Llibret Falla Prado Gandia 2019 by Publimania Gandia

MALDATS L l i b r et Fa lla Pla รง a Pr ad o 2 0 19

Comiat Falla 2018 PITJOR QUE ELS XIQUETS

Les falles estan declarades Patrimoni Immaterial de la Humanitat per la UNESCO des del dia 30 de novembre del 2016.

La direcció del llibret no es fa responsable de les opinions vessades en els diferents articles i escrits publicats amb autor propi. “El present llibret ha participat en la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià” Aquest llibret participa en els premis “Ortifus”, “Climent Mata”, “Mocador i Emili de Assaig sobre les Falles i Cultura Popular” i “Soler i Godes a millor article de Llibret” que s’inclouen en els premis de les Lletres Falleres. (www.lletresfalleres.org) Direcció i Coordinació: Begoña Espina Bañuls · Joan Martí Fuster · Raül Miret Vayà · Salvador Puig Ortíz. Disseny i Maquetació: Jose Carlos Simó Fayos · Joan Martí Fuster · Raül Miret Vayà. Impressió: Publimania Gandia Fotografies Institucionals: Vila y Vidal Fotografies: Vila y Vidal Autor Explicacions: Jose Manuel Prieto Part. Equip coberta: Maria Bernabeu, Vila y Vidal Dipòsit Legal: V9212001

@FallaPradoGND

Llibret Falla Plaça Prado Gandia

@fallapradogandia

llibretfallapradogandia.blogspot.com

MALDATS Llibret Fa l l a P l a ç a Pr a d o 2 0 1 9

La maldat és part de l’ésser humà, qualitat pròpia no sempre de bon gust, inherent al principi i principi en sí mateixa. Estimat lector, en les teues mans tens aquest llibret on es fa un recull de maldats, des de la malifeta infantil fins la perversió malèfica adulta. En tots els àmbits descobrim falsedat, estratagema, infàmia, ignomínia, que són ben descrits a les següents pàgines.

ÍNDEX 8 10 12 14 16 18 22 26 28 30 32 34 36 38 40 42 44 46 48 50 51 54 56 58

Falleres Majors President Presidenta Infantil Reines de la Falla 2019 Mantenidors Reina de la Falla Reina de la Falla Infantil Reina del Foc Reina del Foc Infantil Reina de la Festa Reina de la Festa Infantil Reina de la Poesia Reina de la Poesia Infantil Reina de l’Art Reina de l’Art Infantil Padrina Racó de la Falla Premis Executiva Comissió Recompenses falleres Reines de la Falla 2018 Eusebio Gasque Explicacions

114 Monogràfic “Maldats” Lara Síscar Raül Miret Teresa Broseta Llorens Bustos Majo Sellens Borja Abargues Miguel Ángel Picornell Mario Miret Francisco Zamora Javier Justo Moncho Abel Dávila Juan José Todolí Jorge García Polop Paul Sif Rafa Andrés Clàudia Campos Troncoso Jose Micó Conejero Rubén Soriano Iñáki López Adriana Serlik Toño Savall Mari Carmen Vidal Teo Brunet Kazados Photo & Video Rebeca Quiralte Sanz Joan Francesc Peris 172

Guia Comercial

JÚLIA PERLES MONCHO L AU R A P U I G M A R T Í Falleres Majors de Gandia 2019 Vostre Regnat de Falleres Majors, una dels infants i L’altra dels adults parell és, Laura i Júlia, Júlia i Laura. Sou admirades per nos comissió Sou el nostre far, la nostra guia, Sou nostre referent, nostra llum Sou de totes les Falles i nostres Sou Falleres del dos mil dènou Sou Falleres amb lletres majúscules Sou Falleres Majors de Gandia Sou del títol mereixedores dignes Sou de la ciutat Ducal, la dels Borja Sou les primeres actrius de la Festa Sou de la Festa, el més alt exponent. I les falleres i fallers del Prado rendir-vos homenatge hem volgut amb paraules senzilles i humils. J. Arturo Martí

Un any més ens trobem a les portes de viure els dies grans de la festa de les falles. Enguany tinc l’honor de ser el president d’esta falla quasi centenària. És la segona vegada que estic al front de la falla Plaça Prado. I a més un any especial, perquè ho faig acompanyant la meua neboda i a la meua dona. Hem de tindre present l’esforç i la dedicació de tots els fallers de la comissió. Hem treballat moltíssim, com sempre, i ara és el torn de gaudir tots junts de la millor festa en la millor plaça. Falta poc per veure els magnífics monuments reflexe i imatge del nostre esforç: el gran, un projecte molt ambiciós amb totes les aspiracions amb uns artistes de casa. L’infantil, un debutant gandià que de segur sorprendrà per a bé. Uns magnífics monuments dels quals ja em sent molt orgullós abans inclús de traure’ls al carrer. Un any on hem competit per tot com sempre. I ara sols vull convidar a tots a viure amb nosaltres les falles a la Plaça Prado, on de segur ho passarem de categoria. Jesús Escrivá Palonés.

J E S Ú S E S C R I VÁ PA LO N É S PRESIDENT 2019

Com si es tractara d’una de les estacions en què l’any imaginari es divideix, torna el temps en què el foc i la festa, les albades i la llum desborden els carrers i els cors. És temps de falla. Temps en què el dia sembla allargar-se perquè totes i tots aturem el rellotge i siga possible passejar pels carrers il·luminats de la nostra ciutat, alçant l’esguard per admirar les figures i ninots que, pel misteri de la màgia de les falles, cobren vida i semblen parlar-nos, dialogar amb nosaltres, contestar les preguntes que les nostres mirades els fan. Doncs, des de la nostra falla, la Falla Plaça del Prado, aquest paisatge construït per tots nosaltres i mantés al llarg de l’any amb il·lusió i esforç, vos convidem perquè empleneu els carrers de la ciutat amb les vostres passes, els vostres ulls, encuriosits i famolencs de bellesa i art, la vostra mirada... Fem dels carrers un món de falla, una festa que no només brille als casals sinó també a cada racó de la ciutat que compartim. Vingau. Gaudiu. Experimenteu la abraçada de les falleres i fallers de la Plaça del Prado. Formeu part del monument infantil, del món de cartró i somnis que hem construït per vosaltres. Deixeu-vos ser part important, insubstituïble, del cor de la festa fallera, un cor que batega només amb el vostre i el nostre bategar. Vos esperem! Claudia Sellens Camps

C L AU D I A S E L L E N S C A M P S P R E S I D E N TA I N FA N T I L 2 0 1 9

S A N D R A M A R C O D E LG A D O CA R L A TO M Á S E S C R I VÁ Reines de la Falla

A L B A M E S E G U E R PA LO N É S J UA N M A R T Í F U S T E R Mantenidors Els mantenidors d’aquest any, són sobradament coneguts per a tots vosaltres, han nascut i crescut al si de nostra comissió. Ella és llicenciada en Psicologia, ha estat Reina de la Poesia infantil, membre de la Cort d’honor de la Fallera Major infantil, Reina del Foc i Reina de la Falla infantil i major; a banda de haver format part de l’executiva de nostra comissió. Si parlem d’ell, parlem d’un enamorat de nostra festa i un professional de la indumentària fallera; que ha estat President infantil, delegat de festival, de llibret, cavalcades, secretari, vice-president i President de nostra comissió durant 5 anys.

SANDRA MARCO DELGADO / REINA DE LA FALLA

SANDRA MARCO DELGADO / REINA DE LA FALLA Sandra, les llàgrimes solquen fàcilment aqueix bell rostre doncs ocultar emocions no poden. La lluentor dels teus ulls sincers ens donen llum quan et miren, il·luminant els nostres rostres, de generós i humils sentiments, transmissors d’il·lusions belles d’infància veient-se complides. Eres essència de bona gent, dolça i generosa allà on estes. Fallera i amiga de les amigues. El desti ha volgut que creuares passarel·la de la Falla blau Cel i màxima representant, d’ella ser. J. Arturo Martí

CARLA TOMÁS ESCRIVÁ / REINA DE LA FALLA INFANTIL

CARLA TOMÁS ESCRIVÁ / REINA DE LA FALLA INFANTIL Quan vares nàixer, dolça i bella xiqueta vàrem veure créixer la teua bonica il·lusió omplint-nos lenta i plena els pulmons d’aire, aire pur i fresc, que ha anat donant-nos vida carregant d’energia, contaminant-nos d’alegria. El cèl et mira i admira, la nit en somni t’acull el dia t’assenyala i com a referent t’il·lumina. Per ser molt especial com eres, volguda Carla, força i somni ens has donat als fallers i falleres, recordant-nos en veure’t de l’avi unes paraules que ell deia: <anem sobrats…i som la primera> i la Falla Prado, et nomena dels infants…Reina. J. Arturo Martí

GRACIA VIDAL RUBIOLS / REINA DEL FOC Gracia, ets Sultana… de bella armadura projectant imatge d’altiva presència de bell rostre, de somnis captivadora d’aquells que t’observen. Manant sabedora segons exerceixes pensaments apassionats al teu cap, creant diverses sensacions, ordenant a aqueixos bells ulls foscos de viva mirada el veure i viure emocions pel càrrec ostentat, calant foc i encenent aqueixa metxa pura aquestes dates, a nos tresor… més preat. J. Arturo Martí

NEUS FUSTER FEMENÍA / REINA DEL FOC INFANTIL Neus, el dia s’engalanà de vida de color quan tu naixgueres, despertares al món. El Prado i Gandia van rebre nou tresor. Ens avives sagaçment embriagant-nos, vestida de fallera junt a Manel, omplint-nos de records, de sentiments meravellosos. Un somni veure’t amb nua expressió de somriure senzill, vestida pel foc que ens embaladeix, envaeix el cor. Sent percebuda eixa teua il·lusió eixes teues alegres sensacions, doncs nostra força, goig i amor són. J. Arturo Martí

CARLA MASIP ALMIÑANA / REINA DE LA FESTA Carla de les millors festes eres representant dels moros a les falles només hi ha un pas de Bellreguard a la falla Prado de Gandia. Ets esperit lliure que naix i viu per a la festa d’un infinit somriure, d’ulls plens de vida amb eixe color d’ulls, de color de mar, de mar Mediterráneo, apropiant-te d’ell, com canta Serrat d’on vas nàixer, amb el teu somriure la nit es fa dia amb els teus ulls se somia despert. J. Arturo Martí

LUCIA MASIP LORENTE / REINA DE LA FESTA INFANTIL Lucia ens has conquistat el cor per la teua dolçor i saber estar. Ets bona, dolça, educada, inquieta, viva, obedient, hiperprotectora, responsable. Tot per a tu és prou nou en este món de falla i festeig, entrares de la mà d’una amiga i t’has clavat a tots en la butxaca. Ets la festa feta temps, els balls al festival, les disfresses a les cavalcades. T’aboques al mirall de la celebració obrint el teu ser a la falla, el resplandor dels teus ulls ho diuen tot, doncs ja eres de cap a peus, fallera. J. Arturo Martí

MAJO SELLENS CANET / REINA DE LA POESIA Majo, de sempre has sigut fallera, Fallera Major Infantil de la ciutat. Enguany has consentit i assumiràs un nou regnat per pura amistat. Encara que de temps apurada vas, tot el possible faràs per poder estar junt amb les amigues fent-los costat. Tal i com diuen en esta la nostra terra, la millor del món, cau de poetes i poesia, bressol de grans escriptors valencians defensant igual que tú, la nostra llengua. Ets d’una família fallera, <d’arrel i soca> o de <soca i arrel> com el dit proclama, eres bonica, intel·ligent i xica ben templà. J. Arturo Martí

CLAUDIA MARTÍNEZ MAYOR / REINA DE LA POESIA INFANTIL De sentiments purs i fallera d’arrels, no pots reprimir alegria quan escoltes la banda de música tocant pasdobles als pasacarrers, quan sents els coets, quan vestida de llauradora desfiles amb eixe permanent i fàcil somriure sembla que sols flotes i no camines, s’omplin de tots els colors els carrers, perquè llum, vida i alegria desprens. J. Arturo Martí

SILVIA MORENO CANDEL / REINA DE L’ART Silvia vens al Prado i eres l’Art. Jove i incansable professional viatgera, quan tornes a Gandia, l’hivern s’acaba, és marcida, arriba l’equinocci de primavera fent-se latent la llum, la vida, colors que el mestre Sorolla va saber en els llenços plasmar belles rutines llevantines, la mar, costums, arrelaments populars, terra valenciana engalanada de Falles, la seua major festa I tu la seua valuosa representant. J. Arturo Martí

CARLA LÓPEZ ARLANDIS / REINA DE L’ART INFANTIL Carla són els traços del teu somriure, l’expressió genuïna del teu bell rostre que il·lumina en el fosc i brilla de dia, la nostra imatge més fresca, de galtes sonrosades que rubors descobreixen, en aparença la teua innocent timidesa. Nos cors s’alimenten de la teua tendreza, d’aqueixa senzilla mirada que en mirar, mira preguntant, descobrint amb felicitat que ets actriu principal, l’Art de nostra falla. J. Arturo Martí

ALBA MESEGUER PALONÉS / PADRINA Alba, vares ser el nostre estendard però per acompanyar a les amigues un any com aquest no podies faltar. Eres essència alegre de somriures, eres del cotarro animadora senzilla, natural, espontània, sincera, tímida i extravertida, generosa de tendra bondat en festejos la més buscada, d’amistats molt protectora i a més de ser pura tabola, enguany, Padrina de la Falla. J. Arturo Martí

Existeixen quatre pilars fonamentals en la construcció d’un equip. Tots imprescindibles en cadascuna dels seus vessants, donant-se suport per a sostenir una cadena unida des dels més extrems de les baules. Aquests són els que defineixen el nostre racó de la falla. ESFORÇ és el que engloba totes les primeres parts d’un bon resultat; pensar la temàtica d’una actuació, un text o una performance; desenvolupar la visió definitiva a base de proves, o focalitzar en el major dels reptes de cada projecte que es proposa. Això no es pot aconseguir sense el TREBALL, part en la qual cadascun s’involucra cap al seu objectiu final, que no és un altre que seguir el camí de l’esforç per a deixar tot impol·lut cap a un resultat extremadament magnífic. Així mateix, això no seria possible sense l’esperit de SUPERACIÓ amb el qual es demostra que rendir-se no existeix en el vocabulari d’una falla que, any rere any, demostra que la satisfacció interna està per damunt de qualsevol imprevist que puga aparéixer. Portant-nos així al camí de la UNIÓ, a acostar el muscle i veure que cap maldat pot deixar que la corda en tensió, amb la qual està lligat cada baula de la cadena, aconseguisca trencar-se i així permetre’ns el luxe d’arribar a aconseguir els objectius per damunt de tots els mals. / Begoña Espina

PREMIS 2018 Ninot indultat Millor ninot secció especial Ingeni i gracia secció especial 1er premi emissió 1er premi portada 2n premi secció especial (*) 2n premi de llibret 2n premi informatiu faller 2n premi truc absolut 2n curtmetratge faller 2n premi teatre ligorio ferrer 5é premi festival musical infantil 5é cavalcada major 57é premi llibret ús del valencia

(*)Pendent de resolució judicial

Jesús Escrivá Palonés / President

Juan Martí / Sot-president

Guillem Morant / Delegat de festes

Jesús Fuster / Secretari

Jordi Sellens / Tresorer

Xavi Peiró / Vocal

Carol Cuquerella / Vocal

José Manuel Prieto / Vocal

Rosana Ferrer / Vocal

Salva Puig / Vocal

Sergio Avilés / Vocal

Raquel Díaz / Vocal

Jesús Escrivá / Vocal

Cristina Laporta / Vocal

Rubén Tomás / Vocal

David Gómez / Vocal

Tere Fuster / Vocal

Amparo Bravo / Vocal

Jose Manuel Sánchez / Vocal

Juan Blay / Vocal

CÀRREC CÀRRECS 2019

President: Jesús Escrivá Palonés Presidenta infantil: Claudia Sellens Camps

Sot-President: Juan Martí Fuster Sot-President 2n: José Manuel Prieto Part Secretari: Jesús Fuster Moragues Sot-Secretari: Salvador Puig Ortiz Arxivers: José Fernando Tarrazó i Jesús Fuster Tresorer: Jordi Sellens Pascual Comptador: Raquel Díaz Camarena Loters: Eusebio Gasque Pastor i Jesús Escrivá Gadea Delegada Rifa: Maria Calaforra Calatayud Delegat de Festes: Guillem Morant Peiró Sots-Delegats de Festes: Ruben Tomas Garcia, David Gomez Porcel, Xavier Peiro Jornet Delegada de Cavalcada Major: Maria Bernabeu Mascarell Delegada de Cavalcada Infantil: Angela Moratal Mañó Delegada Artistica: Cristina Laporta Bravo Delegats de Planta: Jordi Sellens Pascual, Juan Blay Muñoz 52

Delegació de Monument: Vicent Sellens Monzó, Jesús Escrivá Gadea, Juan Martí Fuster, Guillem Morant Peiro, Sergio Aviles Gomez i Jesús Escrivá Palonés Delegat de Cremà: Jordi Sellens Pascual Delegats d’Events: Carol Cuquerella Gomar, Amparo Bravo Tarrazona, Jose Manuel Sánchez Morant i Cristina Laporta Bravo Delegats de Bandes i Flors: Tere Fuster Torres i Rosana Ferrer Melis Delegat d’Emissió: Pep Fuster Torres Delegat d’Informatiu: Jose Manuel Prieto Part Delegats de Curts: Majo Sellens Delegats de Teatre: Juan Arturo Martí Sarrió i Paco Sellens Pascual Delegada de Llibret: Begoña Espina Bañuls Delegades de Reines: Carol Cuquerella Gomar i Amparo Bravo Tarrazona Delegada de Jocs: Rosana Ferrer Melis Delegat de Llums: Jose Juan Marco Gárcia Delegat de Protocol i RRPP: Juan Arturo Martí Sarrió Membres de l’Assemblea FdF: Jesús Escrivá Palonés Salvador Puig Ortiz Guillem Morant Peiró Membre de la Junta de Govern: Jesús Escrivá Palonés Membres de la CPRI: Juan Arturo Martí Sarrió, Jose Fernando Tarrazó Martí

CS 2019 RECOMPENSES FALLERES Joia d’Or de la Falla: Sandra Marco Delgado Carla Tomás Escrivá

Escut d’Argent de la Falla: Jesús Fuster Moragues Gesmil de Diamants: Eusebio Gasque Pastor Gesmil d’Argent: Salvador Marí Carresquer José Juan Marco García Edmundo Donet Borrás Gesmil de Coure: Sara Sanvíctor Beneyto Jose Manuel Sánchez Morant Maria San Cristóbal Villarmín Guillermo Pallardó Lafuente Isabel Martínez Estruch Iñaki López Vera Encarna Climent Gregori

CENS F Comissió Major

Abril Escriva, Iraida Abril De Torres, Luis Alberca Martinez , Gal·la Alemany Climent, Eva Alfonso Pozo, Marta Almazan Moya, Jose Amaya Pascual, Elvira Arlandis Ribes, Maria Jose Aviles Gomez, Sergio Beltran Ahuir, Ana Maria Berbegall Miñana, Maria Jose Bernabeu Mascarell, Maria Blay Muñoz, Joan Borrull Guillen, Manuela Boronat Castelló, Rafael Bravo Tarrazona, Amparo Brines Armiñana, Rafael Burgos Martinez, Natalia Cabrera Estruch, Oscar Calaforra Calatayud, Maria Calaforra Sanchez, Jose Jesus Calatayud Hernandez, Angeles Cano Pozo, Manuel Cardona Fernandez, Laura Castello Sanz, Dessire Climent Gregori, Encarna Cuquerella Gomar, Carol Cuquerella Ruiz, Miguel Díaz Camarena, Aitor Díaz Camarena, Raquel Díaz Morant, Felipe Donet Sellens, Sergi Embuena Grimalt, Lolin Escriva Gadea, Jesus Escriva Gea, Beatriz Escriva Palones, Carola Escriva Palones, Jesus Espina Bañuls, Begoña Espina Bañuls, Paula

Estevan Sabater, Vicente Estrugo Ferrer, Paula Femenia Quiles, Blanca Ferrer Melis, Rosana Ferrer Melis, Vicente Figueres Cardona, Marta Figueres Segarra, Guillermo Franco Tomas, Juan Jose Fuster Embuena, Victor Fuster Moragues, Jesus Manuel Fuster Torres, Pep Fuster Real, Marina Fuster Torres, Maria Teresa Gadea Morant, Pepe Garcia Lechuga, Cristina Gasque Pastor, Eusebio Gomez Porcel, David Gregori Arlandis, Borja Guillem Barber, Mariela Herrero Sendra, Miguel Laporta Bravo, Cristina Lopez Roldan, Isabel Lopez Vera, Iñaki Lorente Muñoz, Pilar Lloret Hernandez, Sara Marco Delgado, Sandra

Marco Garcia, Jose Juan Marco Sanz, Maria Mari Carrasquer, Salvador Marquez Alzate, Ainhoa Marti Domenech, Maria Lorena Marti Ferrer, Maria Jose Marti Fuster, Joan Marti Sarrio, Joan Artur Marti Sarrio, Maria Teresa Martinez Estruch, Isabel Martinez Martinez, Jesus Martinez Martinez, Lluisa

Martinez Momparler, Francisco Mas De Sanfelix, Pepe Masip Almiñana, Carla Masip Moreno, Juan Fco. Mayor Fayos, Lorena Melis Pons, Maribel Meseguer Almiñana, Carlos Meseguer Palones, Alba Morant Cuquerella, Berta Morant Cuquerella, Ignacio Morant Peiro, Guillem Morant Ripoll, Diana Moratal Maño, Angela Moreno Candel, Silvia Muñoz Resa, Maria Navarro Marti, Joan Pallardo Lafuente, Guillermo Palmer Martinez, Maria Palones Sanjaime, Carmen Palones Sanjaime, Reme Pastor Fabra, Borja Pastor Lopez, Marius Peiro Fuster, Yasmina Peiro Jornet, Javier Penalba Belda, Ana Perez Marcos, Juan Jose Pozuelo López, Maria José Prieto Part, Jose Manuel Puig Mengual, Silvia Puig Miret, Daniel Puig Ortiz , Salvador Ramon Almiñana, Xelo Rodenas Reus, Francisco Jose Rodriguez Estrada, Borja Roman Burgos, Natalia

FALLER Comissió Infantil

Roman Pascual, Ignacio Saldaña Sanchis, Ines Sanchez Morant, Jose Manuel Sancristobal Villarmin, Maria Sancristobal Villarmin, Veronica Sanvictor Beneito, Sara Sarrio Ferrer, Juan Sellens Camps, Alex Sellens Canet, Borja Sellens Canet, Maria Jose Sellens Monzo, Vicent Sellens Pascual, Alex Sellens Pascual, Jordi Sellens Pascual, Paco Sendra Villaplana, Andrea Signes Blasco, Jose Luis Sivera Penalba, Julia Tarrazo Marti, Jose F. Tarrazo Marti, Maria Jose Tomas Garcia, Ruben Tortosa Maroto, Jose Vaquero Arauz, Liliana Vidal Rubiols, Gracia Vidal Cameirao, Daniel Vila Bruno, Vicent Artur Vila Mas, Raquel Villarmin Martinez, Carla Oblidats 2018 Cardona Fernandez, Laura Pastor Fabra, Borja

Blay Ciudad, Marta Belen Boronat Pozuelo, Paula Cabrera Palmer, Oscar Calaforra Calatayud, Helena Xinjiang Donet Sellens, Jordi Estevan Marti, Vicente Fuster Femenia, Manel Fuster Femenia, Neus Fuster Vila, Roc Fuster Vila, Pau Herrero Lopez, Susana Herrero Lopez, Sofia Ibañez Cano, Ian Lopez Arlandis, Carla Marco Sanz, Lucia Martinez Mayor, Claudia Martinez Mayor, Hugo Masip Lorente, Alba Masip Lorente, Lucia Pallardo Penalba, Carmen Pallardo Penalba, Guillermo Perez Gregori, Adrian Puig Tarrazo, Mauro Sarrio Escriva, Arianna Sellens Camps, Claudia Sellens Vaquero, Jorge Guido Sellens Vaquero, Vicente Signes Moratal, Andreu Tomas Escriva, Borja Tomas Escriva, Carla Tortosa Garcia, Clara Tortosa Garcia, Ines Vidal Alemany, Abril Vidal Alemany, Carlos

MARIA CALAFORRA CALATAYUD INÉS TORTOSA GARCÍA / REINES DE LA FALLA 2018 Tots els moments especials de la vida tenen un principi i un final i el nostre moment d’acomiadar-nos ha arribat. Fa tan sols un any començava una experiència que prometia estar plena de moments innoblidables i màgics, però ser representants d’aquesta gran comissió ens ha brindat l’oportunitat de crear un vincle més fort si cap amb les falles. Des d’ara fins sempre heu aconseguit omplir un raconet del nostre cor, junt a tots els moments especials que gràcies a la vostra unió s’han fet ben forts. Ha sigut una aventura inigualable gràcies a cada faller que la ha conformat, i en especial mostrar la nostra gratitut a les nostres families que ens ha permés gaudir del millor regal, ser les Reines de la Falla del Prado del 2018. Gràcies per un 2018 insuperable. Maria i Inés

EUSEBIO GASQUE: Un Gesmil de Diamant de cara al públic

ntrar i mirar-te a la cara. Preocupar-se pel que demanes o necessites, i atendre’t no com un client sino com un amic del barri. Així és, l’altre Gesmil de Diamant de les Falles de Gandia del 2019. Una recompensa que, com l’altra d’enguany, furga en el món desconegut de les falles per a molts joves. S’endinsa en una Gandia Fallera on ser faller era un orgull i una forma de torbar-se i fer barri, dignes d’admiració. D’aquells temps, d’aquells colors verds entremesclats en olors de verdures i fruites, carromatos i arrobes, sacs i romanes, d’insecticides de llaurador i sabons a granel, destacava un home per la seua atenció, discreció i bonhomia dins i fora del negoci... dins i fora de la falla. Així el vaig conèixer. Discret i educat. Sempre amb el bon dia a la boca, girant-se quan passes per no deixar perdre un segon o una paraula on poder compartir records de falla i de ciutat. Així és Eusebio. Amb el nom, hi ha prou. Tots saben que, Eusebio, és faller d’aquella desapareguda falla de la Plaça de Josep Antoni hui reconvertida en la falla de la Plaça del Prado. Un faller dels d’abans que ha estat notari dels canvis fallers.

A Eusebio Gasque el veus vindre de llunt, amb el seu peculiar caminar, la mà a la butxaca i el cap mig girat. Et saluda, et pregunta cóm va, i seguix la conversa tenint igual si fa milanta anys que no et veu o si has estat este matí amb ell. I eixe caràcter, eixa devoció i treball per la seua plaça i la seua falla, l’ha dut enguany a rebre la distinció del Gesmil de Diamant junt a altre faller històric con ell, Joan Rovira, de la Plaça del Mercat. Hui Eusebio Gasque continua igual que tota la vida. Amb les seues costums i tradicions. Amb el seu parar assaonat i la seua sabiessa en tot allò que al Prado i a la Falla fa referència. Sols aplica i explica allò que mostra i demostra rere del taulell a la falla. I així ha estat... tota una vida dedicada al comerç... al barri i... a la falla.

No ha faltat mai, com aquell que diu, a una reunió de casal. Fora l’any que fora i fera el fred que fera. Fins i tot, prova de la seua fortalesa ha estat quan en moment difícil per a ell, no va deixar mai caure en desànim i no anar a la falla com a ella li hagués agra-

dat. I així ha estat i continua estant per molts anys de faller que Eusebio Gasque porte a les esquenes. Des d’aquella Barraca Fallera que hi era el casal; des d’aquell canyís; des d’aquella cantonada del Prado més propera al Raval; des de l’altell estret i llarguerut del Negrita; o des del costat del Bar València, hui Eusebio pot dir que ho ha viscut tot en Falles. I ho ha fet, amb l’estima que milers i milers de persones li tenen per ser com és. Hui, molts joves no entendrán allò del cobrament del barri, allò del donar la cara com a comerciant, botiguer i faller. Allò de recaptar la farda o qualsevol xavo, quinzet, duro o pesseta per a poder fer festa en una de les places més emblemàtiques que hi ha a Gandia. I Eusebio ho ha fet molts anys. Junt a ell, va formar un excel·lent grup d’amics i persones que, als anys difícils de veritat, tiraren la falla endavant. Amb el coratge i l’estima que sempre li han tingut. Hui Eusebio, no sols rep el reconeixement faller al Prado sino a tota Gandia. Tot i que alguns joves no sàpiguen qui ets este home major, ja voldria Gandia tin-

dre centenars com ell al front dels negocis. S’alça matí encara que no tinga obligació i obri la tenda de l’antic carrer Albaida hui rebatejat com de l’Hostal, a l’encreuament en Pare Carles Ferris i enfront del Pasqualet. Allí ha passat gran part de la seua vida. Allí, des de la seua talaia acristalada ha estat el guardià, el vigia de l’experiència fallera al Prado. Fa tres dissabtes, quan el vaig vore creuar la passarel.la per rebre l’alta distinció fallera, vaig vore reflectides amb Eusebio les imatges de l’amor que sempre el va acompanyar i la satisfacció de vore a la seua neta Claudia quan va ser Fallera Major Infantil. Amb eixa cara em quede i amb l’agraïment de tants anys dedicats sigilosament a les Falles de Gandia i al Prado. Enhorabona Eusebio.

Miguel Pérez Infofalles

MONUMENT MAJOR

/ MALÈFICS

Autor de l’explicació: Jose Manuel Prieto Part Artistes fallers: Palacio i Serra

TRACTAT DE LA MALDAT

Malèfic 1. adj. Capaç de causar dany. 2. adj. Que exercix una influència roín. Un astre malèfic. 3. adj. Que perjudica un altre amb maleficis.

Hi ha un relat de la humanitat

Per això el relat s’ha entestat

capaç de vincular-nos al desenllaç del pecat,

en enterbolir-se i presentar-se a pams

que parla de manera omniscient

i del futur no mostrar-ne més que dos grams

d’un perfil poc profús i insuficient,

en haver desencertat amb el remenat

d’un home que prompte gosa desafiar el combregat.

on tot sembla igual i quasi tot sobra.

Si estem fets del pecat de la poma

Hem acceptat la bellesa

o si resultem descendents de la primera dona

com a tractat d’una impúdica nuesa;

sona malament reduir a la costella

la sensualitat com a inútil pornografia

el debat sobre la creació i l’evolució, des de l’aixella,

amb què retratar la falsa fotografia

o no advertir de la duresa de la desigualtat.

d’una aparent pulcritud i recat.

Ha canviat l’època en què els monstres

Ens sembla la vella memòria

semblen alienats i per això no tan nostres

el retret d’una incivil història

i mentre un temps no acaba de morir

on sembla tan malament el combat

cueja el pòsit d’una decadència que ens fa parir

dels qui trencaren la democràcia

a costa de reescriure la història.

contra els qui la feren fora amb tanta desgràcia.

Caldrà conservar, però, la memòria

Pareix, també, el mateix el joc

i amb gruixuts trets saber-ne definir

dels qui venten amb inconscient foc

el que el futur no albira al recer d’esta cabòria

el discurs fàcil i carrincló

d’espècimens entestats en fer-nos patir

contra els qui eviten l’incendiari tro

a l’atzur de la tenebra o la sotsobra.

que excedeix el tuit i l’impuls del so.

No són temps per a l’argumentació

Vist per això que al noticiari

ni el debat raonat de la dissertació,

han omès deliberadament el calvari

defugint de la reflexió pausada

vos proposem un parcial recorregut

o amb el criteri d’ajusticiament

per la maldat,

amb què jutgem sense criteri la contrada.

més vella que la picor d’esta humanitat.

La inquisició adquirix com a novetat

I per si en l’olfacte del rastre

l’aparador de la xarxa i el seu ressò

deixem sendes velles

per esdevenir en ressenyat tro

per unes altres novelles

sota un territori de consentida impunitat

no oblidem del genial emplastre

on tant s’hi valen les fake news o la maldat.

l’olor dels diners i els autors del robatori.

Amb certa convicció d’acapte

Al fons de la història

analitzem també el debat públic amb recapte,

roman oblidada la vella memòria,

on caben l’impuls i les pulsions

i contra ella el nostre propòsit de rescatar

per debatre, en massa ocasions,

tot el que siga capaç de curar

sense la convicció d’arguments o raons.

les velles creences que solien surar.

És un pobre espectacle

Són temps de coentor,

el que, sense fer valdre el prime time,

cridòria, picor,

vol aquell que amb esforços escatime

excrements, impúdic pudor,

en anàlisi profunds i assossegats

misèria intel·lectual,

on la virtut no esdevinga el miracle.

esfondrament colossal.

I malgrat tot, acaba de nàixer el temps d’un renàixer perquè de les cendres de la maldat sabem fer contrició del pecat i tornar a edificar vora riu.

Som agosarats en l’escriptura del temps a velocitat líquida, que apura, i agosarats en el ciment d’una estoreta que de tan manida sembla velleta: està sols rovellada.

Per si dels antecedents de l’accident volen fer repàs incipient, paren atenció a la present lliçó.

Del pecat original s’encarnà la maldat carnal vivint dels pecats del piu i de la terra per conviure amb la història que aterra i poder narrar-vos-la, públic amical.

1. LA REINA MALVADA.

malvat -ada [malvát] adj. i m. i f. Molt roín, pervers.

En la metàfora personificada hi ha per sobre de la contrada tota una gentada demanant opinió a una dona ventada. Governa els regnes de la cosa pública una desvergonya impúdica, capaç d’acumular pecats vils i desventures servils. Llança sense recapte profecies i malediccions amb acapte, mala bava i desventura, infortuni i mals auguris, com si d’esta etapa de coentor hi haguera el relat d’una història de la humanitat farcida de temors i de picor. Però llança també maleficis a qui l’escolta, es demane silenci o no, pau o guerra, trellat en la justícia, poca o molta. Cal saber que dels maleficis i de la maldat en sap Malèfica, que governa per al públic en general, i del Prado, el cadafal. Però a Malèfica l’acompanya la seua meitat malvada, en l’actual societat personificada. És la reina mala. Ingredients. Un calder: Malèfica sol estar acompanyada

Posem per al retrat nou

per la més roïna de la contrada:

el perfil manit i tou

la Reina malvada que amb malediccions

d’una bruixa, mig fada, amb el calder

intenta enganyar-la oferint-li dolentes pocions.

ventant pomes a plaer.

Dues ànimes d’un mateix turment

La mala del conte amaga

per sembrar en la població el convenciment

amb convertir la ciutat

que ni la globalització ni la immigració

en una sort de ramat

estan ajudant al desenvolupament amb convicció.

sota l’auguri d’un encanteri que afalaga.

Són les bruixes metàfora perfecta

Diu la seua maldat

d’una societat malaltissa a qui afecta

que cal fer nou tractat

la dèria de sembrar mentides conscients

sobre males arts a estendre

o d’omplir amb desgavells i insults debats de turments.

a un debat públic que no gosa ni comprendre.

Per això es proposa

Qui gosa qüestionar

desafiar tots aquells que no gosa

ara ja no duu nom de banc,

el sistema sotsobrar

de partit o d’església de contraban,

tot i una nova època calibrar.

sinó perfil d’àcrata per rematar.

Malèfica al cadafal

Per això triomfen els de llautó,

en la metàfora del setial

als qui el fake els desvetlla el cartró

des d’on les regnes desboquen

en combinar ardents arguments

ara que tantes catàstrofes se n’invoquen.

amb sentiments i impulsos plaents.

I a baix la malvada regnant

Vol agafar les regnes de la ciutat

que sembla, tot i que poc edificant,

per fer creure el combregat

cimentar els turments de la perversió

que valen sota els nous modals

entre l’esglaiada població.

mentides velles i incompliments cabdals.

Al calder el fum desvetlla

Tot s’hi val en el turment

el que a dures penes queda d’esta vetlla

amb què la mentida displicent

on els ciments dels principis

amaga el seu rostre amb experiència

desbarren corrents als precipicis.

per simular veritat d’incontinència.

Tot una metàfora del sistema

Per això les promeses electorals

--convertida la sotsobra en anatema—

esdevenen troles astrals

on qüestionar del món els ciments

on importa més la simulació

que han llaurat els pretèrits agraïments.

que la pretèrita i embaladida cançó.

Pomes. Enmig del guisat,

Proposa la Reina Malvada un món també malèfic

afegim un mal remenat

on creure l’invent de la poma

d’insults i mitges veritats

fent al mirall com que és broma

capaces de deixar el criteri dolorit i enfitat.

el reflex del nostre jo més tètric.

Una visió multiplicadora

El pecat consistix en assentir

del soroll i la cridòria

en temps de dissensió pactada

esdevenint transgressió patidora

on creure que potser esta contrada

del mass media i la seua factoria.

tragarà sense haver-nos de penedir.

Qüestionant del sistema la llibertat

Fins i tot per a anar a contracorrent,

fan veure simulació al combregat

atents a la lliçó,

d’un succedani de drets adquirits

cal advertir del verí de l’escurçó

del ‘tot a cen’ del que semblàvem penedits.

i sols dissentir amb autorització convenient.

Baixa estofa per al mesclat d’este guisat,

Malvada proposa Gandia, que brilla

per repetir, com el fa el cogombre,

(de vegades per la seua absència),

i crear en la pesada digestió un nombre

caure en el verí de la poma que atia

ben substancial de creguts d’este pecat.

amb els pecats de la inconveniència.

Si és pecat, quina serà la penitència

Digressió, potser cert,

per inocular amb la suficient paciència

contra qui ha sofert

abans que no siga massa tard

les malediccions de l’austeritat

i esta Gandia faça Diana amb el nostre dard.

o les promeses que feren feredat.

Pregunta per això als ciutadans

Malèfic, qui condemna a la pobresa

si al recorregut del pecat volen adjuntar

a treballadors amb nòmina i la seua nuesa.

un poc de maldat a conveniar abans que el poder ja no estiga en les seues mans.

Malèfic, qui redueix el govern al dictat de bancs i poderosos, sempre erm.

Caminem cap a règims a conveniència on l’autoritarisme tria amb inclemència

Malèfic, qui fa de la ciutat

el que serà criteri escamat

el recer d’un pobre ramat.

en la xarxa o Instagram del ramat. Malèfic, qui eleva a negoci plaent Mig bruixa, mig fada, cabell al vent.

el benefici del comú displicent.

I ens diu, Malvada,

per pensar en el turment

Malèfic, qui inocula el verí efectiu

del que s’anticipa pròleg i advent:

de l’enfrontament de cultiu.

Malèfic, qui fa del turment

Malèfic, qui a riu revolt

una manera d’entreteniment.

creu guanys, amb el criteri dissolt.

Malèfic, qui de les passions

Malèfic, qui espanta la por

eleva càtedra per dictar amb les pulsions.

com a únic debat públic a contracor.

Malèfic, qui fa de la governança

Malèfic, qui fa de les vísceres

una mena de pobra criança.

criteris per argumentar des de les úlceres.

Malèfic, qui ha fet ciment amb arrel d’una victòria per esgotament.

Malèfic, qui espanta el seu mal per importar-lo a una societat pitjor, en general.

Malèfic, qui deixa sendes velles per desenganys i mentides novelles.

Malèfic qui, enmig del panorama, no crida i ajuda a canviar de bona gana!

2. L’HOME DEL SAC.

llegenda 1. f. LIT. Relació de fets que tenen més de tradicionals o meravellosos que d’històrics o verdaders. Un recull de mites i llegendes de la comarca. Una vida de llegenda. 2. f. Faula, narració falsa. Això no és més que una llegenda.

De les llegendes de la infància, la de més proverbial por i la més estesa amb abundància és la de l’home del sac, que juga amb la por com la tàctica de l’escac. Tot xiquet atemorit ha viscut un relat que també ha patit, on una por ancestral vigilava el seu llit i la por del capçal, i on tota l’amenaça de la foscor era patir un segrest de nit, al recer d’històries velles amb temor fins a l’enfit. La llegenda proverbial és en el Partit Popular local un mal ben actual, en patir el líder meritori Soler l’oposició d’un diputat de rebombori, Barber, que li disputa la son i els maldecaps amb la precisió i el temor espantat de Torró, l’ex encausat. Juguen amb la por de l’indiscutible candidat i ja l’han convertit en un pretèrit usat, fins el punt que sembla el diputat vèncer la candidatura, amb l’èxit d’un sospir que amb el temor la son de Soler recurta i apura. Com en el conte malèfic.

Ja estava fet,

Soler de diputat,

això de candidat,

jo a l’Alcaldia.

i ara tot s’ha ensorrat.

Mira ahí, Guillermo: i una xirivia!

Ja es veia el meritori

Un retret molt semblant

com a protagonista del casori

a l’emprat per Pedro, rampant,

amb la vara de comandament.

en enviar al sud la Sultana.

De Torró dofí,

No serví la partició

de la Púnica padrí,

dictada per la subtil ambició

etern i meritori compareixent.

de l’òptic amb diòptries.

Amb la cara partida

Perquè s’havia de ser miop

per la sigla esclafida

per no caure sense beure un glop

i li ho paguen ara tan malament...

en l’evidència elemental:

Barber com a candidat

Entre el malson el partit va votant

semblava dolent

el candidat més semblant

i trencava un partit sempre blindat.

als designis d’un temps volàtil.

Meritori Soler, alcaldable,

Sembla el ramat popular

vindrà l’home del sac

un territori inexplorat transitar

per fer-te fora amb un bac.

entre la divisió i l’estratègia del dàtil.

Sense fer cas als designis

No fer res i esperar a caure

ometé els vaticinis

era estratègia de la llei de gravetat

creient amic l’òptic miop.

fins que l’òptic miop un malson va coure.

No era certa la llegenda

Vindrà l’home del sac

que advertia l’epíleg de cloenda

a remoure l’atzucac

a una carrera fútil com un glop.

que deixà endeutat i quebrat.

Mentre, el diputat

No sabia previndre el meritori

esdevingut home del sac

les senyals del nou casori

ha irromput en el somni blindat.

entre el diputat dels pressupostos i l’òptic dels costos a zero pressupostos?

Ara és un malson poc plaent del que el meritori defuig com a llaga inclement.

No sabia veure els fastos?

La nova dreta organitzada

Vol Barber el diputat

ha enfervorit la contrada

governar tan bé el combregat

entre els extrems al carrer enfrontats

com capaç era de quadrar la comptabilitat:

i la veritat simulada,

a mig camí entre el jutjat

Després d’elevar a ruïna els resultats.

i el malson (com el de l’Home del sac) heretat.

Els mèrits d’aquella etapa els acumulen pegats amb grapa els protagonistes de la llegenda, disposats a situar Gandia a la revenda després d’alçar-la de la quebra, i arruïnada.

La segona part de la història es fa present com la llegenda a la memòria en què l’home del sac torna a l’escena del crim en l’oníric territori que transitem i patim, per reincidir en els turments on sol filar ben prim.

Coneguts per ventar la vella por tornen als somnis de Soler com abans, en la feina del matalasser, foren protagonistes del debat a contracor en atemorir proveïdors, banquers i gent de cor.

3. ‘ELS ALTRES’

esperit 1. m. REL. Ésser immaterial dotat d’intel·ligència. Els àngels són considerats com a esperits celestials. 2. m. OCULT. Ànima d’un mort. Se’ns manifestà un esperit. 3. m. En una persona, part immaterial de la qual depenen els sentiments i les facultats intel·lectives. Convé coordinar el cos i l’esperit. Un home sense esperit. Imaginem Nicole Kidman, en una seqüència del cinema, buscant els xiquets i evitant fer de la pèrdua, anatema. Cercant, en l’horitzó de la llar encantada, l’ànima d’una societat alienada. I traslladem la pel·lícula a la ciutat, i la seua solsida després dels anys de crisi i la seua canícula. Conseqüències imaginades, que tenen a les contrades el resultat d’una alienació, un esperit encantat o un horitzó engabiat. Tant s’hi val, a l’hora de narrar sobre la contrada els efectes del cataclisme i l’activitat econòmica ensorrada. És Gandia una ciutat encantada, i les falles, una casa engabiada, on el so dels grills és metafòrica cridòria d’este mirall confús del que farem relat profús.

Primer acte. La crisi

Gandia va quedar empobrida,

Diuen que l’ànima del mort

l’Ajuntament ben endeutat

es manifesta en esperit

i el comerç, amb la indústria, clausurat.

que recorre el mapa sofrit de qui cerca en l’absència la sort.

Segon acte. La ressaca. S’omplí el carrer Major de xinesos,

Són massa els buits

la taronja no valia ni de repom

que deixen els llocs a taula

i férem els treballs dels foranis, de nou al llom:

recordats en Nadals ja no de faula

ja no eren temps de bombolles de marquesos.

amb què el món evidencia els oblits. Les noves franquícies alçaren Va ser el ciment del cataclisme

el vell comerç del centre:

esta solsida col·lectiva

patint contra la perifèria clamaven,

que esdevingué colossal marasme.

amb Amazon els arribava el mal de ventre.

Ràpidament i a contracor

Com en la pel·lícula de ‘Los otros’,

l’Ajuntament ventava el plor

tirem d’escena de terror

imaginant un parc aquàtic poc lluidor.

per no invocar els desastres la nova por.

La inversió fou una ruïna i ara el Ministeri ens examina

Quart acte. Les receptes.

per haver tirat de braç amb la propina.

Contra la situació catastròfica amb fust sabeu que inventàrem un pla d’ajust per tal de reduir la despesa

Tercer acte. Les ruïnes.

invertida en fastos, cartró-pedra i la popular escomesa.

Sembla Gandia una casa arrasada que amaga una història encantada

No quedaren ni les molles

on els vells fantasmes tornen clamant

quan, de verí dues ampolles,

el cant d’una memòria que ens causava espant.

el ministre Montoro apagà la llum, tancà la festa i espantà el fum.

Les ruïnes dels vells esperits

ens fan vore al mirall les velles ferides

El Pla d’ajust enlluernà idees brillants

amb què el cataclisme dels anys d’enfits

que provocaren magnes espants:

ha deixat la indústria, el comerç i l’economia sense vides.

zona blava, impostos i jardins de brosses gegants.

Va ser moment d’edificar

Era la ciutat encantada

noves receptes per què es torne a admirar

on els esperits pagaven IBI elevat

la ciutat pixavina que enlluernava amb les seues obres.

i patien algun servei retallat.

Cinqué acte. Les falles. L’ànima del mort no dotà les falles de millor sort: l’encanteri perdurava en la Casa Encantada del Museu, apurada.

Solventada la papereta d’enviar a cada casal, puntual, la butlleta, ara s’havia replantejat un crèdit diferit en el temps, encara elevat.

No tingueren millor sort les comissions de seguir gastant milions, a falles més menudes o músics de xaranguetes.

Sort que quedava la cassalla o ja no fer una carrossa amb potes de la xicalla: quan no hi ha bitllet s’aguditza l’ingeni.

4. ELS BUCANERS

bucaner m. HIST. Pirata d’origen europeu que, establit a les Antilles des del segle XVI, es dedicava al saqueig de les possessions ultramarines de la monarquia hispànica.

En tota llegenda ancestral hi ha un conte de pirates més o menys amical. Una història de bucaners que han complert en la mar els seus delers. Una llegenda infantil que allarga la vida també sobre la memòria senil. Una història d’ambicions que perviu també en les més contemporànies ocasions. Un espai vital que sembla una contemporània batalla campal. Una història que a la ciutat ducal ha esdevingut recent refrega cabdal. Volem vindre i contar-la, en esta digressió d’altres malèfics en progressió.

En esta història de bucaners

El desenllaç de la proposta

s’han complert els delers

obrí la ferida, no se sap si aposta:

dels tòpics de contes de batalles:

una falla sancionada

un èpic relat de baralles

i la resta de la contrada

que ha deixat ferides i recialles.

clamant contra el banderí.

El cobdiciat premi d’Especial

De nou el Prado centre d’atenció

fou un assumpte cabdal

no per l’acabat del monument

en l’assemblea i òrgans de govern

ni per la pintura del remat

on, abans de deixar el camp de batalla erm,

sinó per la guerra ardent

hi hagué una proposta experimental:

entre els companys de secció.

No podeu llevar cap ninot

Com solventar

ni fer quedar com camot

una guerra d’expedient disciplinari

aquells que volen unes falles en pau

esdevingué cruent calvari

i cap batalla en cap grau

on cap de les parts volia argumentar

excepte la de la germanor de Gandia i Grau.

una solució que, prompte, poder albirar.

Semblava una batalla naval

Un premi d’especial

el cruent camp argumental

és una mena de tresor preat:

amb què els vaixells en l’oceà

el creuen haver conreat

parlaven al públic del Mercat, coreà,

totes les tropes de bucaners

del Prado i de la Vila: calia desenfundar!

enfilant la mar de la secció principal.

El que després se succeeix

Cercant l’illa d’eixe tresor

sembla, des de totes les visions i amb escreix

el marejol de la mar embravida

Una història que podíem evitar

té com a conseqüència una tronada

i que a les Falles poc llueix

capaç de deixar ferida

solventada amb visions que no semblen conjugar.

tota una secció a contracor.

Amb l’espasa en alt

Una lluita que no vol ser de pirates

el vigia observa des de dalt

però que té de bucaners les històries,

la flota de vaixells navals

per cercar en els anals de les memòries

composant, fent en el mapa un salt,

una batalla semblant a la coberta

la geografia de la mar en trasbals.

on tot és excessiu i la guerra és cruenta.

El capità és qui vigila

Fallers de quatre comissions

la resta d’acòlits,

no poden vore com els canons

que fan acopi de materials

apunten a disparar

útils per disparar des dels setials

a un company considerat rival a batre

als veïns que l’oceà destil·la.

o enemic a qui el tresor furtar.

Hi ha mil raons, pensen els qui cerquen arguments, i semblarà que som conscients que alguna cosa s’ha fet malament: caldrà cercar-la com el tresor i els seus galons.

Que servisca la contalla per poder relatar demà a la xicalla que esta guerra i batalla no serví per cercar tresors infinits, sinó per afegir als escrits

Que les batalles navals són cosa de llegendes infantils però no de malèfics i puerils relats, amb què farcir vendavals o arguments vils.

De qui serà el tresor?

5. EL ‘PADRÍ’

padrí -ina [paðrí] 4. m. i f. Persona que protegix o ajuda a algú en les seues pretensions, plans o propòsits. Si no tinguera un bon padrí, ja l’haurien despatxat de la faena.

El temps del padrí sembla haver arribat a la fi. Però sense perdre la compostura volem analitzar la seua doble figura amb cura. Són malèfics essers que, un cop batejats, fan del camí un subtil verí del que escapar sols sota la seua protecció i amb una fidelitat a prova d’ambició. Un padrí que fa repàs a les principals promeses que els grans partits han agafat com a electorals escomeses. En un any de campanya on els resultats s’examinen, els partits les promeses i compromisos afinen. És hora de recordar que ací hi hagué un multimilionari que pagà amb aliè talonari. Un ‘jo convide, però tu pagues’ que fa afinar les oïdes que cal regalar.

Hi havia una vegada,

Era una vegada en el conte contat

quan els somnis eren plaents,

un padrí de l’Alcúdia arribat

que no calia estar atents

que amb la xequera dels altres

a la butxaca o a la convidada.

va garantir colossals emplastres.

Eren els temps de bonança

El padrí gosa a dir ara

incapaços d’endevinar el mal d’Almansa

que l’actual alcaldessa

que per avariciosos i desagraïts

ha deixat en l’escomesa

no intuírem, en vore generosos profits.

Gandia buida, callada i cara.

Va ser hora de trencar l’enfit

Sembla en el turment

quan no va quedar complit

haver tornat a muntar la tenda

el programa electoral

des d’on pot parar la venda

que de maquetes ens deixà una ressaca astral.

per nomenar candidat sense ciment.

Per això intenta tornar

Cal esborrar el contracte de l’ORA

o en les diòptries polítiques influir

i posar la despesa en hora

sense revisar la miopia que fa fluir

invertint en Betlems descomunals

un estat de coses de mal acabar.

i de nit movent el cos en discos infernals.

Diu el mateix padrí

Per a ciri el de Ciro

que cal moure Gandia

que ha deixat a la política molt de giro,

i donar ricí i una gran xirivia

fent a última hora un moviment

als qui gosen a criticar-lo amb tant de verí.

que li feu deixar el cava calent.

Deixant un deute elevat

Anys després diu que l’Alcaldessa

ignora que molt ha costat

ha deixat Gandia sotmesa

alçar l’econòmica reputació

en un estat de sopor

d’un Ajuntament quebrat i sense solució.

que de malèfic fa també por.

Ara el padrí apura

Amb el Prado mig tancat

les ferides que no supura

i els pafetos de la platja a mig buidar,

i que són excel·lents remeis

manté, diu, una Platja a mig plenar

per a les seues formes de botar-se lleis:

on el silenci sembla haver enfitat.

Cal un parc aquàtic

Arturo torna a ser el ‘futuro’,

i llevar l’arbre de Nadal, que fa fàstic,

tot i que en nom de Barber

i moure mil concerts

es prometen la feina del matalasser

amb barra lliure i cossos erts.

en tornar a gastar sense apuro.

El nostre padrí particular vol un dofí apadrinar per deixar en la llista de tasques pendents cap acció aliena als seus moviments.

El padrí amb malícia apura les coses a fer que conjura de la nova candidatura, té igual si de Casado, Cospedal o ‘El Cura’.

Demana ajuda al combregat per si netets en este vedat ens ha deixat la gestió popular que els d’esquerres volien solventar.

A esta nova etapa el padrí vol convidar amb la xequera d’altre a qui acomboiar, que de rojos i comunistes anem sobrats entre carrils bici i arbres no podats.

Apadrina un candidat: t’eixirà barat, no té culpa del forat.

6. LA MALVADA OFICIAL.

malvat -ada [malvát] adj. i m. i f. Molt roín, pervers.

En tota història més o menys cabdal hi ha sempre una malvada oficial. Una dona roïna, habitualment escanyolida i prima, que dedica la vida a ser turment, i als altres, en una mena de malson, alimentar el patiment. La malvada oficial té una missió cabdal: ser centre de les culpabilitats, atribuir-li dels mals totes les probabilitats, i fer diana de la seua perversió, per tal d’atribuir-li qualsevol acusació, que ens allibere de la culpa o la mala pota, la inutilitat o la perversitat. Una culpa sempre aliena, que atribuir a qui prop no alena, i que solem necessitar per normalitzar la maldat o atribuir a algú el nostre únic pecat. Posem, per exemple, que personifiquem la Malvada en Cruela la dels gossos, que utilitza dos dàlmates per pintar amb les potes terribles esbossos: els problemes pendents i les conseqüències de la crisi, l’ajust i les decisions que a Gandia han estat poc plaents. Cruela la dels gossos

Un repàs als problemes de la ciutat

utilitza dos dàlmates per pintar amb les potes

per alliçonar al combregat

terribles esbossos.

respecte del camí de l’ajust i la seua dificultat.

Tots, els dels problemes pendents,

Zona blava i ORA

conseqüències de la crisi o l’ajust,

Cruela envia els gossos a retirar

de decisions que a Gandia han estat poc plaents.

el contracte que el carrer va privatitzar entre el blau i el tiquet de cobrar.

Per això la malvada oficial fa un repàs al percal

Sembla la zona blava el repte pendent

des de la seua posició de turment.

d’un Govern que al plànol local va afegir carrers a l’atzar sense ser-ne conscient.

Cruela la maleïda no fa supurar la ferida, sinó que creu alimentar-la amb sal i fust.

Impostos

Han hagut de passar tres anys

La dèria de l’ajust

per no lamentar més planys

ha deixat els ciutadans erts

sobre la neteja de carrers de la contrada.

en haver-se complit la predicció de l’injust: Comerç Que calia entre tots repartir

Alícia Izquierdo sembla altra Cruela de conte

la culpa del pecat que ens va endolcir

recomptant els locals del centre

apujant els ingressos amb impostos certs.

tancats a poc que s’entretiga amb el recompte.

Jardins

El Carrer Major està farcit de xinesos,

Cruela no deixa els seus animals

les franquícies paguen el lloguer sense mal de ventre,

passejar entre jardins o bancals:

i les botigues, lluny dels beneficis promesos.

Ròdenas la patrulla de netejar no ha enviat. Turisme I malgrat tot, de brosses s’han enfitat

El debat perviu

els dos dàlmates que han demanat al veïnat

entre els qui volen un concert viu

socors en el laberíntic rescat efectuat.

o els del silenci permanent.

Neteja

Sembla un debat recent

Picornell demana a la malvada oficial

però té més anys que la picor

ajuda per a la neteja general

voler una Platja sense atractiu lluidor.

que demanava una contracta quebrada.

Hospital Vell La solució a l’edifici desmantellat -després de la malèfica història del seu buidat— sembla una batalla inacabada.

Liduvina vol una nova ciutat encantada de salut i cures que no té la trista contrada, i l’oposició la desmenteix amb silenci malvat.

Sanxo Llop S’ha acabat –de moment—el patiment dels propietaris que no veien ciment després d’un fracàs de votació de Prieto i Nahuel.

Amb nova activitat i recents negociats el govern sembla sense referèndum haver desbloquejat un sector de brosses i maleses equipat.

Cruela ha llançat als dos animals a cercar solucions menys viscerals per a una ciutat que de crisi i ajust encara viu ressaques ancestrals. Gandia brilla sense maleficència: de vegades per la seua absència.

7. LES GOLFES DELS TRASTOS.

golfa [usat generalment en plural] f. CONSTR. Andana situada en la planta més elevada d’una casa. En les històries de maldat, o almenys en les de por, hi ha sempre una estança, escales amunt, on la història s’escriu d’amagat: a fosques, plena de turments, amb crits intermitents. Una golfa o estança superior que sol ser fàbrica de crit o de plor, on dormen éssers espirituals que escriuen a la història els tètrics recitals. Un espai que sempre sobra, excepte a les ombres de les històries de por, on sol haver també espai per a la maror. La dels espais de tenebres, on caben les pors infantils, i les desmemòries senils, que sempre han guardat espai per al misteri. A Gandia l’exemple el podem tindre en l’edifici del trinquet, que segueix bloquejat i és motiu de retret. Un espai fantasmal resultat d’un producte malèfic.

Prop de la frontera

Arturo per cabòria

dorm el resultat

decidí llegar per a la memòria

d’una obra que han empeltat

un espai que mai va pagar

enmig d’un parc on fotera

per a l’ús del públic expert en apostar

la resta del proper veïnat.

a un districte que no ho solia demanar.

El Trinquet de la ciutat

D’un buit un problema va crear

dorm encara bloquejat

--com dels incendis que no solia sufocar—

com a metàfora fantasmagòrica

en endossar el veí Ajuntament

que a les clares indica

un esquelet de lent ciment

que l’etapa d’esplendor ha acabat.

amb un xec de la Diputació per finançar.

La legislatura va apurar

La triple carambola

fins que el nou Govern municipal

esdevingué un buit de misteri

descobrí que els diners van anar a parar

com el de les cases d’encanteri

a un projecte distint de la Gandia capital

on algú contava una vella trola

per al que no sabien si hi havia fons dels que mà parar.

que esdevenia espai de memòria.

Com a les golfes de les cases velles

Un espai al que sempre tornar,

havien prioritzat empreses novelles

com algú que el Trinquet gosa admirar,

on fer descansar diners de l’erari municipal:

junt a l’escultura de Miró que van eliminar

ja no calia alçar un mur astral

del bell mig de l’entrada a una ciutat

com el que Trump vol des de Mèxic per separar.

que de tant Shore s’havia remirat.

Arturo era el Trump contemporani:

Eixa és per sort part de l’arqueologia

abans el gandià que el forani,

a la que la ciutat de Gandia

millor si era per fotre el veïnat proper

sols torna per haver de solventar

deixant deutes per milers al recer

altre emplastre dels que cal tornar,

amb una subvenció per a altres fins emprada.

com els crèdits que hi serviren per finançar.

Succeí que la contrada

Ara la decisió municipal

emprengué lluita als tribunals

era què fer amb el terreny astral

mentre el destí dels públics cabdals

que ocupava la construcció de misteri:

decidí com pagar una infraestructura paralitzada

un espai de sideral abducció

que a més tenia la línia de crèdit bloquejada.

on era possible endeutar-se des de la seducció.

Potser per això la solució més plaent haguera estat, en lloc de tornar de cent en cent els diners de la Diputació que anaren al festival, invertir en quantitat de dinamita sideral amb què tornar el formigó que fa de mur conscient.

Sembla enderrocar una opció a considerar per a la metàfora de tota una etapa on se solia amb pólvora disparar.

Una metàfora del misteri que forma part del mateix receptari que les golfes de les cases antigues: espai per a les pors a animals del bestiari que formaven part del malèfic imaginari.

Un Trinquet al poble fent de frontera retratant l’època de la plorera, en forma d’OVNI ple de porquera: un relat magnificat deixà al món sol, sense valors, desfet i quebrat.

8. LA BELLA DORMENT.

dorment 1. adj. Que dorm. Destorbar la pau del dorment.

En tota història contada hi ha una Bella Dorment: la més famosa princesa de la contornada. En el seu somni plaent de princesa l’espera un príncep amb un cavall òptim per a l’escomesa, mentre mengen pastissos i recorren idíl·lics paradisos. La princesa famosa i esvelta desconeix la maldat que els contes empelta. Per això la Bella Dorment de la nostra història no té príncep ni castell, i ullerosa contempla la ciutat des del clatell: Diana, la Bella Dorment, des que les regnes de la ciutat agafà en una investidura ben ardent. A diferència de la princesa que dormí amb l’agulla d’una cosidora, per a la nostra Bella Diana la vigília és esgotadora: pateix d’insomni, i el metge li acaba de receptar conjurs per dormir des que alguna Malèfica –no pensar malament—li gastà una broma en forma de maledicció permanent.

La nostra Bella Dorment

Conjurs per a dormir

ni un dia de pau ha gaudit en el turment:

Eliminar la paraula Vox del vocabulari

al contrari que la princesa del conte contat,

Després de la guerra andalusa

es remira la ciutat en una guerra que no ha acabat.

en mil enquestes i sondejos la Bella es capbussa per vore si és certa la conquesta

Després de l’encesa investidura

que alguns creuen vore en sentir-se Pelaios amb ardent gesta.

on agafà el regnat amb molta cura la persegueix una vigília eterna

Diu la ultradreta que vol finiquitar

capaç de mantenir-la desperta i alerta.

les pateres i els nouvinguts en altre temps ben rebuts

El metge a la nostra Diana li ha receptat

per fer les feines dels senyorets acabats d’heretar.

uns conjurs per a dormir que en no fiar-se s’ha remirat

La nostra Bella no pot dormir

a pocs mesos de jugar-se el conte i deixar de patir.

perquè els aguerrits de Vox la fan patir en conjurar-se amb un nou vocabulari potent per llevar-li la son sense pentinar-se a diari.

Presumir en l’espill de ser l’única Bella del regne

Per als assumptes divins

En superar la investidura

ha encarregat als pretèrits botxins

els companys d’armadura

la gestió de la cosa eclesial

li varen exigir

que dirigeix Ciro amb un nou missal.

un càrrec on hagué de transigir: De la Setmana Santa regidor Un regnat per a dues princeses

cada vegada que ha tossit li ha assegurat calor

inèdit en les regnes de les públiques escomeses:

per tal que la legislatura

no eren els contes a compartir,

no esdevinguera un calvari ni cap divina tortura.

perquè príncep i tresor sol haver-ne un a descobrir. Enviar Picornell a les missions En el protagonisme de la història

Si els veïns s’acaben de cabrejar

resta per als anals de la pública memòria

o algun carrer ben brut cal olorar,

la gesta d’haver d’heretar la compostura

ahí està Picornell calfant la banda

en ser protagonista única, geni i figura.

aprofitant que el Grau per Xeraco amplia a comanda.

La història resta rematada

Cal tirar dos paquets de sorra

quan amb ardent plor Lorena anuncia a la contornada

o esmorzar en cada cau de gorra

que li resta sols esta legislatura

per a la foto poder aprofitar

per tancar d’aquell juny de 2015 la supura.

entre veterans, fans i espectadors del futbol de bar.

Elevar Ciro als altars

Tant se fa si veïns contra el soroll,

Si dormir vol amb seguretat

amics del Samaruc o amants del poll:

cal avisar el clergat

sempre té un ciri preparat

de misses al Beato encarregar

per a estar amb l’entrepà o la missa del combregat.

per substituir capellans per militants amb què bregar.

Garantir les besades de Liduvina

I si la cosa es posa malament

si la cosa es posa complicada

s’agafa l’esquadra i de manera conscient

agafa de companya de contrada

s’amplia el límit del terme encantat

la veterana Liduvina, degana regidora

allà on la Platja deixa el banyador aparcat.

de les coses de la salut que ens millora. Per l’Auir ampliarem el castell Si s’ha complicat el projecte de l’Hospital

per tal de vore des del clatell

dirà amb somriure amical

els límits del veí minvar

que cal una solució presta

i el poder i terres de la Bella poder ampliar.

que demanar a Prieto, home orquestra. Amb escena de Berlanga: Liduvina està també per a les fotografies

ací una fita, allà un tanga,

que demanen els iaios als banquets

els enviats de la princesa

amb què cada mes, torts o drets,

han acudit en comanda a l’escomesa.

regalen les oïdes tant com les infografies. Conjurs tots per poder dormir Ampliar els límits de la contrada (i cap a Xeraco, perfa)

a l’inrevés dels contes contats

Per a Bella poder conquerir

que és com ens conten la història els qui ens fan patir

una son que no acaba de patir

ara que de Malèfics anem enfitats.

recomanem dues pastilles de cadascuna iI a Pedro de Susana no recordar-li ni pruna.

Records al Senyor President de Bella, del castell protectora ardent, que remira des del clatell la batalla que la ciutat organitza amb pic i rastell.

100

L’AMBICIÓ.

ambició 1. f. Desig intens d’aconseguir diners, honors, fama, poder o qualsevol cosa que afalague l’amor propi. Un home sense ambició. L’ambició ha marcat la seua vida. Tota història ben relatada mereix ingredients que no poden fer-la tota contada: per exemple l’ambició, un ingredient no sempre vinculat a la passió, o a les pulsions bonament ardents, que formarien part del diccionari de les bondats plaents. Sembla, com molts ingredients de la modernitat, component exclusiu de la fórmula de la maldat. Per això s’hi han unit aspectes com la transgressió, la determinació o fins i tot l’autoritat, que podrien semblar valors bons per al combregat, però que han esdevingut maldats amb feredat. Són els valors invertits d’este temps tan mal patit. Anti-valors, ara, en forma de rancors, doble vara de mesurar i altres pors. No n’han estat víctimes alienes la societat, la política... i fins i tot les falles, plenes de penes.

Tota mal contada història

Totes les històries ben contades

necessita llegar a la memòria

lleguen al conjunt de les contrades

episodis de passions ardents

relats èpics de maldat enfitats

que mal exemplifiquen als alumnes plaents

mesclats amb velles devocions

amb què farcir de pulsions

que tenen a vore amb sagrades perversions

el que no deixen de ser vils ambicions.

o vils i ardents passions.

En l’explicació del món

Per què es mou la humanitat

la imaginació amb el relat es fon

val ací i en l’antic relat:

i cal advertir de la modernitat

ganes d’afany de comandament,

el gust poc refinat del combregat

estómac ple de bon condiment,

en seguir perseverar en antigues passions

sexe i vici mesclat amb ocult pecat ardent

que ara esdevenen pures vils perversions.

o una mescla de les tres i d’ambició i maldat.

Els ingredients van sobreviure

Tal vegada poc, però preferim renovar

al pecat de la història de qui va viure

i afegir a la reiteració de pecar

i hui ens relata amb convenciment

els perfils que les xarxes oferixen

que totes les passions que contem de cent en cent

i les noves formes amb què ens maleïxen

són una repetició del relat

en fòrums, fakes o TripAdvisor

de la que no aprenem ni a bacs caient.

ara que per pecar bé no cal pagar amb plor.

Si necessita la maldat del pecat

Els exemples són diversos:

ho pot confirmar el món que viu la maldat

conscients ambicions,

com una extensió del queviure dolent

discursos d’autoritat perversos,

amb que amb cert turment

ardents ascensos amb intencions

esta societat repeteix la història

o dobles vares de mesurar contextos

condemnada a la primitiva cabòria. Res escapa de les deficions de la modernitat Si afegim als pecats carnals

on per al nou i més recent combregat

les virtuts del piu i remeis venials

conceptes que tindrien bones accepcions

i un poc de la recent admiració

integren de la maldat les seues extensions

per la cuisine de Masterchef i televisió

on cal afinar amb les definicions

tenim la pesada renovació

per no titllar ningú de víctima dels conversos.

d’una acidesa d’ancians mals.

102

Res escapa a l’excepció:

Una reflexió pertinent

ni la societat espantada,

sobre el que convé o és plaent

ni la política pel titular aclaparada

o la maldat amb convicció

ni les falles, ardents en esta contrada:

que, amb docta i refinada dicció,

l’era de la volatilitat

ens venen els venedors de mantes

ens ha deixat erts de bondat.

o els qui del desert fan un lloc poc ardent.

Ans amb la victòria de la maldat cal afegir cert feredat a l’hora de debatre o mesurar, decidir o ponderar: tant s’hi val si a les eleccions o a les falleres seccions.

Cal exemples nous acomboiar per tal de refredar les pulsions enceses que provoquen vils escomeses evidents en obrir el diari o de la quota patir el calvari.

104

10. LA VARA DE MESURAR

Una situació que no sembla aliena

Com fer riure

a les Falles de la ciutat ducal:

de les coses on, sembla, ens va el viure:

ens ficarem seriosos per relatar amb certa pena

una missió complicada

que no volem paisatges de batalla campal.

on no volem cap cagada.

Igual que de hi ha diferents vares de mesurar

Per això direm amb convicció

també dues cares se sol comprar

Que tota passió se celebra amb devoció:

per saber argumentar o rebatre

Sense espolsar la responsabilitat

el que a la ment no cap ni es pot batre.

Que pertoca per dirigir el ramat.

Amb un sentiment poc edificant

I eixa acció col·lectiva

s’assisteix a un guió que es va relatant

que a les falles mereix alguna correctiva

amb la passió ardent que a altres contrades

pot traslladar-se amb profusió

tenen les batalles per coses serioses celebrades.

a la societat, i de la seua polis la governació.

Cal defensar la posició particular

Que ja no es volen evidències ni profecies,

que amb individual no cal confondre

promeses o mentides de les que et fies:

perquè si al col·lectiu ens volem fondre

cal un vendaval general

cal perviure en un conviure exemplar.

que aparte esta merda de percal.

Per això ni la maldat ni la lluita

Si serveix la maldat

caben en la pública cuita

com a cura del refredat

de mantindré a recer el ramat

millor eliminar ara la compostura

i conviure sense ser esglaiat.

per espantar el que ens apura.

Cantem esta lliçó que no sabíem.

I si és també la maldat la recepta del refredat

És la subtil lliçó de Malèfica

serveix esta subtil explicació

governant des del cadafal

com a edificant lliçó:

el que encara no s’ha endut el vendaval o es manté en la història tètrica.

Per no repetir la història, per fer dels pecats memòria

A esguard del maldecap,

i, si cal, una revisió ardent

el vendaval o el marejol

del que ens han contat i era poc plaent.

passen amb cert esglai el drap per no tragar amb el patracol.

Oh, sac de guano, carretilla de fem:

Oh, sac de guano: oh, sac de guano. Carreta de fem.

106

veges a vore amb Lorena què fem.

Servisca la present

Oh, sac de guano:

per llevar-nos el turment

amb tant de verd

acudint-nos al malson:

Ródenas se’ns perd.

ara amb el turment es fon. Servisca la present com a recepta Servisca la present missió

que ens encoratja i alerta

per convertir l’explicació

dels pecats que no són morals:

en el retrat al monument

caben en un vers que no sia fals.

d’una maldat com un turment. Oh, sac de guano, Les causes de la seua revisió

carretilla de porquera:

han de servir de conseqüència a l’explicació

Fes de Nahuel el que era.

per no fer holligan seguici del crit, el pecat o el vici.

Oh, sac de guano, carretilla de porquera:

No un pecat moralitzant

de rival, la maledicció de Laura, la Beniopera.

ni un argument que acaba criticant: dos dits de trellat relaxant

Anem cantant

que no caben en un tuit dels que van piulant.

i el mal espantant: és hora de refer.

Sembla el món massa enfadat i antipàtic l’argument:

Temps ha hagut de desfer

i per això el debat es presta a ser comparat

en esta època de mentides a cabàs

amb el verí del mal cagat.

i mals auguris a plaer.

Que què pot anar pitjor després de retratar amb esta maledicció la Malèfica que guiar-nos ja no gosa amb perversió?

MONUMENT INFANTIL

/ OI BRAZIL!

Autor de l’explicació: Jose Manuel Prieto Part Artistes fallers: Ausiàs Estrugo Mañó

108

110

Vint-i-set estrelles llueixen

Una federació d’estats

en els mars que ofereixen

atraient els més viatjats,

els oceans d’un indret inèdit

entre la calma de la selva frondosa

prop d’Amazònia i el seu rèdit.

o la Rio atapeïda de gent i sorollosa.

Un viatge a la lluentor

Ordre e progrés,

de la mar i l’aigua pura

verd i groc:

que esdevé un temps que apura

un viatge gravat a foc

a qui s’enlluerna amb la seua brillantor.

romàs per a nosaltres el temps detès.

Mars excelsos,

Al centre de la infantil falla

amors de Carnaval que s’han fet versos:

roman representada per a la xicalla

ens miren les aigües dels oceans

la simbologia de la bandera carioca

cercant l’escalfor i rialla dels volcans.

que els mil matisos del Brasil enfoca.

Un indret de meravelles

Un indret per a la màgia

que deixàrem per a troballes novelles

que a les protagonistes contagia

farcit de recursos forestals

la il·lusió del viatge que enceta

o riquesa de variats minerals.

l’any de Carla i Claudia, de bestreta.

Elles són les protagonistes de la història

Un país de màgia

que deixa intactes també a la memòria

Una màgia que van descobrint

els racons i fotos dels indrets

al temps que de la màgia van obrint

amb què tornen per contar-ho a torts i drets.

els racons de santers i mitologia que l’Amazònia amaga i vigia.

Claudia i Carla enfilen un somni amb què destil·len

Secrets de reunions tribals

la passió dels contrastos

o rites de bruixeria i foc ancestrals

i la vivesa del foc dels seus fastos.

que amaguen les selves amazòniques a les visitants histriòniques.

Un recorregut per les dues iniciat, que contarem al públic concentrat

Farcirem de santers la història,

abans que del regnat

dansant com van per la memòria

facen acapte o comiat.

dels embruixats o ancians curanders ballant i dansant com els volantiners.

Que és el seu moment

Els valdran els objectes misteriosos,

per beure a glopets el continent,

les calaveres o els ciris grossos,

i si cal el món descobert

i també el misteri tribal

o el que resta per a nosaltres cobert.

acompanyat d’un entorn virginal.

Un viatge on Claudia i Carla volen descobrir

Tant se fa una jove que furta a la sambera

el que resta de màgic per compartir

la fruita, i esta no s’hi entera,

en què el món ocult als viatjants

com la xicalla que rient

vol oferir als hostes que ja no són visitants.

anima la colla que alhora va bevent.

Un país de monades

Una mona pots agafar

Les noves troballes

en un sentit literal

deixen espai a la rialla i les monades:

si la marxa vols ben portar

un espai d’aclaparadors xerraires

enmig la ciutat o a l’amagatall tropical.

amb monòlegs d’inspiradors aires. Un espai d’art ancestral Animals parladors

en mesclar balls i cultura tribal,

o racons inspiradors

riquesa material i espiritual

per a la mitologia i la superstició,

recordant Monna Lisa i altres obres immortals.

la parla o la dolça dicció. Un país de celebracions

112

Carla i Claudia volen dur al Prado

Claudia i Carla no volen oblidar

les músiques de samba i fado:

que si per alguna cosa es pot recordar

un espai de balls treballats

el seu viatge amazònic és, potser,

on la xicalla troba espais de pecats.

per les festes que amb deler viuen al carrer.

Volen amb un selfi immortalitzar

Elles preferixen per a desfilar

una desfilada plena de colorit de Carnaval

vius colors amb què enlluernar

que els recorda a un rite tribal

amb records de flors i plantes tropicals

amb què els nadius volen la vida celebrar.

enyorant el passat a la natura sense trasbals.

Amb disfresses originals,

Un país de natura

records ancestrals dels avantpassats tribals,

El que més ha impressionat

xiquets vestits de rics pardals

Carla i Claudia, en el seu recorregut,

duen palmeres i records d’ínfules naturals.

ha estat l’indret dimensionat de la selva en esplendor absolut.

Estan també els balladors amb passos de coreografia lluidors

És l’Amazònia la part central

acompanyats de tocadors

d’una geografia descomunal,

d’instruments de batukada i percussió.

ja que amaga al mig de la geografia un indret de postal que tothom fotografia.

En les cercaviles de carnestoltes ells visten d’animals, moltes voltes,

Amazones el déu, amb tapall

i usen els records de pardals o voltors

fent de sagrat espantall

de grisos, marrons i més vius colors.

a curiosos desprevinguts o irrespectuosos convençuts.

Des d’ell emergeix la cascada

Amb la bruixeria o pràctiques rituals

que d’aigua desbordada

es transmet als homes cabals

omple la natura idíl·lica

la dicció dels savis ancestrals

on la vida s’alena i l’esport es practica.

que viuen de la superstició i els atzars. Són espais de tradició

Sense molestar els cocodrils

mesclats amb oceans de passió

o altres criatures no se sap si cerrils,

amb què deixar torrar el cos a la platja

es pot practicar capoeira o altres arts

d’una Copacabana que enamora i encoratja.

de xicons i vells d’esta i altres parts. Un país de tradicions i plors, Criatures bestials

espectacles i bells esports,

o joves ben animals

com el futbol que se sol practicar

tenen espai en este indret inacabat

a estadis gegants on milers solen escridassar.

on la vida és plena i s’alena en el seu esclat. Platges on nadar, Un país de tradicions

arena on varar,

Hi ha espai per a la modernitat

música que sentir:

però també per a la vella solemnitat

tots els plaers a un tir.

de les tradicions que se solen respectar en la ciutat i el poble, d’humans i del bestiar.

114

Bells rius i platges

Claudia i Carla Brasil saluden,

on els nadadors miren l’oratge

i amb la maleta tornen i muden

per demanar protecció de trons i tempestes,

estat d’ànim i caràcter naturals

vendavals i aigua torrencial en dies de festes.

en colpir amb espais celestials.

Un espai de fauna marina,

És Brasil el viatge

de natura transparent, verge i salvatge

que recomanem per partir

on l’aigua és pura i cristal·lina

a un continent que poc se sol descobrir

que paga les mil fotos del viatge.

excepte en les històries de mal veïnatge.

Copacabana o el Crist del Corcovado,

Així que maleta preparada,

a ritmes de samba o fado,

selfi rematada i...

sonen com a espai i música celestials

‘Oi Brazil!’.

que recomanen visites tan especials.

Claudia i Carla de Rio fan punt central al que tornar quan, en gir radical, el viatge es posa dificultós o es té un dia neguitós.

116

MALDATS Mon o gr Ã fic li ter a r i

LA PRIMERA EDICIÓ

eia temps que anava darrere de l’edició més antiga d’un llibre que ja era vell sense necessitat de buscar l’exemplar més difícil de trobar. El primer. Bé, el primer, o dels primers, esbrinar quin va ser el primer exemplar d’una mateixa tirada és complicat. En comptades ocasions ixen de les impremtes sèries numerades, especials, exclusives. Quan es remata el llibre en qüestió, algú li estampa el número de tants que és. El disset de cent cinquanta. O el setanta-quatre de cent cinquanta. O l’u de cent cinquanta. L’u de cent cinquanta és, per a qui ho sap valorar com mereix, l’essència de l’origen de la joia, de la fortuna, de la sort. Tant és que es tracte del primer exemplar de “Les Flors del mal” que de l’obra benintencionada d’un principiant. Qui estima els llibres els estima tots, excepte els que estan mal editats i els que de tan dolents, per bells que siguen, resulten un residu massa evident per poder-lo ignorar. No vol dir això que “Les Flors del mal” i l’afectada creació d’un debutant siguen igualment apreciats. No. No

118

per igual. Però els dos amb suficient intensitat com per a concitat l’admiració del bibliòfil que, amb els dos s’il·lusionarà, si bé per “Les Flors del mal” podria arribar a matar. La majoria però, per a ser equànime, a matar no. Només a robar. Robar llibres està acceptat entre els bibliòfils com a un comportament certament natural. Tampoc qualsevol cosa, però sens dubte sí “Les Flors del mal”. Si l’exemplar no està serialitzat la seguretat de quin lloc ocupa entre els altres volums germans és una quimera que ni tan sols es considera com una possibilitat. Tant és que el llibrer, l’editora o a la impremta juren i perjuren que tens a la mà el primer volum d’aquesta o aquella fornada. És com saber quin dels bessons va néixer primer. T’ho fan cert a partir de testimonis que, per ser rigorosos, poden ser o poden no ser. Aquest era el cas del meu exemplar, testimoni d’un fracàs terrible per insoluble. El meu exemplar era només un de tants de la primera camada de la dramàtica història sobre l’última dona ajusticiada al país dels

meus avis. Deien que era una assassina implacable i freda. La pura maldat personificada. No hi havia cap numeració de sèrie a la pàgina de crèdits ni hi havia constància de més edicions que la que jo havia aconseguit després de molt esperar i pagar uns ports desorbitats perquè me la feren arribar d’una llibreria d’antic de les Highlands després d’un arriscat gir postal. Però ací està. El tinc a les mans. La impressió és tosca, el disseny mediocre, el paper bast. Però té una capacitat d’atracció difícil d’explicar que naix de la supervivència. El que ara es coneix com l’encant d’allò ‘vintage’. I a més està ratllat. Les ratlles a llapissera em van sobtar al poc d’obrir-lo. No es llegeixen tots els llibres que es compren per antics. El bibliòfil de debò estima l’objecte, no el contingut. El llibre, no la història. Haver de llegir tot el que es compra és una deformació que un bibliòfil de debò paga car. Si has de llegir tot el que compres, estàs acabat. És impossible abastar tant. Estava, per tant, fullejant-lo amb el gust amb el qual altres tocarien un cos nu i, de sobte, ahí estava. La primera frase subratllada, a la pàgina vinti-dos. La sorpresa va ser majúscula. No m’ho esperava. Jo passant les fulles tant tranquil i de cop i volta… una sentència allà, destacada, surant per damunt de la resta. No vaig poder evitar llegir-la, clar. Estava allà, cridant-me pel nom de pila i dient… “Mira!” “Mira que posa ací!” I deia exactament “en aquell moment ningú va entendre per què la meua germana no va lluitar gens per salvar la vida. Es va deixar ajusticiar sense explicar com de difícil havia estat la seua vida. Era com si la soledat que va haver de patir durant tot el procés li hagués assecat l’ànima. Pobra. Ningú va coneixer-la de veritat. Ningú va questionar la imatge pública que li havien endossat sense ni tan sols entrevistar-la. En els més de tres mesos que va estar empresonada no va acudir a escoltar-la ningú dels qui”. I ahí es quedava. Ningú dels qui. ¿Ningú dels qui? Pareixerà una ximpleria però que estigués subratllat només fins aquell punt de l’oració em va fer difícil seguir llegint-la. Tornava a passar una vegada i una altra els ulls per la part de la pàgina subratllada i em preguntava, com si es tractara de dos afluents d’un mateix riu, per una banda qui dels ningú no va acudir a escoltar-la tots els tres mesos que va estar empresonada, i per una altra qui seria la perso-

na responsable d’aquella intensa, emotiva, però interrompuda subratllada. ¿A qui se li ocorre deixar una frase inacabada? ¿És que només els qui escriuen tenen la responsabilitat de ser coherents amb la narració? ¿Què passa amb els que lligen si la zona subratllada no té caps ni peus, o el que és pitjor, t’amaga la conclusió d’una sentència que, per intensa, et té la ment atrapada? El llibre era de principis de segle. De mil nou-cents i poc. Han passat més de cent anys i tots eixos anys que han passat es converteixen en possibilitats inabastables a l’hora d’esbrinar qui pot haver marcat aquella pàgina. Impossible saber quan, on, i per què. Quina podia ser la relació d’aquella persona amb la història de l’última dona que va morir penjada per ordre d’un tribunal al petit país dels meus avis. Vaig desestimar la idea quasi d’immediat, conscient del laberíntic món d’opcions que se’m posarien al davant si intentava investigar, i vaig concentrar-me en l’altra via de dubte. La del contingut. Qui dels ningú? Qui d’aquelles persones que devien haver anat a escoltar-la durant el tres mesos que va passar empresonada no va acudir? Qui, amb la rellevància de provocar que ella no lluitara per la seua vida la va deixar abandonada? Era això? Un abandó extrem que et du a pensar que no paga la pena la vida ja? I vaig patir. Vaig patir tant que no vaig atrevir-me a fer l’esforç de passar de la zona subratllada i tirar endavant, i indagar qui, i saber per què, i entendre el fons. Vaig tenir por de ser conscient de com tots el qui, en algun dels moments de la vida, en el més obscur de tots ells, deurien acudir a escoltar-te sense que cap circumstància els desviara de l’única responsabilitat de la qual haurien de ferse càrrec en aquell just instant en que et va la vida…

He decidit deixar aquesta última reflexió interrompuda, però ja sé que la maldat pitjor és la que mai s’anuncia.

Lara Siscar Peiró. Madrid, 13 de desembre 2018.

Maldat

/ 02 Significats de 02 /

1. f. Qualitat de dolent. 2. f. AcciĂł dolenta i injusta. 120

/ Diccionari Real Academia EspaĂąola /

ELS DIMONIS DELS CASALS “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

122

Hi ha dimonis emplomats

La seua especialitat

que s’apunten a la falla

és embolicar la troca

amb els cors enverinats

i, quan tot està enredrat,

i carregats de metralla

esmunyir-se, fent-se el soca.

que amollen a tort i a dret,

Els dura la mala llet

siga de paraula o fet.

fins que s’arma el canyaret!

Els elements en qüestió

Podríem classificar

són tant mascles com femelles,

de manera fidedigna

però en alguna ocasió

en dos conjunts, ras i clar,

es presenten en parelles.

tota esta fauna maligna:

Llavors, que no et passe res,

si els uns són omnipresents,

perquè és com si foren tres!

els altres estan absents!

Com que semblen molt normals,

Els primers són coneguts

no els calaràs d’una ullada,

per tindre una doble cara,

però n’hi ha en tots els casals

que si en públic estan muts,

algun fill d’esta ventrada.

en privat peguen la vara

I qui et diga que no en té,

i escampen a mitja veu

t’enganya a base de bé!

el seu verí a tot arreu.

Ni aproven cap decisió

En fi, com la conclusió,

de la junta directiva

per no fer la història llarga,

ni aporten cap solució,

accepta’m esta lliçó

per estalviar-se saliva.

encara que et sàpia amarga:

La seua raó de ser

una falla i un vesper,

és: ni fer, ni deixar fer!

figues del mateix paner!

Els segons, en tot un any, no fan senyal d’estar vius i pots caure en el parany de creure’ls inofensius. No sigues tan innocent o et cascaran de valent!

Quan arriba el mes de març i l’aire fa olor de festa els reviscola, voraç, la fera de la protesta. Amb mesos de fam i set, no ha d’estar de mala llet?

Teresa Broseta

QÜESTIÓ DE CONFIANÇA “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

nfront de sa casa, en el mateix carrer on vivia, Eusebio intentava introduir la clau en el pany de la porta després d’haver pujat per les escales fins al pis que va llogar la setmana passada i en el que ara entrava per a cerciorar-se de la visibilitat que li oferia el finestral del menjador, cosa que no va fer quan va ser acompanyat per l’agent de la immobiliària dedicada al lloguer. La qüestió: agarrar a la seua esposa amb l’amant, un que exercia com el president de la comunitat i veí de replanell. Va començar a sospitar al veure en diverses ocasions xiuxiuejant a les seues esquenes. Es va aproximar caut al finestral on un parell de cortines s’encarregaven de filtrar els rajos solars d’aquell matí d’estiu. De la motxilla, va traure un trípode i va desplegar en cada pota els elastòmers d’alumini, convençut de que ningú li havia descobert deix la gravadora digital disposada. Davant d’on estava la visió del seu menjador i dormitori era perfecta, ja que les dos vivendes

124

estaven a la mateixa altura, quint pis. Només quedava regular el teleobjectiu i aconseguir la imatge perfecta, per a això es va centrar en els badalls de la persiana. Va consultar l’hora. Li quedava el temps just. Va deixar al costat un butacó per a la comoditat de la dona que havia acordat hauria de filmar, i que no era una altra que la seua cunyada. Una altra que s’interessava per la comesa. Dies després passejava pel menjador de sa casa com un gall de corral, d’indici, va captar la llumeta roja que indicava l’activitat de la càmera que va instal·lar en el pis de davant. L’hora acordada per a la prova de filmació havia passat i no pareixia veure a ningú. Poc li quedava per a agafar l’autobús que li acostaria a la fàbrica on treballa durant el torn de vesprada. Ple de nervis, va intentar despedir-se de la seua esposa, i ho va fer quan va rebre l’entrepà embolicat en paper d’alumini en una motxilla. A l’eixir de casa, a la llunyania va reconéixer la cunyada, que s’acostava per cap de carrer. Sent descobert per ella i, com un mim de circ, li va mos-

trar el seu rellotge afegint queixa amb ambivalència. Ella ni es va immutar, ja que poc li importava aquella estratègia embastada perquè la seua germana li concedira el divorci. Eusebio va creuar el carrer com qui ho fa davall un torrencial, va encertar en el pany aconseguint obrir la porta. Van pujar els dos en l’ascensor, per suggeriment d’ell i van acudir amb pressa fins a col·locar ella el seu ull en l’objectiu de la càmera. Al poc es van despedir amb besos de periquito. Ella va quedar disposada a gravar. Ja que, segons ell, li posava les banyes quan acudia al treball, sobretot els dilluns. I eixe era el dia triat. Així va passar tota la setmana fins que va arribar el diumenge, per costum, Eusebio i la seua esposa solien fer un passeig per la vora del mar. Ell no apreciava interés per part d’ella, ja que ni tan sols havia preparat la bossa amb la tovalla i el bronzejador. No obstant això, solien anar després de desdejunar-se. Per veure deambular com una bola de billar, sense encertar carambola, es va decidir i com un saltimbanqui es va atrevir a tallar-li el pas en el corredor: — ¿Qué et passa? No veig que tingues ganes d’eixir de casa. L’esposa no li va respondre, per la qual cosa va intuir que mantenia alguna quimera. Per això, es va prendre un temps per a reflexionar aguaitat a la finestra, on només veia un reflex del teleobjectiu de la càmera instal·lada. Es va sentir orgullós al veure que la cortina cobria part del saló i evitava veure l’interior amb total impunitat. Al veure a l’esposa tornar de la cuina, va arremetre amb un altre envit, i ho va fer atrapant-la per la cintura, sense a penes deixar-li folgança.

da li hauria de respondre, així que ho va fer de l’única forma que podia:

— Vull que observes una cosa —le va exclamar. Va ser portat de la seua mà i va quedar enfront del televisor per disposició d’ella, que prompte va connectar la càmera digital de fotografiar en l’entrada de l’USB. Va agarrar el comandament a distància i va quedar junt amb ell, poc van tardar a aparéixer les imatges seues amb el seu amant, nus en el butacó del menjador que ell mateix va deixar. La filmació podria romandre més temps, però ella no li va permetre al conéixer el final. Amb un mocador va sonar el seu nas brunyida, i quan va recuperar la lliure disposició dels nasals, va afegir amb to despectiu: — No tens vergonya, davant de la nostra pròpia casa. — T’ho puc explicar... — Qué em vols explicar? Si el que necessites és la separació, només havies d’haver-ho dit. De sobra saps que m’entenc amb Fabiàn, el veí. Potser no te n’has adonat? Mira que no hem fet per això. —Això es lo que jo volia demostrar… —Doncs et fots! Que la que t’ha agarrat fotent amb una altra he sigut jo. —Damunt de banyes... penitència. — Per al poc ciri que tens, et sobra processó.

— Vinga disme... què et passa — el seu to va resultar melós. Ella li va mirar fingint contrarietat, més prompte que vespra-

Llorens Bustos

MALÍCIA INHERENT Majo Sellens

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

126

Ha caigut sobtadament.

Les mentides

I el colp,

brollen per cada clivella de la seua pell.

ha desintegrat la màscara,

Com teranyines verinoses,

que amb tanta cura i temps,

atrapen i destrossen

s’havia fabricat.

tot allò que abans acaronaven.

Al centre de la plaça,

Addictiva i astuta doble mirada,

lluiten ara la raó

meritòria de guardó.

contra la incredulitat i l’enteniment.

La vil arrogància

Vergonyosament real,

infesta el seu interior,

un esclat putrefacte de maldat.

oferint-li el silenci com a única opció.

Sense confessió,

Cor desert

les seues ronyoses accions

amb intencions mefistofèliques.

s’escampen per l’aire.

Ara, nua. Sense disfressa,

Agudesa metamòrfica

la gent l’observa.

per a aconseguir els objectius més cruels.

Ja no pot amagar la seua essència.

“DISASTER” Borja Abargues

128

HISTÒRIES DE MALOS, DE MALDATS I D’ALTRES ETIQUETES

na persona mala és una persona roïna moralment. Començaré este relat parlant d’eixa qualitat negativa de les persones en tant que el seu antònim és la bondat, que és la característica que marca a la gent positiva. I ho faré amb personatges reals que foren molt roïns i que comptaren, no obstant això, amb el vist i plau de gran part de la societat als seus respectius països. Personatges nefastos de la Història com Hitler i Mussolini accediren al poder per mitjans democràtics i una vegada investits d’eixe poder, l’exerciren de manera dictatorial, dèspota i despietada. Lamentablement estos mandataris formen part d’una de les pàgines més negres de la Història de la humanitat. La ficció està igualment plena de personatges com els esmentats. Està instal·lada en la societat contemporània una estranya atracció per allò roín. Homes i dones “malos”, que ací no s’escapa ningú. No heu sentit parlar mai de la dona fatal? –traducció de la paraula original francesa femme fatale-. Normalment es tracta d’una persona roina que en l’actualitat sol ser vista com un personatge que està en el llindar entre la bondat i la maldat. Al món del cinema, per exemple, hi ha hagut molts “malos” al llarg del temps. Sàdics, violents, manipuladors... quan més roïns, millor. Per

130

citar-ne algun, el primer que em ve a la ment és Hannibal Lecter, magistralment interpretat per Anthony Hopkins en “El silencio de los corderos”. No es queda curt en maldat Anthony Perkins en el personatge de Norman Bates de la cèlebre cinta d’Alfred Hitchcock “Psicosis”, com tampoc cal perdre de vista Darth Vader en la saga de “La guerra de las Galaxias”. Quan als fulletons televisius, s’emporten la palma Larry Hagman, el malvat JR de la sèrie “Dallas”, o els caminants de “The Walking Dead”, sense oblidar les maldats de Ramsay Bolton de “Juego de Tronos”. Com deia, hi ha gent, i no poca, que va amb els “malos” de la pel·lícula, potser guiats per una mena de rebel·lia contra les costums o els usos socials, contra allò políticament correcte. I no es tracta d’una moda actual. Tinc amics de la infantessa que en els westerns anaven amb els indis quan allò normal era estar al costat dels vaquers, Sèptim de Cavalleria inclòs. A la gent en general li agrada fer la distinció entre bons i roïns en tots els àmbits de la vida. Al món de l’esport hi ha una frase que donà la volta al món. Era un dinar de nadal del 1999 al Camp Nou. Àpat al que assistien jugadors, tècnics, col·laboradors, directius i premsa. En un moment donat l’entrenador del Barça,

Louis van Gaal, va prendre la paraula per a presentar al nou ajudant, José Mari Bakero. Els periodistes aprofitaren el moment per a preguntar per la posició de Rivaldo, obligat a jugar per l’esquerra quan el brasiler aspirava a fer-ho pel centre. L’entrenador holandès va respondre al periodista amb un lacònic i inesperat: “Tú eres muy malo”. Després faria famosa una altra frase tan simple i lapidaria com l’anterior: “Siempre negativo, nunca positivo”. Sense abandonar el futbol, per als seguidors del Deportivo de la Corunya el València CF es va convertir en roín el 14 de maig del 1994 per culpa d’un penal llançat per Miroslav Djukic que el porter valencianista González va neutralitzar i que va privar als gallecs d’una lliga que es va endur de rebot el Barça. Des d’eixe dia les successives visites del València a Riazor s’han produït envoltades d’un ambient molt agressiu. I en l’imaginari de malvats dels seguidors de la Selecció Espanyola de Futbol, trobem Gamal Al-Ghandour, l’àrbitre egipci que amb les seues decisions en el partit davant Corea del Sud, ens va fer fora del mundial del 2002 a les primeres de canvi. Una acció roina és també una maldat. Ma mare solia dir que “Ha fet més mal que la pava” per a referir-se a qualsevol acció negativa que alterara la normalitat de la llar. Jo de menut desconeixia la realitat, que la pava no era la femella del pavo (del titot), sinó que es tractava d’un bimotor de combat Heinkel-46 de l’Aviació Nacional que bombardejava el Port durant la Guerra Civil. Una altra frase familiar d’aquells remots temps era “això està més roín que la tenca en suc”. En la vida he provat una tenca i només sé que és un peix que es cria en rius i tolls d’aigua dolça. En contraposició a la maldat està la bondat. Molt a sovint per a destacar les qualitats bondadoses d’una persona solem dir que “no té maldat”. Una barreja de maldat i mala llet la tenen els polítics mediocres que utilitzen les desgràcies dels demés, ja siguen provocades per causes naturals o intencionades, amb la finalitat de guanyar un miserable grapat de vots. També hi ha una certa tendència a etiquetar-nos i fer distincions entre bons i roïns en funció d’adscripcions ideològiques, religioses, polítiques, esportives i fins i tot, falleres. Barça/ Real Madrid, Dreta/Esquerra, PP/PSOE, Cristià/Musulmà/Ateu, Prado/Vila Nova/Mercat... en este cas estem davant una mena

de contracte psicològic que signem amb la resta de la societat mitjançant el qual el nostre punt de vista estarà lligat a eixa adscripció, de manera que quan acceptem esta classificació el bàndol elegit per nosaltres serà sempre el bo i el nostre antagonista el roín. El problema ve quan ens trobem davant un “no adscrit”, algú que s’autodefineix com a apolític o que no li agrada el futbol o que no és de cap comissió fallera; de forma automàtica ja tenim un sospitós que acabarà rebent bufetades d’un i altre costat. Els blaus diran que és roig, els rojos que blau; els del Barça, que és del Madrid, els del Madrid que és del Barça i així successivament. Partim doncs de la base de la negació de la independència. Pensem que és impossible que no puguem etiquetar d’alguna manera a tal o qual persona. No comprenem que eixa persona no tinga més punt de referència que ella mateixa. I com a corol·lari del binomi bo/roín i de totes les variants més amunt assenyalades, un lapidari poema d’un pastor protestant alemany, Martin Niemöller que ens fa reflexionar sobre eixa independència de la que fan gala determinades persones: “Quan els nazis vingueren a endur-se els comunistes vaig guardar silenci, ja que jo no era comunista. Quan empresonaren els socialdemòcrates vaig guardar silenci, ja que jo no era socialdemòcrata. Quan vingueren a buscar els sindicalistes no vaig protestar, ja que jo no era sindicalista. Quan vingueren a endur-se els jueus, no vaig protestar, ja que jo no era jueu. Quan vingueren a buscar-me, no hi havia ningú més que poguera protestar”.

MIGUEL ÁNGEL PICORNELL Periodista i Llicenciat en Dret. Actualment, regidor a l’Ajuntament de Gandia.

QUI NO VULLGA POLS QUE NO VAJA A Lâ&#x20AC;&#x2122;ERA Mario Miret

132

Qui en una altra vida

Qui assenyale amb el dit

vullga ser una formiga

a qui es resguarda del fred

que parle sense pensar

o es riga des del llit

que alce la mà

en la nit de San Josep

que no vullga somniar.

que caiga en l’evidència que pregunte a la gent

Qui busque ser la tempestat

i mora de vergonya

que no faça cas al plor

per no saber respectar.

que continue sent egoista que no deixe volar.

Qui jugue a ser Déu i no sàpia perdre

Qui no divise la màgia

o burle les regles

en la nit de San Joan

per ser més premiat

o no haja vist en uns ulls

que no cride a la porta

una estrella fugaç

que no li deixen entrar

que torne a la seua infància

i es quede sense festa

que tremole al recordar

i sense la nostra amistat.

i se submergisca en rius d’alegria per assecar la maldat.

Qui li perda el respecte a allò que admirem o ens mire de dalt a baix al passar pel costat que ho tiren al fem que ací no el volem i acaba entenent que no és un bon faller

MALDAT ENDIABLADA Francisco Zamora

134

MOSSEGA’T LA LLENGUA PER A NO FER MAL “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

ncenc el portàtil i el Word se m’obri de seguida. Quin gust de Mac. És de veres que preferisc el meu portàtil Windows. Pot ser pel meu afany contestatari i rebel, volent fugir d’allò mainstream i “lo guai”, com a petita acció contra l’establishment. O pot ser per pur sentimentalisme. Per ser el primer portàtil que em vaig comprar amb la meua suor i per haver-me acompanyat durant tota la carrera. El cas és que va com el cul i només arrancar-lo i esperar els 20 minuts habituals per vore aparèixer la pantalla blava de “benvingut” de Windows – ben trobat- ja és un mal de cap. En fi, que és veritat que açò del Mac és una meravella. És pur darwinisme, encara que més tirant a asimovisme: s’imposen els millors sistemes i no pots anar sempre en contra d’aquesta corrent o acabaràs desapareixent. És com el cas de la fotografia analògica sobre la digital, o inclús el paper sobre el electrònic: l’únic motiu real per a prioritzar d’aquesta manera és per pur fetitxisme. Llegint-me ara parec un imbècil xiquet de papà amb els meus dos portàtils i problemes del primer món. A què ve tot açò? És un mecanisme que gaste per desgreixar cada vegada que em dispose a escriure sobre alguna cosa. Escric tot allò que em ve al cap i així per pura inèrcia els següents paràgrafs, els realment importants,

136

m’ixen fluids. Després només he de entregar eixos, esborrant els primers, i fi. Però i si esta volta no funciona? Habitualment amb un paràgraf és suficient i acabem de començar el quart. Què em passa? Les bases són prou senzilles: extensió entre full i mig o dos fulls i tema “la maldat”. Relacionat amb les falles, està clar. La meua experiència amb el món faller realment és curta. Però bé és cert que existeix. Vaig ser inclús president infantil d’una falla de barri obrer del meu poble. Tenia 10 anys, per tant mentiria si digués que va ser per elecció cent per cent pròpia. No vaig dir que no, clar està, però a aquella que li feia realment il·lusió era a ma mare. Vaig durar 2 anys, el de presi i el d’expresi. La experiència va ser molt bona, per suposat. Vaig fer molts amics i sempre teníem sopars. Però els anys de bonança van voler que ens mudarem a les afores del poble, a una urbanització allunyada de tot per al xiquet que té com a únic mitjà de transport una bici, i una pronunciada pendent per a tornar a casa. Va ser quan vaig passar de conviure amb l’ambient faller a ser només un testimoni de la festa cada març.

Per tant, seria molt hipòcrita que parlara d’este món en primera persona per més que tinga soles bones paraules per a la festa fallera. Sóc molt fan de la seua visió caricaturitzada de la societat i, sobre tot, gaudisc molt amb la crítica fallera, la meua part preferida. Però puc fer-ho com actor passiu. Faltaria més! Una cosa tan nostra com son les Falles, tant com una paella, una dinaora amb cerveseta i entrepà de figatells, o un “sí, sí, però quan ací fa fred no hi ha jaqueta que te’l lleve”. Tinc dret a parlar, veritat? Ja siga bé o mal. Tant com quan li dic a un amic en diumenge que cóm se li ocorre tirar tal ingredient a la paella, que això és arròs amb coses. O criticar al bar que et cobra les papes, criticar a aquell que diu “papes” en compte de “creïlles”, el accent apitxat del poble del costat, al comentarista de Canal 9 –rest in peace- per clarament ser del Valencia CF, al que escriu València sense accent, al que escriu en anglès per a fer-se el guai podent escriure amb la mateixa facilitat “descansa en pau”, al que no para de parlar de futbol per monotemàtic, a aquell que es creu superior per no agradar-li el futbol. Al que escriu oracions infinites en les quals és impossible no perdre el fil. De què parlàvem? De maldat. No, no, parlàvem d’açò: de parlar. De poder fer-ho bé o fer-ho mal. O només teniu bones paraules? Jo sóc de Dénia, i ens encanta clavar-nos amb els de Xàbia. Costum clarament recíproca. I a Gandia? Supose que també passa. Amb Oliva? I qui es clava amb Gandia? Hi ha voltes que senta mal, veritat? Personalment a mi em fa més gràcia que fàstic. No m’ho prenc de debò. Una vegada recapacites, te n’adones que no es claven amb tu directament. No van a buscar ferir la teua persona, sinó una idea més bé. Per tant, més roí seria quan et claves directament amb algú per com parla, escriu, cuina o treballa. En eixe cas s’està atacant directament a l’individu, però ho tenim més normalitzat. O quan et claves amb tal polític, tal músic, tal actriu... Hauríem de perseguir-ho? És clar que no! Estem bojos? Som lliures de poder parlar bé o mal de la gent, no és de veres?

No hi ha res roí. És a dir, no hi ha maldat en l’ús del llenguatge. En la crítica. Es sà.

Si es claven amb tu què fas? Els contestes i fi de l’assumpte. Però i si no es claven amb tu? I si no és amb l’individu, sinó en allò que coneixes però que no és teu? Pensa-ho tranquil·lament. Per lògica pura, t’hauria de ser molt més indiferent, doncs encara que pugues estar en contra d’eixa opinió, ningú t’està atacant a tu. Estem d’acord que no hi ha cap maldat en exposar idees? Que no hi ha cap intenció d’atacar-te personalment per dir en veu alta allò que es pensa? Pots estar d’acord o en desacord, però no hi ha maldat. I per què tant odi contra aquells que fan broma amb senyeres, siguen del color que siguen. S’estan mocant damunt teua? I per tal persona que es clava amb un símbol religiós? O les paraules d’un concursant d’un reality el qual no practica la teua filosofia? Açò que no s’està fent en la teua contra sí anem a perseguir-ho mentres al bar continuem burlant-nos de les costums del poble del costat. De veres volem viure buscant que tot ens ofenga o a un poble on no existisca la crítica? Amb unes falles que siguen ninots plans, com maniquís de centre comercial? Deixem de costat les representacions caricaturesques de la societat? Deixem d’acompanyar els monuments amb simpàtics i enginyosos cartells perquè poden molestar a algú? Jo no vull açò, vull poder riurem amb allò que representen les escenes d’una falla. I també a canvi deixe que algú es puga clavar amb el meu pensament o inclús amb mi directament. Però tranquils, si ningú ho fa jo sempre tinc temps per a dir lo imbècil que sóc per tindre dos portàtils i hipòcrita per voler aparentar ser un rebel seguint la corrent de moda al mateix temps. Que què és la maldat? Privar-nos de pensar diferent a altre, ficar barreres al diàleg i cridar fort “blablabla” tapant-nos les orelles amb els dits quan algú vol ser igual de lliure que tu. Parlem? Javier Justo Moncho

LES ILLES PERDUDES Abel Dávila Sabina

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

138

Encercla l’illa amb dits de vent i espera que els déus, benignes, vulguin apropar-te-la. Miquel Martí i Pol

amb Suau aïllament, com qui fa caure la nit en l’immens pou de la ferida, la veu com un ésser, capaç i assassina destil·la un fil - horitzó un ganivet de tall prim, com una flor de flors, enfosqueix la cambra, s’agafa al cor com badall als llavis - i mor de mal i mor de vidadorm I visc en les injustícies dels temps, compte amb austeritat els grans de sorra incrèdula fins que arriben les illes perdudes als meus peus i l’aigua comença a esfilagarsar-se a poc a poc als ulls.

AÜC Juan José Todolí

140

SET PECATS I UN PROBLEMA DE CAPITAL La gelosia s’engendra entre els que bé es volen, de l’aire que passa, del sol que toca i fins i tot de la terra que es trepitja. Miguel de Cervantes (1547-1616)

uixerques era el poble típic de la Vall del Vernissa de carrers moruns escalant una muntanya, cases menudes, ajuntament, església barroca i un bar on es trobava tothom per a fer-se’n una o a jugar a les cartes. L’oncle Honori parlava en veu alta en la barra de Ca Vicent mentre veia passar per la plaça del poble, com quasi cada dia a la mateixa hora, al ciclista. Al seu costat un repartidor de begudes preparava la nota de les mercaderies servides ignorant la xerrameca del vell. –Ai quan eren xiquets. Que bé s’ho passaven bullint cola de conill a la caseta de l’horta vora riu que tenien del seu avi! Vénen de família de llauradors. Sap? El repartidor li va donar l’esquena i va eixir ràpid cap a la furgoneta. –El que fa l’enveja! Va dir com una declaració de principis. Parlant-li ara al cambrer va continuar una història de les tantes que tenia com el més informat xafarder del poble que era. –Ja deu fer d’això quasi quaranta anys. Va dir pensatiu. –Ja veus! Agafant la bicicleta corrien carrers i camins d’horta fins que entraven en aquell casalot deshabitat, ple d’andròmines polsoses i amb olor a humitat i fem dels animals que havien criat fins pocs anys enrere. Res semblava més important que aquella tasca que els absorbia totes les vesprades després de l’escola. No eren d’un

142

poble faller però s’havien aficionat de tantes vegades que amb “La Paloma” havien baixat a veure els monuments a Gandia. L’estructura de la falla creixia mentre els ninots pintats amb colors cridaners s’amuntegaven per les parets. Fins i tot, quan es quedaven a fosques havien de recórrer a un carburer que els permetia perllongar la construcció de la falla fins al moment en què ja no podien arribar més tard a casa. Més d’un dia la mare els va rebre amb l’espardenya desembeinada per a posar ordre a l’horari. Un parell de collidors forasters que havien arribat feia uns minuts escoltaven curiosos la història. L’oncle Honori tenia, certament, ànima d’actor. Miquel i Manel, un any més jove, sentien la glòria dels grans creadors quan el director del col·legi, i el rector del poble, home de sotana llarga i cara agra, els felicitaven cerimoniosament davant de tots per un monument tan ben fet. Tot l’esforç quedava amplament compensat. Ningú de tots dos va ser un gran estudiant de secundària. De fet ja començaven a fer falletes infantils d’encàrrec, modelades amb cura. Poc els importava Kant o la Batalla de Bailén. Sols descollaven en química, on preguntaven amb entusiasme al mestre de l’assignatura sobre qüestions relacionades amb els productes

que gastaven en les falles o en l’àrea artística, a condició que els deixaren dibuixar fulls i fulls de llibreta amb els personatges que compondrien les falles que anaven preparant. En arribar a la majoria d’edat tots dos ja formaven un taller conegut en l’àmbit comarcal. Ocupaven una nau de façana pomposa que havia sigut magatzem de taronges i havia estat buida durant dècades. De falles infantils havien passat a falles de barri de tercera i, amb un prestigi que creixia com ells mateixos, i passada la vintena, ja feien falles de primera amb un equip entusiasta de pares, germans, algun cosí i, fins i tot, la dona de Miquel.

En rebre més encàrrecs Miquel, més planer i obert, va agafar la tasca d’anar a les falles, parlar amb els presidents de les comissions de dinarot en dinarot i acudir als actes oficials. Era un home amb habilitat natural per a vendre. Era simpàtic i afalagador sempre sabia posar el dit en el punt màgic que enamora homes i dones. –Bon dia valent, ja m’han dit que estàs fent la millor comissió de tota València, els deia a ells. –Collins, que rebonica eres!, els deia a elles amb galanteria però sense faltar al necessari respecte. Sabia arribar de forma discreta i efectiva a les persones, però no li importava molt cagar-se en la mare que els va parir si li escatimaven el preu demanat. No era mala persona. Es preocupava sincerament per la seua gent però “el que va davant, va davant”, solia pensar. Manel, més tancat de caràcter i més artesà que home de negocis, va romandre al caliu del taller traginant d’ací cap allà amb els

motles, pegant martellades o repassant els ninots ja preparats pels ajudants que començaven a tindre. Sols eixia del poble per anar a València a veure les falles de la temporada i inventar les que haurien de fer. Els inicis van ser durs però, tanmateix, va ser una època molt bonica on les festes es feien amb gran alegria, tots junts mestres i manobres. Gaudien de la complicitat de molta gent del poble que passava pel taller a fer xarradetes esmorzant al sol a la vora del camí i ajudant, si calia, a moure les estructures el dia que havien d’eixir del taller. Miquel s’havia casat amb Carme, la novieta de tota la vida. La jove família, pare, mare i la parelleta, Ramon i Roser, destacava en el poble per la roba distingida que Carme comprava en les millors botigues de València. Els dies de processó tornaven al poble on lluïen com la mateixa família reial saludant amb elegància a dreta i esquerra. Semblava que Manel anava a quedar-se per a vestir ninots, ja que no sants, però a la fira d’Albacete, amb ocasió d’una excursió amb amics del poble, va conéixer a Altagràcia. La robusta mulata dominicana, encarregada de la caseta de tir, fou la primera que li va llevar la roba i les vergonyes. Va caure com un pardalet en un parany d’exuberància femenina. Prop de ser quarantí es va veure pare d’un morenet d’ulls negres i cabell rull que s’estimava com carn de la seua carn que era. Carme i Altagràcia romanien a casa fent tasques de mestresses i, si no comptem les celebracions familiars, el tracte era el mínim i, sense ser afectuós, arribava a correcte. Els cosins, amb quasi dues dècades de diferència feien vides separades pels quilòmetres entre Gandia i el poble on Manel encara vivia. Les coses però canviaren quan els fills es van fer grans i els seus avis van morir. Clar, allò més normal és que entren a treballar a casa, però ja saps el que passa. Va dir l’oncle Honori. Te’n recor-

des de la família eixa que feia figuretes de porcellana? Igual, igual. –Bé, continue. Sabeu què em deia Manel? –Tio Honori. El fill del meu germà és un gos, i mira, mira, sempre el tens fent el moniato davant dels treballadors–. Ramón, el meu nebot, passa pel taller i fa observacions innecessàries als treballadors que callen per no replicar. Collons, de fora vindran... Per altra banda Roser, germana de Ramón al càrrec de l’administració, després d’haver fet un mòdul de formació professional, es passava hores en la pantalla tàctil d’una tablet, torbant-se amb les xarxes socials. Es pot imaginar vosté, tio Honori com porta els comptes!–em deia I és que Manel estava més que fart arraconat, poc a poc, a un paper secundari. Ja no reconeixia la que era l’empresa familiar que ell i el seu germà havien alçat. És cert que Miquel, el germà major, aleshores un home obès de tants dinars i festes, tenia cabet per als negocis i havia fet que l’empresa creixerà, però res haguera estat possible sense la creativitat i la dedicació del segon. Tantes hores amagat al taller sense més vida que les falles que s’havien d’entregar puntualment i cap reconeixement de la seua tasca. –La perra hija de la gran puta ya ha conseguido que sus hijos controlen el taller y tú mira pendejo no eres na. L’oncle Honori es delectava imitant l’accent de la dominicana com si fóra actor d’una telenovel·la. Ja feia temps que Altagràcia i Carme no es parlaven. Bé, després de l’última ja s’ho havien dit tot. Manel humiliat més i més pel fort

144

caràcter de la seua dona no gosava alçar el cap. Sabia que havia d’haver posat límits temps enrere al germà, a la seua família i, fins i tot, a sa casa, però ell era més de callar i treballar. Miquel, en canvi, era un personatge en la comarca, sempre convidat a la vida social fallera i a tots els esdeveniments municipals. A cada premi que es concedia al taller Carme li calfava el cap perquè els fills aparegueren en la foto. –Ja saps, han de relacionar-se. Et fas major i el teu germà és un talòs per a aquestes coses, Ramón i Roser han d’estar preparats per fer-se càrrec del taller, ja saps que el teu germà no val per a aquestes coses. Els premis i el reconeixement eren tals que el mateix President de la Generalitat havia visitat el taller. –Millor tio els rebrem nosaltres que estem més posats en aquests actes Amb delectació Miquel, Carme i els fills s’havien lluït davant de les càmeres. –Apestosos de mielda, va dir escarotada Altagràcia en veure els cunyats en la televisió. No va suportar ni un minut més la vida al poble, al marit i ni al xiquet. Va agafar les maletes i diuen que viu a Barcelona amb els diners del divorci. La tensió diària era coneguda al taller i les tafaneries començaven a estendre’s com un càncer pels pobles veïns. El segon premi que van guanyar en categoria especial a València no va aprofitar més que per a agreujar les coses. Manel va dir que havien invertit

més que el que els havien finalment pagat. Miquel li va replicar que ara eren coneguts a tota València Els germans que sempre s’havien respectat es van faltar al respecte com mai... Pegant una Portada Miquel va dir a Manel que volia que se separaren, convençut que el germà era un obstacle per a les seues ambicions. Ja es podreu imaginar què va passar... L’oncle Honori agafa la copa i pega un darrer glopet acomiadant-se dels parroquians que s’han ficat també a opinar sobre els germans. Puja dos carrers i passa per una placeta on un home seu al sol en una cadira de rodes. L’Honori el saluda amb un Deuuu i desapareix darrere la persiana de casa. El ciclista ha fet camí mentrestant. Passa pel costat del que va ser el taller. Els murs romanen intactes però dins el sostre ha caigut i la llum cau dura sobre els enderrocs. Restes del material de treball estan cobertes de la mateixa runa que hi havia a aquella caseta en la qual els artistes fallers havien començat. La humitat de les pluges de set anys ha fet créixer una figuera a l’interior i li dóna un aire certament tropical. Res queda d’aquells anys de premis i glòria. En separar-se els germans la fórmula màgica de fer falles s’havia dissolt en l’aire com les mateixes cendres de la nit del foc. Miquel ho havia intentat amb els fills i els gendres, però aquests havien malbaratat el patrimoni en uns anys capficats en una nova empresa de fer ninots i estructures per a parcs d’atraccions i concerts de rock que els havia de fer rics. El patriarca havia perdut condicions i, a més a més, les promeses no es veien

reflectides en bones falles amb els premis com els d’abans. La hipoteca de la nova nau i la maquinària havien dilapidat el capital acumulat tota una vida. La crisi econòmica general va fer que les comissions foren menys ambicioses i finalment els encàrrecs eren insuficients. Els fills es van barallar igualment posant el dit en la nafra de les decisions incorrectes de l’altre germà fins que van tancar. Miquel no podia suportar tants fronts: Carme i les seues despeses descontrolades per a mantindre les aparences, un germà amb qui no es parlava i al qual estimava de cor i uns fills realment inútils per més que els títols digueren el contrari. Encara roman a una cadira de rodes des d’on mira el món amb una mirada estúpida que no deixa endevinar si encara hi és el que va ser. El ciclista, un xic de pell café i cabells rulls, continua pedalant dos quilòmetres fins que arriba a la caseta d’horta. Manel el rep amb un somriure. –Què, ens posem? Pare i fill es posen mans a l’obra amb una falleta infantil modesta que els han encomanat uns amics. És menuda i amb els ninots justets però feta amb estima. No els ha de cobrar gran cosa, no li fa falta a un home com ell amb estalvis i poques necessitats diàries. Pintant amb el fill Manel torna a sentir-se com quan era xiquet. Jorge Garcia Polop

SAÓ Pau Sif

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

146

Després de pixar et rentes les mans, I deixes lliscar l’aigua i el sabó per la gola d’acer inoxidable.

Veus germinar llavors sota les ungles, restes de pols, de tinta, de cabells, compost de nit, adob de claveguera.

Mira’t les mans, encara no estan netes, tots els teus crims es delaten al solc dels cavallons de sang enmig de l’ull.

Rafa Andrés

148

TINGUEM LA FESTA EN PAU “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

a uns quants anys, no recorde quants, però tampoc importa, perquè tristament es repeteix cada any, el monument gran de la falla d’una amiga meua va rebre una de les accions més tristes que es poden fer durant els quatre dies que duren les festes: els van rebentar el cap a dos ninots, deixant així part de la falla feta un desastre. En quin cap ple de maldat se li ocorre fer això. Destrossar per diversió? Per fotre? Per donar pel sac? Doncs no sé, però sols amb una persona plena de maldat se li pot ocórrer fer-ho.

Sols una persona plena de maldat és capaç d’enviar a la paperera el treball de tot un any d’un creador d’il·lusions. Sols a una persona plena de maldat se li ocorre fotre a una fallera major, que ho donarà tot perquè el regnat siga perfecte i un fet com aquest, que per a alguns pot ser una anècdota, perquè pots pensar “al final es crema”, per a ella és com si li arrancaren una part del seu ser. Sols a una persona sense sentiments i apàtica se li ocorre fer-ho. Perquè al final és una creació, una obra d’un artista trencada.

150

Per això, jo ara em plantege si som conscients del treball que hi ha darrere de cada obra d’art, en aquest cas d’un artista faller que fa d’un somni una realitat, però per què no veure la maldat que pot haver-hi darrere d’una contractació d’una xaranga a canvi d’una barra lliure de botelles de cassalla? Per què no veure la maldat que hi ha darrere de pagar en un dinar a les persones que et dissenyen el nou escut de la falla, el cartell que anuncia el mig any faller o el que diu quan s’obri el termini per pagar les quotes? Perquè de vegades sols vegem la maldat darrere de les coses que ens toquen directament i no ens posem en el lloc de l’altre i empatitzem més. Per què no mirem més a les altres persones als ulls i els tractem com es mereixen, com a persones?

Doncs, perquè vivim en una societat en la qual ens tenen igual els altres, si u mateix està bé. Igual que a una comissió fallera li tindrà igual que a una altra li hagen rebentat la falla, inclús es podran arribar a alegrar. És de ser miserables i pensar en u mateix i no en els altres, no pensar en la feina que comporta fer un ninot, escriure una partitura, tocar un instrument o dissenyar un cartell.

Però no pensem, perquè no tenim consciència del que costa ser bona persona. Ser mala persona és molt fàcil i més en aquest món tan competitiu, com és el món de les falles. Però ser bona, evitar eixa maldat, és més complicat: has de lluitar contra l’egoisme, deixar de fer coses que vols fer i sacrificar-te pels altres.

Però dic jo, per què no agafem aquesta maldat i tornem als orígens de la nostra festa? Agafar els trastos vells, les maldats i l’egoisme i cremar-lo per donar pas a la primavera, al bon temps i a la bondat? Perquè no intentem fer això cada dia i valorar les coses pel treball que porten darrere, pel seu valor humà i no pel valor econòmic. Per què no deixem de ser males persones i pensem més en els altres, en el que fan i ens interessem més per la seua vida? Pot ser, dic, sols pot ser, el món seria millor i molts problemes es resoldrien en un tres i no res.

Hem de deixar de ser els gamberros que rebenten un ninot de falla i passar a ser l’artista faller que li posa tota la il·lusió i amor del món, perquè el monument quede genial i que les falleres, fallers i resta del poble puga gaudir de la festa. Per què no deixem la maldat d’un costat i tenim la festa en pau?

Clàudia Campos Troncoso- Periodista

CROSTA Josep Micรณ Conejero

152

Al meu costat el Diable no para d’agitar-se i neda al meu voltant com un aire impalpable; l’avio i sento que em cremen els pulmons, i els omple d’un desig que és etern i culpable. Charles Baudelaire

L’ombra avara de les traces primeres, encetada en la gola de la nit, contra l’ordre tutelar de la tribu, és boquera del trencall en camp propi, insonora com cloure les parpelles, glacial com la pell d’un rèptil.

rostoll endèmic de tot territori, eco de punyals delata l’espècie que ha ensangonat de llàgrimes la història, jupetí immortal que tenalla el nom com una crosta incurable de pus.

Si s’empara en abatre el mur cruel la rebel·lió oxigena el reixat i olem la verda espurna de resina.

EL PLAER D’UNS I EL SOFRIMENT D’ALTRES Rubén Soriano Sánchez @musketeer_prods

154

PENSA-HO BÉ “Aquest article ha estat presentat al Premi Ajuntament de Benirredrà al millor article dels llibrets de falla de la Federació de Falles de Gandia any 2019”

o crec així. De veritat, pense que ho és. Para’t a pensar-ho. Estem destinats a tindre un pensament acord al general de la societat. Delimitats i, fins i tot, atemorits per les conseqüències. Però això inclou un nivell de conformisme i comoditat únic. Una arrel amb líder poderós y comparses amb ganes d’obrir-se pas en un món de gegants molt superiors. Això, per suposat, úicament per als que s’ho permiteixen, vuic dir.

els demés. Aixina que confirmat, estem parlant de maldat. Sonarà fort, mal o regular, però per favor, anem a anomenar cada cosa com es mereix. Encara que no agrade. Quan una situació ve provocada per totes i cada una de les arrels de la maldat, estem parlant d’una part molt positiva per als que sabem analitzar-ho. No és res més enllà que plantejar-ho amb sinceritat però amb una firmessa soles a l’abast dels grans.

Nosaltres no, ni molt menys. No som d’aquestos. No ens amaguem davant res. És possible que, inclós, apleguem al punt de que ens agrade. De ser els altres. Els que tinguent-ho tot i a tots en contra, som fidels als nostres sentiments. La nostra idea. Valors. El nostre esperit. Diria que és saber estar, però puc assegurar que és firmessa, la que ens caracteritza sempre i la que ens manté amb una unitat mai coneguda.

La maldat crea controvèrsia i molts dubtes en els seus protagonistes. Incoherències. Debilitats. Inclòs més d’una baixa pel camí. És normal, no podem demanar més.

Pot ser siga ignorància, o tal volta maldat en quantitats insospitades. Anem a parlar clar. D’ignorància res. Ací ja ningú cau en la trampa de ningú, tots sabem el que fem i el que podem fer en

156

Però això no és lo important, ni molt menys. La part rellevant no tenen capacitat per a pensar-la o, tal vegada, la quantitat d’odi els la fa invissible. No saben el que fan, no es paren a pensar el salt d’unió que ens afegeixen. Si ho pensaren no ho farien, vos ho assegure. Perqué quan parle d’unió estic referint-me a la sensació de que el teu conjunt de persones trau a reluir tots aquells valors que tant ens

han fet grans. Grans amb nosaltres mateixos, no ens fixem en els demés. Perqué la grandessa recau en el orgull, la firmessa de la nostra idea i de saber-nos imbatibles. Ho he comprobat, perquè ademés no és complicat. Ja no fa falta mirar sols la quantitat, que també i a millor, sinó el orgull de fer front a una situació de maldat amb un muscle en què recolzar-te sempre. Un amic pendent. Un company alerta. Tot un grup convençut de guanyar a lo impossible i de fer canviar, de fixar un punt d’inflexió per dir que no, que el camí de la maldat tampoc pot amb ell. I no cregau que tot això és per ser, sinó per tot el contrari. Ho és per no ser uns més, per eixir-nos de les marques que volen delimitar, del socialment acceptat i per ser el punt original d’una partida en la que el protagonisme no l’otorga el líder, sinó la firmessa del valent. Així és i aixina puc contar-ho. Podem dir que es tracta d’experiència o de saber mantindre els valors amb constància, però queden clars els efectes secundaris de les maldats tan pro-

nunciades. Fa falta tindre-ho tot molt ben nugat per a que no es torne tot cap al costat més insospitat i aconseguir els efectes contraris. Fer gran al que volies debilitar és la millor cura per a pensar-ho més i millor a la següent. La maldat pot ser molt beneficiosa, pensa-ho.

Iñaki López Vera

PER QUÈ? Adriana Serlik

“Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

158

Per què les meues mans sapigueren recórrer les cerimònies? -No es resistisca, em digueren. Penetraren la meua cartera: dos cigarrets a mig fumar, una butlleta, una moneda de deu centaus antiga, una pastilla mastegable, un riu de papers. Què és açò? Una cèl·lula del meu ésser. He sigut de paper en una fascinant època. Sols les bruixes ho han aconseguit quan creieren que podia riure’m del cosmos. Això, el meu univers és el retrat que camine i tripule. Després volgueren seguir cercant lletres i trobaren sang.

8/11/2016 ToĂąo Savall

160

Hi ha MALDAT, però no tanta

Què és la maldat? Potser portem una vida parlant-ne, catalogant, jutjant què és bo o què és roí… Però potser mai hem reflexionat seriosament entorn del mateix contingut del concepte. Si atenem al significat oficial del vocable maldat, trobem que la qualitat que expressa és pejorativa, d’una acció dolenta o injusta. En definitiu, alguna cosa roïna. I és eixa mateixa definició la que ens porta a focalitzar en un altre punt: quin és el nucli central pel qual definim una acció dolenta? Es defineix per ser contrària a la lògica o la moral establertes? Per la intencionalitat de qui la duu a terme? O potser per allò que provoca en la resta de persones? Sembla necessari endinsar-se en elles per detectar les claus que ens donaran la resposta.

162

La primera d’elles, el fet que l’acció siga contrària a la nostra lògica o moral, comporta normalment, de forma automàtica i instintiva, la qualificació de l’acció com a maldat, donat que no respon als patrons que la nostra ment té establerts. Com a part d’una societat, ens regim per unes normes, idees i conductes, les quals, a més, canvien i varien al llarg del temps, inclòs de generació en generació. Però aquesta no pareix ser més que una consideració inicial, de totes les que la nostra ment en farà abans de fer la seua conclusió. Exemple: Imaginem que anem per un corredor i passen dues persones pel nostre costat, les quals fan un escoltet. Si aquesta situació té lloc a una església, ens semblarà el que és més normal i correcte. En canvi, si estem a la feina, potser no ens pareixerà tan bé eixa mateixa actitud.

La intencionalitat, determina de forma molt notable si el que es pretén fer és alguna cosa noble o, contràriament, alguna de roïna. De manera que sembla ser la què determina si hi ha maldat darrere de l’acció, és a dir, eixa qualitat de roí de què parlàvem. Però evidentment és complicat jutjar arran de la voluntat de qui

comet l’acte, donat que el més sovint és no conéixer-la. És ací quan entra en joc la nostra subjectivitat en la interpretació dels fets, és a dir la visió que projectem de qui comet l’acció i dels possibles motius que li duen a fer-ho. És ara quan entrem en el terreny més profús, com no sabem o comprenem, ni ho tractem tan sols, el perquè d’eixa acció, allò que hi ha darrere d’aquesta, ho pressuposem. Podria ser que els nostres prejudicis o les impressions primeres parlaren per nosaltres? Podria un mateix fet ser qualificat de maldat o no segons qui el duu a terme i la nostra relació amb eixa persona? Pregunteu-vos quantes vegades vos ha ocorregut alguna cosa similar a vosaltres mateixa. Quantes vegades ens ha passat que hem jutjat una acció d’algú i en parlar amb ell ens n’adonem que ha sigut un malentés? Exemple: Seguint l’exemple anterior. Si les dues persones que passen i fan l’escoltet, ens miren mentre i riuen, donem per fet que versa sobre nosaltres. Però amb quina intenció? Si resulta que són dues bones amigues, interpretarem que és una broma i ens riurem o, fins i tot, par-

ticiparem. D’altra banda, si és algú amb qui hem tingut algun conflicte en el passat, segurament la idea que ens fem sobre la intenció del comentari és negativa. Però, podem anar més enllà encara, doncs podria ser que estiguen parlant de la festa d’aniversari que ens han preparat els companys i el que pretenen és que ningú més ho conega (sent una bona acció en el fons).

Però el resultat obtingut amb l’acció també té una gran rellevància. És el que marca, el que dictamina, si en realitat es fa mal o no, si l’acció té repercussió i algú ha de suportar les conseqüències negatives. També és complicat de mesurar, donat que depén en nombroses ocasions d’infinitat de variables que no podem controlar, concretament que no pot controlar el qui pretén causar eixe mal. El que sí que sembla evident és que quan el resultat és important o té conseqüències notòries, és més fàcil que considerem la maldat, donat que quan no és rellevant l’acció ens és indiferent.

Exemple: Seguint amb l’escoltet, si sentim que parlen malament del nostre treball i són dues persones d’un departament enfrontat amb el nostre, potser li donarem poca importància, ja que ens donarà igual el que diguen de nosaltres. Si, en canvi, és alguna persona de la nostra confiança, li donarem més pes i importància a l’acció, donat que aconsegueix fer-nos sentir malament.

Amb tot açò podem concloure que entra en joc un judici de valor, una consideració que fem en funció de quant i com ens afecte, quina intenció posem en qui la fa i com ens acostuma a semblar. Hem de reconéixer que vist així, no pareix que siga una valoració massa justa, donada la seua falta d’objectivitat. De fet, al contrari, és molt possible que ho fem d’acord a la nostra subjectivitat, atenent la nostra perspectiva. Fins i tot, m’atreviria a dir que moltes de les vegades que parlem de maldat ho fem perquè no coneixem les circumstàncies de l’altra part, els seus motius i raons, les seues preocupacions i necessitats, per què ha fet el que ha fet.

164

I pregunte jo… que sovint em deixe dur per eixes mateixes valoracions… Donada la importància que té la maldat, que quasi de forma immediata ens fa rivalitzar amb qui la fa, no mereix que emprem eixa paraula amb més cura? És just que una paraula que determina tant les relacions socials mantinga una gran dependència de reaccions excessivament primàries? Sincerament, la resposta és NO. Ara duguem aquestes reflexions al món de les falles. És possible que ens passe el mateix? Pot ser que mirem amb bons ulls tot el que és i fa la nostra falla, que la portem tan endins del cor? I que interpretem malament les decisions i actes d’altres falles, especialment falles amb les què tradicionalment s’ha mantés una rivalitat? Exemple: Pensem que la nostra falla ha participat en un certamen faller i un dels jurats d’aquest certamen és proper a la comissió rival, a més de ser un gran expert en la matèria.

Si resulta que aquesta falla ens guanya, molt possiblement direm que el premi estava comprat i que no és justa la votació, ja que hi havia maldat, és a dir, intenció de fer trampa. Encara que podria ser que aquest jurat haguera valorat i defensat el nostre treball, inclòs per davant del de la falla rival. Allò cert és que no ho sabem, però ens dóna

No vull dir amb tot açò que no existisca la maldat, tant de bo fóra així. És clar que vivim en un món amb maldat, però no tanta com de segur veiem. Resumint, crec que ens aniria millor si sabérem més i parlarem menys, o si precisament emprarem el parlar per a saber. I sobretot si ens respectarem més.

igual, nosaltres hem decidit que no és just i potser ni tan sols coneixem la norma, els motius, els aspectes tècnics, ni entenem del que estem parlant. Però... a qui li importa? Si guanyem, ja no importa aquest fet, perquè s’ha fet justícia. O, potser, és açò l’únic que esperem, guanyar perquè nostra falla sempre és millor que l’altra.

Humilment, pense que si tots tractàrem de comprendre i conéixer millor a la resta, els problemes no serien tan problemes. De fet, crec que és d’especial importància que apliquem açò a les falles. Que no ens deixem guiar tan sols per les emocions, que abans d’atacar i criticar, ens preocupem per saber, per conéixer, per comprendre els motius.

Mari Carmen Vidal Añón

NI TAN BONS, NI TAN ROÏNS Teo Brunet

166

168

Si cadascuna de les persones d’aquest món, abans de fer o dir qualsevol cosa, pensara una mica en com es sentiría si li ho feren o digueren a ell o ella mateixa, ens estalviariem molts disgustos, molts cors ferits, trencats, moltes nits sense dormir… Ella s’anomena empatia, i no fa a la resta el que no li agradarua que li feren a ella. Empatitzem món, ens farem la vida més fàcil i bonica. · Rebequeda D’entretemps· - La dolça intensitat de les paraules -

170

Pau al món? Si, quan hi haja pau a cadascú… Complicat, eh? Doncs em permets un consell? Sí? Mira, és senzill, si no saps fer el bé, almenys no fages mal, ni demanes a la resta el que tu no ets capaç de donar. · Rebequeda D’entretemps· - La dolça intensitat de les paraules -

Rebeca Quiralte Sanz

DE LES MALDATS... “Text poètic presentat al Premi Joan Climent de l’any 2019”

Al voltant de la maldat

dels mòbils amb internet

vol que escriga la falla,

on qualsevol jovenet

tirarem de la baralla

sense pensar-ho un moment

que conté la humanitat

pot fer de l’assetjament

on estan molts afamats

una nova diversió

i personatges del món

que en més d’una ocasió

que si rasques només són

deixa ferits els amics,

renta-culs o pillastres,

amigues, companys o veïns

malfeiners o xafarders,

polsant només uns botons.

o mentiders de debò. Què direm d’aquell marit

172

I és que la maldat està

que al desfer-se la parella

present per tots els racons.

només vol fer mal a aquella

Alguns des de xicons,

que els seus fills ha parit

sense ser majors d’edat,

perseguint-la dia i nit.

ja mostren la voluntat

Molta maldat cal tenir

de fer-se els amos de tot

per assassinar un fill,

sense pegar-ne ni un brot,

una filla o una ex-dona.

ni obrir un llibre a l’escola

Crims que ningú perdona

i sols van a la seua bola

però es repeteixen avui.

riguen-se dels professors.

També un poc contarem

Ara ens mancava l’invent

de les maldats financeres

que han deixat a boqueres

que passar per exaltat

a persones per milers

sense ser un aforat.

i a dormir molts al carrer.

Encara que d’algun duc

Sense cor han desnonat

pense que si que puc

deixant-los en el portal

dir que ha estat ja jutjat

pares, mares i xiquets,

i a la presó l’han tancat

iaios, roba i gossets,

per uns assumptes obscurs.

alguna sabata i el gat. Per acabar de maldats, En política no entrem.

no m’oblidaré d’aquells

És tanta la falsedat,

que palpen alguns xiquets,

que l’entrar dona fredat

abusant d’autoritat

i per molt que ho estirem

sense temor del pecat.

no direm el que pensem.

Ací pare de versar,

Quan venen les eleccions

sols em resta confessar,

tot són promeses i flors,

que de sobres i de màsters,

després en nom de l’Estat

de corrupcions i de lladres

per llebre ens donen un gat

estic més amunt del cap.

i ells a viure de l’escó. Ni parlar-ne de més dalt, ni del rei, ni de la reina, no tenia jo altra feina

Joan Francesc Peris

GUIA COMERCIAL 174

174 175 176 176 176 177 178 179 180 181 182 182 183 183 184 185 186 186 187 187 188 189 190 191 191 192 192 193 193 194 194 194 195 196 197 197 197 198 198

Major Vila Disarp Perles Abogados Arco Iris Perfumería Bernabeu CTL El Duc de la Sort Parsifal Espatur Jose Manuel Pardo La Factoría de las tapas Neocartel Muber Inma Floristas Exquisite fruits El Palmeret El Colmadito Saforwifi El corral Martinez Momparler Fricatec Carmen Simó Germans Fuster Catering Paris Infilev Ignacio Roman Ramiro Mivis Kazados Art Café Tarrazó Òptica Nova Imatge Toldos Cato Rocinante Educasport Boga Peluqueros Arca Pofugan Orfitrans

199 200 201 201 202 202 203 204 204 204 205 205 205 206 206 207 207 208 209 210 210 211 212 212 213 213 214 215 216 216 216 217 217 218 218 219

Fustabarx Herreros Talleres Fenollar Sanchos Pla Faus Masip Gandia Motors Ferreteria Soliva Jessica Sabater Estilista Camden Town Bar Pascualet Automóviles Cabrera Exoil Sabors Casolans TheLuxe Nautis Arastery Leyenda Esquina sur y Lateral Arantxa Sanchis Borredá Plaza Mayor Amparo Salvador Pastor&Femenia Tutuning Frutas Alba Gruas Gandia Covaltic Rafael Femenía de Sierra Cultindoor Ocalia La Taula de Pepo Kia Motors JJL Direcció y Gestió Financiera Sensory Martí Indumentària

224