11 entrevista
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
rosendo de simona,
el cartògraf de la vall de boí Després d’un hivern de nevades i temperatures suaus, excepte una setmana d’intenses gelades i vent, la vall de Boí ha començat a viure la primavera. És hora de continuar caminant, ara sense neu, pels camins que uneixen els nostres pobles, per les faldes i les raspes encara nevades de les muntanyes. Però el que potser no sabeu és que a ca de Simona de Boí s’han dibuixat, per primera vegada, molts d’aquests camins que avui tots coneixem gràcies a les explicacions dels nostres padrins però també als mapes, guies, fullets informatius, senyalització existents. Rossendo Vila Blanch n’és un dels responsables. En uns temps on els mapes es feien i es continuen fent a les ciutats, vet aquí que el mestre de les cerimònies cartogràfiques vivia als Pirineus o molt a prop... Tinc entès Rossendo que no vas néixer a Boí? Vaig néixer a Toulouse el 21 de novembre de 1927 ja que els pares treballaven a França. La mare era de Boí i el pare de Savallà del Comtat, un poble de Tarragona. Van marxar cap a França a fer el que fan els emigrants: buscar temps millors. Ell era paleta i treballava molt més a França que aquí. A l’hivern també hi eren els padrins de casa -els pares de la meua mare- que tornaven a la vall de Boí quan arribava la primavera. Qui quedava aquí a Boí? A l’hivern ca de Simona quedava tancada. No hi quedava ningú. Tancada! Quan tornes? Cada any tornava cap a Boí. De petit em van deixar amb una anèmia i ensores per a revèncer l’anèmia m’enviaven cap a aquí durant els estius fins que la vaig curar. El temps atlàntic de Toulouse no em beneficiava, massa humitat. A Boí en canvi l’oxigen era molt bo. La ruta de Toulouse a Boí per on anava? Recordo que passàvem del pont del Rei cap al port de la Bonaigua, que era la única via que hi havia. Un any vaig vindre amb la tosferina i arribant al port se’m va curar. Es veu
que el canvi d’altura de Toulouse a la Bonaigua, a dos mil i pico, en va ser la causa. Del port baixàvem cap a la Pobla, per Perves al Pont i cap a Boí. Quan deixeu França? L’any 41 els alemanys van ocupar França. No hi havia treball per als estrangers i ensores el pare va decidir tornar tots cap aquí. Vam estar un temporada a Boí però tampoc hi havia vida i els pares van marxar llavors cap a Barcelona i jo em vaig quedar amb la padrina que era molt velleta. Del 1936 al 1941 visco i estudio a França i obtinc el certificat de primers estudis, estudiant en francès... Encore sent rapelle!! Hi era més gent de Boí a Toulouse? Sí, sí, hi havia gent! De la meua coneixença hi havia una germana d’Enriquet de ca de Rossa. Què fa un nen com tu als anys quaranta del segle passat a Boí? Amb catorze anys, vaig estar un parell de mesos a l’Estudi de Boí amb mossèn Josep Camarasa, on hi havia la Casa del Parc abans, que ens ensenyava les primeres lletres, poca cosa! Era un home molt espavilat i va recollir molta informació sobre la vall. Va fer moltes fotografies de paisatges i havia editat fins i tot una col·lecció. Entre Joan, el meu fill, i jo hem fet també col·leccions de fotografies molt antigues. En tinc una de 1890 del poble de Boí, i de Caldes, fetes per excursionistes d’aquella època. Ca de Simona era una bona casa? No, pobra! Jo vaig treballant les finques justes per viure. Collir quatre o cinc sacs de blat i de sèguel, patates per al gasto de tot l’any, unes quantes verdures, enciams, tot el que hi ha d’hortalíssia. I re més que això! D’animals, no en teníem cap. Un porcellet per tot l’any, uns quants conills i gallines pels ous. La vida rudimentària d’ensores. Quan comença canviar la teua vida, amb l’arribada de les hidroelèctriques? Primer vam començar a medir els boscos d’Aigüestortes,
