Castilgone... a la riba de la mar

Castilgone‌ a la riba de la mar

Castilgone‌ a la riba de la mar

Imprimeix: Gráficas Castañ.

Portada i dibuixos: Manolo Alegre.

Disseny i maquetació: Josep Porcar.

Assessor lingüístic: Avel·lí Flors i Bonet.

Dipòsit Legal:

Consell de Redacció: M. Alegre, F. Aparisi, E. Artola, J. M. Carceller, M. Gómez, X. Llombart.

ISBN: 13-978-84-691-8966-5 Edita: Associació Cultural Colla Rebombori. www.collarebombori.cat

Fotografies: J. M. Carceller, M. Gómez, Josep J. Conill

El present llibre s’ha presentat a la convocatòria dels premis de la Generalitat Valenciana per a la promoció de l’ús del valencià.

Castilgone… a la riba de la mar Oracles Manel Garcia Grau ........................................................ 5

Música medieval Diego Ramia Arasa .....................................................55

Brancal Xavier Llombart Bou . .................................................... 7

De joglars a la vila Ferran Olucha Montins . ............................................. 61

El naixement de la vila Carles Rabassa Vaquer . ................................................. 9

Jocs i porfies Eliseu Artola i del Campo ............................................65

Paisatge urbà i humà a l’època medieval Elena Sánchez Almela .................................................17

Els bordells a la vila Antoni Gascó Sidro ..................................................... 71

Musulmans Carmen Díaz de Rábago .............................................. 21

L’apotecaria casolana M. Àngels Pons Gozalbo...............................................75

El paradís (d’Ibn Khafaja d’Alzira) Josep Piera ...................................................................24

El pa nostre de cada dia M. Àngels Pons Gozalbo i Ferran Aparisi Monfort ............................................79

Parets de tàpia i parets de rajola Manuel Rosas Artola ...................................................25 Un cert nombre d’oficis i eines en la construcció de la vila Miquel Gómez Garcés................................................... 31

Els assegadors Salvador Esteve Rodríguez . ..........................................87 Raons de poble Francesc Mezquita Broch . ...........................................92

La nostra llengua durant el període baixmedieval Lluís Gimeno Betí ........................................................39

L’antiguitat del poble com a motiu de reflexió Francesc Mezquita Broch . ...........................................93

Empelt Josep Porcar Museros ...................................................44

Pretèrits petrificats, present paròdic Josep J. Conill & Anna Salomé ....................................97

L’ús de l’aigua en temps de Jaume I Delfí Traver Barreda ....................................................45

Homenatge Josep Miquel Carceller Dols ........................................109

L’horta i el reg del Millars a partir de la sentència arbitral de 1347 Sergi Selma Castell ......................................................49

Anuncis .................................................................. 123

Matèria de ferralla Josep J. Conill ...............................................................54

Colofó ..................................................................... 128

4

Castilgone‌ a la riba de la mar

5

Oracles ˜ Manel Garcia Grau ˜

( De «Quadern d’estances», 1987)

Som els qui romanen encara dalt del silenciós cingle dels anys.

Ací tots compartim el mateix pa i el mateix fang i tots assumim la vida pujant els mateixos graons; no ho oblidis mai, el temps no engendra res, simplemente passa.

Som els qui viuen debades, preservant els moments més dignes, ací ningú no fecunda la terra sense esforç ni sofreix el pas del temps sense angoixa.

No hi ha dies erms. Tan sols hi ha aquest vent que calladament ens empeny i aquest llampec que, sobtadament, ens il·lumina.

Som els qui romanen encara enmig del mateix tros d’història que la vida ens dóna per fer més fecunda i generosa la nostra esperança.

Venim de lluny i tanmateix encara som enfora.

Som els qui esperen, mudant els silencis en paraules i les paraules en llum i confiança, sabedors que els dies aconseguiran la resta.

Som els qui romanen encara i fem de l’espera encés horitzó i de la perseverança la clau que obri totes les portes, l’eina que, ineluctablement, ens perdura.

6

Castilgone‌ a la riba de la mar

7

Brancal ˜ Xavier Llombart Bou ˜ erquè la nova ciutat, crescuda arran d´una alqueria mora, poguera fer-se gran i créixer amb harmonia foren donades unes ordinacions municipals : Noverint universi quod die jovis qua computabatur XII kalendas madii anno Domini millesimo CCCº XXXº quinto, en Castello del camp de Burriana, ço es, a saber, en la casa “Lo de Sancho” del Grau de Castello, constituits: en Fernan Aparisi, en Joseph Carceller, n´Eliseus Artola, n´Emmanuel Alegre, en Michel Gomez i en Francesch Xavier Llombart presentem una carta de la molt alta senyora dona Elionor, reyna d´Arago, la tenor de la qual es aytal:“ Elionor, Dei gracia, regina Aragonum, fidelibus suis iusticie, iuratis, consiliariis et probis hominibus ville nostre Castilionis salutem et gratiam”.

Si els nostres avantpassats, com ho heu pogut comprovar, eren presents en les ordinacions atorgades per la regina Lionor a la vila de Castelló el 20 d´abril de 1335 per la qual es reglamentaven els oficis de jutjat, consellers, etc. Com els socis actuals de la colla Rebombori no anaven a fer menció, d´aquest període tan important en l´esdevenir de la ciutat, en els seus llibres?

El llibre que fa 16 de la Colla Rebombori amb el títol “ CASTILGONE… a la riba de la mar” tracta del naixement de la ciutat de Castelló a mitjans del segle XIII i dels diferents noms que rebrà, de muralles, d´assegadors, de la convivència entre cristians, jueus i musulmans, de la llengua, d´oficis i eines, de música, de jocs i dels joglars que animaven amb la seua música qualsevol esdeveniment públic, de construccions, de l´horta amb el regadiu i l´ús de l´aigua , de menjars i com menjaven, de remeis casolans

8

Castilgone… a la riba de la mar

i, fins i tot, dels prostíbuls i de la moralitat de l´època. També presentem l’auca escolar sobre la vida del rei en Jaume elaborada per la mestra Victoria Benavente i Juan Diego Ingelmo, guanyador del concurs de cartells de la Magdalena d´enguany i una cartolina desplegable-retatllable del primer símbol del Castilgone medieval de la qual és autor, com de la immensa majoria dels dibuixos, collages i pintures dels setze llibres, Manolo Alegre. I poemes de Francesc Mezquita, Josep J. Conill, Josep Porcar, Josep Piera i, com no, de Manel Garcia Grau, que sempre estarà als nostres llibres i al nostre pensament.

Evidentment el desenvolupament urbà de Castelló s´ha de buscar als anys de la conquesta cristiana, després de la dominació musulmana. En 1269 el nou lloc rep el dret a celebrar fires i mercats. La vila ofereix una disposició rectangular, amb muralles altes fabricades amb tapial i torres als flancs, de pedra, i vàries portes a la part central de cada costat del rectangle. Fora dels murs estaven les eres. Els carrers eren rectes i paral·lels (Major, Enmig, d´Amunt) amb vuit portals, amb església i mercat al centre.

Us la imagineu?

Tots sabem que avui Castelló s´ha convertit en un munt de cases sense ordre ni concert, en un desgavell urbanístic que no salvarà ni el TRAM-TRAM .

Com deia Tomàs Escuder, Castelló no és un poble important per a la gent de fora; tan sols ho és per a nosaltres mateixos. I això té els seus inconvenients i els avantatges corresponents. També els monuments que ens han deixat les persones que visqueren per aquestes rodalies són d´importància més aviat petita. Ara, per als fills de Castelló res no hi ha al món més entranyable que aquestes pedres venerables.

I jo, la veritat, no sé el que faig ací escrivint el Brancal del llibre d´enguany, quan l´amic i company del consell de redacció Josep Miquel Carceller ho fa molt millor; però perquè estiga present, encara que siga testimonialment, citaré unes paraules seues que resumeixen molt bé el sentir de la Colla en la publicació dels seus llibres: “ Us desitgem que la lectura, com la vida, us siga agradable i profitosa”.

9

El naixement de la vila ˜ Carles Rabassa Vaquer ˜ astilgone, Castillone, Castilion de ripa de mare.... A les darreries del segle XI, vorejant ja el 1100, trobem escrit per primer cop en documents de la cancelleria reial de Pere I d’Aragó el nom de la nostra vila, amb grafies vacil·lants per expressar el so palatal i acabament llatinitzat en algun cas. No ens hem d’enganyar, però, aquest Castelló no és la nostra vila. Es tracta de la fortificació ubicada al cim del pujolet de la Magdalena, una entitat de poblament totalment diferent, a la qual únicament li devem el topònim: un diminutiu de ‘castell’ que, quan passe a designar la nova vila creada al bell mig de la plana a mitjans del segle XIII, perdrà tot el seu sentit etimològic.

Perquè a diferència d’altres ciutats més antigues, en el cas de Castelló podem datar amb bastant precisió el seu naixement com a vila, els preparatius i objectius perseguits, l’acció política que impulsa el procés de creació de la nova pobla. S’ha d’advertir que resulta excessiu voler fixar un moment exacte, com de vegades s’ha fet amb el privilegi de trasllat atorgat per Jaume I el 8 de setembre de 1251, però sí que és possible establir una cronologia i un procés bastant aproximats.

La vila de Castelló naix a mitjans del segle XIII, com un fruit més de l’expansió de la cristiandat llatina. Es tracta d’un fenomen europeu que no es limita a aquesta frontera meridional amb el món islàmic, sinó que és d’abast general, característic de tot l’occident medieval entre els segles XI i XIII. Una expansió que va acompanyada de la creació de noves viles i ciutats des de l’Algarve fins a les costes bàltiques.

Evidentment açò no significa que el territori que constitueix el terme de Castelló no tinga una història prèvia. Una història d’ocupacions i activitats humanes que pot arribar molt lluny en el temps. Per no anar-nos a èpoques massa llunyanes, sembla evident que és al tossal de la Magdalena on caldria centrar els esforços d’una recerca arqueològica que puga permetre la datació precisa de

10 les fases d’ocupació. En l’estat actual dels nostres coneixements el registre arqueològic del castell andalusí no permet retrotraure-la més enllà del segle XI o, com a molt i encara com a simple hipòtesi, a època califal (segle X). En tot cas, cal posar l’accent en la situació estratègica del castell, sobre un turó pròxim a un important ullal d’aigua dolça com és la Font de la Reina. En lloc de mitificacions i proclames buides, caldria reclamar de les institucions locals un interés genuí per la conservació, estudi i posada en valor del conjunt d’aquest paratge històric, que constitueix sens dubte el testimoni més antic conservat i on cal buscar els precedents de la nostra història local. Només un treball arqueològic exhaustiu podrà donar resposta als interrogants plantejats.

El control del monarca aragonès sobre el castell de Castelló durant l’últim decenni del segle XI forma part d’una cunya que, amb centre al castell de Culla, s’aboca a la Mediterrània des de Miravet fins a Castelló. A l’altra banda del Millars, Borriana i totes les terres fins a València es troben en aquest moment sota domini del Cid, i sols aquesta circumstància pot explicar el control exercit pel monarca aragonès com a aliat del guerrer castellà. En tot cas es tracta d’un simple domini feudal, una superestructura militar per la qual diversos tinents aragonesos o castellans com Roderic Gostioz (1099), Munio Muñoz (1100) o Fortun Sanchis (1103), custodien el castell de Castelló en nom d’un rei d’Aragó que, en aquests moments, encara es troba pugnant contra la taifa de Saragossa per guanyar les terres del Somontano –Osca, Barbastre... A partir de l’estiu del 1103, mort el Cid i evacuada València per la seua vídua, els almoràvits recuperaran aquests castells sense aparent dificultat.

Castilgone… a la riba de la mar Durant el segle XII el topònim Castelló no torna a aparéixer en la documentació. Al seu lloc trobem referències al castell de Fadrell (Khadrel, Hadrel), promés per Alfons el Cast a la Seu de Tortosa en l’acte de consagració i dotació de la catedral el 1178. Aquest topònim, però, no fa referència concreta al castell de la Magdalena, sinó a l’alqueria principal del districte castral, on sabem que se celebrava un mercat setmanal en divendres i que segurament presentaria ja característiques preurbanes. Aquest districte castral, anomenat Castelló o Fadrell, es correspondria grosso modo amb els actuals termes de Castelló i Almassora. Es tracta d’un districte de característiques rurals, si el comparem amb l’entitat situada al sud del riu Millars, la madina de Borriana. La seua estructura de poblament respon al patró de l’ocupació territorial andalusí, molt diferent de la que posteriorment imposaran els colonitzadors cristians: un poblament dispers compost per una munió de petites alqueries vinculades a una fortificació o hisn que actua com a centre principal i com a refugi en cas de necessitat bèl·lica.

La situació perifèrica del castell, a l’extrem septentrional del districte (tossal de la Magdalena), pròxim a les alqueries que s’ubicarien en les rodalies de la Font de la Reina però bastant allunyat de les zones millor irrigades dels voltants de Fadrell, explica la presència d’una fortificació secundària a l’altra punta del terme. En l’extrem meridional, just a la vora del Millars i aprofitant les terrasses fluvials del riu com a defensa natural, hi trobem l’anomenat castell d’Almassora (en realitat seria un hàbitat fortificat, que en la crònica rep també l’apel·latiu de vila en la narració de la seua conquesta), aproximadament un quilòmetre al sud-oest de l’actual vila homònima. Tot i les seues molt reduïdes di-

11 mensions, i que el seu emplaçament és igualment excèntric, a l’extrem meridional, i molt menys fort que el de Castelló, l’interés de la seua ubicació és doble: d’una banda, com a fortificació més pròxima a la zona de major riquesa agrícola, representada per alqueries com les de Fadrell o Almalafa; i de l’altra per raons estratègiques. Molt probablement aquesta fortificació estaria vinculada a la vigilància del gual que permetria travessar el Millars en direcció cap a Borriana i València, un camí necessari que segurament ve d’època prehistòrica i es continuaria utilitzant en època romana (Via Augusta). Aquest factor pot explicar per què en els anys immediats a la conquesta cristiana de Borriana, entre 1233 i 1238, el castell d’Almassora presenta un major interés estratègic per a Jaume I que no el de Castelló, i per què a Almassora, com a Borriana, és expulsada des del principi la població andalusí per instal·lar-hi una comunitat cristiana (1235). A més d’aquestes dues fortificacions en els dos extrems del districte castral, la documentació cristiana dels anys posteriors a la conquesta ens permet documentar fins a 13 alqueries escampades pel terme. Són per ordre alfabètic, a més de la de Fadrell que seria la principal, les d’Almalafa, Benicatoll, Benihayrén, Benimahomet,

Benimarhua, Benimucarra, Binaciet, Binahut, Binamargo, Binarabe, Remomir i Taixida.

Amb la conquesta cristiana la situació canviarà radicament, si bé no de manera immediata. En un primer moment, els pactes de rendició del castell de Castelló en la tardor de 1233 (en juliol les tropes del Rei s’han emparat de Borriana després d’un setge de dos mesos) permeten a la població musulmana mantenir les seues terres, religió i formes d’organització, a canvi de la submissió política i el pagament de rendes i tributs al nou poder cristià. El castell esdevé el centre des d’on assegurar el control polític i militar del territori per part de la classe feudal –primer el mateix rei, i molt aviat el comte Nunó Sanç, quan rep en feu, a costum de Barcelona, el castell de Castelló, segurament a mitjans de 1234.

Nunó Sanç, comte del Rosselló, Vallespir, Conflent i Cerdanya, i oncle de Jaume I, és el primer senyor de Castelló. Almassora, per la seua banda, serà donada més tard a l’Hospital de Santa Cristina de Somport (1237), i finalment se segregarà del terme de Castelló i recau en mans del bisbe de Tortosa en 1245 (al qual havia estat promés abans de la conquesta el domini de tot el terme del castell de Castelló). Per la seua banda l’alqueria de Fadrell s’atorgarà a l’orde de

12 Sant Jaume, encara que no arribarà a constituir terme propi. Segurament ja abans de 1238 el comte Nunó Sanç comença a repartir algunes terres entre colons cristians en terme de Castelló, però el primer intent seriós d’instal·lar-hi una comunitat cristiana és la carta pobla de Benimahomet, de 8 de març de 1239, a penes sis mesos després de la caiguda de la ciutat de València en poder de Jaume I. La carta pobla de Benimahomet, una de les alqueries del terme, és sens dubte l’autèntica carta pobla de Castelló, l’única que s’hi va atorgar. Es tracta d’un document força interessant, tant pel detall de les concessions com, sobretot, per la claredat del projecte colonitzador subjacent. El senyor encarrega a sis agents repobladors que cita pel seu nom (Ramon de Riba, Ramon Mir, Bernat de Santadigna, Simó de Santadigna, Bernat de Benviure i Guillem de Barberà), organitzar la població aportant altres 48, de manera que siguen en total 54 pobladors.

Els atorga l’alqueria de Benimahomet, juntament amb 60 jovades de terra de secà al costat de dita alqueria (una jovada per cap, excepte els sis esmentats que en rebran dues). Però si bé les terres les reben al pla, al costat de l’alqueria, l’allotjament el tindran al castell, on els atorga 54 cases. El document exposa extensament les condicions del poblament, quines càrregues hauran de suportar i de quins drets els fa exempts, detallant de manera extremadament minuciosa les condicions d’ús dels monopolis senyorials. Però pot ser l’element més interessant del document siga que ja en 1239, per primer cop, el senyor té en ment el projecte d’abandonar l’emplaçament del castell i crear una vila al pla on estaven les terres atorgades, una vila fortificada amb les seues muralles i portes. En definitiva un canvi en el paisatge que s’allunye del model islàmic i s’acoste als parà-

Castilgone… a la riba de la mar metres de la societat feudal. El senyor es compromet que si tots els veïns construeixen aquesta vila i hi fixen la seua residència, en el termini de dos anys els haurà construït un forn, i ja des d’abans podran tenir-hi un ferrer i una ferreria, instal·lació bàsica per al desenvolupament d’una comunitat agrícola que pose en valor les fèrtils terres de la Plana.

Aquest projecte pioner de trasllat al pla, però, no reeixirà. Tampoc no podem considerar que la temptativa repobladora siga un fracàs absolut, ja que sens dubte algunes famílies cristianes s’instal·len al castell (o millor a l’hàbitat fortificat adossat al castell) i en els anys successius també en altres alqueries del terme. Però no s’ha aconseguit encara una massa demogràfica suficient per poder fundar una vila nova en la plana. Cal tenir present la dificultat de l’empresa colonitzadora, d’atraure suficients pobladors per a les grans extensions de terres que acaben de guanyar-se. El moment decisiu vindrà com a conseqüència de la revolta mudèjar de 1247, quan aquests s’adonen que la seua situació va deteriorant-se progressivament i que l’arribada de colons cristians es tradueix en expropiacions i pèrdues de drets. Aquesta revolta dóna l’oportunitat a Jaume I per considerar trencats tots els pactes de rendició i decretar l’expulsió general dels musulmans dels seus dominis. L’expulsió distarà molt de ser general, però constitueix el moment decisiu per a la substitució, en molts llocs, de la població musulmana per colons cristians. Des de la perspectiva de Jaume I la situació era la següent: els pobladors mudèjars resultaven molt més rendibles des del punt de vista de l’obtenció de renda, ja que com a minoria vençuda i tolerada tenien una capacitat molt limitada de resistir les exigències senyorials. En canvi, per atraure pobladors cristians en aquestes terres noves de fron-

13 tera, calia oferir-los condicions avantatjoses. Ara bé, la situació d’un regne cristià poblat majoritàriament per musulmans no sols provocava contradiccions des del punt de vista ideològic i religiós, sinó que, molt més important, per als interessos geoestratègics del monarca presentava també debilitats i perills. La revolta mudèjar de 1247 els fa palesos: una simple superestructura militar cristiana controlant un país poblat per musulmans no és garantia suficient. Cal instal·lar pobles cristianes en punts estratègics per assegurar el control del territori, encara que açò supose una minva en el cobrament de rendes i tributs.

Aquestes consideracions geoestratègiques del monarca no eren percebudes de la mateixa manera per la classe feudal, més preocupada per la percepció de rendes que no per altres qüestions. Des de 1244 el senyoriu de Castelló es troba en mans de l’infant Pere de Portugal, el qual s’oposa radicalment a la mesura d’expulsió general dels musulmans decretada per Jaume I en gener de 1248. Pere de Portugal, segon dels senyors de Castelló, no sols recolzarà la revolta mudèjar, sinó que ell mateix es declara en oberta rebel·lia

contra el rei. Embargats els seus castells per part del rei, el Llibre del Repartiment ens permet documentar entre 1249 i 1250 diverses donacions de cases i terres atorgades per Jaume I en terme de Castelló. Dels 31 pobladors documentats, 30 reben les cases en l’alqueria de Benirabe, que es perfila clarament com l’espai on es bastirà la nova pobla cristiana.

Durant els anys cinquanta es produeix el naixement de la nova vila al mig de la Plana. El privilegi del trasllat, atorgat per Jaume I el 8 de setembre de 1251, no és més que la llicència concedida pel rei al seu lloctinent en el regne de València, Ximén Pérez d’Arenós, per poder canviar l’emplaçament de la vila de Castelló al lloc que li semble més oportú dins el terme del castell homònim. A partir de les dades referides abans, Manuel Betí ja va intuir que el lloc elegit seria l’alqueria de Benirabe, hipòtesi que ha pogut ser confirmada per Sánchez Adell.

Això no vol dir, però, que el trasllat ja estava fet des d’aquestes donacions. Cal fer notar que Jaume I no fixa el lloc on s’ha de traslladar la nova vila, sinó que ho deixa a la consideració del seu lloctinent. I és que aquest privilegi de mutatio villae no es refereix

14 tant a la instal·lació física d’uns pobladors en un lloc determinat, sinó que constitueix un acte jurídic que implica canviar l’emplaçament de les institucions, dels serveis comunitaris que conformaven els monopolis senyorials (forns, ferreria, escrivanies...), en definitiva de la capitalitat política i administrativa del terme i fins i tot del mateix topònim, que a partir d’ara haurà de passar a designar una realitat nova, un hàbitat nou de traçat ortogonal enclavat al pla, junt a la sèquia major, en l’espai de majors potencialitats agrícoles.

Durant els anys cinquanta i seixanta el creixement és ràpid, accelerat, aprofitant les possibilitats de l’agricultura de regadiu. La constant afluència de nous pobladors és l’unic factor que pot explicar la rapidesa del procés. Des de mitjans dels 50 la vila nova bastida en la Plana sembla ostentar ja clarament la centralitat del territori, encara que això no signifique l’abandonament immediat dels altres llocs de poblament, siga l’hàbitat d’altura al costat del castell, siguen les diferents alqueries escampades pel terme, que sols de manera progressiva s’aniran abandonant, en un procés que segurament culmina cap al canvi de centúria.

Però molt abans el creixement accelerat de la vila obliga a incrementar les escasses 10 Ha que constituirien el nucli original de la vila de Castelló.

Castilgone… a la riba de la mar I és que en menys de dues dècades el recinte original s’ha quedat menut per acollir una població en franca expansió, de manera que abans de 1272 ja s’ha generat a ponent de la vila un raval extramurs. Convé recordar que en aquestes dates la vila de Castelló era senyoria de l’església de Sant Vicent de la Roqueta de València, una institució eclesiàstico-assistencial sobre la qual el rei en Jaume exercia el dret de patronat, que pretenia convertir en símbol i emblema espiritual de la conquesta del nou regne. Com a procurador de la casa i hospital de Sant Vicent estava exercint aleshores el canonge de les seus de Lleida i València Pere Sarroca, home de la màxima confiança del rei (de qui probablement era fill natural), el qual actuava de facto com a senyor de la vila de Castelló. Ara bé, els seus afers polítics l’obligaven a acompanyar sovint els viatges del monarca, donada la seua situació de notari reial, i és per això que Pere Sarroca delega en el batle de Morvedre, Robau de Voltorasch, el repartiment de cases i vinyes en el raval de Castelló, la urbanització d’aquest espai i el dret a tancar-lo amb muralles, en les qual s’obriran tres portals: un cap al secà (l’actual cantó del carrer Colon amb l’avinguda del rei), un altre cap a la ciutat de València i un altre cap a la de Tortosa (extrems meridional i septentrional del carrer Enmig). L’empresa duta a terme pel batle

15 de Morvedre és ratificada per Jaume Sarroca i pel mateix Jaume I en sengles documentes expedits a València el 17 de febrer de 1272. En aquests documents no sols aproven totes les donacions, assignacions i particions fetes per l’esmentat Robau de Voltorasch al raval de Castelló, sinó que decreten la possessió franca i lliure de les cases.

Com es pot veure al plànol adjunt el nucli originari es limitava a un eix principal nord-sud (el carrer Major). L’ampliació de 1272 significarà incloure en el recinte emmurallat els carrers Enmig i d’Amunt. Probablement les obres de reconstrucció dels murs de la vila a finals del XIV encara provocaran alguns petits increments al nord i al sud que acabaran de conformar l’espai tradicional de la vila.

Tot i que en els moments dels màxims demogràfics de la segona meitat del XIV tenim notícies d’alguns habitatges situats en ravals extramurs, serà en època moderna quan es generen els ravals que representem al plànol.

Pel que fa a la població, ja he dit que el decret d’expulsió dels musulmans de gener de 1248 no es va acomplir en la seua integritat. Però sí que va suposar un canvi radical en el seu estatus. Mentre que abans de 1247 constituïen la majoria aclaparadora de la població del terme de Castelló, després de 1248 ja quedarien com a minoria residual amb l’horitzó dibuixat de la seua desaparició. La política impulsada per la Corona pretenia fer de la Plana un espai urbanitzat, controlat per viles cristianes de nova planta (Castelló, Almassora, Vila-real, Nules), mentre la població musulmana havia de ser reclosa, lluny de les zones litorals, en les muntanyes interiors com la serra d’Espadà o l’Alt Millars. Certament a Castelló encara podem documentar un poblament significatiu de musulmans en diverses alqueries del

terme en 1260 (problemes pel servei de sofra que han de prestar al prior de Sant Vicent). És possible que el colp de gràcia per a aquesta població vingués com a conseqüència de la repressió de la segona revolta mudèjar de 1276-77, quan tenim notícies de moros de Castelló venuts com a esclaus. En tot cas a inicis del segle XIV el procés s’ha completat: ja no queden musulmans al terme de Castelló i tota la població cristiana es concentra dins les muralles de la vila, amb l’abandó definitiu tant de l’hàbitat del castell com de les diverses alqueries. Al mateix temps el retorn de Castelló al reialenc (1297) permet la intensificació del creixement d’una vila que, en aquestes dates, constitueix ja el principal centre de població de la Plana.

Bibliografia AA.VV. (1999) La ciudad de Castelló de la Plana, Castelló, Ajuntament de Castelló.

Betí Bonfill, Manuel (1926) «Primeros señores de Castellón», Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura (BSCC) VII, pp. 31‑44, 50‑65, 113‑124 i 181‑191 [editat també com a llibre: Orígenes de Castellón. Sus primeros señores, Castelló, Sociedad Castellonense de Cultura, 1926].

Garcia Garcia, Honori (1952) «Del Castellón de Burriana al Castellón de la Plana», BSCC, XXVIII, pp. 115-125.

Rabassa Vaquer, Carles (2008) «Jaume I i la vila de Castelló», a G. Colón i T. Romero (eds.), El rei Jaume I. Fets, actes i paraules, Castelló / Barcelona, Fundació Germà Colón / Publicacions de l’Abadia de Montserrat, pp. 75-114.

Sanchez Adell, José (1982) Castellón de la Plana en la Baja Edad Media, Castelló, SCC. Sanchez Adell, J. i P. Guichard, (1984) «La Carta-Puebla de Benimahomet i el poblamiento de Castellón en el siglo XIII», BSCC LX, pp.

349-370.

Traver Tomás, V. (1958) Antigüedades de Castellón de la Plana, Castelló [reedició facsímil, Ajuntament de Castelló, 1982].

16

Castilgone… a la riba de la mar

Castelló: la vila medieval i els ravals d’època moderna

17

Paisatge urbà i humà a l’època medieval

˜ Elena Sánchez Almela ˜ El marc físic a lectura atenta i detallada de la documentació del regnat de Jaume I referent a Castelló indueix a pensar que la posada en peu de la nova vila va tindre lloc en la dècada dels anys cinquanta d’aquell segle XIII. Com a argument, entre altres, cabria destacar el fet que fins a 1255 el nom de Castelló va portar sempre aparellat el terme castro com prova que el nucli de població així denominat era el del castell de la Magdalena.

Després d’un buit documental de tres anys, a partir de 1259 és ja sistemàtica la desaparició en els documents de qualsevol referència castrense, és a dir, ja no s’al·ludeix a aquell castri Castillionis sinó que es parla únicament de Castillionis. S’havia iniciat un període de desenvolupament urbà del nou Castelló ja en el pla, format sobre la base i l’absorció de les alqueries mores de Benimahomet i Benirabe, que es veuria inicialment consolidat durant els trenta anys següents.

Edificada la nova població, del seu perfil físic cabria destacar, per damunt d’altres, un element essencial: les muralles. Significaven no sols un límit material sinó també un fita política, jurídica i espiritual. A la condició d’elements de defensa que tenien els murs i portes cal afegir la naturalesa de símbols que els caracteritzava. Pels portals entraven les persones que eren acceptades per la vila, o eixien aquelles que eren expulsades per la comunitat.

Sens dubte, aquelles muralles van constituir el signe més visible i significatiu del Castelló medieval. Els seus llenços, torres i portes marcaven el dins i el fora d’un món de llibertats en què es feia cert el conegut principi que “l’aire de la ciutat fa lliures”. Els veïns i les veïnes de la vila, organitzats en municipi, tenien establida la seua vida a l’empara d’un sistema de privilegis atorgats per la monarquia, que garantia la seua seguretat. Així, la muralla no sols era un mitjà material de defensa sinó que simbolitzava, a més, tota una constitució política.

18

Castilgone… a la riba de la mar

Al fil del que s’ha dit, són de forçosa cita les Trobes de Mossèn Febrer, concretament la LVII, dedicada al cavaller Alonso Arrufat, a qui es referia com a autor de les traces i disposicions del terreny per a la fundació de Castelló de la Plana, on es pot llegir: Lo lleó rampant, que és de dos colors, La mitat de grich, la mitat bermell, Los camps trastocats, són los pundonors De Alonso Arrufat, e en los grans favors, De Jaume rebuts manifesta ell Ser de bon ingeni; lo cuidado e traza Pera edificar de Castelló el lloch Se li acomanà: ell desembarazà Tota aquella Plana de molta pinaza; E escorrent les aygües que crien renochs, Les llanças a la mar, donant-les desbochs.

Encara que es tracta d’una obra apòcrifa, les Trobes reflecteixen certa aproximació al paisatge natural sobre el qual es va edificar la població.

Intramurs, juntament amb una xarxa de carrers rectes i de panys de cases rectangulars de nou disseny, destacava una zona urbana sense cap traçat, pròpia de poblat morisc, en el qual es van alçar els edificis més emblemàtics, símbols del poder religiós i civil, com eren el del temple parroquial, el de la cort del justícia, el del pes de la farina, el de la carnisseria o el de la pescateria.

Cases d’una sola planta, amb coberta a dos vessants en el sentit antero-posterior, amb pati posterior, de murs de fang en forma d’atovons i ensostrades de senill o altres plantes, constituïen el tipus d’habitatge més generalitzat. Els solars eren estrets i allargats, de quatre metres d’altura a què calia restar

la grossària dels murs, la qual cosa els donava una amplitud de tres metres i mig, una navà, que corresponien a la longitud normal de les bigues. Allí, en el centre de tot, estaven els protagonistes de la història, les dones i els homes que havien fet possible la materialització de tot allò.

La gent És difícil precisar el nombre de persones que van integrar la població en el moment del trasllat.

Les dades que aporta el Llibre del Repartiment situarien la xifra entorn del centenar, quantitat que va augmentant de manera progressiva al llarg dels segles XIII i XIV. Una característica demogràfica destacable va ser la de la constant immigració, constituïda per persones que s’assentaven temporalment en la vila, que hi arrelaven com a propietàries de béns immobles, però que en un termini de temps més o menys curt, tornaven a reprendre l’èxode. Una circumstància que va propiciar que el percentatge de famílies sedimentades i incorporades de manera estable en la població castellonenca fóra, durant prou de temps, escàs.

Les raons que els conduïen fins ací eren diverses. En primer lloc estava la de trobar treball o, si es prefereix, un mitjà de vida. Un altre motiu era la cerca de llibertats en una vila real en què els drets civils dels seus habitants podien ser més avantatjosos que en un lloc de senyoriu. La seguretat defensiva també suposava un esperó per a alguns.

Per a adquirir la condició de veí, per a aconseguir la carta de vehinatge, el municipi exigia tindre béns arrels en la vila, tindre-hi el domicili i pagar els impostos. Com que no tot el món reunia els requisits, l’autoritat municipal donava facilitats i ac-

19 ceptava el compromís que, en cas de no tindre’ls, en un termini de temps s’aconseguiria el que marcava la llei. També era freqüent que el Consell prestara ajuda econòmica a persones que eren necessàries en la vila, com ara determinats artesans, metges, mestres o músics, els oficis i la professió dels quals eren imprescindibles a la comunitat. El control d’aquelles persones arribades de fora va donar com a resultat uns documents denominats “registres de vehins novells”, dels quals en l’Arxiu Municipal de Castelló es conserva una important mostra.

Així, aquella primitiva població de nova planta va anar consolidant-se al llarg de l’edat mitjana com resultada d’un cúmul de gents d’origen divers, en un context en què convivien diferents creences. A la població cristiana, majoritària i dominant, és imprescindible afegir la jueva i la musulmana, ubicada, respectivament, en unes zones concretes de la vila i amb els seus propis llocs de culte i cementeris. Tot un conjunt heterogeni de persones fortament jerarquitzat i governat per un reduït patriciat urbà. Al mateix temps, ames de casa, aprenents, ballesters, argenters, botiguers, carnissers, corretgers, cosidores, cuiracers, espasers, estudiants, ferrers, flequers, flequeres, forners, forneres, fusters, rellotgers, mercers, peraires, pellicers, pergaminers, pescadors, picapedrers, platers, rajolers, moliners, sabaters, sastres, tintorers, traginers, vidrers, comerciants, llauradors, teixidors, metges, mestres, barbers, criats, criades i un llarg etcètera, constituïen la base de la població.

No faltaven, per descomptat, les persones marginades per algun motiu, i les raons que conduïen a això solien ser de tipus econòmic o moral. En el col·lectiu marcat per la primera d’elles es trobaven els pobres, pobres de solemnitat que es veien abocats

a viure d’una “caritat cristiana” que, d’una banda, se sentia obligada a emparar-los i, de l’altra, els rebutjava socialment. A aquelles persones fa referència una de les notícies documentals més antigues que es conserven a Castelló sobre el nadal, és de 1374.

En el llibre d’actes municipals d’eix any s’arreplega un acord del consell en què s’establia que, com en la vila hagués moltes persones pobres que no havien què menjar fora repartida farina entre totes elles. Quelcom semblant ocorria amb la prostitució que, considerada com “un mal menor”, s’hi al·ludia com una manera de “desviar majors mals”. En tots els nuclis urbans europeus a les prostitutes se les tolerava i al mateix temps se les recloïa en uns bordells públics controlats des del municipi. I és que els delictes de tipus moral que més sovint marginaven els ciutadans i les ciutadanes medievals eren el sexe i el joc.

La vida íntima de la major part d’aquelles persones transcorria en unes cases que no eren mas-

20 sa grans ni tampoc excessivament acollidores ni luxoses des d’un punt de vista actual. Podem conèixer el que hi havia en el seu interior gràcies als inventaris de béns conservats en els protocols notarials de l’època. Eixos testimonis documentals parlen de taules sobre cavallets, de llits de posts, de bancs, d’arquibancs i, en menor grau, de cadires. També al· ludeixen a cofres, armaris i caixes plenes d’un poc de tot: algun objecte de plata, paternòsters, comptes de collars, olles, morters, peces i retalls de tela i peces de roba, estes sovint molt usades.

La vida pública es desenvolupava en uns carrers bulliciosos durant el dia i foscos a la nit, unes vies urbanes per les quals estava prohibit circular sense llum després del toc de campana conegut com “seny del lladre”. En aquest sentit, una ordenança municipal de Castelló del segle XIV establia que “negú puys lo seny aurà sonat no vage per la vila sens lum, e si irà sens la dita lum per la dita vila pach XX sous”. I a la monotonia li donaven una treva les festes.

Amb les festes canviava la fesomia de la vila que es decorava amb les denominades enramades.

La murta i els joncs eren dues de les espècies vegetals més utilitzades per a això, encara que també s’empraven papers de colors. Les més importants es corresponien amb les del calendari litúrgic i, des de mitjans del segle XIV, la societat, assotada per les calamitats de la pesta, va buscar en la festa, el joc i la diversió una eixida evasiva als seus problemes. Es va produir llavors una evident generalització de manifestacions festives en ciutats i viles en què qualsevol circumstància que trencara la monotonia servia per a allunyar-se temporalment de la realitat.

A més de les festes ordinàries, un esdeveniment extraordinari podia ser objecte de celebració festiva: naixements i visites reials i la mateixa mort

Castilgone… a la riba de la mar del monarca donaven peu a l’organització d’actes en què primava l’espectacle. Generalment, va ser el carrer l’escenari on es van desenvolupar els actes festius. La presència de reis, reines, infants o infantes en la vila constituïa un motiu extraordinari de festa i se’ls rebia amb grans honors. Una tasca prèvia a tota visita real era la de netejar els carrers, a més de la neteja dels espais comuns; cada veí havia d’encarregar-se de“agranar e ruxar los carreres de llurs enfronts de portes e alberchs”. Les vies per on passava el seguici s’adornaven amb murta i en les cases es col·locaven domassos. Una representació oficial eixia a rebre’ls acompanyats de músics i el penó de la vila amb l’escut d’un castell sobre les quatre barres pròpies de la corona. Les campanes començaven a voltejar des del moment que la comitiva traspassava la porta de la muralla i entrava a la població. Els actes que es programaven eren molt diversos, des de festa de bous a balls i desfilades, a més d’espectacles nocturns de llum i foc. Es cridava els veïns a “ballar e fer festa d’alegria” així com a vestir “les pus belles vestidures que hauran”.

I l’existència de tota aquella gent, xiquetes, xiquets, homes, dones, joves i vells, avantpassats nostres en definitiva, va transcórrer en el mateix espai en què hui ho fa la nostra, en un paisatge urbà que el temps ha modificat fins al punt de fer-ho pràcticament irrecognoscible. Dels que li van donar vida, de tant en tant, alguna obra en el centre de la ciutat rescata un crani o un fèmur. De totes i de tots hem heretat una cultura.

21

Musulmans ˜ Carmen Díaz de Rábago ˜ om és ben sabut, els cristians van començar a arribar al territori castellonenc a partir del segle XIII. Els musulmans autòctons, aleshores, sotmesos a un nou poder polític i davant l´arribada de nous pobladors del nord, començaren a marxar des de la Plana cap a l´interior del país al llarg dels segles XIII i XIV. Fins que a inicis del segle XV la vila de Castelló arribà a no tindre població musulmana més que en casos esporàdics.

Per pures raons econòmiques en les que ara no cal endinsar-nos, als inicis del segle XV el municipi castellonenc començà a fer gestions per a establir un grup musulmà a la vila. I així es va fer, establint-se legalment cap a la meitat del segle una aljama de moros. Cal fer la distinció entre l´entitat juridica o aljama i el barri musulmà o moreria. Encara que estigueren compostes quasi pels mateixos individus, era possible que algun musulmà residira temporalment a la moreria sense arrelar-se a la vila i sense arribar a pertànyer plenament a l´aljama.

El grup islàmic castellonenc, com a comunitat legalment reconeguda, de la mateixa manera que fou reconeguda l´aljama jueva (la juderia constituí un altre petit barri de la vila), va tindre temple propi i també una altra instal·lació separada dels cristians, la carnisseria; com és sabut, els musulmans no poden menjar carn d´animals que no hagen estat sacrificats segons el seu ritual.

Algunes de les funcions de l´aljama foren: la regulació de l´ús dels seus béns comunita ris, com ara la mesquita o la carnisseria, o la presentació al batlle de nous veïns musulmans. Els càrrecs municipals d´aquesta corporació foren els jurats de l´aljama, l´alamí o administrador i l´alfaquí o assessor religiós.

Pel que fa a la ubicació de la moreria o barri musulmà castellonenc, a partir del segle XV, estigué situada a la part nord de l´actual carrer d’Alloza, tradicionalment anomenat a Castelló com carrer d´Amunt, nom que tingué a l’Edat Mitjana. Exactament al mateix lloc on ara és l´església de sant Nicolau hi hagué primer una mesquita.

22

Respecte al tamany de la comunitat musulmana del Castelló baixmedieval, constituí entre el quatre i el nou per cent de la població de la vila al llarg dels segles XV, XVI i XVII, fins que en 1609 foren expulsats amb la resta de musulmans de l´antic regne de València.

L´aljama musulmana castellonenca estigué conformada per un grup de famílies estables al costat d´altres que no tingueren continuïtat. Cognoms com Arrocet, Bocayo, Çalió o Sanpol apareixen a la documentació d´una manera continuada des del segle XV fins al XVII. Excepte els Bocayo provinents de Cirat, els altres ho eren de Borriol. I a aquest nucli es van anar afegint altres famílies a partir de la segona meitat del segle XV: Fando, Marco, Asbatla, Faraig o Tibici són altres cognoms de diverses persones de grups familiars que s´instalaren a la moreria castellonenca i romangueren en ella fins a 1609.

En les activitats que trobem a la documentació que realitzaven aquestes persones no hi ha una especial diferenciació respecte als cristians de la vila, i la major part d´ells es dedicà a l´agricultura. No obstant això, trobem alguns casos amb diferents oficis o activitats especifiques:

- Mahomat Asbatla, alcadí o jutge.

- Azmet Asbatla, “quixaler” i alfaquí.

- Façan Çalió, carnisser.

- Alí Marco i Alí Aboróç, moliners.

Pel que fa a la convivència amb els cristians, i en un context de sotmetiment cultural, caldria destacar almenys, com ja va dir Sánchez Adell, que no es coneixen atacs o assetjaments que intentaren acabar amb aquest barri musulmà per part dels cristians. Ja hem dit que fou el mateix municipi o “universitat” cristiana el que va fer les gestions per establir legal-

Castilgone… a la riba de la mar ment una aljama musulmana a la vila, i excepte en un moment puntual d´atacs de pirates al segle XVI en què es mana fer una separació amb un mur de la moreria i de la resta de la població, no trobem dades que indiquen atacs. La qual cosa no vol dir que no hi haguera friccions tant entre cristians i musulmans com entre els mateixos musulmans, algunes de les quals coneixem gràcies als documents anomenats de “pau i treva” entre persones enfrontades, una espècie de compromís de no atacar-se mútuament.

La convivència entre religions al Castelló medieval fou una realitat, però convivència no equival a barreja ni a total interacció intercultural. Musulmans, cristians i també jueus posseïen lleis pròpies i diferenciades i també lleis i normatives comunes per altra banda. Sobretot en l´àmbit civil la separació fou quasi absoluta. La inevitable relació entre ambdues comunitats, o més bé entre individus de diferent religió, donà lloc a què es donaren casos, de tant en tant, de matrimonis mixtes, encara que només en casos molt puntuals, dels quals no coneixem de moment cap d´ells a la vila. Com a la resta del país, els musulmans de Castelló es casaren dins del seu grup religiós, a l’igual que ho feren les altres dues religions. La qual cosa no vol dir que no hi hagués altre tipus de relacions socials entre musulmans i cristians, però això és difícil de trobar a la documentació. En qualsevol cas, la prevenció de cada grup religiós respecte a l´altre fou un fet, i donada la legalitat, en el cas de l´Islam fins a 1525, cada comunitat s´organitzava a la seua manera.

Després de 1525, ja passada l´anomenada Edat Mitjana, els musulmans de Castelló foren obligats a batejar-se. I conservant els seus cognoms, però no els noms propis, passaren a anomenarse Miquel, Joan o Pere en lloc d´Alí, Mahomat o Azmet.

23 I d´aquesta manera, identificats pels antics cristians com els musulmans que foren però oficialment cristians, continuaren residint al mateix barri, ara sense mesquita, fins que en 1609 foren expulsats del país per no ser considerats veritables cristians.

Encara que la història dels musulmans a la Plana és molt més extensa i anterior a la del barri musulmà de la vila baixmedieval, aquest fragment d´història constitueix a hores d´ara el record d´un moment passat que no tornà a repetir-se des de 1609 fins a l´actualitat. Avui, i des de fa pocs anys, Castelló ha tornat a tindre una comunitat islàmica, d´una manera diferent, però amb uns trets propis que els diferencien dels “cristians” que, sovint, prenen una actitud de rebuig cap a la nova comunitat cultural. No deixa de ser cridaner el poc que s´evoluciona històricament en alguns aspectes, i com l´actitud d´uns grups religiosos o culturals cap als altres conserva encara avui, per les dues parts, característiques que he pogut observar a l’estudiar el període medieval. Però la Història és un succeït de fenòmens que mai tornen a repetir-se d´una manera idèntica, i és ben cert que la situació medieval de musulmans i cristians a Castelló i l’ actual són ben diferents, sobretot perquè els musulmans d´aleshores foren població autòctona, no venien de fora, com els cristians.

24

Castilgone‌ a la riba de la mar

25

Parets de tàpia i parets de rajola ˜ Manuel Rosas Artola ˜ la segona meitat del segle XIII, gràcies al privilegi concedit pel rei Jaume I l’any 1251, va començar la construcció d’una nova vila a l’actual comarca de la Plana, la qual batejaren amb el nom de Castelló, que en català medieval tenia el valor de diminutiu, és a dir “castellet”. En eixe context apareix, a la història mítica local, la figura del cavaller Alons Arrufat en el paper d’urbanista que dissenya la xarxa de murs i carrers de la vila. Tanmateix, és ben sabut que Alons Arrufat és un cavaller inventat, que solament es coneix a les “Trobes de mossén Jaume Febrer”, una obra d’autor desconegut, probablement del segle XVII. El traçat hipodàmic, és a dir carrers rectes que es creuen formant angles rectes, del recinte medieval de Castelló de la Plana és allò que es coneix a l’urbanisme medieval com una bastida, un model d’urbanització que ens arribà d’Occitània. El sud de l’actual França, al llarg dels rius Tarn i Garona, des de l’Atlàntic fins a la vora de la mar Mediterrània, està farcit de bastides dels segles XI al XIII. Però, també la Plana està farcida de bastides del segle XIII: Almassora, Vila-real, Nules o Almenara. La comunicació entre aragonesos, catalans i occitans era molt fluïda a l’Edat Mitjana.

Va faltar un pèl perquè la corona d’Aragó i el comtat de Tolosa de Llenguadoc formaren un nou regne a les dues bandes dels Pirineus.

Les construccions que s’alçaren al moment fundacional van ser amb tota seguretat de tàpia.

La documentació que tenim, des de finals del segle XIV, parla sempre de reparacions de la muralla de tàpia. També, amb tota seguretat, les cases estaven fetes de parets de tàpia: un encofrat de terra xafada (Figura 1), sobre les quals descansava una coberta de senill, a dues vessants, o plana de terra (Figura 2). Molts d’aquells primers habitants que van arribar al segle XIII des de les comarques catalanes de la vall del riu Segre no devien de trobar estranya la tècnica de la tàpia, perquè molts segurament ja la coneixien a les cases dels seus pobles d’origen.

26 Els habitants naturals de la Plana al segle XIII, vinculats a la cultura islàmica, usaven també la tàpia.

Per tant és difícil d’esbrinar si va ser primer l’ou o la gallina. Les dues comunitats, cristians i musulmans, treballaven de la mateixa manera.

La tàpia és una tècnica que es coneix arreu del món, és un d’eixos casos de convergència tècnica que apareix a difeFigura 1. Fabricant una paret rents cultures sense contacte. de tàpia. El tapier xafa la terra Abans dels musulmans ací ja dins del calaix format per les tapieres de fusta Adam, J.P. havien usat la tàpia els íbers (1996): La construcción romana, materiales y técnicas. i els romans. Tanmateix, a favor de la tradició islàmica està el fet que els habitants de la Xarquia (Xarq al-

Castilgone… a la riba de la mar

Figura 2. Les cases del Castelló medieval devien semblar-se molt a les barraques o a formes cúbiques, amb poques obertures: la porta, el fumeral i algun finestró.

Andalus era el nom d’este territori en època islàmica des del riu Ebre al cap de Gata) solament usaven la tàpia en les seues parets. Pel que fa a l’origen de la paraula ‘tàpia’ els filòlegs no es posen d’acord i hi ha etimologies per a tots els gustos. Però, com diu Albert Cuchí, deixem el debat sobre la paternitat de la tàpia, perquè les patents ja han caducat.

Ens hem d’imaginar el Castelló dels segles XIII a XV com una de les poblacions actuals de

Figura 3. Castelló de la Plana al segle XIV devia semblar-se molt a la imatge d’este poble de parets de tàpia, a la serralada de l’Atles marroquí.

27

Figura 4. Castelló de la Plana en el dibuix que figura al llibre de la visita pastoral del bisbe Francesc Paholac l’any 1314. Es veu la coberta a dues aigües de la primera església, la que es va cremar l’any 1335.

parets de tàpia que trobem pel nord d’Àfrica, del Magrib a Ifriqiya, des de la serralada de l’Atles del Marroc (Figura 3) i Algèria, fins al sud de Tunísia ... i encara podríem anar més enllà, cap a l’est, i no pararíem de trobar exemples de tàpia fins a la Xina.

Eixe és el perfil de la vila de Castelló que ens dibuixa l’escrivà del bisbe Francesc Paholac en la seua visita pastoral a la diòcesi de Tortosa l’any 1314 (Figura 4).

Després de l’incendi de la primera església de Santa Maria (1335), el Consell de Castelló (l’equivalent de l’actual Ajuntament) acordà edificar un temple nou de més grandària que, com era costum per les dificultats de finançament, durà quasi cent anys a construir-se (1341-1436). Tot i que no podem descartar l’ús de rajoles durant els cent anys anteriors, ara és el moment en el qual apareixen notícies dels primers rajolers, establerts per la demanda que generava un edifici d’eixes dimension. La nova església pertanyia a l’estil del gòtic mediterrani amb voltes de rajola de tradició romana. Per fer-se una idea de com era recordeu la coberta actual de la catedral de València. La rajola, no ho perdem de vista, és la marca de fàbrica de les construccions romanes

Figura 5. L’evolució de la població de Castelló de la Plana (13501680) està expressada en focs, cases o veïns, que és una unitat administrativa equivalent a l’actual família. Per a transformar eixe valor en habitants cal multiplicar-lo per 4,3 o 4,5, que és el número mitjà de persones que componien una família.

i a les terres cristianes del nord, des d’Astúries a Sicília, encara en restava viva la tradició tècnica.

El final de l’obra de l’església nova enllaçà amb el començament de la crisi del segle XV. Durant eixe segle la població de Castelló s’enfonsà fins a la meitat aproximadament (figura 5), en números redons des dels 4.500 o 5.000 habitants del segle XIV (la demografia antiga no pot precisar molt), als 2.000 o 2.500 habitants de la segona meitat de segle XV. Alguns testimonis dels habitants de l’època també ho reflecteixen: “vista tanta despoblació és cert el dit testimoni, que la dita vila del dit temps ençà ha feyta gran disminució a més de mitat e no menys”. El testimoni el va fer un home vell l’any 1478, refererint-se al que havia conegut l’any 1415, probablement quan era un xiquet. L’atonia en la construcció i l’absència d’obrers de vila als documents són una prova evident de la crisi.

A partir de 1518 canvià la tendència i començà a recuperar-se la població. A començament de segle XVII es situaven els efectius demogràfics

28 en una forqueta ampla entre els 5.000 i 7.000 habitants, superant la població del segle XIV. Cal assenyalar que, a més a més de la població registrada als documents, existia una població flotant difícil de quantificar. Fem números, per a fer-se una idea de l’impacte del creixement demogràfic. El perímetre del recinte medieval de Castelló de la Plana té aproximadament un quart de quilòmetre quadrat, això significa que la població va passar d’una densitat d’uns 8.000 habitants/km2 a 24.000 hab./km2 en cinquanta anys. Per comparar dates actuals: l’Hospitalet del Llobregat és el municipi de major densitat d’Espanya amb 20.246 hab./km2 i el segon és la ciutat de Barcelona amb 15.867 hab./ km2. No cal fer més comentaris, els habitants de la vila devien tindre la sensació d’estar “com a figues en cofí”.

La població de Castelló es va duplicar o triplicar, segons l’extrem de la forqueta en la qual ens situem, i l’espai edificable estava limitat al que tancaven les muralles.

Imagineu la situació en termes moderns: la població creix i no hi ha sòl edificable.

Figura 6. Paret mitgera de les cases A més a més de l’esnúmeros 15 i 17 del carrer Cervantes. La planta baixa i el primer peculació que pospis es una paret de tàpia i el segon i siblement açò creà, tercer pis de rajola

Castilgone… a la riba de la mar no hi havia una altra eixida que la tradicional en eixes situacions: crèixer cap amunt. No és una cas estrany, a la Barcelona del segle XVIII, per exemple, va passar el mateix. Sobre les antigues edificacions començaren a construir-se noves plantes. El recinte medieval està ple de cases de tres i quatre altures, en les quals els murs són de tàpia a la base i de rajola als pisos superiors (Figura 6).

La paret de tàpia i el model de paret de rajola muntada sobre paret de tàpia són exclusius del recinte medieval. Fora de les muralles solament hem trobat un exemple de tàpia al primer tram del carrer Navarra, l’antic raval de Sant Joan. Finalment el Consell municipal autoritzà construir cases fora del perímetre de muralles l’any 1573, quan la pressió demogràfica era molt important i ja era segurament impossible seguir creixent altures. Podem traure la primera conclusió important: la rajola començà a introduir-se a les cases al llarg del segle XVI i la tàpia devia ser molt estranya als ravals construïts fora dels murs a partir de 1573.

Hi ha tres fets que verifiquen la hipòtesi. En primer lloc l’absència de notícies en la documentació de l’Arxiu Municipal de Castelló de la Plana de construccions de tàpia entre 1412-1598, pràcticament tot els segles XV i XVI. Curiosament entre 1599 i 1619 hi ha tres referències, però des d’eixa data desapareix de la documentació el rastre de tàpies, tapiadors o tapieres. A partir del segle XVII ni una notícia. En segon lloc el creixement continu del número de rajolers que treballen a Castelló des de la segona meitat del segle XVI. En tercer lloc, l’augment del preu de la rajola de manera sostinguda durant els mateixos anys. Tots tres són indicadors clars de l’increment de la producció i del consum de rajoles.

29 Les rajoles aprofiten per raons que justifiquen el canvi de a fer les parets i també per a fer material. Per als terrats tenim una els terrats. Al llarg del segle XVI seqüència de caràcter pràctic que desapareixen els terrats de terexplica el canvi de la terra per la ra. Sobre els forjats de cabirons rajola: millora de la imperbilitzade fusta es van posant les rajoció i reducció del manteniment. les amb la tècnica que coneixem Els terrats de rajola, si estan ben com a entabacat, encara visible fets, solament tenen algunes gohui a algunes cases velles, alteres, que es tapen estenent una queries i ermites (passeu a veulletada de calç. És un mantenire el porxo de l’ermita de Sant ment del qual tenim informació Josep de Censal, a la vora del Figura 7. Imatge de Castelló de la Plana a mitjan en edificis públics. Tanmateix el Caminàs). Imagineu ara la vila segle XVI, segons apareix en l’obra de Rafael de problema de les goteres dels ediCrónica de la ínclita y coronadad ciudad de de Castelló de la Plana amb ca- Viciana ficis solament es va resoldre defiValencia y de su Reino (1564). ses d’un, dos o tres pisos i terrat nitivament amb la introducció de pla de rajoles. Rafael de Viciana, a la seua Crónica, la teula. A l’església de Santa Maria el mal endèmic ens dibuixa un magnífic plànol (Figura 7): el recinte de les goteres del terrat de rajoles de l’edifici gòtic quadrat de les muralles amb totes les portes, els cares va acabar al segle XVII amb la construcció d’una rers de nord a sud : Damunt, Enmig, Major i Pescateulada (Figura 8). dors, la cúpula de l’església de Sant No tenim documents amb Nicolau a l’antiga moreria, el terqueixes del comportament de les parat pla de l’església gòtica de Santa rets de tàpia que puguen donar alMaria i, naturalment, l’absència del guna pista d’un canvi per raons tèccampanar. Topogràficament és imniques. Ara per ara, tal com està la pecable, fins i tot les cases amb una, investigació del tema, la rajola és un dues o tres plantes s’ajusten a la rematerial desconegut en les parets de alitat, però els terrats tenen massa Xarq al-Andalus. Fa una quinzena teules. Per les dades que tenim, la d’anys que ho va dir André Bazzana i teula no es habitual als terrats fins no s’ha produït cap descobriment que a finals del segle XVII. Segurament el contradiga. D’altra banda, ja hem el gravador que va fer el dibuix es va assenyalat abans que la rajola perpermetre una llicència idealitzant la tany a la tradició romana i era una vila, com qualsevol artista de l’èpo- Figura 8. Teulada del segle XVII de tècnica que encara es mantenia viva ca.. durant l’Edat Mitjana als regnes crisl’església de Santa Maria. La fotografia, és anterior a la guerra de 1936Proposada la cronologia dels que tians. Philippe Araguas, professor de 1939, apareix al llibre de Vicente Trafets solament ens resta explicar les ver, Antigüedades de Castellón. la Universtité Michel de Montagne

30 (Bordeaux III), ens dóna les pistes de la difusió al seu estudi sobre la rajola medieval a Espanya: la rajola avança al mateix ritme que la reconquesta cristiana i la construcció d’esglésies impulsada per l’ordre del Císter. Un exemple és l’església gòtica de Santa Maria, la qual assenyalaria la segona meitat del segle XIV com el començament de l’ús de la rajola a Castelló (Figura 9). Tot i que, posteriorment, es va construir algun edifici de rajola com el Trepig de la canyamel (el trinquet del carrer dels Calderers, ara Ruiz Vila), segurament al segle XV, la rajola no va tindre, en la nostra opinió, cap incidència en les construccions privades, les quals van seguir construint-se amb parets de tàpia.

Més que per un canvi de conjuntura econòmica favorable o tècnica que facilités el pas de la tàpia a la rajola, suggerim com a explicació un canvi cultural propiciat pel creixement de la població des del segle XVI. Un increment degut a un procés migratori i no a la recuperació de la natalitat. No tenim cap dubte que eixe creixement demogràfic va ser el resultat de la migració que arribà des de les comarques actuals del Maestrat i els Ports, i del sud d’Aragó. L’estimació que va fer José Sánchez Adell usant les peites de 1588 i 1769 és que el 44,9 % dels cognoms de mitjans segle XVIII eren nous. A una escala espacial més reduïda podem trobar proporcions encara majors: vam estudiar fa uns anys el canvi de veïnat del carrer de la Cassola (Isabel Ferrer) entre les peites de 1555 i 1641 i, a la darrera, el 75% dels cognoms eren nous.

En la immigració aragonesa pot estar l’explicació de la substitució de la tàpia per la rajola.

L’opinió de Philippe Araguas és que solament a Aragó hi havia una cultura popular de l’ús de la rajola, especialment des del segle XVI. He tornat a

Castilgone… a la riba de la mar

Figura 9. Fris cronològic de l’ús de la tàpia i la rajola a Castelló de la Plana entre els segles XIV-XVII

repassar les propografies del rajolers de Castelló i allí està la família Tirado, rajolers des de 1588 fins a començament del segle XVIII com a mínim, dels quals sospitem que provenen de Terol, i els Montón, que ocupen tot el segle XVII, i entre els rajolers o propietaris de forns de rajola que apareixen puntualment eixe segle alguns cognoms característics de l’heràldica aragonesa, com Blasco i Bueno.

Bibliografía ARAGUAS, Philippe (2003): Brique et architecture dans l’Espagne médiéval.

Madrid. Bibliothèque de la Casa de Velázquez (núm. 25). 562 pp.

BAZANNA, André (1992): Maisons d’al-Andalus. Habitat médiéval et structures de peuplement dans l’Espagne oriental. Madrid. Collection de la Casa de Velázquez (núm. 37). 2 volums.

CUCHÍ, Albert (1996): “La técnica tradicional del tapial“ a Primer congreso nacional de historia de la construcción (Madrid, 1996). Madrid. Instituto Juan Herrera, pp. 159-165.

FONT, F. i HIDALGO, P. (1991): El Tapial : una tècnica constructiva mil· lenària. Vila-real. Autor-editor. 172 pp.

ROSAS, Manuel (2005): “Rajoles, teules i taulells als edificis de Castelló de la Plana durant els segles XVI-XVII segons els documents de l’Arxiu Històric Municipal“ a Boletín de la Sociedad Castellonense de Cultura, LXXXI, pp. 843-864.

31

Un cert nombre d’oficis i eines en la construcció de la vila

˜ Miquel Gómez Garcés ˜ “... així per fur com per antiga usança que los vehins de la dita vila poden fer en lo terme de Benicàcim calç, guix, tallar fustes e pedres, lenys e aquelles aportar per a fer refer llurs alberchs e llurs stanques, hoc encara vendre e alienar” (AHM. LC 1408) “(...) si tots els veïns construeixen aquesta vila i hi fixen la seua residència, en el termini de dos anys els haurà construït un forn, i ja des d’abans podran tenir en la vila un ferrer i una ferreria...”

(C. Rabassa 2008)

’oficis i de la seua descripció se’n troben molts als diferents documents de l’arxiu municipal, però ací en tractarem sols uns quants, perquè pel seu treball relacionat amb la construcció de la vila, molts d’ells eren complementaris els uns dels altres. Parlarem de les tasques i de les eines que hi eren emprades.

Abans però s’ha de dir que els treballs i les eines de la construcció han estat poc evolucionades durant el llarg temps en què transcorre l’època que tractem, tres o quatre segles, els quals veuen canviar molt poc els atifells i la forma d’emprar-los en la construcció d’habitatges, de murs i muralles, d’esglésies i palaus. Malgrat tot això, ens atrevirem a fer un petit glossari de les ferramentes que han estat més habituals al llarg d’aquestes centúries.

32 Els diferents oficis han estat a la base del creixement de la nostra ciutat, i arreu del món, i servisca d’exemple la llarga llista en què l’amic Josep Miquel Carceller comenta els 66 oficis extrets dels corresponents cognoms de la guia telefònica de la nostra ciutat de l’any 1997, al seu article “d’oficis i telèfons a Castelló i altres consideracions”, publicat al llibre “DE LA VILA, OFICIS I COSTUMS”. (Colla Rebombori 1999). Però ara ens remuntem als primers segles d’inici de la construcció de la nostra vila i rastregem alguns dels oficis i gremis que aleshores hi treballaven creant i eixamplant la ciutat.

A finals del segle XIV, a la vila de Castelló s’hi detecten prop de 80 denominacions d’oficis artesans, conseqüència de la progressiva subdivisió i especialització d’aquests, la qual cosa sembla que encaixa malament amb el sistema corporatiu tradicional de gremis i d’Almoines (dels sabaters, dels paraires...) i amb el tipus de representació política en el municipi. El sistema d’organització laboral comença a modificar-se i a finals del segle XIV ja són visibles els efectes de la desintegració interna

Castilgone… a la riba de la mar d’aquests gremis. Les confraries o almoines ja no representen una corporació de tipus social ja que desapareix a poc a poc la igualtat entre els membres, la solidaritat professional, o el monopoli corporatiu del treball; arribat en aquest punt comença a ser un element marginal en l’organització del treball d’aquestes institucions. Amb l’extrema diversificació dels oficis les corporacions es debiliten davant el treball lliure no controlat pels gremis, d’aquesta manera els mercaders imposen les formes de treball autònomes les quals fan que la pertinença al gremi deixe de ser obligatòria. Finalment cal constatar, com a conseqüència del que s’ha dit més amunt, que els recursos dels artesans locals eren ben exigus, tan materialment pels obradors escassos, com pel personal amb què contaven. Un text aclaridor respecte de les dimensions dels obradors és la inscripció de 1445 d’una casa “apel.lada lo forn del vidre” distribuïda en entrada, cambra y recambra propietat d’en Joan Bernat, que indica la superfície tan menuda que disposava i que servia al mateix temps d’obrador i habitatge

Escassesa de mestres o la necessitat d’emigrants La vila de Castelló en el transcurs dels segles XIII-XV i per molt diverses circumstàncies pateix una carència continua de gent d’oficis diversos, molt necessaris pel desenvolupament urbanístic, econòmic i industrial i per la pròpia vida diària dels vilatans, per la qual cosa, una vegada darrera l’altra, el Consell proposa i aprova mocions en què, entre altres, i aquest n’és un petit detall, diu que: “...en lo qual consell fon proposat per los dits honrats jurats que com la dita vila freturàs molt de colteller per çò com en

33

la dita vila no n.i haguen nengú, et ells haguessen parlat ab lo gendre d.en Cardo que ere bon menestral lo qual stà en valència si per ventura se.n volie venir a.star en la dita vila per usar de llur offici, lo qual dixeren que havie respost que hoc si la dita vila li donave VII florins cascun any per a loger de cases e per arreus de son offici... lo consell acordà que.ls dits jurats afermen colteller” (1414). En aquest cas fa referència a un ofici que no era, aparentment, dels més necessaris, almenys pel que respecta al desenvolupament material de la

vila. Es tractava de fer o refer ganivets, tissores i altres atifells semblants d’ús diari.

La vida a l’edat mitjana devia ser molt dura a Castelló perquè aquesta vila bàsicament agrícola, necessitava experts menestrals de diferents professions, com ara obrers i mestres d’obra i tapiadors que construïren cases, rajolers que sapieren emprar els forns per la fabricació de rajoles i teules i altres articles, piquers que treballaren la pedra en la pedrera, al riu o a l’obrador, i calciners i algepsers que pogueren coure les pedres per obtenir la calç i l’algeps amb què adobar cases, fusters per fer bigues i portes i taules així com mobiliari, ferrers i manyans que manipularen el ferro per fer eines i claus, calafats que fabricaren barques o llaüts, ...

Castelló, vila petita, malgrat la carència continuada d’aquests mestres de gremis i operaris independents, no va deixar de créixer encara que fos recorrent a la compra dels serveis de gent de fora “... bon menestral lo qual stà en valència si per ventura se.n volie venir a.star en la dita vila per usar de llur offici...”, a l’emigració que era atreta amb millors condicions de vida i econòmiques ”...si la dita vila li donave VII florins cascun any per a loger de cases e per arreus de son offici...”, o directament, enviant missatgers que buscaren els oficials necessaris allà on els trobaren “... provehí e ordenà que per los dits honrats jurats sie haut un bon ferrer o dos o tants quants a ells serà ben vist...”.

Dels oficis i les eines L’arxiu històric municipal és extens pel que fa a les referències del que s’ha dit més amunt, i per això, les cites del Consell municipal extretes d’allí ens parlen d’uns quants oficis, almenys els relacionats amb la construcció i els seus gremis associats.

34 FERRER. La feina d’aquest menestral, pel que es desprèn del que el comte Nuno Sanç promet als primers pobladors l’any 1239, era bàsica en el desenvolupament de la vida agrícola d’una vila per tal de fabricar totes les eines necessàries en les altres professions i alhora es dividia en altres especialitats (manyà: artesà que fabrica panys i claus i objectes de ferro; colteller o daguer: persona que fa dagues o ganivets o que en ven; febridor: operari especialitzat a brunyir i allissar o abrillantar una superfície metàl·lica); com ara el forjador, encarregat a la farga de la transformació del metall que calfat i a cops de mall o martell damunt l’enclusa era treballat fins aconseguir la ferramenta o utensili encomanat. Les eines necessàries en l’ofici se les preparava el propi ferrer a mesura que anava necessitant-les, com ara el martell, el cisell, la grifa, el tallaferro, la pota de cabra, la mordassa, les tenalles, la barrina, les tisores...

L’any 1374... “un hom manyà molt subtil així en la art de manyà com en fer ferrees e qaltres subtils obres fos vengut a la dita vila per habitar e star en aquella”. El manyà provenia de la vila de Morella En 1494 es torna a fer menció de l’escassesa de menestrals, en aquest cas de ferrers: “...atenent

Castilgone… a la riba de la mar que la dita vila era e stava fort mal provehida de ferrers e tant que moltes e diverses vegades e quasi continuament se esdevenia que si alcun així declinat en aquella com foraster havia ferar no podia ferar com als ferrers que y són la una vegada los falliren ferradures e l.altra claus e altres vegades tot a ensemps, çò és, calus e ferradures e altres coses de ferer necessàries de qu la dita universitat sostenia gran envig e dampanatge, per tal acordà, volch, provehí e ordenà que per los dits honrats jurats sie haut un bon ferrer o dos o tants quants a ells serà ben vist e que aquells afermen a aquells temps que a ells serà ben vist sots aquell salari, pactes, condicions e obligcions que a aquells dits honrats jurats plaurà e que los dits ferrer o ferrers sien tenguts de tenir la dita vial basta de claus, ferradures e altres coses a la dita universitat de offici de ferreria necessàries”. Molt de temps van estar els ferrers pensionats pel consell.

MESTRE D’OBRES. Obrer de vila; manobrer; obrer, del que la principal tasca consistia a alçar parets, fonamentalment de tàpia a les cases de la vila, a la muralla i en alguna església; en ocasions de rajola en esglésies i cantonades de cases grans; i de pedra picada a l’església o palau. Les ferramentes

35 emprades resten molt clares en dibuixos de l’època; era aquest l’ofici amb un ferramental especialitzat que també s’emprava en altres oficis. De la tasca d’obrer en destacarem l’aixada, el pic, les paletes, l’escarpra, la maceta, la taloja, la plana, l’arremolinador, la plomada, la corriola, les tenalles, el gavell, el nivell, la gaveta, etc.

EL TAPIER sembla ser que era l’ofici habitual a l’època que tractem, ja que la major part de les construccions que es fan a la vila de Castelló són aparellades amb murs de tàpia, i aquesta tasca necessita de ferramenta especialitzada, com ara el caixó format per les tapieres, el captauló, el maçó, les corrioles per elevar els cabassos de terra, l’aixada i el pic i el cabàs, etc, i naturalment, la terra de vegades mesclada amb calç que s’anava xafant o maçonant per tongades, i el fonament de pedra...

Una activitat auxiliar d’aquests oficis la trobem en el transport de materials pel qual hi havia un munt d‘eines com ara el gavetó, el cabàs, el bolquet, les corrioles, la civera, el balard, el carro de fusta, etc.

Estem acabant el segle XIV i el Consell en 1374 acorda que “ la obra de murs e andadors de aquella sie feta, e.s faça de present . Et que açò sie comandat als jurats e aquells façen fer la dita obra segons que.s pertanga a llur bona coneguda.”. “i per tal d’adobar los murs de la dita vila e andamis de aquells”, cal triar “alguns prohòmens que facen fer la dita obra e que.l dit mur vagen continuament un parell de tapiers o més de coneguda de aquells...”, per a les quals obres de murs i valls empraven ”... el sanill e cabirons a obs de les torres del mur de la dita vila...” i aquestes l’any 1386 eren pagades “de comú per totes les parròquies de la dita vila”.

PEDRER I PEDRAPIQUER- Mestratge encara poc assentat ja que aquesta sembla ser una tasca poc utilitzada a la vila del Riu Sech; el pedrer tallava de la pedrera la seua matèria primera: els blocs de pedra; aquesta era extreta en blocs de volum variable en funció de la destinació i ús. En aquesta tasca emprava unes eines: el regle, el mall, les falques, el perpal, la massa. Ja amb la pedra al tall o a l’obrador, era el pedrapiquer l’encarregat de transformar aquests blocs en carreus i altres peces de l’obra degudament desbastades i mesurades per tal que encaixaren amb exactitud en el seu lloc de destinació. Les ferramentes de l’ofici eren entre altres, el

36 patró o plantilla, el traçador, punxó, cisell, maceta, escoda, la buixarda, el rascador i la rasqueta, el verduc, la grapa, etc Pel material emprat a les obres del campanar vell el consell en 1459 autoritza que “ fossen trencades les roques del Riu Sech de camí de la Alcora per aquests hòmens que havien obrat lo campanar”.

FUSTER. Aquest gremi tenia la tasca prou repartida en especialitats, com ara el mestre d’aixa, encarregat del treball a peu d’arbre (al bosc o a l’obra) tallant i desbastant les peces extretes de l’arbre per fer cabirons, i altres peces amb la seua aixa per tal de transformar-les posteriorment (aquest menestrals també treballaven en la construcció de vaixells i llaüts); així es passava a la tasca del fuster d’armar que amb el seu ferramental, l’aixa, la destral, les serres, martell i tatxes convertien les soques en cabirons, taules, llistons que ben emmetxats muntaven

Castilgone… a la riba de la mar tot allò que calia per les obres (cintres, cabrestants, grues...). El fuster de portam i els ebenistes ja treballaven dins l’obra preparant portes, finestres... i mobles.

Eines com ara el sergent, les serres, els xerracs, les barrines, els trepants, el puntacorrent, el ribot, la plana, les raspes, les llimes, etc., tot això damunt del banc de treball L’any de gràcia de 1390 i “..com en la vila de Castelló hajen fretura de maestre de obrar cups e altres fustes e en la vila haje un francés lo qual és abil... que aquell dit maestre sien emprestats els ferrers florins ab condició que.l dit maestre se oblich de star en la dita vila per dos anys” A la vila hi torna a haver escassetat de fusters i l’any 1473 estant aquests ben considerats i per la mancança continua mestres i “...com en aquesta vila no havia dengun fuster que donàs recapte a res ni sabés fer nenguna fahena per çò com en Gabriel Egual havie la vista e en Bernat de la Font se feya capellà així que la

37 vila stava sens algun fuster e si dengú volie fer nenguna obra no havie manera de fer-ne sinó feye venir fuster de fora vila”.

RAJOLER. Encara que havia estat una feina en què els àrabs disposaven d’experiència a la capital del Riu Sech (recentment, l’any 2007, s’han trobat dos forns vora el Caminàs i prop del Molí Mitjà), aquest ofici no pren una volada important fins a finals de 1400, encara que fins aleshores altra tasca semblant, el canterer, si tenia treball i de continu ja que la vaixella era necessària a les cases de la vila (plats o escudelles, pitxers...), comerços i altres (gerres, tasses...). El rajoler s’encarregava de la provisió de peces ceràmiques amb què construir edificis –en un principi edificis notables, sostres, voltes... i tenia la cura del manteniment del forn.

Així un veí de Castelló proposa a les autoritats en 1380 “...que com la vila li haje permés mig quarter de terra del terraper appel.lat del dit Johan, situat en lo sequer, terme de la dita vila, que altre mig quarter de terra de.n Migo per a fer rajoloa e aterrar terrats que plagués al consell de pagar-li la dita terra”.

Anys després en 1431, i donat que “...com en la damunt dita vila de Castelló alcuns vehins de la dita vila freturejasen de rajoles per obs de obres llurs propies et altre en la dita no hagués alcun rajoler qui.n fes, et en Benedicho, mestre de fer rajoles vehí de Nules fos en la dita vila, per çò que.ls dits vehins de la dita vila haguessen ab llurs de les rajoles que haguessen necessàries..” li preguen a aquest mestre que faça el possible per situar la seua residència a la vila.

Davant la mancança de mestres Canterers, el Consell en 1457, envia carta al seu síndic a València on explica que uns quants canterers de Paterna s’han traslladat a Castelló per exercir la seua menestralia i des de Patena es volia recuperar aquests mes-

tres imposant una multa a tots aquells que marxaren de la població: “de la present a dos any passats que stà e habita en aquesta vila lo canterer faqens grans honor e servici a la cosa pública així en gerres, scudelles, oles, com encara en lo altre art que.s pertany a canterer (...) aquests dos hòmens eren de Paterna e per com aquest darrerament bengut sabien que venia a Castelló per ajudar al dit cosin germà seu, lo dit loch de Paterna ha fet stabliment imposant pena de L florins a qualsevol canterer vengut per obrar en auesta vila he se seguit que aquest darrerament vengut duptan-se que no l.executasen...requerintnos lo defenesen” VIDRIER. Encarregat de la transformació dels components necessaris per obtenir el vidre, també treballava aquest a fi d’obtenir la peça necessària encomanada, per la qual cosa utilitzava eines com el ferro tallavidre, el brusidor... Per obtenir el

38 vidre hi havia dues tècniques: el vidre de ciba i el vidre de manxó, el primer es feia per rotació damunt d’una taula amb la qual cosa s’aconseguia un disc, i pel segon es un cilindre que s’obria i s’aplanava aconseguint una làmina rectangular.

Al 1486 un acord municipal del Consell torna a fer esment de la falta de gent que faça l’ofici de vidrer “...als vidriers, que la vila los stablescha cases derrenclides e que sien del comú e que.s sia feyt ajutori de cinquanta sous per obrar aquells, los quals sien ministrats per lo honorable síndich...”

També hi ha el vitraller, tasca més especialitzada, que bàsicament realitzava el seu treball als vitralls de les esglésies amb ferramentes com la tingla, motllures de plom en els vitralls i en alguna finestra, etc.

Oficis complementaris Sembla ser que la relació entre els diferents gremis a Castelló pel que fa a l’ús de les eines i dels materials a la construcció (pedrers i obrers de vila i de murs i valls, vidrers i vitrallers...) o de qualsevol altra funció de les tècniques de la construcció indica que aquests eren complementaris en moltes facetes de les professions, incloses altres com la ceràmica, el treball de la fusta o de la ferreria. Per això en moltes ocasions és força complicat individualitzarlos donada l’estreta col·laboració a l’hora de fer, conservar i mantenir les construccions a la vila.

D’oficis artesans a Castelló relacionats directament amb la construcció al llarg dels anys que esmentem hi tenim: algepser, febridor, ferrer, fuster, manyà, mestre d’aixa, mestre de fer rajoles, mestre d’obra de vila, obrer de vila, pintor, piquer, rajoler, vidrier.

Castilgone… a la riba de la mar

D’altres oficis que hi havia: abaixador, albarder, apotecari, aradrer, argenter, arquejador, assaonador, ballester, barber, barreter, blanquer, boixador, bosser, boter, cabasser, calafat, candeler, canterer, carboner, carnisser, cirugia, cisteller, cofrer, corder, colteller, costurera, cuirasser, esparter, espaser, especier, ferrador, físic, flaquer, forner, guanter, llanterner, llisador, menescal, mestre de fer carros, mestre de fer molins de sang, mestre de fer rellotges, mestre de sucre, mestre en arts i medicina, metge, moliner, odrer, paraire, pellicer, pergaminer, picador de lli, pilater, rellotger, sabater, saboner, sarrier, sastre, sedasser, seller, seuer, sucrer, teixidor, teixidor de lli, tintorer, torner, vanover.

Bibliografia -“Oficios artesanales y comercio en Castelló de la Plana (1371-1527)”. P. Iradiel.

Castelló, 1995 - Arxiu Històric Municipal de Castelló, segles XIV-XV -“el arte de la albañilería” de Juan de Villanueva. Madrid 1827 -“Tratado de la montea y cortes de cantería”. En la Imprenta de Antonio Marín.

Madrid 1727.

-“Manual del Albañil” de Ricardo Marcos y Bausá. Madrid 1879 -“Primera Parte de la cronica general de toda España, y especialmente del reyno de Valencia”. Pedro A. Beuter. València 1546 -“La junta de murs i valls”. Vicente Melió. València 1997 -“Els gremis de la construcció i llurs eines al segle XV”. V. Iñúrria, BIC núm. 112, CAAT. Lleida 2004 -“ El tapial. Una tècnica constructiva mil·lenaria”. F. Font, P. Hidalgo. Castelló 1990.

- “Jaume I (1208-2008) Arquitectura año cero”. Guia de la exposició. M B A. Castelló 2008 -“El rei en Jaume I i els orígens de Castelló”. Carles Rabassa, en Plaça Major núm.

38. Castelló 2008.

39

La nostra llengua durant el període baixmedieval

˜ Lluís Gimeno Betí ˜ ins la història de la nostra llengua, el període medieval és el de la seua consolidació, sobretot en la seua plasmació escrita. Des del moment que els parlants, tenint-ne més o menys consciència, deixaven de parlar llatí per a parlar allò que esdevindria català, aproximadament des del segle VII, fins al segle IX, en què comencem a trobar documents escrits en llatí on apareixen ja mostres de la nostra llengua, transcorren dos segles llargs de silenci documental sobre una llengua que, certament, ja era parlada pel poble.

A partir d’aleshores anem tenint més texts on augmenten aquestes mostres de la llengua, que ja havia de ser consolidada. Des del final del segle XII i el principi del XIII, ja disposem de testimonis fiables totalment escrits en la nostra llengua.

Mirarem, doncs, dins el poc espai de què disposem, de sintetitzar molt sumàriament alguns dels trets que caracteritzen, segons el nostre parer, la llengua catalana medieval, gràcies sobretot al seu caràcter unitari i a la seua evolució uniforme al llarg de tot aquest període.

En molts texts medievals, sobretot en alguns més antics, s’observa una manca de regularitat en la grafia. Podríem parlar quasi d’una despreocupació general dels copistes, que sovint escriuen una paraula d’una manera i unes poques línies més enllà l’escriuen d’una altra. Podríem dir que l’absència d’una normativa ortogràfica acadèmica en aquells temps era reemplaçada pel major o menor grau de coherència de què era capaç l’escrivent; per aquesta raó sovint apareixen més elisions de vocals en els articles, els pronoms, les preposicions, etc., que les que es fan actualment: quel (= que lo/el), quens (= que ens), quentre (= que entre); però, en canvi, també: me ajudàvets (= m’ajudàveu), se apoderava (= s’apoderava), de edat (= d’edat), etc.

En texts primerencs, com, per exemple, les Homilies d’Organyà (finals del segle XII o principis del XIII), encara apareixen formes com ciutad (= ciutat), enemigs (= enemics), sab (= sap), etc., les quals en el seu origen, quan anaven col·locades entre vocals, eren sordes, i després, en arribar

40

Castilgone… a la riba de la mar

a trobar-se en posició final o

Un dels fenòmens més davant una –s final, acabarivisibles del català medieval en per tornar-se a ensordir és la presència del difong (CIVITATE > ciutad > ciu–ei- en moltes paraules retat; INIMICU > enemig > currents que procedeixen enemic; SAPIT > sab > sap). sobretot de formes llatiMés avant ja predominen nes en –ACT-: feit/feyt < clarament les formes actuals.

FACTU; leit/leyt < LAC El so de la consonant TE; treyt < TRACTU, etc.

C davant a, o i u (ca, co, cu) Aquest diftong es manté sol escriure’s, i fins a temps durant molt de temps, però molt tardans que arriben a cada vegada més en conl’epoca de la normativització currència amb la forma ortogràfica, amb ch, sobretot més evolucionada en –e-, en posició final, amb alterque és la que acabarà per nances de grafia simple c. Va dominar : fet, llet, plet, etc. ser un artifici paleogràfic d’ús El canvi s’inicia cap a la de la h, que era muda, per a banda oriental de l’idioma no confondre la lletra c i la i es manté amb lluita amb t, que tenien un traçat molt la forma diftongada fins al paregut: amich, conech, poch, segle XIV, mentre que a la pocha, etc. Semblantment, la banda occidental es manté Crónica de Muntaner. h muda apareix sovint sepadurant més temps i perdura rant dues vocals: rahó, juheu, al Pallars i la Ribagorça, a vehia. Aquesta grafia substitueix la consonant llatina la zona de la Franja i fins als Ports de Morella fins a determinant: rahó < RATIONE; juheu < JUDAl’actualitat. Amb tot, cal dir que en molts texts més EU, etc. Igualment, apareixen paraules amb h que tardans, ja dels segles XV i XVI, apareixen encara no l’han de dur: hadés (= adés), hanaven (= anaven), ça i lla formes en –ei- segurament per un cert precihobrir (= obrir), etc., i al contrari: aver (= haver), deosisme arcaïtzant. seretar (desheretar), ivern (= hivern), etc.

Fins a època ben tardana trobem encara en

Hi ha oscil·lacions gràfiques de j/tg/tj: desimolts texts algunes paraules que apareixen en dobles jar/desitjar; jutge/jutje, etc.; i alguns casos de g davant formes, usades per a designar el subjecte i el complea: mengar (= menjar), jutgar (= jutjar), etc. ment: Déus/Déu; res/re; sényer/senyor; hom/home. Però

El dígraf ny té els reflexos gràfics vacil·lants aquesta distinció cada vegada és menys regular. següents: ny, yn, y, nyn, i n: companya/compayna/com S’observa en aquest període un predomini de paya, etc. la forma –es en els plurals dels substantius i els ad-

41 jectius acabats en –s en el singular, per damunt de la e N’Exemèn de Tovia. L’ús de Don, típicament casforma –os, no generalitzada fins al segle XV, i origitellà, és corrent, aplicat a personatges castellans o nada segurament en paraules amb vocal accentuada aragonesos. Pren un relleu especial, aplicat a reis: ab o o bé u: apreses (= apresos), aragoneses (= aragonenós eren Don Exemèn Cornel e En Guillem de Cervera; sos), braces (= braços), cafices (= cafissos), diverses (= fo fiyl del rey Don Amfós. Però es donen alternances diversos), etc.

En/Don, Don/En en personatges que solen dur nor Les formes de l’article masculí són lo i los, malment l’un o l’altre tractament, potser per possiperò també hi alternen el i els. Les primeres són les ble atracció de cada una de les formes per l’altra en predominants durant aquest període en tot el terriel context. Els noms femenins són tactats amb Na tori de l’idioma, i actualment encara estan en ús en o Dona, igual que els masculins corresponents. Els moltes comarques de la llengua: la zona de Lleida, noms bíblics o històrics no duen mai article: Salala de Tortosa i la del Baix Maestrat, sobretot. mó, Moysèn, Elies, Sent Pere, Llàtzer.

Pel que fa a l’anomenat article personal En

La forma verbal jo cante, actualment en ús a i Na tenen en aquesta època un to emfàtic que no la majoria dels parlars del País Valencià, era durant tenen modernament, és a dir, són equivalents a aquesta època jo cant, exactament igual com ho fa ‘Senyor, Senyora’, essent precisament DOMINUS, ara el balear. Aquesta era la forma única i habituDOMINA l’origen d’aquests al en aquest període en tot determinants. L’ús d’En sol el territori de l’idioma, és ser reservat als personatges a dir, formes com acort (= catalans, valencians, baleacorde), am (= ame, forma ars i fins i tot aragonesos, literària), atorch (= atorgue), al costat dels occitans: lo rey atur (= ature), don (= done), En Pere; vench En Guillem de man (= mane), etc., eren les Montcada; En Berenguer. No úniques, i així apareixen en solen dur En els personatges la documentació escrita liintroduïts per un apel·latiu, terària i no literària. els d’estament inferior, al Parlar de lèxic en guns que apareixen com a aquesta època implica, com adversaris i mai els sarrasempre que parlem de lèxic ïns, posem per cas. La qual en general, haver d’acceptar cosa confirmaria el caràcter limitacions i restriccions: dignificador del tractament toquem el camp il·limitat amb En: l’emperador Manude les llengües. És evident el, lo comte Simon; Bonanat, que llegint texts catalans un escrivà nostre; vench-nos antics, i com més antics més, Fragment de Bernat Desclot.

Abolcàsim e Setxí e Almofois topem amb paraules que ens

42

Castilgone… a la riba de la mar

resulten totalment desconegudes, perquè són tan arde menys a més modernes: adur/dur/menar/llevar/ caiques, que ja fa temps que són obsoletes per a nopostar; aestmar/estimar; ans/enans/abans; apostoli/ saltres. Unes altres ens sonen arcaiques, antiquades, papa/Pare Sant; appellar/nomnar/nomenar; assats/ però encara les entenem, perquè amb una certa evoprou; aturar/parar; avoncle/oncle; covinença/pleyt/ lució formal o semàntica encara perduren vives en plet; cuydar/pensar; dar/donar; davallar/baixar; deels nostres dies, si més no en certs àmbits d’ús. Ennant/davant; dintre/dins; emblar/emparar/robar; estre les primeres, per exemple: aicestes ‘aquestes’; alod condre/amagar; frare/germà; gardar/esguardar/mi‘alou, propietat territorial lliure i exempta de tota rar; onta/vergonya; jorn/dia; mester/menester/ops/ càrrega i dret senyorial’; àureas ‘monedes d’or’ [procaldre/necessari; metre/posar/; moure/partir/anar; vé de la forma masculina aureus, nom genèric que peyta/tribut, etc. sembla aplicar-se a qualsevol peça d’or amonedada];

Al segle XIII, cal destacar la gran figura de celar ‘amagar, ocultar’; crod ‘creu’; enagar’ animar a Ramon Llull que, a més de poder ser considerat com fer una cosa; instigar, incitar’; el gran perfeccionador de la enant ‘davant, en la part anteprosa literària catalana, també rior’; fenèvol ‘fonèvol, màquina va ser un gran creador de lède guerra que servia per a llanxic. çar pedres grosses’; flum ‘riu’; Al cabal de lèxic patrimonial, tolre ‘prendre, llevar’, etc. Entre hereditari, que Llull ja tenia a les segons: acordar-se ‘decidir, disposició al seu temps i que prendre l’acord de’; dixeren ‘dibàsicament ha perdurat fins als gueren, van dir’; ergull ‘orgull’; nostres dies, el mestre va afeglotonia ‘qualitat de glot, golagir un cert nombre de paraules freria’; mandament ‘manament’; d’estructura també popular: nuit ‘nit’, pleyt ‘plet’, etc. fabregar ‘forjar’; embarbesclat

Semblantment, trobem ‘perplex’; inveïble ‘invisible’; maen molts texts grups de paraules lavirança ‘infelicitat’; maldeïdor –en parelles al més sovint- que ‘malparlador’; menysconéixer de tant en tant es relleven sino‘ser desagraït’; noable ‘nociu’, nímicament en una alternança etc. que, d’una banda, testifica l’ar Però, sobretot, Llull va ser caisme d’algunes i, d’una altra, creador de lèxic culte, de nepresagia per a moltes d’elles la ologismes, de llatinismes flasuplantació definitiva que, en grants alguns, per a resoldre la el decurs del temps, aconseguidificultat d’expressar concepran damunt les altres. Heustes nous amb paraules catalaGravat del Llibre de les Dones. ne ací unes quantes, en ordre nes. Molts d’aquests llatinis-

43 mes encara són vius en texts àrabs i que origina un la llengua actual. Però repertori que en el món rouns altres, han caigut mànic és realment estrany. en desús: accídia ‘pe Es fa difícil de sinteresa’; bonitat ‘bonesa’; titzar en aquest espai tan cognició ‘acció de coreduït, i amb una certa néixer; operació menclaredat, un sistema comtal per mitjà de la qual binatori de divuit sèries de esdevenim coneixedors termes tècnics, de princidels objectes’; coir ‘tenir pis absoluts i principis recòpula carnal’; infrigidar latius, que donen origen a ‘refredar’; letícia ‘alegria’; un conjunt de derivats tals odible ‘odiós, que mereix com: bonificatiu, bonificant odi’; paupertat ‘pobresa’; o bonificador, bonificable, pigrícia ‘peresa’; tristícia bonificar, bonificat, derivats ‘tristesa’. tots de bo. Aquest sistema

Ramon Llull és de derivació, com diem, és també un dels exemples aplicat a divuit paraules antics més alliçonadors bàsiques, amb la qual cosa sobre la formació de apareixen, mitjançant els paraules per derivació sufixos, una gran quantitat de sufixos, tot i que la de mots nous, desconepreferència del mestre guts, no usats per ningú, per alguns sufixos faça evidentment, que fan que Ars Magna. els seus derivats partila precisió, la determinacularment llatinitzants: -able-, -ible-: dubtable, inció del mestre a l’hora d’assignar qualitats a la pacorruptible, inductible, productible; -al: angelical, raula en qüestió siga extraordinària. D’aquest sisapostolical, practical; -ança, -ença: acabança, albitema sorgeixen alguns centenars de neologismes, rança, mantinença, etc. vertaderes ‘paraules estranyes’, perquè no existien

A més, Llull va crear per a les seus obres pròni en vulgar ni en llatí. piament filosòfiques i científiques tot un vocabulari

De totes aquestes ‘paraules estranyes’ lul· nou, menys assequible per als parlants del seu temps, lianes, resultat quasi pirotècnic d’unes exigències fins i tot per als més cultes. Ell mateix va anomenar expressives d’un pensament molt fecund, no moltes aquest conjunt de mots ‘paraules estranyes’. Es trachan perdurat en l’ús normal, ni dins un registre cita d’una manera de parlar, d’un estil o un sistema entífic. Però ens són un model ric i suggestiu de la de terminologia filosòfica nova que ell adapta dels vitalitat creadora de la nostra llengua.

44

Empelt ˜ Josep Porcar Museros ˜

Castilgone… a la riba de la mar

Empelta l’hort i crema la remulla.

I, quan la pluja assaone al tros el vol semat d’aquestes cendres, aguaita sol la novella flor que exhalarà la llum on tornaràs a néixer.

Rastella ferm la brossa enterca, esporga els cucs, esmena els solcs, dels veïns respecta fites i bassals, dignifica, anivella, arrenglera els cavallons, sostova els fraus, inaugura el rec i ves a córrer l’aigua per senders que encara desconeixes.

Empelta l’hort i crema la remulla, i, en l’orba nit, desperta i cull els udols madurs del mestral que afina, com un violí, entre les noves branques.

45

L’ús de l’aigua en temps de Jaume I

˜ Delfí Traver Barreda ˜ uan l’any 1233 Jaume I va conquerir el castell àrab de la Magdalena o Castell Vell ja existien a la Plana de Castelló, certes infraestructures d’origen àrab o romà. Aquestes construccions no les van modificar els nous pobladors sinó que les van adoptar com a pròpies, com ara el Caminàs, la Sèquia Major i les alqueries o nuclis habitats pels àrabs que estaven disseminats al llarg del Gran Camí o Caminàs.

Aleshores, l’actual terme de Castelló de la Plana estava dividit en tres zones:

•Des de la muntanya fins la Séquia Major hi era el secà.

• Des de la Sèquia Major fins el Caminàs hi era l’antiga horta de Castelló, horta vella de Castelló o zona del regadiu.

• Des del Caminàs fins la mar el terreny era pantanós, permanentment cobert per l’aigua i ocupava el 20% del territori . Era la zona de la marjaleria.

En cadascuna d’aquestes zones els usos i funcions de l’aigua eren, evidentment, diferents:

En el secà.Allí es plantaven els anomenats cultius de secà, que no vol dir que no necessiten aigua sinó que s’adapten a la poca aigua que plou: Blat, ordi, cigrons, garrofers, oliveres i vinya.

En l’horta vella o zona de regadiu. Els pobladors del Castell vell havíen d’anar molt lluny a per aigua fins el lloc avui conegut per Molí la Font. Caminaven a peu o amb burro més d’una hora fins la font per transportar l’aigua en cànters o gerres. Per això van demanar permís a Jaume I per a traslladar-se prop d’un lloc amb aigua abundant, com era la Séquia Major.

46 Jaume I els va donar permís en 1251 per a traslladar-se a la vora de la Séquia Major en un lloc conegut com Alqueria de Benarabé i que més tard formaria el nucli poblacional de Castelló aproximadament per l’actual plaça de Cardona Vives.

Al Molí la Font s’acabava la Séquia Major i, a més a més, hi havia i encara hi ha un ullal d’aigua dolça molt important.

Al regadiu hi havia aigua en abundància i aquesta s’utilitzava fonamentalment:

Castilgone… a la riba de la mar

d’utilitzar aquests per a beure i per a usos domèstics.

En 1275 va haver-hi un plet en què es va prohibir als d’Almassora que es banyaren en la séquia que conduia l’aigua a Castelló, rentaren les cavalleries, netejaren cubes, tiraren excrements i tota classe de deixalles, sols amb l’objecte de perjudicar els de Castelló.

Al segle XIII ja hi eren les Comunitats de Regants de Castelló i Almassora que agafaven l’aigua del Millars des de la vora esquerra del riu i compartien la mateixa séquia, i les Per al reg. La captació d’aigües de Vila-real i Borriana des del del Millars es realitzava a l’almarge dret del riu. Aquests tura de l’actual Assut de Santa pobles l’agafaven l’aigua més Molí de la Font i Séquia Major.

Quitèria i al mateix punt que amunt.Val a dir que a Castelló ho feien els habitants d’Almasli arribaven pràcticament les sora. I des d’ací la Séquia Major portava l’aigua aigües sobrants dels altres, la qual cosa s’explica fins l’altra punta del terme, justament fins el Molí pel grau d’importància de les poblacions en aquell la Font. temps i el punt del riu on s’agafava l’aigua. Borriana

Els àrabs i després els cristians feien preses va ser conquerida abans que Castelló i va tenir la o assuts al riu amb pedres, troncs i estaques clavaprimera carta de poblament cristiana de la Plana en des al fons del riu per a parar l’aigua que era així la qual se’ls reconeixia el dret a l’aigua del Millars. desviada a séquies per a transportar-la fins els llocs Per la qual cosa els borrianencs sempre han exigit de consum i que a cada creixida del riu les desfeia i privilegis en la regulació de les aigües d’aquest riu. havíen de tornar a fer-les amb grans esforços.

Cal recordar que a Castelló de la Plana se’l coneixia, en aquells temps, com a Castelló de Borriana.

Sempre hi havia baralles entre els regants

L’any 1347 el comte de Ribagorça dictà una d’Almassora i els de Castelló per l’aigua, sobretot sentència arbitral que marca fins avui el repartiment en temps de sequera. Els d’Almassora furtaven als de l’aigua per a estes poblacions en 60 files o parts de Castelló i embrutaven l’aigua que després havíen iguals: 19 per a Borriana, 14 per a Vila-real, 12

47 per Almassora i 14 per a Castelló, en parts proporcionals a l’extensió de les terres que es podien regar en aquell moment i per a cada séquia major, és a dir, una séquia major per a cada poble.

A l’horta antiga de Castelló s’hi plantava arròs, carxofes, cotó, meló d’Alger, faves, pèsols, naps, bledes, safanòries… A la vora de les séquies hi plantaven els fruiters, com ara magraners, figueres, llimeres, moreres…

En la zona d’aiguamolls o marjaleria. Romans i àrabs van començar a assecar-la i transformarla parcialment en horta.

La tècnica era fer séquies per a canalitzar l’excés d’aigua i alçar el terreny.

En les marjals no feia falta regar la terra, perRodes de molí Per a ús domèstic. Utilitzaven l’aigua per a rentarquè l’aigua es filtrava a se, rentar la roba, beure, fer el menjar, abeurar els través de la terra i mananimals domèstics com ara burros, cavalls, gallines, tenia sempre la saó. ànecs, coloms, porcs, paons... Tot açò ho feien di En aquestes séquies eren molt freqüents i rectament a la séquia o s’emportaven l’aigua a casa abundants les anguiles , que després de nàixer a la amb gerres i cànters.

Mar dels Sargassos (Carib) i recórrer 5.000 Km durant tres anys venien a les nostres séquies per parar Per a fer funcionar els molins fariners. Utilitzaven a la taula dels castellonencs, en forma d’un saborós el corrent de l’aigua com a força hidràulica per a suquet d’anguila. moldre els cereals. Els cereals han estat bàsics per

Però l’aigua no sempre portava coses boalimentar a la humanitat al llarg de la història i mitnes, sobretot l’excés d’aigua o el poc ús que en fejançant els molins es facilitava ien. L’excés d’aigua pantanosa i moltíssim la feina d’obtindre la temperatura càlida de la zona farina per a fer pa i sèmola per feia multiplicar la reproducció a les persones i segó pels anide mosquits del tipus anopheles i, mals. per tant, les malalties de malària.

Sobre la Séquia Major de Els escriptors medievals ja menCastelló s’han trobat vestigis de cionaven les febres tercianes en cinc molins fariners que eren: el segle XIII a tot el litoral casel Primer molí, el Segon molí tellonenc. o molí Mitjà, el Tercer molí, el A esta situació podem afegir Molí la Font de la Reina i el l’absència de clavegueres o conMolí de Casalduch, aquest es duccions d’aigua en el nucli de convertiria després en molí arpoblació que anava creixent . Els rosser. En les altres séquies hi carrers de la població eren fanEl Millars prop de la desembocadura. havíen sis molins fariners més. guerals tot l’any, feien mala olor

48

Castilgone… a la riba de la mar i abundaven les malalties endèmiques per falta d’higiene.

Per acabar, tornarem a l’Assut d’Almassora perquè, a hores d’ara, encara serveix per allò que se’l va construir: parar l’aigua del riu per a desviar-la a una séquia per a regar; no com els posteriors embassaments que s’han fet al riu i que cada vegada que plou se’ls escapa l’aigua com si estiguessen fets de canyes i troncs, aigua que es perd i que no es guarda per als mesos de sequera.

A l’actualitat i en el futur es podria fer, i seria molt desitjable, un ús més sostenible de l’aigua disponible, així com dels recursos naturals en general i també de la demografia, l’economia, la política, etc.

Suquet d’anguila Mentrestant, res millor que una bona recepteta de cuina: En una cassola amb una mica d’oli, poseu la ceba trinxada. Quan la ceba ja estiga daurada, tireu-hi la tomata picada. Quan el sofregit ja estiga a punt afegiu-hi l’aigua i el safrà.

Remeneu-ho i deixeu-ho reduir.

Tot seguit, poseu-hi els trossos d’anguila, tapeu la cassola i deixeu-la al foc durant deu minuts.

Mentrestant feu la picada amb els alls, el julivert i una mica de sal. Aboqueu la picada a la cassola, saleu-ho i remeneu-ho. Deixeu-ho coure, tapat, durant cinc minuts més, i ja podeu servir-ho.

Ingredients: 1kg d’anguiles, 4cebes mitjanes, 3 tomates, 1 gotet d’oli, 2 alls, julivert, safrà

49

L’horta i el reg del Millars a partir de la sentència arbitral de 1347 ˜ Sergi Selma Castell ˜ a Plana de Castelló ha estat, i continua sent, un dels espais agrícoles del regadiu històric més importants del País Valencià. Configurat com a tal ja fa molts segles, el seu disseny es va mantindre quasi intacte des dels seus orígens fins ben entrat el segle XX. L’aigua utilitzada per al reg d’estes terres procedia de la captació del curs fluvial del riu Millars per mitjà d’assuts que la derivaven. La seua circulació posterior es realitzava a través de grans séquies mares excavades en el terreny que conduïen l’aigua per gravetat, distribuint-la després per mitjà de braços secundaris que adoptaven formes ramificades fins a arribar a l’últim bancal de terra.

Organitzar la distribució de l’aigua del riu Millars entre quatre comunitats de regants històriques i cinc municipis –sis després de la constitució de Les Alqueries–, ha estat sempre una tasca complicada per tal d’evitar tant com fos possible les inevitables tensions entre la multitud d’usuaris, així com els conflictes d’interessos entre les diverses poblacions.

Si bé el model general ha estat el d’un sistema de gestió exclusivament municipal, en la pràctica és evident que el raonable repartiment de l’aigua requeria algun tipus d’acord entre les diferents viles beneficiàries, almenys per a acordar el cabal que corresponia a cada una de les séquies. Este procés és el que es va anar gestant lentament al llarg de la primera meitat del segle XIV per a desembocar en la important i perdurable Sentència Arbitral del comte de Ribagorça de 20 de març de 1347, en la qual es van fixar les proporcions de repartiment de l’aigua entre les quatre poblacions. De fet, estes són les quantitats bàsiques que s’han mantingut fins quasi el canvi de mil·lenni, amb una sola modificació que va afectar el repartiment intern de l’aigua entre Castelló i Almassora, quan es produí la separació definitiva de les aigües entre les dues poblacions l’any 1789.

Cal recordar que, en un primer moment i també al llarg dels períodes d’abundància d’aigües, cada població prenia del riu pel seu corresponent assut tota l’aigua que necessitava per a regar

50 els seus camps. No obstant això, l’intens creixement de l’àrea irrigada durant la segona meitat del segle XIII, i sobretot en les dècades finals de la centúria, quan cada vila pareix actuar per compte propi, provocaria la insuficiència de recursos hídrics en moments d’escassetat i plantejaria la necessitat de pactar entre les quatre viles quin era el cabal d’aigua que podia captar cada assut.

El repartiment d’aigües de la sentència arbitral La solució definitiva a les disputes per l’aigua arribà en 1347, arran d’una nova queixa de Borriana pel repartiment de l’aigua del Millars, i la decisió que es resolgués per mitjà d’una concòrdia redactada per un àrbitre pertanyent a la més alta noblesa, en este cas l’infant Pere, oncle del rei Pere el Cerimoniós, que era comte de Ribagorça i de les muntanyes de Prades. El 20 de març de 1347 es va promulgar la Sentència Arbitral, la qual establia que, en els temps d’escassetat, l’aigua que vinguera pel riu s’hauria de repartir, en el partidor principal situat en el primer assut, el de Vila-real, en 60 files o parts iguals (“...de tota la dita aygua sien feytes sexanta fil· les o parts eguals al partidor sobirà...”). Estes seixanta files es repartixen després de la forma següent: 14 a Vila-real, 12,5 a Almassora, 14,5 a Castelló i 19 a Borriana. Les quantitats no són justificades en cap moment al llarg de tot el text de la sentència, senzillament estan explicitades tal qual, encara que, com mostrarem més tard, este repartiment del cabal d’aigua degué respondre proporcionalment a l’extensió de terres que cada una de les séquies regava en eixe moment, al marge de les superfícies potencials de

Castilgone… a la riba de la mar regadiu que dibuixaven els traçats de les esmentades séquies mares o, el que és el mateix, els perímetres de reg resultants del disseny hidràulic inicial.

Per què seixanta files i no una altra xifra és una pregunta que possiblement es respon en la coneixença aproximada que a l’època es devia tindre del cabal mitjà del riu Millars. Es tracta de buscar un divisor que facilite les tasques de repartiment.

Una circumstància que, probablement, ens allunya cada vegada més de trobar un valor volumètric quantificable únic per al concepte “fila”. Haurem de concloure que arreu del País Valencià la fila és una mesura proporcional d’aigua, però de volums dife-

51 rents segons els cabals sobre els quals s’aplica.

Volem insistir en la dualitat “fil·les o parts eguals”, ja que les proporcions de la partició havien de mantenir-se encara que el cabal del riu no arribara a portar un volum de seixanta files. Davant d’eixa circumstància, s’havia de procedir de forma semblant dividint l’aigua circulant en 60 parts iguals i procedint al seu repartiment. Es tracta d’un fet significatiu que posa en evidència com el repartiment no es fa en funció de les necessitats d’aigua que puguen tindre els camps, sinó més aviat per a garantir una proporció equitativa del cabal aleatori que circule pel riu en cada moment.

La sentència també preveia els casos de sequera extrema, que eren aquells quan el cabal que li corresponia a Almassora era tan escàs que no arribava a una sola fila. Llavors, el repartiment no s’havia de fer per volums d’aigua sinó per hores. Cada una de les quatre séquies majors rebia tota l’aigua durant un nombre determinat d’hores, obtingudes de multiplicar per dos les xifres anteriors de files assignades, i així mentre es regava en una de les séquies les altres estaven en sec.

La transcendència del repartiment d’aigües fixat en 1347 radica en la seua vigència durant més de sis segles i mig –des de llavors fins a finals del segle XX– malgrat els canvis succeïts en tots i cadascun dels municipis.

L’única modificació que cal destacar és d’ordre intern, i resultà de la separació d’aigües entre Castelló i Almassora en 1789. L’espai irrigat inicial del marge esquerre del riu era comú i, només la creació dels dos municipis després de la conquesta feudal inicià un procés de conflictes, el qual culminà amb la separació de les aigües que circulaven conjuntes per les séquies sobirana i jussana. Així, de

les 27 files que rebien ambdues poblacions pel seu assut compartit, Almassora passà de les 12,5 de la Sentència a les 9,8 que s’ajustaven al seu terme municipal estricte, mentre que Castelló passava de les 14,5 inicials a disposar de 17,2 files.

La superfície regada La mesura utilitzada per a fixar les superfícies de reg que degueren tindre cadascuna de les poblacions en el moment de la Sentència fou la “jovada”, que equival a 36 fanecades. El repartiment de l’aigua està basat en números teòrics i va adjudicar una fila d’aigua per a cada 50 jovades o, el que és el mateix, 1.800 fanecades de terra. Així doncs, Vilareal comptava amb 700 jovades; Castelló amb 725 jovades; Almassora 625 jovades; i Borriana tenia 950 jovades. L’estimació que es va fer a mitjan segle XIV era que la Plana regava amb les aigües del Millars unes 108.000 fanecades, aproximadament unes 8.935,5 Ha. Població Vila-real Castelló Almassora Borriana

Files d’aigua 14 14,5 12,5 19 60

Jovades de terra 700 725 625 950 3.000

Fanecades 25.200 26.100 22.500 34.200 108.000

Respecte a les superfícies regades per cada séquia que s’han esbossat anteriorment, hem d’insistir a considerar les xifres com molt ajustades a la realitat del moment. Així almenys ens ho confirma un document de 1307 que establix el repartiment per tandes del regadiu de la séquia Major de Castelló. En eixe document, el justícia, els jurats, el

52

Castilgone… a la riba de la mar des. Si en el cas del terme de Castelló les xifres són tan aproximades, podem suposar que les estimacions realitzades per a les altres poblacions van partir de recomptes també exhaustius de les seues terres irrigades, donant a les xifres del document una fiabilitat molt elevada respecte del que estava succeint en la realitat.

El valor en dret d’aigua que s’atorgà a les terres de la Plana del Millars en esta sentència arbitral fou el mateix per a totes elles, sense discriminar si es tractava del marge dret o esquerre, o si estaven situades aigües amunt o aigües avall. El repartiment de l’aigua fixà un únic valor, idèntic per a totes les séquies basat en la relació entre fanecades de terra i files d’aigua.

L’evolució de l’horta

çabaséquia i altres prohoms de la ciutat estableixen la forma com s’ha de fer el repartiment de l’aigua entre les diferents partides del terme que recorre la Séquia Major i la de Coscollosa. Per això van realitzar un recompte de les jovades que es regaven en estes séquies, i la xifra arribà a les 677 jovades (unes 24.372 fanecades). Una quantitat no molt allunyada de la que s’infereix quatre dècades després en la Sentència, i que és exactament de 26.100 faneca-

La sentència deixava fixat un espai d’horta i garantia uns recursos hídrics mínims per a les terres irrigades aleshores a tota la Plana. Només quan les diferents poblacions anaren superant el marc que estipulava la Sentència, respecte de les terres potencialment irrigables amb l’aigua del riu Millars en condicions equitatives, és quan començaren els desequilibris i la pèrdua d’este valor inicial de les terres d’uns municipis enfront de les d’altres. Quants més camps es transformaven i més superfície hi havia per a regar amb els mateixos cabals d’aigua, menor era la ratio entre ells i, per tant, la riquesa d’aigua de la terra començava a disminuir.

La zona nord del Millars, amb els municipis de Castelló i Almassora, mai va arribar a superar la superfície de reg estipulada, més aviat al contrari, circumstància que va afavorir la utilització de més aigua per a menys terra. En tot cas, a finals del segle

53 XIII o inicis del XIV, pel que fa a Castelló trobem un sistema de reg ja complet i plenament estabilitzat i una infrastructura hidràulica que, en els seus elements essencials, és la mateixa que ha arribat fins als nostres dies. A més, durant segles, ambdues hortes han mantingut múltiples zones de contacte i han compartit el reg en partides com Fadrell, Almalafa i Vinamargo; o el que és el mateix, els sistemes de reg de les hortes de Castelló i Almassora han tingut un funcionament en part paral·lel i en part con-

junt, circumstància que generà més d’un conflicte.

En sentit contrari, el marge dret del riu va anar ampliant progressivament la seua extensió de camps irrigats, amb Borriana al cap i seguit de Vila-real.

En este context s’han de situar les xifres de les dècades de 1960 i 1970, que marquen el zenit en la transformació d’hortes en la Plana, amb 125.750 fanecades, és a dir, més de 10.400 Ha. D’esta manera, amb 1 fila d’aigua, al terme de Castelló es podien regar unes 1.516 fanecades, en lloc de les 1.800 estipulades en la Sentència; a Almassora es podien regar unes poques menys, 1.637 fanecades, per baix igualment del punt de partida; mentre que a Vila-real la fila d’aigua havia de repartir-se entre 2.218 fanecades, una quantitat molt superior a les 1.800 inicials; i Borriana-Nules encara estiraven més l’aigua de la fila per a arribar a regar 2.575 fanecades.

Bibliografia GARCIA, V. (1994): Derechos históricos de los pueblos de la Plana a las aguas del río Mijares, Diputació de Castelló, Castelló.

GUINOT, E., SELMA, S. (2002): Las acequias de la Plana de Castelló, Conselleria d’Agricultura, Pesca i Alimentació, Col·lecció Camins d’Aigua, 3, Generalitat Valenciana, València.

RABASSA, C. (2000): “L’extensió del regadiu de Castelló durant la Baixa Edat Mitjana”, B.S.C.C., LXXV, p. 617- 649.

SELMA, S. (2005): “Aigua i terra a la plana del Millars. La sentència arbitral de 1347”, Afers, 51, p. 397-406.

54

Castilgone… a la riba de la mar Els nostres camins tallen les sendes del passat, i trepitgem un món fet d’anys entrellaçats, una trama d’arrels que atrapa el nostre pas, calidoscopi cec, espès nus gordià.

Mots de present s’abracen febrils a l’endemà, però són destruïts pel pas de l’huracà inclement d’uns orígens sovint mistificats, els fonaments de boira d’una comunitat.

Els infants no nascuts hi despleguen ventalls dels dies que esperancen al fons d’un atzucac, i els vianants, absents, van perdent el compàs i es deixen seduir per la raó d’Estat.

Madurs per a la glòria, adolescents armats escalen les façanes i estripen els ravals de la vila en ruïnes que es contempla al mirall on naufraguen sens rumb els noms dins els fossars.

Matèria de ferralla (Fragments d’un cantar de gesta)

˜ Josep J. Conill ˜

Muralles corredisses engoleixen el camp, sota les seves portes ningú no hi passa ja, i l’espai s’embolica amb el temps trabucat, com si el brancal del somni hagués perdut les claus i girés sobre si mateix fet un orat i anés traçant rotondes, illots d’un mar d’asfalt assetjats per vehicles de noms metal·litzats.

No hi ha móns paral·lels, sinó destins secants, tombes a cor obert que engoleixen els parcs, ferides que supuren plets de propietat, demagogs que divaguen, estàtues de sal, vius que moren d’esquena als seus avantpassats, morts que parlen per boca de destins falsejats.

Una topologia de la perplexitat.

55

Música medieval ˜ Diego Ramia Arasa ˜ er fer una aproximació a la història musical del Castelló medieval, des de la data fundacional fins el segle XV, ens hem vist obligats a fer una visió d’aproximació en la major part, donada l’escassetat de dades documentals.

Es innegable, antropològicament parlant, que el fet musical és inherent a la conducta humana. Des de les societats més primitives, la música i la dansa estan presents en les circumstàncies més determinants del cicle vital.

Les dures condicions de vida durant l’Edat Mitjana deixen, d’altra banda, poc marge a l’àmbit de la creació musical, que, aparentment quedarà reduïda a uns cercles molt concrets entorn dels monestirs, i en menor grau, a l’entorn cortesà reial o de la noblesa més forta. Malgrat això, és ben segur que la música era present en diferents manifestacions de la vida social, com ara collites, casaments, festes patronals i celebracions que es duien a terme al llarg de tot l’any, a més de les celebracions religioses, tant arrelades pel pietisme en temps revolts per la violència (batalles properes de conquesta), la pesta, la manca d’aliments...

Per fer aquest relat, seguiré la divisió tradicional entre música religiosa i música profana, entenent aquesta com un gran sac que conté tot allò que no és litúrgic.

Música religiosa

Originàriament els nostres primers veïns practicarien els actes religiosos en llocs habilitats per als cultes, als petits llogarets on vivien. Poc després de l’assentament al nou Castelló, els cristians quan ataca la pesta, són majoritaris en un poble que comptava amb 800 focs (llars familiars), originaris uns del “Castelló de sas” (Castelló del secà, Castell Vell, Castell de Fadrell, Cas-

56

Castilgone… a la riba de la mar

tilgone ripa di mare, que són catalanes), en llatí, tessitura les denominacions en què curta, de vegades molt sil· apareix el primer nucli crislàbics i uns altres plens de tià), repobladors vinguts de melismes. Dos són els lliterres del nord, i de les albres de cant religiós: queríes i rahals de llauradors L’Antifonari de la moros que habitaven a la Missa, o Gradual que conté Plana. Cal fer esment ací els cants propis de la Missa de la permanència de mo(introit, gradual, tractus, al· ros i jueus que perduraran leluia, ofertori, comunió) amb les seus organitzacions L’Antifonari de l’ofifins a la primera meitat del ci és el llibre que conté els Fragment de pergamí amb notació quadrada.

XIV, mantenint l’aljama1. cants propis de cada festiviCent anys després, la moreria s’estableix al nordtat, que es cantaven en l’ofici diví en les diferents oest de la ciutat, per autorització del rei Alfons el hores de la pregària litúrgica (himnes, antífones, Magnànim.. També en els seus ritus hi ha participasalms, responsoris... Aquesta litúrgia es fa diàriació musical, encara que minsa, donat que Mahoma ment al si de les comunitats de religiosos. Com a els prohibeix qualsevol actuació, excepció feta de la mínim tenim noticia dels frares Agustins, establerts lectura entonada i pausada de l’Alcorà, que es faria a “al Palmeral” quant Jaume I va camí de la conquesta la mesquita. de València. D’uns altres frares, mercedaris i fran La música religiosa cristiana era la pròpia de ciscans, se sap que van amb la comitiva reial, però la missa en l’església de Santa Maria, l’antiga consno ens consta que tingueren convents als primers trucció (pot ser d’arcs-diafragma i coberta de fusta) anys de Castelló. que serà substituïda per la gòtica més tard. Al seu

Encara que desconeixem documentalment càrrec hi hauria capellans posats per la diòcesi de quines obres s’interpretaven als recintes eclesiàstics Tortosa, i, per tant, amb el ritual dels oficis i de la nostres, pel que sabem de Tortosa (d’on se conserven missa, ja en ritu romà (el ritu mossàrab es substituconducti)2 creiem que ací també s’hi va introduir la polifonia medieval, tant pel que fa a la dependència ït en la mesura que són reconquerits els territoris de la catedral catalana3 com per indicis organolòmeridionals). Parlem, doncs, d’actuacions amb texts gics: alguns documents de l’arxiu de Vila-real fan parlats i d’altres cantats en estil gregorià, que hom esment d’un constructor d’orgues anomenat Aparici anomenarà ja cant pla, monòdic, arreplegats en pergamins escrits amb notació quadrada (que ben poc 2 J. Ballester.: “Història de la Música Catalana, Valenciana i Balear”. Edicions 62. Barceabans havia substituït a l’aquitana en les diòcesis lona 2.000. T. I. pàg.72 i 73 1 E.Diaz-Manteca: La Provincia de Castellón. Diputació Provincial. Castellón.1.999. pàg.226

3 “conducti” plural de conductus eren una formes polifòniques a dues veus,; les estudiades a la Catedral de Tortosa tenen una gran reminiscència amb el discantus (polifonia a dues veus en moviment contrari).

57 i Picamil per treballs en “orguenets de coll ab altres orgues de ecclesia”4 La iconografia de la mateixa època ens porta a veure representacions d’instruments com ara el retaule de Villahermosa del Río, on apareixen dos llaüts, una viola de braç (fídula) i un orguenet de coll. També a la catedral de Sogorb, al costat d’un arpa gòtica ens apareix el dit orguenet de coll.

casament s’hi feren “danses, músiques, alegries massa escabroses, per tal que hom no confongués les bodes cristianes amb les bodes de gent pagana” Arreplegue ací l`opinió del musicòleg J. Garrigosa, estudiós del fet monòdic a Catalunya medieval, quan, fent esment de les representacions plàstiques d’escenes de músiMúsica profana ca i dansa, veu en la portada de l’església de Santa Maria

Quan fem esment de Música de Covet (Pallars Jussà), del Profana ho fem referint-nos a tota Capitell romànic de la catedral de Jaca. segle XII, que els relleus a les Joglars amb llaüt, orguenet, corns,...

S. XIII la música que, aliena al fet litúrgic, arquivoltes presenten d’exterior a constitueix el cos de l’art musical interior una evolució del pecat cap a la redempció. A durant l’època medieval de les nostres terres, tant l’exterior, la representació del pecat s’acompanya de a nivell local com als territoris més amples que ens figures de joglars músics. Encara l’ofici de joglar (procircunden. fessionals de l’entreteniment i de la música) s’identi Cal que introduïm aquesta part dient que, fica amb un ofici pecaminós de rang similar al de la malgrat les amonestacions dels alts dignataris de prostitució. l’església, contraris al fet musical que no siga l’esEstem, doncs, en una etapa en la qual la mútrictament religiós, celebracions no litúrgiques es sica, en la seua vessant més lúdica, tenia una considuien a terme al llarg de tot l’any. deració marginal malgrat la seua popularitat en fes Vegeu ací alguns exemples, arreplegats per tes i celebracions de tota índole. Tot i açò, els carrers Anglés, al seu llibre de “La música a Catalunya fins s’animaven (els més propers a la plaça Major més al segle XIII”: Sant Pacià, bisbe de Barcelona (segle que els altres) en les dates senyalades, amb diverses IV) condemna les celebracions que els cristians fefires, la primera concedida per Jaume I en 1269, ien pel cap d’any amb “mascarades, danses, músiques i festes religioses..., i eren freqüents les músiques i i desordres de tota mena”. balls en la plaça, amb joglars (músics) contractats Al concili de Lleida, el 525, es prohibia pel municipi5 expressament que en les celebracions cristianes de 4 D. Ramia i V. P. Serra: La Provincia de Castellón. Diputació Provincial, pàg.397.

5 Sánchez Adell,J.: La Ciudad de Castellón de la Plana. Ajuntament de Castelló, 1999. pàg.159

58

Castilgone… a la riba de la mar

Amb la recuperació de la vida a les ciutats i El fet que normalment assumiren actuaciel creixement econòmic, determinats cercles socials ons relacionades amb l’entreteniment popular, que aniran incrementant l’atenció cap a un món proadoptava formes poc decoroses segons la moralifà més ric en manifestacions musicals. A poc a poc tat propugnada per l’Església, va comportar que l’activitat musical profana anirà perdent el caràcter no gaudiren d’una consideració social elevada. En marginal i passarà a formar part de les solemnitats. determinades descripcions literàries de l’època se’ls El músic millorarà la seua posició social i vindrà identifica moltes vegades amb la vida llicenciosa i el a ser un personatge necessari en la vida de la cort, pecat. Malgrat això, la seua habilitat com a músics, reial o noble, i dels consells de les ciutats i viles, enactors, malabaristes, transmissors d’històries, etc. cara que els joglars de carrer va convertir molts d’ells en no perdran del tot aquella individus molt apreciats en antiga consideració. determinats estaments soLa seua presència era cials, donada la seua virtut habitual als castells, a les per procurar diversió. poblacions i a les viles en En les terres de la les dates de mercat, festes Corona d’Aragó van tindre assenyalades, celebracions un paper important com a solemnes, o quan la seua vehicle per contactar les presència era requerida diferents cultures ací preHi ha notícies d’acsents, com la cristiana del tuacions normatives en la nord, la musulmana i la juvida de les poblacions que eva, al que cal afegir la seua justifiquen la presencia dels participació en la difusió i Capitell Sta. Maria de Morella. Joglars amb rebec i llaüt. s. joglars. Així, a la ciutat de XIII-XIV. evolució dels instruments Castelló, el Consell mana musicals, que, en molts que, quan isca la gent arcasos, serien fabricats o mada (host ) anirà precedida pel penó i els joglars, reparats per ells mateixos. Tal com diu Guerau de el que fa pensar que eren elements més o menys Cabrera en el seu Ensenhament en vers Cabra juglar, estables al municipi. No tan sols a Castelló, ja que el joglar havia de conèixer la tècnica de nombrosos altres consells municipals de la nostra terra coninstruments i del cant. tractaven grups de joglars i ministrers que anaven Les referències personals a Castelló són actuant de forma itinerant, als qui pagaven jornal minses; ens queda constància documental d’un tal i, si era per festa molt important o per temporada Pere Cahet, recordat com a joglar polifacètic, bon llarga, la vila corria en part de les despeses per vesinstrumentista i gran actor teatral. D’altres, com tuari, amb la condició que portaren el distintiu del Jaume Ruvió i sos companyons, el que fa pensar en poble en la roba. un grup del qual ell seria el mestre director.

59 Altres cites de l’activitat de joglars a la co(1373-74), a Sogorb (1401), Traiguera i Sant Mamarca dels Ports fan esment que són contractats a teu (1429), Morella (1436)... les festes dels joves, i que deuran tocar al bordell La vida musical de la corona catalano-aradel poble. Està documentada la seua presencia a La gonesa d’aquells anys es troba documentada als arMata, Catí, Morella, Castellfort.... xius de la corona d’Aragó.

Amb tot, no serà fins a les darreries de l’èpoPer fer una aproximació al que van poder ca medieval, que la consideració social del joglar, ser, tan sols farem una ullada al temps fundacional que a poc a poc ve a anomenar-se ministrer, tinga un de la nostra ciutat. Sabem que amb l’acompanyarang social que permeta pensar-se ment del gran Jaume I, la seua cort, amb un artesà qualificat entre els hi anaven importants trobadors proservidors de les corts. vençals, com Peire Cardenal i GuiHem parlat fins ací dels joraut Riquier, i d’altres catalans com glars “de pobles i viles”. Però cal dir Ponç d’Ortafà, Guillem de Cervera que les millors actuacions i, tami Guillem Ramon de Gironella. Les bé, més nombroses, es donaven en citacions referents als joglars també la cort reial i en les dels grans sesón abundants. L’esmentat Guillem nyors feudals del moment. Té alde Cervera, trobador de qui més obres guna cosa a veure amb Castelló, tot s’han conservat, protesta, en una deaixò? Cert. A la nostra ciutat hi fensa que fa del seu ofici davant el de era la Posada reial, al costat del que joglar, que ell és professional de la líara és l’església de Sant Agustí, al rica, però cobra com a joglar, tal com carrer Major. Seu del Llochtinent consta en els registres de la Cancellereial, servia d’alberg ,quant els esria. De l’any 1263, un altre exemple deveniments ho portaven, als notestimonia la presència de músics a bles i al mateix rei. Fins i tot hi ha Fris de Sta. Maria de Sixena (Osca). l’entorn del rei Conqueridor: el jonotícies de la visita del Papa Benet Joglar amb viola d’arc. S.XIII glar Jordà rep carta de franquícia en XIII (Papa Luna) al 1414. reconeixement dels serveis prestats.

Cal tenir en compte que els Les diferències entre els poreis, al segle XIII per guerres, i després per reunions etes trobadors, amb la seua lírica, i la tasca dels jode Corts, se desplaçaven pel territori prou sovint. glars estan ben marcades. Hi ha joglars encarregats Segons té documentades Diaz Manteca6 es reuneide funcions heràldiques, principalment amb tromxen Corts a Borriana (1286), a Castelló (1337), petes i tambors, fent música “oficial” que emfatitza convocades a Vila-real (1347), a Castelló (1367), la posició reial (o senyorial) davant la cort i els súba Sant Mateu (1369-70), convocades a Vila-real dits. També els mateixos joglars tindran funcions militars (amb trompes i nàcares) al davant de les tropes, i al costat del penó. Hi havia, però, uns altres 6 F.Diaz Manteca, ibid. pàg.233

60

dedicats a l’entreteniment cortesà, que amenitzaven les vetlades, els banquets o les festes. Si voleu més ampliació de com ha de ser l’ofici joglaresc, en les Lleis palatines dels Reis de Mallorca (1337) estan les especificacions dels diferents instrumentistes i què han de fer en les determinades actuacions a casa de prínceps. Aquesta normativa, de la Cort de Jaume III, serà seguida anys més tard pel rei Pere el Cerimoniós (vegeu arxiu de la Corona d’Aragó. reg.

1529)7 Tot això ens dóna una idea de la diversitat de la música que ha quedat consignada. Queda per explicar una qüestió: amb quins instruments es feia aquella música?

L’ús de les campanes que anuncien hores de pregàries, dies de mercat, perills (atacs, incendis...)

Anuncis precedits per trompes i trompetes d’heralds, acompanyats de tabaler, instrumentistes que també acompanyaran durant els càstigs els criminals.

7 J.B allester.:ibid.pàg.82-84

Castilgone… a la riba de la mar Els corns eren emprats en la pràctica de la caça major.

Però és amb els joglars de cort i de carrer on trobem més diversitat instrumental. De tots els esmentats en la literatura i els documents del segle XIV, podem citar la bombarda, cornamusa (sac de gemecs), flauta, flauta doble, annefil (trompeta recta), orgue de coll, trompa, corn, dolçaina, flauta de canyes (siringa), òrguens, orgue de peu, museta, trompeta, xelamia, tots ells aeròfons.

Dels cordòfons, l’arpa sengla, l’arpa doble, cítara, exaquier, guitarra, llaüt, llaüt guitarrenc, meo canon, monocordi, raveba, rabequet, rota, salteri (dulcimel), viola/viula/mige-viula.

Instruments membranòfons com cercle o serqol (pandereta), tabal, rambor (nàcara)/timbal, tamborí/tamboret.

També son citats idiòfons, com campanes, cembes/símbols (cimbals, platets, cròtals), strep (triangle).

Per concloure, vegeu un text, arreplegat per Martí de Riquer en 1980 i que transcriu un altre dels trobadors Ramón Vidal de Besalú, al servei del rei Pere I (1196-1213). El text, en prosa occitana, Las rasós de trobar, ens dóna una visió dels ambients socials de l’època, que palesa la vitalitat de la música medieval: “Totes les gents, cristianes, jueves i sarraïnes, emperadors, princeps, reis, ducs, comtes, vescomtes, comtors, vavassors, clergues, burgesos, vilans, grans i petits,. posen a diari llur enteniment a trobar i cantar (...) dificilment et trobaràs en lloc amagat ni tan solitari, mentre hi hagi poca o molta gent, sense que tot seguit sentis cantar un o altre, o tots ensems, perquè fins i tot els pastors de la muntanya el major plaer que tenen és a cantar”.

61

De joglars a la vila ˜ Ferran Olucha Montins ˜ n dels personatges que apareix prou sovint esmentat en la documentació medieval castellonenca, quan es tracta de qüestions relacionades amb les festes públiques, tant profanes com religioses, gestionades sempre pel poder local, és el joglar, una figura polivalent, que animava amb la seua música qualsevol esdeveniment públic, l´ofici del qual era, segons Martí de Riquer “divertir o produir plaer a altres” Joglars que formant colla i sonant diversos instruments,- en 1374 en trobem dos trompadors, un sonador de cornamusa i un tabalater “ Ítem fon proposat per los dits jurats que com los juglars e lo trompeta los demanassen paga dels lurs salaris que y farien. Lo consell acordà quels dits salaris los fossen pagats segons que ça enrere ere stat acostumat, los noms dels trompadors Guillamó Sanxo, Johan Canet, lo trompeta Pere Climent, lo de la cornamusa Jaume Carbonell e lo tabaleter Bernat Sanç”( A.M.C. L.C. 1374-74. Sessió 7 juliol 1374) -, eren contractats, de manera permanent i per un any pel consell, amb un sou fix, com si d´un funcionari es tractara, com també ho era el trompeta e crida públich, encarregat de la publicació oral de les disposicions de l´autoritat pels llocs acostumats de la vila.

Un exemple del tipus de contracte que es signava entre el consell i els joglars el tenim en aquest de 26 de maig de 1421. “En aprés dimarts que ere comptat a XXVI de maig de l´any de la nativitat de Nostre senyor mil CCCC XXII los honrables en Pere de Reus, en Pere de Begués, en Bernat Colomer e en Pere Castell, jurats de la vila de Castelló, afermaren per juglar de la vila de la festa de cinquagesima primer vinent en hun any an Berenguer Ayorfa e an Simó Munyoç per servir la vila de juglars sots les condicions següents: Primerament que haien a servir la vila segons és acostumat, ço és en les festes de Nadal, de Pasqua de resurecció a Pasqua de cinquagesima e del Corpus Christi, de senta Maria de agost e en la fira segons és acostumat e en les professons que la vila farà. Item que la vila ha promès e promet donar per soldada del dit any a cascun de aquells sis florins pagadors, ço és la meytat a Nadal e l´altra meytat a la festa de cinquagesi-

62 ma et prometeren de fer, haver e tenir la dita soldada per lo dit any e per atendre e complir obligaren los bens de la universitat et los dessus dits en Simó Munyos e Berenguer Alforga prometeren de servir la vila segons forma dels dits capítols e per atendre e complir obligaren-hi tots sos bens. Testes Nadal Ferriols e R. d´Ollés. (A.M.C. LC. 1420-21. Sessió 26 maig 1421).

Aquest joglars “funcionaris”, que distreien amb les seues músiques, jocs i danses a la població, segon sembla eren també vestits a càrrec de l´ajuntament, com veiem en 1374,- “Ítem fon mes en consell per en Bernat Albert, síndich, que com los juglars e trompeta de la dita vila li demanassen lo vestit que lo consell ere tengut fer a aquells per ço quel consell que y provehis. Lo consell acordà que fessen vestits e que fos feyt albarà al dit síndich”. (A.M.C. L.C. 1374-75. Sessió 27 octubre 1374) -, en 1379 ,- “Ítem lo consell manà fer albarà an Pere Miquel de CCXCI sous III diners que son stats pagats a les robes dels juglars, costures e averies e a les sis alnes de drap manades per lo consell donar an Alculeja e a Simonet” (A.M.C. L.C. 1379-80. Sessió 31 desembre 1379) -, i en 1386,-“Ítem fon proposat en consell per en Paner e per son nebot, juglars, que ells servirien la vila de lur art ab que lo consell los vestís cascun any els donare XX sous a cascun. Lo consell acorda que als dits en Paner e son nebot e Vicent Piquó a cascú sien dats vint sous e quant és dels vestits que lo consell hi acordarie per avant”.(A.M.C. L.C. 1386-87. Sessió 6 desembre 1386).

Uns vestits que hi portaven brodats els escuts o insígnies de la vila, com a símbol de pertinença al consell, com encara avui ho porten alguns funcionaris municipals:“Ítem lo honrat consell sobre la proposició feta per en Jacme Ruvio e Guillem Salvador, juglars, de ço que havien supplicat al dit honrat consell, delliberà e acordà que los X florins, los quals a aquells la

Castilgone… a la riba de la mar dita vila los done per rahó del servi que fan ab llurs struments a aquesta universitat per un any en dues pagues o solucions, que puix affermen que dels dits X florins sen vestiran e faran fer lo senyal de la vila en les vestidures a aquelles per lo dit síndich los sien donats los dits X florins per a obs de llur vestit en la festa de Nadal primer vinent, emperò que cascú de aquells en llur vestidura haie a fer fer e portar lo senyal de la vila”. (A.M.C. L.C 140304. Sessió 11 novembre 1403).

Com hem vist, aquest joglars de “plantilla”, un o dos normalment, estaven obligats a tocar en totes aquelles festes més principals. Però també hi eren presents en altres festes organitzades per la vila, que en no estar contemplades en el seu contracte, comportaven una mena de paga extraordinària, com podien ser les de Santa Cristina, de la qual tenia l´església parroquial una relíquia consistent amb el cap de la Santa i que es celebrava el primer diumenge següent al dia 24 de juliol,- “Ítem donàs diumenge a XXIII de julliol per una ocha que compràs d´en Pere de Begués per fer córrer lo dia de senta Crestina III sous. Ítem donàs lo dit dia als juglars que sonaren en la dita festa I sou VI diners...” (A.M.C. L.C. 1424-25.

Sessió 21 setembre 1424) -, les del Lledó,- “Ítem an Vicent Piquó, an Miquel Segarra e an Pere Segarra juglars, per I crida que fon feta per la vila ab trompes e tabals qui tot hom fes festa e anassen a la professó a santa Maria del Lidó III solidos”. (A.M.C. L.C. 14031404. Sessió 15 juny 1404) -, i sobretot en aquells esdeveniments i festes excepcionals com podrien ser per les noces dels reis o o el naixement d´algun dels seus fills.

I un bon exemple del que estem parlant és el del naixement d´un fill del Duc de Girona (després rei Joan I el Caçador), que el “vespre de sant Johan” de 1374 comunica al consell de Castelló que la seu es-

63 posa, Mata de Armañac, “és en cayguda [ha acomplit els terminis] e haud un fill”. Per celebrar el naixement, el consell acordà celebrar festa d´alegria ab juglars;“Ítem acordà lo dit consell que festa d´alegria de la dita nativitat fos feta, ço és començada en lo dia de huy et en aprés que fos feta lo dia de dijous primer vinent ab juglars, segons que·s pertany” (A.M.C. L.C. 1374-75. Sessió 25 juny).

En aquestes festes excepcionals, de vegades la quantitat de joglars assalariats era insuficient i el municipi es veia obligat a aconseguir-ne més, com esdevingué en la visita que en novembre de 1414 feu Benet XIII, el Papa Luna a la vila,- “Ítem an Miquel Cenar, ministre, an Passanant, an Anthoni Ferrer, an Gilabert Dezgraus, an Ramón Sent Johan, an Berenguer Guerau, an Vicent Prats, an Anthoni Olzina e an Pere Saranyana, juglars, los quals vingueren e foren al sonar com lo San Pare entrà en la dita vila, entre tots, XXXIII sous sis diners”(A.M.C. L.C. 1414-15. Sessió 5 desembre 1414).

Cercant-se en ocasions joglars fins i tot de fora dels límits de la ciutat, com succeí en 1419 quan es contractaren els joglars de Borriana per anar a Orpesa a acomiadar el rei “Ítem als juglars de Burriana e als de ací qui anaren a la mar quant lo senyor rey partí de Orpesa, tres sous.”(A.M.C.L.C. 1419-

1420 Albarans) o com esdevingué en 1415, quan ací estigué el Rei i actuaren joglars de Sant Mateu, Borriana, Vila-real i els de la mateixa cort reial; ” Die martis II aprilis anno CCCC XV.- Del consell de la vila de Castelló al honrat Nambert Moliner, síndich e clavari...Ítem an Guillamó Veya e an Pere Gatell per agranar la plaça quant lo senyor Rey entrà, II sous entre abduy. Ítem per almorzar als juglars e beure de maytí, III sous. Item per un cànter de vi que comprà per dar a beure als juglars qui sonant speraven al senyor Rey al ort d´en Codera, XV diners. Ítem als juglars que sonaren per beure a VI VI diners. Item als juglars dels senyor Rey XXII sous. Ítem als juglars de sent Matheu qui sonaren XVIII diners. Ítem an Bernat Bernegal, an Pere Saranyana los quals sonaren a la festa del senyor Rey entre abdosos XI sous. Ítem an Guillamó sent Johan, Miquel sent Johan, ministres, XII sous. Ítem an Prats, an Gilabert Dezgran, Guillamó Salvador, Simó Munyoç, Jaume Daroqua, ministres, e Loys de Sent Matheu trompeta, per dos dies que sonaren a la festa del dit senyor Rey, entre tots XVI sous. Ítem an Johan Godes e Francesch Miró los quals foren trameses a Burriana e Vilareal per fer venir los juglars per sonar a la entrada del senyor Rey, entre abduy III sous VI diners. Ítem an Jacme Ruvio, juglar, per III dies que sonà, ço és, I dia a la entrada del sant Pare e

64 per dos dies a la entrada del senyor Rey a rahó de IIII sous per dia com axí li fos taxat, XII sous. Ítem a Miquel Cenar de II dies que sonà en la entrada del senyor Rey, VIII sous. Ítem an Girart de Jaqua, ministre, per tres dies que sonà quant lo senyor Rey entrà IX sous. Ítem an Miquel Segarra, trompador, per tres dies que sonà axí en la entrada del Sant pare com del senyor Rey, VI sous. Ítem an Jacme Barber, trompeta, per III dies que sonà com entrà axí lo sant pare com lo senyor Rey, VI sous....” (A.M.C. L.C. 1414-15. Sessió 2 abril 1415) També eren els joglars l´acompanyament obligat de totes les eixides de la host local i del penó. Els motius d’eixida de la “host” eren molt variats. A vegades per raons de la política general de la Corona, però amb molta freqüència per via de anar a la mar per guardar els mars del senyor rey, davant de la presència de galiotes de moros. Quan la host de la vila eixia cap a alguna missió, sempre ho feia encapçalada pel penó municipal, portat pel penoner i acompanyat per la música dels juglars. Tot pagat pel consell. Així ho documentem en 1383,- “Ítem de XXII sous que donà als juglars que seguiren lo penó”. (A.M.C. L.C. 1382-83. Ma d´albarans , 17 febrer 1383); “ En lo qual consell fon proposat per en Vicent Piquó e ( en blanc) juglars, que com ells hajen servit la vila axí en acompanyar lo penó com avant a lloch de Xelva e en les festes de Nadal, per ço supplicaren l´onrat consell qu´els plagués que fossen satisfeyts de lurs treballs. Lo consell acordà que sien satisfeyts a coneguda dels jurats”. (A.M.C. L.C. 1382-83. Sessió 25 juny 1383) -, i en 1410.- “Ítem a IIII jutglars qui sonaren en la dita ost ab llurs esturments, ço és, en Jacme Ruvio, Anthoni Tàrrega, Miquel Segarra e an Berenguer Algorffa a tots quatre vint e dos sous”, ( A.M.C. L.C. 14091410. Ma d´albarans, 2 març 1410).

I evidentment, eren els joglars els que animaven els balls. Uns balls que havien de finalitzar després de sonar el seny del lladre —toc de queda anunciat por una campana grossa (seny) després de la posta del sol—, puix si no, tant ells com els balladors eren sancionats, com especificaven les ordenacions de la vila. “Dels balls aprés lo seny del lladre sonat.-Ítem stabliren e ordenaren que algú no sie tan gosat que gos ballar en la carrera aprés que´l seny del ladre haurà sonat sots la pena de XII diners, e los juglars que hi sonaran pagaran la dita pena semblantment. Emperò que lo loch hon ballaran sie a coneguda del justícia e dels jurats havent sguart a les persones que y ballaran e allí seran”. (Ordinacions de Castelló-XXXII).

Castilgone… a la riba de la mar JOGLARS DOCUMENTATS A CASTELLÓ 1374-1421 ANY 1374 1374 1374 1374 1374 1378 1378 1379 1379 1380 1380 1383 1386 1386 1386 1392 1392 1392 1392 1403 1403 1403 1403 1404 1404 1404 1405 1408 1408 1409 1409 1410 1410 1410 1410 1414 1414 1414 1414 1414 1414 1414 1414 1415 1415 1415 1416 1419 1419 1420 1420 1421 1421

1 4 21

NOM GUILLAMO SANYO JOAN CANET PERE CLIMENT JAUME CARBONELL BERNAT SANÇ VICENT PIQUO FERRER BUSQUET ALCULEJA SIMONET VICENT PIQUO BERNAT BUSQUET VICENT PIQUO PANER NEBOT DE PANER VICENT PIQUO VICENT PIQUO ANTONI TARREGA MIQUEL SEGARRA PERE SEGARRA JACME RUVIO GUILLEM SALVADOR PERE RUVIO VICENT PIQUO VICENT PIQUO MIQUEL SEGARRA PERE SEGARRA VICENT PIQUO JAUME RUVIO PERE RUVIO JAUME RUVIO PERE RUVIO JAUME RUVIO ANTONI TARREGA MIQUEL SEGARRA BERENGUER ALGORFFA PASSANANT ANTONI FERRER GILABERT DEZGRAUS RAMON SENT JOHAN BERENGUER GUERAU VICENT PRATS ANTONI OLZINA PERE SARANYANA JAUME RUVIO MIQUEL CENAR GIRART DE JAQUA JAUME RUVIO JAUME RUVIO SIMO MUNYOS JAUME RUVIO SIMO MUNYOS JAUME RUVIO BERENGUR ALFORJA

S I M O MU N YOÇ

65

Jocs i porfies ˜ Eliseu Artola i del Campo ˜ olt s’ha escrit sobre l’Edat Mitjana i és ben cert cert que en molts textos la imaginació, la fantasia i el poc rigor, sovint, han contribuït a transmetre d’ella una visió d’obscurantisme, barbàrie, gnoms, elfs i altres personatges de faula.

Realment va ser una època de moltes penúries i necessitats. Epidèmies com la pesta acabaven amb gran nombre de la població i la principal preocupació, sobretot per al poble pla i els camperols, era aconseguir un menjar diari. No cal dir que les classes socials estaven molt diferenciades i mentre els menys benestants intentaven sobreviure, els nobles i senyors es dedicaven a altres ocupacions menys transcendents per a la seua subsistència i a ocupar el seu temps d’oci.

La guerra, els tornejos i la caça eren les principals ocupacions dels senyors feudals. Sobretot la guerra que podia declarar-se per veritables foteses i on acostumava a destruir-se les collites de l’adversari, que així es rendia per fam. Quan es lliurava una batalla, els combatents procuraven, més bé, fer presoners que matar-los, perquè els captius eren font d’ingressos. Efectivament, els posaven en llibertat, però sempre mitjançant el pagament d’una suma de diners, d’un rescat.

Quan no hi havia guerra, els senyors es distreien amb els tornejos, que, al principi, eren veritables batalles entre dos exèrcits. Així, a França, en temps de Felip August, un torneig va reunir tres mil cavallers. Els adversaris es trobaven en camp ras i carregaven amb furor. Quan una de les dues parts cedia, «llavors, diu un testimoni del torneig, començava la persecució aferrissada per les vinyes, els fossats i els boscos; llavors es veien els cavallers i les cavalcadures que queien xafats pels vencedors i els seus cavalls, ferits i aniquilats». En els tornejos, com en la guerra, es feien presoners que havien de pagar rescat. Molts senyors vivien de les seues victòries en aquest terreny, com altres viuen avui de les seues proeses esportives.

66 Posteriorment, aquests tornejos, van transformar-se en simulacres de combats en camp tancat, convertint-se en manifestacions lúdiques controlades i reglades, en un intent d’eliminar la perillositat inherent en aquest tipus d’activitats. El cas més significatiu es produeix a la Península Ibèrica, a causa de la influència àrab, amb el conegut com “joc de canyes”. Així doncs, segons dades conegudes, les justes i tornejos celebrats per cavallers cristians i moriscos, a diferència d’altres països europeus que van mantenir un elevat risc, eren en la seua gran majoria activitats on el perill de lesió era menor, gràcies a la seua transformació en un joc ritualitzat i amb unes regles estrictes que els participants havien de complir, perquè en cas contrari eren sancionats.

En el joc de canyes s’utilitzaven, bàsicament, tres elements: • Les dargues o escuts, que havien de tenir vuit terços de llarg, ser llises i dretes. Era necessari que fossin rígides en la seua meitat superior i flexibles en la inferior, perquè pogueren doblegar-se sobre l’anca del cavall. Estaven adornades, tant en la seua part exterior com en la interior per colors platejats o daurats i en elles solien aparèixer inscripcions, símbols o el relat d’alguna gesta realitzada.

• La canyes curtes o “bohordos”, que estaven proveïdes de contrapesos de guix o arena.

Castilgone… a la riba de la mar • La canya llarga, que estava proveïda en la seua part central d’un pal travessat per a facilitar el seu llançament amb més força. Altra característica d’aquest joc era l’ús de la “geneta”, com estil de muntar a cavall. De procedència àrab, en la “geneta”, s’observa una cadira de muntar amb arnesos alts, el que permetia al genet tenir les mans lliures per fer servir les armes.

La caça era menys un plaer que una necessitat. El senyor caçava per alimentar-se i alimentar els seus homes. Com la major part del sòl era improductiu, cobert de boscos i de pantans, hi havia poc bestiar boví i de llana i poques vegades es menjava carn de vaca o de xai. L’aliment consistia principalment en carn de porc –animal del que hi havia nombroses bandades als boscos– carn de cabrit i la que subministrava la caça de senglars, óssos, cérvols i cabirols.

També s’utilitzaven trampes com el cérvol en zel lligat a unes branques que amb les seues brames atreia a les femelles. Un altre tipus de caça era el que tenia a les aus de presa com a protagonistes. Els falcons eren molt preuats i aquell que gosava robar un d’una perxa havia de suportar un cruel càstig: l’animal devoraria cinc unces de carn vermella sobre el pit del lladre. Per a la caça era habitual utilitzar l’arc, especialment per a una modalitat anomenada tir al vol.

El caçador, muntat a cavall, disparava les fletxes que

67 li preparava el criat contra les aus. Un altre tipus era la caça a ganivet, especialment per als senglars, la peça més preuada.

Entre altres activitats lúdiques de l’època que requerien un esforç físic, cal destacar: La pesca, que es practicava mitjançant la llança, l’arc i les fletxes i amb la qual va nàixer un comerç pròsper.

La palma que era un joc de pilota al que Alfons X “El Savi” va dedicar alguns escrits i consistia en colpejar la pilota amb la mà. A França, va aconseguir molts seguidors i més a prop nostre, aquest joc continua practicant-se al País Basc i en moltes comarques del País Valencià.

La soul era un altre joc de pilota i consisteix a conduir la pilota al terreny de l’equip contrari.

També es practicaven altres activitats, com ara la lluita, el rem, la natació, el llançament de pes i de javelina, entre altres.

Deia Alfons X, en el pròleg de la seua compilació de llibres d’esbarjo, els avantatges dels jocs que es “facen seyendo”, enfront dels que es fan cavalcant o a peu, perquè tots poden practicar-los, homes i dones, vells i flacs, lliures i captius, en la terra o en el mar, de nit o de dia, amb bon o mal temps.

Es refereix, sens dubte, als jocs de taula, als quals se’ls reconeix igual poder de confortar als homes en

els seus treballs i els seus dies. Així, Alfons el Savi descriu en El Llibre dels jocs d’Escacs, Daus i Taules, les normes i característiques d’aquests jocs de taula que es van practicar durant tota l’Edat Mitjana i, que amb algunes variacions, encara segueixen practicant-se.

Els joc dels escacs va ser introduït a la Península Ibèrica pels musulmans, com una variant d’aquest joc denominada “shatranj” i que, a la seua vegada, procedia d’un mil·lenari joc indi, el “chaturanga”.

Aquest està considerat com el més noble i el de major mestratge entre els jocs de taula i en ell, preval la intel·ligència sobre l’atzar. En certa manera, reflectia d’una forma més civilitzada l’ideal cavalleresc de dirimir qüestions bèl·liques i polítiques en una partida. És un joc en el qual es despleguen jugades, tàctiques i estratègies de tipus militar, i l’objectiu és obrir-se pas entre les línies enemigues per capturar al seu rei.

Cada jugador disposa d’un petit exèrcit format per setze figures o “trebeios” diferenciades en dos colors. En la fila de caselles més propera a cada jugador es situen les figures més nobles, les quals es corresponen amb el REI i el ALFERZA en el centre, al costat de cadascun d’ells es col·loca un ALFIL i al costat d’aquests un CAVALL, per a acabar

68 aquesta fila amb un ROQUE en cada extrem. En la fila de davant es col·loquen els vuit PEONS. Cadascuna d’aquestes peces tenien unes funcions i moviments definits, i representaven cadascun dels elements que formaven un exèrcit. No cal dir a qui representava la figura del rei, que era la que més llibertat de moviments tenia. L’alferza pren el seu nom de l’alferes, home de confiança del rei i al comandament de l’exèrcit. L’alfil venia representat per un elefant (segons l’etimologia persa, fil = elefant).

Un cavaller armat, damunt de la seua muntura, donava nom a la figura del cavall i representava al senyor que estava al comandament d’un grup de genets armats, que a la seua vegada eren el que constituïa la figura del roque. Finalment, i just per davant de les figures anteriors, es situen els peons, fets a semblança del poble armat que va en l’host de l’exèrcit.

A la fi del segle XV s’introduïx un canvi fonamental en les normes dels escacs, que perdura fins a l’actualitat: desapareix la figura de l’alferza que és substituït per la dama poderosa o reina. Se suposava que l’origen d’aquest canvi provenia de França o Itàlia, però estudis més recents asseguren que aquesta modalitat del joc data de 1497 i és d’origen espanyol.

El motiu de l’aparició de la figura de la reina i del per què té més poder que el rei, es deu a la situació política dels regnes de la península en aquesta època. En 1469 van contraure matrimoni Isabel, hereva del regne de Castella, i Ferran, hereu del reg-

Castilgone… a la riba de la mar ne d’Aragó, però en 1474, Isabel es converteix en reina de Castella amb major poder efectiu que el seu marit. Quan en 1492 es va conquerir Granada, es va produir el descobriment d’Amèrica i s’ordenava la unitat religiosa en el seu territori, va començar a utilitzar-se en els escacs la figura de la reina amb més poder que el rei. Més tard, amb l’expulsió dels jueus i la presència de Carles V a Alemanya, Itàlia i altres llocs, van servir per a estendre aquesta modalitat del joc.

Els daus és un dels primers jocs d’atzar conegut. Ja es practicava en l’antiga Grècia i posteriorment van ser molt populars entre els romans que van difondre la cultura grega i els seus costums, entre ells el gust pel joc, especialment pels daus en totes les seues variants.

Durant l’Alta Edat Mitjana el joc de daus estava molt estès per tota Europa i en les principals ciutats, com París, existien escoles per aquest joc. Tant va créixer la passió pel joc que Lluís IX de França i Alfons X de Castella van arribar a prohibir-los en els seus regnes. L’actitud de la societat davant el joc de daus era molt distinta de la que es tenia per als escacs i els seus jugadors, i es considerava el primer una pràctica vergonyosa i roïna, enfront de la dignitat i noblesa del segon.

El tercer joc de taula que recull Alfons X en el seu llibre, és el de les taules. Aquest joc, on es combina l’habilitat amb l’atzar, és considerat, fins a on es té coneixement, el més antic de la història.

69 S’estima que es va inventar fa més de cinc mil anys en Mesopotàmia. Altra versió sobre el seu origen, indica que va nàixer en Pèrsia fa més de 1600 anys i que va ser introduït en el continent europeu pels àrabs.

El joc tenia un tauler amb 24 puntes, 30 peces i dos daus. Els egipcis l’anomenaven “senté”; els romans “el joc de les 12 línies”; a Anglaterra es eia “taules”; a Itàlia, “tavola reale”; a Espanya, “taules reals”; a Grècia li deien “tavli”; a França, “li Trictrac”; a Xina, “t’shu-p’o” i a Japó, “sugoroko”.

Tots són de característiques similars i en alguns països, com el cas de les taules reials, es juga en taulers circulars. Aquest joc també va ser molt reconegut per la seua pràctica entre els nobles i la reialesa. Encara que en moltes cultures era jugat per totes les classes socials.

El nom de Backgammon, tal com es coneix avui dia, ve del segle XVII de les paraules en anglès “back” (tornar) i “gamen” (joc), que donava al·lusió que les fitxes podien tornar al tauler de jocs.

Per finalitzar aquest breu recorregut pels jocs que servien de distracció a l’Edat Mitjana, cal comentar la popularitat que va arribar a tenir el joc de les cartes, i que , a pesar del pas del temps, ha perdurat fins als nostres dies.

L’origen dels jocs de cartes és bastant confós.

Mentre unes teories defensen la seua procedència

oriental, unes altres sostenen les seues arrels europees. Independentment del seu lloc de naixença, en occident s’esmenten per primera vegada en el segle XIV, quan en 1320, durant el regnat de Jaume II, apareixen les primeres prohibicions contra els jocs de daus i cartes. Més tard, Alfons IV imposaria fortes sancions tant als jugadors, com als espectadors, i Pere IV va legislar en 1342, sobre els jocs prohibits, encara que les seues disposicions feien referència, principalment, a la seua pràctica en el palau real o per part de persones de condició honrada. En 1371, en el manuscrit català “Diccionari de rims” del poeta Jaume March, apareix per primera vegada la paraula naip.

A partir d’aquí i en aquesta mateixa dècada del segle XIV sorgeixen nombroses referències a les cartes en tota Europa, i es publiquen prohibicions del joc en altres territoris, davant la febre desencadenada pel nou entreteniment.

En Europa s’utilitzava el mateix sistema de naips, és a dir, baralles de 48 o 40 cartes dividides en 4 sèries o pals de 12 o 10 naips cadascun, diferenciant-se en la representació dels pals, segons la zona on es jugués. D’aquesta manera, apareixen tres tipus de naips: el italo-espanyol, el francès i el germànic. En el primer hi ha dos pals majors, ors i copes, i dos pals inferiors, espases i basts, que es corresponen amb diamants, cors, piques i trèvols, respectivament, en la baralla francesa i amb cascavells, cors, fulles i glans en el model germànic.

Altra diferenciació observada entre els pals de la baralla és que els pals majors són sèries rodones en els naips italians i espanyols i sèries de color vermell els altres dos, mentre que els pals inferiors conformen les sèries allargades en el primer, les sèries negres en el francès i les verds en el germànic.

70 A més de la seua utilitat per a la pràctica dels diferents jocs, es pot observar en els baralles de naips, tota una simbologia i interpretació dels diferents pals i cartes.

Així, les figures reflecteixen la jerarquia social de l’època, per això en primer lloc es situa el rei, després d’ell el cavall o cavaller i després la figura de la sota, que per uns representa al poble com un soldat a peu, i per uns altres representa la dona, més aviat lleugera i desvergonyida. La resta de les cartes no tenen valor, excepte l’as.

Per últim, cal comentar, que durant l’Edat Mitjana, els jocs de taula, es jugaven a les “tafureries” (antigues cases de joc) i no deixava de ser motiu de conflictes i disputes, doncs els jugadors sempre arriscaven diners. En l’ordenament de les “tafureries” (reglament medieval de les sales de joc) s’acceptava que jueus, moros i cristians pogueren jugar plegats, però, en cas de fer trampes, als cristians se’ls imposaven multes mentre jueus i moros podien acabar també en presó.

Però la gent millor situada socialment tenia altre llocs de joc, més privats i exclusius anomenats sales de conversa, que se situaven en les cases d’alguns personatges pertanyents a l’èlite social i estaven proveïdes de tot tipus de luxes i de comoditats.

Castilgone… a la riba de la mar

71

Els bordells a la vila ˜ Antoni Gascó Sidro ˜ Que la presència de bordells degué ser quasi immediata al naixement de la vila de Castelló, ho demostren les múltiples prescripcions extretes del Llibre d’Ordinacions del Consell municipal, dictades respecte de “les dones que tenen amichs, males dones o dones seglars”, estudiades per Revest i Sánchez Adell.

ui va qualificar la prostitució com l’ofici més vell del món, indubtablement anava si no encertat al cent per cent, si almenys molt aproximat. El menester del sexe és quelcom que, per estar en la mateixa naturalesa, ha suposat una comercialització tan antiga com fructífera. Castelló no va ser una excepció i des dels moments inicials de l’erecció (no donem el significat de segona intenció a aquesta paraula per raó del tema que ací es tracta) de la vila, es tenen notícies documentals de la presència d’un prostíbul que apareix citat en els documents oficials del municipi (Consell) com “bordell e/o bordell on habiten les dones mudaries e fembres pecadrius”. Historiadors com Revest, Sánchez Adell, Ferran Olucha, Díaz Manteca, Elena Sánchez i altres han investigat sobre la baixa edat mitjana castellonenca i la presència d’aquestes cases d’alcavoteria, que aporten detalls molt sucosos sobre els costums folgosos de la vida urbana.

Una rubrica del Llibre d’Ordinacions prohibia “a les dones de vida alegre”, habitar en l’interior de “la vila” (el terme de la població comprés dins de la muralla) possiblement per la raó de l’escàndol moral que suposava la seua presència, així com el rebombori sonor que diàriament originava la seua avalotadora activitat. Olucha ha publicat algunes referències respecte d’això ben significatives, com aquella del sis d’agost de 1600, que l’abadessa del monestir de Santa Clara demana que es canvie l’entrada del bordell perquè està molt pròxima del Portal de l’Om, entrada principal de la ciutat per l’Est, i del convent de la Puríssima, la qual cosa suposa un deshonor per a la ciutat i per als temples pròxims, perquè a més d’aquests inconvenients al·leguen els succeïts

72 que estant d’ordinari “dones mundanes al dit portal ab massa desolució” de vegades “estant dites monges dente els officis divinal i oració per aquest poble estan pertorbades per la multitud de la gent dissoluta que va a dita casa pública”.

El consistori va ser sensible a aquesta petició ordenant tapiar l’entrada que donava al Portal de l’Om i significant que s’utilitzara la que donava a la plaça de la Ballesteria (avui Hernán Cortés) segons es llig en aquesta resolució: “Fonch provehit, clos i determinat pel dit consell, que la porta de la casa pública que hix al carrer públich, prop del portal de l’Hom, es passe i trasllade, segons que ab tenir de la present proveheixen sia passada i traslladada, a les espalles de la dita casa pública que és a la Ballesteria y aço per evitar els inconvenients que ja per estar com està en el carrer Major de públich pasatge i per a dit effecte fan comició als jurats que huy son o per temps seràn de la dita vila, per a poder-la traslladar a dites espalles i per a que puguen provehir los albarans del que dites portes costaran de passar i treslladar de on estan a les espalles que és la dita Ballesteria informa soleita”.

Des que apareix el primer bordell el Consell ho tenia absolutament regulat, tant que era conegut, com assenyala Díaz Manteca com “bordell de la vila” i fins i tot ho arrendava: “El justícia Miquel Sisternes i els jurats Marc Arrufat, Pere Gascó i Maties Egual, el 28 de Maig de 1553, arrenden a Pere de Yepes, per un any... lupanarum sive bordell dicte ville, constructum extra menia dicte ville, in plano del portal de la Fira...”

(Protocol d’Andreu Coll). Així mateix el consistori es preocupava per controlar les condicions sanitàries de les femelles que es dedicaven a l’ofici de la carn, com es dedueix de la lectura d’aquest document de 1600: “E axi mateix fonch provehit clos i determinat pel dit consell i feta nominacio i electio de la persona de

Castilgone… a la riba de la mar

Anthoni Fabregat chirugia per reconexer les dones del bordell si estan sanes de morbo gallico o no per temps d’un any...”

L’astuta moralitat de l’època plantejava conductes no poc xocants per a l’ètica actual, com la d’aïllar les prostitutes en els dies de la Setmana Santa, “perquè no fessen pecat”. El lloc de retir era l’hospital de Trullols, que regia la confraria de la Sang, i la seua alimentació, durant aqueixos dies, anava a càrrec del municipi. “ltem paguí a Bernat Ros justícia de la present vila vintino sous per altres tants ne a ell pagat per lo gasto se a fet en lo espital a les dones del bordell en la setmana santa”

Escàndols Que els escàndols eren inherents a l’habitacle està provat en documents de data tan primerenca com aquest de 1436: “En lo qual consell fon proposat pels honorables jurats com havien grans clams dels vehins dels ostals per moltes fembres mudaries e alcavots que venien apossar en axí que els dits ostals no si tenja sinó bordell que ere gran perill e gran enug dels vehins que anien regst als jurats que fessen adobar lo bordell la

73 hon se stans o en altre loch de la vila” La situació de les meretrius i dels alcavots no era còmoda, en principi, perquè les lleis forals perseguien ambdós amb sancions de tortura i d’inquisitorial mala fama.

Així, conta Sánchez Adell, que l’home trobat amb dona pública, tant de dia com de nit, era castigat amb la multa de seixanta sous, i en cas de no poder pagar havia de romandre quaranta dies en la presó.

Favoritismes Es prohibia la presència de meretrius “dins de la vila” però pel que es veu, la familiaritat d’aquestes amb membres de la millor societat feia que trobaren no poc suport per a la seua activitat, que era contemplada amb una òptica prou laxa pels jerarques, possiblement pels favoritismes d’alguns d’aquests preclars veïns a les expenses dels quals s’arribaven a alçar els bordells. El cas d’un notari dit Bernat Sala en 1423, publicat per Sánchez Adell no deixa de ser mordaç: “fos proposat pel discret en Bernat Sala, notari, vehin de la vila, que fos plasent al dit honrrat consell ordenar alcun loch idoneu et sufficient de la dita vila en el qual les dones mudaries que en la dita vila declinarien poguesen cohabitar et star com en el loch hon de present staven, ço és, fora els murs de la vila damuntdita era cosa fort impròpia e escandalosa”. El consell autoritza a construir “bordells e o llupanar per a les dites fembres pecadrius lla fos fet a carrech del dit en Bernat Sala et no gens a carrech de la dita vila”. La qual cosa ve a dir que “el que vullga peixos que es mulle la

cua” i mai un refrany més a propòsit i amb metàfora inclosa.

Els bordells medievals van estar ubicats fora de les muralles El bordell de 1600 pròxim al portal de l’Om, no va ser ni de bon tros el primer que va tindre la ciutat, “Fonch proposat per dit Jurat en cap que i hi ha algunes persones que compraren el bordell vell que sils parell el venen. E fonch provehit qye fan comissió as magnifics Jurats per a córrer i lliurar a qui ben vist lo sera lo bordell vell i les navades que estan en el costat del bordell nou”. La seua ubicació es trobava en la parròquia de Sant Tomàs, al costat de l’actual Palau de Justícia en el solal de la plaça d’Hernán Cortés, i a principis del segle XVI ja hi ha documentació que el situa en aquest punt: “Quant al bordell que sia fet al carrer de Vinamargo a coneguda...” i fins i tot lluïa en la seua fatxada l’escut de la ciutat “ítem pagui a Pere Pujades pedrapiquer trenta i sis sous per huna pedra feu ab les armes per al bordell segons apar en lo albarà de lo primer de abril any 1583”.

El primer prostíbul pareix que els documents l’ubiquen, així mateix, fora de les muralles, en el terme de la parròquia de Sant Joan, veí del portal de la fira, en la confluència dels actuals carrer de Colom i avinguda del Rei en Jaume vora terres de garroferes, horts tancats amb safarejos i corrals (“Guillamó Català.- Ítem mig quartó de sars damunt el bordell...” , llibre de Values de la Peita. 1371). Pel que es pot veure per

74

Castilgone… a la riba de la mar

Vicente Traver va publicar el plànol de Castelló del segle XVI, on apareixen ubicats ambdós establiments de prostitució.

la lectura de la documentació de l’època ara desvelada, era ben conegut de tots perquè que no és aquest l’únic document que cita el seu veïnat per a ubicar

una propietat, com bé ha demostrat Ferran Olucha amb més d’una dotzena de testimonis extrets dels Llibres de Values de la Peita.

75

L’apotecaria casolana ˜ M. Àngels Pons Gozalbo ˜ “Tota tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia” A. Huxley stem al segle XXI i estem rodejats de màgia. Per a mi, el fet de polsar uns botons i conversar cara a cara, mitjançant l’ordinador, amb una amiga que està a França, és màgia.

Engegar la televisió i saber què està ocorrent, en aquest precís moment, en llocs tant allunyats com Rússia o Australia és màgia. Picar palmes, en algunes cases, i que s’encenguen els llums és màgia.

Tota la tecnologia que no entenem és quasibé màgica.

Al segle XIV la gent, metges inclosos, no entenien tampoc com funcionava la medicina. Per tant, era una tecnologia quasi bé màgica.

La medicina medieval és una gran desconeguda fonamentalment per la manca de documentació de l’època. Però, amb tot i això, es té una certa informació. Per exemple en certs aixovars que s’han trobat, en cases del segle XV, queden reflectits alguns medicaments o drogues que receptaven els metges així com alguns remeis populars que formaven part de la farmaciola o apotecaria casolana. Com veurem més endavant molts d’aquests remeis tenien un gran component màgic Cal suposar que els medicaments que hi havia a les cases medievals eren per a tractar les malalties que tenien els seus habitants, especialment aquelles patologies més freqüents. Tal i com passa avui que tots tenim, a la tauleta de nit o als calaixos del bany, aspirines, frenadol, paracetamol, tiretes, i d’altres píndoles, xarops o sobrets amb pólvores per tractar-nos les molèsties més habituals.

Es pot fer un recull, no exhaustiu, de diversos tractaments més o menys màgics de diferent patologia.

76

Castilgone… a la riba de la mar

1.- Tractament amb drogues Restrenyiment: Era un dels patiments que més afectava la població, com encara passa avui en dia. Tractament: A l’alçar-se calia anar immediatament a fer cambra o a fer de cos, com es deia anar al bany. Si no s’aconseguia es recorria a menjar prunes panses. Si així tampoc, calia prendre’s purgants suaus. Però si tampoc eixia res, calia tirar mà del cogombre amarg (Ecbalium elaterium), planta que creix a les rodalies de les poblacions en qualsevol tipus de terreny, de la qual s’extrau un suc anomenat elateri, que és un potentíssim dràstic, però que en quantitats elevades és tòxic. O evacues o et mors.

Retenció del menstru o l’opilació de la mare i la histèria: Era una altra molèstia molt preocupant.

Cal explicar que l’opilació és la falta de menstruació, gran preocupació entre les dones. Per a aquest problema a l’apotecaria casolana hi trobem gran quantitat de desopilatoris, entre d’altres la decocció d’arrel de paraigüet (Cyperus alternifolius), de casida (Scutellaria galericulata); sufumigació de llavors de bàlsam o ambre, oli de ricí, ungüents d’abròtan, de narcís, així com llet de figuera batuda amb ametlles.

Cal recordar també l’ús del julivert, amb reputació de ser el millor avortiu de tots els temps.

Febres tercianes: Cal mencionar-les, perquè hi havia un remei molt pintoresc. Agafaven una truita i l’emborratxaven amb vi blanc. Avui diríem que això era una bogeria i en aquell temps segur que també ho pensaven. L’única que no ho pensava era la truita.

77 Altres malalties habituals: Ací trobem el “dolor de ventre”; la falta d’apetit; les cremades i la retenció d’orina (que avui creem que és l’adenoma prostàtic); la pesta; les ferides; l’epilèpsia; l’ardor d’estómac i el dolor de cap.

Eren tractades amb diverses plantes com, per exemple, la camamilla per a l’estómac revolt.

De tota manera a les cases es trobaven pocs medicaments, tal vegada perquè les plantes amb què es tractaven estaven pels voltants del poble. Els remeis casolans estaven fets per l’experiència i la superstició, no per coneixements teòrics de les facultats.

Moltes malalties no tenien cap recepta i cadascú havia de curar-se per ell sol “vis medicatrix naturae”. El que una persona s’alliberara o no de la mort depenia d’ella mateixa.

2.- Tractament amb perfums: S’han trobat d’aquella època perfums potentíssims que estaven en la frontera entre la farmàcia i la perfumeria. Alguns d’aquests estaven fets de secrecions sexuals de diferents animals, que avui en dia segueixen emprant-se.

Es pot mencionar l’algàlia, que s’extrau de les bosses anals de la civeta, la cinoglossa (Cynoglossum officinale), l’almesc, l’ambre gris i negre. També utilitzaven sabons de Xipre, de València i de sèu per a les mans.

L’algalia servia per a les sufocacions de la mare (trastorn de l’úter), per al brunzit d’oïda i els desmais. La cinoglossa contra els mals de mare, catarros, freds del cap. També s’usaven pintes de plom perquè deien que, en pentinar-s’hi, s’ennegria el cabell. Tot açò seria el precursor de l’aromateràpia.

78

Castilgone… a la riba de la mar

3.- Objectes medicinals i meravellosos Cal també contar alguna cosa sobre els objectes medicinals i meravellosos que tenia a casa, ja que quan el malalt o els familiars no es fiaven del metge recorrien al cel. Així era freqüent veure entre les despeses, ocasionades per la malaltia i l’enterrament d’algunes persones, el que es gastaven en misses per a la curació.

Els xiquets, com que eren més desvalguts, els protegien màgicament i religiosament contra els mals que pogueren afectar-los. Hi havia xiquets amb mantellets que pareixien autèntics mostraris de bijuteria. Cada malaltia tenia el seu amulet, quasi sempre fet o lligat a la plata, Així trobem coses tant curioses com bossetes de relíquies, argolletes de plata, caps d’escurçó, campanetes de plata, cascavells, castanyes d’índies, coralls, creus, grans de cristall, faves marines, ossos d’escorpins, pitxerets de plata.

Objectes d’or o plata s’empraven també per a protegir els xiquets del mal d’ull. Les tauletes de Sant Llàtzer protegien contra la lepra i les malalties de la pell, les figues contra el mal d’ull, les castanyes de mar per al fluxos de la sang, el corall contra la gota i epilèpsia, la cornalina contra la ceguesa i les malalties d’ulls. Contra les malalties del cor utilitzaven uns anells fets de peülles d’ants del nord d’Europa i de Rússia. Contra la ceguesa anells de safir. Contra la falta de llet el cristall de roca. Per a l’epilèpsia avellanes de plata que tenien mercuri o corall. El reuma amb grans d’ambre mineral. La pèrdua de sang amb ametistes. Per a la pesta, el temut mal, s’utilitzen unes bossetes de cuir groc amb un poc de verdet.

Com a curiositat, perquè les dones no morgueren de mal part es treia la pell a un llop marí i s’hi feia una cinta que es posava envoltant la panxa de l’embarassada. Amb això s’evitava morir de part.

Estava “amb cinta!”

Tot açò té com a continuïtat que després del segle XV va vindre el XVI, el XVII, etc i, malgrat tot, la gent va seguir vivint i morint i seguint pensant que: “Tota tecnologia suficientment avançada és indistingible de la màgia” Tal vegada nosaltres, viatgers del segle XXI, també ho pensem. Com es deia en aquella pel·lícula de viatges de temps futurs: “que la força t’acompanye”

79

El pa nostre de cada dia ˜ Mª Àngels Pons Gozalbo Ferran Aparisi Monfort ˜ ’època Medieval és un temps poc conegut de la nostra història, també en allò que respecta a l’alimentació. Certament, tal com passa actualment, les persones tenien el costum de menjar, a ser possible tots els dies i si era dues vegades millor que millor. Per tant, ens podem fer algunes preguntes sobre aquesta obscura època: què menjaven? com menjaven? i, sobre tot, qui menjava?

Tot seguit intentaren donar llum sobre aquestes fosques qüestions.

Què menjaven?

Les receptes medievals que ens han arribat són de la cuina de les classes altes, ja que allò que menjaven les classes populars no s’enregistraven per escrit. La qual cosa és lògica, una, perquè no sabien escriure i, dues, perquè els menjars eren bastant avorrits. Per això tots els plats i aliments dels que tenim referència són de la cuina aristocràtica. Com a exemple es poden posar algunes cites: ... e ells foren molt ben servits de gallines e capons, e de faisans, d’arròs e cuscussó, e de moltes altres viandes e de vins molt singulars [...] com foren dinats, feu-los dar molt bella col·lació de confits de sucre ab malvasia... ...li fossen tramessos quatre-cents pans calents així com eixeren del forn, vi e confits de mel e de sucre, tres parells de pagos1, gallines e capons, mel, oli e de totes coses que havien portades ... lo Capità se partí de l’Emperador e donà ordre ab lo senyor de Malveí d’haver mots pagos, capons, perdius 1 Es refereix al Paó, au de la família dels faisans. Presenten un gran dimorfisme sexual, els mascles atenyen més d’un metre i tenen un color blau metàl·lic, les femelles són més menudes i marrons.

80 e gallines per a l’endemà; e feren coure molt pa, e haver totes les coses necessàries. ...e Tirant, qui havia ben proveït en lo passat dia en fer coure moltes gallines e altres maneres de carns fiambres.... ...e pres un bastó de majordom e féu portar les viades al Mestre e donà-li dos parells de pagos e molts capons e gallines de Sicília [...] Tirant feu treure de la nau moltes botes de farina ...anar e venir ab vitualles, capons e gallines, e de tantes volateries com haver se poden ...matassen cent parells de capons e gallines que tenia, e féu-li aparellar molt bé a dinar: arròs e curcussó e moltes altres potatges... ...lo bany acabat, portaren a la Princesa la col·lació, que fon d’un parell de perdius ab malvasia de Candia e aprés una dotzena d’ous ab sucre e ab canyella ...e la donzella posà sa diligència en molt ben servir a Hipòlit e donà-li de menjar un parell de faisans e tot lo que li fou menester per a la humanal vida. ... Tirant[...]feu-los servir de moltes viandes e molta volateria en gran abundància, e vins de diverses natures.

Totes aquestes cites i d’altres de semblants podem trobar-les al Tirant lo Blanch. Aquesta famosa novel·la de cavalleries de Joanot Martorell

Castilgone… a la riba de la mar sembla ser un fidel reflex de costums i personatges de l’època. Començà a escriure-la cap a 1460, a la seva mort en 1468 la continuà Martí Joan de Galba i es feu la primera edició de 715 exemplars a València en 1490. És, per tant, anterior al descobriment d’Amèrica i no es coneixien els aliments que es portaren d’allà (patata, tomata, albergínia, etc)2.

En aquesta novel· la els personatges, com totes les persones, mengen i beuen; i fan altres coses, si! si! això que estan pensant! Però anem a centrar-nos en el tema.

En les nombroses referències al menjar, que es fan a la novel·la, poden distingir-se entre el que menjaven els senyors i el que menjava el poble.

En el cas dels rics es menjava molta carn, especialment d’aus gallinàcies, com hem vist més amunt. Era sens dubte la més apreciada com es veu en la frase següent: “...jo tinc conill, qui és de major estima, e deu precedir al moltó, així com la perdiu preceix al conill...”

2 F.Aparisi Monfort (1998) Les hortalisses de la plana. De la plana l’horta. Colla Rebombori pp 39-49

81 Quan Tirant parla del menjar de la gent del poble, bastant més pobres que l’Emperador, hi ha menys volateria i més cereals ... “regonegueren tot lo castell, e trobaren-lo fornit de moltes vitualles, ço és, de mill e de forment, dacsa e panís3 per a set anys”...

També es consumien les farines de llegums: faves, cigrons, guixes4. La major part dels cereals es consumia en forma de farinetes, que com tenen més aigua omplen la panxa i atipen molt més amb la mateixa quantitat de farina.

Tipus d’aliments

Fruites i Verdures

Per a la ciència mèdica els aliments es classificaven, seguint la doctrina de Galé i Aristòtil, en quatre categories. Corresponien als quatre elements que formaven l’univers i els quatre humors del cos: calents (sopes, cafès, carajillos, etc.), freds (gelat, amanides, cervesa,etc), secs (cacauets, ametlles, abadejo, sardines de bota, etc), i humits (xocolata amb xurros, orxata amb fartons,etc), com es veu, aquesta classificació continua sent perfectament vàlida.

Les cols, cebes, alls, o naps era allò que menjava la majoria de la gent. Els llegums, fesols, cigrons, faves, pèsols, constituïen la font més important de proteïnes, tot i que són de menor qualitat que les de la carn. Però aquesta sols es menjava en ocasions especials... e tots eren servit de molta volateria de diverses natures, de potatges molt singulars... diu Tirant. Altres ingredients vegetals que avui són molt comuns a les cuines, com patates, bajoques, tomates, pebreres o albergínies evidentment no existien.

La fruita es menjava generalment fresca, però també, seca o en conserva. Algunes fruites eren com les que mengem ara, però de varietats diferents.

Generalment eren més menudes i sobretot molt més duradores, cal recordar que no hi havia frigorífics.

Així es menjaven pomes, peres, prunes o taronges amb pinyols, però també d’altres actualment menys consumides: codonys, serves, gínjols, nespres, figues paleres o de moro, arboços o sorolles.

Cereals

La frase del Parenostre “El nostre pa de cada dia” que avui en dia és quasi figurativa, per a la majoria de nosaltres, en aquell temps era molt real.

Els cereals, generalment en forma de pa i de farina i bastant menys en forma de pasta, era la ingesta d’aliments més comuna entre totes las classes socials. S’estima que el consum de pa estaria al voltant del quilo o quilo i mig per persona i dia. A més del blat o forment de diferents varietats, els grans més emprats eren el sègol, l’ordi, el fajol o blat negre, el mill, la civada i l’arròs. El tipus de pa, segons la farina emprada per fer-lo, indicava la classe social.

La farina blanca i refinada per a les classes altes, la farina més negra i amb segó per a les baixes.

3 Dacsa, panís i blat de moro són sinònims.

Carns

La carn més popular era la de porc, per a les classes baixes i el pollastre i altres tipus d’aus, per als rics. La carn de vedella no era tan comuna 4 Poden produir el mal de les guixes o latirisme. Intoxicació deguda a uns alcaloides que poden causar paràlisi i fins i tot la mort

82 com avui, perquè els bous i les vaques s’empraven en l’agricultura i com a animals de càrrega. De manera que eren molt més valuosos com a animals de treball que com a productors d’aliments: carn i llet.

Tant sols es sacrificaven i es menjaven quan ja eren de l’«Inserso», amb vint o trenta anys, i no servien per al treball. La carn, per tant, era tant dura com el cuir i sols la podia menjar qui tinguera, a més de diners, bona dentadura. I això no era habitual en aquell temps, on molts aliments es picaven al morter perquè tenien una boca bastant defectuosa i amb poques dents. Per tant, era una carn poc apreciada i es consumia bàsicament per les classes més baixes, que tampoc tenien dents però li ficaven voluntat.

Les ovelles i les cabres es criaven per a obtenir llet, llana i pells. La carn solia ser generalment d’individus vells, encara que no tant vells com les vaques i els bous. Per tant era més estimada i consumida per gent més rica, ho deia ben clar Don Quijote “Una olla de algo más vaca que carnero...”.

Amb tot, la més comuna de las carns domèstiques era la de porc, que era més fàcil de criar i podia ser alimentat de quasi bé totes les deixalles domèstiques. A més del porc s’aprofita tot i es pot conservar seca i en embotits. Però més que res, consumir-la indicava que s’era un bon cristià, que no es tenia sang de jueu o de moro. També es criaven, per a consum de carn fresca, els conills. Eren fàcil d’alimentar amb un poc d’herba de recapte, criaven com a conills i les pells són suaus i calentetes.

Però les carns més estimades eren les d’aus.

Es menjava una amplia varietat d’ocells, tant domèstics com de caça: coloms, que també menjava Don Quijote “...algún palomino de añadidura los domingos...”; ànecs, sobretot en zones de marjal; galli-

Castilgone… a la riba de la mar nes i pollastres; i els rics aus que a més de gustoses tenien un aspecte senyorial: “... lo Capità se partí de l’Emperador e donà ordre ab lo senyor de Malveí d’haver mots pagós (paó), capons, perdius e gallines per a l’endemà” “ ... e la donzella posà sa diligència en molt ben servir a Hipòlit e donà-li de menjar un parell de faisans e tot lo que li fou menester per a la humanal vida”. Fins i tot en els contes de xiquets, els prínceps quan es casen mengen aus “fueron felices i comieron perdices”.

Cal aclarir que la quantitat de carn que menjaven variava considerablement segons la classe social. Els pobres quasi mai en menjaven, mentre els rics molt més a sovint, fins i tot durant la quaresma, perquè podien pagar una butla i estar exemptes de fer abstinència Peix

Com que no hi havia frigorífics i el “capità Pescanova” no havia nascut, el peix durava molt poc i sols es consumia fresc a les poblacions costaneres o a les riberes dels rius. Als altres llocs es consumia en forma de salaó. El seu prestigi estava per baix del de la carn i es menjava com aliment alternatiu els dies d’abstinència religiosa. Les principals salaons erenl’abadejo i la sardina de bota.

Productes lactis

La llet no es podia conservar i, com que es feia malbé de seguida, tant sols la consumien fresca els ramaders o agricultors que tenien bestiar, especialment ovelles i cabres. Així mateix el formatge, una manera de conservar la llet, era propi també d’aquest estrat social. Ja que era considerat un producte de pobres i els rics quasi bé no en menjaven.

83 Herbes i Espècies

Les espècies estaven entre els productes de major luxe que sols podien permetre’s els rics. S’usaven pel sabor i per a conservar alguns aliments. Però bàsicament per a disfressar el gust i l’olor de les carns pudentes. Tornem a recordar que no hi havia frigorífics, que es menjaven. Les més comunes eren el pebre5; la canella i, la seua variant més econòmica, la càssia; el comí; el gingebre i els claus d’olor que, importats des d’Àsia, eren extremadament cars.

Era molt més habitual emprar com a condiment les herbes aromàtiques locals, més accessibles i econòmiques, el julivert, la sàlvia, la mostassa, l’herbassana, etc. L’anís fou emprat també com un condiment, i les llavors recobertes de sucre per a fer confits.

Altres ingredients comuns a la cuina medieval eren el vi i el vinagre, que es combinaven sovint amb el sucre, de manera que molts plats eren agredolços, no ho han inventat els xinesos. Caldria esmentar també l’ús de la llet d’ametles, tant dolça com amarga, emprada en sopes, estofats i salses.

Era molt popular durant la quaresma i els dies de dejuni.

Dolços i Postres

El sucre era un producte molt car en l’època medieval, i el seu consum era per tant molt moderat i pràcticament exclusiu de les classes riques, tot i que ací es conreava la canya de sucre. Els menjars se solien endolcir amb la mel. Per a les classes més 5 És una baia originària de l’Índia des d’on passà a Grècia. Hi ha de diversos color segon el grau de maduració: negre, gra madur; verd, gra verd; blanc, gra madur sense corfa i el roig que és un altre tipus de baia sud-americana.

84

Castilgone… a la riba de la mar

afavorides hi havia massapà, confits i altres pastes.

Per als pobres els aliments dolços eren les fruites seques: dàtils, figues, panses i albercocs.

Ens poden fer una idea de les postres de l’època amb les següents cites del Tirant: “De continent isqué la col.lació molt gran e abundosa, marsapans, e pasta real6 .. si és golosa, trameteu-li presents de moltes maneres de llepolies e de fruites novelles...

E donà a Ciprès de Paternó una capsa de confits, e de dàtils ... ous ab sucre e ab canyella ...Com foren llevats de taula portaen la col.lació en un gran plat d’or en la qual havia citronat, e pinyonada, e ametles e pinyons confits... ...E Tirant li donà [...] una cistella de préssecs [...]l’albanés li presenta los préssecs a la Reina, e lo Rei hi pres més plaer que si li fos dada una vila... ... e lo Rei feia anar molt sovint l’albanès al camp de Tirant per ço que portàs fruites e confits per a la Reina... ... se donà meravellosa col.lació e real gast, així abundós, com se pertanyia a tal esposalici, de pasta real e marsapans e altres confits de molta estima.”.

sidres de poma o de pera. Totes aquestes begudes eren considerades més nutritives i beneficioses per a la digestió que l’aigua. Una prova que el consum de begudes alcohòliques ha estat habitual en les cultures occidentals, a més de les dades arqueològiques, és que la concentració de l’enzim alcohol-deshidrogenasa, encarregada de descompondre l’alcohol, en el fetge és més elevada en aquestes poblacions que en les asiàtiques. Curiosament les cultures orientals beuen infusions, on l’aigua està bullida.

El vi era la beguda més apreciada i la considerada més sana. Se solia beure mesclat amb aigua o amb diferents mescles. La qualitat del vi era, com passa avui, molt variable. De la primera premsada es feien els vins més fins i bons que eren més cars, les segones i tercers premsades produïen uns caldos de baixa qualitat i amb tant poc d’alcohol, que es coneixien com “aigüetes”. Eren els que bevia la majoria de la gent, i era realment difícil “bufar-se!”.

El vinagre era emprat en alguns menjar i per a fer adobats.

Begudes

Al Tirant troben exemples de diversos menjars que tenen propietats saludables: ...manà l’Emperador als metges entenguessen en lo seu menjar. E ells ordenaren que lo sopar fos d’un faisà per ço com és carn cordial (que dóna força al cor) ... Digueren los metges: Bo serà, senyora, que la majestat vostra prenga uns pocs de canyamons confits ab un got de malvasia, e alleujar-vos han lo cap e faran-vos dormir. [...] com foren a la porta li digueren no s’oblidàs los confits e aquells remullàs ab la malvasia, que gran bé li farien en lo ventrell. No sabem si aquest remei li curava el mal de panxa, però tindria una alegria...!

L’aigua que avui bevem amb tota tranquil· litat, perquè està tractada i és potable, en aquelles èpoques constituïa un perill. De fet l’aigua ha estat i és un dels principals focus de transmissió de malalties. De manera que es preferien les begudes alcohòliques com el vi, la cervesa, hipocràs7, hidromel8, 6 Una de coca feta de farina, ametla i sucre 7 Hipocràs: beguda feta amb vi bullit amb mel, canella, gingebre i d’altres espècies 8 Hidromel: licor fet per la fermentació d’aigua o most amb mel i posterior adició d’espècies

Menjars terapèutics

85 ...no podia parlar per lo gran dolor que tenia al cap. Los metges vengueren e pregueren caps de moltó e feren-los bullir ab bon vi, e ab estopades posaven-li’n sobre lo cap.

E lo matí vinent es trobà molt bé. Per què havien de ser caps de moltó? Per les banyes?

Com menjaven?

Els cobert i l’etiqueta per als senyors

Tots els menjars s’agafaven amb les mans, excepte els caldosos, com és obvi, per tant l’eina fonamental i única que es posava a taula era la cullera. Cadascú duia el seu ganivet per tallar embotits i llescar el pa, com diu Tirant. ..Felip com veu lo pa davant, pres cuitadament un ganivet e pres un pa e llescà’l tot, e feu-ne dotze llesques grans e adobà-les...

La forquilla no s’emprà fins a l’era moderna. Tot i que s’inventà a Venècia el segle XIV per a menjar-se la pasta, ja que és difícil d’agafar tant amb la cullera com amb la mà.

Per cada comensal es col·locava, a més de la cullera, un bol de ceràmica o fusta on es servia la sopa o brou. Per sota hi havia un segon plat pla, que en alguns casos estava fet d’una mena de pa. Així

no es perdia res i en acabar el plat de brou podien fer-se un entrepà amb els regalims.

Cada dues persones es col· locava un pitxer per beure vi. Era habitual compartir les copes i els gots, de fet, es considerava un gran privilegi. Així com partir el pa i oferir-ne un tros al veí. Només cal recordar el Darrer Sopar.

Les estovalles sols s’usaven a les taules dels més rics...Les taules jamés es desparaven sinó per mudar tovalles netes; e cascun dia havien viandes en gran abundància.... diu Tirant. Abans i durant el menjar s’oferia als comensals safes amb aigua i tovalles per tal que es netejaren la cara i les mans.

Entre l’aristocràcia hi havia unes normes a l’hora de menjar, les regles més importants per al bon comportament a taula eren: • No es pot parlar amb la boca plena. Cal mastegar en silenci i sense que es veja allò que tens a la boca.

• Neteja’t la boca abans de beure, que el teu veí beu del mateix got que tu.

• No et neteges les mans a la jupa o al mantell, cal fer-ho a la tovallola o renta-te-les a l’aiguamans.

• No te neteges les dents amb el ganivet.

• No faces cap soroll desagradable, és a dir: rots o

86 pets, que puguen donar fàstic al veí.

• No agafes la ració més gran i no furgues entre els trossos cercant aquell que t’agrade més.

• Para compte de no tacar-te el teu vestit ni els dels altres.

• No trenques la tovallola ni t’hi moques, usa-la per a netejar-te la boca i les mans.

Algunes d’aquestes recomanacions de bons modals continuen vigents.

Els pobres no disposaven ni utilitzaven coberts, es menjava amb les mans. Les sopes i els potatges es menjaven amb llesques de pa a manera de cullera o es xuclaven del perol, olla, escullera o del recipient que fóra. I no calia escurar!

Distribució de les menjades Es menjava dues vegades al dia, i sovint una o cap. El dinar allà cap a migdia i un berenar cap a boqueta nit. De tota manera els rics solien fer a més el desdejuni i el sopar, ja per la nit, així com diversos aperitius entre menjades.

Qui menjava?

Era una època en la que es patia fam freqüentment, i no per estar a la moda actual. El seu patiment era inversament proporcional a l’estatus social al que es pertanyia. L’alimentació era considerada com un element diferenciador de la jerarquia social, és a dir, quant més alt en la jerarquia social menys fam es patia i més llustrós s’estava. Les classes dominants, aristòcrates, jerarquia eclesiàstica, etc. solien demostrar la seva riquesa amb capes de sagí distribuïdes per tot el cos, que adquiria un aspecte arrodonit, i amb la corresponent doble o triple papada. Les classes més pobres demostraven la seva pobresa amb l’exhibició de les costelles i altres ossos.

Castilgone… a la riba de la mar La influència de l’església catòlica a l’hora de menjar era molt important. El consum de carn, així com els ous i els productes lactis, estava prohibit durant quasi la tercera part de l’any: la quaresma i tots els divendres de l’any. La qual cosa era de faves, per que la gent del poble no en menjava quasi bé mai, i els rics podien comprar butles papals que els permetia menjar-ne tot l’any. El peix es podia menjar sempre que en tingueres, llevat dels dies de dejuni.

Sovint hi havia decrets que proscrivien el consum de diversos aliments als individus de certes classes socials, les baixes clar. Les normes socials deien també que l’aliment de las classes treballadores havia de ser menys refinat que el de l’élite social, perquè creien que el treball manual requeria un aliment més bast.

En resum, els pobres menjaven farinetes, pa integral, molta verdura i poca carn. Així que cuidaven la línia, estaven prims i a més a més no anaven restrenyits.

Els rics, per contra, sempre menjant carn i pa blanc, estaven grossos i tenien colesterol del dolent i triglicèrids i la tensió alta i àcid úric i gota. I a més, com que no s’havien inventat iogurts d’eixos amb bífidus i fibra vegetal, patien de restrenyiment.

No era tant bonic, com podria parèixer, ser ric en aquells temps!

87

Els assegadors ˜ Salvador Esteve Rodríguez ˜ Camí seguit de manera exclusiva pel bestiar transhumant en el seu desplaçament pendular i periòdic per a aprofitar les pastures naturals.

a xarxa viària que ens facilita la comunicació és el resultat del trànsit continuat per un mateix indret, la qual cosa fa que es modifique la fesomia del paisatge, teixint una teranyina que facilita la connexió entre pobles i viles.

Els romans distingien les seues “vies” segons l’amplada: la “via” s’anomenava a la que tenia vuit peus d’amplada (uns 2,35 m), “Octus” la de quatre peus (uns120 cm). I “iter” la de dos (59 cm). La seua línia preferida era la recta, o siga, la distància més curta entre dos punts, aprofitant-se de l’orografia (planes i carenes) i desenvolupant l’enginyeria. Arribada la seua decadència (caiguda de l’imperi d’occident al segle V) moltes infraestructures públiques s’abandonen i es deterioren.

A les nostres terres, i a partir del segle XII sorgeix un mercat nou, extensiu i de pocs propietaris que tenen possessions i béns repartits per tot el territori, que fa possible la circulació de nord a sud i de ponent a llevant cercant pastures i una climatologia més agradable.

A Castella, Alfons X el 1273 va unificar les diferents mestes (nom que rebien les federacions locals i regionals de ramaders) per respondre a la importància econòmica que prenia la ramaderia augmentada per la consolidació dels grans latifundis a Extremadura i Andalusia i es creà la Mesta, nom que va rebre l’associació dels grans ramaders transhumants de la Corona de Castella. Aques-

88 ta tingué una motivació comercial i proteccionista front a l’agrària i de caràcter fiscal i recaptador on la principal beneficiària era la corona. La protecció de la qual va ser essencial en la política econòmica dels Reis Catòlics (el velló, la llana que cobrix el cos de l’animal, va tindre equivalència monetària) Va començar la seua decadència a les darreries del s.XVI (agreujada per la ruptura de les relacions comercials amb Flandes) i va perdre la seua prepotència quan a mitjans del segle XVIII es suprimeix l’impost de “servicio y montazgo” encara que la seua existència es perllongà fins les desamortitzacions.

Aquesta estructura es va desenvolupar al mateix temps al nostre País, i va fer necessàries unes infraestructures ampliades i millorades en el temps.

Va crear la seua legislació bàsica i pròpia que estaria vigent al llarg de cinc segles.

Es creà una xarxa de camins ramaders, tradicionals, que rebien un nom diferent segons la zona del País d’on parlem: als Pirineus reben el nom de cabaneres, a la zona de l’Ebre i els Ports de lligallos, al Maestrat assegadors així com carrera o carrerassa, passaes, independentment de la seua amplada; però el que sí que evidencia la seua titularitat és el que l’acompanya: si és reial, de veïns, d’hereters..., aspecte no compartit per la Generalitat Valenciana actual.

La llei espanyola de vies pecuàries les defineix com “rutas o itinerarios por donde discurre o ha venido discurriendo tradicionalmente el transito ganadero” encara que actualment en la seua majoria són camins (marginals o poc o gens utilitzats) que tenen la mateixa protecció jurídica que qualsevol camí públic. La Generalitat també ha adoptat el nom castellà i els seus amples, la qual cosa evidencia el seu desconeixement.

Castilgone… a la riba de la mar A les comarques del nord del País Valencià existeixen aproximadament en l’actualitat uns 1200 km; d’assegadors asfaltats en són més de 7000, cosa que ens dóna una visió de la importància de l’activitat ramadera.

Com les etapes de la transhumància eren diàries i a peu, el camí anava buscant l’aigua (fonts i ullals) i calia construir basses i pous en aquests llocs d’atura; com s’havia de descansar, les cruïlles s’ampliaven i prenien el nom de mallada, assestador i corrals. Aquesta xarxa intensa i complicada tenia un fi, portar les raberes a “extremo” (perquè d’altra manera hagueren mort de fred o inanició), a pastures del sud de titularitat bé comunal -com els bovalars o de vila-, bé d’associacions ramaderes que també rebien un nom diferent segons la seua pertinença: Bailies, Comandes, Tinences o com a Culla, la Setena, que aplegava a set pobles (Culla Benassal, Atzeneta, Vistabella, Benafigos, Vila de Cans i la Torre d’en Besora). Aquesta per exemple tenia la seua pròpia legislació la qual regulava de manera proteccionista les espècies, època i manera dels aprofitaments, caps de bestiar, i la facultat recaptatòria.

A Castelló els llocs de pastura on s’adreçaven els ramats eren al Bovalar del que ens resta únicament el nom, el Pinar de la Vila al sud de la ciutat (zona de l’avinguda de València) i la zona de la marjaleria.

Com a mallades o assestadors i abeuradors sols es conserven documentalment tres a tot el terme i al llarg del Caminàs: a Sant Roc de Canet amb abeurador i àmbit de 592 m2, a Lledó també amb abeurador i àmbit de 991 m2 i a l’ermita de Sant Josep amb 1300 m2 d’àmbit.

89 Itinerari dels assegadors Darrerament s’han numerat els assegadors del terme i han estat classificats de la manera següent: Núm. 1 Assegador Reial de Saragossa.

Comença a l’altura del molló trifini (l’Alcora, Borriol i Castelló) a l’embassament de Maria Cristina, continua per la rambla la Viuda, i entra al terme d’Almassora per la partida Raberot.

Núm. 2 Assegador Reial d’Aragó.

Des de l’Alcora penetra a Castelló creuant la Rambla de la Viuda per la desembocadura del barranc del Cérvol i s’incorpora al camí del Mercader,

al camí vell de Ribesalbes i continua fins el mas del Negrero; creua la CV-10, arriba a la redona de la C232, baixa entre les cases al Riu Sec, continua per aquest fins unir-se amb el núm. 3. La seua amplada és de 8m i un recorregut aproximat de 7200m.

90 Núm. 3 Assegador d’Almassora a la Venta del Pi Gros.

Del terme d’Almassora entra a Castelló pel camí Reial o de la Cova de Colom. Arriban al Riu Sec i va per aquest coincidint un tram amb el núm.5 que es desvia a la dreta seguint aquest aigües amunt fins arribar al camí que ens porta a la venta del Pi Gros i continua de la mateixa manera com venia.

Pel camí Reial arriba a la partida Joquera i arriba a la Venta avui desapareguda per la construcció d’una rodona, seguint pel terme de Borriol. La seua amplada és de 8m i té un recorregut aproximat de 5500m.

Núm. 4 Assegador de la Pedrera.

Parteix del núm. 3 en una cruïlla poc abans d’arribar al Mas de Pardo, agafa la direcció N-O, creua el Riu Sec i pel camí Portolés voreja l’actual centre penitenciari per l’est, gira a la dreta, passa entre aquest centre i la C-232, gira novament a la dreta, agafa el camí de la Pedrera fins que arriba al terme de Borriol per la partida del Pla del Moro.

La seua amplada és de 8m i el recorregut de 2800m aproximadament.

Núm. 5 Assegador de l’Enramada.

Del núm. 3, pren el camí de l’Enramada, direcció est, i passa pel costat del corral de Fauró on poc més avant s’uneix a la núm. 6 i deixa aquest a l’arribar al barranc del Sol, fins al camí de la quadra de Sancho (en aquest punt està tallat per l’autopista i la Universitat). Agafa el camí de servei de l’autopista i baixa al Riu Sec entre horts. Continua riu avall fins arribar a l’ermita de Sant Joan i, en aquest punt,

Castilgone… a la riba de la mar deixa el Riu Sec i continua pel camí del Crémor.

Entra a la ciutat pel carrer del Cronista Muntaner fins arribar a l’antiga estació de ferrocarril on finalitza. La seua amplada és de 8m i aproximadament 5000m el recorregut.

Núm. 6 Assegador de la Muntanya Negra.

Comença el seu recorregut quan se separa del núm. 3 per seguir el camí que porta al corral de Fauró al nord-est. Deixa aquest a l’esquerra i s’incorpora al núm. 5, en direcció est fins arribar al barranc del Sol, on marxarà aigües amunt passant per baix de la N-340 i la C-238. Avança per un camí direcció nord, creua el camí del Collet (sobrepassant el naixement del barranc), continua pujant i travessa Muntanya Negra, i deixa per la dreta la Vall d’Umbrí, per entrar al terme de Borriol a uns 200m al nord del molló 27. La seua amplada és de 8m i aproximadament uns 4500m el recorregut.

Núm. 7 Assegador de la Costa de Borriol.

Comença el seu recorregut al Riu Sec i l’avinguda de Benicàssim al davant l’hospital General, i pren el camí la Costa, voreja l’antiga caserna Tetuan 14 per darrera fins que s’incorpora al camí de la Penyeta Roja, pren el camí de servei de la N-340 fins incorporar-se de nou al camí la Costa i en arribar al barranc del Baladre es divideix en dos ramals. a) Aquest pren el camí de la mina que és a la dreta d’aquest barranc i amb una amplada de 4m el voreja fins al peu del Castellet i pel GR-33 arriba al terme de Borriol. b) Amb una amplada de 8m seguia pel camí la Costa -avui desaparegut per l’explotació minera-

91 actualment pren la carretera que puja al coll de la Garrofera per on entra al terme de Borriol.

La seua amplada és variable segons els trams: del Riu Sec al barranc del Baladre 8m, el del GR-33 és de 4m, el camí de la Costa fins el Coll 8m, i la llargària aproximada de 7900m.

Núm. 8 Assegador del Caminàs.

Procedent del terme de Borriol per la partida de Raca pren direcció sud-est seguint la línia d’alta tensió fins que entra en el barranc de Boira i agafa el camí per la dreta del Conde. Gira a l’esquerra i de nou, pel camí de Boira, passa per davall de l’Autopista, creua el camí Vell de Barcelona, passa per baix de la nova i l’antiga N-340 i agafa el Caminàs (existeix mallada, pou i abeurada a Sant Roc de Canet i a Lledó, a Sant Josep hi ha una mallada); i arriba al terme d’Almassora i continua pel camí de Sant Antoni. L’amplada és de 8m i el seu recorregut d’uns 11.700m.

Núm. 9 Assegador del Camí de les Villes.

De Benicàssim entra a Castelló pel camí del Palmeral, gira a la dreta pel camí de l’Horta, deixa a la dreta la via del tren i prossegueix fins l’ermita de Sant Frances, que deixant a la dreta. Creuant la via

del tren de la Pedrera, gira a l’esquerra i pren el camí de la Donació fins l’arribada al Riu Sec que el repuja cara amunt fins empalmar en el Caminàs. L’amplada és de 8m i la seua llargària aproximada de 4500m.

Núm. 10 Assegador de l’Algepsar.

Comença el seu recorregut per Castelló des del terme de Borriol a uns 150m al Nord del molló núm. 4. Pren com a eix central el camí de l’Algepsar; baixant per zona de roques i matoll, arriba a una era i a un forn en runes, que deixa a l’esquerra. Segueix baixant i arriba al naixement del barranc; el creua cap a la dreta i, seguint entre aquest i uns bancals. En tornar-lo a creuar, després d’una revolta, es divideix en dos: • El primer continua barranc avall deixant un mas a la dreta fins reprendre el camí de l’Algepsar.

• El segon per l’esquerra de la solana del barranc pren novament el camí direcció a l’ermita de la Font de la Salut entre uns corrals en direcció al Mas que deixa a la dreta, creua la carretera del Desert i s’uneix al barranc de l’Algepsar i el deixa per unir-se al primer ramal, que continua paral·lel al barranc on més avall passa junt el col·legi de la Magdalena fins que arriba al camí Vell de Barcelona. Arriba al camí de Boira i al Caminàs, on finalitza. L’amplada d’aquest és de 8m, i la seua llargada aproximada és de 5600m.

92

Raons de poble ˜ Francesc Mezquita Broch ˜

Castilgone… a la riba de la mar

Molts pobles agafen la història per celebrar festes com si fos el més preuat succés de tots els segles i anuncien: inventem una festa.

A primera vista sembla que hi ha complida avinença de propòsit sobre l’origen del poble, convocant a la gent a conviure dies, estacions sense pausa, cansaments i alegries, problemes que van i venen, i això, a poc a poc, arreplega desigs que bullien dispersos que van coent la força del que és propi i que a la fi, es fa col·lectiu i comú: el caràcter.

Ningú no pot corrompre’l, ni trair-lo.

A partir d’ell, hem de bastir els propòsits, el calor de demà, l’esforç i la dignitat de poble.

Després amb els anys o el segles –segonsarriben altres intencions: influir sucant d’aquí i d’allà, surar com l’oli, aprofitar-se’n (modes i costums) amb l’anunci, per exemple, de “festes del poble”.

Mentrestant amb el riu revoltat de la festa triomfa el comerç, s’engrossa el poder dels grossos, l’església, engalanada, desfila en processó, tot deixant un petit pastís d’inspiració a poetes i músics, i al final la història - allò que va ocórrer fa anysva esvaint-se, confonent-se i el poder del poble –recordeuqueda com un fum lleuger i daurat entre discursos i pólvora.

93

L’antiguitat del poble com a motiu de reflexió

˜ Francesc Mezquita Broch ˜ ls països i al poble en general, els agrada recordar el passat i la millor manera de ferho és escenificar una representació. Quan més antic siga el passat millor, té més valor.

L’antiguitat d’un fet o d’un objecte és un dels caràcters que li dóna més valor, per aquest motiu la representació de l’origen o de la fundació d’un poble és el major referent d’antiguitat que pot mostrar. “Que les creences d’aquest tipus no resisteixen ni l’anàlisi empírica ni la crítica històrica, és tota una altra qüestió: són creences, són allò que la gent creu, i això és el que compta”1

Perquè allò que és més antic és el que li atorga un llustre afegit i decisiu ja que els anys o els segles donen una legitimitat que ningú mai no ha pogut negar, igual que els diversos consells d’ancians en la història tenen tant de valor i prestigi, com les taules d’edat o les antigues tradicions tenien el valor de llei. No hi ha arguments fàcils per desvirtuar-ho. Com es pot llançar d’entrada a l’escombraria un document medieval, una placa de bronze escrita, les restes d’una construcció o un tros de pedra amb forma d’ídol? Com es pot menysprear l’opinió de l’ancià de la tribu? Fins i tot quan retríem a les calaixeres dels avis per fer neteja sempre mostrem una certa resistència interior a l’hora llançar objectes seus aparentment sense valor.

Aleshores si pensem en l’escàs nivell d’instrucció de fa quaranta o cinquanta anys, ens adonarem que quasi ningú no podia oposar-se a la categoria d’allò que era antic, sols estaven la minoria d’erudits, els sabuts, que dictaven allò que era legítim o no, amb el consentiment d’autoritats civils o religioses tenint en compte la repercussió social i la conveniència política.

Un altre factor important en la formació dels motius de la festa és la gran dosi de romanticisme transformat de seguida o al mateix temps en una mena de nacionalisme local quan se li 1Mira, Joan F. (2008) Un mite fundacional, Quadern El País num. 449

94 aplica una interpretació política: “El moviment nacionalista és per tant l’expressió de l’ideari romàntic”2 . En aquest context el romanticisme és el moviment que busca la introspecció, la recerca en el passat medieval per trobar el propi origen i, a partir del qual buscar la pròpia identitat, i com a poble, d’alguna manera rebutjar la modernitat com espúria, que no té res a veure en el propi caràcter. Qualsevol llibre de text en el capítol del romanticisme destaca entre altres l’exaltació d’allò que és nacional, popular a partir de les tradicions que busca els arrels en el passat medieval i arreplega costums, folklore, llengua, religió, sentiments “que venen de dins” que res tenen a veure amb la raó.

Per tant durant molts anys l’època medieval ha tingut una forta atracció3, un encantament per a legitimar l’origen i el caràcter dels pobles i en aquesta funció, els règims dictatorials, com el de Franco a casa nostra, han representat un paper fonamental com a perfecte brou de cultiu, no oblidem per això que les nostres festes magdaleneres es van crear tal com són avui en dia en plena 2 Artola, M. (1968) Textos fudamentales para la historia.

3V egeu el llibre de l’historiador castellonenc Pau Viciano,(1995) La temptació de la memòria

Castilgone… a la riba de la mar dictadura franquista, en 1945, en l’època més dura d’aquesta. La valoració, per tant de l’edat mitjana no és una elecció innocent, innòcua, ni molt menys. Aquella era una etapa, en primer lloc, teocèntrica amb l’església al cim de la piràmide feudal exercint el domini ideològic i la influència política, aspecte transmutat a l’actualitat mitjançant una sèrie d’actes del programa festiu de fort component religiós on la presència de les autoritats polítiques és preeminent al costat de les autoritats religioses com un perfecte binomi sense fer cas del caràcter no confessional de la Constitució de l’actual Estat.

Perquè aquesta festa, en realitat, què és civil o religiosa? Si agafem el caràcter fundacional de la ciutat traslladada a la Plana per orde de Jaume I sembla que seria civil, però si tenim en compte que la commemoració és una romeria a l’ermita d’una santa cristiana seria religiosa.

Què és el que pesa més?

No és necessari explicar que en les festes de la Magdalena , la romeria a l’ermita és un acte fonamental, però que quan s’arriba a l’ermita es celebra una missa oblidant-se una mica el fet que allà

95 estaven els primers pobladors de Castelló que es van traslladar a l’actual emplaçament de la Plana, però allà dalt, el poble i les autoritats el que celebren és una missa oint contínuament el repic d’una campana. Quin acte civil recorda allà dalt del castell vell als antics pobladors, al poble? La baixada amb els fanals, les canyes, temptejant per la nit en el terreny fangós per no perdre’s, en aquell itinerari dificultós, incert, perillós, protagonitzat majoritàriament pels pobladors originaris de la zona del castell vell, s’ha transformat en una processó al baixar i un pelegrinatge al muntar. No podia ser d’una altra manera.

També la noblesa tenia un paper preponderant en aquella societat estamental de l’edat mitjana, que avui en dia estaria formada per la classe alta política, econòmica i social. En aquest aspecte durant molts anys la festa de la Magdalena ha estat dominada exclusivament per aquests sectors socials predominants en l’elecció dels representants de la festa, que eren els rostres visibles en els actes, els que anaven davant i decidien juntament amb les autoritats.

Tots d’acord.

Hi ha també un factor a considerar en la festa actual arrelat en l’època

medieval com és l’esperit cavalleresc (estament social privilegiat) que basava les seues activitats en la defensa de l’honor en la pròpia actuació, en la defensa del rei com a senyor feudal, en la religió (tot estava immers en l’esperit de croada) i evidentment en la seua estimada. En tot aquest imaginari cavalleresc no participava el poble, ni abans, ni ara. Però encara subsisteix en alguns moments de la festa com a l’acte d’elecció de la regina de festes i la seua cort d’honor, igualment en l’elecció de la jove que representa a Na Violant d’Hongria i les seus dames de companya parodiant la cort del rei conqueridor Jaume I, amb una vetlla d’armes inclosa, amb un certamen poètic on s’atorga la flor natural com una mena de justes poètiques.

En tots aquestos actes es veu el paper que la festa institucional li atorga a la dona. El paper de deixarse contemplar i admirar per tots en els diferents actes, amb distints vestits i joies tal com ocorria en la cort medieval. En això no s’ha canviat massa.

Ha estat durant l’establiment de la democràcia (en un principi sense tenir massa a veure amb l’esperit medieval tradicional) quan s’ha produït la irrupció en massa del poble per

96 pròpia iniciativa i de manera espontània transformant les festes en autènticament populars. El poble ha assumit un protagonisme, una importància en la festa que abans no tenia; i ara se l’ha de tenir en compte a l’hora d’organitzar els actes festers. Però recordem que aquest poble és el que en la societat medieval era el tercer estat, l’estament no privilegiat, el que estava per sota de tots els altres, el que treballava i pagava tributs (l’església i la noblesa, resaven i lluitaven, respectivament i cobraven i rebien els tributs). El que servia els altres dos.

Aquest poble per tant li ha donat a la festa una altra dimensió més oberta, una major amplària a la base social i això ha beneficiat a la festa. Sembla que amb aquest nou caràcter tots els sectors socials estiguen conformes, però les institucions, els sectors que manen i dirigeixen les festes i la societat, que són els mateixos, hagueren volgut canalitzar i institucionalitzar tot aquest entusiasme a través de les gaiates, cosa que no ha passat del tot precisament perquè aquestes organitzacions representen el caràcter oficial i antic de les festes. Realment el poble ha desbordat, ha saltat per damunt de les gaiates perquè no els servien i ha format noves organitzacions com les colles, grups i altres associacions i col·lectius festers de diversa índole. Actualment conviuen tots en les festes però no deixa d’haver una forma diferent d’entendre la festa: l’antiga i l’actual, la medieval i la democràtica. Per tant, tot plegat, quina vigència tenen avui en dia els símbols medievals en el transcurs de la festa? Molta, possiblement massa.

Castilgone… a la riba de la mar

És cert que la festa es modernitza a mesura que va transformant-se i abandonant els símbols i les pràctiques medievals, però això no és tot.

No pensem, però, que tots aquests símbols i pràctiques que hem explicat i que encara persisteixen tenen un caràcter ornamental, ni molt menys, la seua supervivència respon a un suport social i institucional molt arrelat també en el sistema de pensament, en la ideologia. Però, per sort, açò no respon a un pensament únic, també hi ha altres sectors socials en diversos àmbits que estan a favor de canvis, de renovació ideològica.

Per tant la festa d’alguna manera simbolitza el caràcter de la societat i mostra les forces socials que la composen i que tenen el poder de fer que les festes siguen com són i que els canvis siguen tan difícils, i que els valors medievals adaptats als temps d’ara (dixit despotisme il·lustrat) estiguen tan presents.

97

Pretèrits petrificats, present paròdic ˜ Josep J. Conill & Anna Salomé ˜ com costums petrificats, com armes absurdes, com antiquades construccions d’una feixuga arquitectura en què busca la llum des de fa molt una vida nova.

HELMUTH PLESSNER tenen culpa algunes coses de tenir els amos que tenen ALBERT PLA

Allí on el món real es transforma en meres imatges, les meres imatges es transformen en éssers reals, i en eficaces motivacions per a un comportament hipnòtic.

GUY DEBORD el temps, que colonitza noms i efígies ANTONI FERRER

puntava el semiòleg Iuri M. Lotman que cada cultura defineix «el seu paradigma de què cal recordar (és a dir, conservar) i què s’ha d’oblidar. Això darrer és esborrat de la memòria de la col·lectivitat i “és com si deixés d’existir”. Però canvia el temps, el sistema de codis culturals, i canvia el paradigma de memòria-oblit. Allò que es declarava realment existent pot esdevenir “com si inexistent” i que cal oblidar, i allò que no va existir pot tornar-se existent i significatiu». Referida al Castelló contemporani, la reflexió anterior adquireix una pertinència dramàtica, almenys per dues raons. En primer lloc, a causa de la profunda devastació (no sols) urbanística, que l’ha transformat en una mostra paradigmàtica de la ciutat provinciana sense història «tangible» —i, com a tal, digna de sàtires del tenor de l’efectuada per l’escriptor italià Tomasso Landolfi al relat «Els contraforts de Frosinone» (In Società, 1962). De fet, gosaríem afirmar que una de les dimensions més rellevants a tenir en compte per qualsevol història de Castelló de la Plana hauria de consistir, precisament, en el relat de la seua inacabable destrucció a mans dels propis habitants. Tant és així que a hores d’ara els vestigis del passat brillen, en general, per la seua absència i hi resulten més escassos fins i tot que els existents

98 en moltes ciutats del centre d’Europa, brutalment bombardejades durant la Segona Guerra Mundial. Sens dubte, aquest estat de coses constitueix l’expressió d’un dèficit comunitari, derivat —per dir-ho amb mots de Henri Lefebvre— d’una lamentable «absència de democràcia urbana, això és, de democràcia concreta, [que] es mesura per la passivitat dels interessats, el seu silenci, la seua prudència reticent envers allò que els concerneix». Existeix un altre motiu, però, susceptible de justificar la necessitat urgent de revisar la gestió que els castellonencs hem fet i fem de la nostra identitat, i té a veure amb la situació de profundíssima crisi en què aquesta es troba actualment immersa. Les raons (econòmiques, urbanístiques, socials, lingüístiques, ideològiques, etc.) en són múltiples i no ens podem entretenir a analitzar-les ací; a canvi, ens acontentarem amb un objectiu molt més modest, consistent a examinar, una mica a la manera dels situacionistes, els avatars experimentats per la identitat castellonenca, amb especial atenció a la interpretació que se n’ha vingut fent d’ençà de la Transició, a través de les representacions escultòriques repartides arreu de l’espai urbà. En el benentès que això no significa ocupar-se de totes les escultures presents als nostres carrers i places, parcs i avingudes, sinó tan sols d’aquelles que guarden algun tipus de relació amb el tema proposat, en tant que testimonis d’una història i alhora objectes històrics.

Ens proposem, en d’altres mots, retornar la visibilitat a uns elements fonamentals del paisatge ciutadà, sovint inadvertits a força de familiaritat, com una mena d’imatges subliminars que el sentit comú

Castilgone… a la riba de la mar acaba interioritzant fins deixar de percebre-les. Però això no equival, és clar, a abolir-ne la presència, ni que aquesta cesse de fer-se notar, perquè mentre continua murmurant-nos a cau d’orella el missatge insidiós de la ideologia, que les ha emprat amb massa freqüència com a còmode recurs mnemotècnic per suplir amb avantatge la mancança d’autèntics vestigis del passat, atès que, com escrivia Maurice Halbwachs, «[t] ot personatge o tot fet històric, des del moment que penetra en aquesta memòria es transforma en una màxima d’ensenyança, una noció, un símbol; se li atribueix un sentit; esdevé un element del sistema d’idees de la societat. Així s’explica que puguen posar-se d’acord les tradicions i les idees actuals; és que en realitat les idees actuals són també unes tradicions, tant les unes com les altres invoque alhora i amb la mateixa propietat una vida social passada o recent, en la qual probablement aquestes idees han rebut impuls». En tal sentit, la funció de l’anàlisi del discurs només pot consistir a recuperar la sorpresa filosòfica, l’estupefacció davant aquests objectes que, sota el pretext de l’estètica, els designis canviants dels poders locals han anat disseminant al llarg del temps per la ciutat, com una veritable galeria d’emblemes que interpel·la ara i adés al vianant desprevingut.

Els avatars monumentals de la identitat local Des de fa uns anys els historiadors de la societat i la cultura han posat al descobert la construcció, d’ençà de la Restauració, de dos grans relats legitimadors,

99 de dues concepcions alternatives de la identitat local. El primer n’és el mite del Castelló liberal, bastit damunt l’exaltació de la resistència anticarlina de les jornades de juliol de 1837 a la qualitat de símbol perenne de l’amor dels castellonencs per la llibertat i la democràcia. A partir dels seus orígens de signe liberal, aquest discurs ―entre els trets més característics del qual destaquen el castellanisme militant i un fort component jacobí i anticlerical― esdevingué sobretot patrimoni del republicanisme hegemònic i postulava una relació directa entre el patriotisme local i el nacional. Segons Ferran Archilés, al Castelló republicà de les primeres dècades del segle XX «s’establia un eix identitari molt fort, amb la identitat local al centre, que vinculava un abrandat i sovint visceral nacionalisme espanyol amb un antivalencianisme polític no menys característic. La identitat local era, així, molt més que una afirmació local, era una afirmació nacional i nacionalista espanyola. Tant més espanyola com més local».

Tal com calia esperar, els dirigents municipals atorgaren una generosa plasmació urbana a la seua manera d’entendre la identitat castellonenca, especialment verificable en l’entorn del passeig Ribalta, on en 1895 es va començar a construir la columna vertebral de la concepció de la ciutat pròpia de tota una època: l’obelisc commemoratiu dels fets de juliol, al qual durant els anys subsegüents s’hi

van anar sumant una sèrie d’estàtues ―com ara les dedicades al guitarrista Tàrrega i als pintors Ribalta i Castell―, genuïna mostra de santoral laic, mitjançant el qual es pretenia imbuir en els vianants l’orgull de pertànyer a una col·lectivitat que havia aportat a la nació espanyola figures de semblant transcendència, donant cabuda alhora en un sol espai a la funció de contribuir a l’esbargiment i a l’edificació ideològica de la ciutadania. Dins aquest mateix esperit, en 1896 es va emplaçar a l’avinguda del mateix nom l’estàtua de Jaume I, obra de José Viciano Martí, sòbria i plena de força, sens dubte una de les més notables d’entre les moltíssimes existents d’aquesta figura. De forma molt simptomàtica, el rei no hi apareix representat amb els seus atributs típics de conqueridor, a cavall i amb aire heroic, sinó en una posa més aviat civil, que en destaca el paper de fundador i legislador, accentuat pel seu caràcter pedestre. Es tracta, no hi ha dubte, d’una visió del personatge històric de caire romàntic i liberal, molt en sintonia amb el republicanisme de les autoritats locals i, com a tal, producte d’una descontextualització prèvia, consistent a esborrar el record de l’antiga corona d’Aragó, a fi de procedir a la seua posterior inclusió dins el panteó dels herois d’una immemorial pàtria espanyola. Amb tota probabilitat, el designi urbanístic subjacent consistia a traçar un imaginari eix espaciotemporal destinat a unir l’estàtua de Jaume I amb l’obelisc del passeig Ribalta, a través

100 de l’Hort del Corders, vinculant així la memòria del passat medieval de la ciutat amb el projecte de present i de futur que abrigaven els seus estaments dirigents, simbolitzats respectivament per les dimensions local i nacional.

En contrast, sovint polèmic, amb la versió propugnada pel republicanisme, els sectors socials més dretans, van desenvolupar la seua pròpia interpretació ―molt en sintonia amb el discurs de la Renaixença― de la manera de ser local: el castellonerisme, una identitat «de charanga y pandereta, / cerrado y sacristia, / devota de Frascuelo y de María, / de espíritu burlón y de alma quieta» (A. Machado dixit), on es barrejaven a parts iguals l’integrisme catòlic i l’agrarisme corporativista, donant lloc a un discurs de tipus folklòric i moralitzant, que posava sobretot l’èmfasi en l’obtenció de l’harmonia social. Tenint en compte les limitacions a què es trobaven sotmesos en relació amb les seues possibilitats de modelar l’espai urbà, no té res de particular que la plasmació fonamental de l’ideari conservador fos duta a terme en el terreny literari, degut al pes determinant que aquests sectors hi van tenir sempre, gràcies a l’activitat continuada de la Sociedad Castellonense de Cultura. El recurs al vernacle en constituïa un tret distintiu de la praxis literària, al servei d’una visió estantissa de la vida de les classes populars, paradigmàticament identificades amb els llauradors. I és que, per a ells, el patriotisme espanyol no resultava incompatible amb les identitats regionals i locals, en la mesura en què aquestes aportaven una llarga sèrie de continguts tradicionals, que resultaven consubstancials a la seua visió del món. Això no ens hauria de portar, però, a exonerar-los de la part importantíssima de responsabilitat que els correspon en relació amb el procés de substitució lingüística; de fet, la majoria n’eren partidaris i havien adoptat ja el castellà, si més no, en l’àm-

Castilgone… a la riba de la mar

www.flickr.com/photos/quimgranell

bit familiar i en la major part de la seua producció erudita. Tal opció no resultava en absolut incompatible amb el cultiu d’una escriptura en valencià de tipus localista i expressada fonamentalment en prosa, en la qual la contemplació etnogràfica i edificant de l’estament agrari, a través del recurs al costumisme o la mitificació de la història i la geografia pairals, va predominar sempre ―tret, potser, del Tombatossals (1930) de Josep Pascual Tirado― sobre l’ambició literària.

La guerra civil i la victòria subsegüent dels revoltats, suposaren un tall dramàtic en la pugna entre les dues identitats que es disputaven el favor dels castellonencs. La versió republicana en va resultar extirpada de soca-rel, no sols a nivell ideològic, sinó fins i tot mitjançant l’enderrocament de l’obelisc del passeig Ribalta. Millor sort va córrer l’estàtua de Jaume I, perquè gaudia de l’avantatge de ser una figura susceptible d’assimilació per part del discurs espanyolista. El republicanisme local, apunta Manuel Martí, va perdre els seus referents i només en van sobreviure, ni que siga de manera subliminar, els principals defectes, a saber: «[e]spanyolisme militant, antiseparatisme, apel·lació

101 democràtica (al poble) sense acceptació de la legitimitat de l’adversari, ús discriminatori del valencià i, sobretot, localisme a ultrança». Però les correccions introduïdes pel franquisme tocant a l’àmbit identitari no es limitaren a meres intervencions repressives, com ara els canvis en el nomenclàtor dels carrers. Al contrari:, hi va proporcionar als sectors conservadors, afectes al règim, l’ocasió d’or per dur a la pràctica les seues concepcions sobre la matèria. A diferència de l’estratègia seguida pels republicans, la seua actuació més important no es va produir tant en relació amb la fesomia monumental de la ciutat ―el franquisme, en aquest terreny, a penes va anar més enllà de la col· locació de fonts en algunes places― com en la creació de les festes de la Magdalena, esdevingudes d’ençà de la postguerra el principal focus d’irradiació identitària de la capital de la Plana, veritable màquina ideològica que en continua perpetuant contra vent i marea una imatge tòpica i estereotipada, amarada d’un tradicionalisme vagament medievalitzant del tot aliè al procés de modernització i a les transformacions traumàtiques experimentades per l’estructura social en les darreres dècades.

Durant la Transició, el nacionalisme valencià va voler reconduir el romanent de lleialtat lingüística que podia haver al darrere del castellonerisme cap a la mobilització política, però aquestes temptatives mai no reeixiren. Més encara: a la llarga ha estat la dreta regional qui s’ha encarregat de fagocitar i reduir a una inane fraseologia populista el llenguatge polític dels nacionalistes. Per contra, el PSOE, molt més realista, va preferir acomodar-s’hi, procurant traure’n tot el profit possible, encara que al capdavall l’acatament sense disputa d’aquesta concepció de la manera de ser castellonenca no podia sinó acabar afavorint, com de fet ha ocorregut, als seus beneficiaris naturals, és a dir,

a la dreta local. Això no significa, és clar, que el discurs del tradicionalisme actual siga una prolongació sense més del de preguerra; a l’entremig hi ha hagut un fet decisiu: la consumació de la substitució lingüística entre els notables castellonencs. En certa ocasió, vam escriure que «[l]a dreta valenciana s’ha mostrat perfectament capaç de digerir o, si més no, de fer com que la digeria, l’obra dels escriptors d’esquerres, per incòmodes que hi siguin ―i tant se val si parlem de Blasco Ibáñez, Max Aub o Juan Gil-Albert―, però no pot ni sembla disposada a tolerar l’obra dels escriptors, antics o moderns, que empren el català, qualsevol que en sigui la ideologia. Sens dubte, en aquest fet trobem una prova irrefutable que l’abisme lingüístic atiat per alguns sectors socials del País Valencià és molt més profund que qualsevol divisió ideològica». Lògicament, aquest canvi de llengua ha repercutit de forma decisiva a l’hora de propiciar l’adopció d’una estratègia que continua munyint el discurs tradicionalista, però fent en la mesura del possible abstracció del cànon literari que el sustenta, sistemàticament reemplaçat per la seua representació monumental, neutral des del punt de vista idiomàtic i, doncs, assumible pels nostres governants.

El monòlit identitari i la seua circumstància A hores d’ara, la representació més significativa del tradicionalisme local, no sols a nivell escultòric sinó també urbanístic, la trobem plasmada en l’entorn de la plaça de Santa Clara, sorgit de la remodelació duta a terme per l’Ajuntament en 1986. Podríem dir que la

102 seua rellevància és doble: deriva, d’una banda, de l’estricta prioritat cronològica, en la mesura en què suposa la primera manifestació sense embuts de la ideologia analitzada d’ençà de la restauració de la democràcia; i, de l’altra, degut al caràcter brutalment programàtic que hi adopta —tot això, no ho oblidem, sota els auspicis d’un govern municipal socialista. Potser no és casual, en aquest sentit, que l’esmentada plaça constituís alhora la realització pionera a Castelló en matèria d’arquitectura postmoderna, autèntic exemple de juxtaposició d’elements de procedència heteròclita al servei d’una monumentalització banal de l’espai. Tot plegat, però, no aconsegueix amagar, per poc que ens hi fixem, l’intens esperit identitari que anima el conjunt.

Contemplada des del carrer Major, la plaça se situa en un pla més elevat, al qual s’accedeix a través d’uns pocs esglaons. Un cop a dalt, la seua estructura horitzontal respon en aparença a la de les típiques places porticades, tan abundants en multitud de pobles i ciutats, amb un monòlit emplaçat al bell mig, obra de Vicente Llorenç Poy, molt deutora de l’Adsuara més academicista. Ara bé: aquesta aparença resulta desmentida des del moment en què no sembla obeir a cap funcionalitat concreta, més enllà de la merament estètica. De fet, al contrari del que usualment s’esdevenia en aquesta mena d’àmbits, que pretenien condicionar un lloc apte per a la celebració dels mercats o la circulació dels transeünts en condicions climatològiques adverses, els porxos —tret del segment corresponent al Mercat Central— no s’hi troben adossats als edificis, sinó acotant un terreny privilegiat a l’interior de l’espai mateix de la plaça. No per això els hem de considerar com un mer ornament, atès que hi juguen un paper anàleg al que postulava Ortega per als marcs en relació amb els quadres: separar de l’entorn i posar en valor el fragment de realitat que envolten, atraient la

Castilgone… a la riba de la mar mirada de l’espectador cap a un punt en concret. Resulta innegable que el model últim d’aquest tipus de concepció urbanística remet a l’espectacular escenari contrareformista de la plaça de Sant Pere de Roma, de Gian Lorenzo Bernini, amb la peculiaritat que, mentre les places porticades d’aquesta mena tendeixen a convergir en alguna mena de tribuna des d’on l’autoritat carismàtica s’adreça a les masses, en la plaça de Santa Clara tal element ha estat reemplaçat pel monòlit central, esdevingut l’autèntic portaveu en pedra de la ideologia identitària.

La impressió anterior es confirma quan procedim a l’anàlisi del conjunt des d’una perspectiva vertical, que ens revela la divisió tripartida subjacent de l’espai, similar en molts aspectes a la visió medieval del món, tal com es manifesta plàsticament, posem per cas, en l’escenografia del Misteri d’Elx. No cal esforçar-se gaire, en aquest sentit, a l’hora de postular l’existència d’una relació al·legòrica entre el garatge subterrani, la plaça i el monòlit, d’una banda, i l’infern, la realitat mundana i el paradís celestial, de l’altra. El caràcter netament ideològic de l’al·legoria esdevé encara més palès quan substituïm els tres nivells de la Weltanschauung cristiana per la triada marxista, composta per infraestructura, estructura i superestructura, o per les tres instàncies freudianes de l’aparell psíquic —a saber: l’id, l’ego i el superego—, operació que ens permet connectar clarament el rol adjudicat a cadascun dels elements urbanístics amb la trama de les relacions de producció i amb els mecanismes mentals de processament de la realitat. Així, descobrim que la infraestructura, com l’id, tot i constituir el suport indispensable de tota activitat, no resulta directament accessible, sinó que roman oculta, sempre a l’espera d’una labor ulterior d’apropiació. Per contra, l’estructura, a l’igual que l’ego, inclou la part observable de la realitat, sub-

103 jecta a unes condicions d’enganyosa transparència. La superestructura, finalment, és, com el superego, el nivell al qual s’encomana la creació de la ideologia, a la qual Freud adjudica un paper clarament repressiu, en la mesura en què es forma a imatge i semblança del superego dels pares i esdevé l’emissari de la tradició, font de tots els judicis de valor que persisteixen de generació en generació. Al capdavall, per dirho en mots d’Ernesto Laclau, «lo que la distorsión ideológica proyecta en un objeto particular es la plenitud imposible de la comunidad», mitjançant un procés metonímic susceptible d’elevar els continguts procedents d’un sector social particular a la categoria de representació de la totalitat social.

En aquest context, adquireix especial rellevància el monòlit, emplaçat sobre un pedestal al bell mig de la plaça, perquè actua com un veritable condensador, amb la capacitat de proporcionar a l’espectador la raó de ser de l’espai urbà que l’acull i alhora de legitimar tota una concepció de la vida en comú. Un cop arribats en aquest punt, resulta difícil sostraure’s a la temptació de comparar-lo amb un altre de molt més cèlebre, com ara el que apareix a la pel·lícula 2001: A Space Odyssey (1968), d’Stanley Kubrick. En tots dos casos, la seva virtut sembla ser eminentment catalitzadora, amb una diferència essencial: mentre que el monòlit de la gran pantalla actuava com un mecanisme de canvi i d’expansió de la consciència, el nostre exerceix un paper de contenció de la dinàmica social dins els esquemes (massa estrets) d’una concepció estamental de la col·lectivitat, tan nítida que difícilment

pot ser obviada. A grans trets, allò que ens ofereixen a la contemplació les dues cares del monòlit consisteix en una indigesta i anacrònica barreja de les imatges arquetípiques de la tradició local, des de l’evocació de la conquesta fins a la cristal·lització de les formes seculars de la vida de les comunitats agrícola i marinera de la Plana, tot passant per la fundació i població de Castelló. Això sí: tenint sempre bona cura de col·locar-les sota l’advocació de la Mare de Déu del Lledó, patrona de la ciutat, i procurant alhora evitar la promiscuïtat de les classes socials. No debades, el monòlit les representa amb trets clarament distintius: els notables, és a dir, els pares locals de la pàtria, ubicats fonamentalment en les parts superiors de l’escena, hi exhibeixen de manera profusa els atributs del seu poder, mentre que quan s’ocupa del poble baix —simptomàticament, relegat a la part inferior del monument— la mà de l’artista es complau sobretot en la reproducció academicista de la nuesa de les figures.

En un treball precedent, a propòsit de la ideologia distintiva de la prosa costumista del primer terç del segle XX, ens referíem a l’existència d’un «tradicionalisme oligàrquic, propi d’uns notables que s’autoproclamen tradicionalistes per tal d’usufructuar la tradició pro domo sua a través del recurs a una mística de la falsificació, consistent a invocar el fantasma d’un passat idíl·lic que caldria restaurar a totes passades». L’al·lusió resulta del tot oportuna, en tant que l’espai urbà abans descrit, per si encara no havia quedat prou clar, consagra de forma definitiva la legitimació per la tradició com la

104 via triada pels notables castellonencs de cara a l’acompliment de la dominació política. Max Weber la definia com aquella que «descansa en la creença quotidiana en la santedat de les tradicions que regiren des de temps llunyans i en la legitimitat dels assenyalats per aquestes per tal d’exercir l’autoritat», tot contraposant-la a la dominació de caràcter racional i a la de caràcter carismàtic. Com és obvi, aquesta opció no ha estat pas innocent ni casual. El tema desborda l’abast limitat d’aquest paper, però podem apuntar, ni que siga de passada, que la seua causa més probable té a veure amb la impossibilitat de continuar apel·lant per més temps, a partir de la Transició, a la modalitat de dominació carismàtica imperant al llarg del franquisme.

Lògicament, això no explica perquè l’adveniment de la democràcia no va donar pas a una dominació de tipus racional, basada en el dret, la igualtat d’oportunitats i la impersonalitat de les relacions administratives, però totes les sospites apunten que el factor determinant de la tria guarda una relació directa amb les possibilitats que la legitimació per la tradició oferien als sectors socials en el poder de cara a la prolongació de la seua dominació per d’altres mitjans —per dir-ho amb la coneguda frase de Clausewitz.

La galeria de les estàtues La importància atorgada dins la nostra argumentació a l’espai de la plaça de Santa Clara i, en particular, al seu monòlit identitari, no resulta pas exagerada, tenint en compte que constitueix la cristal· lització més concloent del discurs de la Transició en matèria d’identitat local, tal com va ser concebut durant els anys de la majoria socialista a l’Ajuntament —presidits per la política conservadora i castellanitzant d’Antonio Tirado—, tot i que ha aconseguit la

Castilgone… a la riba de la mar seua apoteosi gràcies a la posterior hegemonia del PP. En més d’un sentit, podríem afirmar que l’esmentat monòlit suposa la rèplica contemporània al que va significar per al Castelló d’abans de la guerra l’obelisc del passeig Ribalta, a més de proporcionar el model de les successives representacions que la tendència predominant en l’estatuària local ha encunyat del caràcter de la ciutat i els seus habitants. En concret, s’hi poden observar dues maneres de plasmar-lo, per a les quals proposem, respectivament, la denominació de mítica i castissista, per bé que dins d’aquesta última caldria distingir, al seu torn, entre un castissisme hiperrealista i un altre de naïf.

Ens referirem, en primer lloc, a la tendència mítica, en el si de la qual es conjuminen els motius procedents del gran relat legitimador renaixencista basat en la Reconquesta, a través de la lectura folklòrica que en fa el discurs magdalener, amb aquells altres que deriven de la versió llegendària dels orígens de la ciutat tal com apareix al Tombatossals de Josep Pascual Tirado. En realitat, en cap dels dos casos no sortim de l’àmbit tel·lúric, de l’evocació de les arrels que, com hem vist més amunt, constituïa el tema omnipresent del monòlit de la plaça de Santa Clara. Pel que fa a la representació del seu vessant diguem-ne «historicista», l’estatuària dels darrers anys ha incorporat a la secular efígie del rei en Jaume el bust de na Violant d’Hongria, ubicat a la plaça del mateix nom, així com la figura del moro que forma part del conjunt ornamental de la Glorieta dels Moros d’Alqueria. L’erecció d’aquests monuments té en comú el fet d’haver estat promoguda per dues de les associacions festeres més notòries, com ara els Cavallers de la Conquesta i la colla Moros d’Alqueria, que s’hi autohomenatgen, respectivament, mitjançant el recurs a la reproducció d’un (pretès) bust de l’esposa de Jaume I i d’una versió de la indumentà-

105 ria musulmana similar a l’emprada pels membres de la colla durant la desfilada del Pregó. Es tracta, convé remarcar-ho, de modalitats de representació vicària, a través d’un altre, el propòsit últim de la qual no es troba tant en l’exaltació de figures o col·lectius històrics concrets com de les associacions que se n’han apropiat la imatge en el si de la festa. Amb l’agreujant que l’escultura patrocinada pels Moros d’Alqueria no reprodueix ja una figura humana, sinó tan sols una mera vestimenta, buida de contingut. Ens trobem, doncs, amb una mena d’al·legoria, impúdica i involuntària alhora, del discurs dels colonitzadors respecte dels colonitzats, als quals esborra darrere la màscara de l’estereotip.

El vessant «llegendari» de la tendència mítica va trobar una plasmació primerenca, encara discreta, en els tres plafons inserits a la façana de l’edifici de les oficines municipals, ubicat a la plaça Major, però més tard ha estat el motiu de dues escultures de grans dimensions, el Tombatossals i l’Arrancapins de Melchor Zapata, que amenacen amb proliferar si s’acompleix finalment el projecte municipal de dedicar un monument a l’efígie de cadascun dels protagonistes de la rondalla de Josep Pascual Tirado. Això sí, mentre que de l’escriptura de l’autor castellonenc es desprenia una imatge del món casolà de caire conservador, però relativitzadora i sorneguera, expressió —per dir-ho amb mots de Lluís Meseguer— de «les perplexitats, inseguretats i incomoditats sentides pels sectors llauradors davant l’immens canvi social i cultural que substituïa la tra-

dició ruralitzant per la modernitat urbana»; en la representació que en fa Melchor Zapata no hi ha lloc per a l’humor i la ingenuïtat, sistemàticament reemplaçats per un llenguatge grandiloqüent i brutal, deutor en més d’un aspecte de l’estètica feixista. (No debades, aquest mateix artista és també autor de l’Homenaje de Castellón al toro bravo, obra situada davant l’antiga estació de Renfe, on la representació de l’animal al·ludit guarda una estreta semblança amb el símbol més difós de l’extrema dreta espanyola, concretat en el bou d’Osborne.) Ara bé: sembla com si els personatges de Pascual Tirado haguessin decidit resquitar-se de la descontextualització, tant del relat com de la llengua originals, duta a terme per la traducció escultòrica, pel procediment irònic d’erigir-se al seu torn en una al· legoria tàcita de la conducta depredadora de la classe dominant, basada en l’especulació urbanística i la devastació del territori, la qual, gràcies a aquests monuments, apareix per fi reproduïda amb tota la càrrega d’irracionalitat, violència i barbàrie que li és inherent.

En contrast amb els propòsits de l’estatuària mítica, la castissista presta atenció a les facetes folklòriques de la vida urbana tradicional, amb especial atenció als costums i les figures pintoresques. El vessant més nombrós d’aquesta tendència consisteix en el que hem designat com a castissisme hiperrealista, entre les mostres més destacades del qual podem esmentar, entre altres, La señora del mercado, La ofrenda a la Mare de Déu del Lledó, El niño del biciclo, El abuelo con el niño, totes elles de Carlos Vento, així com El triador, de Jere —veritable paradigma de publiescultura,

106 ubicada a la rotonda de l’avinguda de l’Alcora—, els monuments al llaurador de la plaça de Fadrell i la plaça de la Pau o l’homenatge als dolçainers i tabaleters de la plaça de l’Olivera; tot i que no podem oblidar tampoc l’aparició d’un castissisme naïf, representat per les escultures de Ripollés, sobretot per l’Homenaje al FILAÓR y MENAOR (sic) de l’Hort dels Corders. El tret principal compartit per les dues tendències radica en la monumentalització d’oficis ja desapareguts, tradicions festives i sectors de la població al marge de l’activitat productiva. Significativament, dins d’aquest repertori s’hi troba a faltar la presència de l’homo economicus, encarnat pel vir laborans. La seua omissió constitueix el testimoni implícit d’una mentalitat que es resisteix a l’exhibició de les relacions reals de producció, en la mesura en què les considera un tema poc «noble», sempre indigne de ser tractat, si no és sota la cobertura eufemística de l’al·legoria —tal com s’esdevé amb el Mercuri ubicat en la rotonda enfront de la Cámara de Comercio—, o perquè el fa aflorar un lapsus estètic, com en els exemples, abans ressenyats, del Tombatossals i l’Arrancapins de Melchor Zapata.

Comentari a part mereixen, ateses les seues peculiaritats, les dues escultures de Ripollés que s’adscriuen a la tendència castissa, aportant-hi alhora un marcat sabor naïf, a saber: la del jardí de l’Hospital Provincial i l’abans esmentat Homenaje al FILAÓR y MENAOR. En contrast amb d’altres obres de l’autor ―en especial amb la magnífica escultura en ferro procedent de materials de desguàs, ubicada a l’entrada del Planetari― aquests conjunts monumentals resulten molt reveladors de la concepció de la modernitat sustentada pels nostres governants, caracteritzada per una sensibilitat típicament provinciana que —per dirho amb mots de Fernando Pessoa— percep «a artificialidade do progresso, mas por isso mesmo o ama. Para

Castilgone… a la riba de la mar o seu espírito desperto, mas incompletamente desperto, o artificial novo, que é o progresso, é atraente como novidade, mas ainda sentido como artificial. E, porque é sentido simultaneamente como artificial é sentido como atraente, e é por artificial que é amado. O amor às grandes cidades, às novas modas, às “últimas novidades”, é o característico distintivo do provinciano».

Tot plegat, dota a aquestes obres d’una maliciosa ingenuïtat, d’un irònic sentit de l’humor que, en principi, semblarien apuntar cap una interpretació crítica dels motius representats, si no fos perquè la grandiloqüència barroera de la factura i els seus elevats costs econòmics ho desmenteixen radicalment. I és que la ironia és també sovint qüestió d’escala.

A diferència de l’escultura tradicional, dedicada per regla general a preservar la memòria de figures insignes, les escultures que acabem d’examinar giren al voltant de la il·lustració plàstica d’un discurs, raó per la qual defugen la representació de persones concretes i prefereixen triar com a motiu els tipus populars, els ninots indultats d’un passat que, en una autèntica demostració de casquería ideològica, és evocat com a entrañable. Deixant de banda les múltiples consideracions que aquest passat podria merèixer —l’advocat del diable hi ensumaria de seguida la referència subliminar al franquisme—, l’aspecte més eloqüent de l’estratègia representativa de l’estatuària castissista té a veure amb la recontextualització de certs estereotips humans «tradicionals» i la seua posada en escena en el marc de la societat actual. Per aquest costat, resulta difícil esquivar el record dels tipus ideals weberians, per bé que en un sentit estricte aquestes escultures remeten més aviat a una concepció impersonal de l’individu —a l’estil del Man (traduïble pel català ‘hom’) de Heidegger—, definida per l’existència inautèntica, l’alienació i la submissió a l’etologia catòlica o al què

107 diran. Es tracta de la nova pedagogia social dels governs municipals conservadors que, per contrast amb el personalisme exemplaritzant, característic dels monuments escultòrics d’abans de la guerra, no pot exhibir les seues figures emblemàtiques amb cara i ulls, perquè això equivaldria a incórrer en l’apologia sense embuts del feixisme, actitud desaconsellada per la prudència democràtica més elemental.

En el seu lloc, ha optat per l’apologia de l’home-massa, membre d’una comunitat constituïda, no per ciutadans crítics, capaços d’exercir l’autodeterminació i d’exigir respecte cap a les seues diferències, sinó per un col·lectiu obedient i indiferenciat de súbdits exemplars, conformats a imatge i semblança del tradicionalisme dominant.

Cloenda

A punt de finalitzar la redacció d’aquestes pàgines, hem rebut una carta bilingüe de l’alcalde de Castelló, Alberto Fabra, tramesa amb motiu de la inauguració, a la cantonada del carrer de Navarra amb el carrer de Bayer, de l’escultura El sereno, de Carlos Vento. Hi llegim que, amb aquesta aportació, l’autor «completa una sèrie d’obres que van de la fragilitat a la quotidianitat, passant per la intimitat. És una manera de ser testimoni del seu temps en una societat en plena transformació». Res més lluny de la realitat, tanmateix. Per començar, la figura del sereno, a l’igual que la de la major part de les escultures escampades per la ciutat durant les alcaldies del PP, representen maneres de

viure cancel·lades de forma definitiva per la modernització i, com a tals, aptes només per donar testimoni de la ideologia analgèsica que s’hi encarna. De fet, la seva funció sembla ser per damunt de tot evasiva: voldrien fer oblidar la sordidesa urbanística del Castelló actual per la via d’emmascarar-la mitjançant el recurs a la sordidesa del Castelló d’èpoques passades, procediment que permet descobrir el contuberni existent entre les dues. Remarqueu, ni que siga de passada, la vacuïtat subjacent a l’operació. Si una sola idea ha d’aprofitar per tapar-ho tot és perquè, en realitat, no constitueix ben bé cap idea, això és, cap eina al servei del pensament, sinó que la seua funció és tota una altra. En el nostre cas, actua sens dubte com una mena d’espill que retorna, no la imatge exacta de qui el contempla, sinó el doble deformat que li correspondria d’acord amb els patrons identitaris ortodoxos. Es tracta, en d’altres mots, d’ancorar la mirada de l’espectador en una identitat estable i estabilitzadora.

La galeria de les estàtues esdevé així una galeria d’espills: la ciutat com a espectacle. Però quina mena d’espectacle? L’alcalde al·ludeix en la seua carta a un «Pla d’Embelliment» destinat a fer «que els carrers, places, avingudes, parcs, jardins i rotondes de Castelló siguen un museu a l’aire lliure i oferisquen a les seues ciutadanes i ciutadans i a les persones que ens visiten una àmplia oferta cultural». D’entrada, caldria assenyalar que aquesta oferta cultural difícilment pot ser qualificada com a «àmplia», a la vista de la monotonia dels continguts. En tot cas, la idea mateixa de transformar Castelló en un museu a

108 l’aire lliure revela tàcitament el caràcter equívoc de la proposta, en la mesura en què no aclareix a quina mena de museu fa referència. El lector innocent pot donar per suposat que es tracta d’un museu d’art, però la prudència més elemental aconsellaria no precipitar-se en les conclusions. El govern municipal s’ha encarregat de patrocinar-ne ja un parell durant els tres darrers lustres, ubicant-los en sengles edificis «emblemàtics» i dotant-los amb el generós pressupost distintiu d’aquestes institucions oficials, que es complauen a oficiar els rituals de les (pseudo)avantguardes. Hi ha motius de sobres, doncs, per creure que el projecte de museu a l’aire lliure s’especialitzarà sobretot a albergar quincalla etnogràfica insubstancial, el repertori complet del castellonerisme, escudellat per un art d’extrema reraguarda. Comptat i debatut: esdevindrà el parc temàtic per on deambulen els zombis entranyables de la tradició, embadalida en una perenne gratificació autista.

Bibliografia ARCHILÉS, Ferran (2006a): «“Hacer región es hacer patria”. La región en el imaginario de la nación española de la Restauración». Ayer [Madrid], núm. 64, pp. 121-147. ―(2006b): «La ciutat i la memòria: Castelló, la (improbable) capital de la Plana». Saó [València], núm. 305, abril, pp. 18-20. ―(2007): «La identitat local de la ciutat de les Normes. Patriotismes locals i valencianisme polític a Castelló (c. 1900 – c. 1932)». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (eds.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, pp. 57-79. ―(2008): «Els usos de la història. El mite de la Guerra de la “Independència” i la construcció d’identitats nacionals». Saó [València], núm. 329, juny, pp. 25-27.

ARCHILÉS, Ferran & SEGARRA, Josep Ramon (2005): «Renaixença i identitat regional: Constantí Llombart i la construcció de l’imaginari regional valencià». A: ESCARTÍ, Josep Vicent & ROCA, Rafael (eds.): Constantí Llombart i el seu temps.

València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, pp. 55-76.

BILLIG, Michael (1995): Banal Nationalism. Londres & Nova Delhi: Sage Publications & Thousand Daks. Trad. catalana: Nacionalisme banal. Catarroja: Editorial Afers & Publicacions de la Universitat de València, 2006.

BURKE, Peter (2001): Eyewitnessing: The Uses of Images as Historical Evidence. Londres: Reaktion Books. Trad. castellana: Visto y no visto: El uso de la imagen como documento histórico. Barcelona: Editorial Crítica, 2005.

CONILL, Josep J. (2007a): «Els poetes castellonencs». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (eds.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, pp. 189-215.

Castilgone… a la riba de la mar ―(2007b): «Tres textos i un sol discurs, o el lluç que es mossega la llengua: Consideracions intempestives sobre la normativització al País Valencià». Ribalta: Quaderns d’aplicació didàctica i investigació [Castelló de la Plana], núm. 12, desembre, pp.

63-96. ―(2008): Submarins de butxaca: Impertinències sobre la societat, el llenguatge i els déus. Lleida: Pagès editors.

CONILL, Josep J. & QUEROL, Vicent (2006): «El futur del valencià: Un dilema (també) castellonenc». A: CARCELLER, Josep Miquel [et al.], Castelló... sostenible?.

Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, pp. 71-80.

CONILL, Josep & SALOMÉ, Anna (2007): «Tradicions que traeixen». A: CARCELLER, Josep Miquel [et al.]: De la Magdalena, la romeria. Castelló de la Plana: Associació Cultural Colla Rebombori, pp. 49-60.

DD.AA.: AltreCastelló. Pàgina web amb informació alternativa sobre la ciutat i la seua història. En línia: <www.altrecastello.com>.

DEBORD, Guy (1967): La société du spectacle. París: Éditions Gallimard. Trad. castellana: La sociedad del espectáculo. València: Pre-Textos, 1999.

GASCÓ, Antoni (2007): «La música, l’arquitectura i les arts plàstiques en el Castelló del primer terç del segle XX». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (eds.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, pp. 107-121.

GIMENO BETÍ, Lluís (2006): Panorama sumari de les lletres valencianes: Escriptors castellonencs dels segles XII al XX. Castelló de la Plana: Societat Castellonenca de Cultura.

HALBWACHS, Maurice (1925): Les cadres sociaux de la mémoire. París: Librairie Félix Alcan. Trad. castellana: Los marcos sociales de la memoria. Barcelona: Anthropos Editorial, 2004.

LACLAU, Ernesto (2002): Misticismo, retórica y política. Buenos Aires: Fondo de Cultura Económica de Argentina.

LANDOLFI, Tomasso (1962): «Los contrafuertes de Frosinone». A: LANDOLFI, Tomasso (1975): Le più belle pagine di Tommasso Landolfi. Milà: Rizzoli Libri.

Trad. castellana: Invenciones. Madrid: Ediciones Siruela, 1991, pp. 254-258.

LEFEBVRE, Henri (1970): La révolution urbaine. París: Éditions Gallimard. Trad. castellana: La revolución urbana. Madrid: Alianza Editorial, 1972.

LOTMAN, Iuri M. (1985): «Pamiat’ v ul’turologuicheskom osveshchenii». Wiener Slawistischer Almanach [Munic], núm 16, pp. 5-9. Trad. castellana: «La memoria a la luz de la culturología». A: LOTMAN, Iuri: La semiosfera I: Semiótica de la cultura y del texto. Madrid: Ediciones Cátedra, 1996, pp. 157-161.

MARTÍ, Manuel (2005): «Ser de Castelló: a propòsit de la identitat local en l’època contemporània». Boletín de la Sociedad Castellonense de Cutltura [Castelló de la Plana], vol. LXXXI, juliol-desembre, pp. 643-650.

MESEGUER, Lluís (1988): «Estudi introductori». A: PASCUAL TIRADO, Josep: Tombatossals. València: Tres i Quatre, pp. 7-84. ―(2003): Castelló literari: Estudi d’història cultural de la ciutat. Castelló de la Plana: Universitat Jaume I & Diputació de Castelló.

ORTEGA Y GASSET, José (1921): «Meditación del marco». A: ORTEGA Y GASSET, José (1966): El espectador, vol. III-IV. Madrid: Editorial Espasa-Calpe (col.

“Austral”, núm. 1407), pp. 109-118.

PESSOA, Fernando (1932): «O caso mental português». Reed. a: PESSOA, Fernando & LEAL, Raul (2007): «O caso mental português», de Fernando Pessoa seguido de «A loucura universal», de Ral Leal. Lisboa: Padrões Culturais Editora, pp. 17-34.

PIQUER, Adolf (2007): «Narrar abans dels quaranta. Un terç de segle de joventut literària». A: PALOMERO, Josep & MESEGUER, Lluís (eds.): n32: Els escriptors castellonencs del primer terç del segle XX i les Normes del 32. València: Acadèmia Valenciana de la Llengua, pp. 217-231.

WEBER, Max (1922): Wirtschaft und Gesellschaft. Grundiss der Verstehender Soziologie. Tubinga: I.C.B. Mohr (Paul Siebeck). Trad. castellana: Economía y sociedad: Esbozo de sociología comprensiva. Mèxic: Fondo de Cultura Económica, 1944.

109

Homenatge ˜ Josep Miquel Carceller Dols ˜ urant una setmana ha plogut sense mesura a tota la Plana, com si la natura li haguera volgut dedicar un sentit i majestuós homenatge a l’aigua. La pluja ha desafiat els registres pluviomètrics històrics i la memòria dels més vells; ha obert els noticiaris de les cadenes de ràdio i de televisió locals; ha omplert les portades dels periòdics escrits i digitals de la comarca; s’ha fet ama i senyora de mil i un comentaris per la xarxa informàtica –amb tots els graus de l’estupidesa, la sensatesa, la ignorància, la saviesa i el tarannà de la humana condició– ha inundat les converses, els xats d’internet, els missatges dels telèfons mòbils, els carrers mal dissenyats i els altres també, les places i els parcs, els camps de tarongers abandonats, la gespa verda i groguenca del Castàlia, la marjal sense anguiles ni granotes, les carreteres, les rondes i els camins, vells i nous; ha evidenciat que cal millorar el clavegueram, el sentit comú de més d’un i d’una i la planificació urbanitzadora dels representants del poble sobirà.

Els núvols plovedors demanats i desitjats tantes vegades, han deixat, després del seu perllongat pas, ràbia, greuges, desconsol i pàrquings soterranis i baixos de locals convertits en piscines no volgudes.

Molta feina afegida per al despatx de la companyia d’assegurances on treballes fa més de vint anys, vas pensar mentre contemplaves la taca d’humitat que anava fent-se gran a la blanca paret tan coneguda i dibuixava una mena de figura humana espectral, prop de la finestra que et distrau diàriament de la rutina dels papers. D’aquella ombra verdosa destacava una mena de braç que s’estirava com si volguera agafar la fotografia aèria que mostrava el centre històric de Castelló. Abans de tancar la jornada, vas despenjar la gran imatge emmarcada, li vas netejar el vidre i la vas deixar al costat de l’ordinador nou de trinca que et van instal·lar el mateix dia que el diluvi es va iniciar. Vas apagar el llum i ja al carrer la ventada va fer inútil el vell paraigua heretat de l’avi. Quan vas arribar al portal de la casa centenària, on vius i vas nàixer, anaves xopat fins al moll de l´os, tot i que solament havies hagut de caminar un centenar de metres, sortejant els bassals, de més d’un pam, que es menjaven la vorera de rajoles roges i esvaroses.

110

Hui el sol, finalment, ha pogut obrir-se pas entre la nuvolada tan fosca que li ha barrat el pas tants dies i ha començat lentament la llarga feinada d’eixugar i de guarir la ciutat mullada, ferida d’aigua, la ciutat que puja persianes, obri finestres i estén les bugades als terrats que novament projecten ombres i reben la visita d’estols d’oronetes, arrauxades, excitades i juganeres que baixen i s’empaiten tan de pressa que no pots seguir-ne el batre de les ales, com un drap negre que amenaça tacar els blanquíssims llençols que encara no has acabat de penjar als estenedors de fil d’aram, amb les mateixes agulles de fusta revellida que te servien de joguet quan eres petit. Tanques la porta, que ajusta malament, i la xiscladissa alegre dels ocells desapareix a mesura que baixes els graons de l’estreta escala de caragol i ja no escoltes res quan veus de reüll la mare, amb cabells blancs i bata negra, que feineja a la cuina.

Ixes al balcó i, en un acte reflex, butxaqueges cercant el paquet de cigarretes, abans d’adonar-te que fa quatre mesos, els mateixos que té l’any, que no fumes. Mires cap al nord, encara confós i decebut i veus, ben a prop, la cuculla triangular, amb teulada esmaltada de blau, que remata la torre octogonal del Fadrí –“cap de guaites, ..., brot de la soca,...de cançonera testa...far i estel”– que tens al tocar d’una curtíssima passejada o d’una de les moltes corregudes que vas fer quan eres un infant entremaliat. Al carrer, uns pardalets –vileros, per allò de la vila, teuladins, per allò de les teules– han representat la mateixa escena que hagueren protagonitzat uns avantpassats seus de l’època fundacional de Castelló. Han esperat que se n’anara un gat i desplaçant-se a botets, han passejat la seua indiferència, grisa i terrosa, tot netejant la vorera, de les restes de menjar que ha deixat el felí que ha senyorejat l’espai durant una

Castilgone… a la riba de la mar hora ben llarga. Els pardals sembla que canten “Jau, jau! Gira’t i jau!” i, efectivament, et gires perquè un refilet molt proper et distrau i et fa mirar darrere teu. A la dreta en un raconet hi ha un niu de fang i una cria d’oroneta sembla demanar-te els insectes que la mare, segurament alguna de les que fa una estona dibuixava una coreografia lenta i elegant dalt al terrat, tarda més del que és habitual a portar-li.

Potser estorbes i hauries de fer-te fonedís per permetre l’accés de la mare? O és el pare qui hauria de venir? Francament ho desconeixes, mai no has estat especialment interessat en qüestions d’ornitologia i no recordes haver llegit res sobre la qüestió de qui és el progenitor d’aquesta espècie que nodreix les cries o de si són tots dos.

Tot plegat et porta al cap l’episodi de l‘oroneta que el rei Jaume va deixar fent la viu viu arrecerada dins del niu al Llibre del Fets, a la Crònica del Rei Conqueridor, com ell es presenta en el relat que en clau autobiogràfica dóna una visió personal egocèntrica i providencialista de la història, justificant els seus fracassos, reivindicant els èxits. Rei conquistador de terres, regnes, castells, dones i voluntats. Rei cristià, però no sant. Rei colonitzador que reparteix terres, que funda viles, com la teua, penses. Rei legislador, reformador, organitzador i constructor.

Des del balcó ple de testos que reben agraïts els rajos del sol que havia estat de vacances la darrera setmana, t’esforces a recordar la primera vegada que vas llegir aquest clàssic de la literatura medieval en català, aconsellat per un bon mestre d’història que vas tenir al Ribalta. El vas llegir molt a poc a poc, amb dificultat i consultes contínues al diccionari. Eres molt jove i corrien els temps que corrien. Ningú no t’havia ensenyat a llegir en la llengua que parlaves i et va resultar dificultosa la lectura d’aquella edició

111 de l’Editorial Selecta de fa trenta i molts anys que conserves i ocupa un lloc destacat en la immensa biblioteca que tu vas començar i que ara tapissa les parets de la casa pairal, on ja només quedeu la mare i tu. Entres al dormitori, tanques la porta del balcó i t’acostes a la llibreria on s’arrengleren els volums d’història i cerques aquell llibre. Quan ja el tens a les mans, escoltes una xiscladissa i el vidre ben net et deixa veure dues oronetes que s’han fet ames de la barana de ferro negre i antic, on encara no feia ni un minut es repenjava el teu cos. Obris el llibre i passes les pàgines esgrogueïdes i subratllades. El que cerques, saps que has de fer-ho en els capítols on el rei narra les seues cavalcades per terres de la Plana, quan ja Borriana s’havia rendit, i pocs mesos després, a la tardor d’aquell 1233, també s’havia guanyat el castell de Castelló, el de la Magdalena (el Castelló de Borriana que s’esmenta a la Crònica) ho trobes aviat, per- Antoine Noetinger (2007) què a més és una de les frases que tens subratllada: “E fom a Borriana, e, quan venc que en volguem llevar la host, una oreneta havia feit niu prop de l’escudella en lo tendal, e manam que no en llevasen la tenda tro que ella se’n fos anada ab sos fills, pus en nostra fe era venguda” Lliges el fragment en veu alta, com si volgueres encetar una conversa amb les oronetes, però la màgia s’esvaís abans de començar i l’únic que aconsegueixes és que ta mare et pregunte què vols creient que parlaves amb ella Vols algunes coses, però ninguna te la pot

donar la mare que en uns minuts t’agafarà del bracet i, elegant i senyora, tota de negre i enjoiada, farà que l’acompanyes al mercat i que faces d’espectador d’excepció en tot el cerimonial que protagonitza de salutacions, regatejos, tafaneries i exclamacions. És dissabte i en acabar la compra ritual que ara és setmanal i abans, durant molts anys, va ser diària, tornaràs a casa i guardaràs al rebost i a la nevera les fruites, les verdures, la carn, la morralla i les sardines. Mentre la mare prendrà una infusió i farà petar la xarrada amb unes amigues també viudes, asseguda en una de les moltes taules dels barets de la plaça de Santa Clara, protegida per uns grans para-sols dels excrements dels coloms que caminen confiats pels bassals i beuen i es veuen reflectits i alcen el vol quan uns xiquets els empaiten i quan altres que juguen a futbol s’interposen en el seu camí i els confonen amb la pilota.

Engegues l’ordinador, encens l’aparell de ràdio, poses la mà dreta damunt el ratolí i, davant la pantalla personalitzada amb la darrera fotografia que t’ha enviat la filla, dubtes entre endinsar-te en el món imprevisible i infinit de la navegació internauta o seguir escrivint la novel·la que a força de correccions mai no acabes, la novel·la que vas començar com a teràpia receptada per la psiquiatra, quan la perplexitat per l’abandonament va esdevenir desesperació i la depressió va amenaçar d’embolcallarte amb el seu mantell fred, teixit d’angoixa. En un

112 rampell, però, canvies d’opinió, ho apagues tot i decideixes passejar pel teu barri en el mateix moment que sona un mòbil a l’habitació de la mare. És el d’ella i és ella que truca amb el d’una amiga i vol quedar-se tranquil·la que no l’ha perdut i aprofita per demanar-te que poses l’olla al foc, a foc lent, puntualitza. A la tauleta de nit, al costat del mòbil està l’exemplar de la Bíblia que la mare deu saber-se de memòria. L’obris per on està el marcador i es troba amb l’inici de l’Evangeli segons Mateu: “...Abraham va ser el pare d’Isaac; Isaac, de Jacob; Jacob de Judà...; Jessé va ser el pare de David, el rei. David va ser el pare de Salomó...; Salomó va ser el pare de Roboam;...Matan, de Jacob i Jacob va ser el pare de Josep, l’espós de Maria, de la qual nasqué Jesús, l’anomenat Messies. En total són catorze les generacions des d’Abraham fins a David; catorze, des de David fins a la deportació de Babilònia, i catorze, des de la deportació de Babilònia fins al Messies” Fa anys que no lliges la Bíblia, però recordes que aquest passatge t’interessava força: La tirallonga de noms, la genealogia, el fil d’unió, els sentiments de sang, l’herència, la història lligada, recordada, documentada, la curiositat innata dels humans per saber d’on venim,... Tu ho havies intentat però no havies pogut passar de cinc generacions ni per la branca de la mare que semblava tenir arrels profundes a la Plana, ni per la del pare que es perdia per la zona dels Ports. Cap dels cognoms que portes, ni el de les cinc generacions que controles està entre la llista dels que portaven els primers repobladors de Castelló, ni Riba, ni Mir, ni Santadigna, ni Benviure, ni Barberà, ni Martorell, ni Alegret, ni Carbonell, ni Ros, ni Desclot, ni Gascó, ni Amat, ni Peris, ni Nebot, ni Nomdedéu, ni Marquès, ni Roig, ni Forner, ni Oller, ni Pastor, ni Peris,... Bé, cavil·

Castilgone… a la riba de la mar les, tant se val, el cognom no fa la cosa i encara no ha acabat de passar-te pel pensament aquesta màxima manllevada d’alguna altra més coneguda, quan t’entra una rialla nerviosa i absurda i acabes plorant sense poder controlar el riure. Et rentes la cara i et pentines els cabells negres i forts que t’agrada dur curts i tallats a navalla pel barber de tota la vida que aviat es jubilarà i et plantejarà el dubte de canviar. Et fan por els dubtes, també els canvis, tot i que tant els uns com els altres els saps necessaris. Ara mateix, mentre apagues el llum del bany i te’n dus a sobre l’olor suau de la colònia que t’agrada, dubtes que cap persona empadronada a Castelló puga fer una llista semblant al de la Bíblia o al de les famílies reials i remuntar-se fins els orígens de la ciutat. No més enllà, no saps per quina raó, però ja no voldries saber més. Set-cents cinquanta anys, quantes generacions són? Trenta? Convinguem que trenta, doncs bé: trenta parelles per línia directa t’han precedit. Quina va ser la primera que va viure a Castelló.Totes haurien parlat català? La primera hauria coincidit algun cop amb el rei Jaume? Quantes d’aquestes seixanta persones haurien aprés a llegir i escriure? Quantes haurien estat amables, xarraires, dures, artistes, valentes, tendres de cor, nobles d’esperit, arriscades, imaginatives,...? Quants oficis diferents haurien tingut? Quantes de les trenta parelles s’haurien estimat de cor i de coradella? La teua hauria estat la primera a desfer-se?...

Decideixes deixar-te de cabòries i comences la passejada pels carrers, places i carrerons del teu entorn vital més proper, si fa no fa pels mateixos llocs de la vila de nova planta que va nàixer a la segona meitat del segle XIII, per les cent vint fanecades que, calculava l’arquitecte i exalcalde Vicent Traver, mesurava la primitiva ciutat. Cent vint fanecades

113 són deu hectàrees.

Deu hectàrees són com deu camps de futbol. Quinze, vint minuts de passejada tranquil·la, o mitja hora, o encara més.

Depén és clar: depén de les trobades, dels objectius, de les forces, de la meteorologia, dels obstacles, de l’enllosat, de la mirada, de les mirades.

Sempre et sorprens a tu mateix quan penses en els pensaments que sovint pugen al teu nivell de consciència.

Per exemple, t’agrada jugar amb les xifres, trobar associacions i mesurar distàncies quan camines fent servir les teues passes. Hui n’has comptat seixantanou entre ta casa i la taverna –una de les típiques i concorregudes del carrer de la Barraca, un dels pocs que no han canviat mai de nom al llarg dels segles– on ara fas aquests càlculs elementals mentre beus una cervesa, assaboreixes uns calamarsets i fulleges la premsa esportiva que explica que el Castelló té alguna possibilitat de pujar a la primera divisió de futbol i que el Barça encara en té més, ja guanyada la lliga, d’aconseguir altres títols. Al teu costat seu una dona de mitjana edat, que té una retirada a la teua ex: bruna i molt bonica, de mirada penetrant i intel·ligent. Està sola i mira sense massa interés uns fulls. Quan veu que has acabat amb el diari, te’l demana educadament i et dedica un somriure amable quan li’l passes. No l’havies vista mai, no la co-

neixes, però jugues, com tantes vegades a imaginar qui és, què és i què serà. Viuda d’un primer marit de qui n’estava molt i divorciada d’un segon que li va fer el salt, és professora de matemàtiques en un institut i ja fa anys que no l’engresca la feina, de fet ha perdut mordent i entusiasme, i se sent ridícula explicant sistemes d’equacions a xics i xiques que assisteixen a classe com condemnats a galeres.

Se sent inútil i poc preparada per fer el treball social que se li exigeix, per fer de mare, d’assistent, de policia, se sent acovardida davant d’alguns ganàpies que masteguen xiclé a classe i han fet de l’agressivitat i de la mala educació lema i bandera. S’atabala davant els ordinadors,... No! Tatxa, mentalment i li canvia el caràcter i els estudis: sí que és professora, però no de matemàtiques, sinó d’història. Sí!, sí que es troba amb alumnat conflictiu, però té una gràcia especial i un tarannà adequat per tractar aquests adolescents “de nova tecnologia” i, en tot cas, no li afecten especialment els conflictes habituals, al contrari en treu profit i l’estimulen. No té la tecnofòbia d’algunes companyes de la seua edat. Des del principi es va interessar pel món de la informàtica i, no fa massa, ha obert un blog on escriu d’història local bàsicament. Segueixes jugant a imaginar i entres en aquest blog que t’inventes: “El topònim Castelló (Castilgone

114 ripa de mare o Castilion) està documentat des de finals del segle XI (...) Durant el segle XII el topònim romanç desapareixerà de les fonts cristianes i el 1178 hi trobarem documentat un castell de Fadrell (Khadrel, Adrel,...) que amb un topònim àrab fa referència a la mateixa realitat territorial, arran de la donació que Alfons el Cast, avi del rei Jaume, fa a la catedral de Tortosa (...) La documentació cristiana dels anys posteriors a la conquesta esmenta fins a tretze alqueries escampades pel terme: Fadrell que dóna nom al districte, Almalafa, Benimahomet, Benarabe, Taixida,... “ L’entrada al bar de dos músics de carrer, que han fet un descans per omplir l’estómac amb una part dels pocs diners que acaben de recaptar, et fa tornar a la realitat i el present. El més jove porta un acordió atrotinat, té els cabells negres i la pell torrada. Diries que és gitano, un gitano romanés, decideixes, quan l’escoltes parlar amb el company, de la teua edat, però molt més maltractat per la vida. Porta a la mà un violí, que sembla bo, de manera que tu, ràpidament el tornes professor de conservatori i solista d’una bona orquestra desapareguda per qüestions polítiques i econòmiques (no acabes de decidir-te per cap de les dues i afegiges la “i”, i segurament l’encertes) que va venir ací, seguint la dona, que treballa netejant cases i tenint cura de malalts.

La professora que sap tractar adolescents complicats i que té un blog, poc visitat, on els temes d’història local són majoritaris, se’n va i s’acomiada

Castilgone… a la riba de la mar de tu amb un somriure amable i un petit gest amb el cap. Al cap d’uns segons, t’adones que a terra, al costat de l’alta cadira que ella ocupava, n’hi ha un full.

L’agafes i te’l mires. Hi ha escrites, amb bolígraf i lletra apretada i petita, frases i paraules soltes i fletxes que les enllacen. Són anotacions sobre el primitiu Castelló i les primeres dècades, sobre donacions reials, sobre usos i costums, sobre dates i personatges. Hi ha mots subratllats: muralles, banys, molins, pous, convents, forns, hostals, soterraments,...

Se t’escapa el riure, sembla que aquesta vegada l’has encertada! I si tingueres una mena de poder especial, un vident! I si fores un bruixot! I si...! Doblegues el full i te’l guardes al la butxaca de la jaqueta, t’alces, pagues, cedeixes la taula als músics de carrer que conversen en romanés i te’n vas cap a la plaça de Santa Clara, que tens a una dotzena de passes mal comptades.

Veus de lluny la taula on és ta mare i les tres amigues. Una d’elles, la més gran, fa ganxet amb fil de seda i segueix la conversa. Recordes haver llegit un conte que parlava d’una vella que feia punt de ganxo i que estava cansada de viure i li adjudiques a l’amiga de ta mare aquest paper. Més de noranta anys, salut de ferro, resignació cristiana, incomprensió pel món vertiginós que ja no entén, moltes morts al seu voltant: la mare que no va conéixer perquè va morir al sobrepart, la segona mare i la germanastra quan encara no caminava, els germans durant la guerra, el pare alcoholitzat i els fills, fins a sis, en una corrua d’avortaments i d’albats, en la postguerra; i el marit

115 després d’una baralla en un bordell i, mentrestant una xiqueta i la promesa de fer-li un mantell a la Mare de Déu, el més bonic que li hagueren teixit mai a cap marededéu, si la nena reeixia. I des d’aleshores ganxet i més ganxet, per garantir la vida de la filla, dels néts i dels besnéts. Continues parat observant, i veus com una dona de pell molt negra i una nena de pell color café amb molta llet, s’acosten a la taula i besen la dona que fa ganxet. I en la vida que acabes d’adjudicar-li elles són una néta i una besnéta i ara deurien estar ensenyant-li un retall de periòdic que explica que al poblat centreafricà, d’on és originària la néta gran de pell tan negra, que va adoptar la filla de la vella que està cansada de la vida, s’ha obert una escola que ha organitzat una ONG, on ensenyen a fer ganxet i a teixir mantells i tapets a la manera d’ací, a la manera de la dona tan anciana que fa ganxet, i els venen com artesania autòctona. I en el futur que escrius al teu cap el negoci esdevindrà pròsper i ajudarà molta gent.

Havies eixit per passejar i en una hora no has caminat encara ni cent metres, així que fas via i abandones la porxada que hi ha sota la finestra del despatx on treballes i rodeges el gran bloc de pedra calcària blanca, bruta, que hi ha al mig de la plaça. Mires el monument envoltat de grans testos amb oliveres plantades, observes les taques negres que enlletgeixen el conjunt, discutit i discutible, els nens i nenes que pugen i baixen i els coloms que cerquen menjar tranquil·lament. Intentes recordar el que vas llegir quan el van inaugurar, a finals dels anys vuitanta del segle passat i mires els dos costats, amb personatges històrics i alegòrics que sorgeixen del bloc. El que dóna al carrer Major, volent simbolitzar els anys de la fundació, amb reis com Jaume I, per suposat, i avantpassats i sucessors seus i cava-

llers com l’oncle del rei conqueridor, Nunó Sanç, el primer senyor de Castelló, el qui va atorgar la carta pobla fundacional el 1239, i clergues, com l’abat de Poblet i el de Sant Vicent de Roquetes a València que també van gaudir del senyoriu de la teua ciutat, durant la segona meitat del segle XIII, després de la nova infeudació que el rei Jaume va fer del castell de Castelló en favor de l’infant Pere de Portugal. I Ximén Pérez d’Arenós, que rep, com és ben conegut, a Lleida el permís reial, el privilegi de trasllat el 1251. Gires i mires des de la perspectiva del carrer de Vera, l’antic carrer del Giny, amb al·lusions a la Mare de Déu del Lledó, el Millars, els copatrons sant Blai i sant Cristòfol, l’agricultura, la indústria, la marineria, la romeria magdalenera, les arts, les ciències i personatges com el bisbe il·lustrat Josep Climent, la benefactora Isabel Ferrer o el notari Mas, que va proposar i patrocinar econòmicament la construcció del convent de les monges clarisses, el convent de santa Clara, en la primera meitat del XVI. El mateix edifici que va esdevenir Institut Provincial d’Ensenyament Mitjà, pocs anys després de la desamortització de 1836 i també Escola Normal per a la formació de mestres i Biblioteca Pública, sense préstecs, segons diuen les cròniques i seu primera del Museu de Belles Arts. Després la guerra va propiciar la demolició del vell casalici i l’entramat de carrers i carrerons de tot l’entorn –nascuts ben aviat, en aquells anys cinquanta, del recordat i celebrat segle XIII– va passar a ser, abans de la solució actual, un gran solar que esdevindria refugi contra els bombardejos i més tard una gran esplanada, que ja recordes i on vas jugar molt, amb un petit jardí al mig i dos espais diferenciats, i zona d’estacionament per als pocs vehicles de motor que es matriculaven al principi.

116 Camines a poc a poc i penses com hauria estat aquesta mateixa passejada fa set-cents anys i escaig, després d’una setmana de pluges tan intenses, en un Castelló de nova planta, ja completament emmurallat un segle després de la seua naixença.

T’imagines el fanguissar que hauries de superar, tot i que recordes una conferència del Dr. Sánchez Adell assegurant que Castelló estava ben preparat aleshores per les inundacions, potser més que ara tenint en compte la població i les necessitats i explicava que la vila medieval de Castelló es va alçar sobre un sòl molt pla, amb una lleu inclinació vers el llevant, cap a la mar que va facilitar l’escorrentia i a més l’existència del doble fossat, el vall i el revall, i de les “boteres” i escorredors que permetien fer eixir l’aigua acumulat al fossat. Tractes, però, de posarte en la pell d’aquells homes i d’aquelles dones, vivint en “alberchs”, en cases precàries, amb la qual cosa, quedaria la façana en tres metres i mig) Aquelles cases de la gent del poble, penses, pel que t’han dit, que serien ben poc confortables, fins i tot tenint en compte els paràmetres de l’època. Amb coberta de senill la majoria de les vegades i no de teules, amb murs de fang i palla o, com a molt de maons que treballaven sovint mans de mudèjars, No n’entens massa, però suposes que

Castilgone… a la riba de la mar l’entrada tindria l’espai o habitació més espaiosa, amb lloc per deixar el carro si calia i més endins t’imagines el menjador, com una petita cambra amb una rústega xemeneia, amb armaris de paret i l’olla que penjaria d’algun ganxo perquè la dona cuinara. I, potser, al buit de l’escala el rebost per tenir...Penses un instant i aventures a dir-te a tu mateix: farina, alls, col, espinacs, raïm, potser sardines salades, oli, pernil, cansalada.... I al fons algun corral o algun hortet. Creus haver llegit que els baixos tindrien el sòl de terra compactada i que a l’estiu es regarien sovint per refrescar tot l’habitatge. Potser alguns mercaders o artesans enllosarien la petita sala de l’entrada on tenien la botiga o l’obrador. I al primer pis els dormitoris, segurament el del matrimoni que donaria al carrer i quedaria il·luminat per finestres sense vidres, de manera que quan el fred o la pluja ho demandara caldria que estigueren tancades. Els altres dormitoris no tindrien ventilació i la mainada que només els faria servir per dormir s’aplicaria aquella màxima de “quan sigues pare menjaràs carn”. Tampoc els homes,s’estarien massa als habitatges i cercarien les tavernes o el carrer.

Camines sense cap altre criteri que no siga tractar de no ultrapassar els límits del primitiu Castelló,

117 però no és cap concurs i ningú no t’està examinant, fossar i, segles després s’alçaria el campanar i el nou de manera que no hi ha cap urgència, solament el palau municipal del segle XVIII que mires ara, amb sentiment de pertinença que t’ha augmentat darreels municipals custodiant la porta. El mires, però no rament, quan penses que s’esvaís massa en el comú entres, te’n vas cap al carrer estret dedicat al poeta dels teus conciutadans i no sabries explicar-te masAusiàs March, on va tenir el nou municipi la seua sa bé per què ara t’importa, ara que ja restes i no suprimera presó. Era, aleshores, el “carrer de la cademes en el camí de la vida, que et queden menys anys na”, la “carcelleria”. Un gos sense amo t’adreça una per viure dels que has viscut. Ara que la mort s’ha mirada trista i desvalguda, d’ulls derrotats. T’arrimes endut tants amics, tantes amigues i ja no hi penses i fuig esperitat. Et sap greu haver-lo espantat, però, com un avenidor llunyà que a tu no et pertoca. Espotser millor així, massa vegades l’hauran decebut! tàs a la plaça Major, no a la major plaça. I, com en Et pots imaginar les condicions de vida d’aquell un llampec et ve al cap aquella vesprada i la tassa gos, d’aquell animal supervivent. Et pots imaginar de xocolata que et vas prendre, jovencell estudiant la dels presos, la dels condemnats en aquella presó, dels darrers cursos de batxiller, a la casa de n’Àngel petita, segurament immunda, del “carrer de la preSánchez Gozalbo, el metge erudit que, vivia ben a só” municipal del primer Castelló. Te les pots imaprop de ta casa, quan gràcies a ginar, però no les saps i no ets l’amistat que l’avi i ell tenien, et capaç de transformar conceptes va ajudar amb els seus comencom fam, set, impotència, dotaris per preparar un treballet lor, abaltiment,... en sensacions d’història i et va parlar de la priviscudes, en sentiments teus. mitiva església de Madona Santa Tornes a tenir la boca i Maria i el solar, lògicament, es la gola seques i recordes, també, va fer més petit arran del bastiel que et va dir el metge amic de ment d’aquell primer temple i es l’avi sobre els pous que es disvan originar tres places més metribuïen pel casc urbà i que eren nudes: la que donava al nord, on competència del Consell, que es feia mercat d’hortalisses i de contractava persones que, periòfruites, la mateixa que mirava al dicament, havien de netejar-los; carrer de Cavallers, front la fai sobre la Séquia Major que anaçana del primer palau o consell va al costat de la muralla oriencomú; la que donava a l’est, a la tal, i els “omplidors” o llocs aptes mar, també dita de les Corts, que per omplir els cànters. unia en un front els palaus de la Augmentes la freqüènvila, de justícia i de governació; i cia i la llargada de les passes, la que mirava a l’oest, a ponent, Carrer d’Ausiàs March, antic “carrer de la cadena”, on deixes la vila medieval i seguon estava l’abadia, el celler i el s’ubicà la primera presó. rament passes per l’antic por-

118

Castilgone… a la riba de la mar

tal de l’aigua que s’abocava a de l’Om i la de València, al sud, la Séquia Major i per carrers respectivament. Has caminat que van ser morerals i camps per l’eix transversal, pel carrer amb molins i alqueries i t’endels Sabaters (Colom) que es camines al Museu de Belles trencava al carrer Major. T’has Arts, institució decimonònica, aturat a la porta occidental, la convenientment reconvertida i de la Fira, i a la de Sant Agusmodernitzada amb nou edifici tí, la de l’Aigua, amb la séquia força reeixit i curull de possimajor i la mar en l’horitzó. I bilitats. Has tingut sort i està la entremig, el carrer d’Amunt cafeteria oberta i pots assaciar (Alloza) i una dotzena de vies la set. Et demanes una aigua secundàries més que permeCarrer de la Mealla, seu de la colla Rebombori. amb gas ben freda. Te la serveitien l’accés als habitatges i no xen amb una talladeta de llima i l’assaboreixes com faltava algun atzucac-carreró sense eixida, potser si fóra un suc de fruites tropicals, de llocs que els recordant la petjada musulmana. Has vist amb els teus avantpassats medievals no n’havien sentit parulls tancats, les cases humils, algun palau i palauet, lar mai. No hi ha ningú més. Ja t’està bé. Cada cop esglésies i capelletes i patis i hortetes i per l’antic més necessites moments de solitud i de silenci. Més carrer de la Cassola, ara dedicat a Isabel Ferrer, has de la primera que del segon. Moments de reflexió, escoltat la Banda Municipal assajant i t’ha agradat d’introspecció, de silenci interior, de conversa inteel que sonava i al carrer dos e Mealla, ombriu, estret rior. I ara recrees la caminada solitària i silent que i tanmateix amic i acollidor, has aturat els ulls en acabes de fer per les mateixes coordenades geogràuna placa de ceràmica que diu que aquell local és de fiques, que podria haver fet algun dels pobladors de la Colla Rebombori. I, segurament, les teues sabates primera, segona o tercera generació de Castelló, per noves de trinca t’han dut pels espais que van ser el aquell espai de forma rectangular una mica desquacarrer Coll de Balaguer, que tenia fama de perillós, drada pels angles, d’uns cinc-cents metres de nord o pel carrer d’en Dolç, o de l’escola, o de l’estudi vell, a sud, d’uns quatre-cents metres de ponent a lleo dels Miquels, o d’en Miró, o de na Ponta, o pel de vant i fent ziga zaga, et sembla que no t’has deixat la juheria o el de la sinagoga, o el de la Mesquita i és cap pany per observar, cap vorera per xafar, ni cap que és ben sabut al Castelló medieval hi van conviucarrer per transitar. T’imagines mentalment el plàre cristians, jueus i musulmans. nol d’aquest espai, regular i emmurallat –el propi de Estàs acabant-te l’aigua quan comença a l’Edat Mitjana en l’orbe cristià– i el vas colorejant. sonar música medieval, música trobadoresca, proHas caminat per tot el carrer Major, més antic, i per vençal, de melodia encomanadissa, de lletres amotot el d’Enmig, els únics amb continuitat absoluta roses, de poesia cortés: “Ai! Belha dona, ab belh cors entre les portes de la muralla, que es tancaven a la benestan, de bel semblan e de gent aculhir... (Ai! Bella nit: la de l’Hospital i la de la Puríssima, al nord, la senyora, amb bell cos i graciós, de bell semblant i

119 d’acolliment gentil...) T’alces. Ixes al claustre i et rep la xiscladissa estrident, que t’agradaria apagar, dels centenars d’estornells que s’amaguen a les palmeres i els xiprers. Fa uns quants mesos, allí mateix, en un dia fred, molt fred d’hivern, vas tenir la sort de trobar-te, sense saber-ho amb el començament d’una visita guiada a l’exposició “Jaume I (12082008) Arquitectura any zero”. Gent que sabia et va il·lustrar a tu i les poques persones que formaven part del grup i et van desmuntar tòpics arrelats que identificaven l’Edat Mitjana amb època fosca i estèril per al món de les arts, i de la ciència aplicada. Construccions fetes amb rigor i ambició, solucions arquitectòniques imaginatives, geometria pràctica, l’art andalusí, la unificació de pesos i meSiensia de destrar y la sures,... I restauracions La Siensia d’atermenar. Tractat curoses, fotos excel·lents, d’agrimensura, de Bertrand maquetes remarcables. Boysset (1355-1415).

Una hora llarga que se’t va fer curta i que es va completar, abans de sopar, amb una altra igualment llarga –també gojosa i ara multitudinària– ocupada per una actuació musical, de folklore del país i música de Nadal, en clau d’humor, de l’humor més sa del poble que ve de l’antigor, no saps si per “lluminosos camins”, però sí que podries assegurar que aquesta música esdevinguda espectacle, hi va haver un temps, i ara ja no, que sorgia natural de les goles i de les mans de la gent que va viure

a les nostres comarques.

Han passat les setmanes i hui has tornat al Museu, sense la bufanda, el jersei de llana, la gorra i l’abric que vas necessitar aleshores. Tampoc estan el Betlem costumista al vestíbul, ni l’exposició temporal sobre l’evolució urbanística i els usos de la plaça del Rei al llarg del segle XX. No véns per cap de les dues, ni per xafardejar a la Biblioteca que hui està tancada. Véns per penetrar en el silenci i la solitud.

Puges a la tercera planta i l’eco de les teues passes posen alerta la jove guàrdia de seguretat, que seu a l’entrada i llig un llibre que ha de deixar quan et veu. No sembla que li faça massa feliç la teua arribada, creus detectar per la manera d’alçar-se, massa lenta per a l’energia jovenívola que desprén el seu cos que s’endevina flexible i harmoniós, sota l’uniforme marronós i asèptic, lleig, que l’empresa li ha proporcionat. Et segueix, silent, a distància prudencial, fent-se veure.

T’atures en alguns dels quadres, tantes vegades vistos, també quan estaven al carrer de Cavallers.

Els veus des de lluny i et vas apropant, com iniciant un joc, per esbrinar quina és la distància de seguretat fins on podràs acostar-te i comproves que no n’hi ha. T’entra la temptació de passar els dits per les escultures d’Adsuara o de Viciano, pels olis i les aquarel·les de Castell Doménech, de Puig Roda, de Sanchis Yago i d’altres pintors que va pensionar

120 la Diputació Provincial durant dècades. T’entra la temptació, però no ho fas òbviament. Saps que no sonarà cap alarma. O, potser sí? Saps que no hi ha càmeres enregistrant la teua solitària presència. O, potser sí? Si la guàrdia jove, de cos que s’endevina bell sobre el lleig uniforme, sabera que mai no hauries fet res que posés en perill la integritat de les obres d’art que ha de custodiar, potser hauria pogut seguir asseguda gaudint de la lectura del llibre que acabes de decidir que serà un llibre tècnic, d’enginyeria industrial, un llibre que li agrada i el que a tu et sembla més d’admirar, un llibre que entén fins al punt que gosa esmenar alguna de les teories que formula. Dónes la volta circular a la gran sala i tornes a eixir a l’escala per la mateixa gran porta de vidre per on havies entrat.

A la segona planta, repeteixes el procés de passejar lentament, metòdicament, sense cap altre visitant i d’apropar-te i allunyar-te dels quadres i escultures. Ara és un jove, alt i musculat, que vist el mateix uniforme, qui et segueix, però aquest que no dissimula l’avorriment i que ja estava dret quan tu has entrat, no et segueix el joc, no es queda mirant la mateixa obra, segons després que tu ho hages fet, com si imitara els teus moviments i volguera endevinar què penses o què sents. Al principi et costa crear una personalitat per aquest guarda de seguretat de quasi dos metres. No et seria difícil imaginar-lo cinturó negre d’algun art marcial, campió d’algun estil de lluita, jugador d’handbol o porter de discoteca a l’estiu en alguna platja de moda. No et seria difícil, però seria massa obvi. No, decididament aquell jove corpulent no és res de tot això, o sí, però també és un brillant estudiant d’enginyeria, que va un curs per damunt, de la núvia, que ara torna a llegir una planta més amunt, perquè tu acabes de baixar i ningú ja no

Castilgone… a la riba de la mar la destorba. El que importa és que tots dos s’estimen amb bogeria i seran feliços i acabaran la carrera i, en temps de crisis, sabran trobar camins i feines que els il·lusionen i els engresquen i els faran viatjar arreu del món, per retirar-se, ja ben majors, a la Barberà natal d’ell, allà al Vallés, prop de Barcelona, en una casa somniada, no massa lluny del casalici antic de Jaspert de Barberà, cavaller que va acompanyar el rei en Jaume en les seues batalles i conquestes i va tenir l’honor de ser esmentat a la seua crònica. Jasper de Barberà, avantpassat per línia directa del guarda de seguretat que estudia enginyeria i es paga el pis de lloguer i les poques despeses que pot permetre’s, amb classes particulars i el sou ben magre que li proporciona la feina al Museu. Jasper de Barberà, que quasi vuit segles després, passeja la seua herència en el codi genètic del jove que, seguint el protocol, t’ha acompanyat a distància, mentre tu contemplaves els quadres i les escultures de la segona planta; del jove, que mentre et vigilava discretament, sense tensió, pensava en la passejada que, en poc més d’una hora faria “per la riba, ben a la vora del mar”, agafat de la mà de la núvia tan bonica i tan bona estudiant com ell que t’havia acompanyat amb la mateixa discreció, a la planta superior; del jove que quaranta anys després, ja jubilat a Barberà, escriurà un llibre –a quatre mans, amb la dona, que seguirà tan bufona– sobretot el seu il·lustre familiar i les moltes coses que va aprendre del gran Sire Nicholas magistri ingenarius domini regis, Nicoloso d’Albena, un dels enginyers que també va acompanyar el gran rei i va ser afavorit per ell en recompensa pels seus serveis.

Mires el rellotge i renuncies a seguir la visita. Potser demà tornaràs i compliràs el costum metòdic i regular de visitar aquest museu i de passejar lentament pels amplis espais que hui has de deixar

121 ja, perquè la puntualitat és un valor que vas aprendre de ben petit i mai no t’ha agradat fer esperar ningú i menys la mare. Demà tornaràs, segurament, i el matí del diumenge s’amararà de pau i de bellesa i l’art antic, tan valencià, de la ceràmica se’t mostrarà, novament, ufanós, i gaudiràs, com sempre, de les peces medievals de reflex metàllic, dels taulellets de l’època jaumina, i de la molt noble, de factura exquisida i pròpia de taules i d’estances senyorials, que va venir després. I tornaràs a capbussar-te en l’arqueologia i l’etnologia: el passat més llunyà i el més proper, les continuïtats, els canvis, les tecnologies, les tradicions culturals, els oficis, l’art de la subsistència,... amanit amb textos bilingües, amb vídeos i recursos multimèdia i interactius,...i el passeig silenciós, i les parades rituals i aquell salonet amb butaques i pantalla tan gran, amb imatge d’alta definició i veu vellutada que l’explica i complementa.

Ixes del Museu i camines d’esma, maquinalment, cap a casa, pels carrers coneguts, seguint l’itinerari que acostumes, gairebé sempre fent la marrada que t’acosta al Conservatori –tot passant a la vora de l’Espai d’Art, on, darrerament, gaudeixes d’un molt bon cicle de cinema francès– Pel Conservatori (per què s’anomena així els centres reglats d’ensenyament musical, et preguntes) que, sovint, et regala melodies i ritmes, provatures de novells músics, com ara les notes vibrants, ben conjuntades, fetes cançó que no coneixes, que s’escolen per la finestra entreoberta de l’aula on habiten els instruments de percussió i les macetes, i els bastons, les baquetes i els martells, les mans amigues que els tustaran i els picaran, que provaran de convertir en música els cops. I cinquanta passes ben comptades més enllà, la princesa de cabells d’or que és l’arpa, et farà aturar una estona i recordar els versos del gran

Costa i Llobera: “La jove prengué l’arpa i tremolosos els sons primers com a gemecs sonaven”. No coneixes la peça, però et recorda el CD d’amors i de cançons medievals que acabes d’escoltar al Museu.

Ben bé aquesta música podria haver alegrat algun dels jorns de l’agitada vida de la reina Elionor de Castella –segona esposa del rei Alfons, conegut pel Benigne, besnét del Conqueridor– d’aquella dama que va ser senyora de Castelló, allà pel segle XIV i personatge important de l’òpera “Vinatea” de l’enyorada Matilde Salvador.

Et deixondeixes sense massa ganes i reemprens la tornada cap a casa. Quan passes pel costat del bust dedicat a na Violant d’Hongria, els dolços compassos musicals de l’arpa ja no et són audibles.

Si pogueres retrocedir en el temps al segles XIII o XIV tindries ben a prop la torre cantonera del migdia, que mirava al sud, per la part més acostada a la mar. Tindries al tocar d’un cop de pedra la muralla i potser hauries de fixar-te per no caure dins la Séquia Major on endinsar-te al bell mig de la balleste-

122 ria o del bordell, però ara ets a la plaça dedicada a la segona esposa del rei Jaume, a la paret de la parròquia de sant Vicent Ferrer, la paret amb el mural ceràmic que dibuixa el privilegi de trasllat. Una altra melodia, que també enganxa, que també s’enrosca a les entranyes, ix de l’acordió atrotinat i del violí que sembla bo, que duien la parella de romanesos que havies vist feia unes hores. T’uneixes al petit grup que els escolta quan ja la cançó està arribant a la fi. Les darreres notes donen pas a uns tímids i escadussers aplaudiments, que no van acompanyats per la recaptació que els dos músics haurien desitjat.

Quan t’acostes per dipositar unes monedes a la funda del violí que hi ha al terra, tropesses amb una joveneta de pell negra que se t’ha avançat i que somriu, sense vergonya, al jove músic de trets agitanats. A poc metres, asseguda en un dels bancs de fusta, una de les amigues que havies deixat compartint taula i conversa amb ta mare, la de més edat, l’àvia de salut de ferro, que creu que ja ho ha fet tot en aquesta vida, fa ganxet i mira condescendent la besnéta d’arrels africanes, que riu exageradament davant els comentaris picardiosos del jove músic de l’Europa oriental.

Cinc minuts després, dues-centes setantaquatre passes llargues després, tres salutacions ràpides sense aturar-te després, una frase dolceta i amorosa collida al vol d’una jove mare a la seua filla després –frase en valencià que et sorprén i fa trontollar un poquet el teu molt gran escepticisme– , dues idees que et semblen bones per desencallar algun capítol de la novel·la que tant et costa acabar i un record sobtat a la pel·lícula “Passeig per l’amor i la mort” de John Huston després,... passes davant la porta de la sala d’exposicions de la Fundació Dávalos-Fletcher, just en el moment que una dona

Castilgone… a la riba de la mar ix distreta, tropessa amb tu, t’abraça per no caure, barboteja una disculpa i tu un “perdó”, et mira, la mires, et reconeix, la reconeixes, et somriu, li tornes el somriure, et separes un poc i traus el full que ella havia perdut, li l’allargues i saps, en eixe moment saps, sense dubtar-ho que la tornaràs a veure i que aquesta dona que explica història, formarà ja part de la teua història fins el final.

Alces el cap i mires com un estol d’oronetes vola lentament, amb suavitat, i coreografia una dansa antiga, lenta i elegant, com d’homenatge.

123

124

Castilgone… a la riba de la mar

Joan Tall i Net

BOTXÍ Màxima eficiència, eines afilades i esterilitzades Comproveu-lo Carrer de les Forques

Francesc Roures i Alzina CARBONERIA Subministrador de Pere Botero Camí de l’Avern

Serafí Jupetí i Vellut SASTRE Especialitat en hàbits. Proveïdors de Monsenyor el Bisbe i de tota la canongia catedralícia Grans descomptes en roquets de capellà Placeta de l’Església junt a la casa Abadia

125

Ferreria de Ferran Ferrer FERRADURES, FERRATGES, FERRALLA, FERRAMENTES I FERROS

Carrer de la Forja

Dura-Lex ADVOCATS – NOTARIS – PICAPLETS

Especialistes en casos de PPP (Putes, Pobres i Parents) Plaça dels Jurats

Josep Claus i Martell FUSTER

Taules, cadires, portes i taüts Face’s el taüt ara, que encara pot escollir model, i empre’l com a bagul fins el dia que l’hage d’ocupar.

Carrer de la Serradura

Magdalena Valenciana i Rollet d’Anís PASTISSERA

Coca de figues, rossegons, pasta imperial, rollets carats, confits variats Travessera de la Farina.

126

Castilgone… a la riba de la mar

Àngel Barba i Calb MESTRE BARBER S’esquilen tota mena de caps. Rapat de barbes amb sabó.

Sangries. Llevem queixals podrits Durant la setmana de Magdalena per cada esquilada una sangria debades.

Carreró del Cabell d’Àngel

Hermengalda Barca I Palangre PESCATERA Sardina i tota mena de peix fresc, poc fresc i gens fresc Carrer Pescadors

Pere Roca i Durà PICAPEDRER Pedra de Borriol i de Ronyó Carreró de l’Empedrat

127

Taverna de Ca’l Sotet

Vins i aiguardents per anar-se’n contents Carrerassa de l’Aiguader

Nyoles Camanyes i Alemany MANYÀ Panys, Quadra del Manyo

Successors de Tomàs Pellicer PELLS I CUIRS

Selles de muntar, corretgeria diversa Especialitat en cinturons de castedat. Grans descomptes als croats. Prevenir és curar!

Travessera de les Adoberies

Marià Fumat i Alegre APOTECARI

Bru Negre i Alba PINTOR ENCALCINADOR Parets, sostres, sols i mones Plaça de d’En Blanch, davant de casa els Rojos

Especialitat en herbamaria, cànem i canyamons Placeta de l’Herbassana

S’acabà d’imprimir el llibre “Castilgone…a la riba de la mar” a l’obrador de Gràfiques Castany d’Onda, el 9 de febrer de 2009, dilluns, quan celebren l’onomàstica les Apol·lònies.

Sis anys exactament després del traspàs del pare jesuïta Miquel Batllori, teòleg, historiador i savi, gran coneixedor de l’obra de l’alquimista, astròleg, teòleg i metge valencià Arnau de Vilanova, nascut durant el temps que Jaume I conqueria les terres de València, allà pel segle XIII, quan per primer cop, en el tractat Thesaurus pauperum, atribuït al papa Joan XXI, és esmentada com advocadessa del mal de queixal santa Apol·lònia, patrona dels dentistes i dels ortodoncistes, perquè conten que el 249, en temps de l’emperador Deci, li van trencar totes les dents a cops de pedra i va patir aquell i altres terribles turments, abans de morir a la foguera, sense organitzar cap rebombori.

Ep, això diuen!