114 juny 16

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 114 JUNY 2016

• Editorial • Torroella és Torroella, pros i contres • L'Estartit: una de freda per cada una de calenta • "Ser independentista no és cap pecat" • Memòria de la Gent.

L'Eugeni de l'Estartit (1)

Editorial

• Un any més fent cua • No tot al mateix sac • Eleccions espanyoles • martinoy • La pintura de RàfolsCasamada • Reflexions sobre el gran dilema • Exercicis de català 21 • Proverbis, refranys i frases fetes • L'alumnat de l'INS Montgrí informa...

• La cuina de la Catrina • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

Tradicions: bous, vaquillas i gossos d'atura Molts mitjans de comunicació de tot Catalunya s'han fet ressò de l'acord pres al ple municipal de Torroella del dijous dia 5 de maig en relació a la moció presentada pel Partit Animalista, PACMA, per declarar la nostra vila lliure de correbous. La proposta s'aprovà amb 8 vots favorables, 5 en contra i 4 abstencions; hi votaren a favor ERC, la CUP i L'EST, i en contra ho feren CiU i un regidor d'UPM. Un resultat que reflecteix les diferents posicions defensades pels grups municipals, davant d'una concurrència multitudinària, sobretot de simpatitzants de la festa de les vaquillas. El debat fou llarg i apassionat, i diverses vegades l'alcalde va haver d'imposar la seva autoritat reclamant silenci davant d'aplaudiments, xiulets o esbroncades dels assistents.

Per als diferents grups municipals és incòmode haver de prendre una decisió que pugui ferir el sentiment d'una part dels ciutadans. Uns consideren que la forma més democràtica de procedir és traslladar el problema al carrer i resoldre'l mitjançant una consulta popular; altres manifesten respecte per les tradicions, però pensen que res no és per sempre, que també les tradicions evolucionen, es consoliden o es desfan en la mesura que canvien les circumstàncies; uns altres no acaben d'aclarir si la defensa de les vaquillas s'ha de basar en el Parlament de Catalunya i en la tradició dels correbous que arranca del segle XVII o s'ha de sustentar en l'exemplar multiculturalitat del nostre municipi, amb 37 anys de vaquillas, tan integrades que en diuen "vaquetes".

Sigui com sigui, hi ha hagut debat i votació, i aquesta ha aprovat la proposta d'acord, que diu el següent: Declarar Torroella de Montgrí com a "Vila lliure de correbous", i expressar aquesta voluntat mitjançant la renúncia expressa a continuar organitzant o col·laborant, directa, indirectament o per omissió, amb cap tipus de festa o activitat lúdica on s'utilitzin animals vius com a objecte de divertiment.

I veus aquí que el Partit Animalista, amb aquesta proposta, enceta una qüestió de molta més volada. Al marge de les vaquillas, a Torroella es fan moltes festes amb intervenció d'animals per a divertiment de la gent, com ara els concursos de gossos d'atura, la desfilada i benedicció de tota mena d'animals per Sant Antoni, les mostres hípiques de la Fira de Sant Andreu, la ja tradicional Fira de la Màgia, on surten coloms de la butxaca dels mags... L'Ajuntament hi col·labora directament o indirecta (o per omissió: les deixa fer, com la pesca o la cacera).

Com que l'acord no és immediatament vinculant, ara vindrà un procés de reflexió i un altre debat molt més complex, molt més inconcret. Hi haurà opinions per a tots els gustos. Fins on arribaria una crueltat gratuïta que provocaria repugnància i justificaria la prohibició? El joc que es fa amb les vaquilles és malvat o és innocent? Potser fins i tot distreu les mateixes bèsties i les fa felices?

La doma de cavalls és salvatge i muntar-los és despietat? L'ensinistrament dels gossos d'atura provoca estrès a les pobres criatures fins al punt de fer-lo rebutjable? Cal prohibir la cacera al nostre municipi? I la pesca per plaer mar endins, o a la platja, o a la vora del riu?

Mentre s'aclareix tot plegat, sembla que la penya San Marcos pot anar preparant tranquil·lament la seva contribució tradicional a la nostra Festa Major.

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Torroella és Torroella, pros i contres Joan Surroca i Sens

L'ajuntament, en un Ple recent, va aprovar posar el nom de plaça de la Pau al parc delimitat pels carrers Bellavista, Olivar i Santa Margarida. Va ser el passat dia 7 de maig quan l'alcalde i la regidora de Cultura van oficiar el bateig del parc en discursos a la mitja part d'una audició de sardanes.

La regidora va dir molt bé que la pau no és cosa d'un dia i que ens compromet a tots, sense excepció, en el dia a dia. Estarà bé, tal com sembla que l'equip de govern té intenció, de celebrar una activitat anual lligada amb els valors de la pau, però a la vegada urgeix moure's per reforçar la pau en el nostre municipi en diversos àmbits, que és el mateix que dir que cal estar amatent a la més petita guspira que porti odi, rancor i violència de qualsevol tipus.

Valorem positivament aquest estat de coses que auguren una millor convivència, malgrat que la comissió de Convivència fos enterrada per manca d'idees. Tantes com n'hi hauria d'haver!

Una segona bona notícia: observo que ha millorat el tracte a l'arbrat del municipi. L'afany de podes immisericordioses de temps enrere ha minvat i ara veig que hi ha més cura a deixar els arbres com cal: els plàtans creixen sense por a les destrals assassines i ells ho agraeixen; les mèlies estan millor i les del passeig de Catalunya es van substituint pels til·lers, molt més adequats al lloc.

Tercera bona cosa: l'ajuntament impulsa un pla de mobilitat a fi de prioritzar vianants i bicicletes. Això constitueix una de les millors notícies que podíem rebre. Per començar, s'ha recuperat el pàrquing del carrer del Riu. M'agradaria que l'ajuntament informés degudament de les modificacions que pensen portar a terme per posar fi a l'estat lamentable del nostres carrers ocupats per conductors incívics.

Ara explico allò que no m'agrada: dies passats vaig veure que s'havien iniciat obres a les antigues peixateries. Vaig tenir una enorme alegria perquè, ingenu de mi, pensava que per fi tindríem una oficina de turisme tal com Déu mana, però l'alegria va durar ben poc perquè allà hi anirà, segons m'han informat, el jutjat. I aquesta és la notícia negativa perquè un jutjat ha d'estar situat en un lloc discret; a més, les seves oficines resten tancades els dies i les hores que la gent passeja més, mentre que l'oficina de turisme donaria vida a una plaça bonica i cèntrica. Els forasters pregunten i pregunten on informar-se sense trobar fàcilment on. No vaig contra el jutjat i sé que ha hagut de marxar de l'antiga casa Castells, que amenaça ruïna; no obstant això, el meu somni d'una oficina de turisme a les peixateries, inclús compartida amb l'associació de botiguers, ha quedat frustrat i per a mi deixar passar una oportunitat formidable per dotar Torroella del millor aparador, és ben trist. Que hi hagi tres notícies bones i una de dolenta no significa que sigui un resultat equiparable al futbolístic, és a dir, creure que Torroella guanya. Un ajuntament com el de Torroella només pot permetre's vèncer per golejada i no rebre ni un sol gol en contra, com sempre ha passat, perquè Torroella és Torroella.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

L'Estartit: una de freda per cada una de calenta Albert Llausàs i Pascual

L’Estartit està d’actualitat, almenys pel que fa a qüestions relacionades amb el medi ambient i el territori. La situació bé mereix un article monogràfic. A mitjan abril, els treballs per a la restauració ambiental de l’espai de la Pletera ja estaven completats en un 70%. La història de la urbanització inacabada de l’indret la repassava en Jordi Bellapart a l’Emporion 108, del desembre de l’any passat. La present actuació, executada amb l’ajut del programa Life europeu, permetrà recuperar la llacuna litoral, restaurar el sistema dunar, garantir la funcionalitat ecològica de l’espai i el prepararà per mitigar i absorbir els efectes del canvi climàtic i l’increment del nivell del mar associat. Es tracta, doncs, d’un projecte de millora del medi ambient, llargament reivindicat, i que resultarà en un avenç notable per la qualitat del front litoral del Baix Ter. En vinculació amb la Pletera, també durant el mes d’abril es va fer pública la suspensió de l’àrea de bany amb mascota que hi havia habilitada a la seva platja, vora la Gola. El descontrol d’alguns animals estava provocant danys sobre la flora dunar, segons havia denunciat el Parc Natural. Cal reconèixer la valentia del Parc Natural i de l’ajuntament per prendre una mesura tan impopular com necessària i beneficiosa per al medi natural.

Esperem que es pugui trobar una alternativa adequada ben aviat.

preocupats per la pèrdua d’espai, però sobretot per la mala imatge que transmetien les muntanyes de sorra, va jugar a favor dels interessos del club per pressionar la Generalitat. Aquesta va tramitar el permís en un temps rècord, cosa que va generar dubtes sobre el grau d’incorporació de les recomanacions d’organismes i experts consultats abans de procedir amb el trasllat. Aquests demanaven, per exemple, un millor estudi de la dinàmica erosiva als Griells per prevenir el que va acabar passant: la primera llevantada es va endur tota la sorra. En tot cas, cal celebrar que la sorra ja hagi abandonat la seva ubicació i tocar fusta perquè la celeritat i temeritat amb la qual s’ha mogut l’expedient no acabi tenint conseqüències no desitjades sobre el medi on la sorra acabi sedimentant.

A les Medes les coses no van bé. O sí, segons com es miri. El passat mes de març es confirmava la multa a una empresa dedicada al submarinisme, propietat de Genís Dalmau segons va transcendir, per haver excedit, almenys en cinc ocasions, el nombre d’immersions a què estava

Sense deixar terra, al nucli de l’Estartit darrerament hi ha hagut una notable polèmica entorn l’acumulació de piles de sorra dragada del port a la zona de l’aparcament de la platja. La intenció del club nàutic, promotor de l’actuació, era desfer-se de la sorra extreta i deixar-la en espais del litoral on fessin falta, com ara als Griells i la Pletera. L’interessant del cas és que, davant l’astorament de més d’un, es van iniciar els treballs mentre l’administració ambiental encara estava realitzant consultes amb entitats i ens públics sobre la conveniència d’estudis ambientals i mesures preventives per evitar impactes ambientals derivats de l’abocament inadequat de les sorres del port. És a dir, es va començar a apilar sorra sense la certesa que aquesta pogués tenir una destinació, malgrat el que s’anunciava en públic. En tot cas, buscant-ho o no, la precipitació dels promotors va servir per aplicar pressió sobre l’administració. Una recollida de firmes organitzada per residents i comerços de l’Estartit 4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

autoritzada. Els fets es remunten l’any 2013. L’any 2014 diversos centres d’immersió ja van ser expedientats i sancionats per fets similars. No es coneixen gaires detalls dels casos i els superiors polítics dels Agents Rurals no els autoritzen a parlar-ne, però aquests indicadors semblen demostrar la tesi de les entitats ecologistes, segons la qual la picaresca en el sector de les immersions per saltar-se els límits que garanteixen la conservació del medi subaquàtic de les illes és una pràctica habitual i generalitzada.

La solució a la problemàtica de l’excés de practicants del submarinisme no autoritzats a les Medes la va oferir aquest mes d’abril passat Narcís Coll, president de la Junta Rectora del Parc Natural del Montgrí, les Illes Medes i el Baix Ter. Segons se’n va fer ressò el Diari de Girona: incrementar el nombre de permisos. Per a Coll, es podria passar de les aproximadament 60.000 immersions anuals actuals a les més de 76.000 sense canviar el règim regulador. A més, com és sabut, ja fa temps que està cercant l’aprovació definitiva d’un canvi del sistema de gestió que garanteixi que encara es pugui incrementar més aquesta xifra. Fins fa poc em costava entendre com podia ser que la persona intel·ligent i sensible per la qual el tinc, i amb responsabilitat pública, defensés aquesta ampliació del nombre de permisos en contra del criteri unànime de la comunitat científica i malgrat les advertències dels grups de defensa del territori sobre el seu impacte. La revelació que bona part del finançament del Parc Natural procedeix dels ingressos recaptats amb les immersions podria començar a explicar la seva postura. Malgrat que no justifica la desatenció a l’interès general, és comprensible que la perversió d’un sistema que vincula els recursos econòmics d’un Parc Natural amb les activitats d’explotació del seu medi acabi desvirtuant els objectius de la figura de protecció i corrompent-ne l’estructura.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

"Ser independentista no és cap pecat" Adrià Arboix

“Sóc fill d’una nació que ha viscut les experiències més grans de la història, que els veïns l’han condemnada a mort diverses vegades, però que ha sobreviscut i que ha restat ella mateixa. Ha conservat la seva identitat, i ha conservat, malgrat les particions i les ocupacions estrangeres, la seva sobirania nacional, no recolzant-se en els recursos de la força física, sinó únicament en la seva cultura. Aquesta cultura s’ha revelat en aquest cas, d’una potència més gran que totes les altres forces.”

Joan Pau II (discurs del 2 de juny de 198 0 al consell executiu de la Unesco)

Hilari Raguer (Madrid, 1928), monjo de Montserrat, historiador, doctor en dret, llicenciat en teologia bíblica i diplomat d’estudis superiors en ciències polítiques i en psicologia social, ha escrit un atractiu i àgil treball: Ser independentista no és cap pecat. L’església i el nacionalisme català, publicat a l’Editorial Claret. El llibre és una resposta raonada i contundent contra la desacreditació de l’independentisme amb arguments pretesament religiosos. Recordem que la Conferència Episcopal Espanyola, just després de la històrica Diada de l’any 2012, digué textualment que era “inadmissible negar unilateralment la sobirania d’Espanya”.

Comenta Hilari Raguer que el nacionalisme català comença el 12 de setembre de 1714 l’endemà mateix de la derrota i dels decrets de Nova Planta de Felip V i es caracteritza perquè és transversal, comú a tots els sectors polítics i a totes les classes socials, i adopta diferents nomenclatures en cada època històrica: “provincialisme” a Balmes, “regionalisme” a Torras i Bages, “nacionalisme” a partir de la transició i darrerament “sobiranisme” o “independentisme”.

Recorda l’autor que el nacionalisme català és de base cultural, no ètnica,

6 • Emporion • www.emporion.org

amb una formidable capacitat d’integració, i com deia Vicens Vives és un gresol capaç de fondre en una cultura autòctona gent molt diversa. És una cultura que té el seu nucli essencial en la llengua. Seguint a Josep Termes, el catalanisme no és un moviment monolític, sinó que inclou una àmplia varietat de tendències. No és reductible a una classe social, a una ideologia, a un programa polític. Es podria comparar a un arc de Sant Martí, que forma una unitat però té colors molt diversos. L’element definidor comú a tots ells és la lluita en defensa de la personalitat de Catalunya, l’amor a la llengua i a la cultura pròpies, que d’una manera o d’una altra han de cristal·litzar en un autogovern.

Hilari Raguer recorda que el nacionalisme català modern té dues grans arrels, que l’han enriquit i es complementen: una és catòlica i conservadora; l’altra és d’esquerres i de tendència anticlerical. La primera arrenca dels furs carlistes.

Assenyala com a dues figures gegantines capdavanteres de la renovació religiosa de la Catalunya contemporània Jaume Balmes i sant Antoni M. Claret. El segon s’adreça al poble, el primer als savis. L’un i l’altre

Emporion 100 anys (1915-2015)

van intervenir sacerdotalment en les qüestions polítiques del seu temps.

Balmes va ser molt obert en política i religió amb un tarannà catalanista moderat, però la ultradreta espanyola el va convertir inicialment en un dels seus ideòlegs predilectes, malgrat el seu fort sentiment catalanista.

Claret va tenir el mèrit de fer el vot de, a Catalunya, predicar només en català. Segons el canonge Cardó, “el pare Claret va fer donar al català el pas de la llengua parlada a la llengua escrita; Verdaguer, de la llengua escrita a la poètica”.

Continuadors de Balmes foren els bisbes Morgades i principalment Torras i Bages (autor de l’obra La tradició catalana, 1892), que preconitzava el regionalisme reflectit amb la seva frase “Catalunya serà cristiana o no serà”. I continuadors d’aquest nacionalisme més conservador hi trobem Prat de la Riba, Francesc Cambó i Carrasco i Formiguera.

La segona línia del catalanisme és esquerrana, prové dels republicans federals i arrenca amb Pi i Maragall i Valentí Almirall, i continua amb Francesc Macià, Comorera i Lluís Companys.

La dictadura de Primo de Rivera (1924-1930) va ser molt dura contra la llengua catalana, ja que prohibia l’ús públic del català, fins i tot el religiós.

El seu règim va arribar a enviar d’ambaixador al Vaticà l’almirall Antonio Magaz, nascut a Barcelona, però anticatalà ferotge que va omplir d’acusacions falses la Cúria. En conseqüència, Pius XI va encomanar al nunci Tedeschini, gran enemic dels regionalismes, una visita apostòlica l’any 1928 a Barcelona i va proposar inicialment l’allunyament del cardenal Vidal i Barraquer i l’abat de Montserrat, Antoni Maria Marcet. Això va desacreditar totalment Catalunya, no sols el règim dictatorial, sinó la mateixa institució monàrquica, i va convertir en republicans molta gent de dretes i catòlics, que tradicionalment eren monàrquics. En les eleccions municipals del 1931 els catalans van votar massivament per les llistes republicanes. Amb la caiguda de la monarquia, el mateix nunci va suggerir que fossin ignorades les acusacions prèvies per falses i tendencioses. El 1939, però, amb la dictadura franquista es va tornar a repetir amb més força la prohibició de l’ús pastoral i social del català.

El nacionalcatolicisme espanyol que va imperar durant el franquisme, i que encara cueja, feia de la religió una arma contra el catalanisme, manipulant-la. Amb el substrat històric de la intolerància envers altres pobles o nacions des dels temps de la conquesta d’Amèrica, on Gonzalo Fernández de Oviedo textualment deia: “¿Quién puede dudar de que la pólvora para los infieles es incienso para el Señor?”. Aquest estat nacionalcatòlic, raona Raguer, és per la seva mateixa lògica antidemocràtic i amaga la defensa dels interessos econòmics de la classe o grup dominant.

A la presentació del llibre que comentem, mossèn Antoni Oriol, la màxima autoritat a Catalunya sobre Doctrina Social de l’Església, digué amb ironia: “No és que no sigui pecat, l’independentisme, és que és una virtut...!” Virtut, en el sentit del sofisma que fa servir l’episcopat espanyol quan diu: “El patriotisme, estimar la pàtria, és una virtut cristiana”; la trampa –assenyala– és que aquests senyors volen dictar-nos quina és la nostra pàtria, i això no hi ha cap autoritat humana, ni civil ni eclesiàstica, que ens ho pugui imposar. Això surt de la consciència, ets tu qui ho has de dir. Un cristià s’ha d’estimar la pàtria, l’ha de servir... Però la meva pàtria –raona– no és Espanya, és Catalunya. I, en aquest sentit, és virtut cristiana. En canvi ser cristians, segons ells, és ser-ho “a l’espanyola”. Això es el que ja es va fer a Amèrica, i s’ha volgut fer també a Catalunya. I això és, ras i curt, colonialisme.

En contraposició, res d’això es troba en el nacionalisme catòlic català, obert i de base cultural, com el polonès, per exemple. No s’oposa a altres nacionalismes; només afirma i defensa la pròpia identitat. I aquí l’Església catalana hi ha tingut un paper històric cabdal.

Referències bibliogràfiques RAGUER, Hilari. Ser independentista no és cap pecat. L’església i el nacionalisme català (2a edició), Editorial Claret, Barcelona 2012.

Aina Torrent i Ona Vilà, alumnes de 3rC.

El passat 2 de maig, a Torroella de Montgrí, es va fer una xerrada sobre els refugiats.

Els alumnes de 3r ESO de l'Institut Montgrí van convidar dos bombers a explicar la seva experiència al camp de refugiats d'Idomeni.

L'alumnat de 3r de l'Institut Montgrí de Torroella de Montgrí, han estat treballant en un projecte sobre els refugiats durant unes quantes classes de socials. La Cecília Pareta, que està fent pràctiques a l'Institut, ha estat qui ha dirigit aquest projecte. Primer de tot, ens va explicar qui eren els refugiats i la seva situació, i ens va preguntar què podríem fer per ajudarlos. En una classe, es va proposar de fer un vídeo imitant fotografies dels refugiats per ensenyar que ara són ells, però en un futur, podríem ser nosaltres. A l'altra classe es va proposar fer una xerrada amb dos bombers que expliquessin les seves vivències als camps de refugiats de Grècia i Lesbos.

Es va triar el tema dels refugiats perquè és un problema actual que pateix molta gent i que ens afecta a tots. Més d'un milió de persones ha hagut d'abandonar el seu país degut a les guerres. Aquesta gent travessa el mar en molt males condicions esperant poder trobar un lloc tranquil on viure i quan acabi la guerra poder tornar cap a casa. Molts volen seguir la ruta dels Balcans per arribar a Alemanya on els han dit que podrien entrar, però pel camí es troben un munt de fronteres tancades que els barren el pas. Actualment a Grècia hi ha una gran concentració de refugiats que espera que s'obrin les fronteres. Aquesta gent viu en molt males condicions, dormen en tendes de campanya, pateixen fred i desnutrició, la gran majoria són nens i persones grans.

Els dos bombers que van explicar les seves experiències, han estat treballant als camps de refugiats de Grècia. Explicaven la situació de la gent, com arriben per mar en barques massa petites per la quantitat de gent que hi va a sobre, tots congelats, molls, afamats, malalts... Explicaven que aquelles persones són capaces de tot per poder sobreviure i donar de menjar a les seves famílies. N'hi ha molts que moren en l'intent, però n'hi ha molts que lluiten cada dia per tenir un futur millor. Explicaven que allà Grècia hi ha els dos bàndols, hi ha ciutadans que acullen els refugiats i treballen als camps per proporcionar-los tota l'ajuda necessària, però també hi ha ciutadans simpatitzants sobretot del partir Alba Daurada, que no veuen amb bons ulls la situació i acusen els refugiats d'envair el país, robar...

A la xerrada hi van assistir alumnes de l'institut, familiars, professors i fins i tot gent interessada en el tema. L'alumnat van decorar la sala com un camp de refugiats, amb tendes de campanya, tovalloles i draps vells penjats, salvavides, cartrons, plàstics...

La xerrada va anar molt bé i tothom en va sortir molt content. Els alumnes de 3r esperen haver conscienciat una mica més el seu entorn.

Tots podem ajudar i cada petit gest que fem, és molt important.

Perquè nosaltres no creiem en les fronteres, creiem en les persones.

<http://www.naciodigital.cat/noticia/50913/hilari/raguer/montserrat/ no/es/podria/fer/acte/espanyolista> Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Memòria de la Gent

L'Eugeni de l'Estartit (1) Jaume Bassa Pasqual

L’Eugeni Llos i Pagès és un “torroellenc de l’Estartit”, potser és la millor manera de presentar-lo. Ara que tants sobrevinguts han enarborat la bandera estartidenca, ell pot dir sense escarafalls que és tan torroellenc com el que més i més estartidenc que la majoria. Començant per les seves arrels familiars, des del besavi guixoter, l’avi pescador, l’altre avi faroner, el pare flequer, tots a la vora de mar...

Tu tens les arrels molt fondes a l’Estartit, no és així?

I tant! El meu besavi, Genís Llos, quan no pescava era guixoter, treballava a les guixeres. No sé si molts saben ara què era això de l’explotació del guix de l’Estartit... I a més, amb la barca transportava guix a Cadaqués.

També va ser coraler, i arribà a treure corall de les costes del Marroc. El seu fill i avi meu, Eugeni Llos Pibernus, era pescador, però com que a l’Estartit era difícil viure d’un ofici tan migrat, anà a Puerto Rico, treballà en una plantació de sucre, un “ingenio” que se’n deia, i com que era llest arribà aviat a capatàs, tenia 17 anys, visqué l’explotació dels negres, que aleshores semblava normal, sense ser esclaus duien una vida miserable, bevien, es degradaven. Jo vaig fer un viatge a Puerto Rico per conèixer Pau Casals, i hi vaig trobar la casa embotelladora de rom “Sellarés”, del nom d’un oncle de la meva mare, també originari de l’Estartit. L’avi Eugeni agafà malària, deixà el país, tornà aquí, es casà amb Emília Gispert de Torroella i anaren a Buenos Aires. Passaren per moltes ciutats de l’Argentina, però l’àvia enlloc no estava bé, retornaren, i ja es quedaren per sempre a l’Estartit. Ell tornà a fer de pescador, amb dues embarcacions, dos bous, heretats del seu pare guixoter.

La relació de la teva família amb el mar no acaba aquí...

No, perquè també eren mariners els de la branca materna. Un besavi, 8 • Emporion • www.emporion.org

de nom Pere Pagès feia des de 1867 el servei de llanxa de subministrament al far de les Medes. Un seu fill, Genís Pagès Arqués aconseguí ser contractat com a faroner auxiliar, i un altre fill, el meu avi matern, que es deia Francisco Pagès Arqués, primer va fer de pescador, però li agradava llegir, instruir-se i aspirava a ser faroner titulat. Fou autoritzat a fer pràctiques a les Medes i al far de Sant Sebastià, i l’any 1900 anà a Madrid -en aquell temps aviat és dit això- a fer oposicions. Aprovà i el destinaren a la Barra, un racó de Huelva. Ell demanava el trasllat a un far de Girona i li adjudicaren el pitjor, el de les Medes, i s’hi va estar 15 anys. Allà el sorprengué la guerra del 14, i el càrrec comportà responsabilitats, avisava del que veia, com un vaixell sospitós que es refugià a Sa Riera. Fins i tot obtingué una medalla per un salvament que es feu el febrer de 1916 gràcies a un seu avís, ell mateix hi participà malgrat el fort vent i ajudà a rescatar cinc nàufrags. Passà més endavant a Port de la Selva, i allà es trobà amb la guerra civil i la revolta antifeixista, els milicians el van fer fora del far, que confiscaren, eren els mesos dramàtics dels bombardeigs del creuer “Canarias” contra els pobles de la costa.

Però el teu pare ja no va ser home de mar No. El pare, Eugeni Llos Gispert, va néixer a l’Estartit quinze dies després que l’àvia arribés de Buenos Aires. Anà a estudi amb el senyor Sala, tota una institució docent a la Torroella del seu temps. Hi anava a peu, cada dia anar i tornar. Escrivia i dibuixava molt bé. Mira aquests quaderns.

(L’Eugeni em mostra unes llibretes de cal·ligrafia en escriptura gòtica que va fer el seu pare l’any 1901, quan tenia 11 anys: una lletra extraordinària, increïble, mai no he vist res d’igual).

Ell somiava ser pendolista...

Emporion 100 anys (1915-2015)

Pendolista?

Proverbis, refranys i frases fetes

És un ofici semblant al cal·lígraf. Abans els pendolistes eren força buscats per fer títols i diplomes, que aleshores es confeccionaven a mà i requerien grans coneixements i destresa. No arribà a dedicar-s›hi.

També dibuixava, i ho feia molt bé. Però sabia que mai no podria ser un José Ma. Mascort, no tenia mitjans per aconseguir-ho. No és pas que fos pobre, si es pensa en la misèria que l›envoltava, era fill de pescador i tenia unes peces de terra cap al riu, però mai no va pescar ni volia fer aquell ofici.

Jaume Bassa

Què va fer, doncs?

Anà a aprendre de flequer a Mataró i a Torroella, i posà una fleca a l’Estartit i una petita botiga. Vivia prou bé. Quan l’any 1908 “La Vanguardia” començà a fer subscriptors a Torroella, se’n van apuntar vuit, un d’ells fou l’Eugeni Llos Gispert.

Tu vas seguir un camí ben diferent

“Si camines sol aniràs més de pressa, si vas acompanyat arribaràs més lluny” Significat. És un proverbi d›origen discutit, uns el fan oriental, altres africà. Invita a deixar de banda l›individualisme, que dóna fruits immediats, i a treballar en equip, que aporta resultats més consistents i duradors.

Potser per influència del meu avi faroner, que admirava els enginyers i veia com en vivien de bé, a mi m’hauria agradat fer el batxillerat i ser enginyer de camins, però les coses no van anar per aquest camí. Quan jo era petit l’Estartit era un racó de món, hi vivien unes poques famílies, devien ser uns 400 habitants. Hi vaig fer els primers estudis amb un bon mestre, però tenia nou anys quan esclatà la guerra. El meu pare havia pogut estalviar, tenia 200.000 pessetes en títols estrangers, una petita fortuna, però el Comitè de Girona, que ho coneixia per registres bancaris, li feu una visita. “No tinguis por, només volem els títols”, li van dir. Acabada la guerra aquell capital ja no es pogué recuperar. Per això, no vaig poder fer el batxillerat. Però, estudiós com era, els pares em van posar intern a Figueres, al col·legi dels “Fossos”, vaig estudiar comerç, tenia bones notes.

I vaig aprendre bé francès i anglès.

Aplicació. En tots els aspectes socials, sigui al treball, a la recerca, a l›economia. S›ha criticat sovint el caràcter individualista dels catalans, que tendeix més a fer petites empreses que a crear grans societats.

Afortunadament, no sempre ha estat tan negatiu, i moltes petites iniciatives familiars han assolit magnituds multinacionals. Els grups Esteve, Grífols, Roca, Simón en serien exemples. Això sí, a base de formar grans equips.

El teu futur s’encarrilava per la via dels idiomes

“Migrat” aquí vol dir desnerit, neulit, feble, decandit.

“Migrar” és un verb que ve del llatí «migrare» que en català ha donat els significats següents:

Llegia llibres en anglès i admirava Anglaterra, el seu imperi estès per tots els continents, la seva capital, Londres, en aquell moment, amb 7 milions d’habitants, la més gran del món. I devia tenir uns 24 anys, l’any 1953, quan vaig decidir anar a Londres. Amb quatre duros a la butxaca.

Coneixia algú a la BBC i vaig entrar en contacte amb Josep Manyer, que amb el nom de “Jorge Marín” feia programes adreçats a Espanya. Jo era capaç d’escriure en català, els dilluns al vespre es feia un programa en aquesta llengua, vaig fer unes proves, em contractaren i vaig començar de guanyar uns bons calés, una guinea per minut, més d’una lliura. Una fortuna per les poques despeses que tenia.

(Continuarà)

“Terra negra fa bon blat, terra blanca el fa migrat” Significat. Refrany molt antic, usat per la pagesia catalana per referir-se als fruits de les diverses menes de terrenys grassos o aspres.

Aplicació. Quan es volen comparar els resultats diferents d’una activitat segons la qualitat de les matèries primeres utilitzades.

1.1 Migrar d’un lloc a un altre per residir-hi: els sirians fugitius migren a altres terres.

1.2 Migrar a un altre clima periòdicament: he vist en un documental com migren els nyus.

De la mateixa arrel, per una transformació semàntica, també en deriven: 2.1 Migrar (transitiu): una malaltia estranya migra el noi ja fa temps.

2.2 Migrar-se (intransitiu): l›exiliat es va començar a migrar d’enyorança. Ús local A Torroella s’utilitzava (no sé si es conserva) per indicar que una persona es decandia veient la sort d’un altre, sobretot pel que feia al menjar.

Per exemple, en Joan dóna la meitat del pastís al seu germà i li diu: “Té, no migris”.

(Com que ara tothom va més tip, potser la gent no migra).

Atenció!

No ve de la mateixa arrel el mal de cap anomenat migranya.

Procedeix del grec “hemicrània” (que afecta només la meitat del crani).

Solucions proposades per a “Ojos que no ven, corazón que no siente” No he rebut cap proposta.

En un diari vaig veure aquesta frase, donem-la per bona: “D’allò que l’ull no veu, el cor no se’n dol” “a bocajarro” Feu una proposta: Quina expressió catalana podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible?

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 9

Un any més fent cua Jordi Bellapart Quan escric aquestes ratlles, encara som en ple mes de maig. És dilluns de Pasqua Granada, la Cinquagesma. L'allau turística encara no la tenim a sobre; tot i això, les llargues cues per entrar a Torroella des de la banda sud, és a dir, pel pont del Ter, ja s'han començat a formar i això ens evidencia que som a les portes de repetir la mateixa cançó de cada any.

Algú pot pensar que som mesells. Que estem capficats amb aquest tema i que ja està bé de parlar-ne cada any per aquestes dates, perquè el més probable és que ningú dels que hi podrien posar algun bri de solució tampoc les llegirà. És probable, però no podem deixar de referir-nos-hi ni fer-nos el gemegaire envers una qüestió que ens afecta i patim els que vivim, dormim, els que són visitants professionals, comercials o turístics d'aquest municipi.

La gent que pel motiu que sigui ha de venir a Torroella o l'Estartit durant els mesos d'estiu té una gran probabilitat d'haver de patir les molèsties d'un embós amb la pèrdua de temps que això suposa i molts manifesten, en coneixem molts casos, la voluntat de trobar alternatives que no els obliguin a anar a aquesta vila o a l'Estartit, a certes hores, durant els mesos d'estiu.

Davant d'això ens queda sempre el dubte de com plantejar la solució. La que ofereix l'administració del corresponent departament de la Generalitat és la variant. Una variant que ara fa ja vuit anys que es va començar a plantejar amb la presentació del projecte de l'estudi mediambiental d'aquesta infraestructura, al qual, en el període d'exposició al públic, aquesta revista va presentar una al·legació, amb la qual es deixava clar que no preteníem posar-nos en contra d'una obra que consideràvem no només necessària, sinó que la seva construcció s'hauria de fer amb la màxima urgència possible. No estàvem en contra de l'obra, sinó que aquesta fos una obra mastodòntica, com semblava que es plantejava en el projecte, sinó ajustada a aquest tros de territori afectat, des de Verges fins a Torroella, i que no sobrepassa els deu quilòmetres i que realment és molt sensible a les característiques que afecten l'agricultura i el paisatge d'aquest petit territori. Ho manifestava molt clarament l'aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Joaquim Nadal, en un escrit que havia publicat al Diari de Girona, el dia 3 de setembre de 2004,

10 • Emporion • www.emporion.org

en un article d'opinió titulat "Els accessos a la Costa Brava", en el qual exposava com s'haurien de plantejar les carreteres del Baix Empordà i, entre altres coses, deia: "[...] Tinc el convenciment que un plantejament adequat dels accessos a la Costa Brava ha de ser la garantia màxima per a la preservació dels valors naturals, ambientals, culturals i territorials del nostre país. La meva idea és simple i consisteix a garantir una xarxa bàsica eficient i deixar la xarxa de carreteres comarcals i camins en el seu traçat actual, sense tocar-les i mantenint només una conservació impecable del ferm, la senyalització horitzontal i vertical i les mesures de seguretat... Carreteres per circular entre pomeres florides en primavera o entre frondosíssims conreus de blat de moro en els principals regadius del Baix Empordà. Carreteres per gaudir, no per córrer [...]."

A la nostra al·legació hi adjuntàvem aquest text, afegint-hi: "Una definició poètica de les nostres carreteres on bàsicament es ressalta una voluntat de respecte envers el territori, conservant-ne al màxim el traçat actual, modificant-les només per dotar-les de la suficient seguretat i eficàcia. Hi estaríem d'acord."

Han passat vuit anys i d'aquí no hem passat. La variant deu quedar oblidada en un calaix del conseller responsable de torn. La cuirassa amb la qual es deu aixoplugar és la que ara resulta més fàcil. No hi ha pressupost i a partir d'aquí ja ningú en parla.

El que podem esperar és que d'aquí a vuit anys més, la variant encara la tingui, el que sigui, oblidada en un calaix, i les entrades a Torroella col·lapsades, fora que algun govern municipal pensi a trobar camins alternatius per trobar solucions que podrien ser parcials o, vés a saber, potser definitives, i que ja planteja el Pla general vigent: la construcció de la gran rotonda en el punt que possiblement es produeix el col·lapse, a l'antic escorxador i des d'aquest trobar la solució, també plantejada en el Pla general, per dirigir el trànsit cap a la zona d'aparcaments de l'Espai Ter, direcció oest (algú ha pensat mai en la cobertura d'un tram del rec de Molí?), i cap a la zona industrial en direcció est.

Segur que és difícil, però si entre tots, Generalitat, ajuntament i ciutadans d'aquest municipi, no ens ho plantegem seriosament, estarem molts anys fent cua i a la cua.

Emporion 100 anys (1915-2015)

No tot al mateix sac Josep Fuster

El debat que es va obrir el passat mes de maig al nostre municipi sobre la festa dels correbous ha estat l'iniciador que m'ha portat a escriure aquestes quatre línies, que tard o d'hora algun dia haurien vist la llum. En el que podreu llegir tot seguit no opinaré ni m'afegiré a la polèmica que ha generat la festa dels correbous que se celebra al nostre municipi, senzillament perquè al no estar interessat en aquests tipus de festes, ignoro què s'hi fa i com es tracten els animals.

Pel poc que he pogut llegir a la premsa, sembla que al nostre municipi hi ha un intent de posar al mateix sac totes les actuacions o activitats on intervenen animals, i això personalment crec que pot ser un greu error que podria portar fàcilment a la temptació d'entrar en posicions radicals i extremistes que no beneficiarien ningú. Al nostre municipi hi ha una sèrie d'activitats tradicionals on es fan servir o hi participen animals, com poden ser els gossos d'atura, la Festa de Sant Antoni Abat, la màgia, la cavalcada de Reis, les demostracions hípiques per la Fira de Sant Andreu, etc., que pel tipus d'actuació que fan, tot fa suposar que els animals són ben tractats, respectats i gaudeixen de l'estima dels seus cuidadors.

En tot cas, aquesta personal consideració, com moltes altres, sempre està condicionada al grau de sensibilitat de cada persona.

Foie gras1Deixant fora de consideració la caça, la pesca i altres esports que mereixerien capítol a part, si continuem pel camí d'incloure-ho tot al mateix sac, acabarem entrant en un terreny adobat i preparat per sembrar-hi la demagògia o la hipocresia, i en el qual potser tots plegats, amb els nostres hàbits més bàsics, traïm d'una manera inconscient, contradictòria i una mica permissiva els nostres millors sentiments envers els animals.

Tot i la nova normativa de benestar animal, alguna vegada ens hem preguntat com viuen els animals en certes granges i de manera especial com moren sacrificats a milers en les cadenes dels escorxadors? Certament que són preguntes incòmodes i, llevat de comptades excepcions, són assumptes que interessen poc o no volem conèixer; moltíssima gent que ens agrada respectar els animals tenim alhora una posició contradictòria respecte d'això i no posem cap objecció ni se'ns remou l'estómac quan assaborim un bon foie, o una peça de carn; segurament

Emporion 100 anys (1915-2015)

aquí es podria aplicar allò que diuen: "Ulls que no veuen, cor que no sent." Continuant per aquest camí de certa hipocresia, ens hauríem de preguntar també si estaríem disposats a renunciar a un medicament que ens pogués curar o alleugerir-nos el patiment, pel sol fet que ha comportat el sofriment i sacrifici de centenars d'animals de laboratori per a la seva investigació científica. La resposta de la immensa majoria tots la coneixem, per aquest motiu i algun altre, com passa amb els espectacles amb animals, tampoc no es poden comparar ni posar al mateix sac el turment i la mort d'un animal en un espectacle per al gaudi d'unes persones, o la mort dels animals -malauradament també moltes vegades amb patiment- per servir-nos d'aliment, o per l'interès de la investigació i la ciència. En termes d'investigació o alimentaris, la societat -no sé si encertadament o equivocada- està organitzada de la forma que tots coneixem, i en major o menor grau una immensa majoria col·laborem que així sigui i en som en part responsables; actualment, però, voler anar contra aquest sistema és una utopia, i llevat dels vegetarians més radicals, seria d'una hipocresia tal que els nostres costums o els més elementals hàbits de vida ens delatarien cada dia. Malauradament, molt més sovint del que seria desitjable es dóna la paradoxa que perquè uns puguin viure, uns altres han de morir.

Tornant a les activitats amb animals que es fan al nostre municipi, seria bo i desitjable obrir un debat asserenat, on des de posicions qualificades, independents i objectives s'establissin uns paràmetres que permetessin delimitar tot el que es pot considerar o no maltractaments, i en funció d'aquests, poder valorar totes i cadascuna de les activitats que es fan amb animals a la nostra vila, deixant de banda prejudicis o idees preconcebudes.

Crec que els animals tenen uns drets que s'han de respectar, i no es poden vulnerar pel fet banal d'entretenir o divertir les persones. Però també crec que qui ha de legislar o redactar la normativa ha de saber separar el gra de la palla i allunyar-se dels radicalismes o d'unes utopies ben intencionades, que poden tenir un rerefons meravellós, però que avui, tal com la societat està organitzada, són encara massa agosarades perquè es puguin fer realitat. Llàstima

Emporion • www.emporion.org • 11

Eleccions espanyoles Santi Sató

Aquest mes de juny, el dia 26, tindrem de nou eleccions espanyoles: CAUSES? CULPABLES? ACORDS? Els partits no van arribar a cap acord que superés una situació que podríem qualificar de crítica! Lluita de partits? Sí!

I no en funció de les necessitats dels ciutadans, de qualsevol nacionalitat o procedència, de viure en una Catalunya lliure i millor!

Així, a banda del tracte desigual i de la discriminació envers Catalunya, s’ha mantingut sempre el greuge d’una visió monolítica de l’Estat des d’un enfocament centralista al qual s’ha d’acomodar, vulgues o no. la resta d’actuacions i la cobertura de necessitats dels que si no et plau, per força, viuen a Espanya.

Durant els darrers anys, l’Estat ha ofegat i limitat la capacitat d’actuació, de la ciutadania catalana, de múltiples formes: d’una banda, ha eliminat tota relació de diàleg i ha laminat la capacitat d’autogovern, ja sigui per la via econòmica o per la via normativa, en forma de lleis, recursos als tribunals, molts recursos...

I voldria destacar aquí el pensament d’altres personatges, mestres en la nostra llengua, català l’un, valencià l’altre: La meva llengua, Apel·les Mestres i Oñó «No em preguntis per què, però l›estimo de cor / la meva llengua; / no ho preguntis en va, sols puc respondre›t / «L›estimo perquè sí, perquè és la meva».

L’estimo perquè sí; perquè eixa parla / és la parla mateixa / que al so d’una non-non la més hermosa / bressà amorosament ma son primera.

L’estimo de tot cor, per catalana, / l’estimo perquè en ella / la rondalla primera em contà l’àvia / un capvespre d’estiu mentre el sol queia.

L’estimo de tot cor, perquè en descloure’s / l’exquisida poncella / de mos vint anys, aquell sublim “t’estimo” / va dictar-me l’amor en eixa llengua .

L’estimo de tot cor, perquè la parlem / els meus amics de sempre, / els que ploren amb mi i els que amb mi riuen, / els que em criden “avant!” i avant m’empenyen.

L’estimo de tot cor, perquè cigales / i espigues i roselles, / i els rossinyols i 12 • Emporion • www.emporion.org

el mar i el cel i l’aire / sos grans secrets en català em revelen.

L’estimo de tot cor, perquè no en trobo / de més franca i més bella.... / I em preguntes per què? I això em preguntes?

“L’estimo perquè sí, perquè és la meva!”».

I l’altre: Les propietats de la pena, Vicent Andrés Estellés «Assumiràs la veu d›un poble, / i serà la veu del teu poble, / i seràs, per a sempre, poble, / i patiràs, i esperaràs, / i aniràs sempre entre la pols, / et seguirà una polseguera.

I tindràs fam i tindràs set, / no podràs escriure els poemes / i callaràs tota la nit / mentre dormen les teues gents, / i tu sols estaràs despert, / i tu estaràs despert per tots. / No t’han parit per a dormir: / et pariren per a vetllar / en la llarga nit del teu poble.

Tu seràs la paraula viva, / la paraula viva i amarga. / Ja no existiran les paraules, / sinó l’home assumint la pena / del seu poble, i és un silenci.

Deixaràs de comptar les síl·labes, / de fer-te el nus de la corbata: / seràs un poble, caminant / entre una amarga polseguera, / vida amunt i nacions amunt, / una enaltida condició.

No tot serà,però,silenci./ Car diràs la paraula justa,/ la diràs en el moment just.

No diràs la teua paraula / amb voluntat d’antologia,/ car la diràs honestament, / iradament,sense pensar / en ninguna posteritat,/ com no siga la del teu poble.

Potser et maten o potser / se’n riuen, potser et delaten; / tot això son banalitats. / Allò que val és la consciència/de no ser res sinó s’és poble.

I tu, greument, has escollit. / Després del teu silenci estricte, / camines.»

L’un i l’altre, amb un pensament concurrent: estimar la llengua i reviscolar i escoltar la veu del poble!

No crec que la situació del “problema català” sigui tinguda en compte, per cap dels partits espanyols, en aquesta repetida consulta a les urnes, fora de l’afirmació de Podem a favor d’un plebiscit, no gaire precisat.

Però aquí, a casa nostra, sí que ho serà, tot i els esforços del PP a contradir i minoritzar les afirmacions del nostre president Carles Puigdemont,

Emporion 100 anys (1915-2015)

precedit en les seves visites exteriors per una diplomàtica espanyola, reconeguda pel govern de Rajoy, que “admet que envia ambaixadors per desmuntar el procés català i rebatre ‘el que no és’”, com que possiblement canta la situació actual sense mencionar les seves manques o problemes econòmics que pateix Espanya i la “desobediència” de Catalunya i dels seus representants polítics, cosa a la qual respon el president Puigdemont, que ironitza dient que “és més barat recórrer 50 quilòmetres i dialogar”.

Entre les darreres mesures que han adoptat, ha estat la de suspendre d’ofici la Llei de pobresa energètica, que va entrar al Parlament català via iniciativa popular (ILP) i aprovada per unanimitat, i que donava resposta a una urgència social.

I nosaltres què fem? Què en diran el Sr. Junqueras, o el president Puigdemont, quan tornin de Madrid...? Amb quins resultats?

Potser el que hauríem de preguntar-nos és si val la pena continuar anant a Madrid. Recordem el clam català contra l’actitud de l’Estat espanyol respecte dels refugiats...

Però sí, crec que hem d’anar-hi i, al mateix temps, reafirmar a Madrid i al món el coneixement, la convicció i la necessitat d’un millor tracte i també millor convivència entre Espanya i Catalunya, “encara que ho fos dins de dues nacions diferents, dins de la Unió Europea”!

No es pot oblidar el sentiment del 26J, el de ser UN PAÍS LLIURE. La falta de voluntat política del govern espanyol és com a mínim inadequada.

Què faran els partits catalans? Afrontaran el problema primordial de definir majoritàriament el procés de construcció d’una república catalana? Però ningú podrà negar que la manca d’unitat real pot fer pols molts somnis de benefici del comú dels habitants de Catalunya.

Serà possible un gran acord electoral que asseguri una veu potent de Catalunya a la Unió Europea, a la qual pertanyem tots els catalans, sense pèrdua de la resta de necessitats?

La responsabilitat avui no és dels polítics, sinó de tots els que viuen, estudien, treballen i estimen, aquí, a Catalunya! Només la democràcia ens farà lliures!

Malauradament, la situació actual no és gens estranya en la història de les relacions entre Catalunya i l’Estat espanyol. Recordem, entre molts d’altres, en el transcurs del temps: el Memorial de Greuges, o la Memoria en defensa de los intereses morales y materiales de Cataluña (1885), o La Representació o Memorial de Greuges (1760) que van presentar a Carles III els diputats representants de les capitals de l’extinta Corona d’Aragó, de València, de Mallorca i el Principat de Catalunya. I l’èxode de tants catalans i espanyols l’any 1939.

Un dia tomben una llei, que la duen al TC, i en demanen la suspensió automàtica, i un altre dia en tomben una altra. I això cada setmana, fins i tot a l’hora de portar la Llei catalana d’emergència social al Tribunal Constitucional.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

La pintura de Ràfols-Casamada Josep Pericot

Aquesta primavera i fins a mitjan juliol es pot visitar, al Museu Can Framis de la Fundació Vila Casas, a Barcelona, una exposició que ret homenatge a Ràfols-Casamada, una figura que destaca en el món pictòric europeu de la segona meitat del segle vint. En aquesta ocasió, la mostra es fa ressò de l’exposició Ràfols Casamada, Painting 1950-2005, que es va fer a l’Spanish Institute Park Avenue, l’estiu de 2007, a Nova York.

Sens dubte, cal felicitar els organitzadors de la mostra per l’homenatge i per posar en valor, passats un anys de la mort del pintor, una obra de tanta originalitat i seducció pictòrica com és la de Ràfols-Casamada.

Ens trobem davant d’un artista que conrea la poesia “creant imatges amb les paraules”, però en el que la seva vocació pictòrica (fill i nét de pintors) apareix ja des de jove i que en el seu vessant més creatiu abraça l’abstracció de manera decidida, al tornar de la seva estada a París.

Aquest pas el pintor el fa sense perdre res de la seva pròpia visió personal i de síntesi en la cerca de “la relació entre l’espai i la llum” a l’interior del quadre, segons expressava ell mateix en una entrevista de Xavier Barral, publicada al llibre Art de Catalunya (vol.16, ed. L’Isard, 2002). I realment Ràfols-Casamada assoleix de manera fefaent el seu propòsit.

abstracte i les tres teles en les quals directament o indirecta es relacionen amb la pintura de Léger, en totes les altres es veu el seu domini del color, i també al revés, com el pintor es deixa portar pel color.

Apareixen referències objectuals que formen taques o línies de color que estan immerses en l’espai, un espai que no és altra cosa que més color. Hi ha una recerca constant d’equilibri i d’espai compartit, on les delicades referències a la visió objectiva del pintor se’ns mostren de manera natural en la seva obra. Esdevé finalment que, enmig del color, hi descobrim una presència.

Visualment se’ns filtren unes sensacions, unes situacions, un paisatge, un bodegó o uns objectes que no són imaginats, sinó que es fan presents dins un espai amb llum pròpia.

En aquest sentit, la seva obra s’allunya de l’expressionisme abstracte de l’època i comporta, dins l’abstracció, un cert classicisme. RàfolsCasamada sap crear i compondre una poesia visual, en la qual trobem “la coherència formal, l’adequació de matèria i idea”, tal com expressava el mateix pintor en el seu dietari de 1975 i com ens ho va ressenyà oportunament J. F. Yvars en la seva presentació de la mostra a Nova York.

Si exceptuem algunes de les teles que trobem a l’inici de l’exposició, com el quadre sense títol de 1959, on es veu l’empremta de l’expressionisme

Sense títol (1959), on es reflecteix el corrent de l’expressionisme abstracte.

14 • Emporion • www.emporion.org

El pas blau (1992).

Emporion 100 anys (1915-2015)

Reflexions sobre el gran dilema Joan Calsina

El director de la revista emporion, juntament amb el seu consell de redacció, han tingut la deferència de publicar-me alguns escrits d'opinió personal sobre certs aspectes que fan referència, en general, al misteri de l'existència humana al nostre planeta, el qual sempre ha sigut motiu de controvèrsia per part d'alguns que tenen molts dubtes sobre aquest fet, de moment pràcticament inexplicable.

El que és molt curiós, i que dóna per interessar-se sobre aquest tema, és la proliferació de novel·les de ciència-ficció que tracten de temes del més enllà del nostre món i que, transformades en pel·lícules (tipus La guerra de las galàxies, Aliens, etc.), quan han sigut projectades han omplert les sales del món.

Tothom somia que hi pot haver quelcom amagat dintre del cosmos, i que espera, i que espera que anem al seu encontre per descobrir-lo.

més que vindran darrere, no hi serem per veure-ho.

Per un altra part, i fent un gir de noranta graus, ens trobem amb una gran massa de persones que professen alguna creença religiosa i, quan toques aquest tema, tiren pel dret dient que tot plegat és un misteri i que hi ha un ser superior que ho governa tot, el qual, per les circumstàncies que siguin, de moment no sembla que estigui en la labor de desvetllar els seus secrets, i que tindrà les seves raons per no fer-ho.

Per tant, amb aquesta manca d'informació, jo no puc discutir amb certesa si aquesta part de la humanitat té raó o no; per això, respecto molt seriosament la seva posició, que pot ser o no certa, exactament igual que la meva; o sigui, els uns anem per un camí i els altres per un altre, però són dos camins paral·lels i que ens porten a tots al final al mateix lloc.

Actualment, la tècnica moderna permet fer passes endavant en l'exploració del cosmos per intentar esbrinar quelcom més sobre aquest misteri, però la veritat és que ni les ments més privilegiades actuals poden desenredar el gran entrellat que, dia a dia, se'ls presenta més complicat a mesura que van avançant més enllà.

Per tant, cal que tots plegats ens respectem i fugim (si ens deixen) dels radicalismes que durant mil·lennis han portat la humanitat a terribles èpoques de destrucció i misèria, i que sembla que en ple segle XXI hagin rebrollat de manera brutal, i tornem, mal que ens pesi, a patir les conseqüències de la injustícia, l'afany de poder i el gran egoisme que impera arreu.

Estic segur que per a alguns d'aquests savis ha de ser molt frustrant no poder trobar la clau per obrir aquesta porta descomunal que ens permetrà contemplar l'univers, i poder endinsar-nos preferentment en el seu.

Per tot plegat, després de tants segles de despropòsits, ja seria hora que si hi ha algú que segons els creients té un poder infinit, vingués a fernos una visita per fer una mica d'endreça i posar ordre dintre d'aquest desconcert humà.

De moment, els impacients el que ha de fer és tenir paciència, i esperar futurs esdeveniments que ens puguin clarificar una mica més aquest embolic que tenim dintre el cervell, però molt em temo que encara hi ha un llarg camí per recórrer i la meva generació, i segurament unes quantes

Però mentre això no passi, tinguem paciència, i esperem que els catòlics, els musulmans o els que siguin tinguin raó, i quan anem a l'altre barri puguem gaudir, segons ells, d'una eterna felicitat que, en gran part, ens ha sigut negada en aquest maltractat planeta.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 15

Superbacteris Josep Martinoy

El mes de novembre del 2015 es va detectar a la Xina, per primer cop, un cep de la bactèria “Eschericia coli” resistent a qualsevol dels antibiòtics coneguts. Aquest mes de maig passat aquest superbacteri ja s’ha trobat als Estats Units i s’hauran de buscar noves fórmules per combatre bacteris que amb poques dècades s’han convertit en resistents a uns medicaments que fins ara semblaven infal·libles.

L’E. coli no és un bacteri difícil de trobar. De fet, tant ocells com mamífers el porten incorporat als seus intestins perquè és necessari per a la correcta digestió dels aliments. “Entèric” és un adjectiu que descriu organismes que viuen en els intestins, i quan sentim a parlar d’enterobacteris o enterovirus a l’aigua, vol dir simplement que aquesta està contaminada per organismes fecals. De mitjana, una persona es treu del damunt cada dia, amb la femta, quasi un bilió de bacteris d’E. coli.

Aquesta facilitat per trobar aquest bacteri i la seva senzilla manipulació al laboratori, fa que sigui un dels que se’n té més coneixement biomolecular i amb el qual s’han fet més experiments.

Què ha fet, doncs, que aquest bacteri s’hagi fet tan resistent als antibiòtics? Primer hem de saber que els antibiòtics són unes substàncies químiques que tenen la capacitat d’inhibir el creixement de microorganismes o d’eliminar-los. “Antibiòtic” ve del grec, de la unió de les paraules “contra” i “vida”. Des de temps remots s’han utilitzat substàncies per al tractament de malalties infeccioses, bàsicament extractes de plantes i fongs. Durant el segle XIX Louis Pasteur va descobrir que alguns bacteris sapròfits –que s’alimenten de restes en descomposició- podien destruir el bacteri de l’àntrax. Però no va ser fins el 1928, quan el britànic Alexander Fleming va descobrir la penicil·lina i els antibiòtics van començar a transformar el món.

Fleming realitzava experiments en el seu laboratori quan, abans de destruir uns cultius de bacteris, va observar que una de les plaques de Petri que tenia sembrades amb “Staphtlococcus aureus” s’havia contaminat amb el fong “Penicillium notatum” i que aquest havia mort tots els bacteris del voltant. El fong produeix una substància natural amb efectes antibacterians a la qual Fleming va batejar com penicil·lina.

Tot i que inicialment el descobriment va ser poc valorat, l’arribada de la II Guerra Mundial i la necessitat de curar les infeccions provocades per les ferides, en va disparar l’interès i el seu desenvolupament. La

16 • Emporion • www.emporion.org

penicil·lina i els seus derivats són dels antibiòtics més coneguts perquè van aconseguir eliminar o reduir significativament moltes malalties, algunes d’elles venèries, que a principis del segle XX estaven molt escampades encara com la sífilis o la gonorrea.

Durant la dècada dels 70 del segle passat els antibiòtics van fer un altre salt amb el descobriment de l’imipenem, que seria l’origen d’aquests medicaments d’ampli espectre. Però la popularització, l’ús i abús dels antibiòtics ha originat problemes nous. Els bacteris han evolucionat i mutat per anar-se fent resistents i la indústria farmacèutica ho ha combatut normalment augmentant la dosi. Però aquest camí és finit.

Aquest increment de les dosis no pot ser etern i indiscriminat.

L’excés d’antibiòtics s’elimina a través de l’orina i aquesta acaba anant a la xarxa d’aigües residuals i a les depuradores que tampoc els suprimeixen. Així els rius acaben farcits d’antibiòtics i afectant de retruc les espècies que hi viuen i els aqüífers. Es creu que aquest abocament als rius pot haver contribuït de forma significativa que els bacteris s’hagin fet més resistents. Això implica que aquests medicaments no funcionen bé com abans, o simplement ja no tenen cap efecte curatiu.

L’aparició d’aquest superbacteri de què parlàvem al principi, als EUA s’ha produït en una dona de 49 anys de Pennsilvanià que treballa per al Departament de Defensa. El cep d’aquest bacteri conté un dels gens mòbils que donen resistència a la colistina, l’antibiòtic que s’utilitza com a últim recurs contra els casos més difícils de combatre.

Ens trobem doncs amb un bacteri contra el qual no hi ha, ara per ara, medicament que el pugui combatre. Aquest gen que li dóna aquesta capacitat de resistència a tot és el mcr-1 i va ser trobat per científics britànics i xinesos en un petit grup de persones, carn i animals a la Xina. La sort és que l’E. coli no és dels bacteris més perillosos.

El problema és si d’altres amb molta més potencialitat destructiva també adquireixen aquest gen. Llavors ens trobaríem en una situació d’autèntica emergència mundial, quasi impossible de frenar.

De tot això es desprèn la necessitat de moderar el consum d’antibiòtics i d’usar-los només quan siguin estrictament necessaris, tant en persones com en animals. Es calcula que a Europa el mal ús dels antibiòtics mata 25.000 persones cada any.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Benvolgudes lectores i benvolguts lectors, Durant aquests anys us he obert el meu llibre de receptes, fruit de la meva afició a la cuina i de les herències que, com a totes les famílies, van passant d’àvies a mares i de mares a filles...

Sempre m’ha agradat d’ajuntar-nos tots al voltant de la taula, i he procurat fer gaudir tothom d’aquest plaer gustatiu tan agradable: el menjar.

Us he passat les meves receptes amb la voluntat de transmetre-us aquest plaer compartit, perquè també pugueu complaure els vostres en aquestes taules variades: dels ous a les patatesviues, de l’allioli a la fideuada, del suquet a la sarsuela, de la paella a les galtes de porc, i delrelleno de pomes als brunyols...

Ara, després de tant temps, ja gairebé no em queden receptes! I és per això que us dic adéu, i us vull donar les gràcies per permetre’m transmetre aquest art del paladar per assaborir i compartir.

BON PROFIT! Catrina Bosch

LA CATRINA DE LA CUINA ENS DIU ADÉU La Catrina Bosch va començar a col·laborar a Emporion amb el seu espai “La cuina de la Catrina” la tardor de l’any 2009. Aviat farà set anys, es diu de pressa. A dues receptes per mes, s’acosta a les 180 receptes. Els seus escrits han estat sempre senzills i plens de saviesa gastronòmica, i els seus lectors, multitudinaris. Si els recomptes de lectures que es registren al costat dels articles no enganyen –i pensem que no ho fan- moltes de les seves receptes han estat llegides centenars de vegades. L’any 2015 ha tingut entre 400 i 600 lectors cada mes.

Però com que una revista digital no mor mai, nous lectors –o els mateixos- poden consultar una recepta apareguda mesos abans i anys abans, i el nombre de lectures es va enfilant al llarg del temps. És per això que les receptes de la Catrina han assolit registres d’entre 600 i 900 lectors les de l’any 2014, clarament per sobre de 1.000 lectors les de l’any 2013... I encara molts més si ens remuntem més endarrere. “L’escrita amb allioli” i el “Rellenu de pomes” (octubre 2009) registra 2.209 lectures; el “Gall dindi (o pollastre) farcit” (desembre 2009), 2.346 lectures; la “Perdiu amb col” i les “Garoines de xocolata” (gener 2010), 2.943 lectures... I continuen pujant. Tot un èxit.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Tants seguidors no s’aconsegueixen així com així. Durant set anys, la Catrina ha desplegat un impressionant mostrari de receptes de la cuina tradicional que semblen sortides de la llibreta de l’àvia, fruit de la saviesa de moltes generacions i del gust exquisit d’una cuinera de vocació.

Quant a l’estil, no podia ser més clar i concís. La seva darrera recepta, la del maig passat, era: “Carxofes amb cansalada” Ingredients: 1 kg de carxofes netes i tallades en 4 talls, 400 g de cansalada viada, oli d’oliva, sal Preparació: Talleu la cansalada sense la cotna, a tallets petits, passeu-la per la paella amb una mica d’oli i afegiu-hi les carxofes. Coeu-les a foc lent, afeginthi poca sal, ja que la cansalada ja és salada. Ruixeu-ho amb unes gotes de brandi.

Es pot dir millor? Les paraules justes.

Catrina, els lectors et trobaran a faltar. Nosaltres també.

Moltes gràcies per la teva col·laboració.

Consell de Redacció

Emporion • www.emporion.org • 17

Gotes d'humor Fuster

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES NOTÍCIES DE MAIG PER A AQUEST MES DE JUNY 5a. Fira Internacional de la Màgia FIMAG Dies 3, 4 i 5 Festa dels Indiketes Dissabte 11 Revetlla de Sant Joan Dijous 23

TORROELLA I L’ESTARTIT Celebració multitudinària de l’aniversari d’Anna Ma. Carandell. L’Anna Ma., esposa del nostre bon amic Joan Surroca, que ha viscut amb coratge i optimisme un llarg i difícil procés mèdic, va fer setanta anys. La seva família ho va voler celebrar amb una sèrie d’actes festius i culturals que van tenir lloc entre el dijous 5 i el diumenge 8, junt amb els molts amics que els han acompanyat tots aquests anys. Es van succeir xocolatades i berenars al seu domicili, amb recitals de poesia, cant, guitarra, projeccions de cine i lectura de contes, una ofrena musical a la Fundació Mascort, i el dissabte 7 audició de sardanes a la plaça de la Pau, precedida de parlaments de felicitació de la regidora de cultura i de l’alcalde, que van inaugurar el nou nom de la plaça. Emporion felicita de cor la nostra bona amiga i el seu marit, company, col·laborador assidu i cofundador de la tercera època d’Emporion.

Torroella, “vila lliure de correbous” no vinculant. La moció, presentada pel Partit Animalista, es va aprovar al ple del dijous 5 per vuit vots a favor, cinc en contra i quatre abstencions, amb l’auditori de can Quintana ple, sobretot de defensors de la festa de les “vaquillas”. L’acord implica la renúncia a organitzar o col·laborar amb qualsevol festa en què s’utilitzin animals vius

Col·loqui deDolors Bassa i Lluís Llach com a divertiment. L’alcalde avisà que la moció no era vinculant, i que ara caldrà obrir un procés de debat per estudiar si s’han de prohibir altres divertiments com el concurs de gossos d’atura, l’hípica o la fira de la màgia.

Consolidada la mota nord de la Gola. Com a conseqüència de les obres d’execució del projecte de la Pletera, aquest mes s’ha consolidat el tram final de la mota nord de la Gola del Ter. Morí a Torroella Pep Subirós. Fill de Figueres, escriptor, filòsof i activista cultural, que va influir sobre molts plantejaments a la Barcelona de l’alcalde Maragall, va morir el dissabte 7 a la nostra vila, on residia d’ençà que l’afectà una malaltia greu.

Col·loqui de Dolors Bassa i Lluís Llach. Organitzat per la secció local de l’ANC i moderat per la nostra companya de redacció Anna M. Mercader, va tenir lloc el dissabte 14 al Museu de la Mediterrània. El públic, que omplia totalment l’auditori, formulà moltes preguntes, que van ser contestades i comentades àmpliament. Els dos membres de JuntsxSí al Govern i al Parlament, respectivament, manifestaren optimisme i demanaren confiança sobre la unitat d’acció sobiranista i el desenvolupament del procés.

Programa “Apropa’t al parc”. Durant tot el mes es van programar un seguit de visites. Gent del Ter n’organitzà una a les vinyes per al diumenge

1, el dissabte 7 es va celebrar el dia de la geologia amb excursió marítima per la costa i Illes Medes, per al diumenge 8 es programà una sortida pel Montgrí i vall de Santa Caterina sobre espècies protegides, per aldissabte 14 sobre papallones a la duna continental, el diumenge 15 pel riu Ter baixant en caiac i pujada en marxa, eldissabte 21 en bicicleta seguint rastres de fauna a la vora del Daró, el mateix dissabte 21 visita a les obres de restauració ambiental de la Pletera, el diumenge 22 es va fer la XXXVIII Marxa del Montgrí, amb gran èxit, 340 participans, que van anar de Torroella a la Resclosa, Ullà, Santa Caterina, Les Dunes i tornada a Torroella, el mateix diumenge 22 Ruta Josep Pla a Pals, i per al cap de setmana dels dies 27, 28 i 29 es programaren diverses activitats sobre biologia marina, voluntariat ambiental de neteja submarina i dunes de la platja, geologia de la costa, anellament d’ocells, plantes de Sobrestany, llotja de peix, visita als arrossars.

Normandia, un documental de memòria històrica. El dilluns 16 es projectà el film del nostre company Jordi Bellapart, un viatge amb l’associació Triangle Blau, Amical Mathausen empordanesa, a les platges de Normandia, on es recorda el desembarcament aliat, els pobles destruïts pels nazis, els camps de concentració dits de trànsit, i monuments que fan memòria de catalans exiliats.

L’Empordà canta. Els dies 20, 21 i 22 es van programar una sèrie d’activitats relacionades amb el cant, per iniciativa del Cor Anselm Viola. Es van aplegar una dotzena de cors i mig miler de cantants amb l’objecte de fomentar el cant coral com a expressió de la cultura. Eldivendres 20 es presentà “In crescendo” a l’Espai Ter, el dissabte 21 Trobada de cors joves, corals infantils, concerts de tarda, i al vespre concert del Cor Jove de l’Orfeó Català, també a l’Espai Ter, i el diumenge 22 exposició de la història del Cor Anselm Viola, cercasons pels racons de la vila, Missa solemne, i a la tarda Cantada d’havaneres i cremat amb els Cantaires del Montgrí.

XXXI Festa del pedal. Va tenir lloc el diumenge 1 sota l’organització del Club Ciclista Montgrí.

Sortida de la Marxa

Emporion 100 anys (1915-2015)

Festa del Roser. La confraria del Roser organitzà el diumenge 1 una cantada d’havaneres abans

Emporion • www.emporion.org • 19

del cant de vespres i de la Missa de benedicció i distribució de roses.

Xarxa de músiques. Joventuts Musicals organitzà concert al Cine Petit el diumenge 1.

Refugiats a Grècia. L’Institut Montgrí, Girona acull i el Museu de la Mediterrània van organitzar un acte el dilluns 2.

Fotografia naturalista. A la sala de l’EMD de l’Estartit el divendres 6 es va inaugurar l’exposició del XIè Concurs.

Teatre familiar a l’Espai Ter. El diumenge 8 es va presentar El Llibre de la Selva.

Les veus de l’Estartit. La coral va fer un concert a l’Estartit el diumenge 8 per celebrar el dia d’Europa.

Masos de Víctor Català. El dissabte 14 Masos de Torroella va organitzar la visita a diversos masos sota la direcció dels historiadors Salvador Vega, Mariona Font i Lourdes Boix.

Romeria. L’Associació El Olivo l’organitzà el diumenge 15 als jardins John Lennon.

Rainbow Weekend. L’organitzà l’Estació Nàutica els dies 20 a 24 en diversos indrets de l’Estartit.

Llegim? A la Biblioteca Pere Blasi. El dimarts 24 l’autora Sílvia Soler va conduir la lectura del seu llibre “Un any i mig”.

Catifes de Corpus. Es va programar el diumenge 29 la tradicional confecció de catifes de flors als carrers de l’Estartit sota l’organització de l’Estació Nàutica.

Festival Ítaca al Montgrí. Un cop més es va programar la trobada a Santa Caterina i al Castell, aquest any per al diumenge 29, amb el 1r. tast de vins.

CATALUNYA El cas 9N contra el govern de la Generalitat. Després dels escàndols de corrupció atribuïts al cim de Manos Limpias, el dilluns 2 el jutge del TSJC l’apartà de la direcció de l’acusació del cas.

El TC suspengué més lleis socials. El dimarts 3 el Tribunal Constitucional va admetre a tràmit els recursos del govern espanyol i va suspendre cautelarment les lleis catalanes d’habitatge, govern local i igualtat entre homes i dones.

Visites històriques. El president de la Comunitat Valenciana Ximo Puig va visitar Carles Puigdemont el dimecres 18, trencant així un aïllament de molts anys, i cercant punts d’interès comú, sobretot l’impuls del corredor mediterrani. En el mateix sentit, per impulsar afers com la millora del finançament i de les inversions de l’Estat, Puigdemont visità el divendres 20 la presidenta del govern balear Francina Armengol.

Infeccions per enterovirus. Durant el mes es van detectar uns 60 casos que afectaven a menors de 6 anys, alguns amb afectacions neurològiques importants.

Assemblea Nacional de Catalunya. Jordi Sànchez continuarà de president un any més. Eldissabte 20 • Emporion • www.emporion.org

21 va obtenir el suport majoritari del secretariat i s’imposà a Liz Castro per 40 vots a 35.

ers no eren suficients per fer-hi front i les autoritats van admetre la seva impotència.

El futur de Convergència. L’anomenat “superdissabte”, el dia 21, 15.000 militants van decidir crear un nou partit. A les primàries celebrades el mateix dia, Homs va ser elegit candidat al Congrés espanyol per a les eleccions del 26 de juny.

Un musulmà alcalde de Londres. Sadiq Khan, laborista, d’origen paquistanès, fill d’un conductor d’autobusos, va ser elegit alcalde el divendres 6.

Nits d’incidents al barri de Gràcia de Barcelona.

Des del dilluns 23 es van anar succeint nits d’aldarulls, enfrontaments amb els mossos i detinguts per un desallotjament d’okupes. Provocà tensió entre la CUP i el departament d’Interior.

ESPANYA Eleccions el 26 de juny. Felip VI en firmà el decret de convocatòria el dimarts 3.

Tres periodistes espanyols alliberats a Síria. Segrestats feia deu mesos, i sense tenir-se’n notícies, el dissabte 6 es va saber que eren a Turquia, fora de perill.

“Podemos” en coalició amb “Izquierda Unida”. El dilluns 9 es va arribar a acord. Alberto Garzón va al número 5 de la llista a les eleccions del 26 de juny. Rajoy presentà el PP com l’alternativa a l’extrema esquerra.

Deute públic. Va assolir el 100% del PIB. La Comissió Europea concedí a Espanya un any més per reduir el dèficit.

Els cas de les estelades a la Final Barça-Sevilla de Madrid. La delegada del govern espanyol a Madrid les prohibí, la mesura va causar indignació ja que la comparava amb altres signes de xenofòbia o terrorisme, criminalitzava sense motiu l’independentisme davant els espanyols i atacava la llibertat d’expressió. Es presentà recurs, i el jutge anul·là la prohibició.

MÓN Canadà. A començaments de mes, un incendi forestal a la província d’Alberta, al nord-oest del país, arrasà 200.000 hectàrees, l’equivalent a vint ciutats de Barcelona juntes. 1.400 bomb-

Brasil. S’inicià un procés de destitució de la presidenta Dilma Rousseff per presumptes indicis de corrupció relacionats amb la petroliera Petrobrás.

Desaparició d’un avió en vol de París a Egipte.

L’accident fou el dijous 19, amb 66 persones a bord, i s’atribuí a un possible atemptat.

ESPORTS El Barça campió de Lliga. Se’n va proclamar el dissabte 14, a l’última jornada, al camp del Granada, on va vèncer per 0-3. L’uruguaià Luís Suárez marcà els tres gols i arrodoní la xifra total de 40 gols que el van fer màxim golejador de la Lliga 2015-16.

També la Copa del Rei. El Barça també aconseguí el doblet el diumenge 22 en vèncer el Sevilla per 2-0 a Madrid. Tot i el disbarat inicial de voler prohibir-hi estelades, el partit es va jugar sense cap incident ni al camp ni entre el públic.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

La peli del mes: MAYO DE 1940

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Josep Martinoy Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts