butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
les formigues roges
7
en els boscos de pi negre Hi ha molta gent que quan passeja per la muntanya no veu mai formigues. Això és totalment comprensible degut a les seves mides reduïdes (pocs mil·límetres) i als seus hàbits de desplaçament: per terra, sota la vegetació o resseguint els troncs dels arbres. No obstant, la majoria de visitants del Parc queden embadalits davant dels monticles de fulles de pi que fan les formigues roges. Són formigues fàcils de detectar, ja que construeixen aquests túmuls de fulles fàcilment visibles, just a sobre dels seus nius subterranis, i on hi ha gran part de l’activitat de la colònia. A més, són formigues de mida relativament gran, de manera que s’observen fàcilment a simple vista. I n’hi ha moltes, moltíssimes! Després d’una estona veient-les passejar per sobre del monticle de fulles, es pot deduir que són extraordinàriament actives, sobretot quan els toca el sol. Aquestes construccions, que podríem comparar amb les teulades de les nostres cases, són fetes amb fulles de pi, branques, terra torba i altres restes vegetals. Són permanents durant tot l’any, tot i que a l’hivern, que és l’època de l’any en què les formigues no surten a l’exterior degut a les baixes temperatures, aquests monticles poden ser sotmesos a diferents agressions i accidents que els malmeten. Quan arriba la primavera i la temperatura ho permet, les formigues dediquen gran part de la seva activitat a refer i mantenir el túmul en bon estat i, si és possible, a fer-lo més gros. Quan més gros és el monticle, més individus viuen dins del niu. Aquests monticles es construeixen de manera que rebin el màxim de raigs de sol al llarg del dia. Això permet a les obreres escalfar-se quan passegen per la seva superfície, i quan ja han acumulat suficient calor en el seu organisme, baixen a les profunditats del niu on viu la colònia. Com que ja no els toca el sol, es van refredant, i aquesta calor que perden s’allibera a l’interior del niu. Contínuament hi ha
formigues ja escalfades que entren al niu per alliberar la calor, i d’altres que en surten per prendre el sol; d’aquesta manera poden regular la temperatura interna del niu durant els mesos de més activitat en el formiguer, i fins i tot es pot donar el cas que a dins del niu hi hagi una temperatura lleugerament superior a la de l’exterior. L’objectiu d’aquest comportament (en anglès anomenat basking, i que podem traduir literalment com a “prendre el sol”) és mantenir la temperatura del niu força constant durant la primavera i l’estiu, al voltant dels 30 graus, que és la temperatura òptima per a elles. Amb l’arribada de la tardor, les hores de sol es redueixen i la temperatura comença a minvar, i amb les primeres nevades la temperatura continua baixant, paral·lela a l’activitat de les formigues, fins que aquestes ja no poden obtenir calor de l’exterior, de manera que el niu entra en el repòs hivernal. Les formigues roges, típiques d’ambients forestals més aviat freds, comprenen diverses espècies, de les quals Formica lugubris és la que podem observar en el Parc. És ben coneguda la importància d’aquest grup de formigues forestals en el bon estat i conservació dels boscos boreoalpins de coníferes, ja que, entre altres efectes beneficiosos, augmenten els nutrients i airegen el sòl de sota el monticle, i exerceixen, de manera natural, un control biològic de les plagues del bosc. No obstant, algunes pertorbacions naturals o pràctiques d’aprofitament del bosc malmeten l’estabilitat de les poblacions d’aquestes formigues, dificultant així els efectes beneficiosos que tenen sobre l’ecosistema forestal. Per això, hi ha països d’Europa on existeixen lleis i plans de conservació d’aquestes espècies d’invertebrats. Les formigues roges han estat molt estudiades als boscos boreoalpins del nord d’Europa. No obstant, al Parc, com a la resta del Pirineus catalans, ho han estat poc. Durant
