Des del Llebreta estant: l’obra hidràulica i el Parc Nacional

des del llebreta estant: l’obra hidràulica i el parc nacional

Aquest article és un diàleg intern de l’autor, on reflecteix les seves dues visions sobre el tema. Cal especificar que en anglès, tant I com M es tradueixen per jo.

Ens aturem un moment a la vora del Llebreta, anem de pas. Fa goig veure la làmina d’aigua altre cop cobrint tot el pla, com correspon a una situació de cabal natural. Miro els runams distribuïts tot seguint la trajectòria de la galeria subterrània que porta aigua de la derivació del Sant Esperit cap a la central de Caldes. Fins i tot ulls experts podrien confondre aquest resultat de l’excavació amb tarteres o cons d’allaus naturals. Sembla un bon moment per treure el tema. I: Aviat farà quinze anys de la publicació de l’estudi “L’obra hidràulica en els Pirineus. Avaluació, correcció i prevenció de l’impacte mediambiental. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” i ens han demanat a veure si podríem fer un escrit per a la revista El Portarró sobre què en pensem del tema després d’aquests anys. La veritat és que d’entrada he tingut ganes de dir no. Em sembla que no hem seguit prou el tema durant aquest període de temps per dir res de nou. D’altra banda, els aspectes bàsics probablement no han canviat, de manera que quatre coses es deuen poder dir, oi? Encara que sigui repetir de manera resumida el que vàrem exposar en aquell totxo de prop de 600 pàgines. M: Què vols que et digui? Amb els anys cada cop ho veig tot d’una manera més relativa. Fa trenta anys, quan vam començar a estudiar els estanys, volíem descobrir la natura en la seva forma original, salvatge. Fugíem de les aigües contaminades que hi havia arreu. De forma una mica il·lusa veiem els estanys com sistemes naturals sense la petjada humana. Per això, els estanys amb preses, patint oscil·lacions draconianes, aigües tèrboles o verdoses i sense rastre evident de vida a les vores, ens semblaven un atemptat a tot: a la natura, al món i a la pròpia civilització. Recordo el primer estudi nostre en el Llebreta, llavors encara reduït a la seva cubeta central i envoltat de prat. El conjunt de derivacions cap a la central de Caldes mantenien el cabal molt reduït i el nivell de l’estany baixava i quedava exclusivament la cubeta de la part més fonda. Era l’any 1986, anàvem saltant d’estany en estany amb una petita barca taronja (O terror dos mares). Aquell estiu ja havíem mostrejat unes quantes desenes d’estanys abans d’arribar al Llebreta. El Juanito ens va enxampar quan ja gairebé acabàvem. Ens havia estat observant des de dalt. No s’ho devia poder creure, uns ximples passejant amb barqueta. Ni se’ns havia passat pel cap que haguéssim de demanar permís a Lleida. Com han canviat les coses, també en aquest aspecte. Ja feia uns pocs anys que estàvem estudiant estanys. Tot l’any, estiu i hivern. Ja ens els havíem fet nostres. Què vol aquesta gent que demana papers? En aquella època les explotacions tradicionals forestals i ramaderes ja anaven molt de davallada, sobretot en les parts menys productives, i tenies la sensació de moure’t lliurement per la natura. L’explotació hidroelèctrica, però, encara apareixia arrogant, desenvolupant nous projectes, persistint com a senyors d’aquelles aigües ultratjades. I: Caram, com es nota que et fas vell i idealitzes el passat. Paradoxalment, els temes relacionats amb el que en podríem dir les “malifetes” del desenvolupament industrial són els que ens han permès persistir com a grup de recerca durant aquestes dècades. No em refereixo a l’obra hidràulica, sinó a la munió de temes que ara fiquen en conjunt del fenomen que anomenem “Canvi Global”. En el nostre cas particular, sobretot allò relacionat amb la contaminació a llarga distància (pluja àcida, contaminants orgànics persistents, metalls pesants), la introducció de noves espècies (peixos), l’alteració de la vegetació natural... i, més recentment, el canvi climàtic. L’obra hidràulica apareix com una peça més d’una història que, ben mirat, ve de molt lluny i que contínuament va accelerant la transformació de la natura amb conseqüències imprevisibles. M: Clar, és prou cert que els reptes en els propers anys (dècades) per a la conservació dels sistemes naturals del Parc Nacional, aquàtics o no, seran uns altres que no pas l’obra hidràulica. Però això no treu que l’empremta d’aquesta no hagi estat i potser continuï essent molt forta, tant en el que és estrictament Parc com en tota aquesta zona dels Pirineus tan singularment rica en estanys. Els estanys més grans van ser aprofitats pràcticament tots. Els que se’n van lliurar va ser més per problemes tècnics (o de cost-benefici), que no pas perquè hi hagués un mínim de consciència de preservarne uns pocs exemples en estat natural. Com tants d’altres casos, si el recurs s’hagués pogut exhaurir s’hauria fet. I: Potser aquest èmfasi en la necessitat de preservar estanys grans pot semblar més emocional que científica, de fet hi ha un continu en la mida dels estanys. Doncs no, cal dir que aquesta distinció entre estanys petits i grans no és arbitrària.

Fa uns pocs anys, en un estudi d’alguns centenars d’estanys de muntanya distribuïts per les principals serralades europees, hem pogut veure que, pel que fa a la distribució de moltes comunitats d’organismes i de com l’ecosistema s’organitza, hi ha un llindar de mida que distingeix dos grans conjunts d’estanys. Aquest llindar és al voltant de les 2 o 3 hectàrees de superfície, mida que ve a correspondre a uns 15 metres de fondària. Probablement, la discontinuïtat depèn de l’arribada de prou llum al fons com perquè hi creixin algues de manera abundant. Ja sabem que aquestes aigües d’alta muntanya són molt transparents i la llum pot penetrar molt. Això fa que a capes fondes hi trobem molta vida. En els estanys més profunds, trobar el màxim d’organismes cap a 30 o 40 metres és comú, fins i tot pel que fa a peixos. M: Sí, pel que fa a estanys, els més grans han estat generalment els més afectats. També cal remarcar la deixadesa a la qual s’havia arribat en algunes d’aquestes explotacions. Estanys amb temps de residència mitjà de l’aigua de tres, quatre o més anys, es buidaven a uns nivells que feien impossible tornar-los a omplir dintre del mateix any, ja que la precipitació que podien recollir a la seva conca era inferior al volum necessari. Hi havia zones que semblaven un paisatge de la lluna, era absurd. Bé, potser problema de vàlvules; però com que no hi havia cap mena de pressió, la cosa tirava milles. Suposo que ara, periòdicament, també hi ha algun cas d’aquests, però s’hi deu estar més a sobre. I: D’altra banda teníem el cabal dels rius. Per poca aigua que deixin baixar, les comunitats d’aquests rierols de muntanya aguanten molt, ja estan fetes a moltes oscil·lacions naturals, però cap organisme aquàtic resisteix la sequera permanent. La necessitat de mantenir uns cabals mínims era una cosa molt evident i fàcil de veure. Durant l’estudi però hi vam posar dades i vam tenir la sort que era un tema que es desenvolupava llavors també per les àrees de plana, fet que va facilitar la comprensió de tots els implicats. M: De tota manera, a mi, potser el que més em va sorprendre en fer l’estudi, va ser la quantitat de “deixalles” que, de les antigues obres o sistemes d’explotació posteriors, quedaven escampades aquí i allà. No voldria exagerar massa, però potser la meitat dels centenars de fotografies que hi ha en el llibre fan referència a coses d’aquestes. Encara que per aquella època de l’estudi, començament dels noranta, alguna empresa ja havia començat actuacions per recollir la ferralla escampada, eliminar instal·lacions obsoletes i derruir edificacions abandonades, la quantitat era impressionant, però només te’n feies càrrec realment en catalogar-la. Algunes de les actuacions de restauració rebien suport públic. Tots plegats, empreses i administració, es van afanyar que això constés en la publicació. I: L’estudi estava finançat per la Fundació “La Caixa”, com a premi d’un concurs de projectes que va convocar sobre el tema de l’impacte de les grans obres públiques. La condició per publicar l’estudi en forma de llibre va ser que havíem d’obtenir la col·laboració de les parts implicades (empreses elèctriques i administració). Això es veia com una garantia que l’obra podria tenir una utilitat pràctica, ja que els principals actors, implícitament, reconeixien el contingut. Ben aviat vam veure que aquesta condició podia induir alguns sectors a dubtar de la independència de l’estudi; però per a nosaltres era més important que tota aquella documentació no quedés enterrada en algun despatx. Val a dir que el nostre redactat no es va canviar en absolut. Només ens van demanar d’incloure un apartat nou on es fes referència a les actuacions de restauració que s’havien iniciat i les que tenien previstes en la línea dels nostres suggeriments. En els pròlegs respectius, administració i empreses van mirar que això quedés ben palès. M: Potser sí que això va marcar una mica el llibre com una obra de “col·laboracionistes amb el sistema” des d’una perspectiva ecologista extrema, però era fonamental que sortís tota la documentació a la llum. Ja anàvem escaldats en aquest sentit. De fet vam aprofitar per incloure en l’edició mapes d’informació general sobre els sistemes naturals que s’havia recollit com a base per Plans d’ordenació que mai s’han arribat a fer, i que, per tant, s’havien arraconat en un armari. L’ús que se n’ha fet posteriorment del llibre com a eina de gestió i planificació ha demostrat que valia la pena publicar-lo. Com anècdota, però que en part demostra la picor que ens feia haver d’incloure aspectes aliens al nostre treball, recordo que ens vam permetre criticar una de les actuacions fetes a la presa del Sant Esperit. Hi van plantar unes baranes de fusta de molt impacte visual. Que fossin de fusta venia a demostrar que ja eren “ecològiques”. Nosaltres no acabem de veure què era pitjor, si el remei o la malaltia. La seguretat va millorar, en un lloc tan visitat era imperatiu, però estèticament semblava un jardinet. Potser encara hi són, sort que amb el pas del temps la natura tot ho fa més seu. I: L’actitud una mica figaflor potser encara és massa present en temes de restauració i mitigació dels impactes ambientals, segurament encara queda molt camí a fer. Cal augmentar l’exigència i els coneixements per acabar d’integrar la urbanització en l’entorn. De fet cal inventar el paisatge on volem anar a parar. El creixement de la població, i alhora de la despesa en recursos per habitant, ens porta a una situació en què la tutela dels recursos planetaris per part de la humanitat és creixent i ens omple de responsabilitat. Avui ningú no discutirà que l’exigència de seguretat ha d’estar present en l’anàlisi socioeconòmica de qualsevol obra. Seria desitjable que aquesta mateixa exigència hi fos per a la integració de la gran obra pública en el paisatge i tota la matriu natural que el sosté. Crec que s’oblida massa de pressa que durant milions d’anys la nostra espècie ha evolucionat en un entorn natural i que, per tant, la nostra sensibilitat i les nostres emocions s’han forjat sota unes pautes que són més les d’un paisatge

natural que les d’un paisatge urbanitzat. Si anem cap a la urbanització global, potser que pensem com la volem, com hi mantenim aquells valors naturals que ens resulten tan plaents i estimulants. M: Veig que t’has animat. Sense anar-nos-en tant cap a la filosofia barata, sí que m’agradaria comentar aquest aspecte estètic, plàstic, de la integració de l’obra en el paisatge. En aquest sentit, em va resultar molt interessant la col·laboració amb l’equip d’arquitectes que hi havia en l’estudi. Recordo que quan nosaltres acabàvem, i ja ho donàvem tot per fet i beneït, llavors ells començaven a donar-li voltes. No m’hauria imaginat mai que se li pogués donar tantes voltes al fet de que si una ratlla havia d’anar vertical o horitzontal. Suposo que amb això de l’evolució volies dir que hi ha unes formes que ens resulten de manera innata agradables i d’altres que ens incomoden, perquè trenquen amb el que durant milions d’anys s’ha experimentat. És a dir, quan malmetem el paisatge natural, conscientment o inconscient, ens ferim a nosaltres mateixos. Integrar l’obra en el paisatge vol dir mantenir l’harmonia de formes i presència d’aquest paisatge natural. I: Això mateix. La distinció entre forma i presència és interessant. Els efectes sobre la forma de l’obra hidràulica són prou evidents, només cal considerar pedreres, runams, esplanacions, desforestacions, accessos, canalitzacions, línies elèctriques aèries, accessos i camins. Aquí entraria en joc allò que deies de les línies horitzontals i verticals, les corbes, les concavitats i convexitats. Cal fer que les línies de l’obra i el paisatge es respectin mútuament. El tema de la presència és potser més subtil. La nostra percepció recull una sèrie d’elements que singularitzen, individualitzen i identifiquen un paisatge respecte d’altres. L’obra ha de procurar no desvirtuar aquests elements. De vegades, erròniament, pot pensar-se que integrar l’obra en el paisatge implica que ha d’estar ben camuflada. Això no és necessàriament així, aquesta diem seria una sortida fàcil, però molt sovint és impossible donada la naturalesa de l’obra. La integració també pot ser possible si l’escala i el caràcter de l’obra es consideren de manera adequada. Per exemple, hi ha d’haver un acord de les construccions amb l’espai on s’ubiquen en termes de mida i ocupació (amplades, alçades, volums). S’ha d’evitar l’aparença d’artificialitat. En el cas que considerem, per exemple, evitar fluctuacions d’aigua excessives, restes de testimonis de construcció o il·luminació nocturna exagerada. I així podríem repassar altres elements (color, textura), però no cal allargar-se. Recordo que els arquitectes deien que la presa de Cavallers tenia la presència adequada en el paisatge que l’envolta. De cap manera passa desapercebuda, per les seves dimensions és impossible; però les seves proporcions, forma i textura s’integren prou bé en un paisatge que és igualment dur, fort i contundent. Per això la devien triar com a portada del llibre. Aquestes consideracions van més lluny de l’obra hidràulica a la muntanya i de fet ho podríem aplicar a tot arreu. L’obra arquitectònica realitzada per aquests arquitectes d’ençà que vàrem fer l’estudi és un bon exemple del que comentem i els ha donat renom internacional. M: Veig que t’estoves. No aniràs pas a parar en que ara hem de fer-ne una atracció, de l’obra hidràulica al Parc? Ja sóc conscient que històricament podem dir que el Parc va aparèixer perquè primer hi va haver obra hidràulica. I que aquesta va suposar un impuls econòmic a les comarques i a la comunicació amb la resta del territori. Però això és passat. Avui en dia, el retorn social i econòmic de l’obra hidràulica per l’entorn immediat deu ser molt moderat. Fins i tot en un context més general de producció i ús d’energia, l’explotació hidroelèctrica de la muntanya esdevé marginal. En el món l’energia hidroelèctrica té molta importància; però a casa nostra ha quedat força reduïda. Fa quinze anys, no haguéssim pas pensat que l’eòlica li passaria la mà per la cara en tan poc temps. Això també ens indica la dificultat de fer previsions en qualsevol sentit, encara que sigui a uns pocs anys vista. I: Estic d’acord que no hauríem de parlar de si l’energia hidroelèctrica és d’interès o no. D’això, no n’entenem prou. És clar que és una energia renovable i això d’entrada és positiu. Però també és evident que pot entrar en conflicte amb altres usos de l’aigua i del territori que inunda. D’altra banda, l’explotació hidroelèctrica de muntanya té connotacions particulars respecte de la de la plana. Per exemple, hi ha el tema de la regulació. En l’explotació d’un recurs natural sempre es dóna la seqüència extracció – transport – ús, amb el particular que abans i després del transport sovint és necessari un magatzem que permeti regular l’oferta i la demanda. El problema de l’energia elèctrica és que aquest magatzem no és possible a gran escala. De manera que la regulació s’ha de fer des de l’origen, des de la producció. Això no és fàcil per a les gran centrals tèrmiques, costa pujar i baixar la seva activitat, d’aquí que adquireixi sentit un contrasentit, com és el fet de bombejar aigua de baix cap dalt en algunes explotacions hidroelèctriques de muntanya. Aquest problema de sincronitzar producció i consum es reprodueix a totes les escales, pensem en l’energia solar d’ús domèstic, per exemple. M: Crec que davant de la necessitat d’evolucionar cap una societat sostenible, els parcs haurien d’afegir a la seva missió de conservació una altra de promoció de la discussió d’aquests tipus de qüestions. Gestionar el flux de visitants és ara un dels maldecaps per al dia a dia dels parcs nacionals, penso que la visita a l’obra hidràulica i a indrets on quedés reflectida la seva història i es pogués veure la problemàtica energètica regional i global podrien ser elements de redistribució dels visitants que faria que, d’una banda baixés la pressió puntual en alguns llocs i d’altra, allargués la permanència en la zona. Vulguis o no, el turisme s’ha de veure com un recurs econòmic capital per a aquestes valls. La qüestió és com el volem, com el gestionem i com l’integrem segons uns principis que han

Presa de Sant Esperit

Presa de Cavallers

Estany des Mangades

des del llebreta estant: l’obra hidràulica i el parc nacional

d’anar molt més enllà del benefici ràpid d’uns quants. I: Ara veig que ets tu qui embolica la troca. Quan vam fer l’estudi, també hi vam incloure una enquesta a visitants i gent del país sobre què en pensaven de la presència de l’obra hidràulica en un espai natural. En general es rebutjava per uns i altres, amb matisos diferents. Però no trec el tema per això. El que més em va sorprendre és que molts dels visitants, quan tornaven de visitar el Parc no s’havien adonat de l’existència de cap obra hidràulica. Seria fàcil fer-ne escarni i dir mira que babaus. Nosaltres mateixos, però, tot i que la majoria havia trepitjat força aquestes valls per fer-hi excursions o estudis sobre altres temes, no vàrem ser conscients de la magnitud de l’obra fins que la vam inventariar en detall. Com a excursionista un se n’adona de les preses, alguna canalització que et fa la guitza per passar; però com el relleu és tan potent i el paisatge tan extraordinari, la veritable magnitud i diversitat de l’obra queda diluïda. En alguns casos, simplement es confon amb elements naturals. Crec que s’hauria de posar en valor el patrimoni geominer de la muntanya, on l’explotació hidràulica ocuparia un lloc preferent. En això les empreses elèctriques poden jugar un paper important i haurien de trobar-se mecanismes de cooperació. Des del conservacionisme s’hauria de ser més flexible potser en alguns aspectes, però les empreses també haurien de deixar de banda tàctiques en què es dóna una gla per fer cagar un roure. No sé si m’explico. En l’actual situació de canvi global, tant el desenvolupamentisme com el conservacionisme s’han de revisar. El Parc podria ser també un bon entorn per promoure la reflexió sobre l’energia i l’ús de recursos. Utilitzar el cas local per fer una reflexió més general podria ser útil. M: No t’entenc on vols anar a parar. Vols dir que les explotacions hidràuliques ja hi estan bé en el Parc? Fins hi tot n’hi podríem posar més doncs! Jo també he canviat aquella visió una mica il·lusa que ens trobàvem davant d’uns sistemes purament naturals. Les evidències arqueològiques ja daten la presència humana en aquestes valls del Parc com a mínim des de fa 9.000 anys, i segurament en fa més de 3.000 que el paisatge vegetal està fortament modificat per l’activitat humana. Podríem dir doncs que no cal que ens trenquem la closca en com ha de ser la conservació de la natura en un lloc que de natural ja en té poca cosa. Però la reflexió no ha de ser pas aquesta, sinó tot el contrari. Si els llocs aparentment més salvatges del territori han experimentat aquesta forta pressió i transformació, com ha d’haver estat l’impacte en altres llocs més clarament humanitzats! I: Tens raó, i això ens pot portar a una altra consideració més general. La forta transformació de la natura es va donar durant mil·lennis en les àrees de desenvolupament de les civilitzacions, ara passa a escala de tot el planeta. Ens ha tocat viure l’establiment d’una civilització global. I com a conseqüència, encara costa fer-se’n càrrec, s’està donant una transformació absoluta de continents i mars a una velocitat esfereïdora. Quina ha de ser l’actitud? No podem pas exhaurir-ho tot, perquè en fer-ho ens consumim nosaltres mateixos. En aquesta situació així cal ser radical. S’han de crear reserves absolutes, de tota mida i escampades per tot arreu. Illes de natura en una matriu de civilització, just a l’ inrevés de la situació habitual fins fa poc. I no es tracta de fer reserves per conservar els llocs sense que canviïn. Han d’anar i venir com sempre han fet els sistemes naturals, però han de quedar al marge de la humanització. L’impacte general de la humanització, i això també va quedar demostrat pel cas de l’obra hidràulica a la muntanya, és que s’afavoreix allò que és més comú en detriment del més singular, de tal manera que el conjunt esdevé menys divers, més uniforme, més mediocre. M: Llavors, portat al tema que ens demanen, què vols dir? No acabo d’entendre el sermó. Vols dir que a la llarga s’ha de treure tota l’obra o no? Fa un moment semblava que ho havíem de convertir tot en un parc temàtic sobre els usos tradicionals i ara em sembla que vols fer-ho tot reserva integral? I: No siguis tan maniqueista. Hem de fer un mosaic d’espais. Reserves integrals per deixar fer a la natura. Espais que ens serveixin per gaudir de la natura i entendre-la. Espais de divulgació i reflexió sobre la història de l’ús dels recursos. I finalment espais d’ús, tradicional o nou. Però tots aquests espais han d’estar relacionats entre ells al servei d’una visió de sostenibilitat que s’ha d’estendre des de l’entorn local cap espais regionals i transnacionals. I també de camí de tornada, la problemàtica global ha d’acabar essent considerada en cada racó del món. No cal que ens preocupem massa per quina raó tenim el Parc Nacional, el que compta és tenir-lo i veure en això una oportunitat de planificar un territori en el sentit que he expressat. Siguem conservacionistes radicals dintre dels seus límits, però busquem que pugui coexistir en un mosaic d’altres iniciatives que desenvolupin aquest mosaic d’espais del que parlava. M: No sé si t’acabo d’entendre. Em sona una mica (per ser amable) a xerrameca. Crec que les recomanacions que vàrem fer en el seu dia sobre com corregir els efectes de l’obra hidràulica, les possibles prescripcions per fer obres noves, i la planificació del territori eren coses prou clares i concretes. La majoria continuen essent vàlides. El dia a dia de la gestió és el que és i totes aquestes reflexions generals potser són de poca utilitat. No ho creus així? I: Doncs no veig pas què podem escriure per al Portarró. Tot això tan concret que dius, si no s’emmarca en una concepció general de l’ús del territori –fins i tot, encara més general, una concepció de com volem el món– pot resultar simplement un conjunt d’anades i tornades erràtiques que no acaben de portar-nos enlloc i només entretenen advocats. Saps què? Potser que deixem aquest diàleg imaginari i continuem el camí. Jordi Catalán i Aguilà

Científic del Centre d’Estudis Avançats de Blanes Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)