113 maig 16

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 113 MAIG 2016

• Editorial • Llegir no és necessari • Entrevista a Dolors Bassa • Els arbres del Baix Ter • Gerard Vergés (19312014) • Memòria de la gent Mossèn Pou • Altamira • Millor que no • "Catalunya i Espanya, i el cinema de l'oest"

Editorial Patrimoni torroellenc. El convent de les clarisses Al Llibre de la Festa Major de Torroella de l'any 1993 hi ha un article signat per "Les vostres germanes Clarisses". El títol és "De com vingueren les Germanes Clarisses a Torroella de Montgrí", i tot l'escrit traspua amor a la vila i als torroellencs.

• La guerra dels pingüins

Diu que pels volts de 1850 hi havia a Torroella dos capellans devots que es proposaren la fundació a la nostra vila d'un convent de Clarisses, en parlaren amb l'abadessa del de Figueres, vingué ella, determinaren el lloc on es podria situar, anaren a resar tots plegats a Santa Caterina i allà l'abadessa tingué la revelació que el convent es faria; i diu que, en saber-ho, el bisbe de Girona exclamà: "Quina meravella, beneït i alabat sigui Déu!", i donà permís perquè es construís.

• I a vostè... per què li paguen?

El setembre de 1858, llesta l'edificació, vingueren deu monges de Figueres en tartana, les esperaven clergues i dirigents de la vila, trillaren les campanes i pujaren tots plegats a Santa Caterina, i com que molts torroellencs treballaven finques a muntanya, al repic de les campanes anaren tots a l'ermita, les monges cantaren els goigs a la Santa, semblava que ho feien els àngels.

• Lideratge en valors

• Jaume Mercadé i la pintura pensada • Reflexions sobre els antics i els moderns • Exercicis de català 20 • Proverbis, refranys i frases fetes • Matinada al Mediterrani • La cuina de la Catrina • Gotes d'humor • noticies • Cinema i espectacles

2 • Emporion • www.emporion.org

D'aquesta bella història, l'octubre de l'any passat n'ha fet 157 anys. Diverses generacions de monges Clarisses van anar fent el relleu d'aquelles primeres, van patir persecució, van ser tretes del convent i van tornar, han ajudat a la formació de plèiades de noies, han resat i han treballat com unes veïnes més des de la seva clausura. Fins que la renovació ja no ha estat possible. Una relació de segle i mig s'ha estroncat. Les monges han deixat el convent, han anat a un de Reus.

Com a demostració última de la seva estima per Torroella, les Clarisses han ofert a la parròquia el seu patrimoni. Una superfície edificada de 1.300 metres quadrats entre el carrer dels Dolors, el carrer de la Farigola i el carrer del pintor Gimeno, que comprèn el convent on residien les monges, l'església, un jardí, una zona de treball. Un immoble molt ben conservat, extremadament cuidat, net, ornat amb senzillesa. Buit.

No cal dir que la donació té un valor espiritual i material excepcional, però fer-se'n càrrec comporta també un compromís extraordinari. Probablement s'hauria de constituir una Fundació, amb un Patronat que gestionés l'immoble. Caldrà meditar bé a quina finalitat es podria dedicar, qui es faria càrrec de la gestió i del manteniment, en quines condicions, a quin cost, amb quines garanties de futur.

El rector mossèn Josep Barcons pensa que seria satisfactori per a les donants, si es fes la transmissió patrimonial, destinar l'immoble a fins socials; per exemple, adaptant espais per ubicar-hi serveis de Caritas, la botiga del Centre de Distribució d'Aliments, dutxes i tallers i local d'esbarjo per a gent necessitada, aules per a l'associació Dudal per a formació d'immigrants, i altres activitats d'ajut als més desvalguts. N'ha parlat amb l'Ajuntament, amb les associacions implicades i amb el bisbe de Girona, i s'ha constituït una comissió d'estudi, amb participació de les entitats citades i professionals de l'àmbit jurídic, notarial, arquitectura i gestió.

Emporion, que -com saben els nostres lectors- ha estat sempre amatent a col·laboraren totes aquelles qüestions que puguin beneficiar el patrimoni social i cultural de Torroella, també està representada a la comissió. De tot el que es vagi esdevenint, n'informarem oportunament.

Evidentment, el bisbe està al corrent de tot el procés, i tant de bo un dia pogués exclamar, com el seu antecessor del segle XIX: "Quina meravella, beneït i alabat sigui Déu!"

Emporion 100 anys (1915-2015)

Llegir no és necessari Joan Surroca i Sens

Per subsistir es requereix aigua, menjar i abric, res més. Llegir no és necessari per viure ni tampoc per obtenir èxits econòmics, polítics, amorosos... És més, la lectura és prescindible per qui cerca la felicitat i no és llegint que es garanteix que un sigui més honrat, més bondadós i més solidari. L'eficiència laboral de la majoria de professions ben poc deu diferenciar aquells que llegeixen dels que no ho fan. Hom pot gestionar un determinat grup, societat, empresa, lideratge polític, etc., sense necessitat d'obrir cap llibre.

Tots sabem que es llegeix ben poc i el poc que es llegeix sovint és d'escàs valor literari i cultural. Tret de pocs editors romàntics, la majoria es dediquen a produir llibres com a negoci i fan encàrrecs sense cercar la qualitat del producte, sinó segons les perspectives de vendes. Algunes lectures solament serveixen per mantenir alfabetitzada una població que manté així la capacitat de llegir els prospectes farmacèutics i altres necessitats prosaiques. Hi ha bona literatura d'entreteniment; és la que ens fa sentir el goig de la lectura, el plaer d'experimentar el bon relat, l'estructuració ben acabada, el gaudi del joc dels mots... en fi, passar-nos-ho bé com en qualsevol activitat lúdica.

Hi ha llibres tremendament interessants, ja no solament pel seu estil literari, també pel fons. Són llibres que comuniquen, sacsegen, interpel·len, eleven i tenim la sensació que quan acabem de llegir-los hem crescut. La lectura no garanteix res, però dels bons llibres alguns lectors en surten tan beneficiats que estan convençuts que les seves vides sense llibres haurien estat una experiència molt més vàcua, esquifida i miop. He parlat d'"alguns lectors" perquè no a tots els lectors de bona literatura els és suficient per humanitzar-se. Fa poc, en una de les seves columnes, Carles Capdevila escrivia: "Fèlix d'Azúa, enviant l'alcaldessa Colau a fer de peixatera, ens ha demostrat un cop més que es pot ser intel·lectual i ser un autèntic cretí." Fèlix d'Azúa, classista de pro, quan venia a les sessions del cinema Montgrí amb altres coneguts "intel·lectuals" de la seva corda, es passava tota la projecció fent comentaris amb veu alta a tall de foteta, es comportava com a "niño bien". És clar, es trobava en un poble i se'n fotia de nosaltres, gent sense el seu nivell.

Que hi hagi "intel·lectuals" elitistes, mal educats i miserables no ens ha de confondre i fer pensar que la cultura ens fa sempre estúpids. Això és el que pretenen fer creure aquells que han passat per la facultat sense haver llegit ni un sol llibre. Penso que si una persona no llegeix, ella s'ho perd. Ara bé, el perniciós, allò que em preocupa són les actituds d'aquest tipus d'illetrats. Primer: solen odiar les persones preparades i la cultura. Segon: per no quedar en evidència, fugen dels més il·lustrats i així, a més de no rebre instrucció directa, es perden contactes fructífers, la qual cosa els enfonsa en la mediocritat malgrat l'èxit aparent. Tercer: es vanaglorien de la seva ignorància; a ells, que no han llegit mai i han arribat tan lluny (diners, poder, glòria...), per què els cal llegir? Només llegint es troba la resposta. Hi ha qui viu permanentment sense resposta. Aquest és el drama i fonament de la veritable crisi.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Entrevista a Dolors Bassa Roser Benet i Pugès

Consellera torroellenca de la Generalitat de Catalunya Dolors Bassa i Coll (Torroella de Montgrí, 1959) és l’actual consellera de Treball, Afers Socials i Famílies de la Generalitat de Catalunya, presidida per Carles Puigdemont. Té una llarga experiència en l’àmbit de l’ensenyament, el sindicalisme i la política municipal. Ha sigut proposada per Esquerra Republicana (no n’és militant) i és parlamentària de Junts pels Sí de les comarques gironines. És una persona molt ocupada com es desprèn del títol de la seva conselleria. D’entrada, sembla que hi ha d’haver pocs temes que no passin per les seves mans. Malgrat que ha ofert entrevistes a molts mitjans, la Dolors estima els lectors d’Emporion i accedeix a compartir una estona amb nosaltres.

Emporion: A Catalunya hi ha moltes entitats i molts voluntaris que treballen en àmbits de la teva conselleria i que actuen a primera línia de foc.

Bona part de la teva feina consisteix a escoltar-los. A quins pots donar prioritat de moment?

Dolors Bassa: És veritat que és dels departaments que treballem amb més entitats socials i cíviques, i si a més hi afegim tot l’àmbit de les entitats que treballen per la inserció laboral o en l’àmbit de la igualtat, tant a nivell personal (discapacitats...) com social, ens trobem amb moltes persones. Els tres principis que ens regeixen són: primer escoltar, després diàleg i finalment col·laboració. Ara que hem complert els 100 dies puc dir que som molt proactius i ens hem reunit amb més de 150 entitats.

E: Sovint l’excés de burocratització retarda molt les ajudes que són urgents.

Et sembla que hi ha manera d’agilitzar les sol·licituds per alleujar la deses-

4 • Emporion • www.emporion.org

peració de tanta gent?

D.B: Això és un dels grans reptes que tenim, però a la burocratització cal afegir-hi la manca de liquiditat de la pròpia Generalitat pel finançament, cosa que comporta una greu dificultat. Anem avançant i en principi hem pogut pagar els endarreriments més urgents. Aquí sí que prioritzem clarament per necessitats més urgents.

E: T’hem sentit parlar de la importància d’arribar a consensos entre patronal i sindicats.D’això en tens experiència pel teu càrrec de secretària general d’UGT a Girona. Com pots aconseguir més consensos des del lloc que ocupes?

D.B: Els consensos i la concertació en l’àmbit del treball són molt importants per poder avançar, i més tenint en compte que pràcticament no tenim competències pròpies; tot el que anem avançant és per les bones relacions amb el Consell de Relacions Laborals, en el Tribunal Laboral Català i en els acords de negociació col·lectiva.

E: Sabem que et preocupa l’atur, la precarietat laboral, la migradesa del salari mínim, la igualtat d’oportunitats, l’habitatge, la immigració, les pensions...I tot passa per la teva conselleria. Com pots conciliar la vida laboral i la familiar amb tanta feinada?

D.B: Sí, tots són temes importants. La veritat és que costa conciliar la vida laboral, personal i familiar. Quan em van fer la proposta d’assumir la responsabilitat d’estar en el govern, vaig parlar amb meva família més directa, els dos fills, la meva mare i la germana. Tots van coincidir que era un gran repte personal, social i nacional, i que durant aquest temps havia d’assumir la tasca, encara que això impliqués menys hores familiars, i el mateix amb els meus millors amics, i amb la resta de família. Així que apliquem el concepte de “millor la qualitat del temps que la quantitat” i em sento totalment recolzada.

Emporion 100 anys (1915-2015)

E: La falta de recursos econòmics genera frustració i requereix grans dosis de creativitat. Com es gestiona tot plegat? Tot passa necessàriament per l’economia?

D.B: És cert que molts temes passen per l’economia però en d’altres es tracta de tenir actitud oberta i col·laboradora i creure en els consensos i la participació de tots els ens implicats.

E: La feina ben feta és més eficaç que el victimisme, però no sempre és reconeguda. Penso en el decret de pobresa energètica que ha tombat el Tribunal Constitucional. Trobes massa arriscat continuar fent polítiques que se sap que el TC bloquejarà? Per exemple…

D.B: No, creiem que les persones han de ser l’eix i que les lleis han d’estar al servei de la ciutadania. Tenim un mandat clar del 27S i avançarem.

Ara mateix treballem en el decret nou de pobresa energètica perquè lo primer és que les persones no passin fred. També ens acaben de tombar la llei d’igualtat, una llei de consens feta per totes les forces polítiques, els sindicats i les patronals... Parlen d’igualtat entre homes i dones i després no ens ho deixen portar a la pràctica.

E: Trobes models a seguir –o a rebutjar- en polítiques europees de treball o afers socials i família? I de fora d’Europa?

D.B: I tants!, en tema de concertació tenim els països nòrdics i fins i tot el país basc (formació dual i professional encarada al treball) i en temes socials també hi ha molts referents. Sovint no cal inventar, tenim països propers amb més anys de democràcia i més polítiques publiques que podem territoritzar a casa nostra i ens poden servir de model clarament.

Jaume Mercadé i la pintura pensada Josep Pericot

E: Quins creus que han estat els principals encerts dels teus predecessors en el càrrec ?

D.B : Hem passat una darrera època molt dura de retallades i d’austeritat que cal deixar enrere i fer un pas per guanyar els espais perduts i fins i tot obrir noves perspectives. L’altre dia es feia un reconeixement a la consellera Carme Capdevila, que el 2010 va fer lleis que encara estan en plena vigència: llei dels infants, llei del dret de les dones a eradicar la violència masclista, es va signar el Pacte Nacional per a la Immigració, la llei d’acollida de les persones immigrades i de les retornades a Catalunya, la llei de polítiques de joventut, es va desplegar la Xarxa Nacional d’Emancipació Juvenil... És un bon referent. En Treball, la consellera Mar Serna va aconseguir molts consensos i va avançar en les relacions laborals.

Al espai Volart del carrer Ausiàs March de Barcelona, una de les seus dedicades a la pintura de la Fundació Vila Casas, s'exposen encara durant quasi tot el mes d'abril, pintures de Jaume Mercadé (1889-1967).

Aquesta es una ocasió magnífica per conèixer o retrobar l'obra d'un gran pintor i assaborir el paisatge del Camp de Tarragona.

E: Quina voldries que fos la teva especial contribució al govern de la Generalitat?

En les teles de Mercadé hi ha una síntesi entre la visió amorosa del paisatge de la seva terra i la utilització de una tècnica pictòrica avantguardista. Es una síntesi que manté un equil.libri pensat i elaborat, tant per no trair el paisatge, com per no caure amb encastellaments d'escola o de acadèmia, que restessin força a la seva posició personal. Mercadé accepta les influències exteriors; hi trobem traces de Cézanne, d'un temperat cromatisme de caire expressionista, o de la nova objectivitat alemanya (Neue Sachlichkeit), que apareix després de la primera guerra mundial. No rebutja cap nova aportació que pugui aplicar, mentre aquesta no descavalqui la profunditat de la seva mirada. En aquest sentit pocs pintors moderns han aconseguit aquesta idealització tan realista del que volien pintar. En poques ocasions com aquí, veiem en la pintura del segle XX , algú que sense pretendre-ho, fa un salt sobrepassant tendències i corrents artístiques tan poderoses, com l'art abstracte i el cubisme. Així com Kandinsky a partir de 1911 a Murnau, va descomponent el color i la forma progressivament, fins arribar a l'abstracció, Mercadé a Valls, des de els anys vint i trenta, reordena el color i la línea, per acompanyar un paisatge de garrofers, pins i ametllers, que s'espiritualitza....., que es fa abstracte dins nostre. Davant la porta i les negres finestres, d'una austera caseta envoltada d'arbres o incrustada a dalt d'un marge, ja no es fa tan necessària la descomposició del cubisme, que en ell queda atrapat en el conjunt de la escena pictòrica (La torre del Petrol, 1949).

D.B: Que aconseguís revertir algunes de les passades polítiques d’austeritat, que les persones ens tinguessin confiança i ens veiessin com un govern proper que lluita per la millora de les condicions de vida de tothom, que aconseguís escurçar les desigualtats i que avancéssim nacionalment i socialment com a societat més justa.

E: L’actual govern de la Generalitat, previst inicialment per 18 mesos, està preparant les estructures d’estat per a la Catalunya del futur. Com engrescaries els que cada vegada veuen més lluny, o poc possible, la independència de Catalunya?

D.B: Explicant tots els reptes i sobretot ensenyant clarament els números del finançament, amb les faltes i injustícies de compliment de l’Estat envers els catalans. Crec que quan la gent sap, per exemple, que en la llei de la dependència, que hauríem de compartir 50% Estat, 50% Catalunya, el resultat és 17% l’Estat i 83% Generalitat, i així amb tots els incompliments, les persones veuen que només amb estat propi podem fer les polítiques pròpies per millorar el dia a dia de les persones.

Pel despatx de la Dolors hi passen molts drames personals i fer-hi front vol molt coratge. Lluny del paternalisme, la hipocresia i, fins i tot, el cinisme d’alguns polítics amb molts més recursos al seu abast, la Dolors és una persona que escolta, empàtica, propera i alhora molt decidida en la consecució dels seus objectius.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pretendre glossar aquesta antologia paisatgística de Mercadé, després de llegir l'assaig de "Pintura i visió" que fa el curador de la exposició J. F. Yvars i la evocació pictòrica i personal que fa el besnét del pintor Albert Mercadé, sembla una tasca innecessària per la qualitat crítica i la justesa de les observacions que fan aquest autors. Però malgrat tot, l'admiració que em produeix la obra d'aquest pintor, m'obliga a fer-ho.

Una vegada més, aquesta observació curosa i pensada sobre el mon que el rodejava, fa que les seves pintures, autèntiques composicions de forma i color, ens colpegin amb una força i senzillesa, que transcendeixen la contemplació d'un paisatge.

Emporion • www.emporion.org • 5

Els arbres del Baix Ter Albert Llausàs i Pascual

A Torroella, a l'Estartit i a l'Empordà en general, als que ens agrada sortir a fer passejades i excursions en bicicleta ens hi hem de sentir uns privilegiats. Podem triar entre sortides fàcils per una àmplia xarxa de camins i senders a la plana o optar per caminades una mica més exigents al Montgrí. Podem gaudir de paisatges de muntanya, fluvials, litorals, urbans i agrícoles en una àrea ben petita. I a més tenim una marcada estacionalitat que assegura que molts d'aquests paisatges estiguin en constant mutació de formes, olors, sons i colors. L'arribada de la primavera, més que cap altra estació, invita a sortir i experimentar aquestes transformacions i les sensacions que ens produeixen.

Enguany he gaudit, com sempre, d'aquests valors, però he constatat, un cop més, una tendència que ja fa temps que observo, que em preocupa i que algun cop havia compartit, de passada, amb els lectors i les lectores de l'Emporion. Em refereixo a la pèrdua progressiva de marges d'arbres i d'arbres aïllats que solen (o solien) trobar-se acompanyant rius i recs, en cues de camp, fent ombra als pous d'on es bombejava l'aigua de reg o ubicats a les regues mitgeres entre propietats. A més de donar millor visibilitat als termes, alguns d'ells, com ara magraners i figueres, havien complert funcions productives per als humans, mentre que molts d'altres com ara oms, freixes, salzes, roures, arbres blancs, files de xifrers o humils tamarius serveixen de talaia als rapinyaires i sovint constitueixen l'únic hàbitat que queda a moltes espècies que conviuen entre camps de conreu. Cada hivern, molts aprofiten per talar aquells exemplars que consideren molestos a l'hora de treballar les finques amb maquinària o que simplement els en fan disminuir la productivitat, sigui per la competència de les arrels amb els cultius o sigui perquè l'ombra projectada pels arbres els priva la llum solar. La tala d'un arbre aïllat es considera tan irrisòria que ni tan sols requereix autorització del govern, mentre que l'eliminació de marges arbrats sí que la requereix, però és gairebé sempre concedida. Certament la supressió d'un peu no pot ser considerada cap gran dany pel medi ambient, i precisament aquest argument constitueix un bon exemple de la dificultat de fer front a impactes ambientals com aquests, coneguts com a acumulatius.

6 • Emporion • www.emporion.org

El resultat dels impactes acumulatius pot ser tan devastador com el d'un impacte puntual considerat de gran magnitud, com ara un incendi forestal, però els seus efectes solen passar desapercebuts o són minimitzats pel simple fet que es van produint mica en mica, com a suma de petites accions. L'incendi al Massís del Montgrí de 2004 va ser considerat, merescudament, una catàstrofe ambiental de primer ordre a la comarca, que va comportar la desaparició de milers d'arbres, ecosistemes, i va deixar una xocant transformació del paisatge i de la qual, malgrat els esforços de gestió, costarà dècades recuperar-nos. Som molt menys, en canvi, els que observem la incessant banalització del paisatge agrícola del Baix Ter, amb la pèrdua acumulada de milers d'arbres, hàbitats i la transformació igualment radical del paisatge. Sense arbres i marges arbrats, la plana perd elements característics, referències visuals, valors naturals i fins i tot històrics, que es veuen substituïts per conreus cada cop menys diversificats, gestionats de manera cada cop més intensiva, que homogeneïtzen i empobreixen el paisatge, tot fent-lo menys especial, menys atractiu. A diferència del cas de l'incendi, però, pocs es preocupen d'aquesta dinàmica o de mirar de revertir-la.

Es podria arribar a defensar que la intensificació agrícola que, entre altres efectes, està desvirtuant mica en mica el caràcter del Baix Ter es pot justificar, bé sigui per la necessitat que la humanitat té de produir més aliments, bé sigui perquè cal millorar els ingressos i les condicions de vida de la pagesia. La realitat que s'observa, però, és la d'una Europa excedentària en producció, que renuncia a fer arribar allò sobrer fins on podria ser aprofitat, tothora que segueix subvencionant la seva pagesia per motius que no tenen res a veure amb l'alimentació de la població.

Igualment, si bé les fluctuacions de preus de la producció poden contribuir, de manera conjuntural, a millorar els ingressos de la pagesia, la tendència a llarg termini segueix sent la disminució del pes específic del sector, cada cop més concentrat en un nombre menor de propietats més grans, i on molts petits negocis segueixen abandonant per ofegament.

Per tot plegat hem de preguntar-nos, com a comunitat, si val la pena canviar arbres, paisatge i patrimoni natural per això.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gerard Vergés (1931-2014) Adrià Arboix

El gran poeta de les Terres de l’Ebre “L’obra de Vergés és per llegir i rellegir.”

“Vergés era un autèntic cronista humanista de la vida moderna.”

Sam Abrams Nascut a Tortosa el 7 de març de 1931, la producció poètica de Gerard Vergés va ser relativament breu però intensa, de qualitat i massa poc coneguda. Tenim la sort, però, que acaba de sortir publicada a l’editorial Proa, un any després de morir, la seva Poesia completa (1982-2014) amb edició, pròleg i notes a cura de D. Sam Abrams. Comenta l’expert anglocatalà que Gerard Vergés fou un “rara avis” dins el sistema literari català i un autor “tardoral”, ja que va crear la seva obra lírica entre els 50 i els 83 anys d’edat.

Vergés va ser doctor en farmàcia i professor universitari i, tal com diu Sam Abrams, fou l’encarnació perfecta i equilibrada de l’ideal de C. P. Snow (1905-1980) de “l’home de doble condició”: home de ciència i home de cultura. Aquest autor argumentava que la ruptura existent entre les dues cultures de la societat moderna, la ciència i les humanitats, eren un obstacle important per a la solució dels reptes importants i dels problemes globals.

Gerard Vergés forma part de l’anomenada Generació Invisible, formada per escriptors com Albert Ràfols-Casamada, Màrius Sampere, Segimon Serrallonga i Jaume Vidal Alcover, entre d’altres. Aquests autors van passar per l’experiència inesborrable de la guerra i varen haver d’encarar-se amb el món opressiu dels primers anys del règim franquista de la postguerra. Vergés deia que va veure de prop la faç més maligna de la humanitat.

Els poetes que més admirà foren Ausiàs March, William Shakespeare, T. S. Eliot i Joan Oliver (Pere Quart). Aquest darrer va ser sempre un referent no només literari, sinó també ètic i humà per a Gerard Vergés.

Diu textualment Sam Abrams que l’obra de Vergés és, d’alguna manera, “la crònica matisada de la seva lluita, resistència i oposició davant l’statu quo i el conformisme ignorant o interessat de la seva societat, sempre a favor d’un món més net, lliure, desvetllat i feliç, agafant en préstec els mots de Salvador Espriu”.

sòl creador i la tradició sense la modernitat és arqueologia prescindible”.

Jordi Llavina, referint-se a la monografia que recull la seva poesia completa, diu que es tracta d’un llibre “dens de sentits i, alhora, clar d’expressió”, una de les seves grans virtuts.

La inclassificable obra de Gerard Vergés es caracteritza també per la seva independència i pertany, segons Sam Abrams, a quatre llocs diferents: al món de la literatura de les Terres de l’Ebre, a la tradició catalana general ,i per exigència, a la literatura europea i a la internacional.

Vergés va guanyar, l’any 1982, el XX Premi Carles Riba de poesia, un dels premis centrals de la literatura catalana, amb el seu imprescindible i original poema L’ombra rogenca de la lloba, poema llarg, modern, dins la tradició d’Eliot de 345 versos amb un apartat afegit de 49 notes.

Vergés, que no figura paradoxalment a cap manual canònic de la literatura catalana, construeix una obra dotada d’humanitat, noblesa i dignitat que connecta tant amb el públic general com amb l’especialitzat.

Una constatació del compromís cívic del poeta es pot observar, per exemple, en aquesta enigmàtica citació que textualment encapçala el segon apartat del seu poemari Long play per a una ànima trista (1986): “Només aquells que gaudeixen, des de generacions, d’una pàtria independent, poden prescindir-ne i proclamar-se ciutadans del món. La resta dels mortals per força hem d’estimar la nostra terra i creure en els nostres mites.”

Indira Sindhi The Yolk (1919) Dedicatòria: a la Montserrat Oliveres, amb qui hem parlat darrerament molt de poesia.

Referències bibliogràfiques Vergés, Gerard. Poesia completa (1982-2014), Proa (ed.), Barcelona, 2015.

Llavina, Jordi. “Dolça remor de l’aigua en el record”. A: Presència, gener de 2016, p. 34-36.

Vergés, en la seva poesia, harmonitza i sintonitza tradició i modernitat, perquè “la modernitat sense tradició”, deia, “té una falta perillosa de subEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Memòria de la gent Mossèn Pou Jaume Bassa Pasqual

86 anys, 62 de vicari a Torroella “En una casa de tres pisos hi viuen: un matrimoni jove a la planta baixa, un capellà al primer pis, un guàrdia civil vidu al segon pis. Hi arriba la cigonya amb una bessonada. On la deixa?”.

Vet aquí una endevinalla que, si el trobeu pels carrers, i per poc que badeu, us plantejarà un dia o altre un amable capellà, de cara rosada i tendra -malgrat l’edat avançada-, que va abillat de sotana. Si no us proposa aquesta, us en formularà una altra de semblant, no se li acaba mai el repertori. No cal dir res més, tothom sap de qui parlo. Però potser val la pena de conèixer-lo millor. El telefono, li demano una entrevista, ell ho accepta de bon grat.

Em rep un divendres al matí al despatx parroquial. Em diu que l’he trobat amb la seva joguina preferida. Un llibre. Imagino que deu ser un breviari, un devocionari... M’equivoco. S’entreté llegint textos llatins, ara mateix s’ho està passant d’allò més bé amb “De viris illustribus urbis Romae”. Me’l passa. Hi faig un cop d’ull, per alguna cosa el meu mestre de llatí va ser mossèn Viver, i en aquest mateix despatx. Ho intento, però he de reconèixer que estic una mica rovellat... Ell riu.

a Torroella va ser el meu avi, Lluís Pou Almar, farmacèutic, que es va establir a plaça, entre can Vilallonga i el cafè de can Sidro. Procedia d’una casa de Vilaür encara existent. Es casà amb Dolors Murtra, germana de Manuel Murtra, l’avi de Jordi Ponjoan. El meu pare es deia Anton Pou Murtra.

Me’n recordo bé, també era farmacèutic, la farmàcia era al carrer Major Sí. El meu pare va fer el batxillerat als gabrielistes del carrer de l’Hospital i la carrera a Barcelona i Santiago de Compostel·la. Una monja clarissa, la mare Purificación, espiritual i mística, li va predir matrimoni amb una noia de Figueres, i el pronòstic s’acomplí, l’any 1925 es casà amb Montserrat Alonso, d’aquella ciutat. Un primer fill va morir abans de fer l’any, després vam néixer la Maria Rosa l’any 1928, jo el 1930, i en Lluís el 1936, precisament el 21 de juliol, acabava de començar la guerra civil. La Maria Rosa es casà amb Albert de Quintana, en Lluís va morir d’accident de moto a Girona als 18 anys.

Parlem de la família, per començar?

Li comento que jo era quatre anys més gran que en Lluís, i que hi vaig fer bona amistat, però que abans vaig ser amic d’ell, ja que vàrem coincidir a les escoles de Torroella, i ja aleshores vaig ser testimoni de la seva vocació. Algun cop que havia anat a jugar a casa seva amb en Pere Capellà, ens feia pujar a les golfes, on s’havia muntat un altar, ell feia de capellà i -quin remei!-, en Pere i jo havíem de fer d’escolans, un tocava una campaneta, l’altra feia anar un encenser (un pot i uns trossos de cortina de ganxets). No hi devíem anar gaires vegades.

Els meus avantpassats eren de Sant Miquel de Fluvià, i el primer de venir

La teva vocació va ser matinera, però no vas pas anar aviat al Seminari...

8 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Sempre vaig tenir vocació, de ben petit; però el meu pare va voler que jo estigués ben format quan hi anés, que tingués el batxillerat. Em va semblar bé, no per aquest motiu jo perdria la vocació, ni aquesta era la seva intenció. Vaig anar als Fossos de Figueres, tinc bon record d’aquell col·legi, el director, el subdirector, els frares; m’hi trobava bé. I em va ser molt útil tenir aquests estudis quan vaig passar al Seminari. Per ser capellà calia molt de temps, són dotze anys.

Molts ho deixen abans d’acabar En tant de temps passa de tot, alguns s’adonen que no tenen vocació, d’altres passen crisis i ho deixen córrer, són molts anys. Si érem trenta en començar, potser només divuit arribàvem a cap.

Finalment ets ordenat sacerdot i “cantes missa” que se’n diu.

Sí, el 4 de juliol de 1954 em va ordenar el bisbe Cartañá, i la meva primera missa va ser l’11 de juliol.

cel·lofana... Mentre jo parlava, posant-hi força teatre, els vailets seguien la trama molt quiets, intrigats... I quan arribava el punt culminant de la tensió, i en la foscor del local el silenci era absolut, jo acabava en sec: “Demà el capítol següent!” “Ooooh!”, feien ells, i amb aquell xiscle deixaven anar tots els nervis retinguts.

Tornem a l’actualitat. Sembla que no hi ha manera que els polítics s’entenguin De política no hi entenc, però et diré una cosa. Ho veig molt espatllat, és terrible veure tanta corrupció de gent que ocupa càrrecs importants!

I pel que fa a les enormes diferències econòmiques?

Sempre hi ha hagut rics i pobres, però als que n’abusen els faria pensar en els Manaments, qui els trepitja es rebaixa.

Sobre les despeses en armes?

Només es justifiquen les necessàries per defensar-se.

I després?

Algun record dels temps de la guerra civil, del Comitè revolucionari?

Sóc destinat immediatament a Arenys de Mar, de vicari. No sé quant de temps hi hauria estat en condicions normals, però només hi vaig poder ser quatre mesos. El meu germà va morir l’octubre d’aquell any, i el bisbe em va destinar a Torroella. Vaig substituir el vicari, sense càrrec per a l’Església, el que en diuen un benefici.

L’any 1936 jo tenia sis anys, del Comitè només recordo uns noms, en Pahí, el Borni... i de forma especial la destrucció de la capella de Sant Antoni, a la plaça de la Vila; jo hi vivia molt a prop, i tinc ben present la sensació de caos que vaig experimentar en veure les destrosses escampades arreu de la plaça. També em va impressionar un altre dia, totes les cases varen treure les imatges i objectes religiosos al carrer, i un camió passà després a recollir-ho tot...

Al costat del rector mossèn Josep Garrido, un home de caràcter fort Sí, un home enèrgic, allò de “ordeno y mando”, però també molt intel·ligent i de bon cor. Jo en tinc molt bon record.

La teva família era considerada acomodada, teníeu cotxe, éreu “de missa”...

Sí, vàrem tenir algun cop algun capellà amagat; el cotxe va ser herència d’un oncle, ens el va regalar; també teníem oculta una ràdio, el meu pare seguia les notícies de la guerra, la gent el consultava. Ell era valent, una vegada va dir a algú del Comitè que no l’anessin a buscar, que tenia preparada una combinació, que la podia fer explotar si convingués... Ja se sap que en aquells temps els farmacèutics tenien uns pots plens de productes químics, perquè no hi havia tantes medicines com ara i els metges receptaven remeis que s’havien de preparar... Qui sap fer un remei pot fer una bomba...

Per acabar, una pregunta imprescindible: per què la sotana?

Una vegada vaig veure un grup de dones a l’església, les vaig saludar, em van dir que eren monges carmelites, anaven de seglar. I van acabar dient “el hábito no hace al monje”. Jo no em vaig saber estar de contestar “pero le guarda y le distingue”. La sotana és una defensa, tots estem exposats a la temptació, ella fa més difícil que es presenti i que s’hi caigui.

I fins ara a Torroella, 62 anys!

Dubto que puguis trobar cap capellà enlloc que hagi emplenat tants llibres sacramentals com jo, té, mira aquests, Baptismes, Matrimonis, Defuncions...

Efectivament, al meu costat tinc un moble ple de llibres llargs i gruixuts, ordenats en lleixes i en fileres. N’agafo un a l’atzar i el passo al mossèn.

Ell l’obre i va girant pàgines. Totes i cadascuna de les que em va mostrant són plenes d’inscripcions molt similars les unes a les altres, escrites en tinta, amb lletra clara i segura, organitzades en files i en columnes, netes i endreçades... Seixanta-dos anys d’inscripcions metòdiques dels nostres batejats, dels nostres casats, dels nostres difunts... No sé si mai aquest espai serà trepitjat per la informàtica, però, ara com ara, podem estar segurs que tot està ben registrat i ben arxivat.

Penso que als seus 86 anys la temptació, i el perill de caure-hi, deuen ser ben remots. Però ja hi estem tan acostumats que si un dia se la tragués no ens en sabríem avenir, potser no el reconeixeríem, us ho dic jo que ja als set anys l’ajudava a dir missa. Ah!, suposo que ja sabeu la resposta de l’endevinalla: “La cigonya no va deixar la bessonada a ningú, perquè això de la cigonya és una enganyifa...”.

No tot ha estat tan ordenat i rutinari. El Casal, per exemple...

I tant!, amb els vailets del Casal, que potser varen arribar al centenar, projectàvem contes d’en Massagran, d’en Pere Virolet, d’en Jaumó Rabadà, seguint els textos de Folch i Torres, fèiem la visita a l’Altíssim, anàvem al camp de futbol... Els contes els explicava al local parroquial projectant els dibuixos d’en Junceda, copiats en tinta xina sobre filmines de paper de

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Altamira Jordi Bellapart

El descobriment i la poèmica portades al cinema El dia 20 d’aquest mes de maig, s’estrenarà a la pantalla del Cinema Montgrí Altamira, dirigida per Hug Hudson, l’antic director de Carros de fuego i Greystoke, la llegenda de Tarzán, que després d’uns anys d’inactivitat torna a la direcció per portar a la pantalla el descobriment de les coves d’Altamira. El film se centra en el descobriment que va fer Marcelino Sanz de Santauola, personatge interpretat per Antonio Banderas, un arqueòleg amateur càntabre que, el 1879, va trobar per casualitat aquest famós llegat de la prehistòria.

Aquest personatge pertanyia a una família benestant de l’alta societat muntanyesa, era aficionat al col·leccionisme de fòssils i plantes exòtiques, entre altres coses. L’any 1899, va visitar l’exposició Universal de París i el que allà va veure el va impulsar a emprendre excavacions a les coves d’Altamira, que havien estat descobertes l’any 1868 per un caçador anomenat Modest Cubillas. El caçador va descobrir l’entrada de la cova a l’intentar alliberar el seu gos, que havia quedat atrapat entre les esquerdes d’unes roques al perseguir una peça. En aquell moment, la notícia del descobriment d’una cova no va tenir la menor transcendència entre el veïnat de la zona. És un terreny càrstic caracteritzat per posseir ja milers de grutes; així que una més no va suposar cap novetat.

En una d’aquestes visites, mentre Santauola cercava a terra restes de materials i restes de senyals de la possible ocupació humana de la cova, la seva filla, que l’acompanyava, li va assenyalar la presència d’animals esgrafiats al sostre de la cova.

Sorprès per la troballa, de seguida ho va relacionar amb els objectes arqueològics que havia vist a París. Va fer un copiat dels dibuixos i va recollir materials per estudiar-los. També va fer construir una porta per evitar l’entrada a la cova.

A partir d’aquí, va iniciar la divulgació de la que ell considerà transcendent troballa i va publicar un fulletó titulat Breves apuntes sobre algunos objetos prehistóricos en la provincia de Santander (1880), on manifestava com l’observador quedava sorprès al contemplar, a la volta de la cova, un gran nombre d’animals pintats, i va comunicar tots aquests desco10 • Emporion • www.emporion.org

briments a Juan Vilanova i Piera, catedràtic de Paleontologia de la Universitat de Madrid, que va donar suport a les conclusions de Santauola, però aquestes tesis no varen tenir suport. Els experts contemporanis varen considerar que les pintures descobertes no eren tan antigues, fins i tot n’hi va haver que les van considerar fetes per algun pintor modern aficionat. Davant d’això, l’ombra d’un frau es va començar a insinuar sobre el descobridor càntabre.

A tot això s’hi va afegir ràpidament l’Església, que va iniciar una nova controvèrsia entre la ciència i la religió. Era l’època de les teories darwinistes sobre l’evolució de l’home que s’enfrontaven a la doctrina del dogma catòlic. Tot i que Santauola i Vilanova eren catòlics antidarwinistes, es van enfrontar amb la jerarquia eclesiàstica defensant la seva teoria que els humans havien estat creats per Déu, amb la capacitat, des d’un principi, per crear obres com les que es reproduïen a Altamira. Els darwinistes, en canvi, ho situaven en un punt evolutiu en el qual els humans havien arribat a un llindar que els capacitava per realitzar les pintures rupestres de la cova d’Altamira.

Enmig d’aquesta polèmica, sorgiren les veus dels científics francesos que s’agruparen en detriment de reconèixer l’autenticitat de les pintures com a autèntiques pintures prehistòriques, les més antigues fins aquell moment.

Hagueren de passar uns anys fins que a les coves franceses es va descobrir l’art parietal. El professor francès Cartailhac va ser un dels més grans opositors a l’autenticitat d’Altamira. El descobriment de gravats i pintures, a partir de 1895, a les coves franceses de la Mouthe, Combarelles i Font-de-Gaume, li fa reconsiderar la seva postura. Després de visitar les coves, va escriure a la revista L’Antropologie (1902) un article titulat “La grotte d’ Altamira. Mea culpa d’un sceptique”. Aquest article comportà el reconeixement de la comunitat científica francesa de l’autenticitat paleolítica de les pintures d’Altamira; però aleshores Santauola i Vilanova ja havien mort.

Aquesta és la història en la qual es basa Altamira, una producció espanyola protagonitzada per Antonio Banderas i dirigida amb solvència per Hug Hudson, que defuig dels trets d’autoria per cenyir-se al relat dels fets històrics. Aconsegueix així una obra amb tons melodramàtics i èpics, magníficament fotografiada, entretinguda i interessant.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Millor que no Josep Fuster D'un temps ençà, per poc que seguim els mitjans de comunicació, se'ns està fent familiar la imatge d'un home que voreja els setanta anys, de cabell ros tenyit, comportament poc convencional, sense pèls a la llengua i que, a part de ser notícia perquè lluita per ser el candidat republicà a la presidència dels Estats Units d'Amèrica, ho és també pel seu discurs conflictiu, xenòfob i descontrolat per una impúdica incontinència verbal.

Com ja haureu endevinat, em refereixo al magnat de Nova York Donald Trump; un personatge que per les seves paraules es pot qualificar de racista, egocèntric i fortament imprevisible, però que disposa d'una fortuna calculada en 4.200 milions de dòlars, un "insignificant" detall que li permet ser on és i que a algú de nosaltres pot fer-nos plantejar la següent pregunta: què ha motivat aquest multimilionari a entrar en política, si quasi tot el que es pot comprar amb diners està al seu abast? La resposta és ben senzilla: el Sr. Trump ja no en té prou amb només tenir diners, ara té ànsies de poder, de governar i d'agafar les regnes del país més poderós del món; però aquest és un poder i un privilegi que només li pot atorgar la política i els vots dels ciutadans del seu país. Ell intenta aconseguir-los, amb el seu peculiar, personal i molt ben estudiat estil, acompanyat d'un discurs que no deixa indiferent ningú.

Des del dia 16 de juny del 2015, data que va presentar la precandidatura a les eleccions presidencials del 2016 pel Partit Republicà, escollí com a lema "Restablir la grandesa als Estats Units", i recorre el país incitant els electors i dient-los: "No necessito els vostres diners, vull només el vostre vot." Tant el lema com la frase podrien fer gastar molta tinta.

El Sr. Trump, des que va pronunciar els primers mítings, no ha parat de generar conflictes, de manera especial quan en un d'ells criticà obertament l'avanç de la Xina en la política mundial i catalogà els immigrats il·legals mexicans de "delinqüents i violadors", i proposà tot seguit de construir un mur entre les fronteres dels Estats Units i Mèxic, sufragat pels mexicans; en cas de desacord -si aconsegueix la presidència-, amenaça de canviar una secció de la legislació antiterrorista, que permetria tallar els fons que rep aquest país a través de les remeses dels seus immigrants als Estats Units.

Manté la postura que el sistema polític del seu país està trencat i que el país ha perdut influència, protagonisme i competitivitat en el conjunt mundial. Per arreglar-ho -sembla que amb certes presses i com volent

Emporion 100 anys (1915-2015)

recuperar un antic imperialisme-, manifesta que "ni ell ni el país tenen temps de ser políticament correctes"; una altra frase, un tant abstracta, que pot tenir lloc a tantes interpretacions com es vulgui.

A mesura que avança la campanya, cada vegada són més freqüents i preocupants les controvèrsies, acusacions i enfrontaments violents que va generant arreu per on passa; el Sr. Trump comença a recollir els fruits de tot el que tan pròdigament ha sembrat al llarg del que va de campanya.

Amb tal discurs i actitud, no és estrany que destacats membres del Partit Republicà, a hores d'ara, ja veuen el Sr. Trump més com una amenaça que com una solució; però a ell, que no li falta olfacte i de ben segur que deu intuir la forta oposició que tindrà des de les pròpies files, si no aconsegueix els 1.237 delegats necessaris per ser nominat automàticament candidat republicà, va declarar que no descarta la possibilitat de presentar-se com a candidat independent a la presidència dels Estats Units.

L'última ensopegada del magnat a Wisconsin ha fet trontollar la seva espectacular carrera i deixa entreveure la possibilitat que el Partit Republicà arribi a una convenció oberta on no hi hagi un candidat nominat de forma automàtica. El que sí que està clar és que, d'una manera o altra, està disposat a lluitar fins a l'últim moment per aconseguir el poder polític, l'última peça que li falta per completar el seu personal trencaclosques; tot fa suposar que tindrem Trump com a mínim fins al novembre.

En un món tan globalitzat, l'elecció del president del país més poderós del planeta i la política que pugui marcar aquesta persona és una cosa que directament o indirecta acabarà per afectar-nos a tots.

Respectant, com no podria ser d'altra manera, la decisió sobirana del poble nord-americà, crec que molta gent espera que, arribat el moment decisiu de posar la papereta a les urnes, els ciutadans d'aquell país encertin amb l'elecció del seu líder i deixin que el Sr. Trump es dediqui plenament a allò que tan bé sap fer: negocis i guanyar diners. Crec també que, pel bé de tots, la presidència dels Estats Units ha recaure en una persona molt equilibrada, molt més moderada, menys xenòfoba, sense ànsies imperialistes o de construir murs de separació, i amb un sentit de la justícia i la tolerància força més desenvolupat.

Acabaré l'article amb les mateixes paraules que l'he titulat: Sr. Trump, vostè millor que no.

Emporion • www.emporion.org • 11

"Catalunya i Espanya, i el cinema de l'oest" Santi Sató

Aquest article és un imaginari resum comparatiu del paral·lelisme entre el western ─gènere cinematogràfic, amb paraules de Jordi Bellapart, de la seva recent conferència sobre una temàtica històricament important, les pel·lícules d’uns indígenes que lluitaven i perdien, morien o eren reclosos en les reserves americanes─ i el moment polític actual.

I per altra part, en la meva insatisfacció per la situació política, tant a Catalunya com a Espanya, amb unes eleccions que només presenten preguntes i més preguntes sobre les possibilitats de resolució útils per a Catalunya, per a Espanya i també per a la Comunitat Europea.

45 anys quan Joan Carles fou proclamat rei a la mort de Franco.

48 anys quan Joan Carles I va firmar la disposició final de la Constitució Espanyola, on manava “a tots els espanyols, particulars i autoritats, que guardin i facin guardar la Constitució” per “consolidar un estat de dret que asseguri l’imperi de la llei com a expressió de la voluntat popular.

Protegir tots els espanyoles i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. (Però que incloïa el paper de l’exèrcit en la seva defensa i esperant una Catalunya millor!)

Quan aquest article veurà la llum a EMPORION, quasi amb tota possibilitat seguirem existint i vivint amb els mateixos problemes d’abansd’ahir, d’avui i amb moltes possibilitat que seran també els de demà: hauré d’acceptar, sense cap deixadesa, que no es millor la perspectiva sobre el nostre futur, pel resultat d’unes eleccions incertes... Incertesa que, com a catalans, res convida a conviure-hi, i amb la possibilitat, potser només cinematogràfica, que Catalunya sigui el nostre càstig i la nostra reserva.

Reserva per a tots aquells que volien una Catalunya lliure i millor, no com una per a indis cinematogràfics de les pel·lícules de l’oest que tan bé va comentar Jordi Bellapart!

84 anys (36 anys després) quan Felip VI fou proclamat rei. I que el poble català va votar, per primera vegada amb altíssima participació, unes eleccions en què es demanava un sí o un no, al dret a decidir, amb uns resultats àmpliament favorables al sí.

Tenia 10 dies quan Francesc Macià va proclamar la República Catalana.

I en tinc 86 en uns moments en què sembla que parlar d’un possible referèndum a Catalunya sigui cosa d’un altre món, que impedeixi un govern de coalició a Espanya i que ens porti a noves eleccions?

9 anys quan, “captiu i desarmat l’exèrcit roig”, havia acabat una guerra anomenada civil, que va provocar gran quantitat de nous catalans vinguts d’altres regions espanyoles, l’èxode d’altres i la mort de Catalunya com a nació. I amb una dictadura franquista que semblava eterna.

24 anys quan, com a alferes de les milícies universitàries, vaig servir a la Caserna Jaén 25 i a la d’Intendència, de la ciutat de Barcelona. I en la recalada del vaixell Semíramis, noliejat per la Creu Roja, que traslladava un grup de catalans i espanyols supervivents del gulag stalinià, rebuts amb sirenes, un gran, molt gran munt de gent, amb banderes, plors i emoció!

Era impossible una persona més per metre quadrat, quasi impossible ni parlar amb la resta dels components a les meves ordres en aquell acte de servei!

12 • Emporion • www.emporion.org

Sí: 88,91 % / Sí-No: 10,02 % / Sí-Blanc: 0,97 % / No: 4,49 % / Blanc: 0,56 %. Consulta popular sobre el futur polític de Catalunya, suspesa després de l’acceptació a tràmit dels recursos del govern d’Espanya. El seu objectiu era el de conèixer la voluntat dels catalanes sobre si Catalunya hauria de tenir un Estat propi i si aquest Estat seria independent!

La desintegració d’aquesta unitat espanyola causa gran inquietud? A qui...? I per què...?

Per defensar la “llarga història d’unitat cultural i política d’aquesta antiga nació que és Espanya”, com diu la Constitució?: sil·logisme inexistent.

Felip IV d’Aragó - Felip V de Castella, primer rei Borbó, francès, nét de Lluís XIV, el qual anunciava, el 16 de novembre del 1700, des de Versalles, al Tribunal espanyol, que “acceptava la voluntat de Carles II, el seu cunyat, i presentava com a successor el seu nét de 17 anys, Felip Borbó, duc d’Anjou”. Però no ho podia fer com a rei d’Espanya, ja que no existia tal regne, sinó com a:

Emporion 100 anys (1915-2015)

Rei de Castella, FELIP V Regne de Navarra, Regne de Granada, Regne de Toledo, Regne de València, Regne de Galícia, Regne de Mallorca i Menorca, Regne de Sevilla, Regne de Còrdova, Regne de Múrcia, Regne de Jaén, Regne de l’Algarve, Regne d’Algesires, Regne de Gibraltar, Regne de les Illes Canàries, de les Índies Orientals i Occidentals, illes i terra ferma del mar Oceà, Principat de Catalunya, Senyoriu de Biscaia i Senyoria de Molina; Rei d’Aragó, com a Felip IV Regne d’Aragó, Regne de València, Regne de Mallorca, Principat de Catalunya Rei de les Dues Sicílies Regne de Jerusalem, Regne de Nàpols, Regne de Sicília Regne de Sardenya i Còrsega, Ducat de Milà Arxiduc d’Àustria Arxiducat d’Àustria, Ducat de Borgonya, Ducat de Brabant, Comtat d’Habsburg, Comtat de Flandes, Comtat del Tirol.

Cadascun d’ells amb corts, lleis, història, cultura, llengües i tributació diferent i descentralitzada. I aquests eren els seus regnes fins que els va reunir en una nova “España”, per la conquesta i per les armes, i després pels decrets de Nova Planta.

Els de la meva edat hem viscut abans i després de Franco, i conviscut amb una política centralista que mai ha volgut ni parlar d’un possible país català, i també sempre com a possible l’increment d’una nova repressió contra Catalunya!

D’un estat que incompleix la normativa sobre repartiment del deute així com la Lofca, que l’any 2014 l’obligava a revisar el sistema de finançament autonòmic!

O serem obligats, com Sísif, a empènyer una pedra enorme pendent amunt per un vessant costerut, però que, abans d’arribar al cim de la muntanya, la pedra sempre rodava cap avall. I Sísif havia de tornar a començar de nou des del principi!

Es posaran finalment d’acord amb un nou govern o seran necessàries unes noves eleccions?

No ho sé, encara, quan estic redactant aquest article, però pel que veig i sento, no em queden gaires esperances d’un tractament que no cal que sigui beneficiós, sinó tan sols just per a Catalunya.

No es pot creure que la tensa relació Espanya-Catalunya no trobi finalment un camí que millori la recíproca relació: no seria possible en una democràcia real la possibilitat d’un referèndum?

Amb moltes probabilitats, haurem d’anar a unes noves eleccions, seguint amb un govern central, provisional, que ens deixi en prestem uns diners que hem de retornar i pagar-ne interessos o sense? I què fem amb les retallades que en surtin, o pel nostre incompliment, podem ser objectes de qualsevol sanció, per activa o per passiva, això sí: legal!

I quan tot un president del govern espanyol, en funcions, ens informa que “l’amalgama de partits, malgrat l’actitud mendicant de Sánchez, no té gaire futur, per sort per a Espanya”, ja que algun d’aquests partits reclama el referèndum. I “sí, amb una negociació, que hauria de ser possible en una Europa que es vanta de democràtica”.

Sé que ja em toca morir, però voldria fer-ho amb la mateixa identitat nacional com aquella en què vaig néixer, no en una reserva per a indis de l’oest, o en aquest cas de l’est.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Reflexions sobre els antics i els moderns Joan Calsina En un número recent de la revista Emporion, Joan Surrroca, en el seu article d'opinió, feia referència a la problemàtica que comporta la desmesurada proliferació i l'ús excessiu dels automòbils i comparteixo la seva detallada exposició sobre aquest tema.

En un altre ordre de coses, vull fer una reflexió sobre un aparell que ha condicionat des de fa un temps la nostra vida quotidiana i em refereixo, ni més ni menys, que al nostre admirat i per molts idolatrat telèfon mòbil. La gent jove, i també la no tan jove (o sigui, els moderns), estan encantats amb ell i és el seu ídol principal, l'estimen moltíssim i uns quants el consideren com si fos un membre del seu cos.

Moltes persones tenen una addicció desmesurada al mòbil: dormen i es lleven amb ell al costat, els acompanya a la feina, al col·legi, a l'institut, a la universitat, al llit amb la parella; o sigui, a tot arreu, i quan surten a passejar, tenen sempre una mà ocupada i la vista posada a la pantalla del mòbil mentre teclegen contínuament amb l'altra mà. Caminen per places i carrers completament abduïts pel seu estimat i molts transeünts han de fer un pas al costat per no xocar frontalment contra aquests despistats. Quan arriben a casa, dinen i sopen amb una mà a la forquilla i amb l'altra miren el mòbil. Si per la causa que sigui desapareix l'aparell, hi ha una desesperació monumental que pot arribar a afectar tota la família.

Quan és l'hora d'anar a dormir, molts deixen descansar el mòbil i comença l'hora de la tauleta, com més gran i moderna millor. Altres obren l'ordinador i es posen a estudiar i preparar el treballs que els ha encarregat l'escola, l'institut, la universitat o l'empresa on treballen. Alguns es passen al Facebook i estan tot el dia connectats amb personatges d'arreu.

Crec també que una majoria dorm plàcidament tota la nit i quan es desperten, encara mig adormits, passen la mà per damunt la tauleta de nit cercant el mòbil, no fos cas que se'ls hagués escapat.

Per tot plegat, els que som antics, quedem bocabadats davant aquest fantàstic progrés. Ni el més il·lustre savi de l'època de mitjan segle passat hauria pogut pronosticar uns avançaments tècnics tan descomunals com els que gaudim o patim, segons com es miri.

Una altra qüestió que ens preocupa als antics, i a alguns moderns també, és la que fa referència a la situació actual, quan la paraula crisi corre de boca en boca de tothom i gairebé tota la societat la pateix amb més o menys intensitat. Trobem una incongruència que no lliga amb el que sembla que està passant i ens fem la següent pregunta: com poden moltes famílies mantenir les despeses dels mòbils, els telèfons fixos, l'aigua, la llum, els gas, la calefacció, l'aire condicionat, les despeses escolars, la roba, l'alimentació, els imprevistos, les reparacions, els lloguers d'habitatge, els crèdits bancaris, els caps de setmana fora de casa, etc.?

Doncs la resposta és la següent: a molts llocs, els antics posen a disposició dels moderns les seves pensions i estalvis evitant així que moltes famílies facin fallida. Per tant, respecte, estimació i llarga vida als antics, i al mòbil també!

Emporion • www.emporion.org • 13

Lideratge en valors

Francesc Torralba

Nuria Serra

Per Núria Serra, vocal de la Junta Directiva de la Societat Catalana de Gestió Sanitària. Directora de gestió de l’Institut de Diagnòstic per la Imatge. Parc Sanitari Pere Virgili

I, finalment, el quart i darrer valor, l’exemplaritat: cal fer allò que es diu o s’exigeix als altres. És, en definitiva, el que transmet confiança i dóna autenticitat.

Com ha de ser un líder ètic? Quins són els valors que ha d’impregnar l’organització? Com adaptar-se als temps de canvi que estem vivint?

Aquestes van ser algunes de les qüestions que el filòsof Francesc Torralba va plantejar a la sessió sobre lideratge, organitzada el passat 9 de març per la Societat Catalana de Gestió Sanitària.

El lideratge des de l’escolta, des de la reflexió, des de l’honestedat, des de l’acceptació de les limitacions, des de la participació en la gestió de les persones. Això és el que caldria exigir als nous líders.

Va parlar del líder ètic com a servidor de les institucions que dirigeix, com la persona que té cura de les persones i de les organitzacions. I també va ressaltar els valors que cal que tingui aquest nou líder i va fer referència a les organitzacions piramidals i jeràrquiques que, ben sovint, es doten de líders autoritaris, amb les quals les noves generacions no s’hi identifiquen.

Davant d’aquesta realitat, quin és el camí? Segons Torralba, cal canviar aquests tipus de lideratges i fer-ho adaptant-se als següents valors, més d’acord amb les necessitats actuals: El primer, el de la prudència: cautela i anàlisi de les conseqüències de prendre les decisions.

El segon, el de la humilitat entesa com l’acceptació de les pròpies limitacions: el líder no ha de conèixer-ho tot, el més important és acompanyar-se d’aquells que ho coneixen i, sobretot, promoure el treball d’equip, saber gestionar persones. Tenir, doncs, intel·ligència social.

Un tercer, el de la pràctica de la justícia: ser conscient que cal repartir els rols entre el grup, segons les capacitats de cadascun, i tenir empatia amb els col·laboradors.

14 • Emporion • www.emporion.org

La reflexió que se’m planteja és que aquests valors que acabo d’esmentar són precisament oposats al model de lideratge més estès i que, a més, contrasten amb el que la societat actualment valora o premia, com la competitivitat, l’individualisme o l’arrogància. Arribats a aquest punt, crec que és important que ens adonem de la urgència de canviar aquestes referències i buscar un model que respongui a les necessitats del canvi on tots estem immersos.

I és que, ara mateix, reconeguem-ho, venim d’una formació i d’una inèrcia contrària i, per tant, caldrà un exercici de canvi, d’adaptació i, sobretot, d’aprenentatge important. I caldrà fer-ho. Seguríssim. Perquè les noves generacions ja no accepten líders autoritaris, demanen participació, escolta i, sobretot, entendre les raons de la decisió presa.

Ara es parla també de feminitzar la gestió, de lideratge femení. No voldria entrar en consideracions de gènere, però el que sí que vull és defensar i reivindicar que alguns estils més inherents al nostre perfil, en la gestió cap a les persones, com el servei als altres, la prudència o l’escolta, es puguin desenvolupar plegament. Optar per la complementarietat dels estils serà una millora per a tots i això, indefectiblement, passa per acceptar les limitacions de cadascú.

Els temps són canviants i les exigències diferents. Ens cal incorporar el que faci falta per respondre a les necessitats de la gestió actual. L’estil de lideratge que ara coneixem està en crisi i, per tant, tenim una oportunitat per a la transformació. Hem de ser valents per defensar el lideratge des dels valors. I des de la Societat Catalana de Gestió Sanitària no només tenim l’oportunitat, sinó l’obligació de fer-ho possible.

Emporion 100 anys (1915-2015)

La guerra dels pingüins Josep Martinoy Després de la fi de la II Guerra Mundial es va produir un episodi molt estrany i conegut com la guerra dels pingüins. Si oficialment el conflicte internacional va acabar l'agost del 1945 amb el llançament de dues bombes atòmiques, sobre Hiroshima i Nagasaki, sembla que la guerra va continuar en un altre indret, a l'Antàrtida.

Coneguda com l'operació High Jump, entre finals del 1946 i al principi del 1947, els Estats Units van enviar a l'Antàrtida una força de combat impressionant. La van desplegar des de les bases nord-americanes al mar de Ross (Nova Zelanda) i constava de tres grups d'atac per ocupar el pol sud.

La Task Force 68, la força invasora, estava composada per 13 vaixells (entre trencaglaç, destructors, vaixells de càrrega i vaixells tancs d'aprovisionament), 2 llançadors de hidroavions, un vaixell de comunicacions, un submarí (Sennet) i un portaavions (Phillipine Sigui) ; els efectius embarcats sumaven 4.200 efectius i l'operació la liderava l'almirall Richard Byrd.

Oficialment l'operació "High Jump" eren simples maniobres que tenien per objecte "provar equips militars i tropa en condicions antàrtiques".

L'expedició estava planejada i equipada per a una durada de sis a vuit mesos, però no hi van participar ni observadors estrangers ni científics especialitzats. La magnitud de l'esforç aeronaval i els obscurs objectius de la missió, han estat motiu d'especulació durant dècades sobre les seves veritables finalitats. La raó potser s'ha d'anar a buscar uns anys abans quan els nazis estaven a punt d'iniciar la II Guerra Mundial.

El 1938, la Societat Alemanya d'Investigacions Polars va donar suport a diverses exploracions liderades pel capità Alfred Ritscher, qui va navegar amb el vaixell "Schwabenland". Quan va esclatar el conflicte, esquadrilles de submarins alemanys havien estat anant i venint de l'Antàrtida. Els alemanys estaven construint enormes complexos subterranis a les terres antàrtiques sense escatimar recursos ni personal científic. Al final de la guerra molts dels nazis que van fugir s'haurien refugiat en aquestes bases que disposarien d'una tecnologia molt avançada i que no estava a l'abast dels nord-americans.

L'almirall Richard Byrd va participar en l'Operació High Jump com a oficial a càrrec de la mateixa, en tant que el comandament de la Task Force 68 va recaure en l'almirall en Richard H. Creuin. Si el propòsit declarat de l'operació era el de l'entrenament de personal i posada a prova d'equips militars en condicions extremes, per què calia enviar tants vaixells, unitats i soldats i per què es va prohibir la presència a observadors estrangers? També és molt estrany el fet que en l'operació High Jump hi participessin forces soviètiques. Començava la Guerra Freda però

Emporion 100 anys (1915-2015)

soviètics i nord-americans volien acabar definitivament amb l'enemic comú, el Reich alemany?

El grup principal, de reconeixement aeri magnètic i fotogràfic, va operar des d'una pista continental construïda per llançar avions del tipus DC-3 adaptats per a vols de llarga distància de reconeixement fotogràfic. Es van prendre 70.000 fotos aèries en dues setmanes, la qual cosa demostra els amplis recursos aeris emprats en l'operació. Què estaven buscant els americans?

Durant aquesta operació Byrd havia sobrevolat, almenys una vegada, tot el territori de Neuschwabenland, des de la direcció sud-oest fins a les terres altes de Ritscher i les àrees de l'est del Pol Sud. Sense saber-se per què, Byrd va tornar precipitadament als Estats Units al febrer de 1947 i va declarar en una entrevista que li va fer un reporter que era "necessari per als Estats Units prendre accions defensives contra avions de combat enemics que vénen de les regions polars" i que en cas d'una nova guerra "els Estats Units serien atacats per avions que poden volar d'un pol a un altre amb increïble velocitat".

Si bé es va estimar per a l'Operació High Jump havia de tenir una durada de mig any, les forces invasores van haver de retirar-se al cap de poques setmanes, després de nombroses pèrdues no determinades en material i homes. La retirada va començar després de produir decisius combats entre atacants i defensors de Neuschwabenland. No se sap quines van ser les baixes reals dels nord-americans, però se sap per exemple que el submarí Sennet, oficialment per causa dels gels antàrtics, va arribar a patir seriosos desperfectes en el seu casc, havent de ser retirat durant l'operació a un port de Nova Zelanda per a ser reparat. També se sap que es van perdre diversos avions de combat i material aeri d'alta tecnologia, i que hi va haver pèrdues humanes, en concret morts de marines nordamericans. Tot això en una suposa operació d'ensinistrament.

Als Estats Units va ser molt difícil justificar a l'opinió pública les baixes esdevingudes a l'Antàrtida, però el cas va ser oficialment tancat. Els militars van anomenar aquesta operació com "la guerra dels pingüins", després que el govern federal declarés insistentment que a l'Antàrtida només hi vivien pingüins i que les baixes de personal militar es devien a desafortunats accidents ...

Altres estranyes declaracions realitzades als Estats Units per Byrd i altres militars en rodes de premsa parlaven d'albiraments i trobades amb aeronaus d'altes capacitats no comparables amb els més avançats avions a reacció de l'època. L'almirall Byrd va haver d'enfrontar-se a un minuciós interrogatori de les autoritats nord-americanes. Després d'això, els EUA es van retirar de l'Antàrtida durant gairebé una dècada. El misteri és viu.

Emporion • www.emporion.org • 15

I a vostè... per què li paguen?

Javier Zuloaga

"Mentre milions de ciutadans miren incrèduls, perplexos, escèptics, a remolc de la seva escassa autoestima... en preguntar-se què coi han fet per merèixer tanta tossuderia, tan poca claredat d'idees i una absència tan clamorosa de maduresa política, els pares i les mares de la pàtria, servidors públics?, segueixen sense ventilar els seus principis ideològics inamovibles quan reblen les seves línies vermelles del 'per aquí no passaran'".

No busquen en la seva memòria, ni remouen en l'antologia inacabable de frases per a la posteritat, perquè les línies de dalt són meves, de la mateixa manera que podrien haver nascut del cap de qualsevol que anit o l'anit passada apagués el televisor després de veure que la desorientació ha acabat instal·lant-se també al cap de bona part dels brillants opinadors que sentencien, per a tots els gustos, sobre el que està passant a Espanya.

Aquest matí he decidit descomprimir el meu neguit, mirar la nostra tropa política i, sense fer massa distincions, dir-los: "I a vostès... per què els paguen?", recuperant així aquella pregunta que, en llenguatge més col·loquial, se'ls feia als que, de forma descarada, "no donaven cop a l'aigua" i el cap els cridava l'atenció.

No s'espantin perquè no vull adjudicar de forma general als nostres polítics la condició de vagues, encara que de tot n'hi haurà, sinó simplement tractar d'ordenar les meves pròpies idees, i crec que també la de molts ciutadans, que no arriben a entendre el perquè aquí no són vàlides les grans veritats de la teoria política ni resulten extrapolables els bons exemples de responsabilitat que es donen més enllà de les nostres fronteres.

Cameron, el 2010, unint els seus conservadors amb els liberaldemòcrates, i Merkel, el 2005, fent altre tant entre els seus democristians i els socialdemòcrates alemanys, són les estampes més socorregudes per invocar el sentit d'estat. "Mira, així de fàcil, amb els teus i els meus sortim

16 • Emporion • www.emporion.org

endavant", es diu reduint tot a una qüestió aritmètica, alhora que es posa a la picota aquell que no vol sumar els seus vots, o la seva abstenció perquè tot sigui fàcil.

Doncs la veritat és que als nostres tribuns no són elegits senzillament perquè sumin, que també, sinó perquè conjuntament i d'acord amb el repartiment que hagin realitzat el conjunt dels ciutadans que han votat, les coses segueixin funcionant i si és possible millorant. Els trien per a això i per això els paguen un sou digne. I no els trien perquè tornin la pilota als votants dient-nos, més o menys, que ens hem equivocat i tornem a posar la papereta a l'urna amb una mica més de cap.

Ens ho diuen ells, els pares de la pàtria, els servidors públics, encara que seria injust ficar tots en el mateix sac, si els jutgem per les seves actituds públiques.

Perquè si aquests salaris poguessin fragmentar-se i el plus més important fos el de la capacitat i la disposició per a l'acord, possiblement la nostra classe política començaria a semblar una mica més a la dels britànics o els alemanys. Ells, individualment i col·lectiva, han viscut i crescut en la cultura de l'enteniment, segurament perquè els han explicat que la seva terra i el seu país no són patrimoni de ningú en particular i per això qui guanya unes eleccions no pot fer i desfer al seu ideològic antull, destruir o aixecar nous models d'estat. Penso que ells ho tenen molt interioritzat i per això els resultats electorals, quan no donen majories, no són un obstacle perquè el país segueixi endavant.

Però aquí seguim sense arribar al fons de les nostres mancances, no renunciem als nostres principis més electritzants o ens omplim els pulmons de fúria revolucionària tractant de convèncer tot el personal que l'important és el canvi... i punt.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Laura Regincós i Oliva guanya el premi Josep Pallach Laura Regincós, alumna de 2n de Batxillerat de l’INS Montgrí ha guanyat el premi de narrativa curta sobre compromís social. Aquest premi el convoca l’Ajuntament de Begur i forma part dels PREMIS D’EDUCACIÓ JOSEP PALLACH 2015-2016 A continuació trobareu la narració premiada.

MATINADA AL MEDITERRANI No recordo quant temps fa. Jo diria que una vida... tot i que podria ser molt menys. Podria haver-me passat ahir —crec que va ser ahir, de fet—.

Una altra glopada de Mediterrani gola avall, seguint un camí ja massa recorregut. Havia begut tanta aigua que notava la sal acumulant-se’m a les venes: enlloc de colesterol, cristalls blancs. Vaig pensar que tenia més mar a dins que no pas envoltant-me, però quan vaig aixecar el cap de l’onada vaig tenir clar que això era una bajanada: dins el meu cos famèlic no cabia l’infinit gris de matinada i arrissat de vent que em separava de l’altra costa.

Em sentia una intrusa, endinsant-me en aigües quietes i netes amb una ànima que, de tant ensangonada, temia que tenyís el mar sencer. Vaig contagiar la meva pell amb la gelor de les profunditats, que tants de nosaltres havíem enterrat, i vaig decidir buidar la meva ment de tot el que no fos l’horitzó. La superfície del cel i la del Mediterrani compartien colors, però el seu bes era impedit per una fina línia de daurat, encara sense sol.

En realitat, mai vaig arribar a pensar que nedaria fins a la salvació. No m’estranyaria haver-me deixat el seny a la guerra, però la meva no era el tipus de bogeria que et feia creure que podies travessar centenars de quilòmetres en una nit només amb la força de la determinació —perquè d’altra no en teníem—. No, és clar que no: per creure’t aquesta travessia es necessitava esperança, i d’això en tenia encara menys que de menjar.

El que em va empènyer a mi va ser que estava farta de la sorra. Sorra a la pell, sorra dins la roba, sorra al pa, sorra entre les dents. Dunes de sorra, castells de sorra, fosses comunes de sorra. És clar que feia fred dins el mar, però a la platja també.

No recordo exactament el moment en què vaig decidir morir. No crec que fos al contemplar algun acte de brutalitat —ja els havia vist tots—, sinó que em vaig trencar en silenci, procurant no molestar. Probablement un matí, al obrir els ulls, em vaig sorprendre pensant que ja n’hi havia hagut prou.

La meva primera idea va ser arrencar a córrer cap als guàrdies —es mantenien immòbils, com si fossin de pedra, i per això els odiava: un no pot culpar el mar d’estar on està i impedir-te el pas, però quina excusa tenien ells?—, però la vaig haver de rebutjar. Una família —que llavors ja només eren els pares— se’m va avançar. Recordo perfectament els seus ulls. En uns rostres sense carn —feia setmanes que ens preparàvem per morir: ja teníem pinta de cadàvers, només esperàvem el cop final que ens prengués l’alè—, els ulls semblaven pilotes inflades fetes de gelatina. Ambdós tenien els iris blaus, massa blaus, massa clars, massa morts. Quina angúnia, Senyor.

Jo no volia que ningú em veiés tan vulnerable i amb un aspecte tan horrible. Per tant també quedava descartat el morir-se de gana, o qualsevol altre cosa que deixés un cadàver visible. Jo, com tots, havia vist la gent que passava hores mirant com les onades trencaven plàcidament o intentant albirar una vela blanca salvadora, sovint confonent-la amb l’escuma de les onades. I un dia no eren enlloc, i tots sabíem què se n’havia fet.

Que en pau descansi, murmurava algú. I desapareixien, sense gaire res més.

Era perfecte.

Però tot i que el meu objectiu fos que ningú tornés a saber res de mi, volia una mica de dignitat, només una punta de bellesa per sentir-me Emporion 100 anys (1915-2015)

especial, o admirada... volia tornar a voler a viure, encara que fos l’instant abans de la mort. Per això vaig entrar al mar un parell d’hores abans de l’alba, quan encara era massa fosc per veure la sorra arremolinant-se al voltant dels meus peus a mesura que m’allunyava de la costa.

Quan el sol va començar a sortir, una brasa encesa a orient, ja no nedava. Em limitava a mantenir la barbeta fora de l’aigua, tot i que de tant en tant venia una onada que m’agafava desprevinguda i em capbussava. Els ulls em coïen per la sal, em cremaven els músculs, el meu respirar era una ranera esgotada que semblava impossible que vingués de mi.

I el cel... hauríeu d’haver vist aquell cel. Quasi em vaig oblidar que m’estava morint. Quina visió més decepcionant. El gris amb prou feines si estava tacat per humils pinzellades roses. Quina classe de broma celestial era aquella? Que era el meu comiat! Jo volia un horitzó passional de sang i or, com si un incendi d’estiu hagués saltat de les copes dels pins i hagués començat a cremar els núvols.

Jo estava disposada a dormir sense queixar-me si almenys el sol em deia adéu... I en canvi aquella broma, un avorrit cel netejat pel vent!

Que bonic, vaig sentir-me dir. Em vaig enfadar amb mi mateixa. No era bonic, era una burla! I llavors em vaig adonar que no estava sola. Una altra dona em mirava amb expressió trista. Jo ja m’estava enfonsant, decepcionada i furiosa, quan ella em va explicar que una setmana abans el seu fill havia mort en una matinada tempestuosa en què hi havien tantes onades al cel com a la terra. S’havia deixat ofegar, i des de llavors la bona dona havia esperat a algú a qui salvar d’aquell destí.

Jo li vaig dir que el seu fill havia tingut sort, que el comiat que el cel m’havia donat a mi no valia per a res. Ella em va dir que potser era perquè encara no volia dir-me adéu. No va fer servir unes altres paraules, boniques o èpiques, no. Només això. Que potser encara no em tocava morir.

Tenia raó. Necessitava que algú em demanés que lluités. Ens va costar dues hores, tornar a la platja. Estava aterrida, creia que moriria, però quan es tracta de sobreviure sempre es tenen forces per una mica més.

M’estava ofegant, em feia mal tot, quasi no m’hi veia, tremolava... però finalment vaig notar el tacte aspre de la sorra als peus.

Em vaig quedar agenollada on trenquen les onades, xopa, morta de fred, plorant, assegurant-me que els pulmons funcionessin bé —havia tornat a néixer—. Esperaria que hi hagués una matinada que valgués la pena.

Una matinada que, ella sola, fos més bella que tota la vida que em quedava per endavant. Per sort, mentre vaig estar a la platja d’Argelers no n’hi va haver cap prou especial. I a mesura que estimava més la vida, més bonica havia de ser la matinada. A dia d’avui, ni el cel més roent em podria convèncer d’endinsar-me al mar.

Crec que, de fet, no va ser ahir tot això. Em penso que va ser fa seixanta anys. O potser setanta, no n’estic segura. Nosaltres també vam estar en aquesta situació, no us en recordeu? Deixeu-los entrar, si us plau. Al fons del Mediterrani ja hi jeuen massa persones.

Emporion • www.emporion.org • 17

La cuina de la Catrina

Proverbis, refranys i frases fetes

Caterina Bosch

Sopa de rap (per a 4 persones) INGREDIENTS • 1 Kg. de cap de rap • 1 ceba • 1 tomata

Jaume Bassa

“Sempre plou sobre mullat” Significat: Aquell que ha rebut, per bé o per mal, està predestinat a continuar rebent. (sembla com si la fortuna o l’infortuni trobessin plaer en afectar la mateixa persona o família) Aplicació: A tots aquells casos on sembla que la sort o la desgràcia s’hi complauen, s’hi rabegen.

• 1 culleradeta de postres, d'anís

Vocabulari - Aprofito per destacar els significat d’alguns mots, segons el diccionari, que poden sorprendre si no es coneixen:

• Oli d'oliva

Rabejar-se – Complaure’s a prolongar un plaer.

• Sal • Unes branques de safrà

Rabejar – Ficar i mantenir una cosa o persona dins de l’aigua.

Banyar.

• Pasta petita

Rabeig – Lloc d’un riu a propòsit per a rabejar-s’hi o banyar-s’hi.

• Aigua PREPARACIÓ Es fa un sofregit amb la ceba i quan comença a agafar color s'hi afegeix la tomata. Quan està tot confitat s'hi posa el safrà i l'anís. Li donem un parell de voltes abans de posar-hi el rap i ho remenem tot.

S'hi tira l'aigua i es deixa bullir durant 30 minuts, després es cola i s'aprofita la carn del rap per posar-la al brou on courem la pasta.

Mots molt locals Què t’enxames! -- Això t’ho has enxamat!

Abans es deia a Torroella i als pobles del voltant. Vol dir: Què t’empesques! -- Això t’ho has inventat!

(Proposat per Glòria Folch) Rastinyera A Torroella i als pobles del voltant també es diu així. Vol dir Filera.

Carxofes amb cansalada

Al diccionari trobarem Rastellera (per exemple: Una rastellera de llibres) Solucions proposades per a “Hacer pasar por el tubo”

INGREDIENTS

M’han enviat:

• 1 Kg. de carxofes netes i tallades en 4 talls

Fer passar per l’adreçador .................... (J. M. J.)

• 400 g. de cansalada viada

Adreçar vol dir destòrcer, fer tornar recta una cosa torta, guerxa.

• Oli d'oliva

Un adreçador treu les torcedures, fa tornar correcta una cosa distorsionada.

• Sal PREPARACIÓ Talleu la cansalada sense la cotna, a tallets petits, passeu-la per la paella amb una mica d'oli, i afegiu-hi les carxofes. Coeu-les a foc lent, afegint-hi poca sal ja que la cansalada ja és salada. Ruixeu-ho amb unes gotes de brandi.

Fixeu-vos que en català hi ha un sentit de “correcció”, no solament es farà passar una persona per on ella no voldria, sinó que a més se li corregirà un defecte.

“Ojos que no ven, corazón que no siente” El mes vinent comentaré les respostes rebudes.

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Gotes d'humor Fuster

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE MAIG L'EMPORDÀ CANTA Dies 20, 21 i 22 APROPA'T AL PARC Dies 27, 28 i 29

NOTÍCIES D’ABRIL TORROELLA I L’ESTARTIT Jordi Bellapart parla de Cinema. El western a Torroella. La primera pel·lícula de l’oest que es va realitzar va ser “Assalt i robatori del tren”; 113 anys després, ens preguntem si aquest gènere cinematogràfic per excel·lència ha estat valorat justament pels aficionats al cinema, o si ha estat considerat un gènere inferior, només valorat per aquells que cercaven en el cinema passar l’estona, amb l’acció que aquest tipus de pel·lícula tenia assegurada.

El nostre company de redacció a Emporion, Jordi Bellapart, ens ho va aclarir força el divendres 8a la conferència que va fer dins del cicle Història i Humanitats que cada any organitza la Fundació Vila Casas al Palau Soterra. Va desgranar tota la història del western al llarg de més de cent anys i al mateix temps ho anava comparant amb el que succeïa als cinemes de Torroella i al seu entorn social, ressaltant la gran quantitat d’espectadors que assistien a les sessions en què es projectava un western, tant al Cinema Montgrí com al Centro Cine. Tot i reconeixent la seva decadència en relació als anys quaranta, cinquanta i seixanta, Bellapart demostrava que el western no està mort i que el cinema actual encara oferia de tant en tant l’estrena d’algun western de gran qualitat, com la recent “The revenant” (El renacido), guanyadora de 3 Óscar.

La conferència va acabar amb la projecció de seqüències de dues obres mestres del western de John Ford: “The seachers” (Centaures del desert) i “The man who shot Liberty Valance” (L’home que va matar Liberty Valance).

Roser Benet al Club de Lectura. La nostra companya del Consell de Redacció d’Emporion va conduir el divendres 22 al vespre el comentari de la novel·la “El temps de les cireres” de Montserrat Roig a la Biblioteca Pere Blasi de Torroella. Tot i ser un vespre plujós, hi va anar un públic molt fidel i bon lector, com habitualment.

La novel·la explica el retorn de la protagonista a la Barcelona dels anys setanta, on retroba la seva família. Una crònica de la crisi de valors provocada pel resultat de la guerra, el franquisme, la repressió i la desintegració del pensament polític i ideològic. El retrat social de tota una època.

Amb aquest acte es commemoraven els 25 anys de la mort de l’autora. En acabar, la Biblioteca va convidar els assistents a menjar coca per cel20 • Emporion • www.emporion.org

ebrar Sant Jordi, tal com es va fer a altres 150 biblioteques del país.

XI Trobades de Música Mediterrània. Van tenir lloc el cap de setmana dels dies 1, 2 i 3. Aquest any van ser invitats els representants de la Cabília, amb la seva llengua i cultura amaziga. Eldivendres 2 es va fer la presentació a l’auditori de can Quintana, que s’emplenà per sentir les explicacions i admirar el concert d’Akal amb els alumnes de l’Escola de Música de Torroella; a la plaça de la Vila, parades, actuacions i jocs; a la nit es va fer concert a La Sala. El dissabte hi va haver tallers i xerrada al Museu de la Mediterrània; a la nit concert a l’Espai Ter. El diumenge es van fer tallers de cançó i dansa al Museu, i vermut, activitats diverses, cançó i dansa a la plaça de la Vila.

Pisos per a lloguer social. L’Ajuntament ha enviat una carta a 13 bancs que acumulen entre tots ells una seixantena de pisos buits al municipi, en la qual els demana la seva cessió voluntària per tal destinar-los a la borsa d’habitatge de lloguer social.

Premi de sostenibilitat turística de la UE. Es va atorgar com a reconeixement de bones pràctiques, i el va recollir Josep Capellà, que agraí la concessió, i projectà un vídeo d’activitats ecoturístiques dins del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. “Reflexos”. El divendres 8 es va inaugurar a la Capella de Sant Antoni l’exposició dels Amics de la Fotografia de Torroella.

La Primavera a l’Illa d’Avall. Gent del Ter va fer una de les seves visites habituals el diumenge 10 al matí, aquest cop acompanyats pel biòleg Tristan Lafranchis.

“Goyescas” al Cine Petit. També el diumenge 10, a la tarda, Joventuts Musicals de Torroella va presentar un Concert de Xarxa de Músiques amb Lluís Grané.

El Festival de música amb el conseller de Cultura. El dimecres 13 el president del Festival, Albert Bou, acompanyat de l’alcalde i la regidora de cultura, va presentar al conseller Santi Vila la 36a edició del Festival de Torroella de Montgrí.

Bicicletes a la TwoNav Empordà BTT Extrem 2016. Van ser tot el cap de setmana dels dies 16 i 17 a l’Estartit, amb l’organització del Club Ciclista Baix Ter. Visita al Museu Can Framis i Caixaforum de Barcelona. La va organitzar el diumenge 17 l’Aula d’Arts Plàstiques amb participació de l’Àrea de Cultura del municipi.

Descoberta de les dunes. Dins del programa “Apropem-nos al Baix Ter”, el Museu de la Mediterrània organitzà 4 hores amb Narcís Arbusé el diumenge 17.

Club de lectura a l’Estartit. Conduït per Àngela Ventalló, el dimecres 20 es comentà “Vent de l’est, vent de l’oest” de Pearl S. Buch.

Emporion 100 anys (1915-2015)

“Quan la corda es converteix en funky, jazz, son i flamenc”, al Cine Petit. Joventuts Musicals de Torroella organitzà el dijous 21 el Concert Xarxa de Músiques amb Aupa Quartet.

“Pandora”, a La Sala. El divendres 22 a la nit, com a primer acte enquadrat ja en la programació dels actes de la Festa de Sant Jordi, es va fer un Concert Xarxa de Músiques, amb Ramon Prats quartet, organitzat per Joventuts Musicals de Torroella de Montgrí.

Diada de Sant Jordi a Torroella. El dissabte 23 es va llevar net de núvols, i va fer un matí esplèndid. A la plaça de la Vila hi va haver fira de llibres i roses amb la col·laboració de diferents entitats i comerços del municipi. Es va fer el tradicional recorregut de “Carrers en Vers”, que s’inicià al Pati de Can Quintana. A la tarda, al Cine Petit, hi va haver Concert de cant coral i playback amb el grup Argent Viu, organitzat per la Llar de Jubilats El Recer, i a la plaça de la Vila Espectacle infantil. Al vespre, al pati de Can Quintana, desfilada de moda organitzada per Montgrí Comerç.

Trobada d’esbarts infantils. Va tenir lloc a la plaça de la Vila el diumenge 24 al matí, encara dins del programa de festes de Sant Jordi, i organitzada per l’Agrupació Sardanista Continuïtat.

A l’Estartit “Fem un drac ben trempat!”. Amb aquest taller, organitzat a la Biblioteca el dijous 21, començà la programació d’actes de la festa de Sant Jordi.

Diada de Sant Jordi a l’Estartit. El dissabte 23 es féu a la plaça de l’Església la Fira de llibres i roses de les entitats. També al matí, un taller de roses de la Biblioteca, i Bingo de llibres, roses i pastissos del Bell Racó. A la tarda es va fer l’Espectacle familiar “Minuts”, amb la companyia Marcel Gros, Ballada de gegants, i Berenar popular ofert per la Pastisseria Brugués. Durant tot el dia es celebrà el procés participatiu per la tria de l’escut i la bandera de l’EMD. Musinfant. Música per a nadons. Es va presentar dins de Programació Estable Espai Ter eldiumenge 24, al matí, organitzat per l’Auditori Teatre Espai Ter. Marxa Nòrdica per itineraris saludables. Es fa fer el dilluns 25 a la tarda als Parc Salut de Torroella i de l’Estartit, organitzada per l’Àrea de Medi Ambient i Salut de Ajuntament.

Teatre al Cine Petit. “Quatre barrets de copa”. La companyia Zam Teatre programà l’obra per als dies 28, 29 i 30.

IX Certamen de Pintura Ràpida. Es va convocar per al dissabte 30 durant tot el dia, organitzat per l’Associació Aula d’Arts Plàstiques i per l’Àrea de Cultura i Festes de l’Ajuntament.

L’Empordà, cuina i salut. Sota aquest títol es programà per als dies 29 i 30 d’abril i 1 de maigactivitats diverses: tallers, tastets, xerrades, animació i mercat.

Emporion 100 anys (1915-2015)

CATALUNYA

MÓN

Puigdemont es veu amb Rajoy. La trobada a la Moncloa va tenir lloc el dimecres 20. El president de Catalunya presentà un document amb 46 demandes i un llistat d’incompliments de l’Estat.

Els papers de Panamà. El diumenge 3 es va fer públic que 11,5 milions de documents demostrarien evasió d’impostos de personatges rellevants de tot el món. El primer ministre d’Islàndia, implicat, renuncià al càrrec el dimarts 5. També hagué de donar explicacions el primer ministre britànic David Cameron i, a Espanya el ministre Soria.

Junqueras i el dèficit. En resposta als requeriments de Montoro d’aturar despeses per fer front al dèficit, Junqueras va dir el dijous 7 que aplicar aquest criteri suposaria noves retallades, cosa que rebutjà.

Raül Romeva al Consell de Política Fiscal i Financera. El divendres 15 va substituir el vicepresident Junqueras, que tenia dificultats d’agenda per un viatge a Itàlia. La reunió a Madrid entre el ministre d’Hisenda en funcions i els consellers autonòmics acabà sense acord.

ESPANYA Última hora: encarats a noves eleccions. Els dies 25 i 26 el rei va fer una nova ronda de consulta als representants de les formacions polítiques, sense que es poguessin veure possibilitats de formar una majoria capaç de formar govern. Al tancament d’aquesta edició d’Emporion, unes noves eleccions a Espanya semblen inevitables.

El Govern en funcions al Tribunal Constitucional. El dimecres 6 el ple del Congrés dels Diputats aprovà de presentar davant del TC un recurs d’atribucions contra el govern en funcions per la seva negativa a sotmetre’s al control parlamentari (218 vots a favor, 113 en contra i quatre abstencions).

Montoro enfurisma les autonomies. El dijous 7 va enviar una carta a dotze comunitats, entre elles Catalunya, reclamant congelació de la despesa i resposta en quinze dies. El dimecres 20 el Govern Central comunicà a les autonomies que donava quatre dècimes més de marge de dèficit.

Acusats de frau fiscal i corrupció. Aquest mes, altre cop, van aparèixer casos que van esquitxar personatges ben coneguts: evasió fiscal d’Aznar i la seva esposa, el ministre Soria als “papers de Panamà”, blanqueig de diners de Mario Conde, corrupció de l’alcalde de Granada del PP. Dimissió de Soria. El ministre d’Indústria en funcions dimití el divendres 15 en no poder donar explicacions sobre l’acusació d’haver operat en paradisos fiscals.

Manos limpias i Ausbanc acusades d’extorsió. Els dirigents d’aquestes organitzacions van ser detingudes el divendres 15 acusades d’haver cobrat a canvi de retirar denúncies.

El govern no es va sotmetre al control del Congrés. El dimarts 19 el Congrés va suspendre la sessió de control prevista per a l’endemà davant la negativa del govern a assistir-hi, i es va substituir per intervencions breus dels grups parlamentaris.

Aplicació de l’acord UE–Turquia. Començaren el dilluns 4 les deportacions de refugiats arribats a Grècia. Tot i això, durant tot el mes es mantingué la tensió, l’arribada de nous refugiats, i els enfrontaments amb les forces de l’ordre disposades a evitar-ne l’entrada a la UE. Terratrèmol a l’Equador. Va tenir lloc el diumenge 17, i deixà unes 500 víctimes mortals i més de 4.000 ferits. Dies després continuaven les rèpliques.

El drama dels emigrants pel Mediterrani. El dimarts 19 es va iniciar la cerca d’afectats pel possible naufragi d’un vaixell sortit d’Egipte en què podrien haver mort centenars d’emigrants.

Obama a Europa. A Gran Bretanya es manifestà en contra de la sortida d’aquesta de la UE, i a Alemanya dóna suport a Merkel per la seva política de refugiats, i defensà el tractat econòmic entre Europa i Nordamèrica anomenat TTIP (Associació Transatlàntica de Comerç i Inversions). El dilluns 25 es va fer a Hannover una reunió d’Obama, Merkel, Hollande, Cameron i Renzi.

ESPORTS El Barça punxa a la Champions, es manté líder a la Lliga. A l’eliminatòria de la Champions va ser superat per l’Atlètic de Madrid. A la Lliga es manté líder però va perdre tots els punts d’avantatge que duia sobre el segon, també l’Atlètic de Madrid.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La peli del mes: ALTAMIRA

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Josep Martinoy Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts