6 ß
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
des del llebreta estant: l’obra hidràulica i el parc nacional Aquest article és un diàleg intern de l’autor, on reflecteix les seves dues visions sobre el tema. Cal especificar que en anglès, tant I com M es tradueixen per jo. Ens aturem un moment a la vora del Llebreta, anem de pas. Fa goig veure la làmina d’aigua altre cop cobrint tot el pla, com correspon a una situació de cabal natural. Miro els runams distribuïts tot seguint la trajectòria de la galeria subterrània que porta aigua de la derivació del Sant Esperit cap a la central de Caldes. Fins i tot ulls experts podrien confondre aquest resultat de l’excavació amb tarteres o cons d’allaus naturals. Sembla un bon moment per treure el tema. I: Aviat farà quinze anys de la publicació de l’estudi “L’obra hidràulica en els Pirineus. Avaluació, correcció i prevenció de l’impacte mediambiental. El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici” i ens han demanat a veure si podríem fer un escrit per a la revista El Portarró sobre què en pensem del tema després d’aquests anys. La veritat és que d’entrada he tingut ganes de dir no. Em sembla que no hem seguit prou el tema durant aquest període de temps per dir res de nou. D’altra banda, els aspectes bàsics probablement no han canviat, de manera que quatre coses es deuen poder dir, oi? Encara que sigui repetir de manera resumida el que vàrem exposar en aquell totxo de prop de 600 pàgines. M: Què vols que et digui? Amb els anys cada cop ho veig tot d’una manera més relativa. Fa trenta anys, quan vam començar a estudiar els estanys, volíem descobrir la natura en la seva forma original, salvatge. Fugíem de les aigües contaminades que hi havia arreu. De forma una mica il·lusa veiem els estanys com sistemes naturals sense la petjada humana. Per això, els estanys amb preses, patint oscil·lacions draconianes, aigües tèrboles o verdoses i sense rastre evident de vida a les vores, ens semblaven un atemptat a tot: a la natura, al món i a la pròpia civilització. Recordo el primer estudi nostre en el Llebreta, llavors encara reduït a la seva cubeta central i envoltat de prat. El conjunt de derivacions cap a la central de Caldes mantenien el cabal molt reduït i el nivell de l’estany baixava i quedava exclusivament la cubeta de la part més fonda. Era l’any 1986, anàvem saltant d’estany en estany amb una petita barca taronja (O terror dos mares). Aquell estiu ja havíem mostrejat unes quantes desenes d’estanys abans d’arribar al Llebreta. El Juanito ens va enxampar quan ja gairebé acabàvem. Ens havia estat observant des de dalt.
No s’ho devia poder creure, uns ximples passejant amb barqueta. Ni se’ns havia passat pel cap que haguéssim de demanar permís a Lleida. Com han canviat les coses, també en aquest aspecte. Ja feia uns pocs anys que estàvem estudiant estanys. Tot l’any, estiu i hivern. Ja ens els havíem fet nostres. Què vol aquesta gent que demana papers? En aquella època les explotacions tradicionals forestals i ramaderes ja anaven molt de davallada, sobretot en les parts menys productives, i tenies la sensació de moure’t lliurement per la natura. L’explotació hidroelèctrica, però, encara apareixia arrogant, desenvolupant nous projectes, persistint com a senyors d’aquelles aigües ultratjades. I: Caram, com es nota que et fas vell i idealitzes el passat. Paradoxalment, els temes relacionats amb el que en podríem dir les “malifetes” del desenvolupament industrial són els que ens han permès persistir com a grup de recerca durant aquestes dècades. No em refereixo a l’obra hidràulica, sinó a la munió de temes que ara fiquen en conjunt del fenomen que anomenem “Canvi Global”. En el nostre cas particular, sobretot allò relacionat amb la contaminació a llarga distància (pluja àcida, contaminants orgànics persistents, metalls pesants), la introducció de noves espècies (peixos), l’alteració de la vegetació natural... i, més recentment, el canvi climàtic. L’obra hidràulica apareix com una peça més d’una història que, ben mirat, ve de molt lluny i que contínuament va accelerant la transformació de la natura amb conseqüències imprevisibles. M: Clar, és prou cert que els reptes en els propers anys (dècades) per a la conservació dels sistemes naturals del Parc Nacional, aquàtics o no, seran uns altres que no pas l’obra hidràulica. Però això no treu que l’empremta d’aquesta no hagi estat i potser continuï essent molt forta, tant en el que és estrictament Parc com en tota aquesta zona dels Pirineus tan singularment rica en estanys. Els estanys més grans van ser aprofitats pràcticament tots. Els que se’n van lliurar va ser més per problemes tècnics (o de cost-benefici), que no pas perquè hi hagués un mínim de consciència de preservarne uns pocs exemples en estat natural. Com tants d’altres casos, si el recurs s’hagués pogut exhaurir s’hauria fet. I: Potser aquest èmfasi en la necessitat de preservar estanys grans pot semblar més emocional que científica, de fet hi ha un continu en la mida dels estanys. Doncs no, cal dir que aquesta distinció entre estanys petits i grans no és arbitrària.
