El Portarró 30

estiu - tardor 2011

el portarró30 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

El Portarró Estiu-tardor 2011 Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz i Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Maria Farré Domech Maria Pou i Palau Ruben Farelo i Navarro Emilio Casamayor Jordi Catalán i Aguilà Jordi Canut i Bartra Jordi Vicente Canillas Jesús Tartera Orteu Cristina Espinar Mosquera Delia Pino García Sabina Lapedra Grau Ermengol Gassiot Ballbé Gemma Arjó Rella Sara Arjó Francés José Antonio Bruna Vilanova Fotografies, mapes i dibuixos: Arxiu del Parc Nacional Emilio O. Casamayor Jean-Christophe Auguet Ramon Gol i Palomera Alfons Raspall Campabadal Arxiu de la família Cases Arxiu del Conselh Generau d’Aran Xavier Bayer Sabina Lapedra Grau Ricard Novell i Agramunt Gemma Arjó Rella Sara Arjó Francés Javier Solans Pallás Arxiu d’imatges del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Fons Gómez Vidal Arxiu ENDESA Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

índex 3 Presentació 4 El genoma dels estanys pirinencs 6 Des del Llebreta estant: l’obra hidràulica i el Parc Nacional 10 L’entrevista: Artistes del món hidroelèctric 14 Noticiari 18 Coneguem el Parc: - Dins del bosc: el pa de cucut - La becada 20 L’essència de les paraules: Les veus de la Mata 23 La Foto 24 Caminem pel Parc: - Ua passejada entre grani arbes 26 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · E 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d’Espot C/ de Sant Maurici, 5 · E 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu dels Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · E 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · E 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229 Pàgines web: www.gencat.cat/parcs/aiguestortes http://reddeparquesnacionales.mma.es/parques/aiguestortes Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.es pnaiguestortes@gencat.cat

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

3

presentació “Quedava poc, però la tartera es feia eterna, pel seu cap anaven passant seqüències d’aquell estiu que s’acabava i li havia de canviar la vida. Dos mesos tot just, curtets però veritablement intensos. En el seu rostre, rere la suor se succeïen somriures i expressions fruit dels seus pensaments.

El cor li bategava amb força i s’anava accelerant, tot just quedaven uns metres, l’últim esforç i va fer el cim. A sota seu aparegueren tot d’una les valls, els boscos, estanys, pales i malls, escenari d’aquells dies que donaven nou rumb a la seva vida. Va romandre una llarga estona intentant fixar aquells paratges en el negatiu de la seva ànima, eren tantes les emocions i tan fortes que no va poder contenir les llàgrimes, no s’hi va resistir massa i va plorar llargament...” És la protagonista adolescent d’un llibre inacabat que vaig escriure quan tenia dinou anys després d’un estiu a la vall de Boí que va suposar canvis importants per a mi. En aquest fragment, recordo amb força la intensitat i l’impacte que em van suposar els paisatges i l’entorn del Parc Nacional. Tinc records anteriors, en estades familiars d’estiu al balneari de Caldes de Boí i també a Taüll a “Ca de Moliné”, que em transporten i suggereixen verdor i frescor, però es potser en aquesta etapa posterior on les emocions que em van provocar aquestes contrades es fan més intenses i paleses.

I arribo a tot això per posar de manifest la importància de les emocions en el visitant del Parc.

Les emocions són fenòmens psicofisiològics que representen maneres d’adaptar-se als estímuls ambientals i d’un mateix, l’espai que inclou el Parc transcendeix per ell mateix, el Parc ens produeix emocions especialment intenses que perduren en el temps. Emoció ve del llatí “emotio”, que vol dir “impuls que indueix a l’acció”. Hem de garantir que les reaccions a aquests estímuls estiguin recolzades pels que som responsables de la gestió d’aquest espai.

Deixant de banda conceptes de la psicologia i de forma més planera vull dir que, en tant que gestors, som responsables de que les experiències i emocions que s’emporta el visitant a casa siguin el resultat de ser capaços de protegir i gestionar l’espai de forma excel·lent.

En aquest sentit, he d’agrair al Molt Honorable Conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí i Aixut la confiança en proposar-me com a president del Patronat del Parc Nacional al president de la Generalitat. No corren bons temps i tots ho sabem, però de les dificultats en surten reptes i oportunitats. No és una tasca gens fàcil conjuminar la feina de sensibilització social i ecològica amb una gestió de la conservació que cerca l’equilibri entre els manteniments dels ecosistemes, el desenvolupament socioeconòmic de la població de l’àrea d’influència i l’ús públic de l’espai. Una tasca que em motiva especialment i que em comprometo a portar a terme amb lleialtat i eficàcia per la consecució d’uns objectius comuns.

Tornant a les emocions i llàgrimes del principi, però també als records dels pastors que hi han dormit tantes nits, a les vivències dels escolars que ens han visitat, a la joia de la gent del país celebrant la romeria, a les aventures dels nens dels pobles en excursions furtives, a la satisfacció dels esportistes fent un cim, a les experiències dels professionals que s’hi han dedicat, tantes i tantes emocions conegudes i desconegudes, volem contribuir des de la humilitat a gestionar i conservar aquest espai perquè altres emocions futures siguin possibles.

Ruben Farelo i Navarro President del Patronat del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

el genoma dels estanys pirinencs El 19 de març de 2009 va salpar des del port de San Diego (Califòrnia) la segona d’una sèrie d’expedicions científiques qualificades d’entre les més ambicioses que havia realitzat la humanitat d’ençà l’època dels grans descobriments naturalistes.

L’expedició, dirigida per un dels investigadors més carismàtics, mediàtics i visionaris dels nostres dies, el Dr. Craig Venter, buscava completar la volta al món recollint el material genètic present en la superfície del mar, és a dir, el genoma de tot un ecosistema entès com un immens superorganisme amb funcionament coordinat. La magnitud de l’empresa havia estat comparada a la que va realitzar el 1831 Charles Darwin a bord del Beagle però pocs dubtaven de la capacitat de Venter. Entre alguns dels seus èxits es comptaven ser un dels pares del genoma humà i sacsejar recentment la comunitat internacional amb l’anunci de la creació de vida trasplantada sintètica en el laboratori.

Després de descobrir el codi genètic amb les instruccions per fabricar un ésser humà contingut en l’ADN, el científic nord-americà s’havia proposat seqüenciar el mar.

Però no només seqüenciar el mar estava entre els objectius de l’equip del Dr. Venter. Accedir al material genètic contingut en ambients excepcionals que allotgessin formes de vida peculiars i poc conegudes també estava entre els seus interessos. Entre aquests ambients excepcionals es trobaven els estanys freds d’alta muntanya on la vida s’ha adaptat a viure en condicions de fred intens permanent.

Entre aquests estanys es va escollir el Lac Redon per ser el primer en desvetllar el seu genoma per la llarga tradició d’estudi que ha tingut aquest petit ecosistema per part d’investigadors de la Universitat de Barcelona i del Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC) al llarg dels últims 25 anys.

Instal·lacions del Centre de Recerca d’Alta Muntanya (CRAM, Universitat de Barcelona, boca sud del Túnel de Vielha) d’on va partir el 14 de maig de 2010 l’expedició per desvetllar el genoma del Lac Redon després d’una intensa nevada.

A primera vista i amb ulls de profà, els estanys dels Pirineus contenen aigües fredes i transparents, amb pocs nutrients i escasses formes de vida aquàtica adaptada.

Bàsicament alguns insectes, crustacis i peixos. No obstant això, quan ens endinsem en el món microscòpic, observem que les formes de vida més petites que una centèsima o mil·lèsima de mil·límetre poblen abundantment aquestes aigües. Podem trobar més de mil milions d’individus en un litre d’aigua i són formes de vida adaptades a unes condicions vitals extremes d’escassetat d’aliment, temperatures properes als 0 graus, radiació ultraviolada perniciosa i molt poca disponibilitat de sals minerals, que han desenvolupat estratègies vitals per superar aquestes dificultats.

Formes de vida microscòpiques presents en les aigües del Lac Redon. Es tracta de bacteris que de manera natural poblen aquestes aigües amb morfologies molt simples i una mida mil vegades més petita que un mil·límetre però que exerceixen funcions vitals imprescindibles per al manteniment de la salut de l’ecosistema.

Precisament aquestes formes de vida microscòpica que porten milers de milions d’anys presents a la Terra i que han desenvolupat estratègies per sobreviure a base de molècules més resistents i eficients i mecanismes de reparació de les lesions en les cèl·lules més sofisticats són les que han despertat l’interès d’aquest científic visionari en col·laboració amb investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes.

Camí d’ascensió al Lac Redon en un fred i desagradable matí

Els investigadors es desplacen sobre la superfície gelada de l’estany buscant el punt idoni per a la captura de mostres.

genoma

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

5

el genoma dels estanys pirinencs De fet el “superorganisme” Lac Redon és com una immensa factoria que inspira CO2 de l’atmosfera i el fixa en estructures vives gràcies a l’energia del sol durant el dia i l’exhala en arribar la nit com un llarg sospir. Aquest superorganisme està format per un nombre extremadament gran de petites unitats de treball especialitzada cadascuna d’elles en una tasca i que en conjunt fan funcionar aquesta factoria. Aquestes petites unitats són les poblacions de microorganismes que constitueixen el plàncton i sostenen la vida a l’estany. Amb una petita culleradeta de cafè es recollirien de l’ordre d’entre 100.000 i 1 milió d’individus.

Milers de milions de microorganismes del Lac Redon recollits sobre una membrana. En el seu interior contenen el genoma de l’estany.

Investigadors capturant microorganismes sobre la superfície gelada de l’estany.

Investigadors del Centre d’Estudis Avançats de Blanes i del Craig Venter Institute de Sant Diego treballant a les instal·lacions del CRAM.

Gairebé un centenar de litres d’aigua es recolliren de la superfície gelada de l’estany.

Els investigadors van recollir prop d’un centenar de litres d’aigua de l’estany i després d’uns processos de filtració a pressió en el laboratori sobre unes membranes de mida de porus inferior a la mil·lèsima de mil·límetre, es concentrà prop de 100.000 milions de microorganismes. La suma del material genètic de totes aquestes unitats constitueixen el genoma del Lac Redon. Aquestes membranes es van sotmetre a ultracongelació per al seu trasllat al laboratori de Blanes i d’allà van volar al laboratori del Dr. Venter a San Diego on esperen per a ser processades.

Després de desxifrar el codi genètic d’aquestes mostres al laboratori nord-americà (milions de fragments d’ADN) els investigadors de Blanes es desplaçaran a San Diego per estar presents en el moment en què vegi la llum la composició del genoma de l’estany. La informació es treballarà conjuntament mitjançant potents eines informàtiques i de computació i serà periòdicament posada al servei de la comunitat científica internacional per estimular la investigació sobre l’ecologia i l’evolució dels éssers vius més diminuts. Aquest petit estany dels Pirineus passarà a la història com la petita Galápagos dels ecòlegs microbians.

Emilio O. Casamayor Científic del Centre d’Estudis Avançats de Blanes Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)

6 ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

des del llebreta estant: l’obra hidràulica i el parc nacional Aquest article és un diàleg intern de l’autor, on reflecteix les seves dues visions sobre el tema. Cal especificar que en anglès, tant I com M es tradueixen per jo.

Ens aturem un moment a la vora del Llebreta, anem de pas.

Fa goig veure la làmina d’aigua altre cop cobrint tot el pla, com correspon a una situació de cabal natural. Miro els runams distribuïts tot seguint la trajectòria de la galeria subterrània que porta aigua de la derivació del Sant Esperit cap a la central de Caldes. Fins i tot ulls experts podrien confondre aquest resultat de l’excavació amb tarteres o cons d’allaus naturals. Sembla un bon moment per treure el tema.

I: Aviat farà quinze anys de la publicació de l’estudi “L’obra hidràulica en els Pirineus. Avaluació, correcció i prevenció de l’impacte mediambiental. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” i ens han demanat a veure si podríem fer un escrit per a la revista El Portarró sobre què en pensem del tema després d’aquests anys. La veritat és que d’entrada he tingut ganes de dir no. Em sembla que no hem seguit prou el tema durant aquest període de temps per dir res de nou. D’altra banda, els aspectes bàsics probablement no han canviat, de manera que quatre coses es deuen poder dir, oi? Encara que sigui repetir de manera resumida el que vàrem exposar en aquell totxo de prop de 600 pàgines.

M: Què vols que et digui? Amb els anys cada cop ho veig tot d’una manera més relativa. Fa trenta anys, quan vam començar a estudiar els estanys, volíem descobrir la natura en la seva forma original, salvatge. Fugíem de les aigües contaminades que hi havia arreu. De forma una mica il·lusa veiem els estanys com sistemes naturals sense la petjada humana.

Per això, els estanys amb preses, patint oscil·lacions draconianes, aigües tèrboles o verdoses i sense rastre evident de vida a les vores, ens semblaven un atemptat a tot: a la natura, al món i a la pròpia civilització. Recordo el primer estudi nostre en el Llebreta, llavors encara reduït a la seva cubeta central i envoltat de prat. El conjunt de derivacions cap a la central de Caldes mantenien el cabal molt reduït i el nivell de l’estany baixava i quedava exclusivament la cubeta de la part més fonda. Era l’any 1986, anàvem saltant d’estany en estany amb una petita barca taronja (O terror dos mares). Aquell estiu ja havíem mostrejat unes quantes desenes d’estanys abans d’arribar al Llebreta. El Juanito ens va enxampar quan ja gairebé acabàvem. Ens havia estat observant des de dalt.

No s’ho devia poder creure, uns ximples passejant amb barqueta. Ni se’ns havia passat pel cap que haguéssim de demanar permís a Lleida. Com han canviat les coses, també en aquest aspecte. Ja feia uns pocs anys que estàvem estudiant estanys. Tot l’any, estiu i hivern. Ja ens els havíem fet nostres. Què vol aquesta gent que demana papers? En aquella època les explotacions tradicionals forestals i ramaderes ja anaven molt de davallada, sobretot en les parts menys productives, i tenies la sensació de moure’t lliurement per la natura. L’explotació hidroelèctrica, però, encara apareixia arrogant, desenvolupant nous projectes, persistint com a senyors d’aquelles aigües ultratjades.

I: Caram, com es nota que et fas vell i idealitzes el passat.

Paradoxalment, els temes relacionats amb el que en podríem dir les “malifetes” del desenvolupament industrial són els que ens han permès persistir com a grup de recerca durant aquestes dècades. No em refereixo a l’obra hidràulica, sinó a la munió de temes que ara fiquen en conjunt del fenomen que anomenem “Canvi Global”. En el nostre cas particular, sobretot allò relacionat amb la contaminació a llarga distància (pluja àcida, contaminants orgànics persistents, metalls pesants), la introducció de noves espècies (peixos), l’alteració de la vegetació natural... i, més recentment, el canvi climàtic. L’obra hidràulica apareix com una peça més d’una història que, ben mirat, ve de molt lluny i que contínuament va accelerant la transformació de la natura amb conseqüències imprevisibles.

M: Clar, és prou cert que els reptes en els propers anys (dècades) per a la conservació dels sistemes naturals del Parc Nacional, aquàtics o no, seran uns altres que no pas l’obra hidràulica. Però això no treu que l’empremta d’aquesta no hagi estat i potser continuï essent molt forta, tant en el que és estrictament Parc com en tota aquesta zona dels Pirineus tan singularment rica en estanys. Els estanys més grans van ser aprofitats pràcticament tots. Els que se’n van lliurar va ser més per problemes tècnics (o de cost-benefici), que no pas perquè hi hagués un mínim de consciència de preservarne uns pocs exemples en estat natural. Com tants d’altres casos, si el recurs s’hagués pogut exhaurir s’hauria fet.

I: Potser aquest èmfasi en la necessitat de preservar estanys grans pot semblar més emocional que científica, de fet hi ha un continu en la mida dels estanys. Doncs no, cal dir que aquesta distinció entre estanys petits i grans no és arbitrària.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

7

des del llebreta estant: l’obra hidràulica i el parc nacional Fa uns pocs anys, en un estudi d’alguns centenars d’estanys de muntanya distribuïts per les principals serralades europees, hem pogut veure que, pel que fa a la distribució de moltes comunitats d’organismes i de com l’ecosistema s’organitza, hi ha un llindar de mida que distingeix dos grans conjunts d’estanys. Aquest llindar és al voltant de les 2 o 3 hectàrees de superfície, mida que ve a correspondre a uns 15 metres de fondària. Probablement, la discontinuïtat depèn de l’arribada de prou llum al fons com perquè hi creixin algues de manera abundant. Ja sabem que aquestes aigües d’alta muntanya són molt transparents i la llum pot penetrar molt. Això fa que a capes fondes hi trobem molta vida. En els estanys més profunds, trobar el màxim d’organismes cap a 30 o 40 metres és comú, fins i tot pel que fa a peixos.

M: Sí, pel que fa a estanys, els més grans han estat generalment els més afectats. També cal remarcar la deixadesa a la qual s’havia arribat en algunes d’aquestes explotacions.

Estanys amb temps de residència mitjà de l’aigua de tres, quatre o més anys, es buidaven a uns nivells que feien impossible tornar-los a omplir dintre del mateix any, ja que la precipitació que podien recollir a la seva conca era inferior al volum necessari. Hi havia zones que semblaven un paisatge de la lluna, era absurd. Bé, potser problema de vàlvules; però com que no hi havia cap mena de pressió, la cosa tirava milles. Suposo que ara, periòdicament, també hi ha algun cas d’aquests, però s’hi deu estar més a sobre.

I: D’altra banda teníem el cabal dels rius. Per poca aigua que deixin baixar, les comunitats d’aquests rierols de muntanya aguanten molt, ja estan fetes a moltes oscil·lacions naturals, però cap organisme aquàtic resisteix la sequera permanent.

La necessitat de mantenir uns cabals mínims era una cosa molt evident i fàcil de veure. Durant l’estudi però hi vam posar dades i vam tenir la sort que era un tema que es desenvolupava llavors també per les àrees de plana, fet que va facilitar la comprensió de tots els implicats.

M: De tota manera, a mi, potser el que més em va sorprendre en fer l’estudi, va ser la quantitat de “deixalles” que, de les antigues obres o sistemes d’explotació posteriors, quedaven escampades aquí i allà. No voldria exagerar massa, però potser la meitat dels centenars de fotografies que hi ha en el llibre fan referència a coses d’aquestes. Encara que per aquella època de l’estudi, començament dels noranta, alguna empresa ja havia començat actuacions per recollir la ferralla escampada, eliminar instal·lacions obsoletes i derruir edificacions abandonades, la quantitat era impressionant, però només te’n feies càrrec realment en catalogar-la.

Algunes de les actuacions de restauració rebien suport públic. Tots plegats, empreses i administració, es van afanyar que això constés en la publicació.

I: L’estudi estava finançat per la Fundació “La Caixa”, com a premi d’un concurs de projectes que va convocar sobre el tema de l’impacte de les grans obres públiques. La condició

Llebreta a l’hivern

per publicar l’estudi en forma de llibre va ser que havíem d’obtenir la col·laboració de les parts implicades (empreses elèctriques i administració). Això es veia com una garantia que l’obra podria tenir una utilitat pràctica, ja que els principals actors, implícitament, reconeixien el contingut. Ben aviat vam veure que aquesta condició podia induir alguns sectors a dubtar de la independència de l’estudi; però per a nosaltres era més important que tota aquella documentació no quedés enterrada en algun despatx. Val a dir que el nostre redactat no es va canviar en absolut. Només ens van demanar d’incloure un apartat nou on es fes referència a les actuacions de restauració que s’havien iniciat i les que tenien previstes en la línea dels nostres suggeriments. En els pròlegs respectius, administració i empreses van mirar que això quedés ben palès.

M: Potser sí que això va marcar una mica el llibre com una obra de “col·laboracionistes amb el sistema” des d’una perspectiva ecologista extrema, però era fonamental que sortís tota la documentació a la llum. Ja anàvem escaldats en aquest sentit. De fet vam aprofitar per incloure en l’edició mapes d’informació general sobre els sistemes naturals que s’havia recollit com a base per Plans d’ordenació que mai s’han arribat a fer, i que, per tant, s’havien arraconat en un armari. L’ús que se n’ha fet posteriorment del llibre com a eina de gestió i planificació ha demostrat que valia la pena publicar-lo. Com anècdota, però que en part demostra la picor que ens feia haver d’incloure aspectes aliens al nostre treball, recordo que ens vam permetre criticar una de les actuacions fetes a la presa del Sant Esperit. Hi van plantar unes baranes de fusta de molt impacte visual. Que fossin de fusta venia a demostrar que ja eren “ecològiques”. Nosaltres no acabem de veure què era pitjor, si el remei o la malaltia. La seguretat va millorar, en un lloc tan visitat era imperatiu, però estèticament semblava un jardinet. Potser encara hi són, sort que amb el pas del temps la natura tot ho fa més seu.

I: L’actitud una mica figaflor potser encara és massa present en temes de restauració i mitigació dels impactes ambientals, segurament encara queda molt camí a fer. Cal augmentar l’exigència i els coneixements per acabar d’integrar la urbanització en l’entorn. De fet cal inventar el paisatge on volem anar a parar. El creixement de la població, i alhora de la despesa en recursos per habitant, ens porta a una situació en què la tutela dels recursos planetaris per part de la humanitat és creixent i ens omple de responsabilitat. Avui ningú no discutirà que l’exigència de seguretat ha d’estar present en l’anàlisi socioeconòmica de qualsevol obra. Seria desitjable que aquesta mateixa exigència hi fos per a la integració de la gran obra pública en el paisatge i tota la matriu natural que el sosté. Crec que s’oblida massa de pressa que durant milions d’anys la nostra espècie ha evolucionat en un entorn natural i que, per tant, la nostra sensibilitat i les nostres emocions s’han forjat sota unes pautes que són més les d’un paisatge

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

8

des del llebreta estant: l’obra hidràulica i el parc nacional natural que les d’un paisatge urbanitzat. Si anem cap a la urbanització global, potser que pensem com la volem, com hi mantenim aquells valors naturals que ens resulten tan plaents i estimulants.

M: Veig que t’has animat. Sense anar-nos-en tant cap a la filosofia barata, sí que m’agradaria comentar aquest aspecte estètic, plàstic, de la integració de l’obra en el paisatge. En aquest sentit, em va resultar molt interessant la col·laboració amb l’equip d’arquitectes que hi havia en l’estudi. Recordo que quan nosaltres acabàvem, i ja ho donàvem tot per fet i beneït, llavors ells començaven a donar-li voltes. No m’hauria imaginat mai que se li pogués donar tantes voltes al fet de que si una ratlla havia d’anar vertical o horitzontal. Suposo que amb això de l’evolució volies dir que hi ha unes formes que ens resulten de manera innata agradables i d’altres que ens incomoden, perquè trenquen amb el que durant milions d’anys s’ha experimentat. És a dir, quan malmetem el paisatge natural, conscientment o inconscient, ens ferim a nosaltres mateixos. Integrar l’obra en el paisatge vol dir mantenir l’harmonia de formes i presència d’aquest paisatge natural.

I: Això mateix. La distinció entre forma i presència és interessant. Els efectes sobre la forma de l’obra hidràulica són prou evidents, només cal considerar pedreres, runams, esplanacions, desforestacions, accessos, canalitzacions, línies elèctriques aèries, accessos i camins. Aquí entraria en joc allò que deies de les línies horitzontals i verticals, les corbes, les concavitats i convexitats. Cal fer que les línies de l’obra i el paisatge es respectin mútuament. El tema de la presència és potser més subtil. La nostra percepció recull una sèrie d’elements que singularitzen, individualitzen i identifiquen un paisatge respecte d’altres. L’obra ha de procurar no desvirtuar aquests elements. De vegades, erròniament, pot pensar-se que integrar l’obra en el paisatge implica que ha d’estar ben camuflada. Això no és necessàriament així, aquesta diem seria una sortida fàcil, però molt sovint és impossible donada la naturalesa de l’obra. La integració també pot ser possible si l’escala i el caràcter de l’obra es consideren de manera adequada. Per exemple, hi ha d’haver un acord de les construccions amb l’espai on s’ubiquen en termes de mida i ocupació (amplades, alçades, volums). S’ha d’evitar l’aparença d’artificialitat. En el cas que considerem, per exemple, evitar fluctuacions d’aigua excessives, restes de testimonis de construcció o il·luminació nocturna exagerada. I així podríem repassar altres elements (color, textura), però no cal allargar-se. Recordo que els arquitectes deien que la presa de Cavallers tenia la presència adequada en el paisatge que l’envolta. De cap manera passa desapercebuda, per les seves dimensions és impossible; però les seves proporcions, forma i textura s’integren prou bé en un paisatge que és igualment dur, fort i contundent. Per això la devien triar com a portada del llibre. Aquestes consideracions van més lluny de l’obra hidràulica a la muntanya i de fet ho podríem aplicar a tot arreu. L’obra arquitectònica Presa de Sant Esperit

realitzada per aquests arquitectes d’ençà que vàrem fer l’estudi és un bon exemple del que comentem i els ha donat renom internacional.

M: Veig que t’estoves. No aniràs pas a parar en que ara hem de fer-ne una atracció, de l’obra hidràulica al Parc? Ja sóc conscient que històricament podem dir que el Parc va aparèixer perquè primer hi va haver obra hidràulica. I que aquesta va suposar un impuls econòmic a les comarques i a la comunicació amb la resta del territori. Però això és passat. Avui en dia, el retorn social i econòmic de l’obra hidràulica per l’entorn immediat deu ser molt moderat. Fins i tot en un context més general de producció i ús d’energia, l’explotació hidroelèctrica de la muntanya esdevé marginal.

En el món l’energia hidroelèctrica té molta importància; però a casa nostra ha quedat força reduïda. Fa quinze anys, no haguéssim pas pensat que l’eòlica li passaria la mà per la cara en tan poc temps. Això també ens indica la dificultat de fer previsions en qualsevol sentit, encara que sigui a uns pocs anys vista.

I: Estic d’acord que no hauríem de parlar de si l’energia hidroelèctrica és d’interès o no. D’això, no n’entenem prou. És clar que és una energia renovable i això d’entrada és positiu. Però també és evident que pot entrar en conflicte amb altres usos de l’aigua i del territori que inunda. D’altra banda, l’explotació hidroelèctrica de muntanya té connotacions particulars respecte de la de la plana. Per exemple, hi ha el tema de la regulació. En l’explotació d’un recurs natural sempre es dóna la seqüència extracció – transport – ús, amb el particular que abans i després del transport sovint és necessari un magatzem que permeti regular l’oferta i la demanda. El problema de l’energia elèctrica és que aquest magatzem no és possible a gran escala. De manera que la regulació s’ha de fer des de l’origen, des de la producció. Això no és fàcil per a les gran centrals tèrmiques, costa pujar i baixar la seva activitat, d’aquí que adquireixi sentit un contrasentit, com és el fet de bombejar aigua de baix cap dalt en algunes explotacions hidroelèctriques de muntanya. Aquest problema de sincronitzar producció i consum es reprodueix a totes les escales, pensem en l’energia solar d’ús domèstic, per exemple.

M: Crec que davant de la necessitat d’evolucionar cap una societat sostenible, els parcs haurien d’afegir a la seva missió de conservació una altra de promoció de la discussió d’aquests tipus de qüestions. Gestionar el flux de visitants és ara un dels maldecaps per al dia a dia dels parcs nacionals, penso que la visita a l’obra hidràulica i a indrets on quedés reflectida la seva història i es pogués veure la problemàtica energètica regional i global podrien ser elements de redistribució dels visitants que faria que, d’una banda baixés la pressió puntual en alguns llocs i d’altra, allargués la permanència en la zona. Vulguis o no, el turisme s’ha de veure com un recurs econòmic capital per a aquestes valls. La qüestió és com el volem, com el gestionem i com l’integrem segons uns principis que han Presa de Cavallers

Estany des Mangades

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

9

des del llebreta estant: l’obra hidràulica i el parc nacional d’anar molt més enllà del benefici ràpid d’uns quants.

I: Ara veig que ets tu qui embolica la troca. Quan vam fer l’estudi, també hi vam incloure una enquesta a visitants i gent del país sobre què en pensaven de la presència de l’obra hidràulica en un espai natural. En general es rebutjava per uns i altres, amb matisos diferents. Però no trec el tema per això. El que més em va sorprendre és que molts dels visitants, quan tornaven de visitar el Parc no s’havien adonat de l’existència de cap obra hidràulica. Seria fàcil fer-ne escarni i dir mira que babaus. Nosaltres mateixos, però, tot i que la majoria havia trepitjat força aquestes valls per fer-hi excursions o estudis sobre altres temes, no vàrem ser conscients de la magnitud de l’obra fins que la vam inventariar en detall. Com a excursionista un se n’adona de les preses, alguna canalització que et fa la guitza per passar; però com el relleu és tan potent i el paisatge tan extraordinari, la veritable magnitud i diversitat de l’obra queda diluïda. En alguns casos, simplement es confon amb elements naturals.

Crec que s’hauria de posar en valor el patrimoni geominer de la muntanya, on l’explotació hidràulica ocuparia un lloc preferent. En això les empreses elèctriques poden jugar un paper important i haurien de trobar-se mecanismes de cooperació. Des del conservacionisme s’hauria de ser més flexible potser en alguns aspectes, però les empreses també haurien de deixar de banda tàctiques en què es dóna una gla per fer cagar un roure. No sé si m’explico. En l’actual situació de canvi global, tant el desenvolupamentisme com el conservacionisme s’han de revisar. El Parc podria ser també un bon entorn per promoure la reflexió sobre l’energia i l’ús de recursos. Utilitzar el cas local per fer una reflexió més general podria ser útil.

M: No t’entenc on vols anar a parar. Vols dir que les explotacions hidràuliques ja hi estan bé en el Parc? Fins hi tot n’hi podríem posar més doncs! Jo també he canviat aquella visió una mica il·lusa que ens trobàvem davant d’uns sistemes purament naturals. Les evidències arqueològiques ja daten la presència humana en aquestes valls del Parc com a mínim des de fa 9.000 anys, i segurament en fa més de 3.000 que el paisatge vegetal està fortament modificat per l’activitat humana. Podríem dir doncs que no cal que ens trenquem la closca en com ha de ser la conservació de la natura en un lloc que de natural ja en té poca cosa. Però la reflexió no ha de ser pas aquesta, sinó tot el contrari. Si els llocs aparentment més salvatges del territori han experimentat aquesta forta pressió i transformació, com ha d’haver estat l’impacte en altres llocs més clarament humanitzats!

I: Tens raó, i això ens pot portar a una altra consideració més general. La forta transformació de la natura es va donar durant mil·lennis en les àrees de desenvolupament de les civilitzacions, ara passa a escala de tot el planeta. Ens ha tocat viure l’establiment d’una civilització global. I com a conseqüència, encara costa fer-se’n càrrec, s’està donant una transformació absoluta de continents i mars a una velocitat esfereïdora.

Quina ha de ser l’actitud? No podem pas exhaurir-ho tot, perquè en fer-ho ens consumim nosaltres mateixos. En aquesta situació així cal ser radical. S’han de crear reserves absolutes, de tota mida i escampades per tot arreu. Illes de natura en una matriu de civilització, just a l’ inrevés de la situació habitual fins fa poc. I no es tracta de fer reserves per conservar els llocs sense que canviïn. Han d’anar i venir com sempre han fet els sistemes naturals, però han de quedar al marge de la humanització. L’impacte general de la humanització, i això també va quedar demostrat pel cas de l’obra hidràulica a la muntanya, és que s’afavoreix allò que és més comú en detriment del més singular, de tal manera que el conjunt esdevé menys divers, més uniforme, més mediocre.

M: Llavors, portat al tema que ens demanen, què vols dir? No acabo d’entendre el sermó. Vols dir que a la llarga s’ha de treure tota l’obra o no? Fa un moment semblava que ho havíem de convertir tot en un parc temàtic sobre els usos tradicionals i ara em sembla que vols fer-ho tot reserva integral?

I: No siguis tan maniqueista. Hem de fer un mosaic d’espais.

Reserves integrals per deixar fer a la natura. Espais que ens serveixin per gaudir de la natura i entendre-la. Espais de divulgació i reflexió sobre la història de l’ús dels recursos.

I finalment espais d’ús, tradicional o nou. Però tots aquests espais han d’estar relacionats entre ells al servei d’una visió de sostenibilitat que s’ha d’estendre des de l’entorn local cap espais regionals i transnacionals. I també de camí de tornada, la problemàtica global ha d’acabar essent considerada en cada racó del món. No cal que ens preocupem massa per quina raó tenim el Parc Nacional, el que compta és tenir-lo i veure en això una oportunitat de planificar un territori en el sentit que he expressat. Siguem conservacionistes radicals dintre dels seus límits, però busquem que pugui coexistir en un mosaic d’altres iniciatives que desenvolupin aquest mosaic d’espais del que parlava.

M: No sé si t’acabo d’entendre. Em sona una mica (per ser amable) a xerrameca. Crec que les recomanacions que vàrem fer en el seu dia sobre com corregir els efectes de l’obra hidràulica, les possibles prescripcions per fer obres noves, i la planificació del territori eren coses prou clares i concretes. La majoria continuen essent vàlides. El dia a dia de la gestió és el que és i totes aquestes reflexions generals potser són de poca utilitat. No ho creus així?

I: Doncs no veig pas què podem escriure per al Portarró.

Tot això tan concret que dius, si no s’emmarca en una concepció general de l’ús del territori –fins i tot, encara més general, una concepció de com volem el món– pot resultar simplement un conjunt d’anades i tornades erràtiques que no acaben de portar-nos enlloc i només entretenen advocats. Saps què? Potser que deixem aquest diàleg imaginari i continuem el camí.

Jordi Catalán i Aguilà Científic del Centre d’Estudis Avançats de Blanes Consejo Superior de Investigaciones Científicas (CSIC)

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

10 entrevista artistes del món hidroelèctric Primers del mes de desembre, un carrer qualsevol de la part alta de Barcelona. S’obre la porta del pis. En Ramon Gol i Palomera (Hostafrancs, 31 d’agost de 1927) i la seva esposa, després sabré que es diu Montserrat, em conviden a entrar amablement a la seva llar. Un cafè ajuda a trencar el gel i finalment després d’uns titubejants minuts inicials les paraules flueixen amb facilitat i els records es fan presents al voltant de la taula.

Vós vàreu néixer a Hostafrancs. Com era la vostra vida al barri?

Era com la de molts altres nens de la ciutat en aquella època. Es resumia a jugar i anar a l’escola. Als cincs anys vaig començar a anar al col·legi a les monges i després vaig estudiar als Escolapis del carrer Diputació.

En aquells anys al barri hi havia una fàbrica tèxtil molt important –l’Espanya Industrial, en deien– però sobretot era un barri de comerciants; el meu pare per exemple tenia una drogueria, Can Gol. La meva mare hi feia de caixera i també hi havia uns quants treballadors joves que aprenien l’ofici; alguns més tard, van muntar botigues pel seu compte. No cobraven massa, però menjaven i vivien amb nosaltres, com si fossin de família. Quan jo tenia vuit anys va esclatar la guerra.

Com recordeu aquesta època tràgica de la nostra història?

Malament! Molta gana i molta misèria. La meva mare s’espavilava per trobar coses de menjar, que llavors escassejaven molt. Canviava llençols per un tros de pa, un litre d’alcohol per un quilo de sucre... El meu pare havia mort i ella, que ja no tenia la botiga, se’n va fer un tip per

tirar endavant. Una època dura en tots els aspectes. A pagès encara anaven fent, i de menjar no en va faltar, però a ciutat ens ho vam passar molt malament. El que recordo amb afecte són els anys que vaig estudiar a l’Institut Escola, que amb diferència, ha estat la millor escola que jo he conegut mai. Després de la guerra la van clausurar!

Un cop acabada la guerra vaig continuar els meus estudis de batxillerat als Escolapis. Llavors va ser quan vaig començar a anar a la muntanya gràcies a les excursions que fèiem al col·legi. Recordo que la meva primera sortida va ser al castell de Burriac, al Maresme. Després va ser el Montseny, la Cerdanya... Com que el meu avi era de Gombrèn, al Ripollès, des de ben petit tots els estius anava amb la família a passar una mesada al santuari de Montgrony i allà, et pots imaginar el fart de fer excursions que hi fèiem!

D’aquí comença la vostra afecció a la muntanya? Recordeu alguna anècdota d’aquelles sortides?

Ve de les sortides a Montgrony, dels Escolapis i també de més gran dels campaments que fèiem amb el Centre Catòlic d’Hostafrancs. Amb la gent del centre havíem anat a molts llocs: al Pedraforca, a l’Aneto, a la Pica d’Estats, etc. En aquells temps necessitaves salconduits per circular per les muntanyes, i més si eren en zona fronterera.

Nosaltres érem molt tranquils i no en portàvem mai de papers. Una vegada, vam passar a Luishon i tot va anar bé.

Però quan vam anar a la Pica d’Estats vam tornar a saltar cap a França, a un poble que es diu Vicdessos. Un cop allà, els gendarmes ens van enxampar i ens van demanar els

ß

Foto cedida per l’Arxiu d’imatges del Consell Cultural de les Valls d’Àneu. Fons Gómez Vidal

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

11

Ermita de Sant Maurici

artistes del món hidroelèctric papers. Pots comptar, nosaltres ni “papiers” ni res!

Cap a la presó de Foix s’ha dit! L’endemà va venir un gendarme que era del Club Alpin. L’home es va compadir de nosaltres i ens va deixar anar cap a Andorra. Però un cop allà encara havíem de tornar cap a casa! A la frontera, els policies espanyols no volien atendre a raons. Allò era un fet greu, un delicte! Per sort vam poder anar a veure el bisbe de la Seu que sabia que havíem portat una imatge de la Mare de Déu de Montserrat a la Pica, i això ens va aplanar el camí. Quan vam tornar a la comissaria, el to dels policies havia canviat radicalment i vam intuir de seguit que el bisbe hi havia fet alguna cosa. Finalment malgrat les reticències inicials i els agradés o no, ens van deixar marxar. Ja ho veus, si manaven els capellans en aquells dies!

M’expliqueu una mica com van ser els vostres anys d’estudiant universitari?

Vaig realitzar els meus estudis d’enginyer industrial a Barcelona a Can Batlló. Sis anys de carrera, molt durs, i un de projecte. A casa llavors no teníem ni cinc, i em vaig haver d’espavilar per anar combinant els estudis amb feines diverses. Donava classes particulars i després vaig

començar a treballar fent projectes en una empresa on feien ascensors i calefaccions. Hi anava després de classe, de tres a set, i cobrava dues-centes setanta-cinc pessetes al mes! Entre una cosa i l’altra anava tirant i encara podia ajudar la meva mare.

Quan vàreu començar a treballar per Hidroelèctrica de Catalunya?

Mentre estudiava, em va passar una cosa que va marcar el meu futur d’una manera decisiva. Un oncle meu em va presentar en Pere Duran Farell, enginyer i alt responsable de l‘empresa que buscava gent per treballar en el projecte de construcció de la presa de Susqueda. Em va agafar per treballar a les tardes. De cop, vaig passar a guanyar set-centes pessetes, i encara estava a tercer de carrera!

Als estius anava cap a la vall d’Espot, on havien començat les obres de construcció de les preses. Feia d’ajudant de topògraf i també vaig intervenir en la construcció de la presa de Lladres, on per cert, vam tenir molts problemes per emmagatzemar l’aigua. Allò és tot una tartera i no hi havia manera de fer que l’aigua s’hi quedés. Quan finalment vaig poder descobrir per on es colava, vaig fer tapar

ß

12 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Ramon Gol a Espot

artistes del món hidroelèctric

els forats amb gleves i d’aquesta manera va augmentar el nivell de l’aigua! Treballàvem d’una manera molt precària.

Tot el que podíem ho fèiem a peu d’obra. Els tubs per on circulava l’aigua els fèiem de ciment en els llocs anomenats les “fàbriques de tubs”, amb una metodologia senzilla però efectiva. M’han dit que el Parc ha arreglat un d’aquests indrets com a lloc per a ser visitat. Em sembla molt bé que no es perdi. És història!

Expliqueu-nos una mica com era la vostra feina...

Estava allotjat a l’hotel Saurat on treballava fent planos; uns dies a la setmana pujava fins a Lladres a cavall d’una equa.

Jo era “el ingeniero” i no podia pujar a peu! Imagina’t que portava un pobre home al darrere que tenia com a missió principal espantar-me les mosques! Un cop allà teníem una tenda on passar la nit. També vaig treballar a la presa que hi ha al poble d’Espot, i un temps a la de Sant Maurici.

Però la meva feina principal va ser la de la construcció de les centrals; la d’Espot, que es troba a la vall de la Noguera Pallaresa, la de Sant Maurici, al mateix poble i fins i tot la d’Esterri. Al mateix temps era el responsable de la construcció de les línies, que era una feina complicada ja que no teníem ferro per a fer les pilones. Les fèiem amb pals de formigó; no solament les pilones de les línies es feien d’aquest material sinó que també a les complicades estructures de les estacions transformadores de les centrals es feien servir aquest tipus de pals; en algunes encara hi són. Ja més tard, el ferro es va imposar i jo mateix vaig fer una línia d’Espot a Adrall, que ja va ser construïda amb pilones de ferro.

Ara, cada cosa la fa una empresa especialitzada, però llavors havies de espavilar-te a fer de tot. Els planos, els projectes, la direcció d’obra, tots els càlculs elèctrics... Ho fèiem tot: projectàvem, construíem i explotàvem! Si podíem, els materials els trèiem del propi entorn, de la zona. La pedra de granit la tallaven “els gallegos”, mestres en aquest art, encara que el ciment ens venia de la fàbrica de Vallcarca.

Hi havia material més delicat, de tecnologia alemanya o francesa, que l’havíem dut de contraban des d’Andorra. Per fer això, calia estar bé amb els duaners i els guardes civils!

Recordeu les visites del general Franco a la zona?

I tant! Eren una veritable pantomima. Primer venien a preparar-li la visita i no vegis el que podien arribar a demanar!

Una vegada que va venir a Espot i es volia allotjar a la nostra residència, que més tard va ser l’hotel Sant Maurici, ens van demanar “almohadones de pluma de culo de cisne” per a l’habitació del general. Va venir diverses vegades, però quan va venir a inaugurar la central de Sant Maurici, el set-

embre de l’any 1955, vam tenir la feinada d’obrir la famosa pista del Portarró d’Espot. Nosaltres per una banda i els de l’ENHER per l’altra, tanta feina per una pista que no va servir més! Era tot una comèdia al servei de la propaganda.

Alguna central, com la de Senet, la va venir a inaugurar diverses vegades. Algunes vegades premia el botó i eren els treballadors de la central els que posaven en marxa les turbines. Tot era així. La veritat és que la impressió que vam tenir tots plegats sobre aquest personatge és que com a general podia haver despuntat pel que fos, però en altres coneixements diguem-ne que era molt limitat, justet... Ara suposo que deu haver canviat, però llavors hi havia molts militars així. Et posaré un altre exemple. Segons sembla la caserna que hi ha al costat de l’estany de Sant Maurici no havia d’anar al lloc on es troba. La van fer en l’època en què els maquis constituïen un veritable maldecap per als militars. Quan van haver de decidir l’indret on havia d’anar, van agafar un mapa d’escala molt reduïda. No s’hi deurien fixar gaire a l’hora de situar-lo, ja que en lloc de posar-lo a l’indret escollit, que era el port de la Bonaigua, van decantar-se uns quants quilòmetres al sud i van anar a parar al costat de l’Estany. Una gran pífia, amb el resultat conegut d’un grandiós edifici completament inútil! És evident que tots aquests treballs i obres van produir una gran transformació en el paisatge. Recordeu com era l’estany de Sant Maurici abans que fos represat?

Sí! Aquells prats que hi havia a la part de darrere de l’estany i que van quedar coberts per les aigües eren un indret meravellós. Em sembla que en deien el Racó de l’Estany. Val a dir que encara que llavors no hi havia les exigències en matèria ambiental que hi ha actualment, ja es va veure que no es podia fer una presa de formigó pelat en aquell indret tan bonic, per això es va decidir de fer-la de blocs de granit.

Recordo també que el 18 de juliol fèiem el que en deien “la comida de hermandad” en aquells prats tan bonics.

Els matxos i mules de Gallimó i Massano d’Esterri ens pujaven el menjar i el beure, i mentrestant el Tomàs del Farré d’Espot ens pescava quatre truites per a dinar que eren delicioses. Jo n’havia pescat unes quantes, també.

Mai més no he menjat unes truites tan bones com aquelles!

Unes obres d’aquesta envergadura havien de provocar canvis molt intensos en la societat aneuenca de l’època.

Com ho recordeu?

En el moment que les obres estaven en plena efervescència havien arribat a ser-hi uns dos mil treballadors. Una gran

majoria eren andalusos, en dèiem els “coreanos”, un adjectiu que tenia a veure amb la guerra que estava tenint lloc en aquella part del continent asiàtic. La majoria estaven en barracons situats a sota la borda d’Escaló i altres a Esterri, que es va convertir en un “centre comercial” de primera.

Eren gent humil que als seus pobles d’origen ho devien passar molt malament, mentre que aquí podien guanyar un jornal. Recordo cartes divertides d’algun treballador que deia als seus familiars coses com ... “tengo gabardina y reloj, aquí se caga sentado, venid todos”. Venien pobles sencers, amb el capellà i tot! Va ser una vertadera revolució que es va estendre per tot el Pirineu ja que s’ha de tenir en compte que a l’altre costat del Portarró, l’ENHER també havia iniciat els treballs que empleaven també milers de persones. No solament hi havia gent de fora, també n’hi havia del país.

Alguns ja van quedar de plantilla a les noves centrals de la vall. Durant uns quants anys, un centenar d’homes hi van seguir treballant, això volia dir unes quantes famílies i molta vida per a la zona. Ara només en queden quatre i el cabo.

Tot està automatitzat i ho fan marxar des de Barcelona.

I al final, un tema tan estratègic per a un país com és la producció d’energia ha acabat en mans dels italians, quan es podia haver quedat a casa!

Què me’n dieu de les obres a l’estany Negre?

A l’estany Negre no volíem fer una presa tan gran. Teníem la intenció de foradar un túnel a la base de l’estany per tal de derivar l’aigua cap l’estany Trullo i el Tort. Volíem aprofitar el llindar rocós natural que separa el Negre dels altres estanys, però van sorgir greus dificultats a causa també de la presència de tarteres. Recordo que teníem treballant un enginyer suís que fastiguejat ja de buscar l’indret adequat per foradar deia en broma que “els orins de les ovelles li feien ballar els càlculs!”

Foradar, era una feina molt, molt perillosa. Poc a poc vam anar avançant fins que al final va sortir un gran burs d’aigua, fet que ens indicava que érem a prop de la base de l’estany. Llavors vam fer ràpidament un mur de formigó per tal d’evitar que es trenqués del tot; vam posar una bona càrrega de dinamita amb la intenció que a l’explotar s’obrís el túnel que havia de comunicar els dos estanys. L’explosió, més que obrir el forat el va taponar. Vist tal com anaven les coses vam decidir d’anar a buscar la roca massissa i fer el forat més amunt. Amb això perdíem un gran volum d’aigua aprofitable; però no teníem més remei que fer-ho d’aquesta

13

manera. Va ser per aquest motiu que es va fer la presa. Si hagués sortit bé la primera temptativa, no hi seria.

Un cop acabats els treballs, vàreu seguir pujant per la zona?

Oh, i tant! Pujava de vacances a la Colònia d’Esterri, avui desapareguda. Ho vaig fer durant quaranta anys! Estàvem la mar de bé en aquelles casetes de colors tan llampants.

No eren gaire concorregudes pels empleats, ja que només hi venien els qui els agradava la muntanya, com nosaltres.

La majoria preferien anar a Amer on teníem una altra residència que estava més a prop de la platja. El lloc era una bona base per fer excursions per la zona. Ens vam fer un tip de pujar cims... el Peguera, el Monestero, el gran Tuc de Colomèrs i molts d’altres!

Els grups de treballadors de les centrals han deixat pas a grups de turistes, molts dels indrets que vàreu recórrer durant aquells anys han passat a ser espais protegits. Com veieu aquests canvis?

Ai, aquella llibertat que teníem llavors ja no hi és! Penso que potser s’ha exagerat una mica en algunes mesures de protecció. Entenc, però, que quan coses tan exclusives es posen a l’abast de la gent s’ha de tenir una certa cura, ja que entre tots ho faríem malbé. Quan hi ha molta gent pels llocs, aquests perden una mica el seu encant, però que hi farem, som tants! A mi m’agradava més llavors, salvatge, amb poca gent! També reconec que el fet de ser reconegut com a Parc ha dut molta gent i beneficis econòmics als habitants d’aquestes valls, encara que moltes vegades penso que la gent d’aquí no ha sabut apreciar prou la bellesa i el valor d’aquesta part del seu propi país. N’haurien d’estar orgullosos! Per cert, m’agrada molt com ha quedat el camí d’accés a Sant Maurici, les passarel·les i tot plegat.

Intervé la Montserrat, i recordem tots junts excursions passades, paisatges eterns, els bons amics de l’ENHER amb qui havien compartit treballs i vetllades, altres anècdotes de les visites de Su Excelencia i mirem i remirem àlbums de fotos en blanc i negre. Així, poc a poc, sense presses, en Ramon i la Montserrat em van obrint de bat a bat una part de la seva vida, una vida que no s’entendria sense les muntanyes i els estanys que el Ramon va conquerir i que formen part indestriable de la seva memòria, de la nostra memòria...

Jaume Comas Ballester Estany Negre de Peguera

Foto: Arxiu ENDESA

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

artistes del món hidroelèctric

14

Tei

ß

noticiari

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Signatura del conveni amb Creu Roja del Punt d’Assistència de Primers Auxilis.

Punt d’Assistència de Primers Auxilis a Cavallers Aquest estiu el Parc Nacional, de la mà del conseller d’Agricultura, Ramaderia, Pesca, Alimentació i Medi Natural, Josep Maria Pelegrí, ha signat amb la Creu Roja un conveni per a l’habilitació d’un Punt d’Assistència de Socors que funcionarà a la ribera de Caldes (Alta Ribagorça), des del 25 de juny i fins al 16 d’octubre, els caps de setmana i festius, entre les 9 i les 20 h. El servei el realitza l’Àrea de Salut, Socors i Emergències de Creu Roja Alta Ribagorça i el Parc Nacional ha cedit un espai a l’aparcament de Cavallers on romandran els dos socorristes que donen el servei. A la caseta s’ha instal·lat el material necessari per realitzar els primers auxilis destacant la presència d’un DEA (desfibril·lador extern automàtic) per dur a terme la reanimació cardiorespiratòria. Creu Roja, quan sigui possible, realitzarà també recorreguts itinerants per cobrir la Ruta de la Marmota (presa de Cavallers - Refugi Ventosa i Calvell - Estany Negre).

Premis Pica d’Estats El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ha fet doblet en aquesta 22a edició, protagonitzant dos dels set treballs guanyadors que atorga la Diputació de Lleida en les categories de premsa, ràdio, televisió i Internet. El reportatge “El Parc no creix” publicat en la revista “Presència” i escrit per David Marin s’ha imposat com a millor treball en premsa escrita d’informació general. El premi al millor treball en premsa especialitzada l’ha aconseguit el monogràfic “Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” publicat en El Mundo de los Pirineos, escrit per Núria García i fotos d’Oriol Alamany. També cal destacar que el premi al millor treball de televisió l’ha guanyat Carlos Serrano pel reportatge ‘Tu vista favorita’ emès a Cuatro, on l’actor Jorge Sanz fa de guia per la Val d’Aran.

El Parc obté la renovació de la Q de Qualitat Turística En la darrera reunió del comitè de certificació de l’ICTE (Instituto para la Calidad Turística Española) que va tenir lloc el 30 de juny es va decidir concedir la renovació de la Q de qualitat turística al Parc. Aquesta distinció que reconeix la qualitat dels serveis i equipaments d’ús públic dels espais naturals protegits ens va ser atorgada

l’any 2006 i des d’aquell any s’ha anat renovant a la vista del resultat de les auditories que s’han realitzat anualment per part d’empreses especialitzades. Actualment hi ha 26 espais naturals certificats a tot l’Estat i una quantitat molt semblant que es troben en procés d’implantació del sistema.

X Seminari de Centres de Documentació Ambiental i Espais Naturals Protegits Fins a Cervera de Pisuerga (Palència) va anar un representant del Parc per assistir en aquest seminari anual que organitza el Centro Nacional de Educación Ambiental. Aquesta trobada serveix per a presentar experiències i actuacions portades a terme pels centres de documentació de la Red de Centros de Documentación Ambiental i Espacios Naturales Protegidos (RECIDA).

Dintre del programa d’enguany es van incloure tallers pràctics de noves eines 2.0 disponibles a la web. Una de les experiències més interessants va ser una sessió pràctica de com crear un butlletí electrònic fent servir programes disponibles a la web amb gairebé cost zero; només emprant eines tan comunes com Google Reader i el lector de revistes electròniques ISSUU. També es van presentar un software sota llicència Creative Commons per a elaborar materials didàctics electrònics que es poden editar en web o en CDrom. Actualment, la xarxa RECIDA compta amb més d’un centenar de membres que intercanvien informació i treballen en xarxa compartint recursos i eines telemàtiques per a poder donar una millor resposta a les demandes d’informació especialitzada dels seus usuaris.

Nou Taraxacum El gènere Taraxacum, al qual pertanyen els coneguts pixallits i les xicoies, és molt complicat fins i tot per als botànics. Hi ha multitud de formes amb petites diferències entre elles que es reprodueixen asexualment i que hom ha classificat com a espècies diferents. L’any passat, dos biòlegs experts en aquest gènere (Antonio Galán de Mera i José Alfredo Vicente Orellana) que treballaven amb plecs d’herbari de diverses procedències, van concloure que alguns d’aquests plecs podien ser considerats com a espècies noves. Un d’aquests

noticiari

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

exemplars, anomenat com Taraxacum decastroi, havia estat collit en una vora d’un bosc d’avets pujant cap a Sant Maurici i cal considerar-lo com a una nova espècie del Parc Nacional.

Millores en camins A l’Alta Ribagorça s’han realitzat obres de millora en dos camins de la ribera de Sant Nicolau: a la ruta de la Llúdriga i al camí del Portarró. Al primer s’ha millorat el tram de la palanca de la Molina a la palanca de Pey mitjançant l’arranjament del ferm i millora de drenatges i desguassos així com l’habilitació de punts d’aigua. També s’han realitzat actuacions de millora a la part alta del camí del Portarró, des d’estany Llong, mitjançant l’eliminació de dreceres i la instal·lació de més piquetes de senyalització, donada la forta erosió que pateix el camí, fruit de l’elevada freqüentació de visitants.

Al Pallars Sobirà s’ha recuperat l’antic camí que permetia als ramaders del poble de Jou accedir a la zona de pastures del Pla de la Font. Una part de l’actuació l’ha fet l’Ajuntament de la Guingueta d’Àneu amb una subvenció del Parc Nacional, que correspon al tram de Jou fins al límit de les finques particulars. L’arranjament del tram entre dites finques i el refugi del Pla de la Font l’ha realitzat la brigada de manteniment del Parc. Amb aquesta actuació es compta doncs amb un nou camí d’accés a peu al territori del Parc Nacional des d’un poble.

A la Val d’Aran s’ha netejat i senyalitzat el camí dels Avets de la coma des Estrets, itinerari interpretatiu que mostra

15

Itinerari d’educació ambiental a la Coma des Estrets.

Taraxacum decastroi

uns avets singulars de formes estranyes amagats a la vall de Rencules (veure apartat Caminem pel Parc). L’actuació l’ha realitzat el Conselh Generau d’Aran mitjançant una subvenció del Parc i inclou també l’arranjament de la cabana de Loseron.

Per tal de donar-lo a conèixer, el 13 d’agost es va realitzar un itinerari d’educació ambiental adreçat a tot tipus de públic de la mà d’un guia interpretador de l’Aran, un del Parc Nacional i amb la enginyera forestal del Conselh Generau.

L’Àssua i els seus amics El passat dia 24 de juny i coincidint amb la 22a Xollada d’ovelles que es fa a Sort es va portar a terme l’activitat infantil L’Àssua i els seus amics. L’activitat està pensada per als més petits i a través de la pastoreta Àssua, el seu gos Murri, i en Xisquet i la Xisqueta, les seves ovelles, s’explica quina és la feina que duen a terme els pastors durant les diferents estacions de l’any i les característiques principals de la raça xisqueta. Així els nens i nenes que van venir a l’activitat varen poder saber que durant l’hivern les ovelles peixen als prats del voltant dels pobles, que durant la primavera es xollen i s’obté la llana, i que a l’estiu s’ajunten tots els ramats i passen tres mesos a la muntanya, i que baixen de nou als pobles a la tardor quan ja comença a fer mal temps. Finalment tots ens vàrem convertir en ovelles xisquetes amb els ulls pintats de negre i amb unes bones orelles! Pel riuet de Sort es va veure un ramat ben divertit!

L’Àssua i els seus amics.

noticiari

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Nova espècie de muixirec Durant el 2010, al Parc Nacional s’ha posat en funcionament una estació d’observació de l’activitat quiropterològica a l’alta muntanya, que alhora forma part d’una xarxa ecoepidemiològica d’àmbit internacional formada per 8 estacions distribuïdes al llarg de la Mediterrània occidental. L’equip d’Areambiental, encarregat del projecte, ha realitzat diferents prospeccions durant l’any emprant diverses tècniques: la captura d’espècies directa o mitjançant xarxes japoneses, l’enregistrament d’ultrasons, la presa de mostres de patagi per a la identificació d’espècies dubtoses i la presa de mostres sanguínies, de saliva i excrements d’alguns individus per a conèixer l’estat sanitari de les poblacions. Entre els resultats obtinguts enguany cal destacar la citació de 19 de les 21 espècies trobades al Parc Nacional i al seu entorn i, principalment, la citació per primera vegada del muixirec de Nathusius (Pipistrellus nathusii), espècie de la qual se’n tenen molt poques dades a Catalunya. És molt probable que l’individu detectat es trobés en pas migratori. Aquesta novetat singular, junt amb la cita de Myotis mystacinus (Serra-Cobo i López-Roig 2004) que fou la primera de Catalunya, posa novament de manifest l’elevada diversitat de quiròpters del Parc, ja que representa el 75% de totes les espècies citades a Catalunya. Vetllant sempre per la comunicació entre la recerca realitzada i la transmissió de la informació al visitant, els resultats anuals del projecte s’inclouran en les activitats d’observació i detecció de quiròpters que el centre d’informació de Senet està fent en el marc d’educació ambiental durant els mesos d’estiu.

El pi monumental d’Amitges es mor El pi d’Amitges s’ha assecat definitivament. Feia ja alguns anys que el seu estat de salut s’havia anat deteriorant i cada vegada presentava més branques mortes. Aquest darrer hivern ja no l’ha pogut superar i el pi d’Amitges, supervivent tossut durant centenars d’anys als rigors de l’alta muntanya, s’ha donat per vençut. Encara hauran de passar bastants anys abans que el pes de la neu i la força del vent, aliats amb el lent treball dels fongs i els petits insectes devoradors de fusta, ensorrin definitivament l’imponent despulla que representa el seu tronc sense vida. El pi d’Amitges era un pi negre (Pinus uncinata) declarat com a arbre monumental per la Generalitat de Catalunya l’any 1990. No era un arbre que fos especialment visible des de lluny, però quan s’observava la seva soca robusta que feia prop de 3 metres de perímetre, s’entenia la raó que va motivar que es decidís declarar-lo monument vivent.

El seu gran mèrit ha estat precisament sobreviure i ferse tan gros en un indret que es troba per sobre els 2.300 metres d’altitud, prop del límit del bosc.

Nova convocatoria d’Ajuts a la Investigació OAPN 2011 El passat mes d’abril va aparèixer al BOE la convocatòria per a 2011 dels Ajuts a la Investigació que concedeix el Organismo Autónomo Parques Nacionales.

Aquests ajuts s’inscriuen en el Plan Nacional I+D+i 2011 amb l’objectiu de promoure un millor coneixement científic i innovació tecnològica en matèries relacionades amb la Red de Parques Nacionales. Els sol·licitants poden presentar els seus projectes de recerca que poden aplicar-se als Parcs Nacionals individualment, a diversos o a tot el conjunt de la xarxa. Després de passar per diferents criteris avaluadors per part de l’ANEP (Agencia Española de Evaluación y Perspectiva) i els informes al respecte dels equips del Parcs, el Comitè Científic de la Red de Parques fa la revisió final. Els projectes duren tres anys i es presenten a les jornades d’investigació que es desenvolupen, enguany, a l’entorn del Parc Nacional del Teide (Tenerife). Finalment, es publiquen els projectes acceptats i finalitzats. Properament cap al desembre, es donaran a conèixer els projectes seleccionats. Amb la finalitat d’una major difusió i coneixement, l’OAPN ha anat publicant els resultats en diverses monografies corresponents a les anteriors convocatòries: 2003-2006, 2005-2008 i 2006-2009. En aquestes monografies, es poden veure els resultats corresponents a Aigüestortes en diferents disciplines com la vegetació submergida, el grau de maduresa dels boscos, les adaptacions d’algunes especies al canvi global, l’arribada de bacteris per difusió atmosfèrica i els models dels cicles de l’aigua especialment a l’estació permanent de la ribera de Sant Nicolau.

Els junior rangers van a Holanda Dos dels 12 junior rangers del Parc Nacional han estat els afortunats a assistir al 10è Campament internacional de Junior Rangers que s’ha celebrat al Parc Nacional de Weerribben-Wieden, Holanda, del 16 al 23 de juliol. La trobada ha acollit joves i els seus Foto: Xavier Bayer

16

Renovació del Patronat Després de les darreres eleccions al Parlament de Catalunya i de les municipals del mes de maig s’ha procedit a la renovació d’una part molt important dels 36 membres del Patronat del Parc. Cal recordar què és un òrgan en què es troben representades les diferents administracions (ajuntaments, consells comarcals, departaments de la Generalitat de Catalunya, Administració central...). Destacar el relleu que s’ha produït en la presidència del mateix, que deixa Joaquim Llach i agafa Ruben Farelo.

Muixirec de Nathusius

Els junior rangers a Holanda

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

noticiari corresponents responsables de 13 espais protegits de 10 països diferents d’Europa; ha estat, doncs, una bona oportunitat per compartir experiències del programa en altres parcs i aprendre sobre la cultura de països com Sèrbia, Finlàndia o la República Txeca. Donat que es trobaven en la zona humida d’aigua dolça més gran del nord-oest d’Europa les activitats de descoberta del parc han estat mitjançant canoa, barca o bicicleta, on s’ha après sobre la forma de vida dels extractors de torba dels aiguamolls, sobre els cultius de canyís emprat en la construcció de teulats o sobre la complicada tècnica de caçar ànecs mitjançant túnels de canyes.

També s’han visitat els parcs nacionals veïns de l’illa de Schiermonnikoog i de Drents- Friese Wold.

La principal tasca de col·laboració en la conservació de l’espai ha estat la reconstrucció d’un tram de passarel·la d’un dels camins més freqüentats del parc, que en el seu acte d’inauguració va ser finalitzat amb la col·locació d’una travessa especial per a cadascun dels parcs participants. Enhorabona al Parc amfitrió i a EUROPARC per l’excel·lent organització de la trobada!

17

Troballes arqueològiques

Noves troballes arqueològiques A principi d’agost va finalitzar la campanya 2011 d’investigacions arqueològiques, dutes a terme des de l’any 2004 al Parc, sota la direcció del Dr. Ermengol Gassiot, del Departament de Prehistòria de la UAB. Enguany, l’estudi s’ha centrat a les riberes de Llacs, Rus i Casanoves. En aquesta última localització, de nombrosos vestigis arqueològics, l’equip de recerca es va desplaçar fins a l’àrea de treball a 2.200 m. d’alçada, amb la novetat de l’ajut d’un ruc, llogat a la població de Taüll, que va facilitar el transport del material d’investigació. La campanya ha finalitzat amb la documentació de nous jaciments arqueològics i diverses mostres d’art rupestre inèdites, concretament gravats en blocs de granit i d’esquist, com el que es mostra a la fotografia.

També s’ha documentat un túmul funerari, similar als coneguts a altres zones dels Pirineus, amb una cronologia aproximada d’entre 2.800 i 2.200 anys. Estudis posteriors confirmaran aquesta datació, com també l’antiguitat de la ceràmica d’època prehistòrica i d’època romana, apareguda a les petites excavacions efectuades al voltant de 2.000 m. d’alçada. Es tanca doncs la campanya amb els objectius marcats resolts de manera molt satisfactòria.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

18

ß

coneguem el parc

flora

dins del bosc: el pa de cucut

Dins dels boscos espessos, més humits i frescos, ben poca cosa hi pot créixer. La llum és el factor limitant. Les fagedes i rouredes, que són arbres de fulla caduca, com a mínim deixen passar el sol durant l’hivern, així que moltes de les herbes del sotabosc s’afanyen a florir abans que l’aparició de les fulles dels arbres les condemni a passar una bona temporada a l’ombra.

Als boscos d’avets del Parc la foscor és permanent: estiu i hivern, només algun raig de sol és capaç d’arribar al terra, només durant uns breus instants, esquivant totes les branques, totes les fulles, posant-se d’acord amb el vent que bufa en el moment oportú...

Així, no és d’estranyar que el sotabosc d’una avetosa típica sigui més aviat pobre: Sota els avets no trobarem gaire cosa més que una catifa de molses i algun arbust o herba escadussera creixent aquí i allà. El pa de cucut (Oxalis acetosella) és una d’aquestes humils herbetes que veurem segurament passejant pels boscos del Parc.

El pa de cucut és una herba sense una tija veritable: presenta una mena de tiges reptants, anomenades estolons, que van circulant a ras de terra, entre l’humus del sòl, i que van fent arrels noves a cada nus. Les fulles, amb un mànec prou llarg de fins a 10 cm, surten de terra totes juntes, formant una roseta basal. Aquestes fulles recorden molt a un trèvol, amb la làmina composta de tres folíols en forma de cor (la fulla està dividida en tres porcions ben diferenciades).

Els trèvols, però, són espècies del gènere Trifolium, que es coneixen molt bé per la forma de la seva flor, molt típica de la família de les papilionàcies. En canvi, el pa de cucut pertany a una altra família (les oxalidàcies) i té una flor totalment diferent: amb cinc pètals blancs, disposats radialment i amb unes venes normalment tenyides de color rosa.

La florida és bastant primerenca, tenint en compte que a l’alta muntanya tot ve amb bastant retard, i a finals d’abril ja comencen a trobar-se les flor a l’interior dels boscos ombrívols. El nom de pa de cucut fa referència precisament que la florida d’aquesta espècie coincideix en el temps, sobretot a terra baixa, amb l’arribada del cucut.

En canvi, el nom científic, Oxalis acetosella, fa referència al gust que tenen les seves fulles, amb un agradable sabor àcid, semblant al vinagre (“acètic”), degut al contingut d’oxalat càlcic, un compost químic present a les fulles. És una planta que es pot menjar crua, afegint unes quantes fulles a una amanida per a donar-li un toc refrescant... Però convé no abusar-ne, perquè l’oxalat càlcic, present també als espinacs o a les bledes, és el principal component de les pedres del ronyó, per la qual cosa es desaconsella el seu consum per a persones que pateixin gota, artritis o pedres al ronyó.

Gerard Giménez

19 ß

Un dels ocells més rars, més esquerps i més enigmàtics que hi ha al Parc és sens dubte la becada (Scolopax rusticola).

Poques persones de la gran quantitat de visitants del nostre Parc Nacional han arribat a veure algun exemplar d’aquesta espècie. No és pas casualitat i hi ha diversos motius: En primer lloc, és una espècie escassa (pocs efectius per unitat de superfície). En segon lloc, és migradora i roman a les zones montanes i sobretot subalpines forestals tan sols durant els mesos compresos entre l’abril i l’octubre.

Finalment, la becada està més activa durant les hores crepusculars –a primera i darrera hora del dia– quant pràcticament la visibilitat és nul·la. Tanmateix cal la presència de gossos ensinistrats per tal de contactar amb l’espècie, i així és com es caça (es tracta d’una espècie cinegètica) a les zones humides de terra baixa on passen l’hivern. En definitiva, tots aquests arguments justifiquen les poques dades existents a casa nostra i la raresa, quant a dades d’observació es refereix.

Té la mida aproximada d’una perdiu. Si tenim la sort d’aixecar alguna becada del terra, que és on passa pràcticament tota la jornada, ens sorprendrà un vol un tan caòtic i difícil de seguir. Potser serà una mica menys difícil d’observar-la durant els mesos d’abril, maig i fins a primers de juny, quan la becada emet un característic cant en vol al llarg de les primeres llums del matí i a la posta del dia. És el vol nupcial del mascle, un dels millors i més amagats espectacles dels quals podem gaudir en els boscos subalpins del Parc Nacional.

La seva alimentació és bàsicament d’origen animal (invertebrats) que cerca durant la nit amb el seu llarg i característic bec (adaptat per introduir-lo al terra). El seu menjar preferit són els anèlids, més coneguts com a cucs de terra.

La becada a més, té un factor limitant que condiciona encara més la seva presència. El gel al terra o les fortes nevades impossibiliten del tot l’alimentació de l’espècie. És llavors quant la becada fa desplaçaments importants a la recerca de zones on pugui disposar d’aliment, i es comporta com un migrador parcial. En efecte, al nostre espai natural la població de becades és reproductora i en part, migradora, i es desconeixen ara per ara, les seves zones d’hivernada.

Al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici i la seva àrea d’influència es troba ben representada com a reproductora. De fet, ha estat detectada en totes les quadrícules de 10 x 10 km que conformen l’àmbit del treball de l’Atlas dels ocells nidificants del Parc, encara que està restringida als vessants obacs amb major domini de les coníferes. El seu hàbitat preferencial de reproducció el representen les formacions arbrades (com més madures i obertes millor) de pi roig (Pinus sylvestris), avet (Abies alba) i pi negre (Pinus uncinata). A l’Alta Ribagorça i a la Val d’Aran també es troba associada a la fageda-avetosa, mentre que al Pallars Sobirà, els esclarissats boscos de pi negre són un dels millors refugis reproductors de la becada. Fins i tot aquí se la coneix com a “raspes”. Tanmateix, les avetoses acullen una important població destacant la Mata de València i certes obagues de la vall d’Espot i la Val d’Aran. Malgrat la dificultat del seu cens, s’estima un nombre mínim de 40 mascles reproductors a l’àmbit del Parc Nacional. Cal, però, molta recerca amb aquesta interessant i bonica espècie ja que es desconeix ara per ara la seva dinàmica poblacional.

Jordi Canut i Bartra

coneguem el parc

Foto: Alfons Raspall

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

fauna la becada

l’essència de les paraules ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

les veus de la mata S’han de fer alguns passos pels Pirineus i el nord de la península Ibèrica per trobar una boscúria tan emblemàtica com la mata de València. Bosc de boscos, de verdors refrescants, l’avetosa pura més extensa dels Pirineus amaga un comú de valors paisatgístics, socials i científics difícil de descobrir en altres racons de la nostra geografia forestal.

Els boscos i, en concret, els avetars sempre ens han despertat als humans quelcom més que fascinació.

Espessoralls mítics de minairons, diablorins, holets i altres bestioles llegendàries, durant milions d’anys es van estendre pràcticament per tota Europa. L’arribada però, dels darrers freds quaternaris va engegar una forta regressió que els va obligar a protegir-se de l’extinció en àrees de refugi, entre les quals sembla que els Pirineus en foren una de destacada.

Avui viuen, preferentment, a les muntanyes de l’Europa central i meridional –muntanyes del Jura, de la Selva Negra, del sud dels Balcans, d’Itàlia– i, és clar a la nostra serralada robusta i pirinenca. Les avetoses més grans, en territori català, les trobem a la Val d’Aran, al Pallars, a la Cerdanya o al Montseny, límit austral de l’espècie. La Mata és filla natural, doncs, de la pròpia serralada però amb moltes probabilitats d’haver estat recolonitzada, fa uns 6.000 anys, des de racons més mediterranis i prepirinencs que els actuals. Us presentem la història d’un avetar excepcional, una proesa biològica nascuda en una obaga que desafia valenta, com totes, el gran nord.

20

Riu de Cabanes

Mata, matet, matosa, matte, mathe...

La Mata! Som als Pirineus centrals! Al tronc fluvial de la capçalera de la Noguera Pallaresa! En una branca coneguda com la vall de la Bonaigua, on més de setcentes hectàrees de gran bosc, situades entre els 1.300 i els 1.950 metres d’altitud, combaten el pendent del relleu i el seu rocam paleozoic.

L’avet (Abies alba) domina l’escenari forestal excepte quan es barreja amb el pi roig als llocs més marginals i secs; amb el pi negre per sobre l’avetar; amb taques rebels de bedolls i trèmols fruit d’un incendi de fa quaranta anys; o amb avellaners, prats de dall, conreus abandonats i franges de salzes vora ja del riu de la Bonaigua.

Cada any les bromes que arrosseguen els vents dominants de l’oest, entre d’altres, precipiten sobre l’avetar una mitjana de 900 litres per metre quadrat. Un bosc humit i feréstec on la vida animal és sorprenent!

Centenars de mirades tenen a l’entorn de la Mata la seua llar biològica. Grans volums de fusta morta, dempeus i per terra, acullen picots verds, garsers i sobretot negres, mentre els mussols pirinencs s’amaguen com un tresor preuat. Quan arriba el període de zel, el gall fer festeja intensament les gallines pels sotaboscos més rics en fruits sempre que els senglars, els gats fers i les guineus no els empipin massa. Les martes alhora persegueixen els esquirols mentre els observa discret i immòbil l’astor, el fantasma del bosc!

Els grans mamífers com el gran cérvol –amb mascles que poden arribar a pesar 180 kg–, les maleïdes daines i els

21 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

l’essència de les paraules les veus de la mata

elegants cabirols nyaupissen per selves i calveres. Les becades es reprodueixen a la Mata, rodejades d’unes muntanyetes còniques, construïdes amb paciència animal, per desenes d’espècies de formigues que fugen dels indrets més ombrívols per viure a les clarianes. A la part més baixa, la llúdriga i la rata mesquera fan de la Bonaigua i de Cabanes uns rius de gran reserva. A més a més raspinells, mallerengues i pit-rois fan escoltar les veus de la Mata, un territori que va veure caure, en mans dels de sempre, el darrer ós bru autòcton, als anys quaranta del segle passat, vora la cascada de Gerber.

Bosc, bosquet, boscarró, boscal, boscàs, baürta...

El bosc! El paisatge i els seus boscos són testimoni de l’empremta humana al llarg dels temps. Un mirall on es reflecteixen les relacions entre els éssers humans i el territori que ens envolta. Més enllà de les pertorbacions que poden ocasionar els factors naturals, les activitats humanes són les que acaben marcant la seva evolució.

La guerra dels arbres, en el bo i en el mal sentit de la paraula, ha estat molt distinta durant els darrers dos mil anys a la Mata. Fem-hi un viatge ràpid!

Els romans foren dels primers a aplicar una certa gestió forestal en considerar la fusta d’avet com a molt valuosa, utilitzant-la preferentment per a la construcció o per fabricar mobles i dissenyar eines. Pocs segles més tard una incipient activitat minera i després agrícola a les valls d’Àneu, la val d’Aran, la Ribagorça i els Pallars va provocar una desforestació molt intensa, a base de fortes cremades i tallades. Els boscos sempre han estat enemics de les pastures i per això ancestralment, com una necessitat sublim, els humans els hem socarrat per convertir-los en terres de cultiu i pastoreig.

Els signes de recuperació no arriben fins al segle XV amb l’arribada de la petita Edat del Gel i la crisi que

es viu a la Baixa Edat Mitjana amb l’abandonament de molts pobles pirinencs. Tanmateix l’explosió d’activitats humanes torna amb força entre el disset i el dinou: la pressió demogràfica, les baralles amb el bosc per guanyar noves pastures, l’activitat febril a les drassanes mediterrànies... Els raiers i la Pallaresa esdevenen els traginers fluvials que facilitaran l’exportació de la fusta tallada cap a mercats llunyans de la Mediterrània. I què dir de les fargues del Pallars, un dels episodis d’explotació forestal més intensiva que s’han viscut als Pirineus!

Arribem als darrers cent anys, tota una anècdota en aquest viatge pels darrers dos mil·lennis, on apareixeran nous oficis al bosc. Carboneres i carboners, pastures i pastors, tallades amb picadors i tiradors, i autèntiques revolucions paisatgístiques com les ocasionades per les grans obres hidroelèctriques i de comunicacions. El tren del progrés arriba als Pirineus!

La Mata és un testimoni natural viu! Muta constantment mentre la història natural avança. A pesar de l’ús i l’abús a què s’ha sotmès, sempre es recupera amb una certa facilitat, amb més o menys avets, amb l’aparició i la desaparició d’altres competidors com el faig o el pi roig. La Mata resisteix i defalleix cíclicament però segurament que hi ajuda la idoneïtat del seu hàbitat.

Diuen els experts que el seu creixement, en general, es troba estancat des de fa més de 50 anys. Una anècdota més! Aviat, geològicament parlant, tornarà a ser arrasada però no per l’ésser humà sinó per futures glaceres o nous episodis geològics. Tornarà a ser coberta i sedimentada per mars o oceans del futur que hi deixaran noves llavors geològiques i biològiques. Tornarà a ser selva tropical o paisatge temperat! Tornarà a ser terra de terratrèmols: un cada 500 anys l’acostuma a fer grossa!

Preparem-nos per a la propera sacsejada...

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

22 l’essència de les paraules les veus de la mata Selva, seuva, salvata, salvassa, selvera...

La selva! Aquesta Mata d’ombres compactes que evoluciona sobre sòls frescos però amants de la llum, cap a una maduresa que probablement combinarà la regeneració amb l’envelliment, la singularitat amb la diversitat, la producció amb la dispersió... és un bosc de boscos extraordinari. Un espai de reflexió, de crits, silencis i agraïments, on la creativitat biològica s’ha fet palesa d’una forma molt eficient. Un bosc que s’ha fet acompanyat, com toca, per un riu, un barranc, uns tossals i unes muntanyes. Un bosc madur de prop de 300.000 metres cúbics de fusta, amb arbres que atenyen la seua maduresa biològica cap als 150 anys de vida, que cal deixar evolucionar naturalment però respectant les veus del territori que l’han gestionat discretament durant centúries i centúries. Un bosc ocupat per aquests gegants artificials dels segle XX que son les línies elèctriques d’alta tensió i que massa cops han conquerit el paisatge pirinenc sense gairebé discussions.

Cremada, socarrada, fogassa, fogà, artiga...

La gran Mata! Potent però fràgil, diversa però amenaçada, densa però pendent... és un dels grans reptes en la gestió dels Pirineus. Per què? Perquè més enllà de les realitats més actuals als boscos hi son amagades les arrels de la nostra espècie. Vam créixer

dins d’ells, venim d’ells, som els seus fills. Cervell i intel·ligència es desenvolupen gràcies als boscos.

Aprenem a gesticular, a parlar o comunicar-nos a través dels boscos. Fa milions d’anys que compartim camí i per això ens abracem als arbres, passegem pels boscos, patim per la Mata!

Quina bellesa amaguen els arbres mentre creixen cap al cel! Competeixen i s’empenyen entre ells. Són màquines extraordinàries que viuen gràcies a la llum del sol, l’aigua de l’altre sòl i el diòxid de carboni de l’aire que acaben transformant en aliment i energia. Respirem i expirem el mateix aire però si un deixa de fer-ho l’altre mor. Arbres i animals cooperem mútuament, és més, si retrocedíssim en el temps segur que arribaríem fins a l’ancestre comú!

Tots tenim a la Mata quelcom a dir. Totes les veus són importants, de dins i de fora del bosc, inclús les que parlen des del silenci. Us convidem a fer un viatge a l’interior d’un dels boscos més venturosos del sud d’Europa. Un jardí boscat ple de tresors que escampen el seu afecte dia i nit. Un glop gormand de puresa que brama sovint massa emocions. Una antiga avetosa. Una avetosa. Una proesa biològica nascuda en una obaga que desafia valenta el gran nord!

Josepmaria Rispa Pifarré

ß

23la foto butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

En aquest número estrenem una nova secció del Portarró: la Foto.

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que creieu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

estiu del 1955 Autor: Família Cases (Camping Baliera, Bonansa) Portarró d’Espot, estiu del 1955.

A l´esquerra, el corredor de ral·lis Millet, alias “ Foca”.

A la dreta, Antoni Cases Casimiro

24 butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

caminem pel parc

ua passejada entre grani arbes Eth camin que haram pera nomentada Coma des Estrets demore ath hons dera val de Valarties (vals segòndaries der arriu Garona) e a man quèrra, seguint eth riu Rencules.

Aguest parçan, ath sud – èst dera comarca, ei plaçat en tèrme municipau deth Naut Aran, laguens dera zòna periferica deth Parc Nacionau d’Aigüestòrtes e Sant Maurici, e formant part deth Monte d’Utilitat Publica num 257 nomentat “Valarties” era propietària deth quau ei era Entitat Menor d’Arties. Eth camin non ei de grana dificultat, ei ben senhalizat e compde tamb 10 pannèus tamb explicacions didactiques sus es arbes. Se poirà veir eth gran tamanh des auets que trobaram ath nòste pas e i pòt anar un ampli ventalh de persones, totun, cau saber qu’ei arribent e donc, cau sajar d’anar ben cauçat.

Se gessem des deth caplòc dera Val d’Aran, Vielha, auram de seguir era carretèra C-28 en direccion tath Pòrt dera Bonaigua, e quan sigam ara nautada d’Arties prenaram eth trincant que trobaram en acabar era poblacion, a man dreta. Passant eth prumèr pònt que trauèsse er arriu Garona, vedem ath nòste dauant era centrau idroelectrica d’Arties.

Mès, abantes de veir era sua gran façada, mos calerie virar en direccion tath pòble e atau poder observar des de ben apròp dus ossi en captivitat. Seguim tot dret e trauessam era plaça deth pòble d’Arties. Trobam eth pònt sus er arriu Valarties que cau crotzar e rapidament virar tara quèrra en direccion tara val que pòrte eth nòm der arriu que venguem de nomentar. Se mos agrade era arquitectura, poiram gaudir en aguest pòble des visites tara glèisa de Santa Maria e tara glèisa de Sant Joan, aguesta ath pè dera carretèra. Ací se hèn nombroses e diuèrses exposicions pr’amor que forme part deth hilat museistic aranés. Un còp finalizades es bastisses junhudes ath pòble comence era pista forestau, engondronada enquia uns quilomètres mès entà dauant, concrètament enquiath pònt deth Ressèc. Pendent tot aguest camin, poiram gaudir des parets de pèira qu’encara demoren de pè delimitant es finques que, bèth temps a èren molt apreciades entath dalh, es bòrdes a on alotjauen eth bestiar es poblants d’Arties e, en çò que hè ara vegetacion e ath paissatge, gaudir des canaus hèti pera madeisha natura, vegetacion de ribèra, auerassèrs, auets, ... e des nautes montahes que mos entoren. Un còp arribam en pònt deth Ressèc, e se mos trobam en periòde comprenut entre eth 1 de junhsèga e eth 30 de seteme, mos calèra deishar eth nòste veïcul en parcatge senhalat. Auem era opcion qu’un taxi mos apròpe enquiara cabana de Loseron o senon, hèr ua passejada pera pista pendent 3 km entre un bòsc de bèri auets.

Quan trobam era cabana de Loseron (1.630 mètres de nautada) en un entorn de prats aupins tamb festuca, càrex e flors diboishant un linçò de mil colors, podem veir ena sua paret eth pannèu indicatiu que mos explique brèument er itinerari a seguir e tamb es colors generaus deth madeish veir era direccion que mos cau préner entà començar a trobar es grani arbes. Tornam a baishar pera pista, pògui mètres, e en passar eth petit pònt ua prumèra indicacion,

tamb eth temps previst entà hèr tot eth torn. Mès, non cau auer prèssa, cau assaborir a plaser era natura, entà sénter es perfums que se mos apròpen e saber descubrir toti aqueri detalhs que se mos aufrissen a cada pas.

Trauessam uns prumèrs prats, a on seguiram ues indicacions de husta jaunes, e anaram de cap tath bòsc. Aquiu prenaram un vielh cannau coma camin, e seguiram sense pèrder bric de nautada, tot dret. Arribadi en un punt, a man quèrra, a on es indicacions mos comencen a hèr a pujar e es branques talhades mos senhalen era penent, sajam de cercar un gròs pin ròi (001) tamb eth eth prumèr pannèu indicatiu e apréner a mesurar era nautada des arbes d’ua manèra facila. A partir d’aquiu, sense deishar d’anar caminant, anar parant entà cuélher aire e poder lheuar es uelhs entà observar era majestuositat des arbes que mos decòren eth camin, anaram trobant es auti arbes e pannèus tamb diuèrses informacions, tamb curiositats, ... mès cau saber que non sonque es arbes deth camin son majestuosi; se gessem un shinhau d’aguest camin mercat, veiram d’auti auets e pins tan gròssi e beròis coma es senhalats. Er arbe 002 mos hè a plaçar entà orientar-mos en parçan. Ath torn der arbe 003 veiram un talh transversau tà saber coma compdar es ans. Dempús trobam dus arbes que se dan era man damb eth pannèu 004 e atau diferenciaram eth pin ròi der auet. Ara seguida, eth numero 005 mos conde ua polida istòria d’un vielh camin, e continuam tot dret per un doç sendèr enquia trobar, ara quèrra, er arbe 006 tamb ua sòrta de barbes penjant. E, tot just ath cant, ena part dreta e sense pressar-mos massa, es nòsti uelhs auràn d’arribar enquiath cèu entà veir era nautada d’aquest corròp d’auets (007). Mès enlà, eth pannèu 008, un gran arbe e es sues branques hènt ombra e caperant tot eth solèr, e dempús eth 009, tamb es sues imponetes arraïcs ancorant-se ena vida, en solèr. E, just en aqueth punt, ei a on se vire eth camin, e torne a cuélher nautada enquia arribar en darrèr arbe 010, que, a despiech d’èster mòrt, mos da fòrça informacion sus er endret, arribatz-i! E dejà podem començar eth descens, mès segur qu’encara voleram demorar ena part mès nauta ua estoneta, pr’amor que d’aqueth scenari un non se botjarie, e aquera mossadeta que tan pesaue en morralet ara be n’ei de bona! Tamb er estomac plen sonque mos cau seguir eth camin de baishada, un shinhau agrèst e divertit ath començament, mès dempús sonque mos cau anar enquiar arbe 006 a on trobaram eth camin hèt de pujada e seguir-lo. Tan diferent e nau serà de pujada com de baishada. Tornam atau enquiath pònt, pròp dera cabana de Loseron, en prumèr pannèu indicatiu.

Es mès valents e tamb facilitat tara orientacion pòden sajar de baishar des der arbe 001 ath dret, cercant eth vielh camin, enquiara pista. Dempús un hilat de carrèrs hèti entè trèir era husta deth bòsc mos pòt amiar entàs prats de Sieja, ben apròp deth Pònt deth Ressèc.

Gemma Arjó Rella Engenhaira forestau deth Conselh Generau d’Aran

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

25 A ARTIES BARRANC DERA TÈDA ARRIU DE VALARTIES ARRIU DE RENCULES PÒNT DETH RESSÈC

PRATS DE SIEJA PÒNT DE LOSERON 001

CO M

A ERA RESTANCA

A

CABANA DE LOSERON 002

DE S

003 004

ES TR ET S

005

006

007

caminem pel parc

008 009

N 010

TÍTOL: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici EDICIÓ: Alpina, 2011 FORMAT: 2 mapes en carpeta pleg.; 17,5x11,5 cm. pleg.

Nova edició del mapa del Parc Nacional elaborat per l’editorial Alpina. Encartades en una petita carpeta de tot just 11,5x17,5 cm trobem els fulls de mapes que divideixen aquest espai natural protegit en els dos sectors més coneguts: Aigüestortes-Vall de Boí i Estany de Sant Maurici-Els Encantats. Per a aquesta nova edició s’han corregit topònims i revisat les traces d’alguns senders. Una novetat és que la capa de sender inclou les rutes de la travessa Carros de Foc així com de la ruta que envolta el Parc: Camins Vius. La divisió del Parc en dos mapes de 1:25000 permet tenir un gran nivell de detall de les zones en concret i no portar un full de grans dimensions que resulta poc pràctic a l’hora de consultar enmig d’un itinerari.

ß

TÍTOL: Vall Fosca: Montsent de Pallars - Vall de Manyanet EDICIÓ: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2010 FORMAT: 1 mapa, 13,5x24 cm. pleg.

Primera edició a càrrec de l’ICC del mapa de la zona de la vall Fosca. Corresponent a un dels racons més desconeguts del Parc, el mapa presenta la zona sud del Parc i un espai natural protegit ben amagat, l’EIN de Filià. El mapa inclou els senders de major interès que uneixen l’Alta Ribagorça amb el Pallars Jussà, sense descuidar el cèlebre pas del Port de Rus, històrica via de comunicació de les dues comarques, avui batejat com a GR 11-20. El mapa principalment es focalitza en la vall del Flamisell i la part sud del Pallars Sobirà i l’Alta Ribagorça que limiten amb aquesta vall. Un mapa ampli i ben detallat que convida a explorar una part de la zona perifèrica del Parc que amaga moltíssims racons interessants.

Descobriu-los!!!

ß

TÍTOL: El Pont de Suert: Besiberri Nord - Vall de Boí - Vall de Barravés EDICIÓ: Institut Cartogràfic de Catalunya, 2010 FORMAT: 1 mapa, 13,5x24 cm. pleg.

Dins de la sèrie Espais Naturals Protegits de l’Institut Cartogràfic de Catalunya, apareix aquest mapa dedicat al sector oest del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici. Tenint com a límit occidental la Ribagorza aragonesa, el mapa és un compendi extensiu de la zona oest del Parc incloent la part perifèrica de la vall de Barravés. El mapa esdevé una excel·lent eina per als visitants que vulguin descobrir aquest sector del Parc sense deixar-se cap racó, car el mapa abasta fins als repeus del sud de la Val d’Aran com la vall de Rius i la part meridional de l’Alta Ribagorça, amb espais tan poc coneguts com Manyanet o la mateixa vall de Barravés que té un centre d’informació del Parc a la localitat de Senet.

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

ß

26

publicacions

TÍTOL: Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici.

1:30000 EDICIÓ: Piolet, 2011 FORMAT: 1 mapa, 12,5,x21 cm. pleg.

Mapa de recent aparició al mercat. En una escala d’1:30000 es detallen tots els indrets característics del Parc així com els itineraris i les rutes més interessants, entre les quals Carros de Foc i Camins Vius. En una escala major, el mapa inclou tot el territori del Parc i la seva zona perifèrica afegint rutes i senders per a BTT i senderisme, sense oblidar els PR i GR que creuen el Parc. Per a major protecció i durabilitat del mapa, aquest ve encartat en una carpeta més rígida que permet la portabilitat sense doblegar-lo ni fer-lo malbé en les nostres excursions. Finalment, el mapa inclou les recomanacions de visita del Parc així com un apartat sobre els centres d’interès i informació.

el portarrรณ

el portarró

2n premi del 6è Concurs de dibuix · Títol: Planell d’Aigüestortes Autor: Javier Solans Pallás · Col·legi Bell·lloc (Girona)