butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
19
ß
coneguem el parc
Sudorn
Pulsatilla alpina
flora
qui sabrà apreciar el sudorn? Més enllà de l’aparent uniformitat dels prats del Parc Nacional i d’aquestes catifes verdes que conviden a fer la migdiada. Més enllà de les notes de color que pinten les flors de muntanya i que poden cridar la nostra atenció quan són més grosses i oloroses. Més enllà del coneixement de les vaques que pasturen pausadament i seleccionen a cada mossegada aquelles espècies que tenen un sabor més agradable (i en rebutgen d’altres que són amargants, punxegudes o indigestes)... Més enllà d’aquesta primera mirada, hi ha un món molt més complicat del que sembla. Dins del que hom anomena “gespa” s’amaga una gran diversitat d’espècies, amb flors menudes i poc aparents, amb fulles llargues i primes. Moltes pertanyen a la família de les gramínies, on també hi ha tots els cereals bàsics per a la nostra alimentació. Les gramínies són una de les famílies botàniques més extenses, amb un èxit evolutiu tan gran que ha permès als seus representants conquerir la majoria dels llocs del planeta, des de les zones desèrtiques fins a l’alta muntanya. Entre ells hi ha el gènere Festuca, que conté unes 200 espècies diferents d’herbes, moltes de les quals són espècies que dominen i donen nom a les pastures on viuen, sobretot a les muntanyes pirinenques. Algunes tenen força importància econòmica com a farratge o pastures. A l’estatge montà, prop dels pobles i en els fons de la vall, l’explotació secular de ramats de vaques, ovelles i eugues fa que hi trobem unes pastures espesses i amb moltes espècies on sol ser abundant la festuca rogenca (Festuca nigrescens). L’existència d’aquestes pastures secundàries depèn del manteniment de l’activitat ramadera. Si desapareixen els pastors, els arbustos aniran envaint aquest espai, progressivament, fins que s’hi instal·li de nou el bosc original que hi pertocaria. L’alta muntanya calcària que trobem en alguns punts concrets del Parc Nacional, com pot ser a la muntanya de Llessui, permet el creixement d’unes pastures més riques i nutritives, molt apreciades des d’antic pels ramaders d’aquest indret del Pallars Sobirà. Poc a poc, van eliminar les pinedes i rouredes que potser algun dia van dominar el paisatge primitiu, per a deixar més espai per encabir-hi més i més ramats transhumants, que acudien des de la plana de Lleida per passar l’estiu. La festuca principal en aquests ambients és la ussona (Festuca gautieri).
El granit és la roca predominant al Parc i és també el responsable que sigui tal i com el coneixem. L’alta muntanya granítica, si la comparem amb indrets de roca calcària, dóna lloc a sòls més pobres en nutrients i amb una menor diversitat natural. Una gran part d’aquests ambients granítics de l’alta muntanya estan ocupats per pedruscalls immensos i prats de gesp (Festuca eskia), una herbota punxeguda i poc apetitosa que els animals han de menjar quan no troben res més. En indrets alts, més o menys plans i amb una mica més de sòl (cosa rara a l’estatge alpí), s’hi instal·la un prat ras i atapeït, de poc més d’un pam d’alçada, bastant ric en espècies, encara que hi predomina la festuca supina (Festuca airoides). Hi ha indrets una mica especials, més assolellats i calents, amb sòls profunds, capaços d’emmagatzemar una quantitat d’aigua suficient que compensi la intensa evaporació que pateixen aquests prats. En aquests indrets prosperen unes pastures altes que mai no són gaire extenses i que estan dominades pel sudorn (Festuca paniculata). De totes les festuques que hem esmentat, aquesta darrera és la més robusta, les seves fulles, planes i llargues, fan una tofa densa que pot fer al voltant de 50 cm. La inflorescència, en forma de gran panícula (raïm compost d’altres raïms), pot arribar més amunt d’un metre d’alçada i pren un color groc daurat bastant característic. Però és comprensible que poca gent es fixi en les tofes d’aquesta gramínia gran de panícules daurades. Els prats alts de sudorn constitueixen una mostra esplèndida de la flora més espectacular de l’alta muntanya, amb espècies de gran port i florides espectaculars. Qui s’anirà a fixar en el sudorn? Si al costat mateix d’aquesta herba amb reminiscències estèpiques trobem les flors de la paradísia (Paradisia liliastrum), el lliri pirinenc (Iris latifolia), els albissons (Asphodelus albus) o la pulsatil·la blanca (Pulsatilla alpina)... Els isards, poc impressionables per les flors boniques, saben que aquestes fulles amples són molt millors que les del gesp. Sovint trobarem les fulles del sudorn retallades, mossegades per qui sap apreciar les coses bones del camp. Gerard Giménez
