30 minute read
L’entrevista: Rossendo de Simona, el cartògraf de la vall de Boí
11
Advertisement
Després d’un hivern de nevades i temperatures suaus, excepte una setmana d’intenses gelades i vent, la vall de Boí ha començat a viure la primavera. És hora de continuar caminant, ara sense neu, pels camins que uneixen els nostres pobles, per les faldes i les raspes encara nevades de les muntanyes. Però el que potser no sabeu és que a ca de Simona de Boí s’han dibuixat, per primera vegada, molts d’aquests camins que avui tots coneixem gràcies a les explicacions dels nostres padrins però també als mapes, guies, fullets informatius, senyalització existents. Rossendo Vila Blanch n’és un dels responsables. En uns temps on els mapes es feien i es continuen fent a les ciutats, vet aquí que el mestre de les cerimònies cartogràfiques vivia als Pirineus o molt a prop...
Tinc entès Rossendo que no vas néixer a Boí?
Vaig néixer a Toulouse el 21 de novembre de 1927 ja que els pares treballaven a França. La mare era de Boí i el pare de Savallà del Comtat, un poble de Tarragona. Van marxar cap a França a fer el que fan els emigrants: buscar temps millors. Ell era paleta i treballava molt més a França que aquí. A l’hivern també hi eren els padrins de casa -els pares de la meua mare- que tornaven a la vall de Boí quan arribava la primavera.
Qui quedava aquí a Boí?
A l’hivern ca de Simona quedava tancada. No hi quedava ningú. Tancada!
Quan tornes?
Cada any tornava cap a Boí. De petit em van deixar amb una anèmia i ensoresper a revèncer l’anèmia m’enviaven cap a aquí durant els estius fins que la vaig curar. El temps atlàntic de Toulouse no em beneficiava, massa humitat. A Boí en canvi l’oxigen era molt bo.
La ruta de Toulouse a Boí per on anava?
Recordo que passàvem del pont del Rei cap al port de la Bonaigua, que era la única via que hi havia. Un any vaig vindre amb la tosferina i arribant al port se’m va curar. Es veu que el canvi d’altura de Toulouse a la Bonaigua, a dos mil i pico, en va ser la causa. Del port baixàvem cap a la Pobla, per Perves al Pont i cap a Boí.
Quan deixeu França?
L’any 41 els alemanys van ocupar França. No hi havia treball per als estrangers i ensores el pare va decidir tornar tots cap aquí. Vam estar un temporada a Boí però tampoc hi havia vida i els pares van marxar llavors cap a Barcelona i jo em vaig quedar amb la padrina que era molt velleta. Del 1936 al 1941 visco i estudio a França i obtinc el certificat de primers estudis, estudiant en francès... Encore sent rapelle!!
Hi era més gent de Boí a Toulouse?
Sí, sí, hi havia gent! De la meua coneixença hi havia una germana d’Enriquet de ca de Rossa.
Què fa un nen com tu als anys quaranta del segle passat a Boí?
Amb catorze anys, vaig estar un parell de mesos a l’Estudi de Boí amb mossèn Josep Camarasa, on hi havia la Casa del Parc abans, que ens ensenyava les primeres lletres, poca cosa! Era un home molt espavilat i va recollir molta informació sobre la vall. Va fer moltes fotografies de paisatges i havia editat fins i tot una col·lecció. Entre Joan, el meu fill, i jo hem fet també col·leccions de fotografies molt antigues. En tinc una de 1890 del poble de Boí, i de Caldes, fetes per excursionistes d’aquella època.
Ca de Simona era una bona casa?
No, pobra! Jo vaig treballant les finques justes per viure. Collir quatre o cinc sacs de blat i de sèguel, patates per al gasto de tot l’any, unes quantes verdures, enciams, tot el que hi ha d’hortalíssia. I re més que això! D’animals, no en teníem cap. Un porcellet per tot l’any, uns quants conills i gallines pels ous. La vida rudimentària d’ ensores.
Quan comença canviar la teua vida, amb l’arribada de les hidroelèctriques?
Primer vam començar a medir els boscos d’Aigüestortes,
12
Refugi de Dellui (Anys 70)
per davall de Caldes, el Pla de la Sallent que pertanyien al Ventosa i Calvell. Era el propietari de totes aquestes muntanyes i boscos. Es veu que ho va comprar al comtat d’Erill, al comte de Delamarre. Ho va comprar bastant barat, per poques pessetes, potser 100.000 pessetes d’ ensores. Al 1907 aquest comte va col·locar una creu al cap del Comaloforno que sembla que encara hi és! Nosaltres fèiem brigades i mesuràvem el gruix dels arbres amb una espècie de mangalaamb números. Uns medien, altres apuntaven en una llibreta i uns altres, amb un pinzell de pintura roia, marcaven l’arbre mesurat. Quan els volien tallar els feien una pelada i els ficaven un número. Els picadors els tallaven, els tiradors estiraven i els treien del bosc, i finalment els raiers els enraiaven al riu. Dels primers picadors que van venir a la vall de Boí m’havien explicat que eren portuguesos i eren de fa molts anys antics, de finals del segle dinou i començaments del vint.
Hi va haver raiers a la vall de Boí?
Segons diuen, a l’estany de Llebreta hi havia una presa. En diuen la Restanca i encara hi ha els rocs i la fusta. Hi havia una bona presa, la tancaven, complien de fusta l’estany i engegaven l’aigua cap a avall. Però es veu que feien molt mal ja que arrasaven finques al Plano i tot allò d’allí i ensores ho van prohibir. En vista de que no podien treure la fusta van ordir d’agafar la fusta i portar-la cap al Portarró, per una tiraderaque tenien feta, amb mules i matxos, però se’n mataven moltes. Al barranc de Peixerani hi ha un lloc que tot és pedretes i pedres, i segons diuen uns, tiraven una pedra per cada tronc que pujava, i segons diuen altres, les tiraven per cada animal que moria.
Hi havia algú més que pogués tallar els boscos?
Sí! Uns quants de Boí vam fer una societat i anàvem a tallar la fusta. Èrom dos emprenedors, per exemple, Pepito de Guasch i jo, i vam fer una empresa per tallar la fusta. No tenia ni nom però ens vam entendre amb un senyor que es deia Baralla. Es tallava i l’ estimbàvom fins al peu dels cargadors dels camions. Això ho vam fer durant un any però també havíem treballant per la Matorsa (Maderas Tor, SA), una empresa que hi havia la costat del Pallars.
Com era en Ventosa i Calvell?
La gent de Boí no en tenia gaire bon concepte. Sempre havíem tingut problemes amb la fusta, perquè no ens deixava tallar-la i quan s’havien de demanar permisos, malament. Després la muntanya l’havies d’arrendar per pujar els animals a péixer. Es pagava un tant amb mesures de blat i altres coses en espècies. Quan va entrar la Generalitat això va canviar.
Ventosa però va ser el pioner en aquesta vall a construir refugis a la muntanya. A la ribera de Caldes, a l’estany Llong...
I a Dellui! El va fer el meu pare, Rossendo, cap a l’any 45 o 46 però l’encàrrec el va rebre de l’empresa que feia les primeres prospeccions hidroelèctriques per la zona i que feia aquests treballs per justificar la concessió que tenien! El van ficar en un serradet però cada vegada que feia vent aixecava tota la coberta. Pujaven el ciment des de Boí amb cavalleria, l’arena la trobaven allí i Ventura Lloan i un altre de ca de la Donsa feien les taules. Estava ben programat i encara guardo per casa alguns plànols del refugi. També van fer aquell camí tan bo que va d’estany Llong fins a Dellui. A la pleta del Pi, pujant cap al pla de la Sallent, també estava previst ficar un altre refugi però finalment no es va fer perquè va entrar l’ENHER.
Una època de molts projectes per a la vall, no?
Hi havia molts projectes que després no es van fer com una presa a l’estany Negre; la central del planell de l’Orri, a la cua de Cavallers; una altra presa a la roca dels Esguarcs d’Erill -per sobre de la qual hauria passat la carretera que pugés cap a Boí i Taüll. Un empresa coneguda com Riegos y Fuerzas de Levante, la Aluminio, havia proposat fer una única central hidroelèctrica. Agafarien l’aigua del riu de Sant Martí, la portarien cap a Aigüestortes, d’allí a Cavallers on tancarien, i després pel vessant de Caldes i d’Erill farien arribar l’aigua fins al serrat de Picolano, als sols del qual es construiria aquesta única central ja en terme de Barruera.
És veritat que estany Llong va estar a punt de ser transformat en un presa?
Sí i Llebreta també però quan van fer les primeres prospeccions van veure que tot era una tartera. No van trobar terreny dur, hi havia massa filtracions. Tot era una morrena del temps de les geleres i re de penya. Així que ho van deixar estar.
Finalment l’empresa escollida va ser l’ENHER que va iniciar a finals del anys quaranta els primers treballs per a l’explotació hidroelèctrica de la capçalera de la vall de Boí.
Durant l’hivern nosaltres estàvompel poble i quan arribava l’estiu havies de treballar. I clar, venien ells, i pagaven de 20
13 Al cim de Subenuix, amb Joan Coromines
a 25 pessetes per dia, que era molt. Treballaves amb ells, t’emportaves la berena, t’anaves a quedar pels muntanyes, fèiomla triangulació de tota la zona i aquí comença el meu interès per la cartografia i pels noms dels llocs. Anava amb un enginyer italià que es deia Claudio Ammirato. Dibuixàvomles muntanyes i el perímetre dels estanys. Amb una espècie de barqueta de lona, ens ficàvom a l’estany per medir les profunditats. Em tenia com un fill adoptiu i em va arribar a dir que si anava a Roma amb ell em pagava la carrera d’enginyer. Ell ja va veure que tenia il·lusió pels mapes i per dibuixar!
Quins foren els estanys més profunds?
A l’estany de Contraix ens va passar una cosa molt curiosa. Vam agafar una corda i a la punta hi vam ficar una pedra; es va començar a esfonsar, esfonsari va resultar que quan va arribar al fons vam començar a tirar cap a munt i no pujava, i com més tiraves més s’esfonsava la barca. La pressió a 60 metres de profunditat era de 6 kg així que vam canviar la pedra per un objecte redó que fes més fàcil mesurar la profunditat. I finalment vam arribar als 72 metres de profunditat, una miqueta més enllà d’on havíem fet la primera medició, cap al mig de l’estany. El Bergús també era molt fondo, em sembla que 47 metres; el Nere i els Monges quaranta i pico; el Travessani, el Gémena de Dalt, el Negre, el Pessó i l’estany Gelat de Dalt (o Tumeneia), més de trenta.
I els menys fondos?
A Llebreta vam trobar 7 metres. A Sarradé i estany Llong, 16; al Redó, 17. Totes aquestes profunditats les podeu trobar en el mapa de l’Alpina de la Vall de Boí de l’edició de l’any 1980. El primer mapa de la vall de Boí va sortir però molt abans, a l’any 1963.
La primera feina que fas amb l’ENHER és...
portar les mires! Seguir la muntanya amb els enginyers, triangulant, ficant vèrtexs per qui i per allà. Vam fer uns mapes no gaire macos però molt efectius. Al web de l’Institut Cartogràfic de Catalunya (www.icc.cat) es poden consultar aquests primers mapes de la vall.
Quan et comences a interessar per la cartografia?
La meua il·lusió per la cartografia comença l’any 1943. Poc o molt sempre havia estat aficionat als mapes. A la vall de Boí hi havia uns equips de FECSA i a l’estiu acompanyava els enginyers per fer els primers mapes de la muntanya. Portava la mira, els punts de referència, pujàvom als pics per triangular. Era l’únic sou que hi havia a casa! Després va venir l’ENHER i ajudàvomtambé per fer tot l’asuntodels salts. Ara bé, era un hobbyi sempre ho va ser.
El contacte amb l’editorial Alpina com es produeix?
Una vegada vaig parlar amb el Dr. Salvador Llobet, un gran geògraf, i em va demanar de fer un mapa d’aquesta regió. Li vaig fer uns croquis i ho va acceptar. Ensores em van enviar un mapa amb corbes de nivell i vaig començar a fer
lo de nou. Aguetmapa es diria Montarto, el primer que vaig fer! Ho feia sobre paper vegetal amb una pluma xica i tinta xinesa ja que encara no hi era paper poliester ni bolígrafs rotrings. Per canviar d’escala feia servir quadrícules. Després va sortir el mapa titulat Ribagorça, Pont de Suert, Montseny i així fins a 16 mapes que són els que he fet amb l’Alpina. Un mapa d’aquí, un mapa d’allà! Feia fotografies i estereoscòpicament identificava el terreny. Amb les fotografies es pot saber les altures molt bé a partir de les distàncies, els angles dels desnivells, les ombres.
Com es feia un mapa?
Primer teníomels mapes de l’Instituto Geográfico Nacional amb uns errors fenomenals. Corregíom lo que podíom. Després vam mirar els mapes del vol americà i eren una mica més precisos però estaven plens d’errors. Per exemple, el pic de Peguera marcava 2.942 metres i l’altura veritable era 2.982. Hi era quaranta metros de diferència i s’havia de corregir! Les fotografies aèries també m’han ajudat molt!
Però el procés d’elaboració com anava?
Necessitava cinc planxes de poliester de 60X70. A la primera posava les corbes de nivell que era el que costava més; a la segona, els estanys, els rius, les fonts; a la tercera, els pobles, les carreteres; a l’altra, els límits municipals, comarcals, provincials; i l’última, per a la toponímia. Cinc fulles que superposades ens donaven el mapa complet. Quan ho comparàvom amb el mapa de l’exèrcit sortien, com et deia abans, molts errors. Una vegada amb un mapa del Turbón em vaig barallar amb els de l’Alpina perquè m’havien descorregitels errors que hi havia. Jo seguia el terreny i trobava les equivocacions. S’ha de ficar tal com és! No obstant això, avui tot això de fer-ho a mà, a l’arcaica, s’ha acabat. Tot es fa digitalment!
Com recollies la toponímia?
Anar fent terreny i demanant noms a la gent. Entravòma un poble i aguestamuntanya com es diu, el barranc, el serrat... A vegades em deien dos noms diferents per un mateix lloc i llavors ho havia de preguntar a altres. M’havien arribat a preguntar si era d’Hisenda. No se’n fiaven massa! Un cop fet el mapa amb el topònims essencials s’havien de redactar les excursions, el grau de dificultat, com estaven les pistes i les carreteres. El meu fill Joan ha col·laborat molt amb mi. Per aguestesmuntanyes un sol no hi pot anar!
Aquest topònim de Pla de la Cabana diuen que és modern, que per abans no es deia així sinó Llubriqueto.
Doncs el meu pare ho deia. També el meu padrí i als estanys Gémena en deia Sant Gémena. Salt de la Sallent en deia a la cascada que hi ha damunt de Caldes i el salt de Llebriqueto al que cau de l’estany cap al pla de la Cabana.
Vas conèixer en Joan Coromines i Vigneaux, el famós lingüista autor de molts estudis sobre la toponímia catalana i de la vall de Boí així com de l’ Onomasticon Cataloniae, un recull exhaustiu de més de 400.000 topònims catalans?
Sí i tant! S’estava a ca de Cília i era primot però molt feixuc, no sabia caminar bé. L’acompanyava pels pobles. Un any ens vam anar a quedar a estany Llong, també hi era el Dr. Pere Gabarró, vam sopar amb truites i tots contents! L’endemà a la punta del dia vam marxar cap al Subenuix, que està a 2.949 metres i pujant encara anava fent però baixar se l’havia de baixar amb una corda. Tenia vèrtec! Tanmateixel vam poder fer arribar al pic i va ser el més alt que havia fet. Ell preguntava pels noms del país i de cada nom sacava una rel, l’etimologia. Li vaig dir: aquest pic d’Avellaners, per què li fiqueu Abellers? Abellers és una comarca de l’altra banda, a Senet! No hi té res a veure. Per mi que el topònim Avellaner ve que el pic té la mateixa forma que el dent avellaner(dent caní). Va parlar molt amb els vells d’Escudé de Boí i Sobirada de Taüll. A cada poble trobava algú que sabia noms. Va vindre set o vuit anys. Ara que parlem de personatges famosos, mon padrí em deia que se’n recordava d’un capellà que li agradaven molt les muntanyes; jo crec que era mossèn Cinto Verdaguer! També en va venir un altre, mossèn Jaume Oliveras, que va pujar a l’Aneto. Jo l’he fet tres vegades. Aguell és un país molt diferent; arribant a dalt notes que l’aire està més enrarit. És 400 metres més alt que el Comaloforno! Per cert, en una llibreta tinc tots el pics que he pujat.
Amb el camí de Comaloforno tens una anècdota...
Sí, per pujar al pic hi havia un camí pels estanys Gémena i un
14
15
altre per Riumalo. Però des de la presa de Cavallers hi era un altre camí que s’avançava 2 hores però per un pas una mica dolent i que la gent no sabia trobar. Un dia van baixar uns senyors i es van perdre. Van fer una queixa a l’editorial Alpina on deien que aguetpas no existia però ara fa anys que està senyalitzat i tothom el coneix. És el pas de l’ Osso.
Com és la teua relació amb la muntanya?
M’agradava molt. Havia pujat a quasi tots els pics de la zona. A l’estiu fent de guia turístic acompanyava molta gent. M’anava perfeccionant fent mapes, fotografies i mirant el terreny.
Quan no treballaves, què feies?
Els dies de festa anàvom a pescar. Les millors truites, vull dir, les més sabroses, eren les d’Aigüestortes, Dellui, Pla de la Cabana, Llebriqueto. Jo crec, a més, que les truites del Pessó i de Dellui les hi van portar els de Cabdella. Hi era un tal Còfiad’Espui i jo se me n’enrecordeque en aquests dos estanys ells hi venien a pescar amb una barca de fusta que tenien amagada però nosaltres pujàvom i els deslligàvom els troncs. Nosaltres no anàvom a vendre les truites a França; eren per consum de la Vall, per vendre al Pont, i a l’estiu, a Caldes. En canvi els de Cabdella saltaven per la collada dels Gavatxos, cap al Portal de Colomès i cap a França. Ho portaven amb crestellades de 25-30 kg, uns canestrellsplens d’aixordiguesperquè així es conservaven millor durant el viatge.
Tu has repoblat algun estany?
Sí, amb Agustí de Pedro! Les basses de Dellui, la cometa d’Amitges. En aquest últim hi vam pujar 7 truites d’estany Llong. Les vam pescar amb canya i amb una farradales vam pujar a dalt. Després pescàvom truites vives també per la Farga, on tenien una peixera molt gran per a recreació dels turistes. A les cometes d’Amitges una vegada en vam pescar una que pesava 1 kg, la vam portar viva i la van posar a la peixera. I quan anaven a mirar les truites veien que anaven disminuint. Era la grossa que se les fotia totes!
Quins altres peixos recordes?
Després van vindre de França eixospeixos petits. Amb una mica de llavor ho van repoblar tot. Tots els estanys n’estan plens! A Sarradé, en canvi, es feien aguelles truites del cap gros, ja que és un estany molt prolífic. Si se’n fan massa de truites no hi ha prou menjar, van creixent i com no mengen prou queden amb el cap gros i un cos xic. Però tenen un gust raro! Cada estany té el seu gust i color propi. La truita més bonica era de l’estany Xic que hi ha davall de Travessani. Hi ha una truita molt bonica amb uns piquets rois, blancs i blaus. Molt maca! A Contraix, en canvi, no hi poden viure perquè hi ha massa pressió.
Encara surts a pescar?
Des de l’any 1995 no he agafat cap més truita. He pescat tota la vida, caçar no. Si vols te puc dir totes les truites que he pescat. Jo he sigut un depredador, ara bé, sempre amb canya. Des de l’any 1945 fins el 1994 havia comptabilitzat 41.366 truites que pesaven 3.108 quilos. L’any més bo va ser el 1948; va ser el primer any de la cullereta i em vaig comprar una canya de rodet amb la qual vaig pescar 6.885 truites que van pesar 424 quilos. La truita més grossa que he pescat feia 3 quilos a l’estany Gémena i en un dia he arribat a pescar 142 truites amb canya. Tot ho tinc apuntat en aquest dietari.
Parlant d’altres bitxos, he sentit parlar d’una trobada suposupo d’un familiar teu amb un osso...
El padrí, Josep Blanch! El va trobar un osso! Diuen que va haver de pujar a un arbre amb un ossardóa les mans però ho trobo molt raro. Diuen que l’óssa no va marxar fins que li va tornar la cria. No m’acaba de convèncer. El que jo sé és que estava fent de vaquer a Espot i mentre bevia en una font li va passar un osso per sobre seu i va marxar. Això ho explicava ell! Un parell de fills del meu padrí van néixer a Espot a la casa on estaven llogats.
De llops en saps alguna?
Abans també n’hi havia sigut de llops per aquí. La joventut de Boí agafaven un corn i se’n anaven al cap d’algun tossal i udolaven perquè així feien acudir els llops. La gent s’amagava dins de les cases i veien passar els llops pels carrers. Quina gran cosa! El perill d’aquests animals era a la muntanya on hi havia pletes i pletius tancats per evitar que ataquessin els animals. I se me’n recorde que acudien on hi havia eqües però es ficaven els pollins al mig, elles de cul i anar perneant! També havia sentit dir que, quan anaven al Pont, per protegir-se dels llops, agafaven una faixa, se la deslligaven i la deixaven arrossegar i aturava els llops. Això deien! Sacat del llop i de l’ osso els altres animals no feien por.
I els colobres?
Els colobres(escurçons) tenien la premsa sempre com ara; quan se’n veia un, a matar-lo de seguida. I si era una serp i la podien agafar era bona per fer remeis, per les grips i tot això. Feien un caldoi la ficaven a la vianda. Per exemple per protegir una persona agafaven una mica de pell de colobre i la guardaven a la cartera.
Quin és l’animal que t’impressiona més del teu país?
L’isard. Així com ara hi ha cabirols i ciervosabans solament hi havia isards. T’explicaré una història que ens va passar. Ens vam ajuntar uns quants i vam anar a pescar però un tenia un mosquetó de l’exèrcit. Vam arribar a Llebreta i a les saleres hi era una mà d’isards de por. Vam carregar el mosquetó i pam!, Agustí de Pedro en mata un. A l’estruendodel tirola resta es van escapar i arribant a aguell saltet que hi ha al barranc de Copiello, encara ens va donar temps de treure la beina amb un baqueta i ficar un cartutxo i bum! en
16
fa caure un altre. Vam anar a buscar-lo i el vam portar fins a Llebreta, on encara no hi era la pista. Al moment d’estripar-lo, aquell isard que pensàvomque havia matat, torna a viure i saltant es fica a dins l’estany. Jo, ràpid, em vaig ficar a l’altre costat del riu, supo-supo a l’isard, i al veure’m allí torna a marxar cap al mig. Va estar una estona nedant fent voltes per l’estany i quan va veure que no podia sortir, fica el cap a l’aigua i s’aufega. La feina va ser llavors treure aquest isard del fons de l’estany. Allí mateix hi havia la cabaneta del Magre, vora on avui hi ha el pas canadenc. Vam agafar les quatre bigues que hi havia, les vam lligar i vam arreplegar l’isard. I de pas vam aprofitar per pescar des del mig de l’estany i vingacops de canya i vingapescar truites. Eren altres temps!
Parlant de Llebreta, quan es va construir el xalet famós que hi ha?
Encara no havia arribat l’ENHER ni era Parc Nacional. Els del Magre es van vendre la finca i s’hi van fer el xalet els andorrans. Però tinc entès que ara darrerament s’ho van vendre a una altre. És estrany que no ho compri el Parc Nacional!
Què en saps de l’ermita de Sant Nicolau, hi pujaves per a fer la romeria?
Abans, abans s’havia fet però s’havia perdut fins que va vindre un mossèn molt emprenedor, mossèn Llorens, que després va marxar cap a Puigcerdà, i aguet va començar a remenar tot això una altra vegada. Ensores cada any cada any es feia la romeria. L’ermita no estava en ruïnes, s’aguantava prou bé. Se va refer una mica el llinat i ara no fa gaire ho va arreglar el Parc. Si va conservant! Mossèn Llorens va fer també la font del Treio, sempre volia fer coses.
Qui va obrir la pista que puja cap a Aigüestortes?
L’ENHER amb treballadors contractats per l’empresa, gent de Boí, de la vall i de fora. No és veritat que vinguessin presos de la guerra. Estava programat fer-la solament fins a Aigüestortes però a un tal senyor Pedregosa se li va ocorrir anar a peu cap al Portarró per conèixer el país i quan van arribar van veure que la pista que venia d’Espot arribava fins a dalt. Me cagon dena!Tornen a baixar a galop i van fer vindre una animalada d’obrers, mil i pico, i amb pocs dies van fer la pista d’Aigüestortes fins al Portarró. Es veu que els de l’altre costat ja sabien de la famosa visita en què Franco finalment va creuar el Portarró, però els d’Hidroelèctrica de Catalunya no van dir re als de l’ENHER. Sort que ho van descobrir!¡
Vas conèixer Franco?
Me’n recordo que durant aquests anys pujava de tant en tant i jo l’havia acompanyat dues vegades a pescar. Una vegada li van demanar al senyor Victoriano Muñoz, l’enginyer jefede l’Empresa, com ho podria fer perquè Franco agafés truites. Una vegada amb Manuel Díaz de la Cabana el vam acompanyar a pescar al cap d’estany Llong i no pescava re. Ens va cridar a un de nosaltres i amb aguella veueta una mica rara que tenia ens va preguntar per què no picaven. Es que hoy está el día muy claro, su excelencia, y con tanto sol no pican; al atardecer con mosquito sería mejor li vam contestar. I ell diu... ¿no será que aquí hay muchos pescadores? I vam contestar... Sí, eso también lo hace!! Tots vam riure. Ho va provar una altra vegada a Llebreta, amb el seu acompanyant, amb totes les muntanyes plenes de civils, i en va agafar una i encara petita. Tots van acabar dinant al pla d’Aigüestortes. Encara hi havia la capella de Sant Esperit. Tot allò estava ple de tauletes d’ells, hi era capitans generals, autoritats i tot això, i es van posar a menjar i nosaltres anar mirant. Finalment va passar un brigada de la seua guàrdia per allí on èromi li vam dir... bueno, nosotros hemos llegado hasta aquí pero nadie nos da de comer! Un momentito , ens va contestar i se’n va darrera de la capella. Mos crida i fa passar a tots cap allà. Vam menjar com a reis! Va acabar la visita, Franco va marxar i la senyora Paquita de la Farga va manar recollir la visella a una brigada d’avilenyos que hi havia. Van començar a agafar copetes i més copetes, i anar beient lo que hi havia sobrat i van agafar una borratxera que tota la visellava quedar trencada.
butlletí del parc nacional d’ aigüestortes i estany de sant maurici
17
Els nyius de metralladora que hi ha a la ribera de Sant Nicolau, pujant de Llebreta cap a Aigüestortes, d’on surten?
Ho va fer l’exèrcit de Franco. Tot lo Pirineu n’està ple d’això. Ells se pensaven que una vegada els americans havien guanyat la segona guerra mundial atacarien Espanya i van fortificar tot el Pirineu. N’hi ha aquí, a Toirigo, a Sarrado; per la banda de Senet n’està ple! Els van fer però encabatse’n van entornar. No recordo veure-hi mai activitat militar. Estaven molt mal muntats. Miren un terreny però no tenen protecció perquè poden atacar-los per sobre i matar els que hi ha dins. Les de per sobre de Toirigo de Cília estaven millor. Sempre van de dos en dos, per protegir-se entre ells. A Sarrado, que sol n’hi ha una, en volien construir una altra a la Peguera però no es va fer. Això devia ser cap a l’any 1943-44. A estany Llong i passat el barranc de Peixerani cap allà també diuen que s’havien construït uns refugis per als carrabiners; encara s’hi veuen els fonaments.
I la cabana del Portarró?
La cabana la va fer l’ICONA més amonet d’estany Llong, per sobre de Peixerani, per on passa el camí vell d’Espot.
Quines son les muntanyes i els estanys més bonics de la Vall?
La vall més bonica i més feréstega és la banda de Caldes. Tot allò d’estany Negre, Travessani és molt feréstec perquè no hi ha pins. La banda d’estany Llong també és molt maco, estany Redó i els estanys de Dellui. De pics els he pujat quasi tots però el que va fer patir més va ser la Punta Harlé o el cap de la Pala de Riumalo, tot allò d’allà dalt, ja que té una cresta una mica dificultosa. El Pa de Sucre i el Besiberri nord també em van fer patir una miqueta. Tenen passos una mica dolentots. Una vegada, fent de guia, baixàvom de Comaloforno -l’he pujat set o vuit vegades- i ens va agafar una tronada. Vam arribar a una congesta de neu per sobre l’estany Gelat de Comaloforno. Per cert, allí hi era una gelera forta per abans. Jo se me n’enrecorde que l’any 44-45 vam passar per unes esquerdes a la glacera que tenien quasi un parell de metres de fondo. I tot això s’ha suprimit, ha canviat! A la banda d’estany Gémena, a la canal que hi ha, també hi havia un petit glaciar. Tornant al dia de la tronada i a la congesta de Comaloforno, vam decidir que mos estaríem quiets damunt la neu perquè és aïllant mentre deixàvem passar la tempesta i, per precaució, els piolets els vam tirar més enllà. Si et fiques a la roca és molt perillós!
A part de guia de muntanya també vas fer de guarda de refugi...
Sí, cap a finals dels anys seixanta feia la manutenció del refugi de Besiberri. El van construir els de la Federació Excursionista Espanyola, encara no hi era la catalana. Ells es van entabanar a fer-lo allà dalt a la collada, això que nosaltres els hi dèiomque s’hauria de fer aquí baix, on hi ha l’estanyet petit de Malavesina perquè així tenien aigua. I que no, que allà dalt serà el refugi més alt del Pirineu! Amb un helicòpter van fer la base i van portar el material; es va muntar de seguida perquè tot era xapa. A dins hi era una espècie d’armari amb queviures i dos bombones de gas i cada any pujava per canviar-les i deixava xocolata, llet amb pols i altres coses. Després ja va passar a la Federació Excursionista de Catalunya, hi era poc cèntims i es va anar perdent tot. Una vegada els vaig demanar que a l’entrada del refugi hi posessin una xapa d’alumini al terra per evitar que les sabates ferrades fessin malbé la fusta i el dia que vaig pujar a posar-ho expressament hi va estar trons.
Estava treballant, treballant, treballant i fot un tron... bum! va passar el llamp per sobre meu i va caure 50 metres més avall matant 5 o 6 ovelles. Vaig tancar la porta i em vaig quedar a dins. Vaig tornar a néixer! És molt mal país, els dies que hi ha trons sentes que les pedres, com aguell que diu, cruixissen. No hi fa de gaire bon estar!
Per on arriba el mal temps a la vall de Boí?
Aquí sempre diuen... aigua de Catalunya, aigua segura! Si ve de la banda de Rus, el vent sempre és mediterrani i si ve de port, malament rai! Si ve d’Aragó, aigua no! Si ve de baix, aigua segura també.
Coneixes altres dites?
Prou. A Boí dels feixants en fan lo vi! A Taüll, de la merda en fan el bull! A Boí mos diuen cremarucs i jo crec que és perquè abans a totes les cases hi era un ruquet o una ruqueta. Eren animals molt valents per portar el fem i altres càrregues. Les cases bones tenien matxos però les cases petites tenien un ruc.
Coneixes molt bé els Pirineus?
Tot no però he rodat per moltes valls de la província de Lleida, Osca i Navarra. Per allà a Roncesvalles hi vaig estar una setmana recollint noms com el Coromines, mirant els camins, les pistes. A la part francesa no hi tinc re conegut i això que vaig néixer allà. Quan anava a l’escola a Toulouse si que ens portaven d’excursió a Montpellièr, Tarba, Banhères de Luishon. El sistema d’ensenyança francès era molt bo. Una i primera, era obligatori per tothom anar a escola; si et trobaven al carrer t’agafaven i et portaven a la policia, anaven a buscar els pares i ¡multa que te crío! Et pagaven l’escola, el vestit, les sabates i, si no podies pagart’ho, també el menjar.
Entre 1958 i 1974 va treballar d’operador a la central de Caldes hi anava primer a peu, després amb bicicleta, més tard amb moto i per últim amb cotxe. Va marxar cap a Barcelona a treballar fins a l’any 1986. Es va jubilar amb 59 anys i va tornar cap a Boí. Ara en té 83 i si no fos perquè fa més de quaranta anys li va caure a sobre una caixa de cargols, trencant-li la tíbia i el peroné, sortiria més a caminar i a practicar la seua gran passió: pescar truites! Què en penses avui del Parc?
Sort n’hem tingut del Parc perquè trobo que l’electricitat ens ha fallat a la vall. Això de l’automatisme ha fet molt mal al país. Moltes cases vivien de l’empresa. A la central de Caldes eròm16 famílies, a la de Boí tretze o catorze, a Llesp dotze més. No pot ser que sigui automatitzat deien doncs mira ja ho és! Avui aquí tenim quatre coses molt bones: les pistes d’esquí, el romànic, les aigües termals i el Parc. Quan vas a Aigüestortes és un continu veure gent amont gent amont! Sempre he vist rodar gent cap a dalt. Primer es pujava caminant i amb cavalleries pels camins que hi era. Després l’ENHER va fer la pista però després també va estar molt temps abandonat.
Per acabar, com definiries la vall de Boí amb poques paraules?
Una vall tranquil·la que ha reviscolat gràcies al Parc i que hi fa de bon viure.
Per molts anys, Rossendo!
Josepmaria Rispa Pifarré
