DEMÀ Pura María García
Paraules als que SÓN, SENTEN i SE SENTEN Cuba
Commemoració del DIA DE LA REBEL·LIA NACIONAL
Gandia, 26 de juliol 2010
Demà serà la llum de la raó qui jutjarà les primaveres que els ulls ennuvolats han volgut robar-nos.
És probable que l’alé futur alce un mur invisible perquè siguem nosaltres, no ells, els que il·luminem la bellesa de totes les illes sense necessitar el fusell de la venjança. Deixa’ns, llibertat, obrir els llavis que les amenaces de l’altre costat d’aquest món s’encaboten a interrompre i detindre, a convertir en un cel sense noms, sense estreles. Deixa’ns desencadenar el pensament que som, el col·lectiu mirar-nos amb sorpresa, l’hora d’un plural sense distincions: qui més alt puga alçar la seua mirada, que busque per a l’altre l’horitzó i, més enllà d’imposicions, li estenga el seu confí per si vol aconseguir-ho; qui argumente embastant les raons, que en el centre del dia converse amb l’altre per a obrir-li els ulls a mil distints cels.
Nega’t llibertat a ser espill de doble fons. No permetes el teu nom en la boca qui ens nega l’aliment, el llibre i la paraula, esperant el nostre defallir lent i suficient. Demà serà el que ahir no ens van permetre, la sostinguda lluita en què les costes van sucumbir davant de la veritat dels clavells. El dia que succeïsca al hui que no ens permeten construir en nova forma, serà distància esborrada entre els carrers amples i l’aldea, entre la boca somrient i el llavi famolenc de pa i de certeses, entre els passos voluntaris i la tortura sibil·lina de la mentida disfressada de propaganda incerta.
Demà hauria de ser DEMÀ, una bretxa que culminara amb una mare que broda per al seu fill un coixí amb núvols i drets: el dret a saber d’on va vindre, quina és l’illa que li honra, quin el nom de la llum que, per ell, va lluitar per a no permetre que els genolls es clavaran en el sòl més hipòcrita, de quin color són les cançons que igualen els llavis i les ànimes, quina forma tenen les aus que poden volar i creuar les fronteres que no existixen. Demà, llibertat, hauries de bategar sense ser fugaç, enredar-te en els peus de què avancen, fulminar amb bales de preguntes als que no ens permeten engendrar els somnis que ens ancoren en tu, assassinar les mordasses que convertixen el dia en nit amb rellotges de llàgrimes.
XII festival de Teatre de l’Havana
Demà, llibertat, hauries de ser himne que no precisa ser cantat en actes solemnes, minúscul moment d’un acte senzill, en qualsevol casa convertida en una llar hospitalària.
Demà, pintada sobre l’aigua imparable d’un riu que no humitege els peus dels mediocres capficats. Demà, port que rebutge la invasió de qui fa cascavellejar els diners per a anul·lar la consciència de què encara desconeix el rovell que la riquesa infecta en les palmes de les mans. Demà,
claror
entre
els
juncs,
barcassa
que
encreuament els mars sense retre comptes al xicotet que engendra malsons creient-se el més gran. Demà, tro en la bocamina, alçat crit en el camp tancat pels monstres.
Demà, llibertat, hauries de ser eco de la possibilitat del hui que alguns no permeten, assentats en els trons pagats amb la sang del torturat, del ferit, del negat, del desaparegut per a aconseguir la falsa falsedat d’eixa llibertat que arranca de l’esperit la seua veu més intima, més bella, més veritat que la veritat de què ama els carrers del seu poble perquè són la bandera de la seua ànima.
Demà, llibertat, si et deixaren, hauries de ser branca imbatuda de l’arbre de la vida, sol fonien-te del gel de la mort i la tortura, amiga de les nits de passejos i de calma, veu del verb declinat en l’alegria de l’interés de créixer-nos.
Demà seràs, llibertat, a pesar del drac invisible que et rapta, perquè hui tens nom que arremolina les veus i les alça: hui eres rebel·lia que perdura, assolant mentides i cadenes, escampant veu i revolució en les parets invisibles dels invisibles quarters en què la mentida i l’opressió encara perseveren.