butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
ß
9
entrevista antoni plans, per uns pirineus vius! Som al centre geogràfic dels Pirineus. Un espai que invita a pensar. Un autèntic univers per descobrir. Un centre geogràfic on s’amagarien topònims, moltes descripcions i alguns costums que potser voldríem conèixer, que val la pena conèixer! Doncs bé, en aquest lloc és on ens trobem avui amb l’Antoni Plans i Lladós -de formació enginyer i activista voluntari- per iniciar un viatge de paraules i records amb un home capaç d’oferir flors als rebels però ni aigua, als entabanadors... Bon dia Antoni. D’on ets? Per a mi cadascú pot ser d’allí on vol. En aquest moment em sento de Barruera, de la vall de Boí i de l’Alta Ribagorça. Quan estic en un altre espai intento identificar-me amb la cultura que l’envolta i puc sentir-me d’aquell lloc. He nascut al barri de Gràcia l’any 1947, a Barcelona. El pare era de Vilassar de Mar, on visc ara, i la mare d’Escaló, a les valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. Quan encara havia de néixer, aquell estiu ja vaig fer el meu primer viatge a Lladorre, a la vall de Cardós, a visitar uns familiars que no havien pogut venir al casament dels meus pares el mes de febrer a causa de la neu. Durant la infància, cada estiu pujàvem dos o tres mesos a Escaló. El meu padrí em feia ajudar en les tasques pròpies de la ramaderia de muntanya. Recordo que jugàvem amb els nois del poble a tirar pedres al riu. També sovint anàvem d’excursió per descobrir l’entorn. Ens ho passàvem bé a la festa major, el 18 d’agost per Santa Helena, la patrona del poble. De quina casa era la teua mare? Era de ca de Gassia!. Tenim molta família a Ribera de Cardós, a Sort, a Cerbi... La resta de l’any vius i estudies a Barcelona! Hi vaig viure fins quan em vaig casar als 24 anys. Començo a estudiar a la Salle Josepets on vaig fer tot el batxiller i després els estudis a la Universitat.
Amb el pare vaig aprendre moltes coses: era un home que ens va acompanyar en la descoberta de la pròpia ciutat de Barcelona i el seu entorn. Conec molts llocs d’haver-hi anat amb la família! Sovint viatjàvem per Catalunya i per Espanya. Com viatjaves fins a Escaló quan eres un nen? Amb el tren de la Pobla i després el cotxe de línia. Mentre travessàvem alguns túnels havies de tancar les finestres pel fum que feia el tren i evitar així acabar brut de dalt a baix. La carretera tenia esquena d’ase i em vénen imatges d’autobusos plens de maletes. El viatge el fèiem en dues etapes: una fins a Sort, on dormíem a la fonda Burrella, propietat d’una tia nostra i, l’endemà, fins a Escaló. Recordo, per exemple, la presa de la Torrassa quan es va construir; de fer-hi un vermut i dir amb els amics... “aquest serà l’últim que farem aquí perquè el mes que ve tot això estarà ple d’aigua”. La casa de la meua mare, a Escaló, feia de fonda. Hi paraven els pagesos aranesos que anaven de fires i mercats cap al Pallars, per exemple a Salàs; s’hi quedaven amb els animals. Al menjador de casa hi havia taules llargues i menjàvem plegats. També a l’estiu començaven a arribar els primers turistes que venien al Pallars: tenien noms i cognoms, tothom els coneixíem, i cada any eren els mateixos. Això també passava en altres indrets, com a la vall de Boí, a casa Farré d’Avall de Barruera. Eres bon estudiant? Crec que sí! No tenia alternativa! Quan a casa em deien de fer una cosa, mirava de complir! La part de ciències sempre em va interessar però també les lletres. Fins i tot una assignatura que rebutjava com el llatí, després de suspendre-la inicialment, vaig acabar traient molt bona nota! Els frares ens exigien molt i calia estudiar cada dia. Sobre la formació tècnica no tinc res a objectar-los però sobre la formació humana, sí! No estava d’acord amb el tracte que rebíem discriminant sovint els més desfavorits!
