butlletí del parc nacional d’aigüestortes i estany de sant maurici
21 Estany Negre de Peguera
l’essència de les paraules elogi dels pirinencs Ser o no ser pirinenc, vet aquí la qüestió! Darrere d’aquest adjectiu qualificatiu, d’origen geogràfic, no hi ha dubte que s’amaguen, per una banda, un garber de tòpics i, per l’altra, un munter de realitats. Dels primers no en parlarem gaire ja que són massa coneguts i avorrits; dels segons, tractarem de descobrir-los. Com ho farem? Us proposem descobrir què s’amaga darrere la paraula pirinenc o pirinenca recorrent un camí. Un camí senzill i planer: observarem el comportament d’algunes espècies animals i vegetals de la història natural més recent dels Pirineus. Cadascú, després, que en tregui les conclusions pertinents. Una sangardilla, una alga, un arbre, un rapinyaire, un quadrúpede i nosaltres, els sàpiens, serem alguns dels protagonistes naturals i culturals que ajudarem a fer aquesta aproximació a l‘arxiu genètic d’emocions que s’amaga darrere la natura pirinenca. Unes emocions que es renoven constantment amb l’arribada i l’extinció d’espècies com... La sangardilla prodigiosa Què fa una sargantana (Iberolacerta bonnali) vivint fins a més de tres mil metres d’altitud sobre el nivell del mar? Què carall se li ha perdut a un animal de sang freda entre muntanyes també gèlides que hivernen pràcticament durant nou mesos a l’any? La natura és sàvia i si aquest menut però robust animalet plistocènic s’ha rendit a sobreviure Fotografia de Maurice Gourdon
als Pirineus, les seves raons i adaptacions biològiques deu tenir. Per exemple, una certa predilecció pels llocs arrecerats, les roques fissurades o les zones de trànsit entre els prats i les tarteres. Una atracció gormanda per les mosques, les aranyes, els llangostos, els saltirecs i altres pantiganes. Un terror manifest a enemics reconeguts com l’escurçó, els taupons de muntanya o als maleïts col·leccionistes de rèptils rars, que no dubten a capturar els últims lacèrtids d’una espècie en perill d’extinció. Dues espècies germanes de la pirinenca són la sargantana pallaresa (Iberolacerta aurelioi) i la sargantana aranesa (Iberolacerta aranica). Durant l’estiu totes tres gaudeixen de les muntanyes pirinenques, però l’arribada d’una nuvolada les pot fer desaparèixer ràpidament. Una curiositat científica sobre la seua coloració està presumiblement relacionada amb les estratègies per combatre la seua depredació i fa que les que viuen sobre roques calcàries siguen més clares mentre que les que ho fan sobre esquistos siguen més fosques. El camuflatge salva vides! Una altra estratègia antidepredatòria consisteix a desprendre’s de la cua, part anatòmica terminal que la canalla dels pobles pirinencs ha perseguit des dels temps de Mariacastanya i que, curiosament, aquesta canalla també havia perdut milions d’anys enrere. L’hora predilecta de sortir d’aquests bitxets, amants de l’energia solar, acos-
ß
