l’essència de les paraules ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
les veus de la mata S’han de fer alguns passos pels Pirineus i el nord de la península Ibèrica per trobar una boscúria tan emblemàtica com la mata de València. Bosc de boscos, de verdors refrescants, l’avetosa pura més extensa dels Pirineus amaga un comú de valors paisatgístics, socials i científics difícil de descobrir en altres racons de la nostra geografia forestal. Els boscos i, en concret, els avetars sempre ens han despertat als humans quelcom més que fascinació. Espessoralls mítics de minairons, diablorins, holets i altres bestioles llegendàries, durant milions d’anys es van estendre pràcticament per tota Europa. L’arribada però, dels darrers freds quaternaris va engegar una forta regressió que els va obligar a protegir-se de l’extinció en àrees de refugi, entre les quals sembla que els Pirineus en foren una de destacada. Avui viuen, preferentment, a les muntanyes de l’Europa central i meridional –muntanyes del Jura, de la Selva Negra, del sud dels Balcans, d’Itàlia– i, és clar a la nostra serralada robusta i pirinenca. Les avetoses més grans, en territori català, les trobem a la Val d’Aran, al Pallars, a la Cerdanya o al Montseny, límit austral de l’espècie. La Mata és filla natural, doncs, de la pròpia serralada però amb moltes probabilitats d’haver estat recolonitzada, fa uns 6.000 anys, des de racons més mediterranis i prepirinencs que els actuals. Us presentem la història d’un avetar excepcional, una proesa biològica nascuda en una obaga que desafia valenta, com totes, el gran nord.
20
Riu de Cabanes
Mata, matet, matosa, matte, mathe... La Mata! Som als Pirineus centrals! Al tronc fluvial de la capçalera de la Noguera Pallaresa! En una branca coneguda com la vall de la Bonaigua, on més de setcentes hectàrees de gran bosc, situades entre els 1.300 i els 1.950 metres d’altitud, combaten el pendent del relleu i el seu rocam paleozoic. L’avet (Abies alba) domina l’escenari forestal excepte quan es barreja amb el pi roig als llocs més marginals i secs; amb el pi negre per sobre l’avetar; amb taques rebels de bedolls i trèmols fruit d’un incendi de fa quaranta anys; o amb avellaners, prats de dall, conreus abandonats i franges de salzes vora ja del riu de la Bonaigua. Cada any les bromes que arrosseguen els vents dominants de l’oest, entre d’altres, precipiten sobre l’avetar una mitjana de 900 litres per metre quadrat. Un bosc humit i feréstec on la vida animal és sorprenent! Centenars de mirades tenen a l’entorn de la Mata la seua llar biològica. Grans volums de fusta morta, dempeus i per terra, acullen picots verds, garsers i sobretot negres, mentre els mussols pirinencs s’amaguen com un tresor preuat. Quan arriba el període de zel, el gall fer festeja intensament les gallines pels sotaboscos més rics en fruits sempre que els senglars, els gats fers i les guineus no els empipin massa. Les martes alhora persegueixen els esquirols mentre els observa discret i immòbil l’astor, el fantasma del bosc! Els grans mamífers com el gran cérvol –amb mascles que poden arribar a pesar 180 kg–, les maleïdes daines i els
