Apunts sobre el temps

Per entendre la climatologia pirinenca i concretament, la del Parc Nacional, és important tenir present la influència en el clima de tres variables geogràfiques: la latitud, l’altitud (l’orografia) i la continentalitat. La latitud ens marcarà la major o menor influència en el nostre sector d’uns determinats centres d’acció (anticiclons i depressions, figura 1a) al llarg de l’any, és a dir, que té una component més regional. L’altitud/orografia marcarà, per exemple, la potencialitat que una barrera muntanyosa pugui modificar els corrents de circulació general (configurats pels centres d’acció fruit de la seva localització geogràfica), així com afavorir els ascensos d’aire i la generació de precipitació (figura 1c). La continentalitat influenciarà les propietats d’humitat i temperatura de les masses d’aire que poden arribar a afectar el nostre sector d’interès, i és determinant per entendre la facilitat amb què arribin precipitacions o que s’assoleixin extrems tèrmics. Queda clar, doncs, que el rol que juguen aquestes tres variables geogràfiques està molt lligat a les configuracions que la circulació atmosfèrica pren en una zona, i com aquestes interaccionen amb el relleu. En aquest sentit, una manera molt interessant d’estudiar i entendre la climatologia d’una zona és a partir de la identificació d’aquestes configuracions de la circulació típiques que hi afecten. És el que anomenem un catàleg de situacions sinòptiques o de tipus de circulació, catàleg que normalment es basa en la descripció de les configuracions isobàriques (mapes del temps) de dies concrets i que considerem exemples interessants alhora d’exemplificar la variabilitat atmosfèrica que afecta un lloc. I és que l’interès d’aquests catàlegs és doble: per una banda, en basar-nos en situacions meteorològiques ben definides i normalment basades en dies concrets, poden fer una molt bona aproximació al comportament meteorològic que es dóna sota aquelles determinades condicions; per l’altra, coneixent les freqüències d’ocurrència al llarg de l’any d’aquests “tipus” podem aprofundir en quins són les factors més rellevants que determinen el clima de la zona d’estudi. En aquest article ens introduïm en el món dels catàlegs dels tipus de circulació a través de dues de les situacions més rellevants al sector del Parc Nacional: el nord-oest i el sud-oest, fet que ens servirà també per introduir alguns elements clau de la meteorologia de muntanya. El fet que els dos tipus de situacions provoquin un flux d’aire que travessa més o menys de forma perpendicular la serralada pirinenca fa que els efectes a una banda i altra (vessants nord i sud) siguin marcadament diferents.

Nevades a la cara nord i potser més enllà: situació del nord-oest

A l’hivern, la circulació atmosfèrica particular de bona part d’Europa i que es caracteritza per l’arribada de fronts des de l’oest (els westerlies), fa un desplaçament general cap al sud i afecta la península ibèrica amb més facilitat que a l’estiu. És per això que la situació que descrivim l’associem més aviat a la temporada hivernal. La configuració característica d’aquest tipus de circulació presenta sobre l’oceà Atlàntic l’anticicló de les Açores desplaçat i allargat una mica més al nord del que li és habitual. Per altra banda, una depressió se situa al nord dels Pirineus (normalment creuant pel centre d’Europa). Això provoca un flux de vent del nord-oest sobre els Pirineus, que aporta humitat oceànica, i com a més, les isòbares tenen els seu origen a latituds més elevades, s’afavoreix la baixada de les temperatures. En conseqüència és una situació característica de nevades als Pirineus i que normalment va acompanyada d’una clara baixada de les temperatures i de vents moderats o forts. A l’àrea del Parc, tot el seu sector més septentrional (el de canvi de vessant entre cara nord i sud dels Pirineus) és el que segurament rebrà les nevades més abundants, tot i que seran generalitzades i segurament a totes les cotes, ja que les temperatures presentaran una clara davallada. El vent pot ser molt fort a les crestes i a sectors de sotavent, i en ocasions puntuals arribar també a ser molt fort al fons de vall. Aquesta situació és molt freqüent, però algunes vegades va acompanyada de nevades excepcionals que superen les quantitats i l’extensió habitual. En són casos la del 30 de gener del 2003 (figura 3), la de l’11 de febrer de 2009, i la recent del 7 de febrer de 2013 (figura 2 part superior). A més és una situació que en molts casos ha estat al darrere d’accidents a lamuntanya (Pascual i Callado 2010) i que pot presentar diverses variants que determinen respostes espacials molt diferents (Trapero i Esteban 2011).

Figura1: a) La presència dels centres d’acció afavoreix unes o altres condicions meteorològiques: les depressions, que van acompanyades d’ascensos d’aire, faciliten el creixement de núvols i la formació de pluges o nevades, mentre que els anticiclons, amb presència de subsidència de l’aire, tendeixen a aportar temps assolellat. b) quan hi ha molt gradient de pressió entre un anticicló i una depressió, es produeixen vents més forts. c) quan els fluxos d’aire humit es troben relleu, s’afavoreix l’ascens i la formació de precipitacions. Aquest és un factor clau en la meteorologia pirinenca.

Figura 2: A la part superior exemple de tres situacions molt rellevants de nevades intenses i extenses de neu als Pirineus. A la inferior, tres episodis de sud/sud-oest que van provocar precipitacions molt abundants al vessant sud, especialment rellevants per al Parc els del 1982 i 1996.

apunts sobre el temps

Precipitacions abundants al vessant sud: situació del sud-sudoest

Com hem dit abans, l’hivern afavoreix la baixada en latitud de la circulació de l’oest, que juntament, en molts casos, amb la presència d’un anticicló (de bloqueig) a l’Europa central o septentrional, facilita de vegades la presència de baixes pressions en sectors com la costa de Portugal o el golf de Cadis. Amb la localització d’una baixa en aquest sector, s’estableixen en molts casos corrents de vent del sud-oest a sud sobre la Península Ibèrica i els Pirineus que a vegades poden ser persistents i molt marcats. Amb aquesta situació, i tot i que pugui semblar que les muntanyes peninsulars poden evitar-ho, es produeixen precipitacions al vessant sud que poden arribar a ser molt abundants. La massa d’aire, de caràcter relativament càlid, sovint va molt carregada d’humitat d’origen atlàntic, i si el gir de vents ho permet (cap al sud-est), es pot veure reforçada pel la humitat mediterrània. En definitiva, és una situació que dóna precipitacions generals i

moltes vegades generoses als sectors de muntanya com els Pirineus (l’efecte trampolí del relleu és molt eficient), en molt casos amb cotes de neu elevades, i amb vents forts a les cotes més altes. Aquesta situació és molt rellevant a tot el Parc, tot i que quan els vents davallen cap a l’Aran, fan dissipar ràpidament els núvols: és el vent d’Espanya, que va acompanyat de temperatures per sobre del que un podria esperar al vessant nord pirinenc, així com de vents que poden ser destacables a fons de vall. D’episodis històrics rellevants (figura 2, línia de baix) destaca per sobre de tot el del 1982, que va provocar aiguats generalitzats als Pirineus, amb inundacions i conseqüències tràgiques per a diverses persones (Esteban i Trapero 2012). També és de molt interès pel Parc el del 1996, especialment rellevant per l’activitat d’allaus que s’hi donà (Figura 4).

Pere Esteban i Jordi Gavaldà