butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
10 entrevista artistes del món hidroelèctric Primers del mes de desembre, un carrer qualsevol de la part alta de Barcelona. S’obre la porta del pis. En Ramon Gol i Palomera (Hostafrancs, 31 d’agost de 1927) i la seva esposa, després sabré que es diu Montserrat, em conviden a entrar amablement a la seva llar. Un cafè ajuda a trencar el gel i finalment després d’uns titubejants minuts inicials les paraules flueixen amb facilitat i els records es fan presents al voltant de la taula. Vós vàreu néixer a Hostafrancs. Com era la vostra vida al barri? Era com la de molts altres nens de la ciutat en aquella època. Es resumia a jugar i anar a l’escola. Als cincs anys vaig començar a anar al col·legi a les monges i després vaig estudiar als Escolapis del carrer Diputació. En aquells anys al barri hi havia una fàbrica tèxtil molt important –l’Espanya Industrial, en deien– però sobretot era un barri de comerciants; el meu pare per exemple tenia una drogueria, Can Gol. La meva mare hi feia de caixera i també hi havia uns quants treballadors joves que aprenien l’ofici; alguns més tard, van muntar botigues pel seu compte. No cobraven massa, però menjaven i vivien amb nosaltres, com si fossin de família. Quan jo tenia vuit anys va esclatar la guerra. Com recordeu aquesta època tràgica de la nostra història? Malament! Molta gana i molta misèria. La meva mare s’espavilava per trobar coses de menjar, que llavors escassejaven molt. Canviava llençols per un tros de pa, un litre d’alcohol per un quilo de sucre... El meu pare havia mort i ella, que ja no tenia la botiga, se’n va fer un tip per
tirar endavant. Una època dura en tots els aspectes. A pagès encara anaven fent, i de menjar no en va faltar, però a ciutat ens ho vam passar molt malament. El que recordo amb afecte són els anys que vaig estudiar a l’Institut Escola, que amb diferència, ha estat la millor escola que jo he conegut mai. Després de la guerra la van clausurar! Un cop acabada la guerra vaig continuar els meus estudis de batxillerat als Escolapis. Llavors va ser quan vaig començar a anar a la muntanya gràcies a les excursions que fèiem al col·legi. Recordo que la meva primera sortida va ser al castell de Burriac, al Maresme. Després va ser el Montseny, la Cerdanya... Com que el meu avi era de Gombrèn, al Ripollès, des de ben petit tots els estius anava amb la família a passar una mesada al santuari de Montgrony i allà, et pots imaginar el fart de fer excursions que hi fèiem! D’aquí comença la vostra afecció a la muntanya? Recordeu alguna anècdota d’aquelles sortides? Ve de les sortides a Montgrony, dels Escolapis i també de més gran dels campaments que fèiem amb el Centre Catòlic d’Hostafrancs. Amb la gent del centre havíem anat a molts llocs: al Pedraforca, a l’Aneto, a la Pica d’Estats, etc. En aquells temps necessitaves salconduits per circular per les muntanyes, i més si eren en zona fronterera. Nosaltres érem molt tranquils i no en portàvem mai de papers. Una vegada, vam passar a Luishon i tot va anar bé. Però quan vam anar a la Pica d’Estats vam tornar a saltar cap a França, a un poble que es diu Vicdessos. Un cop allà, els gendarmes ens van enxampar i ens van demanar els
ß
