El Portarró 33

estiu - tardor 2013

el portarró 33

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

sumari 3 Presentació

4 Apunts sobre el temps El Portarró Estiu - tardor 2013 Col·laboren en aquest número: Mercè Aniz i Montes Jaume Comas Ballester Josep Maria Rispa Pifarré Gerard Giménez Maria Pou Palau Judith Comorera García Meritxell Centeno Magí Maria Farré Domech Jesús Tartera Orteu Cristina Espinar Mosquera Jordi Vicente Canillas Pere Esteban Bea Jordi Gavaldà Bordas Cristina Castellà Antoni Plans i Lladós Fotografies, mapes i dibuixos: Anna Monsó Porté Oscar Arribas Pompièrs d’Aran Jordi Gavaldà Arxiu del Centre del Romànic de la Vall de Boí Família Plans Jordi Cerdeira Eugeni Mulà Ricard Novell Agramunt Fons Claudi Gómez Grau. Servei d’Audiovisuals de l’IEI Ona Hernández Conselh Generau d’Aran ENDESA Correcció lingüística: Núria Tost i Farrús Disseny i maquetació: Aran Disseny Dipòsit Legal: L-1428-96 Edita:

El Portarró no assumeix la responsabilitat sobre les opinions expressades en els articles signats o amb pseudònim, la qual és exclusiva dels seus autors

6 El romànic de la vall de Boí 9 L’entrevista: Antoni Plans, per uns Pirineus més vius!

16 Noticiari 19 Coneguem el Parc: - Qui sabrà apreciar el sudorn?

- Ni “churras ni merinas” ... xisquetes 21 L’essència de les paraules: Elogi dels pirinencs 26 La Foto 27 Caminem pel Parc: - Ruta dels orris: el primer itinerari arqueològic 29 Publicacions

Casa del Parc Nacional de Boí Ca de Simamet C/ de les Graieres, 2 · 25528 Boí (Alta Ribagorça) Tel. 973 696 189 · Fax 973 696 154 Casa del Parc Nacional d’Espot C/ de Sant Maurici, 5 · 25597 Espot (Pallars Sobirà) Tel./Fax 973 624 036 Centre d’Informació de Llessui Ecomuseu Els Pastors de la Vall d’Àssua Antigues escoles, s/n · 25567 Llessui (Pallars Sobirà) Tel. 973 621 798 · Fax 973 621 803 Centre d’Informació de Senet La Serradora C/ del Port,10 · 25553 Senet (Alta Ribagorça) Tel. 973 698 232 · Fax 973 698 229 Centre d’Informació d’Estany Gento Estació superior del telefèric (obert de juliol a setembre) 25515 La Torre de Cabdella (Vall Fosca, Pallars Jussà) Tel. 618957726 Pàgines web: www.gencat.cat/parcs/aiguestortes http://www.magrama.gob.es/es/red-parques-nacionales/nuestros-parques/aiguestortes/ Correu electrònic: info.aiguestortes@oapn.es pnaiguestortes@gencat.cat

presentació

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

“A la vora del riu no t’hi facis el niu...”

3

Aquesta frase, amb rima inclosa, l’hem sentida moltes vegades en boca dels nostres padrins i padrines quan, de tant en tant, l’aigua dels rius i barrancs en fa alguna de les seves. Aquesta afirmació, que segurament és molt antiga, no va dissuadir però els nostres avantpassats d’instal·lar-se al costat dels rius. De fet moltes de les grans civilitzacions conegudes van néixer i es van desenvolupar al costat de grans cursos d’aigua. L’aigua genera riquesa per on passa. Sense anar més lluny, a casa nostra els rius ens han proporcionat aigua de reg pels prats, han mogut antigues i noves turbines, molins i serradores; han servit de via de la fusta quan els raiers eren els transportistes dels nostres boscos; ens han proporcionat aigua de boca i aliment i, darrerament s’han convertit també en espais naturals on es practiquen noves activitats d’oci que generen riquesa econòmica a les poblacions de les seves ribes. No ens hauria d’estranyar doncs, que la majoria de les poblacions més importants es trobin al fons de les valls, al costat dels rius, on hi ha els millors prats, on la terra és plana i fèrtil , i les comunicacions més fàcils, lluny dels aspres pendents que limiten sovint les nostres valls. Les riuades no són fets extraordinaris a les comarques de muntanya, de les quals els rius en són els eixos vertebradors, per això no ens seria gens difícil trobar encara en alguns dels nostres pobles persones que recordin les tràgiques avingudes del 1937, per no dir les més recents de l’any 1982. Malgrat totes aquestes cícliques inundacions , una part de la nostra població continuarà vivint al costat de l’aigua: això és així i no canviarà. Per això s’imposaria una reflexió col·lectiva sobre quines han

de ser les pautes de comportament i les actuacions a realitzar per tal de prevenir i minimitzar les conseqüències d’uns fets que sabem que es repetiran. La seguretat dels nostres “nius” i dels que hi vivim depèn en gran mesura del tipus de relació que establim amb el nostre entorn i amb els nostres estimats i temuts veïns de tota la vida: els rius.

En aquest nou Portarró trobareu dos interessants articles: un, sobre els lligams que hi ha entre els valors naturals i els valors culturals d’un territori i l’altre, sobre la meteorologia canviant de les muntanyes del Parc.

L’Entrevista parla aquest cop amb una persona molt activa envers el territori pirinenc des de la seua joventut malgrat viure vora el mar. Les espècies de fauna i de flora convidades d’aquest número són l’ovella xisqueta i el sudorn mentre que l’itinerari escollit ens enfila fins als orris de la Mainera, a la vall d’Àssua, per conèixer de primera mà el primer itinerari arqueològic del Parc.

Una espectacular seqüència de fotos dels aiguats del passat 18 de juny i les darreres novetats bibliogràfiques tanquen aquesta nova edició que, de moment, sortirà de nou solament en versió digital.

El Portarró compleix 16 anys de publicació ininterrompuda durant el quals ha arribat fins als nostres lectors i lectores amb la intenció d’apropar d’un forma amena però rigorosa els valors patrimonials de les nostres valls i pobles. Per aquest motiu continuarem lluitant per tal de recuperar la versió en paper d’una publicació única i diferent d’altres de les terres pirinenques, que mereix ser llegida, amb tranquil·litat, vora el foc, envistes d’una muntanya o senzillament en aquell lloc ideal que vulguem escollir.

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

4

apunts sobre el temps Per entendre la climatologia pirinenca i concretament, la del Parc Nacional, és important tenir present la influència en el clima de tres variables geogràfiques: la latitud, l’altitud (l’orografia) i la continentalitat.

La latitud ens marcarà la major o menor influència en el nostre sector d’uns determinats centres d’acció (anticiclons i depressions, figura 1a) al llarg de l’any, és a dir, que té una component més regional.

L’altitud/orografia marcarà, per exemple, la potencialitat que una barrera muntanyosa pugui modificar els corrents de circulació general (configurats pels centres d’acció fruit de la seva localització geogràfica), així com afavorir els ascensos d’aire i la generació de precipitació (figura 1c).

La continentalitat influenciarà les propietats d’humitat i temperatura de les masses d’aire que poden arribar a afectar el nostre sector d’interès, i és determinant per entendre la facilitat amb què arribin precipitacions o que s’assoleixin extrems tèrmics.

Queda clar, doncs, que el rol que juguen aquestes tres variables geogràfiques està molt lligat a les configuracions que la circulació atmosfèrica pren en una zona, i com aquestes interaccionen amb el relleu. En aquest sentit, una manera molt interessant d’estudiar i entendre la climatologia d’una zona és a partir de la identificació d’aquestes configuracions de la circulació típiques que hi afecten. És el que anomenem un catàleg de situacions sinòptiques o de tipus de circulació, catàleg que normalment es basa en la descripció de les configuracions isobàriques (mapes del temps) de dies concrets i que considerem exemples interessants alhora d’exemplificar la variabilitat atmosfèrica que afecta un lloc. I és que l’interès d’aquests catàlegs és doble: per una banda, en basar-nos en situacions meteorològiques ben definides i normalment basades en dies concrets, poden fer una molt bona aproximació al comportament meteorològic que es dóna sota aquelles determinades condicions; per l’altra, coneixent les freqüències d’ocurrència al llarg de l’any d’aquests “tipus” podem aprofundir en quins són les factors més rellevants que determinen el clima de la zona d’estudi.

En aquest article ens introduïm en el món dels catàlegs dels tipus de circulació a través de dues de les situacions més rellevants al sector del Parc Nacional: el nord-oest i

el sud-oest, fet que ens servirà també per introduir alguns elements clau de la meteorologia de muntanya. El fet que els dos tipus de situacions provoquin un flux d’aire que travessa més o menys de forma perpendicular la serralada pirinenca fa que els efectes a una banda i altra (vessants nord i sud) siguin marcadament diferents.

Nevades a la cara nord i potser més enllà: situació del nord-oest A l’hivern, la circulació atmosfèrica particular de bona part d’Europa i que es caracteritza per l’arribada de fronts des de l’oest (els westerlies), fa un desplaçament general cap al sud i afecta la península ibèrica amb més facilitat que a l’estiu. És per això que la situació que descrivim l’associem més aviat a la temporada hivernal.

La configuració característica d’aquest tipus de circulació presenta sobre l’oceà Atlàntic l’anticicló de les Açores desplaçat i allargat una mica més al nord del que li és habitual. Per altra banda, una depressió se situa al nord dels Pirineus (normalment creuant pel centre d’Europa). Això provoca un flux de vent del nord-oest sobre els Pirineus, que aporta humitat oceànica, i com a més, les isòbares tenen els seu origen a latituds més elevades, s’afavoreix la baixada de les temperatures.

En conseqüència és una situació característica de nevades als Pirineus i que normalment va acompanyada d’una clara baixada de les temperatures i de vents moderats o forts. A l’àrea del Parc, tot el seu sector més septentrional (el de canvi de vessant entre cara nord i sud dels Pirineus) és el que segurament rebrà les nevades més abundants, tot i que seran generalitzades i segurament a totes les cotes, ja que les temperatures presentaran una clara davallada. El vent pot ser molt fort a les crestes i a sectors de sotavent, i en ocasions puntuals arribar també a ser molt fort al fons de vall.

Aquesta situació és molt freqüent, però algunes vegades va acompanyada de nevades excepcionals que superen les quantitats i l’extensió habitual. En són casos la del 30 de gener del 2003 (figura 3), la de l’11 de febrer de 2009, i la recent del 7 de febrer de 2013 (figura 2 part superior). A més és una situació que en molts casos ha estat al darrere d’accidents a lamuntanya (Pascual i Callado 2010) i que pot presentar diverses variants que determinen respostes espacials molt diferents (Trapero i Esteban 2011).

Figura1: a) La presència dels centres d’acció afavoreix unes o altres condicions meteorològiques: les depressions, que van acompanyades d’ascensos d’aire, faciliten el creixement de núvols i la formació de pluges o nevades, mentre que els anticiclons, amb presència de subsidència de l’aire, tendeixen a aportar temps assolellat. b) quan hi ha molt gradient de pressió entre un anticicló i una depressió, es produeixen vents més forts. c) quan els fluxos d’aire humit es troben relleu, s’afavoreix l’ascens i la formació de precipitacions. Aquest és un factor clau en la meteorologia pirinenca.

Figura 2: A la part superior exemple de tres situacions molt rellevants de nevades intenses i extenses de neu als Pirineus. A la inferior, tres episodis de sud/sud-oest que van provocar precipitacions molt abundants al vessant sud, especialment rellevants per al Parc els del 1982 i 1996.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

5

apunts sobre el temps Precipitacions abundants al vessant sud: situació del sud-sudoest Com hem dit abans, l’hivern afavoreix la baixada en latitud de la circulació de l’oest, que juntament, en molts casos, amb la presència d’un anticicló (de bloqueig) a l’Europa central o septentrional, facilita de vegades la presència de baixes pressions en sectors com la costa de Portugal o el golf de Cadis. Amb la localització d’una baixa en aquest sector, s’estableixen en molts casos corrents de vent del sud-oest a sud sobre la Península Ibèrica i els Pirineus que a vegades poden ser persistents i molt marcats.

Amb aquesta situació, i tot i que pugui semblar que les muntanyes peninsulars poden evitar-ho, es produeixen precipitacions al vessant sud que poden arribar a ser molt abundants. La massa d’aire, de caràcter relativament càlid, sovint va molt carregada d’humitat d’origen atlàntic, i si el gir de vents ho permet (cap al sud-est), es pot veure reforçada pel la humitat mediterrània. En definitiva, és una situació que dóna precipitacions generals i

moltes vegades generoses als sectors de muntanya com els Pirineus (l’efecte trampolí del relleu és molt eficient), en molt casos amb cotes de neu elevades, i amb vents forts a les cotes més altes.

Aquesta situació és molt rellevant a tot el Parc, tot i que quan els vents davallen cap a l’Aran, fan dissipar ràpidament els núvols: és el vent d’Espanya, que va acompanyat de temperatures per sobre del que un podria esperar al vessant nord pirinenc, així com de vents que poden ser destacables a fons de vall.

D’episodis històrics rellevants (figura 2, línia de baix) destaca per sobre de tot el del 1982, que va provocar aiguats generalitzats als Pirineus, amb inundacions i conseqüències tràgiques per a diverses persones (Esteban i Trapero 2012). També és de molt interès pel Parc el del 1996, especialment rellevant per l’activitat d’allaus que s’hi donà (Figura 4).

Figura 3. Efectes de l’allau de neu recent que afecta la Pleta de Baqueira el dia 31 de gener de 2003.

Foto: Pompièrs d’Aran

Figura 4. Allau al vessant est del Pui de la Bonaigua ocorregut el 21 de gener de 1996 amb una important destrucció d’avets del Gerdar de Sorpe. Foto: Jordi Gavaldà.

Pere Esteban i Jordi Gavaldà

Nit a Sant Joan de Boí

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

6

el romànic de la vall de boí, patrimoni mundial en un entorn rural Entre els cims més alts del Pirineu Català, a la comarca de l’Alta Ribagorça, es troba la Vall de Boí, un municipi format per vuit petits nuclis de població conegut internacionalment pel seu conjunt d’esglésies romàniques declarades Patrimoni Mundial per la UNESCO. Durant segles els habitants d’aquests pobles ha viscut de la ramaderia i l’agricultura de subsistència pròpia de les poblacions d’alta muntanya. Actualment l’economia de la vall depèn principalment del turisme. En tot aquest procés de transformació les esglésies romàniques de la vall han jugat un destacat paper.

L’ inici del procés se situa a finals del s. XIX i principis del s.XX amb l’arribada a la vall de Boí del primer turisme de salut i l’excursionisme que van afavorir el redescobriment del patrimoni històricoartístic de la zona. A Catalunya, l’interès pel món medieval s’inicia al segle XIX amb els viatges historicoliteraris i el moviment cultural de la Renaixença. Seguint la tendència que s’estava produint a tot Europa amb el romanticisme, es comencen a organitzar les primeres exposicions d’art romànic i gòtic, i es creen els primers museus i col·leccions.

Amb la voluntat d’explorar els monuments romànics del país, el 1907 l’Institut d’Estudis Catalans organitza la “Missió Arquelògico-Jurídica a la franja d ‘Aragó”.

Durant el mes de setembre visiten la vall de Boí, recorren els pobles i “descobreixen” les esglésies i les pintures murals que s’hi conservaven. És l’inici de la posada en valor de les esglésies de la vall, el primer pas per a l’estudi, la protecció, la restauració i la gestió del conjunt.

El conjunt romànic de la vall de Boí està format per les esglésies de Sant Climent i Santa Maria de Taüll, Sant Joan de Boí, Santa Eulàlia d’Erill la Vall, Sant Feliu de Barruera, la Nativitat de Durro, Santa Maria de Cardet,

Assumpció de Cóll i l’ermita de Sant Quirc de Durro.

Les esglésies romàniques de la vall de Boí són el reflex artístic d’una societat estructurada entorn de les jerarquies eclesiàstiques i senyorials personificades en aquest cas en els senyors d’Erill i el Bisbat de Roda d’Isàvena, promotors dels temples de la vall. Dins d’ aquesta societat medieval, l’església complia no només una funció religiosa sinó que també tenia un important paper social, com a lloc de reunió i refugi del poble. En el cas de la vall de Boí, aquesta funció social dels temples s’evidencia en la utilització dels seus esvelts campanars de torre com elements de comunicació i vigilància.

Construïdes entre els segles XI i XII seguint els models provinents del nord d’Itàlia, les esglésies romàniques de la vall de Boí formen un conjunt amb característiques arquitectòniques comunes. Són petites edificacions d’una o tres naus construïdes amb petits carreus de granit i cobertes amb embigats de fusta o voltes de canó.

L’ornamentació escultòrica d’influència llombarda, amb frisos de dent de serra, arquets cecs i lesenes la trobem en els absis i els esvelts campanars de torre, la imatge emblemàtica de l’arquitectura romànica de la vall.

En els seus interiors es van conservar gran part dels millors exemples de conjunts de pintura mural romànica (entre els quals destaquen les pintures del mestre de Taüll), talles (com el davallament de Santa Eulàlia d’Erill la Vall) i frontals d’altar de l’època. A principis del segle XX la major part d’aquests béns mobles van ser traslladats a Barcelona, a l’actual Museu Nacional d’Art de Catalunya, per evitar la seva venda a col·leccionistes privats. Actualment a les esglésies de la vall podem veure les seves reproduccions.

L’any 1992 la Generalitat de Catalunya declara el conjunt romànic Bé Cultural d’Interès Nacional (BCIN) i el 1994

www.centreromanic.com Centre del Romànic de la Vall de Boí (Erill la Vall)

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

el romànic de la vall de boí, patrimoni mundial en un entorn rural inicia el programa de restauració del romànic de la vall de Boí. El 30 de novembre del 2000, el Comitè del Patrimoni Mundial de la UNESCO reconeix els valors universals excepcionals del Conjunt Romànic de la Vall de Boí i aprova la seva inclusió en la llista del Patrimoni Mundial.

La declaració de Patrimoni Mundial aporta, com és evident, importants beneficis per a la zona, però també suposa assumir noves responsabilitats que afecten al manteniment i gestió dels béns declarats. Per això, l’octubre de 2003 es constitueix el Consorci Patrimoni Mundial de la Vall de Boí format per l’Ajuntament de la Vall de Boí, el Consell Comarcal de l’Alta Ribagorça, la Diputació de Lleida, la Generalitat de Catalunya i els bisbats de Lleida i d’Urgell. La seu del Consorci és el Centre del Romànic de la Vall de Boí (CRVB).

Situat al poble d’Erill la Vall, just al costat de l’església de Santa Eulàlia, l’edifici del CRVB reuneix les oficines de gestió, l’espai de recepció i acollida al visitant i l’ espai

7

Església de Sant Joan de Boí

d’interpretació. Els principals objectius i actuacions del centre giren al voltant de la conservació, interpretació i difusió del conjunt romànic com a element de desenvolupament econòmic de la zona. En aquest sentit, des del CRVB es desenvolupen accions diverses que van des de la restauració i el manteniment ordinari de les esglésies fins a les accions de promoció turística del conjunt romànic. Alhora, s’ofereix al visitant dos serveis destacats amb la finalitat de fer accessible les esglésies al públic i presentar el patrimoni de manera que el visitant experimenti el significat del conjunt: el servei d’obertura al públic de les esglésies i el servei de visites guiades.

A aquests serveis se suma l’espai d’interpretació del Centre del Romànic, el lloc de trobada del visitant amb l’entitat gestora del conjunt patrimonial, la cara visible de tot el projecte.

Cristina Castellà i Anna Monsó Centre del Romànic de la Vall de Boí

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Del territori a les esglésies romàniques Els materials de les esglésies

Ermita de Sant Quirc de Durro

Les esglésies romàniques avui formen part del paisatge de la vall de Boí, estan integrades en els nuclis i en el relleu. A l’època medieval la pedra no tenia la consideració de material noble, s’utilitzava per la seva durabilitat i resistència. Després s’embellia amb arrebossats de morter de calç, juntes pintades entre els carreus o pintura al fresc amb escenes figuratives tant a l’interior de les esglésies com a l’exterior. Tots els materials utilitzats en la construcció de les esglésies els troben a la vall: el granit, la pedra calcària (tosca), la llosa de pissarra, la fusta i el ferro.

Els colors del romànic

8 Detall de pintura mural original a Sant Climent de Taüll

Com s’obtenien els colors per fer les pintures murals romàniques de les esglésies?

Els mestres pintors que van treballar a les esglésies de la vall de Boí eren itinerants, això comportava que anessin lleugers d’equipatge i els materials amb els quals treballaven els havien de trobar directament al lloc o molt a prop d’on feien les seves obres. Els colors utilitzats eren minerals perquè es mantenien inalterables amb l’arrebossat de morter de calç, mentre que els colors dels vegetals (excepte el del carbó) no eren estables i desapareixien. Per obtenir els colors per fer la pintura al fresc els minerals es molien molt finament. Després es diluïen en aigua i s’aplicaven amb el pinzell directament a sobre de l’arrebossat acabat de fer. Quins colors es poden obtenir a partir dels minerals que trobem a la vall de Boí? Òxids de ferro, terres ocres, blanc de calç, blau de l´aerinita i verd de l´atzurita.

Dracs, lleons i dromedaris a la vall de Boí Els dracs, lleons i dromedaris eren animals desconeguts, increïbles i fantàstics per a la gent de la vall de Boí i els espantaven, els feien tanta por com l’ós i el llop que eren reals i salvatges que podien veure més d’ una vegada córrer per aquestes muntanyes i boscos. Tots aquests animals i altres més corrents com el gall, la serp, els ocells els podem trobar representats a les esglésies romàniques: als capitells de les portades, als forrellats de les portes i sobretot a la pintura mural. La funció de les imatges era didàctica, per l’ensenyament religiós i moral.

Camell. Còpia de les pintures murals de Sant Joan de Boí

Les formes vegetals

Capitells de l’Assumpció de Cóll

L’home medieval està immers en l’espai natural, és el seu espai vital. Quan aquest món es representa en el romànic, no es fa de forma naturalista, els elements vegetals són formes simbòliques estilitzades i simètriques. Les plantes simbolitzen la comunicació entre l’espai sagrat i l’ exterior, ja que poden passar per llocs molt estrets i són capaces de travessar materials molt durs. A la vall de Boí les representacions vegetals les trobem tant als conjunts de pintura mural , com als frontals d’altar i als capitells d’algunes portades. El logo del Centre del Romànic de la Vall de Boí està inspirat en un motiu floral extret del frontal de St. Pere de Boí

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

9

entrevista antoni plans, per uns pirineus vius!

Som al centre geogràfic dels Pirineus. Un espai que invita a pensar. Un autèntic univers per descobrir. Un centre geogràfic on s’amagarien topònims, moltes descripcions i alguns costums que potser voldríem conèixer, que val la pena conèixer! Doncs bé, en aquest lloc és on ens trobem avui amb l’Antoni Plans i Lladós -de formació enginyer i activista voluntari- per iniciar un viatge de paraules i records amb un home capaç d’oferir flors als rebels però ni aigua, als entabanadors...

Bon dia Antoni. D’on ets?

Per a mi cadascú pot ser d’allí on vol. En aquest moment em sento de Barruera, de la vall de Boí i de l’Alta Ribagorça.

Quan estic en un altre espai intento identificar-me amb la cultura que l’envolta i puc sentir-me d’aquell lloc. He nascut al barri de Gràcia l’any 1947, a Barcelona.

El pare era de Vilassar de Mar, on visc ara, i la mare d’Escaló, a les valls d’Àneu, al Pallars Sobirà. Quan encara havia de néixer, aquell estiu ja vaig fer el meu primer viatge a Lladorre, a la vall de Cardós, a visitar uns familiars que no havien pogut venir al casament dels meus pares el mes de febrer a causa de la neu.

Durant la infància, cada estiu pujàvem dos o tres mesos a Escaló. El meu padrí em feia ajudar en les tasques pròpies de la ramaderia de muntanya. Recordo que jugàvem amb els nois del poble a tirar pedres al riu. També sovint anàvem d’excursió per descobrir l’entorn. Ens ho passàvem bé a la festa major, el 18 d’agost per Santa Helena, la patrona del poble.

De quina casa era la teua mare?

Era de ca de Gassia!. Tenim molta família a Ribera de Cardós, a Sort, a Cerbi...

La resta de l’any vius i estudies a Barcelona!

Hi vaig viure fins quan em vaig casar als 24 anys. Començo a estudiar a la Salle Josepets on vaig fer tot el batxiller i després els estudis a la Universitat.

Amb el pare vaig aprendre moltes coses: era un home que ens va acompanyar en la descoberta de la pròpia ciutat de Barcelona i el seu entorn. Conec molts llocs d’haver-hi anat amb la família! Sovint viatjàvem per Catalunya i per Espanya.

Com viatjaves fins a Escaló quan eres un nen?

Amb el tren de la Pobla i després el cotxe de línia. Mentre travessàvem alguns túnels havies de tancar les finestres pel fum que feia el tren i evitar així acabar brut de dalt a baix. La carretera tenia esquena d’ase i em vénen imatges d’autobusos plens de maletes. El viatge el fèiem en dues etapes: una fins a Sort, on dormíem a la fonda Burrella, propietat d’una tia nostra i, l’endemà, fins a Escaló.

Recordo, per exemple, la presa de la Torrassa quan es va construir; de fer-hi un vermut i dir amb els amics... “aquest serà l’últim que farem aquí perquè el mes que ve tot això estarà ple d’aigua”.

La casa de la meua mare, a Escaló, feia de fonda. Hi paraven els pagesos aranesos que anaven de fires i mercats cap al Pallars, per exemple a Salàs; s’hi quedaven amb els animals. Al menjador de casa hi havia taules llargues i menjàvem plegats. També a l’estiu començaven a arribar els primers turistes que venien al Pallars: tenien noms i cognoms, tothom els coneixíem, i cada any eren els mateixos. Això també passava en altres indrets, com a la vall de Boí, a casa Farré d’Avall de Barruera.

Eres bon estudiant?

Crec que sí! No tenia alternativa! Quan a casa em deien de fer una cosa, mirava de complir! La part de ciències sempre em va interessar però també les lletres. Fins i tot una assignatura que rebutjava com el llatí, després de suspendre-la inicialment, vaig acabar traient molt bona nota! Els frares ens exigien molt i calia estudiar cada dia. Sobre la formació tècnica no tinc res a objectar-los però sobre la formació humana, sí! No estava d’acord amb el tracte que rebíem discriminant sovint els més desfavorits!

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

10

Agulles de Travessani (Vall de Boí)

antoni plans, per uns pirineus vius!

Per què esculls la carrera d’enginyer?

Volia ser periodista, afició que em va venir de llegir uns reportatges a La Vanguardia sobre Sierra Maestra a Cuba.

Quan ho vaig dir a casa, el pare em va dir que em moriria de gana. Tenia una certa atracció per l’astronàutica, pels coets que llavors anaven a la Lluna, havia fet treballs durant el batxillerat. En aquella època; la universitat estava molt malament (eren els anys seixanta, la universitat va estar molts mesos tancada i fórem molt pocs els alumnes que aprovàvem els cursos). Finalment vaig agafar l’especialitat de tècniques energètiques i això em va permetre fer pràctiques, al sud d’Itàlia, a centrals hidroelèctriques i tèrmiques d’una empresa força coneguda a Espanya avui en dia per fer-se propietària d’Endesa: Enel.

Què et va suposar anar a Itàlia?

Per mi va representar descobrir la democràcia. La primera paraula que vaig descobrir al tren va ser sciopero: vaga, en italià. A Catalunya, hi havia hagut molt poques vagues.

Vaig fruir molt de les discussions polítiques obertes que hi havia als carrers, a les places de ciutats com Milà, a les tertúlies durant i després de menjar, però en acabar el que més em sorprenia era que cadascú tornava a la seva feina amb una gran esportivitat política. Va ser tot un aprenentatge per mi!

La primera feina...

Va ser en una empresa de maquinària per indústria química, després una d’envasos plàstics per a la indústria farmacèutica i finalment vaig entrar a la multinacional química alemanya Hoechst, on he treballat tota la resta de la vida professional fins a la jubilació.

La relació amb la vall de Boí quan s’estreta?

La meua referència dels Pirineus era el Pallars Sobirà però no l’Alta Ribagorça: no la coneixia! De jove havia fet un treball d’escola sobre el romànic de la vall de Boí. Tinc la gran obra Geografia General de Catalunya de Francesc

Carreras Candi. Les referències bàsiques de la vall les vaig treure d’aquesta obra: els alçats de les esglésies, imatges diverses i informació general. Després havia estudiat com s’escull tècnicament la construcció d’una central hidroelèctrica i recordo haver fet exercicis d’implantació de centrals als Pirineus.

Però un 2 de març de 1968 (ens mostra l’anell on està gravat) coneixes en una biblioteca de Barcelona, una noia de Barruera...

Sí, conec la Pilar a la biblioteca Central, avui Biblioteca de Catalunya! El primer cop que pujo a la vall de Boí, en cotxe de línia, la meua sogra Rosario, filla de Vilaller, va pujar al cotxe, em va fer dos petons i em va acollir. Era una persona molt oberta i molt interessant. Quan es va casar amb el meu sogre, Fèlix de Carlà, va travessar des de Vilaller fins a Barruera, pel coll de Sarreres, en cavalleria. Una altra persona de la família que em va impressionar molt va ser el padrí de la Pilar, Jepet. Una nit de lluna estàvem al balcó de la casa vella i l’home em va preguntar tot seriós: tu creus que ara mateix pot haver gent trepitjant la Lluna? Això no pot ser veritat! Era un esperit crític davant una veritat suposada i es qüestionava les coses que passaven.

Situem-nos a mitjans dels anys setanta. Un fet sacseja la vall de Boí!

El meu paper receptiu durant la infància i l’adolescència es transforma en proactiu als Pirineus a partir d’una sèrie de fets que em motiven a intervenir en un nou context polític i participatiu. L’Ajuntament, amb Antoni de Cunilla com alcalde, va presentar un projecte de planejament urbanístic de la vall. Va convocar la gent a l’envelat que hi havia aquell estiu per explicar un projecte que contemplava la construcció d’una estació d’esquí i unes urbanitzacions.

Discussions i desconfiances van caracteritzar el procés però va ser important que s’informés la gent sense amagarne res. Amb dos companys més, Joaquim Gascón i Tomàs

ß

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

antoni plans, per uns pirineus vius!

Capdevila, casats amb noies de Barruera, aprofitant la celebració del Congrés de Cultura Catalana, ens vam comprometre a trobar i fer pujar tècnics que ens expliquessin les conseqüències que podia tenir per a la vall un pla d’ordenació com aquell. I ho vam fer! En cap de setmana vam organitzar un seguit de sessions tècniques i taules rodones obertes a tothom, amb arquitectes, urbanistes, polítics i sindicalistes a l’església d’Erill que, per cert, ens va cedir molt amablement el capellà. Vam penjar plànols per totes les parets i vam omplir l’església. La conclusió va ser que el Pla afavoria l’empresa de les pistes, Protupisa, i que a la resta de la vall li donava molt poques opcions.

Es volia construir una macrociutat de 250.000 llits al que avui és el Pla de l’Ermita. Això era una animalada que calia replantejar! Les raons per tirar-ho endarrere eren de pes i no s’havia d’aprovar.

Fins i tot s’organitza una votació...

Sí! Es va fer a l’hotel Fondevila de Boí i democràticament tothom va votar en contra excepte el que després va ser alcalde de Barruera, n’Andrés Fantova, persona a qui respecto pel fet de ser l’únic a votar diferent que la resta.

L’Ajuntament va fer cas de la votació i es va retirar el Pla. Mentrestant s’havia creat el Grup d’Estudis que actuàvem a Barcelona, i el Grup de Gent de la Vall, amb els joves que dinamitzaven tota una moguda que va durar un any (1977).

Aquest procés va anar lligat a l’actuació de l’Ovidi Montllor, al prat del Comú de Barruera, tot un esdeveniment musical i mediàtic per l’època en què ens trobàvem.

Quines accions vau endegar des de Barcelona?

La comunicació es va treballar a fons! Visitàvem dos o tres diaris de premsa cada dia, quasi cada dia, per generar articles i opinió. Es van veure bastant aclaparats aquí i Protupisa va canviar fins i tot de nom ja que va quedar malparada. Vàrem rebre amenaces personals però les coses van derivar cap una altra alternativa al pla d’ordenació inicial. Els tècnics van considerar que el millor era fer unes normes subsidiàries, complementàries del planejament. Es va permetre l’engrandiment dels pobles a costa del decreixement del que estava previst construir al Pla de l’Ermita i sobre les pistes d’esquí es va treballar una nova opció, millor per la vall. Aquesta és la història d’un episodi clau en el desenvolupament futur de la vall que va donar lloc a la formació dels Grups de l’Alt Pirineu (GAP).

11 Escaló (Valls d’Àneu)

Què són els GAP? Fou un moviment que reivindicà un tractament específic per a les àrees de muntanya, amb un projecte de regió per l’Alt Pirineu Català, conegut en l’actualitat com Alt Pirineu i Aran, que inclou avui les sis comarques de muntanya de l’Aran, l’Alta Ribagorça, el Pallars Sobirà, el Pallars Jussà, l’Alt Urgell i la Cerdanya. Eren temps en què s’estava elaborant la Constitució espanyola, després l’Estatut de Catalunya i nosaltres vam anar a treballar amb l’Entesa dels Catalans (candidatura unitària per al Senat, promoguda per l’Assemblea de Catalunya, de les forces d’esquerra) per introduir un article, el 130.2 de la Constitució espanyola, que afavorís un tractament específic de les zones de muntanya. Aquest fet legislatiu va derivar també en una llei d’agricultura de muntanya per l’Estat espanyol.

Vau jugar algun paper en la declaració l’any 1988 de la nova comarca de l’Alta Ribagorça?

Absolutament! Els GAP sempre vam parlar d’una Alta Ribagorça diferenciada del Pallars Jussà i davant dels ajuntaments del moment vam insistir en la necessitat de la seua creació. Havíem tret una primera monografia diferenciada dins d’un volum dedicat a la comarca del Pallars Jussà, en el marc d’una col·lecció comarcal promoguda per la Caixa de Catalunya durant els anys vuitanta. Era un territori massa allunyat, geogràficament parlant, del Pallars.

No obstant, també incloíem inicialment la part aragonesa ja que les fronteres no podien ser obstacles pel desenvolupament d’un territori més global. Penso que encara seria bo superar els problemes administratius de les fronteres existents entre Catalunya i Aragó pel bé del territori natural ribagorçà. L’Associació de la Ribagorça Romànica ha estat un exemple actual de les possibilitats reals d’aquests plantejaments territorials i no s’ha d’oblidar!

Quins altres elements trobes de cohesió comarcal?

El Pont seria un territori potencialment industrial i des d’on moure un espai geogràfic d’innovació a nivell dels Pirineus.

En canvi la part més cultural, turística, de natura estaria centrada a la vall de Boí i potser també a Vilaller, on la ramaderia de muntanya, pel pes històric de la Fira, com a centre de mercat, seria el sector a promoure.

Quan escoltes, per primera vegada, la paraula Aigüestortes?

Pel cantó de Sant Maurici, el Parc era un territori que estava al costat de casa. Tinc memòria contínua d’anar sovint, de

ß

antoni plans, per uns pirineus vius!

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

12

petit, a Espot i fer-hi excursions. Recordo també els pobles de Jou, Son, Esterri d’Àneu. En canvi per la vall de Boí no hi vaig estar fins que em vaig casar. He pujat molt per la part de Cavallers, del Negre, travessar cap a Colomès, d’Aigüestortes fins al Llong... Anar d’excursió, fer la berena, menjar calent als refugis, poder acampar al Llebreta!

Explica’ns aquella anècdota sobre el refugi del Negre...

Quan es va renovar el refugi Ventosa i Calvell, als anys vuitanta, recordo haver enviat una carta a l’Avui queixantme del nom que tenia. El director del diari, Josep Maria Cadena, em va cridar, el vaig anar a veure, i em va dir: “Catalunya l’ha feta molta gent i no tots han estat d’un color polític, i el senyor Ventosa també va jugar un paper.” Jo li vaig contestar: “Miri, el diari és de vostè, faci el que vulgui, però jo estic convençut del que he escrit i persones com en Ventosa que han recolzat el franquisme no haurien de donar nom a refugis de muntanya com aquest.”

La queixa la vau fer els gaps o era personal?

Era meva! Vaig signar-la com a Antoni Plans. Mai he fet anònims! Mai he escrit res on no m’hagi identificat! Bé, una excepció va ser quan ens dedicàvem, amb en Joan Vinyuela, a corregir en els cartells de les carreteres alguns topònims de pobles, com el de “Pont de Suert” (El Pont de Suert), l’accent a “Coll”(Cóll) o les hacs de “Bohí” (Boí) o “Tahüll” (Taüll). També vaig contribuir a arrencar els símbols falangistes que hi havia a l’entrada de Barruera; els vam tirar a terra i, per sorpresa nostra, quan l’endemà vam anar a recollir la peça algú altre havia fet la feina d’emportar-se-la no sé amb quin destí. Va desaparèixer!

La relació perfecta, amb el Parc, arriba amb...

DEPANA! Bé, abans havia tingut activitats relacionades amb el medi ambient en temes d’avaluacions ecològiques, d’anàlisi de cicles de vida, d’ecobalanços on valores com un producte té més o menys impacte a la cadena de producció. És una eina que havia vist a Suïssa i cada cop més ens demanaven aquests balanços ecològics per objectivar que un producte era millor o pitjor que l’alternativa.

Treballava amb plàstics, materials sovint posats en qüestió i, com en tot, el millor de tot era minimitzar-ne el consum.

Aquesta és la meva convicció general! A partir d’això, podem discutir tot l’altre però aquesta és una màxima.

Podràs menjar, podràs vestir-te, podràs sobreviure però generant el mínim impacte! Minimitzar el consum hauria de ser una obligació! També vaig participar en els cursos d’estiu de la Seu on la meva matèria era la industrialització de les comarques de muntanya. El Parc ve després de tot això, arran de la connexió que hi havia entre els

GAP, DEPANA i el Centre Excursionista de Catalunya. Ens reuníem un parell de vegades a l’any i tiràvem endavant algunes estratègies conjuntes.

Quan entres al Patronat del Parc com a representant de DEPANA? El representant ecologista era l’Oriol Alamany però arran de desacords amb el procés de la primera ampliació del Parc volgué deixar el Patronat. Es va tirar endavant una ampliació que no era la pactada en reunions prèvies en el Parc i es va decebre molt. Es va buscar un recanvi i com tenia contactes amb en Lluís Toldrà, em varen proposar portar la representació ecologista amb ell. Sempre m’ha fet molta il·lusió estar-hi ja que em connecta a les meves vivències a la Ribagorça i al Pallars Sobirà. Quan pujo, tant en un cantó com en l’altre, em trobo amb amics! M’ha fet il·lusió de mantenir-la fins i tot ara que estic jubilat com una tasca de voluntariat molt enriquidora!

De quins projectes has gaudit més?

Arran de l’intent d’ampliació de Baqueira cap al Pallars Sobirà, per la vall d’Àrreu, ens vam oposar al projecte pels greus impactes sobre el territori. Vam animar un projecte d’estudi per valorar, per la via de la quantificació d’impactes, quines eren les alternatives que hi havia a l’ampliació tal com la presentaven l’any 2000. El projecte es deia Diafanis i proposava escenaris diferents. Ho vam engegar amb la Universitat Autònoma de Barcelona, amb el grup del catedràtic d’economia ecològica Joan MartínezAlier. Era un estudi acadèmic correcte i va tenir unes conclusions previsibles. Per a mi, no es va saber popularitzar, és a dir, divulgar; va faltar capacitat de comunicació a la gent del país com caldria en casos com aquests. Els estudis han de servir perquè s’entenguin i la capacitat de fer-lo entendre és el que va fallar! El que sí va anar més enllà va ser un exemple d’activitat sostenible a desenvolupar al voltant o al propi Parc: el projecte Camins Vius.

Explica’ns el projecte en concret. Un projecte fet realitat!

Havia entrat a la junta de DEPANA i ho vam tirar endavant gràcies a un ajut de l’Organismo Autónomo Parques Nacionales, i la col·laboració de l’Autònoma, amb l’equip del geògraf Xavier Campillo. És el projecte de circumval·lació, a peu, al voltant del Parc Nacional, recuperant els camins dels pobles i els valors patrimonials de l’entorn, i que ara està a l’expectativa de racionalitzar la seva explotació comercial. Els promotors del projecte, a partir d’ara, haurien de ser les empreses de senderisme, com ha passat, per exemple, a Carros de Foc, la Pedals, el camí dels Bons Homes o el concorregut camí de Sant Jaume. Crec que

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

antoni plans, per uns pirineus vius! hi ha empreses interessades, no? La marca Camins Vius s’hauria d’oferir com un producte compacte que inclogui l’itinerari, allotjaments i gastronomia determinats. Dos cents quilòmetres de camins donen moltes possibilitats al llarg de l’any!

Com valores aquests quinze anys al Patronat?

El nostre paper com a Parc i com a Patronat ha quedat prou palès a les reunions, trobades o conferències a què he assistit. Agraeixo el suport que he tingut, com a membre del Patronat, des del propi Parc, a facilitar dades o en comparar situacions. Fins al moment hem tingut una dinàmica correcta amb convocatòries, actes, objectius... El Patronat i els seus presidents han estat treballadors i actius. S’han creat comissions de treball que han obtingut resultats positius sobre temes com la Mata de València, ampliacions d’estacions d’esquí de l’entorn, projectes de les hidroelèctriques al Parc o la introducció de l’ós bru als Pirineus.

I els ajuts i les subvencions concedits, durant aquests anys, pel finançament d’actuacions a la zona d’influència socioeconòmica del Parc?

Les ajudes als pobles de l’entorn han estat un factor molt important. Sabem que en el futur no es podran mantenir al mateix nivell però s’ha de reconèixer l’impacte que han tingut en el teixit econòmic dels pobles de l’àrea d’influència.

Això s’hauria d’agrair específicament a la gestió del Parc no solament des de Catalunya sinó des de Madrid. També cal reconèixer les coses positives que ens arriben des de l’Estat! El Parc ha tingut una dinàmica irregular, històricament parlant, i per a mi va ser un error separar-lo de la xarxa de parcs nacionals espanyols. En un futur immediat, hauríem de mirar d’integrar-nos en xarxes, no solament peninsulars, sinó europees i mundials!

Visitant altres parcs nacionals espanyols o estrangers has trobat models i idees per aplicar aquí?

La meua impressió del Parc, com a turista, és de ser un parc petit però capaç de resumir coses que es troben en grans parcs! Grans parcs com el de les Rocalloses a Canadà.

Allò d’allà ho trobes aquí en petit! Catalunya és una joia amb platja i muntanya! Als Pirineus, en general, tenim una diversitat tan gran! Una altra referència, per a mi, és la Patagònia. És molt diferent d’aquí i, en concret, Bariloche, la ciutat de turisme hivernal més important de Sudamèrica,

13

Escaló (Valls d’Àneu)

guarda una relació directa amb la vall de Boí: alguns dels monitors d’esquí de Taüll canvien l’hivern d’aquí pel d’allà!

Aquella gent considero que ens porten anys de davantera i experiència. Veus uns guies, uns taxistes, una gent absolutament integrats en els seus paisatges. Creen il·lusions a través del que t’expliquen! De manera general, això em costa de veure aquí on ens perdem pel nostre libre albedrío (sic)... Ens estem equivocant! Falten ganes i passió! Primer, encara tenim molt per aprendre del nostre país i segon, cal entusiasmar més els visitants! Mai la culpa pot ser d’una crisi sinó de la manca de cultura!!

Tornant a l’esquí, doncs, la creació de nous dominis esquiables com a forma de dinamització econòmica s’ha de prendre amb pinces?

Les ampliacions de pistes sempre vénen lligades a ampliacions de la capacitat urbanística d’un territori concret. Això no ens ho hem de treure del cap! No es tracta de posar un quants remuntadors, amb un impacte limitat o no, a la vall de Rus. El gros és que, sempre, al darrere hi ha un projecte immobiliari i això, per sort, la crisi aquesta, que no és un crisi sinó una estafa, ens farà deixar de somniar truites! Està fora de tota discussió! Són projectes descartables de base!

Però, dins del Parc, hi ha permeses activitats productives?

Hi ha altres agressions que poden venir de la passivitat de no plantejar-se el desmantellament de les instal·lacions hidroelèctriques. Els contractes es van signar durant el franquisme i probablement són denunciables però si no es vol arribar a aquests extrems, pels pocs anys de concessió que queden, sí que cal anar-se preparant per a un nou escenari sense aprofitaments hidroelèctrics. Per cert, la visita que va fer el príncep Felip al Pallars la primavera d’enguany a Tremp, Talarn i la vall Fosca hauria de servir per tancar les centrals que va obrir el seu besavi! Aquesta és la meua opinió sobre tot això!

Un parc nacional, com a espai de recerca científica, pot ser una nova estratègia de desenvolupament territorial?

La qüestió de la recerca és molt important i s’ha de potenciar. El Parc té en les investigacions científiques que es fan in situ una oportunitat de progrés. És un espai natural que s’ha volgut expressament conservar perquè els processos naturals avancin sense massa impacte humà. Un entorn preservat que alhora és un camp de treball importantíssim

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

antoni plans, per uns pirineus vius! per a universitaris, científics i per als ciutadans en general!

Per exemple, hi ha unes pastures que continuen aprofitantse però amb un sentit de desenvolupament sostenible. No obstant, en el model de gestió del Parc no cal oblidar la part més tècnica, el dia a dia de la protecció, conservació i divulgació, que considero es fa molt bé! És una feina de professionals!

Però no deixa de ser un reclam turístic...

Sí! El Parc l’hauríem de valorar més del que es valora. Per exemple, a vegades a la vall de Boí es parla del romànic i s’omet el Parc Nacional. Això, per favor, no és justícia! El Parc té una importància central i els visitants, no ens enganyem, vénen per les dues coses! Ja sabeu que hi ha turistes al món que es mouen allà on hi ha parcs nacionals... i per on hi ha patrimonis de la Humanitat. Si tenim dues estrelles, fem-les servir totes dues! Però a part del tema turístic, s’han de buscar noves alternatives per a un territori on el Parc pot generar oportunitats més enllà del turisme.

Vols dir que el Parc no és solament el Parc?

Hi ha altres conceptes. Estem en un entorn de respecte a la natura, de respecte a la sostenibilitat i això hauria d’entrar a tota la comarca. No és solament un lloc on es va a munyir la vaca perquè tregui la gallina dels ous d’or.

No! El Parc hauria de servir perquè tothom s’involucrés en aquest respecte per la natura. La natura però encara s’entén com una propietat i “que m’han de dir els de fora!” Els deixo el tros del Parc perquè vegin isards (que no en veuen cap) i au! El Parc és un mirall on el territori que l’envolta s’ha de mirar per progressar! Un racó de preservació on hem de fer les coses bé, sense trampes.

Si posem les escombraries on es guarda la sal per les carreteres, no hem entès res! Aquí hem de fer respectar la natura i amb ella, el país!

Progrés i natura són, doncs, amics o enemics?

A vegades es fa bandera d’un tipus de progrés que es necessita a costa de la natura quan és la natura la que et permet el progrés. Aquesta és la meua filosofia!

Fem ara un petit qüestionari de paraules i expressa’ns el que sents al escoltar-les...

Molt bé! Endavant!

La pau!

Hi ha qui la relaciona amb el silenci. Aquí és pot escoltar el silenci, que deia el poeta Rafael Alberti. La pau però la veig com una oportunitat de col·laboració positiva entre la gent.

Tots intentem tirar endavant un país, un territori, una vall de forma amable i sostenible, sense enveges ni enganys.

La pau és una oportunitat de ser sincers!

Crisi! És del que no parla la gent! Està fora del nostres contorns!

14

Manca de valors! Als Pirineus també hi ha un quart món però la veritable crisi serà la que ens vindrà si no corregim la nostra disposició predadora respecte de la natura.

Progrés!

Quan t’oposes a construccions urbanístiques et diuen que vas contra el progrés. Doncs precisament, per a mi, no és això! El progrés no és l’especulació d’uns quants sinó el benestar d’una majoria!

Participació!

La participació s’aconsegueix dia a dia però, atenció, també pot fer marxa enrere! Hem d’intentar de mantenirnos proactius per implementar-la als nostres pobles. Per exemple, la participació ciutadana a la vall de Boí hauria de ser més oberta i divulgada.

Cultura! És una funció elemental en l’individu. Les expressions de creativitat i d’aprenentatge són necessàries. Cultura és fer bé les coses, ser professional!

Comunicació!

La dels mitjans, està molt mediatitzada i controlada; la de les persones, sempre he pensat que es necessiten més espais de convivència, connectats entre ells. Per exemple, una activitat de senderisme, prendre un cafè en un bar o anar a la biblioteca municipal, totes poden acabar generant comunicació! La gent potser actua massa solitària i no es coneix prou. Les noves xarxes socials han de venir acompanyades d’espais reals de comunicació i no solament dels virtuals. Els projectes avancen amb complicitats i als Pirineus hi ha un dèficit important en aquest aspecte!

Caminar! És saludable, necessari i coneixes país i gent! Coneixes el territori, de què viu, què fa...

Camí!

Per caminar és més còmode agafar un camí que no anar camp a través. No puc evitar que em vingui al cap Camins Vius, la marca d’un itinerari que hauríem de ser capaços de difondre. És una oportunitat de lligar pobles i comarques, una tasca molt complexa en l’espai pirinenc que l’Arcadi Castilló i companyia han començat a treballar des de l’IDAPA (Institut per al Desenvolupament de l’Alt Pirineu i Aran). La manca de comunicacions entre les comarques de muntanya porta a un desconeixement recíproc i, per tant, d’identitat pirinenca! Rurbans, Montanyanes són altres associacions i empreses que desenvolupen estratègies creatives molt positives i diferents. El Consell Cultural i l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu, el Centre d’Art i Natura de Farrera, les trobades d’escriptors, les publicacions com el Portarró que, per cert, és una llàstima que ja no es publiqui en paper...Tot ajuda! Se’ls ha de donar suport!

15 ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

antoni plans, per uns pirineus vius!

Un arbre monumental!

Un arbre amaga història! La història de com l’han vist diferents generacions i com ha sobreviscut a tothom! És una lliçó de supervivència! Per exemple, el pi de Peixerani! És un arbre que no el pots abraçar! Està al costat de l’itinerari que fas per anar al Portarró; la gent veu el senyal que indica el camí per arribar-hi però hi ha un tant per cent baix que s’hi arriba.

Transhumància! És el que queda d’un passat diferent. Moltes de les cases dels Pirineus la practicaven. El lligam econòmic, genètic i lingüístic entre la plana i la muntanya ve d’aquesta activitat mil·lenària. Darrerament s’ha convertit també en un reclam turístic per practicar el senderisme, gràcies a empreses d’activitats a la natura que es dediquen, entre petjada i petjada, a explicar aquesta tradició ramadera.

Amb qui t’agrada passejar per Aigüestortes? Al Parc, passejant per qualsevol ciutat del món, quan estàs en un indret excel·lent...et sents un privilegiat que gaudeix d’aquell moment. T’agradaria que les persones que estimes estiguessin allà amb tu. Quan contemples el vol del trencalòs, quan la natura et suggereix quelcom poètic, els voldries tenir amb tu. Tinc una debilitat especial de pensar en altra gent si sé que allò els pot interessar. Em ve automàtic!

Quin és el model, si existeix, de parc del futur?

De model no n’hi ha cap! Un primer pas, com a objectiu concret i immediat, seria una nova ampliació de la superfície protegida. S’hauria d’haver fet fa molts anys però per incapacitat política no ha estat així. No vull ofendre ningú però les estratègies no han funcionat bé. L’ampliació aniria bé per al Parc i per als pobles de la zona d’influència! Les especulacions de no voler que l’altre creixi perquè jo estaré sol, així, no anem enlloc! Un segon pas, que potser és al cap d’algú però oficialment no està planejat, és connectar-se amb d’altres parcs, amb altres activitats, amb altres persones. El nostre Parc pot continuar com fins ara, amb una repercussió limitada o que passi a potenciar-se més la seva influència sobre el territori. Un territori que se’l faci seu i sigui el mirall per fer de la sostenibilitat el model de desenvolupament de la resta de les comarques de l’entorn. El Parc ha de ser més permeable! Ara bé, davant dels perills i les depredacions existents a qualsevol procés, hi ha la tendència a pensar que quan més desapercebuts passem... millor! Potser no ens anirà tan malament perquè els projectes s’enterren i es desenterren contínuament, els bons però també els dolents!

Tot té els seus riscos! Fer o no fer! Ser o no ser! Hamlet!

El teu model de creixement per als Pirineus seria...

El futur dels Pirineus no depèn d’ells mateixos; depèn de Catalunya, d’Europa! El meu model comença amb una Catalunya descentralitzada i descongestionada. El paper de Barcelona s’assembla massa al de Madrid.

Les trampes de les economies d’escala no poden fer perdre la resta del territori. És l’aeroport de Barcelona, per exemple, amb la famosa “tercera pista”, el que roba usuaris al de Lleida! Barcelona guanya quan perd habitants! Quan decreixi Barcelona, guanyarà Barcelona i Catalunya! Uns Pirineus policèntrics i interconnectats són aquells que estenen la seva àrea d’influència socioeconòmica entre França i Catalunya. Una regió, amb personalitat, que tingui valor pel seu nom i si fa falta incorporar territoris d’Aragó, de Catalunya, dels Pirineus atlàntics...es fa! Som a Europa, som al món! Cal connectar-se als Alps, amb l’Himàlaia. El nostre Parc no és només de Catalunya ni dels Pirineus. Aigüestortes i Estany de Sant Maurici és del món, és un parc nacional del món!

Estem a punt d’acabar l’entrevista i l’Antoni ens diu decidit...

Si m’ho permeteu, per acabar, us voldria explicar una “cosa que no he dit!”

Nosaltres callem i deixem caminar els últims pensaments que vol compartir amb tots nosaltres...

Arran dels Fòrum de les Cultures (2004), celebrat a Barcelona, es van programar un seguit d’activitats relacionades amb els Pirineus (xerrades, conferències o sessions de treball) organitzades per DEPANA i els GAP, batejades com a Pirineus Fòrum. Pretenia esdevenir una eina per al diàleg, per promoure un debat social envers el futur de les polítiques de muntanya. L’urbanisme, les polítiques agroalimentàries ecològiques o la reintroducció de l’ós bru foren alguns dels temes tractats per nombroses poblacions pirinenques, en diverses sessions que es van organitzar en diferents indrets del Pirineu.

Ara sí! Torna el silenci. No! El vell rellotge de la sala sospira una darrera hora. L’Antoni comenta que un dia va haver de rascar-se la butxaca per arreglar-lo però que va valdre la pena. És un dels invents més antics de la Humanitat. Deu ser perquè mesurar el pas de les hores, dels minuts, dels segons és apassionant. Un quart, la mitja, les hores... Pirineus endins!

Josepmaria Rispa Pifarré i Meritxell Centeno Magí

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

16 Dia Europeu dels Parcs (Valls d’Àneu)

noticiari Fort episodi de pluges i greus inundacions Dels dies 17 al 19 de juny la meitat oest de Catalunya va estar afectada per la presència d’una depressió freda en alçada que va provocar precipitacions molt abundants a l’àrea dels Pirineus els dies 17 i 18, especialment a la Val d’Aran i àrees pròximes, on la precipitació acumulada va superar els 100 mm en 24 hores, segons dades de l’estació meteorològica de Vielha. Una precipitació diària de més de 100 mm és un fenomen molt infreqüent en aquest punt de la Val d’Aran, ja que cal retrocedir tres dècades, fins als aiguats del novembre de 1982, per trobar un registre de pluja superior.

Aquells dies el gruix de neu va anar disminuint a un ritme de 10 a 30 cm diaris, amb un màxim de 33 cm al Lac Redon (2.247 m), Val d’Aran, al llarg del dia 16, i un total d’un metre de neu en 5 dies.

A molts sectors del Pirineu occidental, sobretot del vessant nord, ha estat una temporada de neu excepcional, amb acumulacions de neu que en alguns casos han estat les més importants d’almenys els últims 15 anys.

Posteriorment, la primavera ha estat freda, de manera que s’han mantingut gruixos de neu importants fins a principis d’estiu a molts sectors dels Pirineus situats entre els 2.000 i els 2.500 metres, cotes on això és un fet poc habitual.

La pujada de temperatures que vam tenir durant el cap de setmana 15 i 16 de juny, i la pluja abundant dels dies 17 i 18, van provocar un desgel extraordinari i el consegüent augment de cabal dels rius, fet que provocà greus inundacions en aquest sector dels Pirineus.

El balanç dels danys al Parc Nacional es va poder anar determinant poc a poc, a mesura que les pluges van anar parant i es va poder accedir als diferents indrets per valorar les afectacions. La informació dels danys a cotes altes es va poder tenir gràcies a la informació dels guardes dels refugis del Parc, que des de principis de juny ja es trobaven oberts.

El sector de Sant Maurici va estar menys afectat, i tot i el riu endur-se un tram de carretera a la sortida del poble d’Espot, la circulació es poder restablir ràpidament amb una variant per la central d’Endesa. Al la vall Fosca no hi ha haver danys greus en l’accés a la zona del Parc i

l’arribada a l’aparcament de la presa de Sallente es feia amb total normalitat.

Al sector de la vall de Boí els danys van ser més considerables, ja que es va malmetre un tram de carretera d’accés al planell d’Aigüestortes i diversos ponts i trams de camí, alguns dels quals en l’actualitat encara es troben en procés de reparació.

A la Val d’Aran, on els danys han estat indubtablement més greus, l’accés per Valarties i Aiguamòg es tancà totalment per desperfectes a les pistes. En aquests moments també s’està treballant per tenir-les obertes al més aviat possible.

Dia Europeu dels Parcs Un any més, el Parc celebrà el Dia Europeu dels Parcs per commemorar la creació del primer parc nacional europeu, el 24 de maig, convidant les escoles de la zona d’influència a visitar l’espai on es fan itineraris de natura i es treballen aspectes ambientals mitjançant un dossier didàctic, amb l’objectiu principal d’apropar a les futures generacions els valors excepcionals del nostre espai protegit. Enguany tres escoles de la zona d’influència han visitat el sector d’Aigüestortes.

Els dies 21 i 22 de maig van venir els alumnes del CEIP del Pont de Suert, el 24 els del CEIP Garona de Vielha i el 5 de juny va ser el torn de la ZER Alta Ribagorça. En total hi van participar 207 alumnes i 24 professors.

D’altra banda, al Pallars Sobirà es van organitzar dues activitats conjuntes amb el Parc Natural de l’Alt Pirineu per tal de celebrar aquesta jornada naturalística, amb una activitat de jocs infantils al Centre d’interpretació de les Viles Closes d’Escaló el dia 18 de maig i l’endemà es va fer un itinerari guiat d’Isavarre a Esterri d’Àneu, passant pel castell de València d’Àneu, en què hi van participar 15 persones.

Curs per a informadors turístics El passat 5 de juny, se celebrà a la Casa del Parc d’Espot una nova edició del Curs per a informadors turístics del Parc Nacional, de forma gratuïta, amb l’objectiu de donar a conèixer a professionals relacionats amb el sector turístic els valors naturals i culturals del Parc Nacional, a fi de difondre aquesta informació amb la màxima precisió possible.

ß

noticiari

ß

Així mateix, se’ls vol proporcionar també eines i recursos que els permetin informar els potencials visitants del Parc Nacional sobre aspectes com els seus serveis, la normativa o les novetats en la gestió d’una manera clara i precisa, així com apropar aquests treballadors a la realitat del Parc, amb especial èmfasi en les relacions del Parc amb el seu entorn més proper.

El curs comptà amb una vintena d’assistents, provinents de les quatre comarques de la zona d’influència socioeconòmica.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Foto Eugeni Mulà

Curs per a informadors turístics (Bosc del Gerdar)

La permanència de la neu a cotes mitjanes i altes interfereix en els resultats dels censos de tetraònids Una de les feines que es fan des del Parc Nacional, és el seguiment periòdic d’algunes espècies amenaçades. Els mesos de maig i juny són l’època de zel de dues de les espècies més emblemàtiques de les que són presents en aquest espai natural protegit: el gall fer i la perdiu blanca. Normalment els mascles canten de matinada en indrets coneguts on podem anar a escoltar-los i comptar-los per obtenir unes dades sistemàtiques i comparables entre diferents anys.

Enguany aquests censos s’han vist molt afectats per la gran quantitat de neu que quedava a la muntanya en el moment de fer aquestes escoltes i només s’han fet alguns controls puntuals.

Hem pogut constatar que l’únic cantader de gall de la vall Fosca continua actiu, després de la mort per depredació

17

Parc Nacional de Guadarrama, circ i laguna de Peñalara

del que es pensava que era l’únic mascle d’aquest territori (i que vam poder certificar ja que portava un petit emissor de ràdio que permetia un seguiment dels seus moviments).

A la Ribagorça, alguns cantaders mantenen la presència de galls cantant, mentre que en altres no s’ha pogut escoltar els galls esperats, a causa potser de les condicions meteorològiques. Al Pallars, la presència de neu ha dificultat l’accés als llocs de cant i només hem pogut constatar l’activitat en alguns dels cantaders petits, mitjançant la presència de rastres durant el dia.

En el cas de la perdiu blanca, a finals de juny, quan ja havia marxat força neu, vam poder pujar al final de la vall Fosca i, malgrat que teòricament ja era una mica tard per a escoltar mascles en zel, encara vam poder detectar activitat.

Nou parc nacional a Madrid i Segovia Segons la Llei 7/2013, del 25 de juny de 2013, de declaració del Parc Nacional de la Sierra de Guadarrama, la xarxa de Parcs Nacionals estatal compta doncs amb un quinzè membre. Aquest és el cinquè en superfície, amb 33.960 hectàrees, de les quals 21.714 corresponen a la comunitat de Madrid i 12.246 a la de Castella i Lleó.

La declaració de Parc Nacional suposa l’elevació dels nivells de protecció que per raons ambientals ja disposa la serra de Guadarrama. Així, dins el seu àmbit físic es troben els Sitios Naturales de Interés Nacional declarats en els anys trenta, de la Cumbre, Circo y Lagunas de Peñalara, de

noticiari

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Treballs de prevenció d’incendis forestals finançat mitjançant el conveni del DAAM i l’Obra Social de “La Caixa” En el marc del Pla bàsic de prevenció d’incendis del Parc s’estan duent a terme un seguit d’actuacions necessàries per reduir el risc d’incendi i per millorar l’eficàcia de l’extinció en el cas de possibles incendis.

Els objectius d’aquesta actuació són: - Reduir les càrregues de combustible de la forest per tal de reduir el risc d’incendi i/o millorar les condicions per a la seva extinció.

- Afavorir la reinserció social i laboral de col·lectius en risc d’exclusió.

- Treballs silvícoles i pistes forestals estratègiques La xarxa de pistes és una infraestructura bàsica per poder assegurar una adequada mobilitat als vehicles d’extinció en cas d’incendi.

18

Voltor negre entre gairebé 200 voltors comuns

S’està duent a terme la millora del ferm d’algunes pistes forestals estratègiques de la zona perifèrica del Parc com les pistes del bosc de Son, el Pas del Coro, la Mata de València i la de Peguera.

També s’estan duent a terme treballs silvícoles a la franja de protecció de baixa càrrega de combustible a banda i banda de la carretera de Son a Jou, bosc d’Espot a la Creu de l’Eixol i bosc de Son. Els criteris silvícoles emprats han tingut en compte que es tracta d’un espai protegit d’alt valor ecològic i paisatgístic.

Els treballs silvícoles els executa l’empresa pública Centre d’Iniciatives per a la Reinserció (CIRE) del Departament de Justícia, per a la reinserció de persones sotmeses a mesures penals.

- Localització dels treballs: Pallars Sobirà: Alt Àneu, la Guingueta d’Àneu i Espot Alta Ribagorça: vall de Boí Voltors negres i llúdrigues Ens ha arribat la notícia que el passat dia 26 de juny va ser vist un exemplar de voltor negre (Aegypius monachus) a la muntanya de Llessui. Sembla que es tractava d’un únic individu subadult, sense cap mena d’anella ni marques, que estava barrejat entre gairebé 200 voltors comuns que s’alimentaven de tres cavalls que havien mort poc abans víctimes d’un llamp. El voltor negre és una espècie que ha estat recentment reintroduïda als Pirineus mitjançant un programa iniciat l’any 2007 a la Reserva Nacional de Caça de Boumort i l’Espai Natural d’Alinyà. Des dels seus dominis en aquestes serres prepirinenques, aquesta és una de les primeres visites documentades en un àmbit proper al Parc Nacional. Volem agrair a Eva Casals, Aina Cerdeira, Ferran Cerdeira i Jordi Cerdeira que ens hagin fet arribar aquesta interessant cita.

També hem de donar les gràcies a Patrice Hertier que ens va comunicar que el 27 de juliol va veure a Sant Maurici una llúdriga (Lutra lutra) nadant prop de la vora de l’estany. No és normal que la llúdriga pugi tant amunt ja que les aigües són massa fredes. Però alguna vegada, als estius, algun exemplar s’aventura riu amunt fins als estanys d’alta muntanya per passar una temporada fent turisme i caçar algunes de les confiades truites que normalment no tenen cap enemic.

Foto Jordi Cerdeira

ß

la Pedriza del Manzanares i el Pinar de la Acebeda. Dins el Parc Nacional també s’hi troben sis espais de la Xarxa Natura 2000 i, en el sector madrileny, gran part del territori es troba dins de la Reserva de la Biosfera de la Cuenca Alta del Manzanares declarada per la UNESCO. Finalment, les zones humides del massís de Peñalara estan incloses dins el llistat de zones humides d’importància internacional del Conveni de Ramsar.

En aquest espai es volen protegir els onze ecosistemes diferents presents a la serra de Guadarrama, alguns d’ells d’alta muntanya mediterrània únics a la península. En total hi ha més de 1280 espècies, de les quals 13 estan en perill d’extinció, més de 1500 plantes autòctones i 30 tipus de vegetació. Les espècies animals presents al parc representen el 45% de la fauna total d’Espanya i el 18% de l’europea.

Entre les espècies vegetals destaquen el pi roig, el roure, el ginebró, l’alzina i el bàlec, entre moltes altres. Quant a la fauna, abunden mamífers com el cérvol, el senglar, el cabirol, la daina, el teixó, el gat salvatge, la guineu, la llebre i diversos mustèlids. També destaquen una gran quantitat d’espècies d’aus aquàtiques en els embassaments, i tres espècies d’aus emblemàtiques amenaçades: l’àguila imperial, la cigonya negra i el voltor negre.

El Parc compta amb 6 centres d’educació ambiental on es pot obtenir informació dels diversos itineraris així com de les activitats de natura programades.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

19

ß

coneguem el parc

Sudorn

Pulsatilla alpina

flora

qui sabrà apreciar el sudorn?

Més enllà de l’aparent uniformitat dels prats del Parc Nacional i d’aquestes catifes verdes que conviden a fer la migdiada. Més enllà de les notes de color que pinten les flors de muntanya i que poden cridar la nostra atenció quan són més grosses i oloroses. Més enllà del coneixement de les vaques que pasturen pausadament i seleccionen a cada mossegada aquelles espècies que tenen un sabor més agradable (i en rebutgen d’altres que són amargants, punxegudes o indigestes)... Més enllà d’aquesta primera mirada, hi ha un món molt més complicat del que sembla.

Dins del que hom anomena “gespa” s’amaga una gran diversitat d’espècies, amb flors menudes i poc aparents, amb fulles llargues i primes.

Moltes pertanyen a la família de les gramínies, on també hi ha tots els cereals bàsics per a la nostra alimentació. Les gramínies són una de les famílies botàniques més extenses, amb un èxit evolutiu tan gran que ha permès als seus representants conquerir la majoria dels llocs del planeta, des de les zones desèrtiques fins a l’alta muntanya.

Entre ells hi ha el gènere Festuca, que conté unes 200 espècies diferents d’herbes, moltes de les quals són espècies que dominen i donen nom a les pastures on viuen, sobretot a les muntanyes pirinenques. Algunes tenen força importància econòmica com a farratge o pastures.

A l’estatge montà, prop dels pobles i en els fons de la vall, l’explotació secular de ramats de vaques, ovelles i eugues fa que hi trobem unes pastures espesses i amb moltes espècies on sol ser abundant la festuca rogenca (Festuca nigrescens). L’existència d’aquestes pastures secundàries depèn del manteniment de l’activitat ramadera. Si desapareixen els pastors, els arbustos aniran envaint aquest espai, progressivament, fins que s’hi instal·li de nou el bosc original que hi pertocaria.

L’alta muntanya calcària que trobem en alguns punts concrets del Parc Nacional, com pot ser a la muntanya de Llessui, permet el creixement d’unes pastures més riques i nutritives, molt apreciades des d’antic pels ramaders d’aquest indret del Pallars Sobirà. Poc a poc, van eliminar les pinedes i rouredes que potser algun dia van dominar el paisatge primitiu, per a deixar més espai per encabir-hi més i més ramats transhumants, que acudien des de la plana de Lleida per passar l’estiu. La festuca principal en aquests ambients és la ussona (Festuca gautieri).

El granit és la roca predominant al Parc i és també el responsable que sigui tal i com el coneixem. L’alta muntanya granítica, si la comparem amb indrets de roca calcària, dóna lloc a sòls més pobres en nutrients i amb una menor diversitat natural.

Una gran part d’aquests ambients granítics de l’alta muntanya estan ocupats per pedruscalls immensos i prats de gesp (Festuca eskia), una herbota punxeguda i poc apetitosa que els animals han de menjar quan no troben res més.

En indrets alts, més o menys plans i amb una mica més de sòl (cosa rara a l’estatge alpí), s’hi instal·la un prat ras i atapeït, de poc més d’un pam d’alçada, bastant ric en espècies, encara que hi predomina la festuca supina (Festuca airoides).

Hi ha indrets una mica especials, més assolellats i calents, amb sòls profunds, capaços d’emmagatzemar una quantitat d’aigua suficient que compensi la intensa evaporació que pateixen aquests prats. En aquests indrets prosperen unes pastures altes que mai no són gaire extenses i que estan dominades pel sudorn (Festuca paniculata).

De totes les festuques que hem esmentat, aquesta darrera és la més robusta, les seves fulles, planes i llargues, fan una tofa densa que pot fer al voltant de 50 cm. La inflorescència, en forma de gran panícula (raïm compost d’altres raïms), pot arribar més amunt d’un metre d’alçada i pren un color groc daurat bastant característic.

Però és comprensible que poca gent es fixi en les tofes d’aquesta gramínia gran de panícules daurades. Els prats alts de sudorn constitueixen una mostra esplèndida de la flora més espectacular de l’alta muntanya, amb espècies de gran port i florides espectaculars.

Qui s’anirà a fixar en el sudorn? Si al costat mateix d’aquesta herba amb reminiscències estèpiques trobem les flors de la paradísia (Paradisia liliastrum), el lliri pirinenc (Iris latifolia), els albissons (Asphodelus albus) o la pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina)... Els isards, poc impressionables per les flors boniques, saben que aquestes fulles amples són molt millors que les del gesp. Sovint trobarem les fulles del sudorn retallades, mossegades per qui sap apreciar les coses bones del camp.

Gerard Giménez

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

20

ß

coneguem el parc

fauna

ni “churras” ni “merinas”... xisquetes Tot passejant pel Parc Nacional, molts cops esperem trobar cabirols, guineus, algun ocell rapinyaire... però molts cops és més fàcil veure algun ramat de bestiar xic, concretament un ramat d’ovelles, i potser en aquell moment ens podem preguntar seran “churras o merinas?”

Doncs ni un tipus ni l’altre,” las churras” i “las merinas” són races típiques de la part occidental de la Península Ibèrica. Les primeres molt apreciades per la seva fortalesa i la seva carn, (l’apreciat “ternasco”), i les segones per la seva preuada llana. Molt curta, finíssima i molt arrissada, considerada una de les millors de món.

En el nostre cas els ramats d’ovelles que podem trobar, generalment, estan formats per diferents races com l’aranesa, l’aragonesa, la ripollesa i la xisqueta. De totes quatre la que ens ocupa en aquests moments és l’última, la petita i rústica ovella xisqueta.

Però... d’ón prové aquesta raça? Durant el neolític, l’ovella va ser el segon animal a ser domesticat després del gos.

Aquesta ovella primitiva pertanyia al tipus asiàtic, i en arribar a la Península Ibèrica es va estendre per tot el territori i va donar lloc a totes les races que s’inclouen dins del tronc o descendència ibèrica juntament amb les races Montesina i Ojalada. Aquest tronc està format per ovelles que tenen una llana de molt poca qualitat (mig llarga, mig gruixuda i poc arrissada). Més tard en la zona costanera mediterrània, les races del tronc ibèric van rebre les influències de races ovines més mediterrànies i de llana molt més fina. Això va donar lloc a les races que avui en dia s’inclouen en el tronc entrefí, com la ripollesa i l’aragonesa amb llana de més bona qualitat (més llarga, més fina i més arrissada) i amb una triple aptitud: llana, carn i llet. La raça xisqueta però va quedar al marge d’aquesta influència i esdevingué com un dels darrers representants de l’antic tronc ibèric.

De mida petita-mitjana i amb el cap i musell petit, coll curt i motxa (sense banyes) es caracteritza pel seu color blanc amb una pigmentació centrífuga, típica del tronc ibèric, en forma de taques negres a les orelles, al voltant dels ulls,

musell i als extrems de les potes, com si portés mitjons. És una raça molt soferta i gran caminadora, el seu musell petit i estret juntament amb una capacitat de pastoreig molt desenvolupada fa que sigui una raça que sap aprofitar molt bé les pastures fibroses d’aquesta zona.

El nucli originari de la xisqueta se situa al nord del Pallars Jussà, a la vall Fosca i la vall de Manyanet. Des d’aquestes dues valls es van estendre per les comarques del Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i en algunes zones de la Noguera, el Pla de Lleida i la Ribagorça aragonesa, on rep el nom de Chistavina o Benasquina. Zones que per la seva duresa, tant climatològica com transhumant, sobretot en les àrees d’alta muntanya, fa que les altres races ovines no siguin tan competitives com la xisqueta.

L’any 1995 la raça xisqueta va ser catalogada com a raça en perill d’extinció i un any després, al 1996, es va crear l’Associació Nacional de Criadors d’Ovella Xisqueta.

Malgrat que en un dels últims censos es van catalogar uns 45.000 caps d’ovella xisqueta entre l’Alta Ribagorça i els Pallars, s’estima que només uns 15.000 caps són realment purs. A la zona aragonesa el nombre de caps de bestiar purs és d’uns 19.000.

Amb l’actual panorama de la ramaderia, sobretot a l’alta muntanya, cal engegar programes per a poder preservar aquesta raça tan important per al manteniment d’aquests ecosistemes. En aquesta línia cal destacar la feina feta durant aquests darrers anys per l’Escola de Pastors que dóna la possibilitat de formar-se com a pastors i aportar sang nova a les explotacions ramaderes de la zona i poder mantenir aquest ofici, no només com una tradició sinó també com una activitat econòmica local adaptada i respectuosa amb el medi.

L’ovella ha estat el recurs econòmic per excel·lència, l’animal per al qual i del qual es vivia. Lluitem perquè continuï així!

Maria Pou Palau

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

21 Estany Negre de Peguera

l’essència de les paraules elogi dels pirinencs Ser o no ser pirinenc, vet aquí la qüestió! Darrere d’aquest adjectiu qualificatiu, d’origen geogràfic, no hi ha dubte que s’amaguen, per una banda, un garber de tòpics i, per l’altra, un munter de realitats. Dels primers no en parlarem gaire ja que són massa coneguts i avorrits; dels segons, tractarem de descobrir-los. Com ho farem? Us proposem descobrir què s’amaga darrere la paraula pirinenc o pirinenca recorrent un camí. Un camí senzill i planer: observarem el comportament d’algunes espècies animals i vegetals de la història natural més recent dels Pirineus. Cadascú, després, que en tregui les conclusions pertinents.

Una sangardilla, una alga, un arbre, un rapinyaire, un quadrúpede i nosaltres, els sàpiens, serem alguns dels protagonistes naturals i culturals que ajudarem a fer aquesta aproximació a l‘arxiu genètic d’emocions que s’amaga darrere la natura pirinenca. Unes emocions que es renoven constantment amb l’arribada i l’extinció d’espècies com...

La sangardilla prodigiosa Què fa una sargantana (Iberolacerta bonnali) vivint fins a més de tres mil metres d’altitud sobre el nivell del mar? Què carall se li ha perdut a un animal de sang freda entre muntanyes també gèlides que hivernen pràcticament durant nou mesos a l’any? La natura és sàvia i si aquest menut però robust animalet plistocènic s’ha rendit a sobreviure Fotografia de Maurice Gourdon

als Pirineus, les seves raons i adaptacions biològiques deu tenir. Per exemple, una certa predilecció pels llocs arrecerats, les roques fissurades o les zones de trànsit entre els prats i les tarteres. Una atracció gormanda per les mosques, les aranyes, els llangostos, els saltirecs i altres pantiganes. Un terror manifest a enemics reconeguts com l’escurçó, els taupons de muntanya o als maleïts col·leccionistes de rèptils rars, que no dubten a capturar els últims lacèrtids d’una espècie en perill d’extinció.

Dues espècies germanes de la pirinenca són la sargantana pallaresa (Iberolacerta aurelioi) i la sargantana aranesa (Iberolacerta aranica). Durant l’estiu totes tres gaudeixen de les muntanyes pirinenques, però l’arribada d’una nuvolada les pot fer desaparèixer ràpidament. Una curiositat científica sobre la seua coloració està presumiblement relacionada amb les estratègies per combatre la seua depredació i fa que les que viuen sobre roques calcàries siguen més clares mentre que les que ho fan sobre esquistos siguen més fosques. El camuflatge salva vides! Una altra estratègia antidepredatòria consisteix a desprendre’s de la cua, part anatòmica terminal que la canalla dels pobles pirinencs ha perseguit des dels temps de Mariacastanya i que, curiosament, aquesta canalla també havia perdut milions d’anys enrere. L’hora predilecta de sortir d’aquests bitxets, amants de l’energia solar, acos-

ß

elogi dels pirinencs

ß

tuma a ser el matí, moment que aprofiten per menjar o per despatxar-se a gust amb algun competidor, malgrat que la territorialitat no és el seu fort. Per últim, una pregunta que ens fem sobre molts animals: quants anys pot viure una sangardilla? Diuen els experts que, mascles i femelles, poden arribar fins als 10 anys! Llarga vida, doncs, a una de les joies endèmiques de l’herpetofauna pirinenca!

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Oscar Arribas

Sangardilla pirinenca

L’alga gèlida Us heu fixat mai en unes taques, entre vermelloses i rosades, que es dibuixen tant als estanys pirinencs -poc abans del desgel- com als ports de muntanya nevats de més altitud? No! Donques feu-ho a partir de la propera primavera.

La culpable és una alga (Chlamydomonas nivalis). Un alga però verda, amant del fred i l’aigua gelada, que s’identifica amb relativa facilitat per aquesta coloració roiosa estesa entre els darrers paisatges verals. L’origen del color és un pigment que sintetitza l’organisme per defensar-se de la radiació solar, tant de la visible com dels perjudicials ultraviolats. Coneguda com l’alga de la neu, neu vermella o neu sang, aquest microorganisme va ser confós, des dels temps d’Aristòtil, amb la presència de sang, de ferro, de dipòsits de meteorits o, fins i tot, amb senyals divins! A començaments del segle XIX, gràcies a l’ús del microscopi, es va poder demostrar que no era ni un fluid, ni un mineral, ni un miracle... sinó un ésser unicel·lular brillant, capaç de combinar la clorofil·la amb uns pigments secundaris ver-

22 Estany de Contraix (Ribera de Sant Nicolau)

mellosos, fonamentals per absorbir millor la calor i aïllar-se així del fred, en un món extremadament blanc i refractant.

La presència i el creixement d’aquesta neu acolorida als Pirineus és un indicador de l’arribada de canvis estacionals importants. En concret, de l’arribada de la primavera.

Però, què fa durant l’hivern? Durant l’època més freda descansa sota la coberta de neu, protegida per una particular hibernació de la qual es desperta al període de germinació.

La feina acabarà amb la colonització del sòl un cop acabat el desgel. Dues indiscrecions evolutives interessants són, per una banda, les grans dificultats que tenen per mantenir-se dretes, dempeus!, ja que no disposen de teixits esquelètics i, per una altra, la manca de sistemes per evitar la pèrdua d’aigua. No ens ha d’estranyar, doncs, que sigui un organisme amic de l’aigua dolça.

Durant molts segles exploradors, pirineistes i esquiadors han tingut l’oportunitat d’identificar aquestes algues verdes amb altes concentracions de pigments vermellosos durant les seves ascensions i travessies. Una descoberta que va portar els anglesos a batejar-les com a neu de síndria (watermelon), pel seu perfum fresc que recorda la deliciosa fruita. Aliment essencial dels cucs de gel, de les puces de neu o dels crustacis del plàncton, l’alga de la neu és una prova biològica més que la vida pot prosperar en qualsevol lloc, en els ambients més hostils, en les condicions més extremes. Solament cal donar-li l’oportunitat de fer-ho!

23

Imatge hivernal d’un pi negre

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

elogi dels pirinencs

L’arbre combatiu Quan els boscos pirinencs s’enfilen per damunt dels 2.000 metres, les condicions de vida no són les més òptimes per créixer de manera normal. Els sòls prims, l’erosió, la disminució dels nutrients, el rigor del clima (temperatures baixes, precipitacions freqüents, vents forts...), els contrastos entre obagues i solanes, i altres factors i processos lligats a l’altitud fan que més d’una espècie, animal o vegetal, es planti o faci marxa enrere! És el cas dels esvelts avets, els pomposos faigs o els temeraris trèmols. Però una espècie arbòria valenta, una supervivent de les zones de combat forestal, una conífera patidora com poques insistirà a néixer, créixer, reproduir-se, morir i descomposar-se més a prop del món mineral que del món vegetal. Aquest arbre combatiu és el pi negre.

L’adaptació del pi negre (Pinus uncinata) a les àrees més crítiques per a desenvolupar la vida s’ha fonamentat a saber donar respostes eficaces a situacions complexes. Anem a veure’n algunes. Petit, però fort! Dos adjectius que resumeixen molt bé el conqueridor per excel·lència de l’alta muntanya. Petit perquè els seus troncs o guies, de creixement lent, rarament superen els 20 metres d’alçada. És capaç de fer-ho a partir de la formació del sòl prim i esquifit que li ofereix l’escrafalla d’una senzilla roca, en un estat de nanisme proper al món del bonsais naturals! Fort perquè és un arbre rabassut, deformat, retorçut per la neu, el vent i les depredacions, tal com podem apreciar en les formes capricioses de les branques. Fort també per la rudesa d’unes fulles fosques i punxentes que poden servir d’aliment a animals com el gall fer durant els hiverns més durs, i tacar el seu bec blanc d’un verd lluent. Fort alhora per fabricar aquests cons femenins que són les pinyes compactes, asimètriques i ganxudes que devoren amb delit animals forestals com l’esquirol, els picots, els rats de bosc o el manyós trencapinyes. Fort, per últim, com els exemplars més vells que poden esdevenir arbres monumentals, de perímetres excepcionals, amb més de 800 anys de vida biològica.

Els boscos de pi negre són espais de convivència per als éssers humans. En un arbre sempre hi ha l’empremta d’una altra espècie i la nostra no n’ha estat una excepció. Focs

de pastor, marques de destrals i altres senyals visibles al bon observador fan dels llocs que ocupa aquesta espècie indrets singulars, on ens hem amagat durant centúries de les tronades, hem amorriat el bestiar o hem fet bon ús de la gran diversitat de líquens barbuts que pengen dels troncs i de les branques. Boscos productors, però també boscos protectors!

Pi amunt, pi avall, diuen que a Catalunya n’hi ha uns seixanta milions d’exemplars. A pesar del seu domini absolut a partir de certes alçades, no oblidem que és una espècie paraigua sota la qual s’aixopluguen d’altres com el mussol pirinenc, el nabiu, les formigues roges o la desconeguda becada. El pi negre és el darrer combatent de l’arbori pirinenc i nosaltres el seu millor defensor. Vora un pi negre s’hi amaguen moltes vides!

El rapinyaire reciclador Mireu cap al cel. No es veu aparentment cap ocell volant.

Cap no! A una certa alçada brilla un cos! Sembla suspès a l’atmosfera. De sobte, inicia un vol en picat. Un picat mortal cap una tartera de rocs granítics, originada en el vessant solà de la vall, on alguna cosa s’estavella i es trenca en pedaços... El cos que brillava és el d’un gran rapinyaire; els pedaços, un fèmur d’ovella. El trencalòs (Gypaetus barbatus) s’ha llevat amb ganes de trencar i fer així honor al seu nom. Quina meravella! Volar per trencar! Trencar per menjar-se els ossos que ningú no vol!

Coneguda a les terres ribagorçanes com l’àliga roia, aquest animal de les muntanyes –meitat voltor meitat àguila– fa niu en cinglos i covetes pregons, essent un dels protagonistes dels Pirineus. És l’únic animal del planeta que s’alimenta dels ossos dels animals morts, costum al qual ha consagrat la seua evolució. Un coll de contorsionista, capaç d’engolir peces òssies que poden arribar a fer 25 cm; un estómac amb potents sucs gàstrics capaços de desfer-ho tot; i un cos de gran envergadura –propera als tres metres– que regularment sotmet a banys cosmètics en aigües ferruginoses, són algunes de les senyes d’identitat. Parlen els experts que aquests banys l’ajuden a desparasitar-se, a passar més desapercebut però sobretot a fer ostensible la seua dominància sobre els companys d’espècie.

Trencalòs en vol

ß butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

elogi dels pirinencs Enemics naturals no en té excepte els derivats de l’espècie humana com la caça furtiva, els verins o l’alteració dels hàbitats. Els sorolls que genera un helicòpter, per exemple, poden ser suficients per arruïnar la selecció d’un niu, la posta d’ous, una incubació o la criança del pollet. El trencalòs és amic de la tranquil·litat!

Dos meravelles morfològiques són, per una banda, el plomall negre, en forma de bigoti, que li penja sota el bec, i que probablement juga un paper important en la regulació de la temperatura del cos. Per una altra, la membrana vermellosa que li rodeja l’ull i que s’intensifica quan es posa nerviós.

Plomes pissarroses de raquis blanc; panxes ataronjades, sovint més accentuades en les femelles que en els mascles; nius llanuts a prova de les inclemències del dur hivern pirinenc; depredació fratricida d’un dels dos pollets; formacions poliàndriques i còpules homosexuals per reduir les tensions socials... El trencalòs, immers en un procés de recerca intensiu, encara amaga molts misteris biològics que segurament ens ajudaran, en el futur, a prendre decisions més encertades en la gestió dels sistemes naturals d’alta muntanya.

El quadrúpede cabarrut Matxos i mules (Equus mulus) han estat durant els darrers 500 anys, uns dels animals de la fauna pirinenca més importants i decisius. Del llatí MULUS (animal o vegetal obtingut del creuament de dues espècies diferents), les primeres mules són presents a les societats neolítiques, poc després de la domesticació dels seus ancestres.

24 El Pont de Suert

Forta, resistent, sòbria, pacient, cabarruda però fiada... té un cos amb un cap retxo i curt; orelles llargues i cabellera curta; peülles estretes i un curiós bram ofegat. Un animal històricament molt estimat a la muntanya i a les societats rurals, amb el qual hem compartit llargues jornades de viatges, de treball i de diversió.

Puntal de l’economia pirinenca, fou el transport ideal de mercaderies i de persones gràcies a la gran capacitat d’adaptació als terrenys muntanyosos, a les ribes tallades, als camins costeruts que travessen esbomegades i als congostos fluvials més esfereïdors. Les mules feien gran una família, una casa, un poble, un país i, diuen els més vells de la vall, que la construcció d’aquestes cases i masos començava pels corrals, on tenien reservat un lloc especial!

L’instint i la intel·ligència dels matxos i les mules era tal que eren capaços de preveure, com altres animals, els canvis de temps i les crescudes dels cabals dels rius i els barrancs per tronades sobtades. No dubtava, per altra banda, a defensar-se, ella i el seu genet (l’amo), dels atacs de llops i d’óssos utilitzant les seues temudes coces.

Durant el segle passat, l’arribada del tractor i la mecanització de les tasques agropecuàries van relegar aquests magnífics animals a un paper testimonial que ara, al segle XXI, es torna rellevant davant la resurrecció ramadera i cultural de les espècies autòctones del territori pirinenc.

Matxos i mules, cavalls i eqües, rucs i ruques foren els quadrúpedes d’or de les muntanyes! Unes muntanyes, que sense aquests animals, serien difícils d’interpretar en tota la seua complexitat.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

25

elogi dels pirinencs

Nosaltres, els sàpiens Els Pirineus tampoc es poden entendre sense l’arribada fa aproximadament uns 30.000 d’una nova espècie, procedent probablement del nord del vell continent: els humans anatòmicament moderns (Homo sapiens). Eren temps rigorosament freds ja que les glaceres ocupaven gran part de les valls pirinenques i els recursos alimentaris disponibles no eren abundosos. Però la retirada gradual dels gels va accelerar la colonització d’un espai geogràfic ric, però feréstec.

La capacitat de supervivència en un medi hostil va forjar, doncs, la primera i la més important de les adaptacions de la nostra espècie. Laberints de muntanyes ferotges es van convertir en paradisos de caça, de pesca, de recol·lecció i de pastoreig! Les bèsties orogràfiques de mil, dosmil, tresmil metres d’altitud, foren lentament ocupades i explotades.

La vinculació a la terra ens va fer caçadors, pescadors, però sobretot ramaders! Els pirinencs som ramaders. Una ramaderia que es remunta a l’observació sorprenent de les grans migracions animals i als inicis de la domesticació de certes espècies, fet que ens va facilitar segurament el disseny de les primeres rutes transhumants des de les planes fins a les muntanyes.

Nosaltres, els pirinencs, també som fills d’una marca. Una marca o frontera entesa com un territori permeable, de trànsit i de mestissatge, que s’estén des dels temps dels primers homínids fins a l’aparició dels primers agricultors i ramaders. Dels ibers, els grecs i els fenicis. Dels romans i dels visigots. Dels àrabs. Els Pirineus han estat sempre un passadís geogràfic i històric, més amable del que molts ens pensem,això sí, custodiat per muntanyes desafiants!

Però els desafiaments porten a la fragilitat i nosaltres, els pirinencs, som fràgils. Fràgils als tsunamis orgànics que generen les societats demogràfiques contemporànies.

Fràgils en la defensa de valors ancestrals plenament vigents.

Fràgils a les comoditats del progrés irresponsable. Cal regenerar, per tant, l’arbre pirinenc amb saba nova. Una saba mutant que alimenti el vell arbre genètic. Evolució, si us plau!

Elogi final Els pirinencs venim del buit! Del buit més nu! Som però un gran disseny! Un disseny de l’atzar en l’evolució natural i cultural. Un disseny fruit, entre d’altres, d’una sangardilla pro-

digiosa, d’una alga gèlida, d’un pi negre combatiu, d’un rapinyaire reciclador, d’un quadrúpede cabarrut, i de nosaltres, els sàpiens, espècies úniques i irrepetibles en l’univers pirinenc.

Els humans sempre hem viscut al costat dels animals. La vida però, és un combat constant! Molts d’aquests companys de serralada havien arribat abans que nosaltres a les valls i les muntanyes que suposadament vam conquerir i, per això, durant moltes generacions els hem observat amb deteniment. Hem estudiat on vivien, com menjaven, quan es reproduïen, de qui es defensaven...

L’evolució humana als Pirineus no es pot entendre sense conèixer la història natural dels altres pirinencs. Vivim al costat de les zones de transició paisatgística, al costat de les fonts d’aigua, a no gaire altitud. Hem après a protegirnos del fred, hibernant a la nostra manera. Hem aixecat els pobles a les parts més estèrils dels paisatges pirinencs per explotar les terres més fèrtils. Reciclem la matèria per tal de disminuir la saturació dels ecosistemes naturals i, per tant, les probabilitats d’extinció. Som tossuts però també eficaços i innovadors.

Aquí acaba el camí. Un camí senzill i planer. No hi ha cap força superior. Els Pirineus són la força superior disfressada de geografia i d’història. És temps, però, de recórrer un nou sender. Tots som animals i formem part del mateix paisatge. Un paisatge que cal caminar i compartir en harmonia. Un viatge que vam iniciar fa milers de mil·lennis i que no té sentit continuar separats. Venim del nord, venim del sud..., de l’est i de l’oest! Tenim necessitats semblants.

Unes necessitats, per cert, que fan aparèixer conflictes. La col·laboració però ha estat la clau de l’èxit fins ara. Com escriuria el grec Isop, en alguna de les seues faules, els animals han pensat i enragonat com els éssers humans.

El futur de les espècies pirinenques depèn, doncs, de la col·laboració i no de la confrontació.

Som fills de les sargantanes, de les algues, dels arbres, dels ocells i dels mamífers. Respostes intel·ligents a la vida amb formes i funcions diverses. Prodigiosos, gèlids, combatius, recicladors, cabarruts però llestos. Pirineus rima amb muntanyes. Som la gent de la Muntanya. Vivim allà dalt! Som pirinencs!!

Josepmaria Rispa Pifarré A la memòria de la mare (1926-2013)

ß

la foto

ß

Si teniu fotografies històriques interessants, curiositats naturalístiques o algun tema relacionat amb el Parc que creieu que pugui ser publicat en properes edicions, les podeu enviar a: pnaiguestortes@gencat.cat

Aiguats 18 de juny de 2013

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Aquesta seqüència de sis fotos mostra algunes de les nombroses afectacions que es van donar en el territori del Parc Nacional i el seu entorn durant els forts aiguats ocorreguts el passat mes de juny.

1. Desviació natural del curs del barranc de Sarradé i desperfectes a la pista d’Aigüestortes. Foto: ENDESA

2. Afectacions al gual del barranc de Sarradé

3. Passarel·la del planell d’Aigüestortes

4. Pont de Riumalo en el moment de l’aiguat.

Foto: Ona Hernández

26

5. Passarel·la de la cascada de Gerber

6. Greus afectacions a la carretera de Valarties.

Foto: Conselh Generau d’Aran

27la ruta dels orris: Vall de la Mainera

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

caminem pel parc

el primer itinerari arqueològic La ruta que us presentem en aquesta ocasió no només vol donar a conèixer un dels racons més bonics de la vall d’Àssua sinó que, a més, us descobrirà una de les riqueses menys conegudes fins ara del Parc Nacional: el seu patrimoni arqueològic.

Deu anys de recerca per part d’un equip d’arqueòlegs de la Universitat Autònoma de Barcelona han començat a donar els seus fruits tot oferint-nos una nova perspectiva a l’hora d’interpretar el paisatge del Parc. Estudis de pol·len, troballes d’objectes domèstics o les mateixes restes d’orris i cabanes han desvetllat dades sorprenents de com l’home ha anat interactuant i modelant aquest paisatge tant agrest com recòndit al llarg dels darrers 5.000 anys.

L’excepcionalitat i l’abundor de les troballes a la vall de Mainera van donar peu que el Parc Nacional confeccionés l’itinerari arqueològic que ara us presentem, tot instal·lant una sèrie de plafons interpretatius que ens marquen aquesta ruta. Es tracta d’un recorregut circular que comença al Pas de la Mainera on accedirem, bé sigui amb vehicle tot terreny per la pista que enllaça Llessui amb Espot, o a peu, agafant el tram de Camins Vius que va de les bordes de Llessui fins al mateix pas i afegint 4 h al recorregut.

Comencem a pujar seguint les indicacions del cartell que trobarem a l’aparcament, tot deixant el riu a la banda esquerra. Caminarem uns 15 minuts i quan tinguem el clot de Montorroio també a l’esquerra haurem arribat a l’anomenat pletiu de la Mainera. Els pletius eren zones on el bestiar pasturava i dormia. En aquest indret destaca una gran roca on s’hi van construir dues cabanes i un orri, una probablement destinada a guardar els formatges que els pastors formatjaven durant la temporada de l’orri*.

El plafó interpretatiu ens ajudarà a identificar un segon orri, així com diversos tancats que evidencien un passat ramader molt actiu durant segles i que va portar els arqueòlegs a treballar-hi activament en aquest punt. Un dels resultats més interessants és el fet que l’alçada amb pedra d’algun d’aquests orris no és suficient perquè el ramat no hi saltés, la qual cosa fa pensar en un acabament constructiu amb fusta, material actualment inexistent en aquesta vall i que ens fa intuir una època en què el paisatge havia de ser més forestal.

Sempre amb el riu a la nostra esquerra, sense fer cas del pont que ens convida a creuar-lo, anirem pujant fins al lloc conegut com el clot de l’Orri Vell, un racó de la vall protegit del vent. De fet, el bestiar encara avui sovint s’hi arrecera i

és, per tant, un indret molt adequat per a la vida pastoril. En aquest punt hi trobarem uns tancats i una cabana d’uns 800 anys d’antiguitat, edat no gaire remota des d’una perspectiva arqueològica. La cabana està força ben conservada i hi veurem part del llosat, una planta de ferradura i un petit tancat adossat.

Si ens fixem en altres rocs de l’indret arribarem a distingir els vestigis d’un gran tancat circular amb una entrada estreta que ens donarà informació sobre el tipus de bestiar que s’hi tancava (ovelles o cabres). La construcció que dóna nom a aquest indret consisteix en un conjunt de tancats molt antics que podrien ser d’època romana. Si els mirem des d’una certa alçada (el plafó està situat en un turonet creuant el riu) constatarem molt bé la seva forma allargada, la qual cosa va fer pensar als pastors que allà hi havia hagut un orri anys enrere. Curiosament, la recerca arqueològica ha desvetllat que això no ha estat necessàriament així. Les estructures constructives han anat canviant al llarg dels segles en funció de les necessitats, tot adaptant-se a les variacions climàtiques, demogràfiques o vegetals d’un període concret. Així doncs, el topònim “orri vell” va sorgir arran de les observacions instintives dels pastors i no pas a partir d’informacions directes sobre antigues activitats ramaderes a l’indret. Un cop a casa, podreu visitar de nou aquest emplaçament tot navegant pel Google Maps.

Continuem pujant! Creuarem el riu en algun punt de fàcil accés per visitar el plafó interpretatiu existent i continuar un tram de pujada pel marge dret. Les estaques de fusta ens faran creuar de nou el riu portant-nos fins a un punt fora de la ruta però que val la pena visitar: un espectacular abric format per un gran bloc erràtic de forma més o menys piramidal i inclinat al damunt d’una altra roca més petita.

Els abrics són els precursors de les cabanes. Aquest és de molt poca alçada, així que els pastors només s’hi podien estar asseguts o ajaçats, tot just per dormir o protegir-se d’alguna tempesta. La recerca arqueològica del Parc ha donat algun dels resultats més sorprenents en construccions d’aquest tipus.

La quarta parada de la ruta se situa ja al magnífic estany Gran de la Mainera on descobrirem el bonic circ que l’envolta i una nova gamma de colors grisencs. Malgrat la natura agresta i amagada de l’indret, la ruta arqueològica s’atura aquí amb uns dels resultats més imprevistos de la recerca. Per una banda hi trobem, obrint bé els ulls, una magnífica cabana camuflada en el paisatge i envoltada de

la ruta dels orris: el primer itinerari arqueològic

ß

diversos tancats. El plafó interpretatiu, com sempre, ens orientarà, però ara, potser ja podem intentar jugar a fer d’arqueòlegs per trobar les construccions!

Per altra banda, a la carena que va de la cresta de l’Avió al pic de les Picardes s’hi van trobar dos ganivets de sílex datats en 4.000 anys d’antiguitat. El estudis de laboratori han desvetllat que aquests van ser perduts en el mateix indret on s’han trobat i que, probablement, es van fer servir per a caçar algun isard. Per a la nostra sorpresa, val a dir que la primera constatació de presència humana dins el Parc Nacional es remunta a uns 6.500 anys enrere.

Iniciem ara ja una agradable baixada acompanyada pel so del riu a la nostra esquerra. És el moment de gaudir d’una panoràmica esplèndida de la vall fins arribar al darrer vestigi de la ruta, un cop passat el bonic salt de lo Boter.

Es tracta d’una cabana de pastor força moderna, amb un

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

28

embigat de fusta (que sens dubte va venir de lluny, carregada amb mules) i un sostre vegetal, tal i com s’utilitza avui dia en algunes construccions d’arquitectura sostenible. Si ens hi fixem, al costat d’uns dels blocs de l’entrada hi ha una gran llosa al terra, que podria haver estat la llinda en un període anterior.

L’itinerari arqueològic acaba en aquest indret, ja a tocar del nostre punt de partida, on esperem que hi arribeu amb la sensació d’haver descobert un patrimoni arqueològic d’alta muntanya que tot just comença a desvetllar els seus secrets. * Així s’anomenava el temps de formatjar a Llessui segons Violant i Simorra a “La vida pastoral al Pallars”.

Judith Comorera Garcia Guia interpretadora de Balestui

CRESTA DE L’AVIÓ

ESTANY GRAN DE LA MAINERA PLETA DE LA MAINERA

ESTANY XIC DE LA MAINERA

ESPOT L’ORRI VELL

caminem pel parc

CABANA

Durada: 2 hores (anada i tornada sense calcular les aturades als plafons) Desnivell: 300 m Dificultat: baixa Fixeu-vos en: El paisatge modelat per les activitats agroramaderes; les pastures de Festuca, característiques dels prats alpins dels Pirineus; algun cau de marmota i la diversitat geològica de la vall, amb les calcàries del Montsent, les metamòrfiques del Montorroio, els granits de la Mainera i el circ glacial que envolta l’estany Gran.

SALT DE LO BOTER

PLETIU DE LA MAINERA

PAS DE LA MAINERA

ITINERARI RI

U

DE

PIST A FORESTAL

BE

RA

ST

I

CURS D'AIGUA SALT D'AIGUA

PONT APARCAMENT LLESSUI

publicacions TÍTOL: El país dels crepuscles EDICIÓ: Alrevés, 2013 FORMAT: 208 p.

ß

ß

En els darrers anys hi ha hagut una allau de novel·la negra procedent d’Escandinàvia en què a banda dels personatges destaquen el seu paisatge i el seu clima gèlid. La vall de Boí pot competir d’igual a igual amb aquells països en fred i paisatge i ara, malauradament pels protagonistes, també en crims. Un assassí en sèrie sembra de crims les esglésies romàniques de la vall i el comissari Jaume Fuster, que és a la zona per motius professionals, es fa càrrec de la investigació. Lògicament no desvelarem aquí el desenllaç de la novel·la,ni farem bo allò de “l’assasí és el detectiu” o “el majordom”. El millor és que el lector es deixi portar pels paisatges de la vall i, i si no l’espanten les gràfiques descripcions dels assassinats, arribi al final del llibre havent descobert no només el criminal sinó també aquest indret dels Pirineus.

Obra monumental, tant pel volum físic com pel de continguts que lliga amb l’anterior Atlas de las aves reproductoras en España i el Libro rojo de las aves de España, editats també pel Ministeri. Amb un extens treball de camp i moltes hores de cens, aquesta obra presenta, possiblement, el millor estat de la qüestió relativa a l’avifauna espanyola.

L’abast no només inclou les aus comunes; es fa també esment a espècies rares i exòtiques que, per bé o mal, s’incorporen als nostres ecosistemes.

Finalment, un seguit d’annexes ens mostraran les eines i la metodologia que han fet servir tant els professionals com les desenes de voluntaris que han aportat informació per a aquesta obra.

ß

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

ß

29

TÍTOL: Atlas de las aves en invierno en España 2007-2010 EDICIÓ: Ministerio de Agricultura, Alimentación y Medio Ambiente; Seo/BirdLife, 2013 FORMAT: 816 p.

TÍTOL: La Vall de la fi del món AUTOR: Francesc Ribes Juanati EDICIÓ: Pagès, 2013 FORMAT: 295 p. ; 21 cm.

Viatge pels noms mítics de la vall, aquest llibre és un compendi i amalgama de moltes i diverses experiències centrades en la vida de l’autor i en els punts centrals de la història de la vall de Boí.

Ens porta notícies dels cims de les muntanyes, de les cases, dels pastors transhumants, de les seves valls incomparables i els seus estanys misteriosos.

Francesc Ribes col·loca el focus de la seva observació en el fons del ser i l’existència dels habitants de la vall en la qual l’edat mitjana perdurarà fins al principi dels anys seixanta. L’autor espera que el lector recorri el seu camí amb algun profit durant la seva peregrinació i s’atreveix a pensar que la curiositat l’acompanyarà fins al final.

el portarró butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici