Música i músics a Castelló (2005) by Colla Rebombori

MAGDALENA 2005 COLLA REBOMBORI Refineria de Castell贸

M 煤sica i m煤sics a Castell贸

M úsica i músics a Castelló

C ASTELLÓ 2005

Dedicat a Vicent Marçà, amic i referent, i a tota la gent que “Rebombori” ha estimat i estima i que, com ell, ja viu al si de l’infinit.

Manolo i Begoña

Imprimeix: Innovació Digital Castelló, S.L.U.

Edita: Associació Cultural Colla Rebombori

Dipòsit Legal: CS 42-2005

Portada i dibuixos: Manolo Alegre Bernal

ISBN: 84-689-0198-9

Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet

Consell de Redacció: M. Alegre - F. Aparisi E. Artola - J.M. Carceller M. Gómez - X. Llombart

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Altres músiques Francesc Mezquita No tots els sorolls esdevenen música igual que les paraules rebudes a cau d’orella o els silencis guardats al brou de la nit. No és necessari esbrinar llocs fronterers on creixen les faules antigues i les veus melangioses de l’amor primer. Entre nosaltres habiten artefactes poderosos que travessen migdiades com destres guerrers desentesos de la vida. No fa falta tastar el so del ferro ni la fel obscura que s’amaga entre dolces paraules de comiat o la serra eficaç que amb exigència acaba amb els anys venturosos de brancades espesses i magnífiques, d’altres ombres i fruits saborosos, d’aires estivals, alegres, que han bressolat tanta esperança. No tots els sorolls esdevenen música. Però, quedem-nos, per exemple, amb el batre lleu d’una ala que anuncia promeses i cançons, amb passos incerts, amb la pluja que acaba contra el vidre delectant vesprades íntimes, amb l’eco de les hores que mai no passen, de la veu amiga que roman.

M úsica i músics a Castelló

s u m a r i

COLLA REBOMBORI 2005

Altres músiques Francesc Mezquita i Broch Brancal Josep Miquel Carceller i Dolç - Miquel Gómez i Garcés La memòria històrica i la festa Francesc Mezquita i Broch Lletra i música Lluís Meseguer i Pallarés Vinils i música pop Miguel Ángel Villanueva i Caballero Aproximació a la història del pop Hilario Herrero i Pallarés Vint-i-cinc anys de jazz Javier Vellón i Lahoz Un infiltrat en el jazz Joanmi Melià i Felip D’un temps, d’un país Salvador Esteve i Rodríguez Joves, nova cançó i política al País Valencià Maties Segura i Sabater Una dècada de ràdio i música en català Marcel·lí Fernàndez i Prunyonosa És l’oria de la dolçaina Pep Oria i Martínez Flamenc Vicent Climent i Colom Pasdobles, marxes i himnes festers Antoni J. Gascó i Sidro …Al Cabaret Diego Ramia i Arasa Opus 69 Josep Miquel Carceller i Dolç El mestre Artola Francesc Agut i Beltrán - Josep Sorribes i Doñate Eliseo Artola Vives Eliseu Artola i del Campo Grans esdeveniments musicals Jaume Peris i Domínguez

4 5 9 11 17 23 33 43 49 53 61 69 79 89 95 99 107 119 125

Les orquestres simfòniques Xavier Llombart i Bou

131

Les campanes de la Basílica del Lledó Rafael Monferrer i Guardiola

135

25 d’abril de 1982 Vella història d’uns músics de carrer Manel Garcia i Grau

141

Brancal Josep Miquel Carceller - Miquel Gómez

iuen els entesos, i està escrit als llibres, que la música és essencialment ritme i melodia, vinculats entre ells per la durada de les notes que formen la línia melòdica. Diuen les enteses, i està publicat en enciclopèdies, que la melodia és la sucessió horitzontal dels sons, en oposició a l’harmonia, que és la disposició vertical d’aquests. Diuen els que saben, i està acceptat arreu del món, que la música és l’art que s’expressa mitjançant l’ordenació dels sons en el temps. Diuen les que saben, i està enregistrat en converses vàries, que els sons que integren la música tradicional són generats per instruments musicals. Diuen els musicòlegs, i està expressat en estudis i tractats, que el so musical no existeix en la natura i requereix una elaboració i organització prèvies. Diuen les musicòlogues, i està reflectit en publicacions especialitzades, que els sons musicals d’altura definida es distingeixen en més o menys greus, més o menys forts i per la seua durada i intensitat, així per tot allò que es relaciona amb la dinàmica i els matisos d’expressió. Diuen els estudiosos, i està expressat amb paraules assenyades, que la teoria musical occidental es divideix en dues branques: la que considera la música com a ciència i la que hi veu exclusivament un art. Diuen les estudioses, i està certificat plenament, que la música com a art és el concepte que ha prevalgut a l’edat moderna i és el mitjà d’expressió dels estats anímics i la millor intèrpret del món emocional. Diuen els que llegeixen, i està trobat per mi darrerament, que Leibnitz va afirmar, fa tres-cents anys, que la música és el plaer que l’ànima experimenta contant sense adonar-se que conta. Diuen les velles del poble, i està conservat en minidisc, que cada ball vol la seua música i en aquest aplec, com en els anteriors, cada text, demana, vol, el seu explicador.

Música i músics a Castelló

Diuen els fulls que segueixen, i està a l’abast dels vostres ulls, que Castelló és terra de músics i de melòmans, de músiques i de balls. Diuen les pàgines d’aquest llibre, i està a tocar dels vostres dits, que els gèneres musicals que s’han practicat ací són molts, diferents i variats, tal com pertoca i mana la diversitat necessària que enriqueix i explica el progrés i l’existència dels humans. Diuen els col·laboradors externs a la Colla Rebombori que han escrit els textos de “Música i músics a Castelló”, i està parlat amicalment, que la seua aportació intel·lectual es paga amb un sopar, una conversa, i un espai en aquest nou recull de cultura i de llibertat. Diuen les persones que ens estimen, i està comentat continuament, que hi ha un prestatge a la seua biblioteca que espera amb deler aquest volum. Diuen els costums que es perpetuen, i està explicat en un brancal de fa dos anys, que mai no tenim el llibre anual rebomborià, tot enllestit, abans de Reis. Diuen les més òbvies evidències, i està clar des del sentit comú, que el present llibre no pot més que intentar fer una primera aproximació al tema que l’ocupa i caldrà pensar en fer una segona part. Diuen les meues conviccions més pregones, i està compartit amb molta gent, que donar a conéixer la cultura del meu poble, per força, ha de tenir ressó en més d’un lloc. Diuen els fets, i està recollit en els papers, que insultar la intel·ligència i fer bandera de la hipocresia, la mentida i el cinisme, massa sovint, no està penat en aquest país, que diuen que no es pot dir país. Diuen les cròniques més negres, i està ben present als nostres cors, que el 2004 la mort injusta, ha equivocat el calendari i ha tornat a triar entre els amics. Diuen els companys que m’encarreguen escriure aquest brancal, i està demanat any rere any, que no m’oblide d’afirmar que si hem escrit en valencià, vol dir que ho hem fet en català. Diuen les més de mil dues-centes pàgines publicades fins ara, i està enquadernat en deu llibres diferents, que som molts els qui ens estimem aquest poble i la terra que l’acull. I a ell el volem lliure, crític, reflexiu, solidari, llegit i educat en el compromís, el respecte i la fidelitat a la llengua amb la qual expliquem i ens expliquem el món. I a ella la volem humanament sostenible, amb l’aire respirable, ben lluny de les urpes dels especuladors que malbaraten el futur i omplin massa caps de música celestial.

Diuen els amics de la dolçaina, i està confirmat per un reial decret, que ja serà possible estudiar-la als conservatoris i d’això se n’alegra molta gent en aquest país. Diuen les regles més elementals d’urbanitat, i està clar que cal afirmar ara i ací que ho fem de grat i sincerament, que cal agrair i molt els que han escrit i els que ens han patrocinat. I diu Miquel Gómez –company de colla i de consell de Redacció, amic–, i està absolutament legimitat, que li preste un espai perquè hi vol dir la seua: Rebombori té moltes i molts músics, cantants, balladores i balladors, té i disposa de múltiples protagonistes en aquest camp cultural, amb un futur assegurat. Hem fet el que hem pogut i ens hem deixat els diners, les hores i també ací, hem trobat els amics i les amigues. Tenim gent en bandes de música de diferents pobles de la Plana (d’Almassora, de Torreblanca, de la Vilanova, de Vilafamés, de Benicàssim, de...) en la Jove Orquestra Simfònica de Castelló. En grups de dansa hi tenim músics, balladores i balladors i també cantants (Ramell, Castelló, Millars, Peiró, Torreblanca...) Tenim i hem tingut gent en grups diversos de música pop (Arguruwen...) i de música melòdica, de la que ix a la Festa de la Rosa (els Grills de la Nit...) Tenim dolçainers i tabaleters (el DiT,...), percusionistes, saxofonistes, guitarristes, clarinetistes i trompetistes, tocadors de flauta travessera i de castanyetes –o postisses-, violinistes i pianistes, ... I si hem tingut diners, i temps i possibilitats, hem promogut actuacions diverses de gent professional (Al Tall), i de grups amateurs i de la vila (música sud-americana, balades, havaneres...), hem invertit pessetes en concerts i en presentacions públiques de dolçainers a Castelló, de grups de dansa tradicional i altres de música celta. Hem creat la primera xaranga de músics de colla amb un èxit notable, encara que no duradora,... I ara, amb un interés més actualitzat hem preparat aquest llibre; i també havia estat la nostra intenció enregistrar una petita mostra de músiques de les quals es parla a les pàgines que segueixen, però aquesta intenció no ha reeixit per manca de diners, tot i això, estem en la feina. Un altre repte, pel futur, que ens queda. Que sí, que la nostra colla, almenys els més menuts, els nostres fills i filles, sense excepció, estan capbussats en la cultura musical del nostre poble, i són part d’aquest futur. I a elles i a ells, i als qui ens han llegat tota la música que hi tenim, als uns i als altres els oferim aquestes planes i el nostre agraïment.

La memòria històrica i la festa (una breu aproximació)

Francesc Mezquita

No és necessari cavil·lar molt per tal de saber que la festa, les nostres festes de la Magdalena, van renàixer en un període històric difícil. Eren els anys immediats al final de la guerra civil, la postguerra; els anys de la vocació feixista -segons diuen els manuals d’història-1, els de la por, els del silenci (recordeu “Tiempo de silencio” de L. Martín Santos), els de la repressió més ferotge. En aquests anys precisament es va reinventar la festa. Ramón Godes en un llibre recent, publicat per l’Ajuntament de Castelló el 19992 refereix: “Es de justicia recordar al alcalde Fabregat por ser el restaurador y potenciador de las fiestas de la Magdalena, que a partir de ese momento se transforman en las fiestas de la ciudad por antonomasia”. Encara que abans ja havia estat regidor, serà de 1944 a 1948 quan Benjamín Fabregat Martí és nomenat alcalde per l’autoritat governativa. La reinstauració i potenciació d’aquestes festes podem interpretar-la com el substitut adequat, segons els temps que corrien, de les festes anteriors, del mes de juliol que recordaven el passat liberal de Castelló defensant-se en 1837 contra l’absolutisme carlí del general Cabrera, i que a partir d’aquest moment deixaran de celebrar-se. Les festes del 7, 8 i 9 de juliol tenien lògicament, una marcada càrrega política liberal que possiblement incomodava les noves autoritats. Per altra banda, les festes reinstaurades es basaven en la tradició de la fundació de la ciutat al segle XIII amb el seu component religiós. Tot molt en consonància amb el nou discurs polític del moment. A continuació, seguint les paraules de R. Godes, s’inventen les figures de la Reina de les festes, Dames de la ciutat i Madrines de les Gaiates, tot recuperant aquestes últimes com a símbols de la ciutat. Així d’aquesta manera va quedar bastida l’estructura fonamental de les festes per als anys posteriors. Però tot açò tenia -segons les autoritats municipals del moment- una altra finalitat, la d’unir a tot el poble en una celebració festiva per tractar que s’oblidés de les circumstàncies polítiques, econòmiques i socials

Música i músics a Castelló que estaven vivint, per a mitigar la separació entre vencedors i vençuts i que se superés definitivament la condició de perdedors de la recent guerra civil. Certament, l’esmentada guerra havia donat lloc a moltes morts violentes, tant d’uns com d’altres. Però en el temps en què es reinstauren les festes, cap a 1945, recordem que ja estàvem gaudint feia sis anys dels “XXV Años de Paz” del franquisme, que va promocionar el ministre d’Informació i Turisme d’aleshores Manuel Fraga Iribarne. No obstant això, la presó de Castelló, la de la Ronda, estava atapeïda de republicans vençuts i condemnats, i altres que esperaven ser ajusticiats3. Com podien oblidar, tancar pàgina, amb quin ànim celebrarien les festes?

Per aquells anys, malgrat tot aquest ambient enrarit, sorprenentment, es van composar algunes de les millors obres musicals, de les més populars, que encara avui celebrem a les festes. També el nostre poeta per excel·lència, Bernat Artola, va escriure el conegut Pregó amb què es convoca els castellonencs a la festa; però al costat, és capaç d’expressar en uns magnífics versos l’ambient d’aquella societat que reinventava les festes de la tradició. En 1947 publica el llibre “Llàntia viva”, i en el primer poema titulat Serenor ens deixa un document literari impressionant que no era gens alié a tot el que l’envoltava: En un món de rancúnies i misèries, ple de frenètics i de mala gent, encara jo vull volejar mes dèries, ¡vanes milotxes a l’atzar del vent! El món és trist; l’enveja i la venjança diuen arreu son argument brutal. ¿I qui viurà si ens manca l’esperança d’un altre temps més just i sense mal? L’autor era el mateix que va escriure el Pregó, el mateix que escrivia altres versos festius, que després van ser musicats i avui en dia encara els celebrem en els concerts i les xarangues pels carrers. Molt més tard, a principis dels anys seixanta, quan estudiava al nostre Institut, les festes encara tenien un caràcter massa oficialista, molt reduït a les gaiates, als bous, i per suposat, la romeria, que de manera instintiva anava convertint-se en una celebració de la primavera. Finalment amb l’arribada de la democràcia, a finals dels anys setanta, les festes es van obrir a tothom de manera fantàstica, fent eixir definitivament la gent al carrer, de forma desimbolta, celebrant-les pertot arreu. Va semblar com si a les festes també els hagués arribat la democràcia i que el gaudi fos per a tots. 1 Bahamonde, Angel i Martinez, Jesús A.: La construcción de la dictadura, en Historia de España. Siglo XX, 1939-96. Cátedra, 1999. 2 VVAA: La ciudad de Castellón de la Plana, Ajuntament de Castelló, 1999. 3 Gabarda, Vicent: Els afusellaments al País Valencià, 1938-1956, València, IVEI,1993.

Lletra i música Sobre la música popular de les darreres dècades del segle XX

Lluís Meseguer

Tal com vaig comentar al llibre Castelló literari (2003) –en el qual es basa aquesta nota de memòria i justícia parcial– la música popular, és a dir, l’expressió democràtica de l’art humana suprema, és un ingredient imprescindible per a comprendre la ciutat i la seua història. Fóra injust, en canvi, creure que les persones i les cançons de les darreres dècades del segle XX –període del qual ja es pot parlar amb perspectiva, encara que molts dels protagonistes han fet les millors obres els darrers anys, o encara han de donar els millors fruits en el futur- no tenen antecedents històrics. Encara que no es pot parlar de noms de música de Castelló de la Plana de ressonància internacional, ¿com es podria comprendre la ciutat, o el territori, sense la referència a la importància de les bandes de música, de la música religiosa o l’etnogràfica, de les tertúlies i reunions socials, de la sarsuela, de les corals, dels grups musicals de tots els estils, de les orquestres de ball? ¿Com entendre res, sense fer referència a la guitarra, i per tant, a Tàrrega, Fortea, i els intèrprets de les darreres dècades, com Manuel Cubedo o Manuel Babiloni? ¿I més en general, com comprendre la música del món actual, sense considerar, per exemple, l’obra del vinarossenc Carles Santos? Però, això no vol dir tampoc que siga la societat actual de la ciutat de Castelló conscient d’aquestes tradicions. Poca gent considera la importància dels “cantautors” d’oci o de protesta de principis del segle XX, com El Portugués, o alguns ceguets notables. I, en canvi, sense aquests i altres precedents –com el costum, encara mantingut, de les rondes de maig, no es podria explicar l’eclosió de manifestacions de primer ordre del Castelló contemporani, com Els Llau-

Música i músics a Castelló

radors, Ronda de maig, Los Atapulcos, Cuerdas y voces, o Els de la Fileta, ni –per tindre en compte també els camps de la dansa o del cant d’estil- de grups folklòrics i investigadors com Millars o Castelló, o recentment, Mig i Vora. Entre altres aspectes de l’activitat d’aquests grups, destaca la musicació de poemes dels escriptors castellonencs, entre els quals destaquen –però no són els únics- Bernat Artola i Miquel Peris. I en aquest aspecte, troben ressò en el nivell no ja només popular, sinó de concepció rigorosament culta de la música a la ciutat. Un dels aspectes de les institucions musicals –no solament les orquestres i bandes- de la ciutat, com el Conservatori en les seues diverses etapes, ha estat la relació de la música amb la terra, amb les activitats socials i la sensibilitat de la gent. Només cal evocar, en tal cas, docents com mossén Herrero, ànima de la coral Vicent Ripollés, o Salvador Seguí. De la generació inicial del Conservatori de Música –als anys vint i trenta del segle XX- deriva la composició d’alguna de les pàgines essencials de la música castellonenca popularitzadora. Sens dubte, Vicent Asencio. I, sobretot, la seua esposa, la màxima compositora castellonenca i membre d’una família molt vinculada a la música, Matilde Salvador Segarra, autora, a més de musicacions essencials de Bernat Artola o de Miquel Peris, de les òperes La filla del rei Barbut i Vinatea, i de la creació musical de la cita anual d’El Betlem de la Pigà. Sense mesclar els diversos nivells expressius que té la música, es pot considerar que les darreres dècades del segle XX han tingut expressions interessants, i amb alguna excepció, massa poc recordades. De fet, llevat de la història de cadascun dels discs o textos conservats, la primera panoràmica és l’important doble CD Contemporàni@ 03.cs_sound (Castelló de la Plana, EACC, 2003), autèntica guia del bosc d’estils de la música pop a Castelló, sobretot des dels primers 80, amb l’aparició de Los Auténticos, amb interessants textos de Miguel Ángel Villanueva i Juan de Pablos. És en aquesta galàxia del pop i el rock on s’han donat alguns autors de lletres i músiques de referència. De fet, durant les dues darreres dècades del segle XX, algunes formacions han superat de molt l’àmbit local. Aquest és el rerefons o la conseqüència d’un dels rockers més importants del territori: José Antonio Morcillo “el Bellaco”. Com a creador individual i com animador d’altres iniciatives, la paraula crítica, la receptivitat estilística i la veu gutural de Morcillo són un dels emblemes de la creativitat castellonenca contemporània, fins i tot excedint la penya sempre renovada del rock. Irreductible de l’underground, confiat en la permanència del llenguatge del rythm and blues i àvid impulsor de la iniciativa vital com a forma de crítica, encara que siga sense l’èxit de la música concebuda com a mercaderia. Los Rítmicos (després, Los Romeos), Los Autènticos, Los Rangers, Los Morcillos... Hi ha, de fet, algunes continuïtats temàtiques profundes al llarg dels discos que ha anat donant: Moros en la costa (“Recuerdo de los Creedence”,

“Hielo”); Lo kaga falta (“Perdedor”, “Tumbado al sol”), el maxi Estamos locos (“Mi cenicero”); el maxi La televisión (“No voy a pensar más”); el single Es difícil olvidar (“Violación”), el llarga durada Harley Boys (en solitari, i amb dues cançons noves: la del títol i “Algo travieso”); i el CD Los muertos estamos vivos, amb la signatura Los Morcillos i reunint-hi col·legues de formacions encapçalades per ell, com la seua filla Gisela, J. L. “El Chino” Lorente o Pedro Villanueva (amb peces magistrals, com “Tiempos de cerveza y rock & roll” o “Oda a John Lennon” ). Morcillo és un rocker dels temps en què era impensable un bon rock que no tingués com a cor significatiu la lletra. La perspectiva existencial, no desproveïda de lirisme i d’una inusual cultura artística, l’acompassa a un concepte harmònic i melòdic de la música vinculat al conreu de la guitarra acústica. Per tenir versió valenciana i castellana, se’n reprodueix ací la lletra de “Servicis de consolació” (dins l’antologia Un poc de rock): “Va dir que estava sola i em va invitar -Cuba libre de whisky, per favor-. Va demanar que actuara amb discreció, la calor dels seus ulls em va extasiar. L’amor que jo te tinc esta volta no em va impedir oferir-li els meus servicis de consolació.”

Four on Six

Altres grups posteriors han recollit la diversificació estilística del rock i el pop. Així, amb un estil eclèctic, Four on six ha deixat, en Els temps passats (1998), alguns interessants poemes “Cançó de la indiferència”, “La llum de la ciutat”, “Fa mil anys (no tants)” o “Coses a dir”). Heus-ne ací la lletra de la peça que hi dóna títol: “La gent, tota la gent que inventa somnis dins d’un vell local bevent, sentint, perdent tota mena d’oportunitats escoltant el vell blues de l’ansietat em trobo sol i no puc fer res més que recordar, els temps passats, els temps passats.” Les generacions poètico-musicals posteriors al rock, varien més encara gèneres i influències. I no és fàcil crear a territoris perifèrics sense concessions. En aquest sentit, el diàleg entre estils, l’intercanvi d’experiències, la solidaritat entre formacions, resulten eines imprescindibles. Així, en un disc antològic, titulat N-340 (1984), hi col·laboren Miguel Ángel Villanueva (de Los Autènticos), Morcillo, Cinema, King Crueles, Soporte Vital, Cromosoma o Carlos Vargas (d’Enigma del Deseo). El mateix Vargas, a més de recórer una ruta pròpia, incansable i plena de resultats, va coordinar En la Mar (1988), on participen Legendarios, Bodas de sangre, Lisboa, Cristales góticos, Cuarto jinete i La sentencia. L’ambient rocker de la Plana s’ha coordinat a finals del XX en l’organisme MAC (Músicos Asociados de Castellón), del qual és secretari Jorge Aparici, on es relacionen una trentena de formacions, com Malconsejo, Ni Por Favor ni Hostias, Belfast (abans l’exitosa banda Los Romeos), o La Panda del Oso. Per raons literàries, s’hi pot afegir l’esment d’Agraviats; o el duo Nük, que ha editat en el minidisc compacte Instantes, alguns dels intimistes poemes de José Luis Cuevas, publicats fa dos anys en un parell de reculls. Aquell CD Contemporània@ , tanmateix, no inclou la composició de música contemporània, acústica o electroacústica, on destaca l’obra excel·lent del compositor i guitarrista Amadeu Marín, animador del grup Actum. Ni, pel que fa a la música popular més en general, oblida una línia, la de la música de cantautor, o el folk song, o la música per al teatre... que són tan importants com els gèneres de referència del pop i del rock. Baste pensar que és a Castelló de la Plana on Raimon, l’any 1963, va contactar amb els intèrprets catalans de la Nova Cançó. I de fet, és algun d’aquests gèneres el que té més en

Música i músics a Castelló

compte la lletra en la seva concepció –al nivell que tinga cadascú, clar- de la música. A més, tampoc no cal oblidar els intèrprets vocals, dels temps de la psicodèlia o d’abans o de després. ¿Qui ignoraria personatges Tony Genil (el “cantante de rodillas”), Fernando Nadal (i la seua cançó “Mi tierra”, Toni Rídeno, o l’excel·lent veu del jazz Maria Padilla? La renovació de la música de Castelló de la Plana va començar, sobretot, amb el grup de pop Los D2, que donà un interessant single (1972), amb les peces “Ya tenemos piso” i “Este lugar” (les dues de Jaime Palacios). Però, més en concret, dins el camp de la música ètnica o de protesta, hi destaca prompte Fèlix Estop, autor d’una de les melodies de la memòria col·lectiva local de la Nova Cançó: “Amor d’amo aigua en cistella diu l’experiència que ja es molt vella.” En la generació següent, es pot distingir els grups i els intèrprets en solitari. Pel que fa als grups, sens dubte, el grup Nosaltres (ànimes del qual foren els recordats Pere Agustí i Tino Tomàs) cobreix uns anys de música i d’esdeveniments importants als anys setanta (com els Aplecs de la Plana, que se celebraven a l’ermita de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real). El grup pren el nom d’una cançó traduïda per la Trinca i va guanyar un premi de cançó convocat a la Consolació amb la peça Somnis, amb lletra d’Antoni Royo (“Somnis, somnis d’infant / sense raó/ només són somnis, somnis d’amor”) i música de Cento Mingol. Però va estar prop de guanyar-li ni més ni menys que –l’encara cantautor- José Antonio Morcillo. Pel que fa als cantautors (sense oblidar els qui finalment no s’hi van dedicar de ple, com el recopilador Ferran Badal), d’aquell temps i els anys següents, es pot citar, per exemple, el morellà Maties Segura, que va arribar a actuar a la Cova del Drac de Barcelona. Entre les seues poesies-cançons, predomina la lírica, com De primavera, o social, com L’esclau (1972): “Hi havia un nen voravia, estava plorant i tenia fam. I aquell nen es va morir, Pot ser per tu o pot ser mi. Jo no vull ser un esclau de la societat de consum.”

Alguns instrumentistes –guitarristes, sobretot- han construït una obra no tancada en estils concrets, però alhora especialitzats, o en relació amb el rerefons temàtic de la terra. Coto Aldàs i Antonio Prió, dins el grup de salsa Pernil latino. I Fernando Marco, impulsant diverses formacions de jazz. O José Galindo, des del disc Colubraria (2001). Altres han compost per al teatre, l’actuació musical en directe, i fins i tot el cinema. Així, Ramon Paús, autor, per exemple, de la música d’Un ianqui a la cort del Rei Artur (1987). O Panxi Vivó, actor autor de músiques i col·laboracions amb l’excel·lent actor, músic i lletrista (de vegades, amb l’ajuda del recordat escriptor i actor Carles Pons). El ressò de la música del folk song, o les tradicions ètniques internacionals, o la preocupació per la integració del territori a la música popular contemporània, és evident en els darrers anys del segle. Alguns d’aquests grups o cantautors han deixat poemes de referència dins aquest àmbit. Així, “Un frare carmelità...” de Tom Bombadil. O Saüc, que practica un folk eclèctic de bona qualitat, a partir d’un interessant primer CD Quan el sol encén la mar (2001), amb lletres tradicionals i algunes lletres pròpies (“Treballant camps que són d’altres” d’Antoni Porcar fill, o “El vell” de Daniel Andrés). I que dure. Vol dir aquesta nota que, contra la creença que la música ja és només qüestió de tecnologia, continua viva la seua existència com a lletra i música, és a dir, la màxima creació humana, a Castelló de la Plana. Per a comprendre-la, i ser més feliç, la ciutat el que ha de fer és escoltar-la.

Música i músics a Castelló

VINILS

MÚSICA POP Miguel Ángel Villanueva

Ja fa temps que la música “pop”, en contraposició a la mal anomenada música “culta”, va fent estralls pertot arreu en la plenitud de la seua majoria d’edat. En gairebé tots els racons d’aquesta gran bola, s’hi ha practicat i es practica amb major o menor fortuna. I, naturalment, Castelló no n’és una excepció. Ja a finals dels anys cinquanta, quan gairebé tot el món més o menys civilitzat embogia a ritme d’un dimoni anomenat rock’n’roll procedent dels Estats Units, Espanya, sempre més sòbria i pudorosa, entrava de puntetes en la música pop de la mà de ritmes i melodies més benignes procedents de Sudamèrica, i de versions edulcorades d’aquell diable, procedents d’Itàlia, sempre més pròxima a la nostra sang llatina. En aquest context, hi apareixen ja els primers testimonis discogràfics a la Plana. Agosarats músics professionals que, a més d’amenitzar balls i esdeveniments socials, deixaven enregistrades les seues cançons per a una distant posteritat. El mestre Portolés, emulant Xavier Cugat o Pérez Prado, donava als ritmes caribenys a setanta-vuit revolucions per minut amb “Que viene el tiburón”, en discos Los Astoms

Música i músics a Castelló

d’aquells de pissarra que pesaven tant i que tant de rebombori alçaven, muntats en vistoses i surrealistes gramoles. A Vila-real, i acompanyant la fi de la dècada a ritme de bolero a l’estil de Los Panchos o Lucho Gatica, el Trio de los Rebeldes es passava ja a les quaranta-cinc revolucions per minut, amb alguns discos que foren sensació al seu moment ... i misteri, nostàlgia i tendre somriure, ara. Alguns dels seus components tornaria a intentar-ho amb Los Kandy Palas que, amb Jaime Palacios, seguien la tènue línia discogràfica local amb un EP, un d’aquells discos de quatre cançons, publicat el 1962 entre els quals es podia sentir fins i tot un autèntic twist. És de justícia esmentar l’Orquestra d’Alejandro García que, incomprensiblement, no va enregistrar cap disc, i que va amenitzar els castellonencs amb les seues llegendàries sessions de ball i donà a conèixer els èxits del moment durant més de trenta anys. La mítica dècada dels seixanta ... resultà ser un poc menys mítica en l’àmbit discogràfic de Castelló. N’hi ha-

gué grups. I molt bons! Talment Los Astoms, entre els quals hi havia un jovencíssim Morcillo, Los Silver Stones, Los Sherpas o Los Murciélagos.En aquell temps, però, enregistrar un disc era una empresa tan difícil i llunyana que molts grups ni tan sols s’ho plantejaven i es dedicaven només a la saludable tasca de divertir-se com més millor, i, de pas, divertir el personal amb surrealistes concerts en llocs inversemblants i en els ja clàssics festivals de conjunts. Grans quantitats d’energia i bona música, evaporades en el temps i en l’espai sense deixar més rastre que unes poques fotografies, ja una mica descolorides, i una pila de records de totes les mides, formes i sabors. Només el primer single, dels dos que editaren Los D2, completaria l’exigua discografia castellonenca dels anys seixanta, el 1969. Precisament abans que s’apagués la llum d’aquesta dècada. Els setanta resultaren ser, com en totes parts, una mica plumbis i desèrtics. Una escassa desena de singles formaven el curt llegat discogràfic local d’una nova dècada que en la seu part final presentava grans i decisius

Los Auténticos

Morcillo y Los Rítmicos

canvis. Es pot escoltar rock multicolor en el solitari single d’ Spirits el 1973... però la major part d’aquests discos eren autoedicions dels mateixos grups. Discos amb un parell de cançons comercials amb què es podien aconseguir bolos més ben pagats. Ja se sap: grup amb disc, tarifa més alta. Ací entren el segon disc de Los D2, els de CH5, el d’Eva Group ... Bons grups en directe, però amb discos que no els fan cap justícia. També Ely i June intentaren la via de la melodia èpica segons Camilo, però amb escassa fortuna, i passaren a engrossir l’encara no molt nombrosa col·lecció d’artefactes sonors made in Castelló. El sant grial d’aquests artefactes seria, si al final es pogués trobar, la cinta magnetofònica que contenia l’LP de Motor, i que mai no arribà a publicar-se pels habituals motius econòmics. Una autèntica llàstima ja que aquest trio, creuament impossible de Black Sabbath i King Crimson, fou un dels més potents i innovadors mai apareguts en aquestes latituds. Però és a finals d’aquests anys setanta quan, acom-

panyats pels canvis sociopolítics del moment i per la ja mítica revolució punk, també per aquestes terres es comencen a tramar canvis significatius. I no sols en la vida de peu, sinó també en una de les seues manifestacions més significatives: la música pop. El ressò de la new wave i del power pop, procedents com sempre del món anglosaxó, i el retorn pletòric de la melodia dels seixanta embolicada en poderoses píndoles de menys de tres minuts, desvetlaren en alguns de nosaltres una inquietud sonora vitalista que dormia, abaltida, en la major part dels músics fins aleshores. Inquietud que calà en una metxa que només el canvi de mil·leni sembla haver minvat una mica. Quan el 1980 Los Auténticos féiem el nostre primer enregistrament, i l’any següent es publicava el primer single semblava, finalment, que les nostres cançons formaven part d’una “cosa” ..., que la nostra actitud tenia una correspondència real amb algun fet general. Les primeres incursions a Madrid, València i Barcelona així semblaven confirmar-ho.

Música i músics a Castelló

Marcades diferències separaven els nous grups de gairebé tots els que hi havia hagut fins aleshores: deixàvem arrere les versions i féiem les nostres pròpies cançons ... Començàvem a eixir a tocar per tot Espanya, afavorits per una naixent xarxa de locals ... Trencàvem la barrera, gairebé infranquejable fins aleshores, entre la música assequible i la creativa .... Els nostres discos es publicaven en segells de distribució més o menys nacional i ens sentíem recolzats, per primera vegada, per una part significativa d’uns mitjans com Ràdio 3, que es feien ressò de la nova situació musical. Tot això facilità l’aparició d’un públic molt receptiu a aquest fenomen que, naturalment, tenia lloc a tot l’estat. Per fi semblava que passava alguna cosa. A partir d’ací, i afortunadament, la cosa es dispara i durant la resta dels anys vuitanta el creixement és més que patent a tots els nivells ... o gairebé. Enregistrar un disc comença a deixar de ser ja un fet curiós i anecdòtic, i després del maxi que enregistren Cinema el 1983 amb tres cançons de clar aroma britànic, i el segon disc que aconseguiren de publicar Los Auténticos, els discos

Motor

de grups i artistes de Castelló comencen a augmentarne la xifra de forma considerable. L’abundant llegat discogràfic de Morcillo i Los Rítmicos amb el seu imparable i potent pop, el rockabilly clàssic i castís de Los King Crueles, el pop gòtic de Quebrada, el hard-glam de The Joke, el seductor pop de Los Romeos ... La llista es va allargant. Per no parlar de la ingent quantitat de grups de tot tipus i pelatge que no arribaren a editar cap disc, però que em passaven les maquetes perquè els fes sonar en el programa que aleshores, i a diari durant uns quants anys, feia jo a Ràdio Popular, Extraños en la noche. Grups que, a més a més, es donaven a conèixer en alguns locals de la ciutat que ja començaven a programar actuacions amb certa regularitat, i que amb tota la seua brillant activitat, contribuïen a crear la sensació que allí estava passant una cosa realment bombollejant ... Funeraria Vergara, Anónimos, Psyco Pop, Bromuro, Enigma del Deseo, Cromosoma 23 ... També alguns músics locals es buscaren la videta fora d’ací, com Kabuki Drama que, després d’emigrar a Madrid i editar un single que faria empal·lidir Psyche-

Los King Crueles

delic Furs, s’evaporaria en la nit dels temps i els sons. O Ramon Godes que, després de deixar patent petjada del seu pas per grups com Los Coyotes o Malevaje i fer un bon nombre de produccions per a altres artistes, continua fent música pròpia més que personal. Tota aquesta eclosió sonora tingué la seua lògica continuació durant els anys noranta en què, afortunadament, ja no és tasca fàcil de seguir la pista a tots els grups locals ni als seus enregistraments. El brou de cultiu sonor que s’havia estat cuinant fins aleshores donava lloc a la maduresa i la majoria d’edat de la música pop a la Plana i els seus voltants. Grups com Shock Treatment amb el seu impenitent ramoneo, Malconsejo i les seues melodies en colors, el vitamínic pop de Depressing Claim, el pop rock clàssic de Gatas negras, l’exuberant força de Madnoise, el rock patilles amanit amb glam de Vicent von Reverb i Los Vaqueros del Espacio, o les meues més recents i surrealistes aventures com Los brujos, hem sonat habitualment en els programes de ràdio especialitzats. Hem passejat les nostres cançons pels escenaris de mig país i part de l’altre i hem deixat un clar rastre en les revistes espanyoles del ram. Tot això, malgrat el cas omís que des de sempre, i amb alguna raríssima excepció, ens han fet les emissores de ràdio locals en les quals, encara avui en dia i per alguna misteriosa i exòtica raó, és senzillament impossible sentir mai cap cançó feta al Castelló del nostre cor. Únicament en el canvi de segle sembla haver baixat una mica el termòmetre sònic també per aquests paratges. I jo dic que això deu obeir al moment històric i social que estem vivint, on el desencantament i un cert buit regat de passivitat utilitària, fa que el nivell d’inquietud

i de creativitat del personal vaja un poc més desinflat que de costum. Malgrat això, continua havent-hi activitat sonora ressenyable a Castelló i en el terreny del pop en el seu més ampli espectre, que és el que ací ens ocupa. El hip-hop nocturn i cosmopolita de Da Plus Un Ideas, el maliciós electropop d’Alma-X, la potent electricitat de Killus, els intimistes somnis de Nuk, la curiosa comunitat electrònica de Vila-real amb Poal, Satsuma i The Escrichie, els minimalistes instrumentals de Litius emulant Tortoise ... o el rock de tota la vida dels perseverants Motel. Indicis, vinyetes, imatges, sons i paraules d’una activitat sònica, habitualment menystinguda i oblidada per la major part dels estaments oficials i que ha tingut, té i tindrà lloc entre nosaltres com a manifestació artística popular. D’ací prové la paraula pop ... encara que gairebé mai el pop haja estat tan poc popular. Les veus, els somnis, les melodies, les cares, les inquietuds, els sentiments ... Tot això, i segurament més, anirà solt per la nostra ciutat, com a fons d’una història. La nostra història. Tan gran i tan petita com qualsevol altra. I naturalment, en aquest escrit no hi són tots els que són o que foren. No hi cabien. Però tots ells donen bona fe que, a més de taronges i taulells, aquesta terra va ben sortida de cançons. Cançons que donen compte més que sobradament de la bombollejant activitat sonora que hi ha hagut per aquests verals els darrers temps pel que fa al paradoxalment desconegut monstre de cent caps que anomenen “música pop”. Això, i sense dubte molt només, s’ha cuit i encara es cou ací en aquest Castelló nostre. Sembla un miracle.

APROXIMACIÓ A LA HISTÒRIA DEL POP Hilario Herrero

A principi dels anys seixanta els jòvens de Castelló no van escapar de la febre musical que va envair tot l’estat: el twist i el rock and roll que venien dels Estats Units, encara que arribaren ja traduïts dels originals Elvis, Berry o Richards pels mexicans “Teen tops” o els cubans “Los Llopis”. A Espanya el rock and roll era en aquells anys una música difícil d’interpretar perquè aconseguir guitarres elèctriques i amplificadors no estava a l’abast de qualsevol, de totes maneres la imaginació i la il·lusió van fer miracles i van ser molts els jòvens que van poder formar els seus conjunts, com s’anomenaven aleshores. “El Dúo Dimámico” que va iniciar el fenomen juvenil i l’aventura del rock estatal, va ser seguit per incomptables grups i cantants que, molt sovint, donaven les seues primeres passes en festivals de la cançó creats imitant l’italià de San Remo. Concursos radiofònics i festivals de rock i de cançó lleugera van permetre que es donaren a conèixer molts dels conjunts i solistes. S’ha arribat a dir que en els primers anys seixanta van haverhi vora vint mil a tot Espanya! El diumenge 18 de novembre de 1962 es va celebrar a Madrid la primera sessió dels Festivals de Música Moderna, coneguts com “Las matinales del Price”. Llavors

Música i músics a Castelló

tot va canviar i vam passar de la “España cañí” (Conchita Bautista, Carmen Sevilla, Lola Flores,...) al rock amb guitarres (Pekenikes, Brincos, Estudiantes, etc.) D’aquells conjunts pioners a Castelló cal destacar: – “Los Welter’s” grup creat el 1962 i que va actuar habitualment a la sala de ball “Samaray”. – “Los C-H-5” que es va fundar el 1968 i va enregistrar un disc senzill: “Vivo la vida / Eso no” – “Los D-2” van participar el 1969 al Festival de Benidorm i arribaren a gravar dos P.D.: “Don José” (1969) i “Este lugar” (1971) El grup es va refundar el 1972 amb els següents components: • Paco Barrachina - baix i veu ( ex “Los Murciélagos”) • Juan Vicente. Pitarch - teclats • Luis Ariño - guitarra (ex “Los Yakimas”) • Miguel Gómez - guitarra (ex “Los Yetis”) • Antonio Palau - bateria (ex “Los Yetis”)

Després, quan va entrar Jaime Palacios el grup agafà el seu nom. – “Trafic” format a finals dels seixanta per: • Agustín Calvo - guitarra • Ramón Sánchez - teclat i veu • Vicente Paricio - bateria • Ángel Tejedor - baix

També van passar pel grup Juan Ramón Martín, un invident de La Foia, Juan Antonio Morcillo o Carlos Vargas. Van arribar a participar al programa concurs de TVE “Gente Joven”. Finalment el grup va acabar convertit en l’orquestra “Brasilia”. Cal remarcar que conjunts similars es van formar en altres localitats veïnes a Castelló: – “Kiwis” (Cabanes) – “Evasión” / “Voces y modos” / “Nueva realidad” (Onda) – “The Boys Black” / “Los Dibanos” / “Los juntos” (Vila-real) – “Pensamientos” / “Centauro”, fundat el 1975 i encara en actiu (Ribesalbes) – “Aries” (Alcora) – “Zeppo” (El Grau de Castelló) – “Spaniels” (Benicarló) – “Spirits” (Nules) que van gravar un senzill el 1973 amb: • Vicente - baix • Ángel - bateria • Enrique - guitarra • Benjamín - teclats. Actualment al front de l’”Orquesta Alacrán”

– “Los Pajes” molt famosos a Costur, on va donar les seus primeres passes el “jazman” Jordi Fabregat.

Altres grups van ser: “Los As”, “Los Silver Stones” (fundat per Ely Forcada), “Los Sherpas”, “Los Murciélagos”, “Transit”, “Sullivan” (després “Boira”), “Motor” i “Tedio” (amb Villanueva i Morcillo, després en “Los Auténticos”), “Los Monjes”, “Los Kars”, “Los Cavis”, “Conmotion”. A “Los 4 Ros”, grup que es va especialitzar en versions d’èxits del moment, tocava Manuel que era d’Altura. Salvador Soria de Vila-real va gravar el 1964 un EP amb alguns twist, amb el nom de Salvatore de Soria. Emmarcat dins del fenomen sociològic de la “Nova Cançó” el 1968 Félix Estop va gravar un EP per a la discogràfica Concèntric amb quatre cançons de temàtica social i compromesa: “Amor d’amo”, “A un pam del nas”, “La mort de l’emigrant” i “Xicoteta”. No va tornar a gravar fins 1980 amb un disc de llarga durada titulat “Cançons” on destaquen temes com “Cançó del barri” o “El Bartolo”, popularitzada posteriorment per “Els Llauradors”. El 12 de juliol de 1971 es va celebrar la gran final del XIIIé. Festival de la Cançó de Benidorm que va tenir com a triomfadora la cançó “Mi rincón” interpretada per l’almassorí Ely (Eliseo Peris Forcada) que havia es-

tat en els “Silver’s Stones” i després en els “D-2”, amb els quals ja havia participat al festival dos anys abans. Va tornar a fer-ho el 1976 amb la cançó “Ese amanecer”. Actualment dirigeix una agència de contractació. El 10 de maig de 1974 es va estrenar al Teatre Principal de València, l’òpera-rock “L’home de cotó en pèl” composta, entre altres, per Francisco Traver de Torreblanca, a hores d’ara director de l’Hospital Psiquiàtric de Castelló. Posteriorment es va estrenar a Castelló. “Ja em coneixeu: sóc un home com cal no he volgut donar ma gola a conèixer. Ja em coneixeu: sóc un home que val no he volgut donar ma ment quan vaig créixer. Ja em coneixeu; sóc un home de cotó en pèl.” ———————————Todo ha cambiado, nada es lo mismo, hemos perdido la razón, Mira el cielo, cuantas estrellas, pierdete en la inmensidad. Quiero ver pasar la estrella que ha de marcar mi rumbo, Formularé un deseo más” La Estrella (Los Auténticos)

Aquest tema va ser el principi del canvi, quan van començar a “normalitzar-se” les gravacions de grups castellonencs en els vuitanta. Al parlar de música pop-rock a Castelló hi ha dos “personatges” imprescindibles: Miguel Ángel Villanueva (teclats, guitarra i veu) i Juan Antonio Morcillo (baix), que després d’una curta estada en grups com “Motor” o “Tedio” formen “Los Auténticos”, junt amb Pedro José Villanueva (guitarra i veu) i Jesús Gimeno (bateria). Feien cançons pop amb majúscula: harmonia, cors, excel·lents arranjaments. Van ser un grup atípic per a l’època que va debutar en un dels “temples” de la “movida madrileña”: la sala “El Sol”. Poc després van gravar un senzill amb dues cançons: “La estrella” i “Mi abuelo”, que el segell Edigsa va editar el 1981 dins del disc de llarga durada compartit “Ideas”. El disc va funcionar a mitges, tot i això, van aparèixer al programa d’Ángel Casas “Musical Express” interpretant les cançons del senzill. A principio de 1982 van registrar per al programa radiofònic “En el aire” de Carlos Tena els temes “Día tras día”, “Esa foto del desván” i “Cállate ya”. Per aquella època van actuar en “El Sol”, “Rockola” o “Ze-

Música i músics a Castelló leste”. El 1983 van editar el maxi “Día tras día” una joia del pop espanyol que va passar desapercebuda. A finals d’aqueix mateix any tornen a l’estudi per gravar “Mágico”, “Night after night” i “Day after day”. En aquesta ocasió les cançons havien d’haver estat editades en Bomp por Greg Shaw, però finalment la cosa no va poder ser i el segell californià va traure posteriorment un recopilatori on va incloure “Los Negativos” i “Sex Museum”. Per aquella època va deixar el grup, J.A.Morcillo que va formar “Morcillo el Bellaco y los Rítmicos”. El va substituir Ximo Simó. En febrer de 1984 van registrar: “Me gustan todas”, “Venerable mago”, “Cronofobia” i “Es otro error”. Després els germans Villanueva van decidir dissoldre el grup. En 1983 el grup borrianenc “Cinema” (abans “Carmín”) va plastificar el maxi “Ya tengo miedo”. Estava format per: • Ricardo - guitarra • Diego - baix • José Luis - guitarra i veu • José Luis “Chino” - bateria

En 1984 la Diputació va convocar un concurs per a l’edició d’un llarga durada compartit per diferents grups provincials. Els triats per al disc editat el març d’aquell any van ser: Los Auténticos. Es un error Enigma del deseo. Ya no pienso más en ti Cromosoma 23 (Vila-real). Ultracentrifugadora Soporte vital (Vila-real). Asomado a la ventana Neón (Grau). Diario de un condenado Funeraria Vergara (Borriana)El difunto Cinema (Borriana). La mancha Morcillo el Bellaco y los Rítmicos. Piérdete Los King Crueles. Juli la pantera D.G.S. (Sant Mateu). No puedo verme Anónimos (Vinaròs). El baile del aniversario

El grupo de Juan Antonio Morcillo, “Morcillo el bellaco y los Rítmicos” estava format per ell mateix i per:

Per la seua banda els germans Villanueva van formar “Los plomos”, grup efímer que solament va registrar un maxi “El hombre cosa ama la lluvia” (1986) per al segell que Miguel Ángel havia creat anteriorment, Discos Medicinales, amb el mateix nom que la seua botiga de discos. Després d’aquest disc va abandonar el grup Pedro i el seu germà, Miguel Ángel, va formar un nou conjunt: “Los Brujos”, grup sense formació fixa, amb el qual va enregistrar diferents discos per a segells com: Medicinales, Munster, No Tomorrow, Animal o Rock Indiana. En altra de les seues múltiples activitats M.A. Villanueva es va dedicar per aquells anys a radiar en el seu programa de Ràdio Popular de Vila-real, “Extraños en la noche”, qualsevol gravació o maqueta mínimament audible dels grups locals o provincials. En 1985 va gravar per a Discos Medicinales el seu únic EP “El motorista desconocido” el grup de rockabilly “Los King Crueles” format per: • Miguel Benavente - veu

• Juan Carlos “Juanki” Tomás - guitarra

• Paulino Rodríguez - guitarra (després formaria “Rock’n Bordes”)

• Pedro López - baix

• Jorge Pérez - bateria

• Josean Arrebola - bateria

Van debutar discogràficament amb el senzill “Hielo” (1984) al que seguirien un maxi “La televisión” i l’any següent tot un llarga durada: “Moros en la costa”, amb cançons com “No trates de volver o te morderé”. Eren temes, amb sabor setanta, dotats d’un so potent i unes vibrants guitarres.

• José Luis Vives - baix

En el mateix segell i any “El Graduado” (José Luis Arnal ex “Cinema”) va gravar el seu maxi “El señor de los gatos” i l’any següent un mini LL.D. “Haciendo tiempo”. També el 1986 “Soporte Vital” de Vila-real va gravar un mini LL.D. “El hombre bobo” i el grup de la Vall d’Ui-

Música i músics a Castelló

xó “Quebrada”, classificat com a pop-gótic, un llarga durada: “Siberia” per al segell Plataforma. Aquell mateix any “Morcillo y los Rítmicos” van gravar el seu segon disc de 33 revolucions per minut “Lo kaga falta” incluint cançons com “Voy a pedirte en matrimonio” o “Es difícil olvidar”. En 1987 “Candidatos” van debutar discogràficament amb el maxi “No puedo más”. Els components eren: • Vicente R. - guitarra i veu • Juan García - bateria • Jorge Bort - guitarra • Carlos Vargas - baix i cors

També en aquest any “Cuentos chinos” de Vila-real van plastificar per al segell PM Records el disc llarg “Debajo de un pino” en el qual destacava la cançó “Cuatro mejicanos” que, fins i tot, va arribar a ser número 1 de “Los Cuarenta Principales”. El grup el formaven: • Juan Enrique Torner - baix

com “Otra canción para ti” o “Entonces me beso”. Als anys 90 Morcillo va gravar “Harley Boys” (1990) amb “Los Rangers” i els CDs “Los muertos estamos vivos” (1998) i “Mañana más” (1999 amb “Los Morcillos”. Als Rítmicos se’ls va unir la veu de Patricia Fernández i van formar “Los Romeos” que feien un pop vibrant amb cançons com “Muérdeme” o “Mi vida rosa” incluïdes al seu primer llarga durada, produït pel productor de moda, Paco Trinidad, per a Hispavox el 1990. Dos anys després van publicar “Sangre caliente” amb cançons com “Pócima de amor” o “Arañas mi piel”. Van haver d’esperar quatre anys per a veure publicat el seu tercer i darrer llarga durada: “Sin conexión” per al segell independent Magna Músic. El grup es va dissoldre aquell mateix any de 1996. Juan Carlos va formar “Los Caraconos” i els altres membres “Belfast” i més recentment “Lula”. Ja als noranta van aparéixer nous grups com els ramonians “Shock Treament” amb:

• Enrique Renau - veu i guitarra.

• Cocky - guitarra

• Alejandro Carda - teclat

• José - veu i baix

En 1988 va aparéixer el nou i últim llarga durada de “Morcillo y rítmicos”, “...Y, por qué no?” amb cançons

• Israel - bateria

que van debutar amb un senzill el 1992 que era to-

ta una declaració d’intencions: “Masacre en el Burger King”. Van publicar tres discos de llarga durada i molts senzills i cançons en discos recopilatoris. Després de deu anys de donar “canya” ho van deixar córrer. Altres grups apareguts als noranta van ser. – “Malconsejo”, de música més pop, amb: • Santi Campos - guitarra i veu. • Vicente Ordóñez - guitarra i veu • Íñigo Beltrán - baix • P.P. Buonamisis - bateria

– El hardcore de “The Joke” amb: • Juan Bodí - veu i guitarra.

– Una nova aventura, ja esmentada de M.A. Villanueva, va ser el grup “Los Brujos” amb el qual va gravar del 1990 al 2000 un llarga durada “Sin ver el sol” (1998), tres mini llarga durades: “A 36 kms de ninguna parte” (1990), “Mentes arborescentes” (1993) i “Indirecto” (2000). Així com un bon grapat de senzills, Eps i cançons en discos recopilatoris, fanzines o d’homenatge (Beatles, Brincos o Burning). – El surf-punk de “Depressing Claim”, amb dos discos de llarga durada: “Radio surf” (1996) i “¡Sólo di sí!” (1998) gravats amb No Tomorrow, el segell discogràfic muntat per Javi, germà de Coky (“Shock Treatment”). – El rock experimental d’”Ebria Danza” amb:

• J.J. Simó - guitarra solista.

• Emilio Herrando- veu i guitarra.

• Rafa Lleó - baix.

• Sergio Ibáñez - baix.

• Patxi Collado - bateria

• Javier Sanz - guitarra, teclat i violí.

Van estar tres anys junts de 1900 a 1993 i van gravar un llarga durada: “Suicidal generations” i un EP: “Wild life”. – El baix i el bateria es van unir a Quique Renau a la veu de Maria Padilla per a formar “Madnoise” que van editar dos discos de llarga durada: “Just married” i “Use me”.

Van gravar un llarga durada per al segell Triquinoise, “El manicomio de las palomas” (1992) i un EP “Fragilidad suicida” (1994), sempre amb lletres molt treballades. – “Gatas negras” que van enregistrar un llarga durada per a la multinacional BMG

Música i músics a Castelló

Ariola el 1996. Estava format per:

ponents eren:

• Gisela Morcillo.

• Iván Chabrera - baix i veu.

• Aroa Morcillo.

• Pedro Safont - guitarra.

• Eva Ahicart.

• María Pascual - orgue.

• Elena Álvarez.

– El pop d’avantguarda de “Ojos en Daphne” amb: • Juanma Mas - guitarra i veu. • Fabián Oriol - baix. • Alfonso Pachés - bateria

Van posar al mercat dos Eps: “Ojos en Daphne”(1993) i “Los colores de mi habitación” (1994) Un dels seus membres, Juanma, va muntar a Almassora els estudis de gravació Waves. – “Los fossiles” grup seminal del que va eixir gent per a: “Malconsejo”, “The joke” i “Vincent von reverb”. – “Los búhos” van gravar un EP, “Here comes the weekend”, i un llarga durada, “ A good day in my life”, tots dos per al segell Animal. Els seus com-

• Joaquín Sanchis - bateria.

– “El último ke zierre” grup que des de Borriana fa punk-rock. Des que van donar el seu primer concert el 24 de setembre de 1988 al Paratge de la Mare de Déu de Gràcia de Vila-real no han parat d’actuar i gravar discos. Segurament és el grup de les comarques castellonenques amb més discos de llarga durada editats: “No soporto vuestras caras” (1991), “Soldadito español” (1992), “Que se repartan el mundo” (1993), “Esperando el viento” (1995), “A cara de perro” (1998), “Senderos de este infierno” (direct), “¡Bulla!” (1999), “Camino de rosas” (recopilatori), “Veneno”, “Ay, de mí”. – “Tom Bombadil” grup de rock celta, de nom tret

del personatge de Tolkien, de bastant popularitat i amb alguna cançó escrita en valencià. Van gravar dos discos de llarga durada: “Tom Bombadil” (1995) i “El camino pedregoso” (1997) que va ser nomenat “Disco Folk del año” per Radio 3 de R.N.E. Els seus músics eren: • Valentín Tena -veu i bodhram. • Juanjo Costa - acordió, teclat i guitarra clàssica. • Nicolás Fernández - flautes, gaita gallega, uilleann pipes. • Ximo Muñoz - banjo tenor, mandolina, pandereta, arpa de boca.

terés” i “Berlín 80”), Coky (ex “Shock Treatment”), Tomy (ex “Depressing Claim”) i Joan (Johnny Quattro) (ex de “Berlín 80”) – “Prototipes” (punk-rock) format per músics que havien estat en formacions com: “Shock treatment”, “Depressive claim”, “Puñetazo” i que han gravat el 2004 amb H-Records un EP amb el seu mateix nom i quatre cançons d’afilades guitarres, contundent base rítmica i confrontació de veus. Els músics són:

• Javier M. - violí.

• José - baix i cors

• Xavier del Señor - bateria, berimbau, congues.

• Israel - bateria.

• Manolo Ávila - guitarres acústiques, guitarra elèctrica.

• Nacho - guitarra.

• Sebastián Cerdá - tin whistle.

• Luis - guitarra i veu.

• Cristian Arenós - baix

– “La panda del oso” grup que feia música celta/poprock i va editar el 1999 un CD titulat “Cantos populares del año 3020” amb músics que havien estat a “Tom Bombadil”. I ja als 2000: – “Santi Campos” (ex “Malconsejo”) va gravar el 2002 un CD, “Pequeños incendios”, per a Rock Indiana. – “Calamity” van gravar “Prisionero” el 2001 per a Lucas R. -Universal. Una de les cançons, la que dóna nom al CD, es va fer servir per a un anunci del Seat Ibiza. – “Suzi y los quatro” el darrer descobriment amb el seu CD, acabat d’eixir, “Ready to go!”, editat per No Tomorrow, que ha recollit excel·lents crítiques. És una banda formada per una vocalista, Susana (alias Suzi Chain) i quatre músics més: Jonathán Vidal (ex de “Tipos de in-

Encara que hi ha grups que desapareixen, altres es formen. Es pot dir que el pop-rock que es fa a Castelló i les seues comarques gaudeix de bona salut en aquest començament dels segle XXI i ahí estan els “vells rockers” que han editat discos el 2004: - Miguel Ángel Villanueva - “Ningún cielo”. - Carlos Vargas - “Venimos del agua”. - Morcillo - “El ritmo del buitre”. - Jesús Gimeno ex bateria de “Los auténticos” junt amb Ricardo Esteve (guitarra espanyola) i Matthieu Saglio (violoncel i veu) han format “Jerez Texas” i fan un flamenc-jazz de molts quirats. I la història continua...

VINT

S DE Y N A JAZZ -I-CINC

DEL “TALLER” A LA UNIVERSITAT Javier Vellón

El 1922, a les pàgines de l’Heraldo de Castellón, Ferran Puig i Francesc Baidal, amb una setmana de diferència, signaven dos articles, titulats ‘El jazz-band’, en els quals presentaven a la societat castellonenca un gènere musical que trencava el model sonor de la vella Europa, la feia ballar amb un ritme frenètic i havia estat adoptat com a símbol de la modernitat per les avantguardes artístiques. Des d’aleshores, el jazz, sense perdre el seu, segons sembla, obligat cercle de difusió i recepció, ha estat present en el principals moments culturals, polítics i socials de la ciutat. Si aquesta primera al·lusió coincidia en el temps amb una de les generacions més importants de la vida literària castellonenca (Salvador Guinot, Josep Pascual Tirado, Bernat Artola, Enric Soler, Àngel Sànchez Gozalbo, Lluís Sales Boli), l’època en la qual comença la vertadera narració del jazz local transcorre paral·lela a l’afermament de la democràcia i a la tasca normalitzadora dels ajuntaments elegits, i amb el triomf de l’esquerra a casa nostra. La següent fita del passat immediat de la ciutat és la creació de la Universitat Jaume I. També ací el jazz ha tingut una presència efectiva, com veurem, en tallers, cursos, cicles

de concerts fins aplegar a la presentació de la Big Band UJI en desembre de 2004. Finalment, el desplegament cultural dels últims anys, amb l’obertura de l’Espai d’Art, l’Auditori de Castelló, de Vila-real i de Peníscola, ha comptat amb el jazz per a consolidar uns cicles musicals, amb primeres figures de l’escena internacional, que ha tingut com a resultat la creació d’un públic al voltant d’aquesta música, si més no encara reduït però amb un grau de fidelitat important. Aquesta introducció restaria incompleta si no plantejara el tema de la implicació de les administracions en la subvenció i en tota mena d’ajudes per a aquesta música. El primer que cal dir, en aquest sentit, i sembla de justícia, és que la presència d’una infraestructura jazzística a Castelló, d’una organització i d’una temporada estable de concerts ha estat possible gràcies a dos noms propis: Fernando Marco, persona clau, com comprovarem al llarg d’aquestes pàgines, i Toni Porcar. A partir d’aquesta iniciativa particular, més amb el cor que amb el cap, la resposta dels polítics ha estat irregular, molt pendent de campanyes electorals de vegades, en altres realment modèlica, i sempre segons convinga a la imatge. Un cas paradigmàtic és el de Benicàssim i les tensions entre l’Ajuntament d’aquesta població –segons siga el seu signe polític- i els organitzadors d’un esdeveniment tan transcendental per a la projecció turística com ara el FIB. El cas del jazz és ben semblant, amb una matisació: el seu desenvolupament s’acosta a la forma del Guadiana, fins al punt que mai no ha pogut tenir èxit i continuïtat les molt serioses temptatives que s’han fet al respecte. Com a conseqüència, Benicàssim no té a hores d’ara un festival de jazz davant molts dels seus competidors en l’àmbit del turisme d’estiu, que sí que ho han fomentat. Vegem algunes dades d’aquesta particular història. En la dècada dels 80 es va intentar organitzar un cicle en el velòdrom municipal que tinguera vocació de continuïtat. El cartell del primer any fou espectacular: Art Blakey i els mítics Jazz Messengers, Tete Montoliu i el vibrafonista Bobby Hutcherson i l’orquestra de Machito (amb la qual havien gravat músics de la talla de Dizzy

Música i músics a Castelló

Gillespie). El segon any no es va quedar arrere, amb tres concerts inoblidables: Johnny Griffin, Eddie Davis, Don Pullen, George Adams, Dannie Richmond, i un recital, el tercer, el dissabte 21 de juliol de 1984, que potser siga el més complet que s’ha fet a Castelló, amb el saxo de Joe Henderson, la trompeta de Freddie Hubbard, i una secció rítmica formada pel piano de Michael Petrucciani, Buster Williams al contrabaix i Billy Hart a la bateria. Tot i això, el festival es va interrompre, i tampoc varen fructificar els intents posteriors, tant els del tàndem Marco-Porcar, que entre d’altres van programar un concert memorable, ja al Teatre Municipal, amb Tete Montoliu i el saxo Johnny Griffin, com els de l’any 1995, d’una productora valenciana, que també presentaren un programa interessant amb la presència de la figura del saxo Antonio Hart, el pianista Hilton Ruiz i el bateria Jeff Jerolamon. El més curiós d’aquesta narració és que la corporació municipal d’Alejandro García, una de les persones vinculades històricament al jazz castellonenc, va ser la que va soterrar el que era un segon intent per organitzar un cicle jazzístic a la ciutat. Amb Francesc Colomer es va reprendre la idea i sembla que, després dels fets ja coneguts de la moció de censura que l’any passat va provocar el seu canvi a l’alcaldia, una altra vegada s’han congelat les propostes en aquest sentit. En definitiva, tot un símptoma de la relació amor/odi entre el jazz i la política. Tot i això, cal dir que, en altres latituds sembla haver-hi millors perspectives; si més no, Castelló Cultural ha donat des del principi suport al jazz i s’ha deixat assessorar per bons aficionants i pels professionals del tema. 1.- Dècada dels 80: comença l’aventura A banda concerts aïllats que se celebraren al Castelló de postguerra, l’any 1980 fou la data on es pot localitzat l’inici d’un llarg recorregut vers la constitució d’un model jazzístic local, capaç de vertebrar un espai per al diàleg musical amb altres sensibilitats musicals, amb el jazz de fora, creant uns àmbits per a l’aprenentatge, una xarxa de locals per a la recepció en viu i, sobretot, un referent per a saber què representava

Música i músics a Castelló

aquest gènere, conéixer gravacions, llegir i intercanviar publicacions catalanes, franceses i nord-americanes. En aquest any el guitarrista Fernando Marco formava un grup amb el saxo Armando Centelles de Morella i el contrabaix Carlos Vargas. Com que a la capital no hi havia locals per fer música en viu, aquests joves desitjosos de fer coses noves, amb molta voluntat i formació limitada, actuaren a Orpesa, en un local on van entrar en contacte amb Peter Bastian, un saxo holandés que va resultar un peça bàsica per al futur d’aquest primer nucli del jazz castellonenc. Primer perquè el van acompanyar en una gira per la resta de la Comunitat i, segon, perquè fou un mestre en qüestions bàsiques del llenguatge jazzístic.

Armando Jáuregui i Fernando Marco, membres d’Arión Jazz. Inauguració del col·legi “Grans i Menuts”. 1983

Va ser en aquesta època quan es va produir un altre fet determinant per al desenvolupament d’aquesta música a les nostres comarques: els joves músics de jazz com ara Fernando Marco, Ramón Paús, guitarristes, Armando Jáuregui, contrabaix, Diego Clanchet, bateria, i Amadeu Marín se n’anaren a Barcelona, concretament a assistir als tallers de l’Aula de Música Moderna i Jazz, on van rebre un aprenentatge continuat que els va permetre reconduir la seua energia vers al discurs del jazz modern, mitjançant seminaris de gent amb tan de prestigi com Joe Pass, Ritchie Beirats o Steve Brown. Si Barcelona fou l’àmbit per a la plena adquisició del llenguatge jazzístic, el segon fet que cal destacar d’aquesta etapa va ser la inauguració en 1982 de l’acadèmia musical Taller3 per part dels membres d’aquesta generació, tot i que ben aviat restaran com a únics directors Fernando Marco i Ramon Paús. Aquesta institució ha estat la referència educativa jazzística fonamental, i fins fa poc gairebé única, de Castelló. La majoria dels músics castellonencs de jazz provenen d’aquestes aules, que van canalitzar les influències dels principals centres difusors d’aquests ritmes, sobretot Barcelona i València. El tercer factor que contribuí a la construcció d’un referent jazzístic autòcton fou el grup Arión Jazz, format pels joves intèrprets ja esmentats (Fernando, Amadeu, Armando, Diego), més el pianista Alfredo Sanz de Vila-real i músics com el trompetista Paco

Portolés, el saxo Vicent Manrique o el conegut Paco Signes, provinents de la música clàssica i de la formació de conservatori, amb uns coneixements tècnics immillorables però allunyats de les peculiaritats del món jazzístic. Mitjançant el contacte amb la nova generació aprengueren les estratègies d’aquest llenguatge així com els secrets de la improvisació. De la simbiosi de dues pràctiques, de dos discursos musicals, va sorgir una interacció molt productiva i una relació personal que en casos com el de Paco Portolés, sobretot, i d’Alfredo Sanz van cristalitzar en moments molt interessants de la nostra història jazzística, tant pel que fa a llurs actuacions esporàdiques com per la constitució de combos al voltant d’aquests grans intèrprets. I com que l’imaginari cultural necessita fites simbòliques, Arión Jazz tingué les seues. Entre altres, els aficionats recordaran una nit memorable d’estiu, a la plaça Major, amb una atmosfera molt especial. Tete Montoliu, amb el seu trio format pel contrabaix Eric Peter i el bateria Clyde Lucas, aplegaren a Castelló acompanyats pel llegendari trompetista Art Farmer, en una gira organitzada per la Conselleria de Cultura. Amb aquest motiu, Arión Jazz va fer la seua presentació pública i majoritària com a teloners del pianista català. L’escola jazzística de Castelló era una realitat, i el principal músic de la història del jazz de l’Estat era el testimoni. 2.- La nova dècada: el Café del Mar Fins ara hem parlat del jazz castellonenc vinculant-lo amb l’escola de Barcelona. Tot i que això va ser una realitat incontestable, cal plantejar una altra via clau per entendre el nivell assolit per la interpretació jazzística a les nostres terres al llarg de la dècada dels 90: la influència dels músics valencians. Efectivament, el jazz valencià ha conegut en aquests anys un desenvolupament que l’ha situat com a capdavanter del jazz espanyol, només per darrere –en aspectes qualitatius i de recolzament administratiu- del català. Noms com els dels saxos Perico Sambeat, Ramón Cardo, pianistes com Ricardo Belda, Albert Sanz, Donato Marot, guitarristes com Carlos Gonzálbez, Joan Soler, Ximo Tébar, bateries com Paco Aranda, Felipe Cucciardi, contrabaixistes com Lucho Aguilar i Lluís Llario, així com

altres que s’han anant incorporant-hi, formen una selecció de músics de primer ordre que han creat un model jazzístic autòcton i han afavorit l’extensió d’una infraestructura musical al nostre país. Doncs bé, tots ells van estar presents d’una manera regular a Castelló, la majoria actuant; altres, a més, incorporant als seus grups gent d’ací i, fins i tot, com a professors en Taller3 (com és el cas de Ricardo Belda o Lluís Llario). Les condicions perquè aquest fenomen tinguera lloc van ser dos: en primer lloc, el quartet de Fernando Marco amb Ricardo Belda; el segon, el Café del Mar, el fet més simptomàtic del jazz castellonenc de l’època. Aquest local, situat als baixos de l’Hotel del Golf, a vora plaja, va obrir les seues portes en 1989, gràcies a la voluntat, la afició i, cal dir-ho també, l’idealisme de dos persones: Fernando Marco i Toni Porcar. Al llarg de quatre anys –es va tancar en 1993-, tots els caps de setmana hi havia jazz en viu a Castelló, a més, segons el model preferit pels aficionats: espai reduït, tranquil, on es podia prendre una copa, xarrar, sentir música i viure-la amb la intensitat de la proximitat, en diàleg amb els intèrprets. Curiosament, l’etapa del Café del Mar va coincidir amb la crisi i decadència d’un local mític de les nits valencianes, el Perdido. Marco i Porcar van comptar, en una segona etapa del seu projecte, amb el recolzament econòmic de Bancaixa, sense el qual és evident que no hagueren pogut continuar amb l’exigència de qualitat inicial. I és que per l’escenari del local van desfilar figures internacionals, algunes de les quals venien a Espanya per participar en gran esdeveniments musicals i aprofitaven els dies sense actuació per acostar-s’hi. Sembla increïble però per allí passaren cantants com Jeanne Lee, Norma Winstone, Melva Houston, Deborah Brown, guitarristes com Ron Jackson, Freddie Bryant, Jimmy Ponder, Kurt Rosenwinkle, saxos com Bob Sands, David Bixler, Mark Turner, Jim Snidero, trompetistes com Paul Edmons i Kurt Weiss, pianistes com Joshua Edelman, Jonathan Z. King, Lou Bennet, Andy Philips, així com músics espanyols i catalans de primera fila, hui ja amb reconexeiment més enllà de les nostres fronteres, com Albert Bover, Víctor de Diego,

Música i músics a Castelló

David Xirgu, Chano Domínguez, David Mengual, Jorge Pardo, etc. D’aquesta llarga llista cal destacar tres noms molt especials: el del trompetista Art Farmer, un dels més grans del jazz modern, que hi va actuar dues vegades; el de Tete Montoliu, que ho va fer no menys de quatre vegades, incloent-hi el darrer concert que s’hi celebrà, amb una assistència massiva, amb gent fent cua a la porta, en una jornada tan emotiva com inoblidable musicalment per als aficionats que hi van acudir aquell dissabte 1 d’abril del 93; i, finalment, el del pianista Brad Mehldau, amb el seu trio clàssic, que hi va estar present diverses vegades, i que a hores d’ara pertany a l’elite del jazz, a l’altura d’un Chick Corea, un Keith Jarret o un Herbie Hancock. Nogensmenys, el fet és que la resposta del públic castellonenc al llarg dels quatre anys que durà aquesta temptativa musical fou molt irregular. Massa nits amb sols una dotzena de fidels que no comprenien com un luxe d’aquesta mena esdevenia si més no un fracàs, com la gent de la província no se n’adonava del que tenia a pocs kilòmetres de la Porta del Sol. Es va intentar traslladar el projecte a la sala de concerts de Bancaixa, ja en la capital, sense èxit. Però açò és una altra història que només la poden contar els implicats. A partir de 1994 va nàixer la productora ‘Café del Mar’, de Fernando Marco i Toni Porcar, des d’aleshores responsable de la dinamització de la cultura jazzística castellonenca mitjançant l’organització de tota mena de concerts, cicles, festivals, tallers, etc. 3.- Cap al nou segle: ‘Jazz a l’Auditori’ La segona meitat de la dècada dels 90 i els primers anys del nou segle són, sense dubtes, l’època de consolidació del jazz en l’oferta cultural castellonenca. Tres fets han contribuït decisivament a vertebrar aquesta situació: -La creació d’espais nous, de caràcter polifuncional, amb totes les condicions adients per a la recepció musical, la qual cosa ha afavorit la celebració d’esdeveniments mu-

sicals de tota mena. La conseqüència és que el panorama cultural de moltes poblacions s’ha enriquit amb nombroses propostes, entre les quals cal esmentar la presència ben sovint de músics de jazz. Com a exemple cal esmentar els casos de Vila-real, Benicàssim, Castelló o Peníscola. - Un segon factor és l’activitat desenvolupada per l’Àrea d’Activitats Socioculturals de la Universitat Jaume I, que sempre ha distingit el jazz com a música a promocionar. - En tercer lloc, i no menys important, els gestors culturals de Castelló han comprés, observant el seu entorn, que l’existència d’una programació musical continuada, variada i de categoria internacional en unes comarques en les quals la imatge turística és un recurs econòmic essencial, és una inversió necessària que té repercusions en tot l’àmbit de promoció, màrqueting i publicitat de la marca ‘Castelló’. El resultat d’aquesta combinació de factors ha estat l’evidència d’una temporada jazzística regular a les nostres terres, amb cicles tan arrelats com ara l’Avui Jazz de Vila-real, que ja porta deu edicions i que ofereix un concert mensual, el primer divendres de cada mes, des d’octubre a maig; Jazz a Castelló, amb catorze anys funcionant –els últims ja als salons del Casino Antic-; Universijazz, que també se celebra al Casino, i del qual anem ja per la tretzena edició. Els més actuals són el que s’inicià l’estiu passat a l’Auditori de Peníscola i el que ha començat aquest hivern a l’Auditori de Castelló, amb una programació molt atractiva que pretén oferir un concert mensual des d’octubre, amb figures internacionals, com ho ha demostrat amb la presència a la Sala de Càmera del nou edifici d’Al Foster, Mulgrew Miller o Steve Nelson. Per altra banda, la tasca formativa de diversos centres i també l’oferida pels tallers i cursos universitaris amb intèrprets de nivell internacional com Louis Stewart, Lisa Millet entre d’altres, ha fet possible la configuració d’una important generació de músics de jazz a les nostres comarques, amb una sòlida formació en aquest llenguatge, tant pel que fa a la vessant interpretativa com la compositiva. Avui no és difícil trobar el nom d’alguns d’aquests músics en les formacions de grups molt coneguts i, fins i tot, en orquestres jazzístiques.

Música i músics a Castelló

De l’acadèmia Metrònom ha eixit la Castelló Jazz Orquestra, que tingué un bon debut al festival de jazz de la Universitat Politècnica de València el 2003, la Castelló Dixieland Band, i el grup Saxidía, al voltant de Juanjo Carratalá, saxo alt i professor d’aquest centre. La majoria dels autors de l’escena jazzística local provenen de Taller3. D’ací isqué el grup Q-Jazz Col·lectiu, amb el guitarrista Fabián Barraza, Juan de Ribera al piano, Pedro Alarcó al contrabaix i Jesús Gallardo a la bateria. Aquest últim ha esdevingut una de les figures amb major projecció d’aquesta generació, fins al punt que ja ha col·laborat amb formacions com la Sedajazz Big Band. En aquesta línia cal situar també el noms del contrabaixista Nacho Navarro i la cantant Arantxa Domínguez. Cal no oblidar altres músics que també poden incloure’s en aquesta generació local, com ara el pianista Alfredo Sanz (director de la coral Sant Jaume de Vila-real), el saxo Pepe Carod, els contrabaixistes Xavi Folch i Gabi Royo, el trombonista Gabi Sanchís, el bateria Ximo Franch. Menció especial mereixen tres intèrprets que ja han aconseguit gravar un CD. En primer lloc el vila-realenc Ernest Orts ho va fer a l’any 2003, amb un quartet. El resultat va ser Aluap, amb sis peces pròpies i dos versions d’estàndars. Jordi Fabregat, violinista, professor del conservatori, gravà Tren a las diez, que pot escoltar-se en Internet, i que va presentar en novembre al si del cicle ‘Jazz a Castelló’. Finalment, un cas especial és el de José Galindo, harmònica, qui en 2001 va traure a la llum el seu treball Columbaria. Tot i ser també alumne de Taller3, la seua música va del jazz i del blues vers a ritmes que s’acosten més a la música folklòrica i ètnica. Per concloure, aquesta relació d’esdeveniments i personalitats del món jazzístic local restaria incompleta si no incloguera les diverses temptatives de promoure grans grups, fins i tot en format d’orquestra, seguint la més genuïna tradició de la música negra.

L’any 1990 Fernando Marco i Alejandro García van dirigir una d’aquestes orquestres que, com sol ser freqüent no va tenir continuïtat. Un projecte ben interessant fou el de la Banda Municipal de Castelló, que amb la direcció de Paco Signes, va gravar el CD Castelló swing, subvencionat per l’Ajuntament de la ciutat i el periòdic Levante. L’últim dels treballs orquestrals ha estat la Big Band UJI, que es va presentar al públic en desembre de l’any passat, coordinada per Jordi Albert i dirigida pel saxo valencià Ramón Cardo. Com a curiositat cal parlar d’un treball que podria qualificar-se de fusió, tan encisadora com atractiva, entre els ritmes jazzístics més clàssics i les nostres tradicions musicals més arrelades. Em referisc a la gravació Pasqualet de Vila-real. El dolçainer, protagonitzada pel popular Pasqual Juan, el dolçainer que ha assolit fama per les seues col·laboracions amb el grup teatral Xarxa Teatre. El 16 de febrer de 1997 s’hi va enregistrar aquesta sessió a l’Auditori de Vila-real, amb l’acompanyament de molts amics. De les tres parts en què es dividia el concert, la darrera, ‘Del swing’, estava formada per estàndars jazzístics interpretats per Pasqual amb la dolçaina, amb Jordi Fabregat al piano, Joan Igual a l’acordió, Ximo Franch a la bateria i Gabi Royo al contrabaix.

Música i músics a Castelló

T A R T Z L Z I A F J N I L UN EN E Joanmi Melià

Quina és la presència del Jazz a Castelló? Avui, gràcies a les subvencions dels Ajuntaments, Diputació i l’UJI, tenim la sort escoltar de forma periòdica i regular artistes de primera línia nacional i internacional. Amb tot, tot i reconeixent aquest inestimable referent i bones influències, aquest vol ser un relat centrat en els aficionats i professionals locals. Abans d’introduir la claqueta – un, dos, tres i...- una mostra d’agraïment al públic més o menys anònim que ens escolteu i, especialment, als qui de més a prop ens suporteu. Com que dins de res de ben segur citaré moltes persones, vull disculpar-me davant la resta de músics i persones que ací no apareguen. Açò últim em recorda el poc partidari que sóc de dedicar cançons quan estem actuant. Encara que tampoc es pot prendre l’antiprejudici/prejudici com una norma, hi ha dedicatòries que ens emocionen i alteren les notes de la melodia interna. Em ve al cap l’actuació a la plaça Major en el 25 aniversari del CEC quan vàrem fer al·lusió als qui no hi eren, el meu Fa# va ser per a la Pili Iturralde.

Música i músics a Castelló El fenomen jazzístic en els darrers 30 anys s’ha generalitzat arreu del món, incorporant un llenguatge normalitzat en un ambient creatiu i suficientment espontani. El coneixement, estudi, tractament i interpretació dels anomenats “estàndards” ha situat el seu repertori musical en un lloc consistent i estable en la identificació dels seus ritmes, donant com a resultat una comunicació musical harmonitzada i un reconeixement de l’estil a nivell internacional. Els trets que cal subratllar d’aquesta harmonització són la flexibilitat i l’adaptabilitat. El Jazz engloba estils i tendències, els seus escenaris van des del carrer als grans teatres, les metodologies didàctiques i la normalització del llenguatge musical experimentades no hi han quedat sols en ell, han transcendit al rock i a la música moderna en general, fins i tot a alguns conservatoris.

Els mestres: Gabi, Nando i Diego

Castelló ha viscut intensament aquest fenomen, el Jazz té notorietat en la cultura i en l’espai musical actual i, amb tota rotunditat, en aquesta història tant recent qui ha estat de forma més destacada el seu impulsor és Fernando Marco i la seua aura de col·laborador al voltant del centre d’ensenyament musical Taller3, de la mateixa manera com Toni Porcar en la productora, abans local d’actuacions, Café del Mar. El viatge per la meua memòria jazzística em fa reviure moltes escenes que de ben segur voldria tenir l’habilitat suficient per traslladar-les ací amb la mateixa eufòria i el bon timbre com jo les torne ara a sentir. Moments, persones i escenes com ara En Paco Portolés, qui regentava el Teodoro, bar del Teatre, qui entre client i client treia temps per a frasejar amb la trompeta i els seus col·legues els germans Rosell, Manolito Marco, Abel Portolés i Adelantado. Uns músics que, en sales com el Valentinos, tocaven “All Of Me” i d’altres estàndards. I això era quan nosaltres, que ara anem pels 50, ens preníem els primers Gyn-tònics i whiskys. En aquells temps, també un bon company d’estudis era objecte de la meua admiració. D’on es traïa Paco Salvador a la guitarra totes aquelles Bossa-noves i ritmes llatins? El primer Taller de música es va localitzar darrere d’IES F. Ribalta, al costat de la caseta de l’àvia de Paco Salvador, espais freqüentats per Nando Marco,

Ramon Paús, Ximo i Jordi Fabregat, Mir, els bessons, Santiago Huguet -el pare de Santi-, Amadeu, l’Ana Babiloni i, també els primers alumnes del Taller, Pepito Carot, o Xavi Folch, Coco Blay i Vicent entre d’altres. Simultàniament, a València els Tres Tristes Tigres varen expiar i va quedar el Café Concert, i també un altre Pub molt a prop d’aquest on de vegades Paco acompanyava una cantant de Bossa-nova. Tot açò ocorria entre finals dels anys 70 i l’inici dels 80, època atrevida, vibrant i de plantejaments transcendents. La Colla del Nando, Ramon, Diego, Pere Pallarés, Gabi, Amadeu, Armando, ah, i Carlos Vargas, feien el trajecte Castelló-Barcelona per aprendre directament l’harmonia moderna i tècniques d’arranjaments de l’Enric Herrera a l’Aula de Música, i en la mesura que varen ser masters a Barcelona es varen decidir a implantar l’ensenyament del jazz a casa nostra. Malgrat les ganes de mostrar els progressos, les actuacions de tots ells eren molt esporàdiques i els locals amb atmosfera de jazz eren pràcticament inexistents. Fruit d’aquest interès per traslladar a escena el domini sobre arranjaments i harmonització va consolidar una “banda” memorable, Arión-Jazz, Nando, Amadeu, Julián, Alfredo, Diego, Armando, el mestre Paco Signes i Paco Portolés; era una superior barreja de generacions, de formació i experiència. Els concerts van començar a ser més freqüents tal com avançaven els anys 80, i el Teatre del Raval, després de restaurar-lo, va fer les funcions d’auditori per a escoltar les formacions locals i, també, gaudir de figures internacionals. Insistisc que corrien temps d’atreviment, i, en eixe aspecte, cal destacar que Nando amb Gabi, Joshua Eadelman, Jeff Jeralomon, amb influències de John Scofield i de Lee Ritenour, incloïa al seu repertori temes propis amb ritmes funk. Panchi Vivó, Armando i els Sanz s’acostaven a Pat Metheny. Ramon Paús, ja instal·lat a Madrid, va venir a delectar-nos amb composicions pròpies, recreades en un pla sonor molt controlat i intimista. Susana Peris ens va encisar amb la seva banda de Madrid interpretant un repertori d’estàndards clàssics. L’última referència que tinc de Susana va ser l’actuació l’estiu de 2003 a l’Oso Marino amb Jordi Fabregat. El Ramon Paús es deixa veure molt de tant en tant per aquestes latituds, i quan pense amb ell no puc evitar que m’apareguen cançons, locals d’actuacions, com ara el Play Boy de Benicàssim, la Casa de Banys del Grau, El Mow i La Tenora, els sopars amb confabula-

Música i músics a Castelló ció inclosa al bar Sant Roc, els caps d’any a Xodos amb les xiques més boniques i el Picolo donant gas per a arribar al Blues pautats en pentagrames ratllats a la neu, el Gamir amb l’ull al visor de la càmera i les mans a la guitarra i afinant els somnis a la planta baixa, i la banda dels Paús amb Juanvi, Gerardo,Tico, Juan Carlos, i l’Eduard Paús al baix...Com es pot veure, records i imatges que tornen aflorar als meus ulls i fan dir-me d’on vinc com aficionat a la música i d’on va sorgir el jazz al nostre Castelló. El meu bitllet d’anada va ser al curs 85/86. Vaig pujar al tren d’aquell ambient, quan el Taller3 estava al carrer d’Antoni Maura. Per cert, al mateix vagó també hi anaven, entre d’altres, Pepe Braulio, qui ara toca amb Saxidéria i acaben de traure un vídeo i un CD, i Fabián Barraza, excel·lent músic i creador d’una segona escola de jazz i música moderna a Castelló. En aquell tren musical vull dir que al vagó de davant viatjaven Vicent Queralt –Sixosis-, Gus, que ara toca en el combo de l’IES de l’Alcora, Maria Jesús amb la seua flauta, Joan Guinot –Sixosis–, Adolfo de Papá Chamán, i encara hi havia més passatgers. En finalitzar el curs 86/87, els participants en el “combo” -que havia dirigit Nando Marco, qui a causa de la manca de bateria duia el swing amb el plat de ritme i una baqueta, que per fer homenatge als amics despresos cal dir que era la bateria del Juanito Bellido- animats per la bona atmosfera creada i per un repertori ben ajustat a les possibilitats del col·lectiu, tot ell revisat i plantejat per Pepito Carot, personatge amb classe i estil -en termes del gran Humphry Bogard- es conformen sota la denominació “ias coca”. És a dir, Pepito Carot al clarinet baix, Vicent Queralt al saxo tenor, Pasqual Casinos al saxo alt, Joan Guinot al baix, Ricardo a la bateria i Joanmi Melià a la guitarra. Amb el temps, corria l’estiu del 92, i, per això de no ser presumptuosos, vàrem canviar el nom. En finalitzar l’actuació amb motiu de la inauguració de l’escoleta La Lluna, una mena de paradís on van els menuts, la inspiració ens anomena Sixosis. I fins avui alguns encara ens girem per a respondre quan algú ens crida per eixe nom. Formant part de Sixosis he viscut amb suficient intensitat els 90 i els 2000 que portem, i gran part del nostre mèrit ha estat mantenir i renovar, a poc a poc, un consensuat repertori adaptat als nostres progressos. Durant aquestos anys hem compartit programacions amb els trios, quartets i grups locals formats per Nando, Diego Clanchet,

Xavi Folch, Jordi Fabregat, Gabi Royo -que sempre ens anima i disposa de bons acudits-, Santi Huguet -el meu segon mestre-, el bon so de Papa Chaman, Maria Padilla amb Jaime Gómez i el So Wath, Ximo Fabregat i Esteban, Tomàs Ramos (que malauradament ja no hi és), Manolo Brancal i les seues originalitats, Mr. Swing, Fabián amb el seu afinat frasseig i la contundència del Jesús Gallardo, El Sobrino, Four on Six, Nacho Navarro sempre somrient, Jesús Gimeno, Quique el de Mondo Music, la Isabel i Vicent Colonques i Juanjo Carratalà i Saxideria, Moron Family i Chema Peñalver -amb qui tinc pendent una jam de relaxació.

Fabián Barraza

Arribat en aquest punt la memòria se m’ha quedat bloquejada. I moltes d’aquestes agrupacions han contat amb excel·lents solistes d’altres llocs, sent els més representatius Ricardo Belda, Lluís Llario, Joan Soler, Lucho Aguilar, Perico Sambeat, Ramon Cardo, Felipe Cuchardi, David Pastor, un trompeta increïblement irònic, i naturalment, Manolo Valls el nostre actual saxofonista, que ve de València. Així mateix, vull recordar altres persones que han passat i col·laborat amb Sixosis: Fèlix al piano, Maria Jesús a la flauta, Isabel Argós a la veu (i al xelo), Dani a la percussió, Ricardo a la bateria, Pasqual Casinos al saxo alt i tenor, Eloy Garcia a la bateria, Maria Igual a la veu, Manolo Brancal a la guitarra, Alejandro Royo a la bateria, Vicent “Xamberga” a la bateria, Vicent Navarro al saxo tenor, Lluís Pasqual al trombó, Vicent Colonques al piano, Rubén Franch a la bateria, Chema Peñalver al clarinet i al saxo alt, Santi Huguet a la guitarra, Jordi Fabregat al piano i al violí i Arantxa Domínguez a la veu. Menció especial a Xavi del Señor, a la bateria des del 89 fins 2003. Noms i records, per tant, se’m fan presents revivint els bons dies de jazz que tant de bo seguiran venint. En l’actualitat formem Sixosis Anna Estanyol a la veu, Héctor Valero al piano i direcció, Manolo Valls al saxo, Joan Guinot al baix, Iñaki Garcia a la bateria, i Joanmi Melià a la guitarra. A més del públic, ja reconegut, hi ha hagut d’altres protagonistes que cal també destacar molt especialment, ja que el nostre lloc preferit per actuar i relacionar-nos són els músic-bars, on el públic et sent, i tu a ell. El jazz sense els locals es queda gelat. Vàrem tenir l’oportunitat de tocar al Café del Mar del Nando & Toni: era la glòria a canvi de poca mescla. Toni, el del Terra, continua programant-nos a tots. Sens dub-

Música i músics a Castelló

Llibreria Babel, primavera de 2002. SIXOSIS: Anna Estanyol, Xavi del Señor, Joan Guinot, Vicent Queralt, Héctor Valero, i Joanmi Melià, musicant poemes de Manel Garcia Grau.

te, el Pub Terra és el referent per a Castelló, ja que porta en funcionament des de la fi dels 80. La Tenora va ser pionera. La Musa de la Plaça dels escolapis ho va intentar diverses vegades, també la Gua-gua del Paco, Pili i l’Eduardo. El Pub Urbano, malgrat les denúncies, va programar diverses vegades actuacions. Meduse és un baret del Grau molt agradable on programen actuacions entre setmana. Javier Blai ha consolidat l’Oso Marino com un lloc de referència per a la programació d’estiu. Enfront del Planetari hi ha un “merendero” que on també hi ha actuacions. Hi ha locals amb moltes possibilitats, com el Conino Gurillo, però no acaben de definir-se. Al Casino, al Museu i al nou Auditori la programació està garantida. A Castelló al carrer s’actua poc. A Barcelona, per exemple, un diumenge per ciutat vella pots trobar bandes dixi, o primeres figures que ací actuen al Casino.

Però, quin és l’ambient del jazz? Qui escolta jazz? Fem cara de pocker o realment el sentim? Perquè quede lligada la coherència d’aquest article, trobe oportú fer una curta ressenya de qui l’escriu. A nivell personal he de dir que no sóc un jazzer convençut, a l’hora de sentir la música sempre m’he considerat obert a més tendències. Tan obert que em situe entre aquells que pensen que la percepció artística és generalitzable, però la seua apreciació està relacionada amb l’habitualitat i en el coneixement adquirit. Que la pràctica i la constància fa mestres, tant per escoltar com per a tocar. Que el talent forma part de la personalitat. Que el talent sense la pràctica és com un diamant en brut, acaba tenint un ús industrial. Que el per què i l’essència de les coses, amb tot el respecte, no és exclusiu dels sofistes i dels conservadors dels cànons. És el camí de la pràctica i el perfeccionament, des de la nostra àrea o tendència eticoestètica –cadascú la seua–, qui ens pot conduir a un determinat nivell de domini i explicació del món. I quan més afirmat estiga el nivell major és la comprensió global, millor se salven els prejudicis i es redueixen les diferències. En la master class del mestre Louis Stewart al Casino Antic, mentre tocava, ens va transmetre que a la fi del domini de les escales i la pràctica es transcendeix a un estat on allò que importa és la musicalitat per damunt dels tons i les tonalitats i on sobretot cal sentir-se i expressar-se. He de concloure que l’interès i cura pel grup m’ha proporcionat el privilegi de tocar i compartir inquietuds amb aquestes magnífiques persones.

D’UN TEMPS, D’UN PAÍS Salvador Esteve

“En el dia de hoy cautivo y desarmado el ejército rojo, las fuerzas nacionales han alcanzado sus últimos objetivos militares. La guerra ha terminado. Burgos, 1 de abril de 1939.”

I què dura, trista i miserable va ser la postguerra! La II República espanyola havia estat vençuda pel feixisme i la nefasta política de no ingerència de les democràcies europees. L’Himne de Riego va ser substituït pel “xinta, xinta” i la repressió va ser brutal. Calia adoctrinar la població en el nou model ideològic i uniformitzar el pensament, fent de la por un mitjà i, en conseqüència, tots aquells que no demostraren, a tot hora i en tot moment, que seguien el patró establert, entraven en un nivell de sospita suficient perquè els pogués passar alguna cosa. En totes les administracions -ensenyament, justícia,...- van ser substituïts tot els qui tenien alguna relació amb el dimonitzat règim anterior per aquells de provada lleialtat. La censura es va imposar i partits polítics i associacions culturals de tota mena van ser prohibits...una desfeta, que per als valencians podríem comparar a la del 1707. Es van fer habituals expressions com: “Habla en cristiano”, “No seas perro y habla castellano”, “Si eres español habla español”, “Si quieres ser buen ciudadano has de hablar en castellano” i altres del mateix estil. Les úniques pintades que per-

Pluja

Música i músics a Castelló duraven en el temps i que ningú gosava traure eren aquelles que prohibien jugar a pilota, escopir o blasfemar i les que enaltien i dibuixaven les cares de José Antonio i de Franco, així com el “Yugo y las Flechas” i la relació dels seus caiguts, “los caídos por Dios y por España” en diferents llocs, molt sovint en les façanes dels temples.

Es prohibiren també tot un seguit de manifestacions populars, que es consideraven perilloses i pecaminoses: bureos, samarres, carnestoltes, els balls en què les parelles s’arrimaven massa. Mireu si no què es podia llegir en “La Hoja parroquial” de 12 de desembre de 1943: “…el baile agarrado al difundirse de un modo alarmante ha ido degenerando cada vez más vergonzosamente, introduciéndose nuevos bailes más descarados y procaces que no faltan en ninguna sesión”. L’amenaça de l’infern anava acompanyada de multes i de visites al cuartelillo.. La ràdio seguia emetent els partes de guerra europea i, com era lògic, es decantava clarament per les potències de l’Eix i “las hazañas de nuestra gloriosa División Azul” I emetia cançons de música ítalo alemanya, la copla española, i música clàssica i sacra de compositors no sospitosos. El cinema no emetia el film si abans no es projectava el Nodo que es componia dels tres eixos fonamentals: la cançoneta, la gallina i la magnificació del caudillo i les obres del règim. El temps sempre fa la seua feina i a finals dels cinquanta la guerra freda fa que Estats Units beneïsca el règim franquista i, gràcies a les bases americanes, Espanya es reintrodueix al món occidental a colp de boleros, pasdobles i “cha, cha, chas” i milers d’emigrants fan de manobres a l’Europa rica. Las casas regionales, los coros y danzas, el toro, lo andaluz, las castañuelas i la pandereta seran el símbol d’Espanya de cara a Europa. El maig del 68 es féu pas amb força una idea diferent del que havien de ser les relacions humanes i un sentiment de revolta séscampà ràpidament arreu del món. Els integracionistes, els drets humans, la noagressió, el pacifisme,lÍlla de Wait ....Comença a popularitzar-se allò que sánomenarà “cançó protesta”: Moustaki, Pete Seeger, Bob Dylan, Joan Baez.... Ací, malgrat, o potser per la mateixa manca de llibertat, va tenir un gran ressò i una part del jovent, quan comença la dècada dels setanta, va agafar el testimoni.

El règim defallia, estava vell i tot i que encara que les lleis eren les que eren, va tenir alguns moments aperturistes. Era impossible d’aguantar la pressió social i les demandes de llibertat de dins i de fora. A lómbra no s’havia deixat de treballar per part dáquells que tenien l’impuls de salvar el que es poguera, perquè no es perdés, per la recuperació del patrimoni col·lectiu. Des de diferents bandes i llocs, començaren a reunir-se i intercanviar informació. Intel·lectuals progressistes musicaren poemes i cantaren cançons, primer entre ells, amb els amics i en festes privades, en el món associacionista. “Els Setze Jutges” mostraren el camí que va arribar a la universitat, on en poc de temps va ser acceptada, massivament, com alternativa progressista. Es cantaven cançons dácí i se’n traduïen dárreu del món. Així va nàixer la “Nova Cançó”. El fet que un català digués que si no cantava en català no hi anava a Eurovisió va ser un destacat punt d’inflexió. Va ser un cara a cara amb l’espanyolisme castellanitzant tot dient-li que aspiràvem a un futur ben nostre. Vagues generalitzades dóbrers i déstudiants i de tots dos. Estat d’excepció. Els 70, el règim agonitzava com el general, qüestió de temps. La nova Cançó, dáhir dávui, de sempre, començava a arrelar massivament. Cantautors, compositors, imitadors, en el bon sentit, escampaven la llavor pertot arreu. Molts féiem País,de Fraga a Maó, de Salses a Guardamar i a poc a poc ens adonàvem que, veritablement, “érem molts més dels que ells volien i deien”, que estàvem fent història i volíem més. Nosaltres esdeveníem protagonistes de la història: “cantàvem les esperances i ploràvem la poca fe”.

Manel Armengol

Sana innocència de joventut, verges en les giravoltes del destí: confiàvem en la bondat de l’ésser humà i lluitàvem pels ideals i pel País.

“Llibertat, amnistia i estatut d’autonomia”. Barcelona, 1 de febrer 1976

Música i músics a Castelló

Així amb léxcusa del centenari dels Lluïsos, el setembre del 73 a lérmitori de la Mare de Déu de Gràcia a Vila-real va tenir lloc el primer Aplec de la Plana. Poesia, cançó i taules redones van omplir la programació d’aquell acte. L’últim va ser a Castelló, al passeig de Ribalta, el setembre del 79. Al 73 i el 74 també tingueren lloc al Saló dáctes de la Consolació la 1ª i la 2ª edició de la “Canción Mensaje”. Els guardonats van ser els grups Nosaltres i Pluja i jo mateix amb una cançó amb lletra de Toni Royo. L’import íntegre del premi es donava habitualment, com va ser el cas, per a pagar les despeses dels lluitadors antifeixistes empresonats o per cobrir les despeses de propaganda. Les setmanes culturals de les associacions juvenils dels pobles de la comarca eren normalment actuacions que es feien de franc, per la qual cosa es pot endevinar com anaven d’escassos els pressupostos. També hi havia actuacions sense autorització administrativa i alguna vegada tocava fugir a l’adonar-se de la presència d’algun membre de la brigada político social: els teníem fitxats a quasi tots, fins i tot les matrícules dels cotxes. La vegada que més prop vam estar de patir un daltabaix va ser quan vam ser aturats en un control. El Seat 600 de Josep F. portava melons, guitarres i 5.000 octavetes. Alguna cosa van sospitar, perquè ens identificaren, ens regiraren, cotxe inclòs. No van trobar-hi res, afortunadament i quasi miraculosament. Solament ens van doldre els dos melons dÁlger que es van quedar. En el 78 se celebraren dos Aplecs: el del Pla de l’Arc, que es va fer a Cabanes i l’Aplec dels Ports, la primera edició del qual va ser el 30 de juliol del 78 i que encara continua, més de vint-i-cinc anys després. Tot i que ha evolucionat, no ha perdut els motius bàsics dels seus orígens: ser itinerant, reivindicatiu d’aspectes socials, mediambientals, culturals, econòmics..., de País i gratuït. La data del 25 dábril és important per molts valencians i valencianes. Recorde especialment, la de l’any 1982. Castelló va poder veure i sentir com sómplia de gom a gom la plaça de bous per celebrar i commemorar el 50é aniversari de les Normes de Castelló, N’érem més de vint mil voluntats escoltant emocionadament les notes de “Campanades a morts” interpretades per la banda municipal de la ciutat i Lluís Llach. Un record i un aplaudiment per Fèlix Estop, Nosaltres, Maties Segura, Tots Amics, Pluja, Els deu de la Vila, Acord, Pols i Tes, Força Jove, Amadeu i molts més que per tot arreu de les nostres comarques cantaren per la llibertat i no per estar en la llista de “Los 40 principales”.

JOVES,

NOVA CANÇÓ I POLÍTICA AL PAÍS

VALENCIÀ Maties Segura

La veritat és que reflexionar sobre ú mateix o sobre uns anys de la meua joventut en allò que es refereix a la cançó, la nova cançó, és un exercici que no m’hi havia plantejat. En acceptar el repte que em va proposar la Colla Rebombori per al “llibret” de la colla Rebombori també m’assalta el dubte de a qui pot interessar aquestes reflexions, atès que la gent jove no n’ha sentit parlar i dels més majors segurament ben pocs. Seran sols alguns retalls, com a flash backcs, que intenten recuperar la memòria. Com a mínim, espere que els membres de la Colla s’ho passen tant bé com jo en recordar vells i bells temps i els més joves podran comprendre com vam viure alguns que aleshores teníem sobre els vint anys aquella època de canvis. I tot perquè vaig formar part d’alguna manera d’aquella volada, d’aquella embranzida de joves de Castelló o de les seues comarques que “passàvem per allí”, i que, quasi sense adonarnos-en, cantàvem als festivals de música d’Escolapis o de la Consolació, fèiem teatre, anàvem al cine fòrum de l’institut de Vila-real, escrivíem sobre folk, anàvem al bar Dario o al Colón, als aplecs de la Plana, etc., etc.: Jo era dels qui cantava. Cançó i política reunien els joves del país Valencià. Aquest titular tret d’una crònica d’Emili Piera, publicada al diari Avui, sobre l’XI Aplec de la Joventut del País Valencià, celebrat a la muntanyeta dels Sants de Sueca (Ribera Baixa) els dies 31 de juliol i

1 d’agost de 1976, podria definir ben bé el que van ser aquells anys per a un sector nombrós de joves. I podria servir per a molts d’aquells aplecs: els aplecs de la Plana, la Trobada dels Pobles, les 6 Hores de Cançó d’Oliva, etc. La feina que els organitzadors havien de dur a terme, coordinar esforços per tal que tot isquera bé, sempre xocava amb un mur de vegades insalvable: l’autorització del govern civil. S’havien de superar defectes de forma en la presentació de la sol·licitud, s’havia de presentar les lletres de totes les cançons per tal que la censura eliminara les que no es podien “passar”, esperar fins a l’últim moment del dia anterior perquè el governador civil signara el permís i quasi sense temps fer una publicitat a base de voluntaris i militants que eixien amb cotxes pels pobles dels voltants enganxant la publicitat per carrers i carreteres. Finalment, a penes si hi havia temps que alguna emissora de ràdio en diguera alguna cosa de l’acte. Malgrat tots aqueixos impediments, així arribaven a reunir-se milers de persones en els aplecs de la Plana (Vila-real), Sueca, Gandia, Oliva i altres llocs arreu del Pa-

Música i músics a Castelló ís. I, a banda d’escoltar la música, què demanaven? Fa quasi trenta anys els crits del públic eren aquests: “País Valencià, País Valencià!”, “País Valencià, Països Catalans!”, “País Valencià, lliure i socialista!”, “Llibertat, llibertat!”, “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia!”. Us sonen? Els escenaris solien rebre les salutacions dels partits polítics, dels sindicats, de les joventuts dels partits, com ara: de les Joventuts Socialistes (PSOE), de les Joventuts Comunistes (PCE), del Moviment Comunista del País Valencià (MCPV), de Germania Socialista, de la Jove Guàrdia Roja, de la Lliga Comunista Revolucionària (LCR), de l’Organització d’Esquerra Comunista (OIC), de l’Organització Revolucionària de Treballadors (ORT), de les Joventuts Socialistes d’Alliberament Nacional (JSAN) del PSAN, i de tants i tants altres grups avui desapareguts, als quals des d’ací ret avui un xicotet homenatge. Les senyeres eren quasi totes quatribarrades, alguna roja i també alguna amb un estel. De vegades intervenien els actors més coneguts o els poetes, que solien parlar del protagonisme de la joventut en aquell moment de canvi polític.

En aquell Aplec de Sueca actuaren Rafel Xambó, Josep Blai, Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Lluís Miquel, Al Tall, Joan Monleón i jo mateix, en una nit i un dia inoblidables d’alegria i de combativitat cívica de l’estiu del 76. El nostre, el de les nostres comarques, era l’Aplec de la Plana, fa dos anys es va celebrar una exposició commemorativa a Vila-real. Des d’ací el meu el reconeixement a aquells organitzadors i els meus desigs d’esperança per als nous que ara han agafat aquell testimoni amb noves edicions de l’Aplec. Tant de bo tinguen tant d’èxit com aquells i com els ja consolidats aplecs dels Ports. Perquè us feu un poc idea de l’època que parlem, el diari Avui portava, al costat d’aquella crònica que us parlava, un article Joan Vicent Hernández explicant una assemblea de CCOO d’Alacant, en la qual, entre altres explicacions sobre la vocació unitària del sindicat, s’acordava ”l’eixida a la llum pública” de representants de les diferents branques de Comissions Obreres, decisió acordada a l’Assemblea Intercomarcal d’Alcoi, per tal que els treballadors i treballadores pogueren conèixer els noms dels membres de CCOO que ja coneixien com a lluitadors en la seua defensa. Era l’eixida de la “clandestinitat”, que s’anava produint, a poc a poc, després de la mort de Franco, el 20 de novembre de 1975. I, per acabar de dibuixar el panorama d’aquell estiu, continuava fent de les seues el “búnker-barraqueta” o “búnker-saragüells”, com deia algú, en els actes commemoratius del VII Centenari de la mort del rei en Jaume a València, en un acte deslluït i amb poca assistència de públic. Finalment, molt a prop, a Benicàssim, hi havia notícies d’un fluix mes de juliol turístic (com enguany) i que ja “es treballa en el projecte d’un port esportiu” (fa vinti-vuit anys! També com ara). La vida d’un cantant, doncs, era atzarosa. A tot això, no sé si hauria de dir cantant o cantautor, o com hi fi-

gurava en el carnet de professional del Sindicato Nacional del Espectáculo, Unión de Trabajadores i Técnicos, Agrupación de Circo, Variedades i Folklore, que definia la nostra especialitat com a “Cante Regional”, segons consta en el meu carnet de data 9 d’octubre de 1975. Sindicat, per cert, al qual no et preguntaven si volies pertànyer. Per a l’obtenció del carnet havies de passar un examen davant d’un tribunal, se suposa que format per persones expertes en les matèries assenyalades. La meua “oposició” va ser al Teatre Micalet de València. A més a més, com qualsevol treballador/a havíem de tenir llicència fiscal, en aquest cas “d’artistes”, on constava el nom artístic, l’activitat i les actuacions fetes durant l’any, amb la qual cosa tenies la “patent” per cantar. Hi havia problemes per a la difusió. Radio Popular de la Plana, i el seu programa “Nosaltres els valencians” i “De dalt a baix” en Ràdio Nacional d’Espanya, amb l’Amadeu Fabregat i Toni Mestre, eren gairebé els únics que s’emetien en valencià, i que s’en feien ressò d’aquell fenomen que s’anomenava la “nova cançó” al País Valencià. Primer van ser Raimon, Fèlix Estop, Marian Albero i Ovidi Montllor. Un poc després L’Equip València Folk i Enric Ortega. A partir de 1974 Rafa Xambó (Algemesí) Nel·lo Sorribes (Nules), Araceli Banyuls, Salvador Sebastià, Francesc López, Josep Blai, etc. Molts de nosaltres fèiem de “teloneros” dels cantants que venien del Principat de Catalunya. Recorde també, entre els grups i cantants de Castelló, Salva, Moisés, Núria, Ferran, i els grups Pluja i Nosaltres, que adaptaven cançons del folk americà, de Pete Seeger i de Peter, Paul amb Mary, i espirituals negres. També es feien versions de cançons de Bob Dylan o de Joan Báez, algunes d’elles ja adaptades al català per grups del Principat de Catalunya: Com deia Rafa Esteve Casanova en la presentació d’un llibret que es va editar en ocasió de les “6 hores de mú-

Música i músics a Castelló

sica i cançó a la Conca de la Safor” (Oliva), 20 de setembre de 1975, “faltava infraestructura, dignificació de la professió, remuneracions dignes, xarxes de difusió i ajuda, per a un moviment que no havia de morir com havia passat altres vegades”. Dic que la vida d’un cantant era atzarosa perquè no sabies mai amb certesa si actuaries o no el dia i el lloc on estaves anunciat. Aquell any 1976, al setembre, es prohibien actes com aquests, relatats als números 23 i 24 de 31 d’octubre i 7 de novembre del setmanari “Dos y dos”: Dia 1. La Vall ‘Uixó: No s’autoritzava la projecció de la pel·lícula “Jaume I el Conquistador” i la presentació que havia de fer J.F. Mira. Almassora: No s’autoritzava la representació teatral “Propostes” del grup T.I.O. València: se segresta el suplement “Quatre” de la revista “dos y dos”. Dia 2. Almassora: prohibit el recital de Rafel Xambó, Maties Segura i Salva Esteve. Dia 5. Almassora: No és autoritzada la conferència de Vicent Ventura sobre “El futur polític i econòmic del País Valencià”. Dia 10. Benicarló: No s’autoritza la conferència de Sanchis Guarner sobre “Orígens del nostre idioma” Dia 12. Benicarló: No s’autoritza l’actuació de la Banda de Música de Benicarló i un recital de Maties Segura. Dia 19: Canals: No s’autoritza una conferència sobre “Els treballadors del camp” de Josep V. Marquès. Dia 22. Sagunt: No s’autoritza una conferència de Josep Lluís Blasco sobre “Democràcia i Estatut d’Autonomia al País Valencià. Dia 26. Port de Sagunt: No és autoritzada una conferència que havia de pronunciar Doro Balaguer sobre “Problemes polítics de l’Autonomia”.

I molts més actes, conferències, reunions, concerts, que ara ens semblen d’allò més normals però que podien tenir la consideració en aquell moment de subversius. Sols en un mes. El governador civil de Castelló en aquell moment era Martín Caballero. En molts d’aquests casos, deia que els actes no s’ajustaven a la Llei de reunió, de 29 de maig de 1976, i ja n’hi havia prou. Efectivament, com escrivia Josep M. Aracil, a la revis-

ta Canigó, del 8 de novembre de 1975, en el seu número 422, en un article titulat “El perill de cantar en català”, aquest podria ser el títol d’una pel·lícula d’aventures. Les organitzacions polítiques unien forces i esforços en la Taula de Forces Polítiques i Sindicals i els intel·lectuals i artistes i professionals ho feien en l’Assemblea d’Intel·lectuals, Artistes i Professionals del País Valencià. Així aquests darrers protestaven “contra la repressió cultural i política que sofreix el poble del País Valencià, per les reiterades prohibicions de les festes populars, suspensió d’actes culturals i recitals, multes a organitzadors i cantants” i, finalment, en aquell 1976 per la no autorització de la Diada Nacional del País Valencià, en contradicció amb l’autorització de l’acte del Principat de l’11 de setembre, que desacreditava les reiterades manifestacions de voluntat democràtica fetes pel Govern Suárez. Però això ja venia de lluny, una mica fent broma de les prohibicions, la citada revista “Canigó” de 8 de novembre de 1975, feia un hit parade de les prohibicions durant els darrers sis mesos. Per exemple, el número 1 era Lluís Llach, que en tenia 40, Ramón Muntaner 23, Pi de la Serra 14, Xavier Ribalta 9, etc i així fins a un total de 25 grups i cantants entre els quals m’incloïa. Això pel que fa a prohibicions, però també hi havia multes. La Cartellera Túria, de València, en el seu número 666, del 25 al 31 d’octubre de 1976, es feia ressò de les multes governatives “als organitzadors de l’Aplec de la Plana, 50.000 pessetes. Al cantant Maties Segura 25.000.” També relatava la multa, de 250.000 pessetes, als organitzadors de la Trobada dels Pobles, que es va celebrar a l’estadi del Levante. Pel que fa a aquesta multa (ja que no va ser l’única), mai no vaig saber en concret perquè va ser. Siga per cantar o per fer de presentador d’aquell IV Aplec de la Plana. I com a presentador vaig llegir un comunicat dels partits, sindicats, etc. que convocaven a una missa a la cocatedral de Castelló en memòria dels cinc activistes

tidos, Aministia total”, Per la legalització de tots els partits, Amnistia total, Estatut d’Autonomia”, etc. Circulaba por la plaza de América de esta ciudad, con grave perturbación para la circulación rodada. Por la hora en que se produjo tal marcha, número de vehículos participantes y lugar donde se llevó a cabo, su trascendencia fue notoria y grave la afección al uso normal de las vías públicas”. Entre els multats hi figuraven Enrique Lino Esteve Colomina, José Vicente Hernández, Empar Senís, Pepa Simbor, Laura Useleti, Juan Antonio García López, José Luis Santos Rubio, José Bixquert Campos, Enrique Gómez Alba... fins a quinze persones. El nom d’algunes d’aquestes persones pot ser que us serà familiar. Això passava el 19 d’abril de 1977. Perquè eixa és una altra part de la història. Els joves cantants, com els poetes, els escriptors, etc., quasi tots, estàvem compromesos també en la lluita per la democràcia i el restabliment de les llibertats. Militàvem en partits d’esquerra i nacionalistes i com a bons militants que érem, estiguérem en llocs de direcció o en la base, eixíem a fer les accions que tocava. La cançó, no hi ha dubte, formava part d’aquest compromís per la recuperació de les llibertats. L’escenari era

Miquel Gómez

afusellats per Franco (tres membres d’ETA i 2 del FRAP). Clar, no era una missa habitual qualsevol, era una mena de “cita”, ja que en acabar la missa es va formar ràpidament una manifestació contra el règim que va acabar també ràpidament com havia començat. En aquell moment hi havia sectors de l’església molt compromesos amb els moviments obrers i progressistes, i hi havia reunions que es feien als seus locals, eren una mena de lloc d’asil, fins que els “grisos” (la policia nacional de l’època) se’n cansaven o portaven una ordre per desallotjar o detenir els concentrats. Recorde una multa, aquesta de 5.000 pessetes, per un concert, però que també em desconcertava, atès que hi figurava en la comunicació “membre del grup Al Tall”. No sé si al meu representant li faltava la fitxa d’algun membre d’Al Tall per a un concert i hi havia posat la meua fitxa per la del músic o és que el “xivato” que escoltava el concert pensava que era membre d’Al Tall. I, per acabar en l’apartat de les multes, en tenia una altra de 25.000 pessetes, aquesta també ben “merescuda” per haver format d’una “caravana de vehículos, con banderas rojas con la hoz y el martillo y con pancartas en las que se leía: “Por la legalización de todos los par-

Miquel Gómez

Música i músics a Castelló

una mena de trona des d’on intentar explicar moltes de les inquietuds que teníem alguns. Si es vol, era també una manera de fer política: “Ja estem farts de juraments mai no complits d’esperances fallides que de velles s’han podrit. Que tinc el cap calent de tant de pensament. Sempre la mateixa història. Sense fi, pegar voltes a la nòria. Endavant company, vull que sigues ben valent Quan arribe el teu moment.” (Fragment d’Endavant company –o Endavant soldat- segons hi convenia, homenatge a la Revolució dels clavells de Portugal. Lletra de l’autor)

Recorde molt bé els debats per les lletres de les cançons. Llavors, algunes de les lletres de les cançons tenien un alt contingut “polític”. Fins i tot a algú li deien que era massa “pamfletari”. Per tant s’havia d’anar en compte en la manera de dir les coses que es volien expressar per no

ser massa directe. Qüestió difícil, ja que el públic volia escoltar i cantar paraules com ara “llibertat” i símils relacionats. Per altra banda si s’era massa explícit es corria el risc que les cançons no passaren la censura. “Si les panxes estan buides... Poesia. Si et callen per la por podràs pegar patades, encara que no molt fort. Por, poesia Si se cap consciència Et van llevant l’essència... Por, poesia.” (Fragment de Poesia, on es jugava amb les possibles connotacions de poesia i policia, de similar pronunciació. Lletra de l’autor)

També hi havia cançons d’amor. Amb tendresa i poesia que intentaven superar els tabús que sobre l’amor i el sexe s’havien encarregat de fomentar l’esglèsia i el sistema. Repressió sexual a la qual els joves anàvem vencent a mesura que anàvem descobrint la vida pel nostre compte, com podíem.

“Com xiquets d’amagatalls buscàvem els indrets prohibits pels més grans. Plens de fred i a mitja llum, sense saber i mig al tum tum ens vàrem voler. De primavera , de primavera sí, de primavera Sabíem que el món era d’ells però per dur la barca al moll teníem els aparells i l’estel brillant al nord que cuida dels vaixells.” (Fragment de “De primavera”, lletra i música de l’autor)

I la preocupació per les coses quotidianes de la vida, pel pas del temps, per la vida al poble, en aquest cas al meu, Morella, vista pel vell jubilat o “retirat”. “Ja t’has retirat, has deixat el mas, ara uns altres el portaran. Ja s’ha acabat de treballar al tint, d’anar als telers, fer de manobrer. Per això per tu ja no passa el temps: contro, recontro i Sant Vicent” (Fragment de Contro, recontro i Sant Vicent, expressions del joc de cartes de la botifarra, propi, entre altres comarques, de la dels Ports. Lletra de l’autor)

Per suposat, encara que està implícit en aquestes reflexions, es feia una opció clara i evident per cantar en

valencià i sols en valencià. Això suposava, d’entrada, deixar d’arribar als grans mitjans de comunicació per tal d’arribar al públic majoritari, que, com ara, escolta els cantants en castellà o en anglès que li posen les ràdios i la televisió pública (abans sols n’hi havia una). En aquells moments això estava agreujat per un règim que no permetia la crítica ni la llibertat d’expressió i, per tant, tots aquests cantants i grups estàvem prohibits, excepció de la feina meritòria d’alguna ràdio que abans he comentat. Aquestes circumstàncies feien que, tret d’alguns cantants consagrats, com Raimon, Lluís Llach, Maria del Mar Bonet, Ovidi Montllor i algú més, no fóra possible viure de la cançó. Moltes vegades anàvem a actuar a llocs on la “paga” era que et convidaren a sopar perquè els diners, si se’n recollien, era per a tal o qual activitat de l’associació de veïns, del grup cultural, etc. que et contractava. I nosaltres contents de poder ajudar-los i de poder cantar.. A més, hi havia un problema indefugible: s’havia d’optar per professionalitzar-se, estudiar música, cant, etc. com cal, o deixar-ho córrer. I això realment em feia por, per dubtar de la vàlua de mi mateix i per les circumstàncies de l’època. També estudiàvem (o ho fèiem veure) o treballàvem. I molts ens cremàrem en l’intent. La cruïlla en què jo em trobava a finals de 1977 es va desfer a principis de 1978. Havia demanat no sé quantes pròrrogues i havia d’anar a la “mili”. No es lliuraven ni els cantants. Quan hi vaig tornar, al març de 1979, després de quasi un any i tres mesos “servint a la pàtria” en Còrdova i en el Castilla 16 (Badajoz) el món i la situació política havia canviat. I la meua vida personal també. Havia conegut una dona meravellosa que m’ha acompanyat fins avui; i vam tindre un fill que amb el pas del temps havia de donar classes de català en un institut, com ella. I més endavant un altre fill que estudiaria comunicació audiovisual. D’alguna manera s’ajuntaven dues vessants de les quals hem parlat en aquest escrit.

Música i músics a Castelló Servei de Llengües i Terminologia de la Universitat Jaume. Allí em trobareu per al que necessiteu. En recordar tot allò no puc evitar les comparacions amb els aplecs actuals i les circumstàncies polítiques i socials que vam viure amb les que vivim avui, i com encara quan acabe d’escriure aquestes línies, un 20 de novembre amb l’enrenou motivat per demanar l’oficialitat de la llengua a la Unió Europea, molts dels motius pels quals lluitàvem continuen encara vius i sense resoldre’s. Quasi trenta anys després!: el país, la llengua, la solidaritat, la pau... Però encara, també, companys de la Colla Rebombori i jo vam caminar junts fa uns mesos en la manifestació contra la guerra d’Iraq sota la mateixa pancarta, com tants milions de persones arreu del món. Mentre hi haja colles com aquesta segur que hi ha motiu per l’esperança.

Cèsar Mateu

Els companys de la cançó havien acabat la carrera, se l’havien deixada a mitges (com jo) o estaven treballant. Els partits polítics s’havien legalitzat, i alguns dels que hem descrit es dividien i desapareixien, però la vida continuava. Havia de continuar. Els meus amics i amigues de la cançó ara són professors, guàrdies forestals, treballadors de banca, de la sanitat, etc. Encara en queda algun que de tant en tant canta, com els d’Al Tall o Lluís Miquel o Paco Muñoz o treballa en algun estudi de música o de doblatge. I Rafa Xambó, que, en un revival, ara es diverteix tocant amb La Fusteria. Jo he acabat fent allò que sempre m’ha agradat i que sempre he fet, però, com diu un amic, ara cobrant, intentant treballar, modestament, per la defensa de l’idioma, per la promoció lingüística, com a tècnic en el

Auditori de Castelló, 2004

Una dècada de ràdio i música en català Marcel·lí Fernàndez

Diu que, enguany, la cosa va del món de la música. Jo confessaré, no sense certa vergonya i tristesa, que no sóc músic. Tret d’haver estudiat solfeig i travessera un parell de cursos al conservatori i haver bufat darrere d’una dolçaina uns pocs anys. Per tant, la meua relació amb la melodia i l’harmonia ve donada per l’experiència radiofònica al llarg de quasi bé onze anys. Aquesta activitat, que m’ha ocupat durant poc més d’una dècada, ha tingut dues característiques fonamentals: l’amateurisme i la difusió de la música d’expressió catalana, amb el seu variat espectre dialectal. Ràdio Escola Benicàssim, una oportunitat perduda Tot va començar cap a l’estiu del 94 arran del contacte amb un amic i company del grup d’animació “Curumbela”, Natxo Navarro, actualment conegut contrabaixista del món jazzístic castellonenc. Ell havia començat feia poc, juntament amb d’altres, a confeccionar una programació radiofònica en una nova emissora que s’havia muntat a Benicàssim a la segona planta del Casino. Allò era una iniciativa d’una gent que provenia de la Safor, si no recorde malament. El cas és que el meu amic em va convèncer i, com que a Ràdio Escola Benicàssim (REB) volien omplir la graella, la meua proposta va ser acceptada. Faria un espai de música en català. Cal dir que els fundadors de REB se’n dugueren des de la Safor un bon grapat de discos però, d’entre tots els LPs i singles, solament una quinzena eren aprofitables per al meu programa.

OCULTS. Vila-real, setembre 1996

Música i músics a Castelló

Ara necessitava un nom i una sintonia, cosa gens fàcil, ja que havien de ser una síntesi de la filosofia del programa. Després de cavil·lar una mica em va sorgir “L’Amagatall” com a nom i per a la sintonia, vaig triar un tall de folk-rock instrumental del grup reusenc Tradivàrius, Sardina cuita del CD Bruixes, (AZ Records, 1993). Casualment, aquell mateix estiu, Tradivàrius va actuar a l’Aplec dels Ports, celebrat al Portell de Morella el juliol del 94. A l’octubre del 95 canvià la sintonia per un altre tall del ELÈCTRICA DHARMA. Castelló març 1997 mateix CD Bruixes, titulat Matinades. Calia de seguida posar fil a l’agulla. Calia donar-se a conèixer a les companyies discogràfiques i contactar amb la major quantitat possible de grups i de solistes. Faxos, cartes i, sobretot, telefonades feren que començara a conéixer músics, mànagers i encarregats dels departaments de promoció. A mesura que passaren els anys, vaig conéixer personalment uns quants personatges d’aquest món i he de dir que n’hi ha de tots els colors com a tot arreu. Bé, després de diversos canvis de dia i hora, definitivament, durant un parell d’hores els dimarts a la nit, s’hi instal·là “l’Amagatall”. Convidava la gent a participar telefònicament per a confeccionar una llista dels set més votats (ni 10, ni 25, ni 40); sempre que era possible feia una entrevista, generalment, via telèfon; oferia informació sobre concerts, grups, festivals, curiositats, etc. De tant en tant, sortejava alguna samarreta, que aconseguia gràcies als grups, o algun single de vinil (els Cds començaven a fer la seua aparició). Unes poques entrevistes foren en viu a l’estudi, com ara amb Bosque Mitago, Illa Ferrada, Ocults, Inadaptats i Banda Bassotti, que són italians però tenen molta relació amb grups d’ací i a l’últim disc hi ha inclosa una cançó d’Al Tall. En ocasions s’hi presentaven oients a l’emissora, com aquella ocasió en què vingueren un parell de xiques de Vila-real, amb un tros de coca malfeta o de poma. En aquests casos, jo al·lucinava i alhora agraïa les visites i supose que els/les visitants tindrien la curiositat de conèixer la fesomia que s’amagava darrere d’una veu. Ara que, per a sorpresa gran, una telefonada d’un oient des d’un poble de la Vall d’Albaida tot i ser una emissora, teòricament, d’abast local!. Durant el meu pas per tres emissores durant una dècada, mai ningú em censurà el contingut del programa. I això, crec, fou perquè no es preocuparen gaire pel decurs de l’espai radiofònic i/o pel desconeixement de la música en la nostra llengua. Ja sabeu, la gran majoria coneixen Al Tall, Lluís Llach, Els Llauradors i quatre més, sense desmerèixer ningú, i quan furgues i aprofundeixes una miqueta, com ha estat el meu cas, descobreixes que hi ha molts grups i solistes amb un ampli ventall d’estils i propostes. Vull

dir, he estat jo qui m’he autocensurat potser més vegades per la qualitat d’algunes gravacions que pel contingut d’un bon grapat de textos. De fet, hi ha moltes lletres, que al tenir com a suport sonor ritmes estridents, es fan difícils d’entendre si no pares bé l’orella. Més d’un oient, casual o no, s’hauria pujat per les parets, si n’haguera comprés algunes. Açò em recorda una anècdota. Un cap de setmana vam fer una escapada, amb uns amics, al pantà de Sitjar i, tot vorejant l’embassament, hi ha la carretera amb murs d’obra en els revolts. Doncs bé, un parell de pintades que engalanaven un tram del mur, hi deien: “¡L’Amagatall, Ojo !”, i tot seguit, uns símbols nazis. Casualitat?. A Ràdio Escola Benicàssim el tracte era cordial però, siga que era una emisora il·legal o al·legal i la gestió de l’empresa no degué ser la desitjable, mig any abans de finalitzar el meu pas per REB, ja no disposàvem de telèfon ni fax i l’ambient es va enrarir i, per consegüent, després de les vacances de l’estiu del 97 hi hagué la gran desbandada. Se’m va quedar un cert regust amarg de la meua experiència a Benicàssim. Com de desaprofitament d’una infrastructura ja muntada. Altra gent entrevistada, a banda dels esmentats adès: Pixamandúrries, Fines Herbes, P. G. Band, Gra Fort, Cendraires, Fil d’aram, Sau, Capdetrons, Aula Magna, Not tallis, Dropo, Remigi Palmero, Tradivàrius, Oidà, Bajoqueta rock, Neatles miris, Slips, Urbàlia Rurana, Pirats, Budellam, Els Pets, Whisky’ns cullons, Milers d’Avis, Sui generis, Al Tall, Tres fan ball, Gossos, Senglar, Impresentables, Matamala, Dr. Calypso, Skatalà, Primera Nota, Tancat per defunció, Quòniams, Knockouts, Ja t’ho diré, Munlogs, Blues de rostoll, Miquel Sala, Pere Rocam i Gramoxone Ska band. Si fa no fa el 75% corresponen al Principat, el 23% al País Valencià i la resta a les Illes. Ràdio Mannà: una estada breu i diferent La següent experiència fou a Ràdio Mannà, una emissora autogestionària, del novembre del 97 a finals de setembre del 98. A Benicàssim havia coincidit amb gent que retrobaria ara i després a Ràdio Vila-real. La filosofia d’aquesta emissora pirata era diferent de l’anterior. Autogestió, programació alternativa i gens comercial. Les portes estaven obertes, i supose que ho estan encara, a quasi tota mena de propostes musicals. El seu senyal no abastava, ni de bon tros, el mateix que la de Benicàssim. Hi arribava al Grau i Castelló però amb importants zones d’ombra. Tanmateix, això no treia il·lusió a la meua tasca. Era qüestió d’aprofitar tots els contactes fets anteriorment i quan podia, assistia a concerts celebrats a Castelló,

QUIMI PORTET. Castelló, 1997

Música i músics a Castelló

rodalies i, de tant en tant, a altres llocs més llunyans. El canvi dugué un nou nom al programa i vaig recuperar la primera sintonia de REB. Finalment sorgí Rockbombori (de rock i rebombori, fàcil eh?). La casualitat va voler que el dia de la primera emissió del Rockbombori vinguera a fer promoció d’un disc, Quimi Portet. Feia poc El Último de la fila s’havia dissolt i, just ara, el Quimi treia un CD en solitari, Hoquei sobre pedres, (Perro Records, 1997) amb la col·laboració del seu ex company, Manolo García, en una cançó. En realitat, era el segon disc en solitari, ja que el 1986 publicà en el segell madrileny Gasa, Persones estranyes. Ara que encetava una nova etapa, fins i tot tenia il·lusió per baixar al País Valencià a fer promoció, cosa que no ha fet amb tres discos posteriors. Encara que sí ha accedit a entrevistes per telèfon. Tot i no comptar amb tants mitjans com les altres emissores, això no fou obstacle per aconseguir un bon grapat d’entrevistes telefòniques o enregistrades en concerts. En aquesta ocasió, l’origen dels interpel·lats està més igualat: Feliu Ventura, Al Tall, El cau del llop, Brams, Sopa de cabra, Tres fan ball, Sangtraït, Ja t’ho diré, Gums, Esteve Genís, Maria Cinta, Grup El Millars, Malajunça (ex-Gramoxone), Dropo, Ocults, Munlogs, Elèctrica Drama, Kitsch i Riu sec. Per qui no conega la totalitat del noms esmentats, cal dir que hi ha representada una pluralitat pel que fa a estils musicals i propostes temàtiques en els textos. Ràdio Vila-real: fer-ho en català, és possible i normal Fou a Vila-real on la conducció del programa es dilatà més en el temps, quasi bé cinc anys i mig (octubre del 1998 al març del 2004). Ràdio Vila-real, a diferència de les anteriors, és una emissora privada, comercial, d’àmbit local però que hi arriba a bona part de les comarques castellonenques i amb una vida d’uns dotze anys o més, ara mateix. Ací vaig coincidir amb col·legues de REB i Ràdio Mannà. Després de ballar unes primeres setmanes dins la graella de programació, vaig poder triar la nit dels dilluns, pràcticament l’únic dia que no hi ha futbol a la tele, per a continuar la meua tasca didàctica de difusió de música del nostre país. Continuà el Rockbombori però amb sintonia nova: Galop de cortesia del CD Racó de món (Picap, 2003) de la Companyia Elèctrica Dharma. A aquestes altures ja no feia llistes ni res semblant i després d’haver oferit en diverses ocasions un telèfon per tal que els i les oients hi partici-

L’HAM DE FOC. Vila-real, novembre 1999

paren com cregueren convenient, ho vaig deixar córrer donada l’escassa participació. Em vaig centrar en aconseguir el màxim d’entrevistes i en punxar tot allò que no és gaire comercial: alguna coseta de jazz, rock progressiu o laietà, cantautors, gent que començava amb maquetes. En fi, com més diversitat millor, però també aprofitant les poques coses que enviaven les discogràfiques a la ràdio i sobretot, deixant sonar les cançons senceres, cosa que sempre he intentat. A Ràdio Vila-real, quan vaig aplegar, ja tenien una nombrosa discografia en català però insuficient, és clar. Al llarg dels anys, els contactes fets directament amb els músics m’MIQUEL GIL. Vila-real, maig 2002 han proporcionat més material que les discogràfiques més importants, que en són, si fa no fa, n’hi ha tres. En els darrers temps molts grups i solistes estan optant per l’autoedició i autogestió del seu producte. També he d’agrair la col·laboració de moltes persones a l’hora de prestar-me discos per tal de radiar-los. Vull destacar-hi la contribució de l’Adolf de Les Alqueries. És quasi impossible comptar amb tota la discografia editada, susceptible d’incloure en aquest espai radiofònic. Ací, la llista dels que han passat pels micròfons de Ràdio Vila-real és molt més extensa. N’hi ha que han estat entrevistats en més de dues i de tres ocasions: Big Mama (blues), Solcavents (folk), Sant Gatxo (rock), Desconcert (rock), Four on six (rock‘n’blues), Dusminguet (mestissatge), El Pont d’Arcalís (Folk), Carles Enguix (cançó), Els Penjats (ska), Tralla (fol. d’autor), Suso Rexach (cançó), Urbàlia Rurana (Fol.), Bajoqueta rock (rock), Van de kul (pop-rock), Les Pellofes radioactives (rock), Brams ( rock insurgent), Gra Fort (rock), Pinka (rock), Ja t’ho diré (pop-rock), Fora des sembrat (rock), Metall i So (rock metàl·lic), Ki sap (ska), Quimi Portet (pop-rock), Paco Muñoz (cançó d’autor i infantil), Biel Majoral (cançó d’autor i tradicional), L’ham de foc (Fol. d’autor), Ai Ai Ai (rumba catalana), Al tall, Siluets (blues), Alara Kalama (cançó d’autor amb regust flamenc), Saüc (Fol.), Cluricaun (Fol. catalano-celta), Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries (folck de les terres de l’Ebre), Inadaptats (hardcore), Atzukak (ska), Mama Set (poprock), Al Mayurqa (folk), La Portátil FM (Fol. ), Nou Romancer (Fol.), K-gun-de’s (hardcore), Eva Dénia (estàndards de jazz i swing), Els Bandolers (hardcore), Òscar Briz (cançó d’autor), Antònia Font (pop), Joan Amèric (cançó d’autor), Traüt de tarí (Fol.), Petit fours (pop), Kurt cats (rock), Miquel del Roig (cançó), Els Bourbons (pop-rock càustic), Pep Poblet (saxofonista), Pomada (Fol. tradicional i amb bases programades), Blues de picolat (blues des del Rosselló), Sol de nit (Fol.), Kingstones (reggae i ska), Calabruix (folk), Blat segat (Fol.), Sa Cobla (Fol.), Atzawara (Fol. d’autor), Bitayna (Fol.), Els Cosins del sac (Fol.), Samfaina de colors (infantil amb sonoritat Fol.), Santi Arisa (cançó d’autor), Les Violines (Fol.), Andana (Fol.-rock), Verdcel (cançó combinada amb actors), Casual (rock sinistre), Kop (crossover),

Música i músics a Castelló

Syphosis (ska), Elèctrica Dharma ( rock amb denominació d’orígen), Obrint Pas (ska-core), La Carrau (Fol.), Miquel Gil (cançó-folk d’autor o ara també, world music), Aluminosis (hardcore), Sva-ters (ska), Riu sec (Fol.), Maria Laffitte (Fol.), Bubu Prats (rock ‘n’blues), Papa:noes (pop), Sutrack (pop-rock), Joan Carles Villalonga (cançó d’autor), Owix (Fol.-rock), Revolta 21 (hardcore), Tipuaixí (hardcore), Oprimits (ska-core), Munlogs (pop guitarreo), Fortabarreja (Fol.), 4 gats (pop-rock), Mallacan (hardcore en aragonés), Cheb Balowski (mestissatge), Aïsha (Fol. electrònic), Sitja (Fol. d’autor), Eduard Canimas (cançó-rock d’autor), Arròs caldós (hardcore amb dolçaina), Lax’n’busto (rock), Néstor Mont (cançó d’autor), Gadegang (Fol. electrònic), Sapo (rock metàl·lic), La Gossa Sorda (ska-core), Adesiara (cançófolk), Jose Galindo ( harmonicista amb sonoritats mediterrànies), Sonadors de la Guaita (Fol.). Que conste que les etiquetes són només orientatives, ja que la quasi totalitat dels grups i solistes practiquen un grapat divers de ritmes. A més, ja sabeu que açò de la música és molt subjectiu. Algú trobarà a faltar en aquestes llistes d’entrevistats noms coneguts i, fins i tot, icones nostrades (Raimon, Llach, Bonet, etc) però vaja, circumstàncies diverses no ho han volgut i, a més, sempre he considerat que la promoció feia més falta als que començaven.

Anècdotes i altres comentaris Una de les sorpreses, fruit de la relació amb músics, és el lligam familiar d’alguns d’ells amb les comarques de Castelló. És el cas de membres de tres grups de Barcelona; Jordi Pitarch, músic i mànager dels Sòviets, amb pare originari de la Plana Baixa; Joan Ortega, cantant del grup Milers d’avis, d’ascendència morellana i, finalment, Eugeni Gil, de la Portátil FM, nascut a les Fonts d’Aiòder. La implicació en el muntatge d’alguns concerts també ha comportat experiències de tot tipus. Ja ho diuen, ja , que s’aprén més dels fracassos que dels èxits. Vaig propiciar el contacte d’una mànager amb una sala del polígon del Castàlia. De resultes d’això, el 7 de maig del 96 vingué des de Reus un jove grup, Whisky’ns Cullons, que començava a despuntar pel Camp de Tarragona. El cas és que al concert van asistir unes quinze persones. Quan l’actuació finalitzava s’omplí la sala de personal que hi anava de marxa. A pesar de tot, la mànager em comentà que al grup li aniria bé aquesta lliçó d’humilitat. Amb motiu de la Diada del 25 d’Abril, Acció Cultural del País Valencià, celebrava des del 1992 un macroconcert a València i d’això, els primers anys se n’encarregà qui avui dia és diputat valencià d’ERC a Madrid. Però, a les edicions de 1994 i 1995, els concerts Tirant de Rock foren descentralitzats. El 1994, el III Tirant arribà a Vila-real al maig amb l’actuació de Trucs, Anselmos i Torsions dins la primera edició d’un concurs de maquetes. Com a grups convidats hi actuaren, a instància meua i tenint en compte els gustos de la meua audiència, els bergadans Brams i els mallorquins Tots Sants. La resposta del públic tampoc fou la desitjada, tot i haver-hi unes 300 persones, dins una nau descomunal d’un magatzem de taronges.

A l’edició següent, IV Tirant de Rock, el festival es repartí a terres castellonenques durant el març a Benicarló amb Anselmos, Gra Fort i Sau i, a finals d’abril a Castelló, feren acte de presència, Senglar, de Carcaixent, i Brams. Una altra manera, sense implicar-s’hi tant, és comentar els concerts o festivals a celebrar o entrevistar els organitzadors, com fou el cas de les dues primeres edicions del Guirigall d’Ares del Maestrat, durant el juliol del 2002 i 2003. Una iniciativa molt meritòria i a recolzar. D’una altra banda, i tenint en compte la nostra posició perifèrica respecte del cap i casal barceloní, que és on està el rovell de l’ou, qualsevol mitjà era bo per a informarse sobre el món musical que ha estat objecte de la meua dèria. Hi ha hagut un grapat de revistes com ara EsBAJOQUETA ROCK. Torreblanca, maig 1999 (Festa per la Llengua) pai music, Musica’t, Caramella, Folc, Enderrock i alguna altra que m’han ajudat a conèixer la realitat musical més enllà de la Sénia i el Palància. Actualment, Enderrock, és la revista més consolidada a nivell nacional i, dins el mateix grup editorial, s’hi troben Folc i Jaç, publicació dedicada al jazz d’ací i de la resta del món, però escrita en català. Avui dia, amb internet, hom pot obtenir informació de qualsevol grup o solista. Cap al gener del 94, durant el concert d’un grup femení de rock, Draps bruts, a la sala Vil Blues de Vila-real, vaig conèixer un col·lega de Ràdio Badalona i alhora redactor d’una revista nova en català i que recolzaria la nostra música, l’Enderrock. Amb el temps, inclús van publicar-me una ressenya sobre un concert d’Obrint pas i Su ta gar fet a Castelló. Diuen els experts, que l’anomenat rock en català, sorgí a les comarques. Dos focus musicals primordials foren (i encara) Girona i Reus-Tarragona. Ja, de bon començament, vaig relacionar-me amb mànagers, músics i col·legues radiofònics de Reus. Per això agraisc que se’n recordaren de mi per a participar en les dues primeres edicions, com a jurat en la preselecció d’un concurs que començà el 2003, organitzat per Punt 6 Ràdio de Reus. Dividiren els Països Catalans en 8 zones i jo havia de seleccionar, en la primera fase, les 20 millors maquetes d’entre el total de rebudes, excepte les pertanyents a la meua zona. Una de les coses per les quals ha valgut la pena dedicar-hi poc més d’una dècada a difondre la música d’expressió en català és, senzillament, aparèixer en el capítol d’agraïments del primer disc editat per dos grups del País Valencià. Tan sols això ja et satisfà a bastament. Ara, la difusió és major que fa 10 anys, parle en general i a nivell de Països Catalans. Tot i això, la presència en els mitjans públics valencians és pràcticament inexistent i la poca música en valencià que hi he sentit alguna volta és tradicional. Es veu que el pop-rock i estils propers fan nosa.

Música i músics a Castelló

He volgut deixar per al final un darrer llistat. Gent de les comarques de Castelló, que al llarg d’aquests anys de ràdio, he escoltat, conegut o n’he sentit a parlar d’ells. Uns quants són d’expressió catalana total, altres ho fan de manera parcial. N’hi ha que han gravat algun disc o que ja s’han desfet. Estic convençut que la llista serà incompleta. Amplieu-la, vosaltres que de ben segur, coneixereu d’altres no inclosos: Tom Bombadil, Samaruc (Betxí), Illa Ferrada, Makis, X-fanecaes, Tensos, Gargamboig, Karraska, Pere Rocam (Vila-real), Fèlix Estop, Four on six, Saüc, Aluminosis, 4 gats, Sitja, Contratempo (ex Barreja), Adesiara (Vilafranca), Jose Galindo, Agraviats, Ghetto, …

INADAPTATS. Castelló, abril 2000

És l’Oria de la dolçaina Pep Oria

Per què i quan la dolçaina als conservatoris? Amb aquesta qüestió que es plantegen músics, dolçainers, gent del món de la festa i del folklore, comence a contar les meves experiències personals, des que vaig agafar una dolçaina per primera vegada allà per 1978, fins láctualitat, quan aquest instrument popular ha assolit un nivell de qualitat i de professionalitat i de “majoria d’edat” que, al meu entendre i el de molta més gent, el fa digne d’entrar amb tots els honors a formar part de la família d’instruments de vent que tenen ensenyament reglat als conservatoris. El Ministeri d’Educació ha reconegut els seus estudis en un Reial Decret (*) de fa ben poc, ja que en el 1463/2001 de 27 de desembre, sols va reconéixer els estudis de “Grau elemental i mitjà de Gaita, Guitarra Flamenca i Txistu”i també el “Grau mitjà de Flabiol i Tamboril, Tenora i Tible”. Però els polítics s´havien oblidat de la dolçaina, d’aquest tub cònic de fusta -gobellet, cos i campana formant la dolçaina pròpiament dita- amb la pipa, de doble canyeta, i el tudell de complements imprescindibles, proveït d’una sèrie de forats, sense claus, que es tapen amb els dits. Per fi, després de tants anys revindicant-ho, el Ministeri dÉducació i Ciència, ha reconegut el Pla déstudis i el marc legal ja és una realitat. Ara, faltarà adequarlo a la idiosincràcia valenciana, pel que fa a qüestions estrictament musicals i d’organització. Cal, per tant, esperar que el procés siga ràpid i el proper curs els nostres conservatoris ja puguen, contractar un professor que haurà d’acreditar, estar en possesió de la titulació dún altre instrument i també haver cursat els estudis del Pla de la Dolçaina de Xavier Richart, que ell mateix imparteix al Conservatori José Iturbi de València. Actualment, aquests estudis, també els dóna a la Universitat (*) REAL DECRETO 2194/2004, de 25 de noviembre, por el que se crea la especialidad de Dulzaina en el grado medio de las enseñanzas de Música y se establecen los elementos básicos del currículo de esta especialidad. (BOE núm. 299) del dilluns 13 de novembre de 2004.

Música i músics a Castelló

Popular de lÁjuntament de València el professor Alejandro Blay, que és el meu mestre de dolçaina des del curs 2001-2002. Espere que el proper curs el conservatori professional de música de Castelló tinga ja professor titular de dolçaina, o més d’un o d’una, si escau, si es fa necessari per la demanda i la capacitació del posssible alumnat. El 1973, amb 15 anys, vaig entrar a la Banda “La Esmeralda” dÁlmassora, per tocar el saxo tenor, que havia començat a estudiar als 10 anys a léscola déixa banda, primer amb el mestre José Bort, i després vaig completar la formació amb el mestre Salvador Llorens que va ser qui em va animar a estudiar al Conservatori de Castelló, que aleshores estava al carrer d’Antoni Maura. Entre els anys 1976 i 1978 vaig estudiar dos cursos de solfeig i un de saxofó amb el professor Manolo SePregó de Santa Quitèria. Almassora, 1980 garra. En aquells anys jo no coneixia la dolçaina, fins que en un dels molts “Aplecs”, festívols i reivindicatius, que es van celebrar a les nostres comarques en els darrers anys setanta vaig veure en una actuació de lÁgrupació Folklòrica El Millars, com ballaven les danses Guerreres de la Todolella i altres balls, i, de seguida, em va interessar la dolçaina, l’instrument solista d’aquelles peces, que després vaig saber que era de la família dels oboès i a l’Edat Mitjana era més aviat propi d’ambients cortesans i cultes. Al cap de pocs dies li vaig preguntar a mon pare: - “Què et pareix si em compre una dolçaina?” i ell em va contestar: “Si aprens a tocar-la, te la pague jo!” No m’ho vaig fer repetir i em vaig comprar una del model que deien “blasquera”, perquè eren iguals que la de Joan Blasco, i un mètode que va editar l’editorial Piles, aquell mateix any de 1978. Amb dèneu anys, el mètode de J.Blasco, i els coneiximents que tenia de solfeig i de saxofó, vaig començar, de manera autodidacta, a interpretar moltes melodies tradicionals, algunes de les quals ja les tocava amb el saxo, en la xaranga “La Makins Coollons Simphònica” que havíem format alguns músics de la Banda “La Esmeralda”. Un dáquells amics, Ximo Galí, que tocava el saxo alt, també es va comprar una, i de vegades, tocàvem junts els dos, sobretot en les festes del poble al cadafal de la “Penya la Brusa” formada també per alguns músics: Ramon Claramonte, Piñana, el meu cosí Juan José Oria i altres. Durant el curs escolar 1979-1980, al col.legi Cardenal Cisneros, hi havia un grupet de xiquetes, que aprenien a ballar dansaes, jotes, i altres balls populars amb membres del “Millars” que havien començat a donar classes de ball a les escoles. Una de les mestres, Esther Claramonte, que em conexia, em va preguntar: - “Per què no vens a la Escola i tocaràs la dolçaina amb aquest grupet?”. El cas és que sense pensar-m’ho massa em vaig animar i així ho vaig fer. Allí vaig conéixer Immaculada Puig i Isabel Escudero que van ser les que em van convidar a integrar-me a lÁgrupació Folklórica “El Millars” perquè s´havien quedat sense dolçainer. Tenia encara molt a aprendre, tot i que moltes de les peces que “El Millars” interpretava ho

Josep Miquel Carceller

Amb Matilde Salvador. Castelló, 1997

eren amb la rondalla. Amb unes cintes de cassette, vaig anar augmentant el meu repertori, sobretot dansaes, per a tocar per primera vegada en el Pregó de Santa Quitèria de 1980, acompanyant al grupet de ball del col.legi Cisneros i alguns membres del Millars: Lluís Pitarch, Pili Iturralde, Mabel del Calvario o Tino Tomás, tots ells avui desapareguts, que també isqueren a ballar. Va ser el meu primer gran repte com a dolçainer. A partir d’aleshores i fins lány 1997, quan es va fer la gravació del CD “El Millars, 20 anys”, vaig ser habitualment el dolçainer d’aquest grup de danses. Alguns membres del Millars de les primeres èpoques, com Vicent Pau Serra i Paquita Roca, anys després, van ser com jo, membres fundadors de “LÁssociació de Dansants del Corpus de Castelló” que va fer reviscolar aquesta festa tan emblemàtica a la nostra ciutat.. L’any 1980 va ser importantíssim per a la meua evolució com a dolçainer, sobretot per léstrena del “Betlem de la Pigà”. Com ja formava part del Millars i el grup participava en la representació d’aquest retaule nadalenc, basat en el text del poeta Miquel Peris i en la música de la compositora Matilde Salvador, doncs,... havia de tocar la “Tocata” déntrada del Betlem, la Dansa del Pastor (que la ballaven els balladors i balladores del Millars), i després encara quedaven els “Nanos”, en léscena d´Herodes. Mai no oblidaré les lliçons magistrals que em va donar Matilde Salvador perquè aprenguera bé les peces composades per ella. No sabria com explicar amb paraules com vaig viure aquells “ensenyaments” i quant vaig aprendre. Encara se’m posa la carn de gallina quan ho pense i recorde aquella primera representació al Teatre Principal i la meua participació amb Batiste Porcar de tabaleter. Per a lány següent, Matilde va reescriure la Tocata déntrada per a tres veus i jo que estava destinat a Jaca per fer el servei militar vaig rebre una carta de Paquita Roca que deia : -“Pepe, Matilde ha fet les tocates a tres veus. Telefona’ns i ens dius quina veu és la que tu pots tocar millor. Hem parlat amb Igual i Fernando del Rosario i diuen que la 3ª veu és la que aniria millor que feres tu, perquè no tindràs massa temps per assajar i et serà més fácil” Aquell Nadal de 1981 vaig poder vindre a tocar gràcies a unes cartes que van enviar al capità de la meua companyia, demanant que se’m donara permís per assistir a les representacions. En una dáquestes cartes, signada pel director del Betlem, Toni Porcar, aquest escrivia, entre altres coses: “…dicho soldado es solista principal de dulzaina en el Retablo Navideño del “Betlem de la Pigà” y su presencia se hace imprescindible para la brillantez de su realización…” així com una altra carta de lÁgrupació “El Millars” signada per qui era el seu president aleshores: Tino Tomás, en la qual també demanaven permís per a mi, per a les dues representacions, la tradicional de Castelló i un segona que vàrem fer a València.

Betlem de la Pigà. Castelló, 1997

Música i músics a Castelló

Com que amb la Banda “La Esmeralda” dÁlmassora anàvem a tocar tots els anys a Falles a Borriana i ens ho passavem tan bé -eren anys de joventut!- de vegades també ménduia darrere la dolçaina. Els fallers de la Falla Chicharro, que en tenien afició i que pertanyien a lÁgrupació Borrianenca de Cultura (ABC), em van demanar que donara classes allí, al local de la seua associació. Vaig tenir sis alumnes, durant quasi un curs i allí vaig conéixer un dolçainer de València: Josemi Sànchez, actualment membre del grup “Al Tall” i també dels “Sonadors de la Guaita” que LÁBC, també va buscar per a les classes. Josemi que, per aquells anys, 1980-1981, era alumne de lÉscola Municipal de Dolçaina de València, on estava de mestre Joan Blasco, em va ensenyar moltes coses, referides a tipus de canyes, tudells, exerCarnaval de Vinaròs, 1988 cicis, manera de traure el so, perquè jo fins aleshores tot ho havia aprés pel meu compte. De manera que gràcies a la seua generositat, i per mitjà d’ell i de manera indirecta, la figura del dolçainer Blasco va tornar a ser important en la meua formació. De veritat que varen ser bones lliçons per mi. De vegades, si no venia cap alumne, pel motiu que fóra, acabàvem tocant els dos junts i fèiem intercanvi de coneiximents i de tocates….. prova dàlló, és que jo li vaig ensenyar un passacarrer que tocàvem en la xaranga, i que ens havia ensenyat Vicent Ballester “el Llandero” el qual l´havia aprés en el carrer de Sant Xoxim de la Vilavella, on ell anava amb el trombó i tocava en festes amb els seus amics dállí. Doncs bé, com aquest passacarrer ens agradava tant, sempre estàvem tocant-lo amb la xarangueta que teníem en la penya “La Brusa” dÁlmassora. Així que, pensat i fet, el vam rebatejar com a “Himne de La Brusa”. Com en la xaranga jo tocava el saxo tenor, que està afinat en si bemoll, quan vaig aplicar les mateixes notes a la dolçaina, en la segona part deia: mi, sol, do, si, la, sol, la, si, fa, però aquest fa, seria natural, i en la dolçaina si toques el fa sostingut, sona diferent. Així que jo li’l vaig ensenyar a Josemi, d’acord com ho tocava amb el saxo tenor, amb la tonalitat de do major. Imagine que ell el va ensenyar per València, perquè després, en alguns mètodes de dolçaina com el de Xavier Ahuir, apareixia el passacarrer amb el nom de la Brusa (popular) i en realitat és del Carrer de Sant Xoxim de la Vilavella. I per a més prova és que s´ha transmés en el mateix to, do major, que jo li havia ensenyat a Josemi, i no en re major que seria allò més idoni i correcte per a interpretar-lo a la dolçaina. Més tard en un mètode de Xavier Richart sí que he vist la partitura en la tonalitat de re major. Siga com siga, les amigues i els amics de la Colla Rebombori saben molt bé que aquest passacarrer va esdevenir una mena d’himne i de cançó emblemàtica per a l’agrupació, des que l’any de la seua fundació, la Magdalena de 1990, li vaig posar lletra:

Miquel Gómez

“Rebombori ja som tots ací, quan les festes són a Castelló Rebombori serem els millors de les colles que hi ha per ací.”

Va ser aquell any de 1990 quan em vaig incorporar a “Els grills de la nit”, un grup que, bàsicament feia música per a la Festa de la Rosa al mes de maig a Castelló, tot i que també actuàvem en altres ocasions, com a l’estiu al Festival d’Havaneres de Benicàssim. Vam gravar un CD, l’any 94, titulat “Cançons de sempre”.Ramiro i Cento Francisco, Foli i Pepe Vallés, Manolo Cruzado, Xavier Garcia, Lluís Peris, Esteban Garcia, Secundí, Leoncio Gordo i Ximo van ser els meus companys durant cinc anys i van ser moltes les dones de Castelló a les qui vam rondar. En aquesta experiència vaig fer veus i vaig tocar percussió, flautes i saxo. Amb “El Millars”, vaig anar formant-me com a dolçainer de grup folklòric, sempre actuant de solista i formant parella amb un tabaleter. Cal reivindicar i no oblidar mai la importància d’aquest binomi, d’aquesta parella: dolçainer-tabaleter. De la tradició que tenen, del que han sigut i representat i del que encara ara, malgrat les diferents formacions creades al voltant de la figura del dolçainer, o de la dolçainera (la presència de la dona seria un altre punt a considerar, derivat, segurament de la grandíssima popularització que al llarg de les nostres comarques ha tingut de la dolçaina, dita també xirimita o xirimia al sud del País Valencià). És clar que la fórmula de colla i d’altres agrupacions permet fer diferents veus i enriqueix la musicalitat, però permeteu-me que faça un crit d’enyorança per la típica parella. Podrien recordar-se’n moltes, però a Castelló la que va ser emblemàtica, la que durant molts anys va ser única i va mantenir viva la flama de la música per dolçaina i tabalet, va ser la formada per José María Illescas i per Xamberga. Hi ha una foto del Corpus de 1984 en la qual estic tocant amb ells i a la que li tinc una estima especial, perquè deixa patent la continuïtat, lénllaç o com vulguem dir-ho, dúna generació de dolçainers a láltra. Doncs bé, en el Millars em van acompanyar de tabaleters entre altres: Lluís Martínez, Cèsar Agut, i després el rebomborià i tabalDITer: Eliseu Artola i del Campo, que ha estat, “el meu tabaleter”. Són incomptables els passacarrers, les dianes, les cercaviles, les danses pròpies del corpus nostrat, nanos, cavallets,...i altres actes en els quals ell m’ha acompanyat. Hi ha moltes anècdotes de les actuacions amb el “Millars” i més d’una vegada en vénen a la “pepòria”, com per exemple aquella vegada que actuàvem a Petrer i interpretàvem les Danses Guerreres de la Todolella. Quan anàvem per la tercera dansa em vaig quedar en blanc i de cap de les maneres era capaç de recordar com feia la quarta. Jo anava tocant la tercera una i altra vegada i dalt de l’escenari el desconcert era total. Els balladors Castelló, 1984

Música i músics a Castelló

s’aturaven, jo recomençava i tornava a equivocar-me i allò estava a punt d’acabar ben malament. Total que va vindre Tino Tomás que era un dels balladors i me la va xiuxejar a l’orelleta, i, finalment, vaig continuar-la bé. El públic ho va comprendre i em va aplaudir, però les balladores que estaven canviant-se de roba per a un altre ball, dins dels vestidors pensaven: -“A Pep, el dolça, li ha passat alguna cosa… segur!” Després cada vegada que recordàvem aquest fet, ens pixàvem de riure. Quan em vaig casar amb la meua estimada Carmen, la gent de “El Millars” va venir a la nostra boda, a lérmita del Salvador dÓnda, abillada amb vestits de festa tradicionals de les nostres comarques als segles XVIII i XIX, igual que nosaltres. A l’eixida, davant de lérmita, vàrem ballar la “Xàquera vella” però amb rondalla i a més van tenir el detall de regalar-me una dolçaina. Com en les primeres èpoques del Millars també ballava Salvaoret el de la Pobla Tornesa, i ell era i és, l´ànima del “Grup de Danses el Peiró”, també em va convidar a integrar-me en eixe grup, en el qual vaig aprendre nous balls: “LÁnguila” de Cabanes, el “Taraitaità”, les “Albaes de la Serra dén Galceran”, que les cantava amb lámic Salva Esteve, que també ha estat un dels meus tabaleters en cercaviles, Festes del Carrer Sant Pere i Sant Antoni dÁlmassora… Amb el Peiró, vam poder viatjar fins i tot a les Antilles Franceses, a Sant Martin i a Puerto Rico, per participar en festivals internacionals de dansa i folklore. Quines anècdotes, tocant la dolçaina amb la calor que feia i amb la manta al coll! Entre 1984 i 1987, la meua muller i jo vam ser fora de Castelló perquè el nostre treball, els dos som ATS, ens va portar a Cabra (Còrdova), on va nàixer el nostre fill Josep i després a Terol. Aquells anys quasi no vaig poder tocar la dolçaina, no tenia temps ni lloc. Simplement vaig poder tocar el saxo alt en la banda de música de Cabra i en la festa de Santa Cecília de 1985, també vaig tocar la dolçaina, i dies després en el periòdic local ”La Opinión” es va publicar la següent ressenya: “…Los asistentes fueron obsequiados por la Sociedad con un almuerzo y al final, el miembro de la agrupación, don José Oria Martínez, ATS. Afecto a la Residencia “Infanta Margarita”, ejecutó con la Dulzaina unos aires populares y la Banda de Música, el pasodoble titulado Ven, Cirila, ven…” i després el 1986 una vegada en Terol, amb la Banda de Santa Cecília d’aquella capital, vaig tocar el saxofó baríton. La dolçaina sols la tocava alguna vegada quan veníem a Castelló, al Corpus, per exemple o si hi havia algun viatge amb el Millars, com quan vam anar a Sòller (Palma de Mallorca) el 1985. A partir de 1987, quan ja estàvem ací a Castelló, ja vaig anar regularitzant el contacte dels meus llavis amb la pipa de dues canyetes i participant en actuacions de “El Millars” i “El Peiró”. Pels anys 90, ja ben instal·lats a la capital del riu Sec, a la capital de la Plana, vaig tocar moltes vegades en festes de Carrer de la ciutat que anaven reviscolant, com les de Sant Roc de Vora Séquia, amb Nicolau López, “Colau”, de tabaleter, a Sant Antoni de la Torre d’En Doménech, també vaig tocar molts anys amb ell, des de 1991 fins 1996. A partir de l’any següent i fins el 2000

ja em van acompanyar els “dos tabaleters de casa”: Ferran Carceller i el meu fill Josep Oria, que anaven formant-se aleshores, com a bons percussionistes al Conservatori de Castelló. Al mateix temps que anava fent actuacions amb el “Millars”, el grup “El Raval” de Vila-Real…..i com no, en les festes de la Magdalena, en el pregons i en els actes de la Colla Rebombori, de la que junt amb la meua família vaig ser membre fundador, en funció de l’estada de Josep com a alumne de l’escoleta, que ja no existeix, “La Bolangera”, l’única que aleshores, 1988-1989, feia l’ensenyament en valencià, en edat infantil. Allí també tocava a les festes. El Sant Joan de 1988, la primera vegada que vaig tocar-hi, el meu fill, amb tres anyets ja mácompanyava al tabalet. Jo seguia estudiant la dolçaina pel meu compte i llegint un mètode de Xavier Richart, vaig veure en la bibliografia que hi havia un concert escrit per a dues dolçaines i banda, de Joaquim Gericó. Al cap de poc el vaig sentir en un programa de Ràdio 9 dedicat a la música de les nostres bandes, interpretat per la banda d’Alcàsser que el va estrenar en 1992, amb els dolçainers Xavier Richart i Jacint Hernàndez, als quals anava dedicat. Em va semblar que també podria formar part del repertori de la nostra banda i com que per aquella època jo en feia de president, li vaig comentar al director Salvador Llorens si estava d’acord que compràrem el concert. Ho vam fer i aleshores vaig contactar amb Paco Magnieto, que coneixia de feia temps, ja que havíem coincidit amb els Dansants del Corpus. Li vaig dir: -“Paco, has sentit un concert de Joaquim Gericó per a dues dolçaines i Banda Simfònica?”. Em va respondre que sí i que a més a més ell en tenia una cinta enregistrada. Total que li vaig plantejar el repte: -”Tu tátreviries a tocar-lo?”. La resposta va ser afirmativa i ens vam posar a estudiar-lo i assajar sense assessorament extern. Intentàvem afinar i escoltar-nos lún a láltre. Aquest concert el teníem a les mans a principi de 1996, i el vam estrenar amb la UIM “La Esmeralda” dirigida per Salvador Llorens Rambla per al concert de les Festes del Roser déixe mateix any, al mes dóctubre, a l’aire lliure, en un diumenge molt calorós, a la plaça de Santa Isabel. Vam ser molt agosarats, donat el nivell que teníem tots dos aleshores, però vam tirar avant i el vàrem tocar. Sempre he pensat que en aquesta vida hi ha oportunitats que quan es presenten, si no les aprofites en el seu moment, no es tornen a presentar i és que com diu el refrany: “Quan passa el vent per la flauta, s’han de bellugar els dits”. Aquest concert l’havíem de repetir en novembre, per a la festivitat dels músics de Santa Cecília dáquell mateix any, al Saló d’actes de la Caixa Rural d’Almassora. La mala sort va fer que Salvador caiguera malalt i, de pressa i corrents, vàrem buscar al mestre Sidro Andreu que amb un únic assaig i havent escoltat la gravació de la cinta que teníem, ens va dirigir magníficament. Després, amb la banda d’Almassora, el vam toAlmassora, 1996

Música i músics a Castelló

car en dues ocasions més: a lÁuditori de Vila-real el 15 de maig de 1998, en el desé aniversari del Grup de Dolçainers de Vila-real, i a les Festes de Santa Quitèria déixe mateix any a Almassora, aquestes dues vegades dirigits de nou per Salvador Llorens. El Nadal de 1996, vam tocar com a DIT (Grup de Dolçaina i Tabal) en la representació nadalenca del Betlem de Costur, amb els tabaleters: Hèctor Prades i el meu fill. Paco Magnieto feia anys que amb altres dolçainers i tabaleters actuaven com a DiT, però es a partir dáquest any quan entren nous membres. Per a la Magdalena de 1997, ja vam fer actuacions per a les Colles Rebombori i Matapoll, amb tres dolçainers: Paco Segarra, Paco Magnieto i un servidor de vostés, i com a percussionistes: Hèctor Prades, Paco Ivars i Josep Oria, encara que en algunes peces participaren altres percussionistes de la Colla Rebombori com eren: Eliseu Artola , Ferran Carceller entre altres. Lány següent, en les actuacions de Rebombori i Matapoll, els percussionistes del DiT ja eren: Eliseu Artola, Paco Ivars, Ferran Carceller, Hugo Negre i Josep Oria. Láfiançament del DiT com a grup de Dolçaina i Percussió, segurament va ésser arran de láctuació a la Plaça Major de Castelló el 3 dóctubre de 1998 fent de teloners del Grup “Al Tall”, que va actuar en un acte organitzat per la Colla Rebombori, amb motiu del compromís adquirit amb la Fundació Dávalos-Fletcher, d’invertir els diners guanyats en els dos primers premis aconseguits amb els dos primers llibres que, com aquest, constitueixen la col·lecció que sobre Castelló, les seues gents, la seua terra, la seua cultura,... la gent del Rebombori va encetar el 1997. En eixa actuació ja contàvem amb els dolçainers: Raül Forcadell, Paco Magnieto, Sergi Vilar i jo mateix, i de percussionistes: Eliseu Artola, Ferran Carceller, Hugo Negre i Josep Oria. Va ser molt emocionant interpretar amb “Al Tall”, cançons tan emblemàtiques com “Maulets”, entre altres. Anys després, vingueren actuacions importants de lÁgrupació DiT, com, per exemple, quan vam interpretar el “Bekirrent Fanfarria” de José Rafael Pascual-Vilaplana amb la soprano Margarita Fernàndez i la Banda “La Esmeralda” dÁlmassora, dirigits pel mestre Salvador Llorens Rambla. A partir dáquesta actuació també s´havia incorporat al DiT, el dolçainer: Toni Alapont., així que ja érem cinc dolçainers. Vingueren també actuacions en Festes per la Llengua on el DiT sempre tancava el torn de parlaments amb “La Muixeranga”. Lány 2001 vam participar en l’ enregistrament del CD “Vint anys de Dolçaina i tabal a Castelló” i en lácte de cloenda dels alumnes del professor de Percussió Josep Pasqual Arnau i Paredes del Conservatori Mestre Tàrrega de Castelló, amb el “Preludi per a tres dolçaines i percussió” de Ramon Garcia i Soler. Vull Magdalena, 1995

Josep Miquel Carceller

esmentar també la Menció d’honor en el Concurs dínterpretació per a Dolçaina, “Ciutat dÁlgemesí” que vam aconseguir en maig de 2003. A partir de les festes del carrer Sant Blai de 1998 és quan ja míncorpore junt amb altres dolçainers, Quique Pérez, Pepe Yunta i Julián González, a la Banda Unió Musical “Moros dÁlqueria”, que s’acabava de formar, dirigida pel mestre Sidro Andreu, i amb la qual hem viatjat per alguns llocs de França (Eurodisney París, Valenciennes, Mentón, Mazamet, Fleurance), Itàlia (San Remo) i algunes capitals espanyoles com Logroño, Saragossa, … Sobretot, em va impactar molt quan vam fer la desfilada en el 5é aniversari dÉurodisney per dins del Parc: els músics anàvem vestits com si fórem Al·ladí, i a l’acabar la desfilada, els xiquets se’ns tiraven damunt per tocar-nos. També fou impactant, lÉntrada Mora que vàrem fer a Alcoi pel Sant Jordi del 2003, l’any que va ser capità dels bàndol moro, Jordi Vitoria, un alcoià, afincat de molts anys a Castelló, recentment i malauradament desaparegut. “Xarxa Teatre” havia muntat un espectacle en el qual el DiT amb músics Els Grills de la Nit. de metall de la Banda dels Moros, acompanyàvem a la favorita del Maig, 1993 Capità. El periòdic El Mundo/Castellón del dissabte 3 de maig de 2003 escrivia el següent: “(...) además la banda instrumental Moros dÁlqueria, dirigida por Josep Oria, tambien participó en el desfile con dos adaptaciones para dolçaina y banda de música de dos piezas de Tilman Sussato: Morisca y Bailes Turcos (...)” Algunes de les col·laboracions més importants per a mi han sigut, entre altres: – Actuació com a solista en la Banda Municipal de Castelló en dues ocasions, sota la direcció del mestre Francesc Signes Castelló conjuntament amb Paco Magnieto, amb el Concert per a dues dolçaines i Banda Simfònica de Joaquín Gericó, sobretot el dia que vam actuar al Teatre Principal de Castelló. – La participació lány 2000 en el CD “Obres Populars” del 75é aniversari de la Banda Municipal de Castelló, concretament en “La Conquesta de les Illes” de Jesús Palos i la marxa mora de Francesc Signes “Moros dÁlqueria”. – La intervenció en l’enregistrament del CD “Parla’m”del grup “Illa Ferrada”. – La participació l’any 2003 en el CD de la Colla “Les goles” d’Almassora. – Un recital d’obres barroques, al castell de Peníscola, acompanyat al piano per Rafael Fraga durant el Congrés de Medicina Primària del 2003.

Pel que fa a la docència, els cursos 98/99 i 99/00, vaig estar a lÉscola de Música de la UIM. “La Esmeralda” dÁlmassora, i els cursos 2001/02, i 2002/03 en lÉscola Municipal de Dolçaina i Tabal també dÁlmassora. També he col·laborat amb Xarxa Teatre en lÉspectacle: “Nit Màgica” i alguna que altra vegada he substituït a un vertader mestre de la dolçaina: Pasqualet “El Grenya”. D’ell no oblide mai una afirmació que compartisc: -“En una processó has de tocar processons i en una diana, dianes, i no com passa moltes vegades que n’hi ha colles que toquen “Pasqualet” o “Nit de llampecs” a les processons!”

Música i músics a Castelló

La meua faceta de compositor va començar amb la Dansa de la “Degolla” per a lÁssociació de Dansants del Corpus en 1998 i va continuar amb la “Eixida de Missa del Corpus de Castelló” en 1999. Lány 2004 i a petició de Paquita Roca vaig escriure una marxa de processó per al Raval de Sant Fèlix de Cantalici, titulada. “Raval del Codony”. Aquesta peça li la vaig dedicar a ella i el seu marit Vicent Pau Serra, pels molts anys d’amistat i com a reconeixement de la seua ingent feina a favor de la cultura i la ciutat. Segons el periòdic: Levante, El Mercantil Valenciano, del 8 dóctubre de 2004: “(...) el acto también contó con el estreno de una marcha procesional titulada Raval del Codony, compuesta por el dulzainero castellonense Pep Oria. El compositor, que es también músico de banda, manifestó que, siempre dentro del carácter solemne que tiene una marcha procesional, su obra tenía un inicio moderno con influencias de la Companyia Elèctrica Dharma (....)” Li he d’agrair a Ferran Carceller l’ajuda que he rebut d’ell cada vegada que m’he decidit a escriure alguna d’aquestes tocates. Sempre li ensenye la partitura i li pregunte: -” Ferran que et sembla?” I ell si cal em rectifica o afegeix alguna nota. Sóc almassorí, pare, marit, fill, ATS i,... músic. M’agrada la música, des de sempre, des que tinc records. Escoltar-la, gravar-la -abans en cintes cassette, ara amb l’excel·lent tecnologia del minidisc- comprar-la, regalar-la, assaborir-la i, sobretot interpretar-la, fer-la. Música de molts gèneres i intèrprets, però sobretot, música de banda, de les bandes de la nostra terra i música del nostre folklore, de les nostres rondalles, dels nostres dolçainers, que cada vegada són, som més. Qui ho havia de dir a Castelló fa vint-i-cinc anys? Qui ho havia de pensar aleshores, quan vaig començar a bufar de manera il·lusionada, però maldestra, amb la meua primera dolçaina i n’érem quatre gats? Aquells gats han criat, i molt, a tot arreu del país i també a Castelló on a la “Colla de Dolçainers i Tabaleters de Castelló”, la pionera allà per l’any 79, quan la dirigia Fernando del Rosario, se’ls ha afegit “Els Mestrets”, “ El DiT”, “El Gínjol”, “El Fadrí”, “Xaloc”, “La Plana”, “Els Dolçainers del Grau” i segurament alguna que altra agrupació que ara no em ve al cap i altres dolçainers o tabaleters, que van aprenent i tocant un poc més per lliure, potser eixits d’escoles, com l’escola municipal de Dolçaina i Tabal o la que hi ha a l’IES “Joan Baptista Porcar”. I és que amigues i amics diuen i sembla que ara va de debó que la dolçaina estarà ben aviat al conservatori, com ho estava el tabal, d’alguna manera, dins del fascinant món de la percussió. I és que... “tatxín, tatxan”... ha arribat l’oria de la dolçaina! El DiT. Babel, març 2001

Josep Miquel Carceller

FLAMENC Vicent Climent

Segons el diccionari, flamenc: “es diu de l’andalús que vol agitanar-se”. “Terme amb què es designa el conjunt de cants i balls formats per la fusió de certs elements de l’orientalisme musical andalús dins unes peculiaritats expressives gitanes”. La paraula “flamenc”, apareix dins el folklore en el primer terç del segle XIX, tot i que hi ha d’altres investigacions que ja la documenten a finals del XVIII. Antonio Machado Álvarez, Demófilo, el pare dels poetes, escriu: “Consta només que s’anomena així als gitanos, tot i que pot passar, donada l’índole i la genialitat festiva i picaresca de la raça andalusa, que es done aquest nom als gitanos pel color de la seua pell, moreno bronzejat, que és precisament oposat al blanc i ros dels naturals de Flandes”. Francisco Rodríguez Marín, troba l’origen de la paraula en la semblança existent entre l’au anomenada flamenc i la vestimenta utilitzada pel gitano, jaqueteta curta i pantaló cenyit. Blas Infante en defensa l’origen àrab i diu que prové “de la unió de dos vocables àrabs felach-mengu, el significat dels quals seria “camperol errant”, “facinerós”. Altres vocables àrabs esmentats en aquest mateix sentit són flahencou com a cant moro de l’Alpujarra o felai-Kum com a llaurador”. Ricardo Molina i Antonio Mairena rebaten l’origen àrab “si en sentit semblant a l’actual terme no apareix abans del

1816, resulta prou improbable que es tracte d’una derivació de l’àrab als 350 anys de la reconquesta de Granada”. A més a més ens indiquen l’evolució semàntica del terme: “En el seu inici va significar persona arrogant i fanfarrona. Després va servir per designar els gitanos andalusos, més tard, al cant pur gitano (soleares, siguiriyas, tonás, tangos, corridas, romances, alboreás...) i, per fi, al cant híbrid que resulta de la impregnació de gitaneria que experimentaren les cançons andaluses (malagueñas, fandangos, sevillanas, mineras, temporeras, tarantas, granaínas, cantes de trilla, nanas...) i a l’inrevés. García Matos afirma que la paraula prové de l’argot del segle XVIII i va servir per designar en aquell moment l’home fanfarró i atrevit. També diu que es un dels noms que en Andalusia es va donar als gitanos. Aplicant-se només després al cant és com comença a confondre’s. Avui, el terme flamenc serveix per anomenar tant el cant com el ball i la guitarra, i també com la copla,

Música i músics a Castelló tot com a expressió del sentiment i de l’art del poble gitano i andalús. APUNTS FLAMENCS CASTELLONENCS Castelló i les seues comarques sempre han tingut afecció al flamenc. El punt de trobada en les grans ocasions en que venien els consagrats era la plaça de bous que, al llarg de molt de temps, va tenir una activitat més enllà dels espectacles taurins. Era, sense reconeixement de cap tipus, el que avui es denomina un edifici multiusos. Allí, quan l’oratge acompanyava, es feia, entre d’altres, boxa, lluita lliure, cinema i flamenc. Pel deteriorat edifici de l’avinguda Pérez Galdós, amb les graderies plenes d’aficionats, van desfilar els Manuel Centeno, José Cepero, Pepe Marchena, La Niña de la Puebla, Luquitas de Marchena, El Canario de Madrid, Caderas de Salamanca, Vallejo... En les dècades dels cinquanta i seixanta van prendre el relleu els Porrinas de Badajoz, Juanito Valderrama i la seua inseparable Dolores Abril, Anto-

nio Mairena, Fosforito, La Niña de Antequera, La Paquera i, els encara en actiu, Juan Peña Lebrijano i José Menese. Els assidus encara recorden una actuació memorable de La Chunga, ballant i Rafael Farina –la copla i el flamenc sempre han caminat agafats de la maneta- o Manolo de Vega cantant sense micròfon allò de Vino Amargo i Carcelero respectivament. Acompanya aquest comentari el cartell de la presentació del monstre dels últims anys; cantaor mediàtic en dirien ara, si visqués: Camarón de la Isla. Encara no tenia vint anys i Juanito Valderrama el va incorporar al seu espectacle Fantasía Flamenca. Cal fer tres observacions: la gran quantitat d’artistes considerats figures, el detall d’anunciar-lo a banda i les dues sessions que es veien obligats a fer. Amb aquests espectacles els aficionats podien aprendre nous cantes de primera mà –veu, per ser més exacte-, per tal de poder reproduir-los després. A això també ajudaven els cançoners que es venien per una mòdica quantitat a les taquilles. Tret de Juan Varea, Castelló no ha tingut cap artista consagrat a nivell nacional, però sí un munt d’aficionats pràctics que no perdien ocasió d’arrancarse a la mínima oportunitat. Alguns d’ells, com ara Salvador Cerisuelo –a qui més endavant dedicarem atenció individualitzada-, Bustamente i el tocaor Enrique Membrado El Bomba, van tenir els seus moments de glòria en la desapareguda emissora radiofònica REM. Així, i gràcies a la recopilació de noms feta pel desaparegut Saura, ens han arribat els de: Joaquín El Cullero, El Palut –irònic malnom perquè no tenia dents- , Hilario Borlanxes, Agustinet El Saboner –amb un sentit de l’humor que encomanava el riure fàcil-, Tafolet El Curromago, El Cuquero, els germans Vaqueret –Manolo i Jaime-, Vicent El Calentet, El Serafí, Vicente El Briau, Tia Dolores i Tia Morena –que

es dedicaven a vendre roba per les cases- Antoniet Bustamante i Baltasaret. Aquest tenia una barberia al carrer de Sant Miquel i, quan anava a l’hort que tenia a Coscollosa, els veïns podien escoltar con s’arrancava a cantar envoltat de tarongers. Prop de la capital teníem a Borriana El Morrut i Pasqual de Marianet i El Platero a Vila-real. Amb la guitarra van ser coneguts L’auelo Vinagrero, Gaspar i Pasqual Membrado, Toni El Salero, Vicent El del Baret i Juanito El Tremendo –fill d’un altre barber del carrer Ribalta-. Les ocasions en què actuaven eren d’allò més diverses: bodes, batejos, festes privades, trobades a alqueries, bars o tavernes. Dissabte a la nit eren freqüents les reunions de cant i guitarra, en ocasions acompanyades de ball, als bars de Vaqueret –a la ronda d’El Millars- Vicente Andrés, Sevilla –propietat del senyor Quiles-, el de la Mançano i Casa Nyoles –del carrer de la Balma-. Tan aficionats eren els restauradors que, l’amo d’un d’aquestos locals va tenir l’honor que el mateix Pepe Marchena fos el padrí dels seus fills. També el Grau tingué el seu establiment de referència: el Miramar situat al passeig Bonavista-, anomenat en la actualitat Brisamar, que va obrir les portes el 1927. Els seus propietaris eren Nasi i Nela i abans del conflicte armat del 36 per allí van desfilar els Varea, Marchena, Niño de Paterna i Ciego Linares. Als vuitanta, quan els pubs encara programaven música en directe assíduament, va actuar a El Cau del carrer Sogorb, el guitarrista Diego Cortés, un virtuós que després ha acompanyat Albert Pla. Ara per ara és el Nou Bast, a la platja de Nules, el lloc que reuneix més cabals pràctics diumenge al matí. Fa vint-i-cinc anys, quan Castelló tenia ajuntament socialista, es van programar al Pinar algunes Setmanes de la Joventut. En una d’elles, enmig del guirigall format per milers de xicots i xicotes que tenien una

àmplia oferta d’estils musicals al seu abast, es va escoltar una veu plena de facultats, que va fer callar tothom, Lole Montoya, acompanyada al toc pel seu marit aleshores, Manuel Molina. Tots dos van marcar una època i van aproximar un flamenc digerible a les noves generacions. Aquest art també ha arribat a les llibreries, més concretament a Babel, on pel seu Fòrum s’han deixat escoltar un grapat de veus en el que es va anomenar Aperitivos Flamencos. Amb la inestimable col·laboració de la penya Luis de Córdoba i gràcies a l’interès de Juan Tuñón, més conegut per Tobalo, van desfilar gent com Marcos Leiva, Manuel Retoy, Antonio de Patrocinio i, els més coneguts per haver guanyat La Lámpara Minera de La Unión, Antonio Porcuna El Veneno i Manuel Cuevas. Ho feien dissabte, abans de l’actuació a la seu que l’entitat té a Almassora. Sempre hi passava el mateix: arribaven amb una mica de recel –és evident que el lloc no és el més adequat en quant a silenci i recolliment-, començaven a cantar amb certa por, els clients callaven i es creava un clima molt especial. Feien un o dos palos –per això Aperitivos- i, quan acabaven, s’oferien a fer-ne més. L’antecedent de l’experiència va ser una actuació del guitarrista local Bernardo Giménez Escudero, un geni incapaç de desxifrar un grapat de lletres juntes però que se’n venia amunt darrere una guitarra. Com a curiositat cal dir que a Sorita del Maestrat va morir als setanta-vuit anys Rita Jiménez García, més coneguda com La Cantaora que, contràriament al que es puga pensar no és un personatge de llegenda. Allí va arribar per la guerra poc després que actuara en públic per última vegada en un festival que va reunir artistes veterans. Al llarg de l’Estat Espanyol encara avui se la recorda, tot i que de manera involuntària, amb una frase feta: “¡Eso, a Rita La Cantaora!”. Va sobre-

Música i músics a Castelló eixir en palos seriosos com la malagueña i la soleá i en d’altres festers com les bulerías. LES PENYES Les penyes han estat les encarregades de mantenir viva la flama del flamenc, sense deixar que s’apagués. Generalment les formen aficionats vinguts d’altres terres que recorden amb el cant i el ball la seua cultura. Tots han estat testimonis directes d’actuacions dels millors i han fet de les seus veritables santuaris. A elles s’han acostat els cabals de per ací i, de la barreja, han eixit aficionats pràctics molt interessants. Algunes d’aquestes societats han estat: “La Plana”, al carrer Bodegues, 5, de Vila-real; “Andalucía” del Baix Maestrat, al carrer de Sant Francesc, 32 de Vinaròs; el “Centro Cultural Andaluz y Curro de Utrera” a Castelló o l’ “Associació Cultural Juan Varea Segura” de Borriana. La més activa en la dècada passada va ser la Luis

de Córdoba d’Almassora, que va editar una memòria on recull les activitats fetes al llarg de set anys d’història (1991-1997). Per ella van passar cantaores de la talla de Calixto Sánchez, Marcelo Sousa, Carmen de la Jara, José Galán, El Peti, José León, Diego Clavel, Miguel Poveda, Carmen Linares i guitarristes com ara Manolo Franco, Manolo Herrera, Manolo de Ceuta, Javier Zamora, Fernando Rodríguez o Paco Cortés. Els seus socis han feta bona la dita de predicar amb l’exemple i al cant s’han arrancat Ginés Rus Arrierito de Baeza, Juan Marín, Manuel Pérez El Maleno, Pepe Selma, Enrique Navarro, Juan Castellano, Juan Escobar, Francisco Melero, Sabino Marcelino o Eloy Pérez. Entre els membres castellonencs trobem José Luis Villena i el seu fill Niño de Aurora. A la guitarra, han destacat Francisco Sánchez, Antonio Moreno, Emilio Pérez, Pedro Castellano o José Ventura El Campero. De per ací, Francisco Sánchez, Rafa Sánchez, Teo Salinas Tomatín i Salvador Aledón Niño de la Plana. ELS CONCURSOS Esporàdicament s’han celebrat concursos on els aficionats han pogut competir entre ells per compro-

var qui de tots tenia millors aptituds. Així, la Casa de Andalucía de Benicarló en va convocar un el 1989 i a Borriana i a Nules se n’han fet dos el 1991 i 1992. El 17 de maig de 2003 es va celebrar a l’hotel Alhoa de Borriana, organitzada per la penya Juan Varea, una de les proves de selecció per a participar en el Festival Internacional del Cante de Las Minas que cada agost es fa a la localitat murciana de La Unión. Cap dels sis participants va accedir a les semifinals però van fer coses interessants. Entre els de casa, Juan Antonio Díaz Trabuco, va destacar per siguiriyas i soleares; Niño de la Aurora va estar molt en la línia de Miguel Poveda i el valler Sebastián Orzáez es va atrevir amb un palo en vies d’extinció com la jabera. ELS QUE HAN ENREGISTRAT DISCOS JUAN VAREA Entre els grans artífexs del Cantes de Levante –tarantas, mineras o cartageneras-, destaca el més important dels intèrprets nascut a les terres de l’est peninsular: Juan Varea i Segura, natural del Mas de Flors (Sant Joan de Moró) on va nàixer en 1908, encara que

a tots els efectes se’l considera borrianenc. Des de jove va viure a Barcelona, on va entrar en contacte amb els gitanos del desaparegut barri del Somorrostro. Allí es va casar amb una cosina de la genial bailaora Carmen Amaya, la de Los Tarantos. La primera vegada que va cantar en presència dels amics, diuen els que ho van veure que, de tanta por com tenia, li va caure el cigarret de les mans. En els anys vint del segle passat va participar en la capital catalana en la Copa Circo Barcelonés. Admirador de Chacón, Caracol, Mojama, Tomás Pavón i la seua germana La Niña de los Peines, la seua carrera professional va començar al local de Miguel Borrull fill, on el va escoltar Angelillo. Més tard, el 1926, es va incorporar a la companyia de Manuel Vallejo, amb la qual ja va actuar a Madrid. En acabant va formar part de les de Marchena, Montoya, Canalejas i un llarg etcètera. D’ençà va alternar les reunions de cabals madrilenys –on va conèixer a Chacón amb qui va arribar a cantar- i sevillans amb diversos espectacles i les anomenades Óperas Flamencas, que res tenien a veure amb el bell canto. Denominar així un espectacle flamenc era una manera d’estalviar impostos, ja que l’òpera en pagava menys. En Villa Rosa –famós tablao de la capital del Regne-, va conèixer al llegendari Niño Gloria d’una manera ben curiosa. Cantava Juan uns fandangos del Gloria en una festa privada i, de sobte, es va obrir bruscament la porta i un home va entrar cridant: -”Qui ha cantat això?”. Varea, espantat, va contestar: -“Jo, senyor”. El Gloria, que era qui el va interrompre, el va abraçar i tots dos van continuar la celebració fins a l’endemà. El 1930 enregistrà el seu primer disc, tot un experiment, en el que comparteix protagonisme amb Pepe Marchena i Juan El Pescaero. Tots tres cantaven fandanguillos a trio acompanyats per la guitarra

Música i músics a Castelló de Ramón Montoya. El 1931 va actuar al teatre Eslava de Madrid amb Vallejo, Cepero i Maravilla. A l’any següent guanyà el concurs celebrat al Teatro Monumental. Republicà, va patir els efectes de la guerra al ser empresonat en un camp de concentració a Zamora d’on va eixir gràcies a l’intercessió d’un amic torero. El 1942 va tornar a la seua professió al costat de Concha Piquer i, més tard, amb Marchena i Vallejo i el 1946 forma part de Artes de Vargas, espectacle acollit amb fredor per l’afició, que sols el salvà a ell. Va fer gires amb diverses companyies i amb la seua pròpia per tot el món i de 1954 a 1975 –l’època de major esplendor- és una de les figures del tablao madrileny Zambra juntament amb Manolo Vargas, Pericón de Cádiz, Perico El del Lunar, Rosa Durán, Pepe El Culata y Rafael Romero El Gallina. Casares el va cridar per inaugurar-lo. Juanito recorda com era l’ambient: -“En el moment en què eixien els artistes importants, tot el món guardava silenci absolut. No podies fer soroll perquè t’enviaven; el que entrava allí era per escoltar amb coneixença”. Tancat Zambra per la mort de l’amo, viatjà a França i Alemanya amb Pedro i Isabel Soler. Varea va ser creador d’un parell de fandangos i va competir amb el mateix Antonio Mairena pel Nobel del flamenc, La Llave de Oro del Cante, en la tercera edició celebrada el 1962 a Còrdova. Cal dir que el millor va ser Platero de Alcalá, però el nom va ser decisiu per a la concessió del trofeu. Coses que passaven i passen... L’últim disc oficial és de 1982, a França, tot i que l’any següent enregistrà cinc temes inèdits, publicats amb posterioritat. En el mateix 1983, la Cátedra de Flamencología de Jerez li atorgà el premi a la Maestría 1981-83, quan estava gairebé retirat pel delicat estat de salut. En conèixer la notícia, modest com era, va reaccionar amb aquestes paraules: -“Jo no sóc

mestre de res. He cant el millor que he pogut, aprenent dels bons artistes, que n’hi va haver de molt grans, i posant alguna cosa de la meua part, si arribava el cas, amb seny”. Enrique Tierno Galván va promoure un homenatge que es va fer al Teatre Monumental de Madrid el 1984. Varea va morir a la capital de l’Estat el 1985. En el 2001 l’ajuntament de Borriana li va concedir, el títol de fill predilecte i col·locà una inscripció commemorativa en la casa on va viure. A més, va editar una antologia amb tres CD i al Teatre Payá se celebrà un nou homenatge en què participaren Antonio El Malagueño, Juanito Valderrama i Carmen Linares. Juan fou un cantaor amb mesura, dels que supediten els terços a una adequada musicalitat. Dominava pràcticament tots els gèneres, tal i com ho feien els clàssics. Tot ho feu amb naturalitat, devoció i saviesa, sense renunciar a cap estil, fruit del seu inabastable coneixement. De Juan va dir el flamencòleg Manuel Ríos Ruiz: -“Varea es recolza, principalment, en l’experiència. És un expert en dir bé la copla. Més que no pas amb passió –que existeix en el seu cant- Juan canta amb gust, amb bon gust- i, ja se sap, al millor gust flamenc van lligats ingredients i condiments com la gallardia i la claredat”. Anselmo González Climent, autor de Flamencología, llibre de capçalera per entendre aquest art, opina el següent: -“Juanito Varea enllaça equilibradament els tres temps del cante jondo: classicisme, romanticisme i massisme. Del classicisme pren els elements ètics: serietat, majestuositat, solemnitat, profunditat, vida. Del romanticisme agafa els elements subjectius, personals: el rajo màgic i ascendent del gitano. Del massisme selecciona les millors notes i experiències tècniques: control i cert barroquisme de la veu (especialment en el fandango)”.

EL PONO Salvador Cerisuelo Renau és natural de Vila-real, on va nàixer el 8 de febrer de 1934. Amb sis o set anys va començar a cantar perquè sa mare també ho feia. Son pare se l’emportava a la plaça de bous de la capital on va acabar d’entrar-li el verí. De tots els que va escoltar, va ser el Pinto qui més el va convèncer. Barber com era –com tants altres flamencs-, els seus clients van ser, alhora, els primers admiradors. Es presentà davant un grup de gent més multitudinari a les festes del seu carrer amb sols tretze anys. Com a guitarrista, va aprendre d’un representant de productes de perruqueria, Pasqual Carceller, que tots els dimarts al matí el visitava. D’instrument no en tenia i li l’havia de deixar un tal Gabrial. A La Barbería del Este, que així es deia l’establiment familiar, va conèixer gent de l’espectacle i flamencs de tota mena. El seu mentor fou Marianet, que cantava per Marchena. Ell li va ensenyar a entonar, a respirar i li va recomanar que no es professionalitzara donat que la família depe-

nia econòmicament del seu treball. El 1955 va conèixer Enrique Membrado El Bomba, guitarrista que el va acompanyar habitualment. Temps després va formar el trio Los Bohemios del Cante amb Vicente Julve i Miguel Castellet com a cantaores i ell com a guitarra. Més de deu anys va durar l’aventura. El 1971 obrí una taverna, “La Guitarra” on va conèixer i va encetar una gran amistat amb Juan Varea. Fins a 1983 formà part d’un quadre flamenc amb José Fernández Vargas, a la guitarra i el ball de El Faraón, Maribel i Milagros, que va recórrer tot el País Valencià. El quintet participà en el concurs televisiu Gente Joven i van promocionar en terres gal·les la taronja. Quan l’agricultura va començar a decaure en favor de la indústria, també ho van fer amb la rajola personalitzada en la firma Porcelanosa. El 1993 col·labor en el disc del seu fill Salva i el 1996 actuà al Festival de Flamenc de València, compartint cartell amb La Susi. La sala menuda del Palau de la Música es va omplir de gom a gom d’admiradors de la cantaora, que va eixir la primera i els va donar tota la festa que van voler. Després d’un descans va ser el torn de El Pono i el seu cant clàssic i acadèmic els va decebre, abandonant les localitats sense massa contemplacions. Ja en la intimitat, el concert va ser deliciós, i en la veu del vila-realenc es van reconèixer influències dels consagrats. A més a més, es va escoltar parlar en valencià. No és fins 2001 quan va enregistrar el seu únic treball en solitari, fins ara la culminació de la seua carrera. SALVA DEL REAL Salvador Cerisuelo Ferrando Salva del Real, és fill d’El Pono. Son pare el va iniciar sent un xiquet en la guitarra flamenca i va perfeccionar estil de la mà d’El Bomba, mentre compaginava els

Música i músics a Castelló estudis amb el Conservatori. La seua tècnica segueix la d’El Niño Ricardo, a qui va escoltar en discos. Amb tretze anys acompanyava primeres figures com ara les germanes Fernanda i Bernarda de Utrera, El Chato de Utrera, Luis de Córdoba, El Chocolate... Com a anècdota cal dir que La Paquera, quan es va assabentar que li tocaria Salva, no va voler saber-ne res. Li van haver de fer una prova, va assajar amb altre guitarrista i, a la fi, arribaren a la conclusió que era de Xerés, de tan bé com li va eixir. Juan Varea, poc temps després, el va introduir en l’ambient artístic madrileny on treballà a les ordres d’Antoñita Moreno, Carmen Sevilla, Rocío Dúrcal, Juanita Reina i Blanca Villa, però sense deixar de banda el flamenc, tocant amb el mateix Varea, Mercé o Carmen Linares. Ha realitzat gires internacionals que l’han portat a la Xina, Síria, Egipte, Camerun, França, Alemanya o Portugal, amb el seu propi grup. I de solista, en va fer una altra pels teatres de Suïssa. El 1992 va obtenir el premi al millor concert de l’any atorgat pel Berber Puppen Theater de Berna. El seu primer LP és de 1993, Vivo en una bola, qualificat pels experts com a flamenc-rock. El pintor Ripollés es va encarregar del disseny de la carpeta, ja que encara es va vendre en format disc de vinil. Salva, per finançar-lo, va implicar els seus amics als quals va demanar mil pessetes per cap i, en tenir editada l’obra, els en va lliurar una a cadascú. Tot i les bones crítiques, quan començava a recollir els fruits en forma d’actuacions, hi van haver problemes en la discogràfica que es va decantar per la promoció de Los del Río i tot se’n va anar en orris. En 1996 acompanyà son pare en la quarta edició del Festival Flamenco de València. Actualment el grup que encapçala s’inclina per un so més clàssic i compagina les actuacions amb la formació amb d’altres en solitari. Salva domina les tres modalitats de la guitarra flamenca: acompanyament

del cant, del ball i concert. En 2001 presentà Ali-Katí, el seu darrer treball en solitari, on recreà un flamenc-pop més acústic, mantenint les bases rítmiques tradicionals. A més, canta. Es justifica dient: -“No sóc cantaor, em definisc com un catautor del flamenc. No calen unes qualitats especials en la veu, són les meues cançons i les cante com puc”. Han col·laborat en la realització del treball artistes de la talla de Pepe Habichuela, José Luis Montón, Irapoa Freire o Nono García. També es va enregistrar un vídeo promocional. Les lletres fan contínues referències als temps actuals i a les seues problemàtiques. Així en un tema parla d’un moro que arriba a Castelló en pastera i es queda com a collidor de taronja. En un altre s’enamora d’una negra sense papers. Salva viu a Madrid i alterna la seua activitat artística amb la docència.

LA VENTA Rubén, fill menut d’El Pono, lidera amb Jesús Gallardo el grup La Venta, que ja té disc amb un títol d’allò més poètic, Donde da la vuelta el aire, enregistrat a l’estudi de Metrònom, al carrer Trinitat. La

proposta és innovadora i trasllada les bases de sempre a ara. Tots dos també es passegen per músiques d’altres parts del món, però sabent on és la puresa, la veritat. Rubén igual s’arranca per martinetes com toca el baix mentre canta. La presentació al Raval fou d’allò més lluïda, amb totes les butaques ocupades. Completaren el grup la guitarra flamenca de Ramon Jarque, els saxos d’Ernie Orts i el ball d’Estefanía Ramírez. No faltaren a la cita dos convidats de luxe que s’escolten al disc: la guitarra de Salva i el piano de Juan Cortés. És una veritable llàstima que a grups com aquest, que evolucionen des dels classicisme, no se’ls faça més cas en els canals adients per donar-los a conèixer al gran públic. Estic segur que tindrien èxit. JUAN CORTÉS Tortosí de naixement, valencià de cor i veí d’Alcossebre, aquest Juan Cortés és una jove realitat del piano, amb una energia insultant i un ritme extraordinari. Va rebre part de la seua formació al Taller 3 de Castelló i tot i que també sent el jazz, hi ha tingut més força el flamenc. El seu referent és Chano Domínguez, tal vegada el pianista més reconegut actualment en aquesta disciplina. El seu únic treball, Jurepén –sentiment en caló- així ho confirma. En ell es pot trobar Playa del Moro, en clara al·lusió al lloc on viu. El seu reconeixement internacional li va arribar molt jove, amb sols dèsset anys, amb el premi Amico Rom concedit a Itàlia. EL PRESENT I EL FUTUR El flamenc a Castelló travessa per moments decisius per a la seua promoció que el dugué a un sector més ampli de la població. Recentment el mateix Cortés va deixar mostres del seu art al Raval –llàstima que sols l’escoltaren una cinquantena de per-

sones- i al Museu de Belles Arts, dins del cicle “Música amb veu pròpia” Jo mateix vaig parlar sobre la temàtica flamenca a través de les seues lletres. Va ser una experiència emotiva, ja que va cantar –sense guitarra, com és demana en aquest tipus de conferències- Cristóbal Garrido Niño de Estepona, que va ser veí meu i a qui més d’una vegada se li escapaven les coples pel balcó obert de sa casa. Cristóbal ha estat habitual saetero en les processons de la Setmana Santa de Castelló i en alguna ocasió va fer el recorregut tot sol. Les institucions, de la mà de Castelló Cultural, ha programat un festival al nou Auditori que servirà per calibrar l’interès que desperta el flamenc a la Plana Alta. A hores d’ara ja deuen haver-hi passat per allí dos artistes coneguts en tot el món: Tomatito i Diego El Cigala i una bona representació del que ací es fa. José Porcel tornarà al Principal amb el ballet Espartaco, però el més destacat és la sembra que s’haurà fet entre els infants, apropant-los aquest art en una experiència titulada El flamenco vive con los niños. Espere que ho faça per molts anys.

Música i músics a Castelló

Pasdobles, marxes i himnes festers Antoni J. Gascó

Obres musicals plenes de llum, color i alegria, en les que importa, sobretot, l’emoció que desperten al sentir-les en el carrer animant la festa o en l’escenari de concerts. El pasdoble és tot un gènere essencialment popular i festiu que ha d’arribar a tocar la sensibilitat entranyable de l’oient. Però el comú del motiu, i el seu fi jovial o commemoratiu, no ha de fer pensar que es tracta d’obres menors. Molt al contrari la seua instrumentació, la seua textura harmònica la seua vena melòdica fan que moltes d’aquestes obres tinguen una gran consideració entre els bons aficionats. Servisca com a exemple l’extraordinària impressió que va causar el “Rotllo i canya” als magnífics professors de la Gran Banda Simfònica de Músics Valencians a Madrid quan el van interpretar en el seu concert de Castelló o als components de l’orquestra i cors de l’Exèrcit Rus que dirigia el mític Borís Alexandrov, quan el van oferir com “bis” després d’una clamorosa actuació en la nostra plaça de bous, fa més de deu anys. La música acompanya a les festes de manera natural. No podia haver-hi alegria sense música, és per això pel que es va convocar el certamen de 1946 d’on havia d’eixir el “pasdoble magdalenero” per excel·lència. En la plaça de bous després de sentir les diverses peces que va interpretar la Banda Municipal dirigida pel mestre Felip el públic va votar, ja que si la festa és per al poble, just és que votara allò que havia de representar-lo com un himne que després hauria de cantar, escoltar o ballar. Per aclaparadora majoria el veredicte popular va donar la victòria a l’obra de Pepe García a la qual, poc més tard, posaria lletra SánEl Mestre Eduard Felip

Música i músics a Castelló

Banda de la Beneficència

chez Gozalbo tenint en compte que “Rotllo i Canya” no és sinó un conjunt de melodies populars sàviament acoblades a compàs de dos per quatre. Bona prova d’això és que la primera lletra on ara es canta “som de Castelló” deia textualment “Pam, pam orellut”! el crit “de guerra” del C.D. Castelló, sobre la música que servia de base a aquell text que era original d’Eduardo Bosch. José Sanmillán director de la Coral d’Educació i Descans va ser qui pocs anys més tard va canviar la lletra com una espècie de declaració d’identitat del solar patri dels que actuaven. La versió cantada va ser donada en primera audició en els estudis d’EAJ 14 Ràdio Castelló al febrer de 1946 estant l’autor al piano, el seu fill Alejandro a l’acordió, sent solista Antonio Gascó Calduch acompanyat a boca tancada, en contrapunt, pels cors de la Secció Femenina. El tècnic “Xornet” va dur a terme un registre en fil magnètic que la mala fortuna va fer desaparèixer anys més tard quan la remodelació de l’emissora. Juntament amb el “Rotllo i canya” en aquell apassionant concurs es van presentar altres importants peces com “Aires Llevantins” del capità músic militar director de la banda del regiment Tetuan 14, Bernabé Sánchis Porta, junt amb “Gaiates i esclafits” de Joaquim Sanchis, i sobretot “Castàlia” dels germans Terol, els drets de la qual, pels seus indiscutibles valors musicals, van ser adquirits per l’Ajuntament, de manera que la peça també es va agregar al patrimoni de la música festera. Un segon concurs de pasdobles celebrat en 1952 i convocat pel sindicat de l’espectacle per a honrar a la gaiata sindical, que es va erigir amb motiu de celebrar-se en aquell any el VII Centenari de la fundació de la ciutat, va ser “Magdalena Vítol” (també conegut com Gaiata Sindical) l’autor del qual resultaria ser així mateix José García Gómez. En el mateix certamen es van donar a conéixer les obres “Castelló en festes” de Ramonet Garcés el que fóra viola solista de

l’orquestra del Teatre Principal, i un altre de l’inoblidable músic membre de tota una saga local que va ser Ricardo Rossell. També, encara que menys conegut de Pepe García, és el titulat “Xicotets músics” dedicat als joves components de la que va ser la seua banda popular, la de la Casa de Beneficència. El panorama s’amplia ja que són moltes les peces a dos per quatre escrites amb motius festers. Encara a risc d’ometre moltes i importants cal citar la “Aquarel·la de la Plana” titulada “A la Magdalena” el compositor de la qual va ser l’il·lustre mestre de capella i organista mossen Escoín i que va instrumentar per a banda l’inoblidable director de la Municipal de Castelló Eduardo Felip Suárez. El qual, per cert, escriuria una bella peça amb nivell simfònic titulada “El Fadrí”. Del mateix tall d’amplis vols i alegre inspiració és el titulat “La Plana” del benassalenc Perfecte Artola. De Ramón Garcés és “Fadrell” pasdoble que no cal confondre amb el poema simfònic del mateix títol original de Perfecte Artola; i d’Eduardo Bosch, autor del popular himne al C. D. Castelló, el poema amb aires populars “En romeria a la Magdalena”. L’onder Ismael Peris va compondre “Records a Castelló”. De semblant tall és “Salutació a Castelló” de Llansola i l’empolainat i airós “Brises castellonenques” d’Alberto Marzà, que va ser prestigiós segon clarinet de la banda Municipal de Castelló. Un conjunt de pasdobles dedicats a personatges populars o de les festes són els que s’arrepleguen en les gravacions de “Festival del pasdoble” que va realitzar la Caixa Rural Provincial en la dècada dels vuitanta amb peces d’autors castellonencs interpretades per més de trenta bandes de la província. També cal citar entre els motius festius el treball de Miguel Mulet per a la gaiata 3 “El president” i els dedicats a diverses personatges de la festa de Pepe Gargori autor de di-

Banda Municipal de Castelló

Música i músics a Castelló

verses peces en honor de “La lledonera” i diversos pasdobles per a les gaiates 1, 3, 7 i 11. En aquesta relació hem d’incloure també el de Pasqual Gomis per a la gaiata 8, el de qui açò escriu per a la 14 i el formidable per la seua envergadura musical i tarannà melòdic “Magdalena 90” del director de la Banda Municipal Francisco Signes Castelló qui ha donat moltes altres fecundes mostres del seu talent en peces dedicades a diverses personalitats castellonenques. Una altra peça de paregut tarannà és “Festa Plena” de 1998. El professor Pedro Guzmán escriuria, amb títol quasi idèntic a l’anterior, un popular “Magdalena Festa Plena” en 1996, que van cantar Els Llauradors amb notable gràcia, acompanyats de la Banda Municipal. Cal destacar, més recentment, el dedicat per Josep Pla a la reina de les festes de la Magdalena Isabel García Mañá quan va ser musa de la Banda Municipal l’any 2000 i “Castelloneríes” del mestre Joaquín Ortells Agramunt, amb el qual va guanyar el premi “Rotllo i canya” convocat quan el cinquantenari de les festes de la Magdalena en 1995. Miguel Mulet va compondre pasdobles taurins en feliç competència amb Alejandro García, Alberto Marzà, Pepe Falomir, Rafael Roca i el veterà patriarca dels autors a dos per quatre amb més de mig centenar de treballs en el seu haver-hi que és Joaquín Sànchis. L’increment de les agrupacions de Moros, per la presència del col·lectiu “Moros d’Alqueria”en el Pregó, ha fet que s’hagen escrit algunes marxes mores de gran calibre com les dues que ha pautat el mestre Signes en els anys 2000 i 2003 o la “crida” de Jesús Palos amb dolçaines, titulades “La veu crida la festa” o “La Conquesta dels Illes” que va instrumentar per a banda el titular de la Municipal castellonenca.

Banda de la Beneficència

MARXES I HIMNES Sense ser música per a acompanyar la festa cal fer menció, per la seua directa relació amb ella, dels dos grans poemes simfònics de Perfecte Artola titulats “Fadrell” primera i segona part i “Estampes de Castelló” en els que s’arrepleguen nombrosos temes populars castellonencs com “la Panderola”, “El tipus Pep”, “Tira-tira-li la clau” i altres. També cal citar poema “Floria” d’Eduardo Felip, que si bé és molt llevantí té escasses reminiscències castelloneres. Paràgraf a part mereix la senzilla però brillant “Marxa de la ciutat” que va ser escrita en 1945 per Matilde Salvador i instrumentada pel seu espòs Vicente Asencio i va ser guardonada amb el premi del Certamen Literari de les festes de la Magdalena d’aquell any. Una obra inspirada en la “Marxa del Rei Barbut” de l’òpera homònima, instrumentada per a clarins i tabals, que s’interpreta en solemnes ocasions quan el municipi ho requereix i que sempre preludia el cant del “Pregó” com a clarí anunciador de la festa major. Per desig especial de la seua autora la peça mai ha d’interpretar-se a gran banda precisament per a no trencar el seu esperit. Presenta la disposició clàssica “aparta” amb un cant d’entrada majestuós a què seguix el tema basat en el “Rei barbut”. La marxa es tanca amb els mateixos compassos de l’inici. L’harmonització en quartes, sextes i quintes li concedeix una peculiar sonoritat modal tan original com a excitant. Per la seua vinculació amb Castelló no cal oblidar, de la mateixa autora, basada en un fet històric amb llibre de Xavier Casp, l’òpera “Vinatea” estrenada en el Liceu de Barcelona en 1973 per un sensacional elenc en què van formar Pedro Farrés, Carmen Bustamante, Dalmau González i Joan Pons. Un any més tard la producció es va representar en l’escenari del Principal castellonenc.

Banda Municipal de Castelló

Música i músics a Castelló

En l’apartat d’himnes cal recordar el de Joaquín Beser, el poema de Joaquín Marzà, estrenat en 1994, el “Oh Castelló volgut!” de Rafael Roca, i la “Crida dels Cavallers de la Conquesta” seguida d’himne d’altíssima tessitura tenoril escrita per Miquel Mulet. Una altra obra de substància castellonera és “La Santa Troballa” del polifacètic artista Francisco Pérez Dolz que descriu la troballa de la patrona per Perot de Granyana, instrumentada per a baríton solista, cors i orquestra simfònica, sobre un text en valencià del propi autor i que va ser estrenada per la coral “Vicent Ripollés” i l’Orquestra de Castelló en les festes de Lledó de 1990 quaranta anys després que fóra escrita. En esta mateixa línia de música dedicada a la patrona no oblidem els “Gojos” de Revest i Ripollés de 1924; la Salve Popular de mossén Pachés ja quasi centenària; la Missa de Lledó i la “Cantata dels dotze estels” de Matilde Salvador, aquesta última amb lletra de Miquel Peris; les pregàries de Josep García: “Regina de Castelló” i “Llum i guia” i les que sobre lletra de la salve “lledonera” de Miquel Peris escrigueren Pepe Gargori i Paco Puig. Així mateix José Falomir ha dedicat una pregària a la patrona amb el títol “Mareta”. Aquestes peces van ser gravades en disc en una producció del diari Levante l’any 1999. En una altra línia no podem oblidar l’oratori popular de Leopoldo Adanero, sobre textos de Miquel Peris, “Tenebres” per a veus solistes i orquestra que s’interpreta amb motiu de la Setmana Santa en la capella de la Sang.

…Al Cabaret Diego Ramia

Diu l’Alcover que cabaret és un gal·licisme que, en primera accepció defineix un: “Local on es beu o es menja mentre hi ha qui canta cançons frívoles, qui balla, qui ofereix amor venal, etc. “ A Castelló hi havia cabaret des de fa molts anys, possiblement des de primers del segle xx. És probable que fos nomenat entre la gent amb un altre mot: bataclam, com m ‘ha arribat de vegades en antigues sòries de vells músics, i sempre situat pels afores de la vila. El que jo us dic estava al carrer de l’Enginyer Ballester, entre la Ronda i l’Hospital Provincial. Recorde amb prou claredat el meu pas professional d’un any sencer al cabaret de Castelló. Ho recorde perquè va ser el primer treball de músic que vaig fer en acabar el servei militar, període de la vida que vaig aprofitar per acabar la carrera de piano. Just quan em van llicenciar, vaig substituir Manolo Tomás, que era cridat a files, a la Marina, crec recordar. I encara recorde més com va ser. Van vindre a ma casa Paco Rosell i Manolo Mata. Em preguntaren si tenia feina prevista. Els vaig dir que a Cementos Fradera SA em guardaven el lloc d’abans la mili, treball del qual cobraria 1.800 pessetes al mes com auxiliar administratiu. Ells em van oferir ... 6.000 pessetes mensuals! Aixó aleshores era un salari equiparable als més alts amb titularitat superior. Vosaltres, què haguéreu fet? El que vaig fer jo, supose, malgrat el que va pensar mon pare d’un lloc de la fama d’aquell. Un any al “Lido”, que així es deia aleshores el cabaret de Castelló. I en gran mesura feia bona la definició del principi. Era un lloc on hi havia música per ballar i espectacle de pista on les artistes contractades cantaven i ballaven, vedettes i xiques del ballet... Obria tots els dies de la setmana, de les 11 de la nit fins les tres de la matinada. Qui anava al cabaret? Ssssst! No us preocupeu! Hi ha un manament que es compleix de forma sagrada per capellans, metges i músics: mirar, escoltar i callar. No us delataré. Pel cabaret passaven comer-

Música i músics a Castelló ciants, comiats de solter, policies, polítics que havien fet una reunió o un sopar, o simplement, noctàmbuls.

Els músics professionals de la casa aleshores eren: el Sr. Rosell, Paco, que cantava i tocava saxo tenor i violí, sempre amb el puret fort a la boca, tant és així que, de vegades no se’l treia ni per tocar el violí: així el tenia de cremat; el senyor Mata, Manolo, un gran professional de la trompeta; el senyor Bayarri, el sabater, amb el saxofó alt i el clarinet, home amb un gran sentit de l’humor; el senyor Sabat, Juan, que tocava el piano sols a l’espectacle, tasca que compartia amb el treball a la sucursal d’un banc al carrer de Calvo Sotelo, on, sovint pegava cabotades de son que tenia; el senyor Pardo, Vicente en la bateria i, de vegades al piano, perquè descansàrem una estona. La de pianos que haurà afinat i reparat Vicent a Castelló! I jo, que feia de pianista de ball. Posteriorment vaig coincidir allí amb Pepe Rosell, bateria, i Luis Maicas amb el baix i la guitarra elèctrica. El repertori de ball era l’habitual en aquell temps: fox, pasdobles, cha-cha, mambos, copla i algun rock, twist, slow-rock... El beat no havia arribat encara a casa nostra. Per poder fer tota la nit sense cansar-se massa, el repertori el solia tocar part del grup, mentre altres descansaven. La veritat siga dita: no sonava amb la instrumentació perfecta, i, sobretot, sempre sense contrabaix. Els músics ja m’enteneu! Bateria, piano vertical vell i un o dos instruments melòdics. Això no obstant era prou animat sentir a Paco Rosell cantar “La morena de mi copla” o a Manolo Mata arrancar els aplaudiments fent un “montuno” amb la trompeta. La formació orquestral per l’espectacle era: Paco Rosell, Mata, Sabat, Bayarri i Pardo. Encara recorde les monumentals trifulgues que Sabat li organitzava a Bayarri en plena actuació quant creia que s’havia equivocat. Es posava vermell, apoplèctic, i, de vegades feia clusters amb els punys tancats i amb el cul sobre el teclat. O les anècdotes gastronòmiques que ens contava el sabater, i que esgarrifaven Sabat. Un

Parlem, però, de l’espectacle. Normalment eren grups organitzats per agències artístiques que portaven solistes de cant, normalment de copla, ballarines (vedettes) i xiques del ballet, i, de vegades, un showman. No aneu a pensar que era fàcil la música en un cabaret: al repertori dels espectacles igual te portaven Quintero, León i Quiroga, que Albéniz o Falla; arranjaments de mambos, o jazz, etc. La dificultat més gran no era tant això esmentat com que la cantant et diguera: “Maestro, hoy no estoy bien de voz. Bájemela un punto”. No podeu imaginar-vos què representa això de transportar a primera vista. I si parlem dl’espectacle, obligat és que parlem de censura. És ben sabut que les artistes de cabaret portaven un vestuari un poc “picant” per a l’època dels seixanta. Escots generosos, faldilles molt curtes..., res a veure amb l’absència absoluta de roba d’avui en un espectacle o cinta porno. Doncs aleshores allò era poc “moral” i calia censurar-ho. Així quan venia una companyia nova, que podia ser cada tres o quatre setmanes, es feia un assaig preceptiu complet davant el Censor oficial, Don Manuel Sanz crec que li deien, encara que tothom el coneixia pel mot de Chaqueton, fent al·lusió a l’americana creuada que sempre solia portar. La cosa era prou clara: calia afegir vint centímetres a les faldilles, posar uns grans mocadors al pit per no veure l’escot, o no cantar tal cançó perquè la lletra semblava massa immoral. Sabeu com acabava allò? La companyia ho tenia previst i portava roba adient per la nit de l’estrena. A partir de les següents nits, hi havia un servei de porta per detectar si venia el censor i ja es podia retrobar el vestuari previst per l’espectacle. Seguint el desenvolupament de la definició de l’Alcover, al cabaret de Castelló no es menjava, però beure, es bevia i molt. Ho explicaré: les xiques del ballet feien el que s’anomena en l’argot “alterne”, val a dir: quan no estaven actuant, portaven roba de festa i s’estaven a la barra fins que els clients les traien a ballar. Aleshores venia alló que es diu el “descorche “, que no és altra cosa que demanar al client que et convide a beure. Per cada consumició que feia la parella, la xica tenia un percentatge que cobrava al final del dia. Hi havia algun agosarat que creia amb la possibilitat del ligue posterior i es gastava el

Miquel Gómez

exemple, quan deia com era de bo menjar-se una pastilla de xocolata amb un plat d’olla. “Sabater, animal!” li deia Sabat posant-se roig com una almànguina. -”Toques igual que menges” li deia. Aleshores Bayarri, es girava cap a nosaltres i deia tot tranquil: “-No sé el que li passa a aquest home, avui” sense immutar-se.

Música i músics a Castelló que podia i, de vegades, el que no podia, convidant la xica o les xiques a varies ampolles de xampagne i/o whiskys, de vegades per valors superiors a 20.000 pessetes de les de l’època. Total, per a trobar-se al final amb dos pams de nassos perquè el colom havia volat sense avisar.

I per acabar desmitificarem allò de l’amor venal de la definició enciclopèdica dient que, al cabaret, siga al “Lido” de Castelló, o al “Pasapoga” de Madrid, on vaig treballar anys després, si volies companyia femenina l’havies de portar ja del carrer. Les de la casa simplement treballaven a l’espectacle i alternaven si eren convidades. Ah! per cert: el whisky per les xiques no sempre era el que deia l’ampolla. Vull creure que de vegades era te, amb etiqueta escocesa, això sí. Gràcies a això no van acabar totes amb cirrosi hepàtica. Quants anys han passat! Ara crec que els cabarets no són allò que eren, si és que encara en queden. I les persones que he nomenat en aquest apunt, uns ja no hi són; i els altres,… quin canvi en les nostres vides, i quins canvis a Castelló! Per fer punt i final, recordaré aquelles estrofes de la cançó: “Vaya usted al cabaret, vaya usted, verá usted, lo que ve, cómo bailan el fox-trot”

OPUS 69 Josep Miquel Carceller

i costa agafar el son tot i que la cambra no pot ser més confortable. Es posa la bata de seda i demana que li pugen un gin tònic. Quan el grum, ros i pigat, li agraeix la propina amb un educat “moltes gràcies senyor, que passe bona nit” se sorprén. Fa temps que ningú no se li adreça en català, i ni tan sols està segur de seguir pensant en la llengua que va aprendre dels pares, quan Castelló, com el país, feia pocs anys que havia recuperat la democràcia. La suite, que ocupa fa una setmana, està equipada amb els últims avenços tecnològics i permet escoltar amb qualitat extraodinària qualsevol peça musical enregistrada al món amb música. De fet podria augmentar el volum tant com volguera sense que es perdera cap matís i, tot i tenir el finestral obert, cap altre client de l’hotel sentiria res, perquè el so arriba just fins on l’interessat vol, ni un mil·límetre més, gràcies al comandament, instal·lat darrere la porta, que obeeix les ordres que, silenciosament, se li donen, fent servir, únicament, el pensament. A la pantalla de plasma líquid, que ocupa una de les parets de l’estança, es veu a si mateix dirigint l’orquestra simfònica de la Ràdio de Baviera, a Munic fa set anys, amb Mendelssohn de protago-

Fèlix Mendelssohn

100

Música i músics a Castelló

Cèsar Mateu

nista, per conmemorar el segon centenari de la mort del compositor alemany. Ha tingut prou amb desitjar-ho i tot el ventall de tècnica dissenyat per fer agradable l’estada s’ha posat a la seua disposició: la pantalla s’ha encés i la imatge i el so de l’obertura de “El somni d’una nit d’estiu” han omplert de romanticisme i de bellesa l’ambient. Flautes, clarinets, fagots, trompes i obòes fan de pòrtic abans que els instruments de corda, en “pianíssim”, invoquen fades i follets per acompanyar el duc d’Atenes, Teseu i la seua enamorada Hipòlita, la reina de les amazones, en la història bastida per la fantasia de l’immortal Shakespeare. La música nascuda del talent extraodinari d’un adolescent Mendelssohn, que ha de dirigir demà a l’auditori, li desperta records de la seua joventut i el transporta als seus dinou anys, mig segle arrere, quan va decidir, definitivament, fer de la música l’eix de la seua vida. Ix a la terrassa i la pantalla s’apaga. El cel estelat, sense núvols, mostra la lluna a punt de fer el ple i fa de sostre a tot un seguit de llums que s’estenen arreu. Per més que mira, res no li sembla conegut. La ciutat que el va veure nàixer, ja no té solars disponibles en quasi cap racó de les partides que històricament havien dividit el terme, quan l’agricultura donava sentit a la distinció entre secà, horta i marjal. Els vells límits s’han esvaït i autovies, boulevars, asfalt i natura ajardinada, dibuixen el paisatge que ha vist al llarg d’aquests dies, des de la planta quaranta-quatre de l’hotel on s’hostatja. Assaboreix la beguda fresca, molt fresca, i en sentir la flaire del ram de flors que hi ha sobre la taula, pensa en el grup de danses que li va permetre reprendre l’aprenentatge de balls populars que el poble ja no ballava. Recorda melodies i passades: boleros, jotes, seguidilles,...i alguna cara. Li costa, però. Sap, això sí, que hi havia molt sovint rialles, somriures, sensacions agradables, i li vénen al cap assajos nocturns darrere la basílica del Lledó, ben a la vora d’on ara estava, i alguna pluja, que regava el centre històric, quan no tocava, i aturava i ajornava actuacions. També plovia, i molt, quan se’n va anar, per assolir la formació que necessitava i desitjava, la tardor d’aquell any de traspàs i de traspassos tan dolorosos, d’aquell any de proves aprovades, de somnis materialitzats, de pors desfermades i dominades, de descobriments constants, de titulars sagnants, de sor-

101

preses electorals, de tsunamis mortals, de viatges amb tren cada vegada més espaiats. El mateix any que l’Auditori de Castelló va ser inaugurat i ell, ja ocupant una petita habitació, d’un habitatge modest, més que suficient, però, de la gran ciutat que l’acollia, va començar, de debó, a fer-se músic. El ritme de treball intens i fructífer, unit a l’afany que sempre l’havia acompanyat, i al talent innat, que mai no ha sabut de qui va heretar, aviat van donar fruits: se li van obrir portes, darrere de les quals va trobar art i persones que li van donar bons consells i li van assenyalar els camins idonis. El seu tarannà, aleshores tranquil, de vegades massa tímid, es va beneficiar de la sort i que els astres, fent servir la llei de l’atzar, no el castigaren amb el seguit d’entrebancs que, al principi, va témer que el farien renunciar al somni que havia anat congriant, a poc a poc, des de la infància, des d’aquella nit de Sant Joan, en aquella escoleta prop de la via, quan va escoltar un dolçainer i el tabaleter petit, vestit de príncep, que l’acompanyava. El ritme d’aquell tabalet fet a mida del nou amic el va captivar i ja no va tenir ulls per a res més. Pocs dies més tard el cullerot i el perol de coure van deixar pas a dues baquetes i un tabalet semblant al del xiquet ros i vestit blau que li va ensenyar un nou món, sense saber-ho, en aquella nit de foc, de màgia i sortilegis. A la terrassa s’està bé. Tanca els ulls i en la foscor i el silenci dibuixa la partitura, mentre només ha de desitjar-ho perquè, de nou, s’escolten les rítmiques fanfàrries de les trompetes i com, de seguida, tota l’orquestra inicia el tema principal, de radiant alegria, que milers d’organistes han destrossat sovint per acompanyar els casaments de tantes parelles. Va dubtar abans de posar en el programa aquella obra, que ocuparia trenta minuts de les dues hores de concert i que incloïa aquesta peça breu, una de les més conegudes i populars de la música clàssica de tots els temps, potser la més taral·lejada. Feia anys, des que ella se n’havia anat, que no explicava a ningú res d’allò que afectara la seua més estricta intimitat. Obri els ulls i veu la lluna rodona que el mira descaradament. Sospira, agafa el got, s’acaba d’un glop la beguda que encara està fresca i intenta recordar com anaven vestits els avis quan, feia cinquanta anys, van celebrar les bodes d’or i ell va interpretar, amb la marimba, la marxa nupcial de Mendelssohn. Se li barregen els records, se li confonen les cares, li pugen als ulls els sentiments, les emocions li remouen l’ànima i la necessitat d’enfrontar-se amb el passat se li fa peremptòria, malgrat que duu tant de temps dient, i s’ho ha cregut, que solament ha de mirar cap endavant. Ha d’anar-hi. No pot esperar. Es vesteix d’una revolada i baixa al carrer. Camina d’esma i al cap de mitja hora arriba a la casa que els havia comprat als pares, en aquella urbanització de cases unifamiliars i tot de serveis comunitaris dissenyats per fer confortable l’existència. Feia quasi deu anys que no tornava. La casa hi és buida des d’aleshores. Periòdicament els empleats d’una agència d’absoluta confiança la netegen i la mantenen habitable. No ha volgut vendre-la, no ha volgut tallar les últimes arrels. Encén el llum del saló que hi ha a la planta baixa i passeja la mirada per l’es-

102

Música i músics a Castelló

tança, gran i espaiosa, amb mobiliari de molta qualitat i un piano de fabricació alemanya que guarda silenci i l’atrau com un imant. Passeja els dits per les tecles i sonen les notes, per força desafinades, d’una cançoneta que va compondre quan tenia les galtes amb molts grans i les il·lusions intactes i viatja en el temps al dia que la va estrenar a Morella i com va tocar els bongos amb les mans que no sentia pel fred, mentre amb els companys, adolescents com ell, animaven el jovent que s’havia aplegat al poliesportiu per ballar la música celta barrejada amb folk de la terra que el grup interpretava amb la gaita, el violí, el contrabaix, les flautes, diferents instruments de percussió i les guitarres. Baixa la tapa del piano que s’haurà d’afinar, puja l’escala i entra a la immensa biblioteca on el pare va passar tancat i tan callat els darrers anys. Ha pensat moltes vegades per què no va fer molt més del que va fer per ajudar la mare en aquell tràngol que ella va viure en solitud, sense queixar-se, solament amb les necessitats econòmiques i materials ben cobertes. Les excuses que es va fabricar per a ell mateix: les gires de concerts, els compromisos adquirits, els viatges,... sempre ha sabut que no eren més que això: excuses per no tornar. Enlluernat pel prestigi i els aplaudiments havia fugit sistemàticament d’aquell país petit, esquizofrènic, suïcida i despersonalitzat que, d’infant, immers en la bombolla que el va aixoplugar, havia cregut que era normal, que era l’Arcàdia ingènua i feliç. En una de les parets, farcides de prestatges de fusta noble, troba centenars de volums sobre Castelló i les seues comarques i, perfectament ordenats, els trenta-quatre llibres que havia publicat Rebombori del 1997 fins el 2026. Els veu i pensa com, els primers anys, els esperava i els llegia amb fruïció. Després quan ja s’havia instal·lat en l’èxit i, al costat d’Elsa, a la vora del Danubi, a Vohburg, ben a prop de Munic, li arribava cada any un sobre amb dos exemplars i un microcedé amb format digital, però molt sovint, es passava setmanes o mesos fora i, quan tornava, els llibres, metòdicament registrats pel seu secretari, es trobaven a la lleixa corresponent i es perdien entre tants altres, que mai no arribava ni a mirar. Ara, però, en fulleja un i veu un text que li crida l’atenció i on troba algunes fotografies seues d’infància i joventut: molt petit, en algun dels pregons de la Magdalena, tocant el tabal penjat en bandolera i vestit amb saragüells, jupetí, faixa i mocador al cap i ja més crescudet darrere els timbals amb rodes, en una de les entrades mores de Sant Jordi a Alcoi, i amb camisa blanca i pantaló negre, a la plaça Major actuant amb gent d’ací juntament amb l’emblemàtic grup “Al Tall”. D’aquest grup, que va reviscolar el folk valencià abans que ell nasquera, i de molts dels cantants que havien protagonitzat la “Nova Cançó” el pare tenia un bon grapat de discos en vinil i quan ell va demostrar interés per aquella música li’n va regalar uns quants que van iniciar la completíssima col·lecció de discos cedés de música folk que va arribar a tenir i a la qual aviat es van afegir molts de jazz i encara més de música clàssica. Els de rock i altres músiques, més d’avantguarda, eren cosa de la ger-

103

Xavier Llombart

mana. A la paret oposada li sembla veure una torre amb alguns d’aquells primitius cedés, però s’equivoca, el que hi ha és una calaixera més alta del normal amb tots els calaixos buits, excepte el superior que té algunes desenes de llibretes, no massa grans, amb espiral, i tapa de cartó de color roig, escrites en català, amb cal·ligrafia acurada i tinta negra. Semblen una mena de dietari perquè la majoria tenen l’any en una etiqueta blanca al mig de la coberta. Agafa la que té escrit “1985”, seu a la butaca de pell blanca que hi ha sota un llum de peu i comença la lectura d’aquelles pàgines curulles d’emoció, de desitjos, d’afanys, d’esperances, d’angoixes, d’explicacions i d’interpretacions del món cap un fill, ell, que creixia lentament a la placenta de la mare. Una hora després tanca aquelles línies escrites seixanta-nou anys arrere i sospira, pensarós, profundament. Per la finestra entra una mica de claror, s’alça de la butaca i va cap a la calaixera, deixa la llibreta, mira les altres i veu que algunes no estan etiquetades amb l’any, sinó amb amb títols, les obri i es troba amb textos que semblen de ficció. Està temptat d’agafar-ne una, però s’ho repensa: s’ha fet tard, ha de tornar a l’hotel. Encara no ha arribat a la porta quan una llumeta quasi imperceptible, acompanyada d’una petita vibració, s’encén a l’anell que porta al dit anular de la mà esquerra. És l’avís que algú vol comunicar-se amb ell. Es toca l’anell, apaga el llum i escolta la veu del seu secretari informant-lo que l’assaig previst per les onze haurà d’endarrerir-se mitja hora. “Per què?”- li pregunta sense obrir la boca. “Havien de canviar unes fases de la il·luminació de l’escenari i els ha fallat l’enllaç positrònic. Han d’esperar que es reprograme tot i no es pot fer més ràpid”-li respon. “Bé, què hi farem!”- amaga un renec i s’acomiada. No ha entés allò de l’enllaç positrònic, de vegades sospita que el secretari li pren el pèl i s’aprofita de l’avorriment que últimament experimenta per aquell remolí imparable de canvis tecnològics i de novetats electròniques. Tampoc acaba de veure-hi clar que siga veritat que els interlocutors que ha tingut, des de fa un mes, gràcies a aquell nou sistema de comunicació, solament hagen escoltat els pensaments que ell volia que els arribaren i cap més. Ho troba estrany, tot i que ha de reconéixer que el sistema de filtrat sembla funcionar perfectament, ja que ell

104

Música i músics a Castelló

mai ha rebut dels altres res que el faça pensar que el sistema no funcione. Ix al carrer, el sol, tímidament, apunta els primers rajos. No li abelleix caminar i agafa un taxi magnètic, sense conductor, diu en veu alta el nom de l’hotel, s’aclofa en el seient comodíssim que l’acull, demana escoltar la “Cançó i dansa número 6” de Frederic Mompou i tanca els ulls. La melodia bellíssima, melancòlica i trista, d’expressivitat molt continguda, esdevé, de sobte, alegria i efusivitat quan arriba la dansa i el ritme contagiós d’aquesta el neguiteja i en té prou amb xiuxiuejar-ho perquè comence a sonar la veu del tenor que canta en una altra cançó del compositor barceloní, “Damunt de tu només les flors”, a l’amada morta i descobreix la seua llum oculta que, per sempre, ignorarà la nit, l’amada que esdevenia somni, mite i símbol, per aquest ordre, en aquest poema musicat, que el va acompanyar, un capvespre, quan les cendres d’ella se’n van anar amb l’aigua del mateix riu que els havia unit i els havia acompanyat durant vint anys. Quan l’última nota s’apaga es fa el silenci i torna a pensar en les llibretes. Per més que cavil·la no recorda que mai el pare o la mare li hagueren dit res d’elles, si més no d’aquella que semblava clarament escrita per a ell. Potser, van pensar, quan ja tenia la capacitat suficient per entendre el que estava escrit, que ja no calia, que els valors que li veien eren els que havien desitjat per ell. De fet en el que havia llegit no hi havia cap revelació trascendental, cap misteri insondable, cap secret inconfessable, res que no li haguera escoltat els anys que encara parlava. El que sí que hi havia era un tast important de com pensava el pare, de tot allò en què creia, estimava i rebutjava, de quines eren les percepcions que l’emocionaven i li sotragaven l’ànima. El que sí hi havia era tota la trama de fils que havien esdevingut lligam i que després, tant de temps, havia estat desnugat i, de tornada al present que el transportava cap a l’hotel, hi ha també un altre pensament atés i una nova música que sona, i el duu a un magatzem, cinquanta-cinc anys arrere, el dia que va descobrir que la peça curteta, que sonava, interpretada amb flautes i molta sensibilitat per un grup desconegut, en la cinta cassette, que, juntament amb moltes cançons de Llach, durant prou de temps, el pare posava sistemàticament al cotxe, era la melodia que va llegir en les partitures que els músics de la banda, on va

Frederic Mompou

Maurice Ravel

Lluís Llach

105

aprendre tantes coses, tenien als faristols, una nit d’assaig, i que aquelles partitures eren una adaptació, per a vent i percussió de la, que aleshores va saber era la famosa Pavana, op.50, de Fauré. Va ser la nit que va començar a decidir que havia d’aprendre, de totes totes, els secrets que permetien compondre aquella música exquisida, somniadora, elegant, dolça, tendra, tan meravellosament subjugadora, tan diafanament expressada, d’harmonia que, de tan natural, semblava fàcil. Les hores abans de l’assaig les aprofita per suar a la sauna, relaxar-se en el jacuzzi, esmorzar frugalment i passejar la mirada per aquell Castelló immens que no reconeix. De la burocràcia del concert no s’ha de preocupar. Dels mitjans de comunicació tampoc, les ràdios i les televisions locals, digitalitzades feia tants anys, l’havien entrevistat -preguntes tòpiques fetes i contestades en castellà- el primer dia, com estava pactat en el contracte, i no l’havien tornat a destorbar. L’assaig és tranquil. L’acústica és perfecta, la compenetració entre la magnífica orquestra i ell és total i les obres no resulten especialment exigents: la simfonia núm. 2 en si menor “Danubiana”, Op. 24 d’ell mateix; el “Somni d’una nit d’estiu”, Op. 21 & Op. 61 de Mendelssohn; el concert per a violí i orquestra, Op. 61 de Beethoven i la Música per a cordes, percussió i celesta, SZ 106 de Bartók. Un dinar selecte, de servei curós, amanit amb la conversa educada, un pèl embafadora, dels acompanyants, i una vesprada tranquil·la, llegint un poemari en alemany i escoltant Ravel i obres de piano de Satie, no li lleva el neguit que fa hores ha començat a créixer dins el seu cor. L’ovació és llarga després de cadascuna de les obres i es fa quasi interminable en acabar l’última. La fama que el precedeix predisposa a un públic generós, davant el paisà que ha triomfat internacionalment. El concert no ha arribat, però, a l’excel·lència que els melònams més exigents podien haver esperat. Ha estat un bon concert i prou, sense la màgia sublim, que tantes vegades la crítica li ha reconegut. N’és conscient i, encara no fa un mes, l’hauria afectat molt, ara, però, una mena de fredor, sobrevinguda talla, qualsevol bri de malestar al respecte. El desassossec li ve per altra banda i s’apressa per abandonar l’auditori, després de complir amb les més elementals normes d’educació i de cortesia.

Béla Bartók

Ludwig van Beethoven

Erik Satié

Gabriel Fauré

106

Música i músics a Castelló

Cèsar Mateu

Quan el grum, ros i pigat, li puja el gin tònic i rep la propina, repeteix l’agraïment de la nit anterior, però no se’n va i, emprant un valencià perfecte de lèxic i de dicció, amb veu tímida, però decidit, amb un punt de descaradura, que, cosa estranya, li agrada, li explica que ha assistit al concert, que fa poc ha començat a estudiar música a l’escola municipal, d’un poble veí, li demana que li signe el programa del concert i se’n confessa admirador incondicional. Li escriu una dedicatoria curta i tòpica i li dedica un somriure afectuós, alhora que el regracia per parlar, i tan bé, en valencià. No sap, ni sabrà mai, perquè aquell xic ja no ho recorda, com el pare n’és de responsable d’allò. No sap, ni sabrà mai, que la mare d’aquell xic, de romanesa nissaga, va treballar força temps, fent feines de neteja a la casa dels pares i que el fill, molt petit, l’acompanyava. No sap, ni sabrà mai, que el pare, afectat ja per la malaltia, l’agafava en braços i li explicava històries pensant que el fill, que mai no estava, havia tornat. No ho sap, això, però sí que sap que ha arribat l’hora d’aturar-se, l’hora de quedar-s’hi i de començar a nugar els nusos que havia deixat que es deslligaren; l’hora de cridar el fill i d’escoltar-lo; l’hora d’anar a per la mare i de portar-la, d’agafar-li la mà, d’acaronar-li els blancs cabells, de tocarli amb el vell acordió diatònic, que ella guardava, aquelles cançons que li agradaven; l’hora de parlar-li; l’hora de parlar; l’hora de llegir el pare i després, al cap d’un temps, potser no massa llarg, de començar a compondre la simfonia que, sempre sense saber-ho, li havia volgut dedicar. La simfonia inspirada en seixanta-nou llibretes, en seixanta-nou anys, en un poble, en una cultura, en un país, en una llengua, en milers de desercions, en milers de covardies, en milers d’esperances, ... La simfonia que presentarà a les ràdios i les televisions locals -preguntes tòpiques fetes en castellà i contestades en català- abans d’un any, abans de festejar el seu setanté natalici, abans d’estrenar-la a l’Auditori. La simfonia encara no escrita, encara sense nom, que, ironies del destí, en el conjunt de la seua obra creativa com a compositor portarà per sempre un afegit darrere el nom: opus 69.

107

EL MESTRE ARTOLA: Un gran músic de la terra nostrada (1904-1992) Francesc Agut - Josep Sorribes

INFÀNCIA D’UN FUTUR MÚSIC UNIVERSAL. Quan escrivim el present treball, falta ja ben poc per al compliment exacte del primer centenari del naixement d’un excel·lent músic, glòria viva i honor permanent de la nostra terra: en Perfecte Artola i Prats, que va nàixer el 30 de desembre de 1904, al carrer dels Bous núm. 19, a la vila castellonenca de Benassal. Del Mestre Artola, el seu més amatent biògraf, casat amb una de les seues nétes, el Dr. Rafael Monferrer i Guardiola ens diu que fou el tercer dels sis fills que tingueren n’Antoni Artola i na Demètria Prats; un matrimoni humil, que només anava sobrat d’il·lusions, d’alegria i de ganes de treballar, que havia de combinar les faenes del camp, segons marcava el pas de cada estació, amb la confecció artesanal d’espardenyes. Així les coses, des de la seua infantesa, el nostre personatge va haver de compaginar l’assistència a l’Escola Pública de la Mola, amb la participació activa en l’execució de les tasques familiars. En conseqüència, entre l’atenció prestada als animals domèstics, la realització diligent de les variades comandes, l’ajuda en els treballs que comportaven els pocs o molts bancalets patrimonials, l’oportuna col·laboració en la indústria casolana, etc. reclamaven constantment la cooperació d’aquell xiquet espavilat i afable, tal com calia esperar, fins i tot, dels membres més menuts d’una casa, on mai no havien fet acte de presència ni l’abundor ni la folgança. I va ser ben prompte, molt enjornet encara, quan “el cuquet de la música” començà a encauar-se-li

Als nou anys (Fot. C. Pitarch)

108

Música i músics a Castelló

en la molla de la seua ànima infantil. Potser la inclinació li venia alimentada per les cançons que la mare taral·lejava quan trenava llata o els posava els additaments a les soles; ...potser va influir el fet que a sa casa es guardaven els instruments de la rondalla local (per mediació del seu germà Enric, cinc anys major que ell); ...o qui sap si no es tractava d’una qüestió genètica: son pare tenia ascendents bascos; i tots sabem que els èuscars, en general, tenen una predisposició especial per al cant coral i l’harmonia... Segons ens diu Francesc de B. Moll, en la seua obra “Els llinatges catalans”, el cognom “Artola”, que significa ‘cabana de pastors’, prové d’aquelles terres. Fóra com fóra, és el cas que ens trobem un xiquet que literalment “s’alça del llit”, com se sol dir, per sentir tocar a la banda del poble, que es fabrica flautetes de canya, que es passa hores i hores tocant la guitarra, que en rep lliçons del ceguet En Josep Vicent Barreda i Colom, que fascina el veïnat amb les seues interpretacions, que de menut ja se n’ocupa habitualment d’afinar els instruments de la rondalla, o que participa en tots els actes i saraus musicals que s’organitzen al poble. Als set anys, la preocupació materna per l’aprenentatge de “la doctrina” (requisit previ indispensable per poder prendre la Comunió), va posar l’infant en mans de Mossén Leandre Alcàcer i Monterde, organista de la Parròquia; el qual, encisat per les excepcionals facultats musicals que descobrí en l’alumne, no només hi va sembrar i consolidar els necessaris coneixements teòrics i pràctics, sinò que l’encoratjà a no deixar l’estudi i a no desaprofitar les enormes possibilitats que se li albiraven. I arribats on som, cal constatar que, en justa correspondència i a tall d’agraïment, el futur Mestre Artola va professar sempre el major respecte i admiració al seu benvolgut mentor. L’excel·lent labor pedagògica de Mn. Alcàcer i l’entusiasmada dedicació que hi posava el seu deixeble predilecte, van donar ben aviat els seus primers fruits: el nostre músic, un xiquet encara, cantor solista del cor parroquial, ingressa als nou anys en la banda benassalenca (potser la millor de l’interior castellonenc, en aquells temps), dirigida per En Jaume Sanjuan i Prats. Inicialment, hi tocava el flautí; més tard, va ser la flauta i el requint; i definitivament, el clarinet. Es presenta la possibilitat que el xiquet comence a cursar estudis superiors. Tanmateix, els seus pares s’hi oposen, pel fet que això implicava la necessitat de traure’l de casa i d’enviar-lo a València, a Barcelona o a Madrid... Que no; que la perspectiva no els abellia: ni poc, ni gens! UN BON MÚSIC DE POBLE Coneixedors del deler que son fill tenia per la música, Antoni i Demètria miren de donar-li tot el recolzament necessari: calia mantindre atiat el foc d’aquell desig que el xiquet manifestava de forma tan evident i convençuda.

109

Així, el jove Artola no solament continua al poble els estudis que ja tenia iniciats, sinó que, a més, als deu anys, comença a aprendre dolçaina, de la mà de F. Abel Badal i Molés, dolçainer local, a qui va substituir pocs anys després. Arribat el moment, Perfecte i el seu germà Enric (que l’acompanya, de tabaleter), són anomenats dolçainers oficials de Benassal. Això els posa en contacte amb la música folklòrica i popular; i els dóna l’oportunitat d’actuar als pobles de la rodalia, amb motiu de la celebració de les festes majors; o més important encara, els farà adquirir una valuosa experiència, tant en l’àmbit musical com en el personal i social. Caldria recordar també que el nostre biografiat era un músic molt versàtil: per raons derivades del seu aprenentatge, tocava diversos instruments; a més d’això, coneixia igualment la música pròpia dels actes religiosos com la dels profans; o, per un altre costat, dominava a bastament el repertori bandístic o rondallístic interpretat per la majoria de les agrupacions de la zona. En conseqüència, se li donava igual de bé una missa que una processó, una romeria, una cercavila, una entrada de bous, un ball de plaça, una nit d’albades. Com si havia de reforçar la banda o la rondalla de la localitat visitada: cap problema! Per tals motius, a mesura que passava el temps, la popularitat i el prestigi d’Artola (el seu “cachet”, com es diu ara), anaven en augment de forma espectacular. I això, al pas que anava la cosa, significava que ben bé es podia guanyar la vida i que no calia moure’s de casa. Tanmateix, aquell “èxit massa fàcil i superficial”, que sonava a rutineta, no s’avenia, ni de bon tros, amb les facultats o amb les aspiracions d’aquell jove somniador. Estava ben clar: si volia “realitzar-se plenament”, si pretenia copsar uns valors més universals i sòlids, no li quedava més remei: havia d’abandonar el niu i volar ben lluny. I així ho va fer, afortunadament. Tanmateix, tota aquella “etapa d’aprenentatge experimental”, de tantes i tantes actuacions “en viu i en directe”, havia estat ben positiva: a força d’estudi i pràctica, el jove Artola havia adquirit la tècnica i l’experiència imprescindibles, si havia d’anar rodant per casa: ja era “un músic garrejat”, amb moltes “hores de vol a les costelles”. Ja s’havia convertit en “un bon músic de poble”; ja era tot un jove pen plan-

13-14 anys (Arx. R. Monferrer)

1920 (Arx. R. Monferrer)

1923 (Arx. R. Monferrer)

110

Música i músics a Castelló

tat, quasi un home: La clau de l’èxit futur ja estava a les seues mans. Li faltava prendre una decisió: primerament, arrancar el vol! I després, ...passar molts anys de preparació, d’estudis i treballs!: calia arribar a ser “un músic dret i fet”; triomfar més enllà, lluny de les fronteres de la terra nadiua. I més difícil encara: que el triomf fóra considerat en ella com a tal. EL SALT A LA PROFESSIONALITAT: L’ETAPA BARCELONINA Al caliu dels reiterats consells de Mn. Alcàcer i d’En Ricard Vives i Beltran, mestre de música del poble, als quals caldria afegir la decidida col·laboració de l’industrial valler en Silvestre Segarra i Bonig (visitador habitual del manantial de la Font d’en Segures), l’any 1923 va ingressar voluntari en l’exèrcit un procediment ben generalitzat entre els pobres de l’època- en la Banda del Regiment d’Infanteria “Badajoz núm. 73”, ubicat a Barcelona; la qual estava dirigida pel saguntí en Julià Palanca i Masià, el seu primer professor d’harmonia (director honorífic, a més a més, de “La Primitiva” de Llíria). En establir-se a Barcelona, P. Artola experimenta l’oportunitat de relacionar-se amb excepcionals músics, professors, concertistes i compositors. La programació del Liceu és excel·lent. És l’època gloriosa de la Banda Municipal de la ciutat comtal. Les terres catalanes, a més d’estar farcides de conjunts orquestrals, de cambra, de corals i d’orfeons, esdevenen la principal porta d’entrada dels corrents musicals europeus. Es matricula en l’Escola Municipal de Música, on entra en contacte amb els principals Mestres de l’època (Millet, Nori, Palanca) i rep classes de solfeig, teoria, clarinet, harmonia, contrapunt i fuga. I arriba el primer esdeveniment important en la nova vida del soldat Artola: una cèlebre editorial discográfica li enregistra la seua marxa “Fuente en Segures”, interpretada per la Banda del Regiment. Això ja era massa! Per un altre costat, el jazz, que havia entrat literalment pel port de Barcelona, s’obri cami de forma progresiva i contundent: pertot arreu naixen orquestres de ball “a l’americana”, amb alguna de les quals col·labora el nostre personatge. A l’abril de 1929, pren possessió com a clarinet principal de la Banda de Mataró, però no va tindre massa sort: l’any vinent va ser dissolta. Paralel·lament, el nostre biografiat prepara oposicions a Músic Major de l’Exèrcit, motiu pel qual rep classes a Madrid (on estudia contrapunt, fuga, composició, instrumentació, transcripció i formes musicals), de la mà d’en Lluís Emili Vega i Manzano. Però encara és massa jove, per arribar a tal pretensió. L’ÈPOCA MALAGUENYA Corria l’any 1931. El dia 17 de febrer obté en propietat la plaça de clarinet principal de la Banda Municipal de Málaga, en la qual romandria fins al 1944.

111

És en aquesta època quan va nàixer “Gloria al pueblo (de Benassal)”, el seu pasdoble més conegut mundialment, que fou estrenat el 27 de març de 1932 (anys més tard, la firma francesa “Publications Francis Day”, de Paris, en va adquirir en exclusiva el Copyright, a efectes internacionals). Es disposa a regularitzar la seua situació académica: al setembre del curs 1933-34 s’examina al Conservatori de Còrdova. Fa tres cursos de solfeig, quatre d’harmonia i sis de clarinet. Paral·lelament, va fundar l’orquestra que portava el seu nom; amb la qual cosa va adquirir noves relacions i un bon prestigi com a virtuós del clarinet, al si de la societat malaguenya; i al propi temps, reforçava la seua situació econòmica. L’any 1936, amb la Guerra Civil, s’inicia un període d’incertesa general, durant el qual, en ser mobilitzat, va perdre l’oportunitat de continuar i concloure els estudis reglats que havia iniciat. A primeries del conflicte, va formar part de la Banda de las Milicias Republicanas; i més tard, va ingressar, com a director, en la Banda de Primera Línea de FET y de las JONS. També hi va col·laborar en la creació de la Banda de Flechas Navales de Málaga i fou el fundador de la Banda de Cadetes del Frente de Juventudes, amb la qual va recollir molts èxits. Al 1941, obté l’acreditació per a dirigir bandes civils de segona categoria. Tanmateix, després d’alguns desenganys i de ser diagnosticat d’una lleu malaltia pulmonar, demana l’excedència com a clarinetista. Torna a Benassal (1944) i mamprén la reorganització de la Banda del seu enyorat poble. Al juny de 1945 pren possessió com a director interí de la Banda de Málaga i posteriorment completa el cicle formatiu oficial que havia encetat abans de la Guerra, en el Conservatori de Sevilla. Igualment es produeix l’accés a la Direcció de la Coral. Tres anys després rep el nomenament de Profesor de Clarinet del Conservatori de Música i Declamació de Málaga. I també aprova les oposicions a Director de Bandes Civils de primera categoría. El 1951 es nomenat Director Propietari de la ja esmentada Banda. El 1959, director de la Agrupación Lírica Malagueña. El 1966, director de la Orquesta Sinfónica de Málaga. I el 1970, subdirector del Conservatori.

1930: orquestra de jazz, a Mataró. (Arx. R. Monferrer)

1935: Orquestra Artola (Arx. R. Monferrer)

1944 – 45: dirigint la Banda de Benassal (Arx. L. Fabregat)

112

Música i músics a Castelló

Se li concedeix la Encomienda con placa de la Orden de Cisneros (1975) i la Medalla de 1ª Clase del Ayuntamiento de Málaga, al Mérito Municipal (1979). L’Ajuntament de Benassal li atorga la Insígnia d’Or de la Ciutat (1982) i li dedica un carrer (1985). L’Ajuntament de Castelló també acorda dedicar-li un carrer (1990). És nomenat “Maestro Principal de la Agrupación de Cofradías de Semana Santa” i se li concedeix el Escudo de Oro, “por su aportación al engrandecimiento de la Semana Santa malagueña” (1990). I, finalment, després de tota una vida dedicada a la família i al treball, de tota una existència consagrada a la pràctica, ensenyament, creació, promoció i exaltació de la Música en totes les seues vessants, el 23 d’octubre de 1992, als quasi 88 anys, expirava aquest músic exemplar, glòria de la terra i de la professió. En Perfecte Artola i Prats, un músic de cap a peus, amb la seua fructífera tasca musicològica, ens deixava el seu permanent exemple de laboriositat innata i de gust pel treball ben fet... I en contrapartida, s’emportava l’estima, l’agraïment i l’admiració de totes les persones que tingueren la sort de gaudir de la seua amistat o del seu tracte personal; així com el goig de tots els qui només l’hem pogut conéixer a través de les seues partitures o dels seus discos. Una setmana després, el 30 d’octubre, l’Alcalde de la capital malaguenya, la seua benamada pàtria adoptiva, proposava al Ple de l’Ajuntament que la plaça de El Ejido, on està ubicat el Conservatori s’anomenara “Plaza Perfecto Artola”. El reputat Mestre morí profundament enamorat de Benassal i de Màlaga; la ciutat que el va vore nàixer i la que el va acomiadar. Totes dues el recordaran molts anys: i farien ben malament, si l’oblidaren. LES “MÚLTIPLES ACTIVITATS MUSICALS” DEL MESTRE ARTOLA D’entrada, voldríem justificar el contingut que esperem donar a entendre amb la formulació de l’epígraf precedent: En primer lloc, pretenem significar que “el camp d’actuació” del referit músic abasta un ventall amplíssim de tasques: intèrpret, director, docent, compositor, membre del Jurat en diversos certàmens, fundador, editor, promotor... Així igualment, explicarem quin matís intentem afegir o precisar amb les cometes que hi hem utilitzat: En referir-nos a “la producció musical” del nostre autor, extensa i variada, hauríem d’establir quatre epígrafs, segons el corresponent “grau d’intervenció” desplegada pel Mestre en cadascun dels seus “treballs”, fruits tots ells de diferent mena i paladar, encara que igualment abellidors. Per exemple, podrien ser els següents: • Obres de creació pròpiament dita.

113

• Transcripcions o arranjaments d’obres alienes (generalment, adaptacions per a Banda). • Recopilació, anàlisi i edició sistematitzada de melodies populars, en vies d’extinció, que havien estat transmeses secularment per via oral. • Il·lustració didàctico-pedagògica de textos literaris.

A propòsit d’aquesta divisió, hem d’advertir que, en atenció al nombre de titols que integren l’inventari artolià (passen llargament del mig miler!), aixi com a l’espai destinat al present treball, només hi relacionarem, com si d’un tast es tractara, les “obres principals”; en conseqüència i ben a pesar nostre ens hi excusem per la fragmentació- qui n’estiga especialment interessat a conéixer-ne la resta, pot consultar les publicacions que ressenyem en la Bibliografia. Vegem quines són les seleccionades: • Romeria de San Cristóbal (Obertura): Banda / orquestra. • Scherzo (del número 1 al 6): Banda / orquestra. • Rosa de espinas (Revista Folklòroca): Orquestra. • El Maestrazgo (Suite): Banda. • Semana Santa en Málaga (Poema Simfònic): Banda / orquestra i cors. • Capricho peruano (Poema Simfònic): Orquestra. • Suite en Fa M.: Orquestra. • Caín y Abel (Ballet): Orquestra / banda. • Fadrell (Poema Simfòic: I – II): Banda • Maria-Anna (breu pàgina simfònica): Banda. • Axarquía (Panorama musical): Banda. • Coraliyo (Sarsuela. Lletra: J. Redondo i R.S. Mascaró. Inèdita): Orquestra.

En canvi, per tal com ho considerem més adequat i oportú, no ens podem resistir a fer un breu comentari sobre els extrems a examinar, a l’hora d’avaluar el pes específic d’Artola, o de qualsevol altre autor:

Dirigint l’Orquestra Simfònica de Màlaga (Arx. R. Monferrer)

A Benassal, li dediquen un carrer (Arx. P.-E. Barreda)

Logotipus de l’editorial pròpia, fundada i dirigida per En P. Artola

114

Música i músics a Castelló

No dubtem que, almenys en principi, hi estaríem tots d’acord a situar el punt dolç de la qüestió en l’apartat que fa referència a la “creació (pròpiament dita)”; és a dir, a ponderar la qualitat i l’abundor de les obres considerades “d’exclusiva collita casolana”. I com és evident, en el cas d’en Perfet Artola, els experts li adjudiquen mèrits propis sobrats per figurar en aquesta secció, tal com demostra la historiografia musical. Tanmateix, no estem tan segurs que trobaríem la mateixa unanimitat, si en parlem d’incloure en la dita apreciació les virtuts que puguen derivar dels tres darrers ítems; perquè, efectivament, hi ha qui al·lega -i té raó- que les transcripcions, les recopilacions o les il·lustracions són “parva opera”. I qui això opina, lògicament, propugna -i al nostre parer, ara no en té- que els referits treballs són inhàbils, a fi de computar els crèdits que li hem d’atribuir a un compositor. Per contra, nosaltres pensem que la citada restricció és un error greu; ja que la valoració objectiva de “la tasca musicològica” de molts creadors -entre ells, en P. Artola- restaria injustament minvada. I encara podríem aportar molts altres arguments, en defensa de la nostra postura. De moment, haurem de concedir que els “executors” dels treballs inventariats en qualsevol d’aquests darrers apartats, en puritat, no poden adjudicar-se mai l’autoria o la titularitat dels “materials revisats”: només se’ls podrà atribuir una tasca de “re-creació” dels originals. Tanmateix, cal admetre que la seua labor pot ser ben meritòria, en la mesura que resulte ajustada, digna i oportuna. I encara en direm més: Per exemple, que hi ha moltes maneres de “treballar en pro de la música”, totes importants i necessàries: creació, “re-creació”, il·lustració, harmonització, instrumentació, direcció, interpretació, ensenyament, compilació, transcripció, promoció, audició, mecenatge, crítica, catalogació, edició, enregistrament, conservació, investigació, historiografia, etc., totes dotades funcionalment d’un destacat nivell d’importància. O d’igual forma: si és evident que Beethoven, Mozart, Brahms o Chopin han assolit la ben merescuda consideració de “genis de la Música”, no és pas menys cert -i açò cal que ho fem present, per més obvi que parega- que sense l’existència de melòmans, crítics, promotors, empresaris, historiadors, intèrprets i directors amatents i compromesos, els seus noms no haurien passat mai a la Història. Com fins i tot és evident, posem per cas, que certes persones no tindrien notícia de cap o d’alguna d’aquestes obres universals, de no haver-les conegut en interpretació d’una Banda, potser a través de les corresponents transcripcions del Mestre Artola. I finalment, una darrera consideració: en el món de la Música (tal com passa en general), la consecució d’un “bon treball”, en qualsevol dels casos relacionats, implica -al propi temps que la certifica- la

115

presència d’un “bon músic”; és a dir: d’una persona sensible que domine els coneixements tècnics necessaris i llur aplicació... Exactament igual que “una bona pel·lícula” requereix (tot i que no només, evidentment!) “un experimentat guionista”; ó que una traducció digna, procedent de qualsevol obra literària estrangera, reclama el concurs d’un avesat expert. Així, per tant, en la “pesada” que se li practica a cada autor, sóm partidaris de ponderar (segons la importància i la qualitat intrínseca, és clar) totes i cadascuna de les “activitats musicològiques” realitzades per la citada persona, i de totes les seues obres; bé siguen les de “creació musical pròpia”, o bé les transcripcions, adaptacions, etc. Vist açò, i a tenor d’aquestes escaients premisses, pensem que és irrefutable -per si algú no ho tenia prou clar encara- que el nostre Artola no és “un simple autoret de la perifèria”, com podria arribar a pensar algun desinformat: En Perfecte Artola i Prats, nat a Benassal i afincat a Màlaga, il·lustre i excel·lent persona, per mèrits propis sobradament contrastats, és tot un primer espasa en l’escalafó dels músics i compositors del segle XX. En conseqüència, els seus paisans, siguem músics, colombaires, boticàries o recaptadors de contribucions, n’hem d’estar ben orgullosos. I finalment, tal com faria un clàssic, hi tancarem la conclusió amb la típica i coneguda fòrmula: “i això era, precisament, el que volíem demostrar”. FADRELL: UN POEMA SIMFÒNIC D’ARRELS CASTELLONENQUES Devem suposar que els nostres lectors saben perfectament a què ens referim, quan parlem d’un “Poema simfònic”. Això no obstant, gosarem d’oferir-los una xicoteta ajuda: El “poema simfònic” és una forma musical teixida amb els materials sonors que brollen en l’ànima del compositor, a propòsit de la contemplació d’un paisatge, de la percepció o de l’evocació d’un fet real o figurat, d’un costum, d’un sentiment, d’una passió; de la reflexió feta arran de la lectura d’una poesia, d’una història, d’un mite o d’una llegenda. Sovint, en la ment del compositor s’hi barregen alguns o tots els elements citats; amb la qual cosa “la tensió” s’incrementa i la “vivència” abasta tot el seu potencial cromàtic. En conseqüència, el grau d’inspiració i d’activitat creadora arriba al seu clímax. I aleshores, l’autor és capaç de reproduir i de transmetre’ns tot el cúmul de sensacions i emocions que experimenta en el seu interior. Així, per tant, el poema simfònic és, per definició, una composició eminentment descriptiva i lírica, concebuda i endreçada a “tocar el cor” de l’oient. Pel que fa al seu origen històric, podem dir que correspon plenament al període romàntic; el qual, com

116

Música i músics a Castelló

es sabut, pren carta de naturalesa a partir del segle XIX, vinculat, potser, al perfeccionament i a l’extensió geogràfica i social del piano. Estructuralment, el referit poema presenta les característiques inherents al citat moviment artístic: per exemple, un marcat individualisme, l’exaltació de la identitat nacional (entenga’s també, de la terra nadiua); total llibertat formal en la producció, sotmesa només a l’ordre expositiu i a les normes de l’estètica musical; prioritat concedida a la melodia acompanyada, a l’harmonia, a la dimensió vertical de l’acord i de la massa instrumental. D’altra banda, cal dir que FADRELL no és l’únic poema artolià; ni l’únic dels seus títols que evoca el color, l’aroma i el regust de les terres nostrades i de llurs habitants i costums. Si l’hem elegit a tall de mostra, és perquè representa la partitura que millor “pinta els paisatges sonors” de la capital de la Plana (des d’on hem elaborat el present treball), inclosa la idiosincràsia dels seus pobladors, en una composició elevada a rang simfònic. L’esmentada obra presenta dues parts ben diferenciades pel que fa a la temàtica melòdica i al temps de producció; això no obstant, estan presidides per una clara unitat respecte del planteig del fil conductor, i de la intencionada assumpció i consegüent ennobliment dels aires populars que han estat seleccionats en atenció a llur càrrega semiòtica i emotiva: • La primera part comença amb la recreació de la popular melodia que entona aquella frase tan coneguda: “De Castelló a Almassora va un tren que vola...”, interpretada a l’uníson pel fagot i la tuba, acompanyats pels barítons, els trombons, l’oboè i el corn anglés, tot integrant un sextet instrumental que fa despertar el més pur lirisme. Consta de dos temps, subtitulats d’acord amb els motius que desenvolupen: “La Panderola” (Andante, en Fa M) i “Pam, pam, orellut” (Allegro Moderatto, en Si b M). Va ser estrenada el 30 de Gener de 1983, al recinte de la Pérgola, en interpretació de la Banda Municipal de Castelló (època d’En Joan Garcés i Queralt), dirigida pel propi autor. I no cal ni dir que fou tot un èxit.

Fadrell: detalls de la partitura manuscrita

117

• La segona, complementària de l’anterior i titulada genèricament “A l’horta”, va ser estrenada, també sota la direcció de l’autor, el 26 de Juliol de 1985, a la Plaça Major de Castelló, dins del programa de festes dedicades a sant Cristòfol, patró de la ciutat. Hi actuava la Banda Municipal (ara ja, en l’època d’En Francesc Signes i Castelló). També consta de dos temps: “El tio Pep se’n va a l’horta” (Moderatto: Tempo di Bolero, en Si b M.) i “Jota de Castelló” (Allegro, en la mateixa tonalitat). Tal com va ocórrer amb la primera part, va ser un èxit clamorós. La crítica i els comentaris dels aficionats entesos anaven pel mateix camí: el Mestre Artola, amb el seu bon ofici de músic veterà i de compositor experimentat, ha sabut conjuminar perfectament els diferents motius populars, amb els quals ens ha transmés un document musical de gran alçària. Tant és així, que totes dues parts han passat a incrementar el repertori de moltes altres Bandes de la rodalia: vàries agrupacions que posen els cinc sentits i tot el seu gust, habilitat, perícia i enginy en la seua interpretació... Diguem, finalment, que l’autor, malauradament, no va poder concloure el seu somni: hi volia afegir un cinqué moviment (un vals), inspirat en els tocs de les campanes de la Porta del Sol; i un sisé, compost a manera d’epíleg, consistent en una gran marxa solemne, teixida a tall de combinació de tots els motius anteriors, amb el fi de confegir una veritable suite que representara i ensalçara Castelló i la seua música: “Fadrell: Suite castellonenca”, podia haver estat el títol. Quina llàstima: Fadrell podia haver estat -si no ho és ja!- l’obra més inspirada i pulcra, solemne i lúdica, densa i redona, sensual i equilibrada, de tota la producció artoliana! UN SINCER I CORDIAL “ADÉU PROVISIONAL”, MESTRE I ja, de remat, per tancar aquest treball, enllestit amb tota la bona voluntat i consideració al gran Músic de la terra, només ens resta enunciar un fervorós i emocionat desig: • A l’il·lustre Mestre benassalenc, una flor i un agraït record, eternament vius... • I a nosaltres, músics, melòmans i amics in pectore, de per vida, el seu bell exemple i la seua música encisadora...

118

Música i músics a Castelló

BIBLIOGRAFIA Adam Ferrero B. 1000 músicos valencianos. Valencia: Sounds of Glory, 2003. Barreda P.-E. “Perfecto Artola, un entranyable músic i un benassalenc universal”. Mediterráneo, 27.08.93. Barreda P.-E. , Monferrer R. Obra musical de Perfecto Artola. DVD. Facsímil . Aj. de Benassal. 2004. Bellés S. “Perfecto Artola”. Castellón Diario, 23.01.93 Bouché H. Mediterráneo, 28.07.81 - 06.06.82 - 11.08.82 - 09.10.82 - 30.01.83 - 28.07.83 - 09.10.83 - 14.12.83 - 13.06.84 - 28.07.84 28.08.85 - 23.11.86 - 29.07.88 - 17.06.89 - 24.08.89 - 24.10.92 - 24.10.92 - 12.02.93 - 14.02.93 Caballero L. “Artola triunfa con su San Cristóbal”, Sur, 10.02.48. Calvo J. Castellón Diario, 25.08.85 - 27.10.92. Gascó Sidro A J, “Se estrenó la segunda parte del poema sinfónico ‘Fadrell’...” Castellón Diario, 28.07.85 Gascó Sidro A J, Levante de Castellón, 24.10.92 - 14.02.93 - 1994. González P. Mediterráneo, 10.09.81 - 01.09.89 López-Chavarri Andújar E. Breviario de historia de la música valenciana. Valencia: Piles, 1985. Marco T. Historia de la música española. Siglo XX. Madrid: Alianza, 1983. Moll F. de B. Els llinatges catalans. Palma de Mallorca. Moll, 1982. Monferrer R. Mediterráneo, 09.02.83 - 05.05.84. Monferrer R. “El maestro Perfecto Artola. Notas para su estudio”. Castellón: SCC. Sup. Lit. 1984 a (4). Monferrer R. “Fadrell, obra sinfónica que dignifica a Castellón”. Bol. C. d’Est. De la Plana, 1985 a; I (3). Monferrer R. “Itinerari musical vilafranquí. La música oblidada de Vilafranca”. BCEM 1985b; III (11). Monferrer R. “P. Artola. Una vida para la música”. Levante de Castellón, 21.11.92. Monferrer R. “Benasal. Perfecto Artola en el recuerdo”. Castellón Diario, 28.11.92. Monferrer R. “Gloria al pueblo’ de Benasal. Pequeña historia de un pasodoble...” BCEM 1993; XI. Monferrer R. El maestro Perfecto Artola. Una vida para la música. Castellón: Graphic Group, 1992. Monferrer R. El maestro Perfecto Artola. Una aproximación biográfica. Valencia: UNED Monferrer R, Barreda P-E “Els goigs al gloriós Sant Cristòfol...”. BSCC 1985; LXI Monferrer R, Barreda P.-E. El maestro Perfecto Artola, una vida para la música. Querol L. Historia de la música. Madrid: SEU, 1962. Seguí Pérez S. dir. Cancionero musical de la provincia de Castellón. Valencia: Piles, 1990. Sesmero J. Sur, 15.02.89 - 13.06.93. Traver García B. Los músicos de la provincia de Castellón de la Plana. Castellón: J.Barberá, 1918.

119

ELISEO ARTOLA VIVES DE PROFESSIÓ “MÚSIC” Eliseu R. Artola

iuen que, per a tot, sempre hi ha una primera vegada i després de huit anys escrivint i col·laborant en el llibre que Rebombori edita anualment; just en aquesta publicació dedicada al món de la música, a la qual d’alguna manera estic més o menys vinculat; just en aquesta ocasió, he estat a punt de fer fallida. I això, que ho tenia relativament fàcil; només era qüestió de parlar de mon pare, Eliseo Artola Vives, músic professional, amb quasi cinquanta anys de trajectòria musical a la Banda Municipal de Castelló, a més d’altres activitats en diferents orquestres i agrupacions musicals. Potser per la proximitat del parentiu, potser per la seua recent defunció el passat mes de setembre, no trobava el moment de reflectir, en uns pocs folis, anys de vivències, anècdotes i situacions, que podrien completar un llibre sencer; així, vull expressar el meu agraïment als meus companys de Colla per la seua reiterada insistència en la realització d’aquest article i sobretot reconéixer la col·laboració del propi protagonista d’aquesta història, que amb els seus records, els seus relats i les seues veritats, va anar contestant, dies abans de la seua defunció, a les preguntes que se m’acudien i que, bonament, considerava que reflectirien la seua vinculació al tema que ens ocupa. No cal dir que, a causa de la seua extensió, només es reproduiran els aspectes més significatius de l’entrevista, deixant la resta per a una segona possible publicació dedicada al món de la música a Castelló. Foto d’estudi. Any 1954

120

Música i músics a Castelló

El menor de sis germans, haguts del matrimoni Ramon Artola i Encarnación Vives, naix a Benassal el 22 d’octubre de 1923, i es trasllada amb la família a Castelló dos anys més tard. Rebombori.- Com i quan va sorgir aqueixa afició per la música? Eliseo.- No ho sé. Supose que de menut quan l’any 32, en la República, vaig començar a estudiar solfeig a l’Institut Francesc Ribalta, amb na Teresita Pelaez, on donaven classes “gratis”. Com érem molts, anàvem a classe dia sí i dia no; clar, com això suposava un retard, a Bayarri i a mi, que ens destacàvem un poc més, ens feia anar, també, pels matins a sa casa. R.- I el primer contacte amb el saxo? E.- Va ser l’any 34 o 35, quan el professor Vicent Asensi “el valencianet”, li va dir a mon pare que agafara un instrumentet. Llavors van quedar un dia, a València, Perfecte Artola i mon pare i van comprar un saxofó en “Casa Lluquet”, que va costar 250 pessetes. Ja vaig treballar, ja, amb aquell saxo; ja en vaig fer de faena... R.- Vas tardar molt a tocar el saxofó? E.- Encara passaria algun temps, perquè de seguida va venir la guerra, i ens vam anar refugiats a València i durant aqueix temps no vaig agafar el saxo per a res. Quan es va acabar la guerra, l’1 d’abril de l’any 39, vaig ser en un concert a la Porta del Sol, en terra, davant del Casino Mercantil, el que avui és una agència de viatges, i va ser ací on em va entrar l’afició. Llavors anava a casa del mestre Felip a donar classes i a finals del 39 em va dir: “A tu t’agradaria vindre a la banda municipal?” –Clar, la meua il·lusió era tocar en la municipal i li vaig dir que sí. “Doncs agafa el saxo i te’n véns per allí”. I així vaig començar en la municipal. R.- Llavors va ser a la Banda Municipal de Castelló, on vas interpretar primer? E.- No, uns sis mesos abans ho vaig fer a la Banda de la Be-

Inici com músic de la Banda Municipal. 1940

121

Banda Municipal a Tarragona. 16 d’abril de 1949

neficència amb el director Pepito García i quan entre en la Banda Municipal, vaig estar combinant, quan podia, els actes en les dues Bandes. Amb la de la Beneficència, féiem alguna processoneta o festa de carrer, tocàvem en els bous i coses així, i amb la Municipal féiem els actes més oficials. R.- Així que, amb 16 anys ja eres a la Banda Municipal. E.- Sí, però fins a l’1 de maig de 1941, no em van donar la plaça interina. A finals del 42, fan oposicions i em trac la plaça efectiva. Entrem tres saxos. Si no recorde malament, l’any 39, arribem a ser cinc saxos alts: Antonio Castelló, Joaquín Rambla, Nomdedeu, Manolo Mir i jo. Després l’any 42, se’n va Nomdedeu a l’Alcora i se’n va Castelló i traiem la plaça Rambla de saxo alt solista, Mir de saxo alt segon i jo de saxo soprano primer. Em van donar un soprano corb que era més dur que una roca; ja l’any 57 o 58, es van renovar els instruments i em van deixar el soprano recte. R.- Durant tots aquests anys d’activitat, tindràs moltes anècdotes que contar. E.- Doncs unes quantes. Ara mateix, me’n recorde d’una l’any 42 o 43, en la clausura d’un certamen de bandes a la plaça de bous. Estàvem tocant els preludis de Litz i de colp va haver-hi un apagada, i sense deixar de tocar, el mestre Felip va començar a donar l’entrada als instruments a veu alçada i així aconseguírem acabar l’obra. Un altre any, quan la nevada a Castelló, hi havia un acte al templet del passeig, i nevant va començar el concert. A la mitja part, i sense girar-se, el mestre Felip va preguntar: “Que hi ha molts?” –“Només dos”, –li contestàrem. “Doncs arrepleguem i «mone»”. Crec que, els espectadors, fins i tot ho van agrair. També va ser curiós el que va passar el 54, a la plaça de bous. Era una correguda benèfica; llavors obligaven als establiments a agafar dos i tres entrades per als bous, si la correguda era benèfica, i hi havia prou gent. Torejava un cert “Rayito” i segons el mestre Felip, que era un gran aficionat als bous, no va fer una faena

122

Música i músics a Castelló

del tot correcta. La qüestió és que la gent tenia ganes de festa i va començar a cridar “mósica”, “mósica”, “mósica”, i el mestre Felip que no tocava. Llavors els crits van passar a ser de fora, fora, fora. Total, que pel que siga al Rayito li donen una orella i va, com a provocació, ens la tira en cara als músics. A l’estona, ve un aposentador i ens diu que “per ordre de la presidència, tots fora; al carrer” i ens en vam anar de la plaça, però no va sonar la música. R.- Veig que fins al moment, només has parlat de mestre Felip. Amb quins altres directors vas coincidir en la Banda? E.- Bé, a finals de l’any 54 és quan es jubila el mestre Felip i en el 55 entra com a director Juan Garcés. El que passa és que després d’haver conegut al mestre Felip com a persona, com a professional i com a músic, el nou director no gaudia de les simpaties de la majoria de músics i l’ambient no era massa agradable; i no dic res més que em conec! R.- D’acord, doncs canviem de terç. A més de les bandes, vas desenvolupar la teua activitat musical en algun altre col·lectiu? E.- Sí, vaig tocar en diverses orquestres, sobretot en la de Portolés; i si no, ens ajuntàvem alguns músics per a fer balls. R.- Què ens pots contar de tot això? E.- Uf, apunta, apunta. Crec que era l’any 40 o 41, per a les músiques del mes de maig, ens reunim un cert Barrachina amb la bandúrria, Artero amb la flauta, jo amb el saxo, un jazband i una guitarra, per a fer rondes. Llavors, per a poder tocar havies d’eixir amb un nom i passar una prova, que es feia on estava la Falange, dalt del Banc de València. Si no mal recorde, ens vam posar “Orquestra Elías” i quan vam pujar, allí en el jurat estava el mestre Felip. “Xa, on aneu vosaltres?” “Mestre, la joventut tot és humor”, li vaig dir. “També tens raó, xa; au, va, teniu permís. «Ane-von!»”. Després, molts diumenges, entre els anys 41 i 44 aproximadament, ens ajuntàvem un cec que li deien Juanito, amb l’acordió, i jo amb el saxo, i ens anàvem a tocar a Vila-real. En aquell

Orquestrina al servei militar

9 de setembre de 1951 amb l’orquestra Portolés a Vila-real

123

moment, em treia tres o quatre durets. Allí hi havia unes penyes i ens contractaven per a fer ball, però com estava prohibit, ho féiem dins de les cases. Durant la mili, també vam fer una orquestreta. Un de Borriol, que li deien Beltran, amb la trompeta, Eleuterio amb el clarinet, un pèl-roig que tocava el jazband i jo amb el saxo. Una vegada ens va contractar una Falla, i els dissabtes i diumenges a la vesprada féiem ball en una placeta, darrere de l’església dels Desemparats, fins que al tercer diumenge va venir un inspector de la Societat d’autors i ens volia fer pagar 250 pessetes, quan a nosaltres ens pagaven cinc duros a cadascú. Com comprendràs, ja no va haver-hi més ball. R.- I en orquestres professionals, vas tocar en alguna? E.- Clar que sí. L’any 46, vaig vindre de la mili i em vaig incorporar novament a la Banda. Llavors em crida Portolés per a tocar en la seua orquestra i allí vaig ser fins l’any 52 que em vaig posar a festejar. Tot això, sense deixar la Banda, clar. Quan em vaig deixar l’orquestra Portolés, vaig fer un parell d’actuacions amb l’orquestra Melòdic i altres dues o tres amb l’Orfeo. Com sabien que tenia un saxo tenor, solien demanar-me que hi tocara amb ells, però com havia començat a festejar, jo estava per altres coses, així que vaig vendre el saxo tenor i ja van deixar de cridar-me. L’any 47, també vaig tocar al Cabaret amb Rossell i Mata: Pepito Rossell tocava el jazband, Paco Rossell el violí i el saxo, Montoliu el piano, Mata la trompeta i jo el tenor. Allí només vaig aguantar 15 dies, perquè les actuacions s’acabaven molt tard i jo havia d’alçar-me prompte per a treballar a la tenda de Jesús Sancho. E.- Bé, seguisc o què?, em va preguntar amb algún símptoma de fatiga. R.- El que vulgues. Què hi ha més?, li vaig contestar tenint en compte que només havíem parlat de la primera etapa de la seua trajectòria professional. E.- Ja ho crec; com per omplir una llibreta sencera. R.- Doncs au, fem un descanset i seguim. I va seguir, una bona estona, contant-me coses i casos, que segur no cauran en sac foradat i que, com s’ha apuntat en un principi, seran utilitzades en pròximes publicacions. Serà el destí, serà casualitat, però amb aquesta narració, Eliseo va interpretar el seu últim concert. Set dies més tard, el passat 20 de setembre, ens va deixar; va agafar el seu saxo i se’n va anar tocant les melodies que tantes i tantes vegades va fer sonar i que perduraran en la memòria de tots aquells que el vam conéixer.

124

Música i músics a Castelló

Xaranga Rebombori “Disaster Band”. 1999

125

GRANS ESDEVENIMENTS MUSICALS Jaume Peris

La programació de recitals i concerts i, en general, el conreu de la música instrumental es fa palés a Espanya amb un sensible retard si ho comparem amb altres països dÉuropa, especialment amb aquells de cultura germànica o anglosaxona. La generalització dáctuacions de grans solistes instrumentals o dórquestres sinfòniques, destinades a la naixent burgesia que ságrupava en prestigioses societats de concerts, sovint titulars dáquelles i que de vegades encarregaven obres als grans compositors, no es produeix al sud dÉuropa, on el que predominava –sobretot al gust burgés- era la música escènica, òpera o sarsuela. Si aquesta deficiència es fa sentir a tota Espanya, encara es fa més manifesta una petita capital de província, com era el cas de Castelló, que encara a primeries del segle XX mantenia uns trets marcadament rurals, cosa que no deixava de cridar látenció dels forasters. Dáltra banda, és ben conegut el propòsit dálguns castellonencs, naturals o dádopció, a les darreries del segle XIX, per transformar aquest ambient camperol, cercant-ne altre molt més urbà, amb la dotació dínfraestructures higienico-sanitàries, la construcció dédificis públics o privats dignes dúna capital de província que es preuara i, fins i tot, la creació dínstitucions de caire benèfic, social o recreatiu. Exemple paradigmàtic del que diem, seria la construcció del Teatre Principal, que es va promoure

126

Música i músics a Castelló

des de lájuntament per Domingo Herrero, catedràtic de lÍnstitut i promotor del Passeig de lÓbelisc. El magnífic edifici del teatre, que projectà Godofredo Ros de Ursinos, de sobte es convertí en léscenari désdeveniments força importants de la vida cultural de la ciutat, a recer del qual acudiren les millors companyies dels diferents gèneres escènics i molt particularment de láleshores boiant “género lírico”, en totes les seues modalitats d´òpera, opereta i sarsuela. Diferent va ser el que es refereix a la música instrumental i simfònica, pràcticament absent de la programació del teatre Principal, que durant les primeres dècades del segle XX era l´únic local preparat per aquest tipus désdeveniments. Com una rara excepció dáquesta absència, hi destaca láctuació dÁndrés Segovia, lány 1920, en dos recitals. Aleshores tenia Segovia 26 anys i ja gaudia de láureola de figura de la guitarra, amb la qual aconseguiria un prestigi extraordinari arreu del món. Léxpectació que tingué lánunci de la seua actuació a Castelló i el posterior èxit, potser séxplicaren pel record de Tárrega, que aleshores deuria mantenir-se molt viu entre els castellonencs. Però, la normalització dúna activitat concertística hauria d’esperar fins lány 1923, amb la fundació de la Societat Filharmònica. Aquests tipus dássociacions, freqüents a Europa al llarg del segle XIX, feren la seua aparició a Espanya des de començaments del segle XX i resultaven imprescindibles per aglutinar i formar un públic dáfeccionats. Fou important en aquest procés, láctuació dúna de les agències de concerts de major prestigi que creà una xarxa de societats amb el nom de “Cultura Musical”, que assegurava places per láctuació dels seus artistes en les gires per Espanya. En el cas de Castelló, la iniciativa partí dún grup de bons afeccionats, com Josep Salvador, pare de Josefina i Matilde, Vicent Tàrrega, germà del guitarrista, Francesc Betoret, etc. Els primers anys de la nova societat, entre 1923 i 1930, foren particularment brillants. Molt probablement perquè la situació econòmica del país, amb una moneda forta al bell mig dúna Europa acabada de sortir del terrabastall de la Gran Guerra, oferia unes condicions adients per lórganització de les gires de concerts dels artistes, sense descartar láctivitat entusiàstica desenvolupada pels primers membres de la directiva. Potser per ambdues raons, per aquells anys actuà al Principal Alexandre Barilowsky, el gran pianista rus, nascut a Kiev lány 1896, el qual donà el segon concert de la Societat Filharmònica, el 21 de setembre de 1923, per tornar altra vegada lány 1926. També en la primera temporada, el 26 de març de 1924 es va presentar el deixeble de Franz Liszt i prestigiós pianista i compositor alemany Emil Sauer, el qual també tornaria a intervenir un any després. Cal dir que, entre els més coneguts pianistes, figura el gran Artur Rubinstein, amb una dilatada

127

carrera que el situa entre els més cèlebres intèrprets de tots els temps. La seua relació amb Espanya fou sempre molt intensa, no només per haver actuat pràcticament en tots i cadascun dels racons del país, sinó també per la seua especial dedicació a la interpretació dels compositors espanyols. Entre els artistes dáltres instruments que actuaren aleshores, destaca el xec Jan Kubelik, gran violinista, pare del conegut director, mort fa pocs anys, Rafael Kubelik. No es va limitar la Societat als solistes o a la música de cambra, puix tampoc mancaren grans agrupacions corals, com el Cor de Cosacs de Kuban, que deixà un inesborrable record entre els castellonencs, o lÓrfeó Montsià, procedent de la veïna localitat dÚlldecona, que devia gaudir aleshores dún gran prestigi, si hem dátendre al triomfal acolliment que li brindà la ciutat. Déntre les grans agrupacions instrumentals, destacaren les dues orquestres rivals madrilenyes: la “Filarmónica”, dirigida per Bartolomé Pérez Casas, que va oferir dos concerts, el 9 i 10 de juny de 1924 i la “Sinfónica”, dirigida per Fernández Arbós, que féu també una gran actuació lány següent, els dies 21 i 22 de juny. A partir de 1930 fins el començament de la Guerra Civil, degueren canviar les circumstàncies de la directiva de la Societat, perquè sóbservà una sensible minva pel que fa al nombre i qualitat dels concerts, tant sols limitada a la intervenció de joves valors valencians, com Abel Mus, Joan Alós, Pasqual Camps, Rafael Balaguer, etc. tot i que des dún altre punt de vista foren anys fructífers per la fundació del Conservatori. Els anys de la guerra significaren un llarg parèntesi, que no va concloure, com caldria suposar, amb la fi de la lluita, sinò que encara caldria que passara un temps fins que les autoritats del nou rè-

128

Música i músics a Castelló

gim, desitjoses per normalitzar la vida ciutadana, empentaren des dels seus càrrecs la reorganització de la Filharmònica en aquells difícils moments. No era, efectivament, època massa favorable pels grans esdeveniments musicals, donada la penúria de la societat espanyola, agreujada la situació amb els problemes que tanmateix tenia la Europa de l´època, embolicada en una terrible guerra. Entre les actuacions més destacades dáquell moment, figura la del pianista Nikitta Magaloff (actuà dues vegades, als anys 1942 i 1945) o el recital de dansa de Vicente Escudero, en 1946. Cal destacar léstrena de l´òpera “La filla del rei barbut”, amb llibret de Manuel Segarra Ribes i música de Matilde Salvador, el 31 de març de 1943, coincidint amb les festes de la Magdalena, que aleshores encara no s´havien organitzat com a setmana gran de la ciutat. La situació dáquests anys va impedir lórganització de grans concerts i, entre 1950 i 1976, la Societat Filharmònica hagué de renunciar al lloguer del Principal o al del nou cine Rex, per limitar-se al bonic però reduït espai del saló dáctes de lÍnstitut F. Ribalta. La seua capacitat dúnes dues-centes localitats el feia apte només per la música de cambra. No mancaren, però, actuacions destacables com la de Yepes, el gran guitarrista, nascut a Lorca lány 1927 i que va debutar a Castelló lány 1949 al cine Rex; després tornaria per actuar a lÍnstitut, al menys en 1952 i 1956. També actuaren en aquest saló els pianistes José Cubiles, en 1951, Alicia de Larrocha, en 1960, Magda Tagliaferro, en 1950, entre altres. La tornada al Teatre Principal i amb aquest fet lórganització de grans actuacions, es va produir a la mort de Miquel Ibáñez, fins aleshores ànima de la Societat. La crisi que aquest fet va ocasionar, obligà la nova junta directiva a iniciar una altra trajectòria per la qual es va comptar amb la inestimable col·laboració de lágència de Concerts Sanzkoncert, de Barcelona, i a línoblidable empresari castellonenc Paco Ruiz, que aleshores dirigia el Teatre Principal. El procediment emprat fou lórganització de grans concerts sinfònics amb orquestres europees, que gràcies a les ajudes dels seus governs podien actuar en condicions assequibles per a les arques de la Societat. Combinant la venda déntrades amb la promoció de nous socis, es tornà a utilitzar el Teatre Principal com a única sala de concerts, contribuint, tanmateix, a mantenir láctivitat del coliseu, puix hi hagué temporada que aquest només es va obrir per als concerts de la Filharmònica. No resulta gens fàcil seleccionar entre els nombrosos concerts celebrats al llarg de més de vinti-cinc anys un conjunt destacat de grans actuacions, recordats per tots com memorables. Entre els solistes instrumentals , cal dir que tornà Narciso Yepes, ja una autèntica figura mundial sense cap discussió, en 1977 i 1994: el dÁlicia de Larrocha, la qual va actuar en 1980 i 1982, en aquesta darrera ocasió oferint la seua genial versió dÍberia, dÁlbeniz, una de les seues indiscutibles creacions. Altres intèrprets de sobra coneguts per la seua amplia discografia, han estat Lazar Berman, gran pia-

129

nista rus, que en gener de 1986 inicià a Castelló la seua actuació a Espanya. Altres foren el pianista Joerg Damus, el violoncellista Radu Aldulescu, la genial pianista portuguesa Maria Joao Pires i, particularment, el gran pianista rus Sviatoslav Richter, que actuà en una de les darreres gires de la seua carrera i destacà en una entrevista apareguda en una coneguda publicació especialitzada que el millor dáquella campanya havia estat el Mozart de Castelló. Si la música de cambra i solistes instrumentals eren habituals en la llarga trajectòria de la Societat Filharmònica de Castelló, no passava el mateix amb els grans conjunts orquestrals. Ja s´ha dit que fou un dáquests concerts, el de lÓrquestra Simfònica de la Radio de Bratislava, celebrat l´1 dábril de 1977, el que va encetar la nova etapa en láctivitat de la Filharmònica. Dáleshores ençà, mai faltaren en cap temporada diferents actuacions de prestigoses orquestres, entre les que caldria destacar la Simfònica de Bamberg, a la tardor de 1977, la Simfònica de Praga, Filharmònica eslovaca, Orquestra de Cambra de Stuttgart, Orquestra de Cambra Ferenz Liszt de Budapest, I Musici, Orpheus Camber Orchestra, de Nova York, etc. Una menció especial mereixen les veus, déntre les quals séscoltaren al Principal figures de la lírica com Victòria dels Àngels o Renata Scotto o la dáltres prometedores figures, avui situades al cim del panorama operístic mundial, com la mezzosoprano Dolora Zajic, per posar només un sol exemple. Fora dels actes organitzats per la Societat Filharmònica, és molt poc nombrosa láctivitat concertística dált nivell. Institucions com el “Círculo Medina” o posteriorment lÁteneu també prestaren alguna atenció a la música; però amb prou menys projecció i aïlladament es celebraren ocasionalment alguns actes entre els quals no es pot oblidar els recitals que el gran pianista valencià

Victòria dels Àngels

130

Música i músics a Castelló

Josep Iturbi oferí exclusivament sempre amb caràcter benèfic, primer en 1949, per recaptar fons pels damnificats de les inundacions del riu Sec i més tard, en 1956, com a conseqüència de les catastròfiques gelades de l´hivern dáquest any. Lórganització de grans esdeveniments musicals, però es va centrar gairebé exclusivament al Teatre Principal. Líntent démprar altres àmbits com la Cocatedral de Santa Maria, només posava en evidència la inadequació dúns locals no aptes per la música. Però els anys del Principal i les seues limitacions déspai aconsellà lédificació dún Auditori, amb ús preferent per les audicions musicals. Aquest sommiat projecte ha estat culminat, després no poques demores, per la societat “Castelló Cultural” amb la inauguració de lÁuditori i Palau de Congressos. Aquest grandiós edifici, satisfactori pel que fa a la seua capacitat i de excel.lent presència, té, però, problemes dácústica, que cal esperar que es resolguen favorablement en un futur immediat. Tot i això, no ha estat obstacle per una important activitat en tots els camps de la música, especialment brillant pel que fa a la música clàssica. En la temporada inaugural va destacar láctuació de la “English Chamber”, amb lÓrfeó Donostiarra i lÓrquestra Arturo Toscanini, dirigida per Lorin Maazel, i també altres actuacions francament reeixides, mentre que a láctual curs continua lélevat nivell de les actuacions ja celebrades o programades, amb una especial menció al pianista Krystian Zimerman o lÓrquestra del Teatre Marinsky, de Sant Petersburg. La resposta del públic ha justificat el notable esforç econòmic i cultural realitzat en la construcció de lÁuditori i permet augurar un futur molt esperançador per la vida musical de la ciutat.

131

LES ORQUESTRES SIMFÒNIQUES Xavier Llombart

Xavier Llombart

JOVE ORQUESTRA SIMFÒNICA DE CASTELLÓ (JOSC) La música ha estat a les nostres comarques una manifestació artística poc arrelada al món infantil i juvenil. Fora de les bandes de música d’alguns pobles, xiques i xics es mantenien prou allunyats d’aquest mitjà d’expressió. Fins i tot els estudiants de conservatoris no troben sovint la manera de posar en pràctica el que dia a dia aprenen amb tants esforços. És per això que l’any 1995, al si del Col·legi Censal de Castelló sorgí la idea de formar una petita orquestra escolar. Uns pares i unes mares entusiastes i el professor de música de les activitats extraescolars, Vicent Navarro i Porcar, obraren el miracle. Diem miracle, sí, perquè no hi ha hagut a Castelló un percentatge tan gran d’alumnes d’una mateixa edat, pràcticament tota la classe de 7 i 8 anys, que estigueren interessats i il·lusionats per la música. Vint-i-cinc músics alumnes de l’Escola van conjuntar delers i amb certes dificultats com: la manca d’alguns instruments, assajos al menjador del Centre i fora de l’horari escolar, van fer MÚSICA, amb majúscules. Amb ocasió de l’èxit aconseguit amb aquesta primera experiència es plantejà ampliar l’oferta a altres joves músics de la comarca i constituir la Jove Orquestra de Castelló. L’objectiu fonamental era obrir-se a la ciutat de Castelló i formar, al voltant del nucli primitiu, un conjunt equilibrat i ferm, il·lusionat per la música i amb la pretensió de consolidarse com una alternativa cultural de la nostra ciutat.

Teatre del Raval. Nadal 1995

132

Música i músics a Castelló

El projecte va donar un pas endavant amb un nou director: Salvador Sebastià i López, exdirector de la Banda Filharmònica Borrianenca, el qual va introduir canvis significatius en la metodologia de treball i en el repertori. José Luis del Caño Cabrera, va ser el tercer director de l’orquestra. En aquest període la formació va créixer en nombre de músics i la JOSC organitzà durant tres estius seguits el Curs Internacional de Cambra i Pràctica Orquestral, a Benicàssim. El pas definitiu el donà l’orquestra de la mà de Sergi Alapont. La Junta Directiva de l’Associació i el nou director artístic crearen un nou projecte que revolucionà absolutament la seua composició: • Convocatòria de places vacants, va créixer fins a 70 músics. • Metodologia de treball completament nova: • Tres trobades anuals en períodes de vacances: Nadal, Pasqua i Estiu. • Incorporació a les trobades de professionals de prestigi nacional o internacional com a professorat durant els dos o tres primers dies. • Gira de concerts els darrers dies de la trobada. • Enregistrament d’almenys un disc per temporada. Amb un nou nom, Jove Orquestra Simfònica de Castelló, la JOSC es dotà d’una nova estructura: l’Associació esdevé l’entitat que regeix i gestiona una orquestra independent d’aquesta. Ara fa dos anys del nou projecte i la JOSC té més de 90 joves músics de Castelló i comarques, fonamentalment, però també de Catalunya, Castella-Lleó, Andalusia, Astúries, Madrid…Una orquestra que ha editat als nadals passats el seu tercer CD…Que ha actuat als auditoris de bona part del País Valencià, però també en altres auditoris com el Príncep Felip d’Oviedo…Que l’estiu de 2004 ha participat al Festival Internacional d’Orquestres Joves de Florència, i ha actuat en esAuditori

133

cenaris meravellosos de la Toscana: Termes de Montecatini, Badia de Sant Gàlgano, Arezzo, església de Sant Stéfano de Florència…Que ha rebut invitacions per tal de participar en nombrosos festivals internacionals: de música sacra a Florència, d’orquestres joves a Lió… Avui la JOSC , gràcies a la gestió de l’Associació, compta amb la col·laboració d’empreses importants de les nostres comarques: AUMAR, BP-OIL, Unión de Mutuas, Fundació Dávalos-Fletcher, TAU-Ceràmica…Ajuntaments de Castelló, Vilareal, Onda, Vinaròs, Borriana… La col·laboració d’altres institucions com la Diputació de Castelló, Castelló Cultural o l’Institut Valencià de la Música ha estat més irregular, sobretot el d’aquesta darrera. Avui la JOSC és un projecte consolidat, un projecte de futur i d’il·lusió, que ha estat catalogat per un mitjà de comunicació com un dels fets culturals més importants de Castelló en els darrers anys. ORQUESTA SINFÓNICA DE CASTELLÓN Va ser fundada al començament de 1998 a partir d’un projecte d’un grup de professors del Conservatori Professional “Mestre Tàrrega” de Castelló,amb l’entusiasme de l’Associació de Pares i Mares del Centre i l’ajuda de la Diputació de Castelló. La seua finalitat era dotar la província de Castelló d’una formació orquestral estable, integrada majoritàriament per músics professionals, que fóra capaç de difondre la música clàssica. La presentació davant la societat castellonenca fou el 13 de novembre de 1998 a l’Auditori de la Cambra de Comerç, sota la batuta del seu director titular i cofundador Vicent Simó i Montaner. Des d’aleshores ha ofert concerts de cambra a diferents ciutats com Madrid, Sevilla i València. I com a orquestra clàs-

134

Música i músics a Castelló

sica a Castelló, Benicàssim, Borriana, Vila-real, Vinaròs…També ha realitzat concerts de música simfònico-coral en col·laboració amb algunes agrupacions corals de la província: Veus de Cambra de Vila-real i Mestre Tàrrega del Conservatori Professional. Entre els concerts de música sacra cal destacar el que oferí a Almenara amb motiu de la canonització de Santa Genoveva Torres. En les seues actuacions han participat com a invitats tant directors i músics solistes com grups de cambra. Entre el quals podem destacar el violinista Gonçal Comellas, el director i pedagog Jordi Mora o el director Josep Miquel Sánchez.

135

LES CAMPANES DE LA BASÍLICA

DEL

LLEDÓ

Les campanes, veus d’una cultura mil·lenària, a més de ser vehicles transmissors de la informació a una comunitat i elements del paisatge on es troben, duen missatges escrits independentment del que poden difondre quan sonen com ho són les col·leccions epigràfiques que només es coneixen si es busquen en els bronzes d’un edifici concret com ara la basílica del Lledó. Descobrir les característiques de les campanes lledoneres és el que pretén aquesta nota, després d’haver fet una exploració in situ donada la condició inamovible dels idiòfons a estudi perquè les dades de la recerca no es troben als arxius i la hiperlledolatria imperant encara no ens les ha desxifrat En la cada dia més distreta i trencada pau ponderada i quietosa de la partida de La Plana, al marge esquerr del camí d’aquest nom i del Caminàs, s’alça la basílica de la Mare de Déu del Lledó, la casa solar de la Patrona de la ciutat de Castelló. De mitjans segle XIV daten les notícies documentades de la primitiva església i del començament de les obres d’ampliacions i reformes seues que es proseguiran sense interrupció fins al segle XVIII en què es configura definitivament l’ermitori actual. En les transformacions

Josep Miquel Carceller

Rafael Monferrer

136

i obres de millora fetes al llarg dels segles només es va respectar la façana principal, “se hizo sobre ella un campanar, modesta espadaña para un solo címbalo; sustituida en nuestros días, por una mayor, donde son tres bronces los que elevan al cielo sus voces». L’airosa silueta d’aquesta espadanya, rematada amb un penell al·legòric, es retalla hieràtica amb nitidesa sobre el trespol blau del cel. La seua arquitectura reprodueix i millora en línies generals la tipologia imposada per la façana principal amb què forma cos esdevenint cimafront seu. És obra de l’arquitecte F. Maristany i data de 1943. Orientada a ponent, té uns 27 m d’alçada, és de tres finestres amb les respectives campanes, les quals miren la porta de la basílica. A l’espadanya s’hi accedeix, des de la casa prioral, per la teulada de l’església mitjançant una plataforma a les dues campanes del nivell inferior, i des d’aquí, per una escala de gat, al portal superior. LA MENUDA Instal·lada al portal superior, és la més petita. Es tracta d’una campana d’una ansa (tres anells), diàmetre de la boca de 56 cm i un pes d’uns 101 quilos. La seua veu és tiple, i la nota musical fonamental fa sostingut, dolça i morlaneta. Fosa a Barcelona per B. Pallés el 1878. És la primera que dóna els quarts. Epigràficament, ostenta la inscripció: (Peu) (lletra capital d’imprempta industrial) SANCTISSIMUM SACRAMENTUM PUEBLA A. 1878. Per decoracions, a la cara exterior (Mig), marca de fàbrica: BARCELONA / (escut de Barcelona) envoltat pel text Fca. (en superíndex) BUENAVENTURA PA-LLES Y ARMENGOL (capitals), al costat lateral dret (mig-peu), una creu llatina, i, al costat lateral esquerre, la imatge de Sant Cristòfol. És una campana de la darrera època de la presti-

Música i músics a Castelló giosa casa barcelonesa d’una gran activitat a la segona meitat del XIX. La morfologia i epigrafia la fan semblant a unes altres de la terra foses per aquests tallers com ara a Benlloch (1877), idèntica en pes i advocació, i Benassal (1879). Les de la Mare de Déu de la Font de Castellfort (1877), Ares (1880) i Suera (1882), també d’aquesta foneria, presenten un altre tipus d’ornamentació. LA MITJANA És la segona campana pel que fa a la grandària. Ocupa el portal inferior nord, costat de l’evangeli. És d’una ansa (tres anells), diàmetre de 64 cm i pes d’uns 152 quilos. Nota fonamental mi, veu soprano. Data de 1764. Dóna els quarts immediatament després i conjuntament amb la menuda. Com a inscripció figura (Muscle) (lletres capitals romanes emmarcades amb motlles quadrats [ ]) el text: SAN <> (motlle quadrat girat) JAIME ^ (motlle triangular regular vèrtex superior) AÑO ^ [1] 7 6 4 ^ [ ] ^. Per decoració ocupant els dos terços inferiors de la cara exterior (Mig), una creu de calvari (motlles quadrats amb estrelles de vuit puntes i motlles triangulars als extrems dels seus pals), basa de tres graons, recolzada sobre el primer dels cinc cordons del migpeu (figura 1). LA GRAN Col·locada al portal inferior sud, costat de l’epístola. És una campana de tres anses (set anells). Diàmetre de boca 67 cm i pes d’uns 174 quilos. Nota fonamental do sostingut, veu soprano. Data de 1860 i fou fosa per J. Calbeto. Marca les hores sense repetició. No té cap inscripció. Per decoracions localitzades: (Mig) cara interior imatge de sant Pau, en alt relleu

137

Figura 1

dret, amb túnica llarga, llibre tancat a la mà esquerra, espasa a la dreta / 1860 / marca de fàbrica (oval d’ornamentació floral i dins amb lletres majúscules industrials CONSTRUIDA / POR / JOSE CALBETO. Cara exterior creu de calvari sobre dos escalons feta per estrelles (12 puntes) recolzada sobre el cordó superior del mig-peu (figura 2). La campana té les anses adornades amb caràtules clàssiques antropo-mòrfiques, totes idèntiques. D’aquest mateix fonedor hi ha exemplars a Albocàsser (1857) i a Sant Jordi (1859), però més grans. ACCESSORIS Aquestes campanes estaven muntades amb truges de fusta. Pels anys setanta passats, quan l’electrificació, pels motius tan coneguts en la campanologia, se suprimiren els anteriors accessoris canviant-los pels actuals amb la conseqüent pèrdua dels tocs manuals i tradicionals. A hores d’ara els ferratges són idèntics en les tres: un jou metàl·lic d’eix quebrat rebaixat model Manclús (tercera època) d’una estètica més que dubto-sa i de pitjors resultats sonors. Els batalls són tipus àncora amb tensors de se-guretat, cabota cilíndrica (piriforme, la grossa) rematada amb peçó distal lliure per poder enganxar la corda -en cas de necessitar-ho per a tocar des

Figura 2

de baix-, estan subjectats a l’ansa batallera amb corretges. Des de 1996 doble sistema de tocs elèctric: electromartell percussor per als repicaments, quarts i hores, i una roda amb politges per als voltejos (braç dret), a motor sistema continu «a la valenciana». Malgrat assenyalar les hores no hi ha rellotge. COMENTARI Les tres campanes de Lledó, uns clars exponents industrials de l’època, són femenines, no tenen malnom. Estan afinades en l’escala natural, sèptima dominant i tenen una sonoritat pobreta. L’epigrafia és en alt relleu i minsa en matisos textuals. Les més afavorides són: la mitjana morfològicament, i, la menuda per la sonoritat. Les tres poden valorar-se com a campanes interessants. L’estat de conservació del joc és bo, si bé no estaria de més repassar-lo i fer-ne un repret. Per altra banda, la pobresa sonora d’aquests idiòfons és un fet atribuïble a les pròpies campanes i les característiques de l’espadanya, una estructura o-berta i per tant sense la caixa de resonància com ho és la sala de campanes closa. A més, les truges de ferro propicien els trencaments i confereixen a les campanes un so de baixa qualitat perquè transmeten les vibracions al mur. Cosa que no esdevé amb les tru-

ges de fusta perquè absorveixen les vibracions i, conseqüentment, la sonoritat és major, al temps que si hi havia aquestes truges, es mantindria la instal·lació tradicional amb una estètica més aconseguida. Pel que fa a la procedència d’aquestes campanes voldria intuir que cap d’aquestes no ha estat fabricada específicament per a Lledó. Tot fa pensar que, construïda l’actual espadanya, es recorreria al magatzem de Regiones Devastadas de la capital i s’adquiririen uns exemplars que ningú no hauria reclamat. De totes les campanes existents a la ciutat de Castelló només la segona del campanar de la vila (l’original de 1740, l’actual de 1939 i 1302 quilos) ostenta la mateixa nominació que la mitjana de Lledó (1764), la qual, amb aquest antecedent i les seues característiques es descarta que fóra fosa per al citat campanar que comptava amb una homònima més gran. D’altra banda, la seua grandària excedeix per a pensar en un possible destí per a l’hornacina de l’ermita de Fadrell. La campana menuda és l’única que duu un gravat d’un sant popular a Castelló però ostenta una inscripció en què s’indica la pertinença a la localitat destinatària concreta. La gran està decorada amb la figura de sant Pau, un sant que escapa a la devoció castellonenca. Tampoc a la rodalia més immediata de la capital de La Plana, almenys a hores d’ara, no es troben exemplars d’aquests fonedors. Cosa que, si més no, reforça la suggerència que aquestes campanes corresponien a unes altres esglésies ubicades enllà d’aquesta demarcació. A més l’espadanya de la primitiva ermita només tenia una hornacina amb un únic portal.

Música i músics a Castelló EPICRISI S’ha escrit molt sobre Lledó i els seus tòpics, sovint amb una bateria fastigosa de més del mateix que per reiteració desmotiva unes altres aportacions noves que no es coneguen com ho intenta aquesta aproximació als bronzes d’inquiet i alegre ressonar d’aquesta vella llar per a unes belles virtuts. És el parer d’un de la via per amunt amb rogalls d’essència masovera.

Josep Miquel Carceller

138

139

D’ABRIL DE

1982

Miquel Gómez

“A Castelló de la Plana vam celebrar un acte multitudinari d’afirmació “ortogràfica”. Uns quants milers de persones, posem-n’hi vint, potser més, van respondre a la convocatòria. Es tractava de commemorar el cinquanteneri de les «Normes de Castelló», és a dir, de la firma col·lectiva d’un compromís entre intel·lectuals i institucions per asumir les “regles” de l’Institut. L’episodi podria semblar desorbitat: per important que sigue una ortografia -i ho és molt-, un observador remot estaria en el dret de creure que el lloc adequat no hauria de ser una plaça de bous ni que l’assistència sobrepassés una reduïda clientela acadèmica. Però no. En el context actual del País Valencià, les coses –o unes certes coses– prenen diàriament una significació excitada. El 25 d’abril, a Castelló, entre banderes, crits i cançons ben específics, proclamàvem una vegada més la unitat de la llengua: de la llengua catalana. I era un clamor popular.” (Joan Fuster, 1982. Cita recollida al llibre “Converses amb J.Simon, E.Valor, R.Súria” de Vicent Pitarch. Edicions Alambor. Benicarló 2002)

La Banda Municipal de Castelló i Lluís Llach van interpretar plegats “Campanades a mort”. Nosaltres hi érem i tornaríem a ser-hi

Música i músics a Castelló

Miquel Gómez

140

“(…) les Normes de Castelló constitueixen una de les fites socials i culturals més sòlides que van ser capaços de bastir els notres predecessors i, doncs, un dels monuments més gloriosos i emblemàtics no solament de Castelló de la Plana sinó de l conjunt de la societat valenciana del segle XX. (…) hem de constatar que, en contra del pas del temps, les Normes no perden vigència, potser per a desgràcia col·lectiva. De tant en tant ix algun franctirador que es permet la gosadia de qüestionar-les, sovint amb una punta indiscutible de mala fe. Pitjor per a ell, pequè sempre s’hi toparà amb la raó i amb els valedors corresponent” (Vicent Pitarch, 2002. Llibre esmentat)

141

Vella història d’uns músics de carrer Manel Garcia

Encara ens queda la música, Eudald, perquè ens commogui, perquè ens uneixi, perquè ens trasmudi enllà i més lluny...

Lluís Llach

El vell cabaret Au Lapin Agile havia tancat les portes. A fora, al costat de la porta un rètol invitava tothom a entrar: 22 Rue des Saules, tfn 6068587, Place du Tertre, Montmartre, Vieillées vers 21 h a 2 matin, sauf lundi, students: 90 fr., 130 par personne, spectacle avec une boisson incluse, “Poesie, humour et chansons”. Un músic envellit per tantes notes i notes ha eixit, cansat i consirós, teixint encara somnis i dreceres després d’interpretar els sons fulgurants de la Rhapsody in Blue de Gershwin. Pensarós i fatigat de tancar i obrir tantes vegades aquella porta pobra i esquerdada, es quedà lentes hores assegut al brancal que durant vint-i-cinc anys veia des de dalt de la petita tarima on tocava. Va tindre temps de recordar rostres i renúncies, bells projectes cicatritzats sota el jou dels somnis perduts en la cambra de tants hotels de mala mort on es deixà la vida i la dúctil transparència dels seus dits. Mentre contemplava el carrer, se n’adonà que no hi havia cap taxi que el portara enlloc i que l’hivern havia arribat massa cru i sense avisar.

142

De sobte, un cop d’aire fred li sommogué la cara i sense saber ben bé per què i empès per una força d’arrels profundes agafà el seu saxo i començà a tocar el Clair de Lune de Debussy, suau i trista com ben poques vegades havien escoltat els frondosos arbres del parc. Mentre tocava va decidir que ja mai més tornaria al brut habitacle de la seua vida. De sorpresa, tres músics, encara adormits i amb un somriure plaent al front i a les mans, es posaren al seu costat, encengueren foc en un bidó mig rovellat i tots quatre improvisaren, enmig d’aquell carreró humit i fosc, tocant el jazz de Red Allen o Mose Allison o alguna peça ad libitum de Josky Adams. La nit de les seues mirades es va encendre mentre al carrer rebentaven totes les bombetes de tots els fanals i, des dels ulls de les finestres, la ciutat va saber que quatre hòmens havien lliurat la seua vida a la música i que aquesta els havia pagat, a la fi, amb la moneda que els permetria subornar, algun dia, el guarda d’El Paradís. Uns hòmens que, encara que sols fóra per aquella nit, havien decidit abandonar-ho tot i donar-ho tot al bell mig de les avingudes on ja per sempre viuria la seua ànima.

Música i músics a Castelló

Dissabte 3 d’octubre de 1998 - 10 de la nit Plaça Major de Castelló

S’acabà d’imprimir el llibre “Música i músics a Castelló” a l’obrador d’Innovació Digital Castelló, s.l.u. el 28 de gener de 2005 -festivitat de Sant Tomàs d’Aquinopatró dels estudiants, que, temps era temps, celebraven la data amb solemnitat i… rebombori.

MAGDALENA 2005 COLLA REBOMBORI Refineria de Castell贸

M 煤sica i m煤sics a Castell贸