L’essència de les paraules: Elogi dels pirinencs

21

Estany Negre de Peguera

l’essència de les paraules elogi dels pirinencs

Ser o no ser pirinenc, vet aquí la qüestió! Darrere d’aquest adjectiu qualificatiu, d’origen geogràfic, no hi ha dubte que s’amaguen, per una banda, un garber de tòpics i, per l’altra, un munter de realitats. Dels primers no en parlarem gaire ja que són massa coneguts i avorrits; dels segons, tractarem de descobrir-los. Com ho farem? Us proposem descobrir què s’amaga darrere la paraula pirinenc o pirinenca recorrent un camí. Un camí senzill i planer: observarem el comportament d’algunes espècies animals i vegetals de la història natural més recent dels Pirineus. Cadascú, després, que en tregui les conclusions pertinents. Una sangardilla, una alga, un arbre, un rapinyaire, un quadrúpede i nosaltres, els sàpiens, serem alguns dels protagonistes naturals i culturals que ajudarem a fer aquesta aproximació a l‘arxiu genètic d’emocions que s’amaga darrere la natura pirinenca. Unes emocions que es renoven constantment amb l’arribada i l’extinció d’espècies com...

La sangardilla prodigiosa

Què fa una sargantana (Iberolacerta bonnali) vivint fins a més de tres mil metres d’altitud sobre el nivell del mar? Què carall se li ha perdut a un animal de sang freda entre muntanyes també gèlides que hivernen pràcticament durant nou mesos a l’any? La natura és sàvia i si aquest menut però robust animalet plistocènic s’ha rendit a sobreviure als Pirineus, les seves raons i adaptacions biològiques deu tenir. Per exemple, una certa predilecció pels llocs arrecerats, les roques fissurades o les zones de trànsit entre els prats i les tarteres. Una atracció gormanda per les mosques, les aranyes, els llangostos, els saltirecs i altres pantiganes. Un terror manifest a enemics reconeguts com l’escurçó, els taupons de muntanya o als maleïts col·leccionistes de rèptils rars, que no dubten a capturar els últims lacèrtids d’una espècie en perill d’extinció. Dues espècies germanes de la pirinenca són la sargantana pallaresa (Iberolacerta aurelioi) i la sargantana aranesa (Iberolacerta aranica). Durant l’estiu totes tres gaudeixen de les muntanyes pirinenques, però l’arribada d’una nuvolada les pot fer desaparèixer ràpidament. Una curiositat científica sobre la seua coloració està presumiblement relacionada amb les estratègies per combatre la seua depredació i fa que les que viuen sobre roques calcàries siguen més clares mentre que les que ho fan sobre esquistos siguen més fosques. El camuflatge salva vides! Una altra estratègia antidepredatòria consisteix a desprendre’s de la cua, part anatòmica terminal que la canalla dels pobles pirinencs ha perseguit des dels temps de Mariacastanya i que, curiosament, aquesta canalla també havia perdut milions d’anys enrere. L’hora predilecta de sortir d’aquests bitxets, amants de l’energia solar, acos

Sangardilla pirinenca

elogi dels pirinencs

tuma a ser el matí, moment que aprofiten per menjar o per despatxar-se a gust amb algun competidor, malgrat que la territorialitat no és el seu fort. Per últim, una pregunta que ens fem sobre molts animals: quants anys pot viure una sangardilla? Diuen els experts que, mascles i femelles, poden arribar fins als 10 anys! Llarga vida, doncs, a una de les joies endèmiques de l’herpetofauna pirinenca!

L’alga gèlida

Us heu fixat mai en unes taques, entre vermelloses i rosades, que es dibuixen tant als estanys pirinencs -poc abans del desgel- com als ports de muntanya nevats de més altitud? No! Donques feu-ho a partir de la propera primavera. La culpable és una alga (Chlamydomonas nivalis). Un alga però verda, amant del fred i l’aigua gelada, que s’identifica amb relativa facilitat per aquesta coloració roiosa estesa entre els darrers paisatges verals. L’origen del color és un pigment que sintetitza l’organisme per defensar-se de la radiació solar, tant de la visible com dels perjudicials ultraviolats. Coneguda com l’alga de la neu, neu vermella o neu sang, aquest microorganisme va ser confós, des dels temps d’Aristòtil, amb la presència de sang, de ferro, de dipòsits de meteorits o, fins i tot, amb senyals divins! A començaments del segle XIX, gràcies a l’ús del microscopi, es va poder demostrar que no era ni un fluid, ni un mineral, ni un miracle... sinó un ésser unicel·lular brillant, capaç de combinar la clorofil·la amb uns pigments secundaris verbutlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici 22

mellosos, fonamentals per absorbir millor la calor i aïllar-se així del fred, en un món extremadament blanc i refractant. La presència i el creixement d’aquesta neu acolorida als Pirineus és un indicador de l’arribada de canvis estacionals importants. En concret, de l’arribada de la primavera. Però, què fa durant l’hivern? Durant l’època més freda descansa sota la coberta de neu, protegida per una particular hibernació de la qual es desperta al període de germinació. La feina acabarà amb la colonització del sòl un cop acabat el desgel. Dues indiscrecions evolutives interessants són, per una banda, les grans dificultats que tenen per mantenir-se dretes, dempeus!, ja que no disposen de teixits esquelètics i, per una altra, la manca de sistemes per evitar la pèrdua d’aigua. No ens ha d’estranyar, doncs, que sigui un organisme amic de l’aigua dolça. Durant molts segles exploradors, pirineistes i esquiadors han tingut l’oportunitat d’identificar aquestes algues verdes amb altes concentracions de pigments vermellosos durant les seves ascensions i travessies. Una descoberta que va portar els anglesos a batejar-les com a neu de síndria (watermelon), pel seu perfum fresc que recorda la deliciosa fruita. Aliment essencial dels cucs de gel, de les puces de neu o dels crustacis del plàncton, l’alga de la neu és una prova biològica més que la vida pot prosperar en qualsevol lloc, en els ambients més hostils, en les condicions més extremes. Solament cal donar-li l’oportunitat de fer-ho!

23 Imatge hivernal d’un pi negre

elogi dels pirinencs

L’arbre combatiu

Quan els boscos pirinencs s’enfilen per damunt dels 2.000 metres, les condicions de vida no són les més òptimes per créixer de manera normal. Els sòls prims, l’erosió, la disminució dels nutrients, el rigor del clima (temperatures baixes, precipitacions freqüents, vents forts...), els contrastos entre obagues i solanes, i altres factors i processos lligats a l’altitud fan que més d’una espècie, animal o vegetal, es planti o faci marxa enrere! És el cas dels esvelts avets, els pomposos faigs o els temeraris trèmols. Però una espècie arbòria valenta, una supervivent de les zones de combat forestal, una conífera patidora com poques insistirà a néixer, créixer, reproduir-se, morir i descomposar-se més a prop del món mineral que del món vegetal. Aquest arbre combatiu és el pi negre. L’adaptació del pi negre (Pinus uncinata) a les àrees més crítiques per a desenvolupar la vida s’ha fonamentat a saber donar respostes eficaces a situacions complexes. Anem a veure’n algunes. Petit, però fort! Dos adjectius que resumeixen molt bé el conqueridor per excel·lència de l’alta muntanya. Petit perquè els seus troncs o guies, de creixement lent, rarament superen els 20 metres d’alçada. És capaç de fer-ho a partir de la formació del sòl prim i esquifit que li ofereix l’escrafalla d’una senzilla roca, en un estat de nanisme proper al món del bonsais naturals! Fort perquè és un arbre rabassut, deformat, retorçut per la neu, el vent i les depredacions, tal com podem apreciar en les formes capricioses de les branques. Fort també per la rudesa d’unes fulles fosques i punxentes que poden servir d’aliment a animals com el gall fer durant els hiverns més durs, i tacar el seu bec blanc d’un verd lluent. Fort alhora per fabricar aquests cons femenins que són les pinyes compactes, asimètriques i ganxudes que devoren amb delit animals forestals com l’esquirol, els picots, els rats de bosc o el manyós trencapinyes. Fort, per últim, com els exemplars més vells que poden esdevenir arbres monumentals, de perímetres excepcionals, amb més de 800 anys de vida biològica. Els boscos de pi negre són espais de convivència per als éssers humans. En un arbre sempre hi ha l’empremta d’una altra espècie i la nostra no n’ha estat una excepció. Focs de pastor, marques de destrals i altres senyals visibles al bon observador fan dels llocs que ocupa aquesta espècie indrets singulars, on ens hem amagat durant centúries de les tronades, hem amorriat el bestiar o hem fet bon ús de la gran diversitat de líquens barbuts que pengen dels troncs i de les branques. Boscos productors, però també boscos protectors! Pi amunt, pi avall, diuen que a Catalunya n’hi ha uns seixanta milions d’exemplars. A pesar del seu domini absolut a partir de certes alçades, no oblidem que és una espècie paraigua sota la qual s’aixopluguen d’altres com el mussol pirinenc, el nabiu, les formigues roges o la desconeguda becada. El pi negre és el darrer combatent de l’arbori pirinenc i nosaltres el seu millor defensor. Vora un pi negre s’hi amaguen moltes vides!

El rapinyaire reciclador

Mireu cap al cel. No es veu aparentment cap ocell volant. Cap no! A una certa alçada brilla un cos! Sembla suspès a l’atmosfera. De sobte, inicia un vol en picat. Un picat mortal cap una tartera de rocs granítics, originada en el vessant solà de la vall, on alguna cosa s’estavella i es trenca en pedaços... El cos que brillava és el d’un gran rapinyaire; els pedaços, un fèmur d’ovella. El trencalòs (Gypaetus barbatus) s’ha llevat amb ganes de trencar i fer així honor al seu nom. Quina meravella! Volar per trencar! Trencar per menjar-se els ossos que ningú no vol! Coneguda a les terres ribagorçanes com l’àliga roia, aquest animal de les muntanyes –meitat voltor meitat àguila– fa niu en cinglos i covetes pregons, essent un dels protagonistes dels Pirineus. És l’únic animal del planeta que s’alimenta dels ossos dels animals morts, costum al qual ha consagrat la seua evolució. Un coll de contorsionista, capaç d’engolir peces òssies que poden arribar a fer 25 cm; un estómac amb potents sucs gàstrics capaços de desfer-ho tot; i un cos de gran envergadura –propera als tres metres– que regularment sotmet a banys cosmètics en aigües ferruginoses, són algunes de les senyes d’identitat. Parlen els experts que aquests banys l’ajuden a desparasitar-se, a passar més desapercebut però sobretot a fer ostensible la seua dominància sobre els companys d’espècie.

Trencalòs en vol

elogi dels pirinencs

Enemics naturals no en té excepte els derivats de l’espècie humana com la caça furtiva, els verins o l’alteració dels hàbitats. Els sorolls que genera un helicòpter, per exemple, poden ser suficients per arruïnar la selecció d’un niu, la posta d’ous, una incubació o la criança del pollet. El trencalòs és amic de la tranquil·litat! Dos meravelles morfològiques són, per una banda, el plomall negre, en forma de bigoti, que li penja sota el bec, i que probablement juga un paper important en la regulació de la temperatura del cos. Per una altra, la membrana vermellosa que li rodeja l’ull i que s’intensifica quan es posa nerviós. Plomes pissarroses de raquis blanc; panxes ataronjades, sovint més accentuades en les femelles que en els mascles; nius llanuts a prova de les inclemències del dur hivern pirinenc; depredació fratricida d’un dels dos pollets; formacions poliàndriques i còpules homosexuals per reduir les tensions socials... El trencalòs, immers en un procés de recerca intensiu, encara amaga molts misteris biològics que segurament ens ajudaran, en el futur, a prendre decisions més encertades en la gestió dels sistemes naturals d’alta muntanya.

El quadrúpede cabarrut

Matxos i mules (Equus mulus) han estat durant els darrers 500 anys, uns dels animals de la fauna pirinenca més importants i decisius. Del llatí MULUS (animal o vegetal obtingut del creuament de dues espècies diferents), les primeres mules són presents a les societats neolítiques, poc després de la domesticació dels seus ancestres. 24

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

Forta, resistent, sòbria, pacient, cabarruda però fiada... té un cos amb un cap retxo i curt; orelles llargues i cabellera curta; peülles estretes i un curiós bram ofegat. Un animal històricament molt estimat a la muntanya i a les societats rurals, amb el qual hem compartit llargues jornades de viatges, de treball i de diversió. Puntal de l’economia pirinenca, fou el transport ideal de mercaderies i de persones gràcies a la gran capacitat d’adaptació als terrenys muntanyosos, a les ribes tallades, als camins costeruts que travessen esbomegades i als congostos fluvials més esfereïdors. Les mules feien gran una família, una casa, un poble, un país i, diuen els més vells de la vall, que la construcció d’aquestes cases i masos començava pels corrals, on tenien reservat un lloc especial! L’instint i la intel·ligència dels matxos i les mules era tal que eren capaços de preveure, com altres animals, els canvis de temps i les crescudes dels cabals dels rius i els barrancs per tronades sobtades. No dubtava, per altra banda, a defensar-se, ella i el seu genet (l’amo), dels atacs de llops i d’óssos utilitzant les seues temudes coces. Durant el segle passat, l’arribada del tractor i la mecanització de les tasques agropecuàries van relegar aquests magnífics animals a un paper testimonial que ara, al segle XXI, es torna rellevant davant la resurrecció ramadera i cultural de les espècies autòctones del territori pirinenc. Matxos i mules, cavalls i eqües, rucs i ruques foren els quadrúpedes d’or de les muntanyes! Unes muntanyes, que sense aquests animals, serien difícils d’interpretar en tota la seua complexitat.

butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici

25

elogi dels pirinencs

Nosaltres, els sàpiens

Els Pirineus tampoc es poden entendre sense l’arribada fa aproximadament uns 30.000 d’una nova espècie, procedent probablement del nord del vell continent: els humans anatòmicament moderns (Homo sapiens). Eren temps rigorosament freds ja que les glaceres ocupaven gran part de les valls pirinenques i els recursos alimentaris disponibles no eren abundosos. Però la retirada gradual dels gels va accelerar la colonització d’un espai geogràfic ric, però feréstec. La capacitat de supervivència en un medi hostil va forjar, doncs, la primera i la més important de les adaptacions de la nostra espècie. Laberints de muntanyes ferotges es van convertir en paradisos de caça, de pesca, de recol·lecció i de pastoreig! Les bèsties orogràfiques de mil, dosmil, tresmil metres d’altitud, foren lentament ocupades i explotades. La vinculació a la terra ens va fer caçadors, pescadors, però sobretot ramaders! Els pirinencs som ramaders. Una ramaderia que es remunta a l’observació sorprenent de les grans migracions animals i als inicis de la domesticació de certes espècies, fet que ens va facilitar segurament el disseny de les primeres rutes transhumants des de les planes fins a les muntanyes. Nosaltres, els pirinencs, també som fills d’una marca. Una marca o frontera entesa com un territori permeable, de trànsit i de mestissatge, que s’estén des dels temps dels primers homínids fins a l’aparició dels primers agricultors i ramaders. Dels ibers, els grecs i els fenicis. Dels romans i dels visigots. Dels àrabs. Els Pirineus han estat sempre un passadís geogràfic i històric, més amable del que molts ens pensem,això sí, custodiat per muntanyes desafiants! Però els desafiaments porten a la fragilitat i nosaltres, els pirinencs, som fràgils. Fràgils als tsunamis orgànics que generen les societats demogràfiques contemporànies. Fràgils en la defensa de valors ancestrals plenament vigents. Fràgils a les comoditats del progrés irresponsable. Cal regenerar, per tant, l’arbre pirinenc amb saba nova. Una saba mutant que alimenti el vell arbre genètic. Evolució, si us plau! digiosa, d’una alga gèlida, d’un pi negre combatiu, d’un rapinyaire reciclador, d’un quadrúpede cabarrut, i de nosaltres, els sàpiens, espècies úniques i irrepetibles en l’univers pirinenc. Els humans sempre hem viscut al costat dels animals. La vida però, és un combat constant! Molts d’aquests companys de serralada havien arribat abans que nosaltres a les valls i les muntanyes que suposadament vam conquerir i, per això, durant moltes generacions els hem observat amb deteniment. Hem estudiat on vivien, com menjaven, quan es reproduïen, de qui es defensaven... L’evolució humana als Pirineus no es pot entendre sense conèixer la història natural dels altres pirinencs. Vivim al costat de les zones de transició paisatgística, al costat de les fonts d’aigua, a no gaire altitud. Hem après a protegirnos del fred, hibernant a la nostra manera. Hem aixecat els pobles a les parts més estèrils dels paisatges pirinencs per explotar les terres més fèrtils. Reciclem la matèria per tal de disminuir la saturació dels ecosistemes naturals i, per tant, les probabilitats d’extinció. Som tossuts però també eficaços i innovadors. Aquí acaba el camí. Un camí senzill i planer. No hi ha cap força superior. Els Pirineus són la força superior disfressada de geografia i d’història. És temps, però, de recórrer un nou sender. Tots som animals i formem part del mateix paisatge. Un paisatge que cal caminar i compartir en harmonia. Un viatge que vam iniciar fa milers de mil·lennis i que no té sentit continuar separats. Venim del nord, venim del sud..., de l’est i de l’oest! Tenim necessitats semblants. Unes necessitats, per cert, que fan aparèixer conflictes. La col·laboració però ha estat la clau de l’èxit fins ara. Com escriuria el grec Isop, en alguna de les seues faules, els animals han pensat i enragonat com els éssers humans. El futur de les espècies pirinenques depèn, doncs, de la col·laboració i no de la confrontació. Som fills de les sargantanes, de les algues, dels arbres, dels ocells i dels mamífers. Respostes intel·ligents a la vida amb formes i funcions diverses. Prodigiosos, gèlids, combatius, recicladors, cabarruts però llestos. Pirineus rima amb muntanyes. Som la gent de la Muntanya. Vivim allà dalt! Som pirinencs!! Josepmaria Rispa Pifarré A la memòria de la mare (1926-2013)