4 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
artesania i art popular en l’àmbit del parc nacional
algunes dades etnogràfiques a partir de l’obra de ramon violant i simorra Per a qualsevol acció de revitalització de l’artesania pirinenca és bàsic considerar que existeixen precedents històrics de gran potència arreu de l‘Alt Pirineu. En concret un dels principals etnògrafs que hi ha hagut a Catalunya, Ramon Violant i Simorra (1903-1956), era d’origen pallarès i va efectuar intenses recerques als Pirineus. En algunes de les obres de Violant i Simorra, com L’art popular a Catalunya (1948), les peces procedents del Pallars hi tenen un pes considerable i la seva obra ens permet documentar, -mitjançant dibuixos, fotografies, fitxes i textos- les característiques, utilitats i condicions de producció de les peces de l’artesania pirinenca de la primera meitat del segle XX. Violant defineix com a art popular una gran part dels objectes, peces i materials que podríem incloure dins la producció artesanal actual, relacionada directament amb una certa tradició local vinculada a les necessitats i les formes de vida característiques d‘aquests territoris. Ell ho descriu així: “Nosaltres entenem per art purament popular només aquelles produccions de tradició secular i manufacturades per la mà de l’home, o sia aquelles en les quals no solament no ha entrat per a res cap màquina, sinó que responen a una tècnica d’arrel tradicional que unes generacions han anat heretant de les altres, sense gaires alteracions de forma i ornament, seguint, en molts casos, una tradició tècnica familiar. Populars són, doncs, l’art rústic de la fusta i del teixit de vímets, palma, espart i altres fibres vegetals i animals, així com la terrisseria i les arts del ferro i del batiment de l’aram, practicades, sobretot, pels ferrers i calderers o courers rurals.” Violant organitza i classifica aquest art popular a partir dels diferents materials que impliquen aquestes produccions: l’art de la fusta, de la cistelleria, de la terrisseria, la ceràmica pintada, els vidres populars, l’art dels metalls, l’art de la guarnicioneria i els teixits populars. Seguint aquest mateix
esquema, trobem que la majoria d’aquests productes tenien una forta implantació arreu dels Pirineus, tot i que no tots eren produïts i elaborats en el mateix territori pirinenc (el vidre per exemple, no s’ha documentat la seva producció en cap poble o indret pirinenc, sinó que arribava d‘altres llocs com Vimbodí a la Conca de Barberà). En aquest article us proposem un repàs general a les diverses produccions de fusta i cistelleria que estan documentades històricament en els diferents municipis vinculats al territori que integra el Parc Nacional. Allò que Violant anomenava Art Popular s’identifica actualment com a produccions artesanes que, en part, encara estan presents testimonialment. Per fer això seguirem el mateix esquema proposat per Violant i reproduirem algunes de les interessants dades etnogràfiques que ens aporta la seva obra. L’art de la fusta Probablement el treball de la fusta és una de les produccions més representatives i característiques d’aquests territoris pirinencs i una de les que encara estan més presents en l‘actualitat. Tal com diu Violant, les fustes que més utilitzaven en aquestes produccions eren el boix per als treballs més delicats, com flabiols, castanyoles, ganxets de fer punta, agulles i canuts de fer mitja, etc. El pi, el salze i el lledoner, per a fer collars i canaules i també per fer esclops, formatgeres i altres estris i atuells casolans; i de les berrugues dels oms, pins i nogueres, solien construir-ne les escudelles de menjar, perquè aquell tros de fusta serrada arran de tronc ja tenia la forma arrodonida de la cassola. En aquest sentit, també Violant atribuïa als pastors la construcció de molts d’aquests estris i objectes. Ell ho diu així: “Tots els pastors d’antany, de tots els pobles i totes les cultures, eren molt avesats a fustejar o treballar la fusta, i produïen, amb el ganivet, bonics i interessants treballs, més o menys artístics de molta vàlua i molt de mèrit (…) Els nostres
