111 marc 16

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 111 MARÇ 2016

• Editorial • Hem estrenat el "Parc Revista Emporion" • Correspondència • Sensibilitat ambiental a l'alça • Plutarc (45 dC - 120 dC) i les seves "Vides paral·leles" • Memòria de la gent -Cels Sais• L'impuls urbanístic d'una època • Valorar 'el mòbil' • Muriel Casals va morir la matinada del diumenge 14 de febrer del 2016 • El projecte MK Ultra • Em moro pels teus ossos!

• Exercicis de català 18

Editorial Muriel Casals en el record i l’admiració Els nostres lectors deuen recordar el pas de Muriel Casals per Torroella, ara fa un any, amb motiu de la celebració del Centenari 1915-2015 de la nostra revista. Era presidenta d’Omnium Cultural, i la vam considerar la persona més indicada per acompanyar-nos en l’acte central de la commemoració. Va acceptar immediatament la nostra proposta i va ser al nostre costat, al Museu de la Mediterrània, el dissabte 17 de gener de 2015.

Arribà amb temps suficient per fer abans de l’acte una passejada pel carrer d’Ullà, per la plaça de la Vila, i visitar l’Exposició del Centenari a la capella de Sant Antoni. Seguí amb atenció les històries enllaçades de la nostra població i d’Emporion els últims cent anys; dels somnis, les frustracions i les renaixences del passat. Després, al Museu, ens parlà de les il·lusions, els reptes i les esperances de futur. Aquell mes Muriel Casals va escriure a la revista “El Temps” l’article “La revista Emporion fa cent anys”, i el començava amb aquesta frase: “Quan pensem en el futur, ens convé molt recordar episodis del passat”.

Sembla estrany que de tot plegat només faci un any. Des d’aleshores, Muriel, una dona que semblava fràgil, va esdevenir un dels puntals més forts del procés català cap a la plena sobirania. Elegida diputada al Parlament, hi aportà fe, energia, serenitat. Tot just abans del desgraciat accident que li ha costat la vida, es va fer càrrec de la presidència de la comissió d’estudi del procés constituent.

Ara que ens ha deixat, mentre plorem la seva absència, manifestem un cop més el nostre agraïment i la nostra admiració.

• Proverbis, refranys i frases fetes • El Regne Unit davant una decisió cabdal • La cuina de la Catrina • Gotes d'humor • Cinema i espectacles • Notícies

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Hem estrenat el "Parc Revista Emporion" Ara fa un any, en cloure els actes de commemoració del Centenari d'Emporion, vam aplaudir i celebrar la decisió presa pel Ple de l'Ajuntament de posar una placa amb el nom de "Revista Emporion" en el parc infantil que hi ha al costat del safareig de la vila. parcEls responsables actuals de la revista desitjàvem que es perpetués d'alguna forma el nom del periòdic que, durant tants anys, ha compartit amb la població els seus bons i mals moments; pensàvem que donar el seu nom a un carrer o a un espai públic, seria una bona forma de fer-li aquest reconeixement. I els nostres anhels havien estat atesos.

El lloc escollit presenta diverses facetes que haurien fet contents els nostres predecessors de fa cent anys: un lloc humil, sense pretensions; a la vora de l'antic safareig, resta entranyable del nostre patrimoni; a quatre passes d'un centre cultural de primer ordre a la vila actual, l'Espai Ter; i un espai de lleure infantil, que ens permetia de pensar: "qui sap si algun d'ells en un futur ens serà relleu".

Aprofitant el temps amable d'un dia d'aquest hivern suau, alguns fundadors de la tercera època d'Emporion, membres del Consell de Redacció actual, i familiars, vam decidir d'anar-hi a passar una estona, i fer-nos-hi unes fotos. Ens estarien contemplant, admirats, amb un pèl de santa enveja, els esperits benèfics dels fundadors de la primera època, d'aquell Emporion del dia 1 de gener de 1915.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Correspondència Joan Surroca i Sens

Vaig fent neteja de papers per estalviar-la als meus hereus. Tinc un tresor que mai llençaré: la correspondència dels meus pares mentre el pare era a la guerra i després a la mili a l'Àfrica. La correspondència és entranyable, sempre. És una comunicació que permet establir infinitat de matisos, modulant el vocabulari de tal manera que és com si el destinatari sentís la veu de l'emissor, però amb l'avantatge que s'escriu després d'haver pensat i filtrat. Una veu que et diu: "T'estimo", és insuperable. Però l'escriptura guanya a l'hora de comunicar un relat i permet, per poca traça que tingui qui escriu, fer volar la imaginació de qui llegeix el missatge d'un ésser estimat.

Ara s'escriuen poques cartes. El whatsapp és el gran comunicador generalitzat tret de per quatre romàntics antiquats que hem construït un dic per aïllar-nos de fresses i d'impertinències. A vegades escric alguna carta amb la meva ploma estilogràfica, mai amb bolígraf. Quan tinc un sobre, em falta el segell i quan ho tinc tot, em toca sortir per introduir la carta a la bústia; poden passar dies abans no està tot a punt. El carter de Torroella, a mitjan segle passat, era en Juli Monguilod. Correus era casa seva i l'única bústia a la vila es trobava a la paret d'on ell vivia al carrer dels Bous. En Juli era l'únic carter de la vila i feia tota la feina en una època de saques de cartes amunt i avall. Després en Jaume, afamat trompetista de boleros, va seguir la tradició.

Ara, més que carters són repartidors de paqueteria, en bona part d'empreses de venda per Internet. Si la història del servei de correus pogués parlar!

M'agrada comunicar-me per correu electrònic perquè em permet estendre'm igual com ho faria en suport de paper i evito la lentitud de la carta tradicional A banda de la correspondència ocasional tinc més d'una dotzena d'interlocutors amb els quals mantinc una comunicació epistolar sovintejada. És una activitat que m'ocupa força temps en una època en què vaig curt de jornal com mai a la vida. No és que treballi més que abans, tot al contrari, ara no treballo gens (crec que és l'única millora que he aconseguit a la vida: aprendre a no treballar! Ara comprenc plenament Oscar Wilde: "El treball és el refugi d'aquells que no tenen res a fer"), però solem descobrir els atractius meravellosos de la vida quan la brevetat del nostre futur per gaudir-los és extremament ridícula. Si dedico part del temps preuat a escriure cartes a amistats, sovint llargues, és per haver arribat a la conclusió que l'amistat és d'aquelles poques coses que no dubto a classificar d'imprescindibles.

El gènere epistolar ha donat obres literàries esplèndides. L'avantatge respecte a altres manifestacions escrites és que les cartes solen ser, tot i que sovint pensades, espontànies i sense cap pretensió de ser publicades. Per conèixer realment algú prefereixo llegir les seves cartes que les seves memòries. És possible que no hi hagi res més delatador de la nostra personalitat que allò que deixem escrit tirant-ho a la bústia i ara amb un simple clic. Per aquesta raó, abans del clic prefereixo congelar el correu, dormir-hi i, si l'endemà veig clar l'escrit, el puc enviar tranquil·lament i he complert el darrer consell de la meva àvia materna en el seu llit mortuori: "Joan, abans de fer res, val més que hi dormis." Ara que tot és tan ràpid i fàcil com un simple clic, posem de nou el coixí de consultor!

4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Sensibilitat ambiental a l'alça Albert Llausàs i Pascual

Molt de tant en tant, el Centro de Investigaciones Sociológicas d'Espanya (el CIS) complementa les seves enquestes relacionades amb intencions de vot o preocupacions dels espanyols i espanyoles preguntant per la relació de la ciutadania amb el medi ambient, a través dels seus hàbits i percepcions. El treball més recent, publicat aquest mes de gener passat, demostra que, pel que fa a suport a la protecció ambiental, els ciutadans i ciutadanes estem per davant de les institucions i dels mitjans de comunicació. Cada cop més.

Gairebé la meitat de les 2.495 persones enquestades considera que "la defensa i conservació del medi ambient és absolutament necessària, encara que la seva protecció comporti alts costos". L'altra meitat de la mostra es reparteix entre partidaris de la defensa ambiental només si el preu fos baix i aquells que només ho prioritzarien si el cost fos nul per a la seva butxaca. Ara fa 5 anys tot just el 35% de participants donava suport a assumir el cost de cuidar el medi ambient. La investigació no aborda les causes que han provocat aquesta major inquietud ambiental, però és possible que tingui a veure amb els episodis recents de contaminació atmosfèrica, una major difusió dels greus efectes que tenen sobre la salut i amb la projecció que es va donar a la lluita contra el canvi climàtic amb la recent cimera de París. Sigui com sigui, aquesta major sensibilitat es tradueix en unes xifres creixents d'usuaris dels serveis de separació i reciclatge, una major cura a l'hora de comprar electrodomèstics i vehicles més eficients energèticament i una creixent demanda de més i millor informació en temes de medi ambient. conciencia ambientalDe fet, pel que fa a mitjans de comunicació, l'enquesta del CIS revela que tres quartes parts de la població està interessada o molt interessada a rebre notícies sobre temes d'ecologia i medi ambient, però que, per contra, només el 6% es considera molt informat i poc més d'un 40% es manifesta bastant informat sobre aquestes qüestions. És evident, doncs, que existeix una demanda ciutadana que els mitjans de comunicació farien bé de satisfer amb més atenció i rigor.

com ara plans de reducció d'emissions contaminants, sorolls, la conservació de la biodiversitat o la protecció dels recursos hídrics. En essència, la fiscalitat verda permet aplicar el principi de "qui contamina paga", i s'assegura que els diners recaptats es destinin a compensar o minimitzar el dany causat sobre el patrimoni natural comú a través de la prevenció d'altres impactes o de la restauració del medi.

Finalment, convé recordar que, tot i els evidents progressos, la ciutadania tenim i exercim un paper clau en la degradació, però també en la protecció, del medi on fem vida. L'enquesta del CIS demostra que encara hi ha marge de millora per a la conscienciació d'algunes persones i, sobretot, que cal una major coherència entre les opinions i les accions. Ens ho recorda, per exemple, l'incisiu article que publicava en Joan Surroca a l'EMPORION del mes passat, denunciant l'ús abusiu que fem del cotxe particular molts torroellencs i torroellenques per desplaçar-nos en una vila on tot són avantatges per fer-ho a peu o en bicicleta. La seva és una observació que, certament, enutja certa gent, però indicadors com els del CIS, Eurostat i tants d'altres demostren que, per sort, la consciència ambiental de la nostra societat és notable, i segueix creixent. De fet, l'enquesta del CIS indica que 8 de cada 10 som vianants o ciclistes per desplaçar-nos pel municipi propi, mentre que menys d'un terç fa servir el cotxe habitualment. De la minoria que constitueixen conductors i conductores respecte del total, les veus "dogmàtiques i integristes" de l'actual "déu de quatre rodes" en són, per més que cridin, un grupuscle cada cop més residual i que no hauria d'intimidar la majoria a l'hora d'impulsar millores en l'àmbit de la mobilitat que facin (o restitueixin) pobles, viles i ciutats més amables amb les persones.

Vistos els resultats de l'estudi en relació amb la voluntat d'una gran majoria de la ciutadania a destinar recursos a la protecció del medi ambient, les administracions també tenen força feina a fer. I no només per les molt minvades estructures, equips humans i finances dels organismes de protecció ambiental a l'estat i a Catalunya, que contrasten amb les subvencions a fonts brutes d'energia com ara el carbó. Pocs dies després de la presentació del treball del CIS, l'institut d'estadística de la Unió Europea, l'Eurostat, publicava les conclusions d'un altre estudi segons el qual l'estat espanyol és a la cua d'Europa en aplicació de fiscalitat verda, superant només Lituània i Eslovàquia. Aquest tipus de fiscalitat proposa l'adopció d'impostos per tal de finançar plans, programes i mesures destinats a millorar la qualitat ambiental de la qual gaudim els habitants,

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Plutarc (45 dC - 120 dC) i les seves "Vides paral·leles" Adrià Arboix

La inspiració de Josep Pla per als seus “Homenots”

“Es Plutarco maestro de capitanes valerosos.”

Miguel de Cervantes (1547-1616)

“Plutarc redacta en les seves ‘Vides paral·leles’ el testament espiritual de l’antiguitat clàssica.”

Carles Riba (1893-1959)

Plutarc va néixer a mitjan segle I dC a la petita ciutat de Queronea, a Beòcia. Home de lletres i historiador, va viure per tant en temps de la Grècia romana. De gran erudició i humanitat i de gust per les arts, la seva preferència anava en l’estudi de la moral. I estava persuadit d’imprimir en la seva obra una missió didàctica.

Els seus contemporanis li deien “el filòsof ” i eren de domini general la seva sinceritat i la seva honradesa absolutes, motiu pel qual el prenien per àrbitre en qüestions delicades, ja que ell s’implicava amb l’exemple d’estar consagrat al servei del “déu de la veritat i de la llum”.

6 • Emporion • www.emporion.org

Els experts admeten que no era un pensador profund, però la immensitat del que llegí i escoltà i observà fou assimilada per ell i fosa en una superior unitat, que constituí la seva immortal obra, on va imprimir una tendència a referir-ho tot a idees morals. Fou “potser l’esperit més naturalment moral que hagi existit”, segons paraules de La Harpe. Autodidacte fins al moll dels ossos, no es limità a ésser un simple transmissor de saviesa: tot el seu esforç i la seva gràcia consistí a fer persuasiva aquesta saviesa, en paraules de Carles Riba.

Plutarc es tenia per deixeble de l’Acadèmia, i la restaurà, inspirant-se en Plató. La seva vida privada estava en harmonia amb el seu ensenyament: fou modesta, serena i amable. Casat amb Timoxena, tingué d’ella quatre fills.

Posseïm de Plutarc cinquanta biografies, quaranta-sis van acoblades de dues en dues i formen la col·lecció de les Vides paral·leles, la seva principal contribució. La novetat d’aquesta obra és la d’aparellar la vida d’un grec amb la d’un romà, tots personatges històrics, llevat de la parella Teseu-Ròmul, i fer-ne una comparació. Hi entraven personalitats de l’acció política, aquells que per llurs fetes públiques havien contribuït a crear la gran unitat de civilització que representava el món grecoromà.

Ensenyava així un panorama històric ideal per conèixer l’antiguitat clàssica i tot això amb una prosa sòlida. Cada parella de personatges anava emmarcada en una estructura típica amb un curt preàmbul i un judici comparatiu.

Plutarc considerava les seves Vides paral·leles com un conjunt. La seva galeria d’herois, de grans exemples, ho eren perquè eren caràcters plenament responsables d’ells mateixos. I tot això estava escrit amb intenció didàctica més que històrica. Plutarc tria les biografies que ofereixen grans exemples, a fi de moure, per l’adhesió de la intel·ligència, la possibilitat a imitar-les. Perquè “cada ànima pot i ha de fer la seva educació, ha de formar la seva virtut treballant-hi de nit i de dia i calen exemples on emmirallar-se”, deia.

Comenten els experts que Plutarc utilitzà el mètode comparatiu que era de procedència retòrica, utilitzant la tendència humanista a confrontar valors, per a llançar-se a desenvolupaments antitètics, brillants o enginEmporion 100 anys (1915-2015)

yosos d’eficàcia segura. Un tribut a la moda de comparar el que Roma havia fet per al món amb el que havia fet Grècia, tenint present que Grècia fou la mestra de Roma. Confrontant un romà il·lustre amb un grec de valor igual, els seus punts de semblança i les seves diferències, sabé fondre i treure del seu contrast una lliçó moral, la seva admiració per Roma i el seu sincer patriotisme grec. Consolidà així la seva proposta de civilització grecoromana.

Carles Riba remarca el mèrit que suposa que el recull de Vides paral·leles hagi pogut ésser l’aliment de “grans ànimes” d’èpoques diferents. Perquè edificant-se en l’exemple dels grans homes antics ens posa el repte de provar d’igualar-s’hi o de superar-los.

Si bé Plutarc és un dels autors més llegits de la literatura universal, actualment hi ha poc reconeixement públic per la seva obra, com ha passat en altres temps, possiblement per la crisi de valors actuals i pel desprestigi de les humanitats i també perquè no és un autor de l’època clàssica, sinó més tardana. Paradoxalment, en vida, Plutarc tampoc va ser gaire conegut més enllà del seu cercle d’amistats. En el segle II, en canvi, ja el consideren “mestre de la joventut”, però fou oblidat durant tota l’edat mitjana. Els humanistes del Renaixement el redescobriren i fins al segle XVIII seria considerat un dels autors cabdals de l’antiguitat. Plutarc restà fix a la biblioteca dels reis d’Aragó. Era l’autor de capçalera de Montaigne, i Erasme deia que fora de la Bíblia no havia llegit res de “més sant” que Plutarc. Plutarc té també una responsabilitat indirecta en la Revolució Francesa. Tothom el llegia, era citat a cada moment, el màxim honor per a una personalitat d’aleshores consistia a ésser comparada amb algun heroi plutarquià. Napoleó llegí molt Plutarc, Frederic el Gran n’hi cercava la dignitat moral. “Plutarc és el Shakespeare biogràfic de la literatura universal”, segons Jean Paul Richter.

volums). Riba la realitzà amb el convenciment de ser una aportació de referència en el camí de retorn de les humanitats. Perquè Plutarc, segons el poeta català, és “mirall dels prínceps” i un “transmissor de vides modèliques”.

A Catalunya, Josep Pla, gran coneixedor dels clàssics grecollatins i de Plutarc, confeccionà elsHomenots (quaranta-cinc entre 1958 i 1962; arribant finalment a seixanta apareguts, els darrers entre 1969 i 1975), amb l’objectiu de preservar, divulgar i potenciar unes figures exemplars, excepcionals i modèliques, però amb risc de ser oblidades a causa de la dictadura.

Caldria rescatar Plutarc de l’oblit cultural actual. Emerson deia que “mentre hi haurà llibres, Plutarc serà periòdicament tornat a descobrir”.

Bibliografia 1.

FRANQUESA, M. La Fundació Bernat Metge, una obra de país (1923-1938), Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona, 2013.

2.

PLUTARC. Vides paral·leles, Fundació Bernat Metge, traducció de Carles Riba. Barcelona, 1927.

3.

PLUTARC. Gran Enciclopèdia Catalana: <http://www.enciclopedia.cat/EC-GEC-0051566.xml>

4.

MESTRE, F. “Més que una joia, un deure. Carles Riba traductor de Plutarc”. A: Polis i nació. Política i literatura (1900-1939), Ítaca: Quaderns Catalans de Cultura Clàssica, Annexos, 2. Barcelona, 2003, p. 116-130.

La tasca titànica de la traducció al català de les Vides paral·leles de Plutarc la realitzà amb ofici, compromís i mestratge Carles Riba (tasca efectuada durant 20 anys de la seva vida, entre 1926-46), i fou publicada íntegrament en la prestigiosa col·lecció Bernat Metge (en un total de quinze

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Memòria de la gent Jaume Bassa Pasqual

Cels Sais i Ballester, un professional bancari amb vocació social Visito en Cels a la seva casa del carrer del Carme, que fou dels seus avis i de la seva mare, i on ell va néixer. Hi ha constància que entre aquestes parets, avui refugi de llibres, ordinadors, impressores i altres estris electrònics, hi van viure familiars remots des de fa més de cinc-cents anys.

Bon ambient per encetar la nostra conversa sobre temps passats.

En Cels ho sap tot sobre Torroella, i sobre la seva gent, des dels anys trenta fins ara, no en va hi va néixer l’any 1928 i hi ha passat tota la vida.

Per començar, fa memòria de l’avi Joan Ballester, un home senzill però dinàmic. Diu que, abans que ningú no ho fes, va muntar un cinema a Torroella, al carrer de l’Hospital, núm. 8, cobrava a 20 cèntims l’entrada, i li havia sentit explicar que en una escena que figurava un mar agitat, en un moment d’onades encrespades, els de primera fila, esverats, fugien de la cadira; i que no hi feia només cine, també hi exhibia ballarines que anava a recollir a l’estació de Sant Jordi, un èxit segur. Era un pagès petit, tenia una casa, un camp de 14 vessanes a Canet, un olivar i vinya, i uns eixarts a muntanya que li donaven llenya; contractava estelladors i venia estelles d’olivera a Barcelona, les traginava a Sant Jordi amb el carro, i d’allà al tren. No li feia res d’anar d’una banda a l’altra. Fins i tot, es desplaçava amb el carro llarg a Santa Coloma de Farners, l’omplia de sacs de pinyons i els portava a vendre a Narbona.

En Cels descriu la Torroella de quan ell era un vailet, “cases de pagès, petits agricultors amb poca terra, viure del que es collia a l’hort, al pati gallines, conills... alguns tenien porcs o vaques... poca cosa més; sense pràcticament indústria, només els tallers mecànics de can Costa, d’en Pere Vert, i d’en Batlle, aquest fabricava una màquina de batre molt apreciada; la fàbrica d’espardenyes Pujol i el petit taller de confecció d’en Jaume Puiggrós, que dissenyà els primers calçotets curts; els carrossers, els artesans que treballaven per als pagesos: els basters, els ferrers; es batia a les eres, i s’hi feien pallers...”.

Em parla de la seva mare, la Marcelina. Era el que en aquells temps se’n 8 • Emporion • www.emporion.org

deia una “pentinadora”, ofici que havia après a Girona. Anava a pentinar a domicili unes poques clientes benestants, i les altres a casa seva, a hores convingudes, ni que fos molt tard a la nit; això sí, mai als matins, que els volia per reposar. Del seu jornal, i del camp de l’avi, en vivia la família.

En Cels, com gairebé tots els nens de la vila, anà a les escoles nacionals, però quan tenia vuit anys esclatà la guerra. El seu mestre, el senyor Dabau, fou mobilitzat i enviat al front d’Aragó; recorda amb nostàlgia com els alumnes li enviaven aliments... Vingueren altres mestres, però finalment es van interrompre els estudis.

De la gent de Torroella d’aquells temps se’n recorda bé. De l’alcalde Pere Vicens, que va plegar pocs dies abans de la revolta i de la guerra; de qui el va substituir, en Joan Pagès, de can Litró, que només va tenir temps de reunir l’ajuntament una vegada; del Comitè del 19 de juliol, que al principi va presidir en Miquel Canals, de motiu en Pahí, però aviat fou dominat per en Miquel Fontàs, el Borni; dels altres elements que en formaven part, particularment uns veïns del seu carrer, fills d’un petit pagès, els germans Passarrius, en Francesc, de motiu Xico Palau; en Joan, el Barb, i en Ramon... afiliats a la CNT.

Me’n recordo bé perquè vivien davant de casa; aquells nois, abans de la guerra, quan podien, treballaven de paleta, però mentre esperaven que els lloguessin, es passaven la major part del temps jugant al carrer amb monedes de coure de cinc i deu cèntims, i després es van fer els amos de la vila; acabada la guerra, un va ser afusellat, un altre condemnat a mort, els altres s’exiliaren. L’alcalde que va substituir en Litró, en Joan Vicens, en Nitu, tenia un cafè a Fora Portal, als baixos de can Quintana, era del POUM, i també el van afusellar. En Salvador Vidal, de motiu Pagantàies, encara sembla que el veig al costat de casa dient-li a un pagès “llença els diners que tinguis, ja no n’hi haurà mai més”, i el pagès li contestà “noi, la pesseta sempre sura i sempre surarà”; exiliat a França, va ser pres pels alemanys i portat al camp de Mauthausen, on morí. En Josep Carreras també fou deportat a Mauthausen i alliberat l’any 1945...

Emporion 100 anys (1915-2015)

Comentem que, de fet, el Comitè durà només uns mesos, del juliol del 36 a l’abril del 37, però prou temps per deixar la vila atemorida després del vandalisme i els assassinats de les primeres setmanes. En Cels rememora l’experiència de les col·lectivitzacions, l’espoli de les contribucions forçades en monedes o joies, els escorcolls a la cerca de gent “de missa”, de joies, d’imatges religioses... Després, la penúria d’aliments, pa, carn... La gent no es movia de por que tenia.

Acabada la guerra, tornà el mestre Dabau. En Cels completà en tres anys els estudis primaris, prengué lliçons de comerç, de mecanografia, taquigrafia, francès.

Un dia la Marcelina, mentre pentinava la senyora Victorina, mare d’en Miquel Cristòfol, director del Banc Hispano Colonial, li parlà del seu fill Cels. Hi hagué sort, el xicot anà al banc a provar tres mesos; sense cobrar, naturalment. I s’hi quedà. El gener de 1943, guanyà el primer sou: 96,40 ptes., el febrer, i els mesos següents, ja en va cobrar 100. Tenia 14 anys.

El banc era al carrer de Sant Agustí, cantonada Porta Nova. Ell feia de meritori, que vol dir visitar botiguers per presentar i cobrar lletres, xecs, transferències... D’examen en examen, passà cada esglaó fins a oficial de primera. El banc es traslladà al local on hi havia hagut el cafè d’en Nitu, a Fora Portal, i l’any 1950 fou absorbit pel Banc Central. En Cels progressà, primer fou interventor, després director de l’oficina. Recorda els vells companys, tots pencaires... Després de la jornada laboral –i sense remuneració–, anaven en taxi a Verges, Pals i l’Escala, recollien els estalvis de pagesos, gent de l’arròs, pescadors... o els deixaven diners si els necessitaven. Els guiava una idea, fer-se seus els problemes econòmics dels altres, trobar camins de solució... Em cita el cas d’un paleta, petit propietari d’un tros de terra, que devia diners al banc, i per circumstàncies desafortunades anà a parar a la presó; ells mateixos es van encarregar que el camp fos sembrat, menat i segat, van vendre la collita, cobraren el crèdit i encara en sobrà per al pres...

L’any 1972 deixà el banc i va obrir, i dirigir, l’oficina de Torroella de Caixa de Girona. I “sant tornem-hi”, vint-i-dos anys més dels mateixos maldecaps. Fins que es jubilà, el 1993.

Però tot el que hem dit no és més que una parcel·la d’activitat, la professional, perquè hi ha gent que llueix tant o més en els aspectes socials i cooperatius, i en Cels és d’aquests. No s’ha limitat al maneig bancari de diners i el finançament d’empreses o famílies. Ja als anys quaranta ajudava a portar el cine mut per a la mainada a “l’escuela”, al costat de l’església; participà en trobades de “moviment rural” a Barcelona i Montserrat; formà part del Consell i de la comissió d’economia de la parròquia; ajudà a reconduir la cooperativa de pagesos Santa Caterina; fou tresorer molts anys –sense subvencions– de la Comissió de la Festa Major; tresorer de la comissió de la Ciutat Pubilla; regidor de Cultura dotze anys... i em quedo molt curt; encara ara és tresorer de l’associació de la revista Emporion; de l’associació Dudal per a immigrants; col·labora activament a l’associació del Llibre de la Festa Major....

Per acabar la nostra conversa, i tornant a la seva activitat professional, li comento que la posició adoptada pels bancs i caixes davant la crisi, els desnonaments, la venda enganyosa de preferents, ha estat ben diferent de la línia d’ajuda a les famílies i als petits empresaris que m’ha explicat que seguien ell i els seus companys a Torroella fa trenta o quaranta anys. Em resumeix així aquesta actitud de servei, que desgraciadament s’estila poc:

El Regne Unit davant una decisió cabdal Xavier Ferrer

La Unió Europea no para d'espants i de reptes. Alguns prou coneguts i patits per la societat, com la crisi econòmica, la situació dels refugiats i per extensió el dilema sobre la viabilitat de la lliure circulació, el terrorisme, etc.Tots tenen en comú que la Unió Europea s'ho ha trobat, tot i que hagués pogut ser més previsora i actuar a l'inici dels conflictes, la realitat és que poca cosa hi pot fer, més que cercar solucions per sortirne. Però hi ha un altre repte que ha vingut per voluntat d'un governant, del primer ministre britànic, David Cameron, que per treure pressió a les demandes de part de la societat i dels partits euroescèptics i d'algun membre del seu propi partit, va optar per oferir un referèndum, per saber si els ciutadans britànics volen seguir o no dins la UE. Cameron no en tenia cap necessitat ni obligació de convocar un referèndum, però ha donat mostres, com va fer permetent el d'Escòcia, de valentia política i d'atreviment. La realitat és que per aconseguir un resultat positiu, que vol dir que el Regne Unit segueixi a la UE, cal que Cameron pugui mostrar als seus ciutadans un bon acord amb la UE. Així, el Consell Europeu del 18 i 19 de febrer ha ratificat l'acord que havien convingut el president del Consell Europeu, Donald Trust, i el premier britànic David Cameron, que consisteix en què el Regne Unit pugui aplicar als immigrants comunitaris restriccions a les prestacions que avui tenen els britànics i també que els parlaments estatals puguin vetar part de la legislació comunitària, entre d'altres. Doncs, després de llargues reunions i amb retard evident, hi ha hagut fumata blanca, hi ha hagut acord entre la UE i el RU, però ha costat molt i s'han hagut de superar les reivindicacions del grup de Visegrad (Polònia, República Txeca, Eslovàquia i Hongria) i per part de Grècia. De fet, cada estat va actuar en funció del paper que li interessava en clau interna, mostrant que no donava un xec en blanc. I és que el que s'ha acordat afecta valors fonamentals de la UE, com la igualtat dels ciutadans comunitaris. Tot i que s'ha volgut situar només en l'acord Regne Unit-UE, veurem si en el futur no s'utilitza per limitar la construcció europea en algun altre àmbit. És veritat que tots volen que el Regne Unit segueixi a la UE, de manera que és normal que hi hagi hagut acord, que permetrà a Cameron, tal com va dir, lluitar sense descansar per aconseguir un SI en el referèndum, que vol dir seguir formant part de la UE. Ara esperem que el Parlament Europeu no veti aquest acord i que el la maquinària estatal britànica i Cameron al capdavant, convencin els ciutadans que el millor és anar junts, és sumar, és quedar-se a la UE. En el món globalitzat que estem, amb àrees econòmiques i polítiques cada vegada més grans, la UE ha d'apostar per la unió i per seguir la construcció econòmica i política, òbviament respectant les realitats i identitats que la formen. Junts serem més forts.

Sempre em guià la il·lusió i l’esperança de trobar un camí per resoldre els problemes i les inquietuds de tots els clients que confiaven en nosaltres.

“De tots”, penso jo. Potser aquest és el punt essencial.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

L'impuls urbanístic d'una època Jordi Bellapart

Des de començaments dels anys seixanta fins a finals dels setanta, el creixement de l'afluència turística, i més cap als darrers anys la por a l'adveniment de la democràcia -la qual cosa podia suposar la redacció i aprovació d'un nou pla general d'ordenació urbana que revisés i limités l'aprovació de nous plans parcials, tal com així es va fer amb la constitució del primer ajuntament democràtic a partir de l'any 1979-, va impulsar la iniciativa de cercar l'aprovació de nombrosos plans parcials que el planejament aleshores vigent encara facilitava, ja que les qualificacions urbanístiques del sòl, sense cap mena de dubte desproporcionades i irreals, estaven pensades per fer possible qualsevol proposta.

En aquest període de temps, aproximadament uns quinze anys, es varen aprovar inicialment ─aquesta és l'aprovació que fa l'ajuntament─, al municipi de Torroella de Montgrí, 25 plans parcials dels quals 19 foren aprovats definitivament per la Comissió Provincial d'Urbanisme. En foren denegats 2 i quatre no arribaren a ser tramitats fins a l'aprovació final. Aquest ritme accelerat d'aprovacions va tenir com a conseqüència la major transformació de la vida del municipi en tota la seva complexitat, així com uns importants canvis físics en el territori.

Fins aquelles dates, el planejament urbanístic que regia el municipi d'una forma coordinada era el que s'havia iniciat l'any 1925, només en el nucli de Torroella, que venia plasmat en un pla denominat Plano de Reforma Interior y Ensanche de Torroella de Montgrí, redactat aquell any per l'arquitecte Isidre Bosch i aprovat per la Junta Provincial de Sanitat el 10 d'octubre de 1927. El pla només preveia unes operacions de reforma interior i una previsió d'eixample del nucli urbà, de totes maneres algunes d'aquestes directrius han tingut una enorme rellevància en el creixement posterior de la vila. Va ser vigent fins a l'any 1967, quan 10 • Emporion • www.emporion.org

es va redactar el Pla general que recollia moltes de les seves previsions.

L'ordenament urbanístic de l'Estartit es va iniciar l'any 1959, amb l'aprovació per part de la Delegación Provincial del Ministerio de la Vivienda del Plan General de Ordenación del Estartit, que es limitava a ser un pla d'eixample del nucli urbà que s'anticipava a la forta expansió urbanística que aleshores tot just s'iniciava.

Com la majoria dels plans d'ordenació urbanística que es redactaven en aquells anys, sobretot a les zones on es podia preveure un immediat creixement a causa de la potencial oferta turística que s'intuïa, es limitaven a afavorir la legalització de les iniciatives d'urbanització de finques o de promoció immobiliària que ja podien estar en marxa o que s'hi posarien en poc temps.

Un dels primers impulsors va ser el mateix ajuntament. El 3 de setembre de 1962, la Corporació Municipal de Torroella de Montgrí va prendre la decisió d'iniciar els tràmits per tramitar els expedients necessaris per urbanitzar la Muntanya Gran. A tals efectes, el 25 de maig de 1965 la Comissió Permanent, constituïda en jurat, decidia l'elecció del pla especial i els plans parcials consegüents per a la urbanització de la part costera de la Muntanya Gran a Construcciones Nervión, l'única empresa que s'havia presentat al concurs promogut per l'ajuntament i que, presumptament, eren els impulsors que pretenien beneficiar-se d'aquesta magna operació. El projecte constava de tres plans parcials denominats El Montgó, La Foradada i El Catifoll, que anaven pràcticament des del cap de la Barra fins a Montgó. Cal tenir en compte que els terrenys eren de propietat municipal i això permetia el control directe de tota iniciativa d'ús urbanístic per part de l'ajuntament.

Emporion 100 anys (1915-2015)

En aquella època, la defensa del Montgrí com a parc natural encara no s'havia evidenciat i el fet que aquest desmesurat projecte no arribés a prosperar va ser perquè les iniciatives urbanístiques trobaren un camp més propici, i segurament més rendible, en els espais més propers als nuclis habitats que els plans urbanístics vigents propiciaven. Els plans parcials aprovats preveien un sostre edificable de quasi dos milions de metres quadrats i una població potencial de més de cinquanta mil persones. No calia embarcar-se en aventures més arriscades.

Proverbis, refranys i frases fetes Jaume Bassa

Els plans parcials aprovats definitivament entre l'any 1962 i l'any 1976 foren:

1. Roca Maura 1a fase

Aprov. Definitiva

27/12/62

2. Els Griells

"

27/11/63

3. Polígon marítim est

"

23/12/63

Significat: Cadascú s’ha de fer càrrec de les obligacions que ha adquirit.

4. Cala Montgó

"

08/08/63

Aplicació: És freqüent en el cas dels avis:

5. Sector est. Reforma interior

"

03/03/67

6. Mas Pinell

"

29/12/67

7. Els Salats

"

12/04/73

8. Les Dunes

"

13/07/73

9. Estartit residència

"

25/01/74

10. Camp Turró

"

25/01/74

11. Roca Maura 2a fase

"

24/05/74

12. Sector NO Estartit

"

06/10/75

13. Torre Gran 1a fase

"

24/02/75

14. Les Deveses

"

06/10/75

15. Torre Moratxa

"

06/10/75

16. Torre Gran 2a fase

"

06/10/75

M’han enviat: Li surt molt bé .................... (D. M. N.) Se’n surt molt bé ................ (V. C. P.) És molt traçut ..................... (Pilar V.) Hi té força traça ................. (Pilar V.)

17. Can Ribes

"

05/04/76

Imitar a un niño se le da muy bien ............ Imitar un nen li surt molt bé Se le da muy bien dibujar .............................. És molt traçut dibuixant

18. Pont del Ter Vell

"

15/10/76

Observacions:

19. Platja Estartit

"

28/10/76

1 - En català el complement directe no du preposició: Imitar un nen (no: imitar a un nen)

El 30/03/78 va ser aprovat inicialment el primer pla parcial de La Pletera.

Alguns d'aquests plans parcials varen ser anul·lats o modificats amb la normativa del PGOU de l'any 1983. D'altres, amb edificacions consolidades segons uns coeficients d'edificabilitat aprovats en el seu moment, han continuat amb els edificis construïts amb les densitats i alçades originals, tot i que les ordenances posteriors han rebaixat aquests coeficients per a les noves construccions.

L'urbanisme dels darrers cinquanta anys ha configurat el nostre entorn actual i, per bé o per mal, formen part de la nostra història.

“Qui ha fet el cogombre, que se’l posi a l’ombra”

- Mare, volem anar a Londres aquest cap de setmana, et quedaràs la nena?

- No, noia, qui ha fet el cogombre, que se’l posi a l’ombra. (però a l’hora de la veritat, sempre es deixen convèncer...)

“D’on no n’hi ha no en pot rajar” Significat: És inútil esperar resultats de qui no té capacitat o experiència.

Aplicació: A tota mena de requeriments professionals, artístics, socials...

El fuster em va fer una caixa ben guerxa...

El violinista va ser desastrós, l’arrossegava l’orquestra...

Un cop més el director ha demostrat la seva mediocritat... ... d’on no n’hi ha no en pot rajar!

Solucions proposades per a “Se le da muy bien”

2 – El DIEC defineix així els mots traça, traçut, pocatraça: traça (entre altres significats): habilitat a fer quelcom. És una cosa feta amb molta traça.

Tenir poca traça, molta traça.

No té traça a fer vestits. traçut, traçuda: que té traça. És una operària molt traçuda. pocatraça: que no té traça.

3 - El DIEC escriu pocatraça sense guió, però poca-solta i poca-soltada amb guió. poca-solta: persona que no té solta, que no fa les coses amb solta. fer una cosa amb solta: fer-la de forma conseqüent amb les circumstàncies. sense solta ni volta: sense cap motiu raonable, sense cap ni peus. poca-soltada: acció o dita pròpia d’un poca-solta.

“A escondidas” Feu una proposta: Quina expressió catalana podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible?

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 11

Valorar 'el mòbil' Escrit per Josep Fuster

La difusió mediàtica que s'ha originat al voltant del Congrés Mundial de Telefonia Mòbil, celebrat a Barcelona el últims dies de febrer, m'ha donat peu i tema per escriure aquest article dedicat a un giny tan extraordinari que tots coneixem com "el mòbil". Aquest petit aparell d'aparença senzilla i humil s'ha convertit per a moltíssimes persones en un company inseparable, integrat amb tal força a les nostres vides, que ha esdevingut un element totalment imprescindible. Malgrat això, poques vegades ens aturem a pensar en la meravella tecnològica que representa i moltes menys a valorar-lo com es mereix.

Motivat tan sols per la temàtica de l'article, permeteu-me que faci una diferenciació entre les persones de certa edat que hem vist el naixement i evolució de les noves tecnologies, l'electrònica i especialment la telefonia, i unes altres de molt més joves, que van néixer quan aquestes començaven a implantar-se massivament i no han tingut ocasió ni de conviure ni d'utilitzar les d'abans. La diferenciació pot ser un matís important, perquè crec que marca diferents maneres de valorar-lo.

Per als primers, el mòbil és un objecte corrent, integrat al seu entorn i que, des de sempre, ha format part activa d'un determinat estil de comunicar-se, jugar o distreure's. Per als més grans, tot i que també l'hem integrat a les nostres vides i gaudim de les seves aplicacions, se'ns fa més fàcil saber apreciar i valorar en major grau la meravella tecnològica que guarda dintre, sobretot si alguna vegada ens veiem evocats a recordar els seus orígens o els seus ancestres.

Les següents paraules, tot i que poden semblar una referència a segles passats, intenten tan sols recordar que, fa poc més de cinquanta anys, per telefonar -en aquells anys el telèfon de paret o sobretaula només tenia aquesta funció- s'havia de fer forçosament a través d'una operadora de centraleta. Se solia comentar, a tall de broma, que aquelles operadores, juntament amb el capellà, eren les persones més ben informades dels pobles. A la nostra vila, la centraleta estava situada al primer pis del carrer, actualment, Primitiu Artigues, n. 19; als últims anys, les encarregades de fer-la funcionar van ser l'operadora popularment coneguda com la Sra. Rossita de Teléfonos, la Sra. Francisqueta Riera i la Sra. Maria Pons, que de manera manual combinaven les clavilles per establir la connexió telefònica demanada. Que lluny que queda tot això, oi?

era la d'agenda. Aquells vetusts ginys, ràpidament van deixar pas a altres generacions de tecnologia, que de manera accelerada van possibilitar que les aplicacions s'anessin multiplicant en qualitat i quantitat de forma exponencial. Avui, aquest quasi omnipotent aparell, que té reservat un lloc preferent a les nostres butxaques o bosses de mà, connectat a Internet esdevé una font inesgotable d'informació, coneixements i notícies; ens permet comunicar-nos amb els altres: mitjançant la veu, enviant o rebent missatges de text, fotografies, vídeos, documents, o connectant amb les diferents xarxes socials, etc. A voluntat, pot esdevenir un aparell de televisió, ràdio, navegador GPS, càmera fotogràfica o de vídeo, traductor d'idiomes, reproductor musical, calculadora, gravadora, i podria continuar amb centenars d'aplicacions...

Els que hem conegut els seus ancestres, tot i haver incorporat aquesta petita meravella a les nostres vides, no hem perdut encara la capacitat de sorprendre'ns i meravellar-nos quan apareixen noves generacions de tecnologia que comporten altres aplicacions que superen sempre amb escreix las anteriors ja de per si fantàstiques. Quan la capacitat de sorpresa i admiració ens porta algunes vegades a recordar el progrés i les transformacions sofertes per la telefonia al llarg dels últims cinquanta anys, acabem inevitablement plantejant-nos sempre la mateixa pregunta: fins on arribarà la tecnologia del mòbil?

La pregunta no té resposta, però se sol contestar d'una manera una mica abstracta tot dient: "Arribarà molt lluny..." I això és tan cert, que fins i tot es fa impossible imaginar-ho.

A començaments dels anys seixanta, si no recordo malament el 1964, la telefonia al nostre municipi va fer un pas de gegant en implantar-se el sistema automàtic, que va permetre establir comunicació directa sense passar per centraleta entre els abonats de la vila i, progressivament, amb els de poblacions de l'entorn. Aquest sistema, ara d'ús molt minoritari, encara està vigent.

Malgrat que la tecnologia mòbil analògica va començar el 1979, no va ser fins al 1992 quan es va començar a desplegar i a implantar-se de forma remarcable la nova telefonia mòbil digital, que fins a dia d'avui no ha parat d'evolucionar de manera espectacular.

Els primers mòbils o inalàmbrics, molt voluminosos, dotats d'una petita pantalla i un gran teclat, incorporaven una electrònica molt elemental que permetia poques aplicacions, podríem dir que l'única o principal 12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Muriel Casals va morir la matinada del diumenge 14 de febrer del 2016 Santi Sató

Com, sens dubte, coneixeran i sentiran dolorosament els nostres lectors, la diputada del Parlament de Junts pel Sí, presidenta de la comissió d’estudi del Procés Constituent i expresidenta d’Òmnium Cultural, de 70 anys, no va poder recuperar-se de les lesions produïdes en l’accident que va patir el 30 de gener, quan la va atropellar un ciclista mentre travessava un pas de vianants a Barcelona.

Fou ingressada d’urgència a l’Hospital Clínic. Havia sofert un traumatisme cranioencefàlic amb hematoma subdural que va necesitar drenatge quirúrgic, i també fractura de pelvis. Des d’aquell dia estava ingressada a l’UCI de l’Hospital Clínic sense que, lamentablement, se li pogués salvar la vida.

La seva pèrdua, sens dubte, serà, en veritat, sentida per molts catalans que veien en ella la persona que, amb amabilitat i bones paraules, defensava sense embuts un estat independent per a Catalunya, quan afirmava: “Som un poble normal i aspirem a tenir un país normal”. Crec que és la que reflecteix millor la seva personalitat.

I m’és més dolorosa per mi perquè vaig gaudir d’una casualitat realment molt afortunada, la de conèixer-la personalment aquí a Torroella de Montgrí, passejant i conversant durant més de mitja hora, en la seva assistència a l’acte central de la commemoració del Centenari d’Emporion.

Jo era a la Capella de Sant Antoni i, aproximadament a dos quarts de sis, en Joaquim Radresa, un bon amic, m’informà que havia vist la Sra. Muriel Casals caminant sola pel carrer d’Ullà cap a plaça.

Era una tarda un xic nuvolosa, i efectivament es trobava a la vorera del davant de l’ajuntament. M’hi vaig presentar com a fundador de la tercera etapa d’EMPORION i com a economista. Em digué que havia arribat més d’hora del previst per a l’acte del Centenari d’Emporion.

grí, i finalment a la Sala. Vaig comentar les botigues ben il·luminades, les joieries, el nombre d’habitants de Torroella, altament multiplicat a l’estiu... I així arribàrem al Museu de la Mediterrània, on ja l’esperaven els senyors Xavier Ferrer, Jaume Bassa, Jordi Bellapart, Cels Sais... I amb la companyia de l’alcalde, el Sr. Jordi Cordon, i la regidora de Cultura, Núria Bosch, anàrem a visitar l’exposició a la Capella de Sant Antoni, amb plafons i expositors amb llibres i objectes relacionats amb EMPORION i el seu centenari.

Recordo una recomanació d’un antic professor meu, que em deia: “No et fiïs mai de les respostes a les teves preguntes, recorda més bé les preguntes que l’interlocutor et faci. Per les seves preguntes el coneixeràs.”

Realment, per les preguntes que em va fer la senyora Muriel Casals, vaig poder captar la seva intel·ligència, gran, i la seva bondat no menor, sobrada!

Hem d’aprendre del seu record que l’educació, en tots els àmbits, ha de presidir els nostres afanys per fer una Catalunya lliure, més pròspera, i més intel·ligent i ordenada!

Amb aquestes paraules que escric avui a EMPORION, voldria sumar-me a la de totes les persones que l’han conegut i admirat, i que mantinguem d’ella un referent clar del catalanisme sincer, cívic, ferm, educat i responsable.

Un catalanisme sense violències d’expressió ni de comportament. L’afany d’una dona activa dins d’un sobiranisme civil modèlic: el de la Muriel Casals!

Vaig oferir-me per acompanyar-la en l’espera, cosa que va acceptar. Vaig comentar-li el recorregut iniciat a la plaça fins a arribar al Museu de la Mediterrània: l’església, el Palau lo Mirador, el Palau Solterra, la casa Galibern, l’ajuntament, la Capella de Sant Antoni i l’edifici a la part sud de la plaça, avui residència per a gent gran. I pel carrer Major iniciàrem un recorregut seguit en la meva joventut per grups de noies els uns, i nois els altres, que a la tardes dels dies festius anaven fent-hi voltes. Seguírem pel carrer de la Porta Nova i el de Sant Agustí fins a arribar al Cinema MontEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

El projecte MK Ultra Josep Martinoy

Acabada la II Guerra Mundial, va començar la "guerra freda" entre els Estats Units i la Unió Soviètica. Les dues superpotències es van repartir el món i van començar a competir entre elles per dotar-se d'armes amb capacitat de destruir el seu principal enemic. La cursa per la conquesta de l'espai, la investigació per aconseguir potents bombes nuclears, o les intervencions polítiques als diferents països s'han explicat a bastament, però és més desconeguda la lluita que van emprendre per aconseguir el control mental de la població. Dècades després d'iniciar-se, aquesta continua sent una part fosca de la història que va començar la segona meitat del segle XX. Es calcula que l'URSS es va gastar mil milions de dòlars en programes de control mental però els seus programes estan poc documentats perquè encara Rússia té molts documents secrets classificats i tots estaven finançats per l'Estat. Per contra, els EUA, que haurien invertit una quantitat similar en aquestes investigacions poc convencionals, també van rebre fons privats i van ser potenciats pel servei d'intel·ligència nord-americà, la CIA. Entre els diferents programes que es van desenvolupar, el més important va ser el projecte MK Ultra, que encara ara desperta molt d'interès entre els fanàtics de les conspiracions... però que va ser real.

El programa de control mental de la CIA estava destinat a identificar i desenvolupar drogues i tècniques per a usar-les en interrogatoris i tortures per aconseguir que una persona sempre digués la veritat. L'MK Ultra el va organitzar la Divisió d´ Intel·ligència Científica de la CIA en coordinació amb el Cos Químic de la Direcció d'Operacions Especials de l'exèrcit dels EUA. El seu inici oficial és el 1953 i es va allargar oficialment fins el 1973. Molts ciutadans canadencs i nord-americans van ser utilitzats com a conillets d'índies sense el seu consentiment o contra la seva voluntat, però d'altres es van sotmetre voluntàriament a part del programa.

Entre les substàncies que es van provar hi havia la dietilamida de l'àcid lisèrgic, coneguda com LSD, una potent droga al·lucinògena, de la qual se'n va fer una gran distribució entre el moviment hippie i que encara té distribució. Però la imprevisió dels resultats i el fet que molts individus tinguessin el que ara s'anomenaria "mal viatge" va fer que es desestimés.

També es va provar la hipnosi, la privació sensorial, l'aïllament, diverses formes de tortures i es van cometre abusos sexuals de tota mena. Els responsables de MK Ultra van comprovar que quan a un individu se'l

14 • Emporion • www.emporion.org

sotmet a una situació el més traumàtica possible, la seva ment tendeix a esborrar l'experiència. Quan més fort el trauma més amnèsia genera l'individu. Si aquesta situació es repetia constantment, la persona acabava esborrant tota la seva ment i se li podia introduir nova informació o predisposar-lo a rebre ordres noves. Part del projecte era crear els MK Ultra Delta, persones disposades a assassinar qualsevol quan rebessin l'ordre oportuna induïda per hipnosi o durant el procés de control mental que se'ls havia aplicat. Aquests assassins havien d'actuar sense importar-los les conseqüències ni el risc per ells mateixos. Algunes teories apunten que l'assassinat de Robert Kennedy, el 1968, en un hotel de Los Angeles l'hauria protagonitzat un dels agents MK Ultra Delta.

El 1973, el director de la CIA, Richard Helms, va ordenar que tots els arxius de MK Ultra, el projecte iniciat pel seu predecessor Allen Dulles, fossin destruïts. Per això no es podrà saber mai amb certesa les conseqüències que ha tingut. Tot i així, el 1974 el diari "The New York Times" va desvelar el projecte i això va originar que el Congrés dels EUA creés dues comissions d'investigació.

El 1975, l'informe de la comissió Church i la comissió Rockefeller van fer públic per primer cop que la CIA i el Departament de Defensa havien desenvolupat experiments amb éssers humans com a part d'un ampli programa sobre la influència i el control del comportament humà utilitzant psicofàrmacs i altres mitjans psicològics.

Arran de les informacions i la investigació política, milers de persones que havien estat sotmeses als experiments del projecte van començar a presentar querelles contra el govern nord-americà. Encara que oficialment el projecte es va tancar el 1973, es va obrir una altra via d' investigació del control mental: el projecte Monarca. Porta aquest nom per la "Danaus plexippus", una papallona gegant que protagonitza les migracions més grans i és originaria de Mèxic. Segons algunes de les persones sotmeses al projecte MK Ultra, aquestes papallones Monarca apareixien en la seva ment després de rebre les drogues que els havien subministrat.

Oficialment el programa Monarca no existeix, però algunes persones han documentat que es continuaven realitzant proves per intentar controlar la ment i convertir determinats individus en esclaus, que no qüestionen cap mena d'ordre, que no recordin les seves accions i que arribin al suïcidi si són descoberts

Emporion 100 anys (1915-2015)

Em moro pels teus ossos!

Javier Zuloaga No s'espantin, no m'estic morint, ni pensin tampoc que m'estan assaltant instints devoradors, perillosos. El titular d'aquest article és una floreta que fa ja molts anys que vaig escoltar o llegir a Madrid.

Un diari havia convocat entre els seus lectors un concurs per recopilar bons exemples d'aquest gènere de dites populars en les quals l'home es rendeix, a pit descobert, davant la bellesa i la classe d'una dona amb la qual es creua al carrer.

I ha estat això el que em va venir a la memòria quan fa uns dies passava, al volant del meu cotxe, per una de les rotondes pròximes a Sant Cugat, on visc. En un ràpid reüll, per no fer deixadesa de la meva responsabilitat com a conductor, vaig poder veure la pintada que il·lustra el que ara els estic explicant.

"Algun dia t'escriuré un missatge d'amor en aquesta paret... perquè la meva petita recordi sempre que sense ella no puc viure..."

Vaig fer tres o quatre voltes més per veure-ho millor i, al dia següent, vaig demanar a la meva dona, que no conduïa, que amb la càmera del seu mòbil tragués una bona imatge d'aquella floreta; potser una apassionada i anònima declaració d'amor? "Zuloaga", em vaig dir, "t'adones del que has vist?", deixant-me portar seguidament per les reflexions que ara comparteixo amb vosaltres.

Aquell mateix matí m'havia permès una passejada digital per aquesta inevitable ressaca que les coses que estan passant es projecten a través de les xarxes socials. Vaig pensar també en aquests curiosos reportatges que hem vist després de les últimes eleccions generals, en les quals ens explicaven com els community managers van trepitjant els talons dels

Emporion 100 anys (1915-2015)

seus líders multiplicant els seus missatges entre els seus seguidors. Sí... i també vaig pensar en els trending topics, aquesta mena de medalla que l'autocomplaença d'alguns comunicadors es penja per dir que són els més escoltats o vistos del món mundial.

"Que sàpiga vostè que jo estic a Twitter des de l'any de la Chelito i que, per la seva informació, tinc... milers de followers", li deia fa uns dies un polític a un altre durant un transcendental debat.

Que en els temps d'aquest nou però imparable argot de la comunicació digital hi hagi algú que amb decisió, i sobretot per passió, es compri un bon esprai de tinta negra i vagi a la corba per on cada dia passa, al volant del seu cotxe, la dona a la qual vol amb tota la seva ànima i escrigui aquest missatge en el qual no apareixen ni el nom d'ella ni el seu propi tampoc, és emocionant. Bé, o ho és, o jo m'estic tornant més gran. És una història secreta, que no sé des de quan és en aquesta paret, però que, fixin-se vostès bé, els grafitaires han respectat, malgrat que els seus traços i el seu missatge no tenen res a veure amb els que ells emplenen els pocs espais que queden lliures en les tanques de les carreteres o a les parets que es poden veure quan viatges cap al centre de Barcelona des del Vallès occidental.

Em pregunto si aquest article no serà contraproduent i despertarà l'arrelat sentit del deure dels funcionaris municipals de Sant Cugat o dels responsables de carreteres de la Generalitat, i qualsevol dia veurem que l'han esborrat tot sense pietat, amb l'excusa que els conductors no es distreguin amb coses tan inusuals.

Jo... i vostès també, tenim almenys la foto.

Emporion • www.emporion.org • 15

La cuina de la Catrina Caterina Bosch

Arròs amb Rap

Peus de porc amb cigrons

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

INGREDIENTS PER A 4 PERSONES

• 1 rap de 1,5 kg

• 4 peus tallats amb 4 trossos

• 1 cabeça d'alls

• 2 cullerades de farina

• 1 tomata

• 1 ceba gran trinxada

• 4 o 5 talls de pebrot

• 2 tomates trinxades

• 400 gr d'arròs

• Oli, sal, pebre i aigua

• Oli, sal i aigua

• 500 gr cigrons bullits

PREPARACIÓ Amb el cap de rap feu un fumet. Feu un sofregit amb els alls trinxats.

Quan estan a punt d'agafar color afegiu-hi la tomata i el pebrot, tot trinxat. Quan està tot confitat, amb una miqueta d'aigua, deixeu-ho coure uns cinc minuts. Afegiu-hi l'arròs i coeu-lo amb el fumet. A mitja cocció, poseu-hi les rodelles del rap i també la polpa del cap amb el qual hem fet el fumet.

PICADA • 2 alls • Ametlles • Nous • Julivert

Aquest arròs ha de quedar caldós.

PREPARACIÓ Bulliu els peus i reserveu-los. Quan siguin freds, en una paella amb oli, enrossiu-los amb sal, pebre i enfarinats. Quan siguin ben rossos els reservem. Amb el mateix oli colat fem un sofregit amb la ceba i la tomata.

Hi afegirem els peus i deixarem que cogui tot junt amb la mateixa aigua que hem bullit els peus, seguidament incorporem els cigrons i la picada.

Deixeu-ho coure uns minuts més.

16 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 17

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

20 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La peli del mes: EL RENACIDO

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE MARÇ X JORNADA DE POLÍTICA INTERNACIONAL dissabte 12 MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA "Les veus de la Mediterrània" fins al dia 7 MUSEU DE LA MEDITERRÀNIA "Immersa" fins al dia 14

després de força setmanes de sequera, però no hi faltà la festa, la sardinada i les disfresses.

lioteca de l’Estartit, “La reina del sur” de Javier Pérez Reverte.

Un mata-segells amb el Castell. L’oficina de Correus va estrenar aquest mes un mata-segells permanent dedicat al Castell de Montgrí. Hi apareix la seva silueta, el nom de la població i la data de l’enviament.

Mercat Món Empordà. L’organitzà el dissabte 27 al matí l’Associació Món Empordà a la plaça de Pere Rigau.

“Reflexos”. Els Amics de la Fotografia van inaugurar el divendres 5 l’exposició a la sala de la EMD de l’Estartit.

“Nits de matapobres” al Cucut. El divendres 5 es va presentar l’obra de Jordi Dausà i Mascort.

Anna Fando exposa a Torroella. “Immersa”, una mostra d’art jove al Museu de la Mediterrània.

La inauguració es va fer divendres 12 al vespre, i hi restarà fins el 14 de març.

Teatre a l’Espai Ter. Es va programar per al diumenge 28 “Ligeros de equipaje”, de Producciones Veridiana.

Fira Internacional de Màgia. La FIMAG ha programat una segona funció de la Gala Internacional per al 5 de juny, perquè ja queden poques entrades per a la primera, la del 4 de juny, gràcies a la bona acceptació de la venda anticipada.

CATALUNYA

FUNDACIÓ MASCORT – "Una mirada emocionada" fins al 24 d'abril

Firarebaixes Hivern a l’Espai Ter. Les organitzà Montgrí Comerç el cap de setmana dies 12 a 14.

FUNDACIÓ VILA CASAS – Sales temporals fins al 22 de maig

Penjats pel teatre. L’Associació de Teatre Medes Montgrí va continuar la XI Mostra, al Cine Petit, els dies 13 i 14 (“No hi ha lladre que per bé no vingui”), i el dia 21 (“Amb la música als peus”).

Morí Muriel Casals. A causa d’un desgraciat accident esdevingut el mes anterior, el diumenge 13 a la matinada morí l’expresidenta d’Omnium Cultural, Muriel Casals. Era un dels puntals més forts del procés català cap a la independència, diputada al Parlament i presidenta de la comissió d’estudi del procés constituent. Fa un any, ens havia acompanyat en la commemoració del Centenari d’Emporion 1915-2015. Lamentem molt la seva absència.

Xarxa de Músiques. Joventuts Musicals organitzà el diumenge 14 al matí un concert d’Izan Rubio, “La guitarra a l’entorn de Miquel Llobet”, a la Fundació Mascort.

Comissió del procés constituent. El diputat Lluís Llach va ser la persona escollida per Junts pel Sí per substituir Muriel Casals com a president de la comissió.

Ramon Mascort, Acadèmic d’Honor de Belles Arts. El dimecres 17, a Barcelona, el president de la Fundació Mascort va ser rebut com a acadèmic d’honor de la Reial Acadèmia Catalana de Belles Arts de Sant Jordi; va fer la presentació el catedràtic d’Història del l’Art, Bonaventura Bassegoda.

Qüestionats els tres pilars de la desconnexió. Es van registrar al Parlament el dijous 4 els tres punts bàsics de la desconnexió de l’Estat espanyol: la llei de Transitorietat jurídica, i les Estructures d’estat d’Hisenda i de Seguretat Social.

L’oposició es negà a participar en el debat, i els juristes del Parlament el van qüestionar.

Hora del Conte. El Gegant que baixa la muntanya fou present el dimecres 17 a la Biblioteca Pere Blasi.

Manifestació contra el Pla Hidrològic. El diumenge 7 es va fer a Amposta la concentració més multitudinària en defensa del riu Ebre. Hi hagué representants de tots els partits polítics catalans, excepte Popular i Ciutadans.

NOTÍCIES DE FEBRER

TORROELLA I L’ESTARTIT La Pletera es va recuperant. Coincidint amb el Dia Mundial de les Zones Humides, el dimarts 2es va fer balanç a l’Ajuntament dels tres primer mesos d’obres i una visita de seguiment. Durant aquests mesos s’han pogut fer tres de les quatre llacunes previstes al pla.

Festa de Carnaval. Es va celebrar el divendres 5, al matí, amb les rues infantils i espectacles d’animació. A Torroella, el dissabte 6 a la tarda, als Jardins Lennon, es feu el concurs de comparses, seguit de la Rua pels carrers de la vila, amb els acompanyaments habituals, seguida de ball a la Plaça. A l’Estartit, el diumenge 7 a la tarda es presentà també la pluja, inesperada

Marxa nòrdica a Torroella i a l’Estartit. L’àrea de salut les va organitzar el matí del dilluns 8.

Montessori-Palau Montgrí. Es va fer una jornada de portes obertes el diumenge 21 al matí.

Aula d’Arts Plàstiques. Organitzà el diumenge 21 una excursió al Museu Europeu d’Art Modern i al Museu Picasso.

Gent del Ter. Va fer una nova sortida el diumenge 21, aquest cop a Sidillà (Foixà) i els molinots.

Cavallada pels carrers. El diumenge 21 al matí, amb un temps esplèndid, assolellat, es va fer una cercavila de cavalls i carruatges pel nucli de la vila, amb sortida de l’Espai Ter, benedicció d’animals petits i de cavalls i carruatges a la plaça de la Vila, i tornada a l’Espai Ter. Activitat familiar a l’Espai Ter. El diumenge 21 al matí la Cia. La Paparra presentà “La Flauta Màgica”.

La Nina a “Fer de Músic”. La popular cantant es va presentar al Museu de la Mediterrània eldilluns 22 al vespre.

Club de lectura. El dimecres 24, a la Biblioteca Pere Blasi de Torroella es va comentar “Canvi d’agulles”, amb l’autor Lluís Muntada; i a la Bib-

24 • Emporion • www.emporion.org

Barcelona sense rodalies. Un nou incident, fum a les estacions, que el dimarts 9 va deixar sense servei 72.000 usuaris, tornà la indignació envers Renfe i Adif (gestora de les infraestructures).

Aquesta passà la culpa als mossos.

Barcelona, metro Línia 9. El divendres 12 se’n van inaugurar vint quilòmetres, fins a l’aeroport.

Conselleria d’Exteriors. El Tribunal Suprem va suspendre cautelarment el dimarts 16 per invasió de competències estatals, però no se n’ha modificat l’estructura ni els objectius.

Congrés del Mòbil. Es va inaugurar a Barcelona el dilluns 22 amb prop de 100.000 congressistes i vagues de metro i bus que perjudicaren principalment els barcelonins i la imatge de la ciutat.

ESPANYA Formació de govern. Després de la renúncia de Rajoy, i l’encàrrec del rei a Pedro Sánchez, Emporion 100 anys (1915-2015)

secretari general del PSOE, aquest mantingué contactes amb els altres partits. Tot i un acord de principi amb Ciutadans, les perspectives d’investidura eren magres, ja que ni el PP ni Podem no es mostraren disposats a facilitar-la.

Caiguda de la borsa. Durant el mes continuaren les pèrdues i el daltabaix incert, com a reflex de la inestabilitat política interna i les inseguretats econòmiques externes.

Els afers judicials. Van continuar les actuacions judicials relacionades amb els casos Nóos, Pujol i PP de Madrid, que han afectat personatges de la política tan importants com Jaume Matas, Jordi Pujol i Esperanza Aguirre. Diversos afers de corrupció han afectat sobretot de forma continuada el PP, que també veu com pot arribar a l’exalcaldessa de València, Rita Barberà.

Dimissió d’Esperanza Aguirre. Va reconèixer haver posat confiança en dirigents del PP de Madrid investigats per corrupció.

MÓN Síria. La guerra continuà fent estralls, amb forta participació de l’aviació russa a favor del règim de Bashar al-Ásad.

Gran Bretanya–Unió Europea. Cameron aconseguí tracte especial en unes reunions maraEmporion 100 anys (1915-2015)

tonianes a Brussel·les els dies 19 i 20, i en el referèndum que es farà al juny defensarà la permanència a la UE. Els refugiats. Mentre Europa estudiava mesures legals perquè entressin amb seguretat, Turquia manifestava que no podia suportar la càrrega de desenes de milers d’exiliats sirians.

Corea del Nord. El diumenge 7 va desafiar novament amb un coet de llarg abast.

Desconcert econòmic. Aquest mes es va anar accentuant la desorientació per la caiguda del preu del petroli i l’aturada d’economies expansives, com Xina, que afectà el consum i feu témer una nova recessió.

Ones gravitacionals.

Després d’anys d’investigació, van ser detectades ones responsables de la deformació de l’espai-temps, causa de la gravitació dels cossos; l’existència d’aquests tipus d’ones havia estat anunciada fa cent anys per Einstein.

ESPORTS Superant registres. En tancar aquesta edició el Barça havia aconseguit la marca de 33 partits sense perdre, la millor ratxa dels grans d’Europa.

El dimarts 23 guanyà al camp de l’Arsenal (0-2) en partit de Copa d’Europa.

A la memòria d’en Vicenç Fiol. Eldiumenge 14 es va fer a Ullà un acte senzill, però ple d’emoció, en record i homenatge al nostre estimat amic fundador d’Emporion mossèn Vicenç Fiol. Cal remarcar que va ser d’arrel popular, molt participatiu, es van recollir fotografies i altres records per a una exposició commemorativa. La col·laboració va ser remarcable. Ens plau de deixar-ne constància.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 25

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Josep Martinoy Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts