Coneguem el Parc: - Qui sabrà apreciar el sudorn? - Ni “churras ni merinas” ... xisquetes

Sudorn

Pulsatilla alpina

flora qui sabrà apreciar el sudorn?

Més enllà de l’aparent uniformitat dels prats del Parc Nacional i d’aquestes catifes verdes que conviden a fer la migdiada. Més enllà de les notes de color que pinten les flors de muntanya i que poden cridar la nostra atenció quan són més grosses i oloroses. Més enllà del coneixement de les vaques que pasturen pausadament i seleccionen a cada mossegada aquelles espècies que tenen un sabor més agradable (i en rebutgen d’altres que són amargants, punxegudes o indigestes)... Més enllà d’aquesta primera mirada, hi ha un món molt més complicat del que sembla. Dins del que hom anomena “gespa” s’amaga una gran diversitat d’espècies, amb flors menudes i poc aparents, amb fulles llargues i primes. Moltes pertanyen a la família de les gramínies, on també hi ha tots els cereals bàsics per a la nostra alimentació. Les gramínies són una de les famílies botàniques més extenses, amb un èxit evolutiu tan gran que ha permès als seus representants conquerir la majoria dels llocs del planeta, des de les zones desèrtiques fins a l’alta muntanya. Entre ells hi ha el gènere Festuca, que conté unes 200 espècies diferents d’herbes, moltes de les quals són espècies que dominen i donen nom a les pastures on viuen, sobretot a les muntanyes pirinenques. Algunes tenen força importància econòmica com a farratge o pastures. A l’estatge montà, prop dels pobles i en els fons de la vall, l’explotació secular de ramats de vaques, ovelles i eugues fa que hi trobem unes pastures espesses i amb moltes espècies on sol ser abundant la festuca rogenca (Festuca nigrescens). L’existència d’aquestes pastures secundàries depèn del manteniment de l’activitat ramadera. Si desapareixen els pastors, els arbustos aniran envaint aquest espai, progressivament, fins que s’hi instal·li de nou el bosc original que hi pertocaria. L’alta muntanya calcària que trobem en alguns punts concrets del Parc Nacional, com pot ser a la muntanya de Llessui, permet el creixement d’unes pastures més riques i nutritives, molt apreciades des d’antic pels ramaders d’aquest indret del Pallars Sobirà. Poc a poc, van eliminar les pinedes i rouredes que potser algun dia van dominar el paisatge primitiu, per a deixar més espai per encabir-hi més i més ramats transhumants, que acudien des de la plana de Lleida per passar l’estiu. La festuca principal en aquests ambients és la ussona (Festuca gautieri). El granit és la roca predominant al Parc i és també el responsable que sigui tal i com el coneixem. L’alta muntanya granítica, si la comparem amb indrets de roca calcària, dóna lloc a sòls més pobres en nutrients i amb una menor diversitat natural. Una gran part d’aquests ambients granítics de l’alta muntanya estan ocupats per pedruscalls immensos i prats de gesp (Festuca eskia), una herbota punxeguda i poc apetitosa que els animals han de menjar quan no troben res més. En indrets alts, més o menys plans i amb una mica més de sòl (cosa rara a l’estatge alpí), s’hi instal·la un prat ras i atapeït, de poc més d’un pam d’alçada, bastant ric en espècies, encara que hi predomina la festuca supina (Festuca airoides). Hi ha indrets una mica especials, més assolellats i calents, amb sòls profunds, capaços d’emmagatzemar una quantitat d’aigua suficient que compensi la intensa evaporació que pateixen aquests prats. En aquests indrets prosperen unes pastures altes que mai no són gaire extenses i que estan dominades pel sudorn (Festuca paniculata). De totes les festuques que hem esmentat, aquesta darrera és la més robusta, les seves fulles, planes i llargues, fan una tofa densa que pot fer al voltant de 50 cm. La inflorescència, en forma de gran panícula (raïm compost d’altres raïms), pot arribar més amunt d’un metre d’alçada i pren un color groc daurat bastant característic. Però és comprensible que poca gent es fixi en les tofes d’aquesta gramínia gran de panícules daurades. Els prats alts de sudorn constitueixen una mostra esplèndida de la flora més espectacular de l’alta muntanya, amb espècies de gran port i florides espectaculars. Qui s’anirà a fixar en el sudorn? Si al costat mateix d’aquesta herba amb reminiscències estèpiques trobem les flors de la paradísia (Paradisia liliastrum), el lliri pirinenc (Iris latifolia), els albissons (Asphodelus albus) o la pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina)... Els isards, poc impressionables per les flors boniques, saben que aquestes fulles amples són molt millors que les del gesp. Sovint trobarem les fulles del sudorn retallades, mossegades per qui sap apreciar les coses bones del camp.

20

fauna ni “churras” ni “merinas”... xisquetes

Tot passejant pel Parc Nacional, molts cops esperem trobar cabirols, guineus, algun ocell rapinyaire... però molts cops és més fàcil veure algun ramat de bestiar xic, concretament un ramat d’ovelles, i potser en aquell moment ens podem preguntar seran “churras o merinas?” Doncs ni un tipus ni l’altre,” las churras” i “las merinas” són races típiques de la part occidental de la Península Ibèrica. Les primeres molt apreciades per la seva fortalesa i la seva carn, (l’apreciat “ternasco”), i les segones per la seva preuada llana. Molt curta, finíssima i molt arrissada, considerada una de les millors de món. En el nostre cas els ramats d’ovelles que podem trobar, generalment, estan formats per diferents races com l’aranesa, l’aragonesa, la ripollesa i la xisqueta. De totes quatre la que ens ocupa en aquests moments és l’última, la petita i rústica ovella xisqueta. Però... d’ón prové aquesta raça? Durant el neolític, l’ovella va ser el segon animal a ser domesticat després del gos. Aquesta ovella primitiva pertanyia al tipus asiàtic, i en arribar a la Península Ibèrica es va estendre per tot el territori i va donar lloc a totes les races que s’inclouen dins del tronc o descendència ibèrica juntament amb les races Montesina i Ojalada. Aquest tronc està format per ovelles que tenen una llana de molt poca qualitat (mig llarga, mig gruixuda i poc arrissada). Més tard en la zona costanera mediterrània, les races del tronc ibèric van rebre les influències de races ovines més mediterrànies i de llana molt més fina. Això va donar lloc a les races que avui en dia s’inclouen en el tronc entrefí, com la ripollesa i l’aragonesa amb llana de més bona qualitat (més llarga, més fina i més arrissada) i amb una triple aptitud: llana, carn i llet. La raça xisqueta però va quedar al marge d’aquesta influència i esdevingué com un dels darrers representants de l’antic tronc ibèric. De mida petita-mitjana i amb el cap i musell petit, coll curt i motxa (sense banyes) es caracteritza pel seu color blanc amb una pigmentació centrífuga, típica del tronc ibèric, en forma de taques negres a les orelles, al voltant dels ulls, musell i als extrems de les potes, com si portés mitjons. És una raça molt soferta i gran caminadora, el seu musell petit i estret juntament amb una capacitat de pastoreig molt desenvolupada fa que sigui una raça que sap aprofitar molt bé les pastures fibroses d’aquesta zona. El nucli originari de la xisqueta se situa al nord del Pallars Jussà, a la vall Fosca i la vall de Manyanet. Des d’aquestes dues valls es van estendre per les comarques del Pallars Sobirà, l’Alta Ribagorça i en algunes zones de la Noguera, el Pla de Lleida i la Ribagorça aragonesa, on rep el nom de Chistavina o Benasquina. Zones que per la seva duresa, tant climatològica com transhumant, sobretot en les àrees d’alta muntanya, fa que les altres races ovines no siguin tan competitives com la xisqueta. L’any 1995 la raça xisqueta va ser catalogada com a raça en perill d’extinció i un any després, al 1996, es va crear l’Associació Nacional de Criadors d’Ovella Xisqueta. Malgrat que en un dels últims censos es van catalogar uns 45.000 caps d’ovella xisqueta entre l’Alta Ribagorça i els Pallars, s’estima que només uns 15.000 caps són realment purs. A la zona aragonesa el nombre de caps de bestiar purs és d’uns 19.000. Amb l’actual panorama de la ramaderia, sobretot a l’alta muntanya, cal engegar programes per a poder preservar aquesta raça tan important per al manteniment d’aquests ecosistemes. En aquesta línia cal destacar la feina feta durant aquests darrers anys per l’Escola de Pastors que dóna la possibilitat de formar-se com a pastors i aportar sang nova a les explotacions ramaderes de la zona i poder mantenir aquest ofici, no només com una tradició sinó també com una activitat econòmica local adaptada i respectuosa amb el medi. L’ovella ha estat el recurs econòmic per excel·lència, l’animal per al qual i del qual es vivia. Lluitem perquè continuï així!