28 minute read
L’entrevista: Antoni Plans, per uns Pirineus més vius
antoni plans, per uns pirineus vius! entrevista
Som al centre geogràfic dels Pirineus. Un espai que invita a pensar. Un autèntic univers per descobrir. Un centre geogràfic on s’amagarien topònims, moltes descripcions i alguns costums que potser voldríem conèixer, que val la pena conèixer! Doncs bé, en aquest lloc és on ens trobem avui amb l’Antoni Plans i Lladós -de formació enginyer i activista voluntari- per iniciar un viatge de paraules i records amb un home capaç d’oferir flors als rebels però ni aigua, als entabanadors... Bon dia Antoni. D’on ets?
Advertisement
Per a mi cadascú pot ser d’allí on vol. En aquest moment em sento de Barruera, de la vall de Boí i de l’Alta Ribagorça. Quan estic en un altre espai intento identificar-me amb la cultura que l’envolta i puc sentir-me d’aquell lloc. He nascut al barri de Gràcia l’any 1947, a Barcelona. El pare era de Vilassar de Mar, on visc ara, i la mare d’Escaló, a les valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. Quan encara havia de néixer, aquell estiu ja vaig fer el meu primer viatge a Lladorre, a la vall de Cardós, a visitar uns familiars que no havien pogut venir al casament dels meus pares el mes de febrer a causa de la neu. Durant la infància, cada estiu pujàvem dos o tres mesos a Escaló. El meu padrí em feia ajudar en les tasques pròpies de la ramaderia de muntanya. Recordo que jugàvem amb els nois del poble a tirar pedres al riu. També sovint anàvem d’excursió per descobrir l’entorn. Ens ho passàvem bé a la festa major, el 18 d’agost per Santa Helena, la patrona del poble.
De quina casa era la teua mare?
Era de ca de Gassia!. Tenim molta família a Ribera de Cardós, a Sort, a Cerbi...
La resta de l’any vius i estudies a Barcelona!
Hi vaig viure fins quan em vaig casar als 24 anys. Començo a estudiar a la Salle Josepets on vaig fer tot el batxiller i després els estudis a la Universitat. Amb el pare vaig aprendre moltes coses: era un home que ens va acompanyar en la descoberta de la pròpia ciutat de Barcelona i el seu entorn. Conec molts llocs d’haver-hi anat amb la família! Sovint viatjàvem per Catalunya i per Espanya.
Com viatjaves fins a Escaló quan eres un nen?
Amb el tren de la Pobla i després el cotxe de línia. Mentre travessàvem alguns túnels havies de tancar les finestres pel fum que feia el tren i evitar així acabar brut de dalt a baix. La carretera tenia esquena d’ase i em vénen imatges d’autobusos plens de maletes. El viatge el fèiem en dues etapes: una fins a Sort, on dormíem a la fonda Burrella, propietat d’una tia nostra i, l’endemà, fins a Escaló. Recordo, per exemple, la presa de la Torrassa quan es va construir; de fer-hi un vermut i dir amb els amics... “aquest serà l’últim que farem aquí perquè el mes que ve tot això estarà ple d’aigua”. La casa de la meua mare, a Escaló, feia de fonda. Hi paraven els pagesos aranesos que anaven de fires i mercats cap al Pallars, per exemple a Salàs; s’hi quedaven amb els animals. Al menjador de casa hi havia taules llargues i menjàvem plegats. També a l’estiu començaven a arribar els primers turistes que venien al Pallars: tenien noms i cognoms, tothom els coneixíem, i cada any eren els mateixos. Això també passava en altres indrets, com a la vall de Boí, a casa Farré d’Avall de Barruera.
Eres bon estudiant?
Crec que sí! No tenia alternativa! Quan a casa em deien de fer una cosa, mirava de complir! La part de ciències sempre em va interessar però també les lletres. Fins i tot una assignatura que rebutjava com el llatí, després de suspendre-la inicialment, vaig acabar traient molt bona nota! Els frares ens exigien molt i calia estudiar cada dia. Sobre la formació tècnica no tinc res a objectar-los però sobre la formació humana, sí! No estava d’acord amb el tracte que rebíem discriminant sovint els més desfavorits!
10
Agulles de Travessani (Vall de Boí)
antoni plans, per uns pirineus vius!
Per què esculls la carrera d’enginyer?
Volia ser periodista, afició que em va venir de llegir uns reportatges a La Vanguardia sobre Sierra Maestra a Cuba. Quan ho vaig dir a casa, el pare em va dir que em moriria de gana. Tenia una certa atracció per l’astronàutica, pels coets que llavors anaven a la Lluna, havia fet treballs durant el batxillerat. En aquella època; la universitat estava molt malament (eren els anys seixanta, la universitat va estar molts mesos tancada i fórem molt pocs els alumnes que aprovàvem els cursos). Finalment vaig agafar l’especialitat de tècniques energètiques i això em va permetre fer pràctiques, al sud d’Itàlia, a centrals hidroelèctriques i tèrmiques d’una empresa força coneguda a Espanya avui en dia per fer-se propietària d’Endesa: Enel.
Què et va suposar anar a Itàlia?
Per mi va representar descobrir la democràcia. La primera paraula que vaig descobrir al tren va ser sciopero: vaga, en italià. A Catalunya, hi havia hagut molt poques vagues. Vaig fruir molt de les discussions polítiques obertes que hi havia als carrers, a les places de ciutats com Milà, a les tertúlies durant i després de menjar, però en acabar el que més em sorprenia era que cadascú tornava a la seva feina amb una gran esportivitat política. Va ser tot un aprenentatge per mi!
La primera feina...
Va ser en una empresa de maquinària per indústria química, després una d’envasos plàstics per a la indústria farmacèutica i finalment vaig entrar a la multinacional química alemanya Hoechst, on he treballat tota la resta de la vida professional fins a la jubilació.
La relació amb la vall de Boí quan s’estreta?
La meua referència dels Pirineus era el Pallars Sobirà però no l’Alta Ribagorça: no la coneixia! De jove havia fet un treball d’escola sobre el romànic de la vall de Boí. Tinc la gran obra Geografia General de Catalunya de Francesc Carreras Candi. Les referències bàsiques de la vall les vaig treure d’aquesta obra: els alçats de les esglésies, imatges diverses i informació general. Després havia estudiat com s’escull tècnicament la construcció d’una central hidroelèctrica i recordo haver fet exercicis d’implantació de centrals als Pirineus.
Però un 2 de març de 1968 (ens mostra l’anell on està gravat) coneixes en una biblioteca de Barcelona, una noia de Barruera...
Sí, conec la Pilar a la biblioteca Central, avui Biblioteca de Catalunya! El primer cop que pujo a la vall de Boí, en cotxe de línia, la meua sogra Rosario, filla de Vilaller, va pujar al cotxe, em va fer dos petons i em va acollir. Era una persona molt oberta i molt interessant. Quan es va casar amb el meu sogre, Fèlix de Carlà, va travessar des de Vilaller fins a Barruera, pel coll de Sarreres, en cavalleria. Una altra persona de la família que em va impressionar molt va ser el padrí de la Pilar, Jepet. Una nit de lluna estàvem al balcó de la casa vella i l’home em va preguntar tot seriós: tu creus que ara mateix pot haver gent trepitjant la Lluna? Això no pot ser veritat! Era un esperit crític davant una veritat suposada i es qüestionava les coses que passaven.
Situem-nos a mitjans dels anys setanta. Un fet sacseja la vall de Boí!
El meu paper receptiu durant la infància i l’adolescència es transforma en proactiu als Pirineus a partir d’una sèrie de fets que em motiven a intervenir en un nou context polític i participatiu. L’Ajuntament, amb Antoni de Cunilla com alcalde, va presentar un projecte de planejament urbanístic de la vall. Va convocar la gent a l’envelat que hi havia aquell estiu per explicar un projecte que contemplava la construcció d’una estació d’esquí i unes urbanitzacions. Discussions i desconfiances van caracteritzar el procés però va ser important que s’informés la gent sense amagarne res. Amb dos companys més, Joaquim Gascón i Tomàs
11
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici ß
Capdevila, casats amb noies de Barruera, aprofitant la celebració del Congrés de Cultura Catalana, ens vam comprometre a trobar i fer pujar tècnics que ens expliquessin les conseqüències que podia tenir per a la vall un pla d’ordenació com aquell. I ho vam fer! En cap de setmana vam organitzar un seguit de sessions tècniques i taules rodones obertes a tothom, amb arquitectes, urbanistes, polítics i sindicalistes a l’església d’Erill que, per cert, ens va cedir molt amablement el capellà. Vam penjar plànols per totes les parets i vam omplir l’església. La conclusió va ser que el Pla afavoria l’empresa de les pistes, Protupisa, i que a la resta de la vall li donava molt poques opcions. Es volia construir una macrociutat de 250.000 llits al que avui és el Pla de l’Ermita. Això era una animalada que calia replantejar! Les raons per tirar-ho endarrere eren de pes i no s’havia d’aprovar.
Fins i tot s’organitza una votació...
Sí! Es va fer a l’hotel Fondevila de Boí i democràticament tothom va votar en contra excepte el que després va ser alcalde de Barruera, n’Andrés Fantova, persona a qui respecto pel fet de ser l’únic a votar diferent que la resta. L’Ajuntament va fer cas de la votació i es va retirar el Pla. Mentrestant s’havia creat el Grup d’Estudis que actuàvem a Barcelona, i el Grup de Gent de la Vall, amb els joves que dinamitzaven tota una moguda que va durar un any (1977). Aquest procés va anar lligat a l’actuació de l’Ovidi Montllor, al prat del Comú de Barruera, tot un esdeveniment musical i mediàtic per l’època en què ens trobàvem.
Quines accions vau endegar des de Barcelona?
La comunicació es va treballar a fons! Visitàvem dos o tres diaris de premsa cada dia, quasi cada dia, per generar articles i opinió. Es van veure bastant aclaparats aquí i Protupisa va canviar fins i tot de nom ja que va quedar malparada. Vàrem rebre amenaces personals però les coses van derivar cap una altra alternativa al pla d’ordenació inicial. Els tècnics van considerar que el millor era fer unes normes subsidiàries, complementàries del planejament. Es va permetre l’engrandiment dels pobles a costa del decreixement del que estava previst construir al Pla de l’Ermita i sobre les pistes d’esquí es va treballar una nova opció, millor per la vall. Aquesta és la història d’un episodi clau en el desenvolupament futur de la vall que va donar lloc a la formació dels Grups de l’Alt Pirineu (GAP).
Què són els GAP?
Fou un moviment que reivindicà un tractament específic per a les àrees de muntanya, amb un projecte de regió per l’Alt Pirineu Català, conegut en l’actualitat com Alt Pirineu i Aran, que inclou avui les sis comarques de muntanya de l’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Eren temps en què s’estava elaborant la Constitució espanyola, després l’Estatut de Catalunya i nosaltres vam anar a treballar amb l’Entesa dels Catalans (candidatura unitària per al Senat, promoguda per l’Assemblea de Catalunya, de les forces d’esquerra) per introduir un article, el 130.2 de la Constitució espanyola, que afavorís un tractament específic de les zones de muntanya. Aquest fet legislatiu va derivar també en una llei d’agricultura de muntanya per l’Estat espanyol.
Vau jugar algun paper en la declaració l’any 1988 de la nova comarca de l’Alta Ribagorça?
Absolutament! Els GAP sempre vam parlar d’una Alta Ribagorça diferenciada del Pallars Jussà i davant dels ajuntaments del moment vam insistir en la necessitat de la seua creació. Havíem tret una primera monografia diferenciada dins d’un volum dedicat a la comarca del Pallars Jussà, en el marc d’una col·lecció comarcal promoguda per la Caixa de Catalunya durant els anys vuitanta. Era un territori massa allunyat, geogràficament parlant, del Pallars. No obstant, també incloíem inicialment la part aragonesa ja que les fronteres no podien ser obstacles pel desenvolupament d’un territori més global. Penso que encara seria bo superar els problemes administratius de les fronteres existents entre Catalunya i Aragó pel bé del territori natural ribagorçà. L’Associació de la Ribagorça Romànica ha estat un exemple actual de les possibilitats reals d’aquests plantejaments territorials i no s’ha d’oblidar!
Quins altres elements trobes de cohesió comarcal?
El Pont seria un territori potencialment industrial i des d’on moure un espai geogràfic d’innovació a nivell dels Pirineus. En canvi la part més cultural, turística, de natura estaria centrada a la vall de Boí i potser també a Vilaller, on la ramaderia de muntanya, pel pes històric de la Fira, com a centre de mercat, seria el sector a promoure.
Quan escoltes, per primera vegada, la paraula Aigüestortes?
Pel cantó de Sant Maurici, el Parc era un territori que estava al costat de casa. Tinc memòria contínua d’anar sovint, de
antoni plans, per uns pirineus vius!
12
antoni plans, per uns pirineus vius!
petit, a Espot i fer-hi excursions. Recordo també els pobles de Jou, Son, Esterri d’Àneu. En canvi per la vall de Boí no hi vaig estar fins que em vaig casar. He pujat molt per la part de Cavallers, del Negre, travessar cap a Colomès, d’Aigüestortes fins al Llong... Anar d’excursió, fer la berena, menjar calent als refugis, poder acampar al Llebreta!
Explica’ns aquella anècdota sobre el refugi del Negre...
Quan es va renovar el refugi Ventosa i Calvell, als anys vuitanta, recordo haver enviat una carta a l’Avui queixantme del nom que tenia. El director del diari, Josep Maria Cadena, em va cridar, el vaig anar a veure, i em va dir: “Catalunya l’ha feta molta gent i no tots han estat d’un color polític, i el senyor Ventosa també va jugar un paper.” Jo li vaig contestar: “Miri, el diari és de vostè, faci el que vulgui, però jo estic convençut del que he escrit i persones com en Ventosa que han recolzat el franquisme no haurien de donar nom a refugis de muntanya com aquest.”
La queixa la vau fer els gaps o era personal?
Era meva! Vaig signar-la com a Antoni Plans. Mai he fet anònims! Mai he escrit res on no m’hagi identificat! Bé, una excepció va ser quan ens dedicàvem, amb en Joan Vinyuela, a corregir en els cartells de les carreteres alguns topònims de pobles, com el de “Pont de Suert” (El Pont de Suert), l’accent a “Coll”(Cóll) o les hacs de “Bohí” (Boí) o “Tahüll” (Taüll). També vaig contribuir a arrencar els símbols falangistes que hi havia a l’entrada de Barruera; els vam tirar a terra i, per sorpresa nostra, quan l’endemà vam anar a recollir la peça algú altre havia fet la feina d’emportar-se-la no sé amb quin destí. Va desaparèixer!
La relació perfecta, amb el Parc, arriba amb...
DEPANA! Bé, abans havia tingut activitats relacionades amb el medi ambient en temes d’avaluacions ecològiques, d’anàlisi de cicles de vida, d’ecobalanços on valores com un producte té més o menys impacte a la cadena de producció. És una eina que havia vist a Suïssa i cada cop més ens demanaven aquests balanços ecològics per objectivar que un producte era millor o pitjor que l’alternativa. Treballava amb plàstics, materials sovint posats en qüestió i, com en tot, el millor de tot era minimitzar-ne el consum. Aquesta és la meva convicció general! A partir d’això, podem discutir tot l’altre però aquesta és una màxima. Podràs menjar, podràs vestir-te, podràs sobreviure però generant el mínim impacte! Minimitzar el consum hauria de ser una obligació! També vaig participar en els cursos d’estiu de la Seu on la meva matèria era la industrialització de les comarques de muntanya. El Parc ve després de tot això, arran de la connexió que hi havia entre els GAP, DEPANA i el Centre Excursionista de Catalunya. Ens reuníem un parell de vegades a l’any i tiràvem endavant algunes estratègies conjuntes.
Quan entres al Patronat del Parc com a representant de DEPANA?
El representant ecologista era l’Oriol Alamany però arran de desacords amb el procés de la primera ampliació del Parc volgué deixar el Patronat. Es va tirar endavant una ampliació que no era la pactada en reunions prèvies en el Parc i es va decebre molt. Es va buscar un recanvi i com tenia contactes amb en Lluís Toldrà, em varen proposar portar la representació ecologista amb ell. Sempre m’ha fet molta il·lusió estar-hi ja que em connecta a les meves vivències a la Ribagorça i al Pallars Sobirà. Quan pujo, tant en un cantó com en l’altre, em trobo amb amics! M’ha fet il·lusió de mantenir-la fins i tot ara que estic jubilat com una tasca de voluntariat molt enriquidora!
De quins projectes has gaudit més?
Arran de l’intent d’ampliació de Baqueira cap al Pallars Sobirà, per la vall d’Àrreu, ens vam oposar al projecte pels greus impactes sobre el territori. Vam animar un projecte d’estudi per valorar, per la via de la quantificació d’impactes, quines eren les alternatives que hi havia a l’ampliació tal com la presentaven l’any 2000. El projecte es deia Diafanis i proposava escenaris diferents. Ho vam engegar amb la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el grup del catedràtic d’economia ecològica Joan MartínezAlier. Era un estudi acadèmic correcte i va tenir unes conclusions previsibles. Per a mi, no es va saber popularitzar, és a dir, divulgar; va faltar capacitat de comunicació a la gent del país com caldria en casos com aquests. Els estudis han de servir perquè s’entenguin i la capacitat de fer-lo entendre és el que va fallar! El que sí va anar més enllà va ser un exemple d’activitat sostenible a desenvolupar al voltant o al propi Parc: el projecte Camins Vius.
Explica’ns el projecte en concret. Un projecte fet realitat!
Havia entrat a la junta de DEPANA i ho vam tirar endavant gràcies a un ajut de l’Organismo Autónomo Parques Nacionales, i la col·laboració de l’Autònoma, amb l’equip del geògraf Xavier Campillo. És el projecte de circumval·lació, a peu, al voltant del Parc Nacional, recuperant els camins dels pobles i els valors patrimonials de l’entorn, i que ara està a l’expectativa de racionalitzar la seva explotació comercial. Els promotors del projecte, a partir d’ara, haurien de ser les empreses de senderisme, com ha passat, per exemple, a Carros de Foc, la Pedals, el camí dels Bons Homes o el concorregut camí de Sant Jaume. Crec que
butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
ßantoni plans, per uns pirineus vius! hi ha empreses interessades, no? La marca Camins Vius s’hauria d’oferir com un producte compacte que inclogui l’itinerari, allotjaments i gastronomia determinats. Dos cents quilòmetres de camins donen moltes possibilitats al llarg de l’any!
Com valores aquests quinze anys al Patronat?
El nostre paper com a Parc i com a Patronat ha quedat prou palès a les reunions, trobades o conferències a què he assistit. Agraeixo el suport que he tingut, com a membre del Patronat, des del propi Parc, a facilitar dades o en comparar situacions. Fins al moment hem tingut una dinàmica correcta amb convocatòries, actes, objectius... El Patronat i els seus presidents han estat treballadors i actius. S’han creat comissions de treball que han obtingut resultats positius sobre temes com la Mata de València, ampliacions d’estacions d’esquí de l’entorn, projectes de les hidroelèctriques al Parc o la introducció de l’ós bru als Pirineus.
I els ajuts i les subvencions concedits, durant aquests anys, pel finançament d’actuacions a la zona d’influència socioeconòmica del Parc?
Les ajudes als pobles de l’entorn han estat un factor molt important. Sabem que en el futur no es podran mantenir al mateix nivell però s’ha de reconèixer l’impacte que han tingut en el teixit econòmic dels pobles de l’àrea d’influència. Això s’hauria d’agrair específicament a la gestió del Parc no solament des de Catalunya sinó des de Madrid. També cal reconèixer les coses positives que ens arriben des de l’Estat! El Parc ha tingut una dinàmica irregular, històricament parlant, i per a mi va ser un error separar-lo de la xarxa de parcs nacionals espanyols. En un futur immediat, hauríem de mirar d’integrar-nos en xarxes, no solament peninsulars, sinó europees i mundials!
Visitant altres parcs nacionals espanyols o estrangers has trobat models i idees per aplicar aquí?
La meua impressió del Parc, com a turista, és de ser un parc petit però capaç de resumir coses que es troben en grans parcs! Grans parcs com el de les Rocalloses a Canadà. Allò d’allà ho trobes aquí en petit! Catalunya és una joia amb platja i muntanya! Als Pirineus, en general, tenim una diversitat tan gran! Una altra referència, per a mi, és la Patagònia. És molt diferent d’aquí i, en concret, Bariloche, la ciutat de turisme hivernal més important de Sudamèrica, guarda una relació directa amb la vall de Boí: alguns dels monitors d’esquí de Taüll canvien l’hivern d’aquí pel d’allà! Aquella gent considero que ens porten anys de davantera i experiència. Veus uns guies, uns taxistes, una gent absolutament integrats en els seus paisatges. Creen il·lusions a través del que t’expliquen! De manera general, això em costa de veure aquí on ens perdem pel nostre libre albedrío (sic)... Ens estem equivocant! Falten ganes i passió! Primer, encara tenim molt per aprendre del nostre país i segon, cal entusiasmar més els visitants! Mai la culpa pot ser d’una crisi sinó de la manca de cultura!!
Tornant a l’esquí, doncs, la creació de nous dominis esquiables com a forma de dinamització econòmica s’ha de prendre amb pinces?
Les ampliacions de pistes sempre vénen lligades a ampliacions de la capacitat urbanística d’un territori concret. Això no ens ho hem de treure del cap! No es tracta de posar un quants remuntadors, amb un impacte limitat o no, a la vall de Rus. El gros és que, sempre, al darrere hi ha un projecte immobiliari i això, per sort, la crisi aquesta, que no és un crisi sinó una estafa, ens farà deixar de somniar truites! Està fora de tota discussió! Són projectes descartables de base!
Però, dins del Parc, hi ha permeses activitats productives?
Hi ha altres agressions que poden venir de la passivitat de no plantejar-se el desmantellament de les instal·lacions hidroelèctriques. Els contractes es van signar durant el franquisme i probablement són denunciables però si no es vol arribar a aquests extrems, pels pocs anys de concessió que queden, sí que cal anar-se preparant per a un nou escenari sense aprofitaments hidroelèctrics. Per cert, la visita que va fer el príncep Felip al Pallars la primavera d’enguany a Tremp, Talarn i la vall Fosca hauria de servir per tancar les centrals que va obrir el seu besavi! Aquesta és la meua opinió sobre tot això!
Un parc nacional, com a espai de recerca científica, pot ser una nova estratègia de desenvolupament territorial?
La qüestió de la recerca és molt important i s’ha de potenciar. El Parc té en les investigacions científiques que es fan in situ una oportunitat de progrés. És un espai natural que s’ha volgut expressament conservar perquè els processos naturals avancin sense massa impacte humà. Un entorn preservat que alhora és un camp de treball importantíssim 13
per a universitaris, científics i per als ciutadans en general! Per exemple, hi ha unes pastures que continuen aprofitantse però amb un sentit de desenvolupament sostenible. No obstant, en el model de gestió del Parc no cal oblidar la part més tècnica, el dia a dia de la protecció, conservació i divulgació, que considero es fa molt bé! És una feina de professionals!
Però no deixa de ser un reclam turístic...
Sí! El Parc l’hauríem de valorar més del que es valora. Per exemple, a vegades a la vall de Boí es parla del romànic i s’omet el Parc Nacional. Això, per favor, no és justícia! El Parc té una importància central i els visitants, no ens enganyem, vénen per les dues coses! Ja sabeu que hi ha turistes al món que es mouen allà on hi ha parcs nacionals... i per on hi ha patrimonis de la Humanitat. Si tenim dues estrelles, fem-les servir totes dues! Però a part del tema turístic, s’han de buscar noves alternatives per a un territori on el Parc pot generar oportunitats més enllà del turisme.
Vols dir que el Parc no és solament el Parc?
Hi ha altres conceptes. Estem en un entorn de respecte a la natura, de respecte a la sostenibilitat i això hauria d’entrar a tota la comarca. No és solament un lloc on es va a munyir la vaca perquè tregui la gallina dels ous d’or. No! El Parc hauria de servir perquè tothom s’involucrés en aquest respecte per la natura. La natura però encara s’entén com una propietat i “que m’han de dir els de fora!” Els deixo el tros del Parc perquè vegin isards (que no en veuen cap) i au! El Parc és un mirall on el territori que l’envolta s’ha de mirar per progressar! Un racó de preservació on hem de fer les coses bé, sense trampes. Si posem les escombraries on es guarda la sal per les carreteres, no hem entès res! Aquí hem de fer respectar la natura i amb ella, el país!
Progrés i natura són, doncs, amics o enemics?
A vegades es fa bandera d’un tipus de progrés que es necessita a costa de la natura quan és la natura la que et permet el progrés. Aquesta és la meua filosofia!
Fem ara un petit qüestionari de paraules i expressa’ns el que sents al escoltar-les...
Molt bé! Endavant!
La pau!
Hi ha qui la relaciona amb el silenci. Aquí és pot escoltar el silenci, que deia el poeta Rafael Alberti. La pau però la veig com una oportunitat de col·laboració positiva entre la gent. Tots intentem tirar endavant un país, un territori, una vall de forma amable i sostenible, sense enveges ni enganys. La pau és una oportunitat de ser sincers!
Crisi!
És del que no parla la gent! Està fora del nostres contorns! butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici 14
Manca de valors! Als Pirineus també hi ha un quart món però la veritable crisi serà la que ens vindrà si no corregim la nostra disposició predadora respecte de la natura.
Progrés!
Quan t’oposes a construccions urbanístiques et diuen que vas contra el progrés. Doncs precisament, per a mi, no és això! El progrés no és l’especulació d’uns quants sinó el benestar d’una majoria!
Participació!
La participació s’aconsegueix dia a dia però, atenció, també pot fer marxa enrere! Hem d’intentar de mantenirnos proactius per implementar-la als nostres pobles. Per exemple, la participació ciutadana a la vall de Boí hauria de ser més oberta i divulgada.
Cultura!
És una funció elemental en l’individu. Les expressions de creativitat i d’aprenentatge són necessàries. Cultura és fer bé les coses, ser professional!
Comunicació!
La dels mitjans, està molt mediatitzada i controlada; la de les persones, sempre he pensat que es necessiten més espais de convivència, connectats entre ells. Per exemple, una activitat de senderisme, prendre un cafè en un bar o anar a la biblioteca municipal, totes poden acabar generant comunicació! La gent potser actua massa solitària i no es coneix prou. Les noves xarxes socials han de venir acompanyades d’espais reals de comunicació i no solament dels virtuals. Els projectes avancen amb complicitats i als Pirineus hi ha un dèficit important en aquest aspecte!
Caminar!
És saludable, necessari i coneixes país i gent! Coneixes el territori, de què viu, què fa...
Camí!
Per caminar és més còmode agafar un camí que no anar camp a través. No puc evitar que em vingui al cap Camins Vius, la marca d’un itinerari que hauríem de ser capaços de difondre. És una oportunitat de lligar pobles i comarques, una tasca molt complexa en l’espai pirinenc que l’Arcadi Castilló i companyia han començat a treballar des de l’IDAPA (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran). La manca de comunicacions entre les comarques de muntanya porta a un desconeixement recíproc i, per tant, d’identitat pirinenca! Rurbans, Montanyanes són altres associacions i empreses que desenvolupen estratègies creatives molt positives i diferents. El Consell Cultural i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el Centre d’Art i Natura de Farrera, les trobades d’escriptors, les publicacions com el Portarró que, per cert, és una llàstima que ja no es publiqui en paper...Tot ajuda! Se’ls ha de donar suport!
15
antoni plans, per uns pirineus vius!
Un arbre monumental!
Un arbre amaga història! La història de com l’han vist diferents generacions i com ha sobreviscut a tothom! És una lliçó de supervivència! Per exemple, el pi de Peixerani! És un arbre que no el pots abraçar! Està al costat de l’itinerari que fas per anar al Portarró; la gent veu el senyal que indica el camí per arribar-hi però hi ha un tant per cent baix que s’hi arriba.
Transhumància!
És el que queda d’un passat diferent. Moltes de les cases dels Pirineus la practicaven. El lligam econòmic, genètic i lingüístic entre la plana i la muntanya ve d’aquesta activitat mil·lenària. Darrerament s’ha convertit també en un reclam turístic per practicar el senderisme, gràcies a empreses d’activitats a la natura que es dediquen, entre petjada i petjada, a explicar aquesta tradició ramadera. Amb qui t’agrada passejar per Aigüestortes? Al Parc, passejant per qualsevol ciutat del món, quan estàs en un indret excel·lent...et sents un privilegiat que gaudeix d’aquell moment. T’agradaria que les persones que estimes estiguessin allà amb tu. Quan contemples el vol del trencalòs, quan la natura et suggereix quelcom poètic, els voldries tenir amb tu. Tinc una debilitat especial de pensar en altra gent si sé que allò els pot interessar. Em ve automàtic!
Quin és el model, si existeix, de parc del futur?
De model no n’hi ha cap! Un primer pas, com a objectiu concret i immediat, seria una nova ampliació de la superfície protegida. S’hauria d’haver fet fa molts anys però per incapacitat política no ha estat així. No vull ofendre ningú però les estratègies no han funcionat bé. L’ampliació aniria bé per al Parc i per als pobles de la zona d’influència! Les especulacions de no voler que l’altre creixi perquè jo estaré sol, així, no anem enlloc! Un segon pas, que potser és al cap d’algú però oficialment no està planejat, és connectar-se amb d’altres parcs, amb altres activitats, amb altres persones. El nostre Parc pot continuar com fins ara, amb una repercussió limitada o que passi a potenciar-se més la seva influència sobre el territori. Un territori que se’l faci seu i sigui el mirall per fer de la sostenibilitat el model de desenvolupament de la resta de les comarques de l’entorn. El Parc ha de ser més permeable! Ara bé, davant dels perills i les depredacions existents a qualsevol procés, hi ha la tendència a pensar que quan més desapercebuts passem... millor! Potser no ens anirà tan malament perquè els projectes s’enterren i es desenterren contínuament, els bons però també els dolents! Tot té els seus riscos! Fer o no fer! Ser o no ser! Hamlet!
El teu model de creixement per als Pirineus seria...
El futur dels Pirineus no depèn d’ells mateixos; depèn de Catalunya, d’Europa! El meu model comença amb una Catalunya descentralitzada i descongestionada. El paper de Barcelona s’assembla massa al de Madrid. Les trampes de les economies d’escala no poden fer perdre la resta del territori. És l’aeroport de Barcelona, per exemple, amb la famosa “tercera pista”, el que roba usuaris al de Lleida! Barcelona guanya quan perd habitants! Quan decreixi Barcelona, guanyarà Barcelona i Catalunya! Uns Pirineus policèntrics i interconnectats són aquells que estenen la seva àrea d’influència socioeconòmica entre França i Catalunya. Una regió, amb personalitat, que tingui valor pel seu nom i si fa falta incorporar territoris d’Aragó, de Catalunya, dels Pirineus atlàntics...es fa! Som a Europa, som al món! Cal connectar-se als Alps, amb l’Himàlaia. El nostre Parc no és només de Catalunya ni dels Pirineus. Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és del món, és un parc nacional del món!
Estem a punt d’acabar l’entrevista i l’Antoni ens diu decidit...
Si m’ho permeteu, per acabar, us voldria explicar una “cosa que no he dit!”
Nosaltres callem i deixem caminar els últims pensaments que vol compartir amb tots nosaltres...
Arran dels Fòrum de les Cultures (2004), celebrat a Barcelona, es van programar un seguit d’activitats relacionades amb els Pirineus (xerrades, conferències o sessions de treball) organitzades per DEPANA i els GAP, batejades com a Pirineus Fòrum. Pretenia esdevenir una eina per al diàleg, per promoure un debat social envers el futur de les polítiques de muntanya. L’urbanisme, les polítiques agroalimentàries ecològiques o la reintroducció de l’ós bru foren alguns dels temes tractats per nombroses poblacions pirinenques, en diverses sessions que es van organitzar en diferents indrets del Pirineu.
