L’essència de les paraules: Les veus de la Mata

S’han de fer alguns passos pels Pirineus i el nord de la península Ibèrica per trobar una boscúria tan emblemàtica com la mata de València. Bosc de boscos, de verdors refrescants, l’avetosa pura més extensa dels Pirineus amaga un comú de valors paisatgístics, socials i científics difícil de descobrir en altres racons de la nostra geografia forestal. Els boscos i, en concret, els avetars sempre ens han despertat als humans quelcom més que fascinació. Espessoralls mítics de minairons, diablorins, holets i altres bestioles llegendàries, durant milions d’anys es van estendre pràcticament per tota Europa. L’arribada però, dels darrers freds quaternaris va engegar una forta regressió que els va obligar a protegir-se de l’extinció en àrees de refugi, entre les quals sembla que els Pirineus en foren una de destacada. Avui viuen, preferentment, a les muntanyes de l’Europa central i meridional –muntanyes del Jura, de la Selva Negra, del sud dels Balcans, d’Itàlia– i, és clar a la nostra serralada robusta i pirinenca. Les avetoses més grans, en territori català, les trobem a la Val d’Aran, al Pallars, a la Cerdanya o al Montseny, límit austral de l’espècie. La Mata és filla natural, doncs, de la pròpia serralada però amb moltes probabilitats d’haver estat recolonitzada, fa uns 6.000 anys, des de racons més mediterranis i prepirinencs que els actuals. Us presentem la història d’un avetar excepcional, una proesa biològica nascuda en una obaga que desafia valenta, com totes, el gran nord. 20

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Mata, matet, matosa, matte, mathe...

La Mata! Som als Pirineus centrals! Al tronc fluvial de la capçalera de la Noguera Pallaresa! En una branca coneguda com la vall de la Bonaigua, on més de setcentes hectàrees de gran bosc, situades entre els 1.300 i els 1.950 metres d’altitud, combaten el pendent del relleu i el seu rocam paleozoic. L’avet (Abies alba) domina l’escenari forestal excepte quan es barreja amb el pi roig als llocs més marginals i secs; amb el pi negre per sobre l’avetar; amb taques rebels de bedolls i trèmols fruit d’un incendi de fa quaranta anys; o amb avellaners, prats de dall, conreus abandonats i franges de salzes vora ja del riu de la Bonaigua. Cada any les bromes que arrosseguen els vents dominants de l’oest, entre d’altres, precipiten sobre l’avetar una mitjana de 900 litres per metre quadrat. Un bosc humit i feréstec on la vida animal és sorprenent! Centenars de mirades tenen a l’entorn de la Mata la seua llar biològica. Grans volums de fusta morta, dempeus i per terra, acullen picots verds, garsers i sobretot negres, mentre els mussols pirinencs s’amaguen com un tresor preuat. Quan arriba el període de zel, el gall fer festeja intensament les gallines pels sotaboscos més rics en fruits sempre que els senglars, els gats fers i les guineus no els empipin massa. Les martes alhora persegueixen els esquirols mentre els observa discret i immòbil l’astor, el fantasma del bosc! Els grans mamífers com el gran cérvol –amb mascles que poden arribar a pesar 180 kg–, les maleïdes daines i els

21

l’essència de les paraules

les veus de la mata

elegants cabirols nyaupissen per selves i calveres. Les becades es reprodueixen a la Mata, rodejades d’unes muntanyetes còniques, construïdes amb paciència animal, per desenes d’espècies de formigues que fugen dels indrets més ombrívols per viure a les clarianes. A la part més baixa, la llúdriga i la rata mesquera fan de la Bonaigua i de Cabanes uns rius de gran reserva. A més a més raspinells, mallerengues i pit-rois fan escoltar les veus de la Mata, un territori que va veure caure, en mans dels de sempre, el darrer ós bru autòcton, als anys quaranta del segle passat, vora la cascada de Gerber.

Bosc, bosquet, boscarró, boscal, boscàs, baürta...

El bosc! El paisatge i els seus boscos són testimoni de l’empremta humana al llarg dels temps. Un mirall on es reflecteixen les relacions entre els éssers humans i el territori que ens envolta. Més enllà de les pertorbacions que poden ocasionar els factors naturals, les activitats humanes són les que acaben marcant la seva evolució. La guerra dels arbres, en el bo i en el mal sentit de la paraula, ha estat molt distinta durant els darrers dos mil anys a la Mata. Fem-hi un viatge ràpid! Els romans foren dels primers a aplicar una certa gestió forestal en considerar la fusta d’avet com a molt valuosa, utilitzant-la preferentment per a la construcció o per fabricar mobles i dissenyar eines. Pocs segles més tard una incipient activitat minera i després agrícola a les valls d’Àneu, la val d’Aran, la Ribagorça i els Pallars va provocar una desforestació molt intensa, a base de fortes cremades i tallades. Els boscos sempre han estat enemics de les pastures i per això ancestralment, com una necessitat sublim, els humans els hem socarrat per convertir-los en terres de cultiu i pastoreig. Els signes de recuperació no arriben fins al segle XV amb l’arribada de la petita Edat del Gel i la crisi que es viu a la Baixa Edat Mitjana amb l’abandonament de molts pobles pirinencs. Tanmateix l’explosió d’activitats humanes torna amb força entre el disset i el dinou: la pressió demogràfica, les baralles amb el bosc per guanyar noves pastures, l’activitat febril a les drassanes mediterrànies... Els raiers i la Pallaresa esdevenen els traginers fluvials que facilitaran l’exportació de la fusta tallada cap a mercats llunyans de la Mediterrània. I què dir de les fargues del Pallars, un dels episodis d’explotació forestal més intensiva que s’han viscut als Pirineus! Arribem als darrers cent anys, tota una anècdota en aquest viatge pels darrers dos mil·lennis, on apareixeran nous oficis al bosc. Carboneres i carboners, pastures i pastors, tallades amb picadors i tiradors, i autèntiques revolucions paisatgístiques com les ocasionades per les grans obres hidroelèctriques i de comunicacions. El tren del progrés arriba als Pirineus! La Mata és un testimoni natural viu! Muta constantment mentre la història natural avança. A pesar de l’ús i l’abús a què s’ha sotmès, sempre es recupera amb una certa facilitat, amb més o menys avets, amb l’aparició i la desaparició d’altres competidors com el faig o el pi roig. La Mata resisteix i defalleix cíclicament però segurament que hi ajuda la idoneïtat del seu hàbitat. Diuen els experts que el seu creixement, en general, es troba estancat des de fa més de 50 anys. Una anècdota més! Aviat, geològicament parlant, tornarà a ser arrasada però no per l’ésser humà sinó per futures glaceres o nous episodis geològics. Tornarà a ser coberta i sedimentada per mars o oceans del futur que hi deixaran noves llavors geològiques i biològiques. Tornarà a ser selva tropical o paisatge temperat! Tornarà a ser terra de terratrèmols: un cada 500 anys l’acostuma a fer grossa! Preparem-nos per a la propera sacsejada...

22

l’essència de les paraules les veus de la mata

Selva, seuva, salvata, salvassa, selvera...

La selva! Aquesta Mata d’ombres compactes que evoluciona sobre sòls frescos però amants de la llum, cap a una maduresa que probablement combinarà la regeneració amb l’envelliment, la singularitat amb la diversitat, la producció amb la dispersió... és un bosc de boscos extraordinari. Un espai de reflexió, de crits, silencis i agraïments, on la creativitat biològica s’ha fet palesa d’una forma molt eficient. Un bosc que s’ha fet acompanyat, com toca, per un riu, un barranc, uns tossals i unes muntanyes. Un bosc madur de prop de 300.000 metres cúbics de fusta, amb arbres que atenyen la seua maduresa biològica cap als 150 anys de vida, que cal deixar evolucionar naturalment però respectant les veus del territori que l’han gestionat discretament durant centúries i centúries. Un bosc ocupat per aquests gegants artificials dels segle XX que son les línies elèctriques d’alta tensió i que massa cops han conquerit el paisatge pirinenc sense gairebé discussions.

Cremada, socarrada, fogassa, fogà, artiga...

La gran Mata! Potent però fràgil, diversa però amenaçada, densa però pendent... és un dels grans reptes en la gestió dels Pirineus. Per què? Perquè més enllà de les realitats més actuals als boscos hi son amagades les arrels de la nostra espècie. Vam créixer

dins d’ells, venim d’ells, som els seus fills. Cervell i intel·ligència es desenvolupen gràcies als boscos. Aprenem a gesticular, a parlar o comunicar-nos a través dels boscos. Fa milions d’anys que compartim camí i per això ens abracem als arbres, passegem pels boscos, patim per la Mata! Quina bellesa amaguen els arbres mentre creixen cap al cel! Competeixen i s’empenyen entre ells. Són màquines extraordinàries que viuen gràcies a la llum del sol, l’aigua de l’altre sòl i el diòxid de carboni de l’aire que acaben transformant en aliment i energia. Respirem i expirem el mateix aire però si un deixa de fer-ho l’altre mor. Arbres i animals cooperem mútuament, és més, si retrocedíssim en el temps segur que arribaríem fins a l’ancestre comú! Tots tenim a la Mata quelcom a dir. Totes les veus són importants, de dins i de fora del bosc, inclús les que parlen des del silenci. Us convidem a fer un viatge a l’interior d’un dels boscos més venturosos del sud d’Europa. Un jardí boscat ple de tresors que escampen el seu afecte dia i nit. Un glop gormand de puresa que brama sovint massa emocions. Una antiga avetosa. Una avetosa. Una proesa biològica nascuda en una obaga que desafia valenta el gran nord!