat el mateix. L’aigua de la primavera ha tingut una olor trista. Les fulles i les flors, que creixen amb el bon temps, semblen no voler medrar. Els primers cabrits que juguen per les darreres congestes ho fan desencantats.

La primavera ha estat estranya. Plou i plou! Ha sofert un canvi enigmàtic. Per això plou i plou. La primavera enyora l’home de la camisa negra i per això plora.

Trogal no hi és! Les forces de la natura que ell coneixia perfectament se l’han emportat. La vall de Boí, la Ribagorça, els Pirineus respiren diferent, ni millor ni pitjor, diferent. El vent de port bufa desorientat, el foc parla amb tremolins i l’àliga de les raspes vola desorientada.

L’estiu serà estrany. Per això, plourà i plourà. Patirà un canvi enigmàtic. Plourà i plourà. L’estiu enyora l’home de la camisa negra i per això plora.

Un llamp, després el tro...

Trogal, el guerrer, ha tornat! Les forces de la natura, que ell coneixia perfectament, l’han tornat al seu poble, a la seua vall, al seu país, a les seues muntanyes. La casa continua tancada però el cel torna a ser blau, les aigües fan bona olor i les muntanyes llueixen els millors boscos.

Trogal, el guerrer, ha tornat i amb ell, l’home de la camisa negra. Celebrem-ho amb un piquet a la covartxeta.

Trogal, el guerrer, ha tornat!

Josepmaria Rispa Pifarré

A la memòria de Pepito Pons Juanati (1932-2010) que va treballar al Parc des de 1991 fins a la seua jubilació

11 entrevista

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rosendo de simona,

el cartògraf de la vall de boí Després d’un hivern de nevades i temperatures suaus, excepte una setmana d’intenses gelades i vent, la vall de Boí ha començat a viure la primavera. És hora de continuar caminant, ara sense neu, pels camins que uneixen els nostres pobles, per les faldes i les raspes encara nevades de les muntanyes. Però el que potser no sabeu és que a ca de Simona de Boí s’han dibuixat, per primera vegada, molts d’aquests camins que avui tots coneixem gràcies a les explicacions dels nostres padrins però també als mapes, guies, fullets informatius, senyalització existents.

Rossendo Vila Blanch n’és un dels responsables. En uns temps on els mapes es feien i es continuen fent a les ciutats, vet aquí que el mestre de les cerimònies cartogràfiques vivia als Pirineus o molt a prop...

Tinc entès Rossendo que no vas néixer a Boí?

Vaig néixer a Toulouse el 21 de novembre de 1927 ja que els pares treballaven a França. La mare era de Boí i el pare de Savallà del Comtat, un poble de Tarragona. Van marxar cap a França a fer el que fan els emigrants: buscar temps millors. Ell era paleta i treballava molt més a França que aquí. A l’hivern també hi eren els padrins de casa -els pares de la meua mare- que tornaven a la vall de Boí quan arribava la primavera.

Qui quedava aquí a Boí?

A l’hivern ca de Simona quedava tancada. No hi quedava ningú. Tancada!

Quan tornes?

Cada any tornava cap a Boí. De petit em van deixar amb una anèmia i ensores per a revèncer l’anèmia m’enviaven cap a aquí durant els estius fins que la vaig curar. El temps atlàntic de Toulouse no em beneficiava, massa humitat. A Boí en canvi l’oxigen era molt bo.

La ruta de Toulouse a Boí per on anava?

Recordo que passàvem del pont del Rei cap al port de la Bonaigua, que era la única via que hi havia. Un any vaig vindre amb la tosferina i arribant al port se’m va curar. Es veu

que el canvi d’altura de Toulouse a la Bonaigua, a dos mil i pico, en va ser la causa. Del port baixàvem cap a la Pobla, per Perves al Pont i cap a Boí.

Quan deixeu França?

L’any 41 els alemanys van ocupar França. No hi havia treball per als estrangers i ensores el pare va decidir tornar tots cap aquí. Vam estar un temporada a Boí però tampoc hi havia vida i els pares van marxar llavors cap a Barcelona i jo em vaig quedar amb la padrina que era molt velleta. Del 1936 al 1941 visco i estudio a França i obtinc el certificat de primers estudis, estudiant en francès... Encore sent rapelle!!

Hi era més gent de Boí a Toulouse?

Sí, sí, hi havia gent! De la meua coneixença hi havia una germana d’Enriquet de ca de Rossa.

Què fa un nen com tu als anys quaranta del segle passat a Boí?

Amb catorze anys, vaig estar un parell de mesos a l’Estudi de Boí amb mossèn Josep Camarasa, on hi havia la Casa del Parc abans, que ens ensenyava les primeres lletres, poca cosa! Era un home molt espavilat i va recollir molta informació sobre la vall. Va fer moltes fotografies de paisatges i havia editat fins i tot una col·lecció. Entre Joan, el meu fill, i jo hem fet també col·leccions de fotografies molt antigues. En tinc una de 1890 del poble de Boí, i de Caldes, fetes per excursionistes d’aquella època.

Ca de Simona era una bona casa?

No, pobra! Jo vaig treballant les finques justes per viure.

Collir quatre o cinc sacs de blat i de sèguel, patates per al gasto de tot l’any, unes quantes verdures, enciams, tot el que hi ha d’hortalíssia. I re més que això! D’animals, no en teníem cap. Un porcellet per tot l’any, uns quants conills i gallines pels ous. La vida rudimentària d’ensores.

Quan comença canviar la teua vida, amb l’arribada de les hidroelèctriques?

Primer vam començar a medir els boscos d’Aigüestortes,

12 Refugi de Dellui (Anys 70)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rossendo de simona, el cartògraf de la vall de boí per davall de Caldes, el Pla de la Sallent que pertanyien al Ventosa i Calvell. Era el propietari de totes aquestes muntanyes i boscos. Es veu que ho va comprar al comtat d’Erill, al comte de Delamarre. Ho va comprar bastant barat, per poques pessetes, potser 100.000 pessetes d’ensores. Al 1907 aquest comte va col·locar una creu al cap del Comaloforno que sembla que encara hi és! Nosaltres fèiem brigades i mesuràvem el gruix dels arbres amb una espècie de mangala amb números. Uns medien, altres apuntaven en una llibreta i uns altres, amb un pinzell de pintura roia, marcaven l’arbre mesurat. Quan els volien tallar els feien una pelada i els ficaven un número. Els picadors els tallaven, els tiradors estiraven i els treien del bosc, i finalment els raiers els enraiaven al riu. Dels primers picadors que van venir a la vall de Boí m’havien explicat que eren portuguesos i eren de fa molts anys antics, de finals del segle dinou i començaments del vint.

Hi va haver raiers a la vall de Boí?

Segons diuen, a l’estany de Llebreta hi havia una presa. En diuen la Restanca i encara hi ha els rocs i la fusta. Hi havia una bona presa, la tancaven, complien de fusta l’estany i engegaven l’aigua cap a avall. Però es veu que feien molt mal ja que arrasaven finques al Plano i tot allò d’allí i ensores ho van prohibir. En vista de que no podien treure la fusta van ordir d’agafar la fusta i portar-la cap al Portarró, per una tiradera que tenien feta, amb mules i matxos, però se’n mataven moltes. Al barranc de Peixerani hi ha un lloc que tot és pedretes i pedres, i segons diuen uns, tiraven una pedra per cada tronc que pujava, i segons diuen altres, les tiraven per cada animal que moria.

Hi havia algú més que pogués tallar els boscos?

Sí! Uns quants de Boí vam fer una societat i anàvem a tallar la fusta. Èrom dos emprenedors, per exemple, Pepito de Guasch i jo, i vam fer una empresa per tallar la fusta. No tenia ni nom però ens vam entendre amb un senyor que es deia Baralla. Es tallava i l’estimbàvom fins al peu dels cargadors dels camions. Això ho vam fer durant un any però també havíem treballant per la Matorsa (Maderas Tor, SA), una empresa que hi havia la costat del Pallars.

Com era en Ventosa i Calvell?

La gent de Boí no en tenia gaire bon concepte. Sempre havíem tingut problemes amb la fusta, perquè no ens deixava tallar-la i quan s’havien de demanar permisos, malament. Després la muntanya l’havies d’arrendar per pujar els

animals a péixer. Es pagava un tant amb mesures de blat i altres coses en espècies. Quan va entrar la Generalitat això va canviar.

Ventosa però va ser el pioner en aquesta vall a construir refugis a la muntanya. A la ribera de Caldes, a l’estany Llong...

I a Dellui! El va fer el meu pare, Rossendo, cap a l’any 45 o 46 però l’encàrrec el va rebre de l’empresa que feia les primeres prospeccions hidroelèctriques per la zona i que feia aquests treballs per justificar la concessió que tenien! El van ficar en un serradet però cada vegada que feia vent aixecava tota la coberta. Pujaven el ciment des de Boí amb cavalleria, l’arena la trobaven allí i Ventura Lloan i un altre de ca de la Donsa feien les taules. Estava ben programat i encara guardo per casa alguns plànols del refugi. També van fer aquell camí tan bo que va d’estany Llong fins a Dellui. A la pleta del Pi, pujant cap al pla de la Sallent, també estava previst ficar un altre refugi però finalment no es va fer perquè va entrar l’ENHER. Una època de molts projectes per a la vall, no?

Hi havia molts projectes que després no es van fer com una presa a l’estany Negre; la central del planell de l’Orri, a la cua de Cavallers; una altra presa a la roca dels Esguarcs d’Erill -per sobre de la qual hauria passat la carretera que pugés cap a Boí i Taüll. Un empresa coneguda com Riegos y Fuerzas de Levante, la Aluminio, havia proposat fer una única central hidroelèctrica. Agafarien l’aigua del riu de Sant Martí, la portarien cap a Aigüestortes, d’allí a Cavallers on tancarien, i després pel vessant de Caldes i d’Erill farien arribar l’aigua fins al serrat de Picolano, als sols del qual es construiria aquesta única central ja en terme de Barruera. És veritat que estany Llong va estar a punt de ser transformat en un presa?

Sí i Llebreta també però quan van fer les primeres prospeccions van veure que tot era una tartera. No van trobar terreny dur, hi havia massa filtracions. Tot era una morrena del temps de les geleres i re de penya. Així que ho van deixar estar.

Finalment l’empresa escollida va ser l’ENHER que va iniciar a finals del anys quaranta els primers treballs per a l’explotació hidroelèctrica de la capçalera de la vall de Boí.

Durant l’hivern nosaltres estàvom pel poble i quan arribava l’estiu havies de treballar. I clar, venien ells, i pagaven de 20

13

Al cim de Subenuix, amb Joan Coromines

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rossendo de simona, el cartògraf de la vall de boí a 25 pessetes per dia, que era molt. Treballaves amb ells, t’emportaves la berena, t’anaves a quedar pels muntanyes, fèiom la triangulació de tota la zona i aquí comença el meu interès per la cartografia i pels noms dels llocs. Anava amb un enginyer italià que es deia Claudio Ammirato.

Dibuixàvom les muntanyes i el perímetre dels estanys. Amb una espècie de barqueta de lona, ens ficàvom a l’estany per medir les profunditats. Em tenia com un fill adoptiu i em va arribar a dir que si anava a Roma amb ell em pagava la carrera d’enginyer. Ell ja va veure que tenia il·lusió pels mapes i per dibuixar!

Quins foren els estanys més profunds?

A l’estany de Contraix ens va passar una cosa molt curiosa.

Vam agafar una corda i a la punta hi vam ficar una pedra; es va començar a esfonsar, esfonsar i va resultar que quan va arribar al fons vam començar a tirar cap a munt i no pujava, i com més tiraves més s’esfonsava la barca. La pressió a 60 metres de profunditat era de 6 kg així que vam canviar la pedra per un objecte redó que fes més fàcil mesurar la profunditat. I finalment vam arribar als 72 metres de profunditat, una miqueta més enllà d’on havíem fet la primera medició, cap al mig de l’estany. El Bergús també era molt fondo, em sembla que 47 metres; el Nere i els Monges quaranta i pico; el Travessani, el Gémena de Dalt, el Negre, el Pessó i l’estany Gelat de Dalt (o Tumeneia), més de trenta.

I els menys fondos?

A Llebreta vam trobar 7 metres. A Sarradé i estany Llong, 16; al Redó, 17. Totes aquestes profunditats les podeu trobar en el mapa de l’Alpina de la Vall de Boí de l’edició de l’any 1980. El primer mapa de la vall de Boí va sortir però molt abans, a l’any 1963.

La primera feina que fas amb l’ENHER és... portar les mires! Seguir la muntanya amb els enginyers, triangulant, ficant vèrtexs per qui i per allà. Vam fer uns mapes no gaire macos però molt efectius. Al web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (www.icc.cat) es poden consultar aquests primers mapes de la vall.

Quan et comences a interessar per la cartografia?

La meua il·lusió per la cartografia comença l’any 1943. Poc o molt sempre havia estat aficionat als mapes. A la vall de Boí hi havia uns equips de FECSA i a l’estiu acompanyava els enginyers per fer els primers mapes de la muntanya.

Portava la mira, els punts de referència, pujàvom als pics per triangular. Era l’únic sou que hi havia a casa! Després va venir l’ENHER i ajudàvom també per fer tot l’asunto dels salts. Ara bé, era un hobby i sempre ho va ser.

El contacte amb l’editorial Alpina com es produeix?

Una vegada vaig parlar amb el Dr. Salvador Llobet, un gran geògraf, i em va demanar de fer un mapa d’aquesta regió.

Li vaig fer uns croquis i ho va acceptar. Ensores em van enviar un mapa amb corbes de nivell i vaig començar a fer-

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rossendo de simona, el cartògraf de la vall de boí lo de nou. Aguet mapa es diria Montarto, el primer que vaig fer! Ho feia sobre paper vegetal amb una pluma xica i tinta xinesa ja que encara no hi era paper poliester ni bolígrafs rotrings. Per canviar d’escala feia servir quadrícules.

Després va sortir el mapa titulat Ribagorça, Pont de Suert, Montseny i així fins a 16 mapes que són els que he fet amb l’Alpina. Un mapa d’aquí, un mapa d’allà! Feia fotografies i estereoscòpicament identificava el terreny. Amb les fotografies es pot saber les altures molt bé a partir de les distàncies, els angles dels desnivells, les ombres.

Com es feia un mapa?

Primer teníom els mapes de l’Instituto Geográfico Nacional amb uns errors fenomenals. Corregíom lo que podíom.

Després vam mirar els mapes del vol americà i eren una mica més precisos però estaven plens d’errors. Per exemple, el pic de Peguera marcava 2.942 metres i l’altura veritable era 2.982. Hi era quaranta metros de diferència i s’havia de corregir! Les fotografies aèries també m’han ajudat molt!

Però el procés d’elaboració com anava?

Necessitava cinc planxes de poliester de 60X70. A la primera posava les corbes de nivell que era el que costava més; a la segona, els estanys, els rius, les fonts; a la tercera, els pobles, les carreteres; a l’altra, els límits municipals, comarcals, provincials; i l’última, per a la toponímia. Cinc fulles que superposades ens donaven el mapa complet.

Quan ho comparàvom amb el mapa de l’exèrcit sortien, com et deia abans, molts errors. Una vegada amb un mapa del Turbón em vaig barallar amb els de l’Alpina perquè m’havien descorregit els errors que hi havia. Jo seguia el terreny i trobava les equivocacions. S’ha de ficar tal com és! No obstant això, avui tot això de fer-ho a mà, a l’arcaica, s’ha acabat. Tot es fa digitalment!

Com recollies la toponímia?

Anar fent terreny i demanant noms a la gent. Entravòm a un poble i aguesta muntanya com es diu, el barranc, el serrat...

A vegades em deien dos noms diferents per un mateix lloc i llavors ho havia de preguntar a altres. M’havien arribat a preguntar si era d’Hisenda. No se’n fiaven massa! Un cop fet el mapa amb el topònims essencials s’havien de redac-

tar les excursions, el grau de dificultat, com estaven les pistes i les carreteres. El meu fill Joan ha col·laborat molt amb mi. Per aguestes muntanyes un sol no hi pot anar!

Aquest topònim de Pla de la Cabana diuen que és modern, que per abans no es deia així sinó Llubriqueto.

Doncs el meu pare ho deia. També el meu padrí i als estanys Gémena en deia Sant Gémena. Salt de la Sallent en deia a la cascada que hi ha damunt de Caldes i el salt de Llebriqueto al que cau de l’estany cap al pla de la Cabana.

Vas conèixer en Joan Coromines i Vigneaux, el famós lingüista autor de molts estudis sobre la toponímia catalana i de la vall de Boí així com de l’Onomasticon Cataloniae, un recull exhaustiu de més de 400.000 topònims catalans?

Sí i tant! S’estava a ca de Cília i era primot però molt feixuc, no sabia caminar bé. L’acompanyava pels pobles. Un any ens vam anar a quedar a estany Llong, també hi era el Dr. Pere Gabarró, vam sopar amb truites i tots contents!

L’endemà a la punta del dia vam marxar cap al Subenuix, que està a 2.949 metres i pujant encara anava fent però baixar se l’havia de baixar amb una corda. Tenia vèrtec!

Tanmateix el vam poder fer arribar al pic i va ser el més alt que havia fet. Ell preguntava pels noms del país i de cada nom sacava una rel, l’etimologia. Li vaig dir: aquest pic d’Avellaners, per què li fiqueu Abellers? Abellers és una comarca de l’altra banda, a Senet! No hi té res a veure. Per mi que el topònim Avellaner ve que el pic té la mateixa forma que el dent avellaner (dent caní). Va parlar molt amb els vells d’Escudé de Boí i Sobirada de Taüll. A cada poble trobava algú que sabia noms. Va vindre set o vuit anys. Ara que parlem de personatges famosos, mon padrí em deia que se’n recordava d’un capellà que li agradaven molt les muntanyes; jo crec que era mossèn Cinto Verdaguer!

També en va venir un altre, mossèn Jaume Oliveras, que va pujar a l’Aneto. Jo l’he fet tres vegades. Aguell és un país molt diferent; arribant a dalt notes que l’aire està més enrarit. És 400 metres més alt que el Comaloforno! Per cert, en una llibreta tinc tots el pics que he pujat.

Amb el camí de Comaloforno tens una anècdota...

Sí, per pujar al pic hi havia un camí pels estanys Gémena i un

14 Refugi de Besiberri

15 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rossendo de simona, el cartògraf de la vall de boí altre per Riumalo. Però des de la presa de Cavallers hi era un altre camí que s’avançava 2 hores però per un pas una mica dolent i que la gent no sabia trobar. Un dia van baixar uns senyors i es van perdre. Van fer una queixa a l’editorial Alpina on deien que aguet pas no existia però ara fa anys que està senyalitzat i tothom el coneix. És el pas de l’Osso.

Com és la teua relació amb la muntanya?

M’agradava molt. Havia pujat a quasi tots els pics de la zona. A l’estiu fent de guia turístic acompanyava molta gent.

M’anava perfeccionant fent mapes, fotografies i mirant el terreny.

Quan no treballaves, què feies?

Els dies de festa anàvom a pescar. Les millors truites, vull dir, les més sabroses, eren les d’Aigüestortes, Dellui, Pla de la Cabana, Llebriqueto. Jo crec, a més, que les truites del Pessó i de Dellui les hi van portar els de Cabdella. Hi era un tal Còfia d’Espui i jo se me n’enrecorde que en aquests dos estanys ells hi venien a pescar amb una barca de fusta que tenien amagada però nosaltres pujàvom i els deslligàvom els troncs. Nosaltres no anàvom a vendre les truites a França; eren per consum de la Vall, per vendre al Pont, i a l’estiu, a Caldes. En canvi els de Cabdella saltaven per la collada dels Gavatxos, cap al Portal de Colomès i cap a França. Ho portaven amb crestellades de 25-30 kg, uns canestrells plens d’aixordigues perquè així es conservaven millor durant el viatge.

Tu has repoblat algun estany?

Sí, amb Agustí de Pedro! Les basses de Dellui, la cometa d’Amitges. En aquest últim hi vam pujar 7 truites d’estany Llong. Les vam pescar amb canya i amb una farrada les vam pujar a dalt. Després pescàvom truites vives també per la Farga, on tenien una peixera molt gran per a recreació dels turistes. A les cometes d’Amitges una vegada en vam pescar una que pesava 1 kg, la vam portar viva i la van posar a la peixera. I quan anaven a mirar les truites veien que anaven disminuint. Era la grossa que se les fotia totes!

Quins altres peixos recordes?

Després van vindre de França eixos peixos petits. Amb una mica de llavor ho van repoblar tot. Tots els estanys n’estan plens! A Sarradé, en canvi, es feien aguelles truites del cap gros, ja que és un estany molt prolífic. Si se’n fan massa de truites no hi ha prou menjar, van creixent i com no mengen prou queden amb el cap gros i un cos xic. Però tenen un gust raro! Cada estany té el seu gust i color propi. La truita més bonica era de l’estany Xic que hi ha davall de Travessani. Hi ha una truita molt bonica amb uns piquets rois, blancs i blaus. Molt maca! A Contraix, en canvi, no hi poden viure perquè hi ha massa pressió.

Encara surts a pescar?

Des de l’any 1995 no he agafat cap més truita. He pescat

tota la vida, caçar no. Si vols te puc dir totes les truites que he pescat. Jo he sigut un depredador, ara bé, sempre amb canya. Des de l’any 1945 fins el 1994 havia comptabilitzat 41.366 truites que pesaven 3.108 quilos. L’any més bo va ser el 1948; va ser el primer any de la cullereta i em vaig comprar una canya de rodet amb la qual vaig pescar 6.885 truites que van pesar 424 quilos. La truita més grossa que he pescat feia 3 quilos a l’estany Gémena i en un dia he arribat a pescar 142 truites amb canya. Tot ho tinc apuntat en aquest dietari.

Parlant d’altres bitxos, he sentit parlar d’una trobada suposupo d’un familiar teu amb un osso...

El padrí, Josep Blanch! El va trobar un osso! Diuen que va haver de pujar a un arbre amb un ossardó a les mans però ho trobo molt raro. Diuen que l’óssa no va marxar fins que li va tornar la cria. No m’acaba de convèncer. El que jo sé és que estava fent de vaquer a Espot i mentre bevia en una font li va passar un osso per sobre seu i va marxar. Això ho explicava ell! Un parell de fills del meu padrí van néixer a Espot a la casa on estaven llogats.

De llops en saps alguna?

Abans també n’hi havia sigut de llops per aquí. La joventut de Boí agafaven un corn i se’n anaven al cap d’algun tossal i udolaven perquè així feien acudir els llops. La gent s’amagava dins de les cases i veien passar els llops pels carrers.

Quina gran cosa! El perill d’aquests animals era a la muntanya on hi havia pletes i pletius tancats per evitar que ataquessin els animals. I se me’n recorde que acudien on hi havia eqües però es ficaven els pollins al mig, elles de cul i anar perneant! També havia sentit dir que, quan anaven al Pont, per protegir-se dels llops, agafaven una faixa, se la deslligaven i la deixaven arrossegar i aturava els llops. Això deien!

Sacat del llop i de l’osso els altres animals no feien por.

I els colobres?

Els colobres (escurçons) tenien la premsa sempre com ara; quan se’n veia un, a matar-lo de seguida. I si era una serp i la podien agafar era bona per fer remeis, per les grips i tot això. Feien un caldo i la ficaven a la vianda. Per exemple per protegir una persona agafaven una mica de pell de colobre i la guardaven a la cartera.

Quin és l’animal que t’impressiona més del teu país?

L’isard. Així com ara hi ha cabirols i ciervos abans solament hi havia isards. T’explicaré una història que ens va passar.

Ens vam ajuntar uns quants i vam anar a pescar però un tenia un mosquetó de l’exèrcit. Vam arribar a Llebreta i a les saleres hi era una mà d’isards de por. Vam carregar el mosquetó i pam!, Agustí de Pedro en mata un. A l’estruendo del tiro la resta es van escapar i arribant a aguell saltet que hi ha al barranc de Copiello, encara ens va donar temps de treure la beina amb un baqueta i ficar un cartutxo i bum! en

16

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rossendo de simona, el cartògraf de la vall de boí fa caure un altre. Vam anar a buscar-lo i el vam portar fins a Llebreta, on encara no hi era la pista. Al moment d’estripar-lo, aquell isard que pensàvom que havia matat, torna a viure i saltant es fica a dins l’estany. Jo, ràpid, em vaig ficar a l’altre costat del riu, supo-supo a l’isard, i al veure’m allí torna a marxar cap al mig. Va estar una estona nedant fent voltes per l’estany i quan va veure que no podia sortir, fica el cap a l’aigua i s’aufega. La feina va ser llavors treure aquest isard del fons de l’estany. Allí mateix hi havia la cabaneta del Magre, vora on avui hi ha el pas canadenc.

Vam agafar les quatre bigues que hi havia, les vam lligar i vam arreplegar l’isard. I de pas vam aprofitar per pescar des del mig de l’estany i vinga cops de canya i vinga pescar truites. Eren altres temps!

Parlant de Llebreta, quan es va construir el xalet famós que hi ha?

Encara no havia arribat l’ENHER ni era Parc Nacional. Els del Magre es van vendre la finca i s’hi van fer el xalet els andorrans. Però tinc entès que ara darrerament s’ho van vendre a una altre. És estrany que no ho compri el Parc Nacional!

Què en saps de l’ermita de Sant Nicolau, hi pujaves per a fer la romeria?

Abans, abans s’havia fet però s’havia perdut fins que va vindre un mossèn molt emprenedor, mossèn Llorens, que després va marxar cap a Puigcerdà, i aguet va començar a remenar tot això una altra vegada. Ensores cada any cada any es feia la romeria. L’ermita no estava en ruïnes, s’aguantava prou bé. Se va refer una mica el llinat i ara no fa gaire ho va arreglar el Parc. Si va conservant! Mossèn Llorens va fer també la font del Treio, sempre volia fer coses.

Qui va obrir la pista que puja cap a Aigüestortes?

L’ENHER amb treballadors contractats per l’empresa, gent de Boí, de la vall i de fora. No és veritat que vinguessin presos de la guerra. Estava programat fer-la solament fins a Aigüestortes però a un tal senyor Pedregosa se li va ocorrir anar a peu cap al Portarró per conèixer el país i quan van arribar van veure que la pista que venia d’Espot arribava

fins a dalt. Me cagon dena! Tornen a baixar a galop i van fer vindre una animalada d’obrers, mil i pico, i amb pocs dies van fer la pista d’Aigüestortes fins al Portarró. Es veu que els de l’altre costat ja sabien de la famosa visita en què Franco finalment va creuar el Portarró, però els d’Hidroelèctrica de Catalunya no van dir re als de l’ENHER. Sort que ho van descobrir!¡ Vas conèixer Franco?

Me’n recordo que durant aquests anys pujava de tant en tant i jo l’havia acompanyat dues vegades a pescar. Una vegada li van demanar al senyor Victoriano Muñoz, l’enginyer jefe de l’Empresa, com ho podria fer perquè Franco agafés truites. Una vegada amb Manuel Díaz de la Cabana el vam acompanyar a pescar al cap d’estany Llong i no pescava re. Ens va cridar a un de nosaltres i amb aguella veueta una mica rara que tenia ens va preguntar per què no picaven. Es que hoy está el día muy claro, su excelencia, y con tanto sol no pican; al atardecer con mosquito sería mejor li vam contestar. I ell diu... ¿no será que aquí hay muchos pescadores? I vam contestar... Sí, eso también lo hace!! Tots vam riure.

Ho va provar una altra vegada a Llebreta, amb el seu acompanyant, amb totes les muntanyes plenes de civils, i en va agafar una i encara petita. Tots van acabar dinant al pla d’Aigüestortes. Encara hi havia la capella de Sant Esperit.

Tot allò estava ple de tauletes d’ells, hi era capitans generals, autoritats i tot això, i es van posar a menjar i nosaltres anar mirant. Finalment va passar un brigada de la seua guàrdia per allí on èrom i li vam dir... bueno, nosotros hemos llegado hasta aquí pero nadie nos da de comer! Un momentito, ens va contestar i se’n va darrera de la capella. Mos crida i fa passar a tots cap allà. Vam menjar com a reis! Va acabar la visita, Franco va marxar i la senyora Paquita de la Farga va manar recollir la visella a una brigada d’avilenyos que hi havia. Van començar a agafar copetes i més copetes, i anar beient lo que hi havia sobrat i van agafar una borratxera que tota la visella va quedar trencada.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rossendo de simona, el cartògraf de la vall de boí Els nyius de metralladora que hi ha a la ribera de Sant Nicolau, pujant de Llebreta cap a Aigüestortes, d’on surten?

Ho va fer l’exèrcit de Franco. Tot lo Pirineu n’està ple d’això. Ells se pensaven que una vegada els americans havien guanyat la segona guerra mundial atacarien Espanya i van fortificar tot el Pirineu. N’hi ha aquí, a Toirigo, a Sarrado; per la banda de Senet n’està ple! Els van fer però encabat se’n van entornar. No recordo veure-hi mai activitat militar.

Estaven molt mal muntats. Miren un terreny però no tenen protecció perquè poden atacar-los per sobre i matar els que hi ha dins. Les de per sobre de Toirigo de Cília estaven millor. Sempre van de dos en dos, per protegir-se entre ells.

A Sarrado, que sol n’hi ha una, en volien construir una altra a la Peguera però no es va fer. Això devia ser cap a l’any 1943-44. A estany Llong i passat el barranc de Peixerani cap allà també diuen que s’havien construït uns refugis per als carrabiners; encara s’hi veuen els fonaments.

I la cabana del Portarró?

La cabana la va fer l’ICONA més amonet d’estany Llong, per sobre de Peixerani, per on passa el camí vell d’Espot.

Quines son les muntanyes i els estanys més bonics de la Vall?

La vall més bonica i més feréstega és la banda de Caldes.

Tot allò d’estany Negre, Travessani és molt feréstec perquè no hi ha pins. La banda d’estany Llong també és molt maco, estany Redó i els estanys de Dellui. De pics els he pujat quasi tots però el que va fer patir més va ser la Punta Harlé o el cap de la Pala de Riumalo, tot allò d’allà dalt, ja que té una cresta una mica dificultosa. El Pa de Sucre i el Besiberri nord també em van fer patir una miqueta. Tenen passos una mica dolentots. Una vegada, fent de guia, baixàvom de

17

Comaloforno -l’he pujat set o vuit vegades- i ens va agafar una tronada. Vam arribar a una congesta de neu per sobre l’estany Gelat de Comaloforno. Per cert, allí hi era una gelera forta per abans. Jo se me n’enrecorde que l’any 44-45 vam passar per unes esquerdes a la glacera que tenien quasi un parell de metres de fondo. I tot això s’ha suprimit, ha canviat! A la banda d’estany Gémena, a la canal que hi ha, també hi havia un petit glaciar. Tornant al dia de la tronada i a la congesta de Comaloforno, vam decidir que mos estaríem quiets damunt la neu perquè és aïllant mentre deixàvem passar la tempesta i, per precaució, els piolets els vam tirar més enllà. Si et fiques a la roca és molt perillós!

A part de guia de muntanya també vas fer de guarda de refugi...

Sí, cap a finals dels anys seixanta feia la manutenció del refugi de Besiberri. El van construir els de la Federació Excursionista Espanyola, encara no hi era la catalana. Ells es van entabanar a fer-lo allà dalt a la collada, això que nosaltres els hi dèiom que s’hauria de fer aquí baix, on hi ha l’estanyet petit de Malavesina perquè així tenien aigua. I que no, que allà dalt serà el refugi més alt del Pirineu! Amb un helicòpter van fer la base i van portar el material; es va muntar de seguida perquè tot era xapa. A dins hi era una espècie d’armari amb queviures i dos bombones de gas i cada any pujava per canviar-les i deixava xocolata, llet amb pols i altres coses. Després ja va passar a la Federació Excursionista de Catalunya, hi era poc cèntims i es va anar perdent tot. Una vegada els vaig demanar que a l’entrada del refugi hi posessin una xapa d’alumini al terra per evitar que les sabates ferrades fessin malbé la fusta i el dia que vaig pujar a posar-ho expressament hi va estar trons.

18 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

rossendo de simona, el cartògraf de la vall de boí Estava treballant, treballant, treballant i fot un tron... bum! va passar el llamp per sobre meu i va caure 50 metres més avall matant 5 o 6 ovelles. Vaig tancar la porta i em vaig quedar a dins. Vaig tornar a néixer! És molt mal país, els dies que hi ha trons sentes que les pedres, com aguell que diu, cruixissen. No hi fa de gaire bon estar!

Per on arriba el mal temps a la vall de Boí?

Aquí sempre diuen... aigua de Catalunya, aigua segura! Si ve de la banda de Rus, el vent sempre és mediterrani i si ve de port, malament rai! Si ve d’Aragó, aigua no! Si ve de baix, aigua segura també.

Coneixes altres dites?

Prou. A Boí dels feixants en fan lo vi! A Taüll, de la merda en fan el bull! A Boí mos diuen cremarucs i jo crec que és perquè abans a totes les cases hi era un ruquet o una ruqueta. Eren animals molt valents per portar el fem i altres càrregues. Les cases bones tenien matxos però les cases petites tenien un ruc.

Coneixes molt bé els Pirineus?

Tot no però he rodat per moltes valls de la província de Lleida, Osca i Navarra. Per allà a Roncesvalles hi vaig estar una setmana recollint noms com el Coromines, mirant els camins, les pistes. A la part francesa no hi tinc re conegut i això que vaig néixer allà. Quan anava a l’escola a Toulouse si que ens portaven d’excursió a Montpellièr, Tarba, Banhères de Luishon. El sistema d’ensenyança francès era molt bo. Una i primera, era obligatori per tothom anar a escola; si et trobaven al carrer t’agafaven i et portaven a la policia, anaven a buscar els pares i ¡multa que te crío! Et

pagaven l’escola, el vestit, les sabates i, si no podies pagart’ho, també el menjar.

Entre 1958 i 1974 va treballar d’operador a la central de Caldes hi anava primer a peu, després amb bicicleta, més tard amb moto i per últim amb cotxe. Va marxar cap a Barcelona a treballar fins a l’any 1986. Es va jubilar amb 59 anys i va tornar cap a Boí. Ara en té 83 i si no fos perquè fa més de quaranta anys li va caure a sobre una caixa de cargols, trencant-li la tíbia i el peroné, sortiria més a caminar i a practicar la seua gran passió: pescar truites!

Què en penses avui del Parc?

Sort n’hem tingut del Parc perquè trobo que l’electricitat ens ha fallat a la vall. Això de l’automatisme ha fet molt mal al país. Moltes cases vivien de l’empresa. A la central de Caldes eròm 16 famílies, a la de Boí tretze o catorze, a Llesp dotze més. No pot ser que sigui automatitzat deien doncs mira ja ho és! Avui aquí tenim quatre coses molt bones: les pistes d’esquí, el romànic, les aigües termals i el Parc.

Quan vas a Aigüestortes és un continu veure gent amont gent amont! Sempre he vist rodar gent cap a dalt. Primer es pujava caminant i amb cavalleries pels camins que hi era.

Després l’ENHER va fer la pista però després també va estar molt temps abandonat.

Per acabar, com definiries la vall de Boí amb poques paraules?

Una vall tranquil·la que ha reviscolat gràcies al Parc i que hi fa de bon viure.

Per molts anys, Rossendo!

Josepmaria Rispa Pifarré

19noticiari butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El bus del Parc El Parc Nacional, conjuntament amb el Departament de Política Territorial i Obres Públiques, ha posat en funcionament un nou servei de transport públic en autobús entre els pobles de Boí (Alta Ribagorça) i Espot (Pallars Sobirà) passant per la Val d’Aran. Aquest primer any hi haurà dos trajectes diaris d’anada i tornada durant el període d’estiu, del 21 de juny al 30 de setembre. Hi haurà

també la possibilitat de sortir de Sort amb el primer bus del matí i arribar-hi amb el darrer de la tarda. L’objectiu d’aquest servei és facilitar i millorar la mobilitat dels visitants del Parc Nacional, en la realització d’excursions i travessies així com la dels habitants dels diferents pobles de les comarques per on passa que disposaran d’un nou servei d’enllaç entre aquestes tres comarques de l’entorn del Parc.

horaris Pla de l’Ermita-Taüll-Vielha-Esterri d’Àneu-Espot-Sort 09.00 09.05 09.10 09.15 09.20 09.35 09.45 10.00 10.12 10.25 10.29 10.35 10.38 10.48 11.08 11.15 11.40 11.45 11.50 11.57 12.09

17.30 17.35 17.40 17.45 17.50 18.05 18.15 18.30 18.42 18.55 18.59 19.05 19.08 19.18 19.38 19.45 20.10 20.15 20.20 20.27 20.39 21.01 21.08 21.18 21.24

* Circula diàriament del 21 de juny al 30 de setembre

Pla de l’Ermita Taüll Boí Cruïlla amb Erill la Vall Barruera El Pont de Suert Vilaller Cruïlla amb Senet Aparcament de Conangles Vielha Escunhau Arties Salardú Baqueira El Port de la Bonaigua Aparcament de Gerber València d’Àneu Esterri d’Àneu La Guingueta Cruïlla amb Espot Espot Escaló Llavorsí Rialp Sort

12.24 12.19 12.14 12.09 12.04 11.49 11.39 11.24 11.12 10.59 10.55 10.49 10.46 10.36 10.16 10.09 09.44 09.39 09.34 09.27 09.15 08.53 08.46 08.36 08.30

20.39 20.34 20.29 20.24 20.19 20.04 19.54 19.39 19.27 19.14 19.10 19.04 19.01 18.51 18.31 18.24 17.59 17.54 17.49 17.42 17.30

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Nova espècie d’abella Cada any, quan arriba la primavera, en indrets situats vora els cursos d’aigua, es fàcil que ens sorprengui una gran quantitat d’abelles voleiant a l’alçada dels nostres peus i que surten de petits forats que hi ha al terra.

Després de l’estudi inicial d’alguns exemplars hem arribat a la conclusió que podrien ser abelles minadores de la família de les Andrenidae. A diferència de les vespes, són peludes, cosa que els permet transportar el pol·len amb facilitat. S’alimenten de nèctar i fan nius excavantlos al terra. Malgrat això no són colonials i cada abella té el seu niu. No fan mel però els ous que ponen en els túnels que excaven els fan sobre una bola de nèctar i pol·len que servirà d’aliment a les larves. La larva trenca de l’ou, es menja la reserva i fa la pupació, d’on sortiran els adults que veiem voleiar cada primavera.

Consultat el llistat d’espècies del Parc no hem trobat aquesta espècie d’abella a la qual, per tant, donem la benvinguda en el marc de l’any de la biodiversitat.

Lavabos per a discapacitats Després de la renovació de la caseta d’informació de la Palanca de la Molina, enguany s’ha instal·lat un nou mòdul de lavabo adaptat per a persones amb mobilitat reduïda. Aquesta actuació s’afegeix a les de l’aparcament de Cavallers (sector occidental), l’estany de Sant Maurici i Prat de Pierró (sector oriental), Banhs de Tredòs i Valarties (sector aranès). Ara solament falta millorar l’atenció als visitants del planell d’Aigüestortes on ja s’ha està estudiant la ubicació d’un nou mòdul de lavabos.

Nits de muixirecs a Senet El centre d’informació de Senet inicia aquest estiu una novetat en els itineraris interpretatius del Parc. Fruit dels darrers descobriments sobre rat-penats a la zona, es realitzaran dos itineraris de capvespre adreçats al públic en general per tal de difondre la vida i costums d’aquests éssers tan desconeguts per a alguns de nosaltres.

Alhora, mitjançant detectors d’ultrasons, descobrirem els diferents sons que emeten quan surten de cacera als estanys poc després de la posta del sol.

Primer territori de trencalòs a l’interior del Parc Per primer cop, que se sàpiga, una parella de trencalòs ha fet niu a l’interior del Parc Nacional estricte, prop de l’estany de Sant Maurici: Des que es va trobar a la parella festejant a principis de desembre de l’any passat, se n’ha anat fent el seguiment de manera periòdica. En el moment d’escriure aquestes ratlles un nou poll ja s’està preparant per emprendre el vol. El passat 25 de maig, amb motiu de la Setmana de la Biodiversitat, vam pujar a veure el niu, des de lluny, amb els alumnes de 4t d’ESO de l’Institut d’Esterri d’Àneu i ja vàrem poder observar el poll a dins del niu.

Aran ens visita!

El Parc Nacional durant els darrers anys està treballant amb força per donar a conèixer els valors naturals i culturals presents al territori protegit. En aquesta línia, durant la primavera hem convidat 40 nens i professors del CEIP Garona amb motiu de la celebració del Dia Europeu dels Parcs. Amb tots vam passejar i descobrir nous racons del Parc mentre estudiàvem les diferents formes de vida adaptades a l’alta muntanya pirinenca. Per últim a finals del mes de juny es va fer una xerrada a la Val d’Aran orientada als hotels per tal de donar a conèixer millor el funcionament del Parc, els accessos principals i dels principals serveis (taxis, servei de guies, refugis...)

Informació meteorològica i noves tecnologies als refugis guardats La informació meteorològica en zones de muntanya és cada vegada més necessària per l’increment d’activitats i pels riscos que acompanyen alguns fenòmens meteorològics. El Servei Meteorològic de Catalunya va considerar els refugis guardats de muntanya com a lloc idoni per a trametre aquesta informació (prediccions meteorològiques, avisos de situació meteorològica de risc i butlletí de perill d’allaus) mitjançant un sistema de comunicació modern i robust que permeti posar-se al dia com en d’altres refugis europeus i del món, i que a la vegada serveixi per a la seguretat dels usuaris. Aquest sistema és la banda ampla d’Internet per satèl·lit. Malgrat que alguns refugis ja disposaven d’aquesta connexió, s’ha aprofitat el projecte “Catalunya Connecta” de la Generalitat de

20 Andrenidae

Vall de Monestero

21

CEIP Ribagorçana a la ribera de Llacs

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari Catalunya, i els refugis sense connexió a Internet s’han inclòs en un conveni entre el Servei Meteorològic de Catalunya, la Secretaria de Telecomunicacions i Societat de la Informació i el Centre de Telecomunicacions i Tecnologies de la Informació per fer-hi arribar Internet per satèl·lit. Els primers refugis en què s’ha fet alguna actuació són els situats al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici, i a la Val d’Aran. Des del mes de maig s’hi estan instal·lant els equipaments necessaris per tal que aquest estiu tots els refugis d’aquesta àrea disposin de la informació meteorològica.

Junior ranger en marxa!

El programa europeu Junior Ranger està coordinat per la Federació EUROPARC i es desenvolupa en nombrosos països de la Unió Europea, alguns d’ells amb programes amb més de 10 anys d’experiència. El passat mes de maig el Parc Nacional va presentar-lo a l’IES del Pont de Suert amb l’objectiu d’incentivar els joves de l’Alta Ribagorça a vincular-se en les tasques ambientals i de conservació que es desenvolupen en aquest espai protegit. Els 11 joves participants iniciaran les activitats aquest mes de juliol fins a finals d’any.

El genoma dels estanys Científics del Centre d’Estudis Avançats de Blanes-CSIC, del Centre de Recerca d’Alta Muntanya-UB i del Craig Venter Institute han col·laborat per seqüenciar massivament l’ADN de l'Estanh Redon dintre de la campanya mundial de prospecció genòmica dels mars i estanys del món.

S’han recollit prop de 100.000 milions de microorganismes que han estat enviats al laboratori que té el Venter Institute a San Diego (Califòrnia), per a la seqüenciació dels gens i el posterior tractament bioinformàtic que es realitzarà en col·laboració entre el CEAB i l’institut estadounidenc.

Camí de Colomèrs Durant aquesta primavera s’ha arranjat el camí que s’enfila cap al refugi de Colomèrs des de la cruïlla de la pista que puja des dels banhs de Tredòs. L’actuació ha vingut originada pel seguiment dels indicadors d’ús públic intens que fem anualment i ha consistit en la millora del traçat del camí i de la senyalització; l’eliminació les nombroses dreceres i falsos camins que s’havien anat generant els darrers anys; la construcció de 180 metres de passarel·la flotant de fusta així com de dos ponts més per facilitar el creuament d’alguns barrancs. Un cop acabades les obres a Colomèrs s’han iniciat actuacions al camí que s’enfila, a la veïna vall de Valarties, cap al refugi de Restanca.

Aquestes dues actuacions milloraran, per tant, els camins que més de 20.000 visitants utilitzen cada any quan visiten la zona perifèrica aranesa del Parc.

Terceres jornades de Parcs Bellver de Cerdanya i el Parc Natural del Cadí-Moixeró van acollir els dies 27 i 28 de maig una nova edició de les Jornades de Parcs que van comptar amb prop d’un centenar d’assistents dels diferents espais naturals protegits de Catalunya. Ponències sobre àmbits tan diversos com la conservació, l’ús públic o la dinamització socioeconòmica de les Medes, Cap de Creus, Alt Pirineu, la Garrotxa, l’Albera, els Aiguamolls de l’Empordà, Poblet, Montsant, els Ports, Delta de l’Ebre i del propi Cadí-Moixeró foren exposats amb entusiasme pels participants. A les exposicions s’hi van afegir un seguit de sortides pel Parc Natural que ens van permetre a tots plegats conèixer una mica més aquestes magnífiques muntanyes que són les serres del Cadí i del Moixeró. Felicitats als companys del Cadí per la magnífica organització i les vetllades tan agradables amb què ens van entretenir. Si no hi ha canvis, l’any vinent ens tornarem a trobar a Poblet.

22 flora

coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

els mixomicets,

uns fongs que corren per terra!

L’apartat de descoberta naturalística d’aquest número ens endinsa en el món del que és minúscul, poc aparent i que, sovint, passa desapercebut als ulls de les persones que busquen els paisatges impressionants, les floracions més espectaculars, el vol majestuós de les grans rapinyaires...

Els dos protagonistes que hem triat caben amplament dins d’una capseta de llumins, i encara sobraria espai!

Tothom té clar el que és una planta, un animal o un fong.

Però quan ens seiem a terra i acostem els ulls cap a les coses més petites, aquestes diferencies es fan menys evidents i ens assalten els dubtes.

Els mixomicets o fongs ameboides són uns éssers difícils de classificar. Els seus cossos fructífers són com uns bolets minúsculs d’on surten espores, fet que els relaciona amb els fongs. Però en algunes fases de la seva vida són mòbils i depredadors, cosa que els acosta als animals. Vet aquí un problema per als científics, que amb els seus calaixets, volen anar posant cada cosa al seu lloc!

Encara que per la seva organització interna els hauríem de classificar dins del regne dels protistes (que inclou els éssers unicel·lulars amb nucli i on hi ha els protozous, com les amebes o els paramecis que havíem estudiat a l’escola), la majoria d’estudis que se’n fan provenen d’investigadors relacionats amb la micologia (la ciència que estudia els fongs).

La vida d’un mixomicet, de manera simplificada, comença amb la germinació d’una espora. A partir d’aquí, amb el temps, s’originarà una massa protoplasmàtica, amb l’aspecte d’un moc, formada per la unió de moltes cèl·lules. Al seu interior hi ha molts nuclis que es van dividint, encara que es manté com una única massa, sense divisions internes. Aquestes estructures, unicel·lulars però polinuclears, s’anomenen plasmodis i es mouen molt lentament, reptant sobre el substrat, a la recerca d’aliments.

Els plasmodis s’alimenten mitjançant un procés anome-

nat fagocitosi: capturant l’aliment mitjançant expansions del seu cos que embolcallen i absorbeixen bacteris, llevats, trossos de fongs, algues microscòpiques, líquens o fins i tot espores i amebes d’altres mixomicets (és a dir, qualsevol ésser viu que tingui la mida adequada). Aquest estadi ameboïdal és la fase de més llarga durada en el seu cicle vital.

Abans de fructificar, el plasmodi madur sol dirigir-se a un lloc més dominant i menys humit, que ja no té relació amb la seva nutrició. Així, lentament, puja a un tronc, una petita branca o a una fulla seca, fet que representa tota una aventura per a un fong ameboide que mesura pocs centímetres. Un cop allí es va diferenciant en porcions granulars de protoplasma que mica en mica van agafant forma i consistència donant lloc als esporangis, petits cossos fructífers, efímers però molt bonics.

Els de la foto pertanyen al gènere Diderma i s’inclouen en un grup de mixomicets molt particulars per la seva ecologia: són mixomicets lligats a ambients freds i amb presència de neu. La fase ameboide viu sota la neu i els cossos fructífers apareixen de forma relativament freqüent en molts prats del Parc, pocs dies després de la fusió de la neu, sobre fulles seques, acícules de pi i altres restes vegetals.

Els micòlegs estudien els mixomicets sobretot gràcies a aquests “bolets” minúsculs. La funció dels mixomicets a la natura deu ser prou important per al control de les poblacions bacterianes i la regulació de la descomposició de la matèria orgànica.

Així que, la propera vegada que sortiu a passejar pel camp, us convidem a mirar de tant en tant a terra, a buscar entre la fullaraca i les branques mortes que hi ha per terra, a resseguir tots els racons, a no quedar-vos només amb la foto del paisatge més general... Així potser descobrireu alguns d’aquests habitants amagats del Parc.

Gerard Giménez Pérez

23

coneguem el parc

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

fauna la formiga roja,

un dels habitants més abundants del parc En els 27 números del Portarró que s’han anat publicant des de l’any 96 us hem presentat moltes espècies de la fauna del Parc: concretament, dotze espècies d’ocells, set mamífers, dos amfibis, dos rèptils, un peix... i només dos representants del món dels invertebrats: un mol·lusc i un únic insecte! A més, dels més de 40 articles de fons que s’han escrit en tots aquests anys, només dos van parlar d’insectes... És curiós, atès que el 75% de les espècies del món, conegudes per l’home, pertanyen a aquest grup.

De cara als visitants, els insectes que presenten un major atractiu són les papallones (que van tenir el seu moment de glòria al Portarró núm.20), amb l’elegància del seu vol i els seus colors vistosos que competeixen amb les flors que visiten per alimentar-se. Però en aquest Portarró us volem presentar a un altre insecte que tampoc passa gens desapercebut.

La formiga roja té uns nius molt espectaculars, formats per galeries i túnels subterranis que connecten totes les cambres dedicades a funcions diferents: el magatzem d’aliments, la guarderia de les pupes (les cries de formiga) i la cambra de reproducció on hi ha la reina. Per sobre d’aquests nius, en la superfície del bosc, les formigues construeixen un monticle de fulles de pi i branquetes, de vegades tan grans com el que figurava al noticiari de l’anterior número del butlletí, que ofereix protecció del sol, la pluja i de les variacions de la temperatura.

Les formigues són insectes socials, com les abelles de la mel o els tèrmits: treballen conjuntament i es divideixen el treball sempre per obtenir el màxim benefici per a la comunitat.

En el cas de les formigues roges, dins d’un formiguer pot haver-hi una o més reines que, lluny d’exercir cap mena de poder legislatiu o executiu dins de la colònia, funcionen més aviat com eficients fàbriques ponedores d’ous. La seva funció és prou important perquè la vida de la resta dels individus giri al voltant seu. Les obreres s’encarreguen de la nutrició de la reina, de tenir cura dels ous, de la recol·lecció d’aliments, de la defensa del niu i del territori, de les tasques de manteniment del formiguer... És un fet sorprenent observar com, en aquestes comunitats tan nombroses i complexes, tothom fa el que ha de fer en cada moment, amb total harmonia i sense que hi hagi ningú donant ordres directes a tort i a dret.

Al començament de la primavera, la reina pon ous no fertilitzats que donen lloc als mascles. Els ous fertilitzats produiran sempre individus femella, que seran obreres o reines segons l’alimentació i les cures que s’hi destinin. En totes les

espècies els mascles i les femelles joves tenen ales.

Si teniu sort, tot passejant pel bosc un dia humit i càlid de principis d’estiu, és possible veure una multitud de formigues alades volant o per terra. No es tracta d’una espècie de formiga alada! Són els mascles i les reines joves, que surten del niu i emprenen el vol nupcial per tal d’aparellarse desenfrenadament: Intentaran tenir el màxim nombre de còpules amb diferents individus.

El fet que volin afavoreix que les formigues puguin marxar més lluny del seu niu, i així evitar creuar-se entre germans.

Poc després de les fecundacions, els mascles ja han fet la seva feina i moriran.

En canvi les femelles fecundades, que guarden l’esperma per utilitzar-lo al llarg de la seva vida, tenen com a destí intentar fundar una nova colònia, excavant un forat nou a terra, o contribuir a engrandir la seva colònia mare, on va néixer, tornant a les profunditats del seu niu. A partir d’aquest moment, la seva vida serà subterrània i per tant, la reina perd les ales que li serien del tot innecessàries.

Dins del món dels insectes, les formigues han perfeccionat diferents i curioses estratègies de supervivència i d’explotació del medi que tenen certs paral·lelismes amb les societats humanes (una altre espècie social, com les formigues); s’ha vist com diferents espècies de formigues desenvolupen activitats agrícoles, ramaderes o industrials: n’hi ha que cultiven fongs per a alimentar-se i les formigues roges del Parc mantenen ramats de pugons que, sota la protecció d’aquests eficients pastors, poden viure tranquil·lament sense tenir por dels atacs de marietes o altres depredadors.

Les erugues de la papallona blaveta (Maculinea arion) són mantingudes dins dels formiguers com aquell que té una granja lletera i la substància que n’obtenen afavoreix el creixement de les colònies. Algunes espècies de formiga fan fermentar les matèries primeres per obtenir-ne un aliment més elaborat.

Que els insectes no surtin gaire al Portarró és un exemple de la poca atenció que reben aquests animalons. De fet fins fa poc temps tothom assumia que la formiga dominant del Parc pertanyia a l’espècie Formica rufa, és a dir la formiga roja per excel·lència. Recents estudis han demostrat que no és així i que el 90% de les formigues del Parc pertanyen a una espècie similar (si més no als ulls dels no iniciats en l’entomologia), l’anomenada formiga lúgubre (Formica lugubris).

Olga Boet Escarceller i Gerard Giménez Pérez

24 l’essència de les paraules butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’arxipèlag de la vall de boí

i els secrets de les seues ínsules!

Som a l’any 50 abans de Jesucrist! Tota la Marca Ribagorçana pràcticament està ocupada pels romans...

Tota? No! Una vall poblada per excel·lents caçadors i irreductibles pastors resisteix encara i per sempre a l’invasor! I la vida no es fàcil per a les guarnicions de legionaris romans que intenten controlar els campaments de Taullargum, Bogin, Durretum, Erilldamuntis, Barroguera, Cardum, Collaris et Saraisum... Vall de Boí! La vall de Boí!

Quins secrets de la història i de la geografia s’amaguen entre les muntanyes i les valls que la bressolen. Donques, més d’un! Descobrim-los!

Primer secret! On comença i on acaba aquesta vall pirinenca? A la confluència de les nogueres de Tor i Ribagorçana? Al prat de Cóll, al barranc de Saraís o al de Sant Julià, frontera administrativa entre la vall i el Pont de Suert, capital de l’Alta Ribagorça? A la Pedra Foradada, que suposadament s’aixecava a les Cabanasses, lloc estret on la història i les llegendes diuen hi havia la porta d’entrada a la vall? A Montanera, un poble italià amb el mateix topònim que una casa de Durro? A Aukland, una ciutat novazelandesa, patrimoni de la Humanitat? No, no marxem tan lluny! Els orígens històrics, que no geogràfics, de la vall de Boí podrien estar en un petit poblet, avui abandonat a la sort de la seva geologia volcànica, a més de cinc hores a peu de Barruera o a una hora i mitja, també a peu, de l’oblidat monestir ribagorçà de Lavaix.

Quin és aquest petit poble? Més tard ho contestarem!

Segon secret! Darrere d’aquests interrogants territorials o filosòfics, s’amaga un dels secrets naturals més ben conservats de la geografia pirinenca. Un secret que quan es mira al mirall, a un senzill però pristí espill es veu a l’inrevés, com la física imposa, però on precisament l’esperit de pensar, de fer, d’aconseguir anar a l’inrevés de la resta ha fet possible el miracle, els miracles! Com sempre passa, les coses no són com són i la vall de Boí té cares ocultes,

moltes cares ocultes! Si us sembla un explicaré un conte...

Hi havia una vegada un valent guerrer que volia bastir un castell, un gran castell, el castell més poderós dels Pirineus! Per a construir-lo, però, li feien falta calés, molts calés, així que va començar a oferir els seus serveis i el de les seues cohorts a reis i comtes dels voltants geogràfics per a reconquistar, entre d’altres dèries econòmiques, terres benestants a canvi de saques de diners.

Els poetes del moment van escriure: A guerra guanyada, saca prenyada; a guerra perduda, saca eixuda! El valent guerrer va guanyar saca darrere saca, plenes de quartos, que no solament li van permetre construir un castell darrere l’altre sinó que, per si de cas, li van servir per aixecar una església o dues a cada poble de la vall, i guanyar-se l’hortet al cel i el respecte a la terra! Qui era aquest valent guerrer? Al proper secret ho contestarem.

Tercer secret! De valents guerrers i senyors feudals, en aquesta part dels Pirineus, n’hi ha hagut moltes nissagues -els Areny, els Montanyana, els Bellera-, que donaren després noms a pobles i valls, però seran altres els que passaran a la història, tant pel seu passat gloriós com pel que, sense imaginar-ho, representarien per al futur d’una vall de Boí llavors ignota i isolada: els senyors, barons, comtes d´Erill i després Grans d´Espanya a partir del segle XVIII. En el segle X ja apareixen documents on surt el nom d’aquest gran llinatge, que sota la protecció dels comtes del Pallars i dels reis d’Aragó, donà vitalitat a la història d’ací durant prop de cinc-cents anys! Des de terres cordoveses fins a la reconquesta de la capital aragonesa guanyaren força prestigi i gran riquesa a costa dels infidels entre els segles XI i XII, apart dels dominis gascons del Comenge i l´Aran en aquest cas com a governador reial, o les valls Fosca, Barravés i Benàs, Viu, Manyanet i fins a Barbastro. Naturals del petit poble d’Erillcastell -aquest

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules l’arxipèlag de la vall de boí i els secrets de les seues ínsules! és el petit poble del primer secret- al nordest del Pont de Suert, els Erill estengueren els seus dominis a pràcticament totes les valls veïnes, inclosa la de Boí, apart de la protecció, mecenatge o vinculació directa amb els monestirs de Lavaix, Ovarra i Sant Victorià. Arnaus, atons, berenguers, bernats, borrells, guillems, ramons, rogers i peres lluitaren per unes terres de frontera com senyors de frontera, que valences, riquildes, sibil·les, pelegrines, ermessendes, blanques, julianes, annes, arsendis i agnès enfortiren, com a dones, amb una fidelitat brutal!

Quart secret! Però, siguem francs, millor dit, ribagorçans i boïnesos! Quin era el camp de batalla on es lliuraren les conteses que van definir la vall de Boí? Des d’una perspectiva geogràfica, la batalla territorial de la vall comença al sud de Castilló de Tor, on es fusionen, com hem esmentat, les aigües de dues de les nogueres més braves dels Pirineus: la Ribagorçana i la de Tor! Dos grans patrimonis fluvials, capriciosos, on els romans, de fa quasi dos mil anys, hi establiren un campament permanent, del qual queden testimonis, a l’entorn de la quadra de Marquet, en la troballa, fa més de 50 anys, de monedes d’emperadors dels segles II i III o la sorpresa que causa al curiós la descoberta dels treballs faraònics amb pedres granítiques als voltants de l’esmentada masia.

Més amunt s’aixeca el pont de Castilló de Tor que, en l’estructura actual, relativament moderna, amaga misteris d’una construcció molt més pretèrita, potser el castell que li donà el nom, edificat segons un relat pel príncep Rigobert de Florència! Aigües amunt, com una parella que s’estima però des de la timidesa que enfronta els obacs amb les solanes, apareixen Cóll i Saraís, aquest últim, exultant per ser l’únic poble de la vall de Boí, fins a principis del segle XXI, on encara no s’hi pot arribar en cotxe o estri motoritzat!

Saraís és un poble de terres en pendents, de saltabancals, on la construcció àrdua i perseverant d’escales gegants o bancals va permetre, en el seu moment, aprofitar terrenys de muntanya que si no haurien estat improductius. L’adaptació dels humans al territori pren en escenaris com Saraís una força inusual i ens fa reflexionar, si més no, sobre la gestió de la natura pirinenca.

Cóll, el poble dels golluts, mentre mira Saraís, llueix una de les esglésies romàniques menys conegudes però més valuoses de la vall! Gaudiu del seu isolament mentre observeu el forrallat de la porta d’entrada a la nau.

Gaudiu de les formes que acompanyen l’arquitectura interna i externa de l’edifici romànic; i no oblideu el poble

25

que l’acompanya, anterior o posterior a ella, sense més importància que la que importa de veritat!

Després de passar per les Cabanasses, refugi de turisme rural, en enfilarem fins a Cardet, un poble amb ramats de bestiar que peixen, s’apleten o s’amorrien per les faldes vertiginoses de les muntanyes que moren davant l’única església de la vall amb campanar de cadireta i cripta. Un Cardet que fa segles, en mans d’un capellà com cal, va practicar la primera cesària documentada d’una dona en uns Pirineus llavors desconeguts i remots!

Dels vessants i dels tossals de Cardet s’albira, per fi, el centre geogràfic de la vall: Barruera, la vall dels roures o la vall dels óssos, segons el filòleg que mani o com bufi el port de Caldes! L’extens i ric plano de Barruera, benefactor dels granotaires, és un antic estany, originat per la força erosiva de les glaceres que davallaven de la vall de Durro, de la muntanya de Barruera –entre el port de Basco i el port de Gelada-, i del nord boïnès, és a dir, de les valls d’Erill, Boí i Taüll que tanquen la vall! Un espai natural valuós, el més valuós avui, des del punt de vista patrimonial, per la protecció i conservació dels valors naturals i culturals que fa quatre dies eren motiu de polèmiques absurdes.

Un poble, una ermita, una muntanya! El triumvirat victoriós que defineix a la perfecció la vila de Durro, on gitanos... és el sobrenom dels seus habitants i les falles de Sant Quirc... el seu privilegi! Són a més els primers a obrir la campanya de celebracions atàviques on el foc es converteix, pinxo com ell mateix, en el centre de l’univers pirinenc. Per sobre de les falles i dels fallaires s’aixeca monstruós nostre Corronco -la muntanya geperuda- que vigila dolçament les culties riques d’un poble que orgullós, com tots els pobles de la vall de Boí, lluita per conservar les arrels més fondes de l’ànima de la muntanya.

Pel camí del Pago s’arriba, en poc més d’hora i mitja, a Boí, el poble que dóna nom a la vall. Un poble valent que s’amaga intel·ligent dels vents de Catalunya i d’Aragó. Un poble on les telleres de Sant Joan comparteixen horitzons amb les avetoses i pinedes de Sant Nicolau. Un poble que comparteix la toponomàstica amb terres occitanofranceses i castellanolleoneses, així com cognoms derivats de Boil i Boya. Segons escrits d´il·lustres estudiosos com el malaurat poeta ribagorçà Mossèn Navarro, Boí vindria de Vallis bovina, o sia, la vall dels bous, d’on prendria nom una font de Caldes. Un poble de nom curt però de caràcter complex, on rau la saviesa que s’estén del Treio al tossal de Sabater! És el poble amb el cementiri més bonic de la vall. Pregunteu-ho sinó, en les vostres

26 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules l’arxipèlag de la vall de boí i els secrets de les seues ínsules!

oracions, als nostres estimats perduts!

A l’altre costat de la vall, apareix Erill, l’altre Erill, no el del castell, ni el d’Amunt ni el d’Avall sinó el que neix a la vall, la vall dels Erill! Si Santa Eulàlia aixequés el cap, de ben segur que es tornaria a enamorar de Sant Joan, amb permís de Sant Climent, i sempre que Sant Feliu, Sant Quirc o Sant Martí no tinguessin res a dir. Ai! Vall de Boí, terra de sants!!

I vora dels núvols, als peus dels ports de Rus, de Llevata i d’Erta, rau el poble més alt de la comarqueta: Taüll. Un poble avui, que en fou dos en el passat! Fins no fa pas guaire, la Guinsa i el Barri, cadascun al voltant d’una església i la seua sagrera. No oblidem, però, les restes de la primigènia església de Sant Martí, la tercera, avui amagades vora les aigües d’un barranc que a força d’enfadar-se la va acabar fent desaparèixer dels anals de la història i del patrimoni taüllenc fa uns quants segles. Un poble, Taüll, amb estació d’esquí des dels noranta, carretera des dels setanta, amb pastors i pubilles des de fa molts segles i segles!

Cinquè secret! Però tornem al Treio de Boí, la plaça des d’on partien els camins cap als banys de Caldes! Que són excel·lents, segons deia en Josep Pla, i així ho cregueren tots els seus antics i moderns visitants, potser des de la llegendària explotació o descoberta pels romans fins a la visita regular i parada obligatòria dels pelegrins de la Mare de Déu de Caldes, als traginers, contrabandistes, viatgers pirineistes o primers turistes descobridors i promotors d´aquest complex termal, inclòs l´any 1988 dintre del llibre Guinness Rècord del Món per la concentració de 37 surgències en 24 hectàrees.

Està situat al sector dels Pirineus Centrals a la seva banda meridional del massís de la Maladeta, on el flux subterrani de les aigües mineromedicinals supera els 35 anys de circulació per aquest pla de falla i on es barreja en alguna font amb aigües més superficials i per això més

fredes, que, en tot cas, són poc mineralitzades, de bona qualitat química, tèrmica i bicarbonatades sòdiques, declarades d´utilitat pública el 20-XII-1887.

Des dels 9 graus de la surgència dels Capellans fins als 53 graus de la surgència de l’Estufa, les tres classes d´aigües segons la mescla de les termals amb les fredes, han sigut utilitzades com a mínim des de l’època medieval, tant pels monjos fundadors de l’hospital-santuari com pels mateixos pelegrins. Pel que es veu és a partir del segle XVII que hi havia documentada una casa de banys terapèutics, on arreplegaven els cretins i/o malalts mentals de la regió fins al segle XIX, en què l’hospital religiós se secularitza pels vents desamortitzadors d´aquestes lleis anticlericals. El mateix relat pirinenc de 1878 que ens dóna eixes notícies ens diu que també utilitzaven l´aigua “calda” per fer marxar o fondre la neu a la primavera car el balneari és un dels complexos termals a major alçada de tots (1.500 m).

Vora la Noguera de Tor se situen tant el santuari reinaxentista el possible antic monestir i hotel més antic, el Caldes (1671), avui reformat i adossat al conjunt medieval del vell hostal-hospital, declarat casa de beneficiència el 1839. El segon i més modern hotel, el Manantial (1956), connecta directament amb les galeries de bany a l´edifici annex, oberts des de fa poc durant tot l´any.

Sabíeu que d’aquí sortia i arribava la gent que demanava o donava les gràcies a la Mare de Déu de Caldes per la protecció al port de Caldes, o port d´Arties segons cartografia del s. XVII-XVIII? Fos direcció S-N o N-S aquest passatge transpirinenc devia d’ésser concorregut i ben antic si l´Hospital de Caldes, com qualsevol hospital-refugi pirinenc, el situen a l´època templària.

D’aquí sortiren o arribaren la major part dels grans pirineistes i conqueridors del massís dels Encantats, com

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules l’arxipèlag de la vall de boí i els secrets de les seues ínsules! encara li diuen a la regió els veïns excursionistes francesos, hereus dels 7 magnífics o la Plèiade (Gourdon, Russell...) com els anomenà l´historiador pirineista Henri Beraldi. També els grans de casa nostra i al mateix segle XIX, tant excursionistes, científics com fotògrafs, sobretot del CEC (Soler, Mas...), o escriptors com Verdaguer el 1883, tot fent la missa a les 3 del matí i marxant poc després, amb els guies del país com en Jaume Major, de Taüll (recomanat i agafat pels francesos) en poc més de 10 hores de Caldes fins a Gessa (Val d´Aran). Un monogràfic necessitaríem per recollir només a tots els visitants més o menys coneguts que ens van visitar al llarg de la vall i de la història.

Sisè secret! La vall de Boí és un país jove, molt jove, tan jove que ni s’afaita ni festeja amb altres valls veïnes de bon veure perquè, primer de tot, s’ha de fer valdre per ella sola i després ja en parlarem! I a fe de Déu que durant les darreres dècades ho ha fet!

No fa més de vint anys la vall semblava voler tancar portes, les portes de la Pedra Foradada. Fou llavors, després de rebre la mossegada del colobre i apunt de rebre l’extremunció, que reviscolà i va començar un miracle econòmic basat, sobretot, en la descoberta, des de casa, o sia, des de cadascun dels pobles que el conformen, dels seus valors naturals i culturals que, fins llavontes, havien estat un suplici mentre navegaven perduts en l’oblit més pregon!

No oblidem que la vall de Boí és el país on es va inventar el foc una vetlla de Sant Joan! És el país que va fustejar la primera roda, que va moure i barrejar, des de llavors, les aigües de més de cent estanys d’origen glacial. A la vall de Boí les muntanyes riuen l’arribada de la neu mentre els rius ploren la seva marxa, com ha de ser! A la vall de Boí es va inventar el romànic, el romànic pirinenc de llosats de pissarra i llinats de fusta, d’absis i absioles, de campanars trempats cap al cel, d’arcs cecs i de frisos de dents escacats, d’arquitectures, pintures i escultures in excelsium! Són les Capelles Sixtines de la primigènia pintura romànica i on es troba la més important concentració europea de l’anomenat romànic primitiu intacte. I tot donat a conèixer dins el món de l’art per primer cop gràcies a l’Institut d’Estudis Catalans (IEC) i els seus il·lustres membres Puig i Cadafalch, Brocà i Montagut, Gudiol i Cunill, Goday i Casals, amb el fotògraf Mas i Ginesta i la seva qua-

27

rantena d’imatges úniques, a l’estiu de 1907, amb la coneguda i ara reconeguda Missió arqueologica-jurídica als Pirineus, publicada a l’Anuari de l’IEC. Cagon l’olla i els cremalls dels Erill, senyors de la vall de Boí! Sense saber-ho lluitaren per transformar unes muntanyes maleïdes en unes muntanyes desitjades durant el tercer mil·lenni de l’era cristiana. Un territori d’aigües fredes i traïdorenques que navega per rius, barrancs, estanys i sallents. Un territori de boscos d’aigua, de ferro i de gegants anònims que foren refugi d’espècies úniques de la flora i la fauna universal, i dels poquets davallaments que queden sencers del món romànic, potser 7 o 8, avui exiliats a diversos indrets. Els Erill crearen, sí, foren ells, la cultura de la neu, la ditxosa neu, que esdevingué en l’or blanc fa poc més de vint anys! I transformaren les aigües pudents en aigües miraculoses, i els txancullers en zones humides d’importància ramsar i internacional!

Qui ho havia de dir que, en tan pocs anys, en tans pocs segles, la vall arribaria tan amont! Tan amont com les muntanyes granítiques que la senyoregen amb luxúria des de fa milions d’anys!

L’últim secret. La vall de Boí no comença ni acaba enlloc.

Les olors i els colors de les quatre estacions de l’any, la seua gent i els somnis que tenen són presents, amb permís, a tots el continents, mars i oceans. Qui no porta a sobre una mica de la vall! Un instant, un pensament, un amor! Per això és patrimoni de la Humanitat des de novembre de 2000. Sabíeu que les principals esglésies d’Erill, Boí i Taüll marquen una línia imaginaria que ens portaria fins a Roma?

Fa alguns segles, una padrina maluradament golluda de la Vall va bombonir amb estima a uns diablorins, que des de Saraís fins a Taüll, no dormien mai de la vida i si ho feien, es despertaven vírtics preguntant: On comença i on acaba l’arxipèlag de la vall de Boí i les seues ínsules?

Mentrestant, el trencalòs, l’àliga roia que gusta amb delit el fang, continua estavellant entre el coratge i la força milers de fèmurs d’ovelles contra els rocs dels rocs dels segles pels segles i algunes eqües, i amén! La vall de Boí però continua sent la vall de Boí. Una vall diferent, una vall autèntica, una vall vall vall... de Boí!

Josepmaria Rispa Pifarré i Claudi Aventin-Boya

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

28

caminem pel parc

camí del coll de fogueruix El nostre Parc Nacional no deixarà mai de sorprendre'ns amb nous itineraris que ens obren les portes a grans raconades amb noves perspectives de valls prou conegudes.

Aquest és el cas del sender que s'enfila al refugi del Pla de la Font des de la vall de l’Escrita.

Aquest camí va ser traçat i obert per primera vegada pel Tom, el guarda del refugi que cercava una manera d'unir aquest refugi, encarat al nord, a la vall del bosc de Jou, Son i Esterri d'Àneu, amb la veïna vall d'Espot i l'estany de Sant Maurici.

Vist des d'Espot, el coll de Fogueruix es veu inaccessible, al capdamunt del barranc. Però els padrins encara recorden com abans, els pastors s'enfilaven amb les ovelles, costes amunt, per portar el ramat a les pastures del Pinetó.

Així doncs, comencem aquest itinerari (horari aproximat 2h30min) des de l’aparcament de Prat de Pierró, agafant el camí en direcció a l'estany de Sant Maurici. Quan hàgim passat les passarel·les i creuat el riu Escrita és el moment de seguir el GR11 però ara en direcció a Espot i abandonant el camí cap a Sant Maurici. Des d'aquest punt baixarem relaxadament 10 minuts fins a trobar l'inici del sender degudament senyalitzat. Farem uns 4 km de recorregut i 500 metres de desnivell fins a arribar al coll de Fogueruix. És un sender del qual gaudiran totes aquelles persones prou acostumades a caminar i a qui agradin els itineraris

sense gaire volum de gent. Si una cosa en podem dir és que no deixa ningú indiferent.

El camí puja per tota la solana de la vall però un bosc de pi roig ens protegeix del sol en tot moment. Anem trobant miradors espectaculars de la vall de l'Escrita ja que hi ha alguns trams aeris. El sender ha estat perfectament adequat amb passamans i escales en els punts de més pendent, gràcies a l'actuació de millora que s'ha dut a terme en incloure's aquest camí dins de la ruta de Camins Vius.

Quan comencem a suar i a bufar, l'aigua apareix per fernos un regal en arribar al naixement del barranc de Fogueruix. Sigui pel seu fluir o per la seva frescor, l'aigua és sempre font d'alegria. Hem fet ja una mica més de la meitat del camí. Seguim trampejant el terreny enfilant-nos com cabirols cap al coll fins que arriba el moment de deixar el bosc. Ens queden els últims 100 metres de desnivell dins d'un camí que creua una zona de prats, fins trobar el descans al coll de Fogueruix. (2.110m). Una mica a la dreta tenim una parada obligada a la taula d'orientació on gaudirem de les magnífiques vistes que es veuen a banda i banda d'aquest coll. Després baixarem 200 metres fins al refugi del Pla de la Font, en direcció al nord, pel bell mig del prat, relaxant les cames i respirant, ara sí, amb profunditat.

Alba Redondo i Brunet Guia interpretadora i guarda del refugi del Pla de la Font

PIC DE ROCA BLANCA (2691 m)

PIC DEL PINETÓ (2647 m)

REFUGI DEL PLA DE LA FONT

PIC DE QUARTIULES

COLL DE FOGUERUIX MIRADOR DE FOGUERUIX

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

PRAT DE PIERRÓ PONT DE SUAR PONT DE PALLERS

ESPOT

N

caminem pel parc

29

PONT PIC MIRADOR FONT REFUGI o CABANA PARADA DE TAXIS CASETA D'INFORMACIÓ AIXOPLUC POBLACIÓ

Durada: 3 hores Desnivell: 500 m Dificultat: mitjana Fixeu-vos en: la taula panoròmica situada al coll de Fogueruix i el refugi del Pla de la Font, punt de partida d’altres excursions.

APARCAMENT ITINERARI PISTA FORESTAL CURS D'AIGUA CARRETERA

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

publicacions

30

TÍTOL: Transhumàncies del segle XXI: ramaderia ovina i trashumància a l’Alta Ribagorça AUTOR: Elisabet Nadal Subirà; Juan Ramon Iglesias Ricou; Ferran Estrada Bonell EDICIÓ: Barcelona: Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació.

Quin sentit pot tenir que, en un món globalitzat on Internet i els vols de baix cost han fet desaparèixer les distàncies, milers d’ovelles es desplacin cada any seguint les cabaneres entre les pastures de muntanya de l’Alta Ribagorça i les finques de pr’avall a la plana de Lleida i la vall de l’Ebre? Qui són els ramaders que practiquen la transhumància?

Com veuen ells la seva professió? Els pastors d’avui no són com els de fa cent o cinquanta anys. Viuen i regeixen la seva explotació a partir dels coneixements transmesos pels seus avantpassats, però també per les lleis de mercat i les normatives vigents. Descriure’ls o analitzar la seva professió com un acte d’immortalització d’un món que s’acaba hauria estat, des del nostre punt de vista, una perspectiva allunyada de la realitat. Fruit d’una recerca de l’Inventari del Patrimoni Etnològic de Catalunya que impulsa el Centre de Promoció de la Cultura Popular i Tradicional Catalana, aquest llibre ofereix pistes per comprendre i conèixer millor la ramaderia ovina i la transhumància a l’Alta Ribagorça avui, a través d’una aproximació detallada i basada en les vivències dels seus protagonistes. Aquesta monografia inclou també el documental en DVD Transhumants, on Elisabet Nadal acompanya a un dels darrers pastors que fan la cabanera a peu i ens presenta la seva feina i vivències al llarg d’aquest recorregut.

TÍTOL: Flora i fauna del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici AUTOR: Toni Llobet EDICIÓ: Brau, 2010 FORMAT: 119p.; 18 cm Un nou títol de la col·lecció Guies il·lustrades de natura, dedicada a la flora i fauna dels espais naturals protegits de Catalunya. Aquest cop, la guia dedicada a la del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici recull un total de 597 espècies comunes i singulars que es poden trobar visitant el Parc. Cada il·lustració està acompanyada d’un breu text explicatiu sobre aspectes de cada ésser viu i icones que identifiquen els hàbitats amb més probabilitats de trobar-lo. La guia inclou una presentació del Parc.

TÍTOL: Brots de Pi. Persones, fets i coses del Pirineu que no tornaran mai més AUTOR: Ermengol Donisa Nat EDICIÓ: Lleida: Pagès, 2010 FORMAT: 284 p.; 24 cm.

Un Pirineu diferent a l’actual és presentat en aquesta obra. En una mena de realitat alternativa, el Pirineu passa a dir-se Némora i les situacions que s’hi relaten, barreja de realitat i ficció, ens resulten familiars. Més de quaranta relats expliquen fets i vivències d’un temps no gaire llunyà en el temps però sí en les seves formes, que s’han perdut per l’anomenat progrés i els avenços tecnològics.

Coneixerem un poble anomenat Castell que conté totes les virtuts i, per què no?, defectes dels pobles del Pirineu i on l’autor ens presenta tradicions i costums, emprant un llenguatge planer i recuperant mots de la parla pirinenca.

el portarrรณ

el portarrรณ