Les formigues roges en els boscos de pi negre

Hi ha molta gent que quan passeja per la muntanya no veu mai formigues. Això és totalment comprensible degut a les seves mides reduïdes (pocs mil·límetres) i als seus hàbits de desplaçament: per terra, sota la vegetació o resseguint els troncs dels arbres. No obstant, la majoria de visitants del Parc queden embadalits davant dels monticles de fulles de pi que fan les formigues roges. Són formigues fàcils de detectar, ja que construeixen aquests túmuls de fulles fàcilment visibles, just a sobre dels seus nius subterranis, i on hi ha gran part de l’activitat de la colònia. A més, són formigues de mida relativament gran, de manera que s’observen fàcilment a simple vista. I n’hi ha moltes, moltíssimes! Després d’una estona veient-les passejar per sobre del monticle de fulles, es pot deduir que són extraordinàriament actives, sobretot quan els toca el sol. Aquestes construccions, que podríem comparar amb les teulades de les nostres cases, són fetes amb fulles de pi, branques, terra torba i altres restes vegetals. Són permanents durant tot l’any, tot i que a l’hivern, que és l’època de l’any en què les formigues no surten a l’exterior degut a les baixes temperatures, aquests monticles poden ser sotmesos a diferents agressions i accidents que els malmeten. Quan arriba la primavera i la temperatura ho permet, les formigues dediquen gran part de la seva activitat a refer i mantenir el túmul en bon estat i, si és possible, a fer-lo més gros. Quan més gros és el monticle, més individus viuen dins del niu. Aquests monticles es construeixen de manera que rebin el màxim de raigs de sol al llarg del dia. Això permet a les obreres escalfar-se quan passegen per la seva superfície, i quan ja han acumulat suficient calor en el seu organisme, baixen a les profunditats del niu on viu la colònia. Com que ja no els toca el sol, es van refredant, i aquesta calor que perden s’allibera a l’interior del niu. Contínuament hi ha formigues ja escalfades que entren al niu per alliberar la calor, i d’altres que en surten per prendre el sol; d’aquesta manera poden regular la temperatura interna del niu durant els mesos de més activitat en el formiguer, i fins i tot es pot donar el cas que a dins del niu hi hagi una temperatura lleugerament superior a la de l’exterior. L’objectiu d’aquest comportament (en anglès anomenat basking, i que podem traduir literalment com a “prendre el sol”) és mantenir la temperatura del niu força constant durant la primavera i l’estiu, al voltant dels 30 graus, que és la temperatura òptima per a elles. Amb l’arribada de la tardor, les hores de sol es redueixen i la temperatura comença a minvar, i amb les primeres nevades la temperatura continua baixant, paral·lela a l’activitat de les formigues, fins que aquestes ja no poden obtenir calor de l’exterior, de manera que el niu entra en el repòs hivernal. Les formigues roges, típiques d’ambients forestals més aviat freds, comprenen diverses espècies, de les quals Formica lugubrisés la que podem observar en el Parc. És ben coneguda la importància d’aquest grup de formigues forestals en el bon estat i conservació dels boscos boreoalpins de coníferes, ja que, entre altres efectes beneficiosos, augmenten els nutrients i airegen el sòl de sota el monticle, i exerceixen, de manera natural, un control biològic de les plagues del bosc. No obstant, algunes pertorbacions naturals o pràctiques d’aprofitament del bosc malmeten l’estabilitat de les poblacions d’aquestes formigues, dificultant així els efectes beneficiosos que tenen sobre l’ecosistema forestal. Per això, hi ha països d’Europa on existeixen lleis i plans de conservació d’aquestes espècies d’invertebrats. Les formigues roges han estat molt estudiades als boscos boreoalpins del nord d’Europa. No obstant, al Parc, com a la resta del Pirineus catalans, ho han estat poc. Durant

les formigues roges en els boscos de pi negre

l’any 2007, el CREAF va realitzar un estudi de les comunitats de formigues en boscos subalpins de coníferes segons la gestió del bosc. Concretament, aquest estudi es va dur a terme en boscos de pi negre de la vall d’Escrita (dins del Parc Nacional) i de les valls d’Àneu (a la zona perifèrica de protecció). D’aquesta manera es van comparar boscos madurs on fa més de 40 anys que no es fa cap intervenció, i boscos on se’n fa un ús, ja sigui per pastura o per extracció de fusta. Els tres tipus de bosc corresponen a ambients ben diferents: Els boscos utilitzats per a pastura, principalment de vaques i cavalls, són boscos on s’ha afavorit el creixement de l’herba i on els arbres es troben força allunyats entre ells. En diem boscos oberts ja que permeten l’entrada de molta llum a la superfície del bosc. Així, tenen pocs arbres però abundants arbustos i sobretot molta herba. Per contra, en els boscos utilitzats per a l’extracció de fusta s’ha potenciat el creixement dels arbres, i per tant, s’han fet treballs de desbrossa o tala per millorar la qualitat de la fusta. Són boscos amb molts arbres i de mida similar, d’aspecte molt regular, que dificulten l’arribada de la llum a la superfície del terra i, en conseqüència, hi creixen pocs arbustos i herba. Per això els anomenem boscos tancats. Finalment, els boscos madurs, fruit de la gestió de conservació del Parc, presenten molts arbres d’espècie i edat diferents, gran quantitat d’arbres i branques mortes en descomposició, bastants arbustos i poca herba. Tot plegat fa que hi hagi clarianes que permeten l’entrada de la llum en petites zones, donant lloc a un ambient molt heterogeni, irregular, amb microambients diversos. Tots aquests elements, no gaire comuns en la majoria de boscos, són fruit de les dinàmiques naturals de creixement, senescència, mort i descomposició de la fusta, propis dels boscos no alterats per l’home. El resultat més sorprenent d’aquest estudi és que de les 92.210 formigues identificades, més del 99% eren de la mateixa espècie! Concretament de Formica lugubris, fet que demostra la gran dominància de les formigues roges en aquests boscos. La resta d’individus corresponia a 10 espècies més, és a dir que només es van trobar 11 espècies de formigues. No és estrany trobar tan poques espècies en aquests ambients tan freds donada la preferència de les formigues pels ambients més càlids que fa que el nombre d’espècies disminueixi gradualment des de llocs més calorosos a ambients més freds. La diferència més destacada entre els tres tipus de bosc la trobem en el nombre de formigues, que és molt més elevat en els boscos on encara se’n treu un profit, ja sigui per a pastura com per obtenir fusta. En aquests dos ambients on hi ha moltes formigues, la gran majoria (al voltant del 99%) són de l’espècie F. Lugubris. Per contra, de les altres espècies es troben molt pocs individus. Aquesta desproporció numèrica entre els boscos intervinguts i els madurs podria ser causada pels pocs arbustos presents en el sotabosc dels primers, que facilita trobar un lloc amb suficient llum per construir el niu; precisament les condicions que afavoreixen que hi hagin molts nius de Formica lugubris i, per tant, molts més individus. Una dada que confirma aquesta hipòtesi és el nombre de monticles trobats en cada tipus de boscs que correspon a 202 en els pasturats, 129 en els boscos amb explotació de fusta i només 1 en els madurs. En conseqüència, l’abundància de F. lugubris està condicionant les espècies de formigues que podem trobar en la zona i les seves abundàncies. Però, com es pot explicar aquest efecte competitiu tan fort d’una sola espècie sobre les altres espècies de la comunitat? Cal considerar Formica lugubris com una espècie molt territorial que domina clarament davant de les altres espècies. Es tracta d’una formiga carnívora, depredadora i agressiva que ataca animals vius amb les seves

les formigues roges en els boscos de pi negre

mandíbules, fins i tot s’atreveixen amb animals més grans que elles; o bé en recull de morts i els transporta fins al niu per servir d’aliment a tota la colònia. Per aconseguir el menjar, les obreres rastregen grans zones seguint les pistes d’olor que han deixat prèviament altres formigues del mateix niu. Això dibuixa una xarxa de camins al voltant dels monticles per on es mouen habitualment i d’on són capturats o expulsats els intrusos. Aquestes pistes discorren per terra i pels arbres, on les formigues hi troben gran part del seu aliment, ja siguin més animals per depredar o bé la melassa que excreten els pugons. Les formigues tenen cura d’aquests àfids tot defensant-los del possibles depredadors utilitzant, si convé, el seu potent àcid fòrmic, igual que fan quan defensen el seu niu. Així doncs, aquestes formigues defensen activament el territori per on es mouen i també l’aliment que s’hi troba. Quan el nombre de formigues d’un niu creix molt, llavors un grup d’obreres i de reines marxen territori enllà per construir un nou monticle i així ampliar el terreny de caça. Atès que mantenen un lligam familiar amb el niu mare d’on han sortit, les obreres poden utilitzar indistintament qualsevol dels nius. D’aquesta organització amb diversos nius se’n diu supercolònia, i poden arribar a ser molt grans en extensió i en nombre d’obreres i de reines: A Suïssa es va trobar una de les majors supercolònies de F. lugubrisque estava formada per 1.200 formiguers i ocupava una extensió de 70 hectàrees! Aquestes supercolònies formades per diversos nius i moltes reines donen lloc a l’ocupació intensa del territori. Això i l’agressivitat dels seus individus dificulta l’ús de l’espai per altres espècies menys dominants que només poden ocupar l’espai i els recursos no utilitzats per l’espècie dominant. Per tant, quan més individus hi ha de l’espècie dominant, menys se’n troben de les altres espècies. A més, la majoria d’espècies que coexisteixen amb d’altres molt dominants són de comportament tímid, subordinades, de manera que en cap moment representen un perill per a l’hegemonia de l’espècie dominant. I què passa en els boscos madurs de dins del Parc on hi ha més arbustos? L’estudi del CREAF mostra com els boscos madurs presenten una comunitat de formigues ben diferent dels boscos amb aprofitament. Aquests boscos, caracteritzats per l’abundància d’arbres, arbustos i fusta morta, presenten menys llocs adients per establir els túmuls de fulles i, per tant, el nombre de nius i, en conseqüència, d’individus és més reduït. Tot i que en l’estudi només s’ha trobat 1 niu de F. lugubris en els boscos madurs, aquesta espècie continua sent la més abundant, és a dir, la que presenta més individus. Malgrat tot, no ocupa la major part del territori, deixant espai lliure a altres espècies. La que es troba més repartida pel territori és Formica lemani . Tot i que pertany al mateix gènere de formigues que F. lugubris, aquesta espècie no forma part del grup de les formigues roges i, per tant, té un comportament ben diferent. Tot i que també és una formiga depredadora d’insectes i altres invertebrats i que expulsa àcid fòrmic per l’abdomen, no és territorial com F. lugubrisi només defensa activament el seu niu. Aquestes són molt més discretes, sense construir monticles, sovint els ubiquen sota les pedres, roques planes o troncs caiguts. Les seves colònies no són tan nombroses, tot i que hi pot haver més d’una reina. Tot això fa que lluny de ser una formiga dominant, sigui una espècie subordinada, que no desplaça altres espècies. En conseqüència, sense la dominància de F. lugubris ni cap altra espècie similar, en els boscos madurs trobem un nombre major d’espècies de formigues i un augment de la diversitat en la comunitat d’aquests insectes. Aquests resultats són semblants als obtinguts en estudis fets al nord d’Europa, on F. lugubrisés més abundant en els boscos joves o fragmentats que en els madurs. Ara bé, a diferència del que passa als Pirineus, en els boscos madurs de més al nord hi ha alguna altra espècie de formiga roja que domina clarament en la comunitat i que comporta que el nombre d’espècies en el bosc madur sigui inferior que en els més joves. Amb tot, cal puntualitzar que els boscos madurs del nord d’Europa són boscos on fa més de 100 anys que no s’hi ha intervingut i que les espècies dominants d’allà no s’han trobat en el Parc. Això no impedeix que potser les comunitats de formigues dels boscos madurs del Parc estan encara canviant a mesura que el bosc es va fent més madur.

Olga Boet Escarceller i Xavi Arnan Viadiu, Centre de Recerca i Aplicacions Forestals (CREAF)