Llibret Falla Prado Gandia 2015 by Publimania Gandia

Direcció i Co ordinació Jose Manuel P rieto Part Joan Martí Fu ster Disseny i Maq uetació Jose Carlos Sim ó Fayos Joan Martí Fu ster Fotografies In stitucionals Emi Fotógrafs Anto Fotógraf s Fotografia Mo nogràfic David Alfaro A parisi Autor Explica cions Jose Manuel P rieto Part Il·lustració co berta Joan Martí Fu ster Jose Carlos Sim ó Fayos David Alfaro A parisi

s fa et no e es en r b i l l l d cció de pinions vesa cats e r i d a L bli so le de le s i escrits pu b a s n o e l resp rtic rents a utor propi. e f i d s l e amb a pat partici de a h t e br is sent lli s prem “El pre ocatòria del a per a la ian onv en la c alitat Valenc alencià.” er lv la Gen ió de l’ús de c o prom

Llibret 2015 3

Falla Plaรงa Prado

Llibret 2015

La societat valenciana, tan complexa, tan acomplexada. Perdent totes les batalles, fins i tot les que no donava, des de la Guerra de Successió; lamentant-se pels cantons perquè, fins els bòlids a València, no tenia ni autovies ni Olimpíades ni Expo. La societat valenciana, tan de paella i barraqueta, d’estereotips i tòpics, de conflictes i victimisme. De folklòriques i Levante Feliz i franceses en bikini i llauradors amb bitllets i costes devorades per l’urbanisme. La societat valenciana, famolenca i devorada; víctima del mirall del conte del ‘Levante feliz’, rialler i vitalista; dels gossos amb llonganisses, de l’horta requalificada, de milionaris sobtats que abans posseïen tarongers o un camp de garroferes. La societat valenciana, d’espant i espantada. D’infart i exhibició. De valents i pixavins, altius i capitansmoros. La societat valenciana, de la derrota permanent a l’únic mirall de prosperitat en tres-cents anys.

D’aquella batalla estes conseqüències. La coentor, per exemple. El complex de nou ric que ens espantà amb l’atapeïment, el barroerisme, l’exaltació del que resulta estèticament dolent i la multiplicació de la lletjor. També a un món, com la societat que l’envolta, tan poc procliu a autoanalitzar-se’n, a fer autocrítica, a acceptar-ne els canvis: el de les falles. I entre el món faller i la societat, un terme tan polisèmic com difícil de traduir, tan inexplicable com d’ampli abast, tan malmès i tan actual, tan definitori i inconclús. La coentor. Complex com la seua societat, inexplicable com elqueenshapassat. Eixa forma tan fina, tan valenciana, de passar-ne a sobre dels problemes sense agafar un pedasset de sarcasme. Per a no caure de nou. La coentor. Ací el nostre homenatge i, esperem, el nostre llegat.

Index • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Falleres Majors Saluda President Mantenidores Reines de la Falla 2015 Reina i President Reina de la Festa Reina del Foc Reina de la Falla Racó de la Falla Executiva Comissió Major Reines de la Falla 2014 Explicació Major Llibret Infantil President Infantil Reina i President Mascota Madrina Infantil Reina de l’Art Infantil Reina de la Poesia Infantil Reina de la Festa Infantil Reina del Foc Infantil Reina de la Falla Infantil Explicació Infantil Monogràfic “La Coentor” - Marc Gomar - Emili Morant - Isabel Canet - Néstor Novell - Elena Martí - Manel Alonso - Enric Pellicer - Ángels Moreno - Josep Carles Català - Oscar Grifoll

• Guia Comercial

7-9 11 13 15 17 19 21 23-25 27 29 31 33 35 69 71 73 75 77 79 81 83 85 87-89 91 101 - Jovi Lozano-Seser - Sico Fons - Alberto de Sanfelix - Miguel Pérez - Eudald González - Mª Jose del Olmo - Inma Carbó - Lola García - Jose V. Sala - Jesús E. Alonso

151

Encanteri Diran que ens advertiren però al·legarem, en el mal d’altura, que ignoràrem les prediccions per no saber-ne la mesura exacta del precipici. Sabérem de l’encanteri després, feta la prova al voral dels llavis a punt de la crema amb la pendent del temps estavellada al moll d’uns ossos rebent l’ofrena de misteris. En alçar la vista, el món s’havia fet de la teua arquitectura. J. M. Prieto (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”.

Claudia Gasque Peiró Fallera Major Infantil de Gandia

Maria Bernabeu Mascarell Fallera Major de Gandia

De lluny, molt lluny, es veu la llum dels teus ulls, llum que irradies amb pícara i riallera mirada, una mirada neta, plena de preguntes sinceres, preguntes que anheles per sentir respostes, respostes que coneixes i així i tot vols escoltar reafirmant els teus sincers i feliços moments que vius gaudint el reinat que mereixes. Gaudix del moment, fent-nos a tots viure, riure, doncs Fallera Major de Gandia, tu eres Maria. J. A. Martí

Per segon any tinc l’honor de presidir esta, la nostra falla, sabeu que per a mi la falla és fonamental en la meua vida i per ella i els seus fallers el que faça falta; espere que estigau satisfets amb la tasca que estem fent l’executiva i jo, una executiva per a la que sols tinc paraules de gratitud per estar ahí. A tota la gent que m’ha ajudat a dur endavant la falla vull dir-vos que sou vosaltres els que doneu ànims i força per tirar endavant, i que ara i sempre em tindreu per al que necessiteu. Als fallers, veïns i forasters, animar-vos a passar pel Prado on podreu vore un excel·lent monument i una festa que entre tots farem excepcional! sempre!

Majo Sellens Canet

Mantenidora 2015

Ha estat fallera des del seu naixement, d’una família molt fallera on li han inculcat l’amor per la festa i els seus. Li apassiona la seua professió, es una gran comunicadora. Titulada en la Universitat de Valencia en informació i documentació i per la Universitat Internacional de la Rioja en comunicació - periodisme entre d’altres. En el món de les falles ho ha sigut tot, a la nostra comissió va estar reina de la falla infantil 1995 i fallera major infantil de la ciutat de Gandia a l’any 1996, ja de major l’any 2003 va ser reina del foc; actualment és la delegada de curtmetratge i una de les integrants de la companyia Prado Teatre.

m e l l i u ull G 015

orrdora Inf. 2 B a l nue nteni Ma

legi al col· les ia d u de est alitat; uda la festa , de it v e en esia lar d s par s de ben m na de la po . é la e de rei 12 anu de M i apassiona t ha estat il l’any 20 els r la r nt Pa nd .L eda lla infa olines curta sent u Les C en la seua ina de la fa valcades i l. i a e ti falles , del foc i r ent a les c sical infan u m ta la fes ant activa l festival m e p i d Partic principals s motor

15 0 2 a l l a F a l e Reines d o d e c l a S a í c r a G h Judit os r o m A m e l l i u G a Clar Calcular la mida exacta del somni. Bascular, entre el miracle en equilibri d’alçar una persiana amb la llum que batega, la forma precisa de la urgència de viure sense les manilles d’una impostura caducada. Filar, entre les flors que cusen el marc d’un encís inesperat, els afectes en el teixit d’un cor tan gran com una vida en arribar a casa i obrir el sofà de diumenge, en vore la carta d’un sí des de l’afirmació rotunda d’un dissabte qualsevol. Les nostres setmanes són l’ingredient amb què calcular quant pesa un gram de pólvora amb què segellem després l’esclat. Un instant precís i tot serà l’eternitat d’imaginar amb només mirar-nos. J. M. Prieto (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”.

Reina d

e la Fes ta Sara Sanvíct or Bene yto Sara ets de color

com un

una joia

s a l’igu

al que u

so musi

doncs en

única en

cal o un

s fas viu

la nostra

na carca

conjunt

re la fall a

J. A . Ma

rtí

festa,

ssa de fo

cs,

d’alegre

en dolça

s sons,

melodia

Reina d el Foc Sandra Marco D elgado Sembla mé Primer tro. s fàcil, al m irar-te, im que hem e ag d if ic a t s obre la sot inar: la meravell sobra a de sobre viure i ado El miracle, nar-nos-en sense tind . re cura de l temps, d’anar fen t igual com qui fa sens e urgències només que les de fitar amb els be sos del Humil tam bé l’hora in teu color humil. abastable tot sembla de calcula més fàcil a r-te: que has oc mb imagin upat i omp ar lert tots els de la meua noms vida inexa cta. Jose Manu

el Prieto

(*) “Text po

ètic presen

tat al Prem

i Joan Clim

ent de l’any

2015”.

Reina d

e la Fa

lla

Judith GarcĂa Salcedo

Amb eixa lluminositat del teu rostre, ens fas somiar inclus desperts. Amb eixa mirada de llum intensa plena de positius sentiments. Amb eixe somriure irradiant alegria, ens fas sentir el soroll dels coets, el perfum del foc i la pĂ˛lvora, la mĂşsica de les bandes al carrer i el soroll de la festa fallera. Doncs, ja eres Judit, nostra Reina. J. A. MartĂ

El Rac贸 de la Falla

Premis 2014

Recompenses Falleres

1er Premi Secció Especial 1er Premi Secció Especial Inf. Enginy i Gràcia Enginy i Gràcia Inf. Ninot Indultat Inf. 2on Crítica Local Millor Ninot Secció Especial Millor Ninot Secció Especial Inf. 1er Premi d’Emissió 1er Premi Fideuet 2on Premi Llibret 3er Premi Festival Musical Inf. 3er Premi Portada 3er Premi d’Informatiu 3er Premi Curtmetratge Faller 3er 5é Premi de Cavalcada 22é Premi Promoció i us del Valencià Libret de Falla

GESMILS OR Fuster i Torres, Josep Martí i Ferrer, María José Tarrazó i Martí, José F. GESMILS D‘ARGENT Cabrera i Estruch, Oscar Tortosa i Maroto, Josep GESMILS COURE Calaforra i Sánchez, Josep Jesús Cano i Pozo, Manuel Gómez i Porcel, David Marí i Carrasquer, Salvador Mas i Real, Natalia Sanz Sadornil, Maria Cruz Sellens i Camps, Alex Vidal i Rubiols, Gracia

President: Juan Martí Fuster • Vicepresidenta: Rosana Ferrer Melis • Vicepresident 2on: Juan Arturo Martí Sarrió • Secretari: Jose Manuel Prieto Part • Vicesecretari: Jesús Fuster Moragues • Vicepresident - delegat de festes: Guillem Morant Peiró • Vicedelegate de festes: Manuel Cano Pozo • Vicepresident - econòmic: Xavier Peiró Jornet • Comptador: Guillermo Figueres Segarra i Luis Abril de Torres • Delegada de reines: Natalia Burgos Martínez • Delegada d’infantils, juventut i rifes: María Calaforra Calatayud • Arxiver: Jose Fernando Tarrazó Martí • Loter: Jesús Escrivá Gadea • RRPP: Juan Arturo Martí Sarrió i Paco Sellens Pascual • Delegat de llibret: Jose Manuel Prieto Part • Delegada de curtmetratge: Maria José Sellens Canet • Delegat de jocs: Jose Juan Marco García • Delegada artística: Cristina Laporta Bravo • Vicedelegada artística: Judith García Salcedo • Delegada cavalcades: Teresa Fuster Torres • Delegat d’emissió: Pep Fuster Torres i Víctor Fuster Embuena • Delegat d’informatiu: Jose Manuel Prieto Part • Delegat de teatre: Paco Sellens Pascual • Delegat de monuments: Jesús Escrivá Palonés i Vicent Sellens Monzó • Delegat de plantà i cremà: Jordi Sellens Pascual • Delegat de llums: Jose Juan Marco García • Delegada de flors: Rosa Serquera García • Delegada de bandes i detalls: Teresa Fuster Torres

Abril E Luis scrivá, I raida · Alg ab · Amo ros O a Carras Abril De co, C laso, Torre Mari A ri a s, Bellv · Arlandis licia · Apa stina · er Be risi A Caste llv Miña b na, M er, Mari lló, Anton ad, C Mari i a o· arme ria Jo a Nata · Blay Mu sé · Berna n · Berbeg lia ñ a b Mari · Burgue oz, Joan eu Masca ll a · Ca · Bur ra Té r ell, go ba la Cano Pozo forra Sanc r, Jose Lu s Marténe Mª · , Man z, hez, J is · C C u a sús · uquerella el · Com osé Jesús brera Est as E ·C ru R · Esp scrivá Ge uiz, Mig Femenía alatayud ch, ina B a, Be uel · , Hern G us a D añuls Card , Pau triz · Escr onet Sell tavo · Cuq andez, M ona, Ósca ens ivá ªA Ma la ue Manu r el · F rta · Figu · Felis Rei Palonés, , Sergi · E rella Gom ngeles · C · Calafor uster ra Ca do, J g e a C m a , r no M r, Ca arol es S Mar bue u la T Lava dith · Gas orres, Pe egarra, G ía · Feme a · Escrivá na Grima rol · Cuq ora, Gon tayud, 33 llois, u u nía Q p · Fu que P lt, Lo zalo · illerm erella Palon Fc u s a Mayt l e · Gu o. David stor, Eus ter Torres o · Fuster iles, Blan és, Jesús in · Escri Melis, Is v e a · , · c na O t ndoñ iérrez Na Guillem bio · Góm María Te Embuena a · Ferrer Espina B á Gadea, bel B a , J v o e r Melis ñuls, Carra eVícto arber arro, esa · , José z Por , G , r s c V B Sarri quer, Salv Javier · M icente · L Fernand el, David arcía Lec · Fuster M Rosana · egoña o, o F a h · a a na · M Joan Art dor · Mar rco Delga porta Bra · Guillem González uga, Cris oragues, igueres u d J ti tí v B L e · Mas artínez M r · Martí S Ferrer, M o, Sandra o, Cristin arber, M avallois, na · Garc sús í C a artín carel a · a a a r r r M · Salce r r i i L ela stin ió, ia J arc arr lB ez Alba · Mol aydal, A , Jesús · M Maria Ter ose · Mar o García, oy Valver · Gutiérre a · Gonzá tí id z in e le d Jo · Mor a atal M a Báez, P a · Melis rtínez Pa sa · Martí Fuster, Jo sé Juan · e, Juan Ig Martínez z Pons n ascua · Pal añó, , Ma stor, Albe ez Caro, an · Mart Marco Sa nacio · M , m l À a ribel n rto · í Mari er Martín ngela · N · Morant Mas Lucia · M Parreño, z, Maria dro· Mes us · P P a e e v z i a , a r D · r e Ro ó, rt M ro M g e e Ram ón A iró Jornet aria · Pal Martí, Jo Guillem · uer Almi Sanfélix, ínez La R cio · Mar arí ñ u o lmiñ P , t M a a mín, n b í e J n na, C ia és Sa p avier oran · Or ana V arlos e · Mas R , CaroliFerre erónica · , Xelo · R · Penalba njaime, C engo Bay t Ripoll, eal, N · Mes D S d r, a o B Vicen Juan · Se anvíctor B má Císca elda, An rmen · Pa al, Paola · iana · Mo eguer Pa atalia lo ll a r r l P t e · Sign · Sellens ens Camp neyto, Sa , Fredy · R · Planells onés Sanj allardó L atal Bañu nés, l a Pascu ra · S a D s, Ale s es Bla i omá fuent , Gem me, íaz, A an a Tomá x C c R e s Gar o, Jose Lu l, Alex · S · Sellens z Sadorn íscar, W ntonio · eme · Pa , Guillerm a s Cane e i P Caste cía, R ellen is · Si t, Bo l, Laura · ndy Gwla rieto Par tor López o s l v u t r ja · S , d , Ósca lo, Raul · bén · Tor era Penal Pascual, S Jose ys · S anz Vida r l Rub tosa Maro ba, Julia · Jordi · Sel ellens Can Sadornil, ancristób Manuel · len iols, G Ta M to al et racia , José · V rrazó Ma s Pascua , Maria Jo ari Cruz Villarl, Pa · ela R rtí, J · Vila s Sarri é · Se co om os ó Brun o, Vi ero, Elis e F. · Tarr · Serquer llens Mon abet a a cent z z ó, G ó ar M · Artu r · Vi Vidal Ca artí, Ma cía, Rosa st la Ma r s, Ra elló, Áng ia José · quel el · V · Vila id Serqu al era,

ajo M ó i s s i Com

Reines de la Falla 2014 Maria Aparisi Abad Berta Morant Cuquerella

Ha arribat el moment d’acomiadar-nos. Pareix l’altre dia quan va començar tot i ara ja ens toca dir adeu. Un adeu que és un fins sempre, perquè la nostra trajectòria continua endavant. Per sempre quedaran gravats en els nostres records tots el moments viscuts en aquest any 2014 ple d’èxits. Hem tingut l’honor de representar a la nostra falla i hem sentit l’orgull de ser les vostres Reines de la Falla, i tot això només és possible amb el recolzament de tota la comissió. Gràcies per este meravellos 2014!!. Amb tota l’estima i gratitud. Berta i Maria

Anto Fot贸grafa 漏

Hem celebrat un matrimoni mal casat

Autor: Jose Manuel Prieto

Artista: Palacio i Serra

Hem celebrat un matrimoni mal casat

Quin món, tu! noces d’argent quan l’amor és ja absent i d’or, i fa ja temps que no batega el cor. És la societat d’aparador amb els valors en coma la que fomenta la coentor d’un amor que sona a broma. I nedant en l’opulència sense guardar la roba fomentàrem un amor en obsolescència que en la realitat no es troba.

El de la crisi de casino i vici i el de la confiança convertida en mancança.

En les convencions de les sendes velles estan les tradicions de les novelles. És de sentit comú que després de casar hi ha alguna cosa a celebrar.

S’alià en matrimoni perillós un interés onerós: acabar amb el patiment i l’ànsia per l’atur anar desfent.

I que les noces a mode de recordatori tornen entre les brosses per agitar la vida amb rebombori.

Però en la crisi de confiança anava l’embranzida de la desesperança perquè el mirall dels fracassos va esdevenir un reflex de gruixos traços.

És pretensió d’este relat parlar dels matrimonis de mal casar i de l’amor en mal estat que sura i fa mal sense avisar.

I com els matrimonis celebrats fiarem la dissolució a la malaltia o a la mort a què som condemnats si sols el judici de Déu ens guia.

Hem celebrat a esta ciutat un matrimoni mal casat que relatem perquè fa fredat:

Ara que venen turbulències potser canvien els conceptes i, de l’amor tots els prospectes, editem per a l’amor noves sentències.

El dels electors amb el seu govern convertits en agraïts patidors d’un sofriment etern.

Podem certificar sense por a poder errar que la ciutat maleïx un matrimoni que a trencar no atrevix:

El del certificat de conveniència pels diners i les ocasions que els temps de turbulència situaren en el domini absolut de les administracions. Tant s’hi val Fabra que Torró, La crisi que els milions en al·luvió per a projectes que caigueren en la sorra amb què els temps es desferen. Temps de bonança i esdeveniments que assolaren dels valors socials els ciments i ens dugueren a confondre els diners amb els nius on pondre. Amb els diners convertits en déu a qui adorar al panteó dels pagans que ens dugué amb esforç i moltes mans un enderroc per a una època dir adéu. No seran les receptes d’este bestiari solucions a benefici d’inventari: en calen noves perquè un temps s’ha mort i en l’espera caldrà un de nou, amb gran sort. D’això va este manual sense lliçons ni brúixola. Una píndola sense farmaciola i una aspirina per a la depressió cabdal. Com diria el poeta: un desgavell per a resar sense creure, bufar-se sense beure no patir per a no calcular el clatell. Una solució amb dosi administrada com la de la política calculada: inexacta, incerta, patida, al futur mal cosida. Allà anem. Ací ja estem.

Del matrimoni mal c

asat. El cerimonial

Gandia havia decidit casar-se amb prosperitat: un home de terres i guerres, de batalles i contalles; de nissaga noble, casalot al Carrer Major, finques en Marxuquera i amfitriona d’àpats d’esplendor. La ciutat, una dona conreada pels Clàssics i els ducs, banyada per algues i samarucs, de barranc i Marjal, mar i pinar, deixava el llast de la dictadura i el ‘desarrollisme’ de biquini i impostura; i afrontava, per fi, la seua majoria d’edat legal amb l’esplendor de la bambolla, els diners a xorro i la felicitat general. Tot era alegria i companyonia, esplendor i també luxe de coentor. El déu era el Senyor Diners, i la família de Prosperitat garantia l’esplendor no deixar abandonat. Al seu matrimoni, amb luxe i circumstància, acudiren la societat i la política amb ofrenes en abundància. Sense saber que la festa en deixava, entre moltes, una especial resta: la de la ressaca de beguda i excessos, amb molts pecats i sense lleis comesos. El seu relat era el d’un matrimoni mal casat que s’apuntava al precipici malhumorat, en la impostura d’una guerra que, amb l’amor de coixinera, d’amagat havien encetat.

A ella li deien Gandia: provinciana, acostumada a la derrota, a qui no clavaven mà ni amb la pota i que fadrina, creia, es quedaria. Una València ‘chica’ amb complexe de capital i complint el recital de ciutat beata i petita. Havia crescut retocada pels anys de la bonança de mamelludes de fora i de la contrada i la taronja i el turisme en la balança. No lletja d’espantar però tampoc guapa de meravellar. Una ciutat emprenedora i orgullosa, llençada i capciosa.

De l’esplendor medieval a l’ocàs dels moriscos i la Germania; de l’ocàs del sucre i la cort ducal als temps de la despoblació i la malaltia. Un llogaret del duc que era Vila i no com les grans, que eren ciutat; per això acomplexada i captiva, amb un diagnosi mal receptat. De la cort dels ducs a la dels comerciants que en el Bayrén tancaven tractes mentre els alcoians recollien els recaptes i deixaven la platja de marjal als nous visitants. Gandia, ni jove ni vella; amb l’edat justa. de Centre amb grans cases de fusta i en cada cruïlla, alguna capella.

Els anys previs a les noces van ser de guerres i altres coses, que acabaren amb l’ocàs: l’esplendor de la història en un pedàs.

Qüestió d’organitzar una cerimònia i un banquet amb convidats d’alta nissaga i barret i el futur a conspirar.

Calia alçar el vol després de l’embranzida de la burgesia, de tombar la muralla sense dol i malacostumar la feligresia.

Gandia, rejovenida i casada, la dona amb pitjor partida però amb gran aval d’entrada: possibilitats d’invertir i meravellar a la contrada.

A la Gandia joveneta i buscaren marit de conveniència: calia solucionar amb sapiència el que les dots no oferien de bestreta.

El dia que es casaren repicà l’Abat les campanes i en tota crònica social dels detalls s’empassaren.

A l’home li digueren Pròsper: un polític de la dictadura amb la reconversió per fer després dels anys de silenci sense sutura. I així la casaren. amb el repic de la Seu de la Delicada i la dona poc encantada amb l’home a què les seues mans agafaven. És menester dels matrimonis exercir front als dimonis el sagrament que fins la mort els ha d’unir sense que calga sort. Lletja d’espantar tampoc, guapa de meravellar ya tal, toc, toc. Buscaren ràpid beneir entre boato, pompa i circumstància el que el destí havia d’unir en l’atzar de la conveniència. Calia Gandia reflotar amb l’ajut de déu que en el panteó beu en vore el panorama per solventar

La Col·legiata sense gesmil ofrenà als novençans els millors desitjos de principiants, per a l’escolanet sis bitllets de mil. Lletja d’espantar tampoc, guapa de meravellar ya tal, toc, toc. Gandia i Pròsper s’havien unit en un matrimoni fecund i humit: plogué tants dies com fustes per a falles unies. Ja eren home i dona; calia celebrar prop del solstici la seua unió de tabac, diners i vici. L’amor, què més dona. En això que Gandia pujà al tren de la prosperitat. En acabar, al futur es nugà amb la promesa divina de l’eternitat.

No hi ha mal que cent anys dure ni cos que ho suporte tot i que el contracte del matrimoni assegure que hi serem fins que la mort se’ns emporte. Hem celebrat un matrimoni mal casat. Tota la ciutat ho sabia i ningú va gosar a parlar-li a la cria. Gandia encetava matrimoni per acabar com el rosari de l’Aurora: de milers de xecs deutora i quebrada en talent i patrimoni. Lletja d’espantar tampoc, guapa de meravellar ya tal, toc, toc. La història d’un fracàs s’escriu amb les urpes de les derrotes que venen, i no les notes, per ferir-te en la pell d’un pedàs. Esta és la història de silencis que comença en la porta de la Seu d’una ciutat per a patejar a peu i el seu matrimoni amb la desgràcia i el desencís.

Del matrimoni mal c

asat. El convit.

La festa del casori havia de tindre el general i convencional rebombori: no podia faltar bon menjar, millor vi amb què regar els temes de conversa en el llistat del llarg conversar. Estaven els qui ignoraven que les noces encara s’impostaven; els qui no sabien que eren comparsa de l’escenificació de l’amor com a farsa; també els qui volien apuntar-se a la bonança, o els qui de l’esperança en tenien greu mancança. L’abonament era una política sense coneixement, una societat que edificava els valors sobre el turment i una partida feta d’escenificació i ostentació, mediàtica i iniciàtica. Tants actors com suposades lluentors; tan llocs com buits (no pocs).

Desgràcia i desencís s’obriren camí després del pastís, amb taula parada i la novia de simple convidada.

Era moment de la celebració del casament sagrat i, amb el boato reglat, moment de celebrar-ho amb profusió.

Gandia s’havia casat amb prosperitat en un matrimoni impostat de durada indefinida però a qui curta tots donaven la mida.

A l’enllaç de la ciutat acudiren tots, de bon grat: mudats, perfumats i somrients saludant un per un als contraents.

Tots sabien del malhumor d’una núvia per compromís, i generalment del desencís d’un enllaç a contracor.

Amb una taca com un forat en el mantell del deute només calia tenir cura del beure i lluir figurí amb botó descordat.

El matrimoni mal casat prompte deixà un balanç desheretat: eixa història encara no la sabien i albirar-la en el futur ja volien.

Anant a pams i bona cal·ligrafia explicarem la radiografia de l’esfondrament: cervells amb poc de forment.

Perquè de convidats n’hi havia un grapat tots amb fam i ànsia de poder; el ball nupcial donaven per ballat i el joc, obert no sense deler.

Dividirem els convidats per taules; la resta del que vos conten, faules. la divisió en serà suficient per saber-ne amb coneixement.

Un joc com un banquet: àpat entre l’atzar i l’enyorança, el deliri i l’aparença per repartir cartes i prebendes en paquet.

Taula 1. Presidencial. Pròsper i Gandia llueixen somriure profident suficient per satisfer la cridòria d’una celebració d’amor ardent.

La ciutat usada, grapejada, com una puta a qui venen amb braga bruta. S’havia encetat el joc de partida desigual amb el debat residual i els mitjans avivant el foc. Donava igual si ‘Anem’, Tele 7 o Fotrem: la batalla era campal i desigual. Els convidats en baralla cridant com Plenari de xicalla entre els tiraxines d’uns i els míssils de l’amic de Rus.

Junt a ells els pares, mudats amb sacs per vestits entre el remember i retalls d’antiguitats i pedassos descosits. Fent com que mengen a resta de taules voregen per saludar el personal i somriure a la foto de l’únic professional. Taula 2. Dels amics del Govern. La taula la presideix Arturo l’alcalde del futuro que esborrà, com el lema del lleixiu, la Gandia que el seu relat ja no escriu. La prosperitat de la ruleta acabà amb els anys de la prosperitat i amb l’economia escurada i estreta ens dugué el casino i la màfia d’amagat.

Una economia de gent de la dreta que mai no havia governat en democràcia ni amb pacte, una treta, i que a prometre la lluna havia jugat. El rei, o dels moros capità, feia com que pagava el compte a un enllaç on sols era convidat i de pas a la butxaca de la resta passava recapte. Li deia a la novia: et regalaré la reforma d’una placeta i una escultura que tinc desfeta i de pas als amics catalanistes nugaré! Et deixaré la butxaca neta, diré que jo convide, i resultarà que tu pagues la desfeta. Faré que amb Tele 7 tothom ho oblide. Li pregunta al nuvi si té concessionari tot i que siga en runa per adquirir-lo a preu de reliquiari i construir un retèn o el que t’isca de la pruna. Com abans en la tradició cal preguntar si és home de terres o si sols conserva les gerres d’un passat en demolició. Feta la pregunta li afegirà el que un dia al Clarín argentí, quan era desconegut bergantí: de tots els costats tinc stock, pregunta! Al seu costat Guillermo, que oferirà a la alba córrer amb el compte per, passat el temps, deixar-lo impagat i que és del gremi dels morosos soci preat.

Oferirà també al contraent amagar les factures del convit al·ludint, amb poca vergonya i convenciment, que és il·legal però d’espant va servit. A Soler, al costat del d’Hisenda, molest per no seure a la dreta del pare li oferiran que amb la firma dispare el llibre de recordatoris que de les noces fa de cloenda. Soler dirà que ell ja no signa perquè de dofí la seua nova consigna és apartar-se i mirar des de la barrera el que Arturo amb els malabarismes altera. Malabarismes de comprar i vendre, de fer places i malvendre, de canviar escultures i figures mentre l’economia de les llars apures. Llevats els ganivets els secundaris d’impostura miren de reüll el cap de candidatura per veure si integren la llista altra legislatura.

Moniato d’alcalde de districte en la propera llista en conflicte, perquè l’alcalde s’ha fartat de foto de Facebook i poc més de trellat. A la taula els del govern es fan una selfie desenfocada per a què els enemics no els aparten la mirada en este temps de campanya tan etern. Els secundaris. Pepé B i en ‘b’. A la boda de Gandia ciutat han anat també els secundaris convidats pel govern, a cobert pagat, com a invents incendiaris. Vicent el de cultura dirà que regala als nuvis una escultura com la de Miró o Basset mentre la programació de Fira es papa senceret: Quan arriba el segon plat Vicent ha engolit ja la Fira de qualitat i oferix una cançó de la Pantoja al DJ de llista de reproducció boja. Sona ‘es tiempo de cambiar’ sense la intensitat del dia de 2011 per votar, perquè aquell canvi és impostura i la ciutadania patix una ferida amb punts de sutura.

Mónica l’ex socialista camuflada va, què lista, i diu estar ben acompanyada de gent verge d’experiència i sembla que no enganyada. Amb ella Eloi el futbolista convertit en trapecista d’un compromís quebrat i adepte al catecisme de Marx el pirat. Si no t’agraden estos principis en tinc altres, i dos tripis, per al mono de la jaqueta en altra formació recent feta.

Junt a ells Pilar la de Benestar que sap que per a repetir haurà de currar, com Emi la de les cistelles que també ha cobrat als nuvis per les seues novelles.

Arturo els paga el banquet i si cal la campanya per foradar un pedasset de l’esquerra que diu que els guanya.

De postres tindran moniato com els alcaldes de barri, quin boato! Andrés amb la bici, República avall, Toni amb la disfressa alemanya, tot un detall.

Són, com els ingressos amb xec, pepés B i sense factura que si cal pagaran ‘en b’ amb cura fent-se en Alcaldia el suec.

Negaran conèixer a Arturo mentre fumen el segon puro i renunciaran al passat que tots saben quan de Creuer i photocall anaven. Taula 3. Els menys amics de l’oposició. Els han convidat per compromís que no vol dir una formació sinó una mena de desencís amb els projectes en composició. Allí estan, sense ganivets de plàstic com tenen en la taula de la gavina Perquè ja han repartit la propina dels llocs de responsabilitat, quin fàstic! Lidera Diana la de l’Anem i Liduvina amb ella, la de ja No Volem, però estan tots els que són i els qui volen pintar en eixe món. No falta Salvador el tenista buscant Seisdedos el columnista entre tota la tripulació de l’espectre polític de la demolició. Tampoc Prieto el poeta i Anna Garcia, que no està queta entrant cada dia al jutjat com un matrimoni que es vol anul·lat. Ara que ja tenen lideressa afronten envalentonats l’escomesa de fer fora l’insolvent si cal amb lleixiu o dissolvent. com un xec sense fons regalaran per a les noces de mel un viatge al parc aquàtic dels botons que es projecta amb fel.

És el mateix que embolicar una quimera ara que l’Ajuntament ha fet crack i seguim amb els deliris de vella era sense comprendre l’atzucac. I entre samarucs i tovalles estendran el somni antic de creure’s emperador d’estes contrades amb sols oferir un poc d’abric. Junt als Socialistes, els de Compromís que fent primàries espanten el desencís però ja tenen clara la lideressa abans d’encetar la contesa. Està Moya, disfressat de diputat, i Facund ben cabrejat compartint cobert i postres i pensant en un pacte sota els sostres. A l’abric dels socis socialistes compartiran taula i mantell somiant amb el cim del clatell i l’alcaldia, per oportunistes. Junts han dit que els pressupostos de les noces i d’esta festa són ingressos ficticis i rebostos d’il·legalitats i operacions a mode de conquesta. Compartixen puro i copa, confidència i broma. Miren de reüll la taula del pepé en considerar pressupost i govern, un paripè. En obrir el ball

enceten el joc de daus amb les tropes a tots els caus; la lluita abans que cante el gall. Així que comença el convit amb tot el possible enfit: tertúlia de tele pepera o arguments que són la repera. Tots volen vore Gandia casada amb els seus arguments; de pas, la competència blindada amb un menyspreu de sentiments. Servix el menú Pablemos, un general nou i incendiari que vol retocar taules i convidats i canviar el guió del Telediari. La resta de convidats estan nerviosos per si Pablemos el cambrer els furta el plat o el cendrer i els deixa fotuts, apartats i neguitosos. Amb el menú trastocat, les taules en descomposició i el cambrer conspirant en acció, la vella època del banquet se’ns ha esgotat.

De la música. La partit

ura del fracàs de l’orq

uestra.

Havien de gestionar la partitura del convit els de la taula de la dreta, a qui havien atorgat poder fins a fer mal profit. Com en el timó del naufragi, entengueren mal el sufragi: la seua elecció era per detindre el rumb, no per mantindre el vell costum. Així que augmentaren les receptes del desamor fins a provocar en la unió recent practicada certa i dolenta picor. En les costures de les velles però innovades impostures hi havia més de la ruïna contra l’austeritat, més de l’espant contra el ciutadà esglaiat i més de la mà en la caixa mentre el deute no baixa. Endeutar-se per a eixir de festa com a preu per la conquesta, i no era així ni esta, no, el que havia de solucionar l’orquestra. Els de la taula de l’esquerra, preparada, miraven amb la guerra encetada. El mestre Arturo que venia del futuro intercanvià la partitura dels temps d’alegria i sutura.

El colp va ser mortal i contra el terra es va estavellar la ciutat sencera en veure la música interpretar mal.

Elegiren l’orquestra de la dreta per guiar-los en el timó de la tempesta amb una teoria mal feta d’una gestió impecable de la butxaca i manifesta.

Els havien girat la simfonia, canviat la lletra de gran a menuda amb mestria, de dolça a amarga retreta.

Els creieren solvents sense saber-ne que en realitat estaven liquidats i els havien embargat sense saber agranar sa casa ni els ajuntaments.

Arturo canvià la partitura sense punts de sutura.

Tenia igual si un crèdit personal del forat de la Bankia de Rato i Olivas o especular amb eixe comprar però mai vendre ni fabricar. Arturo canvià la partitura sense punts de sutura.

El mestre acompanyat d’escolanets fa com que sona bé el que interpreta en els descansets d’un àpat que al damunt se’ns ve. A la primera línia esborra el que hi ha d’herència a benefici d’inventari que esborrona: tres anys després u ja és la seua ciència.

Amb més impostos, la classe mitjana empobrida, la crisi a la ciutat molt manida, sols queda fregir-nos a disgustos.

En un esperpent o sainet semblant al banquet de Gandia amb la prosperitat s’han deixat els pressupostos amb forrellat.

Perquè, sí, Arturo canvià la partitura sense punts de sutura.

Així que reconeixen el crack d’un ajuntament i el seu atzucac al que ens han dut amb la inèrcia de gastar en saraus i festes sense paciència.

Quan ja no era l’herència quedava l’excusa del mal de consciència: Orengo tot ho va quebrar, nosaltres res mai vàrem trencar.

Arturo canvià la partitura sense punts de sutura.

Com els xiquets entremaliats repetien que ells no havien sigut els qui, amb encert i ben amagats, havien espoliat la caixa i diners endut.

Han empenyat fins i tot les joies perquè estaven de festival amb els diners del percal dels impostos i la farsa que en eleccions deies.

La ciutat havia fet fallida amb endollats de la corda patrocinadors o proveïdors sense pagar i per la borda i la incompetència tan manida.

Junt al mestre dos escolanets, dèiem abans, que fan de botxins que amb les seues mans engrandint l’empastre.

Arturo canvià la partitura sense punts de sutura. Era la fi de la impunitat alçar el braç sense haver-se ficat en el cap de la incompetència ni en el de la consciència. Tots buscant a Emi la regidora que al plenari de la fallida no s’incorpora i fent com que no volen votar els despistats pressupostos de la il·legalitat que el secretari corrobora.

Víctor i Guillermo els seus noms ajudant el mestre fent cara de bons, planificant el govern de la dreta amb la partitura com a treta. Amb el cap liquidat i l’Ajuntament prop de la intervenció practiquen música de ficció i fan com que toquen el que s’ha acordat.

Abans de l’embargament practiquem el coneixement, els diuen els oients farts en temps d’excessos i infarts.

Més de cent hi havia en l’empresa que com a cova obria cada dia amb els diners aliens malvenent per la quebra els béns.

Del que prometeren en feren la contrària, semblà un engany conscient: ara, perdent vots de cent en cent, confonen desafinar amb desmemòria.

Cent ú, com els gossos del conte en el malson de l’orquestra desafiant en l’enfosament que conte sense solució per eixir d’esta.

Arturo canvià la partitura sense punts de sutura.

Que sí, que Arturo canvià la partitura, vos promet que sense punts de sutura.

Quan ja era enorme la ferida notaren l’embrazida de Salvems i crítics, rojos i catalanistes als qui no trauen en les seues revistes.

Era la ràbia generalitzada molt ben canalitzada el que feia el carrer cremar i de la música i del tocador passar.

A penes sense agraïment acaben la seua actuació amb la proximitat de la votació o el final de la legislatura omniscient.

No valien les velles cançons ni tampoc les antigues rondalles d’un relat a les acaballes d’un temps nou i amb nous sons.

Arturo canvià la partitura sense punts de sutura.

Víctor, Guillermo i Arturo: tres obrien el ball cercant el seu amagatall. No hi havia mapa per a tantes malifetes.

Quan se n’adonaren que la música feria Arturo canviar ja no volia per sentir-se refrendat i per la seua majoria, als altars elevat. Entre el fum d’incensari que acompanyava l’espectacle en l’àpat de la ciutat, les cares del poble estafat. I també les del pessebre d’endollats i amics a percebre bona nòmina i decent jornal tot i la pobresa general.

I mentre la ciutat bullia, el banquet seguia, el cava se servia. La gent patia...

Dels recordatoris. Dei

xarem constància de

caldo en abundància.

Del casori amb rebombori i de la farsa de la comparsa calia deixar precisa constància no sense excés i abundància, ardor i fulgor. Ajudaran l’aparell de propaganda i publicitat, l’excés de personal contractat per predicar en prime time o allà on el carrer s’estime, repetir el credo i el catecisme, regat d’oportunisme o populisme. Com els regals als convidats, repartiran la lliçó als combregats. El car preu de la llibertat ens havia deixat nuus, sols amb el pentinat, com aquella novia de Pinet lluenta, per dins ardent ben coenta. Amb la fam generalitzada, el primer que mor és la memòria de la contrada. Així que el paper del recordatori és imprescindible en este interessat casori. Per al fotògraf com a recordatori requerirem al camarògraf que seguix al pepé entre el rebombori.

El BIM, brutícia municipal, i de la ‘Suciedad’ i antipolítica del casament en faran extens recital; n’eixirà una alterada analítica.

Fou entrar a governar i tirar mà d’una càmera per seguir-los en el seu actuar, l’aparador, el caminar o la guerra.

De les fotos, els recordatoris, com de les dèries, les obsessions: mirar-se en l’espill dels anys i veure’s absent de lliçons.

Tot ho retraten: té igual si els altres acaten. Actes, curses o processons, als BIMS, Sucietats o taulons.

El recordatori serà la imatge impresa per a què entre el rebombori la nova època no passe per sobre de l’escomesa.

Ens serviran els professionals de la cort d’Arturo alcalde però compte amb els que se n’ixen del motlle perquè a eixos els retallarem sense modals.

Tres marcs, tres parelles, tantes com al debat parts davant l’audiència, sorda però amb orelles.

En la nova era de la imatge caldrà viure tot i que falte companatge. els novios de l’enllaç volen selfies a cabàs.

Està la parella de la dreta, la descomposada socialista i també la que demana que la democràcia es vista d’un Compromís eficient de bestreta.

Tres parelles per a un ball: no deixes les sendes velles sembla dir este final. Alguns deien que la història s’havia esgotat però el que volien fer amb la memòria era un cervell llavat. Ara que diuen que Podemos alguns responen que Queremos per a de zero no haver de començar la cronologia que pretenen soterrar. Amb el tauler alterat, la partida ja no és a tres jugadors: hi ha nous i lluents actors reclamant un paper no reciclat. Les fotos parlen d’arqueologia de l’arc parlamentari d’un temps pretèrit a l’inventari d’esta memòria espanyola tan fictícia. Al marc blau apareix Arturo amb un dau: tot cau sobre una carta que Soler sosté per si l’altre no encerta. Queda fiar-ho a una derrota ara ingrata i potser certa a què s’enfronta el seu bloc de majoria després de la seua desfeta, sense cridòria. Admeten que poden perdre ara que no els queda res per vendre i la Comunitat i Gandia semblen un solar al que els bòlids i la construcció ens van abocar.

A la lideressa acaben de batejar: necessita rector i padrí per a capitanejar un partit que està fadrí de victòries que celebrar. Els enemics la veuen xiqueta per la cronologia de la inexperiència però no saben que la virtut és una ciència amagada en la seua tossuderia i paciència. Assisteix al bateig altra parella no precisament novella en les contrades i batalles de la política gandiana, ara de baralles. Semblen tots dos matrimoni beneït pels anys i el dimoni: sotmès a la rutina i la imperfecció sense sentiments ni ja passió.

Facund, el regidor de la Nacional i Lorena, elegida en procés triomfal a la vora de l’èxit i a cavall d’una bona marca tradicionalment al davall.

És el que tenen els anys, que parlen de danys mai dels guanys de viure a penes si ens deixen.

Estan formals i repentinats com els xiquets entremaliats riallers i malcriats que fiten la impertinència sense recat.

De l’altre costat Diana que presumeix de valenta gandiana liderant l’esperada renovació tot i arribar sense massa ovació.

Que si en Més Gandia amb o sense assemblea volen expandir la sigla (una odissea) `per unir a Compromís la rebel·lia.

Amb ella al marc el company Mascarell: per a la llança ja està ell, a ella li queda anar del carrer al marc.

Ahí els tenen: del quinze ema l’Auir o el medi per tema, els Salvem, República o FiGA, del bipartidisme estan fins a la figa.

Temps d’ensenyar el parrús, els comptes i la factura en els embolcalls d’un bret confús i agitar la foscor de la legislatura.

Gol al Marjal i a Tomba, un racó de Marxuquera; iots per als rics i populars, al Grau per als Joves un Casal.

Deixaran amb els socis de l’esquerra instruccions de guerra en forma de llistat que aprendran:

Això per no oblidar que l’atur s’havia d’acabar i que eliminarien assessors i de la burocràcia els rancors.

Llistat de noces de la legislatura.

Trencada la cartera, Amb la butxaca embargada: la fam té el costum de tindre la memòria segrestada.

Trencada la cartera, Amb la butxaca embargada: la fam té el costum de tindre la memòria segrestada. No oblidaran en el llistat de l’enllaç tot allò en què el Govern ha estat eficaç: el bombo i el sarau, el plateret i el tramús-cacau. Ara que cal fer balanç recordarem els trastocats plans de l’alcalde de l’’empleo ahora’ que voldria amagar el fracàs com fora. Trencada la cartera, Amb la butxaca embargada: la fam té el costum de tindre la memòria segrestada. A Eïvissa, vaixell, a la platja, per a submarinistes vaixell. a la sorra, platges temàtiques, el ciutadà sense les anteriors problemàtiques. Demanàrem a l’inici advocat d’ofici que oficiara, com feu el notari, que no eren promeses a benefici d’inventari. Trencada la cartera, Amb la butxaca embargada: la fam té el costum de tindre la memòria segrestada.

Per no parlar del dèficit zero que tindrien les Escoletes privades o del baratíssim cost del torero que passeja a l’alcalde per estes contrades. De les noces el llistat cal afegir, debatut i comptat, els hotels a un Auir que volem demà com ahir. Trencada la cartera, Amb la butxaca embargada: la fam té el costum de tindre la memòria segrestada. Ja que parlem de promeses o oblidem les peticions trameses del carrer de la festa o el parc aquàtic de la tempesta. Ara pretenen obsequiar els convidats de l’àpat amb banyador de poc recat, flotador i joguina per nadar. Trencada la cartera, Amb la butxaca embargada: la fam té el costum de tindre la memòria segrestada.

Al Marjal volen tobogans comprant terrenys a dos pardals que faran diners d’una inversió que de cost zero passarà a valdre un colló. Cost zero era la contalla que en la novena repetia la morralla amagant el forat de la seua festa sols amb benefici privat. Trencada la cartera, Amb la butxaca embargada: la fam té el costum de tindre la memòria segrestada. Les nostres tres parelles que deixen constància a un marc de l’estima de les novelles orquestren este balanç en abundància. Si els fem cas tindrem tres bodes diferents amb distints moviments d’una ciutat depèn de per a qui, a mig gas. Però eixa batalla inscrita en la memòria és una altra i duu la rialla d’un votant malhumorat i la seua cridòria. La relatem ací si podem ara que quatre anys duem d’innocentada pia semblant a passar per sagristia. D’això anava l’enllaç.

Dels regals de noces.

Un regal que anomen

aren herència.

Calia regalar al matrimoni una dot que pesara més que un dimoni. Com en els temps moderns, amor de transferència especialment si resulta de conveniència. Hi ha tants principis com tipus de targetes, tantes polítiques com jaquetes. El regal de l’enllaç de Gandia fou una retreta, com els obsequis que no fan profit ni de bestreta. Un verí, una toxina, un encàrrec del mal veí, una escassa propina. Com un joc de pilota o una partida de daus, l’herència es retrau d’un sostre a l’altre, amb quasi tot per agranar, mentre el debat puja de graus. Com intentar-ho solucionar sembla ser la recepta que ha entrat a formar part de la contalla de mai acabar.

Del casori entre Gandia i Pròsper amb pompa i rebombori hi haurà un llegat. Com han fracassat els designis tal i com els coneixíem amb la incertesa no sabíem dels temors típics del desamor d’amagat. Deixaren per a les noces les retretes i altres coses que en forma de rancor professen i propaguen amb ardor. No sabíem dels clivells quan férem els ciments. Ara que tot és arquitectura efímera com la impostura ens lamentem en els clatells de les nostres penes i remordiments.

No sabíem que era un matrimoni fracassat entre tot el que queda d’un àpat a un envelat. Ja no val el d’abans ni en la política ni en l’amor: una ciutat a contracor amb la quebra dels seus governants. Els nuvis saben que fingixen però dissimulen perfecte mentre algun subjecte els busca les contradiccions, els mals gestos o malediccions de les picors que vestixen. Aniran repartint l’herència que ja anaven bastint abans del cerimonial enmig la circumstància excepcional.

Gandia i Prosperitat no funciona però l’equació no abandona la relació entre ruïna i ciutat.

Prometeren treball i menys impostos fregint-nos després a un ventall de delme i més costos.

Van repartint abans que vagen marcint regals per als convidats que no hi deixaran oblidats.

Multiplicat per dos el que paguem de fem o IBI fent un càlcul gens tebi pagarem passant més fam que un gos.

Així, en l’herència feta a benefici d’inventari obviaran la paciència sense cura per al bestiari.

Tancarà la porta qui vinga darrere fent front al forat que la càrrega suporta dient, erre que erre, que l’espectacle ací no ha acabat.

Té tota fortuna i riquesa a més d’un origen injust, este espantós regust de casino i immaduresa. Una ruleta on fer-se ric --d’esta jo no em ric— amb gana i cobdícia per amassar amb avarícia. Deixaran així el deute de milions en personal, festes i arquitectura eventual tot i el rescat del ministre per fer front al sinistre dels qui els milions es van beure.

Sembla que vivim dels fastos de la ruïna que el model pepé endevina i que vint anys a la Comunitat patim. En l’herència també les processons i el paripé de fer de cada acte cerimonial amb presència d’autoritats testimonial. I com no, no gensmenys, els inevitables danys d’alçar places i placetes dient que tot val dos pessetes.

Quina dèria amb l’art, d’escultura o arquitectura que toca ben d’amagat en la cara exhaltació de la incultura.

Front al problema, més bous i l’anatema: bandera i himne, boato i missa solemne.

No oblidarem mai el calvari i l’esglai de voler tocar el Marjal afegint ciment a cada amagatall per vendre la joia de la corona al millor postor, tant s’hi dóna.

Així aconseguirem en el balanç del deute tot beure --tot deure— en esta festa que tramem quan la gent no vol que res celebrem.

En el balanç tot per fer res per anunciar quasi tot per materialitzar dient que en el futur estarà el quefer.

L’enllaç fou, com la memòria una runa i una cridòria: un engany gran igual que un bou.

Poc d’avançat molt de boqueta i ho anunciarem de bestreta a la revista o el BIM plens de ‘Sucietat’.

Quedaven les banyes; cridaven les lleganyes que tapaven La veritat, no t’enganyes.

Enverinat regal el que repartix qui també patix de la crisi tot el mal.

Dels cuiners i el menú

. Hem cuinat també alg

una maldat.

Els convidats conten també històries que no guardarem en les memòries. Els polítics intenten desfer el que després lamenten. Els fallers, narrar el naufragi de les seccions amb la mirada ficada en unes incertes i experimentals eleccions. I enmig del naufragi, la crònica dels seus responsables i el llistat dels supervivents, fent acopi de desgràcies innombrables. En la cuina preparen el menú que ve adobat amb el perfum clàssic: direcció d’orquestra de fideus, formatge amb olor a peus, resultat com si fos un producte remenat. En les cuines de les llars hi ha temors grans com els resultats i els objectius importats enllà dels mars. En la cuina l’amor de prestat té el que d’amagat la prèvia no imagina.

Sotmetrem al pecat amb la gula de l’aparença tot el que una gourmet exigència permeta clavar al guisat.

Els bastidors contenen el que els sentiments malvenen i no veu a colp d’ull el llistat de greuges al full.

Hem triat fideuà de Gandia, el plat per excel·lència de la ciutat Borgia que cuina sense cap competència.

Hem cuinat alguna maldat que deixarem per a les postres si encara aguantes sota els sostres.

Als guisos remenarem el que d’amagat plantegem amb molts matisos.

Hem triat el que ha deixat de la misèria este temps de recat.

Per exemple l’ingredient del canvi incipient de seccions falleres que s’ensorra amb goteres.

O també el sistema d’elecció del nou president que el món faller espera pacient tot i que sense massa discreció. Són els mecanismes de la societat els que bullen a la cassola en un poder que controla el que crema al foc de la ciutat. Diuen que si Telmo el Secretari o Alejandro el de la Vila Nova, però cal un líder, cosa nova, per a una legislatura d’encanteri.

Així que entre candidats, més de mil convidats i els seus acompanyants entonaran els del Prado els seus cants.

Caldrà els comptes quadrar del Museu, com els del casori, sense fer massa rebombori per a la política no haver d’incitar.

Com a bons amfitrions, experts de sempre als fogons, dirigeix la cuina qui tot ho endevina.

No està la festa per a la protesta, però encara conserva el 9 d’octubre que enerva.

Cuiner i el deixeble, cambrer per als amics, cuinen la fideuà i el pastís fent com que tot importa un pebre.

Amb les falles absents i els guisos dels presidents a punt d’espasa i ardents, calia estar-ne pendents.

Diu el mestre ateu que el sistema de seccions, un deu, no necessita de la reforma que reclama l’Assemblea en norma.

Per cert que al casori de Gandia la ciutat també han convidat les falles i el seu món accessori.

Però tot és proposar de boca del Prado per no acatar, quin continu trago!

Així que a la taula o a la cuina a tota conversa es pentina d’este món, alguna nova faula.

Així que en la nova etapa faran orelles sordes a la consciència que no tapa les mentides de les falles, i gordes.

Mai no repetiran: tot el que el Prado no cuina ens duu a la ruïna. Matrimoni mal casat que, com amb tot, les falles han celebrat. Fideu i Fideuet amb els cullerots enviaran sense gargots al blau de la mar un conjunt de presidents de pitjor cagar. Entre el rebombori entrarà la política fent la seua analítica amb la proximitat del vot decisori. Un món que acull amb la festa de proximitat el que nodreix i recull les propostes de governabilitat. Mai no repetiran: tot el que el Prado no cuina ens duu a la ruïna.

Amb l’elecció universal del president obriran un meló i un percal amb embolic faller incipient. Comença la recepta, la instrucció en la cuina, amb els del prat als fogons i els collons, com sempre, per a les ocasions. Mai no repetiran: tot el que el Prado no cuina ens duu a la ruïna. Matrimoni mal casat que, com amb tot, les falles han celebrat. Tot per pagar el casal per embargar si al pagament t’arribes a retardar, la SLU de l’edifici per emmerdar.

Matrimoni mal casat que, com amb tot, les falles han celebrat.

Tot reptes, cap solució a les receptes. mals dels combregats a les falles i la política agrupats.

Apuntats a les modes dels temps de la política nova trauran les primàries noves per als vots fer eixir de la cova.

Així que mentre cuinen el menú de les noces els fallers a la taula endevinen noms, projectes i fins i tot carrosses.

Resten monuments per plantar, candidatures per presentar, rumors de llops a la taula i barra lliure per cloure la faula. I no, mai no repetiran: tot el que el Prado no cuina ens duu a la ruïna. Matrimoni mal casat que, com amb tot, les falles han celebrat. Llops que devoren els plats del menjar, que amb la seua experiència decoren els galons que calen en liderar. (Fideuà de nit, quin enfit, però el plat internacional cal embotir fins l’acidesa estomacal). El xef observa l’enorme caterva d’elogis i convidats, dels qui amb dues copes van bufats. Les falles també celebren el que les cendres soterren.

De la boda que n’ix d’u

na altra boda. El caso

ri de Diana i Lorena.

La desfeta duu rostre i escenificació de profeta: era una contalla que ja vam preveure quan el temps se’ns venia al damunt i nosaltres estàvem per seure. Ja sabíem de l’enfrontament, la batalla i la manca de raonament, però ens calia l’espectacle d’una corporació que sols pensa beneïda pel miracle, i d’una ciutat on ha escapat pel tub de fugida del deute i l’artefacte també el trellat. Ja no funciona Foment, el Club Nàutic no té tant de vent i els clubs socials escapen pels camals mentre creixen les cues dels menjadors o els Servef replets de temors. I entre tota l’emergència dues heroïnes fruit de la paciència, la travessa pel desert o la desesperança que ha descolorit el seu verd. Dues heroïnes que protagonitzen noves noces, que ixen de la cerimònia fracassada, amb la població espantada i un objectiu: que la dreta ja no pense noves coses. Arturo per al nou casori ha estat, i no ho sap, decisori: si el casament de Gandia era una ruïna este nou n’és una font com una mina.

Un matrimoni forjat a la banqueta de l’oposició en el desert travessat de quatre anys d’amarga acció.

S’ha anunciat que de les noces hi serà el llegat d’una parella novençana unida a la contra amb gana.

Contra el Hitler pastisser, el community manager botifler. Contra Guillermo el retallador que rebutja aprovar pressupostos sense pudor.

Gràcies a Zapatero, reses, i a que Rajoy no retalla amb un peu es balla el casament de dues belleses.

Contra Arturo l’autoritari i Víctor, als discursos l’incendiari. Contra els mètodes obscurantistes dels regidors i el personal d’absentistes.

Vestides per a l’ocasió causen sorpresa per la incipient acció de la seua inesperada escomesa.

Contra els fakes i els pseudònims i la paraula fàcil a la Diana, contra els de la revista anònims amb Sis dits i la llengua plena de gana.

Un matrimoni forjat en la missèria de l’adversitat d’una oposició sense salaris per les represàlies dels emissaris.

Contra els pirates municipals de l’empresa que amaguen ordinadors, que davant el jutge al·leguen causes pitjors que discussions en l’escomesa.

Contra la usura la butxaca trencada, l’atenció gens acurada i la societat prop de la ruptura. Contra la maledicció de l’absolutista majoria rancuniosa i de traïdoria amb el cost zero per tota acció.

Contra les querelles i visites als Jutjats que deixen al Pesoe dos imputats i, en prevenció de nous pels Pressupostos, prefereixen sendes velles abans que judicis de molts costos. Contra Just i Protur, i el negre futur d’adjudicacions amb sobrecostos com les dels xiringuitos o els fastos. Contra l’opulència, en temps d’incompetència, als mitjans de comunicació convertits en instruments de subordinació. Contra la censura, institucional o social, d’un relat esdevingut pamflet a la vora de l’esclat com un masclet. Contra la persecució a la cua de l’atur o al llistat del padró, engreixant el conjur del treball per als del carnet i la majoria amb el compte bancari net.

Zero seran molts milions, deute astral, convivència fatal i llast per a les següents generacions. Este matrimoni abans de conveniència sembla que ara li cal a la convivència i urgeix celebrar el casori. Diana radiant, Lorena fingint, les dues cantant: benvingut l’amor que anem ungint. Tocat per la fletxa que ha provocat l’escletxa es veuen en la necessitat de consumar sense que siga d’amagat. Qui de les candidates farà d’Alcaldessa és una de les condicions barates de la signatura tramesa. Volen desbancar el Cupido Arturo que ha estat decisori abans que en el futuro intentara amb els nacionalistes flirtejar i impedir de les esquerres el casori.

Tenen, en efecte un Cupido perfecte tocat de la fletxa i l’ala i lluint de guapo la seua gala.

El Cupido que els ungeix tot ho desconeix sobre l’amor que renaix i que dos partits signen baix.

El Cupido repeteix com dimoni entremaliat que no hi ha cap més guapo en el Ducat sabent que fa temps es menteix.

Lorena acull Diana un poc de mala gana però dissimularà amb el que el poder ofereix a qui a més de Pode(m)r, diu Voler.

Arturo clama que és el llest i esvelt cavaller de figura que brama: ja no sap que és del passat, empelt.

Radiants i victorioses repassaran les coses que té signar un pacte sent conscient de l’acapte.

Contra l’adversitat hi ha un conjur d’amagat ara que alguns diuen Podemos i altres, més que Pablo, que Queremos.

I lluiran i ballaran i gestionaran i encariran.

Els del volem no són els del Guanyem, l’invent del Cupido cavaller, que també li ha dit a Mónica què fer.

Vista la runa de casar-se amb Prosperitat, per què no passar a la posteritat de contraure amb regidora alguna?

Les noves núvies veuran coses que no veies als temps nous amb actors també nous. Entraran Esquerra desnuida, potser Upeidé de Rosa la Desvanida, segur que els de Podem i potser els de Necessitem: és el que clamaran els endollats sense nòmina, al carrer i derrotats. Ja no hi ha majories i Cupido n’és conscient que en el social subconscient ja no caben aventures i cridòries.

Ni foren feliços, ni me

njaren pastissos

Desamor de jutjat, guerra de manicura: la nova aliança d’esquerra s’havia forjat per tot el que a la dreta no donava cura. Desamor de jutjat, guerra de manicura: la nova aliança d’esquerra s’havia forjat contra de la dreta els mals punts de sutura. Desamor de jutjat, guerra de manicura: la nova aliança d’esquerra s’havia forjat front al que és etern mentre dura. Gandia anciana dirà des del cadafal que pagà la pena el percal d’enviar aquell amor a altra andana. No calia la prosperitat sinó potser l’aliança amb tota l’esperança del que encara no és arribat. Tocaran la campana les virtuts cardinals que espantaran dels governants els mals a poc que treballen amb gana.

Pròsper haurà abandonat en la vellesa tot intent de pietat en convertir l’amor en guerra; la vida, en comesa on s’erra. Prudència, Justícia, Fortalesa i Templança. se’ls uniran Recat i Discreció, de les que ara en tenen mancança.

D’això en donen fe eixos àngels adreçats de sucre i nostàlgia observant les noves noces de recels vist el fracàs de la pretèrita lumbàlgia. Per molt que sendes velles ofrenen arracades a estes novelles cal defugir velles passades.

Desamor de jutjat, guerra de manicura: una nova aliança s’ha creat.

D’això en dona fe esta història adreçada amb pedra i cartró que és la metàfora perfecta en la memòria d’un passat que no fuig ni amb sabó.

Vigilaran la nova etapa un alcalde a qui el llegat tapa: Orengo, un home prudent amb el balanç històric encara pudent.

Una història que, de relat, en donem testic per al llegat; n’oferim amb dolçor i cura per al lector i el seu mal d’altura.

Vestit d’angelet la lluna promet i oferéix a Baco el déu un àpat de vi i menjar de deu.

Amb protagonistes, nous i vells testics i l’enllaç amb totes les seues vistes: taules, adreços, vestits i abrics.

Entre Orengo, Baco i Moya vestits de vells arcàngels ofrenen mel a la lluna dolça d’esta ciutat que en nova etapa es recolza.

Un tractat, una aspirina, una maldat, un pedàs de mercromina.

Necessitarà la lluna mel per la tragèdia d’arrel en convertir al déu diners en meta de somnis i quefers.

Una dèria, un cabàs, una queixa tèbia, un sedàs.

No ens en refiem, dels vells que prometen coses noves que creiem sols per vestir-se de paraules que bé sonen.

Una solució per a qui erra en un temps d’incerteses contra tots els detractors de proeses que han fet de l’amor, guerra.

Llibret Infantil

Comissió Infantil Alberca Martinez, Gal.la · Benlloch Pla, Aitana · Borrull Guillem, Manuela · Cabrera Palmer, Óscar · Calaforra Calatayud, Helena Xinjiang · Cano Martínez, Álvaro · Cano Martínez, Carolina · Cano Martínez, Gimena · Cano Pérez, Diego · Castelló Sanz, Dessiré · Díaz Salva, Antonio · Donet Sellens, Jordi · Estevan Martí, Vicente · Estrugo Ferrer, Jorge · Faus Barenguer, Ana · Faus Barenguer, María · Fuentes-Guerra Gonzalez, Abril · Fuster Femenía, Manel · Fuster Femenía, Neus · Fuster Martínez, Carla · Fuster Real, Marina · Fuster Vila, Roc · García Gutiérrez , Marta · García Planells, José Antonio · Guillem Amorós, Clara · Gutiérrez Algaba, Pablo · Larroy Bertó, Michel · Larroy Bertó, Enzo · Marco Sanz, Lucía · Morant Cuquerella, Berta · Morant Cuquerella, Ignacio · Nogueroles Pérez, Angela · Pallardo Penalba, Carmen · Pallardó Penalba, Guillermo · Prada Orengo, Amalia · Prada Orengo, Tonet · Román Burgos, Natalia · San Cristobal Villarmín, María · Sánchez Pardo, Judith · Sanchis Acosta, Paula · Sarrió Escrivá, Arianna · Sellens Vaquero, Jorge Guido · Tomás Escrivá, Borja · Tomás Escrivá, Carla · Tortosa García, Clara · Tortosa García, Inés · Villarmín Martínez, Carla

Hola, sóc Antonio i tinc la sort de ser el president infantil 2015. Vull agrair-vos tot el que heu fet per a que aquest any siga possible. A més, ara que s’acosten els dies grans per a nosaltres, vull convidar a tots els xiquets de la falla, del barri i de la ciutat a vindre a pasar-ho bé amb nosaltres en la nostra plaça i vore la falleta que, com sempre, serà molt xula. Gràcies per tot i Visca la falla Plaça Prado!

Carla Fuster Martínez Mascota Carla, ets font d’energia suficient per donar-nos vida. Al nostre cap, a l’interior del pit sentim la teua força rememorant la tendresa, la fragilitat i inocència. La teua sola presència ens dóna felicitat i alegria amb la mirada esperançadora del futur de la festa. J. A. Martí

Clara Tortosa García Madrina Infantil Clara, de naturalesa dolça, esculpida amb delicadesa, forjada amb tendresa naixguda de l’estima, ets alegre, extravertida i de la falleta, la Padrina. J. A. Martí

Abril Fuentes-Guerra González Reina de l’Art Infantil Abril, nos Reineta del Art de grata estampa i bellesa. Model que el fotògraf desitja, l’escultor i pintor imita, al músic i poeta inspira i pel faller, molt admirada. J. A. Martí

Arianna Sarrió Escrivá Reina de la Poesia Infantil Cal ordenar la bellesa en paraules colpides pel color del foc mentre crema tot i la memòria. Cal ordenar els records, fer com que no en sabem res del camí i les seues ferides, de la urgència ordenada en un alfabet entre traca i fum.

Cal, per últim, fer repàs del que ens queda per parlar a l’abric de la crema. No deixar en les brosses cap interrogant penjat d’una incertesa. Batre’s entre la confusió de les paraules per la bellesa colpidora d’un remat de foc amb paraules del teu nom. Jose Manuel Prieto

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”.

Inés Tortosa García Reina de la Festa Infantil Impossible ordenar la confusió de temps amb què han fet el rellotge de la nostra trobada. Han encetat els quatre dies del soroll que encercla l’imaginari del nostre univers. Cal parlar dels records perquè són també angúnia del temps que s’escapà al desnivell de la nostàlgia. Impossible ordenar la confusió d’una imaginació, igual que una dèria, de què pengem la nostra trobada que és viure: el tacte suspès en el teu agafar-nos de la mà. Jose Manuel Prieto

Carmen Pallardó Penalba Reina del Foc Infantil Carmen quan et vesteixes de fallera rius i gaudeixes la vida, no pases desapercebuda, doncs eres agradable i buscada. Encara que no t’adones la teua companyía és desitjada i inspires al mateix majestuós foc, per avivar-nos l’estima. J. A. Martí

Clara Guillem Amor贸s Reina de la Falla Infantil

Ungit el precipici del miracle, imaginem la quimera de regnar per sobre dels somnis i els anhels. No ens calen focs perquè amb la mirada ardent diem el que totes les paraules del silenci. I a trenc d’alba, la metxa amb els sorolls de tots els besos amb el color de les pupil.les urgents, que diu el que callà el temps que anàrem fent a la mida de la nostra mà. Ungit el precipici del miracle regnàrem sobre la certesa de saber-nos junts i eixa era, d’ençà, tota la nostra anarquia en pràctica. Jose Manuel Prieto 91

(*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”.

Autor: Jose Manuel Prieto

S’estila Per parlar de moda donarem veu a la xicalla perquè en innocent contalla ens parlen d’actual roba. Del que s’estila dona fe tot el que ventila outfits, tendències, colors i fins i tot experiències. Ja no val amb el detall ni amb el que en diu l’embolcall: cal seguir de la tribu el costum i encertar fins i tot en el betum. La moda és una vivència, en diuen amb solvència els catedràtics de l’aparença seguits per milers fets creença. Són temps nous de valors a preu de sous mentre s’esfondra el sentiment d’un poble pacient. En innocent descarada els xiquets de la contrada narren amors i històries amb la moda bastint memòries.

10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 2

Tota infantil innocència sosté dogma de fe i creença cosida amb màgia i encanteri en un hàlit de fascinació i misteri.

La seua màgia és un fil prim que, mentre la rutina bastim, la ment encisa amb l’ànsia d’un desig precisa.

És l’etapa per creure el que el món no acaba de beure mentre no engul encara les certeses fetes de l’ocàs de les proeses.

Formen part de la lliçó fades amb fils per tota acció narrant què s’estila per tot conte que la realitat afila.

El moment, encara, de bastir de somnis el que no ha tocat el vernís de les galtades a la cara.

Amb la discreció i de la màgia el pur sigil disparen i recreen l’acció mentre creiem que tot penja d’un fil.

Per a la realitat analitzar de somnis cal parlar però també dels materials de què han fet les certeses principals. No cal oblidar els dictats que imposa el temps en el seu passar: modes que l’ara qüestionar no gosa. De bastir somnis i dèries s’encarreguen les fades que habiten en les contrades i inoculen fantasia com les tènies.

25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 5

Les cosidores

La primera d’elles, Tisoreta, agafa la mida d’allò que en diuen vida amb lliçons que mai agraïm de bestreta.

Tancarem el pany del dol si la vida ens sorprèn amb botons que tanquen els punts de sutura si el mal fa gol.

Tisoreta composa una muda com qui pren la mida a la geografia de viure si la gana no acostuma: queda un abillament de categoria!

D’això s’encarrega la fada Botoneta, disposada de bestreta a fer diana en la fortuna per a què els mals no en diguen pruna.

L’acompanya Filomena, que té alertes de tota mena per a les advertències que el viure amaga quan sembla que tot és riure.

S’encarrega que tot estiga al lloc ben amarrat amb botons per tindre arguments a montons si la fortuna no trobes enlloc.

Filomena lidera el que el componiment considera: és propi de les persones amb estil utilitzar diplomàcia i tacte subtil.

I si ens oblidem dels greuges serà perquè li hem pres a la vida la mesura sense perdre davant el dolor la impostura sentint l’amor com quan el cor i jo érem verges.

Del seu fil que uneix les nostres escenes va unida una agulla per punxar penes que porta la fada Agulleta amb estil.

La fada Mètrica disposa de moral atlètica per adaptar cada lliçó quan es necessita amb prémer botó.

Agulleta pren el fil de la manera de viure amb estil, de comportar-se amb elegància per no beure’s la vida amb abundància.

Fa sabates a mida per al camí de la vida i ajusta els pantalons a totes les ocasions.

10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 2

Com s’ho fan per vestir amb estil i marcar el que vestiran les it girls de tendències mil? Utilitzen fil del més divers per, com ací en vers, bastir el viure en novembre o abril.

25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 5

El curs de la història en la petjada de la memòria s’anomena fil conductor i defineix el curs de la remor.

Així, solem associar cançonetes que bé sabem recitar a moviments estètics, saldos i estils cromàtics.

És qui nodreix l’arqueologia d’artefactes per al futur Per a què cap teoria continga un demà dur.

Hi ha dies grisos, moments de colors, ocasions per a totes les coentors i excentricitats sense matisos.

És d’este fil el dictat el que marca el que ha arribat a les prestatgeries de boutiques per saber què cal que et fiques.

Gastarem fil de pescar si nova vestimenta hem d’armar amb les pràctiques d’abans i el coratge de la terra i els paisans.

Amb fil musical farcirem el recital de la nostra banda sonora que cada moment rememora.

És tendència poc usada aplicar este fil a la moda, però hi ha innovacions fruit dels temps i les sensacions.

Així escenes associem a cançons que mai acaben, que a la ment guardem ben d’amagat per a què no fallen.

Temps nous que amb valentia somous amb noves fórmules que d’investigacions acumules.

Cada tendència té associat un moviment que en les lletres sent la raó i esperit de la supervivència.

La moda com en la vida va d’anar provant al model a mida complements i blondes ficant.

10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 2

Recorrerem al fil dental si ens manquen les paraules o les idees en embolic mental convertides en burdes faules.

Utilitzarem un o un altre segons com vulguem combatre l’anar a contracorrent com qui la novetat no sent.

No és idoni material per afegir a un retall però en unir les peces soldaran les costures.

Com bastir el que cal cosir és el secret i recepta que el pret-a-porter accepta.

Solem emprar objectes que tot i no ser perfectes deixen espai a la imaginació o al que han dit innovació.

Els materials necessiten de circumstàncies que no eviten i que al temps es peguen: modes, es nomenen.

Anar provant és tot l’estil de blogueres i famoses, cibernautes i tecloses.

La vida són estils amb bons matisos, que de colors o grisos de no adaptar-nos ens fan vils.

Amb el fil d’aram tenim més possibilitats per deixar bocabadats als qui de moda tenen fam.

Es tracta d’un objecte ben subjecte a la memòria col·lectiva i aprés des de la retrospectiva. Amb bon recitar correctament es pot incorporar al detall d’un vestit o un tratge ben polit. Amb ganes de festa no va en motlle com la resta i de treballar resulta costós però a l’artesania resulta agradós.

25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 5

Les modes

Recordant els huitanta tornarem de moda un estil que encanta, que cada generació recorda.

És de tribus urbanes dels skate la roba que sempre es prova el xicot d’asfalt amb ganes.

És el de la moda punk, un estil marcat i definit relacionat amb la música, de monyos amb molt de colorit.

La seua moda peculiar consisteix en el xafar amb esportives i xandall de la ciutat el seu embolcall.

Vestits sempre negres i grans botes en aparença de tenebres, dosificant el somriure amb gotes.

Els temps moderns deixen vells estils erms; necessiten nous manuals amb vestimentes cabdals.

Relacionada amb el misticisme està la moda gòtica: un punt de romanticisme, recarregada i estrambòtica.

Deixarem la moda fashion per anar al fidel son de les noves aparences de bellesa sense mancances.

Eixe punt de nostàlgia adreçat amb la melangia que deixa el cor romput, i canvia a un estil tossut.

Seran els joves protagonistes de coses noves i far on adreçar tot el que queda per crear.

Serà la personalitat la que en el viure marcarà l’estil o especialitat amb independència de si agradarà.

Com en un encanteri adobat de màgia i misteri associem l’estil al viure elegant i subtil.

10 11 12 13 14 15 16 17 18 19 20 21 22 23 24 2

És la discreció virtut de la moda i la vida i requisit d’acció per a qui cus art a mida. Associarem així cada vivència a una marcada tendència de manera que la vestimenta siga extensió del que u aparenta. S’encarregaran amb fantasia les fades de fabricar amb gelosia una història com un vestit com a resposta al viure atrevit.

Una incitació, esta del paper, a vestir com a nou quefer tot el que s’estila com a prova d’incitació al que el futur a poc a poc ventila. Vestiu, viviu, goseu, proveu. Tot està per medir.

101

Mentre, filem prim la creació que bastim d’agulla i fil rematada amb estil. Viure és prendre la mida a l’encanteri o farcir sense misteri la realitat mal cosida.

25 26 27 28 29 30 31 32 33 34 35 36 37 38 39 40 41 42 43 44 45 46 47 48 49 5

103

monogrĂ fic literari

La festa transvestida Les falles tenim molta mania d’aspirar al que mai podrem ser. Amb això ens passa com a la resta de la societat valenciana. És reiteratiu, eixe complex d’inferioritat basat en una manca profunda d’autoestima i en una capacitat de tragar amb qualsevol somni de prosperitat que tinga un poc de xuleria, una mica de supèrbia i un molt d’aparença. Que hem de vestir-nos de rockers? Ningú més internacional. Que hem de combregar amb un vestit de llunars i unes arracades de colors? Ahí estem nosaltres. Que hem fet als fi de festa de Los Brincos, El último de la Fila, Massiel, Raphael o Lina Morgan. Que hem assajat festivals de Celia Cruz, Moulin Rouge o Disney. Què hi ha més internacional que un poble que ho atrapa tot? La festa, transvestida com la seua societat.

105

Flors de plàstic a Karl Lagerfeld Kitsch com les precipitacions el primer dia de rebaixes. Kitsch com excusar-se pel retard. Kitsch d’uns grans magatzems. Kitsch com els cupons de descompte que acompanyen el tíquet del supermercat. Kitsch com que els xiquets venen de París o que val una missa. Kitsch com una quiche lorraine entre els congelats. Kitsch com allò de «el pan no engorda, lo que engorda es lo de dentro». Kitsch com les tendes de tot a cent. Kitsch com el bitllet de cinc-cents que et vas gastar en consumicions. Kitsch com fer el recompte de les botelles que vau buidar anit. Kitsch com trobar Pau Riba un dissabte en el mercat. Kistch com el brusó que li has posat al gos. Kitsch com les cremalleres de velcro, com els pijames d’Star Trek. Kitsch com els superherois i Fallerela en especial. Kitsch com les ruletes o les armes de joguet. Kitsch com el nom complet d’un rus. Kitsch i divertit com vore The Rocky Horror Picture Show disfressat de personatge i disparar la pistola d’aigua o tirar l’arròs quan toca. Kitsch com piular un diàleg simiesc a l’eixida del cinema. Kitsch com les pel·lícules d’Ozores o els gestos del Recio. Kitsch com la llegenda «Anunciado en televisión». Kitsch i trist com perdre el cul per l’últim Iphone. Kitsch com un llapis d’Ikea, un pistatxo, wa yeah! Kitsch com decidir qui es fa amb l’últim tramús. Kitsch com sortejar un estoig de Coca-Cola o usar de portallapis la llauna retallada. Kitsch com un tallat descafeïnat de sobre amb dues gotes de llet tèbia i sacarina. Kitsch com el xilòfon que sona de fons, no el sents? Te’l tapa la dolçaina, et comprenc. Kitsch com dir-li castanyoles a les postisses de plàstic que et van dur de Sevilla. Kitsch com la sevillana funàmbula sobre la pantalla de plasma. Kitsch com la col·lecció de souvenirs a escala de la Giralda, el Micalet, la torre de Pisa o la d’Eiffel. Kitsch com la cirereta

cega de Maragall i com ha acabat l’estoreta velleta de Sant Josep. Kitsch com la barraca de Teodor, com el discurs d’un mantenidor. Kitsch com la Casa de los Caramelos i, en general, València, però particularment la font de Neptú amb les falleres nues que vessen aigua en pla Aquari en nom de les sèquies. Kitsch com preguntar què representa una pintura abstracta. Kitsch com nosaltres els valencians. Kitsch com les valencianes sucades en llet. Kitsch com els boatos dels moros i

balins, com trencar-se els malucs perseguint elefants o alemanyes a Bostwana. Kitsch com jugar al truc amb sotes, cavalls i reis. Kitsch com els regnats d’un any. Kitsch com enrajolar la façana amb les sobres del quarto de bany. Kitsch com una central de policia de vidres emmirallats. Kitsch com una placa de matrícula amb el malnom. Kitsch com els cotxes tunnejats. Kitsch com

un pom de vidre amb fòssils marins. Kitsch com no haver superat els huitanta ni haver plorat en cap pel·lícula des d’ET. Kitsch com el paper pintat. Kitsch i horrible com el gotelé de les parets. Kitsch com el bodegó del menjador, com un puzle de mil peces emmarcat. Kitsch com l’imant de la paella en la nevera. Kitsch, com no deixar cap espai buit, com els nous murs de pladur perquè no cabien més quadres i una antiga reina, descolorida i polsosa com el seu retrat, s’ha encabotat. quarto de bany. Kitsch com les estovalles d’oferta amb motius nadalencs. Kitsch com Nadal, com el llaç del regals. Kitsch com celebrar Halloween la nit de Tot Sants. Kitsch i idiota com desitjar que arribe «la calorcita y el veranito para tomar una cañitas fresquitas al solecito». Kitsch com els dimarts. Kitsch com els futbolistes que anuncien calçotets. Kitsch i impotent com marcar paquet en lloc de gols. Kitsch com l’equipament de la senyera per a nounats. Kitsch com una asta amb bandera, com col·leccionar banderins amb números i publicitat. Kitsch com contestar un Whatsapp, com creure que són amics els mil que tens en Facebook. Kitsch com la cirurgia estètica, com la purpurina en les parpelles. Kitsch com el títol universitari i l’orla penjades en el despatx. Kitsch com la permanent, els tatuatges i la manicura francesa. Kitsch i pretensiós com un orinal de porcellana. Kitsch com la foto de mostra dels marcs. Kitsch com un torcebraç. Kitsch Kitsch com uns guants o uns calcetins amb més de tres colors. Kitsch com nugar-se les puntes de la camisa o un mocador al cap. Kitsch com un maleta amb estampat de zebra oblidada en el pas de vianants. Kitsch com lluir una còpia de les joies perquè guardes les bones en la caixa forta del banc. Kitsch com sis lletres en quatre dimensions. Kitsch com qualsevol escultura en una rotonda. Kistch com l’estàtua de la llibertat en poliuretà. Kitsch com fer de mim que palpa una paret. Kitsch com dir-li «Plaza de los colomitos» a la dels pinotxos. Kitsch com les mares que es posen Nenuco. Kitsch com parlar als nadons amb diminutius. Kitsch com conservar el cordó umbilical. Kitsch com una mascota humana. Kitsch com la llet en pols i les dents de llet. Kitsch com el ninot de la dona amb tres mamelles o el del vell amb el garrot i el nét. Kitsch com els calendaris d’operades despullades o bombers. Kitsch com entendre per «plantà» l’erecció del monument. Kitsch com considerar que ho és un conjunt de ninots clonats. Kitsch com reduir a «llibret» una publicació amb tapes dures i paper couché. Kitsch com usar l’Algerian i la Comic Sans. Kitsch com tocar «la fallera camina pa’lante» quan t’acostes al casal. Kitsch com el cigne del llac, com escriure sense punts i apart, com no distingir interessadament el que és cruament coent del que és genuïnament kitsch. Marc Gomar

(*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015”.

107

Senyes d’identitat: una dialèctica de la coentor Si hem de fer cas del tòpic, el nostre és un país lluminós, fèrtil: fotosintètic, per expressar-ho més fallera, invasió rural de l’àmbit urbà i condensació de la classe de simbologia cíclica, ctònica i piròmana de què tant ens agrada abusar als articulistes fallers. Pura cel·lulosa il·legible, la noscoentor. Cal dir, tanmateix, en defensa del gremi dels col·laboradors de llibret, que toquem a contratemps de les muses primaverals: escrivim durant la tardor humida, a l’ombra de l’arbre de Nadal com a molt tard. Sense més accés als goigs propis del març que la memòria, la imaginació escriure solsticialment, dialogant amb la fase descendent del cicle, a veure què trobem? Potser algunes veritats menys coentes i més amargues. El nostre és un país moribund, putreponedor, que enxarxa i s’alimenta d’allò mort. Quina sinistra pastoral, aquesta imatge especular dels nostres llocs comuns! Què intensos se’ns revelen els sentits: els crits dels miserables, el tacte dels cadàvers freds i aspres, aquesta pesta tebana. Si el nostre rei fos Èdip s’arrencaria els ulls, responsable dels seus crims i de la corrupció general, però no: som governats per zombis; han matat el pare i han profanat la mare i encara volen més, que seguisca la música i carn fresca. El nostre esperit és ja més de Halloween que de Sant Josep.

de les hifes brollen els esclatasangs; en els breus recessos que ens concedeix l’apocalipsi hi ha temps per a proclamar lleis eternes. Ha decretat així el Consell dels Morts Vivents: “Potser aviat ja no estarem entre vosaltres; potser vosaltres no estareu tampoc, i no ens importa; però l’eternitat sabrà, pel nostre testament benigne, quines són les nostres Senyes d’Identitat, i entre totes la primera serà la Coentor”. Quina idea més profunda, una i múltiple: ser moltes coses, sí, penis benigne tatuat de saviesa, queden gravats costums arrelats, llocs sants, colors, melodies i veritats inqüestionables. Pocs pobles com el nostre tan unívocament inspirats: practiquem una coentor metafísica, que ens fa qui som. Pobres aquells que neguen allò innegable: tot un seguit sodomització a càrrec dels membres del Tribunal de les Aigües. No sabem si aquesta regulació amb dignitat, disciplinadament, sense perdre les essències. Estem acabats, i probablement ja es tard per a repensar aquesta coentor lapidària, però ja sabem que l’òliba de Minerva alça el vol a poqueta nit: qui sap si alguna nova raça de valencians escombraries. Potser entre el tòpic insultant i l’ègloga demoníaca a què hem intentat contraposar-lo hi ha encara no tant un terme mig sinó una via de peatge, costosa però pràctica: la de la coentor mateixa, que podem reconèixer i posar en valor. En efecte: bona part de les nostres són coents sense remei i sense saber-ho i els que només han sabut lamentar i criticar la coentor nosaltres mateixos: només ens falta el petit pas d’exaltar comunament aquesta dansa macabra i la vista: ulls que couen, en una poderosa transferència de sensacions dels altres sentits humans, s’albira més bell i fa menys pudor des de la distància justa. Se’ns mostrarà així de nou la nostra rica i proverbial llum i una vegetació impetuosa, sí: obrint-se entre les escletxes de les ruïnes. Emili Morant (*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015”.

109

Hem demanat un crèdit al banc i sopem txoriso a l’entrepà. Ens han fet reina de la falla, i mascota, i estarem a caldo i sopes fins el dinou, i després ja vorem. Amb la casa per agranar, la bugada eixint per la finestra i dos pams de nassos quan ens trauen el compte pendent a la fruiteria o la comunitat de veïns. Tot tan barroc però tan exageradament perfecte en aparença. Sí, altra vegada l’aparença. Ens vestim, ens endrecem i ja estem preparats per lluir el millor vestit. Però no qualsevol: seda estreta. Estreta com l’economia de casa, com l’angúnia de la societat i com la mentida de l’aparença. En descosir un fil, salta la resta del teixit i queda tot al descobert. Als valencians què ens importa.

111

EL VESTIT La porta de l’habitació està tancada. El resquill de llum que s’hi escola per sota il.lumina el terra i dibuixa ombres als quarters de fusta corcada. Antoni posa els dits al pom i els retira de seguida, potser espantat per la música que ha sonat, de sobte, a l’altra banda; una música rabiosa de guitarres desafinades. Fa un pas enrere i tracta d’alenar. S’agafa les mans, se les frega i fa un altre pas enrere. Antoni ha arribat a casa fa una estona, després de passar, com cada dia, la vesprada al bar. Les cerveses del bar del Gol són amargues però es beuen en companyia. El Mico sempre és al taulell, amorrat al got, xarrupant-ne la bromera; també acostumen a ser-hi en Ramon Nogueres i la Rulla, que quan no es bufa del tot resulta fins i tot graciosa. Antoni se sent a gust entre ells, com un més amb la beguda a la mà, mentre comenten anècdotes sobre les desgràcies dels uns i dels altres, la sort dels més lladres i la corrupció dels polítics. Cada vesprada hi ha porqueria per comentar, que Gandia ja no és el que era i menys encara València, que d’Espanya ni parlem. Molt de tant en tant, algú diu que ha trobat treball i convida a una ronda. Tots se la beuen amb reverència, més amarga que la fel, que la cervesa del bar del Gol ja se sap que amarga tota, però hi ha glops més mals d’empassar que d’altres. És aleshores que el Mico trau la cançoneta que més li agrada: Mariano diu que la crisi s’ha acabat i que les coses estan millorant, i es torca la bromera dels morros; i Nogueres pega una punyada al taulell: seràs borinot, tot t’ho creus! Què ha de dir Mariano si ell mai no ha tingut crisi, eh? A vore, digues què t’ha millorat a

tu, eh? Digues, tros de borinot, que ens n’assabentem; i el Mico arronsa els muscles, mira a dreta i esquerra com si buscara algú i torna a empinar-se el got. La Rulla es penja del muscle de Nogueres i es tira un rot a la salut de Mariano i companyia, i Antoni riu fins que se sent massa fluix i s’adona que és l’hora d’anar-se’n. A casa, Antoni ha trobat, com cada nit, la Fina planxant a la cuina dins un núvol de baf que la fa mig borrosa. Bona nit, ja sóc ací, ha dit en entrar, abans de recolzar-se a la nevera. Fina l’ha mirat a través del baf amb una mirada tan llarga que Antoni s’ha repassat la roba; després s’ha tornat a recolzar a la nevera i s’ha agafat del tirador. Per què fas eixa cara, dona? No he begut tant, saps? A la roba, darrere de la planxa, ixen tot de ratlles que segueixen el tremolor de les mans de l’ama. Fina deixa la planxa al ferro de la post amb un moviment exasperat i torna a alçar la cara. Els ulls li espurnegen. Antoni veu tot de llumetes de retret en aquella cara que li sembla, de sobte, més vella i cansada. Vols dir-me què et passa, o me’n vaig a la tele! Fina fa la volta a la post. En passar pel foguer roda el botó del gas i el bull de la floricol reviscola amb un baf pudent que s’escampa per la cuina. Es torca les mans amb el davantal i se les porta a les anques abans de plantar-se al davant de l’home. La teua filla està plorant a l’habitació. Tota la vesprada que plora i diu que no vol eixir, que no eixirà mai, perquè son pare l’ha enganyada. No et vol vore més. Això diu.

Antoni s’agafa més fort del tirador de la nevera per no trontollar. Què li he fet, jo? Tot de gotetes brillen a la cara macilenta de Fina. Massa que ho saps. Li vas prometre que enguany tindria vestit de fallera, que enguany sí que podria eixir a desfilar amb la comissió. I ella et va creure. On és el vestit, eh? Antoni amolla el tirador i es retorç els dits. Fina arrufa els llavis en una ganyota i, tot seguit, esclata: no veus que és jove i vol ser com les altres! Hi ha un xicot que li agrada, de la falla del Prado. Les seues amigues eixiran i ella es quedarà a casa, a casa, tancada a l’habitació. Pobra filla meua, li ho vas prometre... Es trau un mocador del davantal i es torca la boca humida. Antoni s’ha arrupit tant que la nevera sembla una baluerna blanca a punt d’engolir-se’l. El baf de la floricol l’amara i l’ofega. Es passa la mà pel front i veu que tot es belluga entre boires, com si els mobles de la cuina ballaren. Quan li ho vaig prometre ho creia de debò. Pensava que Miquel em donaria faena a la fusteria i els primers diners serien per comprar-li’l, però Miquel va tancar. Què puc fer jo, si va tancar? Em trenque les cames buscant treball i no en trobe. El mateix Ramon Nogueres ha parat totes les obres que portava entre mans, que s’estava fent d’or, i ara és un infeliç que ve al bar i espera que el convinden. Què hi puc fer jo? Fina balanceja les anques mentre fueteja el marit amb els seus ullets envoltats de ratlles grises. S’hi albira fredor de marbre, duresa de granit, desgast d’òxid. No ho sé, què

has de fer. Només sé que la meua filla plora i ja no ho puc suportar. La planxa fumeja al ferro. La floricol ho fa al foc. La cuina és un mar de boira on tot sura, suspès en el no-res. Antoni també sura i s’agafa de la nevera com el nàufrag a la fusta, com l’extraviat que tem caure a l’abisme. La veu de Fina esquinça el tel de boira. Si ets home, vés i parla amb ella. Dis-li alguna cosa, a la teua filla, si és que ets home i et queda alguna cosa a dir. Antoni fa que sí amb el cap. Amolla la nevera i camina a l’habitació de Maria. Es troba la porta tancada. El resquill de llum que s’hi escola pinta amenaces al terra, com els corcons que es mengen la fusta amenacen el silenci. Dubta d’obrir-la, fins que sona a l’altra banda una música de guitarres furioses i és molt pitjor que el silenci. Retrocedeix fins la paret del corredor i pren alè; sent a la boca el regust de la cervesa. El corredor és buit però és com si fos ple de baf. Es porta la mà al cap i es remena els cabells grisos. Ha d’obrir la porta i parlar com els homes, si és que és home. Si és que és un home de debò... Isabel Canet Ferrer

113

Amb calcetins, per favor Vas a comprar el pa. A vore al teu xiquet com ix del casal, que ha vingut la banda de música a recollir-lo. Duus la càmera últim model a la bossa de mà; no oblides tampoc les viandes del camí i el que el xiquet necessita, sempre per si de cas: els mocadors, uns caramels, aspirines... Fas fotos, moltes fotos, i no dubtes en incordiar la Fallera Major, la Cort d’honor o el president de la comissió del braç de la reina per tal que la millor perspectiva siga la del teu xiquet. Convidaràs la resta de pares al primer cafè del dia faller, pagaràs amb un bitllet de cinquanta i preguntaràs què valen les cigales de la parada del Mercat (del Prado, clar). En girar la cantonada, altra mirada incisiva i un tant insolent. Has eixit de casa amb calcetins blancs. I lluents.

115

Coentor

ciants de taronja que havien fet alguns dinerets, que amb el bon temps

Segons Coromines, coent deriva de coure, però mentre que a Catalunya i les Illes s’aplica només en el seu sentit literal, a les terres nals. A les nostres comarques començà a utilitzar-se l’adjectiu coent visiblement’. Moltes vegades utilitzem coent i picant com a sinònims. També, (si no sarcàstica). Consultarem, de bell nou, el Coromines per veure

do, salmonete arriba, salmonete abajo”. Clar que, en aquells anys, certa gent de la ciutat s’enorgullia de sentir dir una cosa tan coenta

vestir o de comportar-se. L’historiador i intel·lectual valencià Pere Maria Orts i Bosch, de família d’origen nobiliari i políticament del PP (encara que sembla que no mai li han fet gens de cas), en el seu La primera mesura (de la Inquisició), va ser cremar tots els llibres ciana, traduïda per Bonifaci Ferrer. A continuació, ja pràcticament tots els bisbes de les diòcesis valen-

La tradició popular valenciana diferencia clarament els mots coent es diu, amb els gestos irreverents corresponents, “Ací em pica, ací em cou, per ací em menge la mona i ací et trenque l’ou”. Més clarament

d’Aragó és un valuós testimoni l’obra de Lluís Milà, El Cortesano. No sols s’empra el castellà com a llengua culta, sinó que, quan vol donar lloc a situacions de burla i rifada a càrrec dels dos bufons, Gilot i el canonge Ester, aquests parlen sempre en valencià, una constant

Una mostra ben clara de la barreja entre picant i coent es veu en

l’escandalera, amb capacitat de construir una artista de sempre en un monument viu, volumètric...”

lo valencià, que castellans van per la terra que per burlar de nostra llengua nos furten les paraules, y porten-les a Castella per a fer frasses Davant l’agressió lingüística, cultural i econòmica —perquè, a

molt irritat) i, especialment, en “més coent que un all” (quan el menjar està molt coent, però també quan un vestit és d’estètica més que per presumpció, cursi’, dirigida a una persona a la qual pressuposem o cutres. En aquest darrer sentit, en estar dirigida la frase al comportament de les persones, la coentor ja tindria tota una càrrega de consideració social. En faria referència al comportament d’un grup social que prac-

faran burla d’aquells que volen aparentar el que no són, d’aquells que parlen un castellà ple de paraules i formes valencianes per semblar cortesans homologables, acceptant el seu paper subaltern i provinment, les classes mitjanes, que accepten el procés de castellanització “perquè el valencià és de poble”. Aquests seran la coentor en el seus

Però la coentor, que és un terme polisèmic, també esdevé una forma premeditada de manifestació artística, irònica i satírica, per mosyorets que parlen castellà i el poble que parla valencià, i el mal gust estètic. Les grans obres de la coentor són els sainets, dels quals varen ser mestres Bernat i Baldoví i Eduard Escalante. Les falles seran les hereves d’aquesta tradició de la coentor (d’ací

produiran una de les característiques del sainet, no mai faran una crítica que qüestione l’ordre establert; seran ideològicament ambigües, no mai crítiques amb la societat. Com a molt, s’hi condemnarà el vici o la manca de virtuts d’algun personatge. La crítica fallera no ha passat

gua, o a una actitud retrògrada respecte de la cultura. De fet, estèticament i cultural, una bona part de la societat valenciana no ha passat del sainet, de Sorolla o de Benlliure. Ací, un quadre de Llull o una peça musical de Carles Santos resulten incomprensibles. Fins i tot, la

absoluta de la modernitat, acaba tenint un component molt important d’impostura. La societat mediàtica en què vivim es basa, precisament, en aquesta impostura; la dels personatges famosos, de tertulians i de programes televisius és d’una coentor abassegadora i, moltes vegades, d’una coentor amarga. La política, cada vegada més mediàtica, és un camp especialment ge cosmopolita, a la mida de Madrid, tot caent en el provincianisme

els poders sempre s’han trobat ben còmodes i divertits (“quina gràcia i quin enginy arriba a tindre la gent del poble!”) l’Estat. La política de grans esdeveniments del govern valencià, les deploque, “als valencians, ens fa falta acceptar el nostre atreviment i coentor”. triomfalistes de “som la primera comunitat d’Espanya, som els privez”. Clar que la reivindicació de la coentor com la gran tradició cultural cions. Una d’elles ha estat convertir el fet criticat com a negatiu, en objecte cobejat. El cas paradigmàtic n’és el bunyol d’or. El bunyol començà sent una burla a les condecoracions i medalles amb què el poder agraïa a certes persones la seua contribució. Ara, els fallers, que han assumit la seua coentor intrínseca, ja no se’n recorden, de barallen per aconseguir-lo, reivindicant el sentit de condecoració que criticaven. Una altra disfunció ha estat l’empobriment cultural. Els poders varesta de la cultura s’ha d’entendre com que ja no és del poble, ja no és valenciana; és, en tot cas, una manipulació política que critica el poder, els costums o l’estètica. La cultura valenciana elaborada amb una certa dosi intel·lectual o de creativitat és catalanisme, no és valencià, perquè aspira a una societat nova i a un valencianisme actiu.

d’una coentor difícil de superar. La coentor es manifesta clarament en aquells que entenen la vadels símbols prèviament buidats de contingut. La reivindicació d’una senyera és sincera, si és la representació d’una societat amb voluntat de ser un país; si no, només és una impostura, i la processó cívica, una coentor; la defensa de la llengua no passa per fer proclames sobre la ment i als mitjans de comunicació; i el cant d’un himne no es pot fer pur provincianisme coent. A escala local, també tenim clares manifestacions de la coentor. Shore, les lletres de l’entrada de Gandia, les discoteques municipals, els discursos dedicats a la dona pels mantenidors de les falles, uns pre comprar i vendre, no mai fabricar...” Imagineu si aquesta escena la representara el nostre alcalde (o ja l’ha representada?). Néstor Novell

(*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015”.

117

MURMURANT COENTOR Ho recorde perfectament... tanque els ulls i em veig allí, intentant esquivar la multitud de gent que s’aglutinava a l’emplaçament de la falla, per a arribar fins al fons de la carpa, on es trobava ma mare, i donar-li la caixa de les pintes i la bossa amb els ganxos, volia amollar-ho tot i posar-me a jugar abans d’anar a vestir-me. Era dia 18 de març allà pels 80, després d’escoltar repetides vegades el despertador i que la meua mà impulsada per l’esglai decidira apagar-lo, des de la cuina, amb un crit m’alçava del llit. Feia vint minuts que havia d’estar a la perruqueria i ni els coets de les despertades, que semblaven terratrèmols a la meua habitació en passar pel carrer, havien aconseguit que badallara. En obrir la porta de cristall, i baix la nebulosa de laca, s’endevinaven les cares de les clientes amb les seues filles, que des de la matinada anaven arribant per a ser pentinades. Entre cabotades de son, em mantenia a l’espera, quan de sobte vaig escoltar el meu nom i amb els ulls mig oberts esbrinava com la mà del perruquer pegava “colpets” en aquella butaca de pell negra, fent-me un gest per a que m’asseguera, havia arribat el meu torn. I allí, mentre m’estiraven el pèl, entre el remor dels xafardejos, vaig escoltar per primera vegada la paraula COENTOR. No sabia ben bé el que significava, observava els esdeveniments o gestos que l’acompanyaven i tots eren semblants. Uns es dirigien a una dona

que mirava el mostrador de les cremes que hi havia a l’entrada. Era de mitjana edat i portava una bata de flors rogenques i grogues sobre un fons blau, al damunt una jaqueta de llana d’un color granat plena de borles generades per l’ús, al cap una diadema daurada que feia que els quatre pèls que li queien cap al front, li plantaren cara. Baix del braç portava aferrada una cartera de mà, d’un material paregut al vellut en verd botella i que al tacte era embuatada. Estava abstreta de tot el que passava la seu voltant; de les mirades malicioses, dels dissimulats somriures amb algun que altre sorollet que no podia evitar-se, dels “escoltets” a cau d’orella de les unes amb les altres; i ella restava aliena a tot, feliç provant-se tots els pots de les prestatgeries, obrint-los i olorantlos mentre de tant en tant, alçava la mirada i per art de màgia es clavava al pit mostraris de tot allò que veia al seu davant. Si feia un esforç podia escoltar a la perfecció totes les vessants de la paraula; ja no sols assentien que la dona era COENTA si no que aquell comportament també ho era. I jo sols feia cara de circumstàncies. Altres murmuris s’encaminaven a les vestimentes observades en la cercavila del dia anterior; recordaven el moment mentre prenien el cafè de la màquina ubicada just al costat del llava caps i que amb el soroll impedia que la conversa fora nítida; però així i tot, estirant al màxim el coll, inclinant un poc el cos i posant els cinc sentits, més el de l’equilibri, necessari per la posició en la que estava, vaig poder extraure tota la informació que calia. Les noves víctimes, d’una banda, eren dues bessones que mai s’havien vestit de falleres i pensat i fet, els deixaren tota l’ indumentària per poder

Des de la primera vegada que vaig tindre l’oportunitat d’escoltar la paraula, s’han succeït innumerables versions i contexts on ha aparegut, i en quasi tots aquests casos es repeteix el mateix patró: naix d’un xafardeig, de la perspectiva d’una persona o d’un grup d’elles que tenen una visió d’allò que se’ls presenta, i la major part dels afectats o aquells que són objecte del judici són feliços de vestir i comportar-se com ho fan. Però també es cert que fins aquests, hauran utilitzat la “parauleta” en alguna ocasió. A tots i cadascun de nosaltres en algun instant de la nostra vida, per fugaç que haja segut, ens hem adjudicat el qualificatiu de coent, ens hem ridiculitzat be per la manera de comportar-nos, de parlar o del Ambdues lluïen a les galtes prop de l’orella ratlles d’un color aspecte de nostra pròpia imatge....i és que: ... Si en els homes no verdós produïdes pel desgaste de les arracades que junt amb apareix la part ridícula, es que no l’hem buscada be...” (François 119 els acolorits pòmuls feien una composició digna del millor de la Rochefoucauld) maquillatge festivaler. complir el seu desig. Anaven desfilant amb cara de satisfacció, pagades pel que havien aconseguit però malgrat açò, per aquells que escoltaven detingudament la versió del “Sálvame” generat a la perruqueria, eren i estaven COENTES, curtes de falda emulant les falleres d’antany, amb les mantellines obscures que més be podien pertànyer a un antiquari. Una d’elles tenia prestades les gomes dels calcetins i durant tot el recorregut va estar intentant pujarse’ls com podia. Mentre, l’altra feia moviments estrambòtics al compàs de la música que obligaven al que portava d’acompanyant a fer gestos amb el cap per por de que en un descuit, provocat per l’emoció del moment, li traguera un ull.

D’altra banda, unes dones d’avançada edat eren les altres perjudicades, assídues als pasacarrers i processons, es vestien de valencianes any rere any des dels bolquers. Eren inesgotables falleres que esperaven la setmana de festa per a gaudir-la com les que més. Encara que la versió xiuxiuejada era per descomptat, que també eren COENTES, ja no tenien l’edat adequada per eixir de falleres, com si existira un límit establert, que de no ser així, ja li imposaven els entesos. En aquest precís moment, començava a entendre el significat del que fins aleshores havia segut desconegut per a mi.

Elena Martí MURMURANT COENTOR

Sant Ibuprofeno

No t’importa que el desllunat observe amb atenció la samarreta interior amb què dorms en ple març. Ni la tassa, tan passada de moda, tan vintage. La duus a la mà amb el cafè perquè has dormit poc i en una estona tens entrega de premis. Quina ressaca la d’ahir! Potser per això oblides també que els calçotets estan a la vista de tots. I malgrat això, el que juga a observar eres tu: la vida de la ciutat en falles, la comunitat de veïns en una rutina estranya i tu en eixos quatre dies que són un univers tan particular com la barba mal refinada, el monyo desfet i eixe aspecte, de James Dean decadent o Rodríguez estèticament pèrfid, que tens per cara quan et preguntes per què tot. Per què la primera cassalla en la barra, per què la darrera copa, per què la penúltima invitació, per què aquell tio pesat que et convidava al seu Casal. Per què, d’entre totes les coses, vas ser tan xulo i fer com si res et passara. Hui et passa tot. Metàfora d’una societat malalta. Sant Ibuprofeno, salva’ns de la tempesta.

121

Ramat de cursis en el gust, en l’escó i la cartera. Oficiants que ens feu combregar amb rodes de molí per damunt del sentit comú i de la ciència. Saltataulells aficionats a la cisa, coents com allipebre. Presumptuós esbart de pardalots addictes a nocturnes traductores del grec i del francès. Convertíreu amb la vostra majoria la geografia física en humana i ara quan plou igual té que estiguem sota sostre que ho fa sobre la gent. Manel Alonso i Català (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”.

No trobe camí sota els meus peus bruts, el vent m’espenta a la nocturnitat del món, i ells, sense mica de recança, la converteixen en absentisme real, ploren droga, i alcohol. Vestits de carn animal, plomes de dol, ja venen caiguen les fulles del desastre, a sota el llac immens que és la vida. No trobe paraules per parlar, bròfecs del silenci, amants de cartera, i ploren, ploren droga, i alcohol. Enric Pellicer

LA COENTOR: EIXE ATRIBUT QUE TAN BÉ ENS DEFINIX ALS VALENCIANS. Si algú s’ha sentit indignat pel títol d’aquest article, de segur que no és un faller, encara que pertanya al món de les falles i pague religiosament la quota. Els fallers de raça saben que la crítica i la sàtira són l’essència de la festa fallera. El ciutadà indignat s’haurà quedat amb el nom de l’autor –autora, en aquest cas—i s’haurà esmolat les ungles abans de posar-se a llegir, si és que la seua dignitat de valencià ofés no li impedeix fer-ho. No escopiré al cel, paisans estimats, dient que els valencians som barrocs, recarregats, excessius, ostentosos, sovint coents com un all. Que perdem el cap per les lluentors, els daurats, les futilitats, una damunt de l’altra. Res més lluny de la meua intenció. Le Corbusier deia que tot element decoratiu amaga un defecte de construcció. Si li haguérem de fer cas –que no li’n farem-- hauríem de pensar que els valencians patim molts defectes de construcció que intentem A aquestes altures el lector indignat estarà sentint créixer el desig de tirar-li la mà al coll a l’autora. No patiu, és una mostra més de l’apassionament desmesurat dels valencians. El qual no es contradiu, ni de lluny, amb el nostre famós menfotisme, sinó que el complementa. La exuberància mediterrània ens fa anar d’extrem a extrem. -

123

Cada cosa al seu lloc. Els monuments són l’element més important de la festa, o haurien de ser-ho. Però no presentacions, banderetes, paelles, carpes, despertades, coets entre les cames dels ciutadans, pólvora nit i dia, en certes comissions per a l’enuig i vergonya dels veïns i burla i desencant dels forasters. Que no hi ha diners

Però que siga seda estreta està é, no tot B ? s a c u L et d’Andy i s i el tick r l a o t c i o c S e r l e r re e ud a foto qu ri del dar s a la Mare de Dé l o t é a b d r m o a t c e , de ar ar menge ous, guar r-te el monyo. Cl u I l’entrad s i l . e D a l i . e a a l m l p a e l C li ed de an per recol mica de v el cedé de int, on els diners a t a a m n x o u i g e i xiclet. Qu t de a d e n n s r à u g u r r a s i p u u r m l a u e a , h n D m n us On gles crida rtera ani alament. ns pende emanat o a n e d c t m u s i a a ò t a l r a n e a r H i p P ; . p t . a t m o ra en llà a, perdu darrera c ecte caste has comp quan cantava Yur la modist f a l r e n e d o e p , d r r s o n a o d z E t r a s, ar eu a’. del ba r per l’ap remolino la paraula ‘vedell atar-te; deus vint a r s o s a T p a n r e E al sa. lm vàreu f Articles m a la carnissera vo a bambolla de fre . o r e x t u d n teniu p la coman ssa amb u r a a p t i t c o e t r , e h bonica! a , B a . d t i a r s s acabes d C a a p al a de l’any ribarem r a . t o a s n s i a pagar un , p t as esti n gest i h osim el v c t e e u t’ha fet u q nt . ! ns pende e T eral. Bah n i d da estreta l e e s a n g e i s e t e b u so q Penses de aó. Però recorda, Tens r -

125

TANTS

R A DILE STIBLE PE

COMBU

e cou. picant; qu t n e m a iv ss ada; exce ’una crem d la a a g lo

ció anà una sensa ix e u d ro p j. Que Coent: ad veu: ui mira i q a s e s u c odes a ex ues fets incòm óna mass iq d b ts t a m ta à in ir iu m c it r la es d ica de dete tuós... d’aparenc vació acrít fectat de presump r e és un circ ll s b ’u o d le p simp ts a co ul o a d’estirabo s que couen amb la triar cursi de ridíc la cara s n e io d ts c a que girem falses s per plarita : fa o m de sensa ia e rç c x fo n e ’ s à d e r a o a or ign iguen mass triable rèm rbable de la seua tida que s s n e no cal fer e d m a... in la a b n perto e sem seja u ot tal volt l’urbs pas b tan sols el deix im tan vehements qu de pensament ign am araules ts actes c hi ha qui saberuts p sonar com diletan ent tan fora de llo n e n te s o s s m re a v s ti le c rje d’altres a ix ob eurem de ast d’allò e riure tal volta d iós efecte del contr no petar d r e p s n o r a u r c t l n e a també nció cerc svien l’ate ixes coses] diletants fa que de e ual i per a té aqu id t iv a d it n in a b le r [ai, l’u mbustib tadà aquest co ssimes ia a dia ciu norma excepciótanmateix d n ’u d s correctí l n a io u la c s i a u ebra a v a r m e m r s t d’ob és nor n pas de z s la no to é u a n ió u r c p b jo e a c m l’ex sciència a as a una senyora m l dret) -a ruralia bona con a u n pe e t el p s la n n impedin iccions mentre tire creme ta s e le p d m a exe e les contr quan per r el preu d a g a p e d (han sos comparar s fan curio i vivim de de realisme n e ts e a u tr q s s n e o s t tà fet de c d’estranye cia verita rma el món es erò distan t món és un seguit ement no p ix u e n a o d c a s c e s e d e d l u i e q r d a e r ! it el cr len fe onades nts que vo os de coll deixem-n tan sols per a dileta t a ble per ignor combusti els courà re p s m e ie s v l b a o allò origin s «veritats» massa le m . e .. g s e ’n d ban ndre os a sorpre atrevim-n ic: per això d tor!!! en visca la co diferent!!! a al llarga vid les Català Josep Car

COENTWORLD Òscar Grifoll Coent és tot allò que fem, sense voler, inconscients, per ser com som. Coents som molts, però no en som tots. Coentor tenim i coentor tindrem. CoentWorld es allò que denominem València i què, encara, no en tenim clar què és. PART I Coenters (o coentins) Jaume Primer Monleón s’alça de bon matí (‘amb un somriure i bona cara’) amb l’Himne (“Per a ofrenar...”) durant tots els dies de l’any. Una melodia que li provoca no tindre malhumor, més bé al contrari. Els seus llençols tenen reflectida la nostra estimada Senyera. Com també les cortines del bany, el raspall de les dents, les tasses de café i el comandament a distància. Al seu dormitori hi ha un calendari que només reflecteix els dies que resten perquè comencen les Falles. Per a Jaume, les Falles deurien de fer-se tots els dies durant tot l’any. Tot valencià hauria d’anar vestit, sempre, de torrentí, de llaurador, amb espardenyes i mocador al cap. Tot el dia. Per sempre. S’imagina les dones de fallera per tot arreu i li tremolen les cames només de pensar-ho. Un món de monyos i peinetes. Abans d’anar-se’n al treball, li sona el mòbil amb la sintonia de L’Alqueria Blanca. Com cadascun dels dies, es fa el café veient la televisió i, com no està, malauradament, el nostre estimat canal dels valencians, el nostre Nou, Canal Nou, RTVV, o Canal Nueve (per als madrilenys), Jaume Primer Monleón fica una de les seues cintes de VHS amb els informatius gravats del 2002 (i quan arribe al 2013, l’any de la defunció, tornarà a les cintes dels 90, quan Canal Nou era mític...). Jaume Primer Monleón no parla de política (diu coses com ‘tots són uns corruptes’). Ni tampoc de futbol des de les dos finals que va perdre el València C.F. a la Champions, els anys de la tovallola roja que amagava la plorera de Cañizares. En casa de Jaume Primer Monleón no poden pronunciar una paraula que ara diré: Catalunya (cric, cric, cric, va dir el grill). Jaume sempre diu que els catalans volen el Regne. Que si ens van furtar la bandera...que si volen furtar-nos les Falles. I fins i tot la paella! A Nano Barberá i Camps li agrada conduir amb bakalao dels 90. Chimo Bayo, Paco Pil i José Conca són les cintes de cassette que no falten al seu equip que sempre ‘la peta’ pel carrer. Té un bon ‘carro’, el seu Golf, GTI del 93, se’l va comprar per poder anar al ‘Chocola’, a l’Activi, al Barraca (Destroy) i a l’Espuc (Factory, la Catedral de la Musica). Nano fuma Fortuna, de l’espill penja un ninot d’una fallera i al maleter encara porta un poal per a fer calimotxo, burret o, fins i tot, omplir-ho de cassalla, com toca, home! Nano parla així: - Nano, buah, nano, no saps quina moguda, tio, buah, brutal, flipe amb la penya... Nano és feliç amb la seu nòvia que es go-gó del Coco-Loco, la flipes, gogogorda, com li diu ell de broma. Així és Nano. Un tipet senzill, simple i que li agrada ‘liarla parda’. El seu somni és anar a Eivissa, però mai té diners per al ferri i les discoteques, però arribarà un dia que estiga a l’Amnesia i al Space. Un amic li ha dit que una vegada va vore al mateix Chimo Bayo per Eivissa. Nano pensa en eixe moment: el dia que conega al Déu de la Ruta. Al p### Chimo Bayo. El Déu Bakala. Nano fa botellot amb els col·legues als aparcaments de les discoteques, mentre fumen petis i es fan unes ratlles. Són molt rotllo Gandia Shore. El p### millor programa de la tele. Ja et dic! A Nano li agrada anar a Gandia amb els col·legues i desfasar amb la penya. Sempre la munten. Quan arriben a Gandia van directes als pafetos. Les xatis els ofereixen descomptes per a discoteques i xupitos. I acaben la nit donant-ho tot... A Empar Abradelo li agrada anar de vacances a Marina D’Or o a Benidorm. Va nàixer amb els monyos de fallera (exagere...), i l’Ofrena és el dia més emocionant de l’any. Quant de sentiment...les flors...que et facen mal els peus pels tacons, com un calvari de renovació espiritual. Empar Abradelo va celebrar la seua comunió a la Sala Canal i a sa casa sempre fica els discs de Nino Bravo, un orgasme musical acompanyat sempre de l’atrezzo de l’habitació on té l’equip de musica: pòsters de Nino Bravo i les lletres de les cançons amb ornamentació floral, un retrat de Jaume I, miniatures de monuments com el Palau dels Borja, La Seu, el Micalet... Empar Abradelo no s’ha perdut mai els Jocs Florals de

València, li agrada menjar paella els diumenges, panou per a esmorçar i orxata per les vesprades quan juga al truc amb les amigues. Empar Abradelo té un secret. Està perduda d’amor per un ex president. No, no Camps, l’altre. Za-pla-na. El que li va col·locar Terra Mítica a Benidorm. El millor parc aquàtic del món. Només riu amb els acudits del Don Pío. I no els entén del tot, però riu com una gallina avant i enrere, roja com una tomaca. Tira en falta vore en la tele L’Alqueria Blanca i l’Oratge de Canal 9. Jordi Payà. -Quin professional! -Sempre encerta! -Sempre aprens! -I mira que és guapo... PART II Reflexions coentes Jaume, Empar i Nano no es coneixen. Són part d’un món més ample. Tot valencià és coent. Per definició. Hi ha de practicants. De coenters. O coentins. I dels què no. Però ho tenim dins. Tots i cadascun de nosaltres. La llavor coenta. Tot allò coent és or. El nostre tresor. La coentor. La nostra joia. La nostra percepció festiva de la vida. Coent per sublevació. Per fer-ho d’altra manera. Per ser com no serà ningú més. Fem art que cremem, i no passa res, en farem de més l’any que ve. Ens sobra creativitat. Energia. Que si ens posem, som capaços de portar la Fòrmula 1. I pujar a Rita i a Camps amb el mateix Alonso. A un Ferrari! Nosaltres som així. La lluna, fins i tot, la lluna, és nostra. No diuen allò de dormir a la ‘luna de Valencia’. Tenim mar i muntanya. Albuferes i marjals i rius (secs). Tenim guiris tot l’any, que vénen ací a viure, com si això fora Miami, Hawai. Però és millor. I ho saps (imatge de Julio Iglesias assenyalant al front). Tenim les millors festes del món. I tenim el millor plat del món. La Paella. I per si fora poc també tenim la Fideuà. Per esmentar tòpics gastronòmics. En tenim de sobra per a dir que són els millors men- 127 jars del mateix univers (paral·lel o no). I els postres. I les begudes. La pròpia Història està marcada de il·lustres noms valencians. Escriptors, futbolistes, polítics, músics, científics, inventors, artistes...no hi ha camp on no hi haja un valencià. Fem de tot si ens ho proposem. I ho farem millor que tu, murcià i que tu, extremeny. I que tu, habitant de Liechtenstein. I mentre pensem en el projecte podem fer-nos una festa. Som els primers que diuen SI a una festa. Festers coents. Som de fer una festa llançant tomaques. No fa falta més. PART III Multiversos coents En un Univers Paral·lel existeix un món que no s’anomena Terra. El seu nom és la Nostra Terra. És on viu Empar. On viu Jaume. I també Nano. I altres. Vosté. El seu cosí. I fins i tot el tio que va en gayumbos per sa casa (sóc jo? ets tu?). En eixe altre món només hi ha un país. Però tots l’anomenen el Regne. En totes i cadascuna de les ciutats del món parlen valencià. No hi han més llengües. Encara que molts parlen castellà en sa casa...Els habitants de la Nostra Terra s’anomenen valencians. Entre d’ells, coenters. O coentins. El seu Déu és diu Cremà. No té forma. Però està fet de foc. I de flama. Un dia a l’any celebren un homenatge a eixa deïtat. Consideren que tot l’any treballen per a celebrar eixe dia. Els seus sants s’anomenen Sant Monleón, Santa Babalà, Tots Sant de L’Alqueria, Santa Paella i Santa Orxata, Santa Fideuà i Sant Panou. El seu himne barreja el nostre Himne Regional (sí, cantat per Francisco...però Camps) i ‘La Tía Enriqueta’ de Chimo Bayo. Orgasme musical. Hi ha ciutats on només mengen paella; i d’altres, fideuà. En tots els països de Coent World hi ha platges plenes d’apartaments i alguns dels valencians d’eixe món imiten un idioma estranger per a fer de guiris. La millor pel·lícula de la Història de Coent World és ‘El Virgo de Visanteta’. Les paraules preferides són ‘Ei’. ‘Nano’. ‘De categoria’. ‘De categoria especial’. En Coent World inventaren una paraula per a definir-se ells mateixos. Eixa paraula és coent. I nosaltres som els seus descendents. (*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015”.

Això ho pagues tu! T’han citat per a dinar marisc i apareixes d’eixa guisa. Estendràs el xec, faràs com que afrontes la convidada i, com menys s’ho esperen, t’engoliràs per la porta de sortida com abans t’has engolit la llotja sencera i el Don Perignon. Semblarà un àpat a la teua mida i hauràs dit, entre cassalla i cassalla (quantes se n’haureu fet?) que això ho pagaves tu, com un capitàmoro. Després, bufa fort: no sense disgust has consumit la darrera gamba roja i has marxat. Jo convide, però tu pagues: la filosofia dels darrers trenta anys a l’administració pública, als negocis, al carrer. Un bon àpat que acaba amb un deute pendent i milers de calories que, com el greix, mai podràs llevar del penediment de la consciència.

129

A LA TAULA I AL LLIT, EL PRIMER KITSCH Una amiga catalana que resideix al País Valencià des de ja fa més d’una dècada em preguntava fa poc pel significat real de la paraula coentor. Un concepte amb què els valencians convivim sense complicacions tot i que es tracta d’un mot prou difícil de traslladar –i ni parlar-ne ja de la traducció!– a altres llengües i, en aquest cas, dialectes. Davant d’un dubte tan exòtic per a algú que no forma part del microcosmos valencià, s’ha d’acudir a arguments subjectius, gairebé intangibles, per tal de descriure un substantiu que s’acosta més a un sentiment, a una percepció, que no a categoria fàcilment identificable. A l’incrèdula companya catalana li voldria haver aportat de seguida exemples de coentor, però heus ací el misticisme d’aquesta fenomenologia inabraçable: no sabia donar-li’n, a priori, cap. Després em venien al cap desenes d’exemples, però tots ells tenien una cosa en comú: pertanyien estrictament a l’ideari valencià, tal com l’adjectiu que les batejava. Aquesta norma, evidentment, no sempre qualla. Tothom, independentment del meridià que habite, és susceptible de ser coent o de fer alguna cosa coenta al llarg de la seua vida. La coentor, des d’aquest punt de vista, és una síndrome aliena a nacionalitats, classes socials i fins i tot religions. Si més no, i partint d’aquesta última classificació, hom podria assegurar que les esglésies ortodoxes i el seu excés d’ornamentacions són coentes a més no poder. Davant l’asseveració, qualsevol al·ludit –ortodox o no– podria rebatre l’argument tot i al·ludint l’esfereïdora estètica de les capelletes catòliques de sants italians, amb exagerades ofrenes de capolls de plàstic i llums de neó incloses. La coentor és, comptat i debatut, la verbalització de les nostres impressions més impactants, des de l’ensurt a la rialla, tot passant per la identificació de l’acudit. A més a més, la connotació principal d’allò coent no té l’obligació de ser negativa. La coentor pot ser positiva i fins i tot d’avantguarda. Exemples? Un fum. Les mil i una andròmines que resten atapeïdes als prestatges dels magatzems xinesos poden ser coentes o no depenent de l’ull que les esguarde. La casa de la cantant Alaska, emesa per mitjà d’un reality-show de rigor, podria ser l’apropiació quant a interiorisme de la coentor (una coentor cercada i treballada, això sí). I,

tornant a l’àmbit valencià, un clàssic televisiu com El show de Joan Monleón, seria coent i entendridor en la mateixa mesura... Després d’aquesta tirallonga de justificacions, la meua amiga catalana no estava encara convençuda. Vaig optar per buscar un sinònim universal de la coentor i em vaig adonar que l’art alemany parí el concepte del kitsch potser per ajudar-me a fer-li entendre a la meua col·lega del Principat la clau d’aquesta ideosincràsia. Efectivament, el kitsch es refereix a aquell art agosarat, rimbombant o de peculiar gust. Ingredients que, sense cap mena de dubte, connecten amb l’òptica valenciana del més és sempre més. I és que tots els nostres mites són excessius i, pel nostre bé i visibilitat, hem de seguir perseverant en aquesta teoria de l’excés. No hi ha plat més enrevessat que la paella i vet aquí que estem davant l’ambaixadora de la nostra cuina. No hi ha festes populars més policromades i sorolloses que les valencianes i, vés per on, es tracta de la nostra manifestació com a poble més reconeguda arreu del món. En aquest sentit, el millor antídot contra la coentor és la seua celebració. No debades, des dels seus inicis, el món faller ha sabut exorcitzar les misèries del poble valencià per mitjà d’un discurs basat en l’excés de formes i formats. Un excés que ens defineix i alhora critica des de totes les perspectives possibles. Transformar així la mediocritat de les males notícies, dels mals governants, en acolorits ninots que cediran al foc i a l’oblit. No se m’acut millor manera d’aniquilar la coentor real que ens envolta que convertint-la en una paròdia de si mateixa. Les falles són, per tant, mirall i bàlsam d’un poble que necessita materialitzar i cremar les deixalles d’un any abans de començar-ne un altre. Amb aquestes argumentacions vaig acabar de marejar del tot la meua amiga abans d’arribar a la conclusió que la coentor, finalment, no és un concepte exportable, a diferència de tants altres productes valencians de renom o a diferència d’expressions tan vives com aquella que resa que a la taula i al llit, el primer crit. Un crit al kitsch, en aquest cas, de la nostra supervivent essència com a poble. Jovi Lozano-Seser

(*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015”.

BREU COMENTARI SOBRE LA FESTA DE LES FALLES Ja hem tingut, fruït o patit un altre any les festes de Sant Josep i no seria sobrer recordar-ne un poc de la seua història i del seu sentit. Probablement aquesta és una festa ben antiga de possibles arrels paganes. Ja a l’Edat Mitjana hi ha constància documentada de falles o alimares a la ciutat de València; però no és fins al segle XIX quan aquesta festa comença a adquirir els trets tan característics que avui la fan famosa. Confesse que no és una festa que haja captat mai les meues simpaties (brogit, caos de trànsit, rebombori excessiu, coets... són bones raons per a fugir de València quan arriba Sant Josep); però reconec que vistes des de fora, aquestes festes, poden resultar interessants i fins i tot divertides. Foguerades civilitzades, que va dir algú. No ens enganyem, però, aquesta és una visió superficial, i la realitat, com sempre, és molt més complexa. I el cas és que l’essència d’aquestes festes –perduda fa molts anys– és ben interessant i atractiva. Segons el que tinc entés, aquesta festa –tal com la coneixem avui en dia– va nàixer a la ciutat de València a principis del segle XIX entre les classes més populars. El seu propòsit principal: la festa, la disbauxa, el soroll, la bogeria, desfer-se de les penes i dels dolors de la vida mitjançant la purificació del foc, i sobretot (i ací ve el més paradoxal), fer burla i diversió de les classes altes, la burgesia 131 valenciana, la “coentor” (ja en parlaré amb més detall, d’això). Heus ací la veritable essència de l’esperit faller, la sàtira, la burla, la crítica al poder, la rialla i el bon humor del pobre (i del poble) enfront les classes dominants. I deia que açò era paradoxal perquè amb el temps, la mateixa burgesia criticada va fer seua la festa i la va convertir en el que avui és –o pretenen que siga–, una apoteosi del soroll més groller i insuportable, del mal gust i d’allò que precisament s’intentava criticar: la coentor. Es denomina coentor a València a l’ostentació grollera i impúdica de poder i riqueses a les que tan sovint ha estat afeccionada la nostra burgesia agrícola, quasi-analfabeta i patètica. Coentor, coenta és una cosa ridícula i de mal gust realitzada –o protagonitzada– per persones de poques llums i amb pretensions d’aparençar el que no són. Un mot amb un significat semblant –però no igual– seria “cutre”, i un altre, “kitsch”. Doncs així són les coses, les Falles amb el temps van esdevenir “propietat privada” d’aquells que d’antuvi es podrien considerar com els seus enemics naturals, la dreta més reaccionària. Durant el franquisme, per acabar-ho d’adobar, s’hi van incorporar símbols –en un principi molt aliens– per tal de cristianitzar una festa tan pagana. Començaren les processons paramilitars i les ofrenes de flors als ídols cristians. Calia esborrar tot vestigi de rebel·lia atea i popular. Aquest podria ser un escarit –i subjectiu– resum del que han sigut i són les festes valencianes més conegudes; i el qui açò subscriu només pot –i vol– desitjar que aquesta festa de llum i foc recupere algun dia el seu vell i veritable sentit. Sico Fons

(*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015”.

Els inventors de la febra

Quan encara no s’estilava això de desaparèixer del curs de la història, els valencians ja patíem el que els Borbons deixaren palès amb la suspensió dels Furs. O abans, amb la desfeta de l’expulsió dels moriscos. Quan el món encara no s’havia fascinat amb les obres de Calatrava (i amb les factures de les obres de Calatrava) nosaltres ja teníem, com esclata-sangs que es multipliquen, desenes de rèpliques de les seues dèries milionàries. Quan els gin tònics (als casals, tònic gins, amb major proporció de ginebra que d’acompanyament) es convertiren en amanides, nosaltres ja els havíem farcit de puro, carajillo, cafè tocat i, si de cas, una cassalleta abans del menú. Els inventors de la febra som nosaltres. Que hem inventat el curs de la història i patentat productes universals amb orígens tan diversos com el nostre patiment. El que és valencià neix on vol, però duu la nostra patent.

133

Història de la coentor

coentor” amb l’ajuda de Alberto Rajadell que va estar fent diverses falles de Convent Jerusalem: Històries de la coentor, la “disfunció del faraó”, les noces... Tot açò ho conta ell mateix Paco López en una entrevista que li van fer allà pel 2012.1 Tal com ens explica en l’entrevista, ací hi ha una part: - Des del teu punt de vista amb quina falla es recordarà sempre a Paco López? La falla amb la qual se m’identifica més i amb la qual Paco López va fer història i quedarà en la memòria de tots és la de “Històries de la Coentor”, jo venia de descansar un any, Convent estava molt fort i es donaven les circumstàncies per a plantar una falla històrica i ho va anar, encara que es va portar un segon molt criticat, però tots els que hem fet història en la festa hem plantat falles que s’han quedat ací, aqueixa falla naix de la pel·lícula de My fair lady, el disseny era tot meu, en traslladar el guió de la pel·lícula a un tema valencià va eixir la coentor valenciana, allò va ser un malbaratament de tot, i es recordara tota la vida, els meus companys de la competència em van donar l’enhorabona i va ser la falla més visitada d’aqueix any amb un record de taquilla com si fóra un primer premi d’especial.

Atès que ens planteja en la seua resposta, la coentor valenciana, cerque el seu significat a wiktionary.org2 i el resultat és el que Alberto de Sanfélix esperava: Impressió de presumpció o cursileria. El sinònim més associat a allò coent és cursi. La coentor es pot trobar tant en l’àmbit estètic com en l’actitud personal i social, majoritàriament té - L’acció comença a Londres, en 1912. Una vesprada plujosa en connotacions pejoratives. Es relaciona amb l’excés, el barroquisme Covent Garden, en eixir de l’òpera trobem a Henry Higgins, un i la pretenciositat. La coentor pot ser explicada com a una forma arrogant, irascible i misógino professor de fonètica que creu que la desenfadada de mostrar la realitat; una mena de crítica a aqueixa parla d’una persona determina el seu futur social. Presumeix d’açò mateixa societat, mitjançant el recurs de l’exageració. Sense entrar enfront del Coronel Hugh Pickering, també expert en fonètica i al camp de la crítica, l’ostentació personal i un cert gust estètic per admirador dels seus mètodes, assegurant que pot ensenyar a qual- figures recarregades de caire barroc. sevol dona a parlar amb propietat fins al punt de fer-la passar per Probablement, les falles, és una festa ben antiga de possibles arrels duquessa en el ball anual de l’ambaixada. Per a açò li mostra com paganes. Ja a l’Edat Mitjana hi ha constància documentada de faa exemple a una jove florista de carrer trucada Eliza Doolittle, lles o alimares a la ciutat de València; però no és fins al segle XIX amb un fort accent cockney… quan aquesta festa comença a adquirir els trets tan característics que avui la fan famosa. Així començava la pel·lícula My Fair Lady, així començava a I el cas és que l’essència d’aquestes festes -perduda fa molts anysgestar-se una de les millors falles plantades a València. Aquesta és ben interessant i atractiva. pel·lícula va ser la inspiració per a desenvolupar un guió de falla, Aquesta festa -tal com la coneixem avui en dia- va nàixer a la escenes, picades d’ullet, personatges, crítica, sàtira, figures. Pel·líciutat de València a principis del segle XIX entre les classes més cula musical de 1964 protagonitzada per Rex Harrison i Audrey populars, a Gandia es té coneixement cap a 1885. El seu propòsit Hepburn. Que en 2004 va protagonitzar, dirigir i realitzar l’artisprincipal: la festa, la disbauxa, el soroll, la bogeria, desfer-se de les ta faller Francisco Alberto López per a la comissió de Convent penes i dels dolors de la vida mitjançant la purificació del foc, i sode Jerusalem-Matemàtic Marzal, amb el títol de “Històries de la

bretot -i ací ve el més paradoxal-, fer burla i diversió de les classes altes, la burgesia valenciana, la “coentor”. Heus ací la veritable essència de l’esperit faller, la sàtira, la burla, la crítica al poder, la rialla i el bon humor del pobre L’evolució de les falles ha travessat unes etapes que han acabat en el dia d’avui en composicions que com més pugem de categoria, existeix tot un laberint de formes, espais i mòduls que permeten identificar la bona labor sota el concepte estudiat i concebut actualment d’una falla amb sensibilitat per a materials, formes i proporcions. Hui en dia forma part del disseny de la falla el risc, acabats, monumentalitat, pintura, modelat, crítica, ingeny i gracia… No n’hi ha prou amb el premi atorgat al monument, n’hi ha prou amb l’essència. Perquè solament aqueixa essència serà acceptada quan admetem que la festa de les falles s’ha tornat més complexa, heterogènia i artística que mai, quant als estils mostrats. Hui en dia podem veure als carrers estils com Low poly, modelat pla per contrast tonal, realisme, hiperrealisme, satíric… amb tot tipus de materials. I d’altra banda, aqueixa essència també serà assumida quan reconeguem tots que existeixen uns jurats irregulars, els qui disposen d’unes fitxes i unes influències personals que tenen a veure amb el món de la festa. Una festa que cada dia per més de crítica als monuments, cada dia és més fácil trobat falles -com se sol dir, blanques- que amb crítica. Tot el món diu que el millor treball de Paco López va ser “històries de la coentor”. Eixa falla no es va caracteritzar ni de llarg per una altura ni per uns volums excessius. Molt al contrari, es va decantar en eixe any per un treball de pintura i acabat excel·lents. La pregunta, doncs, és: Per què anar a per uns objectius que no es dominen en perjudici d’allò que treballes a la perfecció?? La estética com a coentor en la pintura de la falla del 2004, tan carregada resultaba coenta?

Cert és que en la imatge anterior trobem referències molt òbvies a l’esmentada pel·lícula anteriorment, les dames del remat i els seus palloles, els primers cotxes, Ascot com a centre de trobada social de les classes altes i el que açò comporta. En aquesta falla a simple vista apreciem les diferències entre les classes socials com a concepte estètic i crític, amb el moviment de les figures, comportaments d’aquestes, la seua interrelació, la seua altivesa, d’una banda i per una altra, el concepte pictòric, amb un estil molt barroc en la pintura, molt marcada per la decoració en cadascun de les peces tant d’elles com d’ells. La coentor en estat pur? O senzillament el traspàs d’aquesta, cap a una crítica constructiva, una nova època del despertar plàstic i una desmesurada exagerada de color, era el tot val i de massa información? Un concepte nou i enginyós a l’una que provocador del la paraula coentor?. És ben cert que Paco López la major de les seues qualitats sempre ha sigut la pintura, caracteritzada per açò, una pintura barroca, molt detallista amb una paleta molt diversa, capaç de pintar les ombres de Goya i la llum de Sorolla. En el següent blog: http://historiesdelacoentor.blogspot.es els deixe amb unes quantes imatges de la falla “històries de la coentor” on poder gaudir del monument faller, però, sent un dels 135 millors plantats en la història de les falles. Finalment em plantege unes qüestions: Perquè és de les poques falles que no ha plantat la falla Prado en la seua plaça?, o estaré avançant-me i d’ací a poc, gaudirem d’ella? Com aquest article parla del passat, ara podríem estar parlant del futur? Tot pot ser, el ben cert és que espere puguen accedir a les imatges i gaudir del treball del 2004, una falla que parlava sobre la coentor.

http://historiesdelacoentor.blogspot.es 1/ http://www.vivelasfallas.es/falla/noticia/sigue-siendo-aquel 2/ http://ca.wiktionary.org/wiki/coentor

CELEBREM LA COENTOR DE GANDIA al NO TINDRE DINERS PER A L’HIMNE

La melodia sona i els sona. L’han sentida. Es manté. Està viva malgrat el temps i, de vegades, l’amor patriòtic del segle passat. I si està viva, en gran part, ho és gràcies a la coentor dels fallers i les falleres. Les coentors, de vegades, ens sorprenen per a be tot i que sabem que el temps i la tecnologia acaben per canviar i somoure els pilars fonamentals on alguns esser havien construït la doble moral que els caracteritzava fins ara. Molts coneguérem allò de Al-Zafor gràcies als espumosos i llimonades que a taula es servien el segle passat. La botella de cristall i el seu tapó peculiar et convidaven a llegir com havien imprès les muntanyes de la comarca a la botella i com s’explicava que les aigües eixien de vora 800 metres. Aquells Espumosos Azafor i un xicotet taller mecànic a les afores de Gandia i que apuntava molt alt situava a Benirredrà al mapa. Era Automecànica Azafor. Alguns la recorden com La Scania. Situats ja en este nom de Azafor-l’Assafor-Safor, un grup de persones, especialment joves de l’època i homes de cultura, aleshores de la intel·lectualitat gandiana, s’agruparen en una societat literària. Corria l’any 1922 i li ficaren per nom La Conca de Zafor, essent l’advocat Jesús Maria Domingo, el president i gran impulsor. Mogut per l’esperit cultural aquet grup de veïns intel·lectuals convocaren els Jocs Florals a Gandia i aquell 14 d’octubre de 1922 ostentà el càrrec de Regina dels Jocs Florals la senyoreta María de los Dolores Vallier Trénor, aleshores la filla del Marqués de González de Quirós. El premi amb “flor natural” va ser atorgat al poeta Luis Guarner i actuà de mantenidor, Enrique Alberola. Situats ja a la coentor d’inicis de segle, amb una ciutat grisa i fosca amb, afortunadament, escapes culturals i lingüístics, va alcançar el seu punt àlgid amb la convocatòria un tema musical per a l’Himne a Gandia. Segons les cròniques de Bernardino Lledó Sanchis (Fira i Festes Gandia, 1956) s’hi van presentar diverses partitures i va ser premiada la que aportà Salvador Gea, Mestre de la Capella del Reial Col·legi del Corpus Christi. Ja teníem la música. Eixa que la coentor per a uns a altres els fica la carn de gallina. Eixa que per a uns sols és falles i per a altres ses notes musicals parlen per sí mateix de Gandia. Coent sí. Coent no. Mesos després el poeta Josep Maria Capsir, de la Pobla del Duc, va escriure la lletra doncs va intentar

plasmar allò que ell sentia després d’arriar a viure molts anys a Gandia i estimar-la com un gandià més. I el súmmum de la coentor arribà al 1972. Cinquanta anys després d’aquells Jocs Florals el Círculo Musical edita un single. Per als novençans us recorde els vocables de vinil, tocadiscs i 45 revolucions per minut (rpm). La Banda Unió Artístic Musical Sant Francesc de Borja i l’Orfeó Gandià editen a Barcelona un disc coincidint amb el 400 aniversari de la mort de Sant Francesc de Borja. Inclou el mestre i director Juan Vercher Grau, peces musicals del Sant Duc que no es coneixien. I arriba la coentor. I la coentor la destapem cada vegada que es toca en directe l’Himne a Gandia. Com a l’any 1972 no es varen tindre prou pessetes, els diners i la moneda de l’època, i sols cabien dos cançons en cada cara del disc, decidiren ficar les tres que tenien del Patró Sant Borja, dos a la cara A i l’altra a la B. I la coentor arribà a la quarta cançó que, clavada en calçador, havia d’incloure el disc per allò també dels 50 anys dels Jocs Florals. Gràcies a esta coentor de clavar l’Himne a Gandia en aquest disc, ha perdurat al llarg dels anys a través de Les Falles i de 137 l’emissora degana de la ciutat EAJ-23 que obria les seues emissions a les set del matí am aquest Himne. Al conservar-se allí molts tinguérem accés a ell. Una vegada accedit a ell, ens adonem que no està tota la partitura de l’Himne. Ho veiem cada any quan puja la Fallera Major. L’himne és més llarg quan és tocat en directe. La coentor va ser, que al no tindre prou diners per editar un nou disc, el ficaren en el single i l’acurtaren. Supose que acostumats a tallar coses per l’època que es produí i mai ningú va reclamar res. Així m’ho contà una veu jove d’aquell “Orfeón Gandiense”. Molts pocs s’han fixat en aquest detall. Tant d’orgull que sentim alguns a l’escoltar els acords musicals i tant coents que som al no preservar-lo dignament i al complet. La propera vegada en escoltar-lo, ja saben, celebrem la coentor de Gandia que és la perla fulgent de València... Miguel Pérez Infofalles.com (*) “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels Llibrets de Falla de la FdF any 2015”.

Pret-à-Porter L’estètica fallera és, ho hem de reconèixer, prou peculiar. Amb les andanades de la història, la vestimenta ha patit canvis que venien de les imposicions o les modes. Així, la indumentària tradicional s’aparcà quan, en el cas dels homes, el règim franquista decidí instituir l’uniforme negre com a oficial. El barroerisme de les imposicions es va combinar, al llarg de molts anys, amb l’estètica llauro estàndard: un mocador de quadres i un brusó gris. Fins i tot això ha canviat hui. La indumentària valenciana viu una revolució d’ençà que, les últimes dècades, aquella coentor negra ha deixat pas a estudis i avenços en la qualitat dels teixits i en la seua estètica. Una revolució que també afecta les dones. Però com en tota societat, existeix una proporció que es nega a resistir els envits dels canvis. Les costums atàviques són una remor silent. I hi ha coses que a la vida mai canvien.

139

MARIAJO

Mariajo era una xiqueta que, de ben menudeta, ja prometia. Filla de Paco Quatrenucs, un paleta que, gràcies a la borbolla immobiliària, es va transformar en un respectable constructor, i de Lolita la canonja, una mestressa de casa que, quan Paco es va comprar el primer Mercedes, misteriosament va començar a dir-li al pernil, jamón i a la platja, playa. Filla única, Mariajo es va criar en aquest ambient familiar tan intel.lectual, on no faltaven els viatges culturals a Madrid: el primer, per a veure La bella y la bestia quan va cumplir 10 anys i, més tard, per a veure El Rey León, quan son pare es va comprar el segon Mercedes -perquè l’altre ja tenia dos anys-, aprofitant que li havien pagat una promoció de 60 vivendes. La vida de Mariajo transcorria amb les lògiques reivindicacions de la pre-adolescència: “papà, mamà, vull un gosset”. A la setmana, ja tenia un preciós cadell de raça corgi –com els de la reina d’Anglaterra- al que li van posar de nom Manchita. Poc de temps després, va arribar la moto. Tot i les reticències de sa mare, finalment Paco li va comprar no una, sinò dues motos, una per anar al col.legi i una altra, decorada amb motius de Hanna Montana, per als caps de setmana. A Paco no li preocupava gastar-se els diners per a la seua Mariajo, sobretot arran de que li pagaren una altra promoció de 40 vivendes. Poc després, van vindre els èxits acadèmics de Mariajo: quatre assignatures suspeses, possible repetició de curs i visites al psicòleg, a veure què passava. El diagnòstic fou que a la xiqueta li faltava esforçar-se per comprendre i apreciar el valor de les coses. Paco s’ho va prendre al peu de la lletra, la va fer abandonar els estudis i la va emplear a la seua oficina, amb un sou de 1.500 euros mensuals, amb incentius, i amb un càrrec de responsabilitat, nomenant-la cap del servei de reprografia, o siga, encarregada de la fotocopiadora. Amb el temps, Mariajo va anar guanyant-se la confiança de l’empresa i, de tant en tant, ja s’ocupava, a més de fotocopiar documents, de grapar-los.

El prestigi de Paco com a empresari emergent i generós anava de boca en boca. Un divendres al mes, convidava a tots els de l’oficina a dinar al Pegolí. Sempre hi havia alguna cosa que celebrar: la finalització d’una obra, l’inici d’una altra… Per la seua banda, Lolita la canonja també figurava en el top ten del tot per l’aire, arrassant cada vegada que entrava a comprar als ultramarins: dóna’m mig kilo de hueva i, si tens jamón de cabugo, posa-me’n un kilo! Ay, escolta, que el caviar que em vas donar ahir no era com el de l’altre dia, ni muchomenos. La pobra Manchita se’l va haver de menjar. Ara que a mí m’agrada més el filete. Al muome, no. Al muome li agraden més els pércebes. A ell, li dones mig kilet de pércebes i una bona botella de xampany, però del xampany xampany, i home feliç.

Davant la insistència de la seua dona, Paco no va tindre més remei que comprar-se un nou Mercedes, el tercer en quatre anys. I un altre per a Mariajo. Aquesta vegada, no va poder aprofitar la venda d’una nova promoció, perquè semblava que començaven a endarrerir-se els pagaments i va haver de demanar un prèstec al banc.

S’apropava la data de la demanà i les coses no anaven gens bé en l’empresa de Paco. Mentrestant, Lolita anava a la seua: Paco, ¿i si per a donar-li una sorpresa a Mariajo contractem a Andy i Lucas per a que vinguen a cantar-li? A Paco, cada brillant idea de la seua dona li suposava una nova visita al director del banc per a ampliar el prèstec. Menys mal que el director li inspirava confiiança i el tranquilitzava dient-li: Paco, no et preocupes, Aquesta manera tan senzilla d’entendre la vida, aquest que tú eres un client dels bons. El banc et té en bona estima. Ara comportament quotidià tan ascètic era comentat per tota la quan et paguen la promoció, vens ací i cancel.lem el prèstec. I ciutat, fins que va arribar als ambients fallers. Justament, era santaspascuas. l’època on estaven buscant una fallera major i, casualitats de Finalment, van vindre Andy i Lucas a la demanà. I a la la vida, Mariajo cumplia perfectament el perfil. Després de matinada, uns mariachis també. I quan estaven cantant la debatre els pros i els contres, la Federació de Falles va decidir de Pero sigo siendo el rey, va i Lolita puja dalt d’una cadira, 141 que Mariajo era la candidata ideal. Precisament, per aquelles cridant: ara que esteu tots ací, us vull dir que per a celebrar el dates Paco havia cobrat una altra promoció de vivendes, de regnat de Mariajo, el meu home i jo us convidem a que passem manera que no va ser difícil convencer-lo per a que acceptara tots junts un cap de setmana a Marina d’Or. que la seua filla fóra la fallera major. Paco Quatrenucs va morir d’un infart eixa mateixa nit. Lolita A casa, l’alegria fou immensa. Lolita, immediatament, va es consolava dient que havia mort de tanta emoció contínua. fer canviar les cortines del menjador, per unes noves per a que Ella i Mariajo es van encarregar personalment de que tinguera eixiren ben boniques en les fotos el dia de la demanà. Mariajo es un bon soterrar. Van encomanar un centre de flors molt gran va apuntar al gimnàs per a que l’ensenyaren a moure la maneta en forma de mocador de quatre nucs, en honor al difunt, amb per a saludar el dia de la presentació. Mentrestant, encara li va una dedicatòria molt sentida que déia “Nuestro amor fue como donar temps a operar-se les mamelles. el pórlan, fuerte y duradero”. Tot el dispositiu es va posar en marxa per a que el regnat de Mariajo fóra un èxit. Lolita li va encomanar a Maruja la modista Eudald Gonzàlez -que ara treballava com a personal shopper- que s’encarregara de comprar la roba per als actes. Sobretot -li va dir- entera’t de qui li fa els vestits a la Letízia. I mira qui pot fer-nos el sopar de la demanà, però no mires pèl. Ho vull tot de primera, que no tinc falta de que em critiquen.

TRADICIÓ VERSUS COENTOR En qüestió de gustos encara no està tot escrit... Qui marca la moda i perquè? Allò que “mai de la vida” ens haguérem posat al damunt ara és tendència i objecte de culte. I, d’aquesta manera, adquirint el “que es porta”, obeint els consells de les persones “en voga”, construïm un exèrcit social d’homes i dones uniformades totalment impersonals. Esta situació transitòria en que ens trobem cada temporada ha estat afavorida pel procés del consum, que ha anat augmentant en una progressió geomètrica en les darreres dècades. Les condicions econòmiques, socials i culturals de la societat actual han convertit l’acte de consumir en un aspecte de vital importància per al desenvolupament de la nostra estructura social. Sobre quins pilars està fonamentat aquest afà actual de consumisme? La publicitat és un dels mètodes més importants que existeixen per a sustentar-lo.

nosaltres com allò on veiem reflexats els canvis,les novetats i les idees d’una societat o d’una part d’ella en un moment determinat. Permeteu-me ara que introduisca un aspecte concret de la nostra cultura i de l’àmbit social que freqüentem nosaltres, els fallers i les falleres. La Festa de les falles conté molts camps que podrien ser objecte dels nostres raonaments i/o discussions. Però si volem aplicar-li la paraula “coentor” estic segura que la majoria de les persones pensem immediatament en la indumentària, M’atreviria a afirmar en aquest moment que ha segut el component de la festa que més agredit ha estat per les modes i tendències. També és el més desconegut, per això qui ha tingut l’oportunitat d’influir en ella ha aprofitat aquesta ignorància per crear modes que no han estat basades en la tradició. La roba i tots els complements que utilitzem per abillar-nos de valencians i valencianes no tenen la funció del canvi social. En un moment donat de la nostra història, i encara que aquesta indumentària no és utilitzada diàriament, es decideix que identifique la nostra cultura tradicional i les nostres arrels. És per això que, quan utilitzem l’estètica denominada trage de faller i fallera, estem rememorant, respectant costums antics com els balls o les danses, el luxe i la riquesa d’una classe social determinada, és a dir, estem recreant, revivint, la vida quotidiana dels nostres avantpassats, les seues costums, les relacions humanes, les classes socials i econòmiques.

En un primer moment, i sense detindre’ns a analitzar aspectes més profunds, la publicitat es basa en convèncer de que el fet de consumir un determinat producte tindrà una sèrie d’avantatges i beneficis per al consumidor/a. Es tracta d’associar els valors més importants a productes i marques concrets. Cada missatge estableix relacions amb aquells valors que van adaptant-se en el Afortunadament, hi ha una tendència actual d’investigació temps als canvis que es produeixen en la societat. i de recuperació del coneixement d’aquest aspecte cultural. Però tornant a la moda i la seua incidència en la societat Estudis exhaustius que il.lustren i donen llum a tota la actual, podem trobar una sèrie de idees que l’acompanyen: Crea confusió, malentesos i invencions que s’han fet sobre la nostra una adhesió generalitzada, pel nombre important de persones indumentària tradicional.

que la segueixen, destaca per la seua novetat, per allò que es En conseqüència, tot aquell/a que no respecta la tradició, diferència d’èpoques anteriors, per la qual cosa, associem la que inventa i/o prescindeix d’elements no documentats, baix el moda o tendència a allò que és transitori o fugaç. La moda meu humil punt de vista hauria d’estar inclosa dintre d’aquesta també ha de ser funcional i marcar una identitat, és la manera denominada coentor. de mostrar als demés les nostres expectatives i a quin grup social, econòmic o ideològic pertanyem. Mª José del Olmo Muñoz La moda, doncs, marca el nostre dia a dia, conviu amb

La coentor, un codi secret entre els valencians? Què amaga el concepte coentor? Sembla ser una mena de clau secreta entre els valencians que ningú més no coneix, no entén, o bé, no arriba a ser conscient del seu significat, si no ha nascut en la terra de la luz y del color. És, per tant, una paraula que tan sols nosaltres, els valencians, podem entendre i que resulta inintel.ligible per a la resta dels humans.

No obstant això, no ho hem de veure com una cosa negativa o insultant, ben al contrari és part de la nostra genètica, i tan sols nosaltres l’entenem com un tot, que cap altre ésser humà entén. Ja ho reivindicava Joan Monleon “la nostra coentor i la nostra manera descarada de ser” o bé de “recuperar la tradició popular valenciana, fonamentada en els autors carregats de sàtira contra el poder”, autors com ara Benat i Baldoví o Escalante, són escriptors de sainet, gènere teatral on la coentor troba la seua 143 millor expressió.

La coentor s’entén com a qualificatiu pejoratiu que fa referència al mal gust del substantiu al qual s’aplica. Bé, aquesta seria una definició de les múltiples possibles, perquè la coentor és un concepte polisèmic que segons on s’aplique i qui l’aplique De la mateixa manera que els sainets, les falles també té un significat o un altre. transmeten la “sàtira contra el poder”, poden ser coentes o no, però del que estem segurs és que sols nosaltres les fem possibles, amb el nostre codi secret les aconseguim dissenyar, crear i És una cosa innata, amb ella es naix, com si d’un duende muntar, amb el nostre codi secret aconseguim fantàstiques gitano parlàrem. Una cosa no pot aprendre a ser coenta, ningú hipèrboles dels nostres governants, amb el nostre codi secret no pot aprendre a ser coent, perquè s’és coent o no s’és coent. aconseguim un món màgic que s’enceta cada març. Tanmateix, qualsevol cosa pot ser coenta: una samarreta, un estil de roba, un parlar, una actitud... Un tot. De les falles, es diu que són coentes. És clar, l’ostentació, l’ornamentació i l’exageració que denoten és un argument per defendre la seua coentor. Ara bé, Inma Carbó s’ha d’entrendre-la dins del camp de la crítica com identificatiu de les falles, que sols els fallers entenem, perquè la veiem en cada figura recarregada de les nostres manifestacions culturals, les falles.

I jo amb estos monyos

La revolució s’ha ampliat també a tots els aspectes quotidians. Ja és possible fer la compra atapeïda d’animal print, a ser possible lleopard estrafolari. Ja és possible confondre’s amb el color de les taronges. Fer del xandall una autèntica cultura amb regles establertes. Dur arracades tan grans com el llistat de productes del súper que has oblidat entre la cita amb la dona del pírcing i l’escapulari amb el nom dels teus amics. Ja és possible eixir de casa com qui ix de la dutxa, amb els monyos de zoològic i les pintes impossibles de passar pel tamís de l’antiga Urbanitat. Ha vingut l’època producte de l’ensorrament de l’anterior i ens ha pillat així, amb estos monyos!

145

LA COENTOR Ni sé per on començar, hi ha tantes maneres de ser coent i de fer o anar fet una coentor, que tal vegada necessitaria un llibre, o una fanecada!!! Vaig a intentar definir les coentors més habituals, aquelles que per ser més correntes no deixen de ser a la fi...coentors. Ahhh Pobre d’aquell que no és, o haja segut mai un coent!! Està el típic/@ coent, tots en tenim algun a casa o pel voltant. Eixe té igual que li digues set, que vint-i-set, ell a la d’ell. Ja li pots dir vegades...Callaaaaaaa que no et sent. T’amolla les coses quan no toquen i a més no ho veu!!!! Es creu que és l’amo del “mambo”, especialista en fer espai quan hi ha un rotgle de gent. –Normal, tots comencen a córrer, no més el veuen arribarQuan hi ha algú davant ( què pot tindre defectes, o bé físics o psíquics). Ell, aleshores t’amolla un acudit sobre el defecte d’aquest, i com no té prou amb açò, és el que comença a riure ell soles sense parar, la resta es miren i cadascú tira cap a un costat sense alçar la vista del “piso”. Au, ja tenim ample!!! Quan l’adverteixes del que ha fet sempre diu: Hòstia no me n’he adonat!!!! Al moment....altra igual!!!! Què sona una cançó ... Ell és el que canta més fort i més alt...foradant totes les “trompes d’eustaqui-o” que troba pel voltant. I així... fins l’eternitat!!! Ah!!! Aquest tipus, no solen mirar-se mai al espill. La coentor com a llei de vida: Acaba de faltar l’emblema de la coentor i més vegades gran del mon... Aquest tipus és més corrent, i te’l trobes per tot arreu. Són els que es visten a fosques , sense engegar la llum, i sol eixir... un alfarràs!!! Tenen igual les ratlles, els punts, les flors que els es-

tampats, els colors, les polseres i els collars, tot és bo, i quant més carregat millor. Els agraden les lluentors, per això no solen encendre la llum, per a què? Si es veu tot!!! Entre les joies que porten damunt i totes les que porten apegades a qualsevol complement, és pot il·luminar fins i tot la fira de Sevilla sense cap pereta. Aquestos m’encanten, m’embadalixen, m’al·lucinen i m’arrastren. Podria passar-me el dia mirant-los sense avorrir-me. Són un bagul ple d’històries, a més saben d’on és cada perla, cada collar o polsera, cada anell, i cada flor que porten d’on ve. Són un riu de memòria ... haurien de tindre un lloc d’honor a la wiquipèdia. Ara si et pareix, tin la gosadia de dir-los:- No trobes que vas un poc carregà???? Ai mare, contentació et mereixes: -Això!!!!!! Si hui no porte res!!! Au, conversa “finiquità”. Després tenim una de les millors: Noooo sense la meua coentor!!!! Aquestes són les típiques que quan alguna cosa els ha funcionat, ja no l’amollen, i ho fan, i t’ho diuen, i ho tornen a fer, i t’ho tornen a dir... fins a la sacietat!!!! D’aquelles que quan les veus arribar dius: “Preparà artilleriaaaaaaaa” i si et dona temps sampes a córrer i si no...doncs ja saps el que et toca!!!! Mira res, que estan a gust... I tu, ja prevens que va a passar e inclús que va a dir, en cada moment. Per suposat sense deixar de costat el conjunt (vestimenta que sol acompanyar) què és el mateix de fa molts, molts, anys...Però ieeeee , modern, actual, a la moda, sense “però”, autèntic i de gamma altíiiisima ( això clar és el que tenen ells dins del cap). També tenim els que són coents de naixement: Són aquells que s’han criat amb la coentor, viuen dins la coentor, i son feliços sent coents. A més a més no coneixen rés més. Son els típics JO MÉS !!!! No sé com s’ho apanyen, però han de surar com l’oli: Què parlem de viatges...ells, més, Què parlem de cotxes... uiiii molt més, Què parlem de moda...bufff , tu que saps!!!

I així sempre, sempre, sempre... Solen ser, el que diem “nous rics”, no saben quan tirar el fre de mà, s’embalen i aleeeeee allà van!!!! Tu poses els ulls en “estràbic” i au, a seguir que la “noche es coven” , i de segur que en cauen unes quantes més!!!!!

QUÈ ÉS COENTOR, PREGUNTES…

Els coents que saben que ho són i no fan res per a impedir-ho Han de que donar la nota allà on van. Tenen igual una boda que un soterrar!!! El personal quan els veu es riu sense poder-se aguantar. No s’amaguen de res ni de ningú, és més es fan valents quan més gent hi ha. I parlen sense parar, sense parar, sense parar, sense parar, sense parar... Ni baix l’aigua ni ofegat poden parar de xarrar. Clar normal que sempre tinguen mal de cap. Hi ha molts tipus més de coentors, que no em cabrien en aquest relat, però crec que en alguna de les mostres d’abans segur que vos hi trobeu, com jo mateix m’he trobat. 147

Visca la coentor, els “friquis” i el destrellat, I visquen eixos ratets tan bons que a tots ens fan passar. Llàstima d’aquell, que no ha notat, ni sentit, ni ha olorat la coentor...Què vida més trista durà... Vull ser coenta i friqui, vull riure sense parar, i pobre d’aquell, que mai ha conegut la coentor, per que al “camposanto” se n’anirà, ben coent i ben amarg. (Como Desiderio de la figa de su madre ...al sementerio). No es podeu imaginar el joc tan gran que dona una bona coentor, vos recomane que ho comproveu, segur , però tant de bo, que si es gireu cap a algun costat trobeu una bona coentorà!!! No puc deixar de signar, amb allò que em defineix i què té més raó que un sant: Ningú què ho passe... mentre està passant!!! I què mai ningú ens furte, allò que hem passat!!! Lola García

Un mur de formigó tapant les nostres platges i fer de les ciutats presó dels que els drets criden. Xafar la nostra llengua amb ambició d´inepte, regnar perquè les urnes són plàstic inestable. Besar amb agonia banderes que són draps i plorar amb els himnes composats per cap músic. Què és coentor, preguntes… Perdre la identitat i plorar en anglés amb els núvols pintats per algú de prestigi. Furtar, furtar, furtar. Això sí és coent i perdre la batalla vençuts en el silenci que sempre engendra hereus. José V. Sala (*) “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2015”.

Què seria d’un casal sense conversa? Sense eixe obrir, de bat a bat, el mirall d’una vida aliena i fer-ne l’anàlisi exhaustiu. Sense llevar-se els pudors de la pregunta i escrutar cada detall de la vida de qui seu al costat o de la falla veïna. Què seria de les revolucions, que en parlem a tothora d’elles però no diem que, passe el que passe, seguiran sent televisades. Què seria del programa que, abans de fer festival o de la partida de truc –quines horetes, estos fallers!—t’empasses per saber si el fill de la Pantoja ha berenat bé o Chabelita s’ha pintat els morros per a la darrera portada en exclusiva. Tot mentre esperes. Engalanada per a l’ocasió. I eixa sensació irrefrenable de poder contar primer les peripècies de la folklòrica o el darrer post d’eixa insuportable que odies però a qui no goses a eliminar d’amiga al Facebook. Oh, la vida. Som un país de tertulians i opinadors universals.

149

HISTÒRIES DE COENTORS Jesús E. Alonso

No pensava que la paraula ‘coentor’ fóra continguda en diccionaris dels valencians del nord. Però sí. Hi era al diccionari general de la Enciclopèdia Catalana, un dels meus estimats. A més de significar la sensació anàloga a una cremada, coentor vol dir cursileria, presumpció pròpia del que ‘bufa’. El nostre Ferrer Pastor, però, aporta un altre element: ‘ridícul per presumpció’, un matís absent del recent diccionari de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, el qual l’assimila amb ‘vulgaritat’. En tot cas, la percepció o la idea de fons que tenim de les ‘nostres’ paraules dona la sensació de ser intransferible. La pròpia paraula ‘coentor’, per exemple, no em sona cursi, mentre que ‘cursi’ sí em sembla coenta. Vaja quins matisos! Encara caldria retornar a la significació que aporta l’arrel original, relacionada amb la cremor: allò coent, si més no, ‘crema’: fereix el trellat i la mesura. Potser també associem sovint la coentor amb la lletjor. Una lletjor, això sí, potser no en primera instància, però sí produïda per l’ànsia de bufar en caldo gelat. La coentor esdevé, al capdavall, allò que fan aquells que han volgut semblar el que no són i han fracassat en l’intent. En qualsevol dels caos, estem al davant d’una paraula certament sonora, potent, expressiva, encertada i descarnadament despulladora d’una realitat involuntària, maldestra, però certa: la que hi és al darrere d’un intent, al capdavall, d’engany. Aqueix conat per ‘donar el pego’ és precisament el que magistralment retratava un dels clàssics de la coentor. Eduard Escalante, de fet, era un prolífic autor de sainets que ha retratat a la perfecció aquell capteniment dels petits burgesos valencians, ‘cursis i snobs’, tan abundants a la ciutat ducal, que parlaven en castellà per tal d’assimilar-se a les classes altes. Escalante, però, tot i rebutjar els efectes, respectava les causes. Potser podríem ser comprensius amb el deler de les classes mitjanes i populars per prosperar; però una altra cosa, al meu entendre, és justificar-ho, ja que, conscientment o no, un deixa de ser el que és. O, si més no, ho amaga. Així anem els valencians: d’amagats, anònims i incolors. Al capdavall, inexistents i insignificants, malgrat les traques, que tan cares estan costant-nos. Potser una altra expressió històrica i particular de la coentor gandiana fora allò de ‘Valencia la chica’. Ço és, Gandia no aspirava a ser la gran Gandia, sinó allò que no era realment; i encara en menut. A casa nostra, el reconegut saineter local Ligori Ferrer, ‘Ligoriet’, pel 1928, va compondre i editar Valensia la chica o Les apariensies engañen: revista valensiana-gandiense en un acte, dividit en sinc cuadros / orichinal de Ligorio Ferrer; música del mestre Josep Gea.

En aquesta obra tenim l’oportunitat de llegir algunes perles com ara les d’un personatge, Lluís el tartaner, que reprodueix les paraules d’una pescatera: No vullc anar en tartana tartanero de mi vida, vullc anar en automòbil aunque me trenque la crisma Un poc més avant, el mateix Llúis exposa la filosofia i els perills d’anar a la moda. Si asò és estar locos tots; si en tal d’anar a la moda, y seguir el curs del món son capàs de fer gasapos, desvergoñes y alborots. Y no vindrà un cataclisme que acabe de punta en tot! El capteniment que cal pendre, però, segons Nasio, que acaba convencent Lluís, és el següent: Tu mira, si me vols creure, deus de fer-te enredraor. Res de tralles ni de bèsties; lo que tens a vendreu tot, y anar sempre en bones gomes vestint com un gran señor Que deus? Te rius i no pagues Que parlen? Pues tot al llom! Al capdavall, aquesta mena d’actituds ens duen també a certes coentors urbanes, algunes recents i familiars, que ho són ja no perquè ferisquen l’estètica, que de vegades també toquen el cor i l’anima dels més sensibles; sinó sobretot per la coentor moral, i ací tornem al sentit primigeni de ‘cremor’. Crema la moral, certament, que els poders públics gasten els diners que no tenen en qüestions supèrflues, propagandístiques i vistoses però buides d’ètica, de bons sentiments i sovint d’utilitat. Tot això quan el sentit comú i el trellat ens diuen que cal pagar allò que es deu, mantenir amb dignitat allò que es té i gestionar amb correcció i honradesa els recursos que són de tots. Tan senzill –i tant difícil?- com això.

151

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Visauto - Talleres Gandiben Scania Iveco Germans Fuster Bar Reno Bodegas Pastor Vintage Pub El Duc de la Sort Espatur Carmen Simó SL Neocartel Ramiro Inma Floristas Toldos Cato Orfitrans Isabel Melis Quesos Flor de Oro Quesos El Prado Gourmet Rocinante Gandia y Ocio Naturexpress Ignacio Román Emi Fotògrafs Lui & Lua Soho Bar Automóviles Cabrera El Colmadito ExquisiteFruits Fustabarx La Gondola Polleria Fina

154 155 156 157 158 158 158 159 160 161 162 162 163 163 164 165 166 167 168 169 170 171 172 172 173 173 174 174 175 175 176

• • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • • •

Pofugan Electricidad Peiró Taller de tapas Foc i Flames Arcoiris Arca Peluqueria Marian Alfauir Rialles Vino & Arte La Nostra Fruita Bar Pascualet Perfumería Bernabeu Pedro Rodríguez Talleres Fenollar Cash Patri Little Bonnie Muber Pirotécnia Borreda VisionAudio Fricatec Guillem Export PadelMixto Disvall Disarp - Dishome Carniceria El Corral Vital Citrus Mercat Bar Manduca Esquina Sur - Lateral Publimania Gandia

176 177 177 178 178 178 179 179 179 180 180 180 181 182 183 184 185 186 186 187 188 189 190 191 192 193 194 194 195 196

153

155

157

159

HIGIENE INDUSTRIAL BOLSAS DE PLÁSTICO Y PAPEL CARTÓN PARA CONFITERÍA HIGIENE INDUSTRIAL

C/. Avinguda de Gandia, 18 46727 Real de Gandia (Valencia) Tel. y Fax: 96 287 91 03 carmensimosl@carmensimosl.com www.carmensimosl.com

161

163

165

167

169

171

Luilua

175

183

185

187

189

191

Alquiler de cámaras frigoríficas

193

Bones Festes Falleres a tothom. Estes falles casalletes i gin tonics al Mercat Bar

Al Mercat del Prado

Et traiem els colors

Targetes · Llibrets · Catàlegs · Flyers · Targetons Carpetes · Cartes · Blocs · Marcapàgines Impressió gran format · Cartró ploma · Camisetes Polars · Bordats · i MOLT MES...

197

publimaniagandia1

@PublimaniaG

publimaniagandia.blogspot.com

C/ Gutiérrez Más, 22 - 46701 GANDIA (Valencia) Tel.: 649 179 855 - 96 287 95 95 - publimaniagandia@gmail.com

199