110 febrer 16

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 110 FEBRER 2016

• Editorial • Torroella i els cotxes • L'acord de París, èxit o fracàs?

• Ramon Llull (1232-1316), el primer català universal: • Memòria de la gent

Editorial

• El nucli antic

I se’n reien...

• Entre el carnaval i la penitència • Una situació difícil d'entendre • Periodistes del vuitanta…

• llegir... escoltar • Proverbis, refranys i frases fetes • Reflexions sobre el principi i la fi • La cuina de la Catrina • Gotes d'humor • Cinema i espectacles • Notícies

2 • Emporion • www.emporion.org

El culebrot de les negociacions entre Junts pel Sí i les CUP va servir als partits estatals i als mitjans de comunicació que els fan d’altaveu per fer mofa, riure i atacar l’expresident de la Generalitat Artur Mas –a qui culpaven de tots els mals- i el procés sobiranista. Des del 27 de setembre al 20 de desembre Catalunya i els catalans en general van ser objecte de burles per la difícil aritmètica política sorgida de les eleccions al Parlament. Però ja se sap que la realitat supera la ficció i que les coses que passen no les hauria pensat ni el millor dels guionistes de serials. Si finalment la política catalana va reconduir la situació amb el pas al costat de Mas i l’elecció de Carles Puigdemont com a nou President poc s’esperaven les elits de Madrid que les eleccions generals encara deixarien un panorama més complicat.

Si a Catalunya les disputes eren entre dos partits i la figura de Mas, les eleccions generals del 20-D encara van dibuixar un panorama més complicat. El Partit Popular va guanyar les eleccions, però després de quatre anys d’aplicar la piconadora de la majoria absoluta i de fer lleis en contra de tots, de no negociar res i de l’esclat constant de casos de corrupció, és lògic que ara Rajoy tingui l’agenda lliure. Qui vol pactar amb Rajoy? Ningú. La proposta del PP d’una gran coalició amb el PSOE i Ciutadans podria salvar la cadira de Rajoy i del Partit Popular però representaria la mort del Partit Socialista.

El líder del PSOE, Pedro Sánchez, n’és plenament conscient i per això des del primer dia reitera que no investiran Rajoy ni votaran a favor del PP. El problema és que Sánchez està en un atzucac. Descartada la gran coalició, als socialistes només els queda l’opció d’una macrocoalició amb Podem i IU per governar però que necessita l’abstenció o el suport explícit d’un grapat de partits, entre ells ERC i DiL –la coalició que inclou Convergència Democràtica-. El suport dels partits independentistes catalans és més que dubtós si el PSOE no accepta un referèndum sobre l’autodeterminació de Catalunya i si Sánchez cedís en aquest punt, com li exigeix Podem, el seu cap perilla perquè els barons socialistes ja estan esmolant les eines.

També és curiós el paper de Podem. Ofereix un pacte al PSOE, però sense comunicar-ho als seus potencials socis, ja els presenta el govern fet, amb un repartiment de càrrecs innegociable. Vaja, que ganes de pactar en deuen tenir ben poques els de Pablo Iglesias perquè se salten totes les normes de les negociacions polítiques. Més aviat Podem sembla que tingui ganes que es repeteixin les eleccions per acabar d’enfonsar una mica més el PSOE. I Ciutadans, que ja es veien guanyant les eleccions i que van obtenir un mal resultat –per les expectatives que ells mateixos s’havien creat- estan descol·locats. La seva tendència natural és pactar amb el PP però la seva unió és insuficient i a més esquitxa la seva imatge de partit “net” si s’alia amb un Partit Popular que no hi ha dia que no li esclati a les mans un cas de corrupció.

Amb aquest panorama, ni Rajoy ni Sánchez es volen sotmetre a una sessió d’investidura que segur que perdrien. Però la comèdia pot durar molts de dies. Els pressupostos generals de l’Estat del 2016 estan aprovats i el govern del PP està en funcions i activat per anar presentant recursos d’inconstitucionalitat contra qualsevol cosa que faci el Govern català. Si no hi ha sessió d’investidura, el rellotge dels dos mesos no corre. I tots els partits saben que, en cas que el rei Felip VI vegi inviable que algú agafi les regnes del govern espanyol i es tornin a convocar eleccions generals, el resultat podria ser, si fa no fa, el mateix. Està clar que l’embolic espanyol es presenta encara més complicat i divertit que l’embolic català.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Torroella i els cotxes Joan Surroca i Sens

Viure en una vila com Torroella hauria de suposar uns avantatges respecte a viure en una ciutat i la tranquil·litat és un dels més evidents. Els cotxes, però, a poc a poc s'han fet els amos d'arreu, fins i tot de llocs com Torroella que, per qui no té problemes de salut, es passa de dalt a baix i d'un costat a l'altre amb una curta passejada.

Però no, cal anar a comprar el diari, a buscar el pa o a prendre el cafè amb el cotxe fins a la porta de l'establiment. Només cal observar les entrades i sortides dels nostres centres escolars. No ho entenc. La quantitat de mares, pares, àvies, avis, parents... que es mobilitzen amb el cotxe per acompanyar els nens i les nenes és digne d'un estudi sociològic del comportament humà després de comprovar les distàncies entre les llars i el centre d'ensenyament.

El misteri d'aquesta dèria és encara més gran si tenim en compte que hi ha guàrdies municipals que regulen el trànsit i ofereixen seguretat en els punts més delicats. ¿Què deurà ser d'aquests infants que no caminen, que no s'espavilen, que no saben què és parar un xàfec ni passar una mica de fred?

Manifestar això que estic dient provoca enuig a molta gent i seguidament em faran una forta crítica perquè moltes persones són contràries a qualsevol tipus de limitació de l'ús del cotxe. Per alguna cosa és el déu actual! I els déus no es toquen. Amb aquesta llei de persones dogmàtiques i integristes és inútil cap diàleg perquè mai entendran que un cotxe és una gran eina si s'usa bé i jo no estic dient que s'hagin d'eliminar els cotxes. Dic que el cotxe està al servei de les persones i Torroella, com totes les viles i tots els pobles, és cada dia més semblant a una ciutat, amb tots els desavantatges i cap dels avantatges.

Vaig aplaudir quan fa uns anys es va solucionar l'aparcament de Torroella amb l'adequació de tres zones: a l'inici de la carretera de l'Estartit, a l'antic escorxador i baixant el carrer del riu Ter a mà dreta. Fa uns mesos que aquest darrer es va tancar i em va donar un bon disgust; sort que s'ha compensat amb una zona d'aparcament voltant l'auditori. Aquests tres grans aparcaments haurien de garantir que la circulació viària quedés reduïda al mínim perquè des d'aquests a qualsevol punt de la vila no hi ha més que pocs minuts a peu. No oblidem, encara, els nostres carrers atapeïts de cotxes dia i nit, senyal inequívoc que molts que compren cotxe s'obliden de procurar-se una plaça de pàrquing per ajudar a descontaminar els nostres carrers de tanta ferralla.

Hi ha un cas a Torroella que és el súmmum dels despropòsits: l'ordenació del trànsit a la zona del carrer del Roser. La rotonda de la plaça de les Bruixes (de l'Empordà) es va executar amb la intenció de facilitar la circulació. El projecte preveia, de manera sensata, establir la doble circulació al carrer del Roser. Vaig veure el plànol i em va agradar: milloraven les voravies, es posava arbrat i quedava algun pàrquing. ¿Per què no s'han executat aquestes millores que posarien fi a un caos circulatori absolut? Els cotxes que pugen per Fora Portal (plaça Quintana i Combis) es troben amb una direcció prohibida a l'entrada del carrer del Roser; alguns opten per trencar a mà esquerra, enfilen pel carrer de Figueres superant un pas estretíssim a la plaça de la Bàscula, que coincideix amb les aglomeracions pròpies d'un súper, i després pugen, o pel carrer de Sant Antoni o pel de Tramuntana, fins a la carretera.

Qui va cap a Verges ho té difícil i qui trenca a la dreta es troba amb la rotonda que hauria anat bé a tots d'haver-se acabat el projecte. Però no acaba aquí el disbarat. Des de Fora Portal molts cotxes pugen pel carrer Vermell (Pintor Gimeno) i allò ja és massa: carrer estret amb voreres no aptes pels nostres temps i al final s’entra amb risc a la carretera.

Qualsevol grup de població està format per interessos contraposats i encara que seria bo que alguns desistissin d'escombrar cap a casa per facilitar el bé general, no sempre és així. L'ajuntament és l'àrbitre que ha d'actuar mirant d'atenuar perjudicis, però quan cal dirimir entre el bé privat i el bé comú, no hi ha d'haver ni dubtes ni pors. Massa sovint posem remei a mals evitables quan ja no s'hi és a temps.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

L'acord de París,èxit o fracàs?

Albert Llausàs i Pascual El passat 12 de desembre, a París, 185 estats (gairebé tots els del món) aprovaven un document en el qual es comprometien a prendre mesures per frenar el canvi climàtic. Cada país acceptava presentar un pla a mitjà termini per implantar mesures de reducció de les seves emissions de gasos d'efecte hivernacle, per augmentar la captura de carboni atmosfèric, per col·laborar amb altres països en l'intercanvi de coneixement i tecnologia i per fer-ho tot de manera transparent, justa, equitativa, respectuosa amb el medi ambient, millorant l'ocupació laboral i oferint públicament els seus comptes. Tot queda detallat en un document d'unes 30 pàgines, que a partir de l'abril quedarà obert a l'adhesió dels estats que s'han compromès a donar-hi suport. Malgrat que aquesta ja era la 21a reunió anual per tractar el tema, la fita va esdevenir el primer acord pràcticament global per començar a fer passos significatius per desactivar l'amenaça que l'escalfament del planeta suposa per als ecosistemes, els recursos naturals i, sobretot, per a l'espècie humana que en depèn.

Les imatges que els mitjans de comunicació majoritaris ens van oferir de l'esdeveniment van ser les de la joia dels delegats a la cimera de París, mentre la majoria de les agències de notícies i molts periodistes s'apuntaven a l'eufòria qualificant l'acord d'històric, per la seva transcendència a reconduir el destí de la humanitat. Tot i que el document aprovat és breu, el seu articulat i el llenguatge que s'hi empra queda obert a moltes interpretacions, no totes tan amables com el relat que s'ha transmès a la ciutadania.

ParisCertament l'acord proporciona raons per a l'optimisme, i és que, al final, la humanitat farà quelcom per evitar el canvi climàtic catastròfic.

En algun cas, fins i tot es va més enllà del que es preveia. L'exemple més important és l'èxit obtingut pels països més vulnerables a l'escalfament i a l'augment del nivell del mar que provoca, amb la menció de tolerar un escalfament màxim d'1,5 ºC, en lloc dels 2 ºC que fins ara semblaven indiscutibles. L'exitós procés de negociació també donà esperança pel fet d'aconseguir un acord global, que ha donat una molt necessària revitalització a la cooperació internacional en general i a les Nacions Unides en particular, després d'anys en els quals els interessos, vetos i tabús dels estats més poderosos n'han anat erosionant el rol com a mitjancer internacional.

4 • Emporion • www.emporion.org

La comunitat científica s'ha mostrat moderadament optimista en relació amb els continguts de l'acord, potser perquè totes les prediccions apuntaven a una nova cimera fracassada o, a tot estirar, a l'assoliment d'un acord de mínims, que en la realitat s'ha superat. Malgrat això, investigadors i observadors alerten que els compromisos no tenen mecanismes forts que els facin vinculants, sinó que són merament voluntaris i queden a mercè, per tant, de la bona voluntat dels signants. També alerten de la necessitat de fer un seguiment proper a com es despleguen les diferents tasques i accions, encomanades a comissions, comitès, grups, centres i xarxes que poden proposar fulls de ruta efectius, innovadors i ambiciosos, però que també corren el risc de veure's polititzats. Aquests organismes hauran de dictar aspectes tècnics per a l'adopció d'indicadors de progrés, recomanar mesures d'adaptació, desenvolupar tecnologia, acordar fonts de finançament, establir estructures de formació, formalitzar criteris de transparència i supervisar que no es produeixin enganys en l'intercanvi de drets d'emissió. Algunes organitzacions ecologistes, com ara Greenpeace, fan un balanç similar, advertint que supervisaran l'activitat d'aquests grups de treball per tal de garantir l'èxit final de la lluita.

Finalment, però, també s'escolten veus molt crítiques amb l'acord. Algunes, com la del prestigiós climatòleg James Hansen, perquè consideren que un acord no vinculant quedarà en paper mullat. Altres, com les d'alguns grups ecologistes o Amics de la Terra, perquè consideren que les mesures acordades no són prou ambicioses. També dins aquest grup de veus crítiques s'hi recullen queixes gairebé unànimes sobre el rol de l'estat espanyol tant en l'acció contra el canvi climàtic com en el seu paper a la cimera de París. Es critica que Espanya sigui dels països que menys ha fet per reduir emissions de gasos d'efecte hivernacle en els darrers anys, amb un govern que, de fet, ha aprovat lleis i decrets que sabotegen aquesta missió, tot afavorint el manteniment de fonts d'energia bruta en detriment de renovables com ara l'eòlica i la solar. Segons diverses organitzacions ecologistes, a París, la delegació espanyola no va poder aportar-hi més que bones paraules, i només el fet que l'estat pertanyi a la Unió Europea i es vegi, per tant, obligat a cedir a la seva unitat d'acció i a la seva pressió, va evitar el ridícul.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ramon Llull (1232-1316), el primer català universal Adrià Arboix

Un geni místic amb molt de coratge

“Digues, foll: si et desamava el teu Amat, què faries?

Respongué i digué que amaria per tal que no morís, puix que desamor és mort, i amor és vida.”

Llibre d’Amic e Amat El filòsof, teòleg i escriptor Ramon Llull va néixer a Mallorca l’any 1232, tres anys després que Jaume I arrabassés l’illa als musulmans. És el nostre primer “català universal”, una ment prodigiosa i audaç que va viure en el context històric de l’expansió màxima de la corona catalanoaragonesa.

Fill únic de casa bona, amb pares poderosos, amb rendes i delmes, amb talent poètic, amb bellesa física, amb una muller admirada per tothom i uns fills encisadors, va abandonar la vida còmoda i frívola de ric administrador del rei Jaume II de Mallorca per predicar la fe de Jesucrist. Es va cansar d’ocupar-se dels plaers fútils i els afers terrenals.

En la seva biografia, consta que l’any 1262 va tenir una “il·luminació” al santuari del Puig de Randa, que es continuaria amb diverses visions místiques i, immediatament, abandonaria la seva esposa, Blanca de Picany, i els seus fills, Domènec i Magdalena.

Les tres missions a les quals es va dedicar varen ser: la primera, convertir els sarraïns a la vera fe cristiana, assumint i acceptant el risc d’un martiri; la segona, escriure el millor llibre del món contra els errors dels infidels; i la tercera, convèncer el Papa i els reis perquè fundessin monestirs per formar missions i ensenyar-los àrab.

Ramon Llull defensava la necessitat de demostrar només amb la força de la raó les veritats cristianes i així convèncer els musulmans. Per aconseguir-ho, passà nou anys de reclusió a Mallorca, on va aprendre àrab – cosa insòlita entre els catalans del segle XIII- i on estudià a fons la Bíblia, l’Alcorà, el Talmud, la mística sufí, filòsofs com Plató, Aristòtil i Anselm de Canterbury, i metges com Avicenna, Constantí l’Africà, o Averrois, i una llarga llista d’altres filòsofs i teòlegs cristians, jueus i musulmans. La seva vasta cultura li permetia analitzar, per exemple, les lectures comparades de la Bíblia i l’Alcorà, i els escrits de Sant Agustí i Avicenna. Va fundar una escola de llengües a Mallorca.

Ramon Llull se’n va anar a Tunis l’any 1293 amb la missió de convertir al cristianisme la comissió dels dotze savis i ulemes, enfrontant-se tot sol amb coratge als teòlegs musulmans i mestres alcorànics durant set setmanes. Finalment, fou empresonat i inicialment condemnat a mort, encara que finalment només seria expulsat de Tunis. La seva saviesa, l’oratòria en estat pur alhora captivadora i violenta com un huracà, les frases esmolades, els mots justos i, en acabar, concloure amb un exemple o una paràbola plens d’enginy, eren característiques seves. I tot això amb convicció, energia i passió.

Fou un viatger infatigable. Es recullen viatges seus de Barcelona a Armènia, de Tunis a Xipre, de Viena a Nàpols. Va ensenyar filosofia a les universitats de Montpeller, de la Sorbona de París –la més prestigiosa del seu temps-, on pels volts de 1288-1289 va llegir-hi la seva tesi, i també a la Universitat de Bolonya.

Va escriure més de 300 llibres de teologia, d’astrologia, de física, de dret, de matemàtiques, de retòrica, de psicologia. I també va escriure poesies i faules. I va fundar un llenguatge filosòfic propi anomenat l’Art, que va acompanyar amb recursos diagramàtics.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ramon Llull escrivia en llatí, en occità, en català i també en àrab. Va utilitzar per primera vegada el català, perquè volia arribar a tothom. És considerat unànimement com el pare fundador de la prosa catalana medieval, i per tant de la llengua catalana com a vehicle literari, al mateix nivell de Cervantes, Dant o Goethe. És el primer autor de la història que va atrevir-se a escriure en una llengua vernacle llibres de matèries fins aleshores reservades al llatí.

Ramon Llull era conegut arreu d’Europa com el Doctor Il·luminat per la seva fama de savi i de místic, i al regne d’Aragó com a Ramon lo Foll.

Viatjava acompanyat d’un ajudant i anava carregat de llibres.

Aquest geni místic va ser el primer a obrir el discurs filosòfic a les llengües vulgars. Ramon Llull va tenir una influència cabdal en els pensadors de l’Europa medieval que van liderar la transició de l’edat mitjana al Renaixement, i també a figures posteriors com el físic Isaac Newton o el pensador alemany Leibniz, grans admiradors seus.

Ramon Llull morí a Tunis l’any 1316, a l’edat de 83 o 84 anys, o potser durant el viatge de retorn, o a Mallorca mateix una vegada arribat, ara fa 700 anys, un aniversari adient per recordar la seva immensa figura i obra.

Les despulles de Ramon Llull, el primer català universal, descansen a la basílica de Sant Francesc de Palma.

En la inauguració del curs 2015-2016 de la Fundació Joan Maragall, el doctor en filologia catalana Albert Soler, professor de literatura medieval de la Universitat de Barcelona, va dissertar sobre la figura de Ramon Llull a la sala d’actes del Seminari Conciliar de Barcelona, i va remarcar el seu geni i la validesa actual de la seva obra, en homenatge a la celebració de l’any Llull que ara comença. Recordem també que el passat 10 de juny va ser nomenat comissari de l’Any Llull Joan Santanach (Barcelona, 1973), doctor en filologia, professor de literatura a la Universitat de Barcelona i coordinador de l’Editorial Barcino. Ell creu que Ramon Llull és la ment més fecunda, audaç i creativa que ha donat la cu Ramon Llull (1232-1316), el primer català universal: Escrit per Adrià Arboix ltura catalana de tots els temps.

Així mateix, cal remarcar que hi ha molta receptivitat per part del Vaticà, i concretament del papa Francesc, que Llull sigui en breu canonitzat i reconegut doctor de l’Església, fita aconseguida en tota la història fins ara només per 36 personalitats, totes elles religioses. Llull seria, per tant, el primer laic doctor de l’Església. Des del punt de vista de la projecció universal de la cultura catalana, seria una campanya extraordinària que si l’haguéssim de pagar –explica Albert Soler-, no tindríem suficients diners.

Referències bibliogràfiques 1. BONNER, A. Obres selectes de Ramon Llull (1232-1316), volums 1 i 2, Editorial Moll, Palma de Mallorca, 1989.

2. PUIGPELAT, F. L’últim hivern de Ramon Llull, Proa, Barcelona, 2004.

3. CASAS, S.; SERRA, A. “Per què va ser important Ramon Llull?”

A: Sàpiens, n. 159, 2015, p. 24-32.

4. PUJOL, C. “Ramon Llull, el primer català universal”. A: Sàpiens, n.

159, 2015, p. 82.

5. SOLER, A. “Ramon Llull, creativitat, espiritualitat i renovació des de la perifèria”, conferència d’inauguració del curs 2015-2016 de la Fundació Joan Maragall, Barcelona, 28 de setembre de 2015.

Emporion • www.emporion.org • 5

Memòria de la gent Jaume Bassa Pasqual

Vicenç Gumà, del Nou Hotel de la plaça de la Vila En Vicenç Gumà va néixer el 2 de novembre de 1925 en una casa de la plaça de la Vila que duia a la façana el rètol Bar Sport. El seu pare, que havia estat a Barcelona, havia dut de la capital una gran passió pel futbol, feia d'àrbitre, i sempre tenia el bar ple d'aficionats. La casa, on encara ara viu ell, és un edifici de tres plantes, amb entrada sota les voltes, entre l'Ajuntament i la capella de Sant Antoni, i dues façanes més, una darrere de la capella, i l'altra a la plaça de Pere Rigau (abans, plaça de les Mesures o del Peix).

Als anys 30 el bar pujà de categoria, i a la façana hi lluí Nou Hotel, però després de la guerra el sergent de la Guàrdia Civil els avisà, calia canviar el nom, se'n va dir Nuevo Hotel. En vivien el pare, la mare i dos germans, ell era el petit. Tenien clients de tota mena. En Vicenç recorda molt especialment un comandant de l'exèrcit, un bon home, un tros de pa, que s'encarregava de la censura de totes les cartes que entraven a la vila, o en sortien; per ell la família Gumà sempre estava al corrent de les missives d'amor, o de les enrabiades d'algú a qui la parella feia el salt...

De petit, pels volts del 1934, en Vicenç anà a classe amb dues mestres molt bones, feministes, progressistes, Maria Negra i Rita Vallespí. Quan arribà la guerra era un vailet de deu anys, s'acomboià amb en Sullastres, l'Amer, en Facundo, la colla de plaça, perquè en aquella època violenta els nois aprenien dels grans que havien d'anar en bàndols, els uns contra els altres, els de plaça contra els de la plaça d'en Bellido o contra els del carrer Vermell, calia veure qui tenia més força i més punteria, qui posava els rivals en desbandada, i això es feia a cops de roc, amb mandrons, amb tiragomes... Anaven poc a classe, no estaven per res, xerraven, amb prou feines aprenien a sumar, a multiplicar... Pujaven al castell, es deixaven anar pel pedrigolet, o anaven al riu, com salvatgines.

Ens comenta que un dia, poques setmanes després d'esclatar la guerra, anà amb el seu pare a caçar cargols en uns marges, prop d'Ullà; veié un cos estès a la cuneta, va cridar el seu pare. Després va saber que era el capellà de Gualta, l'havien assassinat uns milicians. El primer mort que va veure a la seva vida.

Rememora en Vicenç altres fets viscuts en aquella època desgraciada. Els milicians, la seva gorra militar amb les lletres M i A (milícies antifeix6 • Emporion • www.emporion.org

istes); el tret que van disparar contra el pany de la rectoria, que només es va fer una mica enrere, com encara es pot veure; l'assassinat davant la torre de Santa Caterina del pobre Pey, encarregat dels quadres de propaganda del cine Centre, els vailets anaven a veure els senyals que en quedaven a les pedres; la devastació de la capella de Sant Antoni, veïna de casa seva, amb la imatge del sant abatuda, i el seu cap remullat a la font dels gossos, allà al costat; l'enfrontament de la CNT amb l'esquerra moderada, fins al punt que en Salís hagués de fugir perquè no el matessin...

Els milicians tot ho feien de nits, diu en Vicenç, de dia no gosaven enfrontar-se a qui els plantés cara; en Juanito Casellas, per exemple, va aconseguir de tenir una pistola, es va fer una mena de búnquer a la seva fàbrica de sifons del carrer de l'Hospital, i si els del Comitè demanaven per ell, la seva dona els deia que era a la fàbrica; un altre cas de covardia, el tret que un milicià disparà, com si fos un joc, contra la dona d'en Sala, el Xocolater, quan tornava de l'hort, al carrer del Riu, i la deixà ferida; i quan, per decret, els milicians de la rereguarda es veieren forçats a marxar al front d'Aragó, molts s'hi resistiren, com el temible Ramon Palau, casat i amb un fill, que, plorant, no se'n va voler anar. Però la gent els temia, feien registres, enviaven els homes a fer fortificacions a l'Estartit per por del creuer Canarias, que atemoria la costa bombardejant Roses, Palamós...

En Vicenç sap bé com va acabar tot allò, perquè en va ser espectador de primera fila. L'abril del 1937 una colla de dones es van revoltar, estaven fartes del Comitè i de qui el manava, en Fontàs, el Borni, aquell foraster que s'havia fet amo de la vila. Amb grapats de sal i pebre, posades davant del palau Solterra, no van deixar que en sortís ningú, mentre arribaven els Guàrdies d'Assalt, amb el comissari de la Generalitat de Girona, el qual va fer elegir un nou ajuntament que, al cap de poc, tenia en Salís al capdavant. En Vicenç recorda aquells guàrdies, vestits de blau, formats davant de la Casa de la Vila, i per tant, davant de casa seva, i que uns vuit o deu es quedaren a l'hotel del seu pare, ell els veia menjar en una taula llarga, i s'hi van estar molt de temps, potser un any.

El mandat del Comitè va durar doncs del juliol de 1936 a l'abril de 1937.

Entre els fets rellevants, inoblidables, en Vicenç parla de les col·lectivitats.

La dels paletes tenia el magatzem a l'església; la dels flequers es va establir, amb uns forns nous, al carrer dels Bous; els ferreters van haver de dur tot el material a la casa actual de can Rosell, a Fora Portal; els barbers i perruquers van dur les seves eines a la sala de ball del cinema; se'n van fer de pagesos al mas Pla i al Pinell... Però totes les col·lectivitats patien dels mateixos mals: en general ningú s'esforçava a fer feina, deixava que Emporion 100 anys (1915-2015)

la fes el veí i –encara pitjor- ningú no va ser previsor, i al cap d'un temps no quedava material per vendre a la cooperativa de ferreters, no quedava aviram, ni vaques, ni vedells, als masos... I en Vicenç hi afegeix una anècdota: la gent havia de triar a quina cooperativa s'adheria, però això no era igual de fàcil per a tothom, i el Xocolater, per exemple, forçat a triar, va acabar dient que volia anar a la col·lectivitat... dels pastors. Era un home molt mandrós, en Sala-mandra...

Abans d'acomiadar-nos, parla d'urbanisme torroellenc, i en deplora dues actuacions que considera disbarats irreparables: una, la demolició de can Coll, aquella joia inoblidable, amb el seu cafè espaiós, la sala de ball i de cinema, la generosa amplitud, l'extraordinària decoració; l'altra, l'edificació de l'horrible Titànic interposat entre el passeig de l'Església i la plaça d'en Bellido, entre la muralla i la carretera. Ai, aquella estampa majestuosa, grandiosa, del temple, venint de l'Estartit!

Anys després de la guerra la família Gumà mirà cap a l'Escala, els dos germans hi feren un hotel, en Vicenç hi va fer de cuiner, mentre a Torroella la seva dona, que venia de can Mitjà, i n'era veterana, es feia càrrec de la Fonda Gumà.

I per no deixar-nos mal gust de boca, abans que marxem, ens ensenya fotos antigues, ens repassa un per un els seus companys de classe dels anys trenta, i un tresor: un llibre de receptes de cuina, manuscrit del seu pare, que, tot i atrotinat, encara es llegeix perfectament. Se'l mira amb respecte, amb estimació. Ara entenem perquè tothom diu que ningú no sap fer uns canelons tan bons com els que fa en Vicenç Gumà.

L'any 1983, a l'edat de 58, en Vicenç tornava. I fins ara.

El nucli antic Jordi Bellapart

Valor patrimonial torroellenc Fa uns dies, remenant, ordenant i llençant papers, va caure a les meves mans el retall que havia guardat d’una notícia publicada al Diari de Girona el 14 de febrer de 2001, ara fa quinze anys. El titular de la notícia deia: “Els veïns s’oposen a reformar la Plaça de la Vila de Torroella”.

Feia pocs dies que havien començat les obres corresponents al projecte de la primera fase de rehabilitació i reforma del nucli antic de la vila que afectava la Plaça de la Vila, la Plaça Pere Rigau, els carrers Primitiu Artigues i Costa i Hugues i un tram del carrer de l’Hospital. L’obra consistia en el soterrament de serveis: aigua, electricitat, telefonia i gas natural i en la pavimentació a base de pedra calcària, eliminant voreres, per donar un sentit prioritàriament per a vianants a la zona, així com a crear petits espais enjardinats i amb una certa originalitat: l’entrada a la capella de Sant Antoni pel carrer Costa i Hugues, un monument ran de terra a la part central de la Plaça Pere Rigau, anomenat Les fases de la Lluna de Francesc Ruestes, que combina la ceràmica amb fosa de ferro, i algun altre raconet.

La notícia publicada donava a entendre, sense donar noms ni cognoms, que hi havia una forta reacció en contra d’aquestes obres per part del veïns. Deia que, segons els afectats, l’obra era innecessària perquè la pavimentació de la plaça estava encara en bon estat i els treballs de reforma impedirien el mercat setmanal durant un mínim de quatre mesos i això, segons els comerciants (no s’indica quins comerciants), provocaia una important pèrdua d’ingressos durant aquest temps (de gener a abril).

El principal partit de l’oposició s’afegia a criticar aquesta reforma qualificant-la d’una inversió innecessària. El seu cap afirmava, segons la notícia del Diari de Girona: “A Torroella hi ha mancances importants que haurien de tenir prioritat sobre la reforma d’aquesta plaça. L’asfaltat de carrers, la millora de l’enllumenat públic, un centre de dia i més inversions per L’Estartit”. I afegia: “La reforma del centre de la vila s’emmarca en la política d’aparador que està fent l’Ajuntament i és una nova demostració de la mala gestió dels responsables municipals que no tenen cura per reduir el deute públic del municipi”. També el cap del grup municipal Emporion 100 anys (1915-2015)

l’Estartit independent (LEI) es sumava a la crítica i reclamava que hi havia zones cèntriques a l’Estartit que necessitaven una actuació urgent, com el carrer de les Illes”. La notícia es limitava a aquestes queixes i no especificava el contingut total del pla de reforma iniciat per l’Ajuntament en el qual també hi figurava la rehabilitació del carrer de les Illes de l’Estartit, les obres del qual començaren uns mesos després, cercant un període que no interferís massa en la temporada turística.

Tota aquesta actuació formava part d’un pla de l’equip de govern titulat Projecte Patrimoni,que pretenia catalogar, protegir, rehabilitar i donar difusió al patrimoni del municipi, catalogant monuments, edificis i elements singulars. Es creà el Llibre Blanc del Patrimoni amb unes 700 fitxes d’edificis i elements a protegir i l’Ordenança de Protecció del Paisatge Urbà per tal de rehabilitar edificis, carrers i places, així com conservar i embellir façanes, concretant colors i regulant els rètols comercials. També s’establiren sistemes d’ajuts per als propietaris, una iniciativa que es titulà Fem Torroella Bella.

Ara, després de quinze anys, s’han pogut veure molts resultat favorables d’aquella, iniciativa, aleshores criticada per sectors, suposem minoritaris i partidistes. El nucli antic de Torroella és un dels nostres principals valors patrimonials d’identitat. La seva parcial rehabilitació ha propiciat una revitalització que l’ha transformat i que ha permès que continuï viu, i és el centre de l’activitat comercial, cultural i social de la vila. Hi ha poques poblacions que, com Torroella, puguin gaudir d’un patrimoni arquitectònic com el de la vila vella. Un patrimoni que aglutina els seus ciutadans i atreu visitants que els acompanyen al llarg de l’any. Les crítiques a aquella iniciativa poden merèixer els nostres respectes però esdevenen, a la vista dels anys, totalment equivocades. Els canvis en molt sentits que han aportat aquelles obres han transformat i revalorat el centre de la vila.

Llàstima que al llarg d’aquests quinze anys les actuacions de rehabilitació del nucli històric han estat minses. El mal moment econòmic que travessem serveix d’excusa, justificada o no, perquè no s’hagin proposat iniciatives per millorar carrers emblemàtics del centre de la vila com el carrer Major, el carrer i passeig de l’Església o d’altres. La rehabilitació del nucli històric resta encara pendent. Esperem que no resti en l’oblit.

Emporion • www.emporion.org • 7

Entre el carnaval i la penitència Josep Fuster Començat el febrer, queden ja molt enrere Nadal i les festes que l’acompanyaven, els dies d’esperit nadalenc, els de falsa concòrdia i alegria, els àpats exagerats carregats de dolços i el consumisme desenfrenat que s’ha apropiat de les festes; aquest últim, però, es va resistir a marxar desaprofitant la inèrcia consumista i puntualment el set de gener va tornar a engegar les rebaixes pròpies del mes, per acabar d’escurar-nos les butxaques.

Molt més sovint del que la prudència aconsella, tots, qui més qui menys, solem afrontar les despeses que van comportar les passades festes i rebaixes amb el vistós trosset de plàstic que té la dubtosa virtut d’aconseguir privar-nos de veure com de ràpid marxen els bitllets de la cartera i fer que sembli que tot el que comprem no costa diners.

A les “Coplas por la muerte de su padre”, el poeta Jorge Manrique diu molt encertadament que després de tot plaer arriba el dolor; en el cas que ens pertoca, podríem dir que aquest, comença fer-se notar a partir de mig gener i pren la màxima intensitat al febrer, just quan hem d’afrontar les conseqüències dels excessos comesos i complir les obligades penitències que comporten; la primera, sol arribar en forma d’uns extractes bancaris, amb uns números que, com si pressentissin la imminent arribada del carnaval, solen tenyir-se d’un color vermell pujat. L’altra, l’hem de complir per purgar els excessos culinaris, els torrons i la ingesta d’unes begudes que res tenen a veure amb l’aigua; aquesta, ens ve marcada per una dieta pobra en calories, disfressada molt sovint d’un color verd herba i que amb no pocs esforços intentarà contrarestar els números fora de terme de les analítiques i uns altres que la bàscula de bany s’encarrega de recordar-nos, amb una insistència fins i tot cruel.

Al febrer, amb la rutina de la vida quotidiana normalitzada, ens retrobem inevitablement amb una vella coneguda, oblidada per uns dies i que malgrat les excel·lències i alegries dels números i estadístiques que a fi d’any ens van presentar, malauradament continua encara galopant desbocada entre nosaltres; seguim amb una situació política a tots nivells plena d’incerteses i finalment, de manera inevitable ens retrobem també amb els problemes i cabòries personals, que no havien quedat mai del tot oblidats, però que ara reapareixen envalentits i agreujats per la ressaca econòmica que ens han deixat les festes nadalenques i les rebaixes; com si tot això no fos suficient, alguns ho hem d’afrontar amb el cos malhumorat per una forçada dieta verda acompanyada tan sols per l’insípid sabor de l’aigua. El compendi de totes aquestes circumstàncies, genera i provoca un estat de irritabilitat i mal humor comprensible.

Moltes d’aquestes buscades adversitats, alleujades tan sols per la disbauxa d’uns pocs dies de carnaval, és important encarar-les, -sempre que la situació personal i col·lectiva ho permeti- conservant el sentit de l’humor i el toc just d’ironia que ens ajudarà a enfocar-les des d’una altra òptica menys estressant i més positiva. A la vida és bo i saludable riure i riure’s també alguna vegada d’un mateix i de les nostres “importants i transcendentals” obres; és una teràpia que ens pot ajudar a suportar millors les adversitats, dissipar l’orgull i al mateix temps fer-nos reflexionar sobre la grandesa, fragilitat, limitacions i misèries de la condició humana.

He fet un petit recull d’algunes de les ocurrències que m’han semblat més adients, tant de bo provoquin un somriure reflexiu, especialment als qui hem d’afrontar alguna o totes les penitències del febrer.

- “Sigueu amables amb els vostres fills... Seran ells, els qui un dia escolliran la vostra guarderia”.

- “No penso pertànyer a un club que accepti de soci un tipus com jo”.

- “Mai oblido una cara, però en el seu cas faré una excepció”.

- “Disculpin que els digui senyors, però és que encara no els conec gaire bé”.

- “Hi ha tantes coses més importants que els diners... Però són tan cares!”.

- “Els caps o els directors són com els núvols, quan se’n van el dia s’arregla”.

- “El secret de la vida és la honestedat i el joc net... Si pots simular això, ho has aconseguit”.

- “Si segueixes complint anys, acabaràs morint-te”. Petons. (Felicitació a un amic).

- “La política és l’art de buscar problemes, trobar-los, fer un diagnòstic fals i aplicar després remeis equivocats”.

- “O vostè s’ha mort o el meu rellotge s’ha parat”. (Prenent el pols a un amic).

- “Partint del no-res, vaig arribar a les cotes més altes de la misèria”.

- “Com ha pogut tenir vint fills del seu matrimoni?

Estimo el meu marit.

A mi també m’agrada molt el meu cigar, però de tant en tant me’l trec de la boca”.

- “La jerarquia és com una estanteria... Quan més alta menys serveix”.

- “Ets vols casar amb mi?. Ets rica?. Contesta primer la segona pregunta”.

- “La felicitat està feta de petites coses: Un petit iot, una petita mansió, una petita fortuna...”.

- “He gaudit molt amb aquesta obra de teatre, especialment al descans”.

- “Trobo la televisió molt educativa. Cada vegada que algú l’encén, me’n vaig a llegir un llibre”.

- “La intel·ligència militar és una contradicció en els termes”.

- “He passat una nit estupenda, però no ha estat aquesta”.

- “El futur depèn dels teus somnis, no perdis el temps i torna a dormir!”.

- “Tots els bolets són comestibles, alguns només una vegada”.

- “Si algun dia et sents inútil i deprimit, recorda que vas ser l’espermatozoide més ràpid de tots!”.

- “Aquests són els meus principis, si a vostè no li agraden, en tinc d’altres”.

- “Pareu el món, que baixo”.

El món segur que no s’aturarà, però no és menys cert que algun dia n’haurem de baixar. Mentre això no passi, viurem millor si intentem mantenir el somriure als llavis.

Crec que uns dels millors i més econòmics medicaments que es poden recomanar per seguir la teràpia, és recordar algunes de les ocurrències d’aquell geni de l’humor anomenat Groucho Marx, que van molt més enllà de provocar el somriure fàcil; moltes d’elles, porten tancat dintre un subtil missatge que hom ha d’interpretar de manera positiva en funció de la pròpia realitat.

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Periodistes del vuitanta…

Josep Martinoy

Per casualitats de la vida, la fotografia que acompanya aquest escrit és d'aquelles que en diuen històriques. En primer terme hi apareix l'ara president de la Generalitat, Carles Puigdemont, amb altra gent que a mitjans dels anys vuitanta vam començar a treballar al Punt Diari, un diari independent, comarcal i democràtic, escrit en català i que des del 1979 lluitava per a recuperar una premsa apagada durant el temps de dictadura i substituïda pels diaris del Movimiento, que a la província de Girona tenia "Los Sitios", ara "Diari de Girona".

Els primers dos anys de vida del Punt Diari van ser d'una feble base empresarial i va funcionar per l'esforç col·lectiu d'uns treballadors que van formar una cooperativa. El 1981 l'empresari Joan Bosch i Roura va adquirir el diari i va crear l'empresa editora Edicions Periòdiques de les Comarques S.A. dotant el periòdic de més mitjans per poder fer una informació independent i pròxima que poc a poc va anar aconseguint el favor dels lectors.

El meu primer contacte amb el Punt Diari va ser el juny del 1984, quan hi vaig entrar per a treballar-hi durant l'estiu mentre estudiava Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Barcelona. Poc imaginava llavors que la redacció del Punt seria la meva casa durant els pròxims 27 anys, i que el redactor que tenia al costat acabaria sent el 130è President de la Generalitat de Catalunya.

Vist amb la perspectiva del temps i en plena època digital sembla increïble que pogués sortir cada dia el diari. Hi havia corresponsals escampats a quasi totes les principals poblacions gironines. A Torroella va començar Josep Lloret, que va deixar pas després a l'Àngel Quintana i a Miquel Riera –que encara continua al diari- per agafar posteriorment jo mateix el relleu, fins que em van cridar per incorporar-me definitivament a la redacció central, llavors al carrer Figuerola de Girona.

Els corresponsals enviaven les cròniques escrites a màquina a través dels autobusos de línia i els redactors les havien d'anar a buscar a la parada de la Sarfa o dels autocars Presas. Si tenien una notícia d'última hora, els redactors o la Montse Barrera, la secretària de redacció, agafàvem les cròniques amb el telèfon a l'orella mentre l'aguantàvem amb l'espatlla.

Les notícies a la redacció s'escrivien amb unes Olivetti i un paper de baixa qualitat. A partir de les set de la tarda, el soroll de les màquines d'escriure era impressionant i recordava els d'una indústria a ple rendiment. Sense aire condicionat, a l'estiu només hi havia ventiladors distribuïts per la redacció que no podien anar a massa potència perquè els milers de papers que hi havia sobre les taules no volessin per l'habitació.

No hi havia mòbils i la centraleta en aquells primers anys només tenia

Emporion 100 anys (1915-2015)

quatre línies. Havies d'esperar que algú pengés el telèfon per poder fer trucades, cosa que ocasionava no poques discussions. Un cop la notícia redactada, es passava a una habitació on hi havia els correctors. La majoria de periodistes havíem estat educats en castellà i teníem un català força mediocre, que amb els cursos de formació i l'ajuda dels correctors vam anar millorant amb el temps.

Un cop corregit, el text passava a les "picadores". Un grup de noies, en aquells temps, al Punt Diari la mitjana d'edat devia ser de 35 anys, reproduïen l'escrit en un processador del volum de dues rentadores juntes, però amb una pantalla d'un pam. Un cop acabat, la màquina vomitava una tira de paper blanc amb les lletres impreses tal com les veuria el lector l'endemà.

Aquestes tires de paper passaven a tallers, on un grup de persones les tallava i ajustava seguint les indicacions de la maqueta –el dibuix de la pàgina- que els redactors havíem dissenyat i calculat usant un instrument que ha passat a la història que era el tipòmetre. Un regle transparent que posat sobre un paper de la mida de la pàgina et deia amb més o menys exactitud -depenia molt de l'habilitat i el rigor de la persona-, les línies que havies d'escriure. Per norma, una línia del paper escrit a màquina ocupava dues línies del diari.

Un cop la pàgina muntada, encara quedava un altre procés per poder fer la impressió off-set. En una habitació fosca i amb una llum vermella tènue la pàgina s'insolava i es feia un fotolit. O sigui, una foto de la pàgina a mida real que acabava amb un negatiu, el fotolit. Un cop teníem els fotolits, algú, moltes vegades els mateixos redactors, agafàvem el paquet de fotolits on hi havia tot el diari i el portàvem a la rotativa.

Allà, els treballadors d'aquelles màquines de dimensions descomunals els muntaven en uns tambors de tal manera que l'entramat de bobines de paper que anava menjant-se la màquina acabés, quasi miraculosament, donant forma al diari de l'endemà. Si esperaves mitja hora que haguessin acabat el procés, podies anar a dormir, passades les dues de la matinada, amb els primers exemplars del diari de l'endemà. Diaris que ja empaquetats s'anaven pujant a desenes de furgonetes que començaven a fer la distribució per llibreries, quioscs i domicilis... Una sensació fantàstica.

La foto es va fer a l'antiga seu del Punt del carrer Figuerola de Girona. En primer terme Carles Puigdemont, i al darrere Josep Martinoy, treballant en la secció d'informació comarcal. Més a la dreta el cap de fotografia Joan Castro. A l'esquerra Jordi Martinez, Jofre Ferrer i al fons, Toni Dalmau, l'ara periodista i escriptor Xevi Sala, al costat del dibuixant i artista polifacètic Jordi Soler.

Emporion • www.emporion.org • 9

Una situació difícil d'entendre

llegir... escoltar

Santi Sató

Javier Zuloaga

Una persona gran com jo, que ha viscut una guerra que es va materialitzar en la desfilada de l’exèrcit espanyol (invasor), quan per la Diagonal completava la conquesta d’una Catalunya que havia recuperat la seva existència com a nació, després de la seva conquesta anterior per uns exèrcits francesos, de Lluis XV i castellans de Felip V,

Fa un parell de setmanes, vaig repetir un dinar amb un bon amic de Valldoreix. Va ser en un restaurant ben portat per una jove parella que es multiplica a si mateixa per dos o per tres perquè els surti el compte de resultats.

Que ha viscut molts anys d’una dictadura que semblava mai acabar Quan les esperances d’una coexistència democràtica, plena i pacífica semblen impossibles d’aconseguir!

Quan la situació avui a España (Madrid) té realment difícil solució!

Quan el president d’un partit que ha perdut la majoria absoluta no pot formar nou govern!

Quan el rei Felip VI menysprea el president de Catalunya i la presidenta del Parlament català!

Quan algunes veus, com la del president de Flandes, defensen l’adhesió automàtica de Catalunya a la Unió Europea, contradient la propaganda de partits espanyols... ‘única que pot fer es estripar l’article que ja tenia fet, en què parlava dels missatges de Nadal i de la Pasqua militar del Rei Felip VI, de les memòries d’Aznar i del no de la CUP (no acabo d’entendre la seva política ni l’engany, al meu entendre, d’empats en votacions), tot això en uns dies en què es recordaven els tres-cents anys del Decret de Nueva Planta de la Real Audiencia del Principado de Cataluña establerta el setze de gener del mil set-cents setze pel rei Felip V, pel que va fer suprimir la nostra identitat, com a nació i com a poble. Fou redactat a la conveniència del rei Felip V. No s’hi aplicaren les lleis de Castella, sinó l’absolutisme borbònic. donant més poder la reial audiència amb l’entrada, almenys per meitat, d’oïdors castellans. El binomi capità general-audiència (real acuerdo) governà mancomunadament Catalunya, bé que supeditat al Consell de Castella. Establí a Catalunya el cadastre que pesà com una llosa de plom damunt Catalunya, ja que s’afegia al pagament de les gabelles de la corona (tabac, sal i paper segellat). I sobretot per a sostenir un exèrcit poderós, que calia vestir, armar i allotjar per tal de tenir Catalunya ben subjecta. Han passat tres-cents anys!

La qüestió no és recordar de nou, un any més, la nostra trista història com a poble sobirà i oprimit, i si posar de relleu el fet que ERC eviti participar en una tanda de contactes que per formar nou govern espanyol ha convocat el rei Felip VI, desitjar la millor sort possible al president Carles Puigdemont i Casamajó, i pregar i treballar per que Catalunya recobri quelcom que ningú, cap govern de Madrid tenia dret a conquistar ni menys suprimir la nostra identitat nacional i el dret al seu exercici democràtic en desitjar una república independent, si aquesta és la voluntat del seu poble!

Vam evocar capítols inoblidables -els dos hem caminat ja un bon camí- i ens vam aturar en les contradiccions que ens surten al pas de la vida. En acabar, vàrem quedar de repetir-ho per donar netedat al cervell.

Vam sortir al carrer Major de Sant Cugat i vam baixar cap a la plaça del Monestir, i ens vàrem fixar en una llibreria de segona mà, no parlo d'una llibreria "de vell", on pots vendre aquell llibre que ja no saps on col·locar, o comprar una novel·la per tres o quatre euros. "No està pas malament", vaig pensar, "és una forma d'evitar que els llibres morin trossejats en un Punt Verd o pastura de les flames davant d'algú que tingui fred o no suporti la cultura... que segur que algun en queda".

Vàrem acomiadar-nos i vaig donar un parell de voltes a l'assumpte. "Es llegeix poc", em vaig dir, "i, si no, que ho diguin als editors o als escriptors de batalla quan ens salten les llàgrimes d'emoció al trobar-nos amb algú que, sense conèixer-te, et diu que ha llegit una de les teves novel·les.

Quina alegria tan immensa!".

Es llegeix poc i tampoc escoltem llegir, una pràctica que ha caigut en desús i que, encara que sembli carrinclona, ​​tindria un immens valor per despertar la gana per les històries escrites. Recordo que, quan era batxiller i migpensionista en un col·legi de Madrid, cada dia, mentre dinàvem, un dels que hi érem, triat a l'atzar o pel dit pervers del professor que ens vigilava, havíem de llegir un fragment d'algun clàssic, de Quevedo, o Cervantes, de Pío Baroja, Larra i altres més. Encara recordo com patia fins a veure que no era jo l'elegit, però avui, cinquanta anys després, penso que aquella va ser una bona cosa.

Ara tenim massa temptacions al nostre voltant per buscar en una biblioteca -o a Internet- algun d'aquells textos del meu batxillerat. La societat de la informació, les xarxes socials, les eines d'intercomunicació instantània, els comandaments de la consola de videojocs... uf, massa difícil!

Però gairebé tots tenim orelles i potser a algú se li pugui ocórrer de produir i posar a la venda CD o llistes de Spotify amb contes o novel·les ben llegides. Així podríem escoltar les bones descripcions d'Eduardo Mendoza sobre les aventures d'Onofre Bouvila a La ciutat dels prodigis, mentre fem spinning, o la deriva de Pijoaparte a Últimes tardes amb Teresa, quan recollim els plats del menjador o fem una rebolcada amb la nostra noia... o mentre viatgem en metro o esperem en un aeroport que surti el nostre avió... sí, amb els auriculars posats però escoltant, via WiFi, històries ben escrites, no música ni notícies. S'ho imaginen?

Sí, ja sé que estic un xic sorneguer, però no és una mala idea. Penseu-hi.

N'hi ha prou que alguna escola de negocis l'inclogui com a exemple de business plan i ja veuran com a l'emprenedor que ho faci li donen un premi.

I a més, què carai! També valdria per despertar l'ànim de la gent que amb prou feines parla, o d'asserenar el dels que parlen massa, o el dels que pontifiquen pel que creuen que saben i amb prou feines coneixen. Si escoltessin les històries que s'amaguen en els llibres, els salvapàtries, els de tots costats, veurien que el món és més gran que el seu melic i que en la vida es pot ser un mateix "sense ser dels teus o dels meus".

No proposo que abjurem de les nostres identitats, sinó que cuidem un xic més la nostra condició de ciutadans del món, mamífers, bípedes i a més a més racionals. I per aconseguir-ho, una història, llegida o escoltada, pot tenir efectes miraculosos. N'estic segur.

10 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Proverbis, refranys i frases fetes Jaume Bassa “Val més anar sol que mal acompanyat”

Solucions proposades per a “a oscuras”

Significat: Un mal company et farà prendre decisions equivocades o t’apartarà dels teus objectius prioritaris.

Aplicació: Aquests darrers temps, de tantes eleccions, ha estat força usat per referir-se al partit polític que decideix governar en minoria i no fer coalicions que, si bé l’ajudarien a tenir majoria absoluta, el forçarien a aplicar un programa de govern diferent al seu, o fins i tot contraposat.

“Val més ser cap d’arengada que cua de pagell”

M’han enviat: A les fosques .................... (Domènec Vallès) Tendrás que ir a oscuras .............. Hi hauràs d’anar a les fosques (nota 1: “tener que” en català és “haver de”) (nota 2: “hi” no té equivalent en castellà)

“Se le da muy bien”

Significat: Convé més ser dirigent d’una comunitat petita que súbdit d’un gran col·lectiu.

Aplicació: És freqüent de fer-hi referència quan es parla de petites empreses, sovint familiars, que es resisteixen a esdevenir divisions d’una gran companyia multinacional.

(Pagell: Peix de llargària de 20 a 40 cm, i fins i tot 60 cm)

Feu una proposta: Quina expressió catalana podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible?

El mes vinent comentaré les respostes rebudes.

La cuina de la Catrina Caterina Bosch

Escrita amb pèsols i carxofes

Amb el mateix oli sofregiu la ceba. Quan ja estigui a punt d'enrossir, hi afegiu aigua, seguidament els pèsols, les carxofes tallades a quarts i el cireret.

INGREDIENTS PER A 6 PERSONES

Quan estigui tot cuit, hi afegiu l' escrita i feu la picada. Deixeu-ho uns minuts més al foc.

• 1,5 kg d'escrita • 400 gr de pèsols • 1 kg de carxofes

Sang i fetge de porc amb ceba

• 1 ceba gran • Oli

INGREDIENTS PER A 6 PERSONES

• Sal

• 1 kg de sang quallada

• Aigua

• 500 gr de fetge

• 1 cireret

• 8 cebes • Oli

PICADA • 3 grans d'alls

• Sal • 1 got de vi blanc

• Julivert • ½ cullerada de farina PREPARACIÓ Talleu a trossos l'escrita, enfarineu-los, saleu-los i passeu-los per la paella amb oli fins que enrosseixin. Reserveu-los.

Emporion 100 anys (1915-2015)

PREPARACIÓ Talleu la sang i el fetge a trossos i passeu-los per la paella, feu-ho per separat i reserveu-los. En el mateix oli poseu-hi les cebes tallades a juliana molt fines. Quan està sofregit tireu-hi el vi, deixeu-lo reduir, tireu-hi la sang i el fetge, feu-li donar unes voltes i que cogui tot junt durant uns minuts.

Emporion • www.emporion.org • 11

Reflexions sobre el principi i la fi Joan Calsina Els nostres ancestres, o sigui els éssers humans primitius que ens van precedir, no es van entretenir a pensar o a filosofar sobre la seva existència a la Terra, tenien altres prioritats.

Alguns dies la força de la natura els ensenyava la seva cara amable i això els permetia recollir els fruits de la terra per alimentar-se i gaudir de certs moments de benestar. Però de cop i volta la terra tremolava i el cel es tornava un infern de trons, llamps i pluges torrencials. Moltes persones sucumbien i morien dins aquest caos per no tenir on guarir-se. Estic segur que els supervivents estaven molt espantats i amb raó es devien preguntar el perquè de la seva desgraciada situació. També crec que en aquelles èpoques primàries, a ningú li passava pel cap pensar que aquells mals eren produïts per un hipotètic ésser superior que es permetia el luxe de castigar les suposades malifetes d'aquests pobres desgraciats.

Però a mesura que van anar passant els segles, els cervells dels humans van anar desenvolupant-se, segurament de manera proporcional, segons el lloc on tocava viure. Sembla que, tal com passa ara a les nostres societats, en aquell temps no tots els cervells eren iguals, encara que tots tenien el mateix pes i igual forma. Ara bé, uns sabien fer-lo treballar bé i altres no, situació que aprofitarien els primers per dominar els segons i utilitzar-los en benefici propi. Una de les tècniques que més van usar aquestes colles de llestos miserables va ser la invenció d'un ésser superior que en teoria era el que dominava el món i, si no es feia allò que ell deia, et castigava amb severitat, i molts van caure a la trampa. Si no es col·laborava podien ser castigats amb totes les plagues hagudes i per haver. Quan un llest es rebel·lava contra aquest ordre establert, coll a terra, així de simple.

El cas més conegut dels milions de persones que van lluitar contra aquest 12 • Emporion • www.emporion.org

ordre és el d'un home nomenat Jesús de Natzaret, que va morir a la creu per defensar els interessos dels més desvalguts. Més tard, alguns van fer servir el seu nom per manipular les masses en benefici propi, assegurant que aquell era el Déu que venia a salvar a tots, oferiment sempre condicionat a seguir les normatives dels seus pretesos representants a la Terra, alguns d'ells cal dir que actuaven de bona fe, però d'altres aprofitaven com sempre l'ocasió per acostar l'aigua cap al seu molí i, si algú molestava més del compte, ja sabem què passava. Aquest diabòlic sistema va anar continuant i perfeccionant al llarg dels segles i sempre segons les conveniències de cada societat. Tot això provocava contínuament terribles guerres per dominar la situació. És a dir, en nom d'uns hipotètics déus, morien milions de desgraciats de manera brutal.

Avui, en ple segle XXI, segueix la mateixa història modernitzada. Algunes societats han suavitzat les creences i veuen el seu Déu com un ésser d'infinita bondat que premia els bons amb una vida millor després de morts. Altres han radicalitzat el seu discurs i veiem que han retrocedit uns quants segles i si no compleixes el que diu el seu Déu, ets un infidel a qui s'ha d'eliminar. Tenim experiències diàries d'aquests fets i continuarà fins que determinades visions desapareguin del planeta.

Aquesta seria una solució que molta gent de bona voluntat desitjaria, però es molt poc probable que això succeeixi, per tant continuaran les confrontacions culturals i religioses, amb la qual cosa provocaran, com sempre, dolor i mort, fins que arribi el dia en què la naturalesa posi fi a l'existència de la nostra complicada espècie humana.

Llavors, els déus abandonaran aquest món i aniran a cercar altres llocs on puguin desenvolupar la seva activitat; de tot cor, els desitjo més encerts dels que han tingut a la nostra terra.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

14 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La peli del mes: PALMERAS EN LA NIEVE

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

Notícies PER A AQUEST MES DE FEBRER FESTA DE CARNAVAL dies 5, 6 i 7 MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA "Les veus de la Mediterrània" fins al 7 de març

Indicadors europeus de Sostenibilitat. El municipi de Torroella i l’Estartit ha estat seleccionat per la Unió Europea, conjuntament amb el de Llançà, com a exemple en l’aplicació del sistema d’indicadors de sostenibilitat en destí turístic, que intenten analitzar l’impacte de l’activitat en el territori a través dels aspectes: gestió de la destinació, impacte econòmic, impacte social i cultural i impacte ambiental.

Primera banyada de l’any. Es va organitzar a la platgeta de l’Estartit al migdia del dia 1.

Bus Torroella–Figueres. Des del dia 2 es va es-

FUNDACIÓ MASCORT – "Una mirada emocionada" fins al 24 d'abril

TORROELLA I L’ESTARTIT La torroellenca Dolors Bassa Coll, diputada de Junts pel Sí, va prendre possessió el dijous 14 del càrrec de consellera de “Treball, Afers Socials i Famílies” del Govern català, vinculada a l’àrea del vicepresident Oriol Junqueras. Dolors Bassa (1960) és mestra i llicenciada en Psicopedagogia. Anteriorment havia estat regidora de l’Ajuntament de Torroella i secretària general de la UGT a les comarques gironines.

18 • Emporion • www.emporion.org

Mostra de cossos de Seguretat a l’Estartit.

L’Associació dels Reis de l’Estartit la va organitzar el diumenge 10 al Moll central.

XI Mostra de Teatre Medes-Montgrí. Al Cine Petit es va presentar “El principi d’Arquímedes” el diumenge 10, “D’oca a oca” el diumenge 17 i “Les postres a la cuina” el diumenge 31, a càrrec de companyies de Barcelona, de Cassà i de Fornells.

Teatre, Música i Arts Escèniques per a les Escoles.

Més de 800 alumnes van assistit eldivendres 15 a la representació de l’espectacle Mans, de la companyia “Fes-t’ho com vulguis”, el primer de la campanya de Teatre, Música i Arts Escèniques per a les Escoles organitzat per l’Anella Cultural de Torroella a l’Auditori Teatre Espai Ter.

FUNDACIÓ VILA CASAS – Sales temporals fins al 22 de maig

NOTÍCIES DE GENER

ollir les cartes, es van entregar els premis dels cartells, i al vespre es va fer un castell de focs de benvinguda impressionant, arribà la cavalcada, i a Torroella ses majestats parlaren des del balcó de la Casa de la Vila.

tablir una nova línia de bus que connecta Torroella i Figueres per Bellcaire i l’Escala, amb l’oferta de 12 expedicions diàries entre Torroella i Figueres, 6 per sentit, millorant la que hi havia fins ara.

Concert al Cine Petit. La coral del Recer va cantar Nadales i altres cançons el dissabte 2 a la tarda.

Màgia a l’Espai Ter. Es va programar per al diumenge 3 a càrrec del Gran Thurston Mag Karlus.

Festa de Reis. Aquest any, lamentablement, la pluja va deslluir la festa del dimarts 5, però ni l’organització ni la població no van faltar a la cita, tant a Torroella com a l’Estartit. Es van rec-

Festa de Sant Antoni a l’Estartit. El diumenge 17 es va fer la tradicional cercavila i benedicció d’animals a la plaça de l’Església.

Sortida a la Torre Mora. Gent del Ter la va organitzar per al diumenge 24 de la platja a les muralles de Pals.

Xarxa de músiques. Joan Manén. Joventuts Musicals el va organitzar al Cine Petit eldiumenge 24 sota el títol: un geni musical per descobrir.

Fer de músic. A l’Auditori de can Quintana es van programar per al dissabte 30 gravacions de personatges històrics de les cobles orquestres.

CATALUNYA

Emporion 100 anys (1915-2015)

Carles Puigdemont investit president. El fins aleshores alcalde de Girona va ser investit per 70 vots a favor (JxS i CUP) i dues abstencions (CUP) al ple del Parlament convocat per aldiumenge 10. La resta de formacions va votar en contra. Puigdemont va fer un discurs valent i equilibrat, i es declarà disposat a seguir el full de ruta independentista per a una legislatura excepcional de 18 mesos.

Incertesa política fins l’últim dia. Si bé la CUP digué “no” a la investidura de Mas fins aldiumenge 3, i Carme Forcadell manifestà que s’havia equivocat, i Jordi Sánchez demanà perdó per haver aconsellat votar indistintament una formació independentista, de forma sorprenent, el dissabte 9 es va produir el pacte. Bàsicament consistia en la renúncia de Mas a canvi que la CUP votés un altre candidat proposat per JxS, i garantís estabilitat a la legislatura, prevista per 18 mesos.

L’actitud de Felipe VI. El rei espanyol no va rebre Carme Forcadell, i la presidenta del parlament li va comunicar la investidura de Puigdemont per escrit el dilluns 11. En signar el cessament de Mas no hi va constar l’habitual agraïment pels serveis prestats.

La promesa del president. A la presa de possessió el dimarts 12 el president va prometre fidelitat al poble de Catalunya, però no va citar el rei ni la constitució.

Duran Lleida va plegar. El líder d’Unió va anunciar la seva retirada el dissabte 16. Ho justificà pels mals resultats electorals a Catalunya i a Espanya.

ESPANYA Mariano Rajoy declinà ser candidat. El divendres 22, després que el rei havia fet la ronda de contactes amb els altres candidats (en la qual no van voler participar ni ERC ni Bildu), Rajoy va declinar la seva proposta de sotmetre’s a investidura.

Emporion 100 anys (1915-2015)

El pla hidrològic, “una aberració”. El Consell de Ministres va aprovar el dia 8, fora de temps i sense consens, el pla hidrològic espanyol, que havia de lliurar a la Unió Europea abans de final de 2015. La conca més polèmica ha estat, un cop més, la de l’Ebre; la Generalitat va qualificar d’aberració un pla que pot suposar “la mort segura” de la plana del Delta.

Reaccions al procés català. A partir de l’acord català i de la presa de possessió del nou president de Catalunya del dia 10, el president del govern espanyol va parlar amb Pedro Sánchez i amb Albert Rivera per a fer front comú contra el procés català. Sánchez se’n va desmarcar dient que Rajoy no podia ser la solució d’un problema que havia ajudat a fer créixer.

El judici del cas Nóos. Començà a Palma de Mallorca el dilluns 11, amb la infanta Cristina i el seu marit Urdangarin asseguts al banc dels acusats.

Detingut l’expresident del PP de València. El dimarts 26 la policia va detenir 24 persones, la majoria del PP, relacionades amb una trama que implicaria institucions i municipis valencians. Entre els detinguts, Alfonso Rus, expresident del PP i de la Diputació valenciana.

MÓN La insuportable desigualtat econòmica. Segons el document presentat el dilluns 18 per OxfamIntermon , les 62 persones més riques del planeta tenen tanta riquesa com la meitat de la població del món més pobre, uns 3.600 milions de persones. La desigualtat continua creixent al nostre país i arreu del món.

Cap d’Any d’horror a Colònia. La nit de Cap d’Any un centenar de dones van denunciar abusos sexuals i robatoris a la ciutat alemanya, atribuïts a immigrants i refugiats. El cap de la policia va ser destituït. Es podria tractar d’un atac organitzat.

Aràbia Saudita. El dissabte 2 van ser executades

47 persones, entre elles el clergue xiïta Nimr alNimr, acusat de sedició. L’Iran va vaticinar que aquesta mort esborraria de la història la dinastia Continua el terrorisme jihadista. Amb set morts a Indonèsia el dijous 14, i vint-i-nou morts a Burkina Faso el dissabte 16, es va manifestar novament l’activisme dels islamistes radicals.

Iran. En frenar el seu programa atòmic, els Estats Units li van aixecar el dissabte 16 les sancions econòmiques.

El problema insoluble dels refugiats. Tot el mes ha continuat el drama dels refugiats, que vénen cap a Europa, es veuen refusats pertot, i molts moren ofegats a les costes gregues.

ESPORTS La Pilota d’Or per a Messi. El dilluns 11 el davanter del Barça va aconseguir la seva cinquena Pilota d’Or, per davant de Cristiano Ronaldo i de Neymar.

Millor entrenador. El mateix dia 11, Luís Enrique va ser elegit com a millor entrenador, per davant de Pep Guardiola.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 19

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Josep Martinoy Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts