Castelló, mar i marjal (2000) by Colla Rebombori

CASTELLÓ, MAR I MARJAL

C ASTELLÓ 2000

Edita: Associació Cultural Colla Rebombori Imprimeix: Castelló d’Impressió, S.L. Dipòsit Legal: CS 63-2000 ISBN: 84-699-2163-0

Portada i dibuixos: Manolo Alegre Bernal Recull de refranys: Samuel Alcón Ibáñez Consell de Redacció: M. Alegre - F. Aparisi - E. Artola J.M. Carceller - M. Gómez - X. Llombart

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

MERIDIÀ DE GREENWICH MANEL GARCIA I GRAU ..................................................................................

BRANCAL JOAN GARÍ I CONFLENT .................................................................................................................

DONA D’ARENA FRANCESC MEZQUITA I BROCH ..........................................................................................

EL GRAU DE CASTELLÓ: UNA VISIÓ PER AL NOU MIL·LENI VICENT ORTELLS I CHABRERA ...........

LA FAUNA DE LA MARJAL ÉS MOLT ESPECIAL FERRAN APARISI I MONFORT - Mª ÀNGELS PONS I GOZALBO ..... 11

S U M A R I

LES SENYES I L’ESCANDALL MIGUEL SENENT I LLUART ............................................................................. 21 CAMINS I BARRAQUES A LA MARJAL, I ALTRES CASES AL GRAU MIQUEL GÓMEZ I GARCÉS ........... 25 LES MARJALS RAFAEL RIBÉS I PLA ................................................................................................................. 37 EL GRAU: TRES PECES DE CERÀMICA PER A LA DEVOCIÓ XIMO CAMPOS I HERRERO ................... 45 DE L’ORIGEN DE LES PARAULES: ELS NOMS PROPIS DE LLOC LLUÍS GIMENO I BETÍ ................. 49 XAMBERGA I JOSÉ MARÍA: DOLÇAINERS DEL GRAU, SO DE LA PLANA ELISEU ARTOLA I DEL CAMPO ..... 63 EL PUJOLET DE GASSET SALVADOR ESTEVE I RODRÍGUEZ ............................................................................ 69 LA CONSTRUCCIÓ DE BARQUES: ELS CALAFATS XAVIER LLOMBART I BOU ..................................... 75 UN ESTIU AL MUR PACO BONET I BAUSÀ................................................................................................... 81 “EL COSTO” MIGUEL SENENT I LLUART .......................................................................................................... 87 DE PORS I DE PORCS JOSEP MIQUEL CARCELLER I DOLS .............................................................................. 91 OFICIS I ALFABETISME EN EL GRAU DE CASTELLÓ FRANCESC MEZQUITA I BROCH .......................... 107 ESSÈNCIA GRAUERA ALFONSO TRELLES I CUMBA........................................................................................ 111 QUATRE POEMES DE “MAR JASPI” ANTONI ALBALAT I SALANOVA .......................................................... 113 LA CULTURA ESCRITA EN LA MAGDALENA PERE DUCH I BALFAGÓ .................................................. 117

Castelló, mar i marjal

Meridià de Greenwich 00-00-00/40 -05’-47’ O

La bellesa habita on l’ull descansa Joseph Brodsky

Encara queden a la Plana llocs on habitar la mirada: a la plaça s’han encés els llums i la catifa verda dels tarongerals es desagna vers el mar com un rierol d’espurnes caminant entre La Marjal dels somnis. (Al fons la BPOil crema i sadolla l’horitzó amb pudor de sofre i exhala focs de coure i plom entre les entranyes del mar i de la terra). Encara queden a la Plana cambres on eternitzar l’esguard: els indòcils argonautes tornaran algun dia i l’espígol i les tellines del temps existiran per sempre malgrat les runes i les escombraries dels dies. Mentrestant, el meridià ens recorda que som habitants d’un món on la cendra i el sol enderroquen les mateixes penúries i on l’alba serva dels cors les mateixes fulgències. Encara queden a la Plana indrets on arrecerar i respirar la mirada: El Serrallo i la Penyeta Roja, La Coma i El Gurugú, Benadressa i Rafalafena, Fadrell i Benàrab, La Pobla i Borriol, La Renegà i Sant Jaume, El Tossal Gros i Les Columbrets, El Senillar i La Marjaleria, El Grau i La Magdalena, Sant Francesc i Sant Roc, Almalafa i El Pinar, El Millars i Orpesa, Censal i el castell de Miravet, Camí del Pi gros, el de la Cova del colom… Encara, encara queden a la Plana indrets on respirar la bellesa: aquesta línia imaginària que ens basteix sendes i mirades entre les fronteres insondables i fulgents de l’ànima. Manel Garcia Grau

Brancal Joan Garí i Conflent L’Associació Cultural Colla Rebombori em demana unes línies per introduir el llibre “Castelló, mar i marjal”, unes paraules per a la seua dèria impresa, concretada en aquest projecte editorial que ja fa quatre Magdalenes que veu la llum i que vol explicar, em diuen, amb estima i rigor, retalls de la història humana i física de la ciutat, de la terra, que acull el seu devenir vital. Com que sóc borrianenc, deuen pensar que puc oferir una visió diferent de l’amable capital de la Plana. Tenen raó. Des de Borriana, que és una taifa independent autodeterminada en la seua pròpia i un poc arnada suficiència històrica, Castelló sempre ha sigut aquest entranyable “ quiero y no puedo” que ens administra i ens representa i ... que ens va escamotejar la capitalitat de la “província” amb més contrastos orogràfics de l’Estat. Castelló, la ciutat i la província, és una illa grossa de prosperitat i de serenor al nord de la turbulència valenciana. En el “caràcter festiu valencià”, suposant que això existisca, el castellonenc ocupa un grau que equidista per igual de la truculència flatulenta del prototip faller o de la solemnitat més proteínica de les festes meridionals. La Magdalena, singularment amb aqueixa demostració pacífica de serenitat verda que és la romeria de les canyes, suposa un intent d’escapar a la coentor inevitable de tota festa local, d’oferir espectacle i contingut cívic, en una emotiva prova empírica de què la festa pot ser també un instrument de cohesió social i no, només, de dissipació. No sé si Castelló –el que entenem per “Castelló”– té algun futur. Ni tan sols sé si el té “Borriana”. Però mentre cada any una mar de canyes escale el seu petit cim a la recerca del seu particular Sant Grial, una societat sencera tindrà motius per al conhort social. I la Plana tota –mar i marjal, hort i muntanya– en podrà restar ben orgullosa.

Castelló, mar i marjal

Dona d’arena Venies de família antiga, gent de mar, -ja sabeusempre bregant entre cordes i xarxes com si la nit que es delera fos cosa d’altres. Dona d’arena que tragues paraules i queixes i sents la mar allà endins. Silencis que bullen com el gran àpat de la mare-aigua. Venies d’un patiment de gent bona de quan les mans del treball

dignificaven la mirada forta davant del poble. Dona cansada d’hores i hores, de l’espera amb el cor rendit en l’horitzó de les vesprades. De soca antiga venies, resignada al destí que sempre pertoca, als que beuen del fred que distingeix la sort dels pobres

Francesc Mezquita i Broch

El Grau de Castelló: Una visió per al nou mil·leni

Vicent Ortells Chabrera

rau és sinòmim de pas, déixida o déntrada, de relació, de comunicació. En les zones marítimes de la mediterrània trobem els graus en les zones de costa baixa i pantanosa, com el Grau du Roi, en la Camarga francesa. També un grau, o "grado" en castellà, és un pas de muntanya, una mena de coll, com ara el conegut Grau Roig dÁndorra i en les costes valencianes en tenim de diversos: Castelló, Borriana, Moncofa, València, Gandia, ect.. Sempre amb una característica comuna: una certa distància, 3-4 Km del nucli urbà principal. En el cas de València, la ciutat es va engolir el Grau ja fa molts anys, però no passa el mateix en els altres casos, on el Grau és un nucli amb entitat pròpia i diferenciada. El Grau és el contacte de la mar i la terra, de la marjal i la platja, de lágricultura i la pesca. Un horitzò llunyà per on naix el dia. LA TERRA El medi natural ha marcat lésdevenir del Grau. No és un sòl per a construir, és més bé per a cultivar o formar aiguamolls, amb ecosistemes fràgils. Per això no hi ha ciutats a la vora de la mar en les costes baixes valencianes. Les escenes antigues ens recorden les amplàries i llacunes, "El Lluent", un mirall dáigües calmes. La

terra molt desfeta de llims i arenes és molt fèrtil i láigua dolça es troba a uns pams només, amb ullals per on brolla quan lány és de pluja generosa. LA MAR Un Grau és també un port, tot i que no siga natural i calguen grans esforços per a construir els molls i les drassanes. Dels íbers i romans se troben vestigis, àmfores i ceràmica. En l´època medieval sútilitza ja per a fondejar les barques i la pesquera ja era important al segle XIV. Els segles XVI i XVII són els que vinculen definitivament el Grau a la mar. No tot és bo el que dállí ve. Els atacs de berberescos obligaren a construir defenses, com la Torre Vella, amb les seues restes submergides per les aigües del port. Es va alçar el segle XVI i amb aquesta protecció nasqué el primer nucli habiTramuntana no té abric i l’home pobre no té amic

Castelló, mar i marjal

tat del Grau, documentat en 1580..al Guerau antic..se li stablia art rebut per miguel nofre gascó not a 20 de abril de 1580 ab pacte de la vila pugue posar les mercaderies francament sens pagar res..

xanta, la segona revolució industrial va canviar la fesomia de la costa amb el complex petroquímic. Només un modest 2% de la població activa, però un grandíssim impacte ambiental.

Lémbat de la mar va obligar a reconstruir la torre en distintes ocasions. La seua guarnició no va poder impedir lásalt i incendi de bona part de les barraques de pescadors en 1800. La construcció del port a finals del XIX va unir definitivament el Grau amb la mar i les activitats derivades: –comerç de diversos productes– taronges, ceràmica, granels, etc.., la pesca i també láctivitat lúdica. En 1900, el 65% dels treballadors sócupaven en tasques de la mar, essencialment la pesca. Un 20% es relacionaven amb el comerç i la indústria, tot i ser els moments inicials del port. Els canvis més importants es donen des del 1960 amb una injecció de gent jove, molts délls immigrants dÁndalusia oriental i la Manxa. El treball de terra endins, sempre més segur, va guanyar progressivament lóferta marinera. Tot i amb això, són vora 900 persones les que treballen en 1960, un 49% del total, que es rebaixa al 20% els vuitanta. Láctivitat comercial també caracteritza la vida del port, tot i que aquesta no té relació amb el potencial econòmic de la Plana i les exportacions de ceràmica es canalitzen majoritàriament pel port de València. Els sei-

LA GENT A meitat del segle XIX es compten al Grau unes 80 cases i cap a 40 barraques de pescadors. No més enllà de 500 persones. En 1887 se duplica el caseriu, amb 195 cases dúna i dues plantes, 22 barraques i alguns magatzems. En total, 779 habitants. En 1900, en son de graueros 1.316, dels 29.904 ciutadans i ciutadanes de la ciutat i terme de Castelló, un 4% front al 9% actual.. El creixement és lent les primeres dècades (2.117 en 1930) i tampoc ho serà important després, donada la contesa civil i la penosa recuperació (3.422 en 1955). En els quinze anys posteriors la població es doblarà àmpliament (7.455 en 1970) i continuarà el viatge creixent per damunt del total del municipi, especialment en la darrera dècada dels noranta, quant aplega a 12.838 habitants en 1999. La gent del Grau ve de terres diferents, com correspon a un port de mar. Es clar, que les pròpies tripulacions del vaixells donen un paisatge humà variat, de llengües i colors, però també la permanent té un nombre important de nascuts a Andalusia, vora el 15% i dáltres regions marineres espanyoles. La natalitat de l’última dècada ha oscil·lat al voltant del 8 per mil, xifra força baixa, però no diferent de les mitjanes espanyoles. Les defuncions sáproximen als naixements, però el fluxe migratori actual justifica el creixement. A més dáixò, el Grau com a barri del terme de Castelló és receptor de gent jove que sínstal·la en les seues platjes de forma permanent.

La població del Grau és jove dins del conjunt de la capital castellonenca i podem dir que equilibrada en quant a la distribució per sexes. Si lóferta residencial sámplia, líndex de joventut també ho farà ja que els nou vinguts solen ser matrimonis joves amb la seua projecció familiar. EL POBLE Durant segles, el Grau no passà de ser un carregador amb unes quantes cases i barraques de pescadors, arropades al costat dúna torre de defensa. Quan aplegà la Panderola i el port fou una realitat, el caseriu ho notà ràpidament, però també els voltants de la marjaleria. Láigua de la mar sállunya per llevant i les platges sorrenques portaren un paisatge de casetes de fusta disposades en fileres. A láltra banda del port, la de ponent, esdevingué el fenomen contrari. La mar guanyà metres i moltes alqueries i camps de cultiu foren engolits per les aigües. Per a un nucli de 2.000 persones en els primers anys del segle XX, el casc urbà era com un quadrilàter allargassat, en paral·lel a la línia de costa. Léstació de la Panderola dissenyarà el plànol pel sud, per on entrava al port seguint láctual carrer de les Balears. Alguns carrers i illes

de cases progressen cap a Castelló, on el traçat de la carretera d´Almassora al Grau s´emportarà les cases posteriorment. El Pinar és el límit septentrional. En un plànol

de 1926 sóbserven nous carrers: Albereda, Villanueva, Churruca, Sant Vicent, les avingudes del Port, del Nord i de Ponent i la Plaça de lÉsglésia. El passeig actual de Bonavista, es coneixia com del General García Trejo. El Grau començava a ser una entitat urbana diferenciada i amb problemes distints als de la ciutat. El Pla Traver, del 1925, contempla el futur de la vila grauera: ..está estudiada la parcelación y alineación del rectángulo formado entre la carretera, la prolongación de la escollera de levante, el paseo de Buenavista y el camino del Serradal, o carretera de Almazora, con alguna otras manzanas por el camino del Serrallo. Un altra proposta és léfectuada per Francisco Acedo, el 1927, per a formar un barri obrer: nos parece la playa del Serrallo el más apropiado emplazamiento para un barrio obrero.. viniendo esta a constituir la más modesta del Grao, así como el pinar sería la más rica.. Aquesta observació que ens sembla ara tant determinista i poc social, en el temps es va anar confirmant. Al nord, la qualitat ambiental va portar residències unifamiliars mentre que al sud van anar configurant-se barris populars sota la iniciativa de la Confraria de Pescadors: Sant Pere, Mare de Deu del Carme i Serrano Lloberas. En acabar la guerra civil, el Grau pendrà possessió de terra endins. Láltra alternativa, més complicada, era créixer cap al Sud. També patí el Grau el desori dels anys seixanta, quan el terme de Castelló sómplí de llogarets com si algun urbanista hagués estornudat. Uns grups per l´horta, uns altres pel secà i uns poquets vora el Grau. I aparegueren les cases de lÍnstitut de les llances i les fletxes, totes iguals de pobretes i xicotetes. Darrerament, el plànol urbà s´ha dibuixat seguint les eixides del poble. Al nord,

la carretera interior de Benicàssim, al sud la d´Almassora i a ponent les de la ciutat. L’última barraca de palangrers va desaparèixer en 1960, però en queden de vivendes tradicionals en els carrers interiors. Al sud destaquem el major parc urbà heretat de l´estació de la Panderola i al nord un parc romàntic, prou oblidat malgrat el seu valor. El nou paisatge urbà el marca la línia de costa, la frontera urbana. Afortunadament, trobem ací una de les cares més amables de Castelló. La Plaça de la Mar ens sembla una de les millors actuacions urbanes, mantenint el sabor del passat juntament amb les formes actuals. EL FUTUR No tractaré de pronosticar el que passarà al Grau, posem només que en dues dècades. Possiblement no en-

Castelló, mar i marjal certaria. Ara bé, actualment es tenen els instruments ciutadans per a planificar els usos del sòl i, de moment, entre el Grau i la ciutat hi ha una àmplia zona agrícola, la que descrivíem al principi. Terra fèrtil, magnífica per a cultivar. També hi ha un ampli triangle díndústria dura, tot i que aquesta pertany a la segona revolució industrial i en el futur els combustibles fòssils semblen hipotecats. El nord i la marjaleria estan bé així i pel centre, les dues carreteres sémportaran naus, magatzems i serveis, compatibles amb l´ús agrícola en principi. Quant al port, hem portem molts anys parlant dels accessos. Pareixeria com que actualment no es puga anar-hi per cap camí. Tampoc li fem molt d´ús per a tan grans infraestructures. Si la ceràmica continua anant a València, només caldria un condicionament de láccés actual pel sud.

BIBLIOGRAFIA ACEDO, F. (1927): "Anteproyecto de ordenación y mejora del puerto de Castellón y de sus alrededores". Boletín de la Sociedad castellonense de Cultura. t. VIII, pp. 116-146. BALBAS, J. (1882): El libro de la provincia de Castellón. Armengot, Castelló, 872 páginas. GONZÁLEZ ESPRESATI, C. (1946): "Geografía económica del Mediterráneo septentrional y Baleares. Los puertos españoles". Boletín de la Real Sociedad Geográfica. Madrid, pp. 466-522. LÓPEZ GÓMEZ, J. (1980): El puerto de Castellón. Instituto Juan Sebastián Elcano, CSIC, Madrid, tesis doctoral inédita, 271 ff+ gráficos y estadísticas. ORTELLS CHABRERA, V. (1987): Geografía urbana y del poblamiento en la Plana de Castelló. Ayuntamiento de Castelló, Premio de Humanidades, 654 páginas.

ORTELLS, V.; QUEROL, A. (1995): "El Grau de Castelló: una fachada marítima urbana desconexa". II Jornadas de Geografía Urbana. Instituto Universitario de Geografía, Universidad de Alicante, Asociación de Geógrafos Españoles (Grupo de Geografía Urbana). Alicante, páginas 457-466. SÁNCHEZ ADELL, J. (1959): "Población de Castellón de la Plana en 1769". BSCC. t. XXXV, pp. 45-70. TRAVER TOMÁS, V. (1959): Antigüedades de Castellón de la Plana. Armengot, 486 páginas. QUEREDA SALA, J. (1978): "La pesca: un subsector crítico de la economía castellonense". Millars, t. V. Colegio Universitario de Castelló, pp. 1-30. VIRUELA MARTÍNEZ, R. (1985): La actividad pesquera en el Grau de Castelló. Departamento de Geografía, Universidad de Valencia, 103 páginas.

La fauna de la marjal és molt especial Ferran Aparisi i Monfort - Mª Àngels Pons i Gozalbo

En una bella plana, per on passava una bella aigua, ´ estaven moltes besties que volien elegir rei ´ Ramon Llull. Llibre de les besties I) LA FORMACIÓ DE LES MARJALS. GEOMORFOLOGIA a marjal, que és un terme molt emprat a les comarques valencianes, es pot definir com un terreny d’aiguamolls vora la mar. A la llenca arenosa que separa les marjals de la mar, lliure d’inundacions, foren establerts els graus, desembarcadors que sovint originaven barris marítims, moltes vegades habitats de manera temporal, ja que les poblacions se situaven més a l’interior allunyades de les marjals, per por a les febres palúdiques. El terme “grau” fa referència també a la boca o canal que posa en comunicació un estany amb la mar. Els terrenys limítrofes o de contacte entre dues àrees diferents, ja siguen ecosistemes, llengües, cultures, religions o el que siga, són zones força complexes i riques en varietat. La línia de costa n’és un d’aquests casos. El pas de la terra ferma a la mar dóna lloc a tota una varietat de tipus de costa. Cal tindre clar que la línia de costa no és una formació immutable; ben bé al con-

trari, fluctua i varia moltíssim al llarg del temps. Malgrat que, amb la brevetat del temps humà davant del geològic, no arribem a adonar-nos dels canvis. Les costes són formacions dinàmiques, producte de la interacció entre processos sedimentaris i erosius. En funció de quins dels dos processos predomine es distingeixen, en geomorfologia, dos tipus bàsics de costes: les d’erosió i les de sedimentació.

Mapa de 1584 on, al costat del Grau, hi ha una mena d’albufera o “stang”

El vent del nord, si al tercer dia no plou, una setmana el tens

La nostra és una costa de sedimentació, ja que la Mediterrània és una mar tranquil·la, de pocs i dèbils corrents i onatge. De manera que els materials detrítics transportats pels rius i barrancs, encara que també hi ha d’origen marítim i eòlic, es dipositen a la plataforma continental. Com que aquesta plataforma és poc profunda i de pendent suau, en el rompent de l’onatge, s’acumulen els sediments i es disposen formant una barra o cordó submarí, que de vegades pot arribar a sortir formant un cordó litoral. Una vegada format aquest cordó, l’acció de la deriva de platja (fenomen consistent en el transport d’arena d’una part de platja a l’altra quan la direcció predominant del vent és obliqua a la línia de costa) pot incrementar-lo i arribar a formar una autèntica barrera o restinga que separe o aïlle de la mar oberta una porció, generalment una badia o una cala, formant-se una albufera. Com podem veure a l’esquema següent:

Castelló, mar i marjal Una vegada formada aquesta restinga, es queden uns veritables llacs interiors d’aigua marina que van passant a dolça com a conseqüència de les avingudes de la seva conca fluvial. Aquesta variació de la salinitat es produeix més o menys ràpidament segons hi haja predomini de l’aportació d’aigua dolça dels rius i barrancs o salada que entra, durant els temporals de llevant, per les zones més baixes del cordó litoral, el que s’anomenen goles. Signe d’aquestes fluctuacions de salinitat són els sediments en els quals s’alternen capes de llims al·luvials amb altres que contenen sals i, fins i tot, guix producte de l’evaporació d’aigua de mar. Aquestes albuferes o llacunes van rebent al llarg del temps nombrosos materials sedimentaris. El resultat és que van omplint-se fins transformar-se en uns terrenys plans de poca profunditat, moltes vegades per sota el nivell de la mar, amb zones inundades permanent o temporalment. Són les marjals, pantans o aiguamolls, en els quals es desenvolupa una abundant de vegetació lacustre i una variada fauna. Com que l’aportació de sediments es fa de manera continuada, aquests terrenys acaben reomplint-se totalment formant planes costaneres, en les quals es desenvolupa una rica flora, predominantment de tipus herbaci, són els prats que mantenen una gran diversitat d’animals. A aquest procés natural de dessecament, cal afegirhi l’acció secular humana d’anar transformant les zones palustres de les costes en òptimes terres de conreu dotades de reg. Ja als segles XIV i XV hi ha documentats molts exemples de posada en conreu d’espais pantanosos al terme de Castelló de la Plana.

De l’existència d’aquestes albuferes, marjals i prats litorals ens queda constància per la persistència de topònims relacionats. De fet, resulta difícil trobar alguna horta en les planes d’inundació valencianes on el repertori topogràfic no evoque un anterior paisatge pantanós: prat, prada, marjal, ullal, foia, serradal, serrallo, etc... En el cas de Castelló aquesta toponímia queda palesa en el nom d’algunes partides, camins i indrets de la marjal (Gimeno i Arasa, 1993): – Bovar: lloc on es crien boves o bogues – La Font: per referència a la Font de la Reina – Senillar: camp de senill – Mota: vorera o cavalló que limita lateralment el llit d’una sèquia. – Almalafa: mot d’origen àrab que significa la salina – Camí del Serradal i camí del Serrallo fan referència a la restinga que ocasionà la formació de l’antiga albufera – Quadro: zona freqüentment inundada que eren restes de l’antiga albufera – Lluent: en referència al de la Plana, el nom es deu al reflex de sol sobre l’aigua Moltes vegades el processos de dessecació tenien per objectiu introduir el conreu de l’arròs, la qual cosa permet obtindre profit de zones totalment improductives, des del punt de vista humà. El panís va resultar ser un altre conreu molt adequat per als terrenys humits, en especial quan augmentaven les prohibicions arrosseres. Cal tenir en compte que aquest tipus de transformacions no sempre eren irreversibles. De fet, qualsevol període amb més pluviositat del que era normal, representava una amenaça per al conreu d’algunes mar-

jals dessecades, que tornaven a negar-se. L’escàs pendent de les marjaleries sol prolongar durant molts dies la inundació, a més a més sol ser freqüent l’alimentació de la marjal per surgències d’aigua, els ullals. Aquest fenomen, de les inundacions de la marjal, s’ha produït sempre i continua ocorrent en l’actualitat. Però, agreujades per la intensa ocupació actual de les platges i de moltes zones de les marjaleries, en especial al Quadro, per apartaments, xalets, etc..., la qual cosa origina un evident risc potencial per a les persones i els béns. II) DIVERSITAT D’ESPÈCIES. LA MARJAL COM A ECOSISTEMA: Els ecosistemes humits presenten una productivitat i complexitat biològica més elevada que altres ecosistemes i, sens cap dubte, són els que es troben més amenaçats a nivell mundial. Fins a penes fa cinquanta anys, les marjals s’estenien quasi sense discontinuïtats des de Peníscola fins a Torrevella. En l’actualitat, de totes aquestes zones tan sols queden alguns retalls residuals. Sols sobrevivuen aquelles zones humides que tenen aigües amb un contingut de sal molt elevat –cas del Prat de Cabanes- que dificulta el conreu de l’arròs, i posterior transformació en hortes. Encara que actualment estiguen amenaçades per projectes d’urbanitzacions turístiques. En aquestes zones la vegetació està formada bàsicament per Senill (Phragmites australis), Bogues (Typha angustifolia i T. latifolia) i Joncs (Schoenoplectus sp., Scirpus sp., Scirpetum sp.) formant masses altes, denses, exuberants i monòtones. Totes elles són plantes perfectament adaptades al seu medi. Estan proveïdes de rizomes (tipus de tija subterrània) que rebroten i s’estenen ràpidament. La majoria d’e-

lles disposen de conductes i cambres d’aire que els permet disposar d’oxigen encara que estiguen inundades. Així mateix, són capaços de resistir dessecaments temporals, i fluctuacions en la concentració de sals. Aquests canyissars i bogars, representen veritables illots de vida salvatge a les planes conreades i tenen una importància extraordinària com a lloc de cria i refugi de nombroses espècies animals, sobretot d’ocells. Són, per tant, dignes de conservació i d’estudi. III) FAUNA CLASSIFICACIÓ DELS ANIMALS MARJALENCS EN FUNCIÓ DE LA UTILITAT, DES DEL PUNT DE VISTA HUMÀ Qualsevol conjunt de coses es pot classificar seguint diferents criteris. Els animals se solen classificar, pels científics, seguint criteris anatòmics, evolutius, d’organització, ecològics, etc... Però, com que els hòmens hem tingut sempre un sentit de propietat de la natura (també de la marjal) anem a fer, tot seguit, una classificació de la fauna que hi ha, més bé hi havia, a la marjal en funció de la utilitat que se’n tenia des del punt de vista humà. Tot i que hi ha una gran quantitat d’espècies, com ja hem dit és un dels ecosistemes més rics i complexos, nosaltres sols en citarem algunes més rellevants o curioses. Així tenim: ANIMALS DE COMPANYIA Aquells que s’empraven per tindre’ls a casa, generalment es tractava d’ocellets cantadors Cadarneres, Gafarrons, Verderols, Lluerets, Pinsans, Paixarells, que es tenien engabiats. S’agafaven vius, normalment amb un enfilat de vol. Però, com que tots aquests animalets són

Castelló, mar i marjal molt cantadors i coneguts per tothom, passarem l’explicació pertinent en cobles. ANIMALS PER ALS XIQUETS Aquells que capturaven els majors com a regals per als xiquets. O bé, aquells que eren caçats pels propis xiquets i torturats a l’instant, ... home!.. de vegades es guardaven alguns dies, fins que es morien de fàstic. – Tortugues d’aigua, hi ha dues espècies: l’europea (Emys orbicularis L.) de coloració fosca amb taques groguenques i la ibèrica també anomenada leprosa perquè la closca esdevé sovint molt rugosa i escatosa a causa d’una infecció d’algues (Mauremys caspica leprosa Sch.). Aquestes bestioles solien tindre’s a la cuina o al desllunat de casa, moltes vegades dins del safareig. A més no se’ls solia donar menjar, ja que elles, que són carnívores, caçaven tota mena d’insectes que pul·lulaven per la casa. Com que són animals molt discrets i no canten, no corren, no se’n riuen, no fan alegries quan et veuen però tampoc s’enfaden quan els renys, passaven la vida sense pena ni glòria. De fet solien veure’s durant algun temps, fins i tot anys, fins que de sobte algun xiquet se n’adonava que ja no estava la tortuga, que havia desaparegut. –No passa res! Es deu haver amagat en algun racó! Ja eixirà!– deien els majors. Que va!, segurament s’havia mort

per qualsevol forat farta de menjar escarabats, mosques i altres insectes fastigosos. Aleshores se’n portava una altra de la sèquia i en pau!, que n’hi havia la gana. – Samaruc (Valencia hispanica Cuv.), Fartet (Aphanius iberus Cuv.) i altres peixets eren pescats pels xiquets amb salabres i posats en pots per tal de jugar. Després se’ls deixaven al sol, i, quan anaven a per ells, estaven ja cuits. Tant els samarucs com els fartets eren molt abundants, però per una sèrie de circumstàncies han anat desapareixent. En primer lloc allà pels anys 30-40 es va importar un peixet del sud d’Estats Units, la Gambúsia (Gambusia affinis Baird), per tal de combatre la malària. De manera que la Gambúsia havia de menjar-se les larves del mosquit Anopheles que propaga la malaltia, però de fet es va menjar les postes i els alevins dels altres peixos, que segurament són més apetitosos. I, en segon lloc, per acabar de rematar-los, la pèrdua d’aiguamolls i la contaminació de les aigües han portat a aquests peixets, especialment el Samaruc, quasi bé a l’extinció.

– Pixavins, parots, torerets, etc... Són uns grans i ferotges predadors, que s’alimenten bàsicament de mosquits, tant en la fase larvària com adulta. Eren capturats pels xiquets de igual forma que grills, plegamans i altres insectes, desgraciadament inofensius, per a ser torturats, mutilats, cremats i esclafats ja siga de seguida o a l’instant.

– Serps d’aigua (Natrix maura L.) són colobres petites i inofensives de fins a 1 m, que després de capturarles per les sèquies o l’arròs eren sotmeses a un tipus especial d’entrenament per a astronàutes. Agafades per la cua se’ls pegava unes voltes en un òrbita “xiquetcèntrica” a una velocitat uniformement accelerada, que riute tu del Dragon-Khan, i després eren llençades amb una trajectòria parabòlica a l’era del veí on arribaven francament desconjuntades. ANIMALS EMPRENYADORS Aquells que molesten, piquen, enutgen, xuclen sang, donen desfici i nosa en general, especialment a la gent que treballava als camps d’arròs o xarcullava les sèquies. Per la qual cosa es maten, sense contemplació, a la primera de canvi. Entre ells tenim: – Mosques de tota mena, color i grandària que avorrien i avorreixen, perquè aquestes bestioles no hi ha manera d’extingir-les, a qualsevol fill de cristià tant quan

estaven treballant com fent la migdiada. Els dies anguniosos, quan fa molta calor i humitat, quan la gent té basca, les mosques solen estar especialment desficioses, però com deia la gent –“Açò tot serà aigua”– –“Açò, ploure, farà”– – Tàvecs són dípters xucladors de sang. Per les zones de marjal abunda especialment el Tabanus bovinus L. Ja que les larves, també carnívores, viuen en zones entollades. La femella del qual pica als grans mamífers bous, cavalls i ocasional als hòmens, sobretot els més braus. La picadura és força molesta perquè es fa a la mucosa dels ulls, tant és així que poden desbocar les cavalleries – Mosquits de totes les grandàries. Bàsicament dels gèneres Culex, Aedes i Anopheles. Quan piquen, i per a evitar la coagulació de la sang, injecten saliva amb substàncies anticoagulants. De manera que la picadura com a tal no és molt dolorosa, però la reacció al·lèrgica a les proteïnes de la saliva del mosquit produeix una inflor, una picor i un desfici intens, és el que s’anomena una fava. En el cas de la picadura de l’Anopheles, en què només hi ha vampiresses ja que els mascles són vegetarians, juntament amb la saliva poden inocular un protozous paràsit, el Plasmodium. Segons l’espècie de Plasmodium que infecte origina, en funció del cicle vital del paràsit, un tipus de malària o paludisme, allò de febres terçanes, quartanes, etc... La lluita contra els mosquits, i les febres que transmeten, ve de molt antic. Ha estat la raó de fons de la relació d’odi entre la gent i els aiguamolls i de les primeres dessecacions, en les últimes hi ha uns altres interessos. S’han emprat diferents mètodes per matar-los, fums, lluita biolò-

Castelló, mar i marjal gica, insecticides de tot tipus, etc... tots ells sense massa èxit, però realment l’únic sistema efectiu, que els mata ben morts, és pillar-los enmig de les mans quan es fa un aplaudiment. – Sangoneres (Hirudo medicinalis L.) és un anèl·lid que viu a les aigües de poc corrent i que s’alimenta de sang de mamífers. Posseeix dues ventoses, una anal i una altra bucal on s’obre la boca amb tres mandíbules, per subjectar-se mentre s’alimenta. Per extreure la sang secreta una substància, la hirudina, que impedeix que la sang se coagule. Aquest petit vampir, a diferència de Dràcula que deixa dos forats al coll, deixa una cicatriu típica en forma de Y allà on s’enganxa. Aquests animals romanen durant llarg temps entre les herbes, ja que poden estar quasi un any sense menjar, esperant que passe alguna víctima. Quan tenien a tret algun birbador de l’arròs se li enganxaven a les cames i començaven a xuclar-li la sang sense que ell se’n adonés. Per llevar-se-les, els acostaven la brasa del cigarret al cap. De tota manera, elles soles s’amollaven quan s’havien atipat. Durant segles, quasi bé fins a principis del XX, un protocol molt emprat en medicina fou l’aplicació de sagnies, per l’aparent milloria dels malalts, especialment si tenien febres. El procediment consistia en ficar, per diferents parts del cos, unes quantes sangoneres famolenques que et xuclaven mitja canterella de sang, amb la qual cosa se n’anava la febre, el malestar, l’halitosi, l’estrenyiment, la diarrea i, fins i tot, l’alegria – Cutimanyes, tenien fama per la seua picadura, i no de tabac precisament. Es tracta de la (Notonecta maculata L.) un insecte aquàtic, gran predador que té una

picadura no verinosa però molt molesta i desficiosa. ANIMALS ROÏNS Tots aquells que podien causar qualsevol dany a les persones. Moltes vegades no feien cap mena de mal, però la gent els atribueix tota mena de maldat ja siga pel seu aspecte com per la llegenda que tinga dita espècie. Així tenim com a més destacats: – Serps, que normalment eren les típiques colobres d’aigua (Natrix natrix L. i N. maura L.), però que, com ja s’ha dit abans, les úniques que s’esglaiaven, i de debò, eren les pobres serps quan veien als xiquets – Dragó (Tarentola mauritanica L.) segons la gent és un animal verinós i trencador de roba. Res més fals, es tracta d’una bestiola completament inofensiva que s’ha instal·lat prop dels humans tan a les zones rurals com urbanes. Però el seu aspecte espinós i rugós i el fet de trobar-se sovint dins dels armaris, on va a menjar-se les arnes (“polillas”) que foraden la roba; els ha donat eixa mala fama de trencadors de roba, ja que es veuen els forats i els dragons, però no les arnes. – Gripaus, aquests amfibis, especialment el gripau comú (Bufo bufo Dau.) i el gripau corredor (Bufo calamita Lau.) són animals completament inofensius i beneficiosos a l’agricultura, ja que es mengen gran quantitat d’insectes. L’única cosa roïna que tenen és el seu aspecte, que sembla el de la bruixa Marruixa, ple de berrugues, i que és la causa de la seua ruïna. Ja que molta gent els mata sense contemplacions, tot i dient que escopeixen verí, que si toques la pell t’enverines i d’altres deslligos per l’estil. ANIMALS PER A MENJAR Tots aquells que eren bons per menjar, uns més que d’altres, i que només calia agafar-los amb diferents arts

de caça. Així tenim: – Granotes n’hi havia vàries espècies, però fonamentalment la comuna (Rana perezi Seo.) i la verda (Rana esculenta L.). Aquesta última el nom específic “esculenta” ja ens indica la suculència de les seves cuixes. Eren capturades de diferents formes i maneres, però totes s’aprofitaven de la providencial inteligència de què fan gala les granotes. Hi havia, fins i tot, “granoters” professionals que les caçaven i les duien vives al mercat central on les venien a mitges i a dotzenes, després de tallar-los el cap i pelar-les. – Anguiles (Anguilla anguilla L.) és un peix que té una biologia molt curiosa, ja que es reprodueix a la Mar dels Sargassos i creix a les aigües continentals, com era el cas de les nostres sèquies i marjals. Eren pescades amb diferents arts però amb la mateixa finalitat menjar-

se-les, amb arròs, amb all i pebre, fregides, etc – Caragols amb diferents espècies, però sobretot es recollia l’avellanenc (Theba pisana Müll) que no és massa gran, però és molt gustós per a fer les típiques caragolades. – Aus amb una enorme varietat, que nosaltres poden dividir en dos grans grups: – De bec llarg, només cal veure els noms d’algunes, i potes llargues, però no massa (gruiformes i charadrii-

formes) moltes d’elles eren caçades amb escopeta, però només pels bons caçadors ja que són de vol ràpid. Així tenim: Bequeruda o Becadell (Gallinago gallinago L.) Bequet (Lymnocryptes minima L.) Rascló (Rallus aquaticus L.) Polla d’aigua (Gallinula chloropus L.) Fotxa (Fulica atra L.), etc... – De potes curtes i palmejades, anars torpalls a terra, però bons nadadors i millor voladors, els ànecs efectivament. Tots ells molt apetitosos per menjar, fan un

Castelló, mar i marjal

arròs molt bo, però difícils de caçar. De manera que eixia més a compte criar-los a la sèquia, que pots agafar-los quan vulgues. Entre ells cal destacar: Coll-verd (Anas platyrhynchus L.) és l’ànec per excel·lència, Cabussó (Tachybaptus ruficollis L.) menut i ràpid, es cabussa sota l’aigua al menor perill, Xiulador (Anas penelope L.) és el que té més costums marítims, Xarxet (Anas crecca L.) un poc més menut que els altres però igual de bo en la paella, Xibec (Netta rufina L.), Cullerot (Anas clypeata L.) i tot un llarg etcètera. – Rata d’aigua (Arvicola sapidus L.) rosegador de dimensions mitjanes que viu en zones pròximes a l’aigua. Es fan els caus als marges de les sèquies. S’alimenta bàsicament de plantes aquàtiques, com la boga, el senill, els joncs i les canyes. Com el nom específic ens indica, té una carn molt saborosa que era molt estimada. La caçaven amb l’ajuda de gossos xarnegos, un punxó, i un poal. Es feia un forat amb el punxó al cau i, tot seguit, se li tirava aigua amb el poal fins que se negava la llodriguera i les

rates eixen corrents, aleshores les agafaven els gossos. ANIMALS QUE TANT SE VAL, PERQUÈ N’HI HA LA GANA Són tots aquells que, en quantitats més o menys grans, es trobaven per les marjals i que formaven part del propi paisatge, del propi ambient marjalenc i que, per tant, passaven quasi bé desapercebuts. Entre l’enorme diversitat podem esmentar: oronetes, grills, falcies, gavines, agrons, marinets, cames-llargues, fumarells, mostaxuts, boscarles, coetets, blauets, rossinyols i tot un llarguíssim etcètera. IV) CONCLUSIÓ: A MANERA D’ACOMIADAMENT Com hem pogut veure en aquestes planes, mig seriosament mig en broma, les marjals, els aiguamolls són zones dinàmiques i complexes amb una gran riquesa

a tal i siguem el rei just i estimat per totes les bèsties. BIBLIOGRAFIA AUERNHEIMER ARGUIÑANO, C. et al. (1990). El paraje Natural del Prat de Cabanes - Torreblanca. “Apéndice a la Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana. Parques y Parajes Naturales”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Pàgs 41-60 COSTA MAS, J. (1991). La cartografía histórica. “Atlas Temático de la Comunidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1. pàgs 1-40 FOLCH GUILLÈN, R. et al. (1984) Vegetació, els ambients aigualosos. “Història Natural dels Països Catalans“. 1a ed. Vol. 7. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. pàgs. 187-193 GIMENO BETÍ, LL. i ARASA GIL, F. (1993) “La toponímia del terme municipal de Castelló de la Plana”. Castelló. Excm. Ajuntament de Castelló. 105 pàgs JIMÉNEZ PÉREZ, J. (1989). Los mamíferos. “Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 271-300 RIBÉS PLA, R. (1993). “L’arròs a Castelló”. Castelló. Servei de publicacions de l’Excm. Ajuntament de Castelló de la Plana. 111 pàgs. SÁNCHEZ ARTAL, S.; GÓMEZ CARUANA, F.; PEIRÓ GÓMEZ, S. (1989). Peces continentales, anfibios y reptiles. “Guía de la Naturaleza de la Co-

d’interaccions geològiques i biològiques. I precisament en aquesta complexitat està la seua bellesa i el seu interès ecològic, paisatgístic i, fins i tot, turístic. La relació marjals – hòmens ha estat una història d’amor i odi. Amor per les utilitats que se’n poden treure i odi per les malalties que poden transmetre. Actualment, en aquesta societat tecnificada, les marjals constitueixen veritables oasis de vida animal, que cal conservar. Cal conservar-les encara que siga per egoisme, encara que siga com un signe del nostre poder, encara que siga com a demostració de la nostra magnanimitat, que podent dessecar-les, no ho fem. Com es diu al començament: En una bella plana, per on passava una bella aigua, estaven moltes bèsties que volien elegir rei ... Ja que el rei som nosaltres, comportem-nos com

munidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 81-126 SANCHIS MOLL, E.J.; RODRÍGUEZ ESTRELLA, T.; MORELL EVANGELISTA, I. (1989). Geología. “Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 2. Pàgs 403-460 SANCHO COMINS, J. (1982). “Atlas de la provincia de Castellón de la Plana”. Castelló. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. 85 pàgs. SANCHO COMINS, J.; CHUVIECO SALINERO, E. (1986). “Castellón desde el espacio”. Castelló. Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Castelló. 93 pàgs. SANJAUME SAUMELL, E. (1986). Factores que intervienen en la configuración litoral. “Las Costas Valencianas. Sedimentología y Morfología” (Tesis doctoral). València. Facultat de Geografia, Universitat de València. Pàgs 15-94 STRAHLER, A.N. (1979). Morfología debida a olas y corrientes marinas. “Geografía Física”. 4ª ed. Barcelona. Editorial Omega. Pàgs 569-592 STRAHLER, A.N. (1987). Morfología debida al viento y las olas. “Geología Física”. Barcelona. Editorial Omega. Pàgs 501-532 URIOS MOLINER, V. et al. (1989) Avifauna. “Guía de la Naturaleza de la Comunidad Valenciana”. València. Levante. El Mercantil Valenciano. Vol 1. Pàgs 127-270 VIVES BALMAÑA, Mª.A. (1987). Amfibis, Rèptils i Mamífers. “Història Natural dels Països Catalans”. 1ª ed. Vol. 13. Barcelona. Enciclopèdia Catalana. 498 pàgs.

Castelló, mar i marjal

Quan fa nord mariner, amarra el xicotet Vent de tramuntana, sense peixos tota la setmana Quan la tramuntana bufa, el mariner cull la xufa Aire de gregal, ni peix ni pardal Gregal de matí, calma a la vesprada En gregal pica l’oblà El gregal la mou i el llevant la plou Si bufa llevant, aigua per darrere o per davant

Les senyes i l’escandall Miguel Senent Lluart

la mar és importantíssim saber on s’està exactament. La seua superfície dóna molts pocs detalls per orientar-se, de manera que els mariners han hagut d’ingeniar-se-les per conéixer amb seguretat la seua situació quan naveguen i, bàsicament, ho han fet servint-se de l’escandall –utensili simple i eficaç– i de les senyes, que no són una altra cosa que les referències de la costa propera. No hem d’oblidar que ací s’ha practicat de sempre una pesca que ha tingut els caladors molt prop de la costa, de vegades massa i tot, perquè més d’una vegada tots hem caigut en la temptació de practicar la pesca terra milles, és a dir en una zona que no tenia la profunditat legalment autoritzada per pescar, però és que en més d’una ocasió si ens arrimàvem a la costa, sabíem que trobaríem un cert tipus de peix que molt bé podria arreglar-nos la setmana a les barques d’arrossegament. Tot i això encara que pescàrem per fora de terra milles, és a dir amb la profunditat permesa d’uns cinquanta metres com a mínim de calat aproximadament, mai no s’abandonava la imatge

del litoral: un estampa fixa i impertorbable que sembla que ens mire a totes hores i, que, tot i que immòbil, canvia al temps que es desplaça l’embarcació, segons l’angle de visió que es va tenint. Cal dir que les muntanyes del litoral prenen formes diverses i combinacions variades a mesura que la barca va d’un lloc a un altre, però a més a més de la companyia que ens ofereixen han estat també còmplices del mariner en la seua esforçada tasca per conéixer els fons marins i la seua situació respecte als caladors. Les senyes emprades han sigut fonamentalment les muntanyes, però també els campanars, els castells i, fins i tot, els arbres visibles des del mar pel seu tamany. Per a situar-se en un punt determinat, es prenen, a manera de coordenades, l’alineació de dues senyes per una part i d’altres dues per una altra i això dóna com a resultat una posició, que és referència totalment fiable i exacta per delimitar un punt específic a la mar. Aquesta anotació cal entendre-la per situar-se respecte al fons marí ja que, de tothom és conegut que, davall de les aigües reposant en el fangós fons marí, hi ha tot un món d’inanimats Vent de fora, s’emporta l’arena

pobladors: barques afonades, cordes, cables oxidats, restes de maquinària, potser tresors prodigiosos i milers d’heterogenis trastos, que el mar va engolir i acull ara al seu si, captius de les salades aigües, visitats pels peixos i recoberts abundantment de formacions d’animals marins que han trobat en ells el lloc idoni per viure. Tot aquest reguitzell de restes variades formen ja part del nostre paisatge marí, però constitueixen, en molts casos, un greu perill per a les barques de bou, perquè hi ha el risc evident que les xarxes, que arrosseguen les embarcacions, s’hi enganxen. D’ahí que entre els mariners se’ls anomena “enganxadors”. Òbviament, és fonamental conéixer la posició de tots els que hi ha a la mar en la que s’està feinejant. El patró de la barca sap perfectament on hi ha un obstacle que puga entorpir l’arrossegament, amb tanta seguretat, que desperta curiositat i admiració entre els possibles passatgers, que se sorprenen de la certesa amb la qual afirma que ací no es poden calar les xarxes perquè hi ha un vaixell afonat, perquè hi ha roques o per qualsevol altra circumstància. En l’actualitat, els radars i altres sofisticats mitjans tecnològics dels quals disposa la navegació, han fet disminuir l’astorament i l’admiració i tot el mèrit se li ha de donar a la perfecció tècnica assolida. Aquests avenços jo quasi no els he arribat a utilitzar, perquè em vaig jubilar quan començaven a irrompre al món de la mar. He viscut tota la meua vida a l’empara dels primitius recursos, que durant segles i segles s’han fet servir en aquestes aigües, que hui solquen barques que porten el signe del progrés. L’arcaic sistema de les senyes no requeria de molts estudis, però, això sí, feia falta una memòria d’elefant per recordar tots i cadascun dels elements i el seu significat. Era molt complicat perquè tot aquest embolic de

Castelló, mar i marjal muntanyes, campanars, etc no el teníem en cap manual. Era l’ancestral tradició de transmetre oralment la saviesa acumulada any rere any la que assegurava la seua perpertuació al llarg del temps. Els bons patrons de pesca de litoral se saben perfectament els noms de les muntanyes batejades marinerament per ells mateixos: “La Mamelleta, La Mamella Grossa, La Morrà, La Mamella de les Petxines, Montjoliu, Els Colls, L’Esparreguera, El Cofranàs, Les Agulles, El Toró, Els Barrancs, La Mamella Blava, La Mola Xurra, La Mola de Moncofa, La Tossa Xivec,...” La més popular, la més eficaç, la que, podríem dir, la mare de totes és el Penyagolosa, la més visible de totes i la més utilitzada a la mar de Castelló. Es veu, igual de clara i d’altiva, des de tots els punts de les nostres comarques, d’Almenara a Vinaròs. Com a exemple diré que si volíem saber si ens trobàvem al Mar de Barrancs, hauríem d’enfilar per un costat La Tossa per la Mola Xurra i per l’altre l’Es-

parreguera per Els Barrancs; així sabríem amb tota certesa que ens trobàvem a la Mar de Barrancs, a cinquanta-quatre braces de profunditat. Allí, de segur que, si no hi havia cap contratemps, cosa freqüent en aquesta zona per haver-hi roques soltes, pescàvem llangostes i alguna caixa de moll de roca. A pesar de l’esforç que fan i de la minuciositat que tenien els patrons per estar atents a la seua ubicació fent servir les senyes, de vegades, la capritxosa natura deixava en no res tota aquesta sapiència marinera. M’estic referint a la visita de la temuda boira que fa perdre tot tipus de referència visual de la costa. Avui en dia això no suposa cap problema perquè els radars acompleixen perfectament la seua missió, hi haja o no hi haja boira. Això és ara, abans no era així i no estic parlant de temps remots, sinò de fa només uns quinze anys. Aleshores s’havia d’aplicar, sense cap altra opció, el vetust procediment de les senyes i la boira ens deixava als mariners en una indefensió quasi absoluta. Era el moment d’escandallar, és a dir de llençar l’escandall a l’aigua i esbrinar així el calat, la profunditat on s’estava, i, en conseqüència, conéixer la distància on es trobava la costa. L’escandall, que encara s’emprava amb tota nor-

malitat durant els anys setanta, era un utensili ben senzill: un cilindre xicotet de plom massís, d’un palm d’altura per quatre dits de diàmetre, que en un extrem tenia una anella on es podia lligar un cordell. La seua aplicació era també molt fàcil: es llançava per la borda i sense més històries es coneixia la profunditat, però hi havia habilíssims patrons que feien del maneig d’aquest instrument un art. Per a saber quina classe de sòl era el que hi havia sota les aigües, posaven en la base de l’escandall un poc de sèu de corder i quan el pujaven a coberta, llepaven amb la punta de la llengua l’extrem prèviament untat i afirmaven categòricament quina classe de profunditats teníem sota els nostres peus. Això era important, perquè és ben sabut que per a pescar cal saber anar a buscar el peix allà on està i els pescadors coneixen bé quin tipus de sòl és el més propici per a unes o altres espècies. Ara tot és més prosaic, s’accedeix al radar, es prem el botó corresponent i apareix la informació que es necessita. Tornem, però, a la boira i a l’aleshores companya inseparable de l’escandall que era la brúixola, sense la qual, en aquelles condicions, no hi havia manera de saber el rumb. Amb l’ajuda de tots dos, escandall i brúixola, i quasi a cegues podíem arribar a port, perquè, està clar, que el dia que la boira atacava amb força si estaves a terra no eixies a pescar, però si te trobaves ja a la mar i t’arribava sobtadament, no hi havia més remei que donar-se per vençuts, xorrar i batre’s en retirada. Jo, de vegades, deia mig formalment, mig en broma, que l’escandall i la brúixola eren un matrimoni inseparable, com el tabalet i la dolçaina. Ara,

però, la brúixola, després de segles de companyia, s’ha quedat sola, s’ha quedat viuda i ha hagut de maridar-se amb companys molt diferents i complicats. Estic convençut que sempre recordarà i enyorarà l’humil

Castelló, mar i marjal i entranyable escandall, que, desbordat per la tècnica, ja forma part de la història. Per això he volgut recordar-lo i reivindicar el lloc que, per dret propi, té en la història de la navegació.

Toni Trilles

Camins i barraques a la marjal, i altres cases al Grau

Miquel Gómez i Garcés

“En el llibre de values de 1588 se citan tres barracas junto al mar.” (E. Burriel. 1971) “Les Barraques, fins no fa molts anys encara abundants, són molt escasses ara. Només n’hem recollit tres: la Barraca del Macaco, la Barraca de Mòres i la Barraca del Pinello.” (Ll. Gimeno i F. Arasa. 1993)

ntre la vila de Castelló i la mar, des de molt antic, hi havia un límit per la gent; aquest era el camí de la Donació. Entre aquest i la mar no hi havia res... de profit. Sols aiguamolls, estanys, vegetació i fauna salvatge, un pinar i l’arena de la platja. A la mar tan sols hi havia l’anomenat Carregador de la Mar, al qual s’arribava pel Camí de la Mar, la construcció dels dos va ser autoritzada per Jaume I l’any 1268. No hi havia cap edificació en tot aquest terreny immens conegut per marjal que restava delimitat entre la Donació i la franja de la costa. Al llarg de més de trescents anys, des del segle XIII fins el XVI, en tota l’horta de Castelló, entre la vila i el camí de la Donació, tan sols sorgeix alguna alqueria, alguna ermita, i poca cosa més. Camins que portaven fins la costa n’eren pocs, tots ells seguint la traça de les sèquies que deixaven les escorrenties en la marjal. Aquestes terres, fins ben entrat el segle XV, sols eren lloc de caceres per part de reis i nobles. Trossos menuts d’aquesta terra eren conreats per al cultiu de l’arròs. Es pot creure, amb molta seguretat, que els llauradors de l’època no feien nit a les seues terres, ni tan sols en els dies d’estiu. Els temps eren propicis per als

robatoris, els atracaments, i les incursions dels pirates. La vila estava emmurallada per totes aquestes raons i calia tornar a casa abans que el dia es féra fosc. Per tant, no feia falta tindre cap aixopluc dins de les terres de conreu. És en 1588 quan per primera vegada hi ha constància d’edificacions vora platja: al llibre de Vàlues d’eixe any se’n descriuen tres, de barraques. Més endavant, al segle XVIII, consten moltes peticions per fer o arreglar barraques vora platja, emprant els materials de la zona, és a dir, els arbres del Pinar. Les barraques van ser les que, a poc a poc, poblaren l’horta i la marjal. Més endavant, poc abans d’acabar el passat segle, són les alqueries i alquerietes, en substitució de les primeres, les que comencen a ocupar la marjal. Aquestes barraques, que també eren construïdes al Grau, fan el seu canvi per alqueries i cases d’una, dues i tres plantes, així com per magatzems o gueraus. Tota la marjal, amb les seues zones d’aiguamolls i pantans, pels tipus de conreu que s’hi fan, admet també un altre element construït: les eres d’arròs, o siga, grans extensions planes, amb paviment dur i impermeable, per a assecar, trillar i preparar l’arròs abans d’ensacar-lo. Cada dia muda el vent i l’home a cada moment

Castelló, mar i marjal

De totes aquestes construccions, i dels camins per aplegar-hi parlarem un poc en els renglons que continuen, amb la intenció què no es quede en l’oblit tot allò que els llauradors i llauradores, pescadores i pescadors –els nostres avantpassats i no tan avantpassats– han treballat i bastit a la nostra marjal. 1. DE COM CONTEN QUE EREN LES PRIMERES BARRAQUES Des de les tres primeres barraques citades en 1588, fins les darreres tres recollides en 1993, han passat més de quatre-cents anys, en els quals, en els últims, s’ha maltractat molt el paisatge de la marjal, i s’han construït moltes més cases al Grau; algunes d’elles les anem a mirar de descriure ara. La creació de barraques a la marjal i vora la mar, d’igual manera que la construcció dels primers assentaments d’humans, ha estat molt rudimentària i les cases sempre s’han fet amb els materials que s’hi trobaven més a mà: terra, troncs i senill. Després, ja ben entrat el segle XIX, el creixement i consolidació del Grau és més lent i definitiu, i s’utilitzen Plànol de les parròquies materials més durables i de la vila en 1700 adients al seu temps. Les primeres barraques –les primeres cases a vora platja, ja que abans no hi havia el Grau– eren usades pels pescadors que vivien a la vila, fonamentalment al carrer Pescadors; aquest carrer pertanyia des d’un 1. Sant Nicolau 2. Sant Pere 3. Sant Agostí

4. Sant Joan 5. Santa Maria 6. Sant Tomàs

principi al barri de Sant Tomàs. Els pescadors –amb la seua família– anaven cada dia a la platja, entrant amb les seues barques i llaüts dins la mar, feien les seues pesqueres i retornaven a la vila, de nit, on posaven a la venda la captura diària. La nit, la passaven a casa seua dins la vila. Segons el llibre de vàlues de l’any 1588, hi havia “cerca del mar, tres barracas, con su exutal, de pescadores, que tenían su vivienda en la villa”. De la construcció d’habitatges, magatzems i altres edificis, comença a haver-hi constància escrita des del segle XVI: “el guerau antic,(...) a 20 de abril de 1580 ab pacte de la vila pugué posar les mercaderies francament sens pagar res”. “(...) en 1691 y junto a unas barracas la viuda de Johan Tirado de Pau tenia una tarasana a la vora de la mar. Otra torre fué la del pinaret, que existía frente a Fadrell...” 1.1. LES BARRAQUES Convindrà que expliquem com es feien i com eren les barraques. Anem-hi! Però hem d’entendre que no se’n troba cap d’aquestes barraques, ja que eren molt freqüents els incendis, a causa de la matèria emprada i als treballs de fora. A dins es feia foc si fora feia fred. En ocasions s’encenien fogueres prop de la barraca. Aquests eren edificis de planta rectangular, amb el sostre a dos vessants, amb un frontó triangular a les façanes principal i posterior. El tipus de materials usats, com després vorem, evoluciona amb el temps, per fer més resistent l’edifici; també la grandària de la casa va a més perquè augmenta la seguretat física dels pescadors i dels llauradors, quan la pau social és més certa. Més endavant, a les darreres barraques, la paret és de pedra pastada i arre-

bossada de fang o amb morter de calç; en ocasions s’emblanquinaven els murs. Algunes d’elles arriben a tenir quartets (habitacions). També hi havien barraques amb emparrat –tot ell de materials vegetals– que les nits d’estiu servia per a dormir al ras. Fins el primer terç del segle XX, les barraques han estat molt populars i eren repartides per la marjal i vora la platja. A l’estiu eren las cases de vacances de la gent llauradora. Les darreres barraques documentades s’han trobat per la marjal i pel Grau.

tanques i els sostres; de senill, canyes i palla per la coberta –o les parets– era plena la marjal que vorejava la mar; i de terra i d’aigua per a fabricar el fang en què poder alçar les parets, en els casos que ho requerien, no en mancava gens ni miqueta. Així és que ja tenim tots els materials necessaris per a construir les barraques, les casetes dels pescadors: “En 15 de noviembre de 1773, Manuel Bastant, pescador, solicita permiso para cortar pinos del Pinar y construir una barraca “al lado de las demás” a la orilla del mar. En 19 de enero de 1780, Antonio Arnau, pescador, pide permiso para cortar pinos en el Pinar con objeto de reparar su barraca en el Grao y su barca. (...)En 16 de mayo de 1786, un patrón de barca solicita permiso para construir una barraca en la playa para guardar arreos y artes de pesca. Y en 1787, Bartolomé Bastant, matriculado de marina, pide asimismo permiso para cortar pinos y construir una barraca “para vivir en el serradal de esta orilla del mar. (J. Sánchez Adell, 1993) Hi ha constància en tot el litoral valencià i català de l’existència de barraques, i els materials no varien molt al llarg del segles; és el material emprat per fer les tanques o murs el que evolucionà més, arribant en les da-

1.2. ELS MATERIALS EMPRATS Les barraques sols s’empraven per guardar eines i material o aixoplugar-se quan el mal temps agafava els pescadors vora platja i lluny de casa. Podem dir, sense cap dubte, que aquestes cases requerien, per a la seua construcció, de materials poc resistents, i molt fàcils de treballar; i d’aquests se’n trobaven vora platja: al Pinar de propietat comunal hi havia troncs de pi per fer les Una barraca en Catalunya i un altra a l’Horta de València

rreres barraques que hi havia per la marjal, vora la platja i dins del Grau, a utilitzar pedra pastada amb fang, havent passat des de les parets fetes de troncs i canyes i més endavant de tàpia, la qual consisteix en murs de terra pastada i pissonada dintre d’uns motlles de fusta (la tàpia va ser molt utilitzada a les cases i murs de la vila fins el segle XVII, de les quals encara hi ha mostres als carrers del casc antic). 2. ELS CAMINS I com arribaven els vilatans de Castelló (mariners i llauradors) fins la mar o l’horta, on tenien la feina i les barraques? De camins n’hi havia pocs; el primer conegut és el Camí Vell de la Mar, i tots els altres seguien la traça de les sèquies: fins i tot avui en dia també segueixen aigües avall, les sèquies. La mar era, per a la gent de l’edat mitjana, un lloc d’on es podia treure poc rendiment econòmic, a més d’estar relativament lluny de la vila i amb el perill d’atacs pirates. Els camins eren per arribar als horts que hi tenien a l’horta, entre la vila i la marjal, entre el Caminàs i la Donació; alguns d’ells, molt pocs, arribaven fins a la platja. Plànol dels camins fins la mar, segons Vicent Traver

Castelló, mar i marjal Aquests camins estaven –i estan– tallats pel Caminàs, perpendicular a tots ells, però que els uneix. Des de la vila, i prenent el Caminàs es podia, i encara es pot, agafar qualsevol d’aquestes dreceres: el camí de Fadrell o de la Mallorquina, el de Villamargo, el d’Almalafa, el de la Mar, el camí fondo de Rafalafena, el de Teccida, el de la Plana i el Pas de les Vaques per on passaven els ramats per anar als prats a pasturar (hi havia un estany avui inexistent), el de Ramell i l’escorredor de Na Brunella, el camí i sèquia de l’Obra, el de la carrerassa de Bovar. Tots ells, creuant prèviament el camí de la Donació paral·lel a la costa, acabaven al camí del Serradal, que formava el límit amb la mar. La distribució de camins per l’horta i la marjal segueix sense cap modificació fins a meitat del segle XIX, quan és aprovada l’any 1847 la carretera del mar –actual Germans Bou–, i s’instal·la la Panderola, l’any 1888. Amb l’inici de la construcció del Port, els camins no augmenten, tot segueix igual. Cal dir que l’any 1913, l’avinguda Germans Bou encara no arribava al port, ja que és en aquesta data quan l’Ajuntament acorda amb V. Carpi la compra d’uns terrenys per a poder perllongar el camí Passeig de Castelló al Grau, amb la finalitat de donar-li eixida fins el port. 3. ALQUERIES A LA MARJAL Dins de la marjal, i per extensió al Grau, en els darrers cent anys ha proliferat un munt d’edificacions (de treball al camp unes, i de estiueig les altres), que han anat caracteritzant l’hàbitat de la zona. Podem englobar en aquest tipus les alqueries i alquerietes.

3.1. L’ALQUERIETA O CASETA DE CAMP Aquesta és una continuació de la barraca, en ocasions més xicoteta, ja que disposa del mateix esquema funcional, interiorment i exterior. La forma en planta continua sent el quadrat, sense divisions interiors i amb poca alçada; les parets són de pedra o de rajola massissa –o dels dos materials–; disposa d’una porta quasi sempre a una banda de la façana d’accés (també hi ha amb un xicotet finestró per a Una alquerieta ventilar-la). La forma de la coberta canvia, ara es fan a un sol vessant i amb poc de pendent , ja no és a dues aigües com la barraca. Els materials són més resistents i duradors. El senill ja no s’utilitza en cap part de l’edificació; i el paviment no sempre és la terra, de vegades és de rajola massissa. També sol trobar-se un pou menut dins o fora la caseta; encara hi ha algunes que tenen, mig enrunada, una sénia al davant. L’evolució màxima d’aquesta arriba a un xicotet emparrat. Un aspecte a remarcar és la poca alçada d’aquests edificis; fins i tot avui, les que podem vore per la marjal no tenen més de 2,20 metres alçada lliure. 3.2. LA CASETA DE PLATJA O ALQUERIA A finals del segle XIX i principis del XX, aquestes edificacions prenen força i comencen a vore’s per la nova

carretera del mar (ara Germans Bou) i voltants del Grau, quasi vora platja. Aquestes no tenen cap relació amb les alquerietes; són de base quadrada i grans dimensions, amb dues crugies o navaes, i la terrassa. L’edifici es

Una alqueria

troba elevat i separat del terra, amb la finalitat d’evitar la pujada de la humitat de la zona. La coberta, plana o amb poc de pendent, sol estar tapada per un frontó horitzontal i decorat amb motius diversos. Hi ha habitacions definides: menjador, dormitoris i cuina, amb un bany, no sempre, que no hi havia fins llavors. Són conceptes propis de l’higienisme naixent i de l’expansió econòmica de l’època. Els materials tenen poc a veure amb els de la construcció rural tradicional. S’utilitza la rajola massissa, els peus drets de ferro colat o de formigó prefabricat, els balustres, la teula plana... L’ús de canyissos arrebossats amb algep per tapar el sostre, a l’estil d’un celras, i l’acabat exterior amb taulells de ceràmica són visibles. Igual passa amb el paviment, de ceràmica o ciment colorat.

Castelló, mar i marjal

4. DE LES POQUES CASES QUE QUEDEN. El lloc ocupat avui pel Grau, des de molt avançada l’edat mitjana, tan sols era un xicotet nucli on hi havia el Carregador de la Mar i s’hi arribava pel Camí Vell de la Mar (autoritzats per Jaume I l’any 1260); hi havia també unes poques barraques i algun Guerau, per guarir-se del mal temps i per assegurar els estris de la pesca. Però és des del segle XIX quan comença el seu desenvolupament urbà, amb la fi dels atacs pirates (el darrer és l’any 1800), amb la construcció de la Carretera del Mar, amb la creació i funcionament de la Panderola, i amb la transformació de l’antiga rada en el Port (1882). Fins 1858, l’Ajuntament no aprova la denominació dels carrers del Grau. El Grau, per a poder habitar-se, ha necessitat d’habitatges en condicions. El pas de les primeres barraques a les cases d’una navada d’amplària o als gueraus més moderns i més grans, ha estat laboriós i ens explica com creixen les poblacions i com han crescut el Grau i ha minvat la marjal. 4.1. EVOLUCIÓ DE LES CASES I LES SEUES FAÇANES Són moltes les cases que es construeixen, molts els carrers que es fan paral·lels a la platja, així com l’obertura d’altres transversals, però a finals del segle XIX la necessitat d’habitatges fa que les petites cases de d’una i dues plantes que hi ha (habitatges en dues plantes o habitatges en planta baixa i una cambra, amb accés únic) es convertisquen en edificis de dues vivendes: una a la planta baixa i una altra a la primera. Aquest canvi fa necessari un accés independent a la nova vivenda i una modificació de la façana de l’edifici. L’estructura formal de la façana es reforma i apareix un nou buit, el

Evolució de les façanes:

sense escaleta

amb escaleta

de la porta lateral d’accés a la nova vivenda de la planta alta: és la popular escaleta. En les cases amb la cambra baixeta, es modifica, alçant el sostre per obtenir una altura més adequada a les noves necessitats: la coberta s’eleva; aquesta modificació s’aprofita i la coberta, fins aleshores de teula àrab, manté el seu pendent, però es pot trepitjar amb paviment de rajoles planes i serveix per a estendre la roba: tenim el terrat. La finestra de la planta alta es transforma ara en balcó. En altres cases també s’alça una tercera planta, i d’edificis nous ja se’n fan de tres plantes amb accés al terrat. El pas és important i ve marcat pels usos ja provats a d’altres llocs i ciutats del País. El ràpid creixement demogràfic fa necessària la construcció de nous habitatges, però, mentrestant, cal aprofitar el que ja hi ha: les cambres, les falses, els més amunt..., on eren guardades les collites, els estris, etc. Mentre no es fan nous edi-

El carrer Bonavista, davant el port, a principis de segle: es veuen edificis de diferents alçades

ficis, les plantes altes són reformades: fan barandats nous per redistribuir l’espai; s’obrin o s’amplien els buits de les finestres, i per donar major valor a l’edifici, aquestes es transformen en balcons, emprant un material nou aparegut al mercat: el ferro colat per fer l’enreixat del balcó, amb dibuixos, formes i figures difícilment aconseguibles amb el ferro forjat, o amb la fusta. També cal destacar un altre element quasi inseparable del balcó: la persiana enrotllable i graduable de fusta. Aquesta peça alta, la cambra, el més amunt, la falsa..., ja reformada s’utilitza per a habitatge independent pels fills que van a casar-se o que ja s’han casat, per a vendre o per a llogar. El canvi d’ús i del tipus de propietat ja s’ha produït, i apareix “la propietat horitzontal en contrast amb el concepte antic de propietat del sòl i de tota la construcció que s’hi realitze...” . D’aquesta manera apareix un canvi en la façana de la casa agrupada: sorgeix una entrada nova i independent de la principal, és l’escaleta, nom amb la que ja s’anomena aquesta variant en molts registres de notaries al llarg del segle XVIII. Començat

el 1900, “és el model que serveix per densificar molts pobles del País Valencià”, i amb el qual el Grau no és indiferent. És molt habitual trobar cases amb uns buits simulats, o reixes ja fetes, en la façana; es tracta de preparar la casa per si cal fer, més endavant, l’accés independent a la planta alta per una vivenda nova. Trobem, de nou, una evolució en l’aparença externa de la façana de la casa. Si recordem, a la planta alta apareix, primer, un finestró o finestra per a ventilar la falsa; el pas següent és transformar la finestra en balcó (amb les seues variants). Al Grau trobem uns altres passos en la façana: el balcó es fa mirador de fusta –amb vidre–, i mirador d’obra –també amb vidre–. Aquest era un element per a veure el carrer. Les darreres dècades el mirador perd la seua funció i es transforma en una possibilitat d’augmentar la superfície de l’habitatge: ja no serveix per a contemplar el paisatge i el port. La decoració exterior de les cases comença a tindre elements diferenciadors respecte a les construccions tradicionals: apareixen taulells de ceràmica i altres ele-

Castelló, mar i marjal

ciudades i villas...de España, de l’Instituto Geográfico y Estadístico, on es troben les dades referents a la població i a les edificacions de Castelló i del Grau de l’any 1888, les quals, unides a altres quadres estadístics del municipi, ens expliquen el creixement urbà del Grau, tot relacionant-lo amb les cases existents en cada any. Comentarem, encara que siga de passada, els quadres següents, que ens poden orientar sobre l’evolució demogràfica i sobre la construcció d’habitatges des de la meitat del segle XIX: 5.A) EVOLUCIÓ DE LA POBLACIÓ DEL GRAU Taulells a les façanes

ments ornamentals que denoten una millora econòmica de la societat. La bona situació social i econòmica dels propietaris de les noves finques dóna com a resultat unes cases més grans, més amples (de més d’una navada), i amb tipologies més cultes, les quals trenquen la seua relació amb les construccions típiques dels mariners i llauradors, per tant, amb uns acabats exteriors més cridaners i amb materials més cars (motllures, ceràmica i rajola vista, ferro colat, voladissos, balustres...). 5. DE COM CREIX LA POBLACIÓ I PER QUÈ CALEN MÉS HABITATGES L’empenta de la construcció d’habitatges i totes aquestes modificacions en els edificis i carrers són provocades per l’augment de la població en molts pocs anys. Les dades que hi ha són molt clares i val la pena repassar-les. L’any 1892 es publica el Nomenclator de las

Any

1840

1865

1887

1900

1910

1920

Barri St. Tomàs El Grau

1975 –

1816 427

779

1316

1816

2146

L’any 1803 hi havia censats 26 pescadors en la vila, dels quals, 24 vivien a la parròquia de Sant Tomàs. Aquest barri, situat al sud-est de la ciutat, acollia encara l’any 1840 els habitants del Grau, fins que en 1865, aquest passa a formar una barriada independent. A partir d’aquest moment, el Grau té personalitat pròpia i apareix als diferents censos i estadístiques. 5.B) EVOLUCIÓ DEL NOMBRE D’EDIFICIS I CASES Any Castelló El Grau 1 pis 2 pisos 3 pisos Barraques

1840

1865

1887

1900

1910

1920

4550 195 87 86 – 22

5380 274 108 87 63 16

5701 284

5625 290

Aquests quadres són un resum de molts altres

Podem comprovar en aquests quadres que l’any 1887, tenia el Grau 195 edificis i un total de 779 habitants, la qual cosa ens dóna una mitjana de 3,99 habitants per edifici. En tan sols 33 anys, fins 1920, la població augmenta fins a 2.146 persones, i en canvi els edificis tan sols en són 290 (noranta-cinc de més). La mitjana ha passat a 7,40 persones per casa, és a dir, el doble. Com que el costum de casar-se i tindre fills no ha canviat, i el nombre de matrimonis augmenta, l’explicació més raonable pel que fa al nombre d’habitatges ens la dóna la transformació de la cambra en vivenda o l’elevació d’una tercera planta en pocs casos, amb l’aparició de l’escaleta, en moltes de les cases del Grau. D’una banda eren moltes les famílies de més d’un matrimoni (pares, fills casats,...) que hi vivien a la mateixa casa, amb els greus problemes sanitaris que això comportava per l’amuntegament en què vivien; d’altra banda les cases eren dividides en dues o tres plantes per poder acollir més d’una família o matrimoni (un habitatge a la planta baixa i un altre a cada una de les plantes altes). És una solució momentània però efectiva. La parcel·lació dels habitatges al Grau, com una continuïtat dels de Castelló, segueix els mateixos paràmetres: patis o solars estrets i relativament fondos. Amples d’una navada o quatre metres, i fondàries de més de 10 metres. El nombre de plantes comença a tenir divergències: un i dos pisos; les de tres plantes apareixen els primers anys del 1900. Unes són cases pròpies de pescadors, i altres cases d’estiueig de les famílies benestants de la vila, i el tipus i acabats de les façanes són

un exponent clar de la situació econòmica dels seus propietaris. 6. EL GUERAU Hem de parlar també d’un tipus de construcció que combina l’habitatge amb les tasques de la pesca o d’altres treballs, com és el cas dels geraus, antics magatzems per protegir eines i mercaderies. D’aquests edificis es té constància des de molt antic: “También por estos parajes debió estar el guerau an-

tic, del cual era dueño Tomás March”(1580). “”Este guerau y las tres barracas citadas con sus exutals fueron con la torre el germen del Grao, todo situado al final del camino del mar. ¿Será también y precisamente esta palabra guerau, el origen del grau y su castellanizado “grao”? Había otro guerau, el denominado de la morera, junto a su exutal de Hierony Folch que lindaba con un garroferal en la partida de Santa Magdalena. ¿Sería en las proximidades de la cequia de l’obra?”. “Es decir, que grao (guerau) lleva unida la idea de edificio y esto era precisamente el guerau de Tomás March, una casa o nave donde él se comprometía a guardar gratuitamente las mercaderías que allí depositase la villa. Acaso el guerau de la morera fuera el origen de la casa de la obra.” “No fue larga la vida del guerau antic de Tomás March, pues en nota marginal del libro (de values de 1588) puesta seguramente con ocasión de la renovación de éste se lee derrenclit, esto es, que era ya un edificio cantonades de carreus la procedència dels quals potser siga d’altres construccions més antigues del mateix Grau. BIBLIOGRAFIA V. TRAVER TOMÁS. Un plan general de ordenación y urbanización de Castellón. SCC. Castelló 1924 Antiguedades de Castellón de la Plana. Ajuntament de Castelló. Castelló 1982. Edició faccímil LL. GIMENO I F. ARASA. La toponímia del terme municipal de Castelló de la Plana. Ajuntament de Castelló. Castelló 1993 C. BOHIGUES. La casa tradicional. Les cases agrupades i urbanes: tipus i evolució. Temes d’Etnografia Valenciana, volum I. València 1983 M. BARRERA I T. ESTEBAN. 1803. Demografia, familia y economía a finales del antiguo régimen en Castellón de la Plana. Ajuntament de Castelló. Castelló 1998 J. BENEDITO, J. LLORENS, J. MELCHOR. La excavación arqueológica

Castelló, mar i marjal ruinoso, y no aparece en libros sucesivos.” (V. Traver, 1958) El guerau és un edifici molt més gran que la resta (més alt i més ample), amb dues funcions molt delimitades: d’una banda l’habitatge pel pescador o comerciant, situat a la planta alta (ben aïllada del sòl), i d’altra banda el magatzem, amb doble alçada i grans dimensions en planta, per guardar les eines i les mercaderies d’ús i procedència molt diversa. Per donar una lleugera idea de com eren aquests edificis, mireu el croquis que segueix, del darrer guerau, enderrocat l’any 1999. Els materials emprats en la construcció d’aquests magatzems eren, a banda de les seues dimensions, ben simples: parets mestres de pedra amb terra i/o arena pastada amb calç, pilars exempts de rajola, envans o barandats de rajola massissa, paviment de ciment colorat prefabricat, i coberta de teula damunt d’un entaulat de rajola massissa recolzat en un enllistonat de fusta. Els cabirons per suportar els sostres eren de fusta de mobila. També hi tenia

de la plaza de las Aulas. Historia y arqueología en la ciudad de Castellón. Ajuntament de Castelló. Castelló 1997 J.A. BALBÁS (1884). Casos y cosas de Castellón. Estudios históricos. Edició faccímil. Librerias Paris.València. 1989 E. BURIEL (1971). Desarrollo urbano de Castellón de la Plana. S. ALCÓN, V. BENAVENT, J. M. CARCELLER, M. MAS. El Port de Castelló. Una proposta curricular. Ajuntament de Castelló. Castelló 1992. C. SARTHOU CARRERAS (1913). Geografía general del Reino de Valencia. Provincia de Castellón. Caja de Ahorros y Monte de Piedad de Castellón, 1989. J. SÁNCHEZ ADELL. Una historia con viejas raices. Castelló Festa Plena, Verano 93. Cien años del puerto. Castelló 1993. V. ORTELLS CHABRERA. El Grau de Castelló: soporte urbano y demográfico del puerto. Castelló Festa Plena, Verano 93. Cien años del puerto. Castelló 1993. J. BASILIO TRILLES. La pesca en el Grao de Castellón, tomo II, El Cerco. Castelló 1999.

El Grau lâ&#x20AC;&#x2122;any 1906: Autor JosĂŠ Serrano

El Grau en desembre de 1881: Autor Leandro Alloza

Castelló, mar i marjal

El Grau l’any 1926: Autor Juan Mañá

Les marjals Rafael Ribés Pla Fotos: Paco Salazar León. La Fileta 1952

lcover diu que les marjals són terrenys aiguamolls i grassosos, que solen estar pròxims a la mar i dels quals s’ha de traure l’aigua salobre per a poder-se sembrar. Pompeu Fabra diu que marjal equival a prat moll. Coromines manifesta que la paraula marjal ve de l’àrab marga o merxa i en el Diccionario Etimológico en castellà, explica que marjal equivale a terreno bajo y pantanoso o marisma i afegeix que, tractant-se d’una veu molt utilitzada a l’àrab magrebí, a l’Andalusia antiga equivalia també a una mesura agrícola de superfície equivalent a 5 A. i 25 c.a. Per tot açò, i per la seua etimologia, és lògic que les terres del terme de Castelló, pròximes a la mar, foren anomenades, des de l’arribada dels moros, marjals, i efectivament, totes les terres de prop de la mar, des de la ratlla del terme d’Almassora al S., fins el de Benicàssim al N. i les terres de l’horta per la part de ponent, constituïren la zona de les marjals d’ací. Aquesta part del terme de Castelló, dintre de la comarca de la Plana i per quasi tot el litoral mediterrani, està format per terrenys anomenats sediments d’al·luvió, acumulats durant el transcurs de molts segles, procedents de l’erosió de les muntanyes que ens envolten i traslladats per les grans avingudes de rius i barrancs i de composició argilosa i d’altres, provinents de la sorra marítima, junt a moltes zones dominades per antiquíssima vegetació podrida que donà origen a les turberes o solsidars, com deiem ací.

La humitat característica d’aquests llocs es deu a l’acumulació de les aigües procedents dels escorredors de l’interior i de les pluges que formaren els actuals aqüífers de la Plana i que donaven lloc, dintre de la zona pantanosa, als ullals, d’aigua dolça, i també a les invasions d’aquests terrenys per les aigües de la mar en époques de tempestes, marejols i grans marees. Malgrat que aquests aiguamolls estaven la majoria del temps entollats, no per aquesta raó mancaven de vegetació, amb la sola diferència que a les zones salobres dominaven les salobreres i a les que tenien aigües dolces el llimac, els joncs, la canyota, el senill i la boga, era el que creixia. En un principi, i fins allà pel segle XIII, la gent fugia, com el dimoni de la creu, d’aquests llocs maleïts, ja que les aigües estancades donaven lloc a la descomposició de la flora i la fauna a les primeres calors, i això provocava moltes pudors que la gent associava amb les freqüents epidèmies de malària o febres tercianes que, en certes èpoques de l’any, assotaven aquests llocs, provocant fins i tot el despoblament de gent. Després de la conquesta d’aquestes terres pel Rei d’Aragó i per a ser poblades i traure’n rendiment, en foren cedides grans extensions als ordres militars o eclesiàstics, així com a nobles o cavallers que l’ajudaren i que, necessitats de mà d’obra per a conrear-les i explotar-les agrícolament, es concertaren i concediren molts assentaments i establiments a gent provinent de Llevant clar i ponent obscur, temporal segur

l’Aragó, Catalunya i altres llocs. Però, amb l’aparició de les grans epidèmies de febres, la gent va començar a morir “com a mosques” i tots fugiren. La causa cal cercar-la en què alguns d’aquests llauradors plantaren arròs en algunes d’aquestes zones humides per ser bons els rendiments que obtenien. Els fets que succeiren estan ben explicats per Joan Balbas quan diu: “Funestos fueron los estragos que en todos los tiempos ha producido el cultivo del arroz en todos los pueblos de la Plana. No es fácil señalar la época en que comenzó a cultivarse el arroz por aquí, lo más posible es que lo introdujeron los árabes con su dominación y fueran extendiéndose a medida que se proporcionaba más agua. Lo que sí es cierto, es que en el primer tercio del siglo XIV se notaron ya funestas consecuencias en la salud y empezaron a proscribirse los arrozales en este país; pues en el índice del antiguo Archivo Municipal hemos visto un decreto de D. Alfonso IV cuyo original no hemos podido encontrar, prohibiendo semejante cultivo. Pedro IV en 1342 confirmó la prohibición que ante-

Castelló, mar i marjal riormente se había hecho, pues en un privilegio fechado en la Torre del Grao a 1º de febrero de 1357, perdona el rey a los habitantes de aquí al pago de ciertos censos de atención a las enfermedades diciendo: «majorment l’any proposat són estades en aquella part per la pestilència de les aigües moltes morts, e per falta de molta gent que és morta no basten a sostenir ni conrear les obres, terres, heretats, etc.»” Joan I i el rei Martí reiteren aquestes prohibicions. I Alfons el “Magnànim”, al castell de Fangho, el 21 de març de 1448, reconfirma les mesures preses pels seus antecessors dient: solicitos circa conservationem subditorum que cenoso vapore arrottorum ingravitorum. El Síndic de Castelló En Pere Català de Monsonís, en 1530, acudeix a Isabel de Portugal, esposa de Carles V, en protesta pel poc de cas que alguns feien de les anteriors disposicions, i aquesta regina, des de Medina del Campo, sentencia: “que segons tenors dels dessús dits privilegis a la dessús dita vila otorgats als perfursé privilegis del present regne és prohibit als hereus del terme de Fadrell fer arroces, escorrentias é Estanqueias é es provehit é manat ques que fan sien tallats, erradicats é arrancats, é aquells sien encorreguts en les penes en els dits privilegis estatuits”. Aquesta fòbia contra el conreu de l’arròs durà fins el començament del segle XX, essent compartida per molts il·lustres castellonencs polítics i autors de diversos treballs al voltant del nostre poble, l’opinió que les terres compreses dintre de la marjaleria suposaven un gran perill per a la salut pública, perquè les femelles del mosquit anopheles són les transmissores del paludisme o la malària, tot i que els anopheles necessiten d’aigües estanques i

sense moviment per a pondre els seus ous i que aquests es desenvolupen, i precisament l’arròs per a poder-se criar, necessita d’aigües fresques i freqüentment renovades. Per aquesta raó, a finals del segle XIX es dictà la llei de sanejament de les terres pantanoses en Espanya i, acollintse a aquesta disposició, l’Ajuntament de Castelló començà a gestionar la declaració de Coto arrosero per a les terres d’una finca de la seua propietat anomenada El Cuadro o Prado i allà per l’any 1920, surten aquestes terres a subhasta formant-se l’anomenat actualment Coto arrossero, on es crià, en unes 1.000 has., l’arròs a Castelló, amb una producció anual de 5/6.000 tones d’arròs en corfa, fins a l’any 1960 que per manca d’aigua i mà d’obra hagué d’abandonar-se aquest conreu. Tornant a la transformació d’aquelles terres humides i ermes en terrenys dessecats i productius, pensem que després d’estar cultivada la totalitat de les terres de l’horta i part de les de secà, aquelles foren repartides, com ja manifestarem, a petició de la gent que volia aveïnar-se a Castelló, coneixent-se després com la marjaleria, que es trobava limitada per ponent pel camí anomenat, encara avui, com de la Donació que, o bé definia les primeres donacions o establiments fets de les terres d’horta, o simplement descrivia el punt d’inici dels corresponents establiments de les terres, fins a aquell moment, pantanoses tan dolentes, malsanes i humides. Veritat era que ja aleshores, i també després, aquells aiguamolls sempre havien produït poc, però se’ls aprofitava per a pasturar ramats de bous i abundaven molt els petits caragols coneguts com “de pato” que abans es replegaven com a pinso d’aquestes aus casolanes. Als lluents es pescaven llisses, anguiles i granotes, així com

es recollia senill per a fer les barraques, bova per a encadirar i joncs pel llit del ramat, per a fer bon fem i també per a l’embalatge d’algunes fruites. No sabem de cap autor que esmentara en quina època començaren a treure’s les terres baixes de les quals ens ocupem. Els aiguamolls, per a convertir-los en terres cultivables, amb el sistema ací adaptat per a drenar les aigües i que consistia a cavar séquies i amb el fang tret s’augmentava el nivell dels terrenys, convertint-los en les veritables marjals que avui coneixem. Després, aquests canals o séquies es comunicaren uns amb altres per a conduir les aigües a les anomenades séquies mares que, mitjançant unes goles, desembocaven a la mar. Per augmentar els nivells dels terrenys cultivables, se solia aportar i escampar-hi damunt arena de la mar i algues, que es barrejaven amb aquelles terres, molt riques en matèria orgànica, augmentant així la seua fertilitat. Aquests treballs començaren a realitzar-se cap als segles XIII i XIV, i més o menys fins el segle XVIII, segons Sánchez Adell. En la pàgina 46 del seu treball “Notícias

Documentales sobre la villa de Castellón de la Plana del siglo XVIII”, on especifica per dades, els veïns que sol·licitaren de l’Ajuntament concessió de terres a la marjaleria i altres llocs. Diu: Any 1771.- Llorens Gómes, llaurador.- Sol·licita l’establiment d’un tros de terra erma i sense amo de la partida de la Font de la Reina. Any 1771.- Abril 11.- Toni Borlanchez i Batiste Queralt, mestres sabaters.- sol·liciten l’establiment d’un tros de marjal en la partida de Bétera o en Trilles. Any 1772.- Francesc Rodes, llaurador.- Sol·licita establiment d’un tros de terra de marjal. Any 1773.- Novembre, 9.- Joan Abril, llaurador.Sol·licita establiment d’un marjal en la partida del Senillar. Any 1773.- Novembre, 18.- Francesc Pascual “quincallero”.- Sol·licita establiment d’un marjal en la partida del Senillar. Any 1773.- Desembre, 9.- Manuel Martínez Calafat.-

Castelló, mar i marjal Llaurador.- Sol·licita establiment d’un marjal en la partida del Senillar. Any 1788.- Maig, 13.- Francesc Museros i altres veïns.- Denuncien que es desmunten i posen en cultiu marjals fora dels límits senyalats. Any 1794.- Agost, 30.- Tafol Miralles, llaurador.- Sol·licita establiment d’un marjal. Any 1798.- Maig, 11.- Mariana Domingo, vídua de Félix Gómez, sobre presentació de títols d’un tros de marjal en la partida de Bétera o en Trilles. Mentre aquests terrenys pantanosos situats dintre de les partides de Nord a Sud del nostre terme, conegudes com Bovar, Senillar, Travessera, Mota, La Plana, En Trilles, Rafalafena, Patos, Catalana, Almalafa, Vinatxell i Villamargo (el Serradal no s’anomena ja que sempre ha estat més alt per les aportacions d’arena de la mar i dels saulons de les avingudes del riu Sec) estigueren ermes, la gent, exceptuant la del Grau, en fugien, sense que ningú hi visquera permanentment. No obstant això, junt a l’actual carretera vella del Grau, en un lloc conegut com el pujol de Gasset (no sabem el perquè) l’any 1851, ensopegaren amb unes troballes de ceràmica ibèrica, i el més important, unes planxes de plom de 451 x 43 mm. amb unes inscripcions encara no traduïdes, i que actualment es troben a Madrid. Així mateix, i prop d’allí, en plena marjaleria, es trobaren les restes d’una calçada romana, el que demostra que per allí hi va existir algun poblat molt antic. Tota la zona de marjals amb el poblat del Grau enmig, es mantenia humida i fins i tot empantanada, no tan sols per les aigües mortes i els ullals que hi brolla-

ven a dintre i de les capes freàtiques, sinó que també, i en moltes ocasions per les avingudes plenes per les eixides del barranc de Fraga, al Sud, i del riu Sec al Nord. A més a més, hi havia certes zones que per la seua fondària es mantenien sempre submergides per l’aigua, el que donava lloc als anomenats lluents, tan rics en la caça d’aus aquàtiques, com eren principalment els de la zona de Patos, La Mota, Molinera i, junt al terme de Benicàssim, el de la Ratlla. I els ullals més importants eren els del Barranquet, a la partida de la Borrassa; la fillola del Curto, a prop de la Font de la Reina; el de la Comare, a en Trilles; i del Samaruc, a la Molinera. Poc coneixem sobre les dades en què es començà el repartiment de la marjaleria i la seua posterior transformació, però pensem que seria cap als segles XIV o XV com hem vist pel manifestat per Sánchez Adell i pel que Antoni Josep Cavanilles manifestà en el seu detallat informe sobre aquestes terres de Castelló anomenat Observaciones sobre la Historia Natural, Geografia, Agricultura, Población y frutos del Reyno de Valencia, de

l’any 1795, on, referint-se a aquestes marjals, diu copiat textualment: Las aguas y los manantiales son freqüentes en aquellas partes hondas, que quedarían incultas en poder de hombres menos industriosos, y serian un manantial perpetuo de vapores mefíticos para la villa. Los de Castelló abrieron zanjas con varias direcciones, facilitaron así el paso de las aguas, y levantaron la superficie de los campos con lo que sacan de las excavaciones, de modo que muchos de estos campos en nada ceden á las huertas. Sirvense de las inmediaciones á los arenales del mar para depósitos de estiércol, que naturalmente se acopia; y resulta de multitud de plantas y raíces muertas, que con la tierra arenisca y húmeda forma una materia muy negra, muy propia para fertilizar y abonar los campos. La majoria de la gent que passà a ser propietària de marjals d’una extensió d’entre dues a quatre fanecades de mitja, o eren treballadors d’altres propietaris afincats a l’horta o al secà, o gent d’altres oficis com obrers de vila, fusters, manyans, pintors, depenents, etc. que treballaren aquestes terres com avui es fa, en els coneguts com a horts familiars d’altres bandes, a fi d’obtindre hortalisses i fruites amb què ajudar als queviures necessaris de cada casa, i també per a tindre una barraca de senill o una alquerieta on poder anar els dies de festa amb la família o els amics de borrasca, a fer-se una paelleta amb conill i productes de la collita: un engravat d’anguiles, una bona ensalada a l’estiu, un fregitori de granotes, algún talpó en tomaqueta o una caragolada amb caragols avellanencs. Les anguiles les pescaven amb una fitora, un ganguil estés a les séquies i trepitjant-les, un bornell als portells

o furgant amb la mà el cau d’alguna talponera. Els talpons o rates d’aigua, amb gossos xarnegos i punxons de ferro. I les granotes, quan estaven prenent el solet damunt del llimac que surava, es col·locava un cordell amb un tros de cotó en pèl lligat a una punta, i l’altra a una canya, i al botar s’engolien el cotó i, aleshores, només quedava traure-les i al saquet. Els caragols es plegaven als marges i canyars. També hi havia molta gambeta a les séquies, que els mariners del Grau amb grans gambers, hi pescaven per escar els seus palangres o per a vendre-les com excel·lent esquer per als pescadors de canya. Entre novembre i gener, a les goles, es pescaven moltíssimes anguiles, que llavors es venien per un tres i no res. Avui gambetes, caragols, anguiles, granotes i angules, han desaparegut a causa de la pol·lució de les aigües per un excés de població i de l’abús de detergents i altres pol·lucions químiques i, per si fóra poc, l’actitud irresponsable d’algú que portà crancs de riu americans, animals molt voraços, que han acabat amb molta fauna i també plantes, menjant-se tomates, carabasses, melons i d’altres vegetals de les hortetes actuals. Fins i tot els talpons quasi han desaparegut també ja que la voraç rata de l’especie norvegius procedent, com el seu nom indica, dels països del Nord d’Europa, que arribà a Espanya amb la intendència dels exèrcits de Napoleó durant la guerra del Francés, han acorralat i quasi destruït el nostre talpó. Però el pitjor de tot és que aquestes rates són portadores d’una malaltia anomenada leptospirosis, que en forma d’espiroqueta com la de la sífilis, eliminen per les seues pixarrades, de forma que si una persona les xafa tenint una ferideta, aquesta s’in-

Castelló, mar i marjal fecta quedant atacat el fetge i produint aquesta malaltia tan greu que pot causar, fins i tot, la mort. Els metges castellonencs Vicent Altava i Ignasi Villalonga amb altres, després de llargs estudis, aconseguiren descobrir una vacuna, gràcies a la qual la malaltia quasi ha desaparegut arreu del món. Ací se salvaren moltes vides dels arrossers del Cuadro. Desgraciadament, la llaurança i els llauradors han estat i estan encara més abandonats i menys considerats del necessari per gran part de la població, així com deixats de la mà de Déu i de molts humans que els menyspreen. La prova està en el fet que antigament la suposada ben educada gent del centre de Castelló, vivint una majoria d’ells directament o indirecta de l’agricultura, al referir-se als habitants del carrer de Sant Fèlix i d’altres d’aquell veïnat, deien que allò era el raval del codony perquè quasi tots eren llauradors i havien anat poc a l’escola, parlant la majoria sols en valencià. Així, als petits propietaris de les marjals els coneixien com marjalers, equivalent de gent arreu i desastrada. Fins i tot als gossets sense cap raça definida, els anomenaven també gossos marjalers. És veritat que els marjalers, per manca d’una apropiada educació i per ser els propietaris amb menys mitjans i terra del terme, han estat sempre una mica anàrquics i individualistes, sense formar part de cap organització professional que els defensara, com el Sindicat d’Aigües, tan sols emparant-se en el Sindicat de Policia Rural, primer o les Germandats, després. Però ací tenim i hem d’admirar a les nostres marjals i els seus marjalers com a veritables esclaus de la tahona i de tants sofriments, després, de les innumerables penes sofrides,

que els arrancava tot el que tenien i els esforços fets un any darrere l’altre. Quantes coses hem perdut amb la degradació de la marjaleria! Aquelles caceres a la joca en una barraqueta de senill i uns bots com reclam d’ànecs, fotges, polles, sarsets i collverds! Aquells pixavins de

la fava roja i els parots de la coa verda! Les rates penades eixint de la joca a la caça de mosquits! Aquells estols de samarucs, gambetes i pasparissos! La remor dels borinots negres, verds i rojos a l’ombra d’una figuera! I, sobretot, ¡ la tranquil·litat sense estranys sorolls!

Castelló, mar i marjal

Serra amb núvols, llevant segur Cel de color, llevant bufador El vent de xaloc per a la mar no és bo i per al camp tampoc Dia de xaloc, mar molta i peix poc El vent de xaloc fa traure el ventre del lloc Xaloc, el mar a les platges Vent del sud, posa’t les botes si vols ta salut Migjorn de matí, calma de vesprada

El Grau: tres peces de ceràmica per a la devoció

Ximo Campos Herrero

a santificació de l‘espai mijançant simbols i signes sagrats ha estat una constant al llarg de la història de la humanitat. L‘arqueologia desvetlla cada dia noves troballes que ens fan ben palesa aquesta realitat; i també la nostra memòria històrica ens du el record de la bella i rovellada ferradura rere la porta, el peiró en la cruïlla del camí muntanyenc, o la més recent imatge d‘un cor de Jesús rebent-nos a la porta d‘un domicili protegit per la seua presència. A la nostra cultura sovintegen les imatges protectores plasmades en la vella tradició ceràmica. Malgrat l‘asèpsia de l‘urbanisme actual tots hem pogut gaudir del cromatisme i de la dolcesa de les imatges o escenes sagrades soplujades en les menudes capelletes de tants i tants carrers dels nostres pobles. Arcaiques tradicions com la de sant Roc, sant Antoni, sant Josep...i les més casolanes advocacions amb què és venerada Madona Santa Maria, han sigut motiu d‘inspiració dins la pietat popular. Per al mariner-marjaler el seu referent sagrat més pro-

fund ha estat sempre la Mare de Déu del Lledó. En carro, o a peu, encara molts recorden les antigues anades a Lledó pel Camí Fondo –especialment significat per aquesta raó– i el Caminàs fins arribar a Lledó. Una de les formes en què aquesta arrelada devoció es va exterioritzar en temps passats va ser en la ubicació de nombroses ceràmiques que, representant la imatge de la Lledonera van presidir la vida de la gent grauera. Siguen aquestes tres que segueixen una bella mostra i record de costum tan entranyable: La primera constitueix un dels retaules més bonics dintre la iconografia lledonera de tot el terme. Pertany a una capelleta del carrer Canàries, la part de ponent del qual va desaparéixer per crear l‘avinguda de Sant Pere. Amb alguna menuda variació, com ho és l’eliminació del plànol de la ciutat que a l‘original es veu estampat sobre un mantó que penja de la cornisa inferior, l‘obra reprodueix el magnífic gravat del Quan fa vent de migjorn, ningú té son

pintor Joan Baptiste Carbó que l‘any 1830 va veure la llum als tallers valencians d‘en Facundo Larrosa. Aquesta sensacional obra es desenvolupa sobre dotze taulells de 20x20 cms.. No hi ha constància documental de l‘any en què es va col·locar en la capelleta de l‘esmentat carrer Canàries, encara que pel rastre oral que hem pogut seguir, tot fa suposar que la casa, sobre la façana de la qual figurava, va ser alçada al s. XIX. Aquest carrer, paral·lel al de sant Pere, rematava a la petita placeta on s‘obria la porta major de l‘església parroquial, i fou conegut en temps antic pel nom de la Patrona; posteriorment Alegria, i a la fi Canarias. La peça, tant pel que fa al dibuix, com al seu cromatisme, és d‘una qualitat excepcional. La finor del traç i la delicadesa de la gamma dels sienes, grocs i blaus predominants, ens fan sentir-la ben pròxima a un dels millors moments de l‘Alcora. La Imatge de la Mare de Déu, en posició central, es manifesta com una epifania rutilant il·luminada per rajos zenitals que creuen una espessa nuvolada. El mantell, tractat amb una minuciositat desmesurada, simula a la perfecció la qualitat de les sedes i els elegants brodats. Als peus de la Verge, un cor d‘angels, immersos en un moviment apoteòsic, es resol enmig la dolçor sublim dels grisos platejats, blaus cobalt i degradées rosats. La pinzellada, imperceptible, li dóna al conjunt de l‘obra una subtilesa absolutament exquisita i admirable. El retaule va ser, mentre figurà al seu lloc, una fita piadosa en l‘harmoniós carrer. Per la nit, la llum del fanalet li donava un toc d‘intimitat i es convertia en centre de la mirada i els sentiments de tots aquells que, abans de l‘eixida del sol, s‘adreçaven camí de les seues

Castelló, mar i marjal barques. Actualment es troba al domicili dels propietaris de la vivenda; però pel seu interés considerem que mereixeria poder-se contemplar en algun lloc públic, com un museu o la mateix parròquia. Les portes falses dels habitacles del carrer Canàries configuraven la part est del carrer sant Pere. A l‘altra banda i al llarg de molts anys, el carrer venia limitat per nombroses barraques, la darrera de les quals va sobreviure fins la dècada dels seixanta. Seguint el costum del nostre país –que encara es pot veure a l‘horta valenciana– tenim notícia que sobre la porta lluïen imatges sagrades, encara que d‘aquell contorn només ens han arribat una representació de sant Pere i una altra de la Mare de Déu del Lledó, imatges que van passar de les antigues barraques a les vivendes alçades a començament del segle XX sobre el seu solar. Sobre la porta de la casa núm. 1 d‘aquest carrer vam conéixer la peça més antiga que ha arribat fins a nosaltres. Per fortuna es troba custodiada a les dependèn-

cies parroquials. Es tracta d‘una peça de 22x22 cm., inspirada en els gravats més antics de la Mare de Déu. La imatge llueix corona reial, mentre l‘aurèola es redueix a un cercle lluminós que emana un conjunt de raigs resplendents. El mantell, seguint la més antiga tradicio iconogràfica, cau dels extrems de la toca per tancar-se als peus amb el remat de la lluna. Als peus del lledoner, el llaurador i els bous apareixen remarcats per un potent dibuix que és ben palés en tota la composició. El paper més destacat del cromatisme no es dóna en les figures, sinó en la resta del taulell, on el paisatge ve substituït per una bella superposició del blau eteri del celatge, combinat en una gama de grocs i ocres hàbilment barrejats per tal de donar-li al conjunt la oportuna profunditat. La darrera peça que volem remarcar és ,sens dubte, la més moderna. Es conserva també a les dependències parroquials i prové de l‘emparrat d‘una antiga alqueria absorbida pel creixement urbanístic del Grau. Els experts la situen dins la tradició de Ribesalbes i segueix la iconografia marcada pel darrer gravat de fusta que es coneix, datat en la segona part del segle XIX; gravat que es va popularitzar en nombroses edicions dels antics goigs de la Mare de Déu. S‘afegeix una serralada de fons que, tant pel que fa al seu dibuix, com a la policromia, contribueix a crear un escenari camperol que, mentre reprodueix el lloc de Lledó, aporta l‘efecte d‘una oportuna profunditat. Una altra novetat que ofereix en front del gravat original és que Perot no esbargeix les llavors, sinó que dóna cops de fuet al bous, la immobilitat dels quals delata

l‘oculta presència de la Imatge soterrada. La figura de la Madona, guarnida amb corona imperial i nimbe rutilant, sobreïx sobre les verdes branques del lledoner com una epifania vegetal. El seu mantell blanc comença a manifestar un nou estil i enceta la tendència a caure paral·lel al reliquiari que s‘obre al pit de la imatge. El cel és d‘un blau esvaït, creuat per delicats estrats que contribueixen a donar un to poètic a l‘obra. Sobre aquest fons prenen major relleu els grocs i els ocres dominants, mentre diverses tonalitats de verds configuren els espais de les ombres que es perden en la llunyania. Una orla severa emmarca el conjunt donant-li un elegant aspecte. Les seues dimensions son 40x30 cm. Altres representacions de Madona Santa Maria del Lledó, provinents també d‘antigues construccions es guarden en domicilis particulars del Grau. Entre elles hem volgut destacar les tres esmentades com a record de tres modalitats d‘ubicació ben tradicionals: una capelleta de carrer, l’entrada d‘una barraca i l‘emparrat d‘una alqueria. Aquestes i tantes altres manifesten cadències de l‘anima grauera per a qui, en paraules del poeta, la Verge és “Mare i Regina/ dosser de la marina nostrada”.

Castelló, mar i marjal

Vent de migjorn a la costa, mestral que s’acosta El garbí no el veus i ja el tens ací Tronada al matí, a la vesprada, garbí En el garbí pa i vi, al llevant, fam En el garbí festa per a mi Aire de ponent, aigua gelada i vi calent Quan fa ponent, amaga’t com fa la gent Any de ponent, any dolent

De l’origen de les paraules: Els noms propis de lloc

Lluís Gimeno Betí

eixeu-me que vos parle una miqueta d’allò en què van pensar els nostres avantpassats quan van decidir de batejar els llocs, per on passaven o a on vivien, amb un nom distintiu, nom que ens ha tramés la tradició dels topònims, alguns dels quals continuen vius en la nostra ment i uns altres han quedat en forma de cognom o nom de pila. Molts noms propis de lloc tenen, dins la llengua en què són usats, una forma que no té res a veure amb el lèxic normal, amb els noms comuns de tal llengua, Sant Mateu, Almalafa, etc., són noms dels quals a voltes no és possible trobar el significat dins el lèxic valencià actual. Però tant aquests noms com tots els altres que formen el gran conjunt dels noms propis tenen, originàriament, un significat; són, en el seu origen, vertaders noms comuns que tenen o tenien, en la llengua d’on procedeixen, un valor semàntic, un sentit. València, nom propi de lloc que actualment és la capital dels valencians, prové del llatí VALENTIA i significa “força, fortalesa”; Bellmunt actual cognom que prové d’un nom propi de lloc format damunt del llatí BELLO MONTE que vol dir “muntanya bella”, etc. De noms com Alacant i Sorita, posem per cas, se sap que són paraules pre-romanes –LEUKANTO, ÇORITUTA– que indubtablement tenien també un significat en aquelles llengües i que avui és desconegut.

L’estudi de l’origen dels noms propis de lloc i de persona de la nostra llengua, només en casos raríssims es pot portar fins a èpoques anteriors a la romanització, no perquè no existisca un nucli de tals noms antiquíssims, sinó perquè les dades que tenim d’aquells temps són escasses i insegures. La sistematització comença en l’època llatina i amb els noms importats ací pels colonitzadors romans. A voltes un nom de persona està vinculat a un nom propi de lloc concret: a) a una comarca: Pallarés “de la comarca del Pallars”, Ripollés “de la comarca de Ripoll”; b) a un país: Anglés “nascut a Anglaterra”, Alemany “nascut a Alemanya”; c) a un poble: Segarra, Valls, etc. En unes altres ocasions la denominació dels noms propis de lloc és a causa de la forma en què es va originar el poble, per exemple si la població procedeix de l’ocupació militar: Castro, nucli de població a la vora de la Vall d’Uixó avui desahabitat, prové d’un CASTRUM llatí. En una altra ocasió, el naixement del nom propi de lloc es relaciona amb el comerç, per exemple la carrerassa del Senillar “camí o via pecuària”, com també els llocs que han sorgit en cruïlles de camins (parades de posta), en ponts o en punts destinats al descans dels viatgers, per exemple Cabanes, el Cabanyal, etc. Però la classe més nombrosa i més important de creació de Vent de ponent al matí, trons a la vesprada

noms propis de lloc es relaciona amb l’economia agraria i el conreu de la terra: Herbers i Herbeset, localitats de la comarca dels Ports de Morella, que descriuen herbatges, llocs poblats d’herba diferent i abundant o densa. En altres casos influeix, per a les formacions dels noms de lloc, el nom del posseïdor, com els casos de topònims formats amb el genèric Vila “propietat rural” com per exemple Vilanova, Vilafranca o Vilavella. Amb els exemples i citacions anteriors crec que n’hi haurà prou per adonar-nos de la complicació que suposa tractar d’aclarir l’origen i el significat dels nostres noms propis (igual que siguen de pila com de lloc). Deixem per als estudiosos l’anàlisi d’aquells noms propis de lloc difícils d’explicar i entrem ara en l’apartat destinat a l’exposició i explicació d’alguns noms de lloc situats a les partides de la marjal que conflueixen amb el Grau de Castelló, que és el tema genèric del llibre d’enguany.

Castelló, mar i marjal Començaré per explicar el topònim el Grau, i ho faré des de diverses òptiques. GRAU. No és aquesta, certament, la primera volta que s’ha escrit sobre el significat del nom propi de lloc o topònim referit al districte marítim de Castelló i altres. A pesar d’això, és interessant insistir-hi ara novament, encara que a molta gent no els vindrà de nou el que tot seguit exposaré. El nom comú grau prové de la paraula llatina GRADUS que va anar evolucionant en la nostra llengua fins arribar a la forma actual per raó d’unes regles fonètiques evolutives que ara no vénen al cas. El significat que aquella paraula llatina tenia era divers: 1) “pas relativament planer, a manera d’escaló, que travessa una costa abrupta”, 2) “aproximació”, 3) “posició”, 4) “escaló” i 5) “gradació”. El sentit de “pas relativament planer” ha donat origen a diversos noms de lloc relatius als passos de muntanya, com per exemple Lo Grau d’Escales (a la comarca d’Olot), Es Grau d’Aquestllencs (Mallorca), etc. Però ací el que més interessa és el sentit de “punt de la vora del mar que serveix de desembarcador”; especialment port de mar. S’anomenen grau els ports de Castelló de la Plana, Borriana, Moncofa, Sagunt, València i Gandia, i antigament eren també anomenats així els de Tortosa i Cullera. La documentació literària de la paraula ja ens mostra la seua antiguitat. La Crònica que el rei Jaume I va manar redactar –en la qual sembla que va intervindre ell mateix– ens dóna exemples de la paraula: “E dixem nós: “quin aparellament volets?” E ells dixeren: “hauríem ops [ens caldria] un fenèvol [màquina de guerra]”. E nós dixem-los: “E

volríets que la prenéssem, si havíem un fenèvol?” E dixeren ells: “fer-se poria”, e nós dixem-los: “nós vos en darem dos”. E ells dixeren: “on los havets?”. E nós dixem: “ve’ls-vos aquí, al grau, …”. Antigament la localitat de Cullera també tenia un lloc anomenat Grau, amb el mateix significat indicat més amunt, com ho mostra la Crònica de Ramon Muntaner, autor del segle XIV: “E prés terra al grau de Cullera”. En valencià, el significat de “port o desembarcador” es va desenvolupar a partir del sentit d’escaló que forma el banc d’arena existent a l’entrada d’un port o riu i que sol dificultar la navegació, banc que es diu la barra. El significat “desembarcador” de la paraula llatina GRADUS, indicada més amunt, també ha donat derivats en altres llengües de la mateixa família que la nostra –les anomenades llengües romàniques o neollatines–, i així tenim en la llengua provençal o occitana la mateixa forma grau amb aqueix significat. El castellà grao, amb el mateix sentit que grau, s’ha de considerar un valencianisme en castellà. Per una altra part, cal dir que Grau, alhora, és també un nom propi de persona, actualment cognom o llinatge, molt estés en tot el territori de la nostra llengua. Però l’origen del cognom no és el mateix que el de “port de mar” ja esmentat, ja que en aquest cas prové, per contracció, del nom propi Guerau, resultat de l’evolució fonètica del nom

germànic GAIROALD “govern de la llança” llatinitzat davall la forma GAIRALDUS documentat en l’any 908. En suma, tenim que les paraules GRADUS (llatí) i GAIROALD (germànic) han confluït les dues en grau i d’ací prové que hi haja noms propis de lloc que es diguen, per exemple, Puig de sant Grau i altres en els quals la forma grau no té res a veure amb el significat de “port de mar”. Passaré ara a ocupar-me d’alguns topònims existents a la zona de la marjal, terra que voreja el mar i que fa cap al Grau de Castelló. Tenim, en primer lloc, el terme carrerassa el qual no sempre és conegut pels nostres conciutadans castellonencs, i això que és ben a prop del nucli urbà. CARRERASSA. Aquesta paraula és un derivat de carrera que antigament designava els camins aptes per al pas de carros, provinent del llatí CARRARIA, mateix significat. Quan el nom comú carrerassa ha designat algun camí concret, és quan ha aparegut el nom propi de lloc, naturalment diferenciat quan n’hi ha hagut més d’un. Actualment, al nostre terme municipal, se’n coneixen els següents: la Carrerassa del Bovar, la Carrerassa de la Gallenca, la Carrerassa del Llau, la Carrerassa del Senillar, la Carrerassa del Tancat, la Carrerassa de la Travessera, la Carrerassa de l’Ullal de la Comare i la Carrerasseta de l’Ereta. A vol-

tes pren, per deformació fonètica, la forma carrassa, formes, les dos, enregistrades pel Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana de Joan Coromines, que les localitza a Mallorca i al Vallespir, i sobretot a Castelló de la Plana i al Maestrat. Aquests topònims estan situats a la zona de la marjal castellonenca, terra tradicionalment d’arròs i de conreu de verdura. Aquests tipus de vies de comunicació són, segons la definició que van donar els informadors de camp, “camins més antics que n’enllacen dos de més moderns”. Així la carrerassa circula “entre els dos camins més nous”. És una via per on circulen els ramats, principalment ovins. A la localitat de Sant Jordi (el Baix Maestrat) es coneix el topònim la Partida de la Carrarassa. A Alcalà de Xivert és recollit com a sinònim d’assegador o camí ramader, i a la localitat de Vilafamés (Plana Alta) distingeixen entre un pas “camí ramader ample que uneix dos o més termes municipals” de carrerassa “camí ramader que circula dins el terme municipal d’una localitat”. Al principi d’aquest escrit, he fet referència a dos noms propis de lloc que procedeixen de l’època pre-romana: LEUKANTO > Alacant i ÇORITUTA > Sorita. Són els anomenats topònims pre-llatins que constitueixen la part més obscura, la més discutida i potser per aquesta raó la més apassionant de la ciència dels noms propis de lloc. La majoria dels noms propis de lloc que ens han proporcionat els escrits procedents de l’època antiga, i molts dels altres, no es poden explicar per la llengua llatina. Al nostre territori lingüístic hi ha noms de lloc que es poden explicar a partir de la llengua que portaren ací els pobles germànics, com també n’hi ha que

Castelló, mar i marjal ho fan a través del grec i del púnic, la llengua que parlaven els fenicis o cartaginesos, però són pocs els exemples que són clars. Molt més abundants i relativament fàcils d’explicar són els que procedeixen de l’època musulmana. Fora d’això, hi ha una massa considerable de noms de lloc inexplicats, que molt probablement han de correspondre a creacions de llengües diferents, que per a entendre’ns anomenem pre-llatines, com ara les llengües celtes o l’iber. Al nostre terme municipal no hi ha cap nom propi de lloc de procedència cèltica, igual que d’ibèrics, però en aquest darrer cas és encara tot més fosc perquè només un coneixement acceptable de la llengua ibèrica permetria delimitar la part que pren aquest idioma en alguns noms de lloc valencians, cosa de la qual encara estem molt lluny. Per tant, aquells topònims del nostre terme que no es poden explicar a través del llatí, o de la llengua aràbiga, els anomenem preromans. D’aquests, no ens n’ha perviscut cap al nostre terme municipal. Però hi ha dos topònims llatins que ja existien abans de la reconquista cristiana i que no han estat explicats satisfactòriament: Canet i el Serrallo. El primer és el nom d’una partida de l’horta situada a la vora del Caminàs, però que a pesar de tindre un origen pre-jaumí està documentat molt recentment: 1398. Si algun dia es trobara algun escrit llatí en pedra (epigrafia) o alguna moneda –grega o llatina– que ens donara llum respecte al nostre nom, podríem saber-ne alguna cosa més, perquè, val a dir, que l’epigrafia, la numismàtica o les noves troballes arqueològiques, aporten una contribució progressiva a la resolució de problemes. Confirmen, si més no, l’antiguitat d’una llista ben fornida de topònims pre-romans, i en el nostre cas

pre-jaumins, d’ací i de la resta del nostre territori lingüístic. Les investigacions futures arribaran probablement a dictaminar quins d’ells corresponen a les varietats locals de l’íber, o a altres llengües. Però tot aquest món es basa encara en meres hipòtesis, i està bastit sobre fonaments fràgils en excés. L’origen del topònim Canet ha succitat diverses hipòtesis que han donat els nostres lingüistes. La primera afirma que prové del llatí CANNETUM que donaria en castellà Cañete i en valencià Canet i per aquesta raó s’ha d’incloure aquest topònim dins el grup de noms acabats en –et derivats de col·lectius de noms de planta llatins acabats en –ETUM; el nostre topònim derivaria, seguint aquella interpretació, del nom CANNETUM “canyer”. La segona hipòtesi el fa procedir del nom aràbic Qanat, nom d’una tècnica d’explotació dels corrents aqüífers subterranis mitjançant galeries de drenatge. L’altre nom de lloc de procedència romanç de l’època anterior a la conquista de Jaume I és el Serrallo.

Actualment al nostre terme municipal designa un camí que transcorre per la vora del mar al sud del Grau i, per extensió, d’una zona del litoral que s’estén al llarg de diverses partides. La primera part del nom és clar que prové del llatí SERRA, però hi podria haver un problema semàntic. La tradició etimològica clàssica voldria que “serra” provinguera del vocable que designa la ferramenta del mateix nom i els topònims que porten aquest nom –o part– haurien de presentar una forma retallada o irregular en forma de dents. La realitat observada ho contradiu, i no només en el nostre nom de lloc, sinó també en molts altres del nostre territori lingüístic; tanmateix, i per a seguir aquesta tradició etimològica, podem dir que el valor de serra “forma retallada com les dents” sí que el podem adjudicar al nostre nom de lloc perquè fa referència a la restinga o cordó de grava en forma de serra que s’alça entre la mar i la marjal, causa directa de la formació de les albuferes i marjals litorals. Però és la terminació del nostre nom de lloc, en què es conserva la –o final, allò que dóna un especial interés al nostre topònim. Segons algun autor això fa pensar que estaríem en presència d’un “mossarabisme”, ja que en aquests parlars romànics anteriors a la reconquista, desapareguts fa molts segles, hi sol haver noms acabats en –o. De tota manera, el problema no queda resolt ni molt menys perquè no tenim cap document que ens ho acredite i caldria comprovar la seua existència en documents medievals per a poder assegurar aquest origen. El mateix topònim Serrallo és avui encara viu a Tarragona

on designa el barri dels mariners, a l’illa de Tabarca en què fa referència a una raconada situada al costat del port, i a la localitat d’Alcúdia de Carlet referit a un barri. L’altra hipòtesi que vol explicar el significat del nom de lloc afirma que es tracta de l’italianisme serraglio (gli = ll) “barricada, estacada, trinxera”. Els problemes que planteja la toponímia pre-romana o la pre-jaumina són pocs perquè han quedat molt poques restes lingüístiques en forma de nom de lloc d’aquelles llengües. Realment a les terres valencianes, després dels noms de lloc creats pels cristians conquistadors, la gran majoria de topònims són els creats pels musulmans que es van establir ací des dels segles VIII al XVII. Sobre el passat musulmà de les comarques valencianes –i de la resta de la Península Ibèrica– encara existeixen moltes incògnites i no és aquest el lloc més adequat per a resoldre-les. Els historiadors i lingüistes que analitzen el món aràbic valencià encara no saben

Castelló, mar i marjal ben bé com estava organitzat aquell estat, i això afecta d’una manera directa l’explicació de molts noms propis de lloc d’origen aràbic perquè la toponímia guarda una estreta relació amb aquests problemes. En posaré algun exemple: què era una cora o kûra (alqueria) i en què es diferenciava d’un iqlim o d’un juz (espai dedicat al pasturatge)?; quina podia ser la distinció entre una alqueria, una almúnia, una aldea, un rahal?; on s’alçaven aquelles poblacions que citen els texts àrabs i que avui han desaparegut?… Problemes que hauran de resoldre els especialistes en el món aràbigo-valencià de l’època anterior a la conquista cristiana. A la Península Ibèrica, la densitat de noms de lloc d’origen aràbic es correspon prou bé a les etapes de la Reconquista: Alacant, Mallorca i Menorca, i lleugerament en grau menor València, figuren en el grup de províncies que contenen una major densitat de noms propis de lloc que són el resultat de la presència musulmana. A les comarques valencianes septentrionals, la toponímia àrab és més escassa. No cal dir com, ací més que mai, la pretensió d’aquest escrit no passarà d’una simple exposició molt succinta –i molt incompleta i tot– d’alguns aspectes concrets d’aquesta classe de topònims al nostre terme municipal, sobretot referit a les terres de marjal. Al terme municipal de Castelló, hi trobem alguns d’aquests topònims sobretot en els noms de partides corresponents a antigues alqueries ja conegudes a l’època medieval, però avui ja desaparegudes: Benicatel, Benifayren, Benarabe, Binafut, Benimahomet i Remomir; o altres topònims aràbics que apareixen al Llibre de Quadrelles de l’Arxiu

Històric Municipal de Castelló, com les Files de l’Alcúdia o l’Escorredor de Benieyt, també desapareguts. Però a banda d’aquesta toponímia desapareguda, n’hi ha una altra que s’ha conservat: Almalafa, nom d’una partida; els Alters de la Séquia d’Almalafa, nom d’un rec de difícil accés tradicionalment situat a la mateixa partida; el Camí d’Almalafa, que voreja les partides del Censal i d’Almalafa, el Pou d’Almalafa i la Séquia d’Almalafa, noms propis de lloc creats a partir del nom aràbic Almalafa pronunciat també Malafa, sense l’article àrab aglutinat al, fenomen molt habitual en la nostra llengua oposat al castellà on no desapareix mai. El nostre topònim apareix per primera vegada en la nostra documentació en 1249, molt pocs anys després de la conquista cristiana, referit a una alqueria del terme de Castelló de Borriana; en 1251, ens apareix davall la forma Almalaha en què es manté la h com a representació de la consonant aspirada de la llengua àrab, d’on prové la f del valencià. El nom propi de lloc Almalafa prové molt probablement del nom comú àrab al-mallaha “la salina”. Un dels primers imposts del rei Jaume I al nou regne va ser el de la “sal de Borriana”, que en època àrab ben bé podria haver estat per aquest lloc. Un altre topònim d’origen aràbic que ha arribat als nostres dies és Rafalafena, nom d’una partida d’horta situada als dos costats del Caminàs; la Fila de Rafalafena, nom d’una conducció d’aigua de rec; la Quadrella de Rafalafena, nom d’un camí antic, i la Séquia de Rafalafena. Com a l’exemple anteriorment descrit, també ací el topònim ha donat origen als

altres. Per una altra part, cal dir que Rafalafena és un topònim tardà en la nostra documentació, ja que se’l troba al segle XIV. L’origen no és molt clar. Sembla que és un nom compost per un primer element d’etimologia insegura: potser ráh(a)l “finca”, però podria tractar-se també de raha “molí”, seguit de l’article més un nom propi de persona. Hi ha una tercera possibilitat: que provinga de l’àrab parlat pels invasors (anomenat hispano-àrab, variant prou diferent de la llengua àrab clàssica) riyad “horta, jardí” seguit del nom del propietari, el qual resulta difícil d’identificar. De les tres possibilitats apuntades ací, semblen més probables les dues últimes, referides a un molí o a una horta, ja que la tercera (finca) a la Plana, normalment, rep el qualificatiu genèric d’alqueria. El fet que no poguem saber el significat exacte de l’àrab rahal no ens ha d’estranyar perquè aquest s’assimilava al terme llatí real-regalis “lloc del rei” cosa que explica que el ter-

me aràbic puga designar “casa al afores d’una ciutat”, “alqueria en arrendament o parceria”, “caseriu” o “aldea”. A la zona de la marjal, hi ha una partida que és també de procedència aràbiga: Vinatxell. Nom de difícil identificació, apareix citat en 1252 davall la forma Binaciet i sembla que s’ha d’identificar amb la nostra partida. Al segle XVI apareix grafiat com a Binatsell. Al Llibre de les vàlues de la peita (mena de llibres

Castelló, mar i marjal d’imposts municipals de l’època foral) de 1527 es cita un scorredor de Benitatzell. Es tracta, com en el cas anterior, d’un topònim compost del prefix clànic Ibn/Bani seguit possiblement d’un nom propi de persona. El nostre nom de lloc ha generat els següents topònims: el Camí de Vinatxell, la Carretera de Vinatxell, l’Entrador de Vinatxell, l’Escorredor de Vinatexell, la Fileta de Vinatexell, el Pou de Vinatxell, la Senda de Vinatxell i la Séquia de Vinatexell. Amb aquests tres casos, ja en tenim prou per a la mostra de la toponímia aràbiga del nostre terme municipal. Centrem-nos ara en la descripció, també succinta i sumària, de la toponímia de la marjal. Per a la descripció dels noms propis de lloc actuals de la zona de la marjal, tenim en primer lloc els de les partides pròpies d’aquesta zona: la Borrassa, el Bovar, la Brunella, Catalana, la Font de la Reina, la Molinera, la Mota, el Palmeral, Patos, el Senillar, la Travessera, en Trilles i l’esmentada i explicada Vinatxell. L’origen de la majoria d’aquests topònims és cristià; tan sols el darrer, com ja he indicat, és d’origen musulmà. Bovar, Palmeral i Senillar corresponen a noms de la vegetació que caracteritzava antigament les partides. L’origen del topònim Bovar “lloc on es crien boves en abundància” l’haurem d’anar a buscar al nom comú de la planta anomenada bova o boga que prové de la paraula gàl·lica BUDA “planta de la família de les tifàcies TYPHA LATIFOLIA” que en castellà es diu anea, espadaña. Aquest topònim n’ha generat uns altres, com per exemple el Camí del Bovar, el Canalet del Bovar i la Carrerassa del Bovar, ja esmentada més amunt. Senillar “camp de senill” és un derivat col·lectiu de plan-

tes del nom comú senill planta gramínia de l’espècie PHRAGMITES COMMUNIS, mena de canya que creix per les vores dels rius, recs, marjals i altres llocs humits. L’origen de senill és incert. Hi ha autors que hi suposen una base pre-romana ibèrica, cosa que, si fos certa, ens faria incloure el topònim dins l’apartat de noms propis de lloc pre-romans esmentats més amunt; però això encara està per demostrar completament. Uns altres autors afirmen que podria vindre de la forma llatina CINISCULUS, però sembla que es tracta d’una espècie botànicament diferent anomenada CHENOPODIUM ALBUM, encara que la confusió de noms de plantes en els parlars populars és cosa molt normal. Una tercera i darrera proposta etimològica seria la formació llatinitzant molt antiga TSENÍCULU. El nostre Senillar ha creat, com en els altres casos, tota una sèrie de noms propis de lloc, com ara: el Camí del Senillar, la Carrerassa del Senillar i la Séquia del Senillar. Per una altra part, cal dir que uns quants noms de partides de la zona de la marjal tenen el seu origen en un nom propi de persona (antropònim), normalment referit a antics propietaris d’aquelles terres; és el cas de la partida anomenada en Trilles, encara amb l’article en conservat aplicat a un nom propi masculí. Trilles és el plural del nom comú “trilla” que prové del llatí TRICHILA “emparrat”, “barraca formada amb parra”, una paraula que s’havia usat en el nostre territori lingüístic però que va quedar antiquada, com ho demostra, entre altres documents, la traducció a la nostra llengua feta per fra Francesc Oliver durant el segle XV de l’obra francesa La belle dame sans merci, al vers 156 de la qual apareix “posant-me prop d’una trilla tot

sol…” que tradueix el vers francés “si m’assis derriere une treille” que dóna a peu a comentar que la forma llatina origen de la nostra paraula ho és també del francés treille i del provençal antic trilha. Els altres noms de lloc de la zona de la marjal, que provenen d’un nom de persona, Borrassa, Brunella, Catalana i Molinera podrien correspondre a feminitzacions dels cognoms Borràs, Brunell, Català i Moliner. Finalment, cal comentar el nom de les partides la Font de la Reina, la Mota, Patos i Travessera. Fins ara, els noms propis de lloc o topònims del nostre terme municipal que he descrit eren la individualització d’un nom comú o apel·latiu. En el cas del topònim la Font de la Reina la cosa és una miqueta més complexa: es tracta d’un nom de lloc compost. Però per quina raó és compost? Imaginem una situació de punt de partida: un grup reduït i tancat –un poble medieval, per exemple, aïllat a la muntanya. En tenien prou, per a entendre’s, dient: “el poble”, “el riu”, “la font”… No calia precisar res més, perquè només coneixien un poble, i només els creuava un sol riu. El nom comú apel·latiu (“poble”, “riu”) servia llavors de nom propi per a designar llocs i objectes únics, que no es podien confondre. Els apel·latius han esdevingut, d’aquesta manera, topònims en una primera etapa quan, aplicats a un lloc d’aigua, el designen ben precisament, individualment, i sense al·lusió ni comparació confusionària amb un altre lloc similar. Aquests apel·latius són emprats llavors sols i precedits d’un article que correspon a un demostratiu, a un possessiu: la Font, o en altres casos la Vila, la Vall, etc., que vol dir “aquesta font que veem, la nostra font”, etc. Això

no obstant, fins i tot en l’exemple del poble aïllat, ja es presentarien distincions obligades: no hi haurà, en un futur, una sola font, caldrà designar-ne més d’una; i designar-la d’una manera que n’impossibilite la confusió. Aquests llocs que cal diferenciar, necessàriament esdevenen més nombrosos a mesura que les societats es tornen més complexes. És la segona etapa, aquella en què entren en competició objectes geogràfics que poden ser designats pel mateix nom comú apel·latiu i en què ja no és possible emprar aquest nom comú tot sol com a topònim. L’apel·latiu té aleshores la missió no ja de designar simplement, sinó de distingir, de diferenciar. I només podrà excercir aquesta funció amb l’ajuda de transformacions o d’addicions. El nom propi de lloc ja no estarà constituït pel simple apel·latiu: serà un derivat –per exemple un diminutiu– o un apel·latiu en composició amb una altra paraula. En aquest cas, el nom propi de lloc es completa –i es converteix– amb l’afegitó d’un determinatiu (un adjectiu

Castelló, mar i marjal amb una preposició, posem per cas), i és quan aquell simple nom comú, passat en una primera etapa a nom propi de lloc perquè no tenia competidors, es converteix en un nou topònim; en el nostre cas la Font de la Reina, per diferenciar-se dels altres topònims del nostre terme municipal que tenen com a element principal la paraula font: la Font de la Salut (a la partida de la Magdalena) i la Font de la Barrassota (a la partida de Fadrell, avui ja desapareguda). No cal dir, per a analitzar el topònim la Font de la Reina, que la paraula “font” prové del llatí FONTEM, mateix significat. Però ara ens trobem amb un problema etimològic pel que fa a l’explicació del substantiu “Reina” que s’ha afegit al genèric “Font”: hi ha autors que afirmen que el topònim la Font de la Reina és un dels noms de lloc classificats com a composts relacionals, que indiquen la dependència o la possessió; així, Reina, d’acord amb aquesta interpretació, faria referència a la possessió del lloc per part de la reina. N’hi ha una altra, de possibilitat: la que afirma que el nostre nom de lloc la Font de la Reina recull un apel·latiu de caràcter fantàstic aplicat normalment a llocs amb abundància d’aigua, en ocasions conjunts d’interés arqueològic, com per exemple la factoria pesquera romana anomenada els Banys de la Reina, a Xàbia. Passaré ara a explicar el topònim la Mota. El significat del nom comú mota és el de “gleva, terròs”, “munt de terra”, etc., que és també conegut per les principals llengües de la nostra família lingüística, sobretot a França i entorn dels Alps i dels Pirineus, d’origen in-

cert. Hi ha autors que diuen que probablement siga pre-romà, amb la qual cosa ens trobaríem en el mateix cas que el nom de lloc, ja comentat, senill; tanmateix, i igual que en aquest cas, no és clar que així ho siga. Uns altres autors hi veuen un origen germànic, i fins i tot l’origen oriental provinent del tipus MOIT/MOTTO s’ha propugnat per a aquesta paraula. En el cas del nostre topònim podria estar relacionat amb la vorera o cavalló que limita lateralment el llit d’una séquia, i així relacionar-lo amb el significat de “munt de terra”. A la zona de la marjal castellonenca hi ha els següents noms de lloc creats a partir de la paraula mota: el Camí de la Mota, el Canal del Camí de la Mota, el Canal de la Mota i la Brunella, la Carretera de la Mota, el Comú de la Mota, la Séquia del Comú de la Mota i la Séquia de la Mota. Sobre el topònim Patos cal dir, en primer lloc i perquè quede clar, que no té res a veure amb l’ànec que algú hi ha volgut veure; és molt més que probable que siga un nom de lloc provinent d’un nom de persona, cognom en aquest cas, (un dels anomenats antrotopònims) que ja apareix documentat al Llibre de les vàlues de la peita de 1527 que es conserva a l’Arxiu

Històric Municipal de la nostra ciutat, on apareix citat un tal Francés (Francesc) Patos: “Item una casa en dita parroquia afronte d’en Pere Aragonés e de Francés Patos”. A mitjan segle XVI, són citades les sequies y escorredors de na Patos i una mallada de na Patos, on comprovem que el nostre topònim, precedit de l’article personal, només pot ser aplicat a una persona, en aquest cas es devia tractar de la viuda de Francés Patos, i no a l’animal de ploma, aquàtic, de l’orde de les palmípedes, dels gèneres Anas i Mergus principalment. Actualment, al nostre terme municipal, dins la zona de la marjal, tenim els següents topònims creats a partir d’aquest antrotopònim: el Camí de Patos, l’Entrador de Patos, la Senda de Patos i la Séquia de Patos. Finalment, la Travessera és el nom d’un camí que uneix de biaix dos altres camins. Alguns noms de lloc actuals creats a partir de la partida són: el Camí de la Travessera, la Carrerassa de la Travessera, la Senda de la Travessera, la Séquia de la Travessera, la Travessera Primera i la Travessera Segona. Per a acabar aquest escrit, posaré al vostre abast uns quants noms de lloc de la zona de la marjal que

encara són vius en la memòria de la gent, sobretot en la d’una determinada generació lligada a la faena agrícola. Al nostre terme municipal, encara hi ha una sèrie de camins que s’anomenen quadrelles; en total n’hi ha dotze, dels quals corresponen set a la marjal. Són els següents: la Quadrella de Brunella, la Quadrella de Joano Col, la Quadrella de Nàtxer i l’Entrador de la Quadrella (a la partida de la Brunella); la Quadrella de l’Ereta (a la partida de la Mota); la Quadrella de la Gallenca (a la partida de la Plana) i la Quadrella de la Molinera (a la partida del mateix nom). La paraula quadrella, diminutiu de quadra i que, segons ja he indicat, actualment designa camins, servia a finals del segle XVI per a designar la divisió de l’horta castellonenca en vuit parts segons el seu preu. Els informadors de camp la definien així: “la quadrella és un camí semblant a una senda de ferradura; com un entrador que arranca d’un camí i va a parar a un al-

Castelló, mar i marjal tre camí”. El pintor i arqueòleg Joan Baptista Porcar les definia així, en un article de l’any 1933: “aquests camins antics … una de les causes que majorment contribuïren a esborrar-los al passar les hortes no fon solament la parcel·lació de quadrelles, sinó el geogràfic que aglutinà a tots els poblats disseminats en un recinte amurallat” Sembla, doncs, que amb la parcel·lació en quadrelles, els camins esdevingueren part d’aquestes divisions i d’allà la paraula quadrella va passar a designar els dits camins. Els nostres diccionaris recullen el terme i hi donen dos significats. El segon és definit com a “quadra petita: porció de terra més petita que la quadra”, i aplega dues cites de la paraula. La primera treta del Llibre del Repartiment: “Domos in Segorbio franchas et III jovatas terre in quadrella de Sopenam”. La segona cita prové de l’autor castellonenc del segle XX Pascual Tirado: “No parar … per eixes marjals… quadres i quadrelles” en què el significat és ja l’actual de “camí”, “carrerassa”. La documentació històrica local arreplega el terme quadrella, davall la forma llatinitzada quadrellam, en 1274 en un document de venda de Vilafamés que es troba a l’Archivo Histórico Nacional: “… vendimus et corporaliter tradimus in perpetuum vobis Ozmen, sarraceni, et vestris, quandam quadrellam terre quem nos habemus et habere debemus in termino castri Villafameci sub dominio Hospitalis”. Al segle XV, i en l’any 1436, hi ha un document de Vilafamés, també de venda, on apareixen dos topònims formats amb l’apel·latiu: “Quadrelles de Bertomeu Guasch”, “Qua-

drelles de Monsoriu Català”. En 1483, en tornen a aparéixer exemples. Bertomeu Llansola i la seua muller Úrsula, veïns de Vilafamés, venen 25 sous censals a l’hospital de la localitat esmentada per preu de 300 sous. Fan la venda als jurats de Vilafamés Bonanat Fulleda i Pere de la Font, els quals actuen com a patrons i administradors del dit hospital. Aquests 25 sous, els carreguen els dits venedors sobre dues heretats franques que posseïen en terme de Vilafamés: un tros de terra i olivar vulgarment anomenat del Vilar Roig, confrontat amb terra de Jaume Guimerà, amb terra olivar de Pere Constantí, amb camp de terra d’Enric de Patos i amb senda pública; i sobre una quadrella i mitja de terra situada al pla del dit terme, confrontada amb quadrella i mitja de Joan Gil notari, quadrella de terra de Guillem de la Font, i amb quadrella de terra del capdamunt de Bertomeu Pallarés. El document es

troba a l’Arxiu Municipal de Vilafamés. Al segle XVI es documenta al Llibre de les vàlues de la peita de 1527 de Castelló de la Plana, que ja he esmentat adés: “… lo qual llibre fonch fet de les heretats en aquell escrites, foren tachades junt a les quadrelles de la dita vila. Essent scrivà present Miquel Feliu, notari scriva del Consell de dita vila”. Al segle XVII, és citat diverses vegades en sengles inventaris de béns de la comanda de Vilafamés. El primer correspon a l’any 1611: “… 3 quadrelles de terra campa a la Partida de les Quadrelles”. El segon és de l’any 1627: “… dues quadrelles dites del comanador que afronten amb terres i quadrelles de Gabriel Antolí i Jaume Renovell”. Es torna a documentar, durant aquest segle, en els anys 1650, 1676, 1680 i 1690. Com es pot comprovar, el terme quadrella és molt antic i no només propi de la nostra ciutat. Seria interessant que les autoritats municipals retolaren les velles quadrelles amb els noms amb què foren creats pels nostres avantpassats, cosa que serviria per a sintonitzar amb el passat i, alhora reconeixent-nos com a tals, amb el present, i sobretot, en un futur que el volem ric i ple d’esperances. Els temes de l’onomàstica –noms de lloc o toponímia i noms de persona o antroponíma– han d’interessar per força el públic en general. Algunes polèmiques relatives a l’ús d’una o d’altra forma del nom de lloc, recents o llunyanes, són testimonis de l’atenció que mereixen els

problemes onomàstics, toponímics sobretot, perquè afecten un grup social, siga localitat, siga comarca o siga tot un territori lingüístic. Les Coves de Vinromà, simplement Les Coves o Les Coves d’Abenroman?, Lledó o Lidón?, Castelló de la Plana, o simplement Castellón? En aquest cas es suscita el problema general de la traducció dels topònims utilitzats en una llengua forastera. Els partidaris d’escriure Castellón en castellà, i no Castelló o Castelló de la Plana se solen basar, generalment, –com a únic argument sòlid–, en l’existència d’una certa tradició. Quan aquesta existeix –afirmen– i ha transformat antigament el topònim, la traducció és lícita. Això es produeix en els casos dels noms de lloc més coneguts: s’escriu Londres i no London, Nova York i no New York, Ginebra i no Genève… El mateix raonament podria aplicar-se, inversament, als topònims castellans emprats en la nostra llengua: però cap autor del nostre territori lingüístic adopta la forma Madrit per a designar la capital del Regne d’Espanya. Aquella afir-

Castelló, mar i marjal mació, per tant, només és vàlida en part: sempre que la tradició existisca realment, i no procedisca d’una creació artificial recent. Totes aquests polèmiques plantegen en realitat problemes d’orde general: susciten aspectes legals i científics. Els problemes legals ja es poden resoldre ara aplicant la normativa referent a cada cas: les autoritats de cada municipi tenen tota la llei al seu abast, i a ells els toca aplicar-la. Des del punt de vista científic ens és molt necessària la recopilació actual –a través d’enquestes orals– i pretèrita –a través dels arxius històrics municipals– dels nostres noms de lloc: regions senceres es despoblen, els pobles són abandonats. Es fa necessària, cada dia amb més urgència, la col·lecció dels topònims existents i dels pretèrits, per tant, si no volem que un dels bastiments més importants de la nostra llengua, com ho és el dels noms propis, desaparega: cal respectar incondicionalment els noms propis de lloc, aquesta ha de ser l’actitud inequívoca del ciutadà conscient de ser-ho, la resta és literatura de cordell.

Xamberga i José María: Dolçainers del Grau, so de la Plana Eliseu R. Artola i del Campos Fotos: Arxiu família de Xamberga

Xorrocotxoc, bresquillera i albercoc. Xorrocotxoc, bresquillera i albercoc. Xorrocotxera, tira’m una pera, tira’m una pera, i un albercoc.

na vespra del Corpus, allà per la dècada dels seixanta, una melodia encisadora va envair el meu carrer. No recorde el que estava fent en eixe moment, si jugant amb algun ninot, comptant cucs de seda o empipant la meua germana, que sempre era una altra opció; la qüestió és que d’un bot em vaig plantar al balcó de casa. Imagineu-vos la cara d’un xiquet que des d’un segon pis va veure uns éssers estranys amb uns caps enormes ballant sobre dues cametes. Com diria un conegut màgic del món de la faràndula, ”espatarrant“. Però entre tot aquell surrealisme hi vaig trobar dos personatges aparentment normals, encara que un bufava un tronc de fusta i l’altre colpejava una caixeta rodona amb dues varetes. Encara així, com ja he dit, eren els únics que encaixaven dins dels meus patrons de normalitat i, a més a més, d’ells brollava aquella música encisadora que va envair el meu carrer.

En aquells anys era costum que, a la vespra del Corpus, tant els nanos com els cavallets ballaren davant les cases dels components de la corporació municipal i just al costat de ma casa hi vivia el senyor Pepe Climent, que va ser uns anys regidor de l’Ajuntament. Per aquest motiu, l’any següent les danses del Corpus van tornar al meu carrer. Ja quasi els tenia oblidats, però allí estaven tots; nanos i cavallets ballant al ritme d’una música que ja em resultava familiar. Fent recapte de tot el valor que els pocs anys em permetien i després de convéncer la meua àvia perquè m’acompanyara –encara no ho tenia massa clar això dels nanos–, vaig decidir baixar al carrer on hi vaig reviure i assentar el que recordava de l’any anterior. Els caps eren més caps i unes boques desmesurades pareixien engolir-ho tot; mentre, els cavallets dels moros i els dels cristians mantenien una particular batalla fent xocar les espases al ritme de la seua danseta. I allí a un costat, vaig De ponent, ni vent, ni gent, ni casament

Castelló, mar i marjal

reconéixer aquella imatge tranquil·litzadora que, també enguany, emetia melodies una darrere d’altra. – Güela, qui són eixos de la música?, li vaig preguntar a la meua àvia. – Són Xamberga i Illescas. Els dolçainers del Grau.

Xamberga i José María als primers anys de la seua fructífera relació

No vaig entendre allò de dolçainers, però en lloc de preguntar altra vegada vaig preferir escoltar-los. Des d’aquell dia ja no els vaig perdre la pista i en qualsevol celebració, festa de carrer, cavalcada o acte festívol on hi anara, sempre em trobava amb el so inconfusible d’eixa dolçaina i els tocs inquiets i vigorosos d’aquell tabal.

Ja amb el temps, em vaig assabentar de la vida i miracles d’aquests omnipresents personatges i del perquè en tots llocs eren rebuts amb mostres d’admiració i estima. VICENTE BACAS VILLAROIG, ”XAMBERGA“ Prompte farà 82 anys, a l’antic número 10 de l’avinguda del Port i en el si d’una humil família d’arrels marineres, va néixer el 7 de maig de 1918 una persona que amb el temps va replegar la fortuna més gran a la que un home pot aspirar: l’afecte, la consideració i el reconeixement de tothom, per tots llocs on va xafar. Com qualsevol xiquet del Grau d’aquella època, la seua infantesa va transcórrer entre jocs al Pinar, saltant séquies o pescant pixavins; però passat un temps, la intolerància dels homes trunca les seues il·lusions de joventut i durant la guerra civil és mobilitzat al front de Terol. Finalitzat el conflicte el conduïren al camp de concentració de Moncofa, des d’on, després de ser avalat per la família, va tornar a casa. La seua vida laboral sempre va estar relacionada amb la mar. Primer va ser la pesca a rem o a vela i més tard embarcat en diferents vaixells de càrrega i pailebots. Finalment, quan la primera embarcació va ser desmantellada al Grau de Castelló, hi va participar, no deixant aquesta ocupació en el desballestament fins la seua jubilació. Gran afeccionat als bous, va vestir-se de llums en quatre ocasions i és aleshores quan va adoptar com a nom de guerra el de ”XAMBERGA“. No ens han pogut aclarir el perquè d’aquest renom; potser siga una referència al capell que porten els agutzils de les corregudes de bous o simplement fóra una expressió que en aquell moment li va sonar bé; la qüestió és que el nom de Xam-

berga ha reflectit la popularitat d’aquesta persona durant i després de la seua incursió taurina i ha restat orgull de fills, néts i futures generacions: els Xamberga. Justament va ser en una actuació taurina a Benicàssim, quan va conéixer a la que més tard seria la seua esposa, Felisa Escuder Bellés, amb la que es casa al poc temps posant-se a viure al lloc dit ”l’estanquera“, i d’aquí, a les casetes del Pinar. Però la popularitat li va arribar per la seua faceta de tabaleter. Va ser en unes festes de Sant Pere, probablement cap a l’any 57 o 58, que Xamberga va agafar el tabal per acompanyar José María, i no el va amollar fins la seua mort. Va ser el començament d’una llarga amistat i pròspera trajectòria musical en el món de la dolçaina i el tabal. La seua carència de coneixements musicals era suplida pel ritme que duia a la sang, quan no amb el dits, quan no amb els peus, amb alguna forquilla quan era a taula, .........., sempre estava fent ritme. El seu caràcter espontani, alegre i de-

senfadat i uns gestos propis i inimitables, potser feren d’ell l’ànima de la parella de dolçainers. Les innumerables vesprades a l’antic Estadi Castàlia donant suport al seu equip com millor ell sabia ferho, tocant el tabal, ha sigut la mostra de l’afecció de Xamberga pel futbol. L’any 71, quan el Castelló va ascendir a la primera divisió, va dibuixar a la pell del tabal un camp de futbol on figuraven les firmes dels jugadors segons la situació d’aquests en el camp i el dia del partit en què es va produir l’ascens, Xamberga i José María encapçalaren una comitiva d’afeccionats marxant per les pistes del desaparegut Castàlia, obligant els empleats del Club a obrir les portes de l’Estadi perquè tot el poble hi poguera entrar. El que no es pot amagar és que, almenys en afeccions, Xamberga era una persona polifacètica, però tampoc no seria just no comentar ací la gran passió que sentia per les festes de la Magdalena. Només dir que l’únic que va demanar emportar-se per emprendre l’últim viatge van ser dues coses: la bufanda amb els colors del Club Esportiu Castelló i les cintes magdaleneres que durant tants anys va anar replegant. I el 19 d’abril de 1990, s’ho va emportar.

Nombroses anècdotes s’han succeït en la trajectòria musical de Xamberga, però de totes, la més entranyable esdevingué quan, ja apartat de la pràctica activa del tabal i estant veient un Pregó de la Magdalena, tots i cadascú dels grups participants en aquest tradicional acte li van ofrenar, espontàniament i amb la sorpresa de la resta del públic, amb uns fragments de les seues actuacions. Aquest grauer i castellonenc, pogué comprovar en vida l’estima i admiració de Castelló i les seues Comarques envers la seua persona. En paraules del seu gendre: Era un home de tot el món menys d’ell. Eixe era ”l’agüelo“ Xamberga. JOSÉ MARÍA ILLESCAS LÓPEZ Segons ell deia ”oficialmente“, figura al registre com nascut el 12 d’agost de 1916 a Cadis. El 16 d’agost de 1938, durant la guerra civil, desembarca a Vinaròs i al juny d’eixe mateix any és destinat al Grau de Castelló. Gràcies al seu caràcter extravertit, prompte s’integra en la vida social del Grau aflorant immediatament la seua condició de músic i formant la primera banda de trompetes i tambors, integrada per xiquets de vuit a dotze anys, experiència que es produirà de nou, en 1970, amb la creació de la “Banda de Cornetas y Tambores” del Círculo Juvenil San Pedro. L’èxit assolit per aquella primera formació musical anima José María a iniciar un projecte més ambiciós com va ser la creació d’una banda de música. Quan va arribar al Grau, l’afecció per la música pràcticament no existia. José María Illescas inicia una tenaç labor docent, alliçonant als joves grauers, que senten inquietud per la música, la majoria amb escassa for-

Castelló, mar i marjal

La Banda del Pòsit l’any 1944

mació docent i, del no res, va preparar 24 músics, amb la col·laboració de Paco Blasco ”El Curret“, que era l’encarregat d’ensenyar-los solfeig mentre José María els ensinistrava en la tècnica dels instruments. Amb un poc més de sis mil pessetes, se’n va anar a Saragossa i aconsegueix instruments per mitja Banda (3-4 clarinets de 13 claus, 1 requinto, 1 saxòfon alt, 1 saxòfon tenor, 1 trompeta, 1 baix, .....). En un principi, s’estableix l’acadèmia de música al carrer Canalejas 65, que seria més tard la seu de la Cultural Esportiva. Més tard, la seu de la Banda canvia als locals de la Societat d’Estibadors i finalment a l’escola de la Marina, situada als terrenys de l’actual col·legi Sebastián Elcano. Naix així la Banda de Música del Pòsit de Pescadors amb el suport d’aquesta institució, fet que canvia la vida de José María Illescas, li fa renunciar a la seua condició de militar per a no haver de traslladar-se a una altra destinació, i passa a ocupar la plaça de guardamolls. Aquest motiu i el fet d’haver conegut Dolores Roselló Valverde, amb la que contrau matrimoni en 1945, decideixen José María, definitivament, a posar arrels. La Banda del Pòsit debuta en les celebracions de Pas-

qua, concretament a la processó de la Trobada i aconsegueix un considerable èxit. A partir d’aqueix moment, se succeeixen les actuacions en processons, cercaviles, pregons, ballables, etc., i fins i tot, alguns dels seus membres creen una orquestra, coneguda com la dels pots, que actua en balls organitzats en diferents locals del Grau, Castelló i província. A principis de 1947 i per motius econòmics, el Pòsit de Pescadors va decidir dissoldre la Banda de Música. Els coneixements musicals de José María Illescas, fan que durant més de quaranta anys exercira d’organista de la parròquia de Sant Pere, labor que també va compartir durant molt de temps junt amb Paco Blasco. A més a més, ambdós van ser els artífexs de la creació d’un cor infantil femení a la parròquia. Aquest domini de l’orgue va fer possible que en moltes de les seues eixides com a dolçainer, pels pobles de la província, aprofitara per tocar aquest instrument en les celebracions de les misses majors en aquelles parròquies on hi havia, com era el cas de Costur, Vistabella, ..... Però, segurament, la faceta més coneguda d’Illescas siga la de dolçainer. A meitat de la dècada dels 40 va comprar una dolçaina al carrer de la Pau de València, pel preu de 40 pessetes i d’una manera autodidacta va començar a estudiar-la aplicant els seus coneixements de saxòfon. No obstant això, no va ser fins a 1955 que no es va produir el seu debut en públic. Pròximes les festes de Sant Pere d’aqueix any, els organitzadors no trobaven dolçainers per a amenitzar els diferents actes i una vegada més la incansable predisposició de José María va fer que, acompanyat pel seu fill de vuit anys, les festes de Sant Pere no es quedaren sense dolçainer

i tabaleter. Pocs anys més tard apareix la inconfusible figura de Vicente Bacas “Xamberga” i amb això l’origen de la mítica parella dels dolçainers del Grau. El reconeixement a la dedicació de José María Illescas al món de la música, tant en la seua faceta interpretativa com en la docent, apareix en 1976 quan el Cercle Juvenil Sant Pere li ret el primer homenatge. Aquesta associació torna a retre-li homenatge durant les festes de Sant Pere, l’any 1983. Ja en 1996, l’Ajuntament de Castelló dedica un carrer en el Grau a aquests entranyables al mateix temps que genials dolçainer i tabaleter. El carrer és anomenat de ”Xamberga i José María“, com etern homenatge als dolçainers del Grau. L’any següent els veterans components de la Banda de Música del Pòsit de Pescadors homenatgen el mestre Illescas amb motiu de la III Trobada de Bandes de Música de la Plana Alta. Començant el mes d’abril de 1999, José María ens va dir adéu. Uns tocs inquiets i alegres de tabal van vindre a buscar-lo i després d’agafar la seua dolçaina, unes

Castelló, mar i marjal

És evident l’auge i la popularitat que melodies inconfusibles s’escoltaren en en els darrers anys han assolit aquests el Grau i com sempre inseparables dos instruments i la seua música, sent se’n van anar mar endins perdent-se fonamental l’aportació de José María i en la immensitat de la Mediterrània. Xamberga a aquest apogeu. Tots dos han Xamberga i José María, José María cobert un període d’aproximadament i Xamberga; tan se val qui anomenem trenta anys on eren pocs els tècnics en davant. Si l’un aplicava els seus codolçaina i tabal i en la interpretació de neixements musicals per a fer parlar la les seues melodies característiques. dolçaina, l’altre aportava la vocació i Xamberga i José María, ELS una immensa il·lusió per a contestar-li DOLÇAINERS DEL GRAU, han fet amb el tabal. Era un diàleg continu que La dolçaina de José María i el tabal de Xamberga. possible que molts castellonencs hàpocs com ells han pogut entaular. Un tàndem irrepetible que perdurarà en el record de molts castellonencs. Foto Eliseu R. Artola gem crescut sense deixar de sentir i Costur, Morella, Torreblanca, Vilaconéixer els sons fascinadors d’aquests instruments, que famés, Villahermosa del Rio, Vistabella, Sorita, ...... i fins fan per si sols un tàndem no menys màgic. uns cinquanta pobles de la nostra geografia han gaudit de la seua presència en diferents celebracions, dei••• xant en cadascuna d’elles l’empremta de la seua savieNo volguera concloure aquesta breu passejada per la, com ja he dit abans, vida i miracles d’aquesta enyorada parella de músics, sa. A més a més, mai no se’ls podrà agrair prou la tasca sense deixar d’expressar el meu més sincer agraïment a l’Assodesenvolupada quant a la difusió i conservació de les ciació Cultural la Barraca del Grau de Castelló i concretament a danses i músiques tradicionals dels pobles de les nosVicent Ortiz, al facilitar la informació i els contactes necessaris per tres comarques. a la realització d’aquest article. De la mateixa manera vull maniTambé a les festes de Castelló eren insubstituïbles: a festar el meu reconeixement a les respectives famílies de Xamberga i José María: Felisa Escuder i Bellés (vidua de Xamberga), Feles festes de carrer, a les festes del Corpus, a qualsevol lisa i Teresa Bacas i Escuder (filles de Xamberga), Cristina Estall i acte de les festes de la Magdalena i, com no, a les fesBacas (néta de Xamberga) i a Dolores Roselló i Valverde (vidua tes del seu estimat Grau, sempre davant de les procesd’Illescas), per la seua hospitalitat a l’obrir-nos les portes de les sons, desfilades, cercaviles o interpretant els nostres balls seues cases i per la seua aportació desinteressada de tot tipus de documentació al respecte. i danses tradicionals.

BIBLIOGRAFIA ASSOCIACIÓ CULTURAL “LA BARRACA”. Revista número 19, Nadal 1997. Llibret Colla Rei Barbut. Magdalena 1993.

J. BASILIO TRILLES TORRENT. La Pesca en el Grao de Castellón. Tomo II –El Cerco–. BP Oil España.

El pujolet de Gasset Salvador Esteve Rodríguez

a ciutat de Castelló comprèn un nucli originari medieval, de naixença ben coneguda i documentada. És, per tant, una ciutat relativament moderna. La mitologia i les escasses troballes arqueològiques aparegudes fins ara així ho confirmen. El poblament al llarg dels temps en el seu terme és ja tota una altra història. El terme de Castelló està situat a la part meridional de la comarca de la Plana Alta i s’estén entre la mar i els últims contraforts del Sistema Ibèric. Té una super-

fície de 107,32 km2 i limita al Nord per la séquia lÓbra, la pedrera, el tossal de Raca i el tossal Gros amb els termes de Benicàssim i de Borriol, poblacions situades als extrems est i oest de la Serralada de les Palmes,amb predomini de roques calcàries ( pedra blava) i arenisques (rodens). A lÉst amb la mar Mediterrània. Al Sud pel Serradal, camí de la Ratlla i rambla de la Viuda amb Almassora i a lÓest per la rambla de la Viuda, l’embassament de Maria Cristina, el Pla del Moro i la Penyeta Roja amb Onda i Borriol. Dintre dáquest quadre podem distingir tres zones ben diferenciades: - L’Est, la mar i els aiguamolls, amb estanys dáigua dolça. - LÓest amb margues i argiles, idònies pel conreu. - El Nord-Nordoest, zona muntanyenca dáltituds variables que van des dels 111m. del tossal de la Madalena fins els 628m. de la Roca Blanca. Des dels set segles i escaig que han esdevingut d’ençà de la seua fundació la ciutat de Castelló ha pogut observar molts dels grans canvis que ha sofert el seu terme: dessecació de la marjal, boscos reduïts a cendres, pedreres que fan desaparéixer muntanyes,... Les causes naturals –sense intervenció humana– han estat les menys Mestral en ras, no et fiques de costat

freqüents i s’han de buscar directament en el desenvolupament tecnològic i en els interessos puntuals de la societat castellonenca. Per descomptat, els antics pobladors dáquestes zones, anteriors a l’acta fundacional del segle XIII, vivien en un medi ambient molt diferent del que avui en dia podem observar. ¿Quin era aquest medi, quines vies de comunicació feien servir, quins nuclis de població van existir, a què es dedicaven, quina era la dieta habitual,...? La manca de documentació escrita i, lògicament oral, deixa com única manera désbrinar-lo, de poder fer-se una idea el més fiable possible, les restes arqueològiques i els treballs que han anat fent i continuen fent els especialistes, ja que aquests analitzen i comparen aquestes troballes i van unint-les, com si dún trencaclosques es tractés, per donar-nos la visió més exacta possible de com vivien (campaments,coves,fortificacions) de quins materials utilitzaven i per a què servien (pedra, os, bronze, ferro), de què menjaven (pels ossos, per la classe dánimals que hi havia i la densitat i freqüència de les seues restes, per les plantes –les llavors carbonitzades, el polen– etc.) de quines creences espirituals tenien (el culte a la mort, diferent en cada cultura). Per poder ubicar en el temps la presència humana el temps s´ha dividit en períodes, més o menys llargs segons láparició dels esdeveniments que considerem decisius i que han suposat un progrés i una major qualitat de vida, gràcies a avenços tecnològics fonamentals. Paleolític, Neolític, Calcolític, Bronze, Ferro. Això no vol dir que en tots els llocs s´ha produït el mateix de la mateixa manera i al mateix temps. De lépoca Paleolítica al nostre terme no hi ha da-

Castelló, mar i marjal des encara que molt a prop, a Orpesa s´han trobat materials lítics i ossos més antics encara en una cova del poble de Vilafamés. De lépoca Neolítica podem donar com exemple la Cova de la Seda, que també va ser utilitzada com a lloc dénterrament en l’Eneolític. De lépoca del Bronze un exemple no massa habitual seria el poblament coster prop de la desembocadura de la séquia de lÓbra i que va perdurar des dáquesta fins la ibèrica i romana. Ja a lÉdat Mitjana es va refer o establir un descarregador. Els geògrafs antics pensaven que els ibers, eren únicament els pobladors del que avui correspondria a la província de Huelva per on passava el riu Iberus. En general els historiadors coincideixen a considerar els ibers com a membres d’un poble pre-romà que es va estendre des del Llenguadoc meridional fins a Andalusia, en un sector que comprenia una ampla faixa litoral i algunes zones més interiors. El nom apareix a les fonts escrites gregues d’aquesta zona des del segle V aC. Però els grecs anomenaren Ibèria tota la península, i en aquest cas el nom, de contingut geogràfic, abraça un espai molt més extens que l’equivalent a àrea de poblats ibèrics. Per a l’historiador grec Polibi ( S. II aC ) Ibèria era la franja mediterrània i terra endins era “terra incògnita”, món no civilitzat. Encara que indistintament podia rebre en època romana el nom d’Ibèria o d’Hispania es distingia una sèrie de divisions ètniques amb una major o menor extensió territorial. La llengua dáquests “ibers” sempre ens ha cridat látenció i encara és capitol pendent pels estudiosos.

Humbolt va tractar d´explicar-la en la “Comprobación de las investigaciones sobre los primitivos habitantes de Hispania por medio de la lengua vasca”. Qüestió discutible i discutida avui en dia. Manuel Gómez Moreno va ser qui va distingir la dualitat de signes alfabètics i sil.làbics d´aquesta llengua, encara que s´ha pogut observar paralelismes amb alguns mots bascos no s´ha trobat encara “la pedra rossetta” per poder traduir i entendre el que hi ha escrit. Ibèric Egiar Gison Andere

Eusquera Egin Gizon Andere

Català Fer Home Dona

Per les troballes aparegudes al terme podem afirmar que hi ha una presència de població continuada des del temps del Neolític i de vegades una superposició de població en alguns jaciments. Cas singular és el Grau i la Marjal de Castelló on existien una serie de “pujols” que van ser habitats en epoca del Bronze i Ibèrica (puig-pujol: monticle,elevació del terreny que sobresurt del terreny circumdant) i que com, en moltísssimes ocasions, han desaparegut, de vegades per léxpansió demogràfica, dáltres per transformacions agràries o de les vies de comunicació. El Pujol de Gasset estava situat a uns 100 m. de la platja entre lÉstany dels Patos i la Sortanella. En 1847 va ser travessat per la carretera de Castelló al Grau i en 1851

CROQUIS QUE VA FER PORCAR AMB LA SITUACIÓ DELS PUJOLS DE LA ZONA DE LA MARJAL I DEL GRAU 1) P. Altava. 2) P. Campos. 3) P. Baralluga. 4) P. Talala. 5) P. Platja Vinatxell-Almalafa. 6) P. Barrera. 7) P. Matamoros. 8) P. Almassorí. 9) P. Carreter. 10) P. Menescal.11) P. Alegre.12) P. De la Torre.13) P.de Gasset.14) P. Cama. 15) P. de la Sal.16) Graó de la Torre del Port .17) P. Burgaleta.18) P. Xaraplo. 19) P. Camí Fondo.20) P. Tarassona.21) P. Camp de Tir.22) Graó de la Séquia l´Obra.23) Camí romà d´En Trilles. 24) Ermita de Sant Gregori. 25) Font de la Rabassota.

va començar a desemboscar-se aquest indret trobant-s´hi aleshores “restos de una edificacion,cuencos de barro cocido, huesos calcinados, cenizas, dos hebillas de bronce y dos monedas de cobre, en una de las cuales se ve una cabeza y en el anverso un jinete montado” El 30 d´agost del mateix any es troba una lamineta de plom que, després de ser desenrotllada, va mostrar una inscripció ibèrica. Vicent Roca va donar-la al governador i en 1861 havia passat al director de la Sociedad Arqueológica de Madrid, Sebastián Castellanos, i poc més tard al Museo Arqueológico Nacional.

CROQUIS QUE VA FER PORCAR AMB LA SITUACIÓ DELS PUJOLS DELS VOLTANTS DEL GRAU

Castelló, mar i marjal En 1867 la Comisión Provincial de Monumentos elabora un informe pel Director General d’Instrucció Pública on descrivia tot el que havia aparegut al desemboscar-se i ser rebaixats pel conreu sis pujolets prop de la mar. En 1905 es va excavar una quarta part del pujolet per ampliar la zona de cultiu utilitzant-se la terra per a reblir lésmentat estany. Cap al Nord es van fer camins preparant-se la zona per a marjals, es va arribar a rebaixar fins a tres m. i aparegueren, aleshores, nombroses parets de pedra seca, fragments dós i de ceràmica –molta de vernís negre–, peces de teler i fusaioles, segons testimonis que va replegar Porcar. Fins a la dècada dels 40 un terç del pujolet estava intacte i es van realitzar dues campanyes déxcavacions fins el juliol de 1949. Encara que la necròpolis no deuria ser lluny podem identificar el lloc com un turó amb una superposició déstructures d´hàbitat corresponents a diferents moments culturals. La làmina de plom que aparegué i que està en el Museo Arqueológico Nacional és la primera que es conegué del seu gènere. Té 445mm. de llargada i 43 mm. d’amplària. La inscripció és iberica de tipus llevantí i té quatre línies escrites amb 154 signes que corresponen a 19 paraules. Aquestes inscripcions apareixen al segle IV aC i es van generalitzar durant els període que va entre els segles III-I aC.

La seua transcripció és aquesta : úrba´rtiagis / aba´rieigite / sinebetin / u´rkeke´re´re / au´runibeikeai / astebaikeaie / eka´riu / aduniu / boduei / baidesgi / ekusu / sosinbiu´ru / bo´rbe´roniu / kosoiu / baidesgi / be´rika´rsense / ultiteke´raikase / a´rgitiker / aikas / balkebiau´raies / baides banieka´rse. Tant Hubner com Julien Vinson creuen que el plom en questió és un execratio, és a dir una maledicció. Julien Vinson troba en primer terme el nom de la persona morta i uns verbs que s’hi refereixen, immediatament l’enumeració de les parts del cos que han de sofrir mals si es viola la voluntat del difunt i al final l’execratio propiament dita.

BIBLIOGRAFIA Cuadernos de Prehistoria y Arqueología Castellonenses, núm. 6. 1981. Butlletí Associació Arqueològica de Castelló. Llansol de Romaní, núm. 2

Aquest plom, tal com indica Maluquer, ofereix una duplicitat de signes. Així ens trobem amb grafismes que tenen vàries formes als quals dóna el significat de DITI-TE-BO-PO respectivament. També en el grafisme DE de la paraula BAIDESG I apareix de forma ⊗ i de forma ∅.També volem destacar la forma peculiar del grafisme BE que el trobem invertit. Si ha valgut per despertar el vostre interés per conéixer o ampliar coneixements dels habitants d´aquest terme, us recomanaria que vos passàreu pel carrer Cavallers i visitàreu el Museu de Belles Arts on podreu vore una petita mostra, didàctica i força interessant , de les troballes arqueològiques de les nostres comarques, així com de ceràmica i pintura.

Castell贸, mar i marjal

El mestral ens acaba el jornal Si el mestral bufa fort, tomba molt la vela per arribar al port El mestral agrana el cel Amb el vent de fora, la mar colpeja i amb el vent de dins no es meneja Vent a popa 茅s mig port A la mar i al vent, tres quartes barlovent Cel rogenc al sol ixent vol dir vent Bufa ventet, bufa, que mon pare va al bou

La construcció de barques: Els Calafats Xavier Llombart Bou

es primeres notícies escrites de la construcció i reparació démbarcacions al nostre país es remunten a 1406 amb la botadura dúna galera a la ciutat de València. En aquests textos apareixen dades al voltant de la classificació del personal que va intervenir en la seua construcció i que serien els següents: – Mestres dáixa – Calafats – Ajudants Els mestres dáixa estaven especialitzats en la construcció i col·locació de peces de les embarcacions. Els calafats tenien com a missió posar estopa en les juntures per a impermeabilitzar-les i els ajudants participaven en láparell de la barca, calfar estopa etc. En allò que respecta al materials, les fustes utilitzades ja eren les de pi i alzina, éssent la primera la que sémprava en aquelles parts que necessitaven una major resistència. Lélecció dels arbres es duia a terme per especialistes. La fusta provenia de llocs com Albarrassí o Conca i pels rius Túria i Xúquer arribaven els troncs a la costa. Ací tractarem les característiques dúna feina de caire artesanal en la qual les eines, els materials, les formes de treballar i també diríem que les condicions quasi no han canviat des del segle XV fins a la segona meitat del segle XX. CALAFAT Segons el D.C.V.B. calafat és “el qui té per ofici calafatar barques” es a dir “ficar estopa i pega dins

les juntures de les barques perquè no hi entri láigua”. Coromines diu que la paraula potser siga procedent del llatí calefare ( escalfar ) per tal com lóperació de fondre i desfer el quitrà per lácció del foc és una de les més importants que fa el calafat. “la cocha faya aygua molta, si que per dos lochs o per tres ne trayen de láygua... e calafatauen ab estopa tot ço que podien “ Jaume I, Crón. 104. Al Grau de Castelló el terme de calafat sáplicava al que tenia per ofici reparar i construir barques. El nostre artesà, sense el qual no s´hagués pogut dur a terme aquest treball, és Isidoro Mir. Quan tenia dotze anys començà a treballar de calafat, i als dinou anys ja feia barques pel seu compte. Va treballar a les drassanes de la “Unión Naval de Levante” i després a la Cooperativa “La Unión“.

CONDICIONS DE TREBALL Es treballava sempre prop de la mar, a láire lliure. Sols les peces acabades i alguna màquina-eina es guardava a línterior del taller. a) Lófici: És un ofici que pràcticament ha desaparegut en la seua forma tradicional de treballar. La feina s´ha mecanitzat i l´ús sistemàtic de materials nous com el plàstic (major durabilitat, no es corca, és més econòmic i té menys manteniment que la fusta ) han desbancat per complet els mètodes anteriors. Els graus de lófici són: – Mestre calafat, el qual feia els plànols i dirigia el taller. – Oficial de primera, realitzava les plantilles i altres tasques que requerien una major especialització. – Oficial de segona. – Peó. – Aprenent, ajudava a clavar, netejar el taller, fer comandes etc. b) Horari: Treballaven unes vuit hores al dia, més les hores extra quan hi havia molta feina. En qualsevol cas la distribució del temps sempre corre a càrrec del calafat. c) Sou: Segons la categoria que es tinga els sous varien. Com a curiositat lány 1945 un oficial de primera guanyava uns trenta duros a la setmana, mentre que un peó cobrava entre divuit i vint duros setmanals. La contractació del calafat i del seu taller per a la construcció dúna barca es feia mitjançant un contracte. Normalment el treballador era fix i no era molt corrent el contracte temporal com el coneixem avui en dia.

Castelló, mar i marjal d) El taller: Al Grau hi havia dos tallers de calafats: la ”Unión Naval de Levante”, la qual era una empresa forta i feia tant barques de pesca com altres més menudes, i “El Borrianero” que sols contruïa barques de pesca. No hi havia massa competència entre el dos tallers i pareix que tampoc mantenien relacions amb altres calafats de la província. Segons el nostre calafat no existia cap patró ni tenien festes pròpies del seu ofici. Ara bé, els calafats participaven de la festa de Sant Pere puix eren el encarregats de fer les barreres, en tenien la “contrata“. Era més una festa que una feina “passàvem la nit fent barreres i bevíem més del compte”. LA MATÈRIA Per a la construcció dúna barca la matèria principal és la fusta. A cada part de la nau li correspon un tipus de fusta diferent, i serà el calafat qui la triarà. La quilla, ve a ser léix de lémbarcació i, per tant, la selecció de la fusta a utilitzar és molt important. El nostre calafat ens explica que utilitzaven, en un principi, eucaliptus ( per la llargària de la peça ) per a una barca gran, i olivera o carrasca per a una embarcació més petita. Posteriorment léucaliptus va ser substituït pel pi de Guinea, el qual s´ha gastat fins al darrers anys al tallers del Grau. A la coberta utilitzen pi de Flandes, pi albar o pi de Galícia. Per a la quaderna empren roure o olivera perquè es podreixen menys que altres fustes més molles com el pi. Aquestes fustes són menys poroses i per tant no absorbeixen tanta aigua.

Pel folre solia utilitzar-se pi de Flandes o del nord dÉuropa. La fusta de pi, normalment, la duien de Vilafranca (Els Ports ) i les de roure i carrasca de Catí i la comarca del Maestrat. També en compraven a indrets com Albarrassí, Molina dÁragó o Sòria. La fusta arribava tant en troncs com ja tallada, puix hi ha peces que les necessites en troncs i dáltres ja quadrejades. En lélecció de la fusta té molta importància aspectes com que estiga seca, que siga mallada, trencallosa, etc. Entre les fustes també convé mencionar l´ús de la figuera, la qual es gastava per al “ casquillo” pel que passa léix. Al ser fusta tova i anar mesclada amb greix no absorbia láigua i tenia poc desgast. Sols sútilitzava en embarcacions amb motor. Per a treballar les parts de línterior de la barca es preferia la fusta humida ja que no trenca tant i es pot doblegar més, mentre que per a léxterior la fusta ha déstar seca per a evitar problemes en les juntes quan aquesta séixugue.

MATÈRIES COMPLEMENTÀRIES La pintura depenia del propietari de la barca (si tenia molts o pocs diners) perquè no la posava el calafat. Normalment es donava una mà dóli de llinosa, després una passada de mini i per acabar el color que volies. També podies donar-li una capa de quitrà. Per tapar juntes o petites clivelles es gastava pega, la recepta de la qual segons Isidoro Mir és la següent: compraven pedra grega que picaven i mesclaven amb quitrà. Açò ho posaven al foc i anaven tirant gotes al terra i quan aquestes secaven ràpidament és que ja estava bona. Léstopa de cànem la compraven en cabdells. Una fana déstopa solia pesar uns tres quilos i la filaven a la mesura de la junta. La massilla és un pastam també realitzat pels mateixos calafats de la següent manera: bollien sèu de corder i hi afegien pols “blanc dÉspanya”; açò es mesclava tot i servia per a cobrir claus o amb les mateixes finalitats que la pega.

Maqueta construïda per Isidoro Mir

També gastaven claus de ferro galvanitzats, abans de col·locar-los es barrinava la fusta per no trencar-la. Anteriorment al galvanitzat sútilitzaven clavilles de fusta. PROCÉS DE TREBALL Per al procés de treball ens hem basat tant en léxperiència dÍsidoro Mir com en la dels calafats de la comarca de La Marina Alta. Una vegada la fusta al taller es preparava amb un tractament per a allargar-li la seua vida. Aquesta preparació consisteix en la immersió en petroli. Després amb els plànols que ha fet el calafat comença el procés de construcció. Es començava per la quilla que, amb les quadernes, donava com a resultat léstructura de lémbarcació. Cada quaderna anava tallada dúna manera. Per a barques fins a deu metres déslora la mànega tindrà un terç dáquella. Si sobrepassa els deu metres la mànega serà més petita. Lésquelet de la nau queda reforçat en col·locar la roda a la proa i el codastre a la popa. Aconseguit lésquelet es folrava amb les taules les quals sájustaven perfectament a les quadernes formant la línia del casc. Per obtenir léncorbació necessària de cada taula sáplicava el sistema del reviro (donar forma a la fusta calfant-la al foc). El reviro es podia realitzar de dues formes: – Al foc: primer es subjectava la fusta a un punt i a láltre una cunya i un puntal, a mode de palanca. Sánava banyant la fusta i davant séncenia un foc déncenalls, borumballes, etc., i aprofitant la calor i amb la palanca sánava revirant. – Per vapor: en un dipòsit es bollia aigua i el vapor

Castelló, mar i marjal servia per arcar les taules amb moviments continus. És una forma més neta de treballar perquè la fusta no es cremava gens. A continuació es construeix la coberta i es calafata, és a dir, síntrodueix estopa de cànem entre les taules. Quan es bota la barca, la fusta en inflar-se queda totalment impermeable. Els calafats no sols construïen barques sinó que tenien molta feina de reparació, per tant el treball no acabava en tot lány. Les feines que més sovintejaven eren: allargar barques, pintar, substituir taules i canviar el tipus de popa (déspill, de creuer o de mona són les més utilitzades al Grau). Cada tipus de pesca requereix una embarcació diferent, així segons Isidoro Mir barca de bou o arrossegament ha d´ésser “quillada“, és a dir, que hi ha d´haver barca sota láigua, déixa manera amb menys motor arrossega més. Mentre que la barca per al fanal serà més plana i ampla perquè treballa més de costat. Normalment quan sácabava la feina i es botava la barca, el propietari de lémbarcació preparava una festa per als treballadors del taller. EINES Aixa.- Eina composta dúna fulla de ferro acerada i tallant unida amb un mànec de fusta de tal manera que, posant el mànec en ver-

tical, el tall queda horitzontal. Sútilitzava per a desbastar la fusta. Barrina.- Instrument que consisteix en una barra dácer o de ferro acerat, que prop de la punta té espires i per láltre cap duu un mànec entravessat, i serveix per a foradar cossos durs. Canari.- Maça prima i llarga, amb forats i talls, la qual,

Garlopa.- Eina de fuster , semblant de forma i d´ús a un ribot, però molt més grossa i amb una ansa o agafador per a la mà. Gat.- Serjant, eina de fuster que sútilitza per a estrényer peces encolades. Gúbia.- Formó de tall semicircular. Llima.- Eina dácer en forma de fulla o barra, amb la superfície estriada diagonalment en un o dos sentits. Súsa per a desgastar, allisar o tallar fustes o altres matèries dures.

quan colpejaves un objecte, xiulava com si fos un canari. Cavanilla.- Plana estreta. Formó.- Puntacorrent. Eina de fuster consistent en una fulla plana dácer aplicada al cap dún mànec i que té léxtrem esmolat amb tall fi per a llavorar la fusta.

Maça i ferros de calafatar

Maça.- Eina contituïda per un tros de fusta dura, cilíndrica, travessat per un mànec, que afecta la forma

dún martell. Mall.- Martell gros i feixuc, de mànec llarg, que empren els ferrers, picapedrers, mestres dáixa, calafats... GLOSSARI Codastre o codast.- Peça amb la qual acaba la part de popa de la quilla . Serveix de suport a léix del timó. Ací acaben el taulons o les planxes del folre exterior. Eslora.- Llargària dúna nau, comptada des de la roda de proa fins al codastre de popa. Estopa.- Trossos de fibra de cànem o de lli que serveixen per a tapar escletxes de les bótes de fusta i de les embarcacions. “Qui fila estopa, no berena ni sopa; qui fila bri, be-

gairebé pertot arreu la vella paraula carena. Reviro.- Donar forma, adaptar les taules al casc de l´embarcació. BIBLIOGRAFIA ALCOVER,A.; SANCHIS GUARNER, M.; MOLL, F. (1988). Diccionari

Castelló, mar i marjal rena de matí“. Folre.- Conjunt de taulons amb que es cobreixen les quadernes dún vaixell. Mànega.- Amplada dúna embarcació. Quaderna.- Cadascuna de les peces corbades que van fixades damunt la carena dún vaixell i formen el costellam o esquelet que determina la forma del buc. Quilla.- Biga de secció rectangular, composta per dues o més peces de fusta seleccionada, unides pels extrems i a les quals són encaixades les varengues, les quadernes i algunes peces del folre. Segons Coromines la paraula “quilla” ha reemplaçat

Català-Valencià-Balear. Editorial Moll. Palma de Mallorca. Les Illes Balears. COROMINES, J. (1983-91). Diccionari Etimològic i Complementari de la Llengua Catalana. Ed. Curial . Barcelona. GRAN ENCICLOPÈDIA CATALANA (1986-1996). Ed. Enciclopèdia Catalana. Barcelona. NUESTRA HISTORIA (1980). Mas-Ivars Editores. València.

Un estiu al mur Paco Bonet i Bausà

principis de segle, des del port pesquer fins al terme del poble d’Almassora era tot una platja sense parapets ni murs. El terreny del Grau de Castelló tenia una extensió més gran per tota la costera, però a causa d’unes tempestes que van haver-hi abans de la guerra civil, en les quals la mar va arrossegar alqueries i terreny cap a dins, es va construir, al poc de temps, un mur de contenció amb pedres grans que recollien de la pedrera de les Serretes que hi ha al costat de l’ermita de la Magdalena, així com un camí de terra en alt per tot el mur de pedres. L’ajuntament de la ciutat va declarar zona catastròfica en aquelles marjals pròximes de la mar on va aplegar el salitre i no es podia cultivar res, els rebuts del Sindicat de llauradors els van arribar rebaixats per aquest motiu. L’estiu sempre solia començar per a la gent de Castelló abans del dia de Sant Pere (29 de Juny) que és quan se celebraven les festes patronals del Grau, i els menuts ja no anaven al col·legi. Tota la gent que tenia una alque-

ria baixava a estiuejar, feia el canvi de residència durant uns mesos, amb els mitjans de transport d’aquella època, (carros, i haques o matxos, per arrossegarlos) on es carregava el més imprescindible per passar els mesos d’estiu. Els homes s’alçaven ben de matí per anar-se’n, des de les alqueries al lloc de treball, amb motos, bicicletes i, els menys, amb cotxes. Les dones i els xiquets es quedaven a les alqueries d’estiueig. Hi havia una pregunta que els hòmens, quan els la feien, sempre contestaven el mateix. Que ja esteu d’estiueig al mur? I els homes contestaven: –D’estiueeeig? L’estiueig només és per als xiquets i les dones! Les mares, al migdia, acompanyaven els xiquets a prendre el bany, a les xicotetes platges què s’havien format vora els espigons que hi havia al llarg de tot el mur. Les que no tenien gens de vergonya, i eren atrevides per a ensenyar les molles de carn, es posaven també el banyador i prenien el bany i el sol amb companyia dels Per a vaixell avariat, tots els vents són contraris

xiquets. La gent major tenia molt en compte que els menuts no entraren molt a dins, ja que amb aquella tempesta que va haver-hi, hi havia alqueries i ullals de séquies submergides que podien provocar remolins d’aigua i l’ofegament d’alguna persona. Pescar granotes per les marjals a la vorera de la séquia era una altra forma de divertir-se els xiquets. Primer de tot muntaven la canya, la netejaven de les fulles seques, i a la punta lligaven un fil prim o de pescar, tan llarg que aplegava a l’altura del pit, quan la canya estava dreta. En l’altre extrem es lligava una ancoreta o sedàs. Segons el que posaven al fil, era diferent la forma de pescar: l’ancoreta tenia tres hams junts; la destresa consistia a posar-li’l davall del cap de la granota sense tocar-la, i després pegar un tiró fort cap a ella, de manera que amb un ham de l’ancoreta es clavava al cap i, així, poder-la agafar. L’altra forma era posar un sedàs, que era d’un color beix i molt paregut al cotó-en-pèl; es lligava de manera que el sedàs quedara bona part penjant. Es posava quasi damunt la boca de la granota, i ella mateixa el mossegava. Aleshores, era el moment d’alçar la canya i deixar-la caure dreta i recolzada al muscle, de manera que les mans quedaven lliures per a poder agafar-la, abans que deixara de mossegar el sedàs. Era tan gran la il·lusió per agafar-ne que, de vegades, entraven en llocs sembrats, i quan els veia l’amo o llaurador els deia: “Altra vegada esteu ací!”, amollant un pecat, i cagantse en ells al mateix temps que agafava un terròs de terra i el llançava cap a ells.

Castelló, mar i marjal Després de la pesquera, amb el saquet penjat al muscle, el que era un poc decidit i no tenia fàstic pelava les granotes. Primer tallava el cap, després estirava la pell que eixia tota sencera, i quedava neta. Si li posaven una mica de sal damunt d’elles, començaven a menejar-se una mica. Les mares, per a guisar-les, les feien fregides en la paella o bé les sofregien fent un caldo, que es deia “sopa de granota”; ara bé, la carn de granota és la mar de fina, i sobre tot l’anca, que és la part que té més carn. Els ullals o pous particulars, en què naixia l’aigua freda, era la forma de tindre la beguda fresca. Lligaven amb cordells les botelles i les posaven dintre pel dematí per a tindre-les a l’hora de dinar fredes. La carnera també feia la seva funció. Era una espècie de gàbia amb prestatges i amb tela mosquitera, per

la qual cosa no entraven insectes. Es penjava en un lloc que tinguera ventilació i no hi poguera aplegar cap animal. En ella posaven els embotits i la carn del dia. Els diumenges, moltes famílies agafaven els mitjans de transport (la Panderola o l’autobús) per a passar el dia al mur, en companyia dels familiars o amics d’estiueig. En aquestes ocasions sempre es feia una mica de festa, i uns dels motius era fer mantecao caser. El conflicte era quan havien d’anar a la fàbrica de gel que estava al Grau, al mateix carrer que l’església de Sant Pere i que comunicava la fàbrica amb l’avinguda del Port (hui en dia ja no existeix). Els xiquets sempre remugaven quan havien de fer la caminada a peu i carregats, per a portar mitja barra de gel en un poal. Quan arribaven a l’alqueria, a causa de la “rapidesa” en què feien el camí, ja s’havia fos la meitat de la mitja barra de gel. Els ingredients per a fer el mantecao eren llet, ous, sucre i canyella en rama. Es posava dins d’un cilindre de metall tapat amb una tapadora d’ansa i, al voltant del cilindre, el gel trencat a trossos i ple de sal per damunt perquè no es fonguera

tan ràpid el gel. Amb tot això dins de la geladora, calia donar mitges voltes de dreta a esquerra sense parar. Quan un es cansava, es posava un altre remenant el braç en un joc de monyica fins que, de tant en tant, s’obria per veure si el mantecao estava gelat i consistent. En les festes de l’agost es posaven gallardets als emparrats de les alqueries, i es compraven coets de canya i tronadors per als nanos. També es feien activitats per als xiquets: carreres de sacs, trencaperols i xocolatada. Era costum, aleshores, formar parelles amb un mocador lligat al cap que tapava els ulls a cadascun. Asseguts a la taula un davant de l’altre, un dels dos mullava un tros de pa en un tassó de xocolate, i havia de posar-lo a la boca del company, si podia encertar-li. Li posava tota la cara plena de xocolate, el que més trossos de pa es menjava en un cert temps era el guanyador. La nit abans de la Mare de Déu d’agost (15 d’agost) es treien taules i cadires de tot el veïnat, cadascú portava el seu sopar i la beguda, després se’l repartien entre tots, fins que es feien les tantes de la nit, xerrant i

contant acudits. A l’endemà pel matí es feia un esmorzar de sardina de bota, pebrera i abadejo fregit amb una bona ensalada de tomata i ceba del terreny, per a beure un barral de vi amb llimonada. A tot això, quan acabaven d’esmorzar, es recollien les pitjors peces de robes d’home i dona, fent-les omplir de palla i herba seca per plantar a Vicentet i Vicenteta, davant una muntanya de coses per a cremar. Després era quasi obligat que per a dinar hi haguera paella “arròs en pato”. Els compraven ben menuts, al mes de juny, al mercat per a criar-los en les mateixes séquies. Posant uns parapets perquè no escaparen, i entre el llim que es criava a la séquia i quatre rosegons de pa, que sobrava, mullat amb aigua, als dos mesos llargs es feien grans per a menjar-se’ls. Al dia següent era sant Roc, (16 d’agost): en

Castelló, mar i marjal aquella època era festa nacional, perquè ho manaven els cànons. Aquest dia per la vesprada era fàcil veure globus de paper pel cel, passejant-se per tota la partida d’Almalafa. Quan baixava d’altura, sempre veies que anava algun grup de xiquets dar-rere d’ell per veure on queia, i agafar-lo, abans que es cremara per a tornar-lo a encendre, i llançar-lo cap al cel altra vegada. Era tant el recel per agafar-lo, que quan s’havia de creuar alguna séquia, hi havia el perill de perdre el calçat dins del fang de la séquia quan la saltaven i feien curt el salt. Quan es feia de nit, cara la nit es veien per tot el voltant fogueres enceses il·luminant la nit amb el seu resplendor. Al dia següent de sant Roc, era dia laboral i hi havia

una frase feta per als malfeiners que no anaven a treballar que era “l’agost, Sant Roc i el gos”. Caçar pixavins era divertit, avui en dia es gairebé impossible perquè no hi ha, a causa de les fumigacions que fan per als mosquits amb les avionetes. El lloc preferit era el fil de punxar, on el pixaví s’aturava i per darrere li agafaven la cua, immediatament es doblegava i els mossegava el dit. Les séquies eren netes, l’aigua corria clara i transparent, no s’utilitzaven detergents ni es tiraven porqueries, brutícies, ni desaigües dels comuns, el màxim que tiraven era quan escuraven amb terreta a la vorera de la séquia. A causa de tot això es criaven peixos, anguiles fins i tot gambetes menudes. Quan hi havia alguna séquia amb molta quantitat de peixos i anguiles, el veïnat del voltant quedava un cap de setmana, per a posar uns gànguils al final dels dos extrems de la sèquia lligats a unes canyes clavades en el fang. Es formava una filera de persones dins la séquia que caminava d’un extrem a l’altre, empentant els peixos per a que entraren dins dels gànguils. Quan de vegades volia algun peix creuar-se per les cames de la barrera humana, amb les mans dins de l’aigua l’agafaven i el tiraven fora de la séquia. Després es repartien la pesquera entre tots els que havien col·laborat. Què, piquen? No és el mal que piquen, és el desfici que donen. Eixa era la pregunta que es deia quan allà

entre dos clarors, el sol ja s’havia amagat, començava la claror de la lluna, apareixien els temibles mosquits. Aleshores era quan dins d’un poal de llauna es feia una xicoteta foguera, i damunt es posava herba tendra per a fer fum. Sempre estava prop de l’emparrat, que era el lloc on se sopava. En aquella època hi havia uns mistos que no feien flama i soltaven un fumet. Solien encendre’ls dins de l’alqueria, tota tancada, un hora abans de gitar-se per si havia entrat algun mosquit. Abans de gitar-se, obrien les finestres per a ventilar l’habitatge. Alguns extremats, quan sopaven a l’emparrat deien -hui van terrers. I es posaven un sac de tela a les cames fins la cintura. I seien davant la taula per evitar així les picades dels mosquits a les cames i als garrons que és la zona on més molèsties i coentor dóna. Quan aplegava l’última setmana d’agost, a vegades, solia fer un canvi d’oratge amb pluges i tronades fortes, el que avui en dia té el nom de gota freda. Si ocorria aquest fenomen, la gent era bastant poruga, per la situació en què es trobaven, ja que les alqueries no reunien les condicions per aguantar una trompada d’aigua enmig del camp i amb les séquies pujant el nivell. Ja que amb la tempesta, la mar s’embolicava i no deixava que desembocara tota la pluja. Si el temps no canviava en dos o tres dies, la majoria de la gent abandonava el lloc d’estiueig i tornava definitivament a la ciutat, fins l’estiu següent.

Castell贸, mar i marjal

“El costo” Miguel Senent Lluart

stic convençut que la paraula “costo” no els diu res als mariners de mitjana edat del Grau, ni tampoc als armadors més jòvens. Podem dir que ja ha passat a la història o, millor encara, que ha desaparegut per complet del vocabulari actual dels pescadors grauers. Fa dècades, però, va ser un mot molt comú que feia referència a tot allò necessari per a la cuina, és a dir els queviures, el recapte de les barques de pesca del Grau, majorment les d’arrossegament, tant en temps de les barques de vela com en el dels primers motors. Cal tenir en compte que en la primera meitat del segle XX, la cuina era tan important a bord com les xarxes o el peix, perquè les barques que pescaven al bou es passaven més temps en alta mar que al port, a causa de les habituals calmes en el cas de les veles o a les llarguíssimes jornades de pesca quan ja hi havia motors. No s’havien instaurat encara els costums moderns d’horaris fixos i reduïts. Eren temps de pescar dia i nit, sense parar, si les condicions meteorològiques ho permetien. D’entre els mariners de la tripulació es designava un perquè es fera càrrec de la cuina i immediatament era conegut a bord com el cuiner. Això era així de senzill perquè aleshores tot mariner pescador era capaç de condimentar el peix perquè havia navegat i pescat de “xiquet”. Cal dir

també que a les barques de pesca tots els menjars, inclòs el desdejuni, eren a base de peix. La cuina estava situada en el mateix compartiment on hi havien els catres que feien servir els mariners per dormir, és a dir sota coberta, perquè en les barques de pesca de vela llatina qualsevol obstacle que hi haguera a la coberta dificultava el maneig de la vela. Eren cuines molt limitades, lògicament, que es componien d’un fornet fet d’algun poal vell que funcionava amb carbó vegetal, un caixó de fusta per a les creïlles i les cebes i un altre per al calder i altres atuells, això era tot. Quan per raons òbvies el cuiner deixava la cuina, immediatament un altre tripulant ocupava el seu lloc, es feia càrrec de “les estrasses”que eren trossos de tela basta que havien eixit d’alguna vella vela en desús i que lligades amb un cordell lladrós es penjava al coll el cuiner per tin-

Quan brama la mar, no vages a pescar

dre-les sempre a mà i no cremar-se quan s’agafava el calder calent.. Les estrasses eren el símbol exterior del càrrec. Quan els mariners no estaven satisfets del cuiner que n’hi havia solien dir-li a un altre: –“Xa! per què no agarres tu les estrasses, a vore si canvia la cosa!” Quan es pescava a vela, que era quan més arrelada estava la paraula “costo” no es presentaven més despeses a pagar per la tripulació en “la contà”, l’ajust de comptes setmanal o quinzenal, que la tenda, o siga el “costo”, sense oblidar el vi i el pa, que eren el principal consum que la marineria pagava a mitges amb l’armador. La il·luminació, tant la de coberta com la de baix del pallet també anava inclosa al “costo”, ja que calia comprar a les botigues de queviures oli d’oliva pels llumeners al lloc de dormir i candeles de cera pels fanals de lluna i vidre de la il·luminació de coberta. De fer el “costo” s’encarregaven a més del cuiner, el xiquet ( en algunes barques n’anaven dos ) que no fi-

Castelló, mar i marjal guraven sobre el paper, perquè no tenien l’edat per anar embarcats. Aquells xiquets de les barques de vela amb tants mariners, no feien la funció de mariners, ni de pescadors sinò, sobretot, la d’ajudant del cuiner: netejaven el peix per fer el ranxo –els pescadors del Grau als menjar fets a les barques sempre els hem dit ranxo– també netejaven els atuells del ranxo, encenien el foc de carbó amb les teies i feien algun que altre encàrrec dels mariners quan no hi havia massa treball a la cuina i poques coses més. Mentrestant creixien i es familiaritzaven amb les coses bones i les coses roïnes i forjaven el seu caràcter d’autèntics mariners. Eren xiquets que de majors no sabrien llegir, però coneixerien la mar i la pesca com autèntics llops de mar, com se sol dir. Jo sempre he dit que un mariner que no s’haja embarcat de xiquet als nou o deu anys, mai no arribarà a ser un autèntic mariner, un pescador com cal, encara que tinga estudis de batxillerat, per exemple. Conec molts bons mariners que, amb els seus estudis, dominen tota classe d’aparells nàutics i que s’han embarcat ja fets uns hòmens, sense haver fet les funcions de xiquet, que coneixen bé l’ofici de pescador, però als qui sempre se’ls nota la falta de base en algun detall que als qui hem anat de xiquet no ens passa desapercebut, per exemple molts d’ells no saben fer ni un senzill suquet de morralla o, emparats en la gran eficàcia dels moderns aparells nàutics que pràcticament els ho donen ja tot fet, són incapaços de situar-se pel simpàtic i familiar mètode de les senyes, que sempre va ser admirat pels profans al món de la mar. Al respecte cal dir que els mariners d’abans acceptem a contracor i molt de mala gana

el progrès, potser perquè no sabem fer servir aquests nous aparells de tecnologia cada cop més avançada. Així és que els xiquets apreníem més prompte a cuinar el peix que els quefers i els rudiments de l’ofici de mariner, perquè les coses que s’aprenen a la infància mai no s’obliden. Jo encara recorde que quan en una barca no hi havia cap xiquet, la tripulació s’afanyava a trobar-ne. Buscaven d’entre les famílies del Grau alguna on n’hi haguera un, encara que no tinguera més de vuit o nou anys. Com ja he escrit es tractava al principi d’ajudar el cuiner i poca cosa més. A poc a poc aniria aprenent l’ofici de mariner i el maneig de les veles. A canvi li prometien al pare que li donarien un quartó, ja que el sou era cosa de la tripulació i no de l’armador. A mesura que passaven els anys la mateixa tripulació li aniria apujant el salari: mitja part, tres quartons i finalment la part, una vegada guanyada aquesta –generalment quan el xiquet ja tenia quinze o setze anys– hi havia el costum que el pare personalment, davant de tota la tripulació, li donava la primera cigarreta: ja podia fumar en la seua presència, encara que ja fera temps que ho fera d’amagat. Ja era un home!

Els cuiners de les barques, freqüentment, eren els mariners d’edat més avançada, que ja en la seua recta final com a pescadors aconsellaven , amb humanitat i tendresa, el xiquet com si del seu propi nét es tractara i tractaven d’ensenyar-li tot el saber acumulat en la seua llarga experiència de pescador. Quasi sense adonar-se escrivien en la ment del xiquet com en un paper en blanc. Això puc dir-ho categòricament perquè ho vaig viure personalment. Recorde perfectament aquells mariners descalços que ens corregien i una frase d’un d’ells: –“Algun dia t’enrecordaràs del tio Gabrielet i reconeixeràs que tot el que et dic és pel teu bé” I així ha estat. Avui ja en la meua senectud recorde i valore molt més aquells consells que, en el seu dia, em van donar aquells hòmens analfabets, però savis pescadors, que tots els moderns i efectius aparells nàutics. Si del “costo” s’encarregava el cuiner amb l’ajuda del xiquet hi havia altres dos càrrecs a bord relacionats amb l’alimentació i tan importants com aquell. Eren el de vinater i el de panader. Del vi, que estava dins d’una garrafa d’una arrova (dotze litres ), s’encarregava sempre un mariner jove. La garrafa es guardava baix de la proa, en

el “ranxo”, lloc on estaven els catres que per dormir es feien els propis mariners amb trossos de xarxes velles. S’agafava alguna antena trencada de les veles –abans era molt freqüent trobar-ne al Port, ara és quasi impossible– i es tallava d’acord amb les mesures dels dos mamparos, el de proa i el de popa dels “ranxo”. Després es passaven les malles de la xarxa pel pal de l’antena i la mateixa xarxa s’enganxava per l’altre costat a uns claus, clavats a posta en el jaient de la barca, de forma que quedava la xarxa horitzontal, per fer de somier. Damunt la xarxa, entre l’antena i el jaient, s’estenia un tros de vela vella o, en el millor dels casos, una màrfega de fulles de panís i així es dormia , si hi havia temps, perquè hi ha un refrany que diu: “ El mariner i el soldat cal que tinguen el son avançat” I allí, a la barra d’algun catre, estava sempre la garrafa de vi, lligada amb un cordell, perquè no caiguera en algun dels cops de mar, que algunes vegades baixava el nivell més del compte, sense cap justificació, cosa que provocava petites discussions

Castelló, mar i marjal entre la marineria. El vinater tenia autorització per omplir la garrafa a la taverna que ell volguera, que normalment era la d’algun amic. El “panader” –l’encarregat del pa a la barca– no era, com el vinater, per força un mariner jove. El pa, assaonat i blanquíssim, es guardava en un sac de cànem, dels mateixos que es feien servir per l’arròs, al carote– lloc més extrem de la proa, tant de la coberta com del “ranxo” Eren fogasses grans que els panaders feien especialment per a les barques. El forn era triat pel “panader” en funció de criteris d’amistat generalment. En els dos casos, el pa i el vi, canviaven, generalment, de proveïdor si canviaven els comissionats, és a dir el “panader” o el “vinater”, cosa que no passava amb el “costo”, que sempre es feia en la mateixa botiga, per manament de l’armador, encara que es canviara de cuiner a bord. Avui, després de passar tants anys, quan aquests costums ja no existeixen, veig, o millor, llig en la meua ment, perquè ho porte escrit per aquells bonassos llops de mar, un dissabte per la vesprada a un vell i encorbat pescador descalç i encara amb la roba de xorrar, això és amb samarra blava apedaçada, pantalons de groc baieta i barba d’una setmana, amb una panera de les de netejar el peix, acompanyat amb un xicot pegat a ell, com inseparable satèl·lit, que es creuen amb un jove mariner, amb una greixosa garrafa al muscle, que ix del Port i s’adreça a una taverna per aconseguir el vi que beuran en la feina. Veig un mariner carregat amb un sac ple de fogasses que entra al Port. Veig el passat que va ser meu, que va ser la meua infantesa, la meua joventut, la meua vida.

De pors i de porcs Josep Miquel Carceller Dols

vials, argilós i fèrtil, el paisatge de verds que dibuixa el mar de cítrics i d’hortalisses de la Plana. Una extensa taca verda que trenquen centenars de puntets blancs, com illes petites, ben a prop les unes de les altres: les alqueries xicotetes, reconvertides ara en cases de segona residència, amb un greu problema de legalització i d’ordenació urbana. Tant se li’n dóna, però, a ell la marjaleria i tota la seua problemàtica en aquest divendres fred, de negres presagis i venes curulles de sang gelada, bombejada per un cor envellit assetjat per la covardia i els remordiments.

Ramón Lozano

s desperta amb el cos adolorit i el cap ple de preguntes sense resposta. No ha descansat. Fa pocs dies que la seua vida, metòdica, rutinària, ha experimentat sensacions que s’amagaven somortes en els viaranys del cervell i el porten als llunyans anys de la joventut; sensacions que el trasbalsen, que li regiren els budells, que amaren de suor gelada el seu front solcat d’arrugues i pel toll eixut de la memòria li porten desconsol i espant. Definitivament la por s’ha instal·lat al cos de Lluís Grau Marjal. Desdejuna, sense ganes, un suc de taronja i unes poques galetes. Mai no ha estat un golafre i ara, que ja ha entrat en la seixantena, la frugalitat és la norma en la seua dieta. Fa més de vint anys que cuina ell, des de la mort de la Maria, l’única muller que va tenir, que no l’única dona que va estimar. Abans va estar na Margalida, bruna, dolça i valenta. Na Margalida, que va vindre de ses Illes, amb el pare vidu que treballava, en un càrrec directiu important, en una empresa de fertilitzants acabada d’instal·lar al Grau. Na Margalida que li va donar la vida, quan els seus ulls es van creuar a ca l’Enric i li la va llevar en aquella malaurada nit de Sant Joan, al Molí la Font, feia més de trenta anys. Per la finestra de la cuina el dia anuncia sol –sol de gener, sol d’hivern– i el cel blavíssim s’instal·la a la part superior del quadre que pinten els seus ulls cansats i esglaiats. Lentament abaixa la mirada i recorre el paisatge conegut, el paisatge quaternari de sediments al·lu-

Fa dies que els llums de l’escala s’han fos i ningú no s’ha preocupat de canviar les bombetes. La penombra li fa baixar apressadament els esglaons que condueixen al garatge. Nota els batecs del cor cada cop més acceleAgulletes tapadetes, aigua a tonelladetes

rats. El calfred que li recorre el cos no sap si atribuir-lo a la maneta de la porta de l’entrada, metàl·lica i freda, o a la por que l’acompanya allà on va, la por que mastega, que respira, que l’ofega. Les seues passes sonen més fortes que mai. Els sons són els de sempre: l’aigua per les canonades, la porta que es tanca i grinyola, el cotxe que arrenca fatigosament, els plors o les rialles d’un infant... però hui sembla que els escolte per primera vegada i que, en qualsevol moment, els malsons de les darreres nits es faran realitat. Gira el cap i la seua ombra allargassada és l´únic senyal de presència humana que hi veu. No es tranquil·litza, però, i avança cap el cotxe ràpidament. El comandament d’obertura a distància no funciona, fica la clau al pany, els nervis el fan més sapastre del que hi és habitualment, solta uns quants renecs i els segons que necessita per obrir se li fan eterns. Seu i, malgrat el fred, gotes de suor regalimen pel seu front i amaren les celles blanquinoses que s’aixequen cauteloses. Quan ja té la clau al contacte, la mà no fa el gir mecànic, instantani, repetit milers de vegades, que engega el motor: un pensament sobtat el paralitza. Obri la porta, ix del cotxe i s’ajup. Inspecciona els baixos de l’automòbil i l’únic que hi troba és un tub d’escapament que demana urgentment una jubilació prematura. Torna a maleir, però es calma una mica: no hi ha rastre de cap explosiu. S’aixeca amb les mans brutes i la sensació que camina decididament cap a la paranoia. Els carrers de Castelló estan plens a vessar de vehicles uns minuts abans de les nou. A la ràdio anuncien la renúncia del bisbe de Donostia i escolta com polítics nacionalistes espanyols, opinadors i contertulians que de tot saben, de tot entenen, blasmen la seua persona i la

Castelló, mar i marjal seua línia pastoral. Canvia d’emissora, prem el botó número 6, on té seleccionada una que programa música clàssica les vint-i-quatre hores del dia. Ja té el cor prou accelerat per escoltar segons quines coses, segons quins personatges d’audiència milionària, influència mediàtica i discurs monòton, buit, prepotent, fatxenda, ple de verí i tòpics reaccionaris disfressats de modernitat. Pels altaveus li arriba l’allegro amb el qual comença el segon poema simfònic de “ La meua pàtria “ del compositor txec Bedrik Smetana. Les flautes, els clarinets, els violoncels recreen les fonts del Moldava i, finalment, els violins agafen el protagonisme i entonen el tema principal en una melodia especialment inspirada que, de seguida, troba l’acompanyament de les fustes i les trompes, per configurar un delicat i somniador relat tallat per la percussió i els metalls que anuncien la caceria en el bosc –la gossada i els crit dels seus amos– Per uns instants el nerviosisme i la por desapareixen i s’impregna de la música nacionalista bohèmia-txeca d’aquell fill d’un mestre cerveser de llengua alemanya; de la música d’aquell compositor que va aprendre el txec ja passats llargament els vint anys; de la música d’aquell home, mort de sífilis, amb seixanta anys acabats de complir, sense haver vist convertida en realitat la independència política txeca que ell desitjava i que no s’esdevindria fins més de trenta anys després, en desintegrar-se l’imperi austro-húngar just acabada la 1ª Guerra Mundial. “La meua pàtria”! Ahir havia escoltat un dels manaires del Regne condemnar els nacionalistes i elogiar els patriotes. Aquells els dolents, els dimonis, aquests els bons, els tolerants, els solidaris, els demòcrates. Què fàcil és, pensa, prostituir les paraules i oblidar els diccio-

naris! I què fàcil és desvirtuar la història i aplicar escales geogràfiques divergents a conceptes com patria o nació! L’escola, reflexiona, no hi és aliena! El senyor ministre invoca la força, invoca l’exèrcit com a garantia de la unitat territorial d’Espanya. És la tàctica de la por, pensa, la por a la llibertat, la por que paralitza i la que forma part d’una cultura antiga que té clar que, si cal, qualsevol cosa val per evitar el trencament de la bíblica unitat imperial. La pàtria de Smetana era Txèquia i la d’ell, quina és la d’ell? Recorda les paraules de Pla: “La meua pàtria és allí on dic bon dia al matí i em contesten: bon dia!” Sempre ha estat d’acord amb l’escriptor de Palafrugell. La nacionalitat, la pàtria, és la llengua. Almenys en el cas de la nostra, perseguida i menyspreada, pensa, mentre el cotxe avança pel camí Vell del Mar i deixa a la dreta l’ermita de Sant Isidre. Repetix la nostra en veu

alta i esbossa un somriure que és tan sols una ganyota de fàstic . Quantes vegades ha emprat aquesta expressió per referir-se al català i així no provocar rebuig, no atiar el conflicte, no perdre energies argumentant l’evidència davant de la ignorància i de la mala fe! Quantes renúncies! Quanta mediocritat! Ja li està bé la mediocritat, entén que és inherent a l’espècie humana, però el seu poble –torna a dibuixar un somriure escèptic– no en mereix tanta. Quanta covardia! I per a què? De què li ha servit a ell, que se sent vell, sense il·lusions i abandonat, sense cap de les dones que va estimar, sense cap dels amics que va trair? I ara, amenaçat i espantat, el passat, després de més de trenta anys, torna per destruir-li en uns segons la negra crostra d’oblit i de cinisme amb la que havia intentat sepultar, amb relatiu èxit, l’immens fàstic que havia sentit per ell mateix. Torna en els pocs segons que va tardar en llegir les poques línies del missatge que va rebre a la seua adreça electrònica feia quinze dies, unes hores abans d’iniciarse aquell any 2000 tan comercialment lloat. Després cada quatre dies, quan la nit finia, un e-mail més, fins un total de quatre ja. Tots ells curts, i cada cop més amenaçants i taxatius en les demandes. A la ràdio la corda de l’orquestra evoca un ambient camperol, bucòlic i uns segons més tard es fa sentir la fusta i, de nou, sempre li passa quan escolta aquest fragment, s’imagina el món màgic i impossible de l’espiritualitat més bella. Quan sonen els arpegis de les dues flautes, el cotxe arriba ja a l’escola i Lluís Grau Marjal, el senyor director, respira a fons i es pregunta de què té por. De morir –es contesta. “De què em maten”– diu en veu alta, i, mentre aparca, pensa si realment té algun sentit viure com ha vis-

cut, sense deixar que la seua consciència li marcara el camí. El camí que l’hauria fet feliç i no aquell que l’ha fet respectable... Respectable! Torna a sorprendre’s per parlar soles en veu alta i novament els seus llavis exhalen un sospir de fàstic. Tants anys de don Lluís, després Lluís sense el don, i de respectabilitat, sense amor i sense tindre el respecte que més li ha d’importar a una persona: el respecte a si mateix. De sobte recorda una pregunta d’algú ben desenganyat: Hi ha vida abans de la mort? Li va fer gràcia quan la va llegir, pel canvi del després habitual per l’aparentment absurd abans. Ja aleshores, es va qüestionar si ell realment n’havia tingut, perquè la vida havia de ser molt més que viure, menjar, fornicar, treballar i guanyar prestigi entre els conciutadans. Ha conduït mecànicament, d’esma, pel mateix recorregut que porta fent des d’aquell 1 de setembre de 1966, quan va prendre possessió de la seua plaça de mestre, per oposició, de l’escola pública, aleshores escola nacional Illes –aleshores Islas– Columbretes. El rellotge indica que falten cinc minuts per les nou i el termòmetre marca només 2º C. per damunt del zero. Apaga el contacte, però deixa encesa uns segons encara la ràdio, per escoltar el rallentando amb el qual els violins de la Filhàrmonica de Berlín tanquen tan suaument el poema simfònic sobre el Moldava, el riu de Praga, afluent de l’Elba, i els dos forts acords de tota l’orquestra en la cadència final. Es troba millor, ha tingut sort que justament avui s’incloguera aquesta peça en la programació d’aquella cadena pública de Ràdio Nacional d’Espanya-Ràdio Clàssica. Torna a somriure, ara amb més ganes. Decididament viu immers en la contradicció contínua: una de les emissores que més li agrada porta un

Castelló, mar i marjal nom que xoca frontalment amb la seua ideologia nacional. Ho pensa mentre agafa l’abric, la bufanda, el barret que fa uns anys que porta per substituir els cabells perduts i la cartera de pell tan cara, de disseny italià, que li van regalar, entre altres moltes coses, quan va acomplir el vintè aniversari de director del col·legi, en aquell sopar-homenatge multitudinari que li va oferir tota la comunitat escolar. Puja per les escales i entra al gran vestíbul on ja s’han format uns quants grupets de mestres. Saluda i li tornen la salutació amb cordialitat. Tothom l’estima i el respecta en aquell petit món al qual ha dedicat vint-iquatre hores del dia, any rere any, des de fa tant, per pur

egoisme, per pura covardia. En el treball ha cercat l’oblit, l’antídot pel verí que li rosega les entranyes i li ompli la gola de gust de bilis quan hi pensa. I no vol pensar: treballa, llegeix, organitza, telefona, es reuneix, innova, dinamitza, controla, anima, escriu, demana, exigeix, es fa imprescindible, publica articles, llibres de text, teoritza, es doctora, aconsella, predica, té alguna esporàdica relació –res, només sexe– amb alguna companya, potencia el valencià, defensa on cal l’escola pública, és model pel progressisme i pels moviments de renovació pedagògica, parla, protesta, reclama, riu. Milers de dies pensant per no pensar en aquell dia. Se li acosta la cap d’Estudis, Lluïsa –Lluís i Lluïsa, tot de brometes feia l’alumnat per la coincidència– i li pregunta si ja s’ha assabentat de la mort d’Enric Valor. No, no ho sabia. Coneixia, clar que sí, que el seu estat de salut s’havia malmés molt en els darrers anys. L’havia conegut personalment en alguns actes literaris i en altres de caire reivindicatiu i cívic i podia donar testimoniatge de la seua afabilitat i bonhomia, de la seua conversa rica, intel·ligent, tan amena. Lluïsa li diu que ha organitzat a correcuita un acte a la biblioteca: mestres, xiquetes i xiquets dels diferents nivells d’infantil i de primària llegirien alguna de les bellíssimes rondalles recreades, literaturalitzades i salvades pel senyor de Castalla. Li sembla bé, com podia ser d’una altra manera? Entra al despatx i engega l’ordinador. Li ha costat però, darrerament, sembla que en la seua relació d’amor i d’odi comença

a guanyar el primer sentiment. Ja no demana auxili tan sovint, ja comença a traure-li l’entrellat a tot l’embolic informàtic. Clica dues vegades on correspon, tecleja la clau secreta i espera. Mira per la finestra i el port pesquer se li presenta, multicolor, com una aquarel·la penjada a la paret. Una aquarel·la canviant, de tonalitats vives i olor a mar i peix, a gas-oil i esforç. Una aquarel·la que parla valencià, andalús, basc, berber i àrab en una babel que es fa pentecosta i que és entesa i concòrdia, però, n’està convençut, encara no el mestissatge integrador que estima la diversitat, que respecta la diferència , que reivindica la pluralitat, que defensa la cultura del país. Un camió de gran tonatge irromp en l’aquarel·la metafòrica que li ha fet oblidar l’ordinador i el seu camí lent, però tenaç. Decididament els accessos continuen sent un nyap que no sembla tenir perspectives de solució ra-

cional i lògica i aquesta evidència fa que el seu cervell torne al jo, a l’angoixa que li provoca el record amagat, si més no difuminat, tants anys per una activitat frenètica –ciment balsàmic per sepultar l’horror– que li ha donat honors i fama i ha sumat esforços en la lluita tan difícil per les llibertats. Des de fa uns dies associa l’angoixa amb el correu electrònic de l’ordinador. Un senzill moviment del coll i unes poques passes li canvien paisatge i estat d’ànim. Seu davant l’ordinador i consulta la informació que li proporciona les http://www...es o .com de diferents periòdics i setmanaris. A la pantalla comprova que hi ha bastant coicidència en els temes i variació en els adjectius, les valoracions i les interpretacions en funció de la ideologia i els interessos de les empresses editores. Van succeint-se fotos, titulars i informacions sobre Pinochet, el jutge Garzon i el ministre britànic Jack Straw que ha denegat l’extradició a Espanya del dictador xilè. Sobre el bisbe Setién i la seua renúncia. Sobre la Telefónica i les seues operacions de borsa. I finalment troba la notícia que cercava: la mort d’Enric Valor. Llegeix apressats i emocionats articles que el qualifiquen de senyor, de símbol de dignitat cívica i mestre de llengua, de rondallista universal, de mestre, de ciutadà i escriptor de vida plena, compromesa i creativa amb una obra literària acabada, sòlida, ben construïda, que forma part de l’imaginari col·lectiu dels valencians. Articles i editorials que qualifiquen de mesquina l’actitud envers ell dels qui ens governen, per haver comés el pecat de ser valencià nacionalista i d’esquerres. No pot seguir, però, el reclamen a la biblioteca. Volen que ell comence la marató de lectura de textos d’aquell home de cos magre i estirat:

Castelló, mar i marjal “Això va anar i era un cas que va passar en la vila de Penàguila. Un cas gros i esgarrifador, per cert. ( ... ) unes dones matineres l’havien trobada feta un gel, mig colgada en la neu, a la vora del safareig de la font.” Llegeix la rondalla més curta de les trenta-sis, “I queixalets també!” i ho fa, com sempre que llegeix a la mainada , posant l’ànima, procurant vestir les paraules de l’alè que afegix a la tècnica, a l’entonació i a la modulació idònies, el no-sap-què que emociona, que impacta, que atrau l’atenció i il·lumina els ulls amb la guspira de l’interès, de la sorpresa i del plaer. Durant la lectura, però, cavil·la que ell podria escriure una rondalla que començara i que acabara quasi igual: “ Això va anar i era un cas que va passar al terme de Castelló. Un cas gros i esgarrifador, per cert. ( ... ) ... uns llauradors matiners l’havien trobada feta una nina desmanyegada, ofegada a la bassa que hi ha a la vora del Molí de la Font” Se’n torna al despatx, després d’haver acabat la seua intervenció amb paraules que han glossat la figura extraodinària d’Enric Valor, l’home ric en valor –en quasi totes les accepcions del terme– com l’havia definit algú feia tres anys en una de les festes per la llengua, la que s’havia fet a Benicàssim i a la qual havia acudit l’escola, junt amb moltes altres de la comarca. Les festes per la llengua, pensa, mentre puja les escales fatigosament, que no compten amb la presència ni el recolzament de les autoritats de dretes que, en democràcia, ens governen i, en democràcia, en la seua sectària idea de democràcia, ens neguen el pa, la sal i les subvencions

públiques. La no presència, la lamentable absència, que, ha llegit per internet fa uns minuts, s’ha repetit ara en la mort d’un intel·lectual , que en vida va patir el refús d’una part de la societat i va ser considerat, senzillament, vergonyosament, miserablement, un enemic. Seu a la butaca del despatx i es posa els dits a les temples en un gest habitual en ell. És conscient que l’abaltiment ha substituït la por malaltissa a morir del matí. Sempre ha estat un home –un home?– ple de pors i, malgrat el seu posat tranquil i serè, d’inseguretats i vacil·lacions. Por a decebre, por a no donar la talla, por a prendre decisions i equivocar-se, por a mirar-se a l’espill màgic que sempre diu la veritat i arrenca la roba que amaga les vergonyes i ensenya les misèries, por al dolor físic, por a demostrar feblesa i covardia, por a estar enmig del conflicte i haver de resoldre’l. Se’n fa creus de com eixe còctel de pors no el defineix en l’opinió que d’ell tenen els altres, de com ha aconseguit dissimular les seues incapacitats, de com se li reconeix un valor que de cap manera, n’està convençut, té, de com els ha enganyat a tots! A tots? Almenys hi ha un o una que sap que és un falsari, que és un home sense honor, que ha volgut redimirse, no per la denúncia i l’assumpció de la responsabilitat, sinò per la lluita a favor d’un món més just presidit per la pau, la fraternitat o la tendresa, a favor d’un món que sap impossible, d’un món d’alfabetitzats i de respecte als drets individuals i col·lectius. N’és conscient que la tria sols s’explica perquè aquelles pors acompanyaven els globus blancs i els rojos per tot el seu corrent sanguini des de molt abans d’aquelles nits. Hipòcrita, porc, covard, mentider, fill de puta, cínic, assassí o criminal eren alguns dels qualificatius que

aquest un o una li havia dedicat en el seu primer missatge electrònic. En el segon se li anunciava que aviat per tota la xarxa s’explicaria qui era de veritat el respectable senyor director, Lluís Grau Marjal. Qui era aquell paradigma de l’honestedat, que havia contaminat tota la seua vida futura amb aquell acte vil i covard. Tanca els ulls i recorda una mitjanit de meitat de juliol. Se’n va a un dels primers anys seixanta, acabat de llicenciar-se doblement, en història antiga a la Universitat de València i en soldadet espanyol, soldadet valent –“el valor se le supone”– Aquell coronel, o general o brigada xusquero, que li va signar aquella llibreteta blanca no en sabia res d’ell, ni de cap d’aquells milers de jòvens uniformats, rapats, obligats per llei a servir a la pàtria de nació castellana-unidad-de destino-en lo universal. No havia sabut, ni ell, ni el seu servei de confidents que a aquell jove mestre llicenciat li mancava el valor de ser un home, no entés com el mascle tòpic i típic dels acudits, les barres de bar i la quotidianitat pròpia d’una societat educada en el feixisme i la discriminació, sinò com l’ésser humà, la persona, que aspira a la seua quota de felicitat i de llibertat, i ho fa amb la coherència de qui, sabent-se membre d’un planeta on cada ésser viu té dret a la seua pròpia quota, viu per garantir totes i cadascuna d’elles instal·lat en el respecte i la generositat. No havien sabut aquells militars que l’egoisme i tot el reguitzell de pors que havia mamat des de la infància es manifestava en situacions com la d’aquella nit de juny, quan després de deixar Maria, la núvia formal, a les deu de la nit a casa, com manaven les convencions de l’època, i el senyor pare d’ella, va anar-se’n a la casa que ha-

via llogat Enric al Grau, al carrer Canalejas, quan havia trobat feina de professor interí de llatí a l’Institut Ribalta. N’eren sis persones, convocades per veure una pel·lícula prohibida per la censura, de la que no recorda el títol, ni el tema, ni el missatge, ni el director, ni els protagonistes. Sols recorda que na Margalida hi era i que ell n’estava enamorat i que ella, que el corresponia, no entenia per què no li ho havia dit encara a la Maria. Sols recorda que, en acabar la projecció i les discussions metafísiques, socials i polítiques farcides de tòpics i vaguetats de pa sucat amb oli, ben necessitades encara de lectures i experiències, la va portar, cap a la villa de Benicàssim, on vivia amb el pare vidu, ric i “viatjat”, en el 600 de tercera o quarta mà que s’havia comprat amb l’ajuda del seu pare

Castelló, mar i marjal –que no era vidu, ni ric, ni “viatjat”– i dels primers sous que havia guanyat fent de mestre en una acadèmia del carrer d’Enmig. A meitat camí –nit de lluna plena, les dues tocades– les hormones enamorades, les paraules tendres, les mans exploradores van aturar el vehicle i van iniciar el joc d’amar del que parlava Salvat-Papasseit quan el segle XX era tan jove com ells. Carícies apressades, inexpertes. Llavis humits, gemecs i la proposta d’ella: –“Lleva’t la roba i ens banyarem”. Dubtes d’ell: –“Vols dir ?– “Clar que sí home, vinga no sigues gallina!” La roba es va quedar junt a una duna mòbil –la consciència ecològica n’era molt feble encara– i tots dos, nus, van córrer cap a la mar per preservar la intimitat dins de l’aigua. Els ulls de Na Margalida del color de la mel d’espígol, reien sempre que el mirava. N’estava enamorada. Estaven enamorats, però ell ja estava infectat del virus de totes les pors. Ella no! Era lliure i valenta, decidida i tenaç, salvatge i preciosa. Així la recorda. Així i jove, dolça, generosa, diferent. Obri els ulls i d’un dels calaixos de la taula, al fons, trau un sobre que fa anys no toca. Dins hi ha una foto petita i allí apareixen ells mirant l’objectiu de la càmera i amb un somriure congelat per la química i traspassat al paper per anys i anys. La mira i ella el mira des del fons del temps i ell torna a l’aigua de la Mediterrània, abraçant Margalida –que l’acull– besant-la, respirant amb ella, mentre les mans de tots dos, amb la punta dels dits extasiats, acaronaven la pell de l’altre i els llavis febrils, embriagats d’amor, cercaven, bevien els dolços ungüents de perfum dens i salobre, alimentaven la sensualitat, invocaven la vida. I de sobte la paràlisi, la por, el destrempament ferotge, l’excusa banal: –“Tinc

fred, eixim!”– Era la por a ser vist, a ser reconegut, a ser denunciat, a tenir antecedents penals per escàndol públic i indecència i, així, perdre l’oportunitat de poder entrar a treballar en l’ensenyament públic, com tenia planificat a curt termini. Era la por que s’imposava a l’amor, al plaer, al desig. Era l’egoisme, el seu interès, la convenció, la feblesa, per damunt la descoberta, per damunt la naturalesa, per damunt Margalida i els seus sentiments. Era la manca de valor que l’havia acompanyat des de sempre. Sospira mentre guarda la foto al sobre i el torna a deixar al calaix, junt amb carpetes descolorides que conserven vells documents que són història de l’escola. A la pantalla de l’ordinador, d’un cel nuvolós, apareixen tot de globus i d’entre ells selecciona el que porta a la cistella Microsoft Word. Per uns segons ha dubtat entre aquest o l’altre que té una mica més amunt i on es llegeix Nest-

cape, si el clicara s’introduiria dins la xarxa d’Internet i podria conéixer els missatges rebuts. No gosa, però. Preferix preparar el dossier sobre la festa de Sant Antoni amb el variat material que té a la carpeta. En té una per a cadascuna de les festes tradicionals susceptibles de ser explicades i celebrades al col·legi, amb retalls de periòdic, fotocòpies, il·lustracions i reculls de refranys, dites populars, cançons, receptes o embarbussaments. Comença a escriure sobre la pantalla blanca: “Quan quasi tots els geners fa un fred que pela, un fred que gela la cua dels gossos i el nas dels humans i és normal que la neu blanquege el paisatge de l’interior de les nostres comarques, un sant ve a escalfar l’ambient gèlid, amb un complex ritual on el foc té una particular funció. Sant Antoni Abat, dit també del porquet, abandona la seua llar celestial i visita els nostres pobles, amb llarga barba i encara més llarga capa, la nit del dèsset de gener, tot i que fa anys que els clavaris i majorals que organitzen les santantonades s’han posat d’acord per establir un calendari que al llarg d’alguns caps de setmana permet a qui pot i vol assistir-hi a més d’una. Deixa d’escriure i es grata la galta dreta, de lluny s’escolten crits de mainada. Torna al teclat: Quan el dia comença a allargar –“per Sant Antoni, un pas de dimoni”– aquesta festa ompli la nit de misteri i rebombori en una barreja de ritus ancestral antiquíssims, anteriors al cristianisme –de culte a divinitats pastorals que protegien el bestiar i de culte al foc que purifica i mata el fred propi del solstici d’hivern– i de ritus més propers en el temps: fogueres de molts diferents tipus i alçàries, cavalcades, “matxaes”, benedicció dels animals domèstics i de càrrega, coquetes, pastissos, tortell, di-

100

monis temptadors castigadors i castigats, rifa de porcs. El telèfon l’interromp. Des de la Inspecció li anuncien l’arribada per a Infantil de dos germans, la família dels quals ve de Melilla. Anota les dades, tus, fulleja un llibre sobre multiculturalitat que li ha deixat Lluïsa i torna al Sant. I és que aquest Sant Antoni del porquet diu la contalla que va fer vida d’eremita al desert de la Tebaida, allà a Egipte, fa molts i molts segles i va agafar una justa fama d’home sant i miracler, de guaridor capaç d’aconseguir la curació de malalties davant les quals altres sanadors de l’època es declaraven impotents. La seua fama, malgrat l’absència de ràdios, televisions o xarxes informàtiques, es va estendre per totes les terres cristianes que guaitaven a la Mediterrània i va arribar a l’oïda d’un personatge important de Barcelona ( poseu ací el nom del poble o ciutat que vulgueu ) que tenia una filla malalta de mort i que va enviar missatgers cap aquelles llunyanes terres del llevant per demanar-li la seua vinguda a Antoni, aleshores encara no declarat sant oficialment perquè tot i viure en l’oració, la penitència, l’abstinència i la bondat i haver començat a fer tota mena de miracles mèdics, el seu cos encara patia i gaudia –d’això sembla que poc– i la mort física encara no l’havia abraçat amb el seu negre mantell. L’eremita, primer es va excusar i va assegurar que pregaria a Déu per la curació de la xiqueta, però finalment va ser conduït miraculosament damunt d’un nuvol i va arribar al límit del temps per poder guarir la nena. Quan va iniciar la tornada, no havia eixit encara de la ciutat, se li va presentar una truja amb un porquet que tenia la pota trencada i, com ja podeu suposar, en un tres i no res la pota va sanar i, des d’aleshores la iconografia del sant va

Castelló, mar i marjal indissolublament associada a aquest animalet”. S’ha fet l’hora del pati i ho deixa allí, després continuarà. Entra a la sala de professors, això diu el rètol blau de lletres blanques, i hi troba moltes més professores que professors, com no pot ser d’una altra manera si al claustre hi ha vint-i-tres dones i només quatre hòmens, proporció que és freqüent a les escoles públiques del país. Fica deu duros a la màquina i prem el botó on posa “cortado”, primer ix el cafè, després la llet que darrerament ha millorat de sabor. S’ompli el gotet de plàstic de sucre i remena el líquid lentament, beu el primer glop, dolç i calent, massa calent, mentre escolta les diferents converses que es desenvolupen al voltant de la taula, sense seguir-ne cap en especial. Li torna el neguit, la cafeïna no li prova, ho sap i es fa per enèsima vegada el propòsit de fer-li el salt al cafè. Tanca els ulls i sospira, potser algú l’ajudarà per la via ràpida i ben aviat! Nota com li toquen el muscle, és Lluïsa que li pregunta si es troba bé i, en rebre la contestació afirmativa, li diu que el nota molt apagat i que cal que s’espavile que la vida són dos dies! Riu a carcallades, quasi histèricament i provoca un silenci expectant i l’estranyesa de la cap d’Estudis que no entén on està l’acudit en la frase que acaba de pronunciar. Deixa de riure i fa un gest com de disculpa, Lluïsa li recorda que han quedat per demà a les set de la vesprada al bar Les Planes, faran un berenar-sopar i acudiran als actes de Sant Antoni que es faran al Grau. Assenteix amb el cap i torna a instal·lar-se en el silenci. Quan toca el timbre torna al despatx. Aquest matí no ha de donar cap classe, són hores dedicades a direcció. Damunt la taula té un centenar llarg d’impresos de sol·li-

101

na un escrit que li van demanar per al proper número de la seua revista, que serà un monogràfic sobre les escoles públiques del Grau Quan ix, el sol ha tingut ja uns minuts més per escalfar l’ambient i les mans no necessiten tan peremptòriament com al matí els guants. Una ombra es dibuixa en l’edifici de davant la plaça, aixeca els ulls i veu un dirigible publicitari que es passeja majestuosament per tota la plana quaternària oberta al mar i observa, com en una maqueta d’escala reduïda, els nuclis urbans, les naus industrials, les instal·lacions portuàries, els nous espais d’aquest port centenari guanyats per la convivència, la passejada i la contemplació, el Pinar que enyora la mar, els espais del paisatge agrari de citricultura intensiva de moltes parcel·les petites, tan repartides com les participacions de la loteria de Nadal,

Ramón Lozano

citud de beques per llibres, els agafa i els repassa un per un. Sembla que tot és correcte. Una feina burocràtica més. Quan l’administració s’adonarà de la necessitat d’augmentar les plantilles de primària amb administratius? Ell, n’està segur, no ho veurà abans de jubilarse i no ha acabat de fer-se a si mateix aquesta afirmació, quan ja li torna la rialla histèrica. Sona el telèfon i encara riu quan despenja l’auricular. De la Tinença d’Alcaldia demanen unes dades i uns papers que un altre dia haguera portat el conserge, però avui, malgrat tot, decideix fer-ho ell, no sap ben bé el motiu. Vol eixir, passejar, caminar pel barri, amarar-se de mar. Aprofita la passejada per entrar al Casal Jove i preguntar per Vicent, un dels responsables de l’Associació Cultural La Barraca, parla uns minuts amb ell i li dó-

102

la marjal hortofrutícola farcida de polèmiques vivendes de segona residència, les infraestructures viàries manifestament millorables. Veu l’obra de la natura i de la cultura, de la geologia i de l’home i de la dona. No veu, però, el dirigible, el procés que han seguit les transformacions seculars, la successió de conreus, la lluita contra la sequera estival, contra, paradoxalment, l’excedent hídric de les marjals litorals. No veu tampoc les cares de la gent, no escolta les converses, no sap res de les pors d’ell, de l’amenaça que patix, del càstig que se li anuncia i que comença a desitjar. No ha tingut mai el somni recurrent, el malson esgarrifador d’estar en un globus, de nit, entre núvols, enmig d’una boira densa i sufocant i d’escoltar els motors d’un avió que s’aproxima, sense saber per on, cada vegada més prop, més sorollós, més estrident, més espaordidor i terrible. I en uns segons que es fan eterns, l’angoixa màxima, el terror més espantós, les ganes de llançar-se al buit, a la mort, al crit agònic, per tal de no patir l’horror de veure aparéixer la nau, el monstre devorador i infernal. És l’aparició sobtada la que l’espanta, més que no pas la conseqüència posterior, siga quina siga. És l’esgarrifança de l’aparició sorpresiva, inesperada, de la violència i l’agressivitat, que, de sempre que té records, li ha provocat el pànic més desaforat. No té pànic ara en la seua passejada tranquil·la per un barri que coneix i on el coneixen, on sempre ha trobat acolliment, respecte i simpatia. Potser més abans, quan tot era més familiar, més casolà, més assumible i el mestre era mal pagat en les nòmines, però molt ben pagat en l’estima i en la consideració popular. Saluda i és saludat, de vegades s’atura i intercanvia fra-

Castelló, mar i marjal ses de cortesia. És gent coneguda per mil i un motius, la majoria d’ells relacionats amb l’escola. Potser són mares i pares, avis i àvies, de fa anys i actuals, alumnes i exalumnes, alguns dels quals són ja pares i mares d’alumnes d’ara. Són fusters, botiguers, mariners, mecànics, cambrers, funcionaris, metges, advocats, periodistes, pescateres. Hi ha també jubilats i aturats. Hi ha qui li parla de tu i qui el tracta de vostè, ningú de vós, pensa, perquè no és l’ambient, no és el costum, no té ell el carisma, ni els mèrits ni el valor intel·lectual i cívic que alguna nit, sol al llit, ha envejat d’alguns éssers humans que han justificat a bastament el seu pas per aquest planeta de la perifèria, de no sap quin centre, d’un univers que mai no ha entès d’on ha eixit i cap on va. Hi ha qui se li dirigeix en castellà i qui empra un valencià après a l’escola o mamat a casa. Hi ha vida, hi ha caliu. I així ha estat des de fa més de trenta anys. Així i també amb enfrontaments, incomprensions, renecs, malentesos i agrors com és propi de la humana condició. La humana i feble condició que alguna vegada ha invocat davant del Déu, en qui voldria creure, per justificar el que mai dels mais ha cregut realment que tinguera justificació: com es va vendre per un plat de llentilles i va provocar la mort de l’estimada i l’empresonament i les tortures de companys amb qui tenia comuns ideals i anhels compartits de justícia, de llibertat, de canvi, de recuperació nacional, de normalització de la llengua marginada –menyspreada-degradada-vulgaritzada– i de democràcia amb tots els ets i els uts. El van agafar uns dies després de l’episodi patètic de

103

la platja. Li van tapar els ulls, el van emmanillar, les mans a l’esquena. Va estar dues hores sol en una habitació, que en llevar-li la bena, i mentre s’acostumava a la claror, va veure no tenia finestres, només dues cadires corcades i un llum de pocs vats al sostre. L’home que tenia davant va tindre prou amb quatre insults i unes quantes amenaces, calculades, ni una bufetada va haver de donar-li. Va dir noms, adreces, telèfons i que “sí señor”, “que yo no quería”, “que lo que usted mande”, “que lo siento” i quan més parlava més fàstic sentia per si mateix, quan més s’ordenava callar més paraules traïdores, més mots culpables, escopia amb aquella llengua que tant de bo mai no haguera tingut. Parlava i plorava, de vergonya i de por, per dins i per fora i darrere les llàgrimes veia els ulls que destil·laven odi del pare

de Maria. Era el pare de la seua núvia, qui l’interrogava i ara li posava la mà a la barbeta per aixecar-li la cara i dir-li: “¡Deja de llorar ya, hijo de puta, no eras tan maricón cuando le metías mano a esa guarra mallorquina, rojo de mierda!” I ell es va tragar les llàgrimes i s’ho va fer tot a sobre i, aleshores sí que va rebre una palissa d’aquell home, tot de mastegots donats amb ràbia i amanits amb tots els insults que l’idioma castellà ha generat en un mil·lenni, d’aquell home de maneres educades i polides que ell –pobre infeliç– havia cregut era possible que simpatitzara amb certes idees de canvi i obertura, d’aquell home que havia arribat a Castelló al poc d’acabar-se la guerra, per ocupar un càrrec important en la policia que vestia de gris i als pocs mesos va maridar amb una senyoreta de bona família, d’ordre i ja poques fanecades, amb cognoms i avantpassats catalans i llengua castellana des de feia almenys dues generacions. Al cap d’uns dies va eixir al carrer, ja sense marques a la cara. El seu futur sogre li ho havia deixat ben clar. Si per ell fóra s’hauria podrit a la presó, però la beneita de la seua filla l’estimava amb bogeria i que ell no tenia més fills i ja no sabia com fer-s’ho per foragitar-lo del seu cap i que bé, que anaven a provar, que estudiara oposicions, que ell tenia influències i que si no feia feliç la seua filla li arrancaria els collons i li’ls donaria als gossos policia que hi havia a la caserna i que prou de fer l’imbècil i que, des d’aleshores “España una, grande y libre” i que de tot allò ni una paraula a Maria ni a ningú, que ja li havia costat prou a ell evitar que el nom de Luís Grau Marjal arribara on ja no podria haver fet res i que a un García Carvajal no

Ramón Lozano

104

el xulejava ningun barbut comunista. I ell va callar i ho va seguir fent quan va llegir al periòdic que una xica mallorquina, Margalida Riera, havia estat trobada ofegada al Molí de la Font de la Reina. El diari no donava cap detall, solament que el pare d’ella havia mort en tràgiques circumstàncies, després d’un intent de robatori, tres dies abans, i que havien detingut com a sospitós un tal Enrique Ferrer, professor interí de llatí a l’Institut Ribalta, d’origen tortosí, individu que, segons declaracions de l’inspector Mario García Carvajal, pertanyia a un criminal grupuscle d’ideologia comunista. El periodista insinuava la possibilitat que la jove, en el seu immens dolor, hagués tingut un fatal accident, per aquell paratge tan emblemàtic on havia arribat no

Castelló, mar i marjal s’havia esbrinat encara com. Dies més tard el futur sogre li ho va explicar tot amb pèls i senyals. Sense immutar-se, amb fredor i un lleugeríssim i cínic somriure als llavis, sabent-lo vençut i sotmès, li va relatar com ell i dos homes de la seua total confiança havien matat el pare de Margalida i com suplicava aquell marrà i encara els preguntava per què quan el van rematar davant la mirada horroritzada de la filla, que per cert tenia un cos de bandera, li’n podia donar fe. “Tens bon gust, fill meu!” –li ho va dir en valencià i després va reblar en castellà:– “Si vuelves a ponerle los cuernos a mi hija habrá más cadáveres junto al carrizal del Molino ese”. Mai més no ha tornat a odiar tant com en aquell instant. Mai més no ha sentit la necessitat d’abraonar-se sobre algú i destrossar-lo a cops, a mossos, amb la força de la ràbia i de la desesperació, però va seguir assegut en silenci mentre per dins un foc roent li corroïa les entranyes i li buidava l’ànima i l’autoestima. No va respondre aleshores i l’oportunitat de fer-ho es va esvair com els dibuixos fets sobre l’arena a vora mar: ràpidament, sense remei. I, sense remei, es van succeir els esdeveniments. Li van aprovar les oposicions a mestre nacional. De vegades, molt poques, però, ha volgut creure que per a

105

res va comptar la intervenció d’aquell monstre que va fer de padrí en la boda i que al banquet va ser el més rialler, el més simpàtic, el més feliç. Ell feliç ja no ha va ser mai, però al costat de la Maria la vida va ser plaenta i assossegada. Solament els dinars dominicals, que tractava sovint de defugir, amb els sogres, trencaven la tranquil·la harmonia amb aquella dona prima, de serenor extrema, que l’estimava aliena a totes les bestieses esdevingudes al seu entorn. Ella i l’escola el van salvar de la depressió més profunda, de la bogeria més dolorosa.I quan el càncer llarg, d’agonia perllongada, va portar el sogre a l’infern, per compartir eternitat amb els seus, i la vida, metafòricament, semblava que creixia, un altre sotrac va remoure les aigües que, per fi, baixaven planes, sense les onades embravides de tants anys: la Maria i la filla que portava al ventre van morir al part en un altre juny fatídic, uns dies després del desè aniversari de l’ajusticiament, per garrot vil, d’Enric. A Lluís Grau Marjal, sol i de dol, com deia el poeta Foix, ja no li va quedar res més que l’escola i la seua terra, en la llarguíssima penitència que es va autoimposar, perquè els ensenyaments de la infància, la tradició jueva i cristiana que li havien llegat, havien deixat un pòsit pregon, profund, i el pecat, ho tenia marcat a cadascun dels gens, s’ha de redimir i la redempció ve per la penitència. Penitència agra i, alhora, penitència dolça pels ideals que es va exigir a si mateix. I ara, un quart de segle després, algú volia esbombar aquells pecats secrets i li negava l’expiació, ni tan sols parcial. Al bar Les Planes, sobre el marbre, d’una taula, junt a un dels finestrals, olives, aigües, cerveses i entre-

pans partits pel mig de sèpia, llomello, torraeta, to-nyina, truita de gambes, i l’especial que, per les moltes calories, anomenen “bombero”. El sol ja s’ha post, els fanals del carrer Churruca i de l’Avinguda del Port ja s’han encès i en un moment determinat la gent que ho ompli tot i a la Parròquia, que el Grau ha posat sota l’advocació del seu patró mariner Sant Pere –que pocs Peres, tampoc Pedros, han passat per l’escola!– el capellà que beneeix els animals domèstics que li presenten centenars de persones que han acudit a la crida de l’Agrupament Escolta que allí s’aixopluga. I després, ben a prop, les flames de la foguera que creixen i la gent que dóna voltes i es mira quasi reverencialment aquell espai groc, roig, taronja, aquest despreniment de calor i de llum produït per la combustió de les fustes que sobren pel barri. I, enguany, una altra foguera comboiada pels Botafocs, que coincideix en el temps, però no en l’espai. I la Lluïsa que els empeny a ell i a la resta del grupet, carrer Marina Española amunt per poder seguir la cercavila festívola que aquells dimonis de roig i negre amb maces que escupen foc, comencen ben bé del centre grauer per dirigir-se nord enllà, vers els voltants de la pinada emblemàtica, mentre la percussió trenca la nit i conjura el fred i la gentada s’apropa, s’allunya, entra en el joc de la dimoniada de banyes caigudes que tempta, punxa i escomet sense fer mal. I quan la immensa foguera li planta cara al solstici d’hivern, que s’acosta silenciosament, en aquest petit racó de món triomfen la claror i l’escalfor, el vi i les coques, les canturelles i les rialles.I alguns dels ritus mil·lennaris de purificació i renovació són recuperats,. I els xi-

106

quets que estiren de la cua un dimoni alt i recomencen la gresca, la xerinola, el rebombori. I Lluís que mira hipnotitzat el foc que puja en flamerades altes i estretes que moren convertides en milers d’espurnes i dibuixen sobre el negre mil i una imatges. I en un moment determinat deixa de sentir els crits i la música, solament veu uns ulls que semblen eixits de dins mateix de la foguera i sap que és ell, però no sap qui és ell i el segon de pànic s’esvaeix tan ràpidament com moren les guspires.

Castelló, mar i marjal El mira i sap que se li han acabat les pors. L’avió ha arribat entre la boira, per fi ha arribat i és com en el somni: la por desapareix quan l’espera s’acaba. Veu el foc, nascut d’una pistola, que li travessa el pit i li arrenca de ben endins, una per una, aquella maleïda tirallonga de pors, aquell llast que ha arrossegat des que recorda, aquells pors que li han enverinat la vida. Cau lentament i escolta clarament la veu tendra i vellutada que havia oblidat de Margalida.

107

Oficis i alfabetisme en el Grau de Castelló

Francesc Mezquita Broch

l Grau de Castelló està situat aproximadament a quatre quilòmetres del nucli urbà principal (4 Km. 125 m. deia Sarthou en 1913, així com 1316 habitants i 274 edificis). Però en el Nomenclàtor de 19301 consta que la “aldea El Grao” té 1926 habitants de dret i quinze edificis de 3 pisos, la resta són de dos o d’un. No obstant això les descripcions que fan els autors per al voltant d’aquestes dates són prou diferents, mentre que Sarthou en la seua Geografia ho fa de manera positiva: “Constituyendo anchas calles con alumbrado electrico y agua potable, y al cual conduce (es refereix al Grau) la recta carretera-paseo y tranvia de vapor ya mencionados. A parte de las muchas fincas urbanas de veraneo que se alinean en la playa, frente al puerto y embarcadero, y de varios almacenes, la mayor parte de las casas son de mediano aspecto y morada de pescadores. Tiene comercios, iglesia, escuela, centros de recreo, telefono urbano y lo mas necesario para la vida local”, Francisco Acedo en 19272 al comentar un

avantprojecte i millora del port i els seus voltants ho fa de manera negativa: “Ahora que el Grao de Castellón es todavia una zona de terreno pantanoso, malsano, de poca población y escaso cultivo”. Possiblement aquest últim judici fora exagerat i estiguera fet per a remarcar més la necessitat de dur a terme la nova planificació urbanística que proposava3. L’aproximació a la realitat estarà entre el dos criteris, però complementada amb altres factors geo-històrics, socio-econòmics i culturals. En aquest article, utilitzant com a font principal el Cens electoral de 1932, hem estudiat l’aspecte socioprofessional i l’índex d’alfabetització.

(1) Nomenclator de las ciudades, villas, lugares, aldeas y demás entidades de España. Instituto greográfico, catastral y de estadistica con referencia a 31 de diciembre de 1930. Provincia de Castellón de la Plana. Madrid, 1933 (2) Acedo, Francisco: Un plan capitalisimo de mejoras. Anteproyecto de ordenación y mejora del puerto de Castellón y sus alrededores. BSCC, t. VIII, 1927 (3) Ortells Chabrera, Vicent M.: Geografia urbana y del poblamiento en la Plana de Castelló, 1987

Cel de panxa de burra, pluja segura

108

El Cens electoral de 1932, que per primera vegada recollís les dades de tots el ciutadans majors de 23 anys, agrupa als electors del Grau en les tres seccions (anomenades la 1ª, “Escuela”, la 2ª, “Blasco Ibáñez” i la 3ª, “Pósito del Pescador) del Districte 6é (Grao). Ara bé, les dues primeres seccions, a més de les respectives zones urbanes del Grau, inclouen també una sèrie de partides de la zona nord i est del terme de Castelló on viu població disseminada; en la 1ª entren: En Trilles, Canet, Catalana, Coscollosa, Gumbau, Plana, Rafalafena, Ramell, Sotarrani, Serradal, Taxida, Zafra i Fuente; en la 2ª: Patos. Aquestes partides de població disseminada sumen un total 164 electors (11’6% del total del districte) que, tenint en compte que la majoria viuen en les més colindants al Grau com la Catalana o Patos, els resultats generals del districte no es distorsionen gairebé gens per la seua causa. No obstant això, si en algun cas concret influeixen ja es remarcarà en el seu moment. El total d’electors del districte són 1.409 (730 homes i 679 dones), mentre que el nombre d’habitants del Grau segons el Nomenclàtor esmentat de l’any 1930, és 1.928,

Castelló, mar i marjal encara que també s’hauria d’incloure part de la població disseminada. La primera reflexió que es pot extraure de les xifres és que entre mariners (486), pescadors (58), jornalers (100) i mestresses de casa “labores” (673) representen ja el 93’4 % del total d’electors, o sia una concentració molt alta i significativa del caràcter de la societat del Grau. Però les tasques relaciones amb la mar no acaben ací sinó que la dona –mestressa de casa– també contribuirà de manera especial, representant tots en conjunt una activitat productiva gairebé única, complementada de vegades per l’agricultura. A part d’altres molt puntuals i concretes com els pràctics del port (3), faroner (1) i calafat (1). Dels jornalers, la meitat (49) tenen el domicili en les partides (Catalana i Plana sobretot), per tant han d’estar més relacionats amb l’agricultura com a peons agrícoles, als quals cal afegir llauradors (7) i propietaris (3) de major capacitat econòmica. L’altra meitat de jornalers també poden estar relacionats amb l’agricultura així com en altres activitats ocasionals o en la indústria del nucli urbà de Castelló, però no del Grau, que no hi havia. També és important assenyalar que les dones només apareixen en les activitats de “labores” (673) llevat de (3) pescadores i (3) marineres. Com hem dit ja abans, no cal esmentar el paper de la dona en el treball de casa a més del de les tasques relacionades amb la pesca o del camp complementant el treball del marit o del pare. De la resta d’electors amb altre ofici només representen un 6’6%, els quals venien a assolir les necessitats estrictes mostrant d’aquesta manera l’escassa capacitat econòmica d’una societat molt poc dinàmica. De tots ells, mecànics (4), fusters (6), llumeners (2) re-

109

lacionats en reparacions són els que més destaquen, així com els forners (5). A més hi ha un espardenyer, ferrer, ebenista, corder, sastre, marbrista i llauner. En els serveis hi ha una mica més de varietat però les xifres són semblants: Destaquen, però, els relacionats amb el comerç (10) dels quals n’hi ha quatre que són amos i sis empleats, és a dir, quatre comerços, empleats en general (8) i (1) agent comercial. Després (2) ferroviaris, (2) xofers i (1) traginer. També estan els guàrdies municipals (2), agent autoritat (1), moliner (1), femater (1), estanquer (1), barber (6), sacerdot (1), oficial correus (1). Per últim tenim aquelles professions que requereixen un nivell d’estudis determinat com és el cas del metge (1), farmacèutic (1), el practicant (1) i els pràctics del port (3). Com es pot veure, una sèrie de professions i oficis que mantenien els serveis mínims d’ una població que també demanava poc i que no era massa diferent a la de molts pobles del país. Un altre aspecte que ens dóna el Cens electoral és la manifestació a la pregunta sobre si se sap llegir i escriure que òbviament es relaciona amb l’alfabetització; les dades que s’extrauen de les contestacions ens introdueixen en el tema de l’analfabetisme, i per tant, del seu nivell educatiu. De tota manera és de tots conegut que saber llegir i escriure en sentit estricte no resol l’alfabetització mínima d’una país. La UNESCO en 1978 feia pública una recomanació al respecte: “Ha de considerar-se analfabeta la persona que no pot mamprendre aquelles activitats en les quals l’alfabetització és necessària per a l’actuació eficaç en el seu grup i la seua comunitat, i que li permeten així mateix seguir valent-se de la lectura, l’es-

criptura i l’aritmètica al servei del seu propi desenvolupament i del de la seua comunitat” (El Correu de la Unesco, juny 1980), per tant, saber llegir i escriure és un graó molt tolerant en l’alfabetització, que no obstant això, anem a comentar malgrat les seues limitacions. S’ha de tenir en compte que el tram d’edat analitzada va des dels vint-i-tres anys, excloent per tant l’edat escolar i gairebé la universitària , però recollint les conseqüències de l’escolarització i dels posteriors nivells educatius que havien tingut lloc en èpoques anteriors (Restauració i dictadura de Primo de Rivera). Les xifres donen aquests resultats: Del conjunt d’homes i dones Saben llegir i escriure: 354 (25’13 %) NO saben llegir ni escriure: 1055 (74’87 %) Del total d’homes Saben llegir i escriure: 237 (32’47 %) NO saben llegir ni escriure: 493 (67’53 %)

Homes Dones 237 117 493 562 Del total de dones 117 (17’23 %) 562(82’77 %)

Castelló, mar i marjal

110

La simple visió d’aquests percentatges donen la impressió d’un nivell d’instrucció molt baix, que demostra l’escassa escolarització d’èpoques històriques anteriors deguda més que res a la necessitat d’aportar un jornal a tots els membres de la família per tal de contribuir a la sempre insuficient economia familiar, la qual cosa condicionava altres consideracions més “intel·lectuals”, i en eixe sentit la dona resultava la més perjudicada per la seua vinculació “històrica” al treball domèstic. Alguns oficis concrets també ens donen xifres força significatives: no saben llegir ni escriure Jornalers Mariners Pescadors Comerç Empleats Fusters Mecànics

53’0% 80’1% 67’3% 10’0% 0’0% 50’0% 25’0%

La comparació del Grau amb xifres del conjunt de

Castelló o d’Espanya, és difícil fer-les perquè les fonts històriques consultades no són les mateixes, no obstant això, les que ens dóna Consol Aguilar4 mostren un contrast aclaparador, malgrat que inclouen tots els veïns des dels 10 anys (en el nostre cens des dels 23): Analfabets: No saben llegir ni escriure en Homes Dones

Espanya(1930) 24’8% 39’4%

Castelló(1930) Grau(1933) 43’94% 67’53% 59’82% 82’77%

La conclusió lògica que podem extraure és que la societat del Grau en 1932 tenia una població dedicada de manera gairebé exclusiva a les feines del mar de manera directa o indirecta, complementada possiblement amb l’agricultura, i una població d’un nivell escàs d’alfabetització, manifestat sobretot en la població femenina, constants que també es manifestaven en la resta del (4) Aguilar Ródenas, Consol.: Educació i societat a Castelló al llarg de la II República, 1997

111

Essència grauera Alfonso Trelles Cumba

ue el Grau ha evolucionat, s’ha modernitzat i ha guanyat en atractiu per a la gent, tant per als que residim ací com per als visitants, és una realitat clara i diàfana. Fa de bon veure, la majoria dels caps de setmana, tanta gent per les nostres places i carrers; fins i tot es fa difícil trobar aparcament pels nostres vehicles. Aquesta situació era impensable fa tan sols cinc anys, quan només s’omplien, i no del tot, els restaurants i alguna que altra cafeteria. Actualment és tota una aventura trobar, qualsevol nit del mes de juliol o d’agost, alguna tauleta –i no n’hi ha poques!– per a prendre una cervesa, un gelat o per a menjar-te un simple bocata. Això ens demostra, i almenys a mi m’ompli de satisfacció, que la gent ha trobat ací un raconet agradable i un lloc d’oci important. A més és evident que encara ens trobem en un procés de transició i no hem arribat al punt àlgid de desenvolupament del nostre entorn. El Grau ha sigut un testimoni perturbable al pas del temps, no ha estat indiferent a la evolució de l’home i poc a poc ha anat adaptant-se a l’època que vivia. Fa uns pocs anys era un nucli urbà conflictiu. Existia molta droga, moltes pandilles un tant “perilloses” que es dedicaven a no fer res de bo. El port pesquer estava molt abandonat i molt “fosc” i era tota una aventura passejar per ell, a segons quines hores sense tindre temor. Tot plegat havia ajudat força a associar Grau i grauer amb un adjectiu: conflictiu. Ara tot ha canviat força, vivim en un lloc molt

tranquil i agradable, fins i tot diríem que bonic. Per això molta gent tria el Grau a l’hora de passar unes hores, amb els amics, la família o la parella. El creixement del Grau, amb noves urbanitzacions, zones ajardinades i vivendes unifamiliars, tan de moda en aquests moments, té alguns inconvenients, com, per exemple que molt sovint s’ha de fer servir el cotxe però és ben cert que pots olorar la mar, que tens el Pinar a tir de pedra, que estàs tranquil durant tot l’any. Hi ha coses que no es poden pagar amb diners! El meu Grau, el nostre Grau, millora i millorarà i no ho dic solament jo que podria parèixer parcial o que vull vendre alguna que altra casa o alqueria. Estic convençut que és un fet cert, objectiu i comprovable. Segurament una de les poques coses que es manté és el caràcter tòpic, i no per això menys veritat, de l’home i la dona grauers: divertits, ocurrents, bons amics, però al mateix temps un tant tancats a la gent de fora –fins que agafen confiança–, cotilles, tafaners, com els que més, i conflictius, encara que no extremistes, per qualsevol cosa que no els pareix bé, per insignificant i absurda que siga. I així convivim tots i totes, entre discussions sobre política, sobre el conflicte dels accessos, la millor situació per als nous “multicines”, l’eterna lluita per les festes, ja que ningú està content amb la comissió i un llarg etcètera, però també es veritat que estem experimentant un profund canvi d’identitat. Molts dels qui residim ací ens considerem graueros, però ja Si els pardals volen baix, aigua o vent

112

queden pocs dels autèntics, dels de soca, dels de tota la vida, dels que van nàixer ací, van formar la seua família i ja mai es van menejar. Ètnies, llengües, religions, cultures diferents conviuen ara en aquest indret i en molts altres del món occidental. Gent que, de vegades, per pròpia voluntat i d’altres per obligació han vingut ací a intentar simplement viure, tindre una família, un treball. Integrarse entre nosaltres és molt fàcil, molta gent ho ha fet i encara que no hi són nadius, participen activament en la nostra societat i estimen aquesta terra tant o més que la seua pròpia. Malgrat tot, la integració no sempre és automàtica –ni ho pretenc ni ho vull a la força– i l’humor, la personalitat, el caràcter, en definitiva, del espècimen grauer, potser en un futur, acabarà difuminat, diluït. No ho sé, el temps i la nostra actuació vital i ciutadana ho diran. El que sí que sé és que si aquells vells homes de la mar, treballadors, sacrificats, assenyalats pel salitre, el sol, el fred i l’innexorable pas dels anys, pugueren veure el Grau actual, no donarien crèdit als seus ulls. També molts de nosaltres ens veíem sorpresos pels canvis urbanístics i la mirada oberta, ampla, moderna que fem al mar que és la nostra primigènia raó de ser. El que sí que sé és el que vull: canvis i millores, tolerància, convivència, respecte a la diversitat i afany de coneixença, de fer el camí junts, de viure en democràcia i en diàleg, de conéixer l’origen, com deia el poeta, per no empobrir la humanitat ajudant, per activa o per passiva, a la desaparició de la identitat d’aquest poble: l’autèntica i genuïna essència grauera.

Castelló, mar i marjal

113

Quatre poemes de “MAR JASPI” Antoni Albalat i Salanova

quests quatre poemes d’Antoni Albalat (Castelló de la Plana, 1961) pertanyen al llibre “Mar jaspi” amb el qual va guanyar el Premi “Miquel Peris i Segarra” 1999 convocat per l’Ajuntament de Castelló i l’Associació Cultural “La Barraca” del Grau. El llibre complet apareixarà el més de juny d’enguany sota els auspicis de l’Ajuntament.

La mar del record Ara que el record i els camins traïdors de la memòria ha deixat de ser el delicte lectiu de la pedra ardent, tan sols ens és permesa una sola platja d’innocència, ara puc recordar sense peatges ni conjuncions arcanes, sense tèmer pel paradís, aquelles vesprades blaves, calafatejades de somnis, de sorra i de castells efímers en què tot l’univers es concentrava solet i alegre en la punta d’una canya, la puntilla, deien, i la línia de fil, amb un ham petit, del número 10, exacte, amb una enguna d’esquer que pels esparrallons, esdevenia mortífer parany i cordó umbilical tot d’una.

La llengua i els mots, ara que ho puc recordar, sense culpa ni rata pinyada tenien un tast blau de sal, tranquil com aquella mar perduda, que es va perdre amb la infantesa, engolida pels somnis amb què ens calafatejava la nit. La nit que foradaven els grills, els llums vermells, aquells que encara avui fan pampallugues, de la Tèrmica del Serrallo i la festa insomne era el xipolleig rítmic del peiximinuti quan els daurats i els tallahams entraven, senyors feudals de l’aigua, dins del port (com els trumfos efímers) de les cartes del guinyot.

I era com si plogués i aquella mar, estimball del record, mar encalmada, entrava en una efervescència alegre i salicílica que ens treia del nostre ensopiment avorrit de tanta infinitud, de tanta nit. Era llavors quan havíem de canviar l’esquer, la lluna i el peix ho reclamaven amb xipolleig i oratgell. La beta, el cuc del nord o aquelles gambes minúscules dormien en caixetes humides, microcosmos de serradura, alga i atzar. I amb tisores rovellades, de la mateixa manera que ens rovellava la vida tallàvem la sardina ritual, tota escata i estiu,

Castelló, mar i marjal

114

carn mortal entre els dits bruts nostres, adesiara també mortals. L’ham, llavors, la memòria també ho recorda, es feia també més gran i poderós, arpó amenaçant, cable d’acer o corda muda de guitarra i havíem també de prémer les mans i fermar amb força la canya; car els daurats, els tallahams, oferien mandíbula i batalla i endrapaven goluts els trossos d’aquella sardina oferida amb ritual i nit.

Segava la lluna l’escuma, la mateixa escuma perlejant dels records i el mercuri brusent dels peixos, aquella claror pelàgica, bentònica iodada amb què la mare mar, la mar amniòtica, la mar, sempre i tothora la mar, ens oferia peixos i somnis, somnis i placenta i aquells estirabots protegits pel salabre.

Ara sols puc recordar i deixar minsa constància, sense ombra de culpa, sense ombra de pecat, però també sense innocència, de tant de blau i de tanta sal que el temps ens ha arrabassat.

115

Poema a la mar del meu poble Aquest poble meu el sacseja la mar i baixa envers ella amb tranquil·litat de plana, com qui no vol la cosa, morint en venes, pastades de marjals. Al temps joliu de l’estiu, quan el solstici és una metàfora del desig, la sal es posa camisa de les xicones, que tenen la pell tibada i abellidora del color dels capvespres i són abellidores i juganeres com el peiximinuti que juga a recer del port.

Aquest poble meu que sacseja la mar es despentina en pinades frescals, quasi besades per l’onada. Hi saltiregen els esquirols, vida d’embolics i el vent s’encalma, talment un oratgell, entre la fulla perfumada dels eucaliptus. I tot pren un to ataronjat, de paella immaculada que s’assossega, serena i feliç, tranquil·la, damunt la bruguera i les cendres, de plenitud de diumenge, de cadernera lliure, d’esbart d’estornells i de PGOUs.

Aquest poble meu, de mar encalmada, palpa el temps com una amant, viu desvetllat i feliç amb un sol campanar, itifàl·lica trempera sacrosanta, que no marida, ni li cal, amb cap pedra, ans ell és tota pedra, ans ell és tota pedra i poesia, vers fadrí esmolat contra el cel. Pedra i vers damunt els quals, enguany, han florit tres mates de jusquiam. Del jusquiam blanc que gastaven les bruixes, del jusquiam amb el qual els masovers es curen el mal de quixals i els mals de l’ànima muntanyes amunt, voreta del Penyagolosa. Aquest poble meu, que la mar sacseja, es vesteix de rams i d’hams, canta psalms i escolta dins els caragols, la remor blava que acompassa les veles, que bressola gavines, que despentina la Serena i és foc que enlairà les nostres illes en un esclat tel·lúric de magma i terrà a cor què vols, allà a l’alta mar, tomba de coralls.

Castelló, mar i marjal

116

Admiracio´

Per a blau morir

I què dirè davant la vasta infinitud de la mar? Què dir quan l’infinit és blau i es confon tothora cel i mar, mar, cel i tanmateix, aquesta ploma i aquests versos mai no dibuixaran retòrica d’escumes.

En vesprades grises, sota cels amenaçants, sota la maror d’estimades blaves i amb la tardor de fons he estimat la mar des d’aquesta ciutat odiada i nostrada alhora. He descobert la mar confident estenent secrets fràgils en la primera línia de platja. He vist les barques sortir del port amb un ritual mil·lennàri i els vaixells del pràctic, com mansos cabestros, conduir monstres de metall dòcils fins els molls, a recer d’una maroma i un humil norai. He noliejat amb asteriscs de lluna i soliloquis els versos acompassats que la mare mar anava dictant-me i els que em dictava també aquella petita mar convulsa, d’orgasmes i humitats, de l’estimada, de les estimades, de l’abellidor mol·lusc del desig abrivat. La mar m’ha donat cels i inferns, purgacions i purgatoris i, per damunt de totes les coses, m’ha donat també el blau feliç amb el qual m’he omplit els ulls: no em calia, ni he desitjat cap altra cosa sinó l’enyor dels bivalves. La mar m’ha dut les veus sàvies del meu poble i dels tots els pobles que ha sabut enamorar. La mar ha estat la gran mirada de l’amor i amb la mar al fons -i l’arròs al forn- hem estimat molt i apassionadament, anguiles esmunyedisses, perquè el foc de l’amor i el foc de la mar ens encenia el cor i la pell i a l’estiu la mar se sent roent dins les ones furients del desig. Per això, en morir, voldria que no tancàreu la finestra i que la gran remor del mar, i el seu oblit també blau, s’emportaren per sempre més la meua ànima cansada.

I què diré davant la infinitud marina del teu cos? Del teu cos de sal i de nacre, del teu cos de lluna plena i escata argentada, que em captiva com els fanals de l’encesa? Oh, la teua xarxa trenada de parpelles i desig, de batecs i espera, de solstici i sal, de camins damunt la cresta de les onades que dibuixen uns pits tan bells, com veles llatines i uns malucs de caragola. Què diré, llavors, després de la batalla, què diré del naufragi a les platges del plaer, sota l’oratgell del gaudi i el riure?

117

La cultura escrita en la Magdalena Pere Duch i Balfagó

e vegades, els qui som de ciutats i pobles petits, els qui som de la “perifèria” (espacial o mediàtica) com se’ns anomena... arribem a caure en el parany d’eixe “poder” que ens dóna “matraca” amb el missatge insistent i reiteratiu que ve a dir, ací només feu cultureta, cultura de campanar, o cultura costumista, en el seu sentit més pejoratiu. Pels qui tenim la dèria per la CulturaSenseAdjectiu, i creiem que des de Castelló es pot fer cultura escrita partint de la nostra realitat i, que al mateix temps tinga valors universals, suposa una gran satisfacció tenir a les mans, any rere any, publicacions de qualitat i solvència. La festa és cultura. Les festes de la Magdalena representen un moment d’esbarjo i activitat lúdica, però també són el moment adient per parlar d’història, de sociologia, d’art, de costums,.... Endinsar-se en aquest terreny cultural, dintre del marc magdalener, en ocasions (malauradament, amb massa freqüència) ha suposat l’aparició de productes editorials poc dignes. Publicacions que a recer de l’allau festera fan pensar que ací tot són flors i violes... Però, no sempre és així. A poc a poc, des de la mateixa societat civil, els conceptes de festa i cultura escrita van aparellats, i el que és més important, eixe binomi està presidit per la dignitat i el rigor. Col·lectius, institucions, entitats i persones indivi-

duals aprofiten la celebració de les nostres festes, i ens capfiquen en interessants temes i narracions, que no per tenir un caire divulgatiu falten, gens ni mica, al nivell que sempre s’ha de demanar en aquests projectes. Hi ha publicacions que et cauen de les mans, però hi ha d’altres amb les quals aprens, frueixes, i fins i tot, t’obliguen a guardar/col·leccionar-les, posant en pràctica eixa suggerent idea de propietat privada aplicada al llibre-revista. Ningú no m’ha demanat que escrigués aquestes quatre ratlles... Jo, n’he tingut la necessitat, i he demanat permís per poder utilitzar aquest espai. Per a una persona que s’estima la seua cultura –sobretot la cultura escrita– és un plaer veure com en la Magdalena, alguns conciutadans es mobilitzen per divulgar aspectes culturals, socials, artístics, etc., mitjançant la confecció de llibres-revistes de qualitat. Ho fan de forma altruista i amb un rigor i una bellesa, que permet sobrepassar el marc i la visió estrictament localista. El seu agosarament permet l’exportació cultural més enllà de les nostres comarques. Això és, CulturaSenseAdjectius. Tot i que s’hi tracten temes castellonencs, no tot val, no tot serveix. Val allò que es fa amb seriositat i rigor, i no val allò que manca de qualitat, per més que es disfresse de “cultura autòctona”. No voldria, però, acabar aquesta breu reflexió, sense fer una crida als poders públics i a l’empresa

Quan les mosques piquen i es llaven els gats, aigua a grapats

118

privada, encoratjant-los per tal que donen suport a la cultura escrita, també durant les festes. Els darrers anys eixe suport, per bé que s’ha eixamplat, ha estat provadament minoritari. La cultura escrita, afirmen alguns, “no ven, altres sectors són més rendibles...” Potser eixa idea, siga una malaltia massa

Castelló, mar i marjal escampada. Potser, però, publicacions amb disseny i característiques formals, que res han d’envejar a les comercials; amb articles d’opinió i de fons de firmes reconegudes; amb tractament de temàtiques força interessants, són la millor vacuna per a eixe tipus de malalties.

S’acabà d’imprimir el llibre “Castelló, mar i marjal” a l’obrador de Castelló d’Impressió, s.l. el 8 de març de l’any 2000, Dia Internacional de la dona treballadora, 92 anys després dels fets tràgics que el justifiquen, esdevinguts a la fàbrica tèxtil Cotton de Nova York, en el mateix paral·lel 40 que comparteix, 75O de meridians a l’oest, amb aquesta nostra ciutat de la Plana, desitjosa de rebombori, assedegada de pluja i enyoradissa dels temps, no massa llunyans, en els que per les seues places, pels seus carrers, era tan fàcil escoltar la mateixa llengua, nascuda al Nord, que parlava qui va decidir, fa més de set segles, la fundació de Castelló.