Castello Mirades

CASTELLÓ MIRADES

CASTELLÓ. MIRADES

EXPOSICIÓ:

Sala d’exposicions de la Fundació Dávalos/Fletcher

Del 19 al 28 de gener de 2007.

Carrer d’Isaac Peral, Castelló

Organitza:

COLLA REBOMBORI

Col·labora:

ASSOCIACIÓ DE FOTÒGRAFS DE PREMSA DE CASTELLÓ

Patrocina:

Colla Rebombori.

Fundació Dávalos/Fletcher

Ajuntament de Castelló

CATÀLEG Coordinació:

Josep Miquel Carceller, Manolo Alegre, Miquel Gómez,

Ferran Aparici, Xavier Llombart, Eliseu Artola, Ángel Sánchez

Portada:

Pedro González Serrano

Edita:

COLLA REBOMBORI

carrer de la Mealla 26, 12001 Castelló de la Plana

www.collarebombori.cat

ISBN: 84-690-3092-2 Dipòsit legal: CS-388-2006 Imprimeix: Graphic Group, S.A.

ÍNDEX

TEXTOS REBOMBORI I CASTELLÓ: TORNEM A SER-HI . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 5 Josep Miquel Carceller (soci de la Colla Rebombori) UNA COL·LECCIÓ FLÂNEURlSTA DE FOTOGRAFIES . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 7 Xavier Campos Societat Valenciana d’Història de la Fotografia.

Societat d’Història de la Fotografia Espanyola.

REFLEXIONS SOBRE LA NOSTRA CAPITAL . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 9 Pepe Rallo (arquitecte) La ciutat que s’escapa . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 11 Vicent Querol (sociòleg) LA MIRADA, LA MEMÒRIA, LA CIUTAT . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . . 13 Ferran Archilés (historiador)

FOTÒGRAFS

XAVIER CAMPOS VILANOVA . . . . . . . . 17

TONI LOSAS JUÁREZ . . . . . . . . . . . . . . 56

TXEMA AMAT MANSILLA . . . . . . . . . . . 27

ROBERT MUÑOZ VILLANUEVA . . . . . . 62

NURIA ANDRÉS DEL ALAR . . . . . . . . . . 35 PAU BELLIDO PARICIO . . . . . . . . . . . . . 39 MANUEL GARCÍA VICIANO . . . . . . . . . 44

ANTONIO PRADAS MONTOYA . . . . . . 69 PACO POYATOS PASTOR . . . . . . . . . . . 75

ROCÍO GAYOSO RODRÍGUEZ . . . . . . . 47

CARME RIPOLLÉS MARTÍNEZ . . . . . . . . 80

PEDRO GONZÁLEZ SERRANO . . . . . . . 52

ANGEL SÁNCHEZ DOMÈNECH . . . . . . 88

CASTELLÓ. MIRADES

REBOMBORI I CASTELLÓ: TORNEM A SER-HI Josep Miquel Carceller (soci de la Colla Rebombori)

Castelló en el cap i en el cor: com a referent personal, com a pàtria, com a llar, com a entorn vital recurrent en els llibres que la nostra associació publica des de fa deu anys.

Castelló en el pensament i en la mirada, en mirades diverses, en instants diferents que atrapen el temps, que el congelen, que intenten el difícil, gairebé imposible, repte de retratar, d’explicar amb imatges, l’ànima d’una ciutat que canvia, entre oblits i febleses, entre indiferències i pors, entre proclames de progrés i febre constructora.

Castelló que creix, que acull immigrants i barreja, civilitzadament, llengües i costums, tot i que perd en cada bugada un llençol identitari. Castelló que ompli d’habitatges, de ciment i de grues el territori fèrtil de tants segles, que ja ha amagat el campanar de la vila, que forada el subsol perquè descansen els motors dels vehicles, que dissenya circumval·lacions i cerca desllorigadors i solucions, entre polèmiques, interessos i meninfotismes.

Castelló que embruta i que neteja a ritmes no sempre acompassats, que treballa i es diverteix, que ompli els locals d’oci i de consum i que massa bé ja no sap a què es refereix quan escriu o parla del centre –o, si més no, quan vol situar-lo, dibuixar-lo, marcar-lo en el plànol–.

Castelló plural i divers. Visions i polítiques diferents. Societat civil que haurà de dir la seua, que caldrà que prenga iniciatives, més enllà de la cita amb les urnes si fa no fa cada quatre anys, i haurà de pensar i repensar la ciutat i dir clarament què vol i si ja li estan bé els camins que s’anuncien i que es dibuixen, literalment, en tanques publicitàries, en anuncis a la premsa, en falques radiofòniques, en programes televisius,... pagats i subvencionats per les empreses que monopolitzen la quasi totalitat del gran negoci immobiliari.

Castelló fotografiat en aquest llibre que és el catàleg de l’exposició que amb fotografíes de la majoria dels fotògrafs de la premsa castellonenca, tindrà, té o haurà tingut lloc (depén de quan estigueu llegint aquestes línies) des del divendres 19 al diumenge 28 de gener de 2007 al saló d’exposicions que la Fundació Dávalos-Fletcher té al carrer d’Isaac Peral.

Castelló o Castellons? Quants Castellons hi ha? ¿Quants llibres podríem publicar amb Castelló com a protagonista, amb la capital de la Plana Alta, la capital del riu Sec, la ciutat nascuda al segle XIII –al tocar de la intersecció del paral·lel 40º N de latitud i del meridià 0º de longitud–, la nostra ciutat, la que ens ha vist nàixer a la mitja dotzena d’homes, que ja tenim un 5 en la xifra de les desenes en l’apartat dels anys i que formem part del consell de redacció de les publicacions editades per la Colla Rebombori? ¿Quants llibres, com aquest que, junt a la resta de les despeses generades per l’exposició, hem pogut sufragar gràcies a què les aportacions econòmiques de l’Ajuntament –com va

COLLA REBOMBORI

passar amb el llibre i l’exposició de pintures sobre el Castelló del segle XX, de l’any 2002– i de la mateixa Fundació Dávalos-Fletcher –com ha passat des del nostre primer llibre– han complementat, generosament, els diners que nosaltres hem pogut aportar? ¿Quants llibres pensats per mostrar racons, perspectives, accions, panoràmiques, ... per enquadrar i enfocar les realitats subjectives i les intencions tan diverses que representen totes i cadascuna de les fotografíes que sobre Castelló s’han fet, es fan i es faran? ¿Qui pot saber quantes d’aquestes fotos en blanc i negre o en color, engroguides o no, estan guardades en calaixos i en capses, en àlbums, en marcs petits, en ampliacions penjades en parets, en els aparadors d’algunes de les nostres botigues fotogràfiques o també en carpetes digitals, ara que els processos químics i els rodets comencen a perdre la batalla del mercat? ¿Quants bojos de la fotografia hi ha a Castelló i quants d’ells practiquen l’afició flâneurista d’un dels més destacats, com és l’amic Xavier Campos? ¿Quants milers de negatius guarden a casa seua els hòmens i les dones, fotògrafs de premsa, que signen les fotografíes que formen part de l’exposició d’aquest llibre i quants d’elles i d’ells ja compten per desenes o centenars el CDs o els DVDs on s’acumulen les imatges digitals i digitalitzades, que les noves tecnologies han posat al seu abast per facilitar-los la feina diaria i la possibilitat d’explicar la vida que passa a Castelló, gràcies també als ulls atents i amatents de què disposen? ¿Com ens ho farem tots plegats per aconseguir una ciutat sostenible (beneïda i maltractada paraula que fa servir tothom) que aplique savis criters d’utilització de l’energia, de les tècniques

de construcció, dels mateixos assentaments urbanístics, de les infraestructures del transport –apostant decididament, intel·ligentment, per les línies de transport públic–? ¿Com aconseguirem una conjugació racional de les funcions humanes –residencials, productives, comercials, educatives, lúdiques, esportives,...– per arribar a una ciutat equilibrada, harmònica i justa, lluny de formes de vida on abunden les tensions, el consumisme poca-solta i l’exclusió d’una part important de la població? ¿Com treballarem per assolir una ciutat que faça agradable la vida quotidiana de la gent de Castelló, i que no soterre per sempre el model de vida mediterrani que fa segles i segles que facilita el diàleg i la convivència, el fòrum i la trobada?

Segurament és fàcil fotografiar la bellesa i la lletjor –tot i que de gustos ja sabeu…– i la misèria, la riquesa, l’opulència, la pobresa, les alegries, les tristeses, les mancances, les errades manifestes i els encerts majoritàriament acceptats i els canvis –els bons i els dolents– i tot allò que és material i físic i captem amb els nostres sentits.

No ho sé ben bé, com cantava Raimon: “L’única seguretat, l’arrelament dels meus dubtes”. El que em pregunte i us pregunte és com es pot fotografiar la utopia o el desig, com es pot reflectir en imatges la mediocritat o l’interés bastard que no veu més enllà.

En tot cas si l’exposició i aquest llibre que la perpetua us fan pensar-hi i teniu respostes i iniciatives concretes per millorar el nostre Castelló, i sabeu explicar-vos i fer-vos escoltar, tot plegat haurà pagat la pena, la bonica pena d’aquest il·lusionant treball.

CASTELLÓ. MIRADES

UNA COL·LECCIÓ FLÂNEURlSTA DE FOTOGRAFIES Xavier Campos Societat Valenciana d’Història de la Fotografia.

Societat d’Història de la Fotografia Espanyola.

Aquesta bàsicament és una exposició/col·lecció flâneurista de fotografíes. El terme flâneur el devem al poeta francés Charles Baudelaire (1821-1867) i, més o menys, vol dir fotògraf que sense clientela poderosa, o sense clientela de cap tipus, recorre el laberint i els embulls de l’infern urbà amb el propòsit de satisfer la seua nostàlgia, fer créixer el nombre de fotografies del seu àlbum particular (el seu propi món duplicat: el món de veritat i el món fotografiat) i, amb un mica de sort, estar present quan the unexpected happens, que deia una publicitat nord-americana dels anys seixanta dels materials Nikon a la revista Life: ser testimoni del succeir d’allò que és inesperat.

Des de pocs anys després de la Primera Guerra Carlista hem tingut fotògrafs a Castelló, però aquesta, crec, és la primera manifestació flâneurista conscient: la ciutat com a únic objecte de l’objectiu. Estem davant una gran fita històrica per la qual ens hem de felicitar.

Hi ha hagut, en efecte, concursos, rallies, exposicions, primaveres fotogràfiques, etc., però no hi ha hagut fins ara una voluntat editorial manifestament flâneurista.

Castelló ha estat bressol indiscutible de fotògrafs de gran luxe, però –per esmentar un exemple recent– si demanes fotografies flâneuristes a Manolo Cruzado o Paco Breva les que et mostraran hauran estat fetes a Camagitey, illa de Cuba, o al barri Llatí de París. És ben difícil –miraculós– sentir-te com un turista a ta casa i comportar-te com un japonès al cantó del teu carrer: llevat dels snapshoters (dominguers fotogràfics) i els practicants de la fotografia BBC (Batejos, Bodes i Comunions), hom identifica fotografia a viatge, a exotisme, i no veiem que l’exotisme és ben prop de nosaltres mateix, que som criatures curioses i exòtiques! Al nostre costat passen coses insospitades, inesperades, i els carrers de la nostra ciutat són plens de realitats fotogèniques, antropològicament i arquitectònica.

Quan vaig de viatge no faig gairebé fotografies. L’equip fotogràfic és una gran molèstia (tot i que els aparells digitals són cada vegada més menuts). M’agrada comprar postals i assegurar-­me així la bona qualitat de les imatges. Contràriament, faig fotos a la meua ciutat i, si no tinc sort a l’hora de revelar els negatius (sempre hi ha una variable màgica, incontrolable, quan hom revela un negatiu), en lloc d’acalorar-me, és molt fàcil repetir les fotografies i, si puc, buscar una llum més adient.

He dut aquesta teoria fins a extrems radicals, de manera que de les deu fotografies que hi ha meues en l’exposició que justifica aquest catàleg, la meitat han estat fetes sense eixir de casa (finestres que mostren el món!) La foto de l’esquena de l’edifici del carrer Sant Vicent és la vista que veig des del meu despatx al carrer Sant Blai. Vaig fotografiar els temeraris pintors en perill, des de la cuina de ma casa del mateix carrer de Sant Blai.

La fotografia del pàrking en obres de la Plaça septentrional del Rei En Jaume està feta

COLLA REBOMBORI

des del balcó de casa dels meus sogres. La cafeteria Monterrey –ja desapareguda–estava a uns quaranta metres de ma casa (ara hi ha una sucursal bancària). La foto de la Beneficència reciclada en Conservatori la vaig fer des del terrat de ma casa del carrer del Mestre Ripollés abans de canviar-me al carrer de Sant Blai.

Les altres fotos són, evidentment, totes de Castelló, de la vila i ravals. No és necessari, doncs, anar­-se’n al Vietnam o a l’illa de Wight per a fer fotografies. Aposte , doncs, sense miraments. pel flâneurisme casolà.

A més d’aquest principi, tinc uns altres que esdevenen obsessius: convençut practicant de la straight photography (fotografia directa), sóc incapaç de retocar qualsevol positiu o negatiu o de maquillar les imatges de qualsevol altra manera: és una tendència operativa personal (hi ha moltes més) amb antecessors teòrics i pràctics a l’obra de Stieglitz o Renger-Patzsch. No mai, tampoc, reenquadraré una foto, no modificaré mai l’enquadrament seleccionat d’allò que anomenem realitat, És a dir, humils exemples del Gran Objetivisme i de l’anomenat purisme stieglitzià. Cartier­Bresson, a més, ens ensenyà a treballar així i Roland Barthes en posà la lletra, la teoria: vraie photographie (fotografia autèntica), El californià Ansel Adams, per altra banda, digué com fer: com tractar les pel·lícules, els papers, quins diafragmes posar, quines velocitats d’obturació seleccionar, a quines temperatures és millor operar. Sistema de Zones, A més, els imperatius d’allò que és estructuralment inevitable: fer fotografia és una manera de testimoniar el pas del temps. Les fotos que faig –com totes les altres fotos de la vida– volen congelar el

temps i fer-me sentir viu i actiu dins del riu, inexorable, dels anys i les hores, El que passa és que, així, hom és més conscient de la fotografia com a inventari de la mortalitat, que deia Susan Sontag.

Cada foto és una porció de mort, un ubi sunt, un memento mori.

Cada foto ens acosta una mica més a la mort i, per tant, a la vida, Ja ho va dir Berenice Abbot: el fotògraf és l’ésser contemporani per excel·lència: mitjançant la seua mirada feta imatge, l’ara i l’avui esdevenen ahir; el present, passat. Si faig fotos avui és perquè no les vaig poder fer al juliol de 1850, per exemple, o al juny de 1939. Així de senzill.

Som criatures sublunars altament historitzades: cada foto és una porció de temps­-espai que faig meu, les presències han canviat, les absències han esdevingut presències i, del joc presència-absència, arriba la curiositat, la lliçó, la nostàlgia, l’experiència enriquidora, la vida, en definitiva.

En les meues fotografies tracte de buscar un doble joc temporal que, sense voler, es fa múltiple: el passat dins el present, que sempre serà passat imperfecte, i el passat inevitable dins el passat remot, que encara serà més passat, passat plusquamperfecte. Tot, és clar, de cara al futur. La foto de la Torre dels Alçaments n’és un bon exemple, o la foto de la Beneficència-Conservatori (que fou originalment un convent del segle XVI). Per això recorde sovint la publicitat de la Nikon a la revista Life: Cristòfol Colom, amb la càmera a la cara, fent diapositives dels indis només desembarcar: Per a memòria de lo esdevenidor, que diria Llorenç de Clavell.

Castelló fugisser!

CASTELLÓ. MIRADES

REFLEXIONS SOBRE LA NOSTRA CAPITAL

Des de la clara sensació que el creixement de Castelló ha donat una increïble estirada al llarg dels últims lustres, pareix interessant incidir en algun dels seus aspectes.

José María Rallo Guinot (arquitecte)

A finals del segle XIX i principis del XX també es va viure un procés de creixement que va afavorir la capitalitat de la nostra ciutat amb l’aparició d’una sèrie de dotacions, com el port, la plaça de bous, el teatre Principal, el parc de Ribalta,...que van servir com a llocs de trobada per a la gent de les veïnes poblacions de La Plana i tot això, unit a la realitat social del moment, va servir per a donar personalitat a Castelló.

El recent canvi de segle, també ha coincidit amb un període d’important creixement econòmic, la qual cosa indubtablement ha tingut el seu reflex tant en el creixement de la ciutat, com en la realització d’importants construccions. Importants tant en la seua arquitectura i disseny, com en la funció que estan destinades a exercir. Així tenim: el Museu de Belles Arts, la nova estació de ferrocarril, amb el soterrament de la via, l’Auditori, la gran transformació del port i la seua obertura a la ciutadania, la nova Ciutat de la Justícia, fins i tot arriba a la nostra ciutat El Corte Inglés, però sobretot és la Universitat Jaume I, que tots coneixem com “ la UJI”, la novetat que més influència ha tingut i continuarà tenint en la vida local.

No obstant això, aquest creixement, que també s’ha donat en la resta de les poblacions del seu entorn, no ha suposat un paral·lel increment de la sensació de capitalitat per a Castelló, a què ens hem referit, i és probable que l’aspecte urbanístic, siga en el que més es troba a faltar aquesta carència. Les autoritats de la capital, haurien d’haver sabut, o intentat almenys, prendre les regnes de l’urbanisme de la comarca, tan assequible en forma i grandària, al mateix temps que ben dotada per la natura, per a haver aconseguit amb l’acord previ amb els responsables polítics dels municipis veïns, o imposat des de la Generalitat, un Pla Director Comarcal. Aquest document haguera tancat el desenvolupament dels municipis i els distints Plans Generals, evitant amb això que cada població donés l’esquena a les limítrofes. Així no hagueren aparegut sectors industrials que contamine el sòl residencial de la població veïna, o interminables problemes d’enteniment per a definir traçats de vials de gran necessitat comuna. Cada ajuntament, en especial el de Castelló, ha preferit no haver de pactar res amb els veïns per a desenvolupar el seu propi P.G.M.O.U. Amb això es fa bona aquella dita que se’ns atribueix, pel que dos de la Plana van preferir berenar un només pernil i l’altre només pa, abans que concedir-li al veí la satisfacció de tindre un entrepà de pa amb pernil.

La Plana, és ja una esguitada contínua d’edificacions i d’infrastructures i cada vegada costarà més cosir amb coherència les realitats dels distints termes municipals, els quals acabaran constituint en realitat una metròpoli. Probablement és tard, però segur que encara es pot empitjorar la situació amb actuacions urbanístiques que no contemplen què passa a l’altre costat de la línia del límit del terme municipal, o amb pactes entre dos municipis que puguen sacrificar els interessos d’un tercer.

No es pot parlar de la Plana sense que se’ns aparega la imatge única dels tarongers que la cobrien. És cert que la generalització d’aquest conreu intensiu tampoc és tan antiga a les nostres terres, però sí que forma part de l’imaginari de les darreres generacions i faríem bé de preservar, encara que

COLLA REBOMBORI

només fóra una petita extensió de diverses fanecades, perquè les futures generacions pogueren veure in situ un hort de tarongers cultivat com es va fer en el segle passat i que tant va tenir a veure amb el modus vivendi de la gent de la comarca.

També cal dir ara, que la societat, i en ella estem tots, deixa en mans dels polítics i dels tècnics al seu servei, l’urbanisme local, pensant que res es pot fer com a ciutadà. Com a màxim es pensa que si no ens agrada el que hagen fet, votarem un altre partit diferent del que haja portat les regnes en la legislatura. Sent prou cert aquest pensament, no és acceptable en sí i és la nostra obligació intervindre tant com a cadascú li siga possible, bé de manera personal o bé des de les associacions locals constituïdes amb alguna comuna inquietud. En la mesura en què el compromís dels ciutadans amb l’urbanisme de la seua ciutat es pose de manifest, serà en la mateixa mesura en què els polítics hagen d’atendre les seues inquietuds o pagar amb la pèrdua de vots la seua negligència.

En el desenvolupament de la nostra comarca, fins i tot sent menor que en altres àrees de la nostra geografia, que estan en el pensament de tots, ha tingut una especial incidència la legislació urbanística aplicable, tant la L.R.A.U. d’àmbit autonòmic, que propícia la iniciativa privada, com l’última Llei del Sòl d’àmbit nacional, que converteix en la pràctica, la totalitat del territori, en sòl urbanitzable, excepte l’específicament protegit per raons mediambientals, patrimonials, paisatgístiques, culturals o històriques.

10

Igualment cal dir que no crec, com sí pareixen fer-ho gran part dels periodistes del país, que la solució als problemes de corrupció urbanística que són notícia dia rere dia, passe per disminuir la responsabilitat en aquesta matèria als consistoris municipals, sinó més bé per augmentarla. Les importants plusvàlues que les qualificacions de terrenys com a sòl urbà produeixen, haurien de poder finançar el desenvolupament del planejament des d’una administració local, eficaç i transparent, hui parcialment en mans de la iniciativa privada que, com és lògic, ho fa perseguint resultats econòmics. Amb això es podrien crear els serveis, dotacions etc., abans de ser ocupats els habitatges, per la qual cosa desapareixerien multitud de tensions que els nous sectors urbans de recent creació generen en els ajuntaments amb demandes que, en general, tenen prou fonament. De la mateixa manera des de l’administració caldria fer actuacions que evitaren l’elevat preu de partida d’un sòl agrícola. Aquest es paga hui tan alt com permeten els beneficis esperats de la venda dels

habitatges que s’han de construir en ell, al preu d’un mercat que està disposat a hipotecar-se fins a quaranta i cinquanta anys.

Pel que fa a la peatonalització del nucli antic, com en tantes i tantes ocasions els objectius s’aconsegueixen molt parcialment. El carrer Major és de vianants, no obstant això és fàcil trobar-lo col·lapsat de vehicles des de la Plaça de la Pau fins a la Plaça de Cardona Vives, a determinades hores tots els dies. En qualsevol cas resulta impossible pretendre recórrer-lo totalment o parcialment sense usar les voreres, sempre apareixen vehicles que t’obliguen a desistir de l’intent. El cas és que aquesta via, que no s’ha guanyat en la peatonalització, sí que s’ha perdut per a creuar la ciutat de Sud a Nord pel centre, quan era l’única en prolongació del trànsit del carrer d’Herrero que ara es dissemina en la plaça de la Pau. En general el centre de Castelló ha guanyat amb la peatonalització en la mesura que això s’ha aconseguit, és a dir irregularment però mai de forma total. En tot cas tant els ciutadans com els comerciants del centre, ja ens hem adaptat als avantatges d’aquest Castelló, i això que quan es van sentir els primers comentaris va haver-hi molta gent que s’oposava, en concret alguns propietaris de comerços hui tan beneficiats.

Els corredors verds que havien de permetre recórrer la ciutat caminant per l’ombra dels arbres, no han cristal·litzat, havent d’eixir de la ciutat o acudir a les àmplies zones verdes per a trobar arbres davall dels que caminar. Paregut argument pot dir-se del carril bici que reiteradament es va sol·licitar en moment i forma i pareixia que seria un objectiu prioritari en el Pla General. Ampliant aquest tema també cal dir que seria més pràctic que les zones verdes foren de menors proporcions, més freqüents i connectades per amables vials amb arbres que donaren ombra a vianants i ciclistes. Com ja ha passat en moltes altres ciutats europees, l’existència de carrils bici consciencia els ciutadans a utilitzar més les bicicletes i menys els vehicles de quatre rodes, millorant els problemes de trànsit.

Com últim punt procedeix parlar de les nombroses i importants actuacions urbanístiques en el perímetre de la ciutat. Aquestes han sigut promogudes i desenvolupades per empreses privades, han generat grans canvis en l’aspecte global urbà, compleixen amb les exigències quant a paràmetres, estàndards i dotacions de la legislació vigent, amb la qual cosa disminueix la densitat de població per hectàrea, apareixen noves dotacions i es tracen àmplies avingudes que, indubtablement, han convertit a Castelló en una ciutat gran i moderna per a satisfacció de la majoria dels seus veïns.

CASTELLÓ. MIRADES

La ciutat que s’escapa Vicent Querol (sociòleg)

Castelló creix i s’estén. Per això, quan s’arriba a la ciutat sembla que el trajecte ens ha durat una mica menys: -Ja estem a Castelló!

Potser el pròxim horitzó el marquen les pròpies rondes de circumval·lació. Seran aquests anells la frontera que ens deixarà dins? La pregunta sobra, només cal recordar com les circumval·lacions d’altres grans ciutats van afegint anells concèntrics fins a…(el lector pot fer un pronòstic que faça front –i frontera– durant la pròxima dècada) Amb els objectius de les càmeres a la recerca d’una innovació positiva dins la ciutat, els nostres fotògrafs congelen el record dels serveis entranyables, dels xiquets jugant, de minories que encara resten més a prop de la comunitat. És possible recollir imatges no humanes que donen una sensació d’esperança per a aquesta ciutat? Sembla que la normalitat de l’expansió i l’extensió urbana aporta poques alegries que retratar.

Les infraestructures viàries apareixen en tot l’esforç titànic de la màquina al servei de l’home.

Ponts que ajuden a circumval·lar la ciutat, enormes forats que conviden a dur l’automòbil al cor de la ciutat, respostes a una civilització que es mou amb petroli. Les entranyes queden al descobert i, en ocasions, aporten llum a la història local. Vestigis soterrats d’un poble que ha conservat molt poc el seu patrimoni. El valor d’un pany modernista, les façanes de les formes burgeses queden ofegades en expressions mínimes front al valor d’altres rendibilitats on la mesura de totes les coses, els diners, s’allunya dels símbols culturals que podien mantenir un patrimoni urbà de nivell arquitectònic indiscutible. Cal recordar-ho, ja què, si amb el temps, noves arquitectures pogueren no ser mereixedores de desaparició, la protecció adient ens regalarà formes necessàries d’identitat visual amb la ciutat. Edificis, places públiques, conjunts arquitectònics que reforcen una identificació positiva amb el lloc on naixen, juguen, creixen, estimen, treballen i moren els ciutadans.

La dimensió comença a escapar, cal canviar els paràmetres per relacionar-se amb Castelló.

Nous ciutadans també naixen, juguen, creixen…. Passa que qui de nou arriba ja ho ha trobat fet, les mil cares de la immigració han passat pel mateix. En un primer èxode és la província o les províncies interiors veïnes les qui aporten mà d’obra; les altres onades vénen de més lluny i amb altres bagatges culturals, i cada generació que es va establint pren consciència del que hi havia en el moment d’instal·lar-se i també nota el canvi en les seues diferents intensitats. Si mirem de reüll el fenomen, a escala global, veíem una humanitat concentrada en ciutats, en grans ciutats, en metròpolis, en una dinàmica planetària de la qual tampoc se’n surt el nostre territori.

La diversitat dels nouvinguts es percep al carrer, allà on no hi ha límits d’accés, a les places públiques els idiomes i els accents no deixen de fluir. Gent de Castelló que parla

COLLA REBOMBORI

11

àrab, xinés o romanés i que, molt probablement, llegiria amb dificultat aquestes paraules. També la Paraula de Déu –cadascú del seu– es comunica amb altres llengües, i amb diversos cultes.

Potser arribem un pas més enllà en la integració en el moment d’assumir com a patrimoni propi nous temples d’altres religions i tornen a conviure els símbols de la fe dels primers assentaments d’una cultura d’alqueries i tecnologia de séquies, els de segles de catolicisme i altres de nous.

i bars. No debades està acaparant tot el consum de la província, engolint les demandes de tots els pobles de l’interior.

La percepció d’una ciutat creixent on la mirada dels fotògrafs capta sovint el present com a futur en potència, sovint emmarca la transformació que inevitablement interroga l’instant de la realitat.

El soterrament de les vies quan encara no hi havia la nova estació o l’Avinguda del Rei tal com un forat on s’acumularan automòbils, poden ser exemples. Són els nous barris en construcció que busquen diferents punts cardinals, però, el fonament d’aquesta percepció de ciutat en moviment urbanístic. Així, les vies del tren han estat durant anys una frontera, una línia simbòlica rebentada amb facilitat per la instal·lació d’un gran centre comercial que ¿transporta el centre de la ciutat, més enllà de la via? Possiblement qualsevol visitant de l’Estat reconeixerà el centre urbà pel significat d’aquests símbols del consum, en una interpretació molt més fàcil i simple que el del centre històric. Si ho contem en negatiu: mai trobarem aquest tipus de comerç fora del centre d’una ciutat.

Aquestes dinàmiques comercials són possibles, en part, per la intensificació de la mobilitat. Els temps de trajecte entre la casa i el lloc de consum pesen menys, la cultura del temps dins l’automòbil es normalitza, cal reproduir la frase dels infants: -Qué ja arribem?- i recordar que amb l’hàbit ells també ho viuran sense adonar-se i ací radica el fruits del nostre esforç socialitzador: moltes hores de trajectes al llarg de les seues vides. El territori intensifica també la mobilitat entre el lloc de treball i els usos domèstics; estem envoltats de polígons abocats a la producció de taulell fora de la ciutat, en una processó diària d’eixida i d’entrada que estrangula l’actual capacitat de càrrega d’aquella. I, malgrat tot, continuem projectant una visió municipal i localista del territori. Les solucions arribaran des de la concepció metropolitana de l’àrea que envolta Castelló. Es pensarà en com harmonitzar els usos residencials, de producció, de consum i oci; es traçaran rutes de transport públic que conviden a fer el trajecte al treball o a les compres i serà més ràpid i més còmode deixar el cotxe en casa. Els traços d’aquesta utopia només poden apuntar-se amb una visió ampla i superant sempre els localismes que llastren les solucions a un problema que necessita propostes de conjunt, negociació i comprensió d’una àrea supramunicipal des d’on abordar-ho.

Rendida Castelló a les formes de consum, l’últim graó s’encamina a integrar oci i consum, oferint un dia en el centre comercial comprant, menjant i veient una de les pel·lícules d’un multicinema.

La dinàmica comercial que comporta tot el conjunt de serveis s’enfronta a un dèficit de mà d’obra constant. No és infreqüent trobar anuncis demandant personal per a treballar en comerços

La mirada crítica dels fotògrafs ens obliga a una reflexió del futur, de la transformació que presenten les seues imatges, tot condensant les més de mil paraules amb què volíem pensar la ciutat. Ara bé, pensar-ho implica pensar allà on es mou la gent i planificar des del territori, les fronteres de la ciutat han deixat de ser un referent.

12 CASTELLÓ. MIRADES

LA MIRADA, LA MEMÒRIA, LA CIUTAT Ferran Archilés i Cardona (Historiador)

Tota fotografia és sempre una forma de mirar, una mirada individual i irrepetible que captura l’espai i el temps en un sol instant. Cada fotografia, condensa en la seua ficció (perquè cap fotografia és “real”, cap fotografia és la “realitat”, no ho oblidem sinó una indagació) el passat i el present, l’un en l’altre continguts. El passat i el present del fotògraf, en primer lloc, però també el del lloc i l’espai fotografiats i encara el de cadascun dels espectadors que contemplaran eixes fotografies. Cada fotografia condensa també el futur, perquè en elles estan inscrites les utopies i derrotes i les aspiracions i experiències que ens conformen a tots: perquè és impensable el futur sense el passat.

No crec errar massa si, per tot això, afirme que la fotografia com a art, i en concret les fotografies d’esta exposició, són formes de fixar la memòria, és a dir el passat i el present condensats. Memòria de Castelló. A través de cadascuna d’estes fotografies obtenim l’accés privilegiat a una mirada particular, a unes mirades que conjuren per a nosaltres la ciutat de Castelló, fixada en una aparent fugacitat. Hi ha present ací un Castelló real i una utopia d’un Castelló diferent, possible.

Estes fotografies no són de cap manera les esperables, posem per cas, d’un calendari dels que es repartixen cada principi d’any . L’espectador no trobarà ací les imatges icòniques de la ciutat, els seus símbols aparentment més incontestats. No estan ací el Fadrí, la mare de Déu del Lledó o l’ermita de la Magdalena. Per no estar, no apareix ni la Plaça de la Pau, que en els darrers anys pareix haver-se convertit en el dipòsit de la mirada més enyoradissa del passat local (¿qui no ha vist o no té a casa una foto de la Plaça de la Pau amb la Panderola i el kiosco?).

Les mirades que esta exposició ens proposa són imatges de la ciutat fetes amb fragments, des dels marges, les perifèries de la identitat local. No trobarà l’espectador fotos que il.lustren cap dels grans tòpics, llocs comuns o cap de les grans narratives de la ciutat.

Són la memòria possible de la ciutat, potser no en tenim d’altra, perquè Castelló és una ciutat on la memòria, la memòria col·lectiva, ha esdevingut molt problemàtica, i la seua identitat col·lectiva més recent s’ha edificat sobre un espai buit, que a poc a poc ha anat buidant-se de sentits.. És possible que, com ens han ensenyat els geògrafs i els urbanistes la ciutat al món contemporani, al nostre present, es caracteritza sobretot per la seua constant fragmentació i reinvenció, per la seua permanent provisionalitat. Però si això és així, és només possible quan les ciutats se’ns mostren com espais en què es condensa la història i la memòria; quan hi ha alguna cosa que contribueix a mantindre una certa il·lusió (provisional i inestable, 13

COLLA REBOMBORI

certament) d’unitat entre la nostra vida diària, el sentit de la nostra identitat en l’espai i el temps i les nostres aspiracions de futur. ¿Quina és, aleshores, la nostra identitat local? ¿Com, sense memòria, bastir els ponts entre el passat i el futur?

Potser s’entendrà millor el que vull dir si emprem una metàfora que té molt a veure amb les fotografies d’esta exposició: una metàfora per a expressar la memòria. Crec que l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat en el present són una metàfora de la seua identitat i de la destrucció de la memòria.

Potser els castellonencs ens hem acostumat tant que ja ni ho veiem; potser apliquem una amnèsia diària (que és també, no cal ni dir-ho, una forma de construir la identitat), sobre el perfil de l’arquitectura de la nostra ciutat. Propose un exercici elemental, com és consultar velles fotografies de Castelló i comparar. Només cal que les fotografies tinguen trenta o quaranta anys (però podrien tindre’n menys). Un temps que una gran part de la població local pot assumir, reconèixer, recordar. Són els efectes, ja irreparables del cèlebre “desarrollismo” i els seus llegats, que va deixar prosperitat però també un alt cost urbanístic. El contrast de la destrucció és tan enorme que, de vegades, mereixeria només el silenci.

El gran poeta Joseph Brodsky deia mig seriosament mig fent broma, que els arquitectes de després de la segona guerra mundial havien causat més desgràcies que els bombardeigs de la Lutwaffe...

I això que Brodsky ho deia parlant de Venècia! Una ciutat que, malgrat tot (potser perquè és tan impossiblement estranya) no han pogut destruir plans d’arquitectes ni polítics. I que lentament, molt lentament, s’afona en l’Adriàtic...

14

Sempre he cregut que qui destrueix un paisatge mereix un càstig sever: ser ell mateix privat de la visió dels seus records. Perquè un paisatge (també el paisatge urbà) és molt més que una línia del cel o un teló de fons: és Memòria. Passen els anys i el que més ens dol és veure’ns privats del record dels carrers que coneixíem, dels paisatges on s’acaba o comença la ciutat. Quan caminem pels

vells paisatges ja irreconeixibles, sentim el mos de la memòria perduda, ens sentim més prims, gairebé transparents. Pressentim, si aquell espai que ens donava sentit desapareix, que un poc de nosaltres ha desaparegut també. Com deia Pasolini, la llum del futur no ha deixat un sol moment de ferir-nos. Les ciutats canvien, els paisatges canvien, i això és inevitable, naturalment.

Però això és molt diferent de permetre el regnat omnipotent de la piqueta.

“La ciutat i la memòria”, és el títol que encapçalava un dels itineraris que narra el gran escriptor italià Italo Calvino al seu magnífic llibre Les ciutats invisibles, on parla de ciutats que són reals i irreals al mateix temps, visitades per viatgers no menys fantàstics. En el tercer dels textos que figuren sota l’epígraf de la ciutat i la memòria apareix la ciutat de Zaira. El viatger que l’ha vista, que ha estat en ella, és demanat per a descriure-la. Però adverteix, “Una descripció de Zaira tal com és avui, hauria de contindre tot el passat de Zaira. Però la ciutat no diu el seu passat, el conté com les línies d’una mà escrit en els cantons dels carrers, en les reixes de les finestres, en els passamans de les escales, en les antenes dels parallamps, en les astes de les banderes, cada segment ratllat al seu torn de esgarrapades, irregularitats, senyals, osques...”

Un viatger imaginari encarregat de descriure Castelló al Kublai Kahn tampoc no ho tindria fácil. ¿Com podria descriure el passat de la ciutat contingut en el seu present? ¿On hauria de buscar el signes inscrits del temps i la memòria en el present? Perquè el present que li pot parlar a un viatger no té passat a Castelló, l’ha expulsat, destruït en arquitectures de lletjor infinita i encara més gran impietat. I el que queda del passat, els pocs edificis salvats de la catàstrofe, estan tan fora de context que només pareixen preparar la seua futura desaparició.

“Esgarrapades, senyals, osques....” Fragments, mirades des dels marges i la perifèria, doncs, és la nostra memòria possible. ¿I que passa, aleshores amb Castelló i la seua identitat? Ara mateix resulta evident per a tots que la ciutat viu una transformació de CASTELLÓ. MIRADES

perfils poc clars però de gran abast. Certament la ciutat ha crescut i canviat molt i en molts sentits en els darrers anys, i no és el menor canvi l’impuls de la seua notable prosperitat. A més un fenomen, potser especialment visible, com la immigració està contribuint notablement a fer de la ciutat un espai ben diferent. Certament, la immigració massiva no és, de cap manera, una novetat a Castelló, en tot cas ho és la seua procedència. Però, entre les dècades dels seixanta i setanta del segle passat, Castelló va experimentar ja un creixement impressionant de la ciutat (gairebé va doblar la seua població) a causa precisament d’un primer moment de desenvolupament econòmic. I és de la mà d’aquest que va canviar l’urbanisme i l’arquitectura de la ciutat, desbocant-se. El desarrollismo a Castelló va ser letal en aquest sentit, al temps que condemnava als nous immigrants a viure en barris menys que precaris.

Crec que faríem bé de mirar aquestes onades immigratòries en perspectiva de llarga durada i de manera conjunta. Tot plegat, això ens mostra com la ciutat ha vist molt transformada la seua composició humana. Això vol dir que la gent nouvinguda té referents culturals i identitaris propis, i per tant que la seua identificació amb la ciutat pot dependre de la seua participació en els elements identitaris prèviament configurats. Si és que els troba.

Històricament, la identitat local castellonenca ha estat la “Història de dues ciutats”, per dir-ho a la manera de Dickens, una pugna entre dues maneres d’imaginar la ciutat. La primera era la que corresponia al mite del “Castelló liberal”, un mite vuitcentista basat en valors polítics que el poderós republicanisme local (tan poderós que fins els anys de la segona República va guanyar totes les eleccions) va saber fer seua. “Ser de Castelló” va ser per molt de temps sinònim de ser republicà. Front a això, hi havia una interpretació alternativa, la que defensaven sectors conservadors, de caire antirepublicà i habitualment articulats al voltant del catolicisme –oposant-se, per tant, als molt anticlericals republicans de la ciutat. Aquesta manera alternativa d’imaginar Castelló solia COLLA REBOMBORI

recórrer a elements de caràcter cultural, i encara literari. És el que va passar en el cas dels valencianistes conservadors agrupats al voltant de la Societat Castellonenca de Cultura. El millor exemple de tot plegat és la plasmació literària més reeixida de la ciutat, la novel·la Tombatossals de Josep Pascual Tirado, un exercici fabulós (de gran riquesa lingüística a més) que ficcionalitza l’espai del terme muncipal fins al punt de fer-li assolir dimensions mítiques. Els valors que hi havia al darrere d’aquesta obra són, deliberadament, els propis d’un món llaurador i tradicional, d’horta i taronger, amb un cert to “pairalista” que estetitza el paisatge i la identitat local.

Aquesta pugna entre dues maneres d’imaginar Castelló va durar molts i molts anys, i en realitat no va acabar fins després de la Guerra Civil. En aquell moment, es produí una transformació decisiva de la identitat local. A partir de 1945 foren inventades unes noves festes majors de la ciutat: les Festes de la Magdalena.

L’èxit d’aquestes festes en la reinvenció del patriotisme local va ser gairebé absolut atesa la seua acceptació entre els castellonencs.

Des d’aleshores endavant, la identitat local gira al voltant de les festes. Aquestes, certament, van ser construïdes com un intent deliberat de substituir la memòria del passat republicà, recuperant i reinterpretant alguns dels elements que venien de la tradició més conservadora. Al mateix temps, però, van intentar convertir-se en unes festes no directament polititzades, que pogueren integrar a tots els habitants de la ciutat (el seu símbol màxim, la Gaiata, és en aquest sentit estrictament asèptic). No és cap casualitat que en la creació d’aquestes festes hi participaren alguns dels noms del món del valencianisme conservador abans al·ludit.

Les noves festes van ser un èxit, certament. Però el problema és que no deixaven de ser unes festes pensades per, i per a un món que, a poc a poc, anava desapareixent. Els referents d’una ciutat tradicional i agrícola que hi havia al darrere estaven canviant i molt ràpidament als anys seixanta i setanta. Castelló canviava, i arribava, a més, molta gent nova. És veritat que els nous immigrants s’integraren en no poca mesura en les noves festes, però això no

15

podia amagar els canvis de fons. A partir dels anys vuitanta, les festes van entrar en una lenta crisi, no tant de popularitat com de transformació de referents i significats. Els nous canvis (econòmics, urbanístics, demogràfics) que l’inici del segle XXI presenta venen a afegir-se, doncs, a aquest escenari. ¿És possible mantindre uns referents de la ciutat que la vinculen a un món tradicional, a una ciutat basada en la taronja i l’economia agrària com a base dels referents identitaris? ¿No és d’alguna manera eixe el sentit que té alçar escultures com la del colossal Tombatossals?

No m’abandona la impressió de què, quan més s’afermen els valors tradicionals, més es transforma l’arquitectura i l’urbanisme de la ciutat; quan més s’insisteix en el manteniment d’uns certs valors que vinculen la ciutat del present amb la del passat, menys es pareix la ciutat a res que recorde al passat. A hores d’ara, els primers llargs trams (ara irreconeixibles) del camí que segueix la romeria del dia de la Magdalena, el “Camí dels Molins”, han deixat de ser horts de taronges..., per a passar a ser solars urbanitzables. ¿És una forma de compensar simbòlicament el gran buit sobre el que la ciutat està reinventant-se? En la meua opinió, hauríem d’oposar-nos a tota “nostàlgia”, perquè això és el que s’amaga darrere de les formes enyoradisses que tracten de fixar en el temps una ciutat que no existeix ja, una memòria que no pot correspondre a cap de les experiències ni aspiracions dels seus habitants. Però la nostàlgia no és més que una forma d’enganyar, o d’autoenganyar-nos.

Crec que era Paul Valéry el qui deia parlant de París, que més que pensar-la nosaltres, és París que ens pensa a nosaltres. Em fa l’efecte que això mateix passa a totes les ciutats, grans o menudes, que mantenen viva una identitat poderosa. És, com si diguérem, un pacte implícit, un contracte vital que signem amb les ciutats de les quals volem formar part. No crec que puguem viure un

dia i un altre, alçar-nos al matí, recórrer els carrers de la ciutat, comprar, i passejar, seure a fer un cafè sense que la ciutat entre dins nostre. ¿Deixem la nostra empremta, per insignificant que siga en el seu paisatge urbà? Potser, però de segur que és la ciutat la que la deixa en nosaltres. ¿Podria ser que el pacte s’hagués trencat, ara? ¿Podria ser que la ciutat, fatigada, haguera renunciat a imaginar-nos? Cada dia travessem més la ciutat sense habitar-la, ens tornem intercanviables i prescindibles en els paisatges de llocs sense rostre ni destí. Carrers convertits en pura geografia, que són potser poc més que un traç en el mapa, urbanismes estranys i hostils, ortopèdics, barris sense clars referents col·lectius.

La identitat local castellonenca, en definitiva, està experimentant canvis, i això és bo, un senyal de canvis i adaptacions. Seria desitjable, però, que ho fera com a protagonista de la seua pròpia història, i no deixant-se arrossegar. Si Castelló aspira a ser més que un àrea de serveis, un espai per al consum en una economia pròspera, necessita repensar-se. Tornar a imaginar-se. Entre el benestar material i el desgavell urbanístic, la ciutat hauria de tornar a establir un pacte entre el seu passat i el seu futur, un pacte que oferir a la gent nova que arriba, també.

Potser només tenim ara al davant uns pocs fragments, unes mirades esparses. Com les d’esta exposició. Però podrien ser la base per a tornar a llançar una mirada col·lectiva sobre la nostra memòria i la nostra identitat. Molt probablement el món en que anem a viure en el futur serà un món de mirades molt distintes i diverses. Ser de Castelló és possible que signifique coses molt distintes d’ara endavant, per a persones amb experiències i somnis molt diversos.

Haurem de ser valents i honestos i atrevir-nos a mirar. I si trobem el buit a l’altra banda del mirall (i a l’altra banda del mirall és de d’on ens llancen esguards estes fotografies), és perquè estava en nosaltres, en els nostres ulls.

16 CASTELLÓ. MIRADES

XAVIER CAMPOS

Cafeteria Monterrey, banda meridional de l´Avinguda del Rei En Jaume, octubre 1988. Pepe i Rafa han sigut dos dels cambrers més populars de les darreries del segle XX a Castelló. Eixe matí –me´n recorde perfectament– vaig anar amb el meu amic Sergi a provar una Pentax de tamany mitjà que m´acabava de comprar. Les deu fotos que publique al llibre han estat fetes amb eixa càmera de negatiu de 4´5 x 6.

17 COLLA REBOMBORI

XAVIER CAMPOS

Grup “Matadero”, Coscollosa, prop de l´Estadi Castàlia, octubre 1988. Sempre he tingut sort quan he estrenat un aparell fotogràfic: la foto del Monterrey i aquesta pertanyen al mateix rodet i van estar fetes amb un interval d´hora i quart. Vaig fer dues fotos a aquest grup infantil: un negatiu el conserva l´Ajuntament (va guanyar un premi); l´altre, que és aquest, el tinc en un calaix del meu laboratori allunyat de possibles accidents químics.

18 CASTELLÓ. MIRADES

XAVIER CAMPOS

COLLA REBOMBORI

19

La Beneficència reciclada en Conservatori, des del terrat de l´edifici més alt del carrer del Mestre Ripollés, ¿any 1992? Quan els negatius ja s´han eixugat i els talle per a posar-los dins un sobre, sempre prenc nota de les circumstàncies cronològiques del seu contingut. Aquesta vegada, però, em vaig fiar de la memòria i ara no estic segur del mes i de l’any que vaig fer la foto.

20

XAVIER CAMPOS CASTELLÓ. MIRADES

Pàrquing en obres a la banda septentrional de l´Avinguda del Rei En Jaume, 1993. Castelló, des de la Guerra Civil, sempre ha tingut predilecció pels espais subterrànis: aleshores refugis i ara pàrquings. Tinc una obsessió especial pels pàrquings en obres i sempre que he pogut els he fotografiat. Els pas del temps és més evident i radical quan la terra deixe veure les seues entranyes.

XAVIER CAMPOS

COLLA REBOMBORI

21

Romanalles d´un antic Hospital al costat de la Diputació, abril 1995. Els documents del segle XVIII parlen del Santo Hospital, i els papers més antics ofereixen la forma Spital. Aquest, tanmateix, no va ser el primer hospital de Castelló: hi va haver un altre on ara hi és la Plaça de Santa Clara, abans, naturalment, de la construcció del convent, la seua posterior reconversió en quarter, en institut i el seu enderrocament. Revest Corzo ho escrigué molt bé.

22

XAVIER CAMPOS CASTELLÓ. MIRADES

Romanalles de la Torre dels Alçaments, al costat de la Diputació, abril 1995. Aquesta foto em fa pensar en el professor Sánchez Adell, el qual, amb ajut documental, va fer –a principis dels anys cinquanta!– una acuradíssima descripció de les muralles de Castelló al Butlletí de la Societat Castellonenca de Cultura. Aquell treball va servir perquè el pintor Porcar pintara una aiguatinta molt realista que, amb aquesta troballa, va guanyar credibilitat.

XAVIER CAMPOS

Construcció de l´estació nova de ferrocarril. El Cremor, dissabte 24 de maig de 1998. El negatiu no és perfecte: necessita un mica més l´acció del revelador. Tanmateix, la seua importància sentimental em va decidir a aprofitar-lo. ¡Sacrosants espais infantils del Cremor: magranes, figues i caquis! Ara, amb centres comercials de luxe, el Cremor sembla Copacabana.

23 COLLA REBOMBORI

XAVIER CAMPOS

Pintors que es juguen la vida. Carrer de Sant Blai, juny de l´any 2000. Perillositat laboral. Subcontractació. Infracontractació. Menyspreu de la vida humana. Esclavitut contemporània. –“Si no ho fas tu, cridarem un altre i, per un salari inferior, pintarà ell” Els operaris, amb tota seguretat, eren de l´Est d´Europa. Els vaig sentir parlar, des de la cuina de ma casa. Carn de gallina. Les notícies d´accidents laborals són massa freqüents. A quien corresponda.

24 CASTELLÓ. MIRADES

XAVIER CAMPOS

COLLA REBOMBORI

25

Vista posterior d´un edifici gegantí del carrer de Sant Vicent i roba estesa a un terrat del carrer de Sant Blai, des del meu despatx, olim Primero de Mayo, dia 2 de novembre de l´any 2000. La festa de Tots Sants sempre m´empeny a a fer fotos i estudiar Història. Homenatge als morts.

Homenatge als terrats de Castelló. Molts pensen que són un exemple de llegetsa, però estic acostumat. Els morts i els terrats.

XAVIER CAMPOS

El carrer de Sant Feliu, al raval, obert en canal el desembre de l´any 2004. A hores d´ara, Castelló segueix donant moltes possibilitats per a la pràctica de la fotografia flâneurista: el peudemont quaternari cassolà ensenya les seues vergonyes a moltes parts de la ciutat i les porcions fotogèniques de Castelló són pertot arreu. La vella Pentax de 4.5 x 6 encara funciona.

26 CASTELLÓ. MIRADES

Txema Amat és fotògraf de l’edició per a Castelló del diari Las Provincias.

TXEMA AMAT

Barri de la Guinea.

27 COLLA REBOMBORI

TXEMA AMAT

Barri de la Guinea.

28 CASTELLÓ. MIRADES

TXEMA AMAT

Barri de la Guinea.

29 COLLA REBOMBORI

TXEMA AMAT

Barri de la Guinea.

30 CASTELLÓ. MIRADES

Barri de la Guinea.

TXEMA AMAT COLLA REBOMBORI

31

TXEMA AMAT

Barri de la Guinea.

32 CASTELLÓ. MIRADES

TXEMA AMAT

Barri de la Guinea.

33 COLLA REBOMBORI

TXEMA AMAT

Barri de la Guinea.

34 CASTELLÓ. MIRADES

Nuria Andrés del Alar ha estat, durant vuit anys, redactora gràfica en diferents mitjans de comunicació de premsa diaria, el darrer dels quals va ser l’Heraldo de Castellón. Actualment treballa en una nova revista, “másQrural”, dedicada al turisme d’interior.

NURIA ANDRÉS

“Dolça llar...”

35 COLLA REBOMBORI

NURIA ANDRÉS

“Progrés...”

36 CASTELLÓ. MIRADES

NURIA ANDRÉS

“De tendes...”

37 COLLA REBOMBORI

NURIA ANDRÉS

“Dret al treball...”

38 CASTELLÓ. MIRADES

PAU BELLIDO Pau Bellido Paricio, novembre 1974, és periodista gràfic. Actualment treballa com a free lance i entre els seus clients es troben: Las Provincias, ABC, El Periódico Mediterráneo, i diversos mitjans i agències del món de l’esport.

39 COLLA REBOMBORI

PAU BELLIDO

40 CASTELLÓ. MIRADES

PAU BELLIDO

41 COLLA REBOMBORI

PAU BELLIDO

42 CASTELLÓ. MIRADES

PAU BELLIDO

43 COLLA REBOMBORI

MANU GARCÍA

Manuel García Viciano ha treballat en diferents mitjans de comunicació locals i nacionals. Actualment publica les seues fotos al diari El Periódico Mediterráneo.

Tetuán XIV

44 CASTELLÓ. MIRADES

Tetuรกn XIV

MANU GARCร A COLLA REBOMBORI

45

MANU GARCÍA

Tetuán XIV

46 CASTELLÓ. MIRADES

Rocío Gayoso ha publicat les seues fotos al diari El Periódico Mediterráneo.

ROCÍO GAYOSO

Imatge múltiple.

47 COLLA REBOMBORI

ROCÍO GAYOSO

Imatge múltiple.

48 CASTELLÓ. MIRADES

ROCÍO GAYOSO

Imatge múltiple.

49 COLLA REBOMBORI

ROCÍO GAYOSO

Imatge múltiple.

50 CASTELLÓ. MIRADES

ROCÍO GAYOSO

Imatge múltiple.

COLLA REBOMBORI

51

52 CASTELLÓ. MIRADES

PERE GONZร LEZ Pere Gonzรกlez publica les seues fotos al diari Las Provincias.

53 COLLA REBOMBORI

PERE GONZÁLEZ

54 CASTELLÓ. MIRADES

PERE GONZÁLEZ

55 COLLA REBOMBORI

TONI LOSAS

Toni Losas publica les seues fotos als diaris Las Provincias i Marca. Col·labora també amb diverses agències de gotografia.

56 CASTELLÓ. MIRADES

TONI LOSAS COLLA REBOMBORI

57

58

TONI LOSAS CASTELLÓ. MIRADES

TONI LOSAS

59 COLLA REBOMBORI

TONI LOSAS

60 CASTELLÓ. MIRADES

TONI LOSAS

61 COLLA REBOMBORI

ROBERT MUÑOZ Robert Muñoz publica les seues fotos al diari Levante de Castelló.

62 CASTELLÓ. MIRADES

ROBERT MUﾃ前Z COLLA REBOMBORI

63

64

ROBERT MUÑOZ CASTELLÓ. MIRADES

ROBERT MUﾃ前Z COLLA REBOMBORI

65

66

ROBERT MUÑOZ CASTELLÓ. MIRADES

ROBERT MUﾃ前Z COLLA REBOMBORI

67

68

ROBERT MUÑOZ CASTELLÓ. MIRADES

ANTONIO PRADAS Antonio Pradas Montoya ha treballat als diaris Mediterráneo i El Mundo Castellón al día. En l’actualitat ho fa al Levante de Castelló.

El Fadrí encara destaca entre les cases del centre històric de la ciutat.

69 COLLA REBOMBORI

ANTONIO PRADAS

Des de la plaça de Santa Clara, el Fadrí conserva la seua elegància.

70 CASTELLÓ. MIRADES

ANTONIO PRADAS

El creiximent urbanístic de Castelló va ocultant la figura del Fadrí.

71 COLLA REBOMBORI

ANTONIO PRADAS

El Fadrí, les muntanyes, els núvols i la manca d’ordre en la planificació urbanística.

72 CASTELLÓ. MIRADES

ANTONIO PRADAS

Segons on adrecem la mirada, l’entorn del Fadrí pot arribar a tenir un aspecte desolador.

73 COLLA REBOMBORI

ANTONIO PRADAS

El Fadrí des del carrer Major, de nou s’aprecia la barreja d’habitatges sense criteri coherent.

74 CASTELLÓ. MIRADES

PACO POYATOS Paco Poyatos és fotògraf del diari El Periódico Mediterráneo. Es dedica també a la fotografia de publicitat i de moda.

El Serrallo.

75 COLLA REBOMBORI

PACO POYATOS

El Serrallo.

76 CASTELLÓ. MIRADES

PACO POYATOS

El Serrallo.

77 COLLA REBOMBORI

PACO POYATOS

El Serrallo.

78 CASTELLÓ. MIRADES

PACO POYATOS

El Serrallo.

79 COLLA REBOMBORI

CARME RIPOLLÉS

Llicenciada en Ciències de la Comunicació es dedica al fotoperiodisme des de 2002.

Ha treballat als diaris El Mundo Castellón al día, l’Heraldo de Castellón i actualment a ADN Castelló.

Marquesina il·luminada d’Alcampo-La Salera, a poqueta nit. Per compensar l’impacte d’aquest centre comercial situat als afores, l’Ajuntament ha participat de la S.A Centre Ciutat, amb polèmica inclosa.

80 CASTELLÓ. MIRADES

Estació d’autobusos. “Molts mons paral·lels. Les estacions són transicions de vida i no sempre reflecteixen la ciutat que les acull. Perills, vides al límit, esperances”

81 COLLA REBOMBORI

CARME RIPOLLÉS

Pistes de patinatge de Grapa. “Noke podria ser un jove de qualsevol barri del món, però, les parets que ell “treballa” són les de Grapa i amb cada esprai de pintura que buida, les fa més boniques. Hi ha molta gent, fins i tot dels seus, que no ho entenen...”

82 CASTELLÓ. MIRADES

CARME RIPOLLÉS

El Corte Inglés. “El Parc Ribalta” és un dels monuments naturals i artístics destacats de la ciutat. Des de fa un any hi ha un vaixell anglés gegant que travessa les seues aigües...”

83 COLLA REBOMBORI

84

CARME RIPOLLÉS CASTELLÓ. MIRADES

Edificis de Grapa. “Construïts d’esquena al sol, en ells han aterrat moltes persones, quasi directament de l’estació de trens i han arrossegat la seua maleta per les estretes escales del futur.”

CARME RIPOLLÉS

Concatedral de Santa Maria. Refugi espiritual, de pregària i de silenci.

85 COLLA REBOMBORI

CARME RIPOLLÉS

Església ortodoxa, carrer de Benicarló. “L’estació d’autobusos ja queda ben lluny. Els qui durant la setmana treballen a les obres de la zona universitaria, els diumenges canten al cor i resen en romanés”

86 CASTELLÓ. MIRADES

CARME RIPOLLÉS

Església “El Salvador”, barri de la Universitat. “És la parroquia catòlica més recent de la ciutat. Va ser construïda per romanesos i, d’aquest país són la majoria dels seus feligresos. Predomina la gent jove: de nacionalitats i continents diferents”

87 COLLA REBOMBORI

ÁNGEL SÁNCHEZ Ángel Sánchez Domènech,1958, és fotògraf free lance i ha treballat per als diaris castellonencs Mediterráneo i Levante de Castelló. Actualment publica fotos El País, l’As, l’Agència Efe, entre altres.

El Cremor. La ciutat s’estén cap a ponent, dalt l’antiga via del tren. Els nous hotels es reflecteixen als cristalls de l’estació ferroviaria.”

88 CASTELLÓ. MIRADES

ÁNGEL SÁNCHEZ

Ronda Est. Els edificis s’apropen a la “ruta del colesterol”. Els ciutadans passegen i corren a la vora d’una de les vies –de les circumval·lacions– més transitades.

89 COLLA REBOMBORI

ÁNGEL SÁNCHEZ

PAU Gumbau. L’aigua reflecteix els edificis del barri, o potser seria millor dir del PAU o, encara més actual, del PAI. Els acrònims es generalitzen en l’argot popular.

90 CASTELLÓ. MIRADES

Ă NGEL SĂ NCHEZ

Parc infantil al barri de la Universitat. Destaca un edifici que sobrepassa llargament les cinc i sis plantes que tenen la resta de construccions.

91 COLLA REBOMBORI

ÁNGEL SÁNCHEZ

Grau. Moll de la fusta. Peix, pèrgola, fonts, palmeres, sales de cinema, locals d’oci i de restauració, ... Espai de trobada desitjat.

92 CASTELLÓ. MIRADES

ÁNGEL SÁNCHEZ

Grau. Moll de la fusta. El far antic –monument traslladat– presideix la plaça atapeïda d’edificis.

93 COLLA REBOMBORI

ÁNGEL SÁNCHEZ

PAI Lledó. Habitatges adossats en construcció en els barris més exclusius –els diners manen– d’expansió de la ciutat.

94 CASTELLÓ. MIRADES

ÁNGEL SÁNCHEZ

COLLA REBOMBORI

95

Des de l’Avinguda de Lledó: Línies rectes, edifici circular, local comercial. Res més.