L’entrevista: Artistes del món hidroelèctric

10

entrevista artistes del món hidroelèctric

Primers del mes de desembre, un carrer qualsevol de la part alta de Barcelona. S’obre la porta del pis. En Ramon Gol i Palomera (Hostafrancs, 31 d’agost de 1927) i la seva esposa, després sabré que es diu Montserrat, em conviden a entrar amablement a la seva llar. Un cafè ajuda a trencar el gel i finalment després d’uns titubejants minuts inicials les paraules flueixen amb facilitat i els records es fan presents al voltant de la taula. Vós vàreu néixer a Hostafrancs. Com era la vostra vida al barri?

Era com la de molts altres nens de la ciutat en aquella època. Es resumia a jugar i anar a l’escola. Als cincs anys vaig començar a anar al col·legi a les monges i després vaig estudiar als Escolapis del carrer Diputació. En aquells anys al barri hi havia una fàbrica tèxtil molt important –l’Espanya Industrial, en deien– però sobretot era un barri de comerciants; el meu pare per exemple tenia una drogueria, Can Gol. La meva mare hi feia de caixera i també hi havia uns quants treballadors joves que aprenien l’ofici; alguns més tard, van muntar botigues pel seu compte. No cobraven massa, però menjaven i vivien amb nosaltres, com si fossin de família. Quan jo tenia vuit anys va esclatar la guerra.

Com recordeu aquesta època tràgica de la nostra història?

Malament! Molta gana i molta misèria. La meva mare s’espavilava per trobar coses de menjar, que llavors escassejaven molt. Canviava llençols per un tros de pa, un litre d’alcohol per un quilo de sucre... El meu pare havia mort i ella, que ja no tenia la botiga, se’n va fer un tip per tirar endavant. Una època dura en tots els aspectes. A pagès encara anaven fent, i de menjar no en va faltar, però a ciutat ens ho vam passar molt malament. El que recordo amb afecte són els anys que vaig estudiar a l’Institut - Escola, que amb diferència, ha estat la millor escola que jo he conegut mai. Després de la guerra la van clausurar! Un cop acabada la guerra vaig continuar els meus estudis de batxillerat als Escolapis. Llavors va ser quan vaig començar a anar a la muntanya gràcies a les excursions que fèiem al col·legi. Recordo que la meva primera sortida va ser al castell de Burriac, al Maresme. Després va ser el Montseny, la Cerdanya... Com que el meu avi era de Gombrèn, al Ripollès, des de ben petit tots els estius anava amb la família a passar una mesada al santuari de Montgrony i allà, et pots imaginar el fart de fer excursions que hi fèiem!

D’aquí comença la vostra afecció a la muntanya? Recordeu alguna anècdota d’aquelles sortides?

Ve de les sortides a Montgrony, dels Escolapis i també de més gran dels campaments que fèiem amb el Centre Catòlic d’Hostafrancs. Amb la gent del centre havíem anat a molts llocs: al Pedraforca, a l’Aneto, a la Pica d’Estats, etc. En aquells temps necessitaves salconduits per circular per les muntanyes, i més si eren en zona fronterera. Nosaltres érem molt tranquils i no en portàvem mai de papers. Una vegada, vam passar a Luishon i tot va anar bé. Però quan vam anar a la Pica d’Estats vam tornar a saltar cap a França, a un poble que es diu Vicdessos. Un cop allà, els gendarmes ens van enxampar i ens van demanar els

11

Foto cedida per l’Arxiu d’imatges del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Fons Gómez Vidal

artistes del món hidroelèctric

papers. Pots comptar, nosaltres ni “papiers” ni res! Cap a la presó de Foix s’ha dit! L’endemà va venir un gendarme que era del Club Alpin. L’home es va compadir de nosaltres i ens va deixar anar cap a Andorra. Però un cop allà encara havíem de tornar cap a casa! A la frontera, els policies espanyols no volien atendre a raons. Allò era un fet greu, un delicte! Per sort vam poder anar a veure el bisbe de la Seu que sabia que havíem portat una imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la Pica, i això ens va aplanar el camí. Quan vam tornar a la comissaria, el to dels policies havia canviat radicalment i vam intuir de seguit que el bisbe hi havia fet alguna cosa. Finalment malgrat les reticències inicials i els agradés o no, ens van deixar marxar. Ja ho veus, si manaven els capellans en aquells dies!

M’expliqueu una mica com van ser els vostres anys d’estudiant universitari?

Vaig realitzar els meus estudis d’enginyer industrial a Barcelona a Can Batlló. Sis anys de carrera, molt durs, i un de projecte. A casa llavors no teníem ni cinc, i em vaig haver d’espavilar per anar combinant els estudis amb feines diverses. Donava classes particulars i després vaig

Ermita de Sant Maurici

començar a treballar fent projectes en una empresa on feien ascensors i calefaccions. Hi anava després de classe, de tres a set, i cobrava dues-centes setanta-cinc pessetes al mes! Entre una cosa i l’altra anava tirant i encara podia ajudar la meva mare.

Quan vàreu començar a treballar per Hidroelèctrica de Catalunya?

Mentre estudiava, em va passar una cosa que va marcar el meu futur d’una manera decisiva. Un oncle meu em va presentar en Pere Duran Farell, enginyer i alt responsable de l‘empresa que buscava gent per treballar en el projecte de construcció de la presa de Susqueda. Em va agafar per treballar a les tardes. De cop, vaig passar a guanyar set-centes pessetes, i encara estava a tercer de carrera! Als estius anava cap a la vall d’Espot, on havien començat les obres de construcció de les preses. Feia d’ajudant de topògraf i també vaig intervenir en la construcció de la presa de Lladres, on per cert, vam tenir molts problemes per emmagatzemar l’aigua. Allò és tot una tartera i no hi havia manera de fer que l’aigua s’hi quedés. Quan finalment vaig poder descobrir per on es colava, vaig fer tapar

12

Ramon Gol a Espot

artistes del món hidroelèctric

els forats amb gleves i d’aquesta manera va augmentar el nivell de l’aigua! Treballàvem d’una manera molt precària. Tot el que podíem ho fèiem a peu d’obra. Els tubs per on circulava l’aigua els fèiem de ciment en els llocs anomenats les “fàbriques de tubs”, amb una metodologia senzilla però efectiva. M’han dit que el Parc ha arreglat un d’aquests indrets com a lloc per a ser visitat. Em sembla molt bé que no es perdi. És història!

Expliqueu-nos una mica com era la vostra feina...

Estava allotjat a l’hotel Saurat on treballava fent planos; uns dies a la setmana pujava fins a Lladres a cavall d’una equa. Jo era “el ingeniero” i no podia pujar a peu! Imagina’t que portava un pobre home al darrere que tenia com a missió principal espantar-me les mosques! Un cop allà teníem una tenda on passar la nit. També vaig treballar a la presa que hi ha al poble d’Espot, i un temps a la de Sant Maurici. Però la meva feina principal va ser la de la construcció de les centrals; la d’Espot, que es troba a la vall de la Noguera Pallaresa, la de Sant Maurici, al mateix poble i fins i tot la d’Esterri. Al mateix temps era el responsable de la construcció de les línies, que era una feina complicada ja que no teníem ferro per a fer les pilones. Les fèiem amb pals de formigó; no solament les pilones de les línies es feien d’aquest material sinó que també a les complicades estructures de les estacions transformadores de les centrals es feien servir aquest tipus de pals; en algunes encara hi són. Ja més tard, el ferro es va imposar i jo mateix vaig fer una línia d’Espot a Adrall, que ja va ser construïda amb pilones de ferro. Ara, cada cosa la fa una empresa especialitzada, però llavors havies de espavilar-te a fer de tot. Els planos, els projectes, la direcció d’obra, tots els càlculs elèctrics... Ho fèiem tot: projectàvem, construíem i explotàvem! Si podíem, els materials els trèiem del propi entorn, de la zona. La pedra de granit la tallaven “els gallegos”, mestres en aquest art, encara que el ciment ens venia de la fàbrica de Vallcarca. Hi havia material més delicat, de tecnologia alemanya o francesa, que l’havíem dut de contraban des d’Andorra. Per fer això, calia estar bé amb els duaners i els guardes civils!

Recordeu les visites del general Franco a la zona?

I tant! Eren una veritable pantomima. Primer venien a preparar-li la visita i no vegis el que podien arribar a demanar! Una vegada que va venir a Espot i es volia allotjar a la nostra residència, que més tard va ser l’hotel Sant Maurici, ens van demanar “almohadones de pluma de culo de cisne” per a l’habitació del general. Va venir diverses vegades, però quan va venir a inaugurar la central de Sant Maurici, el setembre de l’any 1955, vam tenir la feinada d’obrir la famosa pista del Portarró d’Espot. Nosaltres per una banda i els de l’ENHER per l’altra, tanta feina per una pista que no va servir més! Era tot una comèdia al servei de la propaganda. Alguna central, com la de Senet, la va venir a inaugurar diverses vegades. Algunes vegades premia el botó i eren els treballadors de la central els que posaven en marxa les turbines. Tot era així. La veritat és que la impressió que vam tenir tots plegats sobre aquest personatge és que com a general podia haver despuntat pel que fos, però en altres coneixements diguem-ne que era molt limitat, justet... Ara suposo que deu haver canviat, però llavors hi havia molts militars així. Et posaré un altre exemple. Segons sembla la caserna que hi ha al costat de l’estany de Sant Maurici no havia d’anar al lloc on es troba. La van fer en l’època en què els maquis constituïen un veritable maldecap per als militars. Quan van haver de decidir l’indret on havia d’anar, van agafar un mapa d’escala molt reduïda. No s’hi deurien fixar gaire a l’hora de situar-lo, ja que en lloc de posar-lo a l’indret escollit, que era el port de la Bonaigua, van decantar-se uns quants quilòmetres al sud i van anar a parar al costat de l’Estany. Una gran pífia, amb el resultat conegut d’un grandiós edifici completament inútil!

És evident que tots aquests treballs i obres van produir una gran transformació en el paisatge. Recordeu com era l’estany de Sant Maurici abans que fos represat?

Sí! Aquells prats que hi havia a la part de darrere de l’estany i que van quedar coberts per les aigües eren un indret meravellós. Em sembla que en deien el Racó de l’Estany. Val a dir que encara que llavors no hi havia les exigències en matèria ambiental que hi ha actualment, ja es va veure que no es podia fer una presa de formigó pelat en aquell indret tan bonic, per això es va decidir de fer-la de blocs de granit. Recordo també que el 18 de juliol fèiem el que en deien “la comida de hermandad” en aquells prats tan bonics. Els matxos i mules de Gallimó i Massano d’Esterri ens pujaven el menjar i el beure, i mentrestant el Tomàs del Farré d’Espot ens pescava quatre truites per a dinar que eren delicioses. Jo n’havia pescat unes quantes, també. Mai més no he menjat unes truites tan bones com aquelles!

Unes obres d’aquesta envergadura havien de provocar canvis molt intensos en la societat aneuenca de l’època. Com ho recordeu?

En el moment que les obres estaven en plena efervescència havien arribat a ser-hi uns dos mil treballadors. Una gran

majoria eren andalusos, en dèiem els “coreanos”, un adjectiu que tenia a veure amb la guerra que estava tenint lloc en aquella part del continent asiàtic. La majoria estaven en barracons situats a sota la borda d’Escaló i altres a Esterri, que es va convertir en un “centre comercial” de primera. Eren gent humil que als seus pobles d’origen ho devien passar molt malament, mentre que aquí podien guanyar un jornal. Recordo cartes divertides d’algun treballador que deia als seus familiars coses com ... “tengo gabardina y reloj, aquí se caga sentado, venid todos”. Venien pobles sencers, amb el capellà i tot! Va ser una vertadera revolució que es va estendre per tot el Pirineu ja que s’ha de tenir en compte que a l’altre costat del Portarró, l’ENHER també havia iniciat els treballs que empleaven també milers de persones. No solament hi havia gent de fora, també n’hi havia del país. Alguns ja van quedar de plantilla a les noves centrals de la vall. Durant uns quants anys, un centenar d’homes hi van seguir treballant, això volia dir unes quantes famílies i molta vida per a la zona. Ara només en queden quatre i el cabo. Tot està automatitzat i ho fan marxar des de Barcelona. I al final, un tema tan estratègic per a un país com és la producció d’energia ha acabat en mans dels italians, quan es podia haver quedat a casa!

Què me’n dieu de les obres a l’estany Negre?

A l’estany Negre no volíem fer una presa tan gran. Teníem la intenció de foradar un túnel a la base de l’estany per tal de derivar l’aigua cap l’estany Trullo i el Tort. Volíem aprofitar el llindar rocós natural que separa el Negre dels altres estanys, però van sorgir greus dificultats a causa també de la presència de tarteres. Recordo que teníem treballant un enginyer suís que fastiguejat ja de buscar l’indret adequat per foradar deia en broma que “els orins de les ovelles li feien ballar els càlculs!” Foradar, era una feina molt, molt perillosa. Poc a poc vam anar avançant fins que al final va sortir un gran burs d’aigua, fet que ens indicava que érem a prop de la base de l’estany. Llavors vam fer ràpidament un mur de formigó per tal d’evitar que es trenqués del tot; vam posar una bona càrrega de dinamita amb la intenció que a l’explotar s’obrís el túnel que havia de comunicar els dos estanys. L’explosió, més que obrir el forat el va taponar. Vist tal com anaven les coses vam decidir d’anar a buscar la roca massissa i fer el forat més amunt. Amb això perdíem un gran volum d’aigua aprofitable; però no teníem més remei que fer-ho d’aquesta 13

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

manera. Va ser per aquest motiu que es va fer la presa. Si hagués sortit bé la primera temptativa, no hi seria.

Un cop acabats els treballs, vàreu seguir pujant per la zona?

Oh, i tant! Pujava de vacances a la Colònia d’Esterri, avui desapareguda. Ho vaig fer durant quaranta anys! Estàvem la mar de bé en aquelles casetes de colors tan llampants. No eren gaire concorregudes pels empleats, ja que només hi venien els qui els agradava la muntanya, com nosaltres. La majoria preferien anar a Amer on teníem una altra residència que estava més a prop de la platja. El lloc era una bona base per fer excursions per la zona. Ens vam fer un tip de pujar cims... el Peguera, el Monestero, el gran Tuc de Colomèrs i molts d’altres!

Els grups de treballadors de les centrals han deixat pas a grups de turistes, molts dels indrets que vàreu recórrer durant aquells anys han passat a ser espais protegits. Com veieu aquests canvis?

Ai, aquella llibertat que teníem llavors ja no hi és! Penso que potser s’ha exagerat una mica en algunes mesures de protecció. Entenc, però, que quan coses tan exclusives es posen a l’abast de la gent s’ha de tenir una certa cura, ja que entre tots ho faríem malbé. Quan hi ha molta gent pels llocs, aquests perden una mica el seu encant, però que hi farem, som tants! A mi m’agradava més llavors, salvatge, amb poca gent! També reconec que el fet de ser reconegut com a Parc ha dut molta gent i beneficis econòmics als habitants d’aquestes valls, encara que moltes vegades penso que la gent d’aquí no ha sabut apreciar prou la bellesa i el valor d’aquesta part del seu propi país. N’haurien d’estar orgullosos! Per cert, m’agrada molt com ha quedat el camí d’accés a Sant Maurici, les passarel·les i tot plegat.

Intervé la Montserrat, i recordem tots junts excursions passades, paisatges eterns, els bons amics de l’ENHER amb qui havien compartit treballs i vetllades, altres anècdotes de les visites de Su Excelencia i mirem i remirem àlbums de fotos en blanc i negre. Així, poc a poc, sense presses, en Ramon i la Montserrat em van obrint de bat a bat una part de la seva vida, una vida que no s’entendria sense les muntanyes i els estanys que el Ramon va conquerir i que formen part indestriable de la seva memòria, de la nostra memòria...

Jaume Comas Ballester

Estany Negre de Peguera