103 juliol 15

PERIÒDIC DIGITAL TERCERA ÈPOCA

Emporion 100 anys (1915-2015)

juliol Nº 103 JULIOL 2015

• Editorial • Què millor que un amic?

• Atemptats electorals contra el paisatge urbà • Els secrets del 9-N • Joaquim de Camps i Arboix i Torroella

Editorial Reivindicació d'un fundador d'EMPORION

• El complexe camí cap a la bona governabilitat del municipi • Pactes polítics o el mercadeig del vot • Girona temps de flors • Les vergonyes europees a l'Àfrica • Els nostres joves apadrinen avis • Exercicis de català 10 • Els joves escriuen • Proverbis, refranys i frases fetes • La cuina de la Catrina • El video dels joves

EMPORION ha organitzat aquest mes de juliol, concretament el dia 3 i a la seu de la Fundació Mascort, amb la participació de Joaquim Nadal, historiador i exalcalde de Girona, la presentació del llibre "Joaquim de Camps i Arboix, un intel·lectual en temps convulsos", de l'historiador Giovanni C. Cattini. Un acte que ens permet reivindicar el compromís i la dedicació d'un dels fundadors de la nostra revista, sovint oblidat quan s'ha descrit l'esclat cultural de la Torroella de principis del segle passat.

L'acte del dia 3 s'inscriu dins la sèrie de celebracions que l'Associació EMPORION organitza aquest any amb motiu del centenari (1915-2015). Una commemoració que ha consistit en la presentació d'un documental centrat principalment en les figures de Blasi i Viver, la representació d'una obra de teatre escrita l'any 1916 per Josep Castells, un acte públic al Museu de la Mediterrània, i una exposició a la capella de Sant Antoni que mostrava el paral·lelisme dels esdeveniments històrics que han afectat la revista i la vila els darrers cent anys. Ara s'hi afegeix, doncs, la presentació d'un llibre molt complet sobre la vida i l'obra de Joaquim de Camps i Arboix.

Si bé vivia a Girona, la família de Camps era originària de Torroella, aquí tenia la casa pairal, un gran casal situat al núm. 8 del carrer de l'Hospital, i una propietat rústica a Canet de la Tallada, i hi feia estada sovint. No és estrany, doncs, que de molt jove Joaquim s'interessés per la cultura de la vila i que mantingués aquest interès tota la vida, si bé en acabar la carrera d'advocat obrí despatx a Girona.

El fet que Camps i Arboix signés amb pseudònim la majoria de les seves col·laboracions a la nostra revista va determinar que se'n perdés el record, mentre es reconeixien amb justícia els mèrits del mestre Blasi i de mossèn Viver. I tanmateix, si bé tots tres varen ser determinants perquè sorgís EMPORION i perquè sortís regularment cada quinzena, va ser Camps qui va escriure els primers anys els articles de portada, uns editorials carregats de patriotisme català i torroellenc.

El catalanisme de Camps i el seu republicanisme es varen posar de manifest públicament moltes vegades, i li varen comportat multes i problemes en temps de la Dictadura de Primo de Rivera.

Més endavant, l'octubre de 1934, es va fer càrrec de l'alcaldia de Girona i va posar l'estelada al balcó de l'Ajuntament. Aquestes idees i aquesta actitud l'obligaren a exiliar-se al final de la guerra civil, a França primer, després a l'Argentina.

Curiosament va ser el mas del Bosc gran d'en Mach de Canet de la Tallada el que va motivar el seu retorn. Quan l'any 1949 va saber que el règim franquista estava a punt d'expropiar-li la finca, va tornar, i va moure cels i terra per conservar-ne la propietat. Bon advocat i ben relacionat, ho aconseguí. Anys després escrivia: "a l'estiu hi passem llargues mesades, abstrets pels treballs del camp i per la natura plàcida".

• Gotes d'humor • Cinema i espectacles • Notícies

Emporion • www.emporion.org • 2

Emporion 100 anys (1915-2015)

Què millor que un amic?

Joan Surroca i Sens

Hi ha qui per amic o amiga cerca algú que pensi igual, actuï semblantment o voti el mateix partit. Són persones enamorades d'elles mateixes i que tenen molt de gust d'haver-se conegut. Opino tot el contrari perquè són les diferències les que ens ensenyen i, a la vegada, ens ajuden a superar els nostres propis punts de vista, forçosament limitats. M'agrada tenir amics de tota mena d'edats, costums, procedències i opinions; és la varietat que m'enriqueix.

Una bona relació sempre serà respectuosa i cal deixar la pressa. No crec que siguin possibles les amistats sense calma, la qual cosa és difícil en temps de neguit per la immediatesa. Les pantalles, els rellotges omnipresents i el no saber prioritzar ens priven d'assaborir els fruits de l'amistat, només possibles de recollir després d'una maduració pacient.

Sentir-nos part de la naturalesa tot caminant, fruir de la lectura d'un bon llibre o de la música preferida són experiències meravelloses, però cap no aconsegueix igualar una bona conversa amb un amic. Ens ho deia Ciceró en el seu tractat sobre l'amistat: "Jo només us puc exhortar a preferir l'amistat abans que totes les coses humanes".

Algú diu que no és possible tenir gaires amics si es volen bons. No ho veig pas igual perquè tot depèn del temps que estiguem disposats a dedicar als amics. A més, no sóc partidari del tancament en una exclusiva colla d'amics. Tot el que és tancat es floreix i com més amics tinguem (si us plau no els confonguem amb els "amics" del facebook) més fàcil és de construir el trencaclosques amb una figura o paisatge complet. Cada amic és únic dins del conjunt de peces que encaixen. És una equivocació cercar amics perfectes perquè és la millor manera de quedar-se sense. Un amic sempre ens interpel·la sense paraules i és una invitació a millorar, però sense obligar-nos a canviar de personalitat.

Els amics ens fem costat quan les coses van malament i, com he dit sempre, sobretot quan van bé perquè és quan algú riu amb mi que sé que m'està desitjat el millor, sense enveges. He expedit els meus títols d'amistat quan el candidat m'ha sabut perdonar. Superar malentesos o fer-se càrrec dels moments dolents, és la prova del cotó fluix per confiar en una persona. Quan algú em demostra generositat a l'hora de perdonar-me, augmenta la meva estima i normalment es trena una forta amistat.

Per més oberts que estiguem a noves amistats no tenim més remei que posar límits, tot i que no fa cap gràcia rebre carabassa per part d'algú a qui havíem fet gestos d'apropament. Hem de ser comprensius en aquests casos i l'únic que exigeixo és que hi hagi una certa coherència per no fingir una cosa que no és. Amics són aquells que em regalen la cosa més preuada: el seu temps. Els que es limiten a felicitar-me unes bones festes nadalenques i desitjar-me un bon any sense que la resta dels dies els vegi el pèl, els tinc a la secció de coneguts i saludats, però no són els meus amics. Amb ironia els responc que, si tanta f

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Atemptats electorals contra el paisatge urbà Albert Llausàs i Pascual

ust abans del cap de setmana de les eleccions del 24 de maig, vaig assistir a una jornada dedicada al paisatge de la Costa Brava. Polítics, empresaris turístics, agents socials i acadèmics coincidien a dir que calia augmentar la sensibilitat vers el paisatge, sobretot en aquell més quotidià i sovint descuidat que prolifera en urbanitzacions, zones periurbanes i vies d'entrada a les poblacions. Seguidament, em vaig desplaçar a casa, a Torroella, i vaig poder veure alguns exemples pràctics del que s'havia parlat, com si fos una visita de camp.

D'entrada, a la plaça rodona d'accés al pont del Ter, des de Gualta, em rebia una pancarta electoral. Es tractava d'una atrocitat estètica, potencialment perillosa. Exhibia una lona d'uns quatre metres quadrats, aixecada verticalment a peu de carretera i recolzada sobre una precària instal·lació formada per dos improvisats pilars de fusta que sostenien un reixat que semblava sostret d'unes obres properes. Encara em pregunto si aquella precària estructura era una imatge al·legòrica de la realitat actual a tall de denúncia o bé un tast de la fermesa del projecte polític que allí la va abandonar. Tan bocabadat vaig quedar amb la prodigiosa fusió entre enginyeria puntera i art conceptual que em va passar per alt fixarme en quin partit n'era el culpable. Tinc la sensació que hi dominava el color lila, però no hi posaria la mà al foc.

Pocs metres més enllà, però, el mal regust de boca va quedar compensat amb un estímul positiu. Sobre el pont del Ter, les banderoles que uns dies abans em suplicaven el vot penjades des del capdamunt de les faroles havien desaparegut. Per desgràcia, la seva retirada no responia a una voluntat de netejar l'entrada de la vila, sinó que fou el resultat de la tramuntanada de la setmana anterior. El vent havia esmicolat el plàstic que contenia el missatge electoral i l'havia escampat (em refereixo al plàstic, no al missatge), per camps i vores, des del Ter fins a Pals o més avall. Abans de ser retirades, d'aquestes banderoles només en quedava l'eix que les unia a cada farola, tot pengim-penjam, i minúsculs fragments amb tints majoritàriament rojos.

Només els cartells selfie penjats al llarg del passeig de Catalunya tenen justificació: estimulen la creativitat i els dots artístics de la ciutadania.

Tot i ser obres pictòriques efímeres, la inclusió de banyes de dimoni, nassos de pallasso o bigotis amb reminiscències hitlerianes sol expressar un missatge i una crítica social sovint més profunds que els del cartell original que estan profanant. Es fomenta, d'aquesta manera, la llibertat d'expressió i el dret a rèplica contra un missatge intencionadament unidireccional i no sol·licitat que se'ns llança, violentant-nos, contra les pupil·les, i d'aquí al cervell.

Després de la fal·lera amb la qual els equips de campanya es van llançar a empastifar els carrers del poble dues setmanes abans, la retirada dels cartells i pancartes s'ha allargat diverses jornades. La restauració del paisatge urbà la fan, tant guanyadors com perdedors, amb desgana, amb ressaca postelectoral els uns i depressió postelectoral els altres.

Per desgràcia, a Torroella la cara neta li va durar ben poc. Tot just una setmana després de les eleccions, les rotondes es van tornar a utilitzar com a panell publicitari. Amb l'excusa de promocionar la Fira de Màgia, es va permetre a empreses privades embrutar les entrades a la vila per promocionar els seus negocis (suposo que a canvi de diners, és clar). A la jornada sobre el paisatge de la Costa Brava a la qual vaig assistir, un expert anomenava aquestes dinàmiques «la tirania de les petites decisions». L'efecte agregat de cartells electorals i anuncis publicitaris, entre moltes altres accions difuses, acaba degradant de manera notable, gairebé sense que ens n'adonem, els nostres paisatges quotidians i, per tant, la nostra qualitat de vida. S'hi pot fer res? Sí. A moltes ciutats i regions europees estan proliferant els codis de bones pràctiques paisatgístiques, per regular com han de ser i quins usos es poden permetre als entorns urbans. Recentment, la ciutat francesa de Grenoble, fins i tot ha prohibit la publicitat a la via pública i s'ha convertit en la primera gran ciutat europea a fer-ho.

GrenobleA la petita rotonda que articula els passeigs de Catalunya i Vicenç Bou es reprenia el bombardeig visual, aquest cop amb profusió de retrats de les cares dels candidats i, en clara minoria, candidates.

L'espectre de colors comprenia, en aquest cas, des del blau i el blanc fins al groc i el vermell. Les preferències estètiques van molt al gust de cadascú, però tinc la sensació que al poble hi hauria un consens clar que les cares de les persones candidates no milloraven el paisatge urbà d'aquell indret, més aviat tot el contrari. Diria que fins i tot trobaríem força persones, com ara un servidor, a qui aquesta ocupació (o okupació) de la via pública més aviat incita a no donar suport a les candidatures que s'hi autoexhibeixen. Molt menys quan el somriure de les persones retratades no va acompanyat de cap idea o proposta (nota: un eslògan propagandístic no és una idea).

Emporion • www.emporion.org • 4

Emporion 100 anys (1915-2015)

Els secrets del 9-N Adrià Arboix

w www Quan els llibres d'història expliquin el procés d'independència de Catalunya, la data del 9 de novembre de 2014 serà clau i emblemàtica. Contra pronòstic, amb la prohibició del govern espanyol i del Tribunal Constitucional, uns dos milions tres-cents mil ciutadans van votar i van fer perdre la credibilitat internacional de l'Estat espanyol.

Vicent Partal, periodista i director del diari digital VilaWeb, explica els secrets del 9-N en un llibre d'àgil lectura, amè, rigorós, i molt ben documentat, en el qual fa una dissecció amb expertesa dels fets d'aquella votació revolucionària i inèdita que van convertir Catalunya en centre d'interès mundial. En presentem un breu resum i comentari.

Tot va començar quan, el 12 de desembre de 2013, els representants de CiU, ERC, ICV-EUiA i la CUP prenien la decisió de convocar el 9-N després de l'espectacular cadena humana que l'11 de setembre havia travessat de cap a cap el país. Mas ho feia amb una pregunta binària pensant a mantenir dins el procés Unió Democràtica i també Iniciativa per Catalunya-Esquerra Unida i Alternativa.

La data la va suggerir Quim Arrufat de la CUP, ja que el 9 de l'11 era l'11 del 9; o sigui, l'onze de setembre al revés, i aquell dia faria també vinti-cinc anys de la caiguda del mur de Berlín. Els partits polítics signants representaven 87 diputats dels 135 que té el Parlament de Catalunya, una majoria d'un pes i un valor democràtic incontestables. Una majoria dins la qual hi havia els dos partits del govern i el primer partit de l'oposició.

I fou allí on varen començar els onze mesos més trepidants de la història política de Catalunya.

A Madrid, l'acord dels partits catalans va caure com una bomba. El 8 Emporion 100 anys (1915-2015)

d'abril, tres membres de la comissió del Parlament de Catalunya (Joan Herrera d'ICV, Jordi Turull de CDC i Marta Rovira d'ERC) intentaren sense èxit que Madrid cedís a la Generalitat el poder legal d'organitzar un referèndum d'autodeterminació (hi va haver 299 vots en contra i 47 a favor). Només el grup d'Esquerra Unida i els nacionalistes hi van votar a favor. El 2 de juny, per sorpresa, Joan Carles de Borbó va anunciar la seva abdicació a favor del seu fill Felip. El president Mas va avisar que això no faria canviar el procés d'independència. El 14 de juny, la comunitat educativa del Principat va reaccionar contra la llei Wert amb una gran manifestació a Barcelona. El 19 de juny, hi va haver la coronació de Felip VI amb vestit militar on reafirmà el seu compromís amb la unitat de l'Estat espanyol. El 25 de juliol, Jordi Pujol va admetre haver comès evasió fiscal amb diners irregulars a l'estranger, i el 29 de juliol va renunciar als seus càrrecs a CDC i CiU i a les prerrogatives com a expresident de la Generalitat.

El 30 de juliol, Mas va anar a la Moncloa i va comunicar que convocaria la consulta sobre la independència d'acord amb la llei catalana. Rajoy va dir-li que no acceptaria la consulta, cosa que desesperava els partidaris de la "tercera via" i sorprenia els mitjans i els governs estrangers.

El 7 d'agost, hi va haver una reunió entre Mas i Junqueras que va esquerdar la confiança entre els dos dirigents. Mas descartava posar urnes contra el parer del Constitucional, tal com de fet acabaria posant-les. I Junqueras, en canvi, volia urnes, fos quina fos la decisió del Constitucional. I tanmateix va ser ell qui acabà trencant el pacte i gairebé dinamitant la possibilitat que els catalans votessin el 9-N. El 10 de setembre, Mas va fer una ofrena històrica al Fossar de les

Emporion • www.emporion.org • 5

Moreres. Mai cap president de la Generalitat ho havia fet en aquest espai. La Diada, amb la convocatòria de la V (símbol de votació i de victòria) que uniria la Diagonal i la Gran Via de Barcelona, va ser una de les mobilitzacions més grans que s'han vist mai a Europa, amb gairebé dos milions de participants i amb un gran ressò internacional.

El 19 de setembre, el Parlament va aprovar la llei de consultes populars no referendàries amb 106 vots a favor (CiU, ERC, ICV-EUiA, CUP i PSC i el vot de Joan Ignasi Elena que havia abandonat el grup socialista) i 28 en contra. La llei es va publicar al DOG el 27 de setembre i el 29 de setembre el govern espanyol, en una reunió extraordinària, va presentar un recurs d'inconstitucionalitat contra la llei i contra el decret de convocatòria. I el Tribunal Constitucional en un temps rècord ho va admetre a tràmit. Amb això, legalment, el 9-N quedava paralitzat. El 30 de setembre, milers de manifestants es varen aplegar davant dels ajuntaments catalans sota una intensa pluja al crit de "Volem votar".

La prohibició del 9-N va comportar haver de tallar l'anunci de TV3 de la convocatòria. Tampoc es va deixar usar com a cens el Registre de Població de Catalunya, i es va observar la rebel·lió d'un grup de funcionaris sensibles a les amenaces de Madrid per la por a perdre la feina. En contrapartida, el 4 d'octubre, batlles de les 911 poblacions que havien fet plens sumant-se al 9-N van acudir al Palau de la Generalitat per lliurar els acords al president amb el record inesborrable dels batlles alçant les seves vares de comandament i cridant "Independència!".

Els dies que van del 7 d'agost al 9 de novembre de 2014 són els més apassionants de la història política catalana d'aquest segle.

Vicent Partal En la reunió del 13 d'octubre del Palau de Pedralbes, la unitat i el consens sobre el 9-N es va trencar, i això va ocasionar un dels moments més crítics del procés. Les opcions eren irreconciliables. El Govern va presentar una nova fórmula per fer compatible la consulta a través d'un procés participatiu per poder esquivar els atacs judicials del govern espanyol. I va proposar unes eleccions plebiscitàries com a consulta definitiva després del 9-N. ERC no va acceptar la fórmula i va rebutjar el nou format pel 9-N. La CUP, en aquest context, va convocar una assemblea oberta a la plaça de Sant Jaume on Quim Arrufat, David Fernández i Isabel Vallet varen deliberar i finalment varen decidir continuar amb el 9-N, decisió que va ser clau per a salvar el procés. A la taula només varen quedar-hi inicialment CiU i la CUP, però el "nou 9-N" acabaria sent un èxit. El 19 de novembre, l'ANC i Òmnium varen convocar un acte a la plaça de Catalunya de Barcelona per exigir unitat als partits polítics. El 21 d'octubre CiU, ERC i la CUP varen reprendre el consens sobre el nou 9-N. Després, ICV-EUiA també s'hi va afegir.

La bola de l'enfrontament més dur amb l'Estat que mai cap polític català del segle XXI havia imaginat començava a rodar. Recordem que les consultes populars fetes entre el 2009 i el 2011 en la meitat dels municipis de Catalunya havien aconseguit uns vuit-cents mil votants. El referèndum de l'Estatut del 2006 havia tingut el vot favorable d'un milió vuit-cents mil catalans. Amb vista al boicot dels espanyolistes, tothom insistia a fixar en un milió i mig de votants per a poder parlar d'èxit en el 9-N. Amb les prohibicions, es renunciava a votar mitjançant la llei de consultes suspesa pel Tribunal Constitucional, utilitzant els instituts com a alternativa als col·legis electorals, on els electors es registrarien en el

Emporion • www.emporion.org • 6

moment de votar i respondrien a la pregunta acordada. El nombre de voluntaris necessaris per gestionar aquest nou 9-N era de 18.000. El 27 d'octubre, el Govern va obrir el període per a reclutar voluntaris. En un sol dia se n'hi van apuntar vint mil, que varen arribar a quaranta-quatre mil –més del doble dels que calia- poc després, cosa que va superar de llarg qualsevol previsió. El nou 9-N es va convertir en un "procés participatiu" votant en locals de la Generalitat, controlat per voluntaris, entre els quals hi havia funcionaris i assumit pel Govern.

El 31 d'octubre, el govern espanyol va decidir d'impugnar també el nou procés participatiu i el Tribunal Constitucional, el 4 de novembre, va acceptar de suspendre cautelarment el procés tal com li havia demanat el govern espanyol. El Govern català va reaccionar i va desobeir la suspensió del TC, ja que només faltaven cinc dies i el procés ja no es podia aturar.

El 6 de novembre, el govern espanyol va intensificar una ofensiva d'amenaces a consellers, directors de centres educatius, funcionaris, professors, voluntaris, ajuntaments. Mentrestant, un huracà de protestes va prendre els balcons i les finestres de Barcelona i de tot Catalunya. El repic d'atuells va ser immens. A cada poble i a cada barri la gent picava i picava i això durà fins al dia abans del 9-N. L'estat va reaccionar perplex; amenaçant, atacant, desanimant, intoxicant, amb atacs informàtics per impedir el recompte a les meses, rebentant els telèfons dels dirigents de l'ANC, fent córrer el rumor que els agents de la policia espanyola estacionats a Calella assaltaria a la nit el centre de recompte de vots.

El 7 de novembre, es va tornar a reunir el Pacte Nacional pel Dret a Decidir i Mas va afirmar que assumiria totes les conseqüències legals que es derivessin de la consulta.

Mentrestant, Rajoy continuava dient: "El 9-N no es votarà", però fou una enorme derrota, tant per a ell com per la credibilitat internacional d'Espanya. "Els catalans no votaran demà", van arribar a anunciar les autoritats espanyoles el 8 de novembre a Brussel·les.

Finalment, el 9 de novembre, la jornada de votació es va fer sense cap incident. Totes les amenaces del govern espanyol van quedar en no-res.

Nou polítics europeus neutrals varen fer "d'observadors internacionals".

Periodistes arribats de tot el món també hi eren presents.

Finalment, la xifra definitiva de votants fou de 2.344.828 dels quals el 80.91% (gairebé un milió nou-cents mil) havien votat el doble sí i es varen pronunciar a favor de crear un estat independent per a Catalunya.

El ressò internacional de la consulta va ser enorme.

El Principat va viure un dels dies més importants de la seva història, una de les revolucions més agradables que el món havia vist mai. El procés del 9-N havia estat prohibit per l'Estat espanyol. El seu màxim òrgan jurídic, el Tribunal Constitucional, va ordenar dues vegades que no es fes. El govern espanyol va afirmar que faria tot el necessari per evitar la presència d'urnes al carrer. El dia abans els comissaris europeus van rebre una nota del govern espanyol que deia que els catalans no votarien.

I van votar. I Brussel·les ho va veure. Espanya no va poder evitar-ho. La comunitat internacional parla d'"estat fallit" per referir-se a aquells estats que són incapaços d'imposar la seva sobirania i que, per tant, signifiquen un risc per a la mateixa comunitat internacional. El 9-N Espanya va ser un estat fallit, ja que no va ser capaç d'imposar les seves lleis a Catalunya.

I el món sencer i les cancelleries europees, d'una manera molt particular, van prendre nota que Catalunya regia els seus propis afers d'una manera independent, escrupolosament democràtica, pacífica i amb plena llibertat.

Amb el 9-N l'inici del final del procés democràtic per aconseguir la independència de Catalunya s'havia consolidat i ja no tindria aturador.

Referència bibliogràfica PARTAL, V., 9-N desclassificat. Història secreta d'una votació revolucionària, RBA La Magrana, Barcelona 2015.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Joaquim de Camps i Arboix i Torroella Jaume Bassa Pasqual “Jo no sé encara, badoc com sóc, si en Camps és torroellenc. M’és igual, en Camps, lo mateix que en Blasi (de mossèn Viver no en parlo...), té l’esperit super-torroellenc”.

Amb aquest paràgraf dedicat a Joaquim de Camps i Arboix començava mossèn Viver la seva col·laboració al primer número de la revista EMPORION el dia 1 de gener de l’any 1915. Després, Viver assenyalava que el periòdic torroellenc venia a ser “un triumvirat” (Camps, Blasi, Viver) amb una ànima, “l’ànima d’en Camps”. No era un elogi petit.

A finals de l’any passat, mentre preparàvem el Centenari d’EMPORION, vaig anar coneixent millor, i vaig anar dedicant cada cop més interès, a la personalitat destacada de Camps i Arboix, i a la seva presència a Torroella durant els anys de joventut. Casualment, en aquells mateixos mesos, l’historiador de la Universitat de Barcelona Giovanni C. Cattini, que n’estava escrivint la biografia, va entrar en contacte amb mi i amb el doctor Martí Vidal, actual propietari de la casa familiar dels Camps al carrer de l’Hospital. Com a conseqüència d’aquest interès i d’aquests contactes, vaig arribar a tres conclusions: la importància de la presència de Camps a Torroella els anys 1911-1918, la coincidència ideològica entre Camps i mossèn Viver, i la gairebé segura identitat de Camps darrere del pseudònim Pons, puntal d’EMPORION. Pel que fa a la presència de Joaquim de Camps i Arboix a Torroella, cal assenyalar la coincidència dels seus anys juvenils amb el tomb cultural que s’estava produint a la nostra vila. L’any 1911 arribava el mestre Blasi i al cap d’uns mesos naixia l’Ateneu Montgrí, amb un òrgan de comunicació, el Mont-Gris. El mateix any 1911, el dia 9 de setembre, Joaquim de Camps i Arboix, que només tenia 17 anys, va pronunciar una conferència a Torroella, en una sessió solemne, presidida per l’alcalde Joaquim Mundet, amb el títol “Records històrics de Torroella i del Castell de Montgrí”. (Una anècdota: després de declarar-se imparcial, Camps va deixar anar una aspra crítica contra “l’enveja personal i la baixa passió política” dels que s’oposaven a unes obres de reconstrucció del castell promogudes pel comte de Torroella.)

L’any 1913 arribava a Torroella mossèn Viver. Camps i Viver tenien amics comuns a Girona, sobretot els germans Santiago i Rafael Masó, que havien format part del grup de la revista Vida, fundada per mossèn Viver els anys 1902-1903, i que més endavant serien els més propers coreligionaris polítics de Camps.

No és estrany que aviat, l’any 1914, l’afinitat ideològica dels dos intel·lectuals, Camps i Viver, catòlics i catalanistes, els portés a iniciar una publicació quinzenal, El Montgrí, amb domicili al carrer de l’Hospital, 8,

el de Camps. Només en coneixem el núm. 5, l’article editorial era d’ell, i parlava de la futura Mancomunitat de Catalunya.

Aquell mateix any 1914 els editors dels dos periòdics torroellencs van veure clar que calia unificar esforços, però l’esperit laic dels uns, i el catolicisme dels altres, feien difícil l’entesa. Es va imposar el seny, i l’Ateneu va fer una declaració explícita al llibre d’actes: “En haver-se rebut un comunicat signat per diversos senyors que pregunten si en les seves actuacions l’Ateneu pot atacar els ideals del Catolicisme, la Junta entén que l’esperit de l’entitat és el respecte a totes les idees i de formar la convergència de tots els elements de Torroella amants de la cultura”.

Així, doncs, ja no hi havia obstacle, i Camps i Viver d’una banda, i Blasi i la seva gent de l’altra, van decidir editar conjuntament un nou periòdic quinzenal que rebrien tots els socis de l’Ateneu: EMPORION. El que havia estat puntal d’El Montgrí passà a ser-ho d’EMPORION, i durant els anys 1915 i 1916 Joaquim de Camps i Arboix va escriure la majoria dels editorials de primera plana del nou periòdic torroellenc.

Alguns d’aquests escrits porten un gran contingut patriòtic, d’altres toquen temes locals, uns altres socials, etc. La seva última col·laboració es va produir l’agost de 1917 amb motiu de la defunció del president Enric Prat de la Riba en un article ple de sentiment: “Mirarem cap a ell”.

Aquell any 1917 Camps tenia 23 anys, i ja no escriuria més a la revista que havia ajudat a crear, el reclamava l’activitat professional i política a Girona, a la Lliga primer, i més endavant al nou partit Acció Catalana, de tendència molt més nacionalista.

Però no es va desentendre de Torroella. Així, la seva presència hi va ser molt destacada el 9 de juny de 1918 amb motiu de la Diada Nacionalista, un gran esdeveniment social i popular, amb participació d’oradors de Palafrugell, Palamós, Sant Feliu de Guíxols, Girona i Barcelona. Joaquim de Camps i Arboix hi va parlar en nom de la nova Agrupació Nacionalista de Torroella de Montgrí.

També és interessant destacar un comentari d’EMPORION sobre les eleccions de novembre de 1932 (núm. 215 de 30 octubre) que deia: “Es coneixen ja la major part dels noms que figuraran en candidatura per a les properes eleccions de diputats a les Corts Catalanes. I es dóna la coincidència que en cada llista hi figuren persones de representació genuïnament torroellenca. A la de l’Esquerra va el nom del nostre entranyable amic Sr. Pere Blasi. A la del P. C. R. (Acció Catalana) Joaquim de Camps i Arboix, també molt estimat company nostre. I a la de la Lliga Regionalista dues personalitats tan conegudes i considerades entre nosaltres com els Srs. Narcís Camps de Bellcaire i Pelai Negre. Aquesta coincidència palesa abastament que Torroella es trobarà directament representada al parlament català sigui quin sigui el resultat de la lluita”.

Torroella està en deute amb Joaquim de Camps i Arboix. Del gran triumvirat cultural Blasi-Viver-Camps de fa 100 anys, porten el nom de Pere Blasi la Biblioteca Municipal i una avinguda; a mossèn Viver se li ha dedicat un monument al passeig de l’Església i un petit carrer; Joaquim de Camps i Arboix bé es mereixeria una placeta, un carrer, un record.

De moment, com a petit record, l’Associació EMPORION i l’Associació del Llibre de la Festa Major de Torroella presenten el dia 3 de juliol, a la Fundació Mascort, amb la participació de Joaquim Nadal, historiador i exalcalde de Girona, el llibre tot just publicat Joaquim de Camps i Arboix, un intel·lectual en temps convulsos, del professor Giovanni C. Cattini.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

El complexe camí cap a la bona governabilitat del municipi Jordi Bellapart

Quan es va conèixer que en aquestes eleccions municipals, al municipi de Torroella de Montgrí s’hi presentaven nou llistes, entre les quals a més de les llistes històricament majoritàries (CiU, ERC, UPM i EST) i les llistes minoritàries, teòricament més radicals (COET i CUP), hi havia el PP i PxC i un grup aparegut sorprenentment sota les senyes de la marca blanca del PSC: PM, progrés municipal, amb un cert tufet de revenja envers UPM, ja es podia preveure que els resultats serien complexos i possiblement de malt resoldre.

Personalment se’m fa difícil parlar d’aquestes eleccions municipals sense que la ploma se’m decanti cap a una parcialitat ja que, si bé ara n’estic activament allunyat, com a membre fundador l’any 1979 d’aquest grup municipal (valguem Déu com passa el temps!), m’hi mantinc en certa manera fidel. Intentaré, però, fer una anàlisi equànime.

Els resultats de les tres llistes més votades en aquestes eleccions van ser molt ajustats. Una vintena de vots separaven la primera de la segona i la segona de la tercera. La primera llista i la segona perdien vots en relació a les eleccions del 2011 i la tercera en guanyava (llàstima dels 180 vots llançats pel grup PM). Aquestes situacions tan ajustades els francesos, sempre políticament més avesats i pràctics, les haurien resolt en una segona volta, però nosaltres les hem de solucionar amb pactes i estratègia. Així UPM, amb uns correctes resultats a Torroella i amb uns bons resultats a l’Estartit, va entrar amb força a la negociació amb Convergència posant com a condició tenir l’alcaldia, argumentant els resultats de l’Estartit que els situaven en una situació d’avantatge i bona relació dels elegits dintre de la llista UPM-MES i els elegits dintre de les llistes de l’EST, per plantejar i acordar un programa consensuat que tracés el camí d’inici per al funcionament definitiu de l’EMD. El cap de llista de Convergència, suposo que amb certes reticències, va acceptar. El pacte verbalment estava fet, però unes 24 hores abans de l’acte de presa de possessió, Convergència es tira enrere i l’acord no es signa.

Faig un esforç per no entrar en valoracions intentant mantenir-me en la imparcialitat pretesa. Els resultats de l’acte de presa de possessió fan que, com a llista més votada a les eleccions, surti proclamat el cap de llista de Convergència, que disposa només de tres regidors més, en total quatre, sobre els setze que li corresponen a l’Ajuntament de Torroella de Montgrí.

Alguns poden parlar de traïdoria, d’altres d’ingenuïtat, d’altres de maquinació, maniobra a sota mà, també alguns recorden els pactes contra natura (esquerres-dretes). Potser que això sigui la política, però els que hem viscut els millors anys de la democràcia municipal, al meu modest Emporion • www.emporion.org • 8

o potser, perdoneu, parcial punt de vista, enyorem les actuacions netes, clares, respectuoses, potser fins i tot innocents, dels primers 24 anys.

Que hi van haver tensions, sens dubte, però la majoria de les vegades es van resoldre amb respecte i mantenint les bones formes. El municipi de Torroella de Montgrí, amb la vila i l’Estartit i els altres nuclis que el conformen fou, per a molts municipis, exemple de bona governabilitat i de progrés. És clar que les coses han canviat molt i ara tot és molt més complicat, però hauríem d’intentar d’evitar que les malaurades rivalitats partidistes entre torroellencs, entre estartidencs i entre torroellencs-estartidencs arribessin a extremar els insults (els que miren el Facebook ho han pogut comprovar), que propicien enemistats i odis entre persones que moltes vegades poden compartir més coses que els uneixen que les que els separen.

Aquesta legislatura marcarà l’inici d’una nova etapa de la història i de la governabilitat d’aquest municipi. A l’Estartit s’ha de posar en marxa una EMD. Una formula legal que dona poder de decisió i autonomia a una part del territori municipal per aplicar les competències traspassades. Aquesta no serà una tasca fàcil. Només si els responsables de la governabilitat d’aquest territori ho fan amb el compromís, el deure i el sentit comú que exigeix regir un municipi divers, però amb uns vincles geogràfics, històrics, socials i econòmics comuns, ens en sortirem.

D’entrada sembla que l’opció perduda amb el pacte CiU-UPM feia més fàcil l’entesa per portar endavant aquesta tasca. Això no vol dir que amb altres pactes això no sigui possible, però caldrà una bona dosi de generositat per part de tots, equip de govern de l’Ajuntament, presidència de l’EMD i oposició. Oblidar passats enfrontaments i iniciar de nou el diàleg, cercant la desitjable governabilitat amb el sentit comú.

Josep Castells home de dretes, militant de la Lliga, amic i company durant més de vint anys del mestre Pere Blasi, home d’esquerres, militant d’Esquerra Republicana, escrivia l’any 1933 en aquesta revista: “... No hi ha res tan fugisser com els esclats passionals; res tan mutable com la política. I en canvi els sentiments pregons treballats al llarg dels anys i per tant, arrapats al fons de l’anima, no s’esvaeixen mai; només amb la mort es fonen”. Ho escrivia en el moment que s’estrenyien dues mans amigues, en separar-se.

Valguin aquestes senzilles reflexions perquè aquest municipi, els seus governants, la seva gent, sigui capaç de trobar les bones maneres que ens portin pel camí correcte cap a la fita desitjada, en benefici de tots.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pactes polítics o el mercadeig del vot

Josep Fuster

Dies després de les eleccions, vaig escoltar en alguns mitjans de comunicació uns comentaris semblants a: "Els ciutadans, amb el resultat de les eleccions, han donat un mandat molt clar als polítics: heu de pactar."

Des del meu punt de vista, aquestes paraules ni són del tot certes, ni es corresponen amb la realitat.

Quan un ciutadà va a dipositar el vot a l'urna, vota amb el desig inequívoc que el partit votat en surti guanyador. Els polítics, que no tenen prou a guanyar, es valen d'unes agosarades promeses -algunes d'elles temeràries- i d'una característica simpatia preelectoral que balafien a dojo en temps de campanya, per intentar assolir el principal i únic objectiu: aconseguir guanyar les eleccions i fer-ho amb una majoria prou folgada que els permeti dur a terme les polítiques fixades sense massa controls ni haver de pactar o fer concessions a l'adversari. Quan els resultats de les urnes fan això impossible, llavors, canviant astutament d'estratègia, es busca desesperadament el pacte per intentar, almenys, aconseguir una parcel·la de poder.

En l'àmbit del país en general, a les passades eleccions municipals, el gran nombre de partits que s'hi van presentar, juntament en com es va repartir el sufragi, van forcar uns pactes que més que un mandat de la ciutadania, entenc que són la conseqüència d'una dispersió del vot, que va evitar moltes de les majories que permetien governar en solitari. La situació creada en cap cas es pot atribuir a un desig dels ciutadans.

A l'hora de buscar aliances per formalitzar pactes, com si ens trobéssim altra vegada en plena campanya electoral, es van escoltar frases i eslògans, alguns més o menys ben sonants, que intentaven justificar un mercadeig, on els vots dels ciutadans s'havien convertit en moneda de canvi i eren objecte d'una manipulació que no sempre els electors entenen, no creuen prou justificada o senzillament no els agrada. Molta gent comença a tenir la certesa que una vegada els vots són dins l'urna, els ciutadans queden relegats a un discret segon terme. Dissortadament, per mostrar el seu consentiment o desacord, hauran d'esperar quatre anys.

Seria com a mínim curiós, malgrat no ser noticiable, saber si algú va intentar formalitzar expressament uns pactes amb l'únic objectiu de procurar el benestar dels ciutadans i el municipi. Es pot pensar que això s'ha de donar per sobreentès; potser sí... però tan sols ho he esmentat, perquè no és menys cert que s'ha vist tot el contrari, ens va cansar tanta notícia explicitant actituds o maniobres que feien sospitar que, per damunt de tot, es prioritza l'egoisme o l'interès personal.

Els electors, ara espectadors passius, veiérem com, respectant o no les llistes guanyadores, s'anaven formalitzant uns pactes que fonien o amalgamaven quasi tots els colors polítics. Els més assenyats, buscant garantir Emporion 100 anys (1915-2015)

una estabilitat i una entesa duradora. D'altres de barroers i matussers els unia tan sols les paraules "barrar el pas", "fer fora", "contra", "escombrar", etc.

Llevat que sempre hi pot haver alguna experiència negativa o fallida, els pactes en si no són necessàriament dolents, tot al contrari, fins i tot alguns poden arribar a ser desitjables. Ho són els fets amb responsabilitat per partits d'ideologies afins o amb plataformes i agrupacions ciutadanes d'àmbit local que no depenen de cap partit; aquests, quasi sempre solen donar bons resultats: són estables, positius i vetllen més pels interessos del conjunt de la població, evitant el rodet i la prepotència que inevitablement tard o d'hora solen exercir les majories absolutes de partit únic; faciliten el control i transparència de la gestió i fan possible que molts més ciutadans contemplin com el seu partit o gent molt propera a ell -fins i tot amb escassa representació- assoleixen una petita parcel·la de poder i decisió.

Contràriament, els que menyspreen els ciutadans fent aliances oportunistes amb partits d'ideologies oposades, o que només els ha mogut una sospitosa ambició, l'afany malsà de poder, l'excessiu personalisme o l'odi per ensorrar l'adversari... Aquests són de dubtós futur; passada l'eufòria del primers mesos de govern, és inevitable que acabin en desacords permanents, recels continuats i, fins i tot, en canvis d'aliances o mocions de censura, que conduiran a una paràlisi de la gestió i a un desgovern, que pagarem i patirem els mateixos de sempre: els soferts ciutadans.

Dins l'àmbit local, un dels molts avantatges que tenim els pobles relativament petits és que ens coneixem quasi tots, i a part de les preferències polítiques que tothom legítimament té, a les municipals, ens solem refiar més de les persones que d'unes sigles de partit. Entre totes les llistes que van concórrer a les eleccions, sortosament hi havia persones molt vàlides i amb provada capacitat organitzativa i de treball, diàleg i honestedat, que estic convençut que sabran arribar als acords necessaris per dur a terme una política municipal justa i equitativa per a tots els ciutadans i mantenir el municipi al lloc que li correspon. Al nostre municipi, com en passats mandats també s'ha precisat de pactes, aquesta vegada s'ha fet entre les dues llistes més votades, que hauran de cercar diàleg i consens amb alguna altre per dur endavant els grans projectes.

Al nou ajuntament, tant a govern com a oposició, els demano que sàpiguen tenir la mà estesa i la suficient generositat que permeti situar els ciutadans i el municipi al capdavant de totes les prioritats; els desitjo encert i sort en la gestió i un plàcid, tranquil i fructuós mandat.

Si és així, el poble enter haurà guanyat Emporion • www.emporion.org • 9

Girona temps de flors Santi Sató El 31 de maig va tenir lloc a l'Auditori Espai Ter de la nostra Torroella, un concert, millor dit un Gran Concert, que podem considerar com a propi de la nostra cultura i tradició més antiga i arrelada, LA SARDANA, en el qual es va presentar el disc GIRONA TEMPS DE FLORS, amb la participació de la cobla MONTGRINS, la més antiga, i de la CORAL ANSELM VIOLA, ambdues de Torroella i, per a tots el torroellencs, les més estimades.

Eduard Font i Coll es va incorporar als Montgrins l'any 1957 per substituir el seu pare, Jo­sep Font i Grau, quan aquest es va jubilar. Tant el seu pare com el seu germà Martirià -director dels Montgrins durant molts anys – van ser dos prolífics compositors de sardanes. Ell, l'Eduard, a més de músic n'era el representat de la cobla, feines que l'ocupaven moltes hores i no li permeteren, fins la seva jubilació, el poder dedicar-se a la composició, de la qual varem poder fer un bon tast al concert que és objecte d'aquest article.

MONTSERRAT JUVANTENYLa cobla Montgrins, sota la direcció de Martí Camós , va presentar en la primera part del concert el disc Giro­na, temps de flors que el músic tor­roellenc Eduard Font i Coll, excomponent i gestor de la cobla, ha dedicat a l'assistència que omplia a vessar l'Espai Ter el diumenge 31 de maig a Torroella de Montgrí, com a homenatge a Girona i a la seva exposició de flors.

Varen interpretar 6 sardanes: Girona aimada, de Vicenç Bou; Del cor al tenor, d'Eduard Font;T'estimo, de Joaquim Serra; Quina Parella, de Josep Font;Regal de Reis, de Martirià Font, i Girona temps de Flors, d'Eduard Font.

En la segona part del concert, hi va participar la coral Anselm Viola de Tor­roella, que es va fer càrrec de la presentació de la versió cantada de Girona temps de flors amb lletra de Mercè Font, una de les filles del compositor que com la Roser, la Mariona i l'Eduard, han seguit la tradició musical de la família. Varen interpretar 6 peces: Girona temps de flors, d'Eduard Font; Un bon menú. Benvingut a Torroella, de Francesc Batlle; La platja. Inquietud, arranjament de Ramón Manent, i Torroella Vila Vella, de Vicenç Bou. La presentació anà a càrrec de Montserrat Juvanteny, que com a cloenda a petició seva amb els forts aplaudiments de tots els assistents, Eduard Font va accedir a pujar a l'escenari acompanyat de la seva filla Mercé. I dirigint-se al públic assistent s'explicà: "Com totes les sardanes canta­des, Temps de Flors té tam­bé un punt àlgid, que és el que la gent. Recorda.

Sabeu quin és?...Concretament el fragment:'Girona, temps de flors, mirall de primavera. Girona, temps de flors, mi­ratge ideal'. És una sarda­na que enganxa de segui­da...He compost aquesta peça amb la meva filia Mercè.Sempre poso primer el títol, perquè és una manera de marcar cap a on ha d'anar la composició musical .El meu pare i el meu germà Mar-

Emporion • www.emporion.org • 10

tirià van ser dos prolífics compositors de sardanes, a mii, en canvi, no se m' havia ocorregut mai compondre sardanes... La meva primera sardana va ser Inquietud, també amb lletra de la Mercè, filóloga de formació.

Girona, temps de flors és la meva sisena sardana".

Sota la direcció d'Eduard Font, cobla i coral varen interpretar novament Girona temps de flors.

Es molt fàcil descriure el "fi de festa": forts aplaudiments d'un públic totalment vençut per la sardana i guanyat per la màgia del moment!

El nou disc que es va pre­sentar el diumenge 31 de maig, a més de les dues versions, la de la cobla i la del cor de Girona, temps de flors, inclou també Somni, dé Manel Saderra i Puigferrer; Regal de reis, de Martirià Font; T'estimo, de Josep Serra; Cors gironins, de Ricard Viladesau; Del cor al tenor, una sardana obligada de tenora que Eduard Font va compondre per al tenora dels Montgrins; Girona m'enamora, gravada amb la Polifònica de Blanes, i Torroella, vila vella i Torroella, ciutat pubilla, amb la Polifònica de Girona.

GIRONA TEMPS DE FLORS de Mercè Font i Pi. Girona, primavera esperada que fa volts al pensament per tu, El sol de maig t'encén els ulls i als dits t'hi llueixen safirs, I els teus cabells són heures d'or i pergamí, Sempre seràs la ciutat florejada i estimada, La bellesa i l'alegria de les flors.

Les flors per uns dies són les muses dels poetes, Les deesses són a dins de tots, petits i grans.

Els ponts, l'àngel, les porxades, Places, carrers, carrerons, voltes i escales, Embriagats, els ulls no paren quiets, Que busquen l'art, dins dels pistils, Els déus desfan tots els misteris, Ciutat que tens tots els perfums.

Girona temps de flors, mirall de primavera, Girona temps de flors, miratge ideal, Saps que al teu cos, i al teu cor, hi nien versos, Fas olor de gessamí, acord perfecte, Entre les flors, la claror i la llum, les teves venes Engendren fruits, arrels que van rebrotant.

Temps de flors, temps de flors.

Girona temps de flors, mirall de primavera Girona temps de flors, miratge ideal Saps que al teu cor hi nien els teus somnis, I totes les fulles, totes les flors.

Temps de flors, temps de flors, les flors!!!

Emporion 100 anys (1915-2015)

Les vergonyes europees a l'Àfrica Javier Zuloaga Han passat ja alguns mesos des que vaig prendre un cafè a Barcelona amb la periodista Gemma Parellada, un bon referent per als que estiguin interessats realment a furgar en la realitat africana. La vaig conèixer en un sopar a casa meva, fa set o vuit anys, quan acabava els seus estudis de periodisme a la Universitat Ramon Llull. Quan deia el que pensava, destil·lava tant d'ímpetu com curiositat per submergir-se en aquest immens mar de l'actualitat africana, de la qual els lectors ens assabentem únicament quan la tragèdia de la qual ens parlen és immensa. Punxin i llegeixin aquí algunes de les seves cròniques

Quan vaig publicar aquest article, les allaus migratòries cap a Lampedusa ja existien, encara que bastant menors, per dues raons: perquè a Líbia existia un règim -ara no n'hi ha cap- que controlava els moviments i maltractava les llibertats de les persones i perquè els fluxos de tercers països, centreafricans i de l'Orient Mitjà, principalment Síria, es trobaven encara en l'horitzó.

Kapuscinski em va portar a Joseph Conrad i El cor de les tenebres, en una edició prologada per Mario Vargas Llosa, que anys després navegaria sobre el mateix assumpte del Congo en El somni del celta. Sort que la inquietud literària ens ha situat en el que allí va passar, perquè la història no ho enterri.

I vaig escriure: "El pròleg de Mario Vargas Llosa situa el lector en les monstruositats dels belgues quan van fer del Congo una finca privada del rei Leopold II 'una indecència humana', segons el mestre peruà, que no dubta a situar aquell monarca en els nivells d'inhumanitat de Stalin i Hitler, malgrat que la vida oficial del seu temps el va catapultar i condecorar com a gran benefactor dels negres, alhora que eren exterminats entre cinc i vuit milions de nadius. Quan un llegeix el pròleg de Vargas entén les dificultats que Conrad va haver de sortejar perquè el seu llibre veiés la llum i que la seva lectura, a pèl, no situï el lector en l'autèntica di-

Durant el cafè, fa poc temps, vàrem parlar precisament d'això, de la manca de rang que l'actualitat africana té en els mitjans de comunicació en què l'Àfrica passa a un segon, tercer, quart pla amb gran facilitat... o bé desapareix com per art d'encantament, com si en realitat el que ha passat fos una senzilla anècdota, per deixar pas a altres problemes més propers geogràficament, de major interès econòmic i menys incòmodes, a més, per la mala consciència col·lectiva que els europeus portem amagada.

Vaig animar la Gemma, com a experta en qüestions africanes que és, del fet que pelegrinés pels mitjans fins a trobar quelcom que veiés en unes pàgines periòdiques, per què no setmanals?, l'oportunitat per donar als lectors una visió actualitzada i regular d'un continent del qual amb prou feines sabem res fins que ha passat quelcom esgarrifós.

Ens acomiadàrem, ella va tornar a l'Àfrica, on últimament escriu des de Madagascar, on -entre altres temes- ha anat cobrint les matances radicals contra cristians a Kenya. Jo, en el meu despatx de Sant Cugat, vaig seguir mirant el que passa al món, a través de la finestra dels mitjans de comunicació i enriquint-ho amb lectures de bona narrativa sobre coses que van passar o pogueren ocórrer.

Fa set o vuit anys, i després de conèixer aquesta corresponsal, es va despertar la meva curiositat per l'Àfrica. Vaig llegir i vaig escriure sobre Ébano, de Kapuscinski, i vaig descobrir el que podia donar de si aquest blog per bolcar les meves reflexions. Poc després, el desembre de 2007, vaig penjar ¿Existe Africa?, que ara he desenterrat al veure el marasme d'immigrants que, dia a dia, s'ofeguen o sobreviuen davant de les illes d'Itàlia.

Existeix Àfrica?, em repeteixo ara, i torno a rellegir aquell article, del que sense voler evitar-ho, copio i enganxo alguna de les seves línies, ja que al cap i a la fi les he escrit jo mateix. Recordin que han passat més de set anys: "Amb ocasió del Fòrum Social de Nairobi, celebrat a la capital de Kenya el gener passat, van sortir aquestes paradoxes numèriques que desperten -només temporalment- les consciències del món desenvolupat. Àfrica té el 10,3% de la població mundial i només el 2,2% de la renda de tota la Terra.

"El diari La Vanguardia reproduïa les declaracions d'Aminata Traeré, escriptora i exministre a Mali: 'Prendre-li la riquesa a la gent', deia, 'i després fingir que la volen ajudar. Ens roben per una banda, ens tornen unes engrunes i en diuen cooperació.' L'activista africana recordava els plans que Toni Blair va proclamar per solucionar els grans problemes africans en començar la cimera del G-8 el 2005. En aquella ocasió, el grup dels països més industrialitzats es van comprometre inicialment a aportar 100 mil milions de dòlars en els següents deu anys, quantitat que es va reduir a la meitat en acabar la trobada i s'ajornà en cinc anys -fins al 2010- l'inici del seu pagament."

Emporion 100 anys (1915-2015)

mensió d'una tragèdia que encara no ha acabat en aquella antiga colònia, pel conjunt de sàtrapes que l'han governat des de la seva independència."

No han passat gaires setmanes des que el primer ministre italià, Matteo Renzi, va clamar a Brussel·les, capital del país en el qual va regnar Leopold II, perquè la Unió Europea "acostés l'espatlla" per aturar la marea humana que busca sobreviure. Diuen que a les costes líbies hi ha més d'un milió de persones esperant.

No he llegit que s'hagin pres grans decisions, només el fet de reforçar la vigilància costanera italiana amb unitats d'altres països. Per això, torno la vista enrere en aquest blog i en la trobada dos bons paràgrafs de l'entrevista publicada a El País amb el Premi Nobel de Literatura 1986, el nigerià Wole Soyinka.

"La història d'Àfrica va ser pertorbada pels caçadors d'esclaus, tant àrabs com europeus, que van destruir tot el que hi havia. Després vingueren els imperis estrangers a explotar les nostres riqueses i, quan se n'anaren, es van succeir els conflictes que varen provocar per seguir conservant el seu domini."

"Per cada cayuco que arriba a Europa amb 100 africans que arrisquen la vida per buscar-ne una de millor, hauria de sortir una altra embarcació en sentit contrari que portés europeus emprenedors a l'Àfrica. No han d'enviar-nos els seus criminals, sinó aventurers que busquin noves oportunitats. Els asseguro que si s'instal·len a Lagos, ja no voldran sortir-ne."

Emporion • www.emporion.org • 11

Els nostres joves apadrinen avis Roser Benet i Pugès

Per a l’Anna, en Carlos i la Maria, avui és el primer dia de vacances.

Han acabat 4t d’ESO a l’Institut Montgrí i ens trobem a la terrassa de la Sala de Torroella a l’hora de la fresca per parlar de la seva col·laboració amb Càritas Gent Gran. “Van venir a l’Institut dues persones de Càritas a presentar-nos el programa Apadrina un avi i ens va agradar la idea”.

feliços. “A nosaltres no ens costa res. Ells se senten sols i angoixats i quan estan amb nosaltres s’obliden dels seus problemes. De passada nosaltres també desconnectem dels estudis.”

El primer contacte amb aquests joves va ser amb en Carlos. Vaig trobarlo al Cine Petit veient l’obra teatral Iaia, memòria històrica, que Càritas va organitzar per als voluntaris de Gent Gran. Cridava l’atenció enmig del públic i m’hi vaig dirigir, atreta per la seva joventut. Em va explicar que era voluntari de Càritas i que havia apadrinat un avi, que ell n’estava content i l’avi també. Li vaig demanar si s’avindria a explicar, amb altres companys seus voluntaris, la seva experiència, per fer-la conèixer als lectors d’Emporion i m’ho va posar molt fàcil.

Comenten entre ells com es van impressionar el primer dia que van anar a l’Hospital i van sentir cridar una persona i els van dir que no l’anessin a ajudar, que era normal. Per això em fan notar que els sorprèn que, en general, els avis que tenen assignats no es queixen de la seva situació ni els transmeten el seu malestar. Estan segurs que des de Càritas s’han preocupat d’assignar-los persones amb qui puguin mantenir una conversa raonable “No es fan les víctimes, al contrari, s’interessen pels nostres estudis. Fins i tot ens recomanen que no els anem a visitar si tenim exàmens i això que ens esperen amb candeletes. Sempre ens diuen que els estudis són primer.”

L’Anna, la Maria i en Carlos van una hora a la setmana a visitar els seus apadrinats a l’edifici de l’antic Hospital de Pobres i Malalts, a la Residència Vila Vella. “A nosaltres dues i a dues noies més ens han ajuntat i ens reunim amb 4 àvies. Xerrem i juguem a cartes, però se’ns fa curt perquè entremig elles han de berenar. Ens expliquen coses de la família, de la guerra, de viatges que han fet.”

Quan els demano alguna anècdota que els hagi cridat molt l’atenció al llarg de la seva experiència amb les persones grans, tots tres alhora diuen: La poesia!! S’admiren de la memòria que tenen, sobretot una de les àvies “Quins poemes tan llargs va dir de memòria. Eren molt i molt llargs.” Ells confessen no recordar-ne cap dels que han après. “És que és impossible!!”

En Carlos, en canvi, té un avi per ell sol. “M’explica aventures, em parla d’en Franco, evidentment!, em parla de les dones, em dóna consells d’amor. No sé si t’ha servit de res el meu rotllo, però a mi sí, em diu de vegades. No es queixa de la seva soledat, encara que ha viscut sol des de la mort dels seus pares. Va plorar parlant-me de la seva mare... Quan l’assistenta social li va preguntar si m’estimava va dir: Apa! Que jo no sóc gay! Però em va dir que si a mi em passés alguna cosa es preocuparia.

Doncs això és estimar oi?, vaig dir”

Acaben de celebrar a la residència el comiat d’aquest curs: “Alguns avis han plorat!” em diuen. “Els trobarem a faltar, a l’estiu hi anirem igualment algun dia.” També hi van anar per Nadal a decorar la residència, per Carnaval i per Sant Andreu a fer manualitats. “Ens posem a la seva pell i a nosaltres també ens agradaria que els joves ens ajudessin”.

Tots tres coincideixen a dir que hi van de gust perquè els agrada fer-los Emporion • www.emporion.org • 12

La conversa amb en Carlos, la Maria i l’Anna trenca tots els tòpics negatius sobre la joventut. Són joves generosos, sensibles, respectuosos. A l’Institut hi ha una vintena de voluntaris com ells i n’hi ha uns quants més als Hermanos. Estem de molta sort a Torroella!

Emporion 100 anys (1915-2015)

Els joves escriuen

Torroella de Montgrí, 8 de gener de 2015

Torroella de Montgrí, 8 de gener de 2015

Les Dunes, 12 de gener de 2014

Estimat Sr. Blasi i Maranges.

Benvolgut Sr. Pere Blasi,

Benvolgut Sr Pere Blasi,

Li escric aquesta carta per dir-li com d’ important ha arribat a ser aquí a Torroella. Gràcies a vostè Torroella de Montgrí va poder tenir una escola digna. Vostè va fer que la gent d’aquí s’interessés mé pels motius culturals i de l’escola, a través de L’Ateneu del Montgrí. Tot això va passar quan vostè va arribar, el 1911.

Era molt jove, 25 anys en aquell moment, per fer tanta feina, però ho va aconseguir.

Sóc una alumna de 2n d’ESO de l’INS Montgrí i t’escric aquesta carta en motiu del centenari d’Emporion, per explicar-te com ha canviat el món des del primer número de la primera època, el gener de 1915, i per dir-te que, actualment, Emporion ja es troba en la seva tercera època, ja que el 2006 un grup de gent amb inquietuds culturals i amb ganes de recuperar una important peça històrica i cultural va tornar a publicar la revista, en aquest cas, en format digital. I et preguntaràs que vol dir “format digital”? Ara mateix la tecnologia està molt avançada i molta informació és virtual de manera que tothom pot visualitzar la revista, en tot moment i en el lloc que es vulgui, fent servir algun aparell de les noves tecnologies: ordinador, mòbil o tauleta, amb connexió a Internet.

El motiu d’aquesta carta és perquè m’agradaria explicar-li que encara que a vostè no li sembli gaire possible, a classe ens han explicat la història de la revista Emporion que aquest mes de gener fa 100 anys.

M’han explicat que al 1915 va sortir el primer número de la revista Emporion. Mossèn Viver havia fundat la revista Montgrí i vostè la Mont-Gris i van decidir treballar conjuntament i fer-ne una de sola, va ser Emporion.

Doncs miri, jo crec que va ser una idea molt bona.

El que vull que sàpiga és que la biblioteca de Torroella de Montgrí es diu Biblioteca Pere Blasi. Ara que el conec una mica, no m’estranya que li hagin posat el seu nom!

M’encantaria haver-lo conegut en persona, però no ha pogut ser.

Descansi en pau.

Fàtima

També m’agradaria parlar-te que durant el temps que vas viure, vas deixar una forta petjada a Torroella i per això l’any 2007 vam obrir una nova biblioteca amb el teu nom.

Tanmateix et vull donar les gràcies, pel mèrit que vàreu tenir Mossèn Viver i tu en publicar la revista i, desprès del cop de estat de Primo de Rivera, el 1923, tornar-la a publicar.

Per això m’agradaria dir-te que com que Emporion és tan important per Torroella, hi haurà una exposició sobre la història de la revista, durant el mes de gener, a la capella de Sant Antoni.

Està molt bé tot el que va poder fer perquè es pogués publicar la revista i encara està més bé tota la feina que va fer a l’ escola de Torroella de Montgrí, i segur que molta gent li devia estar agraït!

Devia haver patit molt quan van prohibir, dos cops, fer la revista perquè això volia dir que tampoc es podia llegir ni escriure en català a l’escola.

Molts anys després de la Dictadura de Franco, la gent volia seguir fent la revista i la van tornar a editar, però no van necessitar una impremta com abans, sinó que van decidir fer-la en format digital. Sí, li sorprendrà molt i potser no sap què vull dir amb “format digital” perquè a la seva època no hi havia ordinadors ni tampoc internet.

El poble de Torroella, per agrair tota la feina que va fer per l’escola i per la vila, van posar el seu nom i cognom a la biblioteca municipal.

Amb això m’acomiado! M’ha agradat conèixe’l una mica! Petons i abraçades!

Zior

Ja sé que no podrà ser, però m’agradaria que el pogués conèixer algun dia!

Cordialment, Paula Brines Blasco Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Proverbis, refranys i frases fetes Jaume Bassa

“Déu don faves a qui no té queixals” Significat: Les bones ocasions van a parar a persones que no poden o no saben aprofitar-les. El refrany atribueix a Déu l’origen dels béns materials o espirituals de les persones, com ara diners, viatges, bons mestres, etc., però, amb ironia, destaca el poc encert diví a fer el repartiment d’aquests dons.

Aplicació: Quan algú té un do o rep un bé, que no sap o no pot gaudir, i qui no el té el desitja perquè pensa que ell l’aprofitaria millor.

“Perdre bous i esquelles” Significat: En zones ramaderes és normal que el bestiar, bous, vaques, vedells, pasturin pel seu compte, de vegades força lluny dels amos, amunt i avall d’una muntanya, en una vall, a la vora d’un rierol, etc. Per tenir localitzat el ramat, i per guiar-lo, un dels animals, o més d’un, porta una esquella penjada al coll, una mena de campana cilíndrica de metall que sona a mesura que l’animal es desplaça. Gràcies als sons de l’esquella, el bestiar és sempre fàcil de localitzar i recuperar.

Aplicació: Quan una persona perd el mitjà que ha utilitzat per recuperar quelcom. Per exemple, una mare envia un fill a cercar el seu germà i no tornen ni l’un ni l’altre; algú paga a un mitjancer per cobrar un deute, i només aconsegueix perdre diners altre cop.

Solucions proposades per a “Hacer la vista gorda” Aquest mes me n’han proposat dues: 1. Fer els ulls grossos 2. Fer l’orni Les comentaré totes dues.

“Fer els ulls grossos”. S’aplica quan hom simula o aparenta no veure algú o no adonar-se d’alguna cosa. Exemple: “Havia de vigilar, però feia els ulls grossos i el vell entrava sense pagar entrada”.

“Fer l’orni”. Més aviat s’aplica amb el matís de “fer el pagès, fer el desentès” (castellà “hacerse el sueco”). Exemple: “Salvador Dalí sempre feia l’orni quan li plantejaven qüestions polítiques”.

El mot orni és d’origen incert, potser creat en l’argot estudiantil del grec órnion, “ocell de presa”, que fa voltes, com dissimulant, abans de decidir atacar.

Algú suggereix que “fer l’orni” és deformació de “fer el borni”, no voler veure-hi.

“Menos mal” Feu una proposta: Quina expressió catalana podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible?

El mes vinent comentaré les respostes rebudes.

Emporion • www.emporion.org • 14

Emporion 100 anys (1915-2015)

La cuina de la Catrina Caterina Bosch

Cuixot de xai al forn Ingredients:

Amanida de formatge de cabra • 1 cuixot de xai, marcat, 4 o 5 talls Ingredients:

• 2 gots petits d'aigua • 1 got petit de vinagre de Mòdena

• Formatge de cabra (tipus Burgos)

• Herbes provençals

• Oli

• 300 gr. patates petites, amb la pela

• Suc de llimona

• 4 o 5 cebes petites, pelades

• Pebre

• Oli

• Sal

• Sal

• Orenga

• Servir-ho amb allioli

Preparació:

Preparació:

Talleu el formatge a rodelles d'un centímetre i mig de gruix, passeu-lo per la planxa, assaoneu -lo amb els ingredients. Serviu-lo amb amanida i tomata

Coeu el cuixot al forn, amb tots els ingredients 45 minuts a 150º. Feu la volta a la carn i una remenada a les patates i a les cebes. Coeu-ho 45 minuts més, també a 150º. Serviu-ho amb allioli.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Gotes d'humor Fuster

Emporion • www.emporion.org • 16

Emporion 100 anys (1915-2015)

Cinema i espectacles Per Jordi Bellapart

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Emporion • www.emporion.org • 18

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

La peli del mes: Del revés

Emporion • www.emporion.org • 20

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

Notícies PER A AQUEST MES DE JULIOL 27 juny-12 d'octubre FUNDACIÓ MASCORT - L'art de la pintura i el dibuix (1400-1800) Dia 3 FUNDACIÓ MASCORT - Presentació del llibre "JOAQUIM DE CAMPS I ARBOIX" Del 10 al 12 L'ESTARTIT – BEATLES WEEKEND Dia 16 L'ESTARTIT – Festa de la MARE DE DÉU DEL CARME

Notícies dels últims dies de maig Eduard Font, Cobla Montgrins i Cor Anselm Viola. El diumenge 31 de maig la cobla i el cor es van presentar junts, per primera vegada, a l’Auditori Teatre Espai Ter, en una passejada sonora en dues parts, una primera amb sardanes d’alta qualitat de tots els temps, i una segona amb repertori coral. L’audició va tenir lloc amb motiu de la presentació d’una nova sardana i d’un disc que s’estrenava en el concert: «Girona Temps de flors». Font va afirmar “és una sardana que enganxa de seguida”, i el públic ho va poder comprovar.

El nou Ajuntament. Es manté en el càrrec Jordi Cordón de CiU, la llista més votada de les nou que van acudir als comicis, malgrat que inicialment semblava que s’imposaria un acord per cedir l’alcaldia a la candidatura d’UPM. Genís Dalmau de LEST presidirà l’EMD de l’Estartit.

La Pletera, sota la mirada de l’artista. És el nom d›un projecte que s›allargarà fins al juliol del 2018, una interpretació artística de la transformació paisatgística de l›espai de la Pletera, que faran Joan Vinyes de Torroella, i quatre artistes més (Ullà, Salt, Barcelona i Santiago de Xile).

Màgia solidària. A partir del dimarts 2 van tenir lloc quatre dies de màgia social per acostar la il·lusió de la màgia a diferents col·lectius amb finalitat solidària, a l’hospital, residència de gent gran i Càritas. Es tancà la campanya el divendres amb una gran festa a la plaça de la Vila amb David el Mag, la Maga Clara, Héctor Mancha i Carles el Mag. Jornades gastronòmiques de la clova. Durant tot el mes de juny, com en anys anteriors, hi varen participar restaurants de l’Estartit i de Torroella. Aquest any, quinze i un, respectivament.

Vicenç Pagès, premi Anglada de narrativa. L’Institut Ramon Muntaner de Figueres va concedir el 12è premi Maria Àngels Anglada a “Dies de frontera” de l’escriptor figuerenc de Torroella.

MIMA 2015. També, com en anys anteriors, va tenir lloc el festival Medes, Imatge i Medi Ambient deldia 3 al 7.

Tastets de Mar: gastronomia de la Clova. El dia 28 de maig es va fer la presentació pública de l’edició d’enguany a l’ermita de Santa Maria del Mar. A l’acte també es va fer publicitat de les jornades La Poma a la Cuina, la proposta que arribarà ja a la desena edició l’octubre vinent.

Platja dels Griells. Un grup de veïns va protestar el dia 6 a la platja, malmesa per les llevantades que van deixar desprotegida la zona del passeig.

Esports. El dissabte 30 de maig el Barça va guanyar la Copa del Rei de futbol a l’Athlètic de Bilbao (3-1), i va fer el doblet, després d’haver aconseguit també la Copa de Lliga. El Barça de handbol va aconseguir la Copa d›Europa per novena vegada.

NOTÍCIES DE JUNY TORROELLA I L’ESTARTIT Emporion • www.emporion.org • 22

Voluntariat per la llengua. El dijous 4 es va fer la festa de cloenda.

FIMAG’15. Es va celebrar els dies 5, 6 i 7 la quarta fira internacional de la màgia de Torroella. Van ser dies de calor intensa, plenament d’estiu, però es varen omplir places, carrers i locals. Destacaren les actuacions a l’Auditori de l’Espai Ter d’Enric Magoo, amb Shin Lim, Kenris&Aurelia, Héctor Mancha, Raúl Alegria, Jaime Figueroa, el dia 6, i Mag Lari el dia 7, a més de representacions a diverses hores i llocs tots els dies, amb Arturo Dupén, Miguel Ángel Gea, Karim i molts altres.

XI visita a masos, a Jafre. Organitzada per

AMTE i l’Ajuntament de Jafre, es va fer el dissabte 6 al matí.

Catifes de Corpus. Als carrers de l’Estartit es varen posar les tradicionals Catifes de flors el diumenge 7.

Grups joves locals. El divendres 12 a la nit van actuar a La Sala.

10 anys dels INDIKETES. Es va celebrar el dissabte 13, amb espectacle infantil a la tarda, i nit jove a l’espai de barraques.

VII Sortida en bicicleta a dependències militars. Gent del Ter va organitzar per al diumenge 14 la visita a l’antic Camp d’Aviació de Canet.

El Baix Ter: Fontanilles i Llabià. Va organitzar la sortida el Museu de la Mediterrània per al diumenge 14, amb el guiatge de Joan Badia.

Festival Ítaca. El dissabte 20 La Pegatina va presentar a l›Espai Barraques, en primícia a les comarques gironines, el seu nou disc «Revulsiu», juntament amb el grup garrotxí Hora de Joglar i Ítaca Band, de Montcada i Reixach.

Strappo, de Martí Gironell. Va presentar el llibre Elias a la sala d’actes de l’EMD de l’Estartit.

9è FESTIVAL DEL CÒMIC. Es va fer els dies 19, 20 i 21 amb diverses activitats, tals com Exposicions, Cinema, Signatura d›autors, Tallers de dibuix i pintura, mercat de còmics, sessions de fotografia amb personatges famosos, Tom & Jerry, Doraemon, Nobita i Shizuka, Spiderman, etc. Més de 45 parades es van estendre pel passeig de Catalunya. El divendres 19 es va inaugurar l’exposició “Bola de Drac Z” i els alumnes de l’Escola de Música va oferir a plaça el concert de final de curs “Un final de Còmic”. El diumenge 21 a la tarda es va presentar a l›Espai Ter el grup musical del Club Supertres, «SP3 en concert».

El fons marí de les Medes. Es va fer una sortida en vaixell i immersió el diumenge 21. Revetlla de Sant Joan. El dimarts 23, a la platja de l’Estartit, va tornar l’espectacle i castell de focs. Als Jardins John Lennon de Torroella es va rebre a la flama del Canigó, es va encendre la foguera i

Emporion 100 anys (1915-2015)

llums a terra que formaven una gran estelada, i hi va haver ritme musical afro que van ballar els engrescats, tot plegat acompanyat de coca i moscatell. Una tradició que havia fallat l’any passat.

Diada de Sant Joan. A l’Estartit es va fer cercavila de gegants i castellers i cantada d’havaneres. A Torroella lliurament dels premis de narrativa Calam 2015 a casa Pastors.

L’art de la pintura i el dibuix (1400-1800). El divendres 26 es va presentar l›exposició a la Fundació Mascort. Restarà oberta fins al 12 d›octubre.

Aniversari de Bell Racó. Es va celebrar a l›Estartit amb missa i sardanes el divendres 26.

Fem el nostre hort. Maite Domènech va fer la “II Xerrada de l’hort ecològic” el divendres 26 a casa Pastors.

Teatre: Per al diumenge 28 els Esperrucats de Gualta van organitzar la representació de “Assassinat d’un escriptor” al Cine Petit.

CATALUNYA Els nous Ajuntaments. El dissabte 13 es van constituir i, degut als resultats de les eleccions, a la majoria de municipis importants va caldre arribar a pactes de partits. Girona. Puigdemont (CiU) va conservar el càrrec, i va aprofitar el seu discurs per refermar el compromís de l’ajuntament amb el procés sobiranista. Barcelona. Centenars de persones varen seguir la investidura d’Ada Colau (Guanyem Barcelona) a la plaça de Sant Jaume. Tarragona. Josep Fèlix Ballesteros (PSC) va ser reelegit per repetir mandat. Lleida. També Àngel Ros (PSC) va ser reelegit. Badalona. A la ciutat que havia estat referent del PP a l›anterior legislatura, es va imposar el canvi i va ser elegida alcaldessa Dolors Sabaté (Guanyem Badalona).

Es trenca la federació de Convergència i Unió. El diumenge 14 UDC va consultar els militants sobre l’adhesió al procés sobiranista, els independentistes defensaven el “no” a una pregunta que consideraven confusa i el “si” va guanyar per ben poc. El dimecres 17 Unió va anunciar que els seus tres consellers deixaven el govern i el dijous 16 Convergència confirmà el trencament.

Proposta del president Mas per al 27-S. El diumenge 21 va suggerir a l’ANC, Omnium i AMI que proposin llistes transversals per a la independència, sense reclamar de ser-ne ell cap de llista.

Mobile World Congress fins l’any 2023. El dimarts 2 l’alcalde en funcions de Barcelona, Xavier Trias, l’alcaldable Ada Colau, i els representants de la resta de partits electes, excepte CUP, van signar el nou contracte. Colau va dir que esperava aconseguir millores socials.

El Tribunal Constitucional i el govern espanyol. El TC va declarar inconstitucionals els preparatius del procés participatiu i la votació del 9-N, i segons Mas “el text reforça el caràcter plebiscitari del 27-S”. El govern central va presentar recurs d’inconstitucionalitat contra la creació d’estructures d’estat.

Morí Antoni Pitxot. El pintor amic de Salvador Dalí era director del Teatre-Museu Dalí de Figueres.

ESPANYA Autonomies i Ajuntaments després de les eleccions. Els resultats varen determinar grans canvis en la majoria del territori, amb una gran caiguda del PP. País Valencià. Els socialistes (PSPV) recuperen la Generalitat, i Compromís aconsegueix l’alcaldia de la capital. Illes Balears. L’esquerra fa fora el PP i governarà a les illes i a Palma. Madrid. PP manté l’autonomia amb ajuda de Ciutadans, però perd la capital. Andalusia. Susana Díaz va ser investida presidenta, al quart intent, amb el suport de Ciutadans.

El rei i la infanta. El rei Felip va revocar el títol de duquessa de Palma a la infanta Cristina, però la Infanta va dir que havia estat ella qui hi renunciava.

El govern i els xiulets al Camp Nou. La xiulada a l’himne espanyol al Camp Nou a la final de la Copa del Rei va ser condemnada pel govern, malgrat les veus que reclamaven la llibertat d’expressió.

Fons Monetari Internacional.Va reclamar a Espanya retallades en sous, sanitat i educació, fi de l’IVA reduït i menys despesa pública. El govern central ho va refusar.

ESPORTS UE L’Estartit. Albert Pujol va renovar com a entrenador del primer equip. De 26 anys, és professor d’educació física, ha estat jugador en el Baix Ter, la UE Figueres, la FE Palamós, i el Torroella, i com a entrenador s’ha format en el Girona, on va dirigir equips durant dos anys, i en el Palamós, en el que va sumar quatre anys d’experiència. La temporada passada, tot i els entrebancs de lesions i contratemps, va situar en una meritòria cinquena posició a l’equip estartidenc. La renovació d’Albert Pujol pretén aportar continuïtat al projecte i continuar amb una línia ascendent.

El Girona no passa a Primera. Després d›una molt bona temporada, al darrer partit, el diumenge 7, tot i mantenir un gol d’avantatge fins pràcticament el final del partit, va empatar (1-1) amb el Lugo i no va aconseguir l’esperat ascens automàtic. A la promoció va vèncer (0-3) al Saragossa però va perdre al seu camp (1-4).

Triplet del Barça. El dissabte 6 el Barça aconseguí la Champions per cinquena vegada, en vèncer la Juventus de Torí per 3 gols a 1. Va fer història, ja que, en haver guanyat també la Copa de Lliga i Copa d›Espanya, va fer triplet per segona vegada, l›únic equip que ho ha aconseguit.

Rebombori a la FIFA. Joseph Blatter va anunciar el dimarts 2 que presentava la dimissió com apresident de la FIFA. Havia estatelegit el divendres 29 de maig, dos dies després de la detenció de set alts càrrecs de la FIFA a Suïssa, a petició de la justícia dels Estats Units, per presumpta corrupció.

MÓN Europa i els immigrants. Tot i les reunions per intentar un repartiment de quotes d’immigrants, els estats europeus no varen assolir cap acord sobre un dels problemes més greus del continent.

Nou govern. El dilluns 22 Mas va cobrir les vacants dels consellers d’UDC dimitits el dia 17.

Grècia. El 30 de juny expirava la pròrroga del rescat i havia de pagar 1.500 milions d›euros a l›FMI. Diverses reunions del ministres de finances no van servir per desencallar les negociacions amb Atenes. No es coneixen més notícies en tancar l›edició de juny d›Emporion.

El Celler de can Roca. El restaurant dels germans Roca va recuperar la consideració de primer del món. Albert Adrià va ser elegit millor xef pastisser.

Reunió del G-7 a Baviera. S’hi va prendre l’acord d’adoptar mesures contra el canvi climàtic. No hi va assistir Rússia, contra qui es mantenen les sancions per la seva actitud a Ucraïna.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Turquia. Erdogan no va aconseguir la majoria absoluta, que esperava per fer canvis cap a un estat presidencialista.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Josep Martinoy Plàcid Busquets

Jaume Bassa - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts

1915 - 2015