115 juliol 16

PERIÒDIC DIGITAL, TERCERA ÈPOCA

Nº 115 JULIOL 2016

• Editorial • D'errors i fracassos • Camins de ronda de la humanitat?

• Francesc Garriga (19322015): • Memòria de la gent.

L'Eugeni de l'Estartit (i 2) • Il sorpasso

Editorial

• Els adolescents i les armes • Les darreres eleccions • Ni el Regne Unit ni l'Estat espanyol són per als joves • La joia de l'art • L'Europa del Moviment Europeu • Els uns i els altres... i Almudena Grandes • Solucions per a conflictes actuals a través del fengshui tradicional • Exercicis de català 22 • Proverbis, refranys i frases fetes • Menu d'en Martí • Gotes d'humor • Notícies • Cinema i espectacles

Quin mes de juny!

D'ençà que EMPORION va iniciar la seva tercera època, i ja fa deu anys, poques vegades com aquest juny s'han produït en un sol mes tantes notícies destacades en els àmbits municipal, català, espanyol i europeu. Penso que val la pena de passar-hi revista perquè tot va a un ritme tan accelerat que de vegades no som prou conscients dels esdeveniments que vivim.

El dimecres 8 la CUP, deixant de banda l'acord pres quan el president Mas havia renunciat a la presidència, s'alineà amb l'oposició i votà "no" als pressupostos del govern de Junts pel Sí. El president Puigdemont, davant el que anomenà "acord mutant", anuncià que el mes de setembre se sotmetria a una moció de confiança. Dies després van dimitir sis del quinze membres del secretariat nacional de la CUP i al seu escrit denunciaven actituds sectàries i maquiavèl·liques i la inoperativitat del secretariat.

El dimarts 21 el diari Publico.es esbombà que el ministre de l'Interior en funcions Jorge Fernández Díaz hauria conspirat amb el director de la Oficina Antifrau de Catalunya l'any 2014, pocs dies abans del 9 N, per trobar escàndols atribuïbles a Mas, Junqueras i altres polítics sobiranistes.

A les gravacions que es van fer conèixer, s'arribaren a sentir expressions referides al govern català tan increïbles com "ja hem destrossat el seu sistema sanitari". Els partits catalans ERC, CDC, CUP, PSC i En Comú Podem i també els candidats del PSOE, Podemos i C's demanaren la dimissió del ministre en funcions. Aquest es presentà com a víctima d'un atac en vigílies electorals. El president Rajoy digué que no en sabia res, contradient el que s'escoltava a la gravació de llavis del ministre. El silenci dels mitjans de comunicació de Madrid va ser clamorós.

El dijous 23 la Comissió d'Afers Institucionals del Parlament va obrir un procés de destitució contra el director de la Oficina Antifrau.

A Torroella, el dimecres 22 els quatre regidors del grup municipal d'ERC-Junts van comunicar formalment la seva voluntat de deixar de formar part de l'equip de govern. L'alcalde Jordi Cordon signà el decret de reorganització. Van ser nomenats membres de la Junta de Govern Local Núria Bosch, Francesc Puig i Joan Ramon Aladid. L'alcalde i els dos primers assumeixen totes les competència que portaven els regidors d'Esquerra; Aladid manté les que tenia.

Tot Europa sofrí un xoc el dijous 23. Gran Bretanya decidí en referèndum marxar de la UE. El divendres 24 el primer ministre Cameron anuncià la seva dimissió. Els mercats es van enfonsar, l'Ibex-35 va perdre 12,35%, la pitjor caiguda de la història. El Partit Laborista es ressentí del resultat i s'hi produïren dimissions. Escòcia es prepara per a un segon referèndum. Alemanya veu amb prevenció com els països del sud d'Europa tenen més pes. Potser una oportunitat per a Catalunya.

Per completar el desconcert de tothom, a les eleccions del diumenge 26 el PP guanyà i s'imposà pràcticament a tot Espanya, el PSOE es mantingué segon i aquells que confiaven en un canvi es quedaren amb un pam de nas. A Catalunya En Comú Podem va ser la força més votada, aconseguí 12 escons, seguit d'ERC amb 9, davant de CDC que quedà amb 8. S'ensorrà l'esperança d'un canvi a Espanya i un referèndum perquè els catalans poguessin decidir.

Quin mes de juny!

2 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

D'errors i fracassos Joan Surroca i Sens

He conegut força gent que em manifesta que en cas de tornar a néixer farien exactament el mateix que han fet al llarg de la seva vida. No hi ha dubte que mostren una satisfacció i una complaença sobre les quals no tinc res a dir. Només puc opinar sobre mi mateix i sincerar-me que no formo part d'aquest grup de persones. Sento força vergonya de tants errors comesos al llarg de la meva vida i els meus manifestos fracassos m'han fet humil. No, no estic gens satisfet de la meva vida i no desitjo una segona ocasió per esmenar-me perquè el més probable és que l'experiència només serviria per equivocar-me amb més contundència.

M'he sentit reconfortat en llegir el llibre Do No Harm de l'eminent neurocirurgià britànic Henry Marsh. Contra allò que m'esperava llegir d'un dels més afamats cirurgians en la seva especialitat, m'he trobat amb un home que al final de la seva carrera professional confessa errors en diagnòstics i infortunis en la taula d'operacions. El seu llibre no és gens autocomplaent.

Aquesta lectura ha coincidit amb la visita a una exposició al Palau Robert de Barcelona dedicada a Rafael Patxot, un industrial nascut a Sant Feliu de Guíxols que havia estudiat a París, Londres i Cambridge, i va ser astrònom, meteoròleg, humanista, bibliòfil científic i mecenes cultural de tal magnitud que encara avui ens deixa sorpresos. El seu compromís el va dur a l'exili a Suïssa des del juliol de 1936 i no va acceptar mai tornar a la Catalunya sotmesa a la dictadura. Vaig quedar de pedra en llegir el seu epitafi manuscrit: "La meva vida contenia quelcom que no ha pogut esplaiar i que morirà amb mi. Malaguanyada vida!"

Potser hi ha una explicació: qui menys fracassa és el que no fa res. I els qui més fan resulten ser el paradigma de Camus quan exposava: "L'home és l'únic ésser que no es resigna a ser allò que és." Erasme ens ajuda a comprendre: "No hi ha cap altre animal més desgraciat que l'home, perquè tots els altres es mantenen dins els termes de la Naturalesa, mentre que l'home és l'únic que intenta sobrepassar els límits de la seva condició." I Pascal ens il·lumina encara més: "La grandesa de l'home és gran perquè se sap miserable; un arbre no se sap miserable. Per tant, ser miserable és saber-se miserable; però és gran saber que s'és miserable." És en la consciència, que ens distingeix dels altres animals, on rau el sublim i el vulgar perquè, com molt bé deia Stuart Mill: "Més val ser Sòcrates descontent que un porc satisfet." Estem condemnats a la insatisfacció perquè pensem. Tornant a Pascal: "L'home és només una canya, la més dèbil de la naturalesa, però és una canya que pensa." Pensar ens fa adonar de la nostra insignificança, dels nostres límits, de les nostres equivocacions més estúpides i elementals. Sempre ens queda el consol d'un home vital com Winston Churchill, autor de la màxima més coneguda sobre l'èxit i el fracàs: "L'èxit és anar de fracàs en fracàs sense desesperar-te."

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 3

Camins de ronda de la humanitat?

Albert Llausàs i Pascual

Fa gairebé sis anys, vaig repassar a l'Emporion el cas de la fallida candidatura de l'Alt Empordà per esdevenir Patrimoni Mundial de la UNESCO, en la categoria de paisatge cultural. En aquella ocasió, malgrat els nombrosos mèrits del territori, la imposició d'un model de desenvolupament urbanístic i d'infraestructures incompatible amb la conservació dels valors tradicionals del paisatge van condemnar la candidatura.

En els darrers mesos, entitats, administracions i institucions com ara el Patronat de Turisme han estat treballant en l'elaboració d'una nova candidatura, en aquesta ocasió per reconèixer els camins de ronda de la Costa Brava i la Costa Vermella, a la Catalunya Nord, com a paisatge cultural transfronterer Patrimoni Mundial de la UNESCO. És innegable que aquests senders poden constituir un valor patrimonial de primer ordre, no només com a connectors físics entre àrees d'interès natural, paisatgístic i urbanes, sinó també com a vincle d'unió entre intangibles basats en la cultura, la història, l'art i la identitat. Malgrat els esforços que es van fent per conservar i restaurar els camins, la realitat és que no tots els trams estan ben condicionats, de fet n'hi ha de gairebé impracticables, i algunes urbanitzacions han engolit els senders en massa punts. Encara actualment sorgeixen casos com la concessió d'un permís per permetre la construcció d'una residència de luxe al capdamunt de la cala del Golfet, a Calella de Palafrugell, amb greu afectació sobre el paisatge i el camí de ronda. Per aquestes circumstàncies, la candidatura se centraria només en trams seleccionats, d'excepcional bellesa i condició.

Tot i ser una bona iniciativa, aquesta aproximació em sembla una ocasió desaprofitada. M'explico. Si ens creiem que els camins de ronda tenen un valor més enllà de l'escala local i comarcal, si són un valor de la humanitat, no hauríem de conformar-nos amb el possible reconeixement només d'aquells trams que ja gaudeixen d'un bon estat, sinó que cal aspirar a la màxima qualitat possible. Això implica treballar i invertir en la restauració de camins, en mesures que minimitzin l'impacte visual d'algunes estructures dissonants, en la protecció dels entorns dels camins per evitar-hi més agressions i en la promoció dels valors dels camins de ronda, començant per fer-ho entre la població local.

neixement de la UNESCO. Convé recordar que alguns dels criteris que es valoren són la millora contínua dels espais reconeguts i la vinculació d'aquests amb la població local. Per això, té molt més sentit la integració del conjunt de camins, encara que alguns requereixin esforços, que la segregació d'uns quants trams en sectors privilegiats. De la combinació d'aquests dos avantatges se'n desprèn un tercer: encara que finalment la candidatura no prosperés, la feina feta quedaria, per a locals i forans, i el patrimoni es podria promocionar igualment per altres vies.

Convé notar, tot sigui dit, que hi ha una creixent percepció que el programa de patrimoni de la UNESCO està patint el seu propi èxit. D'una banda, el reconeixement d'alguns paisatges naturals i culturals hi ha atret tant turisme que la pròpia essència s'ha vist transformada, en alguns casos degradada i amenaçada. També es critica l'augment exponencial d'inclusions a la llista durant els últims anys, que ja supera el miler i en certa manera resta protagonisme individual a cada element, tothora que permet intuir una relaxació en l'exigència dels criteris. De fet, fins i tot Benidorm aspira a ser reconegut com a paisatge cultural. Aquesta dinàmica contribueix a fomentar la visió d'una UNESCO que s'estaria convertint, amb programes com aquest, en una mena d'agència de promoció turística. També afecta la imatge de la institució la demostrada influència de les pressions i interessos polítics en les decisions d'inclusió o rebuig de les candidatures.

En definitiva, des del meu punt de vista, és interessant que els camins de ronda puguin esdevenir Patrimoni Mundial, però l'objectiu del projecte hauria de ser treballar per fer el conjunt dels camins de ronda d'una banda i altra de la frontera mereixedors d'aquest reconeixement. Al final, l'obtenció de la medalla podria ser simplement la cirereta del pastís, però no ens hi hauríem d'obsessionar ni esperar-ne miracles.

La perspectiva proposada té, almenys, dos avantatges. En primer lloc, perquè es planteja com una millora real de l'entorn pel qual discorren els senders. Una millora, doncs, que acabarà revertint en la població local i de la rodalia, tant per l'ús que en podrà fer i el gaudi que n'obtindrà, com per l'atracció de visitants que exerceix un patrimoni ben cuidat i gestionat. En segon lloc, assenta unes bases sòlides per aspirar al reco4 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Francesc Garriga (1932-2015): Adrià Arboix

mestre de poetes joves “Mestre és aquell que ens allibera.”

Carles Riba El “mestre” Francesc Garriga, tal com se’l coneixia en els cercles poètics més actius, va ser un dels poetes més respectats per les noves generacions d’escriptors del país, que li reconeixien amb agraïment un mestratge indiscutible. Llicenciat en filologia germànica, va exercir durant molts anys la docència. Nascut a Sabadell l’any 1932, va morir a Sant Cugat del Vallès el 4 de febrer de 2015 als 82 anys d’edat.

La crítica literària el defineix com a irònic, descregut, savi, observador rondinaire i inconformista. L’estil de Francesc Garriga és un dels trets que marquen la identitat de la seva poesia: depura fins al límit uns poemes que queden buits d’artifici, són directes, escrits sense concessions. Esteve Plantada, cap de Cultura del diari Nació Digital, remarca el llenguatge personal inconfusible i propi de Garriga i el defineix com a despullat de tot allò que sobra, essent aquest el gran talent literari dels seus versos, que estan fets amb la severitat de l’inquisidor i, al mateix temps, amb la tendresa i bonhomia del murri a qui li és permès de dir les veritats que altres callaven. Un llenguatge despullat sempre de retòrica, quasi “un esquelet”, segons Marc Romera, un altre autor estudiós de la seva obra.

Romera comenta que la força vertadera d’un mestre consisteix a utilitzar-lo per assolir una veu pròpia, tal com Garriga sempre ensenyà. El seu pòsit inicial de lectures prové fonamentalment de la literatura hispànica, dels clàssics grecs i llatins i de les lletres germàniques.

El poeta defensava sempre el seu llenguatge auster i directe i deia textualment: “Amb els versos vaig a matar, tinc un llenguatge sense filigranes.

I el meu amor sempre és un amor que esgarrapa.”

Garriga va arribar a ser un mestre molt estimat entre els nous i joves poetes. Els recordava els seus inicis difícils. El poeta va patir també un oblit injustificable, i una obaga mediàtica injusta on Garriga va ser paradoxalment bandejat per l’stablishment literari imperant.

El temps, però, va posar les coses al seu lloc i, darrerament, la seva “poesia en minúscules” -perquè estava despullada de tot allò que és accessori- va acabar imposant-se i tenint el reconeixement que mereixia. Recentment havia estat premiat amb el premi Carles Riba perTornar és lluny (2013).

La seva darrera publicació, Demà no és mai. Antologia poètica 19592014 (2014), ha estat editada per AdiA edicions i es una recopilació anEmporion 100 anys (1915-2015)

tològica dels seus poemes. Ens dóna una visió aproximada, però raonable i global de la seva obra. És ben cert que els nostres poetes “sèniors” se’ns moren. Aquest any 2016 era Carles Hac Morqui ens deixava. Abans havien estat el mateix Francesc Garriga, i també Gerard Vergés. Una mica més enllà, Montserrat Abelló. La lectura de les seves obres és una bona recomanació, consell i recepta, perquè moltes de les seves poesies –tal com ho diu Narcís Comadira- s’enganxen a l`ànima amb vocació d’eternitat.

Referències bibliogràfiques Plantada, Esteve. “Un any sense Francesc Garriga”. A: Nació Digital, 2016 <http://www.naciodigital.cat/noticia/102671/any/sense/francesc/garriga> Obiols, Víctor. “Llanceu la brúixola, poetes: l’últim Francesc Garriga”.

A: Ara, 14 de març de 2015, pàgina 47.

Garriga, Francesc. Demà no és mai. Antologia poètica 1959-2014, AdiA Edicions, Col·lecció Ossos de Sol, Mallorca, 2014.

Garriga, Francesc. Swing, Labreu edicions, Bellaterra, 2015.

Plantada, Esteve. “Se’ns mor el patrimoni”. A: Nació Digital, 2016 <http://www.naciodigital.cat/opinio/12450/se/mor/patrimoni> per estimar no cal saber els camins per arribar-hi ni cal saber-ne el tempo. s’estima i prou, de cop, al buit d’una espiral on tots els mites confonen les paraules. perquè farcir de lletres el que és inexplicable? paral·lel a la mort l’amor et feia seu. més crit que no silenci. més hoste que senyor. te’l donen i te’l prenen, calladament, l’amor. no hi ha fronteres, és camí de lladres.

Francesc Garriga (Swing, 2015)

Emporion • www.emporion.org • 5

Memòria de la gent.

L'Eugeni de l'Estartit (i 2) Jaume Bassa Pasqual

El mes passat, l’Eugeni Llos ens parlava de les seves arrels estartidenques, dels seus avantpassats pescadors i fills de pescadors, de l’avi faroner, del pare flequer i botiguer... Continuem la conversa.

Eugeni, com era l’Estartit quan tu eres petit?

L’Estartit era un racó de món, mig pescador mig pagès, i hi vivien unes poques famílies que actualment han quedat minoritàries, hem passat de 400 habitants a 5.000! Hi havia dos bars, la gent de dretes anava al cafè del cine d’en Villena, els d’esquerres a can Quitxu, i a tots dos s’hi feien 6 • Emporion • www.emporion.org

autèntics mítings polítics, amb bons oradors, en recordo un d’esquerres que es deia Vigo i també un mestre molt bo que jo havia tingut de vailet, el senyor Ginesta. Quan hi havia eleccions els cartells eren tremendistes: un de dretes deia: “Què en penses, Anton? Que si guanyen les esquerres... tornarem a passar gana!”, però un altre d’esquerres feia: “Què en penses, Anton? Que la dreta es descompon!” Aquí a l’Estartit, el portaveu d’Esquerra Republicana era en Rossend Audivert, masover de la Torre Ponça, que va formar part de l’ajuntament d’en Pere Vicens; era protestant, n’hi havia una bona colla, a l’Estartit, com també a l’Escala.

Emporion 100 anys (1915-2015)

L’any 1936 tenies nou anys, vas viure la guerra i la revolució.

Sí, i en fracassar a Catalunya el moviment militar, es van formar els comitès, tant a Torroella com aquí mateix a l’Estartit. Al capdavant hi havia en Llorenç Massaguer, que fou nomenat delegat municipal a l’Estartit quan a Torroella s’imposà en Fontàs, el Borni. En Massaguer havia anat amb el meu avi a Buenos Aires, en una estada del president Azaña a l’Estartit ell el dugué a les Medes i acabada la guerra s’exilià, com molts d’aquí, a Banyuls.

Hi hagué molta violència, com sap tothom. El rector, mossèn Joan, es va amagar, però el van anar a buscar i el van afusellar a la carretera de Pals; i també van venir a l’Estartit a matar mossèn Pere Costa, el vicari de Torroella. Quan van destruir les imatges de l’església, diuen que algú els preguntà per què ho feien. “Per tornar les hòsties als que abans les repartien!”, fou la resposta. Tingueren treballs per fer passar el Sant Crist per la porta, es feren un tip de renegar. Jo vaig veure estimbar les campanes, primer la gran, després la petita, que els va caure a sobre l’altra i quedà esmicolada...

Deus saber alguna cosa d’en Pahí i del Borni.

D’en Pahí, poc. Vaig sentir dir que, quan el Comitè confiscà el palau Solterra i ell va anar a viure amb la seva xicota, Maria Planas, saltant-se tots els convencionalismes, el seu sogre rondinà, però ell li digué que “el món ara és diferent”. També deien que, preguntat si va requisar el Mercedes de la Sanz Celma, ell contestà que “no, jo tenia un Alfa Romeo”.

Potser és més interessant un comentari que puc fer sobre en Miquel Fontàs, el Borni. Quan em vaig dedicar al negoci turístic, vaig tenir ocasió d’establir relacions amb propietaris i executius del sector. Un d’ells, en Lluís Bach Fatjó, de la coneguda casa de pastisseria i restauració Prats Fatjó, era propietari de La Font del Lleó a Barcelona, especialitzada en banquets de casament d’alt nivell. Bach també regentava el Palmarium, un dels establiments més emblemàtics de Perpinyà, famós pel seu cafè concert i les seves sales de joc. Una vegada em comentà que un dels personatges habituals de la casa havia estat en Miquel Fontàs, especialista a fer-se amb les cartes i marcar-les...

Parlant de turisme, quan començà a l’Estartit?

porada següent, i ells ho acceptaren no gaire convençuts. Però ho encertaren. Anaren venint turistes i si fins aleshores només hi havia hagut tres establiments ben limitats, les fondes Montserrat, Vila i Miramar, aviat se’n feren de nous, però sempre d’una gran modèstia i poca capacitat.

Fou aleshores que tu hi vas influir decisivament.

Hi vaig participar. L’any 1960 jo ja em dedicava al turisme, però lluitava amb serioses dificultats, l’Estartit era gairebé desconegut, no hi havia cap establiment hoteler amb imatge, els turistes venien en tren i amb autobusos atrotinats... Vaig saber que una agència, Horizon Hollidays, tenia el projecte de construir a la Costa Brava un hotel, els vaig visitar, el volien format per un cos central i bungalous, en un paratge boscós en pendent de cara al mar, com n’existia un a Calvi, Còrsega. Havien temptejat Tossa, Lloret, Sant Feliu, conegudes pels anglesos, però el preu dels terrenys no ho permetia. Vaig trobar un lloc apropiat, els el vaig oferir i així fou com es construí l’Hotel Club El Catalán, que s’inaugurà el 1958. L’agència era agressiva, va fer molta publicitat, els bungalous es van emplenar des de l’abril fins a l’octubre. Els turistes venien a Perpinyà en vols xàrter -en avions aprofitats del pont aeri de Berlín- i d’allí a l’Estartit en autocar.

Vas progressar molt, recordo la teva agència al passeig de Gràcia de Barcelona.

Vaig crear la meva pròpia agència, Viatges Llos Pagès, l’empresa va créixer i s’expandí pel territori, va ser un gran moment per al turisme. Al passeig de Gràcia érem quatre, Compañía Hispano Americana de Turismo (CHAT), Aerojet Express, Atlas Express i nosaltres, però ara ja no n’hi ha cap. Com tot en aquest món, es passen èpoques brillants i altres de crisi. Fins que un dia vaig plegar veles.

Amb la seva conversa fluida, exuberant, l’Eugeni rememora els vells temps i els vells amics: el director de Wayfarers, Fred Simpson; l’amo de la Fonda Montserrat, Pere Parera, al qual deien en Quirze; els promotors del Catalán, els russos Vladimir Raitz i Nicolas Steinheil...

M’acomiado. L’Eugeni viu en una de les poques cases del rovell de l’ou de l’Estartit, a tocar de l’església, envoltat de llibres i d’art. Travesso el jardí cuidat, deixo rere meu els arbres ornamentals, el pou, les buguenvíl·lies florides que s’enfilen a la balconada.

Abans de la guerra, aquí venien –entre alguns altres– les dues fortunes més importants de Girona, l’Ensesa i en Salietti. En Josep Ensesa pensava impulsar un nucli turístic de qualitat, però possiblement no trobà prou motivació municipal, sobretot davant l’insuficient proveïment d’aigua, tot i que potser ja s’havia decantat per s’Agaró. La casa d’en Salietti l’havia fet l’arquitecte Rafael Masó; de fet eren dues cases, en una hi passava l’estiu la família del metge Jubert.

Després de la guerra arribà el turisme massiu.

Ho vaig explicar en dos articles al Llibre de la Festa Major de 1999 i 2001.

Com dic allà, acabada la guerra van passar l’estiu a l’Estartit algunes persones, sobretot franceses, com ara Jean Hugo, besnét de Victor Hugo, o l’hereva de la família Rotschild, que permetien pensar que un dia el nostre poble podria assolir un bon nivell turístic. Poca infraestructura tenia l’Estartit per oferir comoditats a aquella gent distingida, però l’atractiu era precisament aquest caràcter primari de la població.

Tot canvià amb l’arribada d’un anglès aventurer que havia ofert els seus serveis a una agència de viatges anomenada Wayfarers, una de les nou més importants de Londres. Es deia Merlin Minshall i durant la guerra havia estat espia al servei de la Intel·ligència Naval Britànica. Un dels seus col·legues era Ian Fleming, amb qui es dedicà a obstruir l’accés dels vaixells alemanys al Danubi, i diuen que li serví de model quan imaginà el personatge de James Bond. L’agència envià Minshall a la Costa Brava l’hivern del 1952, vingué a l’Estartit, féu tractes amb els propietaris de la fonda Montserrat per portar grups de clients al seu establiment la temEmporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 7

Il sorpasso Jordi Bellapart

Dintre de poc sembla que s’haurà d’incorporar al diccionari de la llengua castellana, i de retruc també a la catalana, encara que les situacions polítiques no siguin les mateixes, la paraulasorpasso, una paraula d’ús diari a la premsa i a les tertúlies polítiques d’aquests dies.

Per als italians il sorpasso és també el nom d’una famosa pel·lícula.

Una road movie de l’any 1962, que podríem situar dins de la nouvelle vague francesa i el nou realisme del cinema italià, l’autor de la qual va ser Dino Risi. El film va ser interpretat per Vittorio Gassman, Catherine Spaak i Jean-Louis Tritignant. A Espanya aquesta pel·lícula va ser distribuïda amb el nom de La escapada.

Però l’ús d’aquesta paraula està de moda ara, no per la seva reminiscència cinematogràfica, sinó política. Va ser l’any 1976, quan el PCI va estar a punt de superar la Democràcia Cristiana, el partit de centredreta hegemònic a Itàlia a totes les eleccions des de la Segona Guerra Mundial.

A aquest possible avançament se’n va dir, com la pel·lícula, Il sorpasso.

El Partit Comunista Italià, fundat l’any 1921, ha estat al llarg de la història el partit comunista més influent a l’Europa Occidental i un dels partits comunistes més importants del món. L’any 1976 el PCI tenia 1.814.262 militants. Durant el règim feixista de Mussolini i l’ocupació nazi, els seus militants foren els resistents més ben organitzats i lluitadors i també els més perseguits per aquests règims totalitaris. Des de la Segona Guerra Mundial el partit comunista italià fou la força d’esquerres més forta d’Itàlia i fou la segona força més votada, sempre al darrere de la Democràcia Cristiana.

Enrico Berlinger, líder i secretari general del PCI des de l’any 1972 fins al 1984, va transformar aquest partit amb el denominat Compromís Històric, una iniciativa seva per crear un acord entre tots els partits democràtics italians per superar la crisi en què estava immersa aquest país durant la dècada dels setanta. També va ser l’impulsor de la ruptura del seguiment de les directrius del partit comunista de la Unió Soviètica creant la línia denominada eurocomunista, en la qual també s’incorporava el Partit Comunista de França i el PCE de Santiago Carrillo.

Fou sota aquest nou plantejament de la línia política del comunisme, quan a les eleccions del 1976 el PCI va estar a punt de superar la DCI i convertir-se en la primera força política italiana. Només quatre punts el van separar de la força de centredreta fundada per De Gasperi. Malgrat l’avenç electoral que es va aconseguir, mai els comunistes italians varen aconseguir fer il sorpasso.

8 • Emporion • www.emporion.org

L’any 1996, a Espanya hi varen haver eleccions generals, quan els socialistes feia catorze anys que les guanyaven. Fou en els mesos previs a aquestes eleccions que es va començar a parlar del possible sorpasso quan Julio Anguita, fent tenalla amb el PP, pretenia prendre l’hegemonia de l’esquerra al PSOE. Tot i que Izquierda Unida va treure els millors resultats de la seva història, va quedar vint-i-set punts per sota del partit socialista liderat per Felipe González i tampoc elsorpasso va ser possible.

Ara, després de deu anys, es torna a parlar de sorpasso, però en aquest cas l’avançament del qual es parla no és de les esquerres envers la dreta, és a dir, avançar el PP, sinó entre les mateixes esquerres, deixant altra volta el PP com a guanyador per nombre de vots i d’escons, encara que no aconseguint la majoria absoluta.

Ara es parla molt del sorpasso de Unidos Podemos al PSOE, cosa que ja va anar arran en les passades eleccions del 20D que ara es repeteixen i que ara totes les enquestes donen com a molt provable que es faci real, després d’haver-se conformat la coalició Podemos i Izquierda Unida.

Una situació que ja s’ha donat a altres països europeus com a Grècia, en el qual la victòria de Syriza va desarborar el Passok, el partit de tendència socialdemòcrata, predominant fins aleshores de l’esquerra grega.

Això pot passar també a Espanya? El sorpasso no és només possible, sinó que és molt probable. Això representa la desaparició del PSOE? Aquesta dinàmica ja no ho és tant. Aquest partit està fortament arrelat a l’Estat espanyol i pot resistir. Politòlegs experts han fet un paral·lelisme històric entre el fet que partits antiestablishment actuals passin a ser majoritaris a l’oposició, al fet que també a principis del segle XX, els partits liberals que aleshores havien protagonitzat una alternança en el poder amb els partits conservadors, a l’aparèixer els partits socialistes o socialdemòcrates, varen perdre aquesta capacitat i passaren a ser partits xarneres per completar governs d’un o altre signe. Aquest és un risc que corre el PSOE després de les eleccions de juny.

El que li pugui passar al partit socialista com a força política que continuarà representant en aquest país la socialdemocràcia, és diferent del que li pot passar al seu actual líder Pedro Sánchez. Al dia d’avui es fa difícil creure (no dic que no fos desitjable, tal com es manifesta a les enquestes) que el líder del PSOE pugui acceptar continuar essent-ho, anant al mateix temps de la mà, com a secundari, amb Pablo Iglesias, en un govern de coalició.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Els adolescents i les armes Josep Fuster No és la primera vegada que des de les pàgines d’aquesta revista manifesto que sóc un pacifista convençut i contrari a tota violència ja sigui contra persones, animals o coses.

Fet aquest preàmbul que he cregut necessari, he de dir que em va sorprendre molt la polseguera informativa que, a finals del passat mes de maig, va provocar la visita d’uns escolars al castell de Sant Ferran de Figueres, en el marc de la celebració del Dia de les Forces Armades, on se’ls va permetre veure i tocar algunes armes i roba de camuflatge.

Una part de la societat -he de dir que en desconec els motius exactes, però suposo que es podria atribuir en part a les circumstàncies adverses del temps que ens ha tocat viure i a reminiscències del passat- té, per alguns temes o institucions, la susceptibilitat a flor de pell, però en molts casos els seu comportament delata una hipocresia totalment incoherent i contradictòria.

Crec que quan es tracta de parlar d’armes amb adolescents, potser el primer que se’ls hauria d’explicar és que en un món tan imperfecte com el nostre, on les persones no som un pom de bondats, ni la societat en molt punts està organitzada i concebuda per afavorir una convivència pacífica; per preservar la pau, la democràcia, les llibertats i els drets fonamentals que entre tots ens hem donat, les armes malauradament són encara un mal necessari. Segurament, si visquéssim en un món perfecte, ni s’haurien inventat ni existirien; però ara per ara, i fins que això arribi, necessàriament ens hem d’acostumar a conviure amb elles.

Els hauríem també d’explicar que les armes de foc en si no són dolentes, són tan sols un giny d’inofensiu metall, com ho pot ser un ganivet de cuina, una destral i tot un reguitzell inacabable d’innocents estris o objectes que en un moment determinat poden també esdevenir armes perilloses. Qui realment les fa perilloses són les persones que les manegen i els objectius que amb aquestes pretenen aconseguir.

Contra qui les utilitza amb ànsies de poder absolutista, per subjugar països, persones, per aconseguir tèrbols beneficis econòmics o estratègics, per imposar idees, religions, o simplement pel sol fet de fer mal o destruir, hi ha d’haver necessàriament unes altres armes que actuïn amb

Emporion 100 anys (1915-2015)

caràcter defensiu, dissuasiu o pacificador. Si no fos així, en poc temps les persones pacífiques seríem dominades i ens convertirien en esclaus dels més perversos i sense escrúpols, d’aquells il·luminats que, moguts per una ambició irreflexiva i malaltissa, tenen ànsies de dominar i menjar-se el món, oblidant pobres il·lusos, que l’única veritat és que el món acabarà irremissiblement engolint-los a ells. D’exemples de grups i persones amb idees i objectius com els que he esmentat, al llarg de la història, en trobareu els que vulgueu, i aquestes persones, utilitzant només la paraula i el diàleg, dissortadament no solen avenir-se a raons.

El fet de deixar veure o tocar una arma a un adolescent, si va acompanyat d’una explicació raonada sobre que no necessàriament sempre han de servir per provocar maldat, destrucció o violència, crec que no es pot pas considerar un fet reprovable.

Suposo que per manca de reflexió o per afegir-se al que sol ser un comportament generalitzat no exempt moltes vegades d’una dosi d’inconsciència i d’hipocresia, estic convençut que persones que van posar el crit al cel perquè es van mostrar unes armes i uns equipaments a uns escolars, no posen cap impediment o control, i permeten alegrement que els seus fills vegin al cinema, a la televisió, a l’ordinador o a la tauleta, pel·lícules o videojocs de tots els gèneres, on la violència, la sang, l’extorsió, el maltractament, la tortura i la utilització de les més sofisticades i mortíferes armes de foc s’emporta la part del lleó de la programació.

La visió de violència a la pantalla, crec que és un bon caldo de cultiu per convertir alguns adolescents en futures persones violentes, atenent que moltes vegades els protagonistes més salvatges i sanguinaris solen convertir-se en els seus herois preferits.

Ensenyem tots plegats als nostres infants i adolescents la cultura de la pau, i per damunt de tot a respectar els altres amb les seves discrepàncies o diferències, tant si són d’idees, pensament, religió, color de pell, etc.

El dia que ho aconseguim, viurem en un món millor on les armes i els exèrcits ja no seran necessaris.

Emporion • www.emporion.org • 9

Les darreres eleccions Santi Sató

Va començar una nova campanya electoral!

I va ser en el moment en què puc escriure aquest article que veurà la llum el primer de juliol, si Déu vol!

I no en sé els resultats! Les darreres foren un veritable fracàs!

I aquestes? Ho han estat també? Potser ho podrem comentar en el proper número d’Emporion!

i concretament i expressament anticapitalista i sobiranista que encara avui proclama: “No hi haurà vot a cegues ni gratuït.” Amb votacions internes que no arriben mai més enllà de resultats del quasi, quasi un 50–50%? O bé: “Per a Espanya volem un model federal com el que tenen a Alemanya”, Juan Carlos Girauta.

Però comentem breument la situació en els pocs dies de què disposo.

En Comú Podem:”El PSOE haurà de decidir si dóna suport al canvi, que inclou el dret a decidir”, Xavier Domènech.

PP - MARIANO RAJOY... D’un partit que proclama que abaixarà els impostos? I l’estació internacional de Barcelona? I el corredor mediterrani?

El PSC: “Totes les forces volen pactar amb el PSOE, som el partit amb més capacitat d’acord”, Meritxell Batet.

Amb la seva política ha permès que Gènova es converteixi en el primer port del Mediterrani per sobre de València, Tarragona i Barcelona, aïllades! I fins i tot que el comerç marítim es desplaci cap a Rotterdam o Hamburg!

El PPC: “No hi haurà unes terceres eleccions: hauran de pactar sense vets”, Jorge Fernández Díaz.

C’S - ALBERT RIBERA... Un nou president català?, o Catalunya ha quedat “immersa en immens dubte”.

PODEM - Un referèndum per a Catalunya! ...? Quin?

PSOE - PEDRO SÁNCHEZ... Fet fora dels primers aspirants per una nova coalició entre: PODEM, amb Pablo Iglesias, i ESQUERRA UNIDA, amb Juan Josep Nuet, que ha recuperat una visualització un xic perduda .

I ELS PARTITS CATALANS... En lluita pel vot independentista.

Convergència i Esquerra, milloraran els darrers resultats?

I el PSC anunciant el seu NO a Puigdemont?

I la CUP? I Junts pel Sí?

La Convergència Democràtica de Catalunya:”Estic convençut que en la pròxima Constitució Espanyola Catalunya no hi serà” Francesc Homs.

ERC. “A guanyar” Gabriel Rufian-Joan Tardà.

Carles Puigdemont, qüestió de confiança: “El camí que ha de recórrer Catalunya és el que decideix el seu propi Parlament i el mandat de dos milions de persones.”

Podrà ser, o no, l’Assemblea Catalana de nou la real dinamitzadora?

L’únic avantatge de Catalunya és el seu poder de mobilització que se concentra en les classes mitjanes, ni els més rics, sempre temorosos de perdre diners i poder, ni els més pobres que cauen fàcilment a proclames molt efectistes, però moltes vegades o quasi sempre irreals o impossibles de posar en pràctica!

Què més voldríem!

“El passat mes de març, la comissió sobre Llibertats Civils, Justícia i Afers d’Interior del Parlament Europeu va celebrar un debat sense precedents sobre la situació de la llengua catalana i la vulneració dels drets lingüístics que es produeixen arreu dels Països Catalans.”

Però amb la necessitat a tots els efectes de ser generades des de les institucions catalanes, especialment el Parlament i d’un govern amb garantia parlamentària! I amb una decisió potser presa amb desobediència, però no per cap institució, sinó mitjançant una votació popular! És realment important que pensem en una solució als fets sorgits d’una conquesta militar feta per un rei nét del francès Lluís XIV. I que possiblement, molt possiblement, es trobi davant d’una reacció de l’Estat espanyol que dificulti i posi totes les pedres al camí d’aquest Estat català, mort fa més de tres-cents anys.

I, com deia, se celebren unes noves eleccions de resultats totalment incerts en el moment en què estic redactant aquest article (ja que la confecció d’Emporion no em permet sobrepassar els marges de temps necessaris per a la seva publicació).

En el moment en què escric aquest article pràcticament ha acabat de començar la campanya electoral. Però el meu desig seria el de conèixer per un forat l’ignot escenari futur, però no tinc aquests poders de percepció o predicció d’un “possible referèndum unilateral d’independència”.

I finalment la moció de confiança que crec molt hàbilment proposada pel president Puigdemont: SÍ O NO!

Somnio? Potser sí!

MENTRESTANT...

Segons publica El Punt Avui el 13 del passat mes de juny:

Podria ser el resultat que no es va obtenir el 27S, per una mala interpretació del que ha mostrat després la realitat de la CUP, un grup minoritari 10 • Emporion • www.emporion.org

Coses, totes, les unes les altres i les de més enllà, que lamento i m’espanten vivament!

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ni el Regne Unit ni l'Estat espanyol són per als joves Josep Martinoy

Els últims dies del mes de juny del 2016 passaran a la història per dues consultes electorals amb uns resultats curiosos però amb un denominador comú. El primer va ser el dia 22 amb un referèndum històric al Regne Unit per decidir si sortien de la Unió Europea. El resultat 51,9% a favor de sortir de la UE, 48,1% a favor de continuar dins la Unió. Les àrees metropolitanes, com el mateix Londres, i Escòcia van apostar pel "remain", el quedar-se, però l'Anglaterra i el País de Gal·les van decidir que era millor el "Brexit". El "Britain Exit" es va imposar perquè la gent gran va decidir intentar recuperar l'esplendor de l'Imperi Britànic i en un país molt envellit, espantat per una immigració en augment i amb la sensació que Brussel·les mana més que Londres, han optat per una aposta arriscada que veurem que els hi depara en un futur. El Brexit ha sacsejat el Regne Unit, ha provocat un terrabastall polític dins la Unió i dins la mateixa Gran Bretanya. S'ha obert la caixa de Pandora i veurem que ens depara el futur. Perquè la sortida dels britànics de la UE no ha tingut en compte com deixa el panorama geopolític europeu. Sense el Regne Unit, el gran pes de la UE recau sobre Alemanya. Si a més, tenim en compte que França també s'està plantejant sortir de la Unió el futur europeu és més que preocupant.

El contrapès britànic era clau per mantenir l'estabilitat europea. Si el Regne Unit marxa, França, Itàlia i l'Estat espanyol guanyen pes, però sempre sota la supremacia dels germànics. No és gens utòpic que França, amb un Front National que ja reclama el seu propi referèndum, acabi també deixant la UE, i si això passa ens trobarem amb una curiosa paradoxa. A banda que geogràficament l'Estat espanyol i Portugal quedarien aïllats de la gran Europa comunitària, els tres estats més importants de la UE passarien a ser Alemanya, Itàlia i Espanya... com fa cent anys. El primer ministre britànic, David Cameron, va prometre un referèndum per tancar les disputes internes que tenia dins el partit conservador. Si li havia sortit bé el referèndum d'Escòcia, per què no tornar a provar la sort... i així li ha anat. No és pot ser políticament ludòpata perquè el dia que no guanyes les conseqüències són devastadores.

El Brexit aïllarà el Regne Unit de la UE, però també ha creat una escletxa social entre la població envellida de l'interior i els joves, que han vist

Emporion 100 anys (1915-2015)

com els seus avis decidien el seu futur. I això no és quedarà així. Sortiran nous líders que prometran revertir el Brexit i segurament guanyaran les eleccions. Només hem d'esperar. S'ha votat amb el fetge i no amb el cervell i aquestes coses tan "patriòtiques" s'acaben pagant.

Les eleccions a l'Estat espanyol del 26-J també han tingut aquest component. No entrarem a valorar si la campanya d'Units-Podem ha estat la millor o si el PP no mereix la victòria. Demostrat per enèsima vegada que Catalunya i el País Basc no són Espanya, la por als canvis, el vot conservador rural i de les persones grans s'ha imposat sobre les ganes que les coses no segueixin iguals dels joves i del votant metropolità. El PP de Mariano Rajoy, empastifat fins les celles de corrupció, s'ha imposat clarament sobre les altres opcions. La indefinició dels socialistes els continua passant factura i continuen la seva progressiva però implacable caiguda cap a l'abisme. És cert que Podem no ha obtingut grans resultats i tot i el pacte amb IU s'ha quedat amb els mateixos escons, però aquest fracàs es pot atribuir als cops de volant que ha fet els darrers dies de campanya.

Que si el referèndum a Catalunya és una línia vermella, que si no ho és... al final el que han aconseguit és crear incertesa i prou. Per això no han pujat.

I Ciutadans... Rivera no ha entès encara que un català no serà mai president del govern espanyol, per molt anticatalà i molt espanyol que vulgui ser. Utilitzat com ariet contra el nacionalisme C's ja està amortitzat i els conservadors espanyols han optat per l'original. Poc ha afavorit el pacte solemne que van signar amb el PSOE. El vot a Ciutadans del 20-D va ser perquè guanyés la dreta, no perquè Rivera pactés amb els socialistes. Ja hi poden anar fent voltes això els hi ha passat factura. Votar a C's era no saber si s'estava donant suport al PP o al PSOE i aquestes coses políticament tenen un cost.

I escoltades les primeres reflexions de tots els dirigents polítics només hi ha dues opcions: o es fa un pacte multipartit certament complicat on el paper del PSOE pot ser ben curiós, o anem cap a unes terceres eleccions de cap. I si hi ha una nova cita amb els comicis per Nadal, l'abstenció i el desencís dels ciutadans batrà records.

Emporion • www.emporion.org • 11

La joia de l'art Josep Pericot

Des d'aquest mes de juny es pot veure, a la seu de la Fundació Mascort, de Torroella de Montgrí, una exposició de pintura que continua les mostres anteriors, com la de l'any passat sobre "El arte de la pintura y el dibujo". Ara se'ns presenta un recull de la pintura espanyola del segle XIX i gran part del segle XX. 2L'exposició d'aquestes "Visions 1800-1950" ens dóna l'oportunitat de pensar i gaudir novament d'una gran col·lecció de pintura. Ens apropem a uns ambients i uns paisatges, alguns dels quals s'han esvaït o han desaparegut, però que de la mà de grans pintors ens transmeten quelcom de les formes i del fons d'un món, que segueix present en nosaltres. I això és així, no tan sols perquè en som descendents directes, sinó també per la força expressiva i la bellesa que l'artista ens regala amb la seva obra.

L'exposició és una delícia per passejar-hi la mirada sobre unes pintures plenes de vida i que van des de l'academicisme clàssic, passant pel realisme i el preciosisme orientalista de Fortuny i els seus seguidors, fins a arribar a formes de gran força cromàtica, sota la influència del corrent impressionista. Res és sobrer i els artistes hi entrellacen les seves visions, com podria ser el cas de les dues aquarel·les de Fortuny i Caba, que sembla que es vulguin parlar. I és precisament aquesta ocasió que tenim de veure junts pintors de diferents tendències i èpoques el que excel·leix en el col·leccionisme particular, en aquest cas en el de Ramon Mascort.

postimpressionistes, tan pròpies de la pintura catalana de l'època. Aquí ens trobem amb pintors que, de manera autòctona i amb tècniques molt personals, segueixen recorreguts desiguals, però que majoritàriament (Sorolla, Gimeno, Pichot, Meifren, Mir, Raurich i Mascort, entre d'altres) assoleixen aquella plenitud on l'expressió formal es desfà en el color i que fa que d'una manera espontània ens encarem a unes obres mestres.

El col·leccionisme, en el seu vessant més autèntic, és restar admirats per l'obra d'un altre, en aquest cas un pintor, que transmuta l'admirador amb un toc de bellesa. Hi ha un punt d'equilibri entre la personalitat del col·leccionista i la seva recerca de l'obra artística, que l'ha de portar a enfrontar-se amb una nova realitat estètica, la qual el dignifica i el complau sense enganys.

En aquest passeig pausat entre pintures, a redós d'una contemplació personal i sincera, és on trobem un dels grans valors del col·leccionisme, del qual la majoria de grans museus del món són deutors i del qual ara podem gaudir a la Fundació Mascort.

El recorregut de la mostra és ampli i valuós. Des del dibuix detallista i descriptiu del Fusilamiento.... de Salvador Mayol, al realisme i elegància del llapis i les aquarel·les de Fortuny, que tant va influir en molts condeixebles també presents a la col·lecció, com Jiménez Aranda, José Moreno Carbonero, Joaquín Luque Castelló, Martín Rico Ortega, o Francisco Peralta, aquest darrer amb un esplèndid nu del mateix Fortuny.

L'exposició continua amb quadres de pintors menys apreciats com l'asturià Ignacio León Escosura o el valencià José Navarro, de gran talent descriptiu. En segueixen d'altres més reconeguts i entre ells podríem citar Eugenio Lucas, Baldomero Galofré o Cecilio Pla. Finalment, entrem en l'etapa més moderna, on es barregen les tendències realistes i 12 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

L'Europa del Moviment Europeu Xavier Ferrer

El Moviment Europeu Internacional (MEI) es va constituir l'any 1948, quatre anys després d'acabar la Segona Guerra Mundial, per voluntat de persones que veien que Europa no podia tornar a les confrontacions.

La voluntat i l'objectiu és treballar per una Europa democràtica, federal, unida, solidària, que respecti els drets humans i la llibertat i fer-ho des de les realitats dels consells i associacions que componen el Moviment Europeu. Avui, 39 consells i 35 associacions treballen per mantenir, des del seu àmbit territorial o sectorial, l'ideal democràtic i d'unió a Europa. El Consell Català del Moviment Europeu forma part del MEI i treballa, des de Catalunya, per informar i debatre el que passa a Europa a la societat catalana i per donar a conèixer la realitat catalana a Europa. El dia 26 i 27 de maig ha tingut lloc a la Haia la reunió anual que fa el Moviment Europeu.

El MEI no és aliè a la realitat europea, de manera que s'han debatut els reptes que avui preocupen Europa, com són el Brexit, les migracions i el dret de circulació de les persones i la seguretat. La possibilitat que el dia 23 de juny els ciutadans britànics puguin decidir en referèndum que marxen de la UE preocupa tothom i també el MEI. S'ha aprofundit en els pros i contres i la veritat és que, si traiem el debat apassionat, ideològic o interessat, la balança és a favor que el Regne Unit es quedi a la UE, perquè els cost econòmic i també polític i social és molt important, sobretot per al Regne Unit, però també per a la UE. Pel que fa a les migracions, entenent-ho com la crisi dels refugiats i les dificultats de mantenir la lliure circulació de persones, s'ha estat crític amb la gestió que n'està fent la UE i sobretot els estats membres, i s'imposa una voluntat ferma d'actuar amb solidaritat amb els refugiats i evitar cap pas enrere amb la lliure circulació de persones. I pel que fa a la seguretat, després dels atacs terroristes a Franca i Bèlgica, s'ha convertit en un element clau per la llibertat dels ciutadans europeus i contra la possibilitat de ser manipulats pel populisme que utilitza la por com a coartada.

S'ha destacat l'aposta que fa l'alt representat per la Política Exterior i de Seguretat, Federica Mogherini, cara a una nova estratègia de seguretat per a la UE, però alhora s'ha criticat que ens contentem amb grans declaracions i acords que després no es porten a la pràctica, com és la realitat de manca de coordinació i canvis d'informació de les policies de diferents estats, que causen greus mancances que redueixen l'eficàcia per garantir la seguretat.

La presència del president de l'Eurogrup, Jeroen Dijsselbloem, i del ministre d'Afers Exteriors d'Holanda, Bert Koenders, varen completar el nivell de la jornada. Podem constatar que el moviment europeu, preocupat pels reptes que tenim sobre la taula, alhora està amatent, fent accions i influint per trobar-hi solucions, sempre amb la idea inicial dels fundadors, de treballar, des de la societat i el territori, per garantir una Europa democràtica i unida.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 13

Els uns i els altres... i Almudena Grandes Javier Zuloaga

A vegades passa que, després de llegir un bon llibre, se’t refresca la memòria i tornen, a l’alcova dels teus records, aquestes sensacions que un temps enrere van remoure el millor de tu mateix com a persona i que havien quedat diluïdes en la sobreabundància de les coses noves. Crec que ens passa a tots i que si forgéssim un xic més en el gran ollam de les coses viscudes, la nostra sensibilitat milloraria força.

Dit d’una altra manera, furgar en el nostre passat i pinçar aquells moments que encara ens emocionen, ens retorna part de la calor humana que perdem cada dia... encara que sigui retornant a històries passades, a cavall de la nostàlgia.

Per això és bo llegir bons llibres, perquè els grans escriptors, en aquest cas escriptora, fan de la seva ficció una gran còpia de seguretat del que, gairebé sense adonar-nos-en, hem acabat oblidant i... Déu n’hi do, ens obren els ulls perquè veiem que el que està passant al nostre voltant té tants i tan dramàtics trets com aquelles històries que ens estarrufaven el pèl anys enrere i encara avui ens emocionen.

Sí, he llegit Los besos en el pan, d’Almudena Grandes, sobre la qual més endavant escriuré per compartir amb vostès quines emocions han ressuscitat en mi mateix quan he passat la darrera pàgina.

La música clàssica, la gran música, em fou indiferent fins al començament dels vuitanta. Jo havia estat educat en una família en la qual únicament la meva mare s’encarregava, amb els seus discos de La vervena de la Paloma, Los gavilanes i El caserío, de recordar-nos el que era una gran orquestra. Però els ulls -a més de les orelles- se’m van començar a obrir quan vaig anar al cinema a veure Los unos y los otros, una emotiva pel·lícula en la qual diverses famílies viatjaven al llarg del temps, des dels moments de més cruesa de la Segona Guerra Mundial fins a la ressaca de tota la barbàrie que va produir en cada una d’elles. Sí, com el de la trilogia Century,de Ken Follet, però trenta anys abans que el mestre gal·lès ens fes el seu gran regal.

En Los unos y los otros , de Claude Lelouch, que també va dirigir Un hombre y una mujer, sorgeix la vida de quatre famílies, la d’una ballarina russa, un pianista alemany, un altre de jueu que s’enamora d’una violinista francesa i el líder d’una banda de jazz. Ens va fer viatjar pel drama de les seves vides i ens va portar, vint anys de cel·luloide després, a un espectacle de música i dansa en el qual els que estàvem asseguts a la butaca del cinema sentíem que els pèls de l’emoció se’ns posaven de punta en

14 • Emporion • www.emporion.org

escoltar El bolero, de Maurice Ravel.

No sé si a cap altre, però a mi se m’ha obert la gana per quelcom que -ho dic sense complexos- no m’havia ni ocupat ni preocupat mai. El de l’apoteosi final d’aquella pel·lícula, així ho veig avui, que trenta-cinc anys després va despertar l’interès de molts milions de taujans musicals com jo, que no havíem tingut ocasió de creuar-nos, ni d’aturar la nostra atenció en la millor música, en la qual diverses desenes d’instruments acaben unint les seves notes de forma meravellosa.

I ahir, com deia línies enrere, vaig acabar de llegir Los besos en el pan i vaig sentir quelcom semblant, però amb matisos. Havia llegit, no fa gaire, Las tres bodas de Manolita, un relat descarnat i autèntic del que va passar entre els que varen perdre la Guerra Civil espanyola quan el franquisme va començar a caminar. No va ser un descobriment com el de la música al cine, perquè a ningú que naixés en els anys cinquanta i fóra mínimament il·lustrat i curiós se li podia escapar el drama d’aquella postguerra.

Però Almudena Grandes et posa davant dels ulls un relat que enganxa per la seva gran qualitat narrativa i la cruesa de tot el que vas llegint. En acabar, ho reconec, vaig respirar fort mentre em deia que els espanyols som bàrbars i que potser no tinguem remei.

I ara, després de llegir Los besos en el pan, penso que, a més a més, vivim al marge del que passa al nostre voltant, o que senzillament no volem obrir els ulls perquè les coses dures no ens tallin la digestió. Almudena Grandes, com em va passar amb l’apoteosi musical final de Los unos y los otros, m’ha ofert una antologia del drama social que es viu als carrers per on he passejat aquest mateix matí.

El llibre és la suma de moltes històries tendres i dures, algunes duríssimes, que es poden donar en un bar d’un carrer de la nostra ciutat, o en un centre de salut d’un barri que va a tancar per optimitzar, allunyant-la, l’atenció mèdica als ciutadans, o la solitud de qui decideix sortir del mig perquè no ha trobat millor company que una ampolla... o unes històries de solidaritat entre ciutadans autèntics, o d’amor de dos joves revolucionaris.

No remenaré més el seu contingut perquè seria un mal agraïment a un llibre al qual dec quelcom important i que val la pena ser llegit. Els el recomano.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Menu d'en Martí Martí Elias Pericay

Benvingut, Martí Si el passat mes de juny acomiadàvem amb recança i tristor la Caterina Bosch i el seu espai “La cuina de la Catrina”, aquest mes de juliol donem la benvinguda amb joia i esperança a en Martí Elias Pericay i al seu nou espai “El menú d’en Martí” que, com tot seguit podreu comprovar, constarà d’un primer plat, un segon i unes postres, amb tots els ingredients i les explicacions precises perquè els aficionats a l’art de la cuina puguem treure’n profitoses idees.

Des d’Emporion, volem donar les gràcies a en Martí perquè, de manera tan generosa, ha volgut col·laborar i compartir amb els lectors de la revista les seves receptes culinàries, fruit de tants anys d’experiència professional.

Tellines de mar al vapor

Broqueta de rap i llagostins Ingredients: • 500 g. de rap sense pell ni espina • 500 g. de cues de llagostí pelades • 250 g. de xampinyons sencers • Sal i pebre Preparació: Es talla el rap a daus i s'enfila a les broquetes tot intercalant les cues de llagostí i els xampinyons. Després s'hi posa la sal i el pebre, Ja estarà a punt per coure, a la planxa. Es pot acompanyar amb salsa maionesa o allioli.

Les postres de l'Almirall

Ingredients : • 1 Kg de tellines de mar • Oli d'oliva verge • All i julivert trinxat • Un gotet de vi blanc Preparació: Es posen les tellines de mar en un atuell en remull amb aigua freda i sal, perquè treguin la sorra, un parell d'hores. Una vegada escorregudes es posen, amb molta cura, en una paella amb l'oli ja calent; es remenen ben remenades i s'hi afegeix l'all, el julivert i el vi. Es tapa un moment perquè s'acabin de fer al vapor i s'obrin. I ja estaran a punt per servir.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Ingredients: • Gelat de vainilla (1 Kg aprox.)

• Suc de dues llimones • 2 xarrups de vodka Preparació: Es deixa el gelat de vainilla a temperatura ambient uns15 minuts, perquè s'estovi. S'hi barreja el suc de llimona i el vodka, i es bat de manera que quedi cremós i llest per servir en copes.

Emporion • www.emporion.org • 15

Solucions per a conflictes actuals a través del fengshui tradicional Àngels Sanabria Alejandre

De tots és conegut que hi ha fenòmens que no podem veure, ni olorar, ni tocar, són energies subtils que ens envolten i que, no obstant això, ens poden afectar de forma física, emocional, social i financera. Sobre l’any 605 aC, a la Xina, mestres taoistes van descobrir empíricament molts misteris i secrets ocults a la naturalesa. Al segle VII, i basat en aquest coneixement detallat i complex, neix el fengshui.

La traducció literal de les paraules feng shui és “vent i aigua”. Per a la nostra ment occidental, aquesta definició resulta un xic abstracta, però ja de seguida ens suggereix dos elements bàsics per a la vida: l’aigua com a font de vida i fluid catalitzador que, figurativament, provoca la realització del que ja existeix potencialment, i l’aire vital, a través del qual es desplaça l’energia.

Podem definir el fengshui com una sèrie de regles i principis que ens permeten de conèixer i regular el flux de l’energia en una construcció, amb la finalitat d’obtenir-hi un equilibri correcte entre les diverses forces de la naturalesa representades pels cinc elements: foc, terra, metall, aigua i fusta, i poder així ubicar l’home en un entorn avinent i confortable que el vigoritzi.

acions i les emanacions de la terra, el vent i l’aigua... Aquí és on treballa el fengshui. Un 33% d’influència sobre la nostra vida que podem harmonitzar per millorar-ne la qualitat i posar-la al nostre servei.

Podríem dir que la persona 100% afortunada és aquella que té les Tres Sorts al seu favor; és a dir, aquella que es veu premiada amb tots els vents al seu favor.

L’Escola de Feng Shui Tradicional de les Estrelles Voladores (Xuan Kong Fei Xing) té en compte quatre factors: els residents, el temps, la ubicació i la direcció.

Divideix el temps en cicles de 180 anys amb 9 períodes de 20 anys. Treballa amb l’espai, dividint els seus 360º en 24 sectors de 15º cadascun, orientats respecte al nord magnètic. Això crea 144 tipus de mapes diferents, cadascun amb les seves característiques, i que atorguen a cada construcció una personalitat peculiar i única.

Amb aquestes dades i el coneixement dels Cinc Elements, l’assessor de fengshui fa l’estudi que posteriorment explicarà al seu client per implicar-lo en les millores i canvis que hi calguin fer.

Com ens pot ajudar el fengshui?

Necessitem creure en el fengshui perquè funcioni?

Un entorn que promou la pau mental, la salut i el benestar ens permet d’assolir un estat intern de lucidesa i serenor que ens condueix a estar més desperts, ser més eficients, més creatius i més productius. Quan ens sentim bé amb nosaltres mateixos estem oberts a l’èxit; perquè som capaços d’identificar les oportunitats que ens envolten i d’utilitzar el nostre veritable potencial.

Els seus principis estan basats en l’estudi i la manipulació de les energies naturals existents al nostre planeta. No cal creure-hi perquè funcioni.

Com funciona?

Per centrar el concepte de fengshui, hem de parlar de les 3 Sorts o els 3 Destins que ensacompanyen durant la nostra vida. Cadascun d’ells té sobre nosaltres un 33% d’influència.

La Sort del Cel la rebem al moment de néixer. Són les característiques innates que no es poden modificar: el lloc on hem nascut, la família que tenim, el nostre caràcter, la salut, la personalitat, l’aspecte físic... La Sort del Cel no la podem canviar, però és la nostra acció, representada per la Sort de l’Home, la que decideix com viurem la nostra vida.

La Sort de l’Home representa el nostre esforç, la nostra feina i la nostra actitud. Implica actuar i fer allò que cal fer per dirigir-nos cap als nostres objectius i aprofitar les oportunitats que se’ns presenten. Albert Einstein ho va definir molt bé: “Hi ha una força motriu més poderosa que el vapor, l’electricitat o l’energia atòmica: la voluntat.”

La Sort de la Terra abraça les formes físiques del nostre entorn: la zona on vivim, la nostra casa, on treballem, les seves orientacions, les radi16 • Emporion • www.emporion.org

El fengshui arregla el mal causat pel desequilibri de l’home en el seu entorn, però no fa miracles, ni ell ni ningú no ens donarà allò que per destí no ens pertany. El que sí que fa és posar tot a favor perquè allò que hagi d’esdevenir pugui fer-se realitat.

El fengshui ens diu què necessita cada construcció, què li molesta, si dóna suport als habitants o si els posa obstacles. Coneixent les característiques d’una edificació, podem saber quins elements interactuen i com ho fan. També ens assenyala quins són els sectors que s’han d’activar per millorar la salut, la prosperitat, les relacions o qualsevol aspecte de la nostra vida. Ens fa evident on podem trobar dificultats, al mateix temps que ens dóna les eines per superar-les.

Tot i no haver estat reconegut com a ciència, té molts adeptes i seguidors incondicionals entre persones amb cultura, poder i fama. Uns dels casos més rellevants el trobem en Bill Gates. Que una icona indiscutible i dotat d’esperit científic cregui en el fengshui demostra que hi ha persones afins a la ciència que no discriminen altres diferents punts de vista tan sols perquè les seves teories no s’hagin pogut confirmar científicament.

El fengshui ens obre la porta a un món apassionant de coneixement del nostre entorn, del nostre espai proper i de nosaltres mateixos.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Proverbis, refranys i frases fetes Jaume Bassa

Quan dos elefants lluiten, la que pateix és l’herba

He rebut:

Significat. És un proverbi africà (Uganda). Posa en evidència que quan els forts s’enfronten són els de sota seu els que ho pateixen.

A boca de canó ............................... Ma. Rosa Mateu Sense embuts ................................. Segon Dídac Pel broc gros ................................... Àngela Ventalló Pel brot gros ................................... Plàcid

Aplicació. En tots els grups socials hi ha líders i seguidors, dominadors i dominats. Quan els primers volen consolidar o augmentar el seu poder i hi ha conflictes, se’n ressenten sobretot els que hi confiaven o els havien de suportar.

Danys col·laterals. Dany accidental producte d’una operació militar.

Actualment s’utilitza en molts altres àmbits: econòmic, social, empresarial, etc. És un eufemisme que es va començar a usar per l’exèrcit dels Estats Units durant la Guerra de Vietnam per referir-se a “foc amic” o a l’assassinat de civils i destrucció de les seves propietats. Es va mostrar de forma descarnada al film “Apocalypse now”. https://www.youtube.com/watch?v=IkrhkUeDCdQ Qui diu les veritats perd les amistats Significat. A ningú no li agrada que se li assenyalin defectes ni ser avisat sobre la seva conducta.

Aplicació. El sol dir la persona que, de bona fe, ha volgut avisar un altre i n’ha sortit escaldat.

Escaldar Segons el diccionari, escaldar és “sotmetre a l’acció de l’aigua bullent o del seu vapor”.

Se li va vessar l’olla i es va escaldar les mans.

En sentit figurat és sorprendre algú amb un resultat desagradable i inesperat.

No t’hi fiquis, que en podries sortir escaldat.

Solucions proposades per a “a bocajarro”

Emporion 100 anys (1915-2015)

Penso que la resposta de Plàcid és incorrecta, en tot cas caldria canviar brot per broc.

Pot entrar o sortir alguna cosa, normalment un líquid, per un broc, però no per un brot.

El brot és “ram tendre” o “ram o tros d’una herba”.

El broc és “part d’un recipient en forma de bec o canó per on s’aboca el líquid que conté”.

En un càntir o un porró, el líquid s’introdueix pel broc i surt pel galet.

El galet és “broc petit per on brolla el líquid formant un raig prim”.

Beure a galet és “beure fent caure a la boca el raig de líquid que surt pel galet o broc petit d’un càntir, porró, etc.”.

En sentit figurat, beure a galet és “creure ingènuament, ser enganyat”.

Ens han fet beure a galet tots aquests anys i mentrestant s’han anat enriquint a costa nostra.

A Torroella del broc i del galet en solem dir el tarot i el gallet.

El tarot també és un barret vell, atrotinat.

Joan Coromines atribueix origen celta (tarucon) al tarot, parent del castellà “tarugo”, i origen llatí (galla) als dos mots galet i gallet. “¿Qué más da?” - “Lo mismo da” Feu propostes: Quines expressions catalanes podríem utilitzar, en el sentit més aproximat possible?

El mes vinent comentaré les respostes rebudes.

Contesteu al formulari de sota abans del dia 15 de juliol.

Emporion • www.emporion.org • 17

Gotes d'humor Fuster

18 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

NOTÍCIES PER A AQUEST MES DE JULIOL Pintura espanyola a la col·lecció Mascort (1800-1950) 4 de juny a 16 d’octubre Arxiu de fotos de Miquel Grells. Can Quintana 18 de juny a 12 desembre Concert d’Estiu Cor Anselm Viola Espai Ter – dia 3 Beatles Weekend L’Estartit - dies 8 al 10 Jazz Festival Estartit L’Estartit – 16 juliol – 13 agost

Pintura espanyola 1800-1950. Es va inaugurar eldivendres 3 a la casa Galibern la nova exposició de la temporada (4 juny a 16 octubre) amb exhibició d’obres de Gimeno, Fortuny, Mayol, Sorolla, Meifren, Mascort, Pitxot, etc. de la col·lecció Mascort. En aquest mateix número d’Emporion el nostre col·laborador Josep Pericot la comenta sota el títol “La joia de l’art”. Èxit del Festival Internacional de Màgia (FIMAG). Els dies 3, 4 i 5 va tenir lloc la cinquena edició del FIMAG amb un magnífic balanç de públic assistent i una excel·lent valoració de les actuacions programades. S’estima que durant aquest intens cap de setmana van passar per la nostra vila més de 20.000 persones, una afluència superior a la de l’any passat. L’únic problema va ser la pluja del dissabte a la tarda, que va caure durant tres hores i obligà a anul·lar els espectacles de carrer. Els dies 4 (nit) i 5 (matí i tarda) es van fer a l’Espai Ter les Grans Gales Internacionals.

VIII Triatló Medes Montgrí. Va tenir lloc el di-

umenge 5 al matí, sota l’organització de Diversport i la col·laboració de l’EMD de l’Estartit.

Beatles weekend, fotografies. A la sala d’exposicions de l’EMD de l’Estartit s’exhibeixen fotografies de The Beatles de Joana Biarnés des del 10 de juny fins al 10 de juliol.

Setmana de l’Energia. Es va commemorar els dies 16 a 18. Amb debats sobre les preguntes: Quin model energètic volem? (La Sala, dia 11), Què puc fer per estalviar energia? (Casa Pastors,dia 15) i el documental “Això ho canvia tot” (Cinema Montgrí, dia 16).

11a. Festa dels Indiketes. Va tenir lloc el dissabte 11, amb espectacle infantil, sopar i concert a l’Espai Barraques.

Visita als arrossars ecològics del Parc. Una vegada més Gent del Ter organitzà per al diumenge 12 una visita als llocs d’interès del nostre territori.

Albons i Sant Grau. El Museu de la Mediterrània, sota la consigna “Apropem-nos al Baix Ter”,

Saint Rémy de Provence a Atrium Torroella a partir del 2 de juliol

NOTÍCIES DE JUNY TORROELLA I L’ESTARTIT Canvis al govern municipal. El dimecres 22 els quatre regidors del grup municipal d’ERC-Junts van comunicar formalment la seva voluntat de deixar de formar part de l’equip de govern.

L’alcalde Jordi Cordon signà el decret de reorganització; ell i dos regidors més assumeixen totes les competència que portaven els regidors d’Esquerra.

Neix “Ullada difusió”. Aquest mes va sortir el primer número de “la revista de Torroella, l’Estartit i el Baix Ter”, en format A5 i 68 pàgines plenes d’imatges, suggeriments, articles, entreteniments i publicitat. Anuncia l’edició de 5.000 exemplars que es distribueixen de franc. El seu objectiu és “la difusió i dinamització cultural, turística i comercial” del nostre municipi i subcomarca. Li desitgem llarga vida.

“Submergeix-te...”. Submarinistes pujant al castell del Montgrí o ballant sardanes a la plaça de l’Església de l’Estartit... van ser estampes d’una publicitat del nostre municipi “Submergeix-te a Torroella i a l’Estartit” que aconseguí un gran ressò a les xarxes socials.

XXI Jornades Gastronòmiques de la Clova.L’Estació Nàutica les organitzà tot el mes a diversos restaurants de Torroella i l’Estartit.

Neteja del torrent soterrat. La primera quinzena d’aquest mes l’Ajuntament va fer la neteja del tram final del torrent soterrat que duu les aigües per sota el passeig de Catalunya fins al rec de molí. L’acumulació de fangs l’havia obstruït de forma considerable.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 19

organitzà per al mateix diumenge 12 la visita al poble d’Albons i a l’ermita de Sant Grau. Es realitzà amb el guiatge de Joan Badia.

La festa del Voluntarietat per la llengua. L’Oficina de Català la va programar per al dilluns 13, amb motiu de la cloenda de curs, amb música i un berenar sopar.

Festival Ítaca a l’Espai Ter. Va tenir lloc el divendres 17 un concert amb Ramon Mirabet: “Home is where the heart is”.

Inauguració de l’exposició de fotografies de l’Arxiu de Miquel Graells. El dissabte 18 es presentà al Museu de la Mediterrània, amb assistència de nombrós públic, una selecció d’imatges d’entre les més de tres mil que Graells ha donat al Centre de Documentació. Feren la presentació el mateix Miquel Graells, el tinent d’alcalde Josep Rufí, i Narcís Coll, president del Parc Natural, entitat col·laboradora per l’interès de l’evolució del territori reflectida a les fotografies al llarg dels anys. S’exposarà fins al 12 de desembre.

Aula de Teatre. Els alumnes van fer una representació al Cine Petit el dissabte 18.

Sant Cristòfol. Es va celebrar a l’Estartit amb un recorregut al matí del diumenge 19.

Fons marí de les Medes. El Parc Natural organitzà una sortida en vaixell i snorkel d’exploració del fons marí el diumenge 19.

Gran Fi de curs de l’Escola Municipal de Música.

El dimarts 21 es va celebrar amb concert de tarda a l’Espai Ter “Cantata Boix el Bruixot i la Ciutat de Meravella” i al vespre, a la plaça de la Vila, amb “Això no és Broadway”, muntatge de gran format amb cançons dels musicals més singulars i coneguts de Broadway; dalt de l’escenari, 200 alumnes i els professors de l’escola.

Revetlla de Sant Joan. A Torroella eldijous 23 es va rebre la Flama del Canigó, es llegiren els manifestos, s’encengué la foguera i es feu un sopar popular als jardins John Lennon. A l’Estartit també rebuda de la flama del Canigó, foguera, castell de focs i concert dins de Festival Ítaca.

Sant Joan. El divendres 24 es va celebrar amb cercavila, exhibició dels Castellers de Figueres a la tarda a la plaça de l’Església de l’Estartit i cantada d’havaneres i cremat a la nit al Molinet.

L’Aventura del Nautilus, 25 anys. La tarda del dissabte 25 a la plaça del Port de l’Estartit es va programar la celebració amb tallers, jocs, inflables i l’actuació de Quim Masferrer.

Festival Ítaca de Sant Joan. A la nit del dissabte 25 va tenir lloc a l’Estartit un concert amb Acció i Teràpia de Xoc. “La porta dels Somnis” a l’Espai Ter. El diumenge 26, tarda i vespre, el Club Gimnàstic i el cor Anselm Viola van programar l’espectacle amb els cors infantils Mondeveus i Niudenotes.

Aniversari del Bell Racó. La llar de jubilats de l’Estartit va programar per al dimarts 28 Missa solemne, sardanes i dinar de germanor.

20 • Emporion • www.emporion.org

Resultats de les eleccions 26 J. Al nostre municipi el recompte de vots va donar aquests resultats: ERC 1.237, CDC 1.050, ECP 579, PSC 424, PP 366, C’s 344, PACMA 68.

grés aconseguits per cada partit van ser: PP 137, PSOE 85, Podemos 71, C’s 32, ERC 9, CDC 8, PNV 5, Bildu 2, CC 1.

En percentatge, ERC va aconseguir el 30% dels vots i CDC el 25%.

Al senat el PP va aconseguir majoria absoluta amb 130 escons, seguit del PSOE amb 43; dels partits catalans ERC 10 i CDC 2.

CATALUNYA

MÓN

Compareixença del director de l’Oficina Antifrau. La Comissió d’Afers Institucionals del Parlament va obrir el dijous 23 un procés de destitució arran de greus acusacions de conjura contra Mas, Junqueras i altres polítics sobiranistes l’any 2014, dies abans del 9N.

Gran Bretanya decidí marxar de la UE. Al referèndum del dijous 23 gairebé un 52% de britànics es van decantar pel “Brexit”. El divendres 24 Cameron anuncià la seva dimissió. Els mercats es van enfonsar, l’Ibex-35 va perdre 12,35%, la pitjor caiguda de la història. El Partit Laborista es ressentí del resultat i s’hi produïren dimissions.

La CUP tombà els pressupostos. El dimecres 8 va votar NO als pressupostos del 2016, trencant l’acord de no alinear-se amb l’oposició contra el Govern.

Puigdemont se sotmetrà a una moció de confiança. Davant el que anomenà “acord mutant” de la CUP, el mateix dimecres 8 el president anuncià la presentació de la moció per al mes de setembre.

Dissensions a la CUP. El divendres 17 van dimitir 6 dels 15 membres del secretariat nacional per “inoperativitat del secretariat i actituds sectàries i maquiavèl·liques”.

TV3 no va atendre els “blocs electorals”. Per primer cop, a la informació diària sobre les eleccions espanyoles, TV3 va prescindir dels blocs informatius imposats per la Junta Electoral, que sempre provocaven la protesta dels informadors. Es va seguir l’interès periodístic i cap partit no se’n va queixar.

Resultats de les eleccions 26 J. Els escons aconseguits a Catalunya per cada partit van ser: ECP 12, ERC 9, CDC 8, PSC 7, PP 6, C’s 5.

Mas, Ortega i Rigau seran jutjats. El jutge ho decidí el dimarts 28.

Destitució del director de l’Oficina Antifrau.

Ho acordà el Parlament el dimecres 29.

ESPANYA Campanya electoral. La política espanyola es va polaritzar tot el mes al voltant de les eleccions del dia 26, mentre el govern de l’estat continuava “en funcions”.

Incendis simultanis al País Valencià. A mitjans de mes van cremar milers d’hectàrees, un d’ells molt intens va afectar especialment la zona de Carcaixent.

Revelacions de la conspiració del ministre Fernández Díaz i el director de l’Oficina Antifrau.Un diari esbombà el dimarts 21 que el ministre d’Interior en funcions hauria conspirat per trobar escàndols a ERC i CDC pocs dies abans del 9 N. Demanaren la seva dimissió els partits catalans ERC, CDC, CUP, PSC i En Comú Podem i també els candidats del PSOE, Podemos i C’s.

Resultats de les eleccions 26 J. Els escons al Con-

Hillary Clinton, camí de la candidatura. Després de triomfar a Califòrnia, s’assegurà la nominació demòcrata, sense però que el seu rival Bernie Sanders abandonés.

Tragèdia a Orlando, EUA. El diumenge 12 un jove nord-americà de 29 anys, de pares afganesos, suposadament en nom de l’Estat Islàmic, va matar a trets 50 persones en una discoteca gai; ell va ser abatut per la policia.

Itàlia. Noves alcaldesses a Roma i a Torí. A les eleccions municipals del diumenge 19 van ser elegides en aquestes ciutats dues dones candidates del Moviment 5 Estrelles de Beppe Grillo.

Refugiats, més gent que Itàlia o el Regne Unit.

L’ONU xifra en 65 milions els refugiats a causa de les guerres.

Metges sense Fronteres es planta. Renuncia als fons de la UE per la seva política migratòria.

Pau a Colòmbia. En un acte solemne a l’Havana, el dijous 23 es ratificà l’acord de pau entre el govern del país i la guerrilla de les FARC.

ESPORTS Futbol. El Girona no puja a Primera. Per tercera vegada a la seva història no ho aconseguí, després de perdre davant l’Osasuna per 2-1 a Pamplona i per 0-1 a Girona.

EMPORION publica de forma preferent les notícies que ens envien els organitzadors d’actes a: consellredaccio@emporion.org (recomanat màxim 30 paraules)

El periòdic digital Emporion no es fa responsable del contingut dels escrits publicats que, en tot cas, exposen el pensament de l’autor.

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 21

22 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 23

24 • Emporion • www.emporion.org

Emporion 100 anys (1915-2015)

La peli del mes: UN DOCTOR EN LA CAMPIÑA

Emporion 100 anys (1915-2015)

Emporion • www.emporion.org • 25

Edita Associació Emporion

Socis Fundadors

Consell de redacció

Jaume Bassa Jordi Bellapart Montserrat Blai Xavier Ferrer Vicenç Fiol Gabriel Martinoy Cels Sais Santi Sató Joan Surroca Enric Torrent Plàcid Busquets

Jaume Bassa Jordi Bellapart Roser Benet Xavier Ferrer Josep Fuster Gabriel Martinoy Anna M. Mercader Cels Sais Enric Torrent Josep Martinoy Plàcid Busquets

Jordi Bellapart - President Anna M. Mercader - Secretari Plàcid Busquets - Edició, disseny i administració del web Gabriel Martinoy - Preparació, estructura i gestió de continguts