Coneguem el Parc: - Dins del bosc: el pa de cucut - La becada

18

flora dins del bosc: el pa de cucut

Dins dels boscos espessos, més humits i frescos, ben poca cosa hi pot créixer. La llum és el factor limitant. Les fagedes i rouredes, que són arbres de fulla caduca, com a mínim deixen passar el sol durant l’hivern, així que moltes de les herbes del sotabosc s’afanyen a florir abans que l’aparició de les fulles dels arbres les condemni a passar una bona temporada a l’ombra. Als boscos d’avets del Parc la foscor és permanent: estiu i hivern, només algun raig de sol és capaç d’arribar al terra, només durant uns breus instants, esquivant totes les branques, totes les fulles, posant-se d’acord amb el vent que bufa en el moment oportú... Així, no és d’estranyar que el sotabosc d’una avetosa típica sigui més aviat pobre: Sota els avets no trobarem gaire cosa més que una catifa de molses i algun arbust o herba escadussera creixent aquí i allà. El pa de cucut (Oxalis acetosella) és una d’aquestes humils herbetes que veurem segurament passejant pels boscos del Parc. El pa de cucut és una herba sense una tija veritable: presenta una mena de tiges reptants, anomenades estolons, que van circulant a ras de terra, entre l’humus del sòl, i que van fent arrels noves a cada nus. Les fulles, amb un mànec prou llarg de fins a 10 cm, surten de terra totes juntes, formant una roseta basal. Aquestes fulles recorden molt a un trèvol, amb la làmina composta de tres folíols en forma de cor (la fulla està dividida en tres porcions ben diferenciades).

Els trèvols, però, són espècies del gènere Trifolium, que es coneixen molt bé per la forma de la seva flor, molt típica de la família de les papilionàcies. En canvi, el pa de cucut pertany a una altra família (les oxalidàcies) i té una flor totalment diferent: amb cinc pètals blancs, disposats radialment i amb unes venes normalment tenyides de color rosa. La florida és bastant primerenca, tenint en compte que a l’alta muntanya tot ve amb bastant retard, i a finals d’abril ja comencen a trobar-se les flor a l’interior dels boscos ombrívols. El nom de pa de cucut fa referència precisament que la florida d’aquesta espècie coincideix en el temps, sobretot a terra baixa, amb l’arribada del cucut. En canvi, el nom científic, Oxalis acetosella, fa referència al gust que tenen les seves fulles, amb un agradable sabor àcid, semblant al vinagre (“acètic”), degut al contingut d’oxalat càlcic, un compost químic present a les fulles. És una planta que es pot menjar crua, afegint unes quantes fulles a una amanida per a donar-li un toc refrescant... Però convé no abusar-ne, perquè l’oxalat càlcic, present també als espinacs o a les bledes, és el principal component de les pedres del ronyó, per la qual cosa es desaconsella el seu consum per a persones que pateixin gota, artritis o pedres al ronyó.

19

fauna la becada

Un dels ocells més rars, més esquerps i més enigmàtics que hi ha al Parc és sens dubte la becada (Scolopax rusticola). Poques persones de la gran quantitat de visitants del nostre Parc Nacional han arribat a veure algun exemplar d’aquesta espècie. No és pas casualitat i hi ha diversos motius: En primer lloc, és una espècie escassa (pocs efectius per unitat de superfície). En segon lloc, és migradora i roman a les zones montanes i sobretot subalpines forestals tan sols durant els mesos compresos entre l’abril i l’octubre. Finalment, la becada està més activa durant les hores crepusculars –a primera i darrera hora del dia– quant pràcticament la visibilitat és nul·la. Tanmateix cal la presència de gossos ensinistrats per tal de contactar amb l’espècie, i així és com es caça (es tracta d’una espècie cinegètica) a les zones humides de terra baixa on passen l’hivern. En definitiva, tots aquests arguments justifiquen les poques dades existents a casa nostra i la raresa, quant a dades d’observació es refereix. Té la mida aproximada d’una perdiu. Si tenim la sort d’aixecar alguna becada del terra, que és on passa pràcticament tota la jornada, ens sorprendrà un vol un tan caòtic i difícil de seguir. Potser serà una mica menys difícil d’observar-la durant els mesos d’abril, maig i fins a primers de juny, quan la becada emet un característic cant en vol al llarg de les primeres llums del matí i a la posta del dia. És el vol nupcial del mascle, un dels millors i més amagats espectacles dels quals podem gaudir en els boscos subalpins del Parc Nacional. La seva alimentació és bàsicament d’origen animal (invertebrats) que cerca durant la nit amb el seu llarg i característic bec (adaptat per introduir-lo al terra). El seu menjar preferit són els anèlids, més coneguts com a cucs de terra. La becada a més, té un factor limitant que condiciona encara més la seva presència. El gel al terra o les fortes nevades impossibiliten del tot l’alimentació de l’espècie. És llavors quant la becada fa desplaçaments importants a la recerca de zones on pugui disposar d’aliment, i es comporta com un migrador parcial. En efecte, al nostre espai natural la població de becades és reproductora i en part, migradora, i es desconeixen ara per ara, les seves zones d’hivernada. Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva àrea d’influència es troba ben representada com a reproductora. De fet, ha estat detectada en totes les quadrícules de 10 x 10 km que conformen l’àmbit del treball de l’Atlas dels ocells nidificants del Parc, encara que està restringida als vessants obacs amb major domini de les coníferes. El seu hàbitat preferencial de reproducció el representen les formacions arbrades (com més madures i obertes millor) de pi roig (Pinus sylvestris), avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata). A l’Alta Ribagorça i a la Val d’Aran també es troba associada a la fageda-avetosa, mentre que al Pallars Sobirà, els esclarissats boscos de pi negre són un dels millors refugis reproductors de la becada. Fins i tot aquí se la coneix com a “raspes”. Tanmateix, les avetoses acullen una important població destacant la Mata de València i certes obagues de la vall d’Espot i la Val d’Aran. Malgrat la dificultat del seu cens, s’estima un nombre mínim de 40 mascles reproductors a l’àmbit del Parc Nacional. Cal, però, molta recerca amb aquesta interessant i bonica espècie ja que es desconeix ara per ara la seva dinàmica poblacional.

Jordi Canut i Bartra

Foto: Alfons Raspall